[2014] El patriarcat a les aules by Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans

El patriarcat a les aules

“Les dones sempre seran dones”, diuen els escèptics; altres vidents profetitzen que deposant-les de la seua feminitat no se les transformarà en homes i que es convertiran en monstres. És com admetre que la dona dels nostres temps és una creació de la naturalesa; cal repetir una vegada més que en la societat humana res és natural i la dona és un de tants productes elaborats per la civilització” Simone de Beauvoir (“El segon sexe”)

El patriarcat a les aules

1. Introducció

2. Estat de la qüestió

2.1 Sexe/Gènere

2.2. Quin paper juga l’escola? Escola-Patriarcat

3. Models educatius als Països Catalans

3.1 Introducció

3.2 Model Segregador

3.3 Model mixt

4. La nostra aposta per la coeducació

4.1 Crítica al model mixt: “fent visible allò invisible”

4. 2 La coeducació: feminisme a les aules

5. El patriarcat a les Universitats

5.1 Segregació horitzontal: quan els àmbits de coneixement tenen sexe

5.2 Segregació vertical: el diagrama de tisores de la universitat

5.3 L’ocultació de l’assetjament sexual a la universitat

6. El patriarcat al moviment estudiantil

6.1 La participació política, un espai en clau masculina 21 6.2 Treball diari per combatre les desigualtats de gènere a

Distribució gratuïta Descarrega les nostres publicacions a: www.sepc.cat

El patriarcat a les aules Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans

les assemblees d’estudiants

7. Decàleg per la construcció del feminisme a les aules

8. Annex. Marc conceptual feminista

9. Bibliografia

Imprès als Països Catalans Març de 2014

www.SEPC.cat

1. Introducció

quest llibret neix amb la voluntat de ser una eina de debat, formació i proposta. A més, és una ferma aposta per la defensa d’un model d’ensenyament coeducatiu. Entenem, que el model actual d’escola mixta, va ser fonamental i un primer pas, però no és, ni de lluny, suficient, ja que el model mixt per se no deixa de ser un model educatiu androcentrista. I és per això que en aquest llibret desenvolupem: en primer lloc, la trajectòria pel que fa als diferents models educatius que han regit, en els darrers temps, als Països Catalans. En segon lloc, analitzem i comparem dits models, fent palesa les diferents conseqüències d’aquestos en la nostra societat, així com el rerefons ideològic al que responen. En tercer lloc, exposem i desenvolupem el model coedu-

catiu, entès, de moment, com un ideal pedagògic al que s’ha d’aspirar. A més, també fem un anàlisi dels efectes el patriarcat a la universitat i al moviment estudiantil entenent que són conseqüència, en part, d’un model educatiu androcentrista a les edats més tempranes. Acabem el llibret amb un decàleg per la construcció del feminisme a les aules, una proposta oberta sobre com treballar els aspectes analitzats en el llibret en una vessant més sintètica i pràctica amb la voluntat de ser una eina de treball pel SEPC i per la resta del moviment estudiantil. Per últim, hem elaborat un marc conceptual feminista que recull tots aquells termes que, entenem, són bàsics i que al llibret s’hi fa constant referència.

El patriarcat a les aules

2. Estat de la qüestió 2.1 Sexe/Gènere La cita de Simone de Beauvoir amb la que iniciem aquest llibret, és clau per entendre el conflicte del binomi sexe-gènere. Al seu llibre, “El segon sexe” (1949), planteja aquesta qüestió, concloent posteriorment, després de revisar diversos aspectes de la cultura i la història: que no es neix dona, sinó que s’arriba a ser-ho. El que va a dir-nos és que les criatures humanes no són homes o dones al nàixer segons el seu sexe, sinó que arribar a comportarse com una dona no és quelcom que ve donat pel naixement, sinó per l’adquisició d’una cultura. Sols després d’haver estat modelades per la cultura ens convertim en dones, entenent ser dones com una manera determinada de ser, de vestir, de menjar, de desitjar, de treballar, que són precisament les que la societat i la cultura esperen d’un ser que al nàixer presenta un sexe femení. És a dir, el que fins llavors s’entenia com un fet biològic i, en conse-

www.SEPC.cat

qüència, immodificable, és, segons Beauvoir, una construcció social (cultural). És a dir, el “El segon sexe”, assenta la idea que si ser dona és un fet social, llavors les dones no són el sexe secundari perquè la naturalesa les ha creades així, sinó que n’és conseqüència de l’adquisició d’unes pautes culturals adquirides i, el més important, que aquestes es poden modificar. És així com s’obri la possibilitat del canvi, ja que fins llavors tot canvi era rebutjat amb l’argument determinista de la naturalesa. De manera que, tornant al binomi sexe-gènere, la distinció entre el fet biològic i el fet social és imprescindible per relacionar el sexe amb el fet biològic i el gènere com a construcció social. Així doncs, quan parlem de sexe (fet biològic), ens referim a totes aquelles característiques físiques i sexuals que té una persona al nàixer, i que han estat determinades per la seua dotació genètica. I

quan parlem de gènere, ens referim a tots aquells patrons de comportament que les societats atribueixen als homes o a les dones, i que pressuposen un conjunt de formes d’actuar que inclouen, a més, un determinat tipus de desig i comportament sexual assignat a cada gènere. Però, aprofundint en aquest concepte, i basant-nos en el recull de M. Subirats i A. Tomé (Balones Fuera, 2007) sobre els diferents trets generals del gènere, destaquem: 1. El gènere el que fa és distingir dos grups d’éssers humans uns en relació a altres, i això és el que permet entendre les seues característiques. Ja que el concepte “gènere” sorgeix en el context de l’anàlisi feminista. És utilitzat per designar fets o situacions relatives a les dones o que lis afecten especialment. Aparentment, sols tenen gènere les dones ja que el model d’allò humà, el genèric, és el masculí. 2. Els gèneres no han estat invariables al llarg de la història, és a dir, varien depenent de l’època o la cultura. Els gèneres constitueixen sistemes d’identitats i comportaments que, al prescriure lo que han de fer les persones segons el seu sexe, introdueixen una clara limitació en les seues possibilitats de desenvolupament humà i les forcen a adaptar-se als patrons que no sempre corresponen a les seues capacitats i/o desitjos. 3. Una característica invariable és el fet que el gènere masculí sempre ha estat considerat superior al femení, i, per tant, s’estableix una jerarquia entre els individus segons el seu sexe. 4. D’altra banda, els gèneres no poden ser entesos com models de comportament que els individus accepten de forma passiva, sinó que existeix una relació dialèctica entre individu i

gènere, de manera que els gèneres conformen a les persones, i aquestes al mateix temps, modifiquen els gèneres, al introduir xicotets canvis. Tanmateix, com en la majoria dels grans patrons culturals, el gènere preexisteix a la persona i la modela, però la suma de canvis introduïts per les persones transforma els gèneres, a diferents ritmes i segons l’esforç col·lectiu i l’època. Malgrat això, aquesta possibilitat de modificació dels gèneres no és una transformació fàcil ni immediata: els impediments són d’ordre social i psíquic. Social perquè el sistema tradicional de gènere confereix poder i privilegis a una part de la societat, els homes, i aquesta part no renuncia a la seua posició de poder de manera natural i menys quan durant tants segles s’ha entès com legítim i natural. I psíquic, perquè som éssers socialitzats des del naixement, a través de diferents institucions per les quals adquirim les característiques del gènere que ens correspon pel sexe que tinguem. Així, la teoria del sexe/gènere, a grans trets, introdueix la distinció entre lo biològic, que és la diferència entre homes i dones, en relació als seus òrgans genitals i a la seua funció en la reproducció humana; i lo social. I és que aquestes diferències biològiques, no impliquen per se capacitats o habilitats diferents. És el gènere el que projecta, normativitza i imposa capacitats o comportaments diferents per a cada sexe, que al llarg de la història, aquests “models de gènere” han estat redefinits adequant-se en cada moment en relació a altre tipus de canvis i de necessitats de l’ordre establert, patriarcal i capitalista. És així com el gènere es manifesta com un diferenciador i limitador de les possibilitats individuals i col·lectives de les persones, ja que entre

El patriarcat a les aules

els gèneres s’estableix una relació no complementària sinó de poder, on un gènere s’ubica per sobre de l’altre. Aquesta relació de poder, atribuïda històricament al gènere masculí és allò universal, allò públic i visible, en canvi el paper propi de les dones ha estat atribuït a allò particular, invisible, sense transcendència. I és, com diu M. Subirats (1994): “En aquest sentit, la dominació d’un gènere per l’altre constitueix la base d’un ordre social jeràrquic, que determina les posicions dels individus al marge de les seues capacitats específiques. Este ordre social jeràrquic ha estat denominat Patriarcat.”

2.2. Quin paper juga l’escola? Escola-Patriarcat La història de l’educació, en especial de les dones, ha estat fonamentada en una base determinista, que ubicava a aquestes en un lloc secundari i subordinat, basant-se en les diferències “biològiques”. Tal categorització, es centrava en les desigualtats físiques que justificaven les desigualtats més enllà de lo biològic i que configuraven funcions diferenciades i jerarquitzades per ambdós sexes. Més endavant, en part per la lluita dels feminisimes, en part per les aportacions teòriques de les investigacions, aquest determinisme biològic va entrar en crisi. Fem referència a aportacions fetes des de l’antropologia sobre els comportaments d’homes i dones en diverses societats no occidentals, com els estudis de l’antropòloga cultural estatunidenca Margaret Mead que conclou que totes les societats que havia analitzat feien distinció entre allò que és considerat propi d’homes o dones, però el tipus d’activitat i aptituds que s’atribueix a uns i altres, varia.

www.SEPC.cat

“A voltes, una qualitat ha estat assignada a un sexe, a voltes a l’altre. Hi ha llocs on es creu que els xiquets són molt vulnerables i, per tant, necessiten una atenció especialment tendra, mentre que en altres esta característica és atribuïda a les xiquetes. Alguns pobles pensen que les dones són massa febles per a poder treballar fora de casa; altres consideren a les dones com a les més apropiades per a arrossegar càrregues pesades perquè els seus caps són més forts que els dels homes”. Però, el més significatiu dels seus estudis és el fet que les activitats atribuïdes a uns o altres, varien segons la societat o l’època que estudiem. Això suposa que tals capacitats no estan establertes per la biologia, sinó que la seua determinació és social. En aquesta línia i context, és quan es publicat “El segon sexe” de Simone de Beauvoir al que fèiem referència al primer apartat, i que obri noves possibilitats pel que fa a les pròpies identitats socials. Tanmateix, fins arribar a aquest qüestionament i fins que aquest fet provoque un canvi, ens hem de contextualitzar en l’ordre patriarcal existent. Les dones arrosseguem una història col·lectiva de no-poder. El patriarcat sosté un sistema ideològic, social i polític. Una presa de poder masculina basada, històricament, en l’elevació a la categoria política/econòmica de l’ordre biològic. I és així, com les dones ens veiem forçadament sotmeses a tots els nivells (la nostra força de treball, la nostra sexualitat, etc.). Com dèiem abans, allò femení ha estat invisibilitzat i infravalorat. Mitjançant un androcentrisme que traspassa totes les esferes. És en aquest marc, que hem de parlar del sexisme que és tot el conjunt de

pràctiques emprades en el sí de l’estructura social patriarcal per a mantindre l’explotació del sexe femení que es representa via rols o estereotips de gènere que són àmpliament assumits socialment. I és el mateix sexisme el que hi és també present a les aules, lloc estratègic dins dels processos vitals de socialització de les persones. Però anem per parts, entenem que l’escola (entesa en sentit ampli) en tant que espai de construcció cultural no és un espai aliè al seu context, sinó un espai impregnat dels valors socials, interessos i formes d’entendre el món imperants, i és així com es situa com un dels llocs claus en la construcció de la identitat personal i tot el que això suposa.

Així, l’escola actua com agent bàsic en el procés de socialització dels xiquets i les xiquetes, i en funció d’aquest rol, assimilat des de ben xicotets, es reprodueix el sistema social vigent, ja que l’escola actua com a transmissora de determinats valors i normes. És a dir, és en el procés de socialització que transcorre dins les aules, on es reprodueixen els rols assignats a cada gènere i la relació asimètrica entre aquests. Per a entendre bé aquest procés de transmissió i la funció de l’escola en aquest, anem a exposar de manera detallada els diferents models educatius que històricament s’han donat als Països Catalans.

El patriarcat a les aules

3. Models educatius als Països Catalans 3.1 Introducció Hem d’entendre que les bases del sistemes educatius europeus neixen a mitjans del segle XVIII. En el cas de l’Estat espanyol no és fins a mitjans del segle XIX que aquest comença a construir-se. En tot cas, estem parlant d’una època on el plantejament del determinisme biològic és hegemònic i, per tant, la construcció del model d’educació que rebien xiquets i xiquetes havia de ser diferenciat. Aquestos plantejaments beuen, entre altres, de pedagogs com Jean- Jacques Rousseau, que justificava les limitacions de les dones a l’accés a la cultura, basant-se en el destí social. Açò ho exposa clarament a la seua obra Emili (o de l’Educació) de 1762, pensada i enfocada exclusivament cap als xiquets, on el procés educatiu proposat es basa

www.SEPC.cat

en el respecte a la personalitat i en l’experiència, què ha de proporcionar al xiquet els coneixements adients per a convertir-lo en un subjecte amb criteri propi, lliure i autònom; en canvi, és a l’última part d’aquest llibre que Rousseau es limita a definir el seu projecte d’educació per a Sofia (les dones). Aquesta educació ha d’anar encaminada a fer de la dona un subjecte depenent i feble, és a dir, “tota l’educació de les dones ha d’estar referida als homes. Agradar-los, ser-los útils, fer-se estimar i honrar per ells, criar-los de menuts i cuidar-los de grans, aconsellar-los, consolar-los, fer-los la vida més agradable i dolça”, perquè el destí de la dona és servir a l’home, i per tant, una educació com la d’Emili, la perjudicaria greument. Tal diferenciació s’enuncia perquè es considera que la naturalesa ha creat diferents a homes i

dones, és a dir, l’anteriorment citat: determinisme biològic. És, amb aquesta teoria i d’altres, que s’argumenta i justifica durant molt temps que les propostes i directrius de caire educatives es centren en el xiquet, en tant que l’educació de les dones s’articula en torn als precs i a l’aprenentatge de les tasques domèstiques. Més tard, amb una mínima transmissió parcial de les assignatures impartides als xiquets (homes).

l’obligatorietat de l’ensenyament primari, comprés entre els 6 i 9 anys, per a xiquets i xiquetes, permetent que s’establiren Escoles Normals per a mestres. Tot i així, vint anys més tard (al 1880) les dades estadístiques eren aquestes: 81% de les dones eren analfabetes front el 61% dels homes. Gradualment aquestos xifres van disminuint, situant-se l’analfabetisme femení en 71% en 1900 i en 47% al 1930.

Fer-ho diferent, suposaria distreure i allunyar a les xiquetes de la seua funció principal: ser dones i mares.

A continuació, exposem els diferents models educatius existents que s’han imposat a l’Estat espanyol: el segregat i el mixt. Tot i que, hem de tenir en compte que, els avanços en el desenvolupament de l’educació a l’estat, sobretot, pel que fa a l’educació de les dones, durant el període de la II República, es van veure interromputs i, de fet, van patir una forta regressió, degut a la implantació del règim dictatorial franquista.

Tanmateix, l’element de classe també s’articula en aquesta esfera, i és així com l’excepció hi apareix, quan dones de classe alta accedeixen a un mínim d’instrucció més enllà de lo bàsic que consisteix en nocions de música, dibuix i matèries destinades a que aquestes puguen intervindre en una conversa, però sense cap tipus d’ús més enllà del seu àmbit domèstic. En el cas de l’Estat espanyol, després de la Constitució de 1812, sorgeix la idea que totes les persones han de rebre una educació escolar igual, universal, uniforme, pública i lliure; introduïda per “Informe para proponer los medios de proceder al arreglo de los diversos ramos de instrucción pública” conegut com l’Informe Quintana i elaborat per Manuel José Quintana el 1814, que va ésser convertit en norma legal més tard. Això sí, aquest informe mostra reticències pel que fa a la universalitat de l’educació (i instrucció) de les dones. És així com l’educació de les xiquetes queda exclosa d’aquesta proposta de sistema universal, públic, gratuït i lliure i deixa la qüestió de la seua educació i instrucció en mans de les Diputacions. Fou amb la Llei de Moyano (1857) que es va establir

3.2 Model Segregador Per descriure aquest model, començarem centrantnos amb el sistema educatiu que es va implantar durant el règim franquista, ja que és durant aquest període on trobem el model teòric de segregació dut, més clarament, a la pràctica. A més, aquest model està basat en tot l’anteriorment exposat a tall històric sobre la concepció de l’educació que havien de rebre les dones des del segle XVIII i fins a la Llei Moyano que és quan es va reconèixer l’obligatorietat de l’educació primària (també per a xiquetes), però dins d’un model d’educació clarament diferenciat per sexes. Tanmateix, som conscients que, actualment, en l’educació privada, és un model absolutament vigent. Però tornant al règim franquista, es va implantar un sistema educatiu que propugnava valors religiosos i patriòtics que constituïen la base de l’aparell

El patriarcat a les aules

ideològic del règim. Amb la Llei d’Ensenyament Primari de 1945, es va constituir una educació catòlica i patriòtica, basada en l’obediència, l’autoritat i la disciplina. D’aquesta manera, amb la importància que tenia la religió en el camp educatiu, s’educa amb la voluntat de mantenir la jerarquia entre ambdós sexes, i configurant un sistema de gèneres tancat i codificat. És així com l’Estat organitza l’escola a fi d’assegurar i reproduir el model social, cultural i simbòlic patriarcal. Aquest model d’educació diferenciat per gèneres s’assegura mitjançant la separació material i simbòlica de cada grup sexual, convertint la divisió del treball en legítima. Així, els centres escolars de les xiquetes eren una rèplica degradada de les escoles de xiquets, ja que les tasques de costura entre altres, predominaven per damunt dels continguts acadèmics que si tenien una importància en els centres dels xiquets. De manera que les xiquetes rebien una versió adaptada i parcial dels programes d’estudis masculins.

3.3 Model mixt Aquest model, o millor dit, les teories que defensaven aquest model comencen a aparèixer a l’Estat espanyol a finals del segle XIX però entès de diferents formes: d’una banda, representa la defensa de que les dones han de rebre una educació escolar equivalent a la dels homes, així com l’accés als estudis mitjans i superiors. I d’altra banda, que xiquets i xiquetes, siguen educats en els mateixos centres. La majoria de països europeus vinculats al catolicisme es troben encara en aquells temps (segle XIX-XX) amb una forta oposició. Tanmateix, hi apareixen teories i experiències pedagògiques progressistes com l’Escola Nova, que responia

www.SEPC.cat

a una concepció del món de la burgesia liberal, i que proposava la visió d’un nou rol per a la dona en la nova societat. N’és exemple l’Emilia Pardo Bazán que, com a consellera d’Instrucció Pública, proposa en el Congrés Pedagògic de 1892, la coeducació a tots els nivells, amb l’objectiu de superar la divisió de funcions assignades per raó de sexe. Tanmateix, aquesta proposta que qüestiona el determinisme de la divisió de rols, no és aprovada, tot i que és un indici de la força que tindran aquestes teories crítiques amb l’educació segregada. Altre exemple imprescindible és l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, que partint d’experiències d’escoles racionalistes i laiques, entre 1901 i 1906, en la trentena de centres escolar amb els que hi compten, implanten un model innovador d’ensenyament, la coeducació. Tot i així, les experiències educatives – tant públiques com privades – mixtes foren minoritàries, fins i tot, durant la II República espanyola, tot i així el curt termini d’implantació de l’escola mixta durant aquesta època augmentà notòriament les quotes d’escolarització. Després, amb la guerra civil i durant la dictadura franquista, el model d’escola mixt va quedar paralitzat. Fou l’Església catòlica, com hem vist al punt 3.2 Model segregat, que aquesta pren la iniciativa en el camp de l’educació. I és així, com la legislació franquista prohibeix de nou l’educació conjunta en els nivells primari i secundari. L’educació de les xiquetes passa a ser competència de la Secció Femenina de la Falange, que promou un model pedagògic on la finalitat de l’educació de la dona es circumscriu als límits de la seua funció de mare i responsable de la llar. Llavors ens hem d’ubicar a partir de 1970, quan s’impulsa la Llei General d’Educació, per parlar de

la consolidació de l’escola mixta, ja que és amb aquesta llei que s’anul·la la prohibició d’escola mixta i, de fet, afavoreix la seua implantació; així, generalitza un Ensenyament General Bàsic amb el mateix tipus de currículum per xiquets i xiquetes. Tot i així, entenem que aquesta implantació no és conseqüència d’un debat pedagògic sinó que neix de la necessitat de legitimar un sistema educatiu en el que formalment hagen desaparegut les

diferències de tracte. Es dóna per fet que si es junten als xiquets i xiquetes en les mateixes aules i s’unifiquen programes, l’escola ja tracta per igual a les persones. Sota la creença generalitzada que l’educació d’homes i dones és igualitària desenvoluparem el següent punt: la crítica a l’educació mixta com a model per assolir la igualtat i l’aposta per la coeducació com a sistema educatiu i pedagògic.

El patriarcat a les aules

4. La nostra aposta per la coeducació 4.1 Crítica al model mixt: “fent visible allò invisible” Com ja avançàvem a la introducció d’aquest llibret, entenem que el model d’educació mixt per se no acaba amb les discriminacions per gènere, ni molt menys, qüestiona l’androcentrisme i el sexisme a les aules ni les conseqüències que es deriven de tot açò, tant pel tipus de professions i estudis eminentment “sexuades”, ni pel rendiment econòmic i d’estatus que s’obté d’aquests. Aquesta crítica al model mixt, neix de diferents estudis i feministes que apunten que una igualtat formal no va acompanyada d’una igualtat real. Un element clau d’aquesta crítica està centrat en l’anàlisi del currículum ocult.

www.SEPC.cat

Diferenciem entre dos tipus de currículum: l’explicit, aquell document oficial i legal on es recullen els objectius, les competències, els continguts i la metodologia i l’avaluació que l’alumnat ha d’assolir en cada nivell educatiu; i l’ocult, en contraposició a l’explicit, perquè funciona com un mecanisme d’aprenentatge i d’integració i assimilació de valors, creences i símbols de manera encoberta. És a dir, forma part d’allò no-escrit que s’aprèn i s’interioritza en les institucions educatives en el dia a dia dels centres, en les pràctiques educatives i en l’organització escolar. A més, entén que tots els espais físics queden inclosos en aquest currículum ocult: pati, menjador, aules, allò no físic com relacions entre professorat i alumnat i resta de personal del centre. És important entendre que a partir d’aquestes experiències els xiquets i xiquetes aprenen a fer allò que s’espera d’elles i a

entendre allò que és rebutjat. Dit currículum ocult actua, també, a través de múltiples mecanismes com les diferents expectatives del professorat sobre el rendiment escolar en funció del sexe, els tipus de relacions que s’estableixen dins l’aula, l’organització escolar, l’ús dels espais i equipaments, fins i tot la contenció o potenciació de comportaments espontanis de l’alumnat en funció dels models de feminitat i masculinitat implícits. Per entendre açò ens hem de plantejar diverses qüestions: quins coneixements transmetem? De quina forma ho fem? En quins espais, eines, mètodes i materials? Quines actituds reben més atenció? És així com constatem que al model mixt es reforcen les identitats masculines i femenines des dels rols de gènere sexistes. És, a partir d’aquests qüestionaments, com hem de trencar amb aquests valors que sostenen un ordre establert determinat. Però continuant amb el desenvolupament de la presència del sexisme a les aules, és necessari remetre’ns a l’androcentrisme, que és aquella construcció política, cultural i simbòlica, que consagra lo masculí com hegemònic i lo femení com subordinat (C. Amorós, 1997). És una visió i interpretació del món des de la perspectiva dels homes. Aquest tipus d’enfocament unilateral, basat únicament en la masculinitat tradicional centra tots els coneixement considerats científics i rellevants en el punt de vista de l’home, ignorant qualsevol experiència o saber desenvolupat majoritàriament per les dones. És així, com curs a curs, s’interioritza una determina història, la qual ubica en plànols diferents a homes i dones. D’aquesta manera, es suma a les dones a un model

existent el dels homes, més valoritzat i regit pel patriarcat. És així com l’escola mixta segueix prioritzant els saber útils per a la vida pública i excloent de l’ensenyament formal allò que suposadament només ens és útil en l’esfera privada, casualment, espai atribuït a les dones. Tot aquest sabers: l’afectivitat, la convivència, la cura, l’autonomia de la vida quotidiana; són exclosos dels dissenys curriculars. És així també, com, fins i tot, en la resolució de conflictes, impera una imposició de l’autoritat, enlloc de la mediació, la co-responsabilitat, el compromís o la integració. Tanmateix, hem d’entendre que, tot i que el model d’escola mixta és una institució patriarcal que planteja com a neutre lo masculí, sense qüestionament de les jerarquies, el que ocorre a les aules (i el model mixt en sí) s’emmarca dins d’una qüestió de caràcter estructural i d’ordre patriarcal i capitalista. De manera, que totes aquestes actituds, rols i coneixements adquirits a l’escola, són simultàniament reforçats pel nostre propi context social.

4. 2 La coeducació 1: feminisme a les aules La idea que és dins les escoles on es reprodueix i es transmeten els valors patriarcals recorre les 1 A tall d’aclariment: al llarg del llibret hem fet servir, en general, el terme coeducació en un mateix sentit. Tot i que el concepte de coeducació ha estat simultani amb el canvi de posicions de les dones en la societat. I és per això, que amb el punt 3 refent als diferents models, hem incidit en un tipus d’explicació que ens permeta entendre que aquest concepte està directament relacionat amb el concepte predominant en cada època sobre la forma adequada d’educar a les dones.

El patriarcat a les aules

pàgines d’aquest llibret. Des del SEPC entenem que l’educació i les aules són un lloc clau i estratègic per combatre el patriarcat no només dins d’un espai, sinó d’arrel. Com diu l’antropòloga Dolores Juliano: “L’escola és també un espai de construcció de significats i valors que permet generar pràctiques diferents.” És per això que apostem per la coeducació com a model integrador, que potencia el desenvolupament de xiquets i xiquetes cap a una construcció social comuna i no enfrontada. Model que com exposa la professora Gloria Arenas: “...ha d’incorporar la vida domèstica, la salut, la higiene, la cura de les persones, el treball domèstic com a contingut obligatori de l’educació, velles tecnologies desconegudes especialment pels xiquets, que garantisquen l’autonomia de l’alumnat en aquest espai, de la mateixa manera que són obligatoris altres continguts per poder comprendre el món o ser autònom econòmicament; ha d’incloure indisciplinàriament l’educació corporal, sexual, afectiva, que incorpore una imatge positiva del cos i de les seues diferències i aspectes biològics, sociològics i psicològics; i en relació a totes les matèries, des d’història o tecnologia fins a informàtica o matemàtica, ha de revisar els continguts androcèntrics, l’absència de les dones, la visió absolutament masculina i introduir totes les aportacions de les dones a la civilització”. Llavors, la coeducació és la superació de les relacions de poder, la incorporació del feminisme a les aules, incloure les realitats, els sabers i la història de les dones a les aules. Emfatitzant el reconeixement de les dones en tot allò que fa referència a

www.SEPC.cat

l’organització i la gestió del sistema educatiu i dels centres escolars, la relació i la interacció entre l’alumnat i el professorat, els currículums, el llenguatge, l’espai, els llibres, material, etc. Entenem que el sistema educatiu per se no pot eliminar les desigualtats individuals que es troben al sí del conjunt social, però entenem que és a les aules el punt clau on s’ha de produir el canvi, i que aquest canvi repercutirà en la resta del sistema. La coeducació parteix del reconeixement de diferències socials per raó de sexe, és a dir, que els rols atribuïts a homes i dones són encara hui distints. No obvia el fet que el patriarcat continua configurant tots els aspectes de la nostra vida i admet que les aules no són cap excepció. D’aquesta manera, aquest model entén l’escola com un espai no-neutral, sinó el lloc on els valors de la mateixa societat es reprodueixen. Com deia Paulo Freire: “l’escola no pot ser acrítica ni posar-se al servei dels interessos de les classes dominants”. Entenem així, que es tracta d’una proposta pedagògica feminista, que proposa la reformulació del model de transmissió del coneixement i de les idees des d’una perspectiva de gènere en els espais de socialització destinats a la formació i a l’aprenentatge. És per això que en base a aquest model, entenem l’educació com la clau per al desenvolupament individual i col·lectiu de tots els grups humans, en especials, d’aquells que estan ubicats en la marginalitat com a col·lectiu. Hem d’entendre-la com a un mecanisme d’empoderament, de canvi i conscienciació.

5. El patriarcat a les Universitats 5.1 Segregació horitzontal: quan els àmbits de coneixement tenen sexe Un ensenyament sense una perspectiva coeducativa reprodueix els rols de gènere entre les estudiants. Això té efectes en el tipus de carrera que s’escollirà en un futur, ja que els homes – empesos pels models de referència masculins del seu entorn i de la societat en general - preferiran les assignatures d’àmbit tecnològic i les activitats més pràctiques i amb uns resultats més visibles. Les xiques, en canvi, seran encaminades cap a les àrees d’estudi més teòriques, aparentment “passives” i relacionades amb les lletres, les humanitats i les activitats lligades a la cura i el benestar de les persones.

En conseqüència, a la universitat ens trobem amb una segregació horitzontal pel que fa a la matriculació de xics i xiques a les diferents carreres i àrees d’estudi. A les universitats dels Països Catalans l’àrea de coneixement amb més presència femenina és la de ciències de la salut (75% aproximadament), seguida de les arts i humanitats (65% aproximadament) i de les àrees de ciències socials, jurídiques i experimentals que estan bastant equilibrades. L’àrea amb més presència masculina i a on la presència de dones és quasi anecdòtica és a les tecnològiques, on el percentatge de dones en la majoria d’universitats gira entorn del 13%, amb especial èmfasi a les enginyeries informàtiques i industrials. Així doncs, l’elecció de carreres entre les futures estudiants universitàries no és casual, respon a la

El patriarcat a les aules

perpetuació de la divisió sexual del treball; tant en l’àmbit laboral com en el domèstic i familiar. Com a conseqüència de la tria desigual d’àrees de coneixement es perpetua aquest model hegemònic. Des de la teoria feminista, es remarca que un dels motius de l’absència de dones en els àmbits tecnològics són els mecanismes d’exclusió i invisibilització de les aportacions de les dones en aquest àmbit, els supòsits que remarquen una suposada inferioritat intel·lectual de les dones en les tasques pràctiques i relacionades amb el món tecnològic i, finalment, la dificultat d’adaptarse i ser reconeguda en un espai dominat per la presència i les formes masculines. D’altra banda, la majoria de les àrees més feminitzades deriven de la institucionalització de les tasques de cura amb la consolidació de l’Estat del Benestar. El creixement dels serveis públics fa necessari l’augment de professionals en sectors com l’educació o la infermeria. L’augment del nivell formatiu de les dones del nostre país i la seua incorporació massiva en el mercat laboral al voltant dels anys 80 es donà, en part, a través d’aquest procés que va afavorir especialment a les dones de classes mitjanes. Actualment, com a conseqüència, les carreres relacionades amb l’educació, especialment dels infants, compten amb un 95% de dones aproximadament i les d’infermeria amb un 80%. Cal assenyalar que es tracta d’un procés controvertit, ja que si bé ajudà a la normalització de la presència massiva de dones en l’àmbit laboral formal, també va perpetuar la naturalització de les dones en l’exercici de les tasques de cura com “allò que els pertoca fer” o “allò que saben fer millor que els homes”. L’única diferència és que des d’aleshores també van passar a desenvolupar-les fora de la llar i de cara al públic, combinant-les sempre amb les

www.SEPC.cat

responsabilitats familiars, que no van disminuir. De la mateixa manera, també cal tenir en compte el prestigi social que atorguem a les diferents carreres i àrees de coneixement. Les àrees més associades a l’àmbit productiu, com són les enginyeries, es veuen dotades de reconeixement social malgrat la precarietat del sector. En canvi, les carreres sense uns resultats productius clars, basades en la teoria i la reflexió com les de l’àmbit de les humanitats o les filologies - sectors clarament feminitzats - no compten amb una gran reputació i, en conseqüència, la seua vigència com a carreres universitàries perilla per la manca d’interès empresarial. Les dones graduades en aquestes carreres, doncs, comptaran amb poc prestigi social i es veuran encara més obligades a cursar màsters d’especialització, que moltes no es podran pagar, per a complementar la seua formació infravalorada pel mercat. Finament, cal fer èmfasi en la segregació classista que s’està imposant amb les últimes polítiques educatives a l’ensenyament secundari condueix a les classes populars a dedicar-se a treballs més pràctics i a escollir l’itinerari de la formació professional per a perpetuar la seua precarització. La formació professional també està marcada per una clara segregació horitzontal si observem els graus com mecànica, clarament ocupats per xiquets. L’altra cara de la moneda del procés de terciarització viscut als anys 80 va ser el desenvolupament dels serveis d’hostaleria i restauració, una eixida especialment precària ocupada per dones de classe treballadora poc qualificades que opten per la formació professional. Un altre tipus de graus especialment feminitzats són els relacionats amb el disseny o l’estètica, contribuint a la cosificació de les dones i a la pressió estètica sobre aquestes. En definitiva, la prematura decisió

de cursar formació professional que s’accelera amb les noves polítiques educatives i la manca d’un model coeducatiu que acabe amb la segregació horitzontal en l’educació perpetua aquesta dinàmica, que assenyalem com a sexista i classista. Des d’una perspectiva feminista és necessari, doncs, acabar amb els esteriotips sexistes en les àrees esducatives i facilitar l’accés de les dones en els àmbits tecnològics i científics.

5.2 Segregació vertical: el diagrama de tisores de la universitat La majoria d’universitats dels Països Catalans – amb excepció d’aquelles especialitzades en carreres d’àmbit tecnològic – compten amb un major nombre de dones matriculades a les diferents carreres i amb una mitjana d’expedient superior a la dels homes universitaris. La major consciència social pel que fa a la presència igualitària de les dones al mercat laboral condueix a moltes dones a cursar estudis universitaris enfocats a la professionalització en àmbits laborals feminitzats com el magisteri i la infermeria. Així doncs, el nivell formatiu de les joves catalanes ha experimentat un augment rellevant els últims anys. Tanmateix, aquest augment formatiu de les dones no es tradueix en cap cas en una igualtat real al mercat laboral i a la societat en general. Exemple d’això és la pròpia segregació vertical que trobem, a l’igual que en la majoria d’empreses, en l’àmbit laboral de la universitat. Per segregació vertical entenem la jerarquia per raó de sexe que es dóna en la majoria d’àmbits

laborals, com ho és la universitat, on les dones ocupen les posicions més precàries i els homes les de més poder. En particular, les trajectòries acadèmiques del Personal Docent i Investigador (PDI) formen el què s’anomena diagrama de tisores, és a dir que la presència del sector majoritari (les dones) disminueix a mesura que avança la carrera acadèmica. Veiem com a exemple el diagrama del Pla d’Igualtat (2012-2017) de la Universitat de València. Observem com en el procés de doctorar-se es produeix un punt d’inflexió. La majoria d’alumnat doctorat són dones, però la majoria de titulars de la universitat són homes i la distància augmenta dràsticament en el cas de les càtedres. Es produeix, doncs, un important abandonament de la carrera acadèmica per part d’algunes dones. També trobem un biaix de gènere important en la governança universitària. Actualment, tots els rectors de les universitats públiques dels Països Catalas són homes. La majoria de deganats de les facultats i de directors de departament també ho són, especialment en aquelles carreres masculinitzades, però també en aquelles on la majoria de les estudiants i professores són dones. Aquesta mateixa dinàmica es dóna en el Personal d’Administració i Serveis (PAS), majoritàriament femení, però amb poca presència de dones als càrrecs de direcció. Cal plantejar-se fins a quin punt la universitat vetlla per a fer reals els seus objectius igualitaris analitzant si la promoció de dones en càrrecs de direcció i a les altes esferes acadèmiques és suficient o valorant les facilitats que ofereix la institució per a conciliar tant per a homes com per a dones. De totes maneres, les barreres més rígides les

El patriarcat a les aules

trobem en l’encara repartiment desigual de les tasques domèstiques i de cura de la llar. La majoria de dones segueixen la seua carrera acadèmica amb normalitat fins a l’edat de 30-35 anys aproximadament, edat en què moltes dones tenen el primer fill o filla i abandonen la carrera acadèmica per a poder assumir les càrregues familiars. Mentre que els homes acadèmics amb fills continuen avançant en la seua carrera, les dones es mantenen en posicions més baixes per a poder compaginar la seva vida laboral amb la cura dels fills o filles sota una situació de doblepresència. Malgrat la major consciència de la necessitat de repartir-se les càrregues domès-

www.SEPC.cat

tiques i de cura entre les parelles joves, la realitat és encara desigual. Amb l’arribada del primer infant, les dones tendeixen a augmentar el seu temps de dedicació a les tasques domèstiques i de cura i els homes a disminuir-lo; fet que repercuteix directament en les seues respectives trajectòries laborals de manera clarament desigual. És necessari potenciar la presència de dones en els àmbits de presa de decisions i facilitar la conciliació entre la vida laboral i familiar per part d’homes i dones, vetllant per corresponsabilitzar les tasques domèstiques i de cura entre ambdós sexes.

El patriarcat a les universitats no és més que un mirall del què passa a la resta del mercat laboral. Sense una revalorització del treball domèstic i de cures que implique una participació igualitària per part dels homes i un repartiment de la càrrega total del treball no serà possible aconseguir una igualtat real a la universitat. Tanmateix, és des de la comunitat universitària on també tenim una oportunitat de sensibilitzar a les nostres companyes i de proposar mesures efectives per a pal·liar els efectes del patriarcat a les aules i conscienciar de l’existència d’aquest a les universitats.

5.3 L’ocultació de l’assetjament sexual a la universitat Un dels primers sectors laborals dels Països Catalans on es va fer visible l’assetjament sexual fou a les universitats. Malgrat l’aparença igualitària de l’acadèmia, les relacions de poder entre homes i dones segueixen el mateix patró patriarcal que guia la societat. A més, es tracta d’un àmbit on les relacions personals tenen molta importància i en moltes ocasions es troben estretament lligades a relacions de poder degut a les jerarquies en el món acadèmic i la infantilització de les estudiants. Es tracta doncs d’un afer controvertit per la privacitat que comporta i de difícil indagació. Des del SEPC, creiem necessària una actuació contundent per la prevenció de l’assetjament i sobretot a l’hora de detectar els casos i donar-hi resposta. No només és necessària l’elaboració de protocols per prevenir, detectar i actuar com tenen algunes universitats, sinó que la seua aplicació ha de ser real i les mesures, eficaces. Apostem per l’expulsió preventiva de tot estudiant o treballador de la

universitat acusat d’assetjament sexual en cas que no puga demostrar la seua innocència. Cal donar un suport actiu a les víctimes de l’assetjament sexual a la universitat i animar a totes les dones a denunciar-ne els casos. Per fer-ho possible, són necessàries mesures eficaces que se centren en l’agressor en comptes de qüestionar o incomodar a la víctima. Recentment hem vist com la jerarquia universitària constitueix la base de l’obscuritat de l’assetjament sexual. El cas del catedràtic de sociologia de la Universitat de Barcelona, Jesús de Miguel, és només un exemple del poder d’algunes figures a la universitat i la seva impunitat a l’hora d’abusar d’aquest. El catedràtic, denunciat d’assetjament sexual per part de deu estudiants ha gaudit de vint anys d’impunitat i encara no ha rebut cap càstig per part de la institució. Pel contrari, ens trobem davant de la complicitat del rector Dídac Ramírez, que no ha mostrat cap posicionament públic condemnant a l’agressor i donant suport a les víctimes. Mentre que els homes continuen mostrant-se còmplices en els casos d’assetjament i excusant el comportament dels seus companyes, les dones tendeixen a qüestionar les víctimes en comptes de construir xarxes de suport mutu. És necessari un treball constant entorn de l’assetjament laboral, fenomen ben present però imperceptible en la quotidianitat de les universitats catalanes. Com a estudiants, cal que aprenguem a ser crítiques amb la realitat que ens envolta i analitzar fins a quin punt la nostra universitat està compromesa amb la lluita contra els esteriotips sexistes en l’educació, les desigualtats de gènere en l’àmbit laboral universitari i l’assetjament sexual. Només amb una lluita activa i persistent aconseguirem canvis reals!

El patriarcat a les aules

6. El patriarcat al moviment estudiantil La nostra eina per aconseguir un ensenyament feminista és la transformació de l’actual mitjançant el moviment estudiantil. Organitzar-nos des de les assemblees de base per a guanyar xicotets reptes que ens facen avançar cap a un ensenyament públic, popular, de qualitat, en català i antipatriarcal. Conscienciar de la necessitat d’un ensenyament que trenque amb els estereotips de gènere com a condició indispensable per avançar cap a una societat sense desigualtats de cap tipus. Treballar amb la resta de moviments populars per aconseguir un canvi social real que ens permeta construir realment una educació emancipadora al servei de les classes populars dels Països Catalans. El moviment estudiantil no és lliure de la influència del patriarcat. Així doncs, esdevé imprescindible

www.SEPC.cat

detectar quines formes pren el patriarcat en la nostra lluita diària i combatre-les.

6.1 La participació política, un espai en clau masculina La participació política és una activitat tradicionalment exclosa a les dones. De caràcter eminentment públic, es relaciona amb les xarxes personals i socials que hom desenvolupa al mercat laboral. Les dones, sota un règim patriarcal articulat per la divisió sexual del treball, adopten l’esfera privada i el rol de mares i cuidadores i queden, doncs, excloses de tot àmbit de participació laboral i social. Des dels anys 80, les dones s’han incorporat

progressivament al mercat laboral compaginant ambdues esferes i lentament ha augmentat la seua participació en organitzacions polítiques. Tanmateix, els càrrecs de responsabilitat continuen copats pels homes de les organitzacions. L’explicació situacional considera que el temps de les dones adultes es troba constrenyit entre la seua participació en el mercat laboral i el seu rol de cuidadores de la llar. Aquesta situació de doble-presènca els impedeix realitzar activitats d’oci o de participació de la mateixa manera que

Tasques visibles

Tasques invisibles

ho fan els homes, que gaudeixen d’una càrrega total del treball menor. La baixa participació política de les dones també s’atribueix als rols de gènere i a la socialització, que atorga a les dones una posició més passiva envers els afers públics. Així doncs, les poques dones que participen en política – especialment les més joves – acostumen a mostrar-se insegures de si mateixes a l’hora de desenvolupar tasques de responsabilitat o de caràcter marcadament

Tasques organitzatives i de gestió

Tasques d’execució

- Representació formal del col·lectiu (mitjans de comunicació i relacions amb altres col·lectius)

- Participació a les accions del col·lectiu

- Participació activa en els debats ideològics i estratègics del col·lectiu - Treball en les comissions tècniques del col·lectiu (elaboració de material) - Vetllar per les bones relacions entre els membres del col·lectiu

- Imatge pública del col·lectiu en paradetes, barres, etc.

- Preparació logística de les activitats del col·lectiu (muntatge, recollida, neteja, etc.)

Quadre adaptat de l’estudi sobre la participació de les dones als moviments socials d’Eva Alfama i Neus Miró: “Género y movimientos sociales: la participación de las mujeres en la Plataforma en defensa del Ebro” (2004).

El patriarcat a les aules

públic. En aquest sentit, les dones acostumen a responsabilitzant-se d’aquelles tasques menys visibles i amb menys prestigi, sovint associades a l’àmbit reproductiu, mentre que els homes desenvolupen aquelles més visibles, amb més prestigi i associades a l’àmbit més públic del moviment. Dins dels mateixos moviments populars també atribuïm més importància i prestigi a aquelles activitats públiques, menyspreant o invisibilitzant aquelles tasques més reproductives i imprescindibles pel desenvolupament de les nostres activitats. Veiem com es segueix, doncs, la lògica patriarcal de la divisió sexual del treball instaurada còmodament al sistema capitalista.

6.2 Treball diari per combatre les desigualtats de gènere a les assemblees d’estudiants El moviment estudiantil és bastant igualitari pel que fa a la quantitat d’homes i dones que hi participen degut a la manca de responsabilitats familiars de les dones joves. Tanmateix, les desigualtats de gènere també hi són presents. Les dones que participen del moviment estudiantil – majoritàriament joves i sense experiència en la participació política – es mostren insegures i adopten una posició més aviat passiva que les empeny a desenvolupar les tasques menys valorades pel moviment, però imprescindibles pel seu funcionament diari. El menyspreu d’aquest tipus de tasques provoca també una manca de visibilització del treball de les dones en la lluita política, de manera que els càrrecs de més responsabilitat es troben ocupats pels homes de l’organització, ja que es considera –

www.SEPC.cat

de manera inconscient - que tenen més capacitat o experiència per a fer-ho al desenvolupar normalment les tasques més visibles i valorades com són la de portaveus, la representació de cara al públic o el desenvolupament de les accions de desobediència. Des del SEPC, considerem de cabdal importància la conscienciació de les assemblees d’estudiants dels efectes del patriarcat en el seu dia a dia. Animem també a les dones que formen part del moviment estudiantil a organitzar-se per a empoderar-se i desenvolupar un paper actiu en la participació política. Tanmateix, la conscienciació i la lluita pel canvi ha de venir de part de totes les activistes del moviment estudiantil. De la mateixa manera que reclamem el reconeixement del treball domèstic i de cura en el si de la societat, també és necessari recuperar la importància de les tasques de cura en la participació política. Visibilitzar tot aquell seguit de tasques invisibles que acaben duent a terme majoritàriament les dones de l’organització per tal que també les assumisquen els homes. Detectar els micromasclismes existents a les assemblees d’estudiants en les quals participem i treballar per erradicar-los. No només pel que fa a les activitats desenvolupades, sinó a les subtils faltes de respecte i reconeixement cap a les dones. No tolerar cap tipus d’agressió sexista, ni física ni psicològica. Només amb un moviment estudiantil igualitari aconseguirem dotar de sentit la nostra lluita per un ensenyament i una societat feministes. És necessari un treball diari per a desaprendre del patriarcat i aprendre del feminisme.

1. Fer visibles les desigualtats de gènere en tots els centres educatius i denunciar les actituds sexistes

7. Decàleg

El primer pas per combatre el patriarcat a les aules és la presa de consciència de les desigualtats de gènere existents per part del professorat i de l’alumnat. Per fer-ho, caldrà difondre les idees introduïdes en aquest llibret i utilitzar-les per adonar-se dels elements patriarcals del nostre dia a dia. Així mateix, cal socialitzar les dades dels Plans d’Igualtat de les universitats per a que tot l’alumnat siga conscient de la situació de les dones a les universitats i les seues conseqüències. Finalment, és necessària una resposta contundent del moviment estudiantil cap a les actituds sexistes que es puguen detectar per part de professors i estudiants.

per la construcció del feminisme a les aules

El patriarcat a les aules

2. Exigir la coeducació en els centres de secundària i la formació del professorat en aquest model educatiu Coeducació és feminisme, és anar a l’arrel dels problemes causats pel patriarcat. Cal fer palesa la trampa de la neutralitat del model mixt i la necessitat d’un model que actue de manera activa per a trencar amb els rols de gènere. Així doncs, des del SEPC exigim la formació dels futurs educadors en el model coeducatiu. Cal incloure la perspectiva de gènere en els graus de magisteri a les universitats i, mentre lluitem per això, difondre la necessitat de posar a la pràctica la coeducació mitjançant xerrades, tallers i cursos als centres educatius per tal que tant el professorat com l’alumnat es doten de les eines educatives per a combatre el patriarcat a les aules i, de retruc, a la societat.

4. Eliminar els estereotips sexistes en l’educació i facilitar que les xiquetes estudien carreres d’àmbit científic i tecnològic Cal evitar la identificació de certes àrees de coneixement com a “masculines” o “femenines” per a no reproduir la divisió sexual del treball en l’educació ni en el món . En aquest cas, és clau batallar contra el currículum ocult del professorat que, de manera inconscient, anima a les dones a realitzar un treball més teòric i humanístic i als homes el treball manual i relacionat amb el món tecnològic i científic. Cal batallar contra perpetuació de la segregació horitzontal a les universitats i, en conseqüència, al món laboral.

www.SEPC.cat

3. Revisar els currículums androcèntrics i reclamar la inclusió de la perspectiva de gènere de forma transversal en totes les àrees de coneixement Les dones tenim un dèficit de reconeixement com a éssers humans al llarg de la història i del coneixement. Cal donar especial importància al paper invisibilitzat de les dones en la història i en el coneixement aportat per elles. És necessari mostrar referents femenins independents i autònoms, reconegudes per les seues tasques i no pels seus vincles familiars per tal d’empoderar a les xiquetes. D’altra banda, és necessari incloure la perspectiva de gènere en totes les àrees de coneixement de manera transversal i no només en algunes carreres de ciències socials i humanitats.

5. Incloure a les dones en el llenguatge, treballar per un llenguatge lliure de sexismes Cal treballar de manera conscient des de les aules per a lliurar-nos del sexisme present en l’herència del llenguatge. Com a estudiants, cal que ens conscienciem de la importància de l’ús del llenguatge i revisem tot el material que se’ns proporciona i que produïm. De la mateixa manera, cal que exigim al professorat l’ús i les eines per aprendre a construir un llenguatge no sexista.

6. Reclamar classes d’educació sexoafectiva a les aules de secundària

7. Recuperar el valor del treball domèstic i de cures, invisible però imprescindible

Davant de la nova ofensiva conservadora del PP amb la LOMQE, que exclou l’educació sexual de les aules de secundària, i la contrareforma de l’avortament, que posa en risc la vida de les dones de classe popular, cal reclamar més que mai la importància de la formació sexoafectiva a les aules de secundària. Des d’una visió no heteronormativa, les estudiants necessitem formació sobre la sexualitat al nostre abast. Una sexualitat segura, sense tabús ni estereotips per qüestió de gènere o d’opció sexual per tal de poder decidir lliurement sobre el nostre propi cos. De la mateixa manera, també necessitem dotar-nos d’un aprenentatge emocional per a construir relacions sexoafectives sanes que trenquen amb l’ideal de l’amor romàntic i facen front a tots els tipus de violència de gènere, inclosa la pressió estètica que la societat imposa a les xiquetes.

El sistema educatiu actual té com a objectiu la formació per a exercir en el món laboral. Cal recuperar la importància de l’àmbit de la reproducció i fer-lo visible també en l’educació que rebem. Els xiquets i les xiquetes hem de ser conscients de quin és el treball que històricament s’ha atorgat a les dones en l’àmbit privat de la llar. Un treball imprescindible pel manteniment de la vida al qual cal atorgar el prestigi que actualment no té. Explicar-lo, visualitzar-lo, és el primer pas per a aconseguir un repartiment igualitari de les tasques entre homes i dones. L’aprenentatge informal d’aquestes tasques contribueix a que siguin únicament les dones les que se’n facen càrrec. Coeducar no és només empoderar a les dones en els àmbits masculinitzats, sinó atorgar importància al treball de la reproducció per tal de fer-lo visible i contribuir al seu repartiment igualitari.

El patriarcat a les aules

8. Vetllar per la igualtat de gènere en el món laboral universitari Cal conscienciar a les estudiants i al professorat del diagrama de tisores present a les universitats. Assenyalar com a anormalitat el fet que les dones siguen majoria a la universitat i això no es traduïsca en una majoria de dones als nivells acadèmics superiors així com als càrrecs de direcció i en la governança. Paradoxalment, els homes són majoria en els àmbits de poder de les universitats. D’una banda, per la manca de referents femenins i la inseguretat de les dones davant dels càrrecs de responsabilitat i poder en el món laboral. De l’altra, per la situació de doble-presència que viuen la majoria de les dones a causa del repartiment desigual de les tasques domèstiques i de cura i que fa que no puguen promocionar-se en la seua carrera de la mateixa manera que ho fan els homes. Com a possibles futures investigadores i docents és necessari difondre les desigualtats de gènere en l’àmbit laboral universitari i reclamar la promoció de les dones en els àmbits de presa de decisions així com facilitar la conciliació de la vida laboral i les responsabilitats domèstiques i de cura tant per als homes com per les dones, fent especial èmfasi en la necessitat de responsabilitzar als homes de les tasques de la llar de manera real.

www.SEPC.cat

9. Fer visible l’existència de l’assetjament sexual als centres educatius i exigir mesures eficaces per a fer-hi front L’assetjament sexual és una realitat present als centres educatius, especialment a les universitats, lligada a les relacions jeràrquiques que s’hi estableixen. Cal fer efectius els protocols per prevenir, detectar i actuar contra aquestes establint mesures eficaces dirigides a fer front als agressors i a oferir suport actiu a les víctimes, animant a les que no ho denuncien a fer-ho sense cap por.

10. Combatre les desigualtats de gènere en el moviment estudiantil Cal que identifiquem els efectes del patriarcat en el moviment estudiantil i treballar per a una participació política igualitària. Les dones som excloses dels àmbits merament públics com és la política. Malgrat l’intent de construir una manera diferent d’entendre la política, el moviment estudiantil – així com la resta del moviment popular - també reprodueix la separació de tasques productives i reproductives entre homes i dones invisibilitzant les tasques imprescindibles de les dones. No només és necessari promoure la paritat en els càrrecs, sinó que cal un treball diari per combatre la reproducció dels rols de gènere en la participació política. Sense un moviment estudiantil que reconega les aportacions de les dones que hi participem i faça autocrítica en les actituds sexistes que es donen estarem perperuant el patriarcat i, per tant, serà impossible combatre’l a les aules i a la societat en general.

8. Annex. Marc conceptual feminista Anàlisi de gènere Estudis que es realitzen tenint en compte la variable de gènere, és a dir, que considera que la realitat d’una societat està determinada, entre d’altres, per la diferència sexual i els seus efectes socioculturals. Androcentrisme És una de les manifestacions del sexisme que consisteix en l’enfocament d’un estudi, anàlisi o investigació des de la perspectiva masculina, únicament, i utilització posterior dels resultats com a vàlids per a la totalitat dels individus, homes i dones. És a dir, prendre a l’home com el prototip o model de lo humà i la seua perspectiva com el punt de vista de la humanitat. Així, l’home i lo masculí són entesos com a centrals a la experiència humana. El que provoca la invisibilització del sexe femení, la negació d’una perspectiva femenina de la història i els esdeveni-

ments, l’ocultació de les aportacions de les dones a la ciència, les arts, la medicina, la psicologia, la filosofia o la literatura. Mitjançant la perspectiva androcèntrica es minimitza el rol de les dones, edulcorant els seus èxits i, fins i tot, falsejant-los, a més de contribuir a imposar models únics i estereotips, tant masculins com femenins. Empoderament L’empoderament com a pràctica política neix en l’enfocament de l’educació popular desenvolupada a partir del treball de Paulo Freire als anys 60. S’entén com el procés pel qual s’augmenta la fortalesa política, social o econòmica (entres altres), d’un individu o comunitat per a impulsar canvis positius de les situacions que viuen. Generalment, implica el desenvolupament en el beneficiari d’una confiança en les seues pròpies capacitats. Des d’una perspectiva

El patriarcat a les aules

feminista, s’utilitza el terme “empoderament” en el sentit de millorar les nostres condicions de vida a través de les nostres pròpies accions. Estereotips sexuals Construcció cultural que suposa una visió arquetípica sobre cada un dels sexes, assignant-los de manera desigual i discriminatòria diferents papers, actituds i característiques. Els estereotips creen arquetips a través d’imatges que compleixen el paper de proposar models rígids en els que s’han de donar determinats tipus de comportament per tal de ser socialment acceptats /des. Els estereotips sexuals fixen un únic model de ser home i un únic model de ser dona vàlids socialment i a partir d’aquesta imatge tòpica construïda, estableixen un sistema desigual de relacions entre els dos sexes. Feminisme El Feminisme és un moviment social i polític que s’inicia formalment a finals del segle XVIII, i que suposa la presa de consciència de les dones com a col·lectiu humà, de la opressió, dominació i explotació de que han estat i són objecte per part del sexe masculí i, en un estadi superior, pel Sistema Patriarcal sota qualsevol model de producció. L’objectiu del feminisme no és “manar”, ni arribar al poder per oprimir venjativament el sexe masculí, com sovint es pensa, sinó lluitar per l’alliberament del sexe femení, amb totes les transformacions socials que aquest requereixi, ja sigui la destrucció del Patriarcat o del Capitalisme, per tots els mitjans al seu abast. Els orígens del Feminisme com a moviment col·lectiu de dones, i de la mateixa paraula “Feminisme” el trobem a la França revolucionària, on les dones del Tercer Estat s’organitzaren contra el rei absolutista. Més tard, durant la segona meitat

www.SEPC.cat

del segle XIX i fins a principis del XX, cobraren importància els col·lectius de dones que demanaven el vot per a la dona, les “Sufragistes”, que, si bé eren reformistes en les seves demandes, van aconseguir la primera gran victòria en el camí cap al reconeixement de les desigualtats. A continuació, anticipant ja el que durant els anys 60 s’anomenaria “Nou Feminisme”, diverses teòriques com l’anarquista russa Emma Goldman o la comunista catalana Teresa Claramunt van plantejar la qüestió sexual i la necessitat d’un moviment independent de dones. Actualment, el feminisme és una força que arriba fins i tot a països de l’Extrem Orient. Dins del feminisme hi trobem diverses corrents: 1. Feminisme burgés: Té el seu origen en les revolucions burgeses del s.XVIII i no és un moviment revolucionari, ja que tan sols planteja reformes. Es conforma amb aconseguir per a les dones les mateixes oportunitats que tenen els homes, sense qüestionar-se el model socioeconòmic vigent ni, per suposat, les diferències de classe. Les lleis contra la violència de gènere o la demanda de paritat en el Govern i en les llistes electorals són algunes mostres de les demandes d’aquest tipus de feminisme. 2. Feminisme socialista: És al que pertanyen les dones que, militant en una organització socialista o comunista, s’organitzen a l’hora en un col·lectiu feminista o dins el propi partit s’organitzen per a tractar qüestions específicament antipatriarcals. Les feministes socialistes acostumen a prioritzar la lluita de classes i critiquen les “independents” (F. Radicals, F. Lesbianes i F. De la diferència) per considerar que la divisió de forces entre feministes actua

en favor del capitalisme i obstaculitza la lluita pel socialisme. No són partidàries de treballar amb dones burgeses, ja que les consideren enemigues de classe. La gran teòrica d’aquest moviment és la comunista soviètica Alexandra Kollontai. 3. Feminisme Radical: Considera la lluita socialista i el derrocament del capitalisme condició indispensable, però no suficient, per a l’alliberament de gènere. Argumenten que també les organitzacions socialistes discriminen la dona i, per tant, creuen que les dones han d’organitzar-se soles, sense homes, doncs la lluita va dirigida contra les institucions patriarcals que ells representen, tot i que accepten la participació de homes antipatriarcals. 4. Feminisme Homosexual: El conformen les feministes lesbianes organitzades, que lluiten, bàsicament, per el dret a una vida privada i una sexualitat sense ingerències de l’estat i les autoritats, però assumint també diversos punts ideològics de les feministes radicals i socialistes. 5. Feminisme de la Diferència: És una corrent feminista que neix cap als anys 80 i que pregona també la igualtat efectiva entre sexes, però reivindicant simultàniament qualitats que creuen congènites de les dones, com la sensibilitat, la intuïció o una menor agressivitat. Temen que la igualtat política i laboral amb els homes provoqui que les dones adoptin els rols masculins de competitivitat, insensibilitat i esperit agressiu, cosa que consideren una victòria del patriarcat. Les feministes radicals i socialistes critiquen aquesta postura perquè exalta rols que considera artificials i imposats a

la dona per perpetuar la seva submissió. 6. Feminisme indígena: Aquesta corrent es presenta en relació a la crítica que es fa d’una de les vessants del feminisme que anomenen (des d’aquesta corrent) feminisme hegemònic, el qual, entenen que, intenta homogeneïtzar la problemàtica i les demandes de les dones. El feminisme indígena remarca el fet que la seua identitat ètnica els suposa tanta marginació, subordinació o dependència com la seua identitat de gènere. Per tant, el principal tret d’aquesta corrent és que obviar altres identitats opressives en la dona o prioritzar les de gènere no fa visible les seues particulars situacions i condicions de subordinació, com a dones i com a indígenes. Altra aportació d’aquesta corrent, és la visibilització i combat a la opressió ètnica, i a l’interior de les seues pròpies comunitats. Gènere Conjunt de fenòmens socials, culturals, psicològics i lingüístics que s’associen a les diferències de sexe. El sexe és una realitat biològica a partir de la qual s’ha volgut justificar la desigualtat i el diferent repartiment de papers entre homes i dones. Als anys 70 aparegué el terme de gènere, fent referència al conjunt de característiques que s’assignen a dones i homes i que s’adquireixen en el procés de socialització de les diferents cultures al llarg de la història. El gènere és una construcció social variable en el temps i en les diferents societats i per tant susceptible de canvi. Cal no confondre, doncs, les diferències sexuals (riquesa innegable) amb les desigualtats de gènere, ja que les discriminacions que comporten són diferents: Mentre la discriminació per raó de sexe és dóna quan una dona és discriminada pel fet de tenir unes característiques com a “femella” (és més habitual en les estruc-

El patriarcat a les aules

SEXE

GÈNERE

Diferències biològiques entre homes i dones

Construccions socials i culturals

Dones: - Possibilitat d’engendrar i donar a llum. - Possibilitat de donar de mamar. - Desenvolupament dels pits. - Aparell reproductiu intern.

Assignació diferenciada de rols.

Homes:

Restriccions diferenciades per a homes i dones.

- Aparell reproductiu extern. - Impossibilitat d’engendrar, donar a llum i de donar de mamar. - Producció d’espermatozous. Diferències Principals:

Assignació diferenciada d’atributs, qualitats i capacitats.

Prescripcions diferenciades per dones i homes. Drets i obligacions diferents per a dones i homes:

- Cromosòmiques: XX / XY

Privilegis i exclusions

- Anatòmiques: sistema reproductor, caràcters sexuals secundaris: (pits, veu, cabell, etc.)

Roba i ornaments diferents.

- Fisiològiques: diferències hormonals Dones: estrògens i progesterona Homes: testosterona

Usos i costums diferents sobre la imatge personal

tures socioeconòmiques baixes), la discriminació per raó de gènere es dóna en certes activitats (per exemple, en la infermeria) pel fet d’estar considerades “femenines”, ja sigui un home o una dona qui ocupi el lloc de treball. D’aquesta forma, el gènere es refereix a les expectatives socials que els membres d’una societat tenen respecte els homes i les dones, és a dir, és com la societat espera que ens comportem pel fet de ser d’un sexe o d’un altre. Per tant, mentre que el Sexe es defineix en termes de Mascle i Femella, el Gènere es refereix a les construccions socials en termes de Feminitat i Masculinitat.

www.SEPC.cat

Termes relacionats: 1. Socialització de gènere: Es refereix a l’aprenentatge i exercici de les pràctiques socials associades a un determinat gènere. 2. Rols de gènere: Cadascuna de les pràctiques socials associades a un determinat gènere. Si parlarem d’una pel·lícula, nosaltres seriem els actors i els “rols” serien el “paper” que fem a cada moment d’aquesta. 3. Estratificació de gènere: Distribució desigual de la riquesa, el poder i els privilegis entre els dos sexes.

Ginopia Es refereix a la impossibilitat de veure a les dones o a lo associat amb lo femení, és a dir, la invisibilització de les dones. Interseccionalitat És un concepte que neix del feminisme negre als anys setanta. Aquest terme implica que totes les categories socials que han servit per a discriminar a les dones, es donen sentit mútuament. És a dir, que les diferents formes de discriminació que són social i culturalment construïdes i sostingudes interactuen en múltiples nivells simultàniament construint així el patriarcat. En aquest sistema patriarcal, totes les formes de discriminació basades en la raça o ètnia, en la religió, la nacionalitat, la classe socioeconòmica, l’edat, l’estatus migratori, la major o menor discapacitat, etc. són travessades pel gènere i al mateix temps aquest es travessat actuant les unes sobre les altres de manera que se crea un sistema d’opressió i privilegis que reflexa la “intersecció” de les múltiples formes de discriminació. Tanmateix, aquesta “interseccionalitat” té implícit el reconeixement del sexisme com una forma de discriminació contra totes les dones. Així com que no es pot eliminar el sexisme sense eliminar simultàniament altres formes d’opressió i discriminació (perquè aquestes no es donen per etapes ni independentment); tampoc es pot eliminar el racisme, l’homofòbia, l’etarisme sense eliminar simultàniament el sexisme. Patriarcat El patriarcat és el sistema segons el qual els homes ostenten el poder sobre les dones i la seva propietat, a més de suposar la submissió de les dones a la maternitat, la repressió de la sexualitat femenina i l’apropiació de la seva força de treball. És l’estructura que situa a la dona i als fills en una situació de dependència cap al marit/

pare (patriarca) que és qui controla els mitjans de vida de les persones dependents. El patriarcat neix arrel de dos fets: l’aparició de la propietat privada i la presa de consciència dels homes de la seva participació en la procreació. Utilitza com a excusa per a perpetuar-se, un suposat origen en les diferències biològiques entre els dos sexes, quan en realitat el seu origen és purament cultural, és a dir construït socialment. El sistema patriarcal, vigent, de moment, en totes les societats històriques (independentment del seu sistema econòmic i productiu) ha degenerat de tal manera que oprimeix també als membres del sexe masculí que no volen obeir els rols socials que aquest imposa o que es neguen a veure la dona com un ésser inferior. (us sonen les frases “ets un calçasses” o “els homes no ploren”?) Sovint, concebem el sistema patriarcal com un ens diferenciat i amb personalitat pròpia, però cal no oblidar que el sistema patriarcal el formem i sustentem tots i totes les membres de la societat. Pensament dicotòmic És una forma d’entendre o pensar la realitat o una part d’aquesta, que la divideix en dues parts o subsistemes que són mútuament excloents l’una de l’altra al temps que exigeix que tots els elements de sistema pertanyen a una de les dues parts o subsistemes. Quan parlem de pensament de la dicotomia sexual, ens referim a la divisió de la humanitat en dos sexes, el femení i el masculí, que se defineixen per exclusió i que exigeixen que tot ésser humà s’ubique en un o altre sexe. El pensament dicotòmic des del sistema patriarcal imposat, ens duu a entendre la realitat d’una manera molt simple, limitant la possibilitat de complexitat, el que impedeix , en part, conèixer els fenòmens socials i els múltiples factors que incideixen en eixa realitat.

El patriarcat a les aules

Sexe Cal diferenciar entre Gènere i Sexe, termes que molt sovint confonem o utilitzem de forma inexacta. El sexe és la diferenciació biològica entre mascle i femella en una mateixa espècie i consta de 6 components principals: la composició cromosomàtica, els òrgans reproductors, els genitals externs, els genitals interns, el component hormonal i les característiques sexuals secundàries. Per tant, en principi, es pot distingir als membres del sexe femení per els seus cromosomes XX, el clítoris y la vagina, els ovaris, els estrògens i el desenvolupament dels pits; i als membres del sexe masculí per els seus cromosomes XY, el penis i els testicles, la testosterona i l’abundància de pèl a la cara. No obstant això, existeix gran variació en la composició genètica i hormonal dins de cada un dels sexes, ja que un individu pot néixer amb la composició cromosomàtica d’un sexe i els genitals de l’altre. Sexisme Conjunt dels mètodes emprats per homes, dones o pel conjunt de la societat, per tal de mantenir en situació d’inferioritat, subordinació i explotació al sexe femení i, així, perpetuar el sistema patriarcal. Les primeres manifestacions del sexisme han estat i són la repressió de la sexualitat femenina i la divisió sexual del treball. Sobre aquesta darrera, Marx ens diu que, en les societats pre-patriarcals, l’únic treball objecte de divisió era entre l’home i la dona a l’hora de produir un fill, i que, en cas d’haver divisió de tasques en relació a la caça i la recol·lecció, aquesta era espontània i en cap cas absoluta. És l’aparició del patriarcat i, més tard, del capitalisme, qui institucionalitza aquesta divisió sexual del treball i la fa perenne.

www.SEPC.cat

El sexisme està present en tots els àmbits de la vida i les relacions humanes (l’art, la salut, l’economia, la ciència) i la primera mostra és en el llenguatge que usem diàriament. La nostra cultura està construïda des de per als homes, per tant, la eina cultural bàsica i primigènia, el llenguatge, és profundament sexista, en tant que defineix el món des d’una òptica exclusivament masculina i utilitza una gran varietat de temes per a referirse de forma despectiva i humiliant al sexe femení. L’estratègia del sexisme per a arrelar tant profundament en les estructures culturals, econòmiques i socials, ha estat convèncer les pròpies dones de la seva inferioritat, de tal manera que, sovint, aquestes esdevenen les principals defensores de les expressions del Sexisme, com per exemple, de la família tradicional. Sororitat Aliança entre dones que es dóna a través d’un pacte polític/feminista en el que cada dona reconeix a totes les altres com a interlocutores i com igualment diferents. Aquest terme està basat en el principi de l’equivalència humana que inclou el principi de reciprocitat de les diferències humanes. El reconeixement de la idèntica vàlua i recíproca diferència implica no sols estar disposades a compartir coneixements, recursos, tasques, accions; sinó també a estar disposades a reconèixer les nostres perspectives.

9. Bibliografia ALFAMA, Eva (2007) “Límits, avenços i obertures sobre la participació en els moviments socials” a Democràcia inacabada? Nous Horitzons núm. 186. ALFAMA, Eva; MIRÓ, Neus (coord.) (2004): “Género y movimientos sociales: la participación de las mujeres en la Plataforma en defensa del Ebro”. BELTRAN, J. (2009) “Sociologia de l’educació. Capítol 7. Gènere i Educació” Comissió Contra el Patriarcat – CAJEI (2007) “Diccionari sobre conceptes bàsics del feminisme” CRUZ, Mº del Rocío (2004) “Hacia la igualdad de las muejres: de la tradición a la coeducación” Institut d’Estudis de la Dona (2010) “Guia de coeducació per als centres educatius: pautes de reflexió i recursos per a l’elaboració d’un projecte de centre” IZQUIERDO, Maria Jesús (2004): “El sexisme a la UAB. Propostes d’actuació i dades per a un diagnòstic” a Col·lecció Documents, Universitat Autònoma de Barcelona.

JASS (Asociadas por lo Justo) – “Diccionario de la transgresión feminista” ORTIZ RUEDA, F.Guadalupe “Currículum Oculto y Género” SUBIRATS, Marina; Tomé, Amparo (2007) “Balones fuera: reconstruir los espacios desde la coeducación” SUBIRATS, Marina (1994) “Conquistar la igualdad: la coeducació hoy” a Revista Iberoamericana de Educación, Número 6, Género y Educación SUBIRATS, Marina (2010) “La Coeducación hoy: los objetivos pendientes” ponencia dins el Seminari de Formació amb el professorat del Projecte NAHIKO! VVAA (2010) “Sexismo y características del centro escolar: diferencias en función del tipo de centro” VERGE, Tània (2012): “Dona i Política Local. Lideratge i Usos del Temps”, Fundació CatDem. Els Plans d’Igualtat més recents de les universitats públiques dels Països Catalans.

El patriarcat a les aules

“Objectivitat és el nom que es dóna en la societat patriarcal a la subjectivitat masculina” Adrienne Rich

www.SEPC.cat

Sindicat dâ&#x20AC;&#x2122;Estudiants dels PaĂŻsos Catalans