Crossovers

Una conversa per correu electrònic al voltant de l’etiqueta “Crossover” Glòria: M'agrada la definició que en feia la sílvia (aquí: http://llibreriaallots.blogspot.com.es/2011/11/jasper-jones-nada-col-biblioteca.html) sobre el punt trencador, sobre el creixement personal que ha de viure el protagonista (petit, jove o adult, vell) i del gènere que sigui.

Però què passa amb els clàssics? El hòbbit també és crossover o El jardí secret... Creieu que és un creixement personal i per tant poden entrar, o La història interminable?

Tots els llibres juvenils que enganxen els adults, per exemple Els jocs de la fam, haurien de considerar-se crossovers?

Tere Mas: uff... jo també em vaig plantejar aquests dubtes i vaig tirar pel dret; tot hi cap. La metodologia va ser demanar a tots els companys d'Agustí Centelles quin llibre de joves recomanarien a un adult, i quin llibre d'adults recomanarien sense cap mena de dubtes a un jove. Aquí cabia tot: clàssics, jocs de la fam, crepuscles..... ni tan sols vam limitar respecte al creixement personal del protagonista.

Per altra banda les noves novel.les que algunes editorials ja estan venent amb el concepte de "crossover" (La biblioteca Furtiva per exemple), a les biblioteques les posem com a novel.les d'adults. Jo no entenc perquè La invenció de l'Hugo Cabret és Novel·la Juvenil, i Las obras escogidas de TS Spivet, o Nada, o La pregunta de las diez de la noche,o Algun dia este dolor te será útil, són novel·les d'adults.

Potser també hauriem d'unificar criteris a nivell bibliotecari. Totes aquestes novel·les a mi, adulta, m'han agradat molt però trobo que si estan a adults els nostres adolescents només hi accediran quan fem expos o guies de crossover; per altra banda si les posem com a novel·la juvenil també les apartem del públic adult.... un dilema Chus: Doncs jo donava per fet que els crossover simplement eren llibres que estaven en una mena de terra de ningú, que tant podien llegir els joves com els adults. Sense plantejar-me si el protagonista vivia aquest creixement personal. Però després de veure els vostres missatges, potser sí que és veritat que han de tenir aquest punt trencador...

Vull dir que només pel fet que molts adults llegeixin una novel·la juvenil no vol dir que hagi de ser considerada crossover. Per exemple, jo no acabo de veure Els jocs de la fam en aquest grup...

Bé, tampoc ho tinc del tot clar! Però sí que hi posaria clàssics. El concepte pot estar més de moda ara, però segur que molts clàssics podrien entrar en la classificació.

Potser caldria parlar també dels “crossover abans del crossover", perquè vegin que el fenomen té predecessors, no?

Mireu-vos aquest article que he trobat: http://elpais.com/diario/2011/02/04/cultura/1296774001_850215.html Sílvia Fernández: A mi m'agrada molt com ho ha explicat la Teresa XD. Una cosa és el que a mi m'agrada entendre per crossover, i una altra el que el món editorial ens vol vendre, i això explica perquè hi ha crossovers dins de col·leccions (com la Biblioteca Furtiva de Seix Barral, o la Bridge, crec que es diu, de La Galera).

Crec que darrera d'això (bé, de fet no ho crec, estic segura) hi ha una estratègia comercial i una voluntat de treure partit a un fenomen que fa temps que existeix i que simplement té a veure amb la vida mateixa: no és que un dia deixis de llegir llibres per joves i passis a llegir llibres per adults. Hi han èpoques de canvi. Jo quan era joveneta em vaig flipar molt amb dues novel·les de clàssics de la literatura, el Werther de Goethe i El diable al cos de Radiguet, que expliquen històries d'amor molt tempestuoses entre

personatges joves. Són crossovers? Quan les van publicar, potser els seus autors ni pensaven en la gent jove; quan jo les vaig llegir, les va publicar Cátedra en la col·lecció de clàssics universals; avui dia, doncs mira... algun editor espabilat podria pensar que en vendria uns quants si li posa aquest paper de cel·lofan, que no deixa de ser el que és l'etiqueta "crossover".

Crec que nosaltres podem fer servir aquesta paraula per referir-nos a aquest tipus de llibres (ara us diré quina classe de llibres crec que són), però sense caure en el "parany" de les editorials. En un article sobre còmic infantil hi ha una editora que diu "vull que els autors ens deixin de veure com els dolents de la pel·lícula", i entenc el que diu, però també crec que hi ha molts editors que sí que són els dolents de la peli. Bé, potser no els dolents, però que el que els interessa és vendre i fer calers. Que és molt lícit, perquè si no venguessin no podrien seguir en el negoci i llavors tots tindríem un problema! Però crec que nosaltres hem de ser més llestos que ells i adonar-nos de quan ens estan intentant donar gat per llebre, que amb les grans editorials acostuma a ser força força sovint...

Doncs bé: el quid de la qüestió! Què són els crossovers? Buf. Aquesta crec que és la pregunta més difícil. Com a la Teresa, a mi també em sembla que no ens hem de fixar només en els adolescents que miren endavant, sinó també en els adults que miren enrera, o aquells amb una mica de complexe de Peter Pan. Crec que tant el nom "crossover" ("creuar a l'altra banda") com el nom de la col·lecció de La Galera (bridge pont en anglès) estan molt ben triats perquè defineixen aquesta època de pas o de canvi, de creixement.

Suposo que la manera en què ens acostem al mateix llibre, els adolescents i els adults, és molt diferent: ells ho fan mirant el futur i nosaltres intentant recuperar el passat, però el fet és que a tots plegats ens atrauen aquestes històries. I crec que n'hi ha moltes més de les que ens pensem, el que passa és que són difícils de detectar perquè fins que no les llegeixes no t'hi trobes!! Jo fa uns mesos vaig llegir una F-L-I-P-A-N-T que es diu Pigtopia, d'una autora que es diu Kitty Fitzgerald. Si no l'heu llegit, m'hi jugo una mà a que us agradarà moltíssim.

Crec que el que vaig dir en aquella ressenya que recorda la Glòria (que són llibres on el protagonista es troba en una situació en la qual haurà de prendre decisions importants i que el farà créixer) és un tret molt en comú en tots els llibres, però també n'hi ha un altre: molts autors quan parlen de novel·la juvenil parlen de l'esperança; que per molt putes que les passin els personatges, el final ha de ser esperançador, oferir ni que sigui una escletxa de llum, un punt on agafar-se. Crec que els crossovers no sempre ho fan, això, i que és bo que no ho facin. Els joves que estan preparats per llegir-los ja saben que al món no sempre les coses acaben bé.

De vegades sí, però de vegades no. No són pas tontos! Vaja, jo em recordo quan era jove, i no crec que ho fos. Crec que hi ha molts joves amb tendències melancòliques o tirant a pessimistes, i que no és dolent que es vegin reflectits en els llibres. No hem de tenir por de donar-los lectures amb sentiments foscos. No aniran pas tots corrent a suicidar-se!! Però crec que molts joves es cansen de les novel·les juvenils precisament per això: perquè al final se n'adonen que els estan prenent el pèl i que la vida no sempre és bonica i agradable. També hi ha gent xunga i moments que et sents sol i injustícies. I està molt bé que es trobin amb això als llibres, de tant en tant...

Febe: Davant les vostres reflexions, no em queda molt per dir. em semblen molt encertades! :) Sí que pensava, a veure si m'explico, en l'experiència lectora, és a dir, una història, sigui

quina sigui, si està mínimament ben explicada (i els clàssics normalment ho són precisament per això) en porta a tenir una experiència personal més o menys intensa, segons el grau d'identificació que hi tinguis. Així, en alguns moments de la vida, com en l'adolescència, una història d'amors turbulents o més o menys desenganyats, t'enganxa d'una manera brutal, com podria fer-ho Cumbres borrascosas, o una aventura de supervivència, amb gran rellevància de l'amistat, com El Hòbbit, o un misteri relacionat amb els llibres, com El nombre de la rosa. L'etiqueta de 'crossover' és ben bé una estratègia editorial per aconseguir vendre llibres a un grup d'edat que es separa tant dels infants com dels adults.

Jo hi he estat pensant en motiu del passaport literari (biblioteca de Cardedeu). La meva idea és que fos un projecte d'animació lectora per joves (a partir de 15-16 anys) i em trobo que hi volen participar persones més joves i més grans (també de l'edat, menys mal!). Amb els més grans, cap problema, però amb els més joves? els llibres són adequats? perquè no ho haurien de ser? Al final, penso que ells ho entendran de maneres diferents, depenent de la seva experiència vital, arribaran a uns o altres nivells de lectura. Si es senten identificats en alguna de les situacions, sentiments, personatges, els agradarà i, si no, doncs, no. Però potser uns anys més endavant s'hi acostin de nou i els encanti!

Qualsevol llibre que, en algun punt, sigui susceptible d'empatitzar d'alguna manera amb els joves, podria ser un crossover, doncs!

Tere Mas: Afegeixo una cita trobada a: http://latormentaenunvaso.blogspot.com.es/ Francesc Miralles De vez en cuando, una novela juvenil cruza las fronteras de su público natural para cautivar a lectores que bien pueden ser padres de adolescentes. Los denominados crossover suelen tener un o una protagonista joven, pero el ingenio y profundidad de la trama es capaz de seducir a cualquier adulto sin prejuicios. Este es el caso de El corazón de Hannah, la segunda novela de Rocío Carmona.