Centre Excursionista Olot núm. 209 by The Graphic room

any 1970 F u n d a t l’

la A d h e ri t a

o lo t. c a t w w w.c e a y n lu 209 s d e C a ta 18 núm. rs io n is te u MBRE 20 c E x S E E D ts E d ’E n ti ta OCTUBR F e d e ra c ió

4,00 €

SUMARI secció MUNTANYA

EL TREN DE FORMENTERA EL TRES MIL DE L'ESTIU, SENSE SER-HO

Director: Ramon Regí Redactor en cap: Kim Agustí Consell de redacció: Pep Badosa Alba Danés Paco Gil Marc Pons Adriana Ramon Pere Rifà Jaume Roqué

INFORMACIONS

LA SALA

secció MAINADA

Edita: Centre Excursionista d’Olot Passeig d’en Blay, 5 - Tel. 972 26 06 75 17800 - OLOT (la Garrotxa) www.ceolot.cat ceo@ceolot.cat

16 26

COL·LABORACIONS

Maquetació: Roser Puig · The Graphic room Impressió: Impremta Aubert

TOUR PER LES DOLOMITES

3 DIES A LA TINENÇA DE BENIFASSÀ

ROJÀ

GR-99. CAMÍ DE L’EBRE.

35ena ETAPA

GR-99. CAMÍ DE L’EBRE.

36ena ETAPA

Correcció lingüística: Òmnium Cultural de la Garrotxa Cartografia: publicada amb autorització de l’ICC Dipòsit legal: GI-1453-1994

PREGÓ

LA "FLO" QUE NO FA ESTIU

AQUEST BUTLLETÍ NO S’IDENTIFICA NECESSÀRIAMENT AMB LES OPINIONS EXPRESSADES PELS SEUS COL·LABORADORS. PVP: 4,00 € El preu del butlletí està inclòs a la quota de soci. QUEDA PROHIBIDA LA REPRODUCCIÓ TOTAL O PARCIAL, PER QUALSEVOL MÈTODE, DEL CONTINGUT D’AQUEST BUTLLETÍ, SENSE PERMÍS EXPLICIT DEL CEO I/O L’AUTOR.

www.ceolot.cat

CentreExcursionistaOlot @ceolot

#ceolot

@ceolot

#ceolot

Foto portada: Llac de la Restanca, camí del Montarto. Foto sumari: Riera de Sant Aniol. Foto contraportada: Estany Blau de Carançà. Fotos Pep Badosa.

secció

A M U N TA N Y

NOVEMBRE 2018 Dg

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31

5 6 7 12 13 14 19 20 21 26 27 28

1 2 3 4 8 9 10 11 15 16 17 18 22 23 24 25 30

MES D'OCTUBRE

MES DE NOVEMBRE

 Dia 7: Ruta de la Riera de la Farga Itinerari: Fontcoberta (Ajuntament), bosc de la Farga, riera de la Farga, Cal Parent, roure de Cal Parent, camps de la Creu, alzina Reclamadora de Can Puig, Vilademí, font de Cal Bacallà, Cal Bacallà, Can Gifreu, Can Vidal, riera de la Farga, fonts de Centenys i de Can Castellà, Centenys i Fontcoberta. Hores de marxa efectiva: 3. Lloc i hora de sortida: a 2/4 de 8 de l'aparcament del Consum. Coordinador: Joan Coma. Sortida conjunta amb el Centre Excursionista de Banyoles.

 Dies 3 i 4: Travessia d’Olot a Beget i Oix Itinerari del dissabte: Olot, Esperança, Llocalou, Capsec, Passasserres, vall del Bac, el Bodelquer, el Seguer de Pera, coll Sagordi, pont del Bolacell i Beget. Hores de marxa efectiva: 6. Hora i lloc de sortida: a les 8 de l'aparcament del Consum. Farem nit a Beget, en plena festa de la Divina Majestat. Itinerari del diumenge: Beget, Pera, Oix. Hores de marxa efectiva: 4. Tornada a Olot amb autocar. Coordinador: Pep Badosa.

 Dia 13 i 14: Trepitja Garrotxa Informació a la plana 2.  Dies 20 i 21: Passejada ferroviària per l’Aude Dissabte: Gorges de Galamús. Gorges de la Pierre-Lys per l’antic traçat ferroviari. Sopar i dormir a Villelonge. Hores de marxa efectiva: 3 i mitja. Lloc i hora de sortida: a les 7 de l'aparcament del Consum. Diumenge: Volta pel llac de Montbèl per la via verda càtara (antic ferrocarril de Lavelanet). Hores de marxa efectiva: 3 i mitja. Coordinador: Lluís Avellana.  Dia 27: Del Canigó a les Terres l'Ebre (X) De la carretera d'Osor a Sant Hilari i Joanet Itinerari: Carretera d’Osor a Sant Hilari, Serra Gran, Sant Miquel de les Formigues, el Borrell, font del Gavatx, les Clotes, Sant Hilari Sacalm, ermita del Nen Jesús de Praga, el Pla i Joanet. Hores de marxa efectiva: 6 i 3/4. Guiatge: Ramon Feixas. Coordinació: l'equip habitual.

Salga Aguda (17-VI-18) 4

OCTUBRE 2018 Dl

 Dia 11: Puig del Catllar (Ripoll) Itinerari: Ripoll (pla d’Ordina), camí del Calvari, santuari del Catllar, font Antiga, Can Tres Plans, basses Tèbies, font de la Roca i Ripoll. Hores de marxa efectiva: 3 i mitja. Lloc i hora de sortida: a les 8 de l'aparcament del Consum. Coordinador: Florenci Padrosa.  Dia 18: Sant Miquel del Fai Itinerari: Riells del Fai, la Pineda, cingles del Perer, parc Usart, Sant Miquel Xic, les baumes d’en Xec, Sant Miquel del Fai, costes d’en Batlles, paller del Boll i Riells. Hores de marxa efectiva: 5 i mitja. Lloc i hora de sortida: a 2/4 de 7 de l'aparcament del Consum. Coordinador: Lluis Avellana i el GEBRACB. Sortida anul·lada el mes d’abril passat pel mal temps.  Dia 25: Una tarda de tardor, amb castanyada tardana Itinerari, horaris i lloc de sortida es comunicaran per correu i per les xarxes socials. Coordinador: Josep Espunya.

Tren miner de Formentera (1-VII-18)

secció

DESEMBRE 2018 Dl

M U N TA N Y

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31

MES DE DESEMBRE  Dia 2: Oratori de Sant Jordi Itinerari: La Cot, Fontpobra, Can Barranc, aulina de la Creu, oratori de Sant Jordi, coll Ciuró, collada de Colltort i la Cot. Hores de marxa efectiva: 4. Lloc i hora de sortida: 2/4 de 8 de l'aparcament del Consum. Coordinador: Joan Albi.  Dia 6: Fira de sant Nicolau Itinerari: Mas Llovet, coll de Massegur, Can Mantet, la Corda, Sant Valentí de la Pinya i mas Llovet. Hores de marxa efectiva: 4 i mitja. Lloc i hora de sortida: a 2/4 de 8 del local social del GECA. Coordinador: GECA (Jordi Plana).  Dia 16: Pessebre al Puig de l’Ofrena Itinerari: Cortils, coll de l’Avi, puig de l’Ofrena, coll del Reig, font de l’Obi i Cortils. Hores de marxa efectiva: 4. Lloc i hora de sortida: a les 8 de l'aparcament del Consum. Coordinador: Pere Guitart. Hi haurà dinar de costum.  Dia 30: Esmorzar a Finestres Itinerari: Santuari dels Arcs, Santa Maria de Finestres i santuari dels Arcs Hores de marxa efectiva: 3. Hora i lloc de sortida: a ¾ de 8 de l'aparcament del Consum o a les 8 del santuari dels Arcs. Coordinador: Pep Badosa.

Ulldeter - Núria (16-IX-18)

Reserva natural de Mentet (22-VII-18)

Puig de les Agudes i puig Sistre (8-VII-18) www.ceolot. cat

Volta al Costabona (15-VII-18) 5

ION I N FO R M A C

LA SALA

QUOTES SOCIS 2019 + info: ceo@ceolot.cat

VEURE EL CALENDARI D'EXPOSICIONS A www.ceolot.cat

Us informem que les quotes* de soci per l'any 2019 seran les següents:

0-5 anys  0 € 6-17 anys  7 € 18-64 anys: • socis titulars  32 € (abans 31 €) • socis adherits  20 € (abans 19 €) 65 o més anys  10 € Els rebuts es passaran per banc la primera quinzena de desembre. *Aprovades en Assemblea general ordinària de socis de 31 març de 2017.

Mentrestant a la redacció del butlletí La Lissi mirant textes i fotos i amb molt poques ganes de treballar... 6

secció

MAINADA PETITS! 2 DE JUNY

EXCURSIÓ AL RIU Recordeu l’última excursió de la temporada? Era un dissabte de juny que no pintava massa assolellat però tot i així a les 8 del matí érem tots ben preparats per l’excursió i amb ganes de la remullada. Els pares i mares ens van deixar a les Planes i allà vàrem començar a enfilar camí cap al Castell d’Hostoles. Als primers passos ens vam trobar un burro que s’havia escapat d’algun tancat i vàrem estar entretinguts una bona estona fins que el van venir a buscar. Llavors, vam posar marxa directe fins arribar a dalt. Al Castell vam aprofitar per esmorzar, que hi havia gana, i en acabat và-

www.ceolot. cat

rem descobrir una mica la zona. Al cap de poc seguim fent el camí, que ens esperaven unes gorgues ben fresques. Com que teníem moltes ganes de banyar-nos, la baixada va ser ràpida i abans de dinar vam arribar al gorg del Molí dels Murris de la riera de Cogolls. L’aigua estava una mica tèrbola i força freda, ja que els dies abans havia plogut, però com que estàvem acalorats, i en teníem moltes ganes, de seguida uns quants ja érem a l’aigua. I els altres de mica en mica també s’hi van anar posant. Després de la refrescada vàrem dinar i, tot seguit, acabar de fer el camí que ens quedava fins tornar a les Planes, on les mares i pares ja ens esperaven. Va ser una gran excursió de final de temporada!•

secció

MAINADA

MITJANS! 2 DE JUNY

EXCURSIÓ AL RIU En un tres i no res ja érem a l’última excursió de la temporada. Com passa el temps! Just el dia abans de l’excursió “en Molina” va decidir que plouria, i molt! Tant que la Vall de Bianya es va inundar. El dissabte al matí, calor per posar-te a l’aigua no en feia, però els Mitjans vam sortir igualment cap a Sadernes! Vam començar a caminar des de l’hostal per escalfar-nos una miqueta. A mesura que avançàvem per la pista ens vam adonar que el riu havia crescut una barbaritat, semblava l’Amazones! L’aigua baixava marró i ràpida i turbulenta, així que vam decidir seguir caminant fins que es calmés una miqueta. De cop i volta sobre els nostres caps vam veure les tímides ruïnes del Castell S’Espasa i, posats a escalfar-nos, vam decidir fer la cresta per poder esmorzar amb una de les vistes més estratègiques de la vall. Vam baixar, i a mesura que anàvem pujant l’aigua es tornava més neta i calmada; el sol va començar a treure el cap, així que no hi va haver discussió! Tots a l’aigua! El primer que va posar el peu dins va fer un crit al cel, era glaçada! Però un rere l’altre ens hi vam anar posant tots i entre crits i rialles vam anar remuntant el riu. Hi havia moments que si no clavaves ben fort el peu a terra l’aigua se t’emportava avall i apa, torna a pujar el que havies fet... Amb tot un matí només vam fer 600 metres però quins 600! En arribar a dalt afamats pel gran esforç contra corrent que havíem fet, ningú no va discutir per asseure’ns i dinar. Havent agafat forces vam tenir temps per xerrar, banyar-nos, prendre el sol... i acabar amb una temporada d’excursions i rutes per emmarcar.•

secció

MAINADA

MINIMENUTS, MENUTS, PETITS I MITJANS!

CEOLIMP 23/28 DE JUNY

COLÒNIES FINALS Hola!!! Què, ja us heu recuperat de les súpermega colònies que vam fer a l’Olimp?? Va ser un viatge curt però molt intens i vam tenir visites inesperades dels Déus més majestuosos, girs sobtats en la dura recerca d’un déu perdut i com sempre una súper festa final. El viatge va començar quan cada un de nosaltres va creuar la frontera entre el món real i l’Olimp. Allà, vestint les nostres millors gales de déus i deesses grecs, vam respondre l’enquesta indispensable per creuar el límit entre la mortalitat i la immortalitat, i de seguida la vam dipositar dins l’oracle. Un cop ja tothom va haver arribat, ens vam asseure al voltant del majestuós oracle on vam esperar que ens digués a quin dels 5 grans grups ens tocava anar per elecció divina: a les Muses, els Centaures, els Cíclops, a les Nimfes o a les Amazones. I, tot i que estava una mica despistat, un cop va acabar de revelar-nos la nostra pertinença, ens va proposar una gran gimcana que ens va permetre començar a explorar els racons de l’Olimp. Aquella nit vam tenir una visita molt important, la d’Hermes, el déu missatger, que ens va explicar perquè ens havia convocat a tots. Tenia una notícia per explicar-nos però ens va dir que no ens la revelaria si no li demostràvem la nostra agilitat guanyant-lo a un joc de velocitat. Així que sense donar-hi gaires voltes vam decidir competir contra ell per extreure-li la informació. Després d’una gran victòria vam aconseguir que ens digués què era el que havia passat. Es va treure una carta ben molla de la butxaca i ens va explicar el que hi deia: Dionís, déu de la festa i el vi, havia desaparegut! No se’n sabia res i l’única notícia que teníem era aquella carta. Hermes ens va dir que la nostra missió era trobar-lo i esbrinar què li havia passat. Seguia viu? L’havien raptat? Havia fugit? Moltes preguntes ens venien al cap però el més important era descobrir on havia anat a parar. Tot i que ja se’ns començaven a tancar els ulls, alguns van començar a pensar què podria haver passat i vam arribar a la conclusió que si la carta havia arribat molla i arrugada seria per alguna cosa… No hi tindria pas res a veure el déu de l’aigua??? L’endemà, després d’haver reposat unes quantes hores, semblava que ho veuríem tot més clar per seguir amb la nostra recerca i, recordeu qui va aparèixer per ajudar-nos? Doncs ni més ni menys que Posidó, déu dels mars i els oceans. Ell, per defensar la seva innocència ens va convidar a passar tot un matí fent jocs que venien des del més profund dels oceans. I a la tarda ens va ensenyar a fer uns tallers “la mar” de bonics. Vam sortir tots ben estupends lluint aquells mocadors de tots colors al cap i aquells collarets de petxines al coll. A més a més també vam fer l’artista tot creant escultures fantàstiques amb material reciclat. Després de sopar, Posidó ens va proposar de jugar a un últim joc, un Katan Marí. La batalla entre els 5 equips va ser molt intensa www.ceolot. cat

entre pops, algues, peixos, cavallets de mar i estrelles tothom va batallar fins al final per aconseguir el màxim de tridents. Finalment, abans d’anar a dormir vam veure que Posidó no tenia res a veure amb la desaparició de Dionís i ens va explicar que ell tenia una gran sospita. Creia que, si li havia passat alguna cosa, segur que tenia a veure amb la deessa de la saviesa i la guerra, Atenea! Segur, que n’havia preparat alguna amb el seu enginy i les seves ganes de guerra. Ens llevàvem el tercer dia i encara no teníem ni rastre del desaparegut, però vam pensar que Atenea sabria on estava, si més no, que amb la seva intel·ligència ens podria ajudar a trobar-lo. I doncs, mentre esmorzàvem va aparèixer la guerrera, sàvia i una mica repel·lent deessa. Ens va explicar que ella no li havia fet res i que simplement no es portaven gaire bé perquè a ell li agradava la festa i a ella les guerres, i com podeu veure, aquestes dues coses no són gaire compatibles... També ens va dir que tenia un secret per a nosaltres i que no ens el diria si no li demostràvem que érem tant o més savis que ella. Després de rumiar-s’ho una estoneta ens va proposar un joc de pistes. Havíem de seguir un mapa i aconseguir arribar a un lloc on ella ens esperaria. Això sí, calia respondre les endevinalles que ens havia anat deixant pel camí. I així ho vàrem fer, per grups vam anar seguint el camí indicat 9

secció

MAINADA

fins que ens vam retrobar tots al final de la ruta. Allà, mentre esperàvem, vam fer el joc del clip i gràcies a les nostres “súperskills” vam aconseguir un bon grapat de coses. Com que no es va presentar, vam decidir refer el camí tot passant per un riu on més d’un va acabar de peus a l’aigua. Cansats, ens vam estirar a reposar al ritme d’una cançó que sonava a la ràdio “tonight, tonight, tonight, tonight…” i com ens agradava aquella cançó! A la nit, mentre sopàvem, va arribar finalment Atenea. Ens va explicar que encara no veia prou clar que pogués confiar en nosaltres i explicar-nos el secret i que havíem de passar una nova prova: un “scaperoom” diví. Després de descodificar tots els codis i resoldre tots els enigmes vam fer una partida final on vàrem demostrar que érem molt més llestos que la deessa. Aleshores, tal i com ens havia promès, ens va explicar que l’última vegada que havia vist Dionís era amb els germans Apol·lo i Artemis. Deia que Apol·lo, que era el déu de la música i les arts, i ell eren molt amics, ja que als dos els encantava la festa! Que potser serien ells qui li havien fet alguna cosa? Els dies passaven i no sabíem res de res del nostre estimat déu de la festa. Durant el següent matí vam decidir fer festa per cridar la seva atenció; fou, doncs un matí ple de pintura, oli, espuma i una pista de sabó! I és que tothom sap que hi ha poques coses més divertides que embrutar-se a vegades… Tot i això ningú no va aparèixer. L’estratègia de la tarda va ser fer alguna cosa per atraure l’atenció d’Apol·lo. I què millor que fer música i dansa combinades amb teatre per atraure l’atenció del déu de les arts? Vam gaudir d’una gran varietat d’activitats per poder preparar una obra de teatre!! Maquillatge, vestuari, atrezzo, números de circ, tècniques teatrals, “acroioga”… Vam fer de tot i s’ha de dir que van sortir unes obres de teatre que van deixar a tot l’Olimp ben bocabadat perquè a la gran estrena de la nit tot eren aplaudiments i xiulets de felicitació. Ho vam fer tan bé que Apol· lo i Artemis no van tenir cap més remei que aparèixer per felicitar-nos! El primer que els vam demanar va ser que ens ex10

secció

MAINADA

pliquessin què li havien fet al pobre Dionís i ells, com tots els altres déus van dir que no sabien res. Sabien que ell volia muntar una festa i ens van jurar i perjurar que ells no li farien cap mal. Això sí, abans de posar-nos al llit els dos déus ens van explicar una última cosa: l’última vegada que havien vist Dionís era amb Afrodita! Després de l’eufòria de l’estrena, vam calmar els nervis mirant una pel·lícula i molts vam quedar ben adormits al ritme del jove Hèrcules i les seves muses. La nostra estada a l’Olimp s’apropava al final i encara no havíem descobert res. Estàvem ben cansats de buscar i buscar i no trobar cap pista però teníem l’esperança que Afrodita sabria on estava el nostre déu. I, un cop esmorzats i mentre ens preparàvem per seguir amb la recerca, van aparèixer dos nous personatges. Transmetien moooolta pau i amor i es van presentar com a Afrodita, la deessa de l’amor i el seu fillet Cupido. Nosaltres vam desconfiar d’aquella actitud tan amable i generosa i els vam acusar d’haver-li fet alguna cosa a Dionís. Mare i fill es van defensar i van dir que ells no farien mai mal ni a una mosca i que per demostrar-ho ens convidaven a jugar a una gimcana de l’amor. Cors, paraules boniques, poemes romàntics, música… era veritat, eren persones massa bones i no podien tenir res a veure amb la desaparició del déu. Semblava que tornàvem a estar perduts de nou sense cap pista, però la gimcana ens va desvelar uns trossos de paper que tenien la pinta que podien ser-nos de gran ajuda. Era una carta adreçada a Afrodita i estava firmada amb el nom de Dionís!! La vam llegir de seguida i vam veure que era una carta d’amor però amb un trist desenllaç. Deia que se l’estimava molt però que no es podia casar amb ella, que els nervis del casament havien estat més forts que ell i era per això que havia fugit. Nosaltres, ben desconcertats, vam demanar www.ceolot. cat

a Afrodita que ens expliqués què estava passant allà i ens va confessar que els dos estaven molt i molt enamorats i que s’anaven a casar però el dia del casament Dionís no va aparèixer mai. Començàvem a lligar caps quan ja es va sentir alguna veu que cridava: anem-lo a buscar! I així ho vam fer, tots i totes vam revisar cada racó de l’Olimp fins que de sobte algú va trobar un home arraulit amb els ulls plens de llàgrimes. Després de gairebé una setmana l’havíem trobat!!! Afrodita va ser l’última d’arribar però el seu retrobament amb Dionís va ser molt bonic. Ell li va explicar perquè havia marxat, va confessar-li que se’n penedia molt, que li sabia molt de greu i que, si ella encara volia, es volia casar. La deessa li va dir que sí i Dionís, eixugant-se les llàgrimes dels ulls i amb un gran somriure als llavis, la va abraçar ben fort tot donant-li les gràcies. El Déu de la festa, feliç com un anís, ens va demanar que l’ajudéssim a preparar-ho tot perquè fos un casament inoblidable i

secció

MAINADA

així ho vam fer. Després de tants de dies estàvem tots molt cansats, però no vam poder evitar emocionar-nos quan vam veure Afrodita baixar vestida de núvia per aquell indret tan ben decorat per a l'ocasió. Cupido va presidir la cerimònia i tots vam poder gaudir d’aquella festa de l’amor. Flors, petons, alegria i molta música!!!! Aquella nit vam ballar fins que els peus ja no podien més i vam anar a dormir després d’haver viscut un dia molt màgic i ple d’emocions. L’endemà, cansats però contents, vam començar a preparar els nostres equipatges per poder tornar al món dels mortals i mentre recollíem, i després d’haver fet una mica d’esport matutí i una bona remullada, ens va arribar una carta dels recent casats. L’escrit venia acompanyat d’una caixa marró que portava un petit regalet per cada un de nosaltres com a agraïment per haver estat de gran ajuda i haver format part del seu bonic casament. I tots, ben guapos i lluint les samarretes liles, ens vam començar a acomiadar perquè, tot i que era difícil de creure, les colònies ja havien acabat.•

secció

MAINADA GRANS! 16 DE JUNY

DESCENS PEL RIU Com ja és tradició a la Secció de Mainada, l’última excursió d’un dia, es va al riu a banyar-se. Però, aquest cop, ja sent Grans, volíem una aventura un xic més potent que un simple bany a gorgues. Així que vam decidir pujar a peu des de Sadernes fins a Pont de Valentí i allí començar l’aventura. Feia fred, però decidits (alguns més que d’altres) ens vam posar a l’aigua i... avall que fa baixada! I de mica en mica, vam anar fent riu avall, cada cop agafant més confiança i fent uns salts i uns equilibris dignes del circ. El dia va estar marcat pel fort fred que feia si estaves gaire estona dins l’aigua, així com també per les motxilles xopes, això sí, amb el dinar ben guardat dins una bossa de plàstic impermeable. Malgrat aquests dos petits detalls, vam gaudir d’un dia únic i ple d’adrenalina. Ja arribant a Sadernes, vam estendre la roba xopa i cap a dinar que teníem una gana de boig! I un cop la panxa plena, llavors si, vam poder descansar una bona estona sobre la gespa, comentant ja els nostres plans per a l’estiu... Això sí, sense oblidar que encara quedava la última ruta!•

www.ceolot. cat

secció

MAINADA

RUTA 22, 23 I 24 DE JUNY

TALAIXÀ - ALTA GARROTXA L’última estada de la temporada 2017 – 2018, i també l'última ruta com a grup de Grans, només podia ser una visita al que, com diria Txarango, és el cor de la terra. Quina terra? Doncs la nostra: la Garrotxa. Aquesta era una ruta final important per a tothom. Acomiadàvem la temporada, saludàvem l'estiu i anàvem a celebrar la revetlla de Sant Joan al cor de l'Alta Garrotxa, el seu millor balcó, les arrels del nostre passat alhora rural, feréstec i fronterer: Talaixà. Després d'aquells dies seguim pensant: es pot demanar més? La ruta va començar a Sadernes, el camp base de sempre. Vam decidir reunir-nos a les 18h de la tarda per fer l'aproximació de rigor a Talaixà, per parar el nostre centre d'operacions i casa durant aquells dos dies al refugi del nostre mateix Centre Excursionista. Coneixíem al camí de sobres, i per tant, en Miquel i la Judit van deixar que la vintena de nenes i nen guiessin camí amunt cap a les entranyes de l'Alta Garrotxa. Vall de Sant Aniol, trencant a Ca la Bruta, camí ral amunt cap a Talaixà. El que pocs comptàvem era amb la humitat asfixiant que pot arribar a fer un 22 de juny allà dalt. Carregats com anàvem amb motxilles i menjar per a 2 dies, la pujada no va ser precisament un “voleio”, sinó més aviat un sacrifici. Però és que es clar, plantar-nos a Talaixà amb les últimes llums del dia i amb el paratge totalment verd i solitari del refugi hauria valgut tots els esbufecs i suors. Dit i fet, entrem al refugi, encenem els llums, ens meravellem de l'ordre i les pràctiques instal·lacions i ens instal·lem tranquil·lament a les lliteres. Vam agafar aire saludant la nit i les primeres estrelles, i vam esperar l'arribada de l'Oriol i la Carla mentre sopàvem al magnífic prat, ara plaça major de Talaixà. Quan van arribar, carregats també de queviures, entre monitors vam repetir la consigna d'aquells dies: auto-gestió, i sobretot, racionament d'aigua. Què passava? No hi tindríem accés fins l'endemà a la tarda, anant a la font més propera. Ja us avanço que patiríem tots aquesta consigna! L'endemà, dia de revetlla, ens vam aixecar per fer l'excursió dura, plena, llarga, la que ja ens agrada al grup de Grans. Ens disposàvem a pujar al sostre de l'Alta Garrotxa i fer la seva carena més emblemàtica. Ho teníem a prop, o sigui que, deixant reposar provisions i equipatges i proveïts d'una motxilla petita i d'una bona quantitat d'aigua per aguantar els quilòmetres i la calor, vam enfilar en direcció al Sant Marc. El desnivell no es va fer esperar, i amb paciència i també una mica de son, vam anar remun14

secció

MAINADA

tant les feixes i repetjons que fa aquest pic. Els prats florits i verds ens esperaven ja a dalt, combinant bosquets d'alzines amb clarianes plenes d'aire i vida. Com es notava que havíem tingut una primavera regalada d'aigua! Sense més, vam fer direcció al Pic de les Bruixes i al nostra estimat Comanegra. Unes vistes ja d'alta muntanya, el seu serrell crestut ple de faigs, separant França de Catalunya, vessant nord i sud, un espectacle! Les nostres passes anaven acompanyades de glopets i glopassos d'aigua; l'estiu es presentava amb força. Vistes les vistes des del cap de la nostra terra, a 1557 metres d'altitud, i sospirant amb força, vam fer via enrere altre cop cap al Sant Marc. Volí em que la nostra ruta fos circular, i per tant, agafaríem el camí abocat a la Vall de Sant Aniol i per sobre el Salt de la Núvia per tornar a Talaixà. No va ser cosa fàcil. La gana ja urgia ben passat el migdia, i la nostra ruta s'allargava. Un camí no tan embardissat com feixuc, estret i representant fidel de la duresa d'aquesta terra, ens va anar portant poc a poc als dominis de la Quera, casa pairal de la zona i via-passant de l'eix transpirinenc GR-11. Arribant a la Quera ja estàvem rebentats. Allà, després de buscar molt, per fi vam trobar la font, molt humil, i que va suposar una llarga espera per carregar cantimplores i refer forces. El nostre dinar es va convertir un un berenar-sopar, sofert, però amb un valor immens. Segur que totes ens recordarem d'aquella tarda eterna de la revetlla de Sant Joan. Les provisions d'aigua havien arribat totalment al límit. Així doncs, ja a refugi de Talaixà, molt cansades, ens disposàvem a gaudir tranquil·lament de la revetlla. Va ser increïble: pasta al pesto i bolonyesa, sacs i màrfegues a l'aire lliure i fred!, estrelles per sobre nostre, guitarra, acudits, converses, migdiades a mitja nit, fotos des del balcó amb vistes nocturnes al Bassegoda, i molta màgia per tot arreu. Pregunteu sinó a quina hora vam menjar la coca i la cansalada a la brasa? Diumenge 24 ens va agafar adormits a nenes, nens, monitores i monitors. La pressa no era enlloc, i sabíem que només ens quedava un bany a la riera de Sant Aniol esperant el dinar a l'Hostal de Sadernes, o sigui que, a poc a poc. Vam esmorzar, vam netejar, ordenar i refer motxilles, i ens vam acomiadar de l’increïble refugi que tenim a, segurament, el millor indret de la noswww.ceolot. cat

tra terra. De l'aigua ja no en quedava gens, però seria per poca estona. Baixant amb ganes de banyar-nos a gorgues que pocs garrotxins sabem, ens vam plantar a Ca la Bruta amb un plis-plas i vam deixar motxilles a la Carla, que amb el cotxe s'oferia a fer un viatge cap Sadernes. A continuació, cap a l'aigua! Salts, crits, immersions, aigua fresca i regalada i moltes rialles. Quin final tan èpic, quina recompensa! El matí s'acabava emplenant de valent la panxa a l'Hostal de Sadernes. Que bé que et sents deixant-te cuinar i servir un dinar de macarrons i carn a la brasa després de sobreviure a muntanya! Vam endrapar com mai tot el que ens portaven, i vam esperar el rescat de pares i mares tot conversant sobre temes de l'edat, de la vida i del que sens dubte tots havíem experimentat com a Grans al Centre Excursionista d'Olot a Talaixà un Sant Joan de 2018: la sencera i sincera alegria de viure!• 15

secciรณ

M U N TA N Y

EL TREN DE FORMENTERA

Betera.

Mines de la Pinosa.

Rapalum. Al fons, els cims del Canigรณ.

Forn dels Menerots.

secció

M U N TA N Y

Torre de Betera.

Estació de Formentera. La Caseta.

Fotos: Kim Agustí

Coll de Formentera.

El tren miner de Formentera fou inaugurat l’any 1907 i va donar sortida, fins als anys trenta, al mineral de ferro extret de les mines de la Pinosa i dels Menerots, a la falda del Canigó. Notable obra d’enginyeria, hi van circular trens amb tracció a vapor. Els dotze quilòmetres de la seva línia, entre les estacions de Rapalum i de Formentera, origen aquesta darrera d’un transportador aeri que baixava fins a la vall del Tec, constitueixen un notable testimoni d’un passat industrial que va transformar aquells paratges. www.ceolot. cat

Les imatges ens mostren alguns dels llocs visitats en el curs de la sortida coordinada per en Lluís Avellana, amb sortida i arribada a les mines de Betera, que ens va permetre recórrer la totalitat de la línia i conèixer una mica millor uns indrets que han recuperat la seva pretèrita tranquil·litat i gran part del seu esplendor natural.•

sC I Ó t A n R e O m B a A s L n · e C ElOs LP

per Alba Colomer Fotos: Toni Bach, Lluís Bardají i Lluís Busquets.

TOUR PER LES DOLOMITES

Cinque Torri

Després d’haver fet el tour del Montblanc l’any passat, aquest estiu ens hem animat a anar a fer una ruta de 7 dies per les Dolomites. La realitat ha estat a l’alçada de les expectatives: hem tingut camins preciosos i paisatges espectaculars, d’aquells que no s’obliden. A més, la majoria de refugis han estat de luxe i hem menjat molt bé (fins i tot el celíacs!). Malgrat els desnivells prou considerables que ens hem trobat pràcticament cada dia (alguns ens fèiem un fart de bufar a les pujades i altres un fart de patir a les baixades!) i algun petit contratemps que ha anat sorgint pel camí (una sola de sabata que es desenganxava, un queixal que molestava, alguna indigestió puntual...), tot els integrants del grup hem completat totes les etapes i alguns fins i tot ens hem animat a fer extres com pujar al cim de Bechei di Sopra o anar a visitar els túnels del costat del refugi Locatelli (la sortida d’aquest any ha coincidit amb el centenari del final de la primera guerra mundial i, al llarg de la ruta, hem tingut ocasió de visitar diversos túnels, trinxeres i altres espais que es van utilitzar durant la guerra i que s’han mantingut com a recordatori de tot el que va passar). Una de les grans preocupacions que hi havia abans de començar la travessa era la previsió del temps que, a priori, semblava força dolenta. Finalment, però, contra tot pronòstic hem tingut sort: si bé han passat gotes un parell de tardes, només ens ha 18

plogut a tot ploure una estona d’una tarda, precisament el dia que no estava previst que hi hagués pluja. La resta de plogudes i tempestes ens han agafat sempre sota cobert, quan ja érem al refugi. Sort, perquè algú havia posat la capelina a la rentadora i anava més moll de dins que de fora! En total, hem caminat més de 100 km durant més de 30 hores de marxa repartides en diferents etapes.

Arribada a Cortina d'Ampezzo El dissabte 4 d’agost a mig matí vam arribar a l’aeroport del Prat, carregats amb bosses, motxilles i maletes i patint per si el vol aniria amb retard. Dintre de tot vam tenir sort i vam volar no gaire més tard del que estava previst. A l’aeroport de Venècia ens esperaven dos taxis que ens van dur a Cortina d'Ampezzo i ja vam començar a notar que estàvem a Itàlia: el taxista anava a més de 150 km/hora i parlant pel mòbil sense patir-hi gens. I alguns encara li donaven conversa, per si de cas no estava prou distret! Arribant a Cortina d'Ampezzo, ens vam instal·lar a l’hotel, vam fer un volt pel poble, un bon sopar i a dormir aviat, que tocava agafar forces pel que ens esperava els propers dies.

CO L · L A B O

Cortina d'Ampezzo

RA C I Ó

Al rifugio Nuvolau

Pian Falzarego (2.117 m) – Rifugio Cinque Torri (2.137 m) Primera etapa

Cinque Torri (2.137 m) – Rifugio Lagazuoi (2.752 m) Segona etapa

El dia 5 d’agost vam fer un bon esmorzar i, després de fer un últim volt per Cortina d'Ampezzo, vam trobar-nos amb la guia. Primeres fotos de grup per immortalitzar el moment i corrents a agafar el bus que ens va estalviar una bona estona de pujada. Finalment, vam començar a caminar. La primera etapa va ser molt tranquil·la i sense grans desnivells, a mode d’escalfament, i des del primer moment ja vam veure que a nivell de paisatges la cosa prometia molt. Com a contrapartida, també ens vam adonar que hi hauria trams molt concorreguts.

La segona etapa va començar amb molt bon temps, que ens va acompanyar fins a l’hora de dinar. Vam començar amb una baixada suau, passant pel rifugio Dibona (2.083m), per després enfilar-nos cap al Col dei Bos (2.331m). Quan ja estàvem acabant de dinar, va entrar la boira i, només d’intuir que podia ploure, el grup es va revolucionar i en qüestió de segons estava tot recollit i estàvem començant a pujar cap al refugi. I quan les gotes van fer acte de presència, allò ja va ser el campi qui pugui: tothom pujant a tot drap sense mirar enrere, de manera que en un moment vam tenir el grup completament separat. Que a mitja pujada ens agafés la boira i no hi veiéssim a més de 10 passos no va ajudar gens.

Camí del rifugio Averau.

En aquesta primera etapa, vam passar pel Rifugio Averau (2.416m), on s’estava fent una recreació amb gent disfressada d’escenes de la primera guerra mundial i hi havia diversos panells amb informació i fotografies. Espantats per la quantitat de gent que hi havia, vam acabar de pujar al Rifugio Nuvolau (2.575m), amb unes vistes fantàstiques i molta menys gent. A mitja cervesa van passar quatre gotes i vam baixar a tot córrer cap al nostre refugi, que estava al peu de les Cinque Torri. Al final va ser una falsa alarma i, camí del refugi, vam poder visitar una zona de trinxeres i grutes de la primera guerra mundial. Un cop dutxats i ben instal·lats, vam revisar sobre mapa els recorreguts de les etapes previstes pels següents dies. www.ceolot. cat

Rifugio Dibona.

Al final, va resultar que la pluja havia durat menys de 5 minuts i vam arribar a dalt pràcticament secs. Un cop dutxats i més relaxats, vam poder gaudir de les vistes espectaculars del refugi i fer una passejada pel voltant, que realment valia la pena. Més tard, a l’hora de sopar, sí que va fer una tempesta de llamps i trons i pluja i vent, però ja estàvem sota cobert i amb un bon plat de pasta al davant.

sC I Ó t A n R e O m B a A s L n · e C ElOs LP

Pujada al Col de Lêch.

visió de pluja) alguns van voler pujar al coll Bechei di Sopra (2.794m), però veient com pujava la cosa i l’estat del camí, més d’un ens vam fer enrere sense acabar d’arribar al cim.

Lagazuoi.

Lagazuoi (2.752 m) - Fanes (2.060 m) Tercera etapa

Lagazuoi. Bechei de Sopra.

La tercera etapa, el dia 7 d’agost, va a ser una de les més boniques i espectaculars de la travessa. Després de baixar del refugi de Lagazuoi, vam pujar al Col de Lêch (2.539m) per un camí en zigzag poc apte per gent amb vertigen. Al cap d’una bona estona de bufar i pujar, vam arribar a dalt amb la sensació que realment havia valgut la pena i vam poder gaudir d’unes vistes d’aquelles que no s’obliden.

Baixada de Lagazuoi.

La baixada per l’altra banda va ser molt més suau i, un cop a baix, vam anar pràcticament en planer fins al llac Limo, on vam parar a dinar i on alguns van aprofitar per fer una bona banyada. Després de descansar un xic (però no massa, que hi havia pre20

Un cop reagrupats de nou vora el llac, uns quants van fer l’última banyada i vam tirar cap al refugi, que ja quedava molt a prop. Després de sopar, per acabar d’arrodonir una etapa perfecta, vam fer una cantada dels hits olotins i italians més destacats que va acabar, com no podia ser d’alta manera, amb el Reputicànticus.

Fanes (2.060 m) – Lago di Braies (1.496 m) Quarta etapa

Les teves

CEO 2.0

a la neu!

VISITA'NS AL WEB www.ceolot.cat Visites a hores concertades. Sense esperes! C/ Sant Tomàs, 4 · OLOT · Tel. 972 26 98 00 · pirineus@viatgespirineus.cat

ENTRA A LA WEB: www.viatgespirineus.cat

segueix-nos! CentreExcursionistaOlot

piula'ns @ceolot

@ceolot

etiqueta'ns

#ceolot

Busca les nostres rutes a

bicistarres@telefonica.net

SERVEI A DOMICILI

Aixecaments topogràfics tot tipus de terrenys urbans, rústics, parcel·les, As-built Replanteig d‘obra urbanització, edificació, estructura, cubicacions Estat actual d'edificacions plantes, alçats, seccions, delineació Finques rústiques atermenaments, delimitacions acord entre veïns i correcció Cadastre C/ Sant Francesc d'Assís, 2 - 17800 OLOT Tels. 972 274 074 - 676 33 65 76 - jgirones@gbtopografia.com

www.gbtopografia.com

Vols anunciar la teva empresa, negoci o esdeveniment a la nostra revista? Informa-te'n: ceo@ceolot.cat

VENDA i REPARACIÃ&#x201C; DEL ROBOT ROOMBA C/ La Fageda, 17 (Pol. Ind) - 17178 LES PRESES Tel. 972 693 097 Tel./Fax 972 693 629 www.taller-reyes.com

CO L · L A B O

Lago di Braies.

Després de l’etapa anterior, que havia estat extraordinària, l’etapa de dimecres va ser força més fluixa, amb molts trossos de pista i estones amb unes gentades que allò semblava el Firal. No obstant, va tenir la seva recompensa al final quan vam arribar al Lago di Braies, una autèntica meravella on alguns van aprofitar per remullar-se un xic abans d’acabar d’anar fins a l’hotel. Sobre l’hotel, val a dir que era realment especial: una recepció, menjador i sala d’estar senyorials, i als diferents pisos uns passadissos llarguíssims amb portes que semblaven tretes d’una pel·lícula de terror, mobiliari de l’època de la Sissí... molt curiós tot plegat, i a més vam fer sort i ens va tocar el dia que feien sopar de gala i concert de piano, un luxe!

RA C I Ó

Rifugio Rossalm.

anys. De fet, el camí original segueix tallat, i és espectacular veure com ha quedat la muntanya i l’esllavissada de roques que se’n van despendre.

Lago di Braies (1.496 m) – Rifugio Vallandro (2.040 m) Cinquena etapa El 9 d’agost vam començar el dia caminant vora el Lago di Braies i admirant com s’hi reflectien les muntanyes que l’envolten. La tranquil·litat, però, no va durar gaire i al cap de poc ens vam desviar per un camí que pujava, i pujava, i pujava i continuava pujant que allò semblava que no s’havia d’acabar mai. Però sí, al final es va acabar la pujada i va començar un tram molt més planer. Va ser una etapa bonica, encara que en alguns trossos hi havia molta gent.

Contra tot pronòstic, perquè les diferents previsions meteorològiques deien que havia de fer bon temps, en acabar de dinar el cel es va començar a posar negre, i després van començar a caure gotes, i les gotes es van convertir en pluja i aquest dia sí, ens va ploure a tot ploure durant una bona estona. Va ser una pena, perquè vam fer un bon tram sota la pluja que no vam poder gaudir com cal, i que prometia ser dels més bonics de la travessa. Per sort, la pluja va anar parant, ens vam poder treure les capelines i vam acabar d’arribar al refugi amb sol. Les vistes des del Rifugio Vallandro van ser de les millors de tota la travessa.

Lago di Braies.

Vam parar al Rifugio Rosalm (2.164m) a recuperar forces i hi vam coincidir amb alguns catalans, i després vam tirar cap a una muntanya que va tenir un despreniment fa poc menys de 2 www.ceolot. cat

La gran esllavissada. 21

sC I Ó t A n R e O m B a A s L n · e C ElOs LP

Rifugio Locatelli.

Rifugio Vallandro (2.040 m) – Rifugio Locatelli (2.450 m) Sisena etapa La sisena etapa va ser de les més llargues i de les que tenien més desnivell, però va ser molt bonica i a més vam poder tornar a gaudir del bon temps, que sempre ajuda.

Un cop instal·lats al refugi, alguns encara ens vam animar a fer una petita sortida per anar a visitar uns túnels de la primera guerra mundial. Va ser espectacular, vam poder recórrer metres i metres de túnels, amb estructures de fusta i un tram llarguíssim d’escales molt 22

dretes i amb algunes finestres a banda i banda. A dins hi feia un fred que pelava i la roca degotava. En arribar al final de la part que es pot visitar, un parell van decidir tornar al refugi desfent el camí dels túnels i la resta vam baixar per una tartera per anar a agafar un camí que ens va permetre anar a visitar 3 petits llacs. Aquella nit vam tornar a estar de sort i vam tenir concert després de sopar, amb un grup que estava de gira per diferents refugis europeus.

CO L · L A B O

RA C I Ó

Rifugio Locatelli. Misurina.

Rifugio Locatelli.

Rifugio Locatelli (2.450 m) – Lago di Misurina (1.754 m) Setena etapa El dia 11 d’agost, últim dia de la travessa i tornada a casa, ja de bon matí es notava en l’ambient que era el darrer dia i hi havia una barreja de ganes d’estirar més la travessa i que no s’acabés encara, amb ganes d’arribar a casa, poder-nos dutxar sense haver d’estar pendents de jetons (les fitxes que havíem de comprar en els refugis per poder-nos dutxar durant una estona que es feia curtíssima) i poder descansar i dormir sense haver de posar el despertador. L’última etapa va ser curteta i pràcticament tota de baixada. Vam començar amb unes vistes imponents de les Tre Cime, que poc a poc van anar quedant mig tapades per la boira. A quarts de 12 vam arribar a Misurina, punt final de la travessa, on ens vam fer les últimes fotos de grup i vam aprofitar per fer la darrera cervesa i acabar de comprar alguna camiseta i regal pels de casa. A les 12 vam agafar el bus per tornar a Cortina d'Ampezzo i, com que fins a les 4 no venien a buscar-nos els taxis per anar a l’aeroport, vam aprofitar per anar a dinar tots junts. Com que a Cortina d'Ampezzo no teníem possibilitat de dutxa,

Tre Cime di Lavaredo.

ens vam rentar un xic com vam poder en els lavabos de l’estació d’autobusos. Un cop nets i canviats, vam preparar les maletes, ens vam acomiadar de les Dolomites amb certa tristesa i vam tirar cap a l’aeroport. Durant la travessa, alguns ja van començar a pensar en la sortida de l’estiu que ve (si és que alguns no en tenen mai prou, de manera que té tota la pinta que després de l’èxit rotund de la travessa d’aquest any, l’estiu vinent se n’organitzarà una altra d’igual o encara millor.• ETAPES

www.ceolot. cat

RECORREGUT

TEMPS TOTAL

1. Pian Falzarego - Rifugio Cinque Torri

8,1 km

2. Cinque Torri - Rifugio Lagazuoi

12,3 km

6 h 33 min

3. Lagazuoi - Fanes

18,6 km

8 h 30 min

4. Fanes - Lago di Braies

19,2 km

5. Lago di Braies - Rifugio Vallandro

16,3 km

7 h 24 min

6. Rifugio Vallandro - Rifugio Locatelli

15,7 km

7 h 7 min

7. Rifugio Locatelli - Lago de Misurina

10,5 km

3 h 20 min

TOTAL 7 etapes

100,7 km

45 h 54 min 23

P R E GÓ per Pere Iglesias

PREGÓ DE L'APLEC DE LLIURONA

Bon dia a tothom!! En primer lloc vull donar les gràcies als companys de la Comissió organitzadora de la festa per aquest encàrrec que m'han atorgat. No podré estar a l’alçada dels anteriors pregoners que han passat al llarg d’aquests anys. Universitari, professor d’escola, advocada, periodista, veterinari, però recordant el que deia la mare: “qui fa el que sap i el que pot, no és cap vergonya”, i m’hi vaig engrescar. Vaig veure la llum en aquest poble un dia d’abril de 1939 i, segons em van explicar més tard, el panorama no era massa engrescador, ni optimista. La guerra s’havia acabat feia pocs dies. Alguns joves hi van deixar la pell, com l’hereu de l’Ermadà, el pubill del Serrat dels Pins, en Vetra de Can Perusa i els germans Joan i Emili de les Arcades. Per la Retirada de les tropes republicanes, camí de l’exili, es va requisar el poc que quedava als rebosts, també es van apropiar d’alguns animals de càrrega per portar els desvalguts. Els camps eren abandonats per manca de braços per treballar. I de cop començava una altra guerra, la repressió del nou règim dictador. Tots els homes que havien tingut un càrrec públic es tingueren que exiliar a França. Com en Peric de cal Rosset o el meu pare, que van passar tota la vida, fins a la mort, separats de la família o en Miquel de l’Hostal de l’Arç i en Llorenç de can Iglesias, 24

que van poder tornar gràcies a un aval d’una persona de pes o en Joan de cal Guardabosc, últim alcalde republicà, que va ser empresonat quatre anys, i destinat a treballar al canal de Dos Hermanas de Sevilla o en Met del Caritg afusellat a la presó de València. Però la gent de Lliurona no es va rendir. Homes, dones i mainada es posaren a treballar i molt aviat els camps i les feixes donaren fruit i tornaren a fumar les piles carboneres al bosc. Va arribar el temps d’anar a l’escola, solíem anar en colla. Sortia en Met de cal Rosset tocant el flabiol. Era el toc de marxa. S’hi afegia en Daniel de can Pau i la Pepa del Serrat dels Pins. Per l’altre cantó l’Amadeu de les Arcades. Pel costat de Sous, en Mauro i en Joan de Puigbalí i en Marcel·lí del Soler, portant una marranxa de llet per a la mestra i que després jo, per ser el més petit, la senyoreta me’n donava alguna tassa. Reunits tots en sumàvem una vintena. L’escola era mixta, regida primer per la mestra Carme Pi de Salt. En entrar teníem que dir Ave Maria Puríssima i cantar el Cara al Sol. Més tard va venir la Maria Batlle de Queralbs, que havia fet la carrera durant la Segona República, i ja no vàrem cantar el Cara al Sol, sinó el Virolai de Núria i ens va ensenyar a llegir una mica el català, això sí molt d’amagat. Qui manava en el poble era la Guàrdia Civil i el Capellà. Els diumenges estava prohibit treballar. Era el dia per anar a missa. Si

P R E GÓ

per mala sort t’enxampaven treballant, la sanció era de 250 pessetes. I això que només cobràvem unes 40 pessetes el jornal. Si t’enganxaven deixant anar algun “mecagum”, també una sanció de 250 pessetes per renegar. Lliurona era zona de frontera i per circular necessitàvem un document que era el “salvoconducto”. Primer s’havia de renovar cada mes i pagar, més tard cada 3 mesos i pagar. Si el portaves caducat, pagaves 100 pessetes de multa. El D.N.I no el vam tenir fins el 1956, quan en Franco, convidat pel Sr. Mateu del ferro, va visitar el Castell de Peralada i en els nombrosos controls de carretera, el Jefe de l’Estat es va adonar que la gran majoria de la gent no tenia el D.N.I. i va encarregar que l’endemà mateix es posés en marxa aquest assumpte. No tot eren penes i treballs. Els diumenges també ens divertíem anant al ball, que s’organitzava a l’Hostal de l’Arç, amb el so de l’acordió d’en Fonsu. Per festes assenyalades es reforçava amb la música d’en Blanc de Beget o en Salvi d’Oix o els Lloret de Sadernes o els Roquet de Maçanet o en Met i l’Alfons Sabater de Sales. També a l’Hostal s’hi havia fet ball el dissabte a la nit, però el capellà, emprenyat perquè els diumenges al matí el jovent no anava a missa, va denunciar que la sala no reunia les condicions necessàries. Va estar un temps que vam haver de ballar a l’aire lliure, fins que els de l’Hostal amb l’ajuda d’un arquitecte van poder legalitzar la sala. La terra és magre i prima a Lliurona. Donava just per subsistir. Just per collir el pa i la vianda per passar l’any, per tant ho havíem de compaginar amb les feines de bosc. Començàvem a la primavera traient la pela de les aulines, les dones la collien fent pilons per tal que s’assequés i era destinada per adoberies i tints. A la tardor tallàvem aquestes aulines per fer carbó, que era transportat en matxos a port de camió i aquest distribuït a les capitals. Una altra font d’ingressos era el contraban, però era molt vigilat. Els més atrevits s’hi van ben apedaçar. L’altra ingrés eren els bolets. A la tardor, d’aquesta obaga del Caritg, en sortien dotzenes de cistells i coves, que anaven per a vendre a cal Músic i cal Tet d’Albanyà. Si l’anyada era bona, per la festa de Sant Andreu, tots anàvem d’estrena, ja que la festa era ben lluïda, de dos dies, amb l’orquestra de Tortellà, Ofici, Processó, sardanes i ball tarda i nit. Dies feliços, records i somnis d’un passat.

www.ceolot. cat

La convivència entre veïns era d’allò més bona. Ens ajudàvem els uns als altres, si calia anar a buscar el metge, a peu, o el medicaments per a un malalt. Per les feines del segar i del batre. Ens convidàvem per la matança del porc. Per la farinada de fajol, que es solia fer per les festes de Nadal. Ens ajudàvem pels canvis de casa o sigui per les mudances. Tot eren cants i rialles. No teníem tele, ni ràdio. Les llargues vetllades d’hivern, les passàvem asseguts a l’escon al voltant de la llar de foc amb llum de teies. Les dones sargien o feien mitja. El patriarca de la casa explicava històries rocambolesques de por, de trobades de tresors, de bruixes o de fets verídics dels facinerosos trabucaires. Avui en dia tot això es desconeix. Els avenços de les noves tecnologies han fet perdre aquesta convivència familiar i veïnal, uns valors ben preuats en la vida quotidiana. Als anys seixanta ja tenien ràdio, els vespres recordo que escoltàvem aquell famós programa “España para los españoles”, dedicat als espanyols que treballaven a l’estranger. Era el temps que la gent començava a marxar. Nosaltres, pel gener de 1971 vam tancar les portes del Casal del Caritg. Vam deixar quatre cases habitades amb onze persones, que aviat també van marxar, buscant un lloc millor per a viure. L’any 1981, en Marcel·lí, el meu germà, al cel sigui, i un servidor, vàrem organitzar la primera Trobada de lliuronencs. De totes les festes que hem anat fent aquesta va estar la més emotiva. Tot eren abraçades, petons i llàgrimes de goig i alegria. En aquells anys també ens vam trobar amb els primers nouvinguts, repobladors del poble, en Xevi i en Cesc, més tard en Balta i la Montse i la cosa va anar continuant, fins a omplir les cases. Gràcies a vosaltres Lliurona ha ressuscitat de mort a vida. No defalliu, Ànims, Tireu endavant. Gràcies gent de Lliurona. Gràcies propietaris que d’un munt de runes n’heu fet un nou casal. Gràcies antics lliuronencs per estar aquí. Bona Festa a Tothom!! Visca Lliurona!! Pere Iglesias Lliurona, 26 d’agost de 2018 25

secció

M U N TA N Y

A per Pep Badosa

EL TRES MIL DE L’ESTIU, SENSE SER-HO

Fent un incís sobre el títol de l’escrit, aclariré al lector que per una banda sí que era estiu, però el que no era un tres mil. En un escrit de fa uns anys, ja comentava que allò que en diem el campament de l’estiu del CEO amb el temps ha anat canviant, i des de fa ja molts anys, el repte consistia sempre a pujar a un cim de tres mil metres d’altitud, del Pirineu. Aquesta vegada vàrem trencar la tradició. Perquè?, ves a saber...canviar el tradicional refugi de muntanya com a base de l’excursió, per un confortable hotelet?, podria ser una de les respostes. El cim escollit va ser el Montardo o Montarto (depenent si ho dius en arenés o no), de 2833 metres d’altitud. Aquesta muntanya, des del poble d’Arties, es veu com molt majestuosa, però que per la vesant sud que vàrem escollir, no presenta cap dificultat tècnica. Això no vol dir que sigui bufar i fer ampolles, (be... bufar, sí) perquè el desnivell des que començàvem a caminar fins acabar l’excursió, donava més de 1.400 metres de “durilla” pujada, i els mateixos de baixada, i això ja “vesteix” una mica, i et deixa força “arreglat”. L’hora de trobada eren les 15.15 h del divendres 24 d’agost, per donar el tret de 26

sortida i desplaçar-nos fins a Betrén, que es un petit nucli urbá enganxat pràcticament amb Vielha. Tot i que no tots érem a la sortida, ja que hi havia qui preferí sortir al matí sense preses, o que fins i tot ja era per aquella zona i ja ens trobaríem allà. El viatge, encara que amb ganes d’arribar, va anar bé per a tothom i de mica en mica, ens vàrem anar retrobant a les

portes de l’hotelet escollit, on després de les presentacions i la bona acollida per part de l’amable família que el regenta, ens vàrem anar distribuint per les habitacions assignades, a refer-nos de les quatre hores llargues de carretera, i preparar-nos per anar al restaurant a satisfer les necessitats culinàries. Reunits al voltant de dues taules,

secció

M U N TA N Y

(aquí sí que érem tots plegats, la trentena que formàvem tota la colla) ens disposàrem a gaudir d’un bon sopar. La sobretaula va ser curta, perquè l’endemà tocava matinar una mica, encara que sense exagerar, ja que l’estona que teníem des de l’hotel fins a deixar els cotxes i començar a caminar no era massa. L’esmorzar a les 7 del matí, i cap a les 8 enfilàvem la pista que des d’Arties va remuntant la vall de Valarties, fins arribar a les bordes de Ressec, on hi ha un lloc habilitat per deixar els cotxes. Motxilles a l’esquena i tocava caminar per la pista que puja suau al costat del riu amb el mateix nom de la vall, el Valarties. Són poc mes de 2 quilòmetres que no es varen fer pas carregosos; la fresca que feia ens ajudava a poder portar un bon ritme. De sobte, per la banda esquerra de la pista, apareix un bonic caminet perfectament senyalitzat que aquest sí, s’empina de manera més decidida i serpentejant enmig de pins, avets i una bona vegetació, ens acostava fins a la base de la presa de la Restanca en poc més de dues hores, des que vàrem deixar els cotxes. Aquí vàrem aprofitar per reagrupar-nos i, tant se val, començar amb les fotos del dia als reflexos del bonic llac format per la presa de la Restanca al peu del refugi del mateix nom. A quin excursionista no li agrada gaudir del llacs que www.ceolot. cat

van adornant els empinats camins de Pirineu?...en trobaríem més. Vàrem abandonar el refugi, per seguir l’estret camí que de mica en mica i en guanyar alçada va deixant la protecció dels arbres. El dia era esplèndid; els núvols que al matí encara entossudits seguien enganxats a les muntanyes properes, no contribuïen gaire a donar tranquil·litat al personal, però ara sí que havien desaparegut i el dia era esplèndid. El camí va parar de pujar, i en ajaure’s, donà pas a un nou paisatge acompanyat d’aigua. És el llac de Cap del Port, on també s’ha fet una mica de paret de contenció d’aigua que poc a poc baixa a alimentar el llac de la Restanca. Nou reagrupament i petita aturada per menjar i beure una mica. Els més forts i que anaven a davant, havien d’anar fent aquests recessos, com que el grup era molt heterogeni, compost per excursionistes de 10 fins a més de 70 anys, era molt difícil seguir tots el mateix pas. A partir d’aquí i una vegada deixat el llac, el camí ja només va pel mig d’un extens i empinat rocam. Però valia la pena passar-lo, ja que en treure el nas al collet de la Crestada, s’acabaven de sobte les pedrotes, i ens apareixia un espectacle fantàstic, amb prades immenses, presidides en primer terme per l’estany de Monges. Els tons verds i 27

secció

M U N TA N Y

blaus (que no sé perquè diem que fan babau) de cel, aigua i herba presentava una varietat de tonalitats que sí que feien embadalir... és una petita finestra d’entrada al Parc Nacional d’Aigüestortes. El massís del Bessiberri i la Punta Alta del Comalesbienes, ja s’endevinaven, però ja ho veuríem millor des del cim, tot això, així que amunt. Des de aquí el coll, aixecant la vista a l’esquerra, ens quedaven quatre-cents metres de pujada fins al cim del Montarto. El camí era dret però senzill. Els més ràpids, s’entretenien pujant al Petit Montarto, que el gran té de veí allà al costat mateix, i així ens donaven temps als que veníem més enrere d’arribar al cim amb vistes que ens havia fet bufar tot el matí, gaudir-ne i fer-nos la foto d’un grup tan divers, però que va xalar de valent, del més gran fins al més xic, d’un espectacle fabulós. Un cop repartides les abraçades i enhorabones per haver aconseguit el cim, tocava baixar. No havia estat complicat per pujar i tampoc no ho era la baixada. Una paradeta per dinar, poc abans d’arribar de nou al estany de Monges, i cap al collet de la Crestada, on després d’una última mirada enrere per admirar de nou aquell bell paisatge que deixàvem, baixar al refugi de la Restanca, ara ja sense torbar-nos més. Gaudir d’un refrigeri al

refugi, va ser un dels últims petits plaers del dia, per tot seguit desfer el camí i la pista pels que ja havíem trescat a primera hora i retrobar-nos amb els cotxes. L’arribada a l’hotel posava fi a una jornada intensa de muntanya que ens havia satisfet a tots, i la bona companyia, xerrola i rialles compartint un nou sopar així ho feia entendre. L’esmorzar del matí acabava amb les petites coses que havíem fet plegats. Només quedava l’adéu i el desig d’una bona tornada a casa, amb el projecte i les ganes de tornar-hi el proper estiu. Gràcies a tots els excursionistes que vàreu fer costat al CEO un any més.•

CO L · L A B O per Kim Agustí

RA C I Ó

3 DIES A LA TINENÇA DE BENIFASSÀ

Embassament d'Ulldecona.

La Tinença de Benifassà és una comarca històrica, integrada actualment en la del Baix Maestrat, a la província de Castelló. Situada a la confluència de la Serralada Litoral Catalana amb el Sistema Ibèric, és la continuació cap a migjorn del massís dels Ports. El seu centre és el monestir de Santa Maria de Benifassà, fundat l’any 1233 i d’accidentada història. Fou declarada Parc Natural l’any 2006. Engrescats per un article d’Ignasi Planas, publicat a l’excel· lent núm. 232 de la revista Vèrtex, anem a encetar una visita de 3

dies a la Tinença, molt ben aprofitats. Fem estada a l’hostal Molí de l’Abad, situat a la carretera de la Sénia a l’embassament d’Ulldecona; hi som molt ben atesos. El 25 d’octubre de 2016, a les 9 del matí, sortim de la resclosa de l’embassament d’Ulldecona (477 m), pràcticament buit en una època de forta i perllongada sequera. Agafem la carretera que voreja el llac i ens acostem al mas de l’Abella; als seus peus encetem una llarga i sostinguda pujada, per un camí molt bonic i amb notables trams empedrats, que serpenteja per un paratge aspre però verd. Ens enfilem als estrets de la Ronyosa i seguim cap al portell de l’Infern (964 m), espectacular osca oberta en una accidentada carena; un indret que justifica per si sol la sortida. Fem el segon esmorzar i seguim amunt, cap el Maset del Pixon, que conserva magnífiques parets seques, i el Cap de la Serra. Baixem a la font del Teix i anem a Fredes (1095 m), bonic poble annexat a la Pobla de Benifassà; hi arribem a un quart de 2 del migdia. Fredes és al final de la clàssica travessia dels Ports, que arrenca de Paüls, al Baix Ebre. També ens va rebre en una travessia de la Colla del Dissabte, fa un grapat d’anys. Alguns encara recordem l’àpat que vam fer a la Taberna, però avui és massa aviat per dinar-hi i només hi fem beguda. Hem de seguir, per un camí molt bonic, cap al Pinar Pla i el Mas del Ric de Fredes (1180 m), abans d’encetar la darrera i rosta pujada, que ens portarà al cim del Tossal dels Tres Reis (1351 m), sostre de la caminada i vèrtex entre tres municipis, la Sénia, la Pobla de Benifassà i Vall de RouPortell de l'Infern.

www.ceolot. cat

sC I Ó t A n R e O m B a A s L n · e C ElOs LP

tarranya; la grisor del cel desllueix l’espectacular panorama. Fem el segon esmorzar i tornem enrere, cap al proper avenc de l’Ase. Baixem a la plana, ens enfilem a la font del Catxo i la carena de la creu del Rallo i seguim pel llom de la serra fins a la panoràmica i ruïnosa ermita de Sant Cristòfol (1251 m). Des de la capella baixem al proper mas de Vilalta i al barranc Fondo, trepitjant un camí sàviament traçat, amb curtes zigazagues sostingudes per paret seca; una veritable obra d’enginyeria de la seva època. Seguim cap a un recordatori i anem a travessar el barranc de les Rambletes. Ens enfilem al Pi de les Rodantxes, recargolat i caigut, el Pi de la Creu i el caire de Sant Isidre i baixem a Castell de Cabres (1129 m, 17 hab). Hi arribem a un quart de 4 de la tarda. El poble, que fa un segle va fregar el mig miler d’habitants, sembla desert, però el restaurant l’Espiga és obert i hi fem un menú prou consistent.

Fredes.

res, i tres comunitats, Catalunya, el País Valencià i Aragó. Són dos quarts de 4 i dinem al cim, sota un cel encalitjat. Després de l’àpat anem a la serra Pelada i seguim cap al mas Blanc (1180 m), notable conjunt d’edificis amb evidents signes de ruïna. Des del veïnat baixem al barranc de les Coms i pugem al serrat del corral d’Andreu, abans de tornar cap avall per anar al mas de l’Hostalet. Completem l’etapa a les fosques, primer per una pista i al final per un bon camí que s’enfila al Boixar (1089 m), bonic poble bastit en un serrat dominant. Hi arribem a un quart de 9 de la nit.

El Boixar.

Un cop tips, seguim cap al prigó (oratori) dels Sants Abdó i Senén i els esvelts pins de la Coveta. Travessem la carretera del Boixar i pugem al ginebre de Marc. Llueix un sol esplèndid, per primer cop en dos dies. Passem als peus del mas de Boix i encetem una llarga davallada per un alzinar; el ruïnós mas de Cardona n’és la primera fita. Confluïm amb el GR -7, a la vora del barranc de la Gatellera, i ens endinsem en els Estrets. El camí es fa fonedís i hem Tossal dels Tres Reis.

Fotos: Kim Agustí.

Ens allotgem al refugi el Boixar, situat en un dels carrers del poble, establiment prou confortable i recomanable. Bona nit! L’endemà, poc abans de les 9 del matí, tornem al nostre itinerari. Un bon camí ens condueix al pont de la Ballestera i el poble de Coratxà (1235 m), pel terreny ondulat de la serra de les Albades i sota un cel ben gris. L’església dedicada a Sant Jaume és l’edifici més notable del petit nucli. No hi trobem cap establiment obert, el cafè haurà d’esperar. Un cop feta la visita baixem a una plana de conreu i seguim, per una pista que s’enfila per un terreny força pelat esquitxat de pinedes, cap a la Mola de Mitjavila. Passem per una caseta i assolim el vèrtex de la Puntassa (1344 m), magnífic mirador del Ma30

Coratxà.

CO L · L A B O

de seguir pel mateix llit del torrent, molt feréstec i completament eixut. Tornem a un bon camí, entre els masos de la Gatellera i del Bordet, i anem als Ullals de la Gatellera, cabalosa surgència captada. Anem a trobar la carretera que baixa de Castell de Cabres i, ja a les fosques, continuem cap al mas del Grau i el poble de Vallibona. Hi Avenc de l'Ase. arribem passades les 8 del vespre. Vallibona (666 m, 77 hab) és un bonic poble de la comarca dels Ports, bastit a la riba esquerra del riu Cérvol. Fa poc més d’un segle va superar els mil vuit-cents habitants. El nucli conserva tot el seu encant i una tradició sis vegades centenària, la del romiatge a Pena-roja de Tastavins, al Matarranya, que se celebra cada set anys; el proper, l’1 de juny de 2019. Fem estada a l’hostal La Carbonera, on som molt ben atesos i atipats. Per proximitat a Castelló, comprem un dècim de la loteria de Nadal, amb l’esperança que la sortida ens surti de franc; no serà així, però ens tornaran els diners! El dia 27, sortim de Vallibona a tres quarts de 9 del matí. Hem de tornar enrere, envoltats de cingleres i parets seques, fins al mas del Grau, aprofitant, això sí, un tram d’un magnífic camí de drecera.

RA C I Ó

magnífiques aulines, i seguim cap al maset de les Saleres, el mas de les Pruneres i el maset de Julio, tots ells més o menys ruïnosos. Anem al pradet Verd (1057 m), bonica i emboscada collada, i ens enfilem al panoràmic cim de La Creu (1122 m), sostre de la serra del mateix nom.

Vallibona.

Des del cim carenegem, per un camí molt alegre, cap al coll de la Creu, el coll del Xumador i l’Ereta de Bel (976 m). Allà deixem la carena i comencem a baixar, primer per una pista i més avall per un camí delimitat per parets seques, cap al fons del barranc de Bel. La nostra propera fita, la Pobla de Benifassà, és a quatre passes; hi arribem a tres quarts de 3 de la tarda.

Castell de Cabres.

Més enllà seguim per una pista cap al ruïnós mas de Marquet, la Serra, el bacis d’en Gargallot, completament eixut, i el mas de Prades (960 m), bastit en una collada. Hi fem una plaent aturada, sota un cel sense ni un núvol. Sortim del mas per un magnífic camí, que faldeja el solell del barranc de les Pruneres. Anem al caire de la Teuleria, ornat per www.ceolot. cat

Los Estrets del riu Verd. 31

sC I Ó t A n R e O m B a A s L n · e C ElOs LP

La Pobla de Benifassà

La Pobla de Benifassà (701 m, 203 hab) és el principal nucli de població de la Tinença i cap d’un extens municipi que comprèn la majoria dels seus pobles, llevat de Castell de Cabres. Passegem pels bonics carrerons i cerquem un bon lloc per dinar. Portem el menjar a la motxilla, però al modern hotel la Tinença ens preparen un àpat millor. Els llescats i les barretes sempre poden esperar! A les 5 de la tarda marxem de la Pobla. Tornem a la vora del barranc de Bel, anem a trobar la carretera del poble i la deixem per un camí que faldeja per sota del nucli del Bellestar. La formidable osca de los Estrets del riu Verd crida la nostra atenció i el camí ens porta cap allà. Caminem per l’engorjat llit del torrent i en sortim pel seu marge esquerre. Anem a trobar el magnífic camí que baixa del Bellestar i el seguim cap a la font de la Canaleta, el mas de la Mosca, també dit Can Jaumet, i el Forn del Vidre. Per tercer dia completem l’excursió a les fosques, però només ens resta vorejar l’embassament d’Ulldecona, primer per un bon camí i més enllà per la carretera de Fredes i la Pobla. A les 8 del vespre arribem a la resclosa. Anem a l’hostal Molí de l’Abad i celebrem amb cava el final de la caminada. L’endemà ens adonem que el nostre periple per la Tinença ha estat molt plaent, però també prou llarg i fatigós. Res d’anar a fer turisme, després d’esmorzar tornem cap a casa! La Tinença formarà part, per sempre, dels nostres records.•

Cartografia • La Tinença de Benifassà, d’Òscar Arnau Juan. El Tossal cartografies, 2009 32

Bibliografia • Tinença de Benifassà. Possessions perdudes, d’Ignasi Planas. Revista Vèrtex núm. 232.

Horaris de la travessia De l’embassament d’Ulldecona al portell de l’Infern i Fredes

3 h 25 min

Del poble al tossal dels Tres Reis

1 h 51 min

Del tossal al mas Blanc i el Boixar

3 h 16 min

Del poble a Coratxà i la Puntassa

2 h 29 min

Del cim a Sant Cristòfol i Castell de Cabres

2 h 59 min

Del poble als estrets de la Gatellera i Vallibona

3 h 16 min

Del poble al mas de Prades i el cim de la Creu

3 h 21 min

Del cim a la Pobla de Benifassà

1 h 43 min

Del poble als Estrets i l’embassament d’Ulldecona

2 h 25 min

TOTAL

24 h 45 min

RECORREGUT

91,46 km

DESNIVELLS

3.063 m

CO L · L A B O per Martí Pastoret

RA C I Ó

ROJÀ

En Cisco baixant les eugues el dia de la Tria dels Mulats d’Espinavel

Rojà és una vall de la Catalunya Nord, comarca del Conflent, coronada pel cim del Roc de la Mort de l’Escolà, limitada per les Esquerdes de Rojà per una banda i per l’altra el cim de la Pomerola amb la carena que segueix fins al Pas de Rojà. Des de fa una bona colla d’anys, diverses famílies ramaderes de Molló conserven el dret de pastura que va respectar el Tractat dels Pirineus el 1659. Durant els mesos d’estiu hi porten els escamots d’eugues per aprofitar l’excel· lent herba que ofereixen els seus prats i l’abundant aigua dels recs i rierols. En Cisco va començar aquesta tasca de ben jove i la seva feina principal era controlar que no hi hagués cap problema amb els animals. Diàriament havia de recórrer llargues distàncies ja que la vall de Rojà és molt oberta i els escamots d’eugues es separen els uns dels altres. El seu allotjament era una petita cabana de pedra seca, les restes de la qual encara Àmbit de pastura de la vall de Rojà es poden veure al

Conec moltes persones felices, en veure-les fa la sensació que se senten molt bé tal com son, amb el que fan i de la manera com viuen. Però si mai em demanéssiu que us digués la persona més feliç que he conegut mai, us diria que aquesta va ser en Francesc Pastoret, també conegut com en “Cisco del Carol”. En Cisco va ser pastor. La major part de l’any s’estava al mas Carol de Molló, on va néixer i créixer. Durant l’hivern feia les feines habituals d’un ramader de la zona i de juny a setembre s’estava a Rojà encarregat de cuidar el bestiar de diverses cases de Molló i la Vall de Camprodon.

www.ceolot. cat

Pla Barrat, i havia après a sobreviure de la caça i pesca amb enginy, ja que no disposava d’escopeta ni canya de pescar. Podríem dir que en Cisco estava totalment integrat a la natura de la zona, ell en formava part igual que el bestiar que cuidava o els isards que voltaven per allà. Va aprendre a viure i estimar la muntanya. Vist des del nostre punt de vista, ens podria semblar que en Cisco les havia de passar molt magres lluny de les comoditats que tenim actualment. No estic dient que tingues una vida fàcil, ni molt menys, però quan el veies sempre tenia un mig somriure a la cara i quan hi parlaves desprenia la felicitat de la persona que se sent realitzada i amb mil històries increïbles per explicar. Doncs bé, amb tot això volia venir a explicar que la felicitat és un estat que influeix fortament en el nostre benestar emocional (evidentment) però també te repercussió en el nostre físic. Quan ens sentim prop d’aquest estat, el nostre cos té una bona capacitat d’adaptació davant els estímuls nocius que ens podrien alterar (estrès, decepcions, cops, caigudes,...). I crec, que una de les opcions fàcils per acostar-nos a la felicitat és apropant-nos més a la natura, aprenent d’ella i impregnant-nos de tot el que ens ofereix.•

sC I Ó t A n R e O m B a A s L n · e C ElOs LP

Jaume & Rosa

GR-99. CAMÍ DE L’EBRE MAS LA PUNTA – FINCA DE LA "LLOSA"

TRENTA-CINQUENA ETAPA

Sortida de Mas la Punta

Dimecres, 3 d'octubre de 2013. Després d'esmorzar el taxi ve per portar-nos al Mas la Punta a fi de reprendre la caminada, de totes maneres val a dir que baixem del cotxe uns dos quilòmetres i mig abans, perquè el tram des del "Mas la Punta" fins a trobar la carretera N-211 ahir el vam veure de retorn a Caspe i no té cap indret remarcable, una pista asfaltada. (Ens permetérem fer una mica de trampa). Al final de l'etapa, segons indicacions del taxista, també ens caldrà acabar uns cinc quilòmetres abans doncs diu que més lluny no pot passar; haurem d’afegir-los demà. Són les set del matí. El taxi ens deixa al voral de la carretera N-211 en un pont sobre el barranc de "Val de Poblador", a l'altra punta del pont segueix el camí, nosaltres aquí ens férem un embolic i seguírem una pista equivocada, passats més de vint minuts ens adonem que no anem bé i ens cal recular; el que hem guanyat al principi ho hem perdut amb escreix. Tornats al pont busquem la marca correcta, està força amagada, i, ara si, comencem a caminar pel tram correcte que discorre pel vell camí ramader de Caspe a Mequinenza. Una pujada ens situa a l'altura de la carretera i ens fa caminar pel seu voral; de cop, un gir de 90º a l'esquerra, creuem la carretera i seguim una pista pel costat d'una nau, portem uns

cinc quilòmetres, més els tres de la marrada. Seguim el camí en direcció a l'esquerra uns metres i, de cop, un altre ramal amb pujada a la dreta que ens fa caminar per una delimitació de propietats. Una vegada a camí obert aquest s'endinsa al "soto de Buisán" fins a topar amb una bona pista que ve de la carretera; la prenem en direcció a l'esquerra fins a trobar una altra delimitació que baixa al "barranco de Mamet", que travessem per una clariana i pugem fins a trobar-nos amb una pista forestal que seguim a l'esquerra i que ressegueix la sinuositat del riu i els braços de la presa de Mequinenza o "Mar de Aragón" fins al barranc de "Valmayor"; el seguim per l'esquerra fins a trobar la carretera, només la toquem doncs de seguida ens cal travessar el barranc per rebotar a l'altra banda, el camí torna pel l'altre costat del barranc uns metres fins a tombar a la dreta, on trobem un terreny pla i cultivat a la nostra dreta. Aquí ens creuem amb un tot terreny negre tipus "pick up". Deixem el barranc i enfilem una pujada fins al mas "Caballé" tot resseguint el marge cultivat de la vall, el terreny es va tornant erm i fangós, sort que no està moll; caminem, puja que puja, per la pista principal, el tot terreny es torna a creuar amb nosaltres, s'atura i el conductor, una noia estrangera, ens pregunta on anem i molt amablement s'ofereix a portar-nos, una vegada entén el que fem ens desitja sort i tot admirada ens deixa a la carretera. El costerut camí desemboca en una pista en molt bon estat i de seguida amb carretera asfaltada tot entrant a les primeres construccions del complex agrícola ramader del mas "Caballé" on hi ha el tot terreny aparcat. Ara, tant en aquesta cooperativa com a la següent, els camps són d'oliveres i vinyes en grans proporcions.

L'ermita de Santa Magdalena.

L'Ebre. 34

Seguim caminant en pujada per terreny asfaltat, deixant les edificacions a l'esquerra, a la dreta bones vistes del "Mar de Aragón" tot canviant de propietat, ara entrem a la de la "Llosa", també un important complex ramader. Aquí és on hem quedat amb el taxista, perquè segons ell no pot continuar, doncs l'asfaltat s'acaba. Durant bona part de la caminada, sempre que veiem el riu tenim la imatge del turó amb l'edificació de l'ermita de la Magdalena.

CO L · L A B O

RA C I Ó

Pont del riu Martín. Barranco de Mamet. Perfil etapa 35

L'etapa d'avui ha estat d'uns dinou quilòmetres als quals cal afegir els tres de la marrada del principi, en total vint-i-dos quilòmetres, hi esmerçarem unes sis hores, amb una marxa efectiva de tres quilòmetres set-cents metres / hora. D'aquest tram tenim poques fotografies, perquè ens quedarem sense bateria, vaig descuidar-me de posar-la a carregar, disculpeu... Fem una trucada i esperem fins que apareix el taxi. Tornem a Caspe, són dos quarts de quatre, mengem quelcom a l'habitació, perquè tenim nevera hi hem previst avituallament.. A la tarda tornem a donar un vol per la població, al vestíbul de l'ajuntament hi ha una sala d’exposicions, on s'exhibeixen fotografies i material ferroviari relatiu a la construcció de l'estació i a la reconstrucció del pont després de la guerra civil. Després de sopar a l'hotel preparem les motxilles, ja que demà ens caldrà portar-ho tot a coll, ja que deixem la base de Caspe per acabar a Mequinenza, aquesta càrrega la portarem a coll fins al final, tres etapes, ja que aquí si que no hi ha cap mena de transport i per carretera convencional amb taxi és molt intricat, també podíem haver-ho programat, però resultava complicat de lligar; bé, no serà la primera vegada de portar més pes. L'Hotel a Caspe, el "Magallón" Tel. 976 630 222, tres dies a mitja pensió dues persones. 225 euros. Els desplaçaments amb taxi costaren 150 euros.•

Mapa etapa 35 www.ceolot. cat

sC I Ó t A n R e O m B a A s L n · e C ElOs LP

Jaume & Rosa

GR-99. CAMÍ DE L’EBRE FINCA DE LA “LLOSA” - MEQUINENZA

Sortida de La Llosa.

Dijous, 4 d’octubre de 2013. Amb el taxi ens apropem al lloc on ahir deixàrem de caminar, a la “Finca de la Llosa”. Ens acomiadem del taxista i comencem a caminar, l’etapa d’avui està prevista d’uns vint-i-nou quilòmetres, són dos quarts de nou, voltem unes naus a la dreta i seguim una pista amb molt bon estat que creua el barranc de “Paüls”, la deixem per una a la dreta que va resseguint els camps d’oliveres i vinyes, traspassem el barranc de “Valdeón” deixem la pista principal. Val apuntar que fins aquí, uns quatre quilòmetres, és totalment transitable amb qualsevol tipus de vehicle, el taxí podia venir-hi tranquil·lament. Amb baixada i per pista més erosionada arribem després de caminar un quilòmetre més a la “Vall de Freixes” lloc on oficiosament hi ha el canvi d’etapa. Hi trobem un cobert i unes taules, tot una mica abandonat. A partir d’aquest indret ja no veurem l’Ebre fins d’aquí a uns disset quilòmetres, ja que aquest fa un pronunciat meandre a l’esquerra i el GR el deprecia per seguir més o menys de dret fins a retrobar-lo.

TRENTA-SISENA ETAPA per terreny conreat fins a la torre de “Fustigueras” on trobem un vèrtex geodèsic, la pista continua amable voltada de cultius delimitats per pins amb algunes cases per guardar material agrícola; alguna de molt nova amb xemeneia. La més important la de “Beanta” la rodegem i avancem pel tram anomenat “camino del Plano” suau “sifonada” una vegada remuntada i de planer trobem un conjunt de cases i magatzems i les restes d’un antic aljub tot plegat forma part del “Mas de Falonet”; seguim i al poc deixem la pista i en seguim una altra a la dreta que de seguida fa un gir de 180º a l’esquerra i entrem al “barranco de Tapioles” que amb sobtada baixada de dos quilòmetres i dos més de pla ens acosta a unes altres naus ramaderes, un collet amb creuament de pistes, edificacions ramaderes i algun habitatge, una la passem a tocar i dalt del coll una altra; enfilem la pista que fa baixada i després d’un llarg anar i venir entrem al fons del torrent de “Tamariu”. Fa estona que el cel va quedant encapotat i ara s’ha decidit a ploure, primer suaument, però a la poca estona uns sorollosos trons auguren la forta tempesta que ens enganxa de ple. Estem al descobert no tenim cap aixopluc, les capelines i a paraigua, entrem en una plantació d’oliveres per resguardar-nos una mica, però el terreny era molt tou i de seguida quedà convertit en un fangar i ens queden les botes cobertes, sort que durà poc. Seguim fins a la presa de Mequinenza.

Camí.

Camps.

Després de reposar uns minuts seguim les marques i aquestes ens encaminen per una pista amb pujada enmig d’una pineda, una bifurcació a la dreta, ara ja més planer tot canviant la pineda 36

Per aconseguir informació d’aquesta zona vaig contactar amb el Club Ciclista Mequinenza i molt amablement ens proporcionaren la informació demanada; es més, ens buscaren el lloc on poder menjar i dormir, la persona amb qui ens cartejarem, en Tony, ciclista de BTT, enfilà la pujada fins a venir a trobar-nos i coincidírem una vegada passada la presa. Veiérem una bicicleta que pujava i ens pensàrem que seria ell i així fou; fets els reconeixements continuem la baixada, passem el pont sobre l’Ebre, el desvio a una etapa complementària a Fayón, que no farem, i ja entrem al que fou l’antic poble de Mequinenza abans de la construcció de la presa sota el seu impressionant castell, en Tony ens guia per les ruïnes romanes; amb les seves explicacions entenem els diferents usos

CO L · L A B O

Comença a ploure.

de la població Romana. En l’època romana s’edifica l’antiga Octogesa (o Otogesa), que estaria situada a l’antic poble vell i en la qual hi hauria una important fortalesa, encara que aquesta hipòtesi no està confirmada. A la decadència de l’Imperi Romà, Octogesa és conquistada per l’exèrcit got i més tard conquistada per la tribu berber dels Miknasa, que donaria el seu nom a la ciutat, que va ser coneguda en època andalusina com Miknasa al-Zaytun, o Miknasa de les oliveres. Es creu que es van establir entre l’any 714 i el 719. En aquest període s’edifica l’imponent Castell de Mequinensa. Al-Idrisi, cronista de l’època, la descriu així: “És petita, però té una gran fortalesa de fort aspecte i es troba a les fronteres d’Al-Andalus”.

RA C I Ó

Pont de Mequinenza.

i de Montsó. El 1831 ja pertanyia als ducs de Medinaceli i també al “corregimiento” de Saragossa. Per això, quan aquesta ciutat es converteix en cap d’una de les tres províncies en què el 1835 seria dividit l’antic Regne d’Aragó, Mequinensa segueix integrada a la província de Saragossa. Cosa que ajuda al fet que el 1957 fos separat de la pertinença a la diòcesi de Lleida i unit a la de Saragossa. Mequinensa torna a ser lloc d’importància durant les guerres carlines i posteriorment en la dels Matiners. En el transcurs de la Guerra Civil (1936-39), el seu terme municipal va ser escenari de combats de la Batalla de l’Ebre, entre juny i novembre de 1938. Com a conseqüència d’això, el seu pont va ser destruït i no va ser tornat a construir fins als anys cinquanta. Amb la dictadura de Franco, entre 1957 i 1964 va ser construït un enorme embassament per a ús hidroelèctric i unes noves escoles que formen part del poc llegat del Poble Vell. Amb motiu de l’embassament es va iniciar la construcció del nou poble i abandó del “Poble Vell”, conegut per l’obra literària escrita per Jesús Moncada, fill predilecte de la vila.

Engorjat.

Durant la invasió napoleònica, el general Suchet (1810), com ho va fer Ramon Berenguer IV el 1149, conquesta Mequinensa, Fraga i Lleida. Això li facilita la conquesta de tot el Baix Cinca i el Segrià; a conseqüència d’això, figura “Mequinensa” a l’Arc de Triomf de la plaça Charles de Gaulle (antiga plaça de l’Étoile) de París com una de les grans victòries de Napoleó. El 1812 Mequinensa entrava a formar part del departament francès de les Boques de l’Ebre. El 1814 va ser recuperat per als espanyols per tropes del general Copons gràcies a un audaç estratagema degut al militar i aventurer espanyol d’origen flamenc Juan Van Halen, després tinent general, que pel mateix mitjà va aconseguir la presa de Lleida www.ceolot. cat

L'Ebre.

L’actual, de nova construcció, amb data de 1970 passà de remullar-se a l’Ebre a estar a la vora del Segre. Aquí ja parlem en català i si ens hi fixem els noms de les cases i accidents geogràfics ja tenen un aire més catalanitzat. Ens acompanya a l’hotel “Hostal Rodes”, carrer H, 1 Tel. 974 464 119. (Aquí els carrers són per lletres). Dos a mitja pensió 70 37

sC I Ó t A n R e O m B a A s L n · e C ElOs LP

Torre de fustigueres.

Oliveres.

euros. Una vegada canviats sortim a la plaça on hem quedat amb ell, seiem en una terrassa, fem el toc i xerrem una bona estona, de l’Ebre i de les seves anades amb BTT, ha estat per les nostres contrades en alguna competició, però, diu que li cau molt lluny per venir gaire sovint. A l’hotel fórem molt ben atesos, ja que en Tony hi te amistat, desprès de sopar torna a venir per acomiadar-se, perquè demà el seu torn de treball és al matí i no pot venir a acompanyar-nos una estona tal com seria el seu desig. A l’hotel hi ha més hostes, tots estrangers i pescadors. Avui hem fet uns vint-i-nou quilòmetres.• Vall de Freixes.

Perfil etapa 36

Camí.

Mapa etapa 36

Hola, companys. Com heu passat l'estiu? Jo l'he resistit força bé. D'entrada vaig negar-me a fer cap excursió, que no me proporcionés ombra. Va costar, però com que sóc molt persistent, l'amo ca cedir a la meva exigència: cap excursió sense ombra!

La "Flo" que no fa estiu

...

Veiem, tot l'estiu així, amb ombra... Un petit inconvenient, era que de tant en tant m'havia d'aturar a esperar-los, si no em tocava el sol. Una mica lentots, però amb molta voluntat, això si.

Vols anunciar la teva empresa, negoci o esdeveniment al butlletí del Centre? Contacta'ns!

ceo@ceolot.cat

www.ceolot. cat

CentreExcursionistaOlot @ceolot

#ceolot

@ceolot

#ceolot

ENS VEIEM AL FACEBOOK!