PARLEM DE DISLÈXIA

La dislèxia és una dificultat per aprendre a llegir que tenen alguns nens amb Intel·ligència, motivació i escolarització adequades. Segons diferents estudis afecta entre un 5 i un 17% de la població i per igual a ambdós sexes.

La dislèxia continua present al llarg de la vida, però les repercussions dels problemes en lectura i escriptura van canviant. Amb una ajuda adequada, aquestes dificultats es poden compensar, minimitzar i permetre millorar molt en el camp de la lectoescriptura, tot i que potser un adult dislèctic tindrà menys fluïdesa en la lectura i provablement tindrà més problemes en ortografia.

Per què es produeix?

Existeix consens en la comunitat científica en considerar que la base del trastorn dislèctic és neurobiológica i radica en una disfunció de l’hemisferi esquerre en les àrees del llenguatge. També es considera que té una important càrrega hereditària.

Tenir una base genética significa que no hi ha factors externs causants, sinó que el problema es troba a la informació genética (ADN). No se sap quina alteració genética és la causant del trastorn, molt probablement n’hi ha diferents gens implicats.

S’han de desterrar mites com per exemple creure que problemes durant l’embaràs o part, traumatismes cranials, mètodes d’ensenyament de la lectura inadequats, gelosia o pautes educatives errònies o la televisió o videojocs puguin ser la causa de l’aparició del trastorn.

Com es pot diagnosticar?

En primer lloc s’ha de fer una historia clínica completa (antecedents familiars i desenvolupament del llenguatge del nen) i a més fer un estudi neuropsicològic per valorar funcions de la Intel·ligència com el quocient Intel·lectual global, la memoria, coordinació motriu, atenció i llenguatge oral i escrit.

Els nens dislèctics tenen habitualment puntuacions dintre de la normalitat en totes les funcions cognitives, excepte en lectura i escriptura.

Com s’ha de fer el tractament?

Una vegada s’ha diagnosti- cat, s’han de valorar alguns aspectes:

• La dislèxia, com d’altres trastorns d’aprenentatge, estarà present durant tota la vida.

• L’ajuda és necessària sempre, però el tipus d’intervenció s’haurà d’acomodar a cada etapa. No será igual per a un nen de 6 anys que per un de 12, però tots dos necessiten ajuda.

• No hem de fixar-nos només en la identificació de dificultats, sinó també d’habilitats, que serán recursos importants per compensar els déficits.

• És fonamental una bona comunicación amb la familia i entorn, especialmente l’escola.

• S’ha d’assessorar als pares i donar-los suport.

• S’han de fer adaptacions escolars perquè la repercussió en l’aprenentatge es pugui minimitzar.

• S’ha de tenir en compte l’autoestima del nen.

Quan s’ha de començar el tractament?

Quan més aviat millor. S’ha de intentar que les dificultats lectores no impedeixen seguir un ritme d’aprenentatge adequat, i això només és possible amb una intervenció precoç. Els pares han d’explicar al nen, de forma adequada a la seva edat, la naturalesa del problema i que rebrà l’ajuda necessària per millorar. D’igual forma s’ha d’estar atent per detectar posibles problemes afectius o d’autoestima.

Font de consulta:

El aprendizaje en la infancia y la adolescencia. Claves para evitar el fracaso escolar. Cuaderno FAROS número 4. Página 95.