La Porta Clàssica - 14 by Shaepot Project Consulting

opinió

Els músics planten cara a l’estafa noms propis

Oriol Pérez Treviño, director general de L’Auditori L’illa frondosa i solitària de Xavier Montsalvatge Beefeater In-Edit 2011. Entenent músiques diferents a través de bones històries crítica

Arvo Pärt al Festival Estonià de París

Gener 2012 - n. 14 www.lpc3.com

magazin

opinió

“Aquesta sonata és terrible. Justament aquest passatge. T ho entenc. Què és la música? Què produeix? I per què prod l’esperit. Bajanades! Mentida! Produeix en veritat un efe eleva l’esperit. No influeix ni elevant ni submergint l’àni m’oblidi de mi mateix, de la meva situació real. Em traslla la música, em sembla que no sento allò que sento en reali que no puc.”

opinió

Tot i que la música en general és terrible. Què és això? No dueix aquest efecte? Es diu que la música influeix elevant ecte, un efecte terrible –ho dic per mi- però de cap manera ima, sinó excitant-la. Com li ho diria… la música fa que ada a una situació altra, que no és la meva: sota l’efecte de itat, que comprenc allò que no comprenc i que puc fer allò Lev Tolstoi, Sonata a Kreutzer

opini贸

editorial

Editorial retallada

opinió 8 Els músics planten cara a l'estafa 14 La monja negra crítica 18 De viatge amb la Big Band de la Maria Schneider 20 Esquilarse (el abrigo) en público 22 Aquest no és el seu dharma 28 De bona fusta 30 Una estranya parella 34 Un savi de la guitarra 36 Una nit mística amb Arvo Pärt a la nau del Centquatre 38 Entre la correcció i l'avorriment

noms propis 40 Oriol Pérez Treviño,director general de L'Auditori. "Avancem cap a una reconversió de L'Auditori"

monogràfic 56 2011: El refugi és la tradició

magazin 68 L'illa frondosa i solitària de Xavier Montsalvatge 72 Entenent músiques diferents a través de bones històries 80 81 83 84 85

discos

Mompou inèdit Perfecte i major Recital de un maestro Canciones del siglo XVII El llegat de Mortier

llibres 88 A propósito de los raptos musicales 90 Les cartes de Brahms 92 Paraula de músic

La Porta Clàssica és una publicació de: Shaepot Project Consulting S.L. C/ Cartagena, 245. 5è 4a. 08025 Barcelona Tel. +34 93 531 3987 www.laportaclassica.com www.lpc3.com a/e: info@lpc3.com facebook.com/laporta.classica 5.277 (a data de 01/01/2012) twitter.com/laportaclassica 495 (a data de 01/01/2012) lpc3.com 2.218 visites i 4.876 pàgines vistes mensualment (de 15/12/2011 a 15/01/2012) Font: Google Analytics

Portada: Performance “Les flors de la música” per Marc Soler

Editor: Xavier Gironès Directora editorial: Glòria Soler Directora d'art i maquetació: Montserrat Figueras Cap de fotografia: Marc Soler Cap de comunicació i màrqueting: Mercedes Morales Cap de publicitat: Maria Led Equip Multimèdia: Rafa Laguna Il·lustracions: Judit Sàbat Han col·laborat en aquest número: Jorge Arena, Bernat Dedéu, Antoni Colomer, Joan Fontdeglòria, Miquel Gené, Xavier Gironès, Josep Pascual, Irina Prieto Botella, Maria Salicrú-Maltas, Santiago Salvador, Glòria Soler Giménez, Xavier Villanueva, Jacobo Zabalo. Impressió: Colornet (www.colornet.cat) Dipòsit Legal: B-35.995-2001 La Porta Clàssica no es fa responsable de les opinions expressades en els articles signats. L’opinió de la revista s’expressa només a l’editorial. CREATIVE COMMONS

Autor: Evru. Font: www.noretalleulacultura.org

7 Editorial retallada

L’anàlisi profund i ______ de la present situació cultural del ___ requereix de ments expertes i qualificades en la ___ experiència per arribar a aclarir tota la ______ de la seva problemàtica i poder, així, respondre a les seves _______. És el cas d’una _____, la catalana, que és troba orfe d’institucions _______ i d’idees veritablement resolutives par acabar d’encarrilar-la i definir-la. Mai s’ha arribat a la situació de marcar el ritme ____ institucions i empreses culturals per anar molt més ____ de quatre mecenatges i _____ la desconnexió existent entre la cultura del poble i el _____ de cultura institucional, altament polititzada. I és que els _____ polítics han fet les seves interpretacions aplicant el ______ de percepció focalitzada per imposar les seves ________ al sector cultural, i mai al revés. El resultat és una _____ segada, retallada, esquinçada i trista, que clama al cel la destrucció dels qui l’han inventat per poder-se ______ a si mateixa. I és que només si destruïm allò construït i ens ______ a que ella mateixa pugui respirar amb els seus propis pulmons, sense ________, mecenes o institucions corruptes, llavors i _____ llavors la cultura serà cultura i podrà, a la fi, ser un reflex del seu ______ amo: la gent. Llavors; en un context a vessar de retallades, ridiculitzacions dels _____ socials, menyspreus a la cultura i replantejaments del sistema, hauríem de ser valents i anar molt més enllà, molt més ___ per, acomodats en la penúria i la desgràcia, intentar solucionar les coses. Arribaríem al que els psicòlegs defineixen com un punt sense ____ d’inflexió per, en aprofitar-lo, reflexionar i ____ els errors comesos. Hem refereixo a: si es retalla en cultura millor enlloc de deixar-la ferida de mort i sense sentit... acabar-la de _____r. Simplement: que no es destini ni un euro de les arques de les institucions públiques en concepte de cultura. Creieu-me: seria una gran solució. Una solució per _____ finalment el concepte cultura de la tergiversació dels partits polítics i les mofes dels governs. Ens estalviaríem molts diners que podrien anar _______ a salvar els bancs o les caixes, o a fer nous aeroports o noves ____ de metro i, sobretot, per damunt de qualsevol cosa, netejaríem el seu nom, el nom de la cultura, de tonteries i ______ carrinclons d’estira i arronsa, d’institucions caduques i de mandataris genèticament equivocats, de líders de fireta i de _____ cremats... La cultura, llavors, seria pobre, molt pobre, extremadament pobre. Ni un euro!!! Pobre? Però rica en moltes altres coses i, meravella: lliure! La cultura _____ corrents com una boja als braços del seu amo: de tu i de mi, i de tots aquells que la vulguin! I si volem concerts els farem al _____ o a les places, i si volem pa comprarem farina! El tema és deslligar-la, alliberar-la, abandonar _______, Institucions... la llibertat! Allò que mai s’hauria de _______ del seu concepte.

NOTA DE L’EDITOR: heu entès alguna cosa? Sincerament: jo tampoc. Ni entenc les retallades ni, crec, les entendré, sobretot després de fer l’esforç de sentir les explicacions dels qui retallen.

8 Els músics planten cara a l'estafa

opinió

Els fets que condicionen la recerca d'un nou model de creació i promoció musical Joan Fontdeglòria

La indústria musical es troba en el moment més dinàmic de la seva història. D'ençà del canvi de segle no ha parat de buscar un model de "negoci" que l'adapti als nous temps i a les noves circumstàncies. I el problema ha estat justament aquest: els qui fins ara movien els fils pensaven que es tractava només d'això, d'un "negoci", de treure'n el màxim benefici a canvi de poc o res. La indústria era una estafa per als músics, obligats a claudicar, tractats com qualsevol altre producte de mercat. No importava què es creava sinó com es venia. Per sort, els músics estan agafant les regnes que les multinacionals els havien pres. I els qui els seguim, ho agraïm. No sabem fins a on arribarà el nou model que es dibuixa, però el camí recorregut ja ha valgut la pena. Podrien ser cinc, o deu, però els resumeixo en quatre. Quatre fets que estant tombant el model de "negoci". O millor dit -ara sí!-: el nou model de creació i promoció musical.

Wilco. Autor: Alex Valli. Font: http://www.flickr.com/photos/liquene

opinió

1. La venda de música enllaunada ha deixat de ser la gallina dels ous d'or de les multinacionals discogràfiques. Ha estat un procés gradual, però definitiu d'ençà de l'esclat universal d'internet, de la socialització del seu ús i de les múltiples possibilitats de difusió que ha obert i que segueix generant. Les discogràfiques gegants -Warner, EMI, Sony BMG i Universal, anomenades no en va les big four-, van ser les primeres perjudicades. Acostumades a girar milions i milions de negoci a partir del control dels grans mitjans de comunicació tradicional (televisió, ràdio i premsa escrita) on difonien, previ acord comercial, els seus "productes", es van trobar, de cop i volta, amb un rival inesperat. Senzillament, un nou mitjà que no podien comprar i controlar a cop de talonari com la resta: internet, on la difusió es feia lliure i global. Els mitjans de producció i de divulgació ja no eren, doncs, propietat d'un sol amo, com estàvem acostumats, sinó dels mateixos usuaris. I en el nostre cas, dels mateixos

opinió

músics. Després d'intentar en va satanitzar-la, ara miren de fer-se-la seva, reclamant retroactivament drets d'edició, comprant comunitats i els millors espais als buscadors més populars per seguir arribant al gran públic. A nivell tècnic, han hagut de claudicar davant del nou format digital. Segueixen editant LP físics, però el negoci ara l'han de fer venent-los en format digital o reconvertint-se en promotores. L'estafa del CD també ha quedat amb el cul enlaire. ¿I ells en paguen les conseqüències? No tant com mereixerien. I ara veurem per què.

2. L'esperit llibertari iniciàtic de la xarxa no els canvia: l'únic objectiu dels grans

segells segueix sent el benefici màxim. Amb el mateix tarannà, comprant a qui convingui. Costi el que costi. Estant demostrant que internet no és tan poc controlable com semblava. Segueixen convençuts que tot té un preu i, mica en mica, van monopolitzant l'instrument que havia de salvar la comunicació lliure. Per fer-ho, no han hagut de desviar-se ni un gram del seu clàssic estil mercantilista: segueixen comprant els espais de difusió gegants -només heu d'obrir l'iTunes Store per adonar-vos de què se segueix venent en portada- per difondre els seus productes i tornar a tancar el cercle. Els dinosaures van perdre una batalla, però no la guerra. ¿Tornaran a controlar tot el pastís, per Les multimacionals es van trobar amb molt horitzontal que sigui el mitjà? un rival inesperat, un nou mitjà que no Fins ara, el capitalisme i els seus derivats s'ho han menjat tot. De fet, per podien controlar a cop de talonari, poc que mirem enrere, cada dia que Internet, on la difusió es feia lliure i global passa ens adonem de com el maleït mercat va devorant bona part de les virtuts llibertàries de la xarxa. El mercat que es va apropiar del món i després de l'art, ¿farà el mateix ara amb la principal xarxa de difusió? Malauradament, no sembla que res hagi de canviar. Sigui com sigui, ara guanyen menys, perquè internet no és tan fàcilment manipulable. Estaven acostumats a forrar-se i ara "només" fan negoci. I per això trontollen. I per això denuncien als qui no claudiquen davant del monopoli. Perquè qui s'ha acostumat a controlar tot el pastís no suporta haverlo de repartir. Això sí: els agradi o no, la descàrrega que ells anomenen "il·legal" segueix viva, i sense tenir-les enllaunades, podem escoltar totes les novetats que vulguem, sense pagar o pagant raonablement. I, de moment, ja és molt més del que teníem abans que s'encetés la revolta.

3. Cada vegada més músics opten pel DIY ("Do it yourself", "fes-t'ho tu mateix"),

pràctica fins fa poc temps reduïda a alguns grups de punk i indie. Des de fa anys és tota una filosofia anticapitalista, un moviment contracultural que reivindica l'autoproducció per esquivar la dependència i aconseguir ser el màxim de fidel possible a les pròpies conviccions i, artísticament, a les pròpies creacions. El primer pas d'un músic que opta pel DIY és, òbviament, esquivar l'aparell mercantilista de les grans multinacionals. Però sempre havia estat una opció minoritària. Si mirem enrere, qui feia bandera del DIY estava condemnat a sobreviure com a cultura alternativa, allunyat del gran públic, justament perquè, com ja sabem, les multinacionals con-

Autor: David K K. Font: http://www.flickr.com/photos/bendavid

opinió

trolaven les produccions i els grans altaveus. A més, malgrat les fortes conviccions d'independència, molts van acabar fitxant (és el cas, per exemple, dels Flamming Lips o els Sonic Youth) per arribar més lluny. Els qui van aconseguir l'èxit abans de vendre's van poder exigir seguir controlant les seves creacions, i fins i tot alguns es van alliberar del tot de la multinacional (per exemple, Rolling Stones, Radiohead, Róisín Murphy o Lilly Allen han fugit d'EMI), però els qui no aconseguien de Amb les noves tecnologies i Internet, cap manera arribar al gran públic, moel "Fes-t'ho tu mateix" reviu. Els artistes rien en l'oblit. Amb les noves tecnologies i internet, el DIY reviu amb més força que s'adonen que poden controlar tot el procés mai perquè els artistes s'adonen que po- sense haver de recorrer a ningú den controlar tot el procés de producció i divulgació sense haver de recórrer a ningú: amb un ordinador ben equipadet, poden enregistrar els temes amb la mateixa qualitat que a l'estudi, i poden divulgar la seva creació a la xarxa sense passar pel sedàs dels grans mitjans. El cas més paradigmàtic és el dels Arctic Monkeys i, localment, Manel. Tots dos van tenir difusió abans de publicar el primer disc, abans de recórrer a cap discogràfica. I quan ho han fet, han pogut mantenir el marge, conscients que ara és la indústria qui els va al darrere i no a la inversa. A partir d'aquí, es multiplica l'oferta musical nascuda lliure, tant a nivell de músics com de petits segells independents -per sort, molts músics han creat les seves pròpies discogràfiques, que són les que millor s'identifiquen amb la identitat de l'artista- fins al punt que es comença a confondre la clara línia que separava l'indie del mainstream. Ja no sabem, per exemple, on hauríem de col·locar grups com

Sonic Youth. Autor: tkaravou. Font: http://www.flickr.com/photos/tkaravou

opinió

The Strokes, Franz Ferdinand o, més recentment, Arcade Fire, amb tant d'èxit com els que neixen directament com a producte de consum. En definitiva, moltes més propostes neixen lliures, però les que sobresurten, acaben signant contractes. Això sí: la bona notícia és que, si ho volen, segueixen controlant el que fan, i mantenen el DIY, ni que sigui en part.

4. Es venen menys discos, però es multiplica la música en viu. I també les promo-

tores que la gestionen. Els artistes poden autoproduir-se i fins i tot divulgar-se -amb menys o més sort, perquè ja hem vist com els tòtems de la indústria comencen a lligar ben curt el que es cou a la xarxa...-. El creixement de les petites promotores Però hi ha un sector que se'ls escapa, per gestionades pels mateixos músics una simple qüestió d'incapacitat logística: la programació i representació de la és directament proporcional a la crisi proposta, és a dir, el qui els promociona de les grans discogràfiques els concerts. Perquè si no venen discos, ¿com sobreviuen actualment els músics? Fent tants concerts com l'agenda els permet. Perquè al mateix temps que va caure la venda de música enllaunada, es va multiplicar la demanda en viu. I aquesta sí que

opinió

és una gran notícia per al públic. Fins fa no massa temps, havíem d'esperar anys per veure en viu certes propostes, ni que fos desplaçant-nos. Ara, en canvi, la majoria acaba passant molt a prop de casa nostra. I com que s'han multiplicat els concerts, també ho han fet les empreses promotores. A casa nostra tenim fins i tot una Associació de Promotors Musicals (APM), que ha passat de tenir 10 associats el 2001 als 41 actuals. El creixement és directament proporcional a la crisi de les grans discogràfiques i a la resta de canvis en la producció i divulgació esmentats. ¿I què diferencia a una discogràfica d'una promotora?¿És beneficiós Cada vegada més, els propis artistes són el canvi? Sens dubte. Primer de tot, perquè els autèntics protagonistes. El seu marge moltes promotores -que sovint també són segells- han nascut dels mateixos músics, de maniobra és la nostra felicitat la qual cosa facilita l'entesa i la identificació artista-empresari. I, sobretot, perquè la promotora intervé al final del camí, sense condicionar el procés. En canvi, les grans discogràfiques sovint condicionen -sobretot les grans- la creació musical des del seu naixement, allò que han de fer i com ho han de fer, en molts casos imposant el que és o no és rendible al mercat. En definitiva, condicionen la llibertat creativa de l'artista. I com no podria ser d'una altra manera, la qualitat se'n ressenteix. Ara, amb el nou model que s'està gestant, els músics poden mantenir intacta la seva obra, tal i com l'han pensat. I estic segur que ells ho celebren tant com el públic. Se'ns fa evident, doncs, que la indústria musical està canviant. En una entrevista a El País (Babelia, 10 de setembre de 2011), el líder dels Wilco, Jeff Tweedy, ho resumia amb aquestes paraules: "Hem deixat de trobar sentit al fet que un segell, qualsevol segell, es quedi amb el 80% del pastís." Cada vegada més, els mateixos artistes són els autèntics protagonistes. I el seu marge de maniobra és la nostra felicitat. Durant massa anys les multinacionals ens van corrompre, perquè ens havíem d'empassar la seva porqueria sense més. No teníem massa altaveus alternatius, i els pocs que sobrevivien, els havíem de rebuscar. Els qui valien la pena, eren en mitjans gairebé pirates. I part del públic renunciava, no s'esforçava per trobar alguna cosa millor, absorbit per l'allau mediàtica. Perquè malauradament, tots plegats som conservadors de mena. Si ens acostumem a una feina, a un entorn, a uns hàbits, tendim a mantenir-los. I si ens malacostumen a escoltar porqueria, ens l'empassem. Però no som idiotes del tot. També sabem assaborir els plats cuinats a foc lent... si algú ens els deixa tastar, ni que sigui de tant en tant. I això és el que ha passat: ara que coneixem l'escudella i la carn d'olla, pocs som capaços d'empassar-nos una sopinstant. Havent gaudit dels Antònia Font i dels Manel, ¿algú vol tornar al rock català? O eixamplant horitzons, després d'un concert dels Arcade Fire o de The National, ¿què podem dir dels focs artificials dels U2? Sigui com sigui, és evident que la música preconcebuda i teledirigida com a producte de consum segueix acaparant portades. No ens n'hem alliberat, i diria que no ho aconseguirem mai. Però és innegable que les possibilitats de tria del públic i la qualitat musical s'han eixamplat. I, per tant, ja no hi ha excuses. Qui ara no s'acosta a la música cuinada a foc lent és perquè no vol.

opini贸 opini贸

15 La monja negrA

opinió opinió

Xavier Gironès

Ara em posaré a la pell d’un ciutadà qualsevol, un de ben normal, que viu i treballa a Catalunya, que el seu únic contacte amb les decisions que determinaran el seu futur es redueix a introduir un paper embrutat i guixat amb una llista de personatges que no coneix en una urna molt de tant en tant (cada dos anys més o menys), delegant cegament així la seva limitada llibertat en elles, que està convençut que en el passat més proper va estirar més el braç que la màniga perquè els de “les llistes” li han dit i li repeteixen una i una altre vegada fins la sacietat i perquè es va comprar un pis de seixanta metres quadrats per quatre-cents cinquanta mil euros que encara no ha pogut pagar del tot, que està a l’atur o que veu que la seva feina perilla i que mira molt la tele, i que a la tele tots els de “les llistes” l’assenyalen com a culpable del desastre de la crisi retallant-li prestacions, apujant-li impostos... per castigar-lo i solucionar el problema que ha generat encara que, això sí: després d’assegurar-se, per exemple, una jubilació de més de setanta mil euros l’any per només tres lamentables anys de feina (per citar l’exemple de l’Ernest Benach). Doncs veritablement els de “les llistes” tenen raó: el ciutadà és culpable. I no només és culpable, diré més: ÉS CULPABLE. De què? De tot. Absolutament tot. Si a més a més aquest ciutadà es dedica a la cultura, com és el cas d’aquest mitjà de comunicació, ha vist que les retallades s’han aplicat de gust sobre els paupèrrims pressupostos i les pobres i desemparades idees generades durant tots els anteriors governs i, a sobre, assegurant-se que institucions com el CONCA desapareguessin garantint la poca independència de la seva gestió. Així doncs podem dir que el que s’ha retallat i es retallarà ha acabat de destrossar la funció de la cultura deixantla en un sense sentit. Ferida de mort. Valdria més dissoldre el Departament de Cultura com ja s’ha fet amb el Ministeri (o gairebé). Sí: han acabat de matar la cultura al nostre país. Segurament la cultura hagués mort con les corrides de braus a Barcelona si no s’hagués intervingut el tema... però sempre que queda vida, per poca que sigui, hi ha esperança. I ara ja no tenim ni esperança. Només queda esperar que la propera retallada sigui l’encertada: la que esquinci el cor i l’acabi de rematar. Llavors, poc a poc, mentre la sang s’escapa dels ventricles, tindríem un país que desenvoluparà la seva activitat cultural en l’oci, el simple divertiment, i la dissolució de la seva identitat anirà a petar en la globalització per explotar en mil fragments impossibles de reconstruir. Exagero? Esteu segurs? No! No exagero! Tant de bo! I tornant al fil conductor: Aquest ciutadà del que parlo, repeteixo, és el culpable! Deixarem de banda, perquè no interessa, tota la corrupció política que ha generar forats i forats descomunals a les nostres institucions, tant administratives com culturals (podeu llegir a La Porta Clàssica el forat, per posar un exemple: de

Autor: buildscharacter Font: http://www.flickr.com/photos/buildscharacter

opinió

2,7 milions d’euros a l’Auditori, al que podeu afegir tots els altres forats trobats gràcies a les terribles gestions dels de “les llistes”... per fer un veritable gruyère cultural). I és que l’únic forat que té aquest ciutadà que és culpable és un que li han fet molt gros, tant com els descomunals trobats al Palau o l’Auditori... per tot arreu!!! Per això el ciutadà és culpable i ha de pagar. Els de “les llistes” tenen raó. No ho ha sabut fer. No ha sabut exercir el seu poder o... l’han convençut perquè no ho fes. Ja jutjat pels seus crims no comesos, el ciutadà pot veure ara com la seva esperança de vida serà més curta, tindrà més malalties, menys drets, haurà de pagar per serveis que abans també pagava (amb els impostos que ara ja no tenen cap sentit) a expenses de forats, males gestions, corrupció i mediocritat. Per això: el ciutadà és encara més culpable. I és més culpable perquè és ell qui té el poder i no se n’adona ja que és ell i només ell el que delega la seva llibertat en els de “les llistes” per ser sistemàticament enganyat i per suportar tot el pes de les errades dels seus líders. No se’n adona que els de “les llistes” tenen el poder que els hi atorguem, com els nostres monstres que s’alimenten de les nostres pors. Així doncs la solució és ràpida i simple: girar l’esquena. I caminar d’una vegada. Si ens posem davant del mirall i pronunciem clar i fort tres vegades seguides el nom de “la monja negra” aquesta, ja convocada en el ritual, se’ns apareixerà per l’esquena i amb ella tot una col•lecció esgarrifosa de desgràcies que convertiran la nostra vida en un malson. El seu alè s’alimentarà de la nostra por i ens agafarà de la mà per acompanyar-nos directes a l’abisme, la perdició. Doncs de la mateixa manera: si ens posem davant d’una urna i convoquem als de “les llistes” mitjançant un vot, aquests apareixeran per tot arreu, com voltors carronyaires de la nostra llibertat, i duran amb ells quatre anys farcits de preses de pèl, mediocritat i intencions fosques i amagades. I aquesta perdició és més esgarrifosa que la generada pels poders de “la monja negra”. Creieu-me. Però encara podem dir prou. Sempre hem pogut fer-ho però potser ens n’havíem oblidat. Us n’adoneu? Som nosaltres els que hem pronunciat ben alt el nom de “la monja negre” (i ara ja l’he repetit tres vegades), som nosaltres els que hem alimentat aquesta pantomima que ens consumeix i som nosaltres els únics culpables amb el poder de poder-ho solucionar. Hem posat les tisores a les mans de pertorbats que, amb les butxaques ben plenes, ens retallaran fins l’ànima. No mireu enrere! La ma ja l’ha posat sobre la nostra espatlla. L’hem convocat. La sentiu? Ja fa temps que espera, quieta, amagada rere la nostra esquena. Sí. És ella. És “la monja negra”. I ara començarà a retallar-nos. Absurd, no?

opini贸

crítica

De viatge amb la Big Band de la Maria Schneider Xavier Villanueva

Maria Schneider. Palau de la Música, 20 d'octubre de 2011 43è Festival Internacional de Jazz de Barcelona

Nit de festa al Palau de la Música, on la Maria Schneider i la seva talentosa orquestra donaven el tret de sortida oficial al Festival Internacional de Jazz de Barcelona. Amant de Barcelona i amada per la ciutat, la gran compositora i arranjadora de Wisconsin va rebre abans de començar la medalla d'or del festival, fent justícia a aquest agermanament entre la Sra. Schneider, Barcelona i el seu festival de jazz. Era la cinquena vegada que la seva música sonava en directe a la ciutat i, com sempre, no va defraudar. En el parlament previ al concert ("a la millor ciutat del món, a la millor sala del món") va voler felicitar als responsables de l'organització, de qui va lloar la feina feta per a que la "música sigui presentada amb respecte". I en això va consistir el directe: música en majúscules tractada amb respecte per músics majúsculs. Divuit extraordinaris instrumentistes conformaven la big band que va pujar a l'escenari del Palau. Alguns d'ells fa 23 anys que treballen amb la Sra. Schneider, i això es nota. Una de les grans delícies del passat directe va ser la comunió en una mateixa peça musical de l'individualisme dels solos, per una banda, i de "l'anar tots a una" de la partitura, per l'altra. Llibertat i disciplina, paradoxalment (o no tant) de la mà. La secció de vents, dirigida molt sòlidament per una gràcil Schneider, ajudava a potenciar gràcies a uns arranjaments molt rítmics i elaborats la capacitat lírica dels solos, que es passejaven per l'estructura del tema amb tanta autonomia com respecte per la composició. Caldria mencionar, entre tants detalls interessants, l'immens i cardíac solo del trombonista Bart Van Lier, cap a mig concert, que va deixar bocabadats fins i tot als seus companys de big band. O el treball de l'acordionista Gary Versache i el timbre del seu instrument ben conjuntat dins l'orquestra. O el dels saxos Scott Robinson i Donny McCaslin. O la feina del nucli de la banda, bateria, contrabaix i piano, per posar només uns pocs exemples. L'arquitectura modernista de la sala i el jazz orquestral amb el retrovisor enfocant el món clàssic de la Schneider combinen a la perfecció, i és que si el modernisme neix com a oposició a certes formes d'arquitectura acadèmica per acabar-se convertint en un referent arquitectònic ja "clàssic", ningú avui en dia dubta que el jazz és, com va dir aquell, "la música clàssica americana". I més encara el jazz de la Maria Schneider. Pel que fa al repertori vam poder passejar-nos per la ja dilatada trajectòria de la

19 Autor: Geert Vandepoele Font: http://www.flickr.com/photos/70951710@N00/

crítica

Una de les grans delícies del passat directe va ser la comunió en una mateixa peça musical de l'individualisme dels solos, per una banda, i de "l'anar tots a una", per l'altra

consolidada compositora americana. Va començar amb la mirada posada en el seu primer treball discogràfic (Evanescence, 1992), del que va sonar Green Piece, i aviat es va anar dirigint cap a un material que bevia amb força de la música brasileira, per acabar amb la peça que dóna nom a l'últim treball que té enregistrat (Sky Blue, 2007). Abans de cada tema se'ns presentava el programa del mateix, ajudant d'aquesta manera al públic a copsar les fonts d'inspiració de cada composició. A The Thompson Fields ens va explicar com es va inspirar en la bellesa del paisatge de granges i plantacions del seu entorn natal, i a Hang Glidding la sensació de sobrevolar amb ala delta la ciutat de Rio de Janeiro. Música programàtica ben explicada i ben comprensible, capaç de teletransportar gràcies a la màgia musical al públic del Palau des de la seva butaca a les altures del cel de Rio de Janeiro o a la contemplació serena de l'entorn agrícola dels pobles de Wisconsin. El públic, que no va acabar d'omplir el Palau, va poder realitzar un viatge musical d'alçada gràcies al magnífic treball de la big band, a les composicions de la gran Maria Schneider i, sobretot, a l'enteniment i solidaritat que projectaven tots plegats dalt l'escenari. Tota una joia sonora, un regal pels sentits en forma de música, una immillorable manera de donar el tret oficial de sortida al Festival Internacional de Jazz de Barcelona d'enguany.

crítica

Esquilarse (el abrigo) en público Jacobo Zabalo

Ataraxia, de La Intrusa Danza Mercat de les Flors, 3 de noviembre del 2011

Tercera de las Piezas en fuga programadas por Virginia García y la compañía La Intrusa Danza en el Mercat de les Flors, esta Ataraxia invita al espectador a tomar parte en un itinerario que discurre por los derroteros de la enajenación y la irracionalidad, del apasionamiento más sensual, estridente o neurotizado. El periplo se concluye con un speech de la bailarina (no sería el primero, a lo largo de la función) en que se nos recuerda reposadamente que, al final, "nada era para tanto". Un sonsonete cansino y sin embargo efectista, que insinúa que no hay más verdad en ese estado de paz e imperturbabilidad que a lo largo de todas las formas de sometimiento (sometimiento por uno mismo o por otro) representadas en escena. Esta ataraxia utópica y voluntariamente contradictoria, esta imposible ausencia de sufrimiento, tematizada desde una perspectiva poco o nada filosófica, requiere con todo de la palabra. Y eso que la propuesta de la artista es tan clara como claro es su rechazo a un discurso monolítico. Se reproduce, en este sentido, una de las tensiones más interesantes y problemáticas de la posmodernidad: por casposo que suene el diagnóstico hegeliano acerca de la muerte del arte, y la primacía absoluta del concepto sobre la parte material de la obra, no hay duda de que el énfasis de producciones como la presente se pone en la comunicación de una idea. La hiperestesia que se aprecia en muchos de los episodios de esta performance con baile revela una urgencia por comunicar aquello que precisamente resulta incomunicable. Algo típico de una época como la presente, en que ante todo se quiere comunicar, y de cualquier modo. La sobreabundancia de formas sin contenido es una evidencia también en el mundo del arte. El concepto predomina, quiere dirigir y dar un sentido a la acción -por paradójico que parezca- de un modo tanto más intenso cuanto insignificante es la materia. Sigue vigente, como un imperativo artístico, el decimonónico épater le bourgeois: frases grandilocuentes, de profundidad y lirismo dudosos, intercaladas con gestos o imágenes que buscan el impacto, el efecto más punzante en el espectador. El espectáculo Ataraxia abunda en esa praxis ya conservadora, típica de un arte que vive de las rentas de un romanticismo trasnochado. Los muchos intentos por comunicar lo incomunicable de una intimidad herida, atada a frustraciones o mecanismos irracionales que la someten, no siempre surten efecto. Pero al menos -y no es poca cosa- logran resaltar lo problemático de la comunicación de una idea imposible de comunicar, con y sin palabras, buscando el impacto emocional. Parece imposible determinar el éxito o fracaso de la propuesta de Virginia García, pero algunos de aquellos episodios hablan por sí solos: el comienzo con un estruendo sonoro nada ataráxico, y su continuación en una vida vivida dentro de una burbuja de plástico con paredes transparentes (un poco a lo 2001, con reminiscencias Rosebud, pues pronto se convier-

21 crítica

Autor: Damián Muñoz Font: La Intrusa - http://www.laintrusadanza.com/

te el hábitat en bola de cristal llena de nieve que la protagonista hace gravitar con lo que se asemeja a una electrodoméstico casero). En la intersección de lo apacible, lo inquietante y lo manifiestamente kitsch se muestra la evolución de esta forma de vida, apurando la estética de videoclip en la era del videoarte, en lo que viene a ser una apuesta radical-pop que navega entre lo absolutamente novedoso y lo absolutamente consabido. La compañía La Intrusa Danza es bien consciente de todos los recursos de que se dispone hoy en día, si bien el abigarramiento y las ganas de explorarlos es tal, que su explotación se antoja por momentos excesiva. No hay duda de que los excesos escénicos permiten captar la atención del respetable e involucrarlo de pleno en la cuestión, desmontando moralina o justificando los prejuicios que pudiera traer de casa. Por Esta ataraxia utópica y voluntariamente poner un ejemplo, pienso en el momencontradictoria tematizada desde una to en que Virginia García, vestida con un abrigo corto de piel (tipo torera) se lo es- perspectiva poco o nada filosófica quila en directo con un aparato eléctrico instalado para tal labor, y tras desenfundarse lo que queda del mismo se restriega con ello muy afanosamente, en el suelo del escenario. Es toda una estampa, no sé si poco o muy edificante, pero en cualquier caso busca y logra rescatar el valor de la performance y su aspiración de atizar las conciencias más aborregadas. Todo ello no evita que la búsqueda del impacto a toda costa, si establecida como premisa, siga siendo menos efectiva que el baile en sí, que afortunadamente también tuvo lugar. Las contorsiones, los quiebros sensuales o siniestros de Virginia García, en solo o haciendo pareja con un Damián Muñoz (quien brilló asimismo en sus intervenciones), despiertan en el espectador una verdad estética mucho más profunda que el discurso de aquellas palabras que -como es sabido- no llegan a comunicar lo incomunicable de todo discurso. Al final funciona el baile, sin micro ni speeches, sobre una banda sonora que no se especifica en el folleto informativo pero que recuerda a las eternas y sensacionales orquestaciones del conjunto Godspeed You Black Emperor!, en que la calma y la tormenta entretejen los hilos de una trama cuyo final parece no llegar nunca. Con razón la ataraxia se plantea como la meta imposible del sujeto, precisamente sujeto a su necesidad de querer sentir sin dolor, querer expandirse y gozar sin riesgo a sufrir las consecuencias.

crítica

Aquest no és el seu dharma Maria Salicrú-Maltas

Companyia Elèctrica Dharma. Palau de la Música, 24 d'octubre de 2011 Cicle BandAutors

L'Elèctrica Dharma atura indefinidament la seva activitat artística després d'un concert del cicle "Bandautors" al Palau en el 25è aniversari de la mort d'Esteve Fortuny Vespre de dilluns. Plou fort a Barcelona. Fa 40 anys que Pau Casals va estrenar a la seu de l'ONU de Nova York l'Himne de les Nacions Unides, va interpretar El Cant dels Ocells amb el seu violoncel i va pronunciar -enmig del seu inoblidable discurs- la frase "I'm a catalan". Una satisfacció pel món de la música i per Catalunya. Per contra, 40 anys després, i al Palau de la Música, el públic espera que comenci el suposat darrer concert de l'Elèctrica Dharma després de 37 anys de trajectòria musical. L'anunci de la seva "aturada indefinida de la seva activitat artística" va en detriment de la música i de Catalunya. Com Pau Casals, la Dharma ha estat dels pocs músics catalans que ha triomfat fora de les nostres fronteres i ha exportat la seva lluita i la nostra música tradicional pels cinc continents. No podem oblidar que El Cant dels Ocells el toquen molts violoncel·listes per tot el món, però tampoc que algunes tonades i crits de la Dharma s'interpreten espontàniament en camps de futbol, manifestacions i altres concerts arreu del món. Sí, la Dharma ha fet cantar i vibrar a masses de persones de diferents cultures però per contra, la sala modernista no és avui plena de gom a gom. És un moment trist i de desencís. L'ambient és fred i estrany. Alguna estelada penjada i el galliner ple d'estrangers que per pocs euros maten dos pardals d'un tret: coneixen la sala i a una catalan band. Lluny queden les intervencions anteriors en aquest mateix marc, sobretot l'apoteòsic concert que l'11 de desembre de 1981 la Dharma va fer amb la Cobla Mediterrània on es fusionaren amb els sons d'aquesta formació aconseguint una simbiosi innovadora a nivell sonor i magistral pel que fa als arranjaments. Sens dubte, un emotiu homenatge a Joaquim Serra, un dels grans compositors catalans -sobretot de cobla-, que la Dharma sempre ha admirat. El concert El concert Nit Col·lectiva! és un acte més dels que commemoren els 25 anys de la mort d'Esteve Fortuny. Durant 157 minuts, i estructurat en 3 parts, la Dharma repassa més de 30 peces del seu versàtil corpus. El popurri inicial d'un quart d'hora de durada ens transporta anys enrere, en el temps que els germans Fortuny de Sants, el baixista Carles Vidal i el pianista i acordionista Jordi Soley vivien en comunes hippies. Cançons instrumentals dels primers discs, els grans pals de pallers de la Dharma, quan encara eren Companyia Elèctrica. Són peces

crítica

de la seva etapa de rock progressiu, de quan formaven part de l'Ona Laïetana: Sants Impotents!, Capitán Trueno, L'Oucomballa, Les bruixes del Maresme, Ball Llunàtic-Toc... El popurri és frenètic i progressa de manera irregular, costa esbrinar alguns dels temes quan s'enllacen. Tot és fusió de rock, jazz i funk, aquella fusió que la Dharma i altres grups van abanderar a la dècada dels 70. La banda escalfa motors. Les improvisacions de caire jazzístic ens remunten al so de Miles Davis a qui la Dharma admira des dels inicis com al guitarrista Toti Soler, llavors membre de l'excel·lent banda OM. Després apareix a l'escenari El petit de Cal Eril i la seva guitarra i comença en solitari una encisadora versió d'El testament d'Amèlia a la que s'afegeix la banda al cap de poques estrofes. L'acompanyen amb ritmes i arranjaments cada vegada més punyents que van provocant que la cançó creixi i creixi. El saxo soprano de Joan Fortuny improvisa després de cada tornada i acaba recordant el tema en solitari i després la Dharma acaba apoteòsicament com si d'una big band es tractés. La simbiosi agrada molt. Hi ha llargs aplaudiments. El concert avança i la Dharma va dominant cada vegada més l'escenari, el seu so i el Palau. Durant una bona estona, la banda es converteix en l'amfitriona dels músics convidats o bé en punyent protagonista que toca els seus temes més coneguts. Un regal són les peces que interpreta en cercavila abandonant l'escenari pel passadís central, com una de les melodies que avui ja és tot un clàssic del repertori graller Titu-tiru-ritu. Així donen peu i pas a un canvi de rider a l'escenari per on passaran diversos grups. Surten pel passadís en cercavila en diverses ocasions. Només cal una

crítica

mica d'imaginació per recordar-los disfressats tocant pels carrers del Maresme acompanyant Els Comediants o en l'actuació del Festival Canet-Rock de 1975, un vertader punt d'inflexió per la banda. Després de l'actuació de Mesclat que fa una original versió amb lletra d'El Comte Tallaferro, escrita expressament pel cantant Titot, Miquel Gironès, el destre dolçainer d'Obrint Pas, emociona tocant La Muixeranga d'Algemesí. Aquesta melodia, per molts considerada l'himne del País Valencià, introdueix una apoteòsica interpretació de La Presó del Rei de França, peça de la Dharma que ja ha esdevingut habitual en el repertori del grup valencià. Les llums vermelles del Palau es confonen per minuts amb les bengales del Camp Nou. Després, els primers crits d'"Independència" de la nit es fusionen amb l'entrada de la Dharma en cercavila pel passadís tocant una versió del Toc de Castells acompanyat d'un típic i emotiu recitat de Pep Fortuny, un clam a favor de la justícia social i l'econòmica.

autor: Companyia Elèctrica Dharma. FONT: http://www.myspace.com/zonapiratsdharma

Després vénen més temes clàssics i una sorpresa; la banda presenta 3 temes inèdits. D'ells ressaltem Peça Timbal, una preciosa melodia que podria passar perfectament com a tradicional catalana. Després pugen altres convidats a l'escenari: Rosa-Luxemburg, Inspira i Roger Mas, joves músics catalans que admiren la banda i interpreten adaptacions d'algunes de les seves peces més populars. A destacar els Raydibaum, el grup del guitarrista de la Dharma, que interpreta una emotiva versió d'una melodia dedicada a l'Esteve; Si encara fossis aquí, cançó que fa pujar la intensitat de la sala gràcies a l'expressiva veu de Valen Nieto.

crítica

En tot moment, la posada en escena de la Dharma és d'allò més dinàmica i encomana de seguida al devot públic assistent. En Joan toca el saxo de manera impecable, saltant i ballant; pura adrenalina. Enlaire les cames fins als genolls i s'estira enrere sense perdre potència ni l'afinació del saxo. Amb els cabells llargs, els pantalons arrapats i la camisa oberta, aquest multi-instrumentista és qui més recorda l'estètica hippie i beatnik dels inicis de la banda. És com un d'Els Pirats del Dharma de la novel·la de Jack La Dharma hauria de continuar tocant Kerouac. Impecable també toca la trompeperquè ha estat la innovadora d'un so, ta el seu germà Lluís. El més gran, en Pep, defensa la bateria i diferents instruments la pionera en crear una formació musical de percussió tradicionals, i la germana pe- única i original tita, la Maria, toca vigorosament el teclat. El seu germà Esteve no hi és des de fa 25 anys, però esdevé omnipresent com ha passat en tots els concerts de la Dharma des de la seva mort. En Carles, el baixista, com si del sisè germà Fortuny es tractés, aporta de nou la seva força i dinàmica a l'escenari. És pura energia en la posada en escena. De fet, tots ells es mouen sovint, abandonen el seu lloc per provocar i invitar al públic a intervenir. Salten i toquen, canten i riuen. El segon bloc de la nit està dedicat a les cançons tradicionals i populars catalanes. La banda comença tocant un popurri de cançons d'arrel amb acordió, guitarra clàssica, guitarra elèctrica, cajón, saxo i teclat a la part superior de l'escenari, al voltant d'una taula parada com la de la portada del disc Tramuntana, el seu tercer enregistrament amb la discogràfica EDIGSA-Zeleste que va propiciar la seva primera gira per l'estat espanyol. Són melodies que els Fortuny han begut de petits a casa i de les quals sempre n'han estat enamorats i no se n'han avergonyit. El públic els acompanya cantant totes les lletres: En Patufet, El Noi de la Mare, El Dimoni escuat, El Cargol, El meu Avi i Plou i fa Sol/El Senyor Ramon, per ells No volem ser, un dels himnes del col·lectiu independentista des de 1986. Enmig del popurri es camufla La canción del Cola-Cao. Després el tenora Jordi Molina i el saxofonista Joan Fortuny emocionen amb un nítid duet amb aquests instruments de semblant tessitura interpretant Alèxia, tema que l'Esteve va dedicar a la seva primera filla que morí de petita. Musicalment és un moment sublim. També un moment per apreciar la sonoritat que Fortuny ha aconseguit amb els anys treballant amb el seu saxo soprano: el so de la tenora. A continuació sona al Palau la primera cançó no instrumental del grup: La Mediterrània se'ns mort que anticipa el bloc final del concert. Aquesta darrera part comença amb La gent vol viure en pau -que creix apoteòsicament sobre el recitats d'en Pep- i segueix amb altres cançons reivindicatives com Catalonia is not Patagonia o No volem ser. En aquest tercer bloc també hi ha espai per altres músiques tradicionals del món: rondes d'acords del flamenc, ritmes gnawes i d'altres d'africans. Per acabar la festa, tot un seguit de clàssics de la Dharma com Adéu, estrella del dia, Catalluna i l'apoteosi final amb La Terra Festejada i Ronda de Nit, entre d'altres.

crítica

La cançó Inanaihé és l'escollida per la presumpta despedida. Aquesta vegada no els acompanyen a l'escenari la percussió i dansa africana dels senegalesos Cae Ma Deila com a la celebració del 20è aniversari de la banda al Palau Sant Jordi, sinó els diferents músics convidats a l'acte. Però el groove tribal que es genera va in crescendo. És el ball final i el Palau és una festa, el que sempre ha volgut la banda; que el públic vibri, balli i gaudeixi amb la seva música. I el concert acaba. El públic acompanya les salutacions cridant "Força Dharma!" reiteradament, el crit que amb els anys ha derivat a "Força Barça!" o a "Sopa de Cabra". La seva aturada és una pèrdua pel panorama musical català i internacional, però esperem que no sigui definitiva: la Dharma té suficients raons solvents per tornar als escenaris. LES RAONS PER TORNAR ALS ESCENARIS En primer lloc, la Dharma hauria de tornar a tocar perquè tenen la capacitat de ser grans comunicadors. No només a casa nostra sinó arreu del món. Les seves melodies instrumentals, formades amb notes molt properes unes de les altres (graus conjunts), curtes i reiteratives, són fàcils d'entonar. Aquestes sovint augmenten de to a mode de progressió, provocant que la cançó vagi in crescendo buscant el seu moment de clímax. Aquest procés de trance desperta entusiasme a qualsevol persona del món. A més a més, la Dharma té melodies de crida-resposta creades amb onomatopeies fàcils de pronunciar i cantar. Contínuament inviten al públic a picar diferents ritmes amb les mans, uns ritmes gens complexes. Amb aquestes característiques musicals, la Dharma arribarà sempre a qualsevol tipus de públic. Per exemple, en el suposat darrer concert, van comunicar plenament amb el reguitzell d'estrangers del galliner que mai els havia escoltat. Tots entonaven les melodies i picaven els ritmes quan la banda els invitava a fer-ho. També s'emocionaven en els moments de clímax. D'altra banda, la Dharma hauria de continuar tocant perquè ha estat la innovadora d'un so, la pionera en crear una formació musical única i original, excel·lent en hibridar diversos estils musicals i en utilitzar el saxo soprano com a tenora o gralla. També perquè la banda ha estat la divulgadora de les cançons tradicionals i populars catalanes d'una manera festiva, i l'únic grup català capaç de compondre grans himnes, de convertir-se en músics de carrers simultàniament, d'investigar amb diferents timbres i d'haver tastat l'èxit en diferents països del món. A més a més és un dels pocs grups que improvisa gairebé en la seva totalitat en directe, que ha ajudat a divulgar la música de cobla i a ampliar el repertori de les formacions que acompanyen els gegants, a més de corpus de cançons pel col·lectiu independentista. Per totes aquestes raons musicals i d'altres de socials, seria injust per ells, pel públic i pel desenvolupament de la música que la banda s'aturi definitivament. Des d'aquestes línies els invitem a descansar, reflexionar, crear i créixer com a músics perquè aquest no és pas el seu Dharma. El seu camí ha de ser molt més llarg. Força Dharma per molts anys!

27 crítica

CRITICA’M!

{

Ets un solista? Formes part d’un grup emergent?

Entra a www.lpc3.com i contacta amb nosaltres

Fas el teu primer concert i vols que un crític vingui a escoltar-lo? Doncs només ho has de demanar...

crítica

De bona fusta Xavier Villanueva

Bravadúnia Bar Continental, 28 de juny de 2011

CRITICA’M! www.lpc3.com

Una nova formació d'Igualada presentava el seu primer treball a l'acollidor Bar Continental, un petit espai del barri de Gràcia on es pot escoltar música en directe des de les petites tauletes que omplen la sala tot recreant una atmosfera òptima per a concerts de petit format. Ells són els Bravadúnia, una novetat a tenir en compte dins l'àmbit de les músiques amb regust bluesero que circulen per casa nostra. Tot i ser una novetat, tots els integrants de la banda són músics amb anys d'experiència a les seves espatlles i diferents projectes entre mans: l'Albert Cirera, el saxo, participa també de la proposta dels Duot amb en Ramon Prats; en Marc Mateu, teclista, firma com a Red Pèrill les seves incursions en les músiques electròniques i integra també els Jazztriu i els Albatros, aquests últims dins l'esfera del rock psicodèlic; l'Ildefons Alonso, bateria, fa anys que treballa dins el món del folk i d'altres músiques populars, amb gravacions interessants com, entre d'altres, la recuperació de part del cançoner català més pop i oblidat amb el Gran Reserva de l'Angelina i els Moderns. El treball dels Bravadúnia es pot descarregar gratuitament des de la seva web en dos formats: una sessió d'estudi i una altra en directe. El concert que van oferir al Continental era, doncs, el segon de la seva encara breu trajectòria com a banda. Vagi per davant que el material que presenten és més que digne des d'un punt de vista compositiu. Els temes sorgeixen de la mà d'en Marc Mateu i l'Albert Cirera, tot i que l'Ildefons Alonso també s'apunta a la composició amb El fred, una peça que no es troba en els seus enregistraments però que va sonar en directe. Trobem el substrat blues de manera molt evident en temes com Allá donde fueres haz lo que vieres, o a Si tú fueras yo (tenerte lejos sería un lento suicidio), entre d'altres, mentre que a peces com la rítmica La maldición del Escorpión o a l'accelerada Lalipop es percep la influència del jazz modern. En totes elles, però, es pot apreciar la que potser és la seva major virtut, el creixement del tema en intensitat mitjançant el diàleg entre instruments, que normalment arriben al clímax de la mà del saxo de l'Albert Cirera. Al Continental van tocar les peces que tenen enregistrades. Van sonar amb un pèl de timidesa que va impedir, tot i la bona execució tècnica, que els temes arribessin a l'alçada que es mereixen. De totes formes, si la fredor es va imposar sobretot al principi de la vetllada, poc a poc van anar creixent, escalfant-se cada cop més a mesura que anaven tocant. També cal dir que la relativa fredor, en un escenari com el del Continental, és una conseqüència tant del comportament del públic com del de la banda, i inclús a vegades, com va ser el cas, del dels treballadors del bar. Estava sonant el tercer tema, l'Allá donde fueres haz lo que vieres, una de les peces

Autor: bravadunia Font: http://bravadunia.com

crítica

més tranquil·les del repertori, quan es va començar a sentir una percussió estranya i desagradable que trencava completament la dinàmica musical: era la cambrera, que contava monedes sorollosament i competia amb el so de la bateria dels Bradavúnia. Afortunadament l'atemptat va durar només dos temes i es va poder seguir gaudint de la proposta dels igualadins. El punt d'inflexió va ser una composició nova, el Què tal, Pasqual, sent una molt bona notícia per a un grup que tot just comença que les noves peces vagin superant al material anteriorment composat. L'excés de timidesa encara era perceptible, principalment pel que fa als solos de saxo i teclat, massa cerebrals, tot i que no tant com al principi del concert. Tot això és normal en una nova formació, que malgrat entendre's força bé dalt l'escenari encara tenen recorregut per millorar, sobretot creient-se més la seva condició de bons músics. La bona fusta hi és, això és innegable, però caldria que en un futur proper es deixessin anar més en directe i perdessin la por natural dels músics que comencen a tocar junts. Llavors farien un pas immens endavant, sonarien més càlids, menys cerebrals, i acabarien de treure el suc que es mereixen les bones composicions que interpreten en directe.

crítica

Una estranya parella Antoni Colomer

Elektra, de Richard Strauss. Orquestra y Coro del Teatro Real; Semyon Bychkov, dir. La Finta Giardiniera, de W. A. Mozart. Freiburger Barockorchester; René Jacobs, dir. Teatro Real, Madrid, 3 i 4 d'octubre de 2011

Difícilment podríem trobar dues obres més diferents, tant musicalment com dramàticament que Elektra i La Finta Giardiniera de Richard Strauss i W.A. Mozart respectivament. Tot i això, en la trajectòria i l'evolució creativa d'ambdós compositors, són dues composicions que esdevenen una frontissa entre la producció anterior de tots dos compositors i el que havia de venir. Pel que fa a Strauss, com ja és públic i notori, Elektra marca el límit que el compositor bavarès s'autoimposà. Límit pel que fa a temàtica - cal tenir en compte que en aquella època tant Salome com Elektra van ser considerades exageradament escandaloses, degenerades i brutals-, però sobretot pel què fa al tractament harmònic. I és que Strauss renunciarà a anar més enllà en la seva exacerbació de l'atonalitat, deixant la feina bruta per a un tal Schönberg. La resta ja és història. Pel que fa a La Finta Giardiniera, estrenada el 1775 a Munic, significa en la carrera de Mozart el final d'una primera etapa d'aprenentatge. A partir d'aquest any Mozart comença a escriure les seves grans òperes sèries, amb Idomeneo com a primer gran exponent. La inclinació de Mozart per aquest gènere, conegut com "Opera Seria", és evident a La Finta Giardiniera, i sorprenent si tenim en compte que la glòria operística de Mozart se sustenta principalment sobre el repertori còmic. A La Finta Giardiniera, obra de llibret poc reeixit que ja havia estat musicat per Pasquale Anfossi, és interessant observar com Mozart menysté les parts còmiques, que en general es manifesten força banals, i en canvi posa tota la carn a la graella en les escenes serioses, com les extraordinàries àries d'abandó líric Care pupille o Gemme la tortorella, així com en les diverses en stile agitato, tant en voga a l'època i que mostra els vincles entre Mozart i la gran tradició de l'òpera seriosa que té com a màxim exponent a Händel. El més interessant de La Finta Giardiniera és la manera com il·lustra les tensions entre els dos grans gèneres - seriós i còmic, o buffo -, unes tensions que desemboquen en una obra ambigua. Autèntiques perles apareixen aquí i allà, compartint escenari amb àries (sobretot les còmiques) plenes de tòpics. Bé a tomb la constatació dels paral·lelismes entre aquestes dues òperes a causa de la programació, un dia rere l'altre, al Teatro Real de Mortier. Perdó, de Madrid!

Autor: Javier del Real Font: Teatro Real

crítica

Un, des de Barcelona, pot entendre que a Madrid hi hagin veus que critiquen el perfil de temporada dissenyat per Mortier. Però senyors, si en una setmana pots escoltar òperes dirigides per René Jacobs (La Finta Giardiniera), Semyon Bychkov (Elektra) i Sylvain Cambreling (Pelléas et Mélisande) un ha de reconèixer, al menys, que el Teatro Real viu un període artístic al qual el temps li farà justícia. I probablement, amb els canvis de govern i retallades que s'endevinen a l'horitzó, aquest període de creixement l'enyoraran/enyorarem ben aviat. I un dels llegats que quedarà serà el del creixement de la jove (la mitjana d'edat dels seus membres és sorprenentment baixa) orquestra del Teatro Real. I és que una orquestra creix si té bons músics, però també, és indubtable, quan enlloc de mitjanies qui els dirigeix sap el que es fa. I Semyon Bychkov va demostrar abastament que sap molt bé el que es fa. Una prova fefaent n'és que tota l'orquestra, al final de la funció, l'aplaudís de manera explícita, i no pas amb els arquets, sinó amb els palmells de les mans i gran entusiasme. Una imatge ben poc habitual. I és que Bychkov va donar una lliçó de direcció. El canell de la mà dreta marca el temps amb una precisió i fluïdesa de llibre, mentre que l'esquerra es reserva per moments puntuals molt ben triats. Va fer música de cambra quan calia i va permetre a l'orquestra deixar-se anar en moments molt puntuals i necessaris, aconseguint un balanç entre fossar i escena difícil en una obra com Elektra. Òbviament,

Autor: Javier del Real Font: Teatro Real

crítica

per projecció que pugui arribar a tenir, l'Orquestra del Real no té la contundència de les grans formacions europees i americanes. Un pensa el que Bychkov hauria fet amb una de les grans orquestres, posem per cas la Filharmònica de Viena, i se li afilen els ullals. La gran pregunta és perquè Bychkov sembla haver desaparegut dels podis més prestigiosos en el darrers anys, però estirar d'aquest fil ens duria molt lluny. Jacobs, per contra, té una tècnica de braç més aviat discreta. Sense batuta, el gest és molt poc expressiu. Però els seus punts forts són uns altres. No només sap rodejarse invariablement de grans músics, sinó que domina l'estil mozartià com si fos la seva segona pell. La precisió i la varietat de colors que extreu dels seus músics, en especial en els recitatius tan secs com acompanyats és d'autèntica filigrana. Una característica que s'agraeix especialment en una obra com La Finta Giardiniera.

crítica

Com és habitual, l'equip vocal proposat per Jacobs, sense ser un repartiment d'estrelles, està meticulosament pensat. En aquesta ocasió van destacar, en un equip sense fissures la jove Sophie Karthäuser, veu de poca amplitud però d'afinació impecable i línia senyorial, el tenor Jeremy Ovenden, un fix en el repertori mozartià dels grans teatres els darrers anys i la ja coneguda Alexandrina Pendatchanska. Si en una setmana pots escoltar òperes diAl seu costat, el veterà Jeffrey Francis, en rigides per René Jacobs, Semyon Bychkov un poc habitual paper de tenor còmic, la mezzo Marie-Claude Chappuis, en un i Sylvain Cambreling un ha de reconèixer paper originalment escrit per castrat, el que el Teatro Real viu un període artístic baríton Michael Nagy, de notable veu i vis còmica i la ja imprescindible Sunhae al qual el temps li farà justícia Im, de veu minúscula però que s'ha anat fent un lloc en els repertoris del XVII i XVIII a partir d'una musicalitat immaculada i un cert encant escènic. Tots ells van cantar bé les seves parts i es van lluir, de la mà de Jacobs, en uns recitatius àgils, frescos i expressius que haurien de servir de model a qualsevol bona escola de cant. Pel que fa a Elektra, vam veure el segon repartiment i vam viure el debut en el rol principal de Christien Goerke, que va obtenir un brillant èxit personal. La veu està en molt bon estat malgrat els anys de carrera en repertoris exigentment dramàtics, amb un bon equilibri entre vellut i metall, i malgrat notar-se al començament el seu respecte per un rol terrorífic, la seva prestació va anar creixent fins a consolidar-se com una aposta de futur més que interessant. A partir de l'escena amb Orestes - un Samuel Youn de veu un xic gutural però de gran projecció i presència escènica -, Goerke va deixar-se anar fins a completar una interpretació de gran nivell en un dels rols més difícils i extenuants, tant vocal com psicològicament, de la història de l'òpera. Jane Henschel, com a Klytämnestra, va mostrar experiència i encara un bon estat vocal mentre que la Chrysothemis de Manuela Uhl, que va aconseguir un dels èxits de la nit, va mostrar-se un tant irregular en l'emissió tot i posseir un instrument d'indiscutible qualitat. Al seu costat, l'incombustible Chris Merrit en la breu aparició d'Aeghist, va completar un segon repartiment d'alta volada. La producció del desaparegut Klaus Michael Grüber es va mostrar funcional, amb alguns desajustaments i una direcció d'actors poc més que correcta d'Ellen Hammer. Però indiscutiblement, la responsabilitat de l'èxit d'aquesta insospitada parella d'òperes, cal atribuir-la a la feina d'aquests dos grans mestres, Jacobs i Bychkov, que van saber extreure dels seus equips el màxim rendiment possible. I és que quan el fossar funciona...

crítica

Un savi de la guitarra Bernat Dedéu

Manuel Barrueco, guitarra Palau de la Música, 6 de novembre de 2011

Manuel Barrueco va tornar a demostrar als barcelonins perquè segueix essent un dels millors guitarristes del planeta. Des dels 22 anys, quan va convertir-se en el primer solista de guitarra en guanyar la Concert Artist Guild Award, el cubà ha anat ordint una carrera musical i una tasca pedagògica ben difícils d'equiparar. Molts guitarristes ens hem criat a través de les seves canòniques gravacions d'EMI i recordem de ben segur alguna actuació memorable al Casal del Metge barceloní, quan la nostra capital era un dels centres mundials indiscutibles de l'ensenyament i la praxi de la guitarra. Alguna llumenera del país hauria de reflexionar, dit sigui de passada, sobre com un instrument tant lligat a la nostra terra, que no té cap període del seu esplendor sense un compositor català com a protagonista (Sor, Tàrrega, Pujol, Llobet... i la llista seria inacabable!), hagi acabat tan allunyat dels nostres escenaris i discografies. Construir el llegat guitarrístic català ha estat una tasca titànica, però destruir-lo -si seguim obrant d'aquesta faisó- costarà ben poc. Per això és una notícia esplèndida que la productora Poema ens ofereixi regularment concerts de guitarra al Palau (protagonitzats per alguns dels nostres millors instrumentistes; Xavier Coll, Àlex Garrobé, Manel Gonzàlez) i que ho faci amb una amplificació de sonoritat immillorable. Potser també és moment de recordar que va ser aquí, al Palau, on es va estrenar el concert per a guitarra i orquestra més interpretat de la història de la música... Però tornem al concert, esmenes tristes a banda. Actualment, vora la seixantena, Barrueco segueix sorprenent-nos amb una tècnica impol·luta i una seguretat proverbial. És ben curiós com aquest artista, amb genètica i sang caribenys, presenta una actitud musical i una posició del cos més aviat germàniques; ni un signe Potser és moment de recordar que va ser o emocions, una economia aquí, al Palau, on es va estrenar el concert d'immutació corporal gèlida... que amaga, sota el hieper a guitarra i orquestra més interpretat ratisme, un poder musical volcànic, unes ganes de fer música bestials. Potser Bade la història de la música rrueco ja no és aquella màquina a prova de bales dels anys vuitanta (recordo que, en una classe de fa temps, li va etzibar a un alumne: "No t'equivoquis, noi, que si t'equivoques una vegada en un concert ja no és el mateix..."). Així va fer palesa una Suite per a violoncel núm. 1 amb alguna badada més que notòria i un petit error de memòria a la Giga. No obstant això, seguim assistint impàvids a un guitarrista d'un múscul harmònic inqüestionable, que ha oblidat alguna sonoritat gèlida del passat i embolcalla les notes amb molta més calidesa: Barrueco, no obstant, sempre prima l'harmonia, ordeix estructures musicals amb una capacitat totèmica, i per això segueix essent un arranjador extraordinari (escolti's amb delit l'ús ben imaginatiu del baix al Preludi o unes pre-

35 Manuel Barrueco Font: Poema SL - http://www.poemasl.es

crítica

cioses terceres paral·leles a la Courante!). Aquest poder harmònic va quedar palès en les Cinco piezas de Piazzolla, que Barrueco coneix a la perfecció: simplement, no es pot gestionar l'atac de la mà dreta als baixos amb més saviesa, ni tocar amb més bon gust aquest Tristón, amb tots els harmònics ben posats. La segona part del concert va portar-nos un repertori que Barrueco porta a les espatlles, com pocs instrumentistes, des de fa lustres. El Campo de la deliciosa Sonata Meridional de Ponce va sonar tan fresc com sempre, amb una gestió dels silencis brutal. És molt difícil tocar aquesta Copla amb més sentit del tempo i més saviesa. També va ser emocionant veure el guitarrista afrontant amb estima alguna de les peces que ens han servit de bíblia durant anys, com un Capricho Árabe sense cap dosi inadequada de sucre candi. No es pot demanar més honestedat a un intèrpret. Esperem que el mestre no tingui en compte la supina mala educació del públic barceloní, que va interrompre moments extraordinaris del concert amb les habituals estossegades (que ara, al Palau, també vénen acompanyades de sonoritats diverses, com ara mòbils, càmeres i flaixos), i que torni aviat amb més teca i una mica més de silenci. Aquesta ciutat, com certificava una entrada més que correcta a la sala, té molta set de guitarra, del seu instrument.

crítica

Una nit mística amb Arvo Pärt a la nau del Centquatre Coeur Philharmonique de Chambre d'Estònia; Thierry Escaich, orgue; Olari Elts, dir. Centquatre, París, 4 de novembre de 2011. Cicle Estonie Tonique. Festival Estonià a París

Autor: Estonian Foreign Ministry Font: http://www.flickr.com/photos/estonian-foreign-ministry

Irina Prieto Botella

Si entre els compositors de música contemporània em fessin triar-ne un de contestatari, no dubtaria en anomenar Arvo Pärt. Pärt contesta al frenesí del nostre temps amb una música lenta, pausada i de mínims moviments harmònics, i s'eleva vers una profunda espiritualitat enmig d'una societat occidental marcadament atea. Des dels anys 70, Pärt ha creat el seu propi estil construït sobre dos elements: la gamma i l'acord perfecte. Sense prejudicis, després d'una època serial, l'autor abraça la tonalitat, renunciant però als moviments de tensió i repòs propis de la utilització clàssica. Els acords de Pärt s'estenen al llarg del temps, desplegant-se tímbricament i melòdica en un ampli àmbit. És per aquest efecte sonor que pot recordar al so d'una campana, que l'estil s'anomena "tintinnabuli". Les peces que vam escoltar parteixen totes d'un text religiós: Ein Wallfahrtslied posa música al Psalm 121 de la Bíblia, Summa està composada sobre el Credo llatí, Adam's Lament parteix dels texts del monjo ortodox Silouane de l'Athos (18661938) i Da pacem Domine utilitza una antífona gregoriana del segle IX. Això mostra

crítica

d'un cantó la mística del compositor i de l'altra la seva predilecció per la veu humana, la qual no dubta en reconèixer com "l'instrument més perfecte de tots". Tot i que els textos i la música ens remeten al cant gregorià i ens poden fer pensar en peces renaixentistes o fins i tot a alguna partitura religiosa de Mozart, les obres de Pärt són d'una rabiosa contemporaneïtat. Ein Wallfahrtslied encarna la voluntat de superar la distància entre el compositor i un amic íntim mort, Grigori Kromanov. Pärt contesta al frenesí del nostre temps Pärt il·lustra els dos móns oposats -el amb una música lenta, pausada i de mítemporal i l'atemporal- a través del contrast entre el dinamisme de les cordes i nims moviments harmònics, i s'eleva vers la serenitat de la veu, enllaçant-los fins una profunda espiritualitat enmig d'una arribar al registre més agut dels violins, societat occidental marcadament atea que acaben per evaporar-se dolçament. Da pacem Domine, d'altra banda, respon a un encàrrec de Jordi Savall del 2004 i està dedicada a les víctimes de l'atemptat de l'11-M de Madrid. Adam's Lament també sembla voler parlar a la societat actual, a la crisi, la corrupció, les desigualtats socials i econòmiques, les guerres, els desastres tecnològics i mediambientals... Pärt parteix de la figura d'Adam, que representa la humanitat entera i alhora cada individu, independentment de la seva època, classe social o creença religiosa, i en representa el seu dolor, el seu lament. "Fa mil·lennis que Adam es lamenta sobre la faç de la Terra. El nostre ancestre va pressentir la tragèdia humana, va sentir la seva culpabilitat, resultat del seu pecat. Va patir tots els cataclismes de la humanitat en una desesperació profunda i inconsolable, i fins la seva agonia". Aquell divendres la immensa nau del 104, l'espai d'art contemporani de moda actualment a París, va connectar amb els seus orígens, el d'unes pompes fúnebres, i va convertir-se durant una hora en un espai sagrat i místic. Val a dir que l'acústica no va contribuir a una escolta òptima, però en canvi l'execució per part dels músics de l'Ensemble Orchestral de Paris i del Choeur Philharmonique de Chambre d'Estònia va ser impecable. Tot i que les peces d'Arvo Pärt en general no requereixen una gran virtuositat als instrumentistes, sí que demanen una gran sensibilitat sonora i una connexió mística amb el so, que va veure's assolida. Cal fer un petit apunt a la primera part del concert en què es van interpretar les peces Erinnerung i el Concert per a orgue i orquestra número 2 de Thierry Escaich. Com a interludi, el propi compositor va executar una improvisació solo a l'orgue. Les obres d'aquest compositor francès contemporani es caracteritzen per una tensió rítmica constant, que augmenta fins arribar al clímax d'harmonies dissonants. El compositor francès va ser rebut fredament, en comparació amb els 10 minuts d'aplaudiments a Arvo Pärt, que escoltava el concert assegut a la cinquena fila.

crítica

Entre la correcció i l'avorriment Santiago Salvador

Escenes del Faust de Goethe, de Robert Schumann Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu; Josep Pons, dir. Gran Teatre del Liceu, 27 d'octubre de 2011

Robert Schumann va començar a treballar en les Escenes del Faust de Goethe l'any 1844, any en què va completar l'escena final de la Transfiguració de Faust. No va reprendre, però, la tasca, fins el 1848, en què va estrenar com a oratori les escenes 3a a 7a. L'any següent (centenari del naixement de Goethe) van tornar a ser executades a Dresden, Leipzig i Weimar (amb direcció de Liszt) i això el va animar a composar les dues primeres escenes. Finalment va concloure l'obertura el 1853. L'estrena de l'obra completa, però, no es va produir fins el 1862 ja a títol pòstum. El resultat és una obra amb farciment complet de gesticulació, trompeteria i cordes obstinades, no exempta de moments memorables però lluny de la consistència global que caracteritza les obres mestres. Cal aplaudir en qualsevol cas la voluntat de la direcció artística del Liceu de programar aquesta obra juntament amb el Faust de Gounod (malgrat que, lamentablement, les retallades l'hagin convertit en una versió concert). La vetllada, però, no fou gaire reeixida. La direcció musical fou responsabilitat de Josep Pons. Tot i que no sempre, el mestre de Puig-reig aconseguí una execució ordenada. Però no va reeixir a treure l'orquestra de la seva habitual parquedat expressiva. Aquest és un fet preocupant que hipoteca greument les possibilitats del Liceu de fer cap tipus de salt endavant de nivell. Una obra com aquesta no és compatible amb la rutina i el conjunt de l'execució va patir aquest llast. Fa temps, en canvi, que el cor està un graó per sobre i ofereix unes prestacions molt notables, aquest cop reforçades pel Cor Vivaldi - Petits Cantors de Catalunya. Michael Volle fou el punt fort del repartiment. Alguna dificultat puntual a l'agut, un material vocal discret pel que fa al volum i una resolució no del tot virtuosa dels passatges piano en zona alta (fa molt de mal haver-se de comparar amb Dietrich Fischer-Dieskau, que va enregistrar l'obra) no el van impedir oferir sempre un fraseig elegant i expressiu i triomfar com l'element més sòlid de la nit. No es va adaptar tant bé a la seva part Ofèlia Sala. Va cantar bé en els passatges lírics, però no va superar l'orquestra en zona central ni estava en el seu element en els passatges dramàtics. No es tracta tant de qüestionar les seves indiscutibles virtuts vocals i musicals com de posar en dubte l'encert en l'elecció del repertori en aquest cas. Malgrat la incomprensible apoteosi en les salutacions finals, Günther Groisseböck no ofereix res més que veu en un registre central força restringit. Això no el va salvar de quedar cobert puntualment per les embranzides de l'orquestra i, sobretot, del cor. Si ha quedat dit que tan sols ofereix veu, es pot afegir que tampoc no tanta.

crítica

Autor: Antoni Bofill Font: Gran Teatre del Liceu

Finalment, el tenor Roberto Saccà, malgrat el seu cognom, que rebel·la els seus orígens italians, es manifestà tècnicament com un tenor alemany, cosa perfectament normal car aquest és el seu país de naixement i on va realitzar els seus estudis (Stuttgart i Karlsruhe). En el catàleg de greuges cal posar-hi una emissió excessivament oberta en zona central. En canvi cal dir, en honor seu, que va tenir el seu moment de glòria en certes frases en què va oferir uns pianissimi estupefaents. La resta van complir amb correcció en una vetllada marcada per l'avorriment.

Autor: Marc Soler

noms propis

Oriol Pérez Treviño, director general de L'Auditori

"Avancem cap a una reconversió de L'Auditori" Glòria Soler

S'ha debatut molt sobre si el millor perfil per L'Auditori era el de gestor econòmic o el de teòric especialista. Potser la millor opció és un gestor cultural, que és aquell que domina la matèria sobre la qual tracta i alhora la sap gestionar. És el cas del nou director de L'Auditori? Em pregunto què predomina més en molts dels que s'anomenen gestors culturals en aquest país, si la gestió o la cultura. Ho dic perquè moltes vegades gent que s'ha presentat als ulls de l'opinió pública com a gestors culturals quan comences a rascar una mica, la qüestió de la cultura deixa molt a desitjar. Dit això, de mi sí que diria que sóc una persona de cultura i que porto molts anys gestionant. Però m'agradaria més dir que sóc un musicòleg que ha gestionat durant molt temps perquè la veritat és que de vegades em costa molt d'entendre com s'ha posat aquesta etiqueta de gestor cultural. Penso que la matèria de què és feta la cultura, la substància, l'essència, no pot ser gestionada talment com si fossin pilotes o calçotets. Ha deixat clara la seva intenció de no desvincular-se del projecte del Festival de Músiques de Torroella de Montgrí, tot i el nou càrrec. Què té Torroella que el retingui? Que el projecte no està acabat. En aquest país se't dóna un càrrec perquè se t'avala una gestió feta en un lloc però alhora et fan plegar d'aquest lloc. Home, mirem primer com va l'altre lloc, no? També, una possibilitat que s'ha de contemplar des de la humilitat és que un projecte petit no necessàriament ha de funcionar en un lloc gran. Per tant es tracta de deixar una finestra oberta, això sí, sotmès totalment a la llei d'incompatibilitats (sense percebre sou, etc). La meva

noms propis vida personal em permet de fer-ho, ja que sóc una persona que no té vida familiar. No tinc parella ni fills ni lligams d'aquesta mena. Per tant, em puc organitzar. No amb la implicació que tenia fins ara a Torroella, però estem parlant d'un projecte que el porten només tres persones i la meva mitja jornada (perquè recordo que jo abans estava al Centre Robert Gerhard) l'agafarà una altra persona i jo faré la programació, com a assessor. Què és el que té Torroella? Doncs que és un projecte no acabat i no del tot desenvolupat. No oblidem que a la ciutat s'està construint una sala auditori fet que plantejarà un nou canvi de paradigma de festival. A més, molts festivals tenen després una complicitat, una interrelació amb els grans equipaments i crec que aquí es poden donar moltes coses en sentit tant d'anada com de tornada. En el fons això és un gran aparador. I ha d'estar totalment obert al que són les gran produccions com, per exemple -i dic els de la competència- el Festival de Peralada, que va realitzar una Carmen sota la direcció escènica de Calixto Bieito que després es va fer al Gran Teatre del Liceu. La direcció artística d'un lloc ha de tenir en compte la programació d'un altre, per tant aquí també s'obren moltes possibilitats. Hi ha tot de coses que em fan entendre que he de jugar amb aquesta duplicitat. Em sembla que amb 39 anys puc fer-ho. Però no és l'únic projecte que deixa. Què passa amb la direcció de la revista 440, que pràcticament acaba de néixer? Ja no hi tinc cap tipus de vinculació. Aquest sí que és un projecte que he hagut de tancar. La meva figura ja era només de conseller editorial per tal de no despertar susceptibilitats. I ara hi ha una figura de directora que és la Marta Porté. El que sí que faré alguna estona lliure serà escriure algun article, si me l'encarreguen. Però en aquest cas sí que ja no hi ha hagut possibilitat de marge de maniobra. Què destacaria positivament de la gestió de Joan Oller al capdavant de L'Auditori? El creixement en nombre de sales. Recordem que aquí s'arriba amb la sala 1 i la sala 3 i s'acaba completant amb la sala 2 i la sala 4. I negativament? Prefereixo no dir-la. En el seu acte de presentació va dir que es faria una auditoria externa dels comptes de L'Auditori. Han trobat forats? Hi ha un forat. Atribuir-lo únicament a la gestió de Joan Oller em semblaria una mica malvat. Aquí hi ha hagut altres coses. No hem d'oblidar que aquesta casa ha estat desgovernada. Des del moment que es deixa el primer concurs desert fins que no es torna a replantejar tot passen uns mesos i no es prenen una sèrie de decisions. No prendre decisions durant aquest temps juntament amb la dinàmica que ja es portava és en part el que ha produït això. El forat hi és. En els anys 2009, 2010 i 2011, el Grup Auditori (Consorci de l'Auditori i l'Orquestra, Fundació Privada de l'Auditori i l'Orquestra i Entitat Autònoma de l'OBC) va generar un dèficit de 2,7 milions d'euros. Uns 2,2 milions s'havien eixugat amb reser-

Autor: Marc Soler

"En els anys 2009, 2010 i 2011, L’Auditori va generar un dèficit de 2,7 milions d’euros"

noms propis

ves, però encara queden 511.000 euros per eixugar. Per transparència i sanitat democràtica ja que és un equipament en el qual hi ha una gran aportació de les administracions públiques i, per tant, de diners de tothom, s'ha de saber quina és la situació econòmica, l'estat de salut que té. I aquestes dades es presentaran, juntament amb els pressupostos, a finals del mes de febrer. Quines són les primeres sensacions i impressions al capdavant de l'Auditori? De voràgine. No oblidem que una temporada es programa amb molt de temps. Per tant, bona part del perfil de la temporada 2012-2013 de l'OBC ja estava dissenyada. Però ja hi hem hagut d'incidir, de posar-hi alguna falca per començar a plantejar una mica el que seran les línies programàtiques. I per una altra banda ha sigut més una sensació d'anar fent una introspecció, d'anar veient tota una sèrie de coses: com estan els departaments, com estan les diferents unitats i per anar veient com les anirem reconvertint, perquè això sí que cal dir-ho: avancem

Auditori de Barcelona any 2009 Autor: Francesc_2000 Font: http://www.flickr.com/photos/francesc_2000

noms propis

"L’Auditori era una mena d’alberg d’entitats musicals on tothom hi tenia cabuda, era la casa d’acollida de tots"

noms propis cap a una reconversió de l'Auditori. Per què? Doncs perquè hi ha una disminució molt important d'ingressos públics. Les entrades, abonaments i localitats vàries també han disminuït i evidentment aquests quasi 600 concerts que es feien cada any s'hauran de replantejar en base a un altre objectiu i un altre projecte que serà el que marcarà la pauta durant aquests propers quatre anys. I quins són aquests projectes de renovació? Bàsicament n'hi ha un. L'Auditori neix d'una manera molt truculenta ja que parteix d'una campanya per part de l'INAEM per realitzar o construir auditoris de la qual Barcelona primer no se'n assabenta. Després s'acaba construint L'Auditori però immediatament ja es diu ben clar que això ha de ser la casa de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Bé, jo crec que això no s'ha fet ni s'està fent bé. I no ho dic jo. Només cal acostar-se a qualsevol ciutadà i dir-li "Em pot dir, si us plau, on és la seu de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya?". En un tant per cent, perquè ho hem fet, no se sap que és L'Auditori. Per tant, aquesta idea de que L'Auditori és la seu de l'OBC és una cosa que no s'ha tingut en compte. Què ha passat? Doncs que s'ha avançat cap a una imatge de que L'Auditori era una mena d'alberg d'entitats musicals on tothom hi tenia cabuda. Era la casa d'acollida de tots i això ha anat diluint la programació de l'OBC. Sí, estan aquí, però és una més de les disset programacions que tenim contemplades. Si L'Auditori és públic, no ha de ser la casa de tots? Aquí hi ha una confusió entre populisme i públic. També va ser públic en el seu moment l'estadi Lluís Companys i només hi jugava l'Espanyol de futbol. No hi anava a jugar tothom. A ningú se li acut portar teatre amateur al Teatre Nacional de Catalunya. Doncs bé, aquí en aquest moment, això està succeint. Hi ha programacions que són molt amateurs. I és que aquí no s'ha entès del tot bé. Per a mi, la qüestió pública significa que darrera hi ha una missió, un servei i una funció. Seria com dir que com que són públics els hospitals tots tenim dret a anar-hi encara que no estiguem malalts i exigir que ens atenguin. Jo crec que veritablement aquí hi ha una prestació que s'ha de realitzar i ha de venir definida per quin és el marc i el plantejament. I no pensar tant en un receptor sinó més aviat en un creador. En el fons això ve a ser un centre de producció. I l'OBC? I l'OBC ha de ser el pal de paller. Ha de realitzar tota una missió i penso que s'ha d'entendre L'Auditori com la seu, com la Filharmonia d'aquesta orquestra i també la de la Banda Municipal de Barcelona que és una formació instrumental d'unes altres característiques però que està realitzant molt bé la seva tasca. De ser una formació en estat letàrgic, gairebé de coma quan estaven a les Cotxeres de Sants han passat a poder fer programa amb els Spanish Brass Luur Metalls, un dels millors quintets de metall del món. Això crea unes perspectives. Hi ha un director amb implicació, es toca patrimoni musical català, es fan estrenes, hi ha resposta de públic fins al punt de que s'ha de passar de la sala 2 a la sala 1... Per tant, s'està fent molt bé l'encàrrec.

noms propis Fins ara han passat quatre directors titulars des que l'OBC està a L'Auditori. Alguns han generat un ampli rebuig i altres com Oue una aprovació unànime fins al punt de generar malestar amb la direcció en el moment que aquesta el va substituir. S'ha de tenir en compte la voluntat dels músics o el que és millor per l'OBC és l'estabilitat, mantenir una plantilla i un director titular sine die? És una pregunta interessant. Està claríssim que hi ha d'haver aquest punt d'implicació en el projecte, entre el director i els músics, però aquesta és una possibilitat. L'altra possibilitat és que no hi hagi tanta implicació però que hi hagin resultats. Jo, més que de la qüestió de que hi hagi bona relació, bon feeling entre director i músics, crec que hem d'anar a parar als resultats. I per començar hi ha d'haver estabilitat. Per exemple, en un equip de futbol, pot haver-hi un projecte en el qual es contempla la possibilitat de canviar l'entrenador però en què l'encàrrec continua sent el mateix. És a dir, que si un equip es planteja com a objectiu mantenir-se a la categoria, l'encàrrec es manté encara que canviï l'entrenador. Això com es trasllada? Primer de tot, hem de saber quin encàrrec fem tant al director com a l'orquestra. Aquesta orquestra forma part d'un sistema cultural a nivell del nostre país? Ha d'anar a tocar a Picamoixons, a Vic, a Manresa, a Girona, a Terrassa, o ha d'anar a Marsella i fer gires a Zagreb a Leipzig i a Bonn? Això és el primer, saber quina és la dimensió que volem per aquesta orquestra, si ha de ser en clau nacional i què implica això. En segon lloc, hem de saber com donem estabilitat a l'orquestra. I no em refereixo només a qui hi ha al davant sinó que moltes vegades l'estabilitat la donen els projectes inherents que sorgeixen dintre de la formació. Quants grups de cambra tenim a dins d'aquesta orquestra? No en tenim ni un. Les millors orquestres amb aquesta estabilitat tenen els seus músics implicats en projectes de cambra que no necessàriament han d'estar inscrits a la institució però que tenen molt raó de ser perquè moltes vegades el que dóna més prestació d'un músic dins l'orquestra és la seva experiència cambrística. Bé, aquí puc dir que fins i tot formacions que el més lògic seria que se'ls deixés assajar, no se'ls ha deixat entrar a L'Auditori perquè un dels músics de la formació no era de la casa. Clar, això és el que no crea estabilitat. I en tercer lloc hi ha el tema de l'especialització. Jo encara em pregunto en què és especialista l'OBC. Segurament tothom diria que en el postromanticisme. Sí, però venim de les èpoques del Franz-Paul Decker! És una cosa que s'ha de definir. En definitiva, hi ha molts fronts oberts: la qüestió de l'orquestra nacional, la qüestió de l'estabilitat, prestigiar l'excel·lència dins del propi col·lectiu de músics, les formacions de cambra... Tot això és el que ens ha de portar a definir quin és l'encàrrec que fem al director. I hem de tenir tot això clar abans de dir si hi ha d'haver més o menys bona relació entre el músic i el director. Perquè l'OBC ha actuat com una orquestra provinciana, tot i el seu nom de nacional? Totalment. Fins ara sí. Em deia fa poc un músic que feia més de quatre anys que no

noms propis

Autor: Marc Soler

"Nomenaré Josep Maria Amorós, actual administrador del MNAC com a nou Director de serveis de l’Auditori. S'incorporarà l'1 de febrer i serà la meva mà dreta"

opinió

Autor: Jaume Meneses Font: http://www.flickr.com/photos/jaumemeneses

"Estem en un moment totalment de replanteig i redefinició de L'Auditori"

sortien. El que crea motivació és el fet que l'orquestra surti de L'Auditori i també la implicació de grans solistes i grans directors. Hem estat temps que aquí no han vingut ni grans solistes ni grans directors. I el que acaba donant prestació a una orquestra són les col·laboracions que acostuma a fer. No dic que no hagi d'anar a Vic, Reus, Manresa... però segurament la missió és tota una altra. Quan parlàvem d'aquest sistema públic català, doncs d'acord, hem d'anar a fer territori, no ho nego, però després, l'Orquestra del Vallès quin paper ha de fer? No diuen que és una orquestra de territori? Com ho endrecem? Per tant, crec que és bo definir primer la pròpia personalitat de l'orquestra i després un cop definida ja ens plantejarem com ha de ser aquest abast nacional. Possiblement l'abast nacional no el podrem fer sempre amb el col·lectiu de 80 músics, però potser podem fer una orquestra clàssica de 40 músics, que es pot traslladar més fàcilment. Són tot de reflexions que cal fer.

noms propis Aleshores, se l'hauria de tenir en compte, per exemple, en esdeveniments com la gran exposició de Miró a la Tate Modern de Londres del passat estiu? Sí, seria el més normal. De fet, el senyor Joan Miró va fer uns esbossos pel ballet de Robert Gerhard. I el senyor Mestres Quadreny té composicions basades sota l'impacte de Joan Miró. Aquest seria el paper d'ambaixador cultural. És el que fa l'Orchestre du Capitole de Toulouse o l'Orchestre de Lyon. Ens ho creiem, o no ens ho creiem. Si un dels fets importants que pot donar prestació a l'orquestra és que vinguin directors de prestigi, com es farà en temps de retallades? Jo crec que cal plantejar l'arribada de directors de prestigi en funció del feedback i el creixement que li pot produir al col·lectiu de l'orquestra. Pot venir un gran director i que simplement faci el mateix programa que està fent a tot arreu com a director convidat i aquí no passa res. Ara bé, jo penso que és important i interessant que aquí vinguin directors que ajudin a transitar aquella feina que ha de fer el mateix director titular. I aquí hi ha una feina d'arremangar-se i aquesta és la feina que té en encàrrec el Pablo González que jo crec que a dia d'avui encara no ha començat a realitzar. Què vol dir arremangar-se? Hi ha dos models. Un el podria representar Tugan Sokhiev, director de l'Orchestre National du Capitole de Toulouse. L'han convidat a la Filharmònica de Berlín, a la de Viena, acaba de ser nomenat director de la Symphony Orchestra de Berlín... en definitiva, carrera internacional. És un senyor que ningú li nega ni el prestigi ni l'excel·lència, però a dins del col·lectiu de l'orquestra de Toulouse on s'havien de tocar coses, ell no ha tocat res. Un altre model és el que representa el senyor Josep Pons a l'Orquestra Nacional d'Espanya, en el qual s'ha arremangat, ha creat una sèrie de dinàmiques, fins al punt d'arribar inclús a l'enfrontament, i ha fet neteja. Ens agradarà més o ens agradarà menys, però ningú pot negar que l'ONE no té res a veure amb la que era abans de l'arribada del senyor Josep Pons. Si ara fa fins i tot discos per la Deutsche Grammophon amb la Patricia Petibon! Alguna cosa ha canviat i s'ha transformat. Bé, jo crec que en aquest moment, l'encàrrec que té el Pablo González no només el té ell mateix sinó que és la tasca que ha d'encomanar a aquells directors que ell, com a director artístic, vulgui convidar per ajudar-lo a desenvolupar aquest encàrrec. Per tant, a l'hora de portar directors, ens hem de preguntar què aportarà en aquest col·lectiu aquest director. En aquest aspecte, m'agradaria destacar el treball excel·lent que va realitzar aquí el Giovanni Antonini. És cert que va venir a fer una producció amb uns resultats que no van ser els més satisfactoris. I fins i tot té un punt final i és que Antonini ha desestimat continuar col·laborant amb l'OBC. No vol tornar. Però, de què ha servit, això? Doncs ha servit a la gerència i a la direcció per adonar-nos que hi ha unes dinàmiques a dins de l'orquestra que reflecteixen una problemàtica molt complexa. Va venir un director a treballar qüestions d'estil i ens va acabar fent un retrat. Doncs això és el que aporta. Com pot ser que a Luxemburg tenint la mateixa concertino sonés tant diferent? Ja sé que l'OBC no és l'Orquestra de Cambra de Basilea, però segur que a cap músic d'aquella orquestra se li acudirà, com va passar aquí, de dir-li "jo per què ho de fer així si tota la vida ho he fet d'una altra manera?". Això és no entendre absolutament res.

noms propis Per tant, l'orquestra no està al nivell que li tocaria estar? Jo crec que els mateixos músics ja ho saben. Ara bé, no vol dir que dintre d'aquesta orquestra no hi hagin coses fascinants. Quan jo vaig a veure la Filharmònica de Berlin i em trobo que allà hi ha un senyor que es diu Riquelme i que havia tocat a l'OBC t'adones del talent que tenim. I talent n'hi ha. I el públic, està a l'alçada de la seva orquestra? No. Hi ha diverses manifestacions que em plantegen molts interrogants com el baix nivell d'exigència del públic o la facilitat amb què queden enlluernats per l'efectisme. Quan veig que s'aplaudeix tant a determinats directors o intèrprets, quedo al·lucinat. Perquè això que passi a Picamoixons o Manresa sí, però en una sala com aquesta... Crec que el que succeeix és que el públic és resultat d'unes dinàmiques, i a aquest públic li manquen moltes referències. No dic que no hi entengui, però de vegades ha vingut bastant orfe de conèixer altres coses que no siguin pròpiament aquesta orquestra. Quan l'orquestra tenia la seva seu al Palau de la Música, dins del mateix cicle de l'OBC actuaven orquestres de fora. Ara, per veure orquestres internacionals s'ha d'anar a Ibercamera o a Palau 100. Aquesta és una qüestió que com a director de L'Auditori tinc molt clar que s'ha de realitzar. Han de tenir-hi presència i no només a través d'intercanvis, com els que pugui fer l'OBC amb l'Orquestra Castilla y León o amb la mateixa JONC. Ho farem. No la 2012-2013 perquè evidentment m'he trobat la temporada molt planificada, però s'ha de realitzar, s'han de buscar, fa falta. La gent ha d'escoltar més orquestres. Però el públic no té només un problema d'exigència sinó de falta de respecte. No es té consciència que no es pot tossir enmig d'una peça o que els canvis entre moviments no són per esgargamellar-se. Què es pot fer des de L'Auditori en aquest sentit? Doncs en primer lloc ser conscients que és el mateix cas d'una persona que va a un museu i sap que no pot tocar amb els dits les obres. Hi ha moltes coses que ja haurien d'estar estabilitzades. I avancem cap a pitjor. Possiblement ho haurem de resoldre d'alguna manera però encara no sé com. Com educar? Són coses tan bàsiques que... ja m'ho trobaré. Aquesta temporada s'han començat a retransmetre en streaming alguns dels concerts de l'OBC. Aquesta obertura a les noves tecnologies respon a una moda o té un objectiu? Té un objectiu i és que aquesta orquestra i aquest auditori costen molts diners a l'erari públic, i evidentment l'impacte econòmic no és el mateix davant de 1800 persones que retransmetent-ho després en algun tipus de canal. Aquest any hi haurà tres projectes que es faran amb medici.tv però evidentment el que volem és desenvolupar el nostre propi sistema digital amb la pròpia web de l'Auditori per tal de poder arribar a crear un canal. Però això, piano, piano. La missió pública de L'Auditori implica que aquest ha d'acollir tota la música contemporània que s'està fent actualment sigui quina sigui la seva qualitat? És una pregunta interessant, també aquesta. Quan parlem de missió pública ens estem

noms propis referint a que hi ha una voluntat, o hi ha d'haver una voluntat d'oferir un servei a la ciutadania. La ciutadania, a L'Auditori, ha de trobar tots els continguts que sense aquest equipament no tindria mai. Ara bé, també hi ha un punt que va implícit a la missió pública que és prescriure l'excel·lència. I això s'ha perdut molt. Quan diem que L'Auditori és una institució amb una missió musical pública vol dir que ha de realitzar una tasca cultural, és a dir, generar valors, defensar el patrimoni. No únicament l'entreteniment, l'oci i la diversió, que és aquest tipus de cultura més descafeïnat. I això es fa prescrivint l'excel·lència, que és allò que surt de la constància, de la cultura de l'esforç, de la tenacitat i de la disciplina. I avui en dia només cal tenir una mica de criteri per distingir, en el cas de la creació contemporània, el que és veritablement fruit d'una recerca, d'una investigació i d'una laboriositat i el que no. A ningú se li acudiria posar al Museu Nacional d'Art de Catalunya una exposició de macramé que jo sàpiga, no? Per tant, que sigui una institució pública ha d'obeir també al punt que tingui quelcom a dir a la ciutadania.

"Fins ara museu, escola superior i auditori anaven cadascú per la seva banda. Això canviarà. Anem cap a una clara interconectivitat i interdepartamentalitat"

Autor: Francesc_2000 Font: http://www.flickr.com/photos/francesc_2000

Quin és el projecte artístic en el terreny de la música contemporània? És una molt bona pregunta. El de l'OBC el desconec. El projecte de L'Auditori és crear un aparador del què és l'escena musical contemporània. No només els de sempre, sinó també explorar altres vies o altres maneres de pensar el fet musical com pot ser, per exemple, la música i el cinema on hi ha també creadors. I no només entendre la música contemporània en un aspecte ampli, sinó que també tingui una interrelació amb l'escena internacional. Si jo, per exemple, poso música del Benet Casablancas doncs només és

Autor: Francesc_2000 Font: http://www.flickr.com/photos/francesc_2000

opinió

"Això ha estat com un búnquer. I cal obrir-se en tots els aspectes i donar-li més vida"

noms propis música del Benet Casablancas. Però si jo això ho faig dialogar amb música del seu mestre Friedrich Cerha, moltes vegades la gent ho entendrà molt més. Si jo poso aquí música del Carles Casas que és un minimalista i al costat poso música del Philip Glass la gent ho començarà a agafar. Per tant, penso que el que cal donar són eines que ajudin cap a la comprensió de la mateixa música contemporània, entendre en quin marge i en quin espai de tota aquesta gran constel·lació estètica que és la música contemporània se situen els nostres compositors. En dic d'altres: puc agafar el Ramon Humet i fer-lo dialogar amb el Jonathan Harvey o amb el Hosokawa. O puc agafar el Mestres Quadreny i relacionar-lo amb el John Cage. Aquest és el projecte que volem realitzar. Per tant no es tracta de donar-li al públic només el que li agrada sinó el que pot descobrir i que també li pot agradar. És aquesta tasca que dèiem una mica educativa. Entenc que se li han de donar eines. A la gent si tu li poses una música contemporània i queda en el buit, com per complementar, i després li poses una Tercera de Brahms, no sé quin sentit té. S'han de crear sobretot eixos de discurs per tal que es vagi comprenent. Fins ara L'Auditori acollia diversos festivals, com el de Músiques del Món que aquest any ja ha quedat diluït en la Temporada Moderna. Teníem un excés de festivals? Tenim una "festivalitis" i una "programitis" que no porten enlloc. Estem en una situació de que això s'enfonsa. No em vull posar dramàtic però la situació és aquesta. Però no s'enfonsa L'Auditori, s'enfonsa el país. I davant de que s'enfonsa el país el més normal és marcar què és prioritari. I jo crec que primer de tot és l'orquestra, ja que és la seva seu. Hem de tendir a una programació on hi hagi un eix central, el de l'orquestra, que sigui com un tronc. I d'aquest tronc pengen unes altres branques que tenen a veure amb cultures musicals: jazz, músiques del món, música contemporània, música antiga, música de cambra, recitals, música electrònica, música experimental... i tot això crea un arbre, però ens cal trobar-ho. Hi ha d'haver un discurs, allò que el conseller Mascarell en diu un relat, és a dir, explicar que això no és només un lloc on es fa música en estat abstracte, una música fora de l'espai i el temps, sinó que la música es pot implicar, pot tractar la relació amb la natura, es pot relacionar amb les arts, tractar temes històrics com Joana d'Arc, tractar el tema de les nacions... El paper de director general no implica només les qüestions musicals i de programació. Està al cas dels últims conflictes laborals que han afectat els serveis d'acomodació i de restauració? En primer lloc he de dir que la figura de director general que obvia la presència d'un potent director de continguts, difícilment la trobaríem en cap altre operador cultural del nostre país. Normalment acostuma a haver-hi un director artístic que marca les pautes i directrius dels continguts i després hi ha una qüestió d'àmbit més gerencial. A L'Auditori hi havia un director general que no era el director artístic ja que a cada programació i/o festival la delegava a un director artístic diferent i la qüestió de gerent quedava mes diluïda en haver-hi també un Administrador General. La situació que heretem es conseqüència d'aquest organigrama i explica com ha anat tot una

noms propis mica. Ara estem en un punt d'endreça. I el que puc avançar és que nomenaré el Josep Maria Amorós, actual administrador del MNAC com a nou Director de serveis de l'Auditori. S'incorporarà l'1 de febrer i serà la meva mà dreta. Funcionarà igual que al TNC, on hi ha un director que és el Sergi Belbel que posa els continguts i hi ha una branca gerent que s'encarrega de la resta. Anem cap a aquest model. Penso de vegades que a L'Auditori es va actuar com si això fos una gran empresa, amb un súper director general i han acabat passat coses, vistos els resultats a nivell artístic i gestor, que poden i han de millorar-se molt si no volem que el vaixell s'enfonsi i acabi desapareixent. Tot això s'ha d'estudiar molt bé perquè, per una banda estem externalitzant i per una altra resulta que nosaltres tenim aquí una gran bossa de personal a la qual costa de veure, a primer cop d'ull, la seva productivitat. La situació és aquesta, i si tot això ho podem reconvertir i racionalitzar, encara que vinguin retallades, tindrem marge de maniobra. Estem en un moment totalment de replanteig i redefinició de L'Auditori. Justament una altra cosa que no s'ha explotat és la relació amb el TNC, de qui ara parlava. Això és claríssim. Són els veïns i no s'han dit mai res. Cal entendre que L'Auditori ha de tenir una interrelació amb la resta d'operadors: TNC, MNAC, Museu d'Història de Catalunya. I en aquest sentit també hem començat a actuar. L'any vinent tenim poc marge de maniobra però sí que podem dir que en paral·lel que es realitzarà al TNC Le Cid de Corneille, nosaltres farem un petit cicle vinculat a les músiques del temps de Corneille. Per tant, el ciutadà o consumidor cultural que vulgui anar al teatre a veure una obra d'aquest autor, després podrà venir a L'Auditori a escoltar les músiques dels compositors que n'eren coetanis. Això és un primer ajustament. L'any que ve seran tot intencions. De cara a més endavant, per què no crear un discurs? És a dir, si ells realitzen un Shakespeare, com jo no puc fer un cicle "Shakespeare i la música"? En tota una sèrie de coses ha d'haver-hi una interrelació. Crec que és una cosa prioritària. No només amb els operadors, sinó que ara tenim també un projecte iniciat amb la Fundació Alícia per relacionar la gastronomia i la música. L'edifici pren la referència de la Cité de la Musique de París. Trobem museu, escola superior i auditori compartint un mateix espai, però fins ara la sensació que hi havia és que cadascú anava per la seva banda. Totalment. Això canviarà. Anem cap a una clara interconectivitat i interdepartamentalitat. En el cas del museu està clar que ha de formar part d'una cosa ben gran. Jo al·lucinava quan estava portant el Centre Robert Gerhard i no em podia relacionar amb el museu, quan tots dos estem fent patrimoni. I també hi ha el tema de l'ESMuC. Compartim edifici però és com si no. Cal anar cap a un plantejament de projecte únic i de crear veritablement una ciutat de la música que ara per ara està per fer. Com deia abans, es van fer sales, sí, i prou. També el complex de L'Auditori sembla que encara estigui aïllat de la resta de Barcelona. Quan acaba un concert, el públic normalment se'n va al centre a continuar la vetllada.

"El TNC i L’Auditori són veïns i no s’han dit mai res. L’Auditori ha de tenir una interrelació amb la resta d’operadors" Això té més a veure amb l'urbanisme, però són coses a explorar. Igual cal avançar cap a una cosa imaginativa en el servei de restauració que es dóna. Cal veure-ho tot. Això ha estat com un búnquer. I cal obrir-se en tots els aspectes i donar-li més vida. Li agrada l'edifici de Rafael Moneo? Personalment no. Però és el que hi ha. És un concepte d'edifici on s'havien previst coses que no funcionen com, per exemple, la rampa que l'arquitecte imaginava que utilitzarien els cotxes per aparcar a davant de la porta. Però no és una aversió cap al Rafael Moneo, ja que d'ell és també el Kursaal de San Sebastián i és un edifici que m'encanta, n'estic enamorat. En qualsevol cas, jo com a director general el que he de fer és treure-li partit. De la mateixa manera que no hi havia gaire relació amb les altres institucions, fins ara tampoc s'ha donat gaire rellevància a l'edifici que ocupa L'Auditori, ni s'ha potenciat la relació entre continent i contingut. Hi ha prevista alguna cosa? Possiblement pugui ser un dels vectors, com vincular música i arquitectura. I també pensar què és el que cal fer amb aquest edifici per harmonitzar-lo i fer-lo més musical. A mi em sembla molt excessiu, per això dic que no m'agrada. Ara, possiblement se li hagi de donar la volta. Tal com està realitzat i tal com jo m'ho he trobat, és un edifici que a mi no em fa dringar.

Autor: Francesc_2000 Font: http://www.flickr.com/photos/francesc_2000

2011

opinió

El refugi és la tradició

El resum musical de l’any i les llistes dels millors discos internacionals i en català

Autor: Dafho Font: http://www.flickr.com/photos/dapho

Joan Fontdeglòria

18:56

monogràfic Res canvia, tot funciona La música popular segueix sotmesa al reciclatge constant. Des de principis dels anys vuitanta del segle passat fins ara, etern retorn. Modulem els noms dels gèneres, dels estils, però els fonaments segueixen sent els mateixos. I amb menys escrúpols, podríem posar el punt de partida, el naixement de les idees que avui es refan una vegada i una altra, deu o quinze anys abans. Com a axioma inicial em sembla irrefutable. Tenim nous mitjans, noves tecnologies, però seguim bevent d'allà mateix, fins al punt que, per citar alguns exemples paradigmàtics, el ressò de The Beach Boys, Bob Seger o Joy Division segueix sent tan viu que pot arribar a semblar-nos quasi indecent. Però no cal que ens fustiguem, ni que caiguem en el tòpic de "tot està inventat" com si fos una derrota. És un fet, sí, però intrínsec a la matèria que tenim entre mans: la música popular és cultura de masses, sorgida de la societat de consum. I mentre aquesta no canviï radicalment, els referents han ser per força els mateixos. Potser, el dia que es revolucioni de dalt a baix el sistema sorgiran nous referents també en l'àmbit musical, noves idees, i deixarem de mirar enrere. Mentrestant, recuperant l'optimisme, seguim gaudint de grans revisitadors del passat, artistes amb personalitat pròpia. Genis o artesans, seguim tenint galàxies, si no insòlites, almenys majestuoses.

Essència contra saturació Aquest any ha tornat a passar caòticament a tota velocitat. Les xarxes socials marquen un ritme, frenètic, egocèntric. La celeritat dels temps que corren no ens deixa veure res més enllà del nostre melic, del nostre perfil; l'adulació a l'ego és extrema. I la tirania dels cent-quaranta caràcters formalitza la superfluïtat. Però comencem a adonar-nos de com ens incapacita. La postrevolució

serà desconnectar-se. Allunyar-se del caos, de la inútil saturació. Mentre no arriba, els artistes comencen a mostrar un nou camí. Repassant el millor que ha donat musicalment aquest 2011, ens adonem que els músics es despullen. Paradoxalment, ara que tenen a l'abast i dominen millor que mai les noves tecnologies, retornen a la simplicitat, a la naturalitat. Una veu sincera i una guitarra. Elèctrica o acústica, però essencial. Coros, cordes, teclats. Reneixen oboès, arpes, fagots. Les sobreproduccions es difuminen, els arranjaments es simplifiquen cap a la mínima expressió. Tornen els instruments de sempre. Fins i tot els sintetitzadors sonen clàssics. Més pausa que mai. El temps vola i ells l'aturen. Es perfila una primera resposta musical als temps que corren. Contra la sobresaturació, senzillesa. Contra la celeritat, descans. No és que falti mala llet; tot el contrari. Només s'allunyen de la realitat.

Els millors del 2011? Per confeccionar aquest resum dels millors discos de l'any em centro en el rock, el folk i el pop, els tres estils de referència popular. Perquè sovint els amaguem rere una multitud de tendències i etiquetes, però ara, més que mai, se'ns tornen a dibuixar primigenis. I n'he triat 10 d'internacionals i 10 en català. Sempre és discutible la tria dels millors i, ordenar-los, una entelèquia injusta. D'altra banda, queda clar que no inventen res. La virginitat ja fa temps que no la trobem. Ni tan sols la valorem. Però la bona notícia és que ara s'estan refugiant en la millor tradició. Els millors tresors havien quedat amagats i el seu mèrit està sent rescatar-los. I oxigenar el present, que ja ens convé. Així doncs, tenint en compte el convuls i frenètic any que deixem enrere, la tria i l'ordre procura premiar les propostes que, per sort, encara van amb el pas canviat. Les que ventilen l'aire viciat. 20 propostes artístiques que van contra els signes del temps present.

monogràfic

ELS MILLORS DISCOS INTERNACIONALS

1u uno one

2 dos dos two

PJ Harvey, Let England Shake (Island/Universal) Si Polly Jean acabés ara la seva carrera, diríem que s’ha coronat, que l’ha culminat amb un disc d’una immensa grandesa, com mereix després de vint anys de magisteri musical. Perquè Let England Shake és una obra tan apassionada com dolorosa, tràgica i bella alhora, un relat musical que escarba antropològicament i poètica en les misèries d’un conflicte paradigmàtic, el de la Primera Guerra Mundial, vestit per a l’ocasió d’universal metàfora de la Vida i de la Mort.

I perquè musicalment és tan orgànica i directa com detallista i eclèctica. I molt, molt més. Si culminés ara el seu mestratge, podríem reflexionar sobre si és el seu millor disc, o si dir-ho és, al final del seu camí, tan agosarat com segurament cert. Però Polly Jean seguirà adoctrinant i madurant, com el bon vi, i per molts anys. Sense el seu regnat, res seria igual.

Veu i acústica. La resta, jugar amb el lament… i algun violí que s’hi adelita. I molt, molt mal de cor. Així camina el disc més adolorit de l’any. Josh T Pearson reapareix després de 10 anys, ara en solitari, abans al capdavant dels Lift To Experience, de la distorsió de la seva antiga banda a la nuesa absoluta. Després d’un any a les tenebres, d’amor i dolor, d’addiccions i obsessions, Pearson s’exorcitza

en un disc que, de tan personal, universalitza els mostres que tots maleïm. Poques vegades la música és tan a prop de l’experiència. Un disc que neix en forma de clàssic. Temps al temps.

Tema recomanat: On Battleshi

Josh T. Pearson, The Last Of The Country Gentlemen (Mute/[Pias] Spain)

Tema recomanat: Woman when I ve raised hell

monogràfic

3 tres tres three

4 quatre cuatro four

My Morning Jacket, Circuital (ATO/V2/Music As Usual) Els de Louisville ja fa tretze anys que piquen pedra, amb cinc discos i un country rock que en viu han convertit en llegendari, però sense arribar al merescut reconeixement popular massiu. Circuital és la seva pedra de toc: càlid com cap altre, directe i obert com si toquessin en viu i, sobretot, amb un reguitzell de temes –Holdin on the black metal, You wanna freak out, Wonderful (The way I feel) i Outta my system

poden ser cançons de l’any– que els hauria de convertir en el gran grup d’estadi de la dècada que anem encetant.

Als 26 va gravar el millor debut folk de l’última dècada, For Emma, Forever Ago (2007), un disc de trencament personal i d’aïllament. Als 30, recuperat professionalment i personal, admirat per tots també més enllà del folk –sense anar més lluny, des del hip-hop-soul, el gran Kanye West l’ha captat per al seu cercle creatiu– Justin Vernon s’ha reinventat, envoltat de nou músics per a l’enregistrament i la gira

d’aquesta nova posada de llarg. Ha afegit coros, vents, sintetitzadors, tot molt suau, i sobretot màgic. Recordeu el millor Peter Gabriel? Doncs Bon Iver és el mateix, però pastat de folk. Un disc sincerament meravellós.

Tema recomanat: You wanna freak out

Bon Iver, Bon Iver (Jagjaguwar/4AD/ PopStock!)

Tema recomanat: Woman when I ve raised hell

monogràfic

5 cinc cinco five

6 sis seis six

Bill Callahan, Apocalypse (Drag City/PopStock!) Si amb Woke on a Whaleheart (2007) i Sometimes I Wish We Were An Angle (2009) s’havia consolidat des de l’àlter ego Smog al cim del pedestal, què més podíem esperar de Callahan? Doncs aquí tenim Apocalypse, la culminació del mestratge, d’una veu barítona única, d’una naturalitat insòlita; unes guitarres que esgarrapen, obsessives, com la percussió, i uns durs arranjaments de corda i flautes, com el del paisatge texà; amb

pinzellades de bossa, gairebé africanes, i fins o tot el regust del gospel. I el silenci com un instrument més. I les paraules? Flueixen millor que mai. Callahan? Ni un pas en fals.

El seu debut homònim va ser la bomba de rellotgeria folk del 2008. Aclaparats per la gran rebuda de crítica i públic, han sabut fer un pas enrere, allunyar-se de l’exagerada adulació i coure un segon lliurament més complex, amb més matisos estilístics –del folk al free jazz– i instrumentals –hi sumen, entre d’altres, clarinet, cítara i vibràfon–. El resultat és un viatge melòdic menys transparent que l’anterior,

menys directe i, per tant, segurament menys mediàtic. Però mereix moltes més escoltes que l’anterior. És el resultat del creixement d’un bucolisme extrem, tant per rural com, sobretot, per idíl·lic. Més intemporals, ara ja només miren el passat pel retrovisor. S’han fet grans en tots els sentits.

Tema recomanat: One fine morning

Fleet Foxes, Helplessness Blues (Sub Pop/Bella Union/ Music As Usual)

Tema recomanat: Grown ocean

monogràfic

7 set siete seven

8 vuit ocho eight

The Drums, Portamento (Moshi Moshi/Music As Usual) El seu disc de debut (The Drums, 2010) van ser tan ben acollit com malentès. Són només un altre hype ballable i frívol com tants altres? Veient com se’ls condemnava a ser el «grupillo» de Let’s go surfing, s’han afanyat a posar-hi remei a base sintes, arranjaments més elaborats i una feina d’estudi més acurada. La nova aventura va de l’hedonisme estiuenc a certa introspecció melòdica i textual. No obstant, segueixen

saludablement desinhibits, i amarant-se del millor de tòtems com Morrissey o Ian Curtis. Si li afegim cert gir electrònic cap al rotllo Kraftwerk i recordem que segueixen gravant a casa seva quan els rota, trobem Portamento, terme que implica cert viatge, com el que han emprès, i pel bon camí.

A aquestes alçades ja són una autèntica referència, imprescindibles per entendre cap a on ha viatjat el rock instrumental els darrers quinze anys; més que consagrats, de culte. I justament a aquestes alçades, quan podrien revisitar plàcidament el Youg Team (1997) o el Rock Action (2001), o alliçonar les noves generacions amb Mogwai fear Satan o Dial: Revenge, ens tornen a seduir amb un disc directe, enèrgic

i emotiu. Aquí tenim menys alts i baixos d’intensitat en una mateixa peça que de costum, però, a canvi, més melodies que mai. Això sí: conduint-les del pop al hardcore, amb un resultat tan contundent com contagiós. Ens segueixen acaronant i colpint i ara, a més, xiulem les seves melodies sense adonar-nos-en.

Tema recomanat: Money

Mogwai, Hardcore Will Never Die, But You Will (Rock Action/[Pias] Spain)

Tema recomanat: San Pedro

monogràfic

9 nou nueve nine

10 deu diez ten

Noah & The Whale, Last Night On Earth (Young & Lost Club/Music As Usual) Els vam conèixer fent un indie folk d’aire lo-fi i, al tercer disc, la metamorfosi ha estat tan tremenda que costa reconeixe’ls, i és que Last Night On Earth és a les antípodes, concretament als vuitanta, tan a prop dels Talking Heads com de David Byrne o de la radiofórmula pop. Què ha passat? On deien folk fan pop; on musitaven l’acústica, hissen la sintètica; i els mig temps els han vestit d’immaculats hits d’un optimisme èpic molt i molt

saludable. I si malgrat tot, sou dels qui encara receleu dels vuitanteros Roland o Yamaha, escolteu Tonight’s the kind of night, Give it all black, Just me before we met o Waiting for my chance to come i penediu-vos, que ja va sent hora.

Darrere l’hiperbòlic complement de nom hi trobem Emma-Lee Moss, jove cautautora nascuda a Hong Kong que als 12 anys va immigrar amb la família a Londres. Va encetar la seva carrera musical com a vocalista indie folk i fa un parell d’anys se’ns va presentar, tota sola, amb First Love, un disc tan dolorós com preciós, on descobríem una de les veus més càlides i emotives del pop folk actual, d’una precoç desimboltura. La impressio-

nant We almost had a baby va ser el tema cop d’efecte i, ara, al cap de dos anys, retorna amb Virtue, d’una atmosfera més onírica i fosca que l’anterior, amb guitarres que es reverberen i teclats llunyans en consonància amb la post-tragèdia amorosa que relata. Si abans ja ens seduïa, ara ja ens ha –literalment– encantat.

Tema recomanat: Tonight s the kind of night

Emmy The Great, Virtue (Close/Harbour/Coconut)

Tema recomanat: Paper forest (In the afterglow of rapture)

monogràfic

ELS MILLORS DISCOS EN CATALÀ

1u uno one

2 dos dos two

Senior i El Cor Brutal, Gran (Malatesta/lacasacalba) Tema recomanat: Gran

La millor notícia musical de l’any la protagonitza Miquel Àngel Landete (veu i guitarra). Ell és Senior; i la banda, El Cor Brutal, la formen Juan Luis Tormo (baix i harmònica), Pedro Bueno (guitarra i veu), Endika Martin (teclats, guitarra i veu), Rafa Ferreiro (bateria) i una llarga llista de noms que hi entren i/o surten en funció dels astres, l’espai o el temps. En aquest seu segon disc hi descobrim el Senior 100% songwriter; el devia covar, de feia temps i, sentint el

resultat, celebrem l’eclosió. Perquè Landete sembla no mesurar ni el to ni els mots; al contrari, els llença, visceralment, com un tresor desbocat. És un d’aquells discos que atrapa a cop de versos, sí; però també enlluerna amb una decoració instrumental orgànica, mínima però justa, que clama o acarona, i sobretot respira vitalitat per totes bandes. Gran és un disc transparent i diàfan, com la mateixa vida; com els dels ianquis que estimen. Clar i valencià.

Antònia Font, Lamparetes (Robot Innocent/Discmedi) Tema recomanat: Clint Eastwood

Després de cinc anys de silenci, el nou disc dels qui van engegar tota aquesta nova fornada pop és una nova lliçó de pop atemporal made in Joan Miquel Oliver. Malgrat que van iniciar el merescut descans després d’omplir el Liceu, en el seu moment màxim de popularitat, aquí no hi ha ni ganes de fer el que el públic demana ni rastre d’autocomplaences. Han retornat amb un disc potser menys marcià que els anteriors, amb ganes de fer més fàcil la comprensió del discurs, però donant-li una nova

volta al seu imaginari particular. Així, mentre recuperen la modernitat menys estimada –del plàstic a l’uralita, del polyester al nylon–, repassen l’altra tradició mallorquina, la de les verbenes guiris i del boom immobiliari, i se’ns eduen de la mà cap a Calgary 88, o als gèisers més recòndits. I tot plegat, en la seva millor versió melòdica i instrumental, aquí més vuitantera que mai. Aquells sintes que molts van odiar, Oliver i cia. ens els regalen de nou en forma de clàssic de culte. El millor dels retorns.

monogràfic

3tres tres three

4quatre cuatro four

Manel, 10 milles per veure una bona armadura (Discmedi/Warner) Al seu moment ja vam reivindicar les immenses virtuts d’aquest disc-revàlida dels Manel –Gent normal?–. Amb el pas dels mesos, el fenomen manelista segueix creixent i creuant fronteres, fins i tot idiomàtiques –és el disc més venut del 2011 a l’iTunes Espanya i ha rebut el Premi Apple al millor disc de l’Estat d’enguany–. A aquestes alçades, doncs, poc ens queda per dir. Només, subratllar com el fan créixer també en viu, modulant-lo al seu format ha-

bitual en viu (veus, guitarres, clarinet, baix i bateria), sense l’efervescència instrumental de l’original però amb una posada en escena mil·limetrada i emocionant en què Gisbert, Maymó, Padilla i Vallvé, a dia que passa, es mostren madurs, impecables en l’execució, i captivadors, protagonistes, a cada concert, d’un espectacle musical, teatral i poètic. Només per això, ja mereixen el pedestal que ocupen.

Baró hauria de ser el Dylan català. Porta mitja vida recuperant les arrels de la cançó tradicional catalana, vehiculant-la en forma de folk-rock joglaresc espiritual, amb cançons magistrals i autèntics himnes. A La màgica olivera s’ha despullat encara més, i apareix gairebé només amb l’acústica i la veu, amb algun orgue i algun contrabaix i pinzellades de flauta. Tot sol, jugant amb melodies i lletres medievals, pròpies

o tradicionals, com un trobador i joglar alhora, relata ambigüitats i tragèdies humanes paradoxalment belles. Contra la sofisticació, zero manipulació. Xavier Baró hauria de ser el Dylan català, però segueix a l’ombra, oblidat pels qui només busquen barretines i pamflets. Mentrestant, La màgica olivera és el nou tractat, i hauria de ser capçalera.

Tema recomanat: Benvolgut

Xavier Baró, La màgica olivera (Khlämor)

Tema recomanat: El carril

monogràfic

5 cinc cinco five

6 sis seis six

Mazoni, Fins que la mort ens separi (Bankrobber) Malgrat que ja fa temps que omple el farcell de discos i temes impecables, i que el seu és un dels millors directes pop-rock de casa nostra, a aquestes alçades encara ens toca seguir reivindicant la immensa qualitat artística de Jaume Pla. Per sort, és ell mateix qui s’encarrega de reclamar l’espai que li pertoca a disc que passa. Amb aquest Fins que la mort ens separi (vegeu la crítica Passejant el risc a www.lpc3.com) s’ha reinventat de nou, de l’eufòria a la intros-

pecció, sense perdre energia rockera, harmonitzant-la amb nous teclats, sintes i cordes, i dibuixant un disc que millora com més s’escolta, ple de matisos. El temps li acabarà donant la raó, n’estic convençut. I també, que el seu millor disc encara ha d’arribar. Temps al temps. Però aquestes línies només són conjectures; escolteu-lo o aneulo a veure en viu. Hi trobareu els millors arguments.

El Petit de Guissona, Joan Pons, sembla fer-se gran. I això no és una mala notícia, i menys en aquest cas; perquè el que trobem darrere d’aquest nou punt de maduresa és el costat menys amable de la vida, això és, la mort, sí, però revestida de la mateixa alegria que sap donar, des dels inicis, a tota la seva proposta folk. Un disc alegre sobre la mort? Doncs sí. A les portes del cementiri també es pot somriure, ni

que sigui irònicament. “Nus sota terra farem la mort”, diu a Vol. La imatge, en aquest cas, val més que mil paraules. Com va dir Xavier Villanueva a la seva crítica de Vol i dol, El Petit es confirma com “un dels més prometedors compositors de música popular a casa nostra”.

Tema recomanat: Totsants

El Petit de Cal Eril, Vol i dol (Bankrobber)

Tema recomanat: Dol

monogràfic

7set siete seven

8vuit 0cho eight

La Iaia, Les ratlles del banyador (Música Global) Malgrat que beuen del mateix pòsit pop-folk tan explotat últimament a casa nostra, de totes les propostes que van apareixent, la d’aquest trio vigatà mereix un punt i a part. Perquè Ernest Crusats, veu i compositor, és, a més d’un gran cantautor fill de la pròpia tradició (Ella cus la signaria el millor Ramon Muntaner), un músic amb una sensibilitat oberta de mires, cap a l’indie, el rock i el folk d’abans i d’ara,

els ritmes sud-americans o la cançó italiana. I sobretot, perquè sap trobar la melodia inoblidable. Les ratlles del banyador dibuixa una personalitat musical inaudita fins ara a casa nostra. Vaja; que si ho fessin en anglès diríem que són millors que Beirut o The Wave Pictures.

Analitzat com mereix Endavant continu, el disc del (pen)últim projecte Dalmau Boada, només ens queda recordar que no és un àlbum convencional en el sentit d’un recull de temes amb principi i final. De fet, no podem dir ni tan sols que el disc tingui un desenvolupament formal lògic. El que Boada proposa aquí és el resum d’una aventura imprevisible on l’important és el com, és a dir, la manera mi-

tjançant la qual crea les seves joies. Si em voleu creure literalment, mireu el tema recomanat, que ni tan sols és al disc, i entendreu què vull dir. I quin és el mètode? Com deia Sklovski, “restaurar l’experiència immediata de la vida”. Més que un disc, un viatge. Això sí: sense guia turístic.

Tema recomanat: La platja

Esperit!, Endavant continu (Bankrobber)

Tema recomanat: Reno, Nevada

monogràfic

9 nou nueve nine

10 deu diez ten

Despertadors Atòmics, L’ofici del rellotger (Casafont Records) Sentir una altra vegada el reef que enceta aquest magnífic debut ens torna a aixecar de la cadira. No; no és que contingui cap poció màgica, ni cap producció estratosfèrica. No han fet un mil·limetrat estudi de mercat, o de tendències, per aconseguir que no l’oblidem. Ni tan sols podem dir que inventin res. Aquí només tenim bateria, baix, guitarra i una veu que surt de l’ànima. Tres paios que estimen el que

fan i toquen com els àngels el que ara sembla no estar de moda. Però –què collons:– el funk ens segueix removent les entranyes, i quan es mou d’aquesta manera, no podem fer res més que aixecar el maleït cul de la cadira. I a la resta del disc? El funk també camina. Des de Solsona, el groove que ens faltava.

Aquest segon disc del projecte personal de Jordi Lanuza millora la seva singular versió de folk quasi psicodèlic, amb l’electròfon so del millor pop seixantero i unes lletres amarades de precioses metàfores, on mira de respondre algunes de les eternes preguntes –encerta amb imatges lapidàries com “No són arbres, això són marbres genealògics”– i hi explora, en general, les alternatives d’esdeveniments pròspers i adversos que la

vida ens va regalant. Aquí també encerta amb la melodia justa, i hi madura la seva singular veu, gairebé nasal; i onírica, com l’ambient que es respira, en conjunt, en aquest preciós disc. Inspira és la joia oculta d’Amniòtic Records, el segell que Lanuza comparteix amb Pau Vallvé, Maria Coma i Nico Roig, a Gràcia. I amb molt talent.

Tema recomanat: Milce

Inspira, Escapistes (Amniòtic)

Tema recomanat: Focs i brases

Font: Associació Xavier Montsalvatge Compositor

L'illa frondosa i solitària de Xavier Montsalvatge Antoni Colomer

magazin Sempre he tingut la sensació que hi havia una correspondència, un paral·lelisme entre la imatge de Xavier Montsalvatge assegut sol a la seva cadira del Palau - amb aquell cap seu massís, gairebé esculpit, tan imponent com la seva figura - i la seva posició dintre del món musical de la Catalunya de postguerra i els anys posteriors. I és que Montsalvatge suposa una mena d'illot frondós i solitari enmig del mar embravit de les avantguardes musicals dels anys 50 i 60. La seva música colorista, plena de referents tant folklòrics com de la gran tradició musical, no beu de cap escola assentada a l'Espanya de postguerra i, de la mateixa manera, no deixa rere seu cap escola reconeixible. Aquesta condició de llop solitari li va comportar, per força, crítiques ferotges que podien haver influït en la seva concepció musical. Només una seguretat absoluta en la seva capacitat intel·lectual i estètica i, també cal dir-ho, una posició de poder innegable com a crític musical de Destino i La Vanguardia, van permetre a Montsalvatge seguir el seu instint musical, robant d'aquí i d'allà, fent provatures constantment, però sempre mantenint una independència i una personalitat que han fet d'ell el músic amb més projecció internacional del nostre país. Format en plena febre wagneriana, amb el seu professor Enric Morera com a referent d'aquella època, Montsalvatge de seguida es va veure seduït per l'escola francesa, en especial el Groupe des six i el seu adorat Ravel. Però també pels russos, per De Falla, per l'òpera italiana, pel jazz, pels ritmes llatins, les sardanes, les havaneres... Una música que li feia descobrir colors i ritmes diferents i que van configurar l'imaginari d'aquest músic intel·ligent, gran orquestrador i melodista d'èxit. De Wagner deia que si hagués d'escriure una història de la música gairebé tres quartes parts les dedicaria al compositor alemany, però que ell no es posaria mai un disc amb la seva música per gust. No hi ha dubte que darrera aquesta postura hi havia una voluntària presa de posició. El que Montsalvatge detestava no era Wagner, no era el preludi de Tristany - que probablement adorava - ni la música alemanya. Montsalvatge era, sobretot, un antidogmàtic. Un radical opositor a les grans teories, fossin musicals, filosòfiques o polítiques. Un home que preferia un dibuix al carbó a un oli i que d'això en feia bandera. L'èxit internacional que li van proporcionar les Cinco Canciones Negras, basades en ritmes i poemes llatinoamericans, va tenir una doble vessant en la carrera de Montsalvatge. Per una part li va obrir una finestra al món, però per l'altra va fer aparèixer el fantasma de l'estancament. Home de fina percepció, no es va deixar emportar per l'èxit fàcil i les adulacions. La seva carrera va ser una permanent lluita per evolucionar, per no quedar-se enrere en una carrera en la que tenia totes les de perdre.

magazin

Stravinsky i el neoclassicisme van ser, en aquest sentit, una estètica a la que aferrarse. Com el gran compositor rus, la seva evolució estilística serà permanent, com es pot observar en les seves creacions dels anys 50, 60 i 70. En aquell moment, Montsalvatge ja havia viscut l'èxit, com hem comentat, de les seves composicions "antillanes", com també del seu festeig permanent amb la música francesa. Però a partir dels anys 50 comença un procés d'abstracció en el seu llenguatge musical que el durà a les més altes fites de la seva trajectòria creativa: les seves Cinco evocaciones al crucificado, la Desintegración Morfológica de la Chacona de Bach o la Sinfonía de Réquiem mostren una recerca constant d'un llenguatge propi. Un llenguatge que no té cap prejudici a l'hora d'aplicar les tècniques compositives d'avantguarda, sempre sota un prisma molt particular. Després, consagrat ja com un músic d'estatura indiscutible, el compositor gironí sembla emprendre un camí menys engagé, més lliure i fins i tot més optimista. És aquesta una darrera etapa que el temps situarà en el lloc que li correspon, però sembla com si Montsalvatge hagués decidit que el que havia de fer, ja ho havia fet. En el seu bagatge creatiu queden obres important en gairebé tots els gèneres: ballet, òpera, música simfònica i concertada, música de cambra, cançons... i en la percepció dels admiradors del seu llegat ens queda la sensació que Montsalvatge, com Britten, Henze o fins i tot el seu admirat Menotti, és un autor a qui, quan les picabaralles personals i la febre avantguardista per la inintel·ligibilitat siguin llunyans episodis del passat, el temps posarà en el lloc que li correspon.

magazin

Entenent músiques diferents a través de bones històries

Font: http://www.in-edit.beefeater.es/webapp/galeria

Xavier Villanueva

magazin Pocs dies després de la cloenda del Beefeater In-Edit i encara en procés de digestió de tanta informació és hora de fer balanç d'aquest interessantíssim festival de documentals musicals. En el Beefeater In-Edit s'han projectat aquest any més de cinquanta documentals musicals inèdits (d'aquí el nom) a casa nostra en un període de deu dies, reunint en un mateix festival un públic divers format principalment per melòmans, cinèfils i fans de diferents artistes. De les moltes virtuts que té el festival potser la més remarcable és que et fa entendre els perquès del sorgiment d'uns tipus de música o d'uns altres en un determinat moment i espai històric, o els perquès de l'evolució musical d'un artista o grup en un determinada fase de la seva trajectòria. A vegades allò musical necessita d'allò extramusical per A vegades allò musical necessita d'allò a ser entès, i en aquest sentit el paper dels extramusical per a ser entès, i en aquest documentals musicals és molt rellevant, sentit el paper dels documentals musicals afirmant-se cada dia més clarament com un producte cultural en ple ascens, en és molt rellevant, afirmant-se cada dia part gràcies al paper de festivals com el més clarament com un producte cultural Beefeater In-Edit. Una altra virtut molt en ple ascens remarcable és la cura dels organitzadors a l'hora de triar el material projectat, en el que destaquen les bones històries per sobre del reclam dels artistes molt coneguts. És cert que hi ha obres que agraden més o menys, però també és cert que no n'hi ha cap que decepcioni, i això ja és dir molt. Pel que fa als aspectes de caire més quantitatiu és significatiu el nou creixement en públic del festival, superant les xifres de l'any passat amb més de trenta mil butaques venudes, una circumstància que sembla que sigui ja natural en un festival que no ha parat de créixer en cap moment en els nou anys que han passat des de la seva primera edició. Una altra bona jugada per part dels organitzadors ha estat l'obertura d'una nova pantalla a internet a través de www.filmin.com, des d'on es pot accedir a una desena de les obres presentades al festival. Això permet facilitar el visionat de documentals, sobretot a la gent de fora de Barcelona, i va en concordança amb els nous usos de consum cultural que poc a poc (o més ràpidament) s'aniran imposant en el nostre dia a dia. Fins a finals de novembre encara es pot accedir al material del festival a través del portal de Filmin. Aquest any el jurat ha premiat en la secció oficial internacional a Last Days Here, de Don Argott i Demian Fenton, una història increïble (en tots els significats possibles) que gira a l'entorn d'en Bobby Liebling, cantant d'un dels grups pioners del heavy metal dels anys setanta, Pentagram. De la seva lluita per sortir dels més de trenta anys que porta en el món de la droga dura i de la relació amb els seus pares i amb un fan periodista que vol que torni a fer música acaba sortint un immens treball ple d'humanitat que, a més, té un final inesperat. És una d'aquelles històries que et deixen esclafat a la butaca del cine una bona estona i una mostra d'allò que cantaven ja fa anys els Bad Religion: Sometimes truth is stranger than fiction (A vegades la veritat és més estranya que la ficció). No us el perdeu!

magazin Un altre premi del jurat, en aquest cas el premi especial, ha anat a parar a O Samba que mora em mim (La samba que viu en mi), de Georgia Guerra-Peixe. És un treball a mig camí entre un documental musical i antropològic que ens explica la vida que hi ha darrera del carnaval a una favela de Rio de Janeiro, Mangueira. Tot gira al voltant del carnaval i de la samba, però el tema veritable és la forma de vida dels habitants de la favela i la seva relació amb la música. Darrera de cada persona que participa en el carnaval hi ha una història, i no n'hi ha cap de més important que altra; és la samba que viu dins cada resident de Mangueira i que ara ha capturat aquest delicat retrat de grup. Pel que fa la secció nacional s'ha premiat el treball d'en Fermín Muguruza per a Al Jazeera Next Music Station: Morocco, una peça d'una sèrie de documentals que el músic i ara documentalista basc ha fet sobre les músiques que es toquen a diferents països àrabs. Tota la sèrie també s'ha pogut veure al festival dins la programació d'activitats paral·leles. L'últim premi en saber-se ha estat el premi del públic que, personalment, ha estat tota una sorpresa. Ha anat a parar a Papagordo, un documental que retrata el dia a dia actual del mestre de la guitarra elèctrica flamenca Raimundo Amador. Cal dir que és una bona història, inclús una molt bona història; a estones emocionant, com la sèrie d'escenes que comparteix amb el B.B. King, on es percep clarament el respecte i l'admiració mútua que desprenen, Aquest any el jurat ha premiat a la secció a estones entenedora, com les escenes casolanes de la quotidianitat de la oficial internacional Last Days Here, de més vida del Raimundo i la seva relació amb Don Argott i Demian Fenton, una història la seva dona, fills i guitarres. Té la gran increïble (en tots els significats possibles) virtut de permetre a la gent entendre a grans trets la manera de ser i comportarque gira a l'entorn d'en Bobby Liebling, se del Raimundo Amador, però tot i ser cantant d'un dels grups pioners del una gran obra no és la millor pel·lícula heavy-metal dels anys setanta, Pentagram del festival. I és que el Beefeater In-Edit és un festival molt especial. Davant la impossibilitat de visionar sencer el cartell de l'In-Edit, i tot i la quantitat immensa d'hores al dia davant la pantalla, ens hem hagut de guiar per la nostra intuïció i pel boca orella a l'hora de triar els documentals. Això implica amb força seguretat haver-nos deixat alguna que altra joia, com pot ser el cas de Michel Petrucciani, sobre el virtuós pianista francès, Passione, sobre el món de la música napolitana o el mateix guanyador de la secció nacional, el Next Station: Morocco que citàvem anteriorment. Cada festival té la seva idiosincràsia, i el Beefeater In-Edit, per la immensa quantitat d'informació que suposa en només deu dies, implica això. La part positiva d'aquestes mancances és el fet de reactivar el mercat de documentals musicals i el seu consum actiu per altres canals durant tot l'any.

assaig

Del material visionat ens ha cridat especialment l'atenció una perla que explica la història i rellevància de The Replacements d'una forma molt original. Fugint dels estereotips habituals, Color Me Obsessed no conté cap fragment musical, cap entrevista i cap imatge de la mítica banda de rock amb actitud punk dels anys vuitanta, i tot i això relata els motius de l'evolució i potència dels Replacements d'una manera clara i colpidora. A través de la gent que els va seguir i de la gent pels que van significar alguna cosa es va dibuixant la història, fantàsticament editada, d'una d'aquelles bandes que serien molt més populars si aquest món nostre fos només una mica més just. Més amunt dèiem que una de les fortaleses més evidents del festival resideix en la comprensió de músiques diferents. Això es fa palès amb documentals del tipus They call it acid - A dance music feature documentary, on amb un llenguatge més aviat clàssic (una història amb principi, nus i desenllaç, entrevistes a protagonistes i música i imatges d'arxiu interessants) es dibuixa l'escena de l'acid house de la dècada dels vuitanta a diferents ciutats anglosaxones. L'evolució musical del house explicada pels seus creadors, la importància d'una nova droga, l'èxtasi, en el comportament pacífic dels integrants de l'escena, la reivindicació universal del dret a la diversió, la lluita contra l'ordre establert... en forma de documental musical fresc i entretingut. Si They call it acid retrata una escena, una nova cultura juvenil, altres documentals retraten grups de música, bandes. Un dels millors en aquest sentit, també dins una gramàtica molt clàssica, és Queen: Days of our lives. Produït per la BBC, és el document definitiu sobre la banda britànica en format d'audiovisual musical. Va resseguint la trajectòria del ja històric grup de rock des del seu debut com a Smile fins a després de la mort del Mercury i fa entendre tant l'evolució musical del grup com les relacions personals entre tots els integrants. Són molt emotives les escenes de record d'en Mer-

magazin cury i la seva valentia i amor a la música els dies abans de la seva mort. Un treball imprescindible pels amants de Queen. Hi ha altres obres que estarien en sintonia amb aquest documental. Una d'elles seria Toots and the Maytals: reggae got soul, un concís però segur treball en homenatge a un dels més grans músics jamaicans dels últims cinquanta anys, on la llum caribenya reflectida al mar de Jamaica i les bones vibracions del Toots es mengen la pantalla mentre s'explica de manera senzilla la seva trajectòria musical. Talihina Sky: The story of Kings of Leon també és un retrat d'una banda, però en aquest cas amb la peculiaritat que el realitzador del film és amic dels seus membres. Partint del pseudo-paradís de Talihina, enclavament rural en el cor més fonamentalista dels EEUU, s'explica de manera carinyosa la trajectòria de la banda. Són realment sorprenents les afirmacions religioses d'allò més conservador i patriota dels seus pares (ell predicador exalcohòlic i ella creient visceral) i parents, fent que un surti del cine amb la convicció, per poc que li agradi la música dels Kings of Leon, que el que sí és un miracle és que aquests nois hagin sortit relativament amb el cap al seu lloc. Dues coses un pic diferents són Who took the bomp? Le Tigre on tour i The Libertines, there are no innocent bystanders. Aquests dos documentals parteixen d'una sèrie de concerts -d'on surt la gran quantitat de metratge projectat- per a acabar explicant la trajectòria i importància de totes dues bandes: Le Tigre per seguir exponent el missatge feminista del moviment riot grrrl de les Bikini Kill en ple segle XXI i The Libertines per ser, tot i les seves moltes i evidents mancances, una de les últimes bandes en renovar de veritat el llenguatge del rock aquests últims anys. Totes dues obres respiren humanitat a estones, entre d'altres en el de Le Tigre quan es fa evident la lluita de Dj Samson per acceptar-se en la seva raUna altra de les grans virtuts de l'In-Edit resa sexual i l'èxit i l'orgull d'haver-ho és la capacitat de presentar bones històries, aconseguit gràcies a la música; en el de Libertines emociona especialment relats que s'aguanten perfectament per The la unió temporal i l'amor que despresí mateixos i que no fan necessària una nen mútuament després dels concerts predisposició especial pel contingut del del 2010 dos dels personatges que han conformat un dels últims duets comdocumental ni prejudicis sobre el tema o les positius de gran talent en el món del bandes que en principi retraten rock: Pete Doherthy i Carl Barât. Un altra obra que a través d'allò extramusical fa entendre la música ha estat un dels grans reclams del festival, el documental que un mestre del cine com el Sr. Martin Scorsese ha fet d'un altre mestre, l'exBeatle George Harrisson a George Harrisson: Living in the material world. També sota el paraigües d'un llenguatge força clàssic, aquest exhaustiu documental de més de tres hores repassa la vida d'en Harrisson a través d'amics, companys, família i el mateix Harrisson a diferents èpoques de la seva vida. Descobrim la immensa petjada que va deixar en gent d'allò més diversa, ens capfiquem en la seva espiritual manera d'entendre l'existència, escoltem part de la seva

magazin música més representativa i, de pas, rebem una classe magistral sobre la història de la música popular dels últims seixanta anys. Entretingut, entenedor i necessari. Una altra de les grans virtuts de l'In-Edit que es ressaltava al principi era la capacitat de presentar bones històries, relats que s'aguanten perfectament per sí mateixos i que no fan necessària una predisposició especial pel contingut del documental ni prejudicis sobre el tema o les bandes que en principi retraten. Dins aquesta esfera es troba el guanyador d'enguany, Last Days Here, on és completament indiferent si un gaudeix amb la música dels Pentagram, si la detesta o si no l'ha escoltat mai; la El llenguatge dels documentals musicals potència de la història es menja tota la ha evolucionat molt, però sortosament resta. En aquest sentit caldria citar altres documentals que presenten grans encara es pot anar a buscar a les persones històries, com The Ballad of Genesis and que en van ser pioneres: és el que ha fet Lady Jaye, una història d'amor preciosa l'In-Edit amb en Murray Lerner, més enllà de tots els convencionalismes socials amb el rerefons de l'escena de la un dels pares del gènere música industrial, els cuts-up i la vida de cabaret alternatiu. Dues persones que decideixen estimar-se d'una manera nova i que mitjançant la cirurgia estètica es van assemblant cada cop més físicament, amb l'ideal de convertir-se en una de sola. D'aquesta pràctica, per alguns repugnant i per altres interessant i renovadora, se'n va dir pandrogínia, i s'ensenya actualment a les classes d'art contemporani d'algunes universitats. Una altra cosa completament diferent que esdevé a la fi una altra gran història, encara que en aquest cas col·lectiva, és Quiero tener una ferretería en Andalucía, el retrat dels anys que en Joe Strummer, un dels membres claus de The Clash, va passar a Granada i Almeria, de la mà dels seus companys andalusos. Divertida i plena d'anècdotes impagables, com quan acaba rebent almoina per cantar cançons de The Clash amb un fan acordionista que no es creu que ell sigui qui és, fa riure alhora que permet endinsar-se una mica en aquest personatge tant important per l'evolució del primer punk. Per poder fer un festival sobre qualsevol tema ha d'existir material a presentar. El llenguatge dels documentals musicals ha evolucionat molt des dels seus inicis, però sortosament vivim una època on encara es pot anar a buscar a les persones que en van ser pioneres: és el que ha fet l'In-Edit amb en Murray Lerner, un dels pares del gènere, que s'ha presentat a Barcelona amb més de noranta anys a les seves espatlles i moltes ganes d'explicar el seu treball. Una master class i diferents aparicions després de la projecció dels seus documentals han permès a molta gent connectar amb una persona que ja gravava coses com el Festival de Newport del 63 quan molts de nosaltres encara tardaríem molts anys a néixer, una persona que per altra banda ha contribuït de manera enorme a l'establiment d'un llenguatge audiovisual per a produir documentals musicals. S'han projectat clàssics com el primer documental musical en guanyar un Oscar, From Mao to Mozart, on la càmera segueix el viatge del violinista Issac Stern a la Xina el 1979 en el que acaba sent un cant d'amor a través de la música sobre la incomprensió

magazin

i la comprensió de dues cultures tant diferents entre elles. El Festival de Newport i la figura de Bob Dylan també han estat representats, però la major part de projeccions del treball d'en Lerner han estat dels seus múltiples treballs sobre el Festival de l'illa de Wight del 1970, on sobresurten directes íntegres immensos, com el concert elèctric de Miles Davis i companyia, i el retrat col·lectiu del públic i d'allò que es respirava en el que ha estat considerat com el final de la utopia hippie a Message to love. The Isle of Wight Festival. Com avui sabem gràcies a les gravacions d'en Lerner sobre Newport, en Dylan deia a una emocionada audiència abans de començar un tema mig rient I'll tell you a story, because, do you like stories, eh? (Us explicaré una història, per que, us agraden les històries, no?). El documental musical és una manera d'explicar històries, amb l'atractiu d'intentar capturar la realitat (o una visió de la mateixa) i al mateix temps projectar llum sobre un determinat tema relacionat amb la música. És un gènere que es fa cada cop més necessari per a qualsevol melòman de mires àmplies, que tant de bo sigui cada dia més popular i que festivals com l'In-Edit contribueixen amb la seva feina a potenciar. Tota la gent a qui li agradin les històries, les bones històries, les històries reals, té cada any una cita amb el Beefeater In-Edit, un festival que, a més, té la gran virtut d'ajudar a entendre a músics, bandes, moviments, escenes musicals i, en última instància, persones. Un festival que fa entendre la música a través de bones històries.

discos

Mompou inèdit

Cançons i danses, de Frederic Mompou Marisa Martins, mezzosoprano; Mac McClure, piano Columna Música, 2009. Santiago Salvador

L'edició de Cançons i danses, amb cançons per a piano i veu, peces per a piano sol i una peça per veu a cappella a càrrec de Marisa Martins (mezzosoprano) i Mac McClure, conté com a mínim un element d'interès: el primer enregistrament discogràfic de nou obres (sis cançons i tres peces per a piano sol). Totes elles peces directes, eficaces i emotives, perfectament dignes d'haver estat enregistrades anteriorment. El motiu pel qual no van ser publicades m'és desconegut -tampoc no ho aclareix el llibret dels disc- però el fet és que la vídua de Mompou va decidir no publicar res després de la seva mort i posteriorment ho va deixar a la discreció dels seus hereus de la Fundació Mompou. Sigui com sigui les partitures d'aquestes peces seran publicades per l'Editorial Boileau i de fet algunes ja ho han estat: Tango i Sis variacions harmòniques sobre una cançó popular, han estat publicades al segon volum de pecs per a piano sol i El pont de Montjuïc (fortament dramàtica, una de les peces més notables del disc), apareix al tercer volum de peces per a piano sol. Aquest mostrari de novetats de "la música menys composta del món" -en paraules del propi compositor- inclou, a més, Cançó de l'àvia (1915), la primera cançó pròpia que Mompou va sentir executada, El testament d'Amèlia, arranjament de 1948 de l'antiga cançó popular, joia del folklore català, Ets l'infinit i Et sento que véns, ja conegudes en la forma de peces per a piano sol, Quand l'amant sortit, sobre text de Maeterlinck i única peça completada d'un cicle de quatre cançons, i Psalm, sobre el text bíblic "De profundis clamave ad te, Domine". El volum, que conté també peces que no són "noves" inclou, a més de les peces per a piano sol, cançons en català, francès, castellà (Pastoral, Llueve sobre el río i Viaje definitivo -única peça a cappella del disc-, sobre textos de Juan Ramón Jiménez) i llatí. Totes elles són una mostra de la rica inspiració minimalista de Mompou i de les seves atmosferes impressionistes, molt d'"època" en el bon sentit de la paraula en la mesura que mostren el compositor català perfectament enquadrat en l'esperit del seu temps, tot superant -com pocs altres- el lamentable aïllament de la nostra música. És l'obra d'un català universal. Per assolir aquesta categoria, en aquella època, calia viatjar a París i, si això era possible, passar per casa de la princesa Polignac, on Mompou va conèixer Paul Valéry -autor dels textos de Cinq mélodies de Paul Valéry, inclosos al disc-, Igor Stravinski, Maurice Ravel i Erik Satie entre d'altres. Les interpretacions de Marisa Martins i MacMcClure són sempre acurades i expressives. A Martins se li podria exigir una major claredat en la dicció, limitació molt característica de les veus femenines però perfectament superable com han

discos

demostrat il·lustres precedents, però cal agrair-li una línia de cant elegant, matisada i tècnicament ben fonamentada, amb moments de forta expressivitat com el remarcable crescendo dramàtic al final d'El testament d'Amèlia. Cançons i danses és una aportació notable al patrimoni musical català com ho és la publicació per l'Editorial Boileau de les peces inèdites de Mompou. Un pas més en el coneixement i la valorització de l'obra notable de Frederic Mompou.

Perfecte i major

Blanc, de Bernat Vivancos. Latvian Radio Choir; Sigvards Klava, dir. Neu Records, 2011. Miquel Gené Gonzàlez

És una bona notícia que un segell local, en aquest cas de la ciutat de Barcelona, aposti per la música de tradició clàssica que es fa als nostres dies, aquella coneguda amb l'etiqueta genèrica de "música contemporània". I és una bona notícia que ho faci amb la intenció de donar sortida a música que pugui arribar a un públic ampli (i no necessàriament especialista) i que realitzi el producte amb uns alts estàndards de qualitat i una decidida aposta per les noves tecnologies. Comencem pel principi. Santi Barguñó és el cap pensant darrera de Neu Records, el segell que presentava en societat el passat mes de maig un projecte fet disc: Blanc, amb música coral de Bernat Vivancos. En la roda de premsa de presentació, Àlex Robles, director de Catalunya Música, entitat que dóna suport al projecte, avalava la iniciativa de l'equip de Neu Records i parlava meravelles del disc, la música del qual comparava amb la d'Arvo Pärt. Bernat Vivancos, format a l'Escolania de Montserrat i director d'aquest centre educatiu musical per a infants (de sexe masculí) des de l'any 2007, presenta a Blanc la seva obra vocal, influenciada, segurament de manera inevitable, per la música sacra que es desenvolupa a la icònica Abadia, però també per les ensenyances rebudes als conservatoris de París i Noruega. Amb l'ajut de l'esplèndid Latvian Radio Choir que dirigeix Sigvards Klava, la música de Vivancos queda plasmada en un doble CD de cuidada edició: tapa de cartró, disseny minimalista i llibret amb una breu anàlisi del compositor i de l'obra enregistrada. L'edició, en aquest cas, no és el de menys, ja que Neu Records basa part del seu projecte en el desenvolupament i l'adaptació del producte als nous modes d'escolta que ens permeten els mitjans digitals. En aquesta línia ofereix, a banda del format CD, la possibilitat de comprar la música directament al seu espai web. Això no seria cap novetat si no comptéssim amb l'opció, a més, de triar entre 8 formats de

discos

descàrrega diferents i d'una explicació sobre quin d'aquests formats s'adapta millor al nostre tipus d'escolta. I al centre de tot, la música de Bernat Vivancos. Una música que construeix grans arquitectures sonores, amb molt d'espai i ampul·loses, però alhora denses, ocupades per la llum, la foscor, el clarobscur. Centrada en els temes sacres, només Bubbles i Le cri des bergers escapen de l'àmbit religiós. La primera presenta una peça lleugera dins l'esdevenir del disc, amb un timbre on predomina el color de les veus femenines, tot i la presència de veus masculines que donen més densitat al so, i unes melodies amb arestes. La segona és un joc coral a partir del crit d'un pastor, que ens pot fer reflexionar sobre el significat final de l'art (l'expressió humana?), i que mostra algunes de les característiques que destil·lo de la música de Vivancos: generació de grans espais sonors, intensificació dramàtica a partir de l'augment de la densitat, la intensitat i el registre i ús de l'acord perfecte major com a punt climàtic. L'ampli ús de les possibilitats de la veu i de les seves combinacions dota a les composicions de gran varietat en l'aspecte tímbric. A Obriu-me els llavis, Senyor, inspirada en el cant del monjo Gregori Estrada que la comunitat benedictina de Montserrat canta diàriament en l'ofici de matines, les veus que semblen sorgir de les tecles d'un orgue o fins i tot un sintetitzador es barregen amb veu parlada. El cant es fa més ortodox quan augmenta la intensitat, aconseguida pel desdoblament de veus que són conduïdes als seus extrems de tessitura fins a un nou clímax en perfecte major. A A child is born les veus masculines, que dominen la sonoritat global, són acolorides pels aguts de les sopranos per dalt i pels greus de les contralts per dins. La Messe aux sons des cloches barreja les veus del cor mixt amb campanes tubulars i mostra també una mescla de diferents textures. El Kyrie homofònic genera un gran espai sonor i l'omple de línies melòdiques molt lligades i melismàtiques, alhora que mostra una expressió entre el goig i la súplica, tot dins d'un gran dramatisme. El Gloria dibuixa un contorn més reduït a través del contrapunt en la seva lloança a Déu. El Sanctus, basat en la invocació gregoriana de la missa de difunts, torna a l'homofonia, però deixa certa independència a les diferents veus. Destacable a nivell textural és la Salve d'ecos, una Salve Regina composta a partir de la idea de l'eco, és a dir totalment contrapuntística, que torna a generar el contrast a través de l'addició i la supressió d'intensitat dinàmica i mostra una fragmentació textual habitual en les obres del disc. L'enèsima harmonització d'El cant dels ocells presenta tres possibilitats: la primera amb veu solista de soprano, la segona amb cor femení i textura homofònica i la tercera igualment homofònica però introduint els baixos en l'acompanyament. Cap d'elles és especialment original, encara que contenen els recursos compositius que

discos

hem vist en la resta d'obres i mantenen la mateixa sonoritat. Completen el disc Nigra sum i Nigra es, pulchra sum, obres inspirades en el Càntic dels càntics que lloen la Mare de Déu de Montserrat, i que en aquest relat ordenat em serveixen per a compendiar les característiques de la música que Bernat Vivancos presenta a Blanc: varietat textural, fragmentació formal a partir del text, generació d'amplis contorns sonors mitjançant el treball de dinàmica i de registre, cerca de diferents colors vocals a través de l'addició de veus, que moltes vegades són pensades amb la senzillesa d'una veu blanca, i densificació del so a partir de l'engruiximent del cor que condueix al clímax: l'acord perfecte major.

Recital de un maestro Sviatoslav Richter, piano Hänssler Classic, 2011. Jacobo Zabalo

Sereno y meditativo, con una clarividencia sobria, profunda. Así hubo de aparecerse Sviatoslav Richter frente a su público del Festival de Schwetzinger, el 15 de mayo de 1994, prácticamente en la recta final de una carrera repleta de éxitos. Con un programa escogido por el puro placer de tocar, fiel a sí mismo y casi ascético en la seriedad de su búsqueda, de la mano de una gravedad antológica Sviatoslav Richter comenzó por abordar una selección de las Piezas líricas de Edvard Grieg. Evocadoras como pocas, estas composiciones supusieron una inmersión en el meollo del recital, que continuaría con el no menos emotivo Preludio, coral y fuga de César Franck, una obra circular, con temas que reaparecen transmutados. Se ha dicho que Franck, organista de profesión, tenía las manos especialmente grandes, lo cual habría repercutido en sus propias composiciones. Observación difícil de contrastar, lo cierto es que la obra en cuestión requiere de una técnica sobresaliente, una técnica que el pianista ruso evidencia también en esta grabación adaptando los tempi, de modo a mantener una coherencia casi monástica, inquebrantable, y realizar una magistral evolución de los materiales. De la obra del gran compositor que fue César Franck, poco recordado seguramente por su escaso repertorio (posee asimismo un quinteto interesante, además de una conmovedora sonata para violín y piano, que en ocasiones es interpretada con violonchelo, como en la célebre versión de Barenboim y Du Pré), se dio paso a la obra pianística de Maurice Ravel, con la versión para piano de los Valses nobles y sentimentales. La interpretación de Richter registrada en directo demuestra ser sorprendentemente grácil, casi etérea: notas gravitan en torno a un centro que se desplaza, una danza de colores que también incorpora como posibilidad el silencio. Otros juegos, concretamente juegos de espejos en la composición siguiente,

discos

homónima (Miroirs): se prodigan nuevos diálogos, fraseos que parecen inacabables y que no obstante se interrumpen de repente, para retomar luego el decurso, el curso de unas aguas llamativamente cristalinas. Richter muestra un temple, una espontaneidad y arrojo en la digitación que uno nunca podría adivinar que se trata de un pianista consagrado, sin necesidad de demostrar nada. Y es que seguramente ahí resida la grandeza, el súmmum de la maestría: en tocar como para uno mismo, persiguiendo una excelencia que no puede no deslumbrar. Ciertamente hubo de ser un espectáculo escuchar a este intérprete en directo. Si bien nunca es consuelo suficiente, registros como el presente testimonian una vocación raramente igualada, con resultados que trascienden su contexto y perduran en la memoria del oyente. Canciones del siglo XVII en castellano muy bien escogidas Yo soy la locura, de Raquel Andueza y La Galanía Anima e Corpo, 2011. Jorge Arena

Un acopio de bellas canciones en castellano del siglo XVII nos ofrecen en su último trabajo Yo soy la locura Raquel Andueza y La Galanía (Jesús Fernández Baena a la tiorba, Pierre Pitzl a la guitarra barroca). Algunas piezas ya conocidas y otras jamás grabadas, unas de autores españoles y otras de compositores extranjeros que se aventuraron a componer en castellano, pero todas sin duda muy bien escogidas, dejan un muy buen sabor de boca tras su escucha. La cantante transmite el texto a la absoluta perfección, cuestión primordial para la música de esta época, y virtud a destacar puesto que no cualquier diva de la canción cuenta con ella (y no miro a nadie que se llame María Bayo en su disco Arias de Zarzuela Barroca, que vendría a ser el extremo opuesto; incluso es difícil descubrir en qué idioma canta. Escuchando ambos discos, nadie diría que ambas son hijas del mismo Reyno de Navarra). Se percibe de manera evidente una delicadeza en el trabajo conjunto de los tres intérpretes de los matices de la música y del texto, que no sólo consiguen transmitir lo esperado de este repertorio, sino que también crean un producto musical grato de consumir. Ofrece interesante información acerca del repertorio grabado el libreto del Cd, redactado no con poca caspa, y que pretendiendo justificar el nombre del disco vincula de manera un poco forzada las pistas del disco a la locura. Una nota personal de Raquel Andueza al final del escrito devuelve un poco de calidez al papel. Sin embargo, a pesar de que el resultado final es bastante digno, quedan una serie de cabos sueltos, que siempre aparecen cuando escucho discos de Raquel. El pri-

discos

mero es que pese a contar con un instrumento bello, pronunciar a la perfección y tener buen gusto como intérprete, el instrumento de Raquel permea cierta fragilidad que no le quita ni San Richard Levitt (será que no es tan santo. O igual sí). Para continuar, en la citada delicadeza en el tratamiento del texto y de la melodía, de vez en cuando hay algún que otro resbalón que, momentáneamente, rompe la magia que nos tenía hechizados el resto del disco. Podría haber una mayor sutileza, como han demostrado otros intérpretes de esta música. Y, para acabar, la ecualización que le han dado en la postproducción del CD a las cuerdas pulsadas es muy poco acertada... y una verdadera pena con lo bien que acompañan a la voz. ¿Cómo habrán conseguido que suenen a lata de una manera tan flagrante? Está claro que no se debe a la sonoridad de esos instrumentos, que tienen una configuración de armónicos mucho más rica. Toda esta parte de crítica negativa la lanzo sin acritud y desde el cariño, y lo hago porque lo pueden hacer para un 10 y se quedan en un 8. Y porque, además, un repertorio tan hermoso se lo merece.

El llegat de Mortier Macbeth, de Verdi Orquestra i Cor de l'Opéra de Paris; Teodor Currentzis, dir.Bel Air Classiques - Harmonia Mundi, 2011 2 DVD Antoni Colomer

Es tracta, indubtablement, d'un dels grans esdeveniments operístics dels darrers anys, ara editat en DVD. Una d'aquelles produccions que tot bon afeccionat al repertori operístic ha de conèixer i gaudirne. Aquest Macbeth verdià, impulsat pel polèmic però sempre inquiet Gérard Mortier, és una fita a tots els nivells: per la sumptuosa direcció orquestral, pel rendiment esplèndid dels cantants i, sobretot, per una direcció escènica inspirada, original i estudiada al mil·límetre. Sorgida d'una inesperada col·laboració entre l'Opéra de Paris que aleshores regia el director artístic belga i el Teatre de Novosibirsk, aquesta impressionant producció es va estrenar a Paris l'abril de 2009 i recentment ha estat editada en DVD i Blue-ray amb resultats esplendorosos. Els trumfos d'aquesta versió venen encapçalats per la sorprenentment madura, intensa, personal i passional direcció del jove director d'origen grec, però format a Sant Petersburg, Teodor Currentzis, que aquí es revela com un verdià de primera categoria. Sota la seva batuta aquest drama dels anys de galeres, primera gran òpera del geni de Busetto, arriba a una intensitat dramàtica po-

discos opinió

ques vegades vista i que permet situar la seva versió al costat de les dues grans referències discogràfiques, les dels italians Abbado i Muti. El plantejament de Currentzis, que fa sonar l'Orquestra i el Cor de l'Opéra de Paris amb un compromís poc habitual, s'apropa més a la idea d'Abbado, que contrasta de manera magistral la negror de determinades escenes, xiuxiuejades amb una subtilesa absoluta pels cantants i el cor (Sappia la sposa mia...), amb escenes d'una tètrica grandiositat (Patria opressa). Tot això aportant un element personal amb la seva lectura lenta, densa, fosca i matisada al detall que el situa indubtablement entre els directors de la jove generació a seguir. La seva mà es fa evident en el fraseig d'uns cantants en estat de gràcia. Violeta Urmana és la Lady Macbeth del moment. No només fa totes les notes (almenys les escrites) sinó que crea un personatge fascinant allunyat de tòpics habituals. La veu, com se sap, és d'una qualitat argentina però el més sorprenent és la qualitat de la seva coloratura i la penetració psicològica del seu cant. Un treball actoral magnífic que comparteix amb el baríton grec Dimitris Tiliakos, tot un descobriment malgrat les crítiques que han ressaltat la lleugeresa del seu timbre líric, una llufa habitual que se li penja a tot baríton que s'enfronta a Verdi des de la desaparició de la generació de postguerra. O no han rebut aquestes mateixes crítiques gent com Bruson, Nucci, Cappucilli o Milnes? Personalment considero la prestació de Tiliakos excel·lent en línies generals. La veu no sembla ampla, és cert, però la línia és prou elegant, la tècnica impecable, el color unitari i el personatge perfectament dissenyat i plasmat en escena. Amb Urmana formen un tàndem de gran compenetració a tots els nivells. Tota una revelació. A més remata la seva actuació amb l'optativa Mal per me que aporta un plus d'interès i personalitat a aquesta producció. Furlanetto en el paper de Banquo llueix els esplendors d'una carrera sensacional que va arribant poc a poc a la seva fi. Però quina presència vocal i escènica! Finalment Stefano Secco està brillant, tot i que no és precisament un doll de subtilesa, en la sempre "resultona" Ah, la paterna mano. I per rematar aquest festí, la sensacional mis-en-scène de Dmitri Tcherniakov. Teníem ja la sort d'haver gaudit de la seva versió d'El jugador de Prokofiev a la Staatsoper unter den Linden de Berlin dirigida musicalment per Daniel Barenboim. Com aquesta del títol verdià, es tractava d'una producció summament detallista, amb una direcció d'actors magistral i amb una potència visual innegable. Per situar cadascuna de les escenes, Tcherniakov utilitza en aquest cas una projecció inspirada en Google Maps que a més li serveix per enllaçar les escenes i acompanyar els interludis. Aquest recurs situa a l'espectador en una clara posició de voyeur, element reforçat pels decorats, que ens permeten veure l'acció des de la distància, a través d'una finestra. Aquesta perspectiva permet una mirada diferent sobre els personatges, uns personatges molt allunyats del

discos

to expressionista de moltes produccions. Són personatges de carn i ossos, amb les seves mesquines aspiracions en un context burgés. La resolució de les escenes de "bogeria", la primera de Macbeth durant el festí i, sobretot, l'escena final de la seva esposa, estan exposades amb una senzillesa i una potència expressiva colpidora. Teatre de gran volada. I finalment, la decisió de prescindir de bruixes (sens dubte les escenes més fluixes de l'obra del jove Verdi) transmutades en els habitants d'una ambigua ciutat d'aire fantasmal, tot i ser una interpretació lleugerament forçada, estan tan ben resoltes (el moviment del cor d'aquesta producció s'hauria d'ensenyar a qualsevol escola de teatre) que contribueixen a augmentar la desolació de la tragèdia. Però sobretot, el més captivador d'aquesta producció i que la fa tan especial, és la sensació d'unitat artística que desprèn. La compenetració perfecta entre el missatge visual, el teatral i el missatge musical. És a dir que el tàndem Tcherniakov - Currentzis funciona com un rellotge i fa créixer com l'escuma un espectacle en conjunt sensacional. Un espectacle que, una vegada més, cal atribuir a la visió de Gérard Mortier, aquest director artístic adorat per alguns, menystingut per molts altres però que ens ha deixat, durant els darrers vint anys, alguns dels espectacles operístics més fascinants que es recorden.

llibres

A propósito de los raptos musicales

M de música. Del oído a la alquimia emocional, de Josep M. Romero Fillat Alba editorial, 2011 Jacobo Zabalo

Orienta como un manual pero se lee casi como una novela al contar con capítulos bien definidos, que tratan cuestiones específicas y al mismo tiempo trazan un itinerario, una narrativa perfectamente coherente que transita, en sus diferentes meandros, por los usos más comunes y también más novedosos de la música de todos los géneros, creada en todas las épocas con funciones y formas de disfrutarla o consumirla bien diferentes. Su autor, Josep M. Romero Fillat, conoce como pocos la aplicación de melodías a imágenes en movimiento, no en vano trabaja desde 1983 en el departamento de montaje musical de TV3 y Canal 33. El presente libro representa, así, una muestra del bagaje acumulado a lo largo de muchos años de experiencia, pero no sólo eso. Su autor demuestra una genuina sensibilidad por la materia tratada, que conoce desde dentro, y no sólo a partir de los usos y abusos de su consumo en la actualidad. De hecho, uno de los principales méritos de esta publicación es pensar la tensión existente entre esa esfera interna y externa, entre la apreciación íntima de la música y sus diferentes modalidades de difusión, que repercuten asimismo en la forma inevitablemente personal de apropiársela. El subtítulo de esta publicación proporciona una pista muy valiosa, reveladora de una de las principales tesis que se sostienen y demuestran, siendo ilustrada con una sensacional profusión de ejemplos. Del oído a la alquimia emocional evidencia el aspecto pasivo del oyente afectado por una forma de encanto a menudo subliminal: "sufrimos 'secuestros emocionales' en un instante, antes de que el neocórtex tenga tiempo de reaccionar". La conciencia, el proceso de reflexión en torno a lo experimentado se activa a posteriori, demasiado tarde como para poder imponer un sentido a aquello que nos remite afectivamente a un lugar remoto y absolutamente cercano, de difícil verbalización. "La memoria musical en la mayoría de casos actúa de manera automática al margen de nuestra voluntad" razona el autor del texto, aclarando además cómo una melodía interiorizada en circunstancias emocionales determinadas tiende a reproducirlas una vez ésta suena de nuevo, provocando una resonancia interna, despertando una genuina vivencia anclada en lo más profundo del sujeto. Literariamente la narración de una experiencia sensitiva comparable nos remite -como no- a la célebre magdalena proustiana, al suscitar la degustación extemporánea la apertura de un mundo que se creía perdido.

llibres

Romero Fillat, el autor del libro, traza desde el mismo título un periplo que se inicia magistralmente con la referencia a uno de los clásicos más influyentes en el arte cinematográfico, a la postre también una de las primeras realizaciones del cine sonoro: M, el vampiro de Düsseldorf de Fritz Lang debe su título a la inicial de Mörder, asesino, que en un momento de la película (titulada en el idioma original simplemente M) se marcará con tiza en la espalda del criminal que mantiene atemorizada a aquella ciudad. Su modus operandi se ve delatado cuando un vendedor ciego asocia una melodía silbada en la escena del crimen a su autor, que la repite en su presencia. La memoria musical en la mayoría La banda sonora de las acciones casos actúa de manera automática delictivas representa un verdadero acto fallido en la medida que, muy al margen de nuestra voluntad sintomáticamente, permite que sea reconocido. El fragmento musical en cuestión, inconsciente en su repetición también para el asesino, procede de la suite Peer Gynt, de Edvard Grieg, y corresponde al episodio "En la gruta del rey de la montaña". Así, el uso de melodías y efectos de sonido en la industria cinematográfica se inaugura en buena medida con esta producción soberbia, que pone en primer plano la cuestión de la alquimia musical, dando a entender el vínculo de la afección sub limine con un fenómeno auditivo que permite entender -o si acaso presentir- el sentido del decurso de la acción. Por señalar algún contra de esta amena publicación, cabe decir que el apartado menos interesante -para todo lector que no tenga un interés específico por el mundo de la televisión, se entiende- es aquel en que el autor comenta programa a programa el empleo de melodías y jingles. Tarea igualmente realizada con algunas películas de referencia, conocidas en su mayoría, que funciona menos -desde el punto de vista de la lectura- en su paso de revista televisiva. Pero no se trata este ni siquiera de un mal menor, pues no hay duda que también habrá quien aprecie muy positivamente las indicaciones vertidas en las páginas en cuestión. Por otra parte, esta publicación se completa con un glosario breve pero útil (teniendo en cuenta los frecuentes tecnicismos y siglas empleados en la industria audiovisual) así como de una serie de listas musicales o playlists de diferentes géneros; listas a modo de mera orientación y, sobre todo, de ilustración final a propósito de esos earworms o "gusanos del oído", temas interiorizados que acompañan la banda sonora de nuestra vida, dando materia o soporte emotivo a cuanto acontece.

llibres

Les cartes de Brahms

Cartas 1853-1897, de Johannes Brahms Editorial Nortesur - Musikeon, 2010 Miquel Gené Gonzàlez

En la roda de premsa de presentació del llibre, Luca Chiantore, director de Musikeon, ens felicitava a tots per la publicació del primer epistolari de Johannes Brahms en llengua castellana. Chiantore destacava les dues grans línies que el llibre explora: la relació que Brahms establia amb la música, especialment la seva música, i les relacions que mantingué amb les persones del seu voltant. La música com a manera de sentir, de pensar i, per descomptat, de viure. Les persones com un lloc on abocar la seva emotivitat. Una roda de premsa que unia aquesta novetat editorial amb la presentació del nou disc que el Trio Kandinsky publica amb el segell Columna Música, i que conté precisament dos trios de Brahms i un de Clara Schumann, una de les heroïnes de la història del compositor d'Hamburg. Les cartes, editades pel musicòleg alemany Hans Gál i publicades per primera vegada el 1979, es presenten en una successió cronològica més o menys lineal i ens mostren una selecció de les relacions que Brahms establí entre 1853, moment en què el jove compositor és llançat a l'opinió pública per Robert Schumann amb el seu article Neue Bahnen (Nous camins), fins la seva mort a Viena la primavera de 1897. La selecció mostra aquells esdeveniments que més poden interessar als seguidors de la música de Brahms, resseguint les seves relacions professionals amb músics -Robert i Clara Schumann, Joseph Joachim, Richard Wagner-, editors -Fritz Simrock, Max Abraham - i promotors -Franz Wüllner-, així com d'altres de caire exclusivament personal, però sempre amb la música com a fil conductor. La correspondència de Brahms mostra un personatge totalment imbuït per la seva tasca creadora, alhora que proper i intens en les seves relacions personals, fet que difumina la frontera, que en Brahms es rebel·la pràcticament inexistent, entre allò personal i allò professional. L'edició de Hans Gál ens ofereix guies puntuals en forma de notes contextuals que introdueixen de manera pertinent esdeveniments i arcs relacionals concrets. Aquesta informació, molt interessant quan apareix, es troba a faltar en moments determinats, en els que s'obliga al lector a intuir més del desitjable. El discurs que Gál construeix segueix una coherència temporal regular, tot i que en alguns moments realitza salts per a tancar fils argumentals que no queden del tot justificats, ja que es perd més en línia del que es guanya en contingut. Un altre element que es troba a faltar són

llibres

referències més extenses sobre les respostes que Brahms rebia. Si bé és cert que aquest no és l'objectiu de l'epistolari, i que en els casos més necessaris Gál introdueix com a nota alguna d'aquestes respostes, la sensació final és de soliloqui llançat al buit. El resultat del compendi és un dibuix a grans trets però essencial d'un dels músics més importants del Romanticisme alemany. Les cartes permeten endinsar-nos en la personalitat d'una figura externament freda i distant, però que en les relacions íntimes és càlid, afectiu i fins i tot apassionat. Amb un humor irònic i satíric, sempre amb ell mateix com a principal blanc de les seves queixes i flagel·lacions ("Le felicito por ser más perezoso que yo" o "Por eso quisiera, en primer lugar, darme una bofetada" són només dos exemples), i amb un estil apressat que sempre deixa per a demà el que voldria dir avui, les cartes tracen alguns dels moments i relacions més importants en la vida de Brahms: els primers contactes amb Robert Schumann, padrí durant el breu temps que van compartir abans de la seva mort; la complexa i encara no aclarida relació amb Clara Schumann, mostrada a través de les poques cartes que ambdós van conservar després de decidir destruir-les totes; les diferents fases per les que va passar la seva amistat amb Joseph Joachim; la correspondència amb Wagner, tan correcta com punxant; les relacions amb editors, promotors i músics, que ens permeten fer-nos una idea de la vida musical europea de la segona meitat del segle XIX; les seves relacions personals, que ens mostren el funcionament de la societat de l'època. Les cartes ens apropen també al procés creatiu de Brahms, sempre dubtós de la qualitat de les seves obres, tal i com demostra la constant demanda de crítica. I tot, finalment, per a desentrellar part de la sensibilitat i la intimitat de Johannes, que escriu les seves cartes per als altres, però també per a ell, com a espai d'autoreflexió, i que l'hàbil edició de Gál fila com una narració fluïda i novel·lesca, que fa una reconstrucció gairebé autobiogràfica del compositor.

llibres

Paraula de músic

Conversaciones sobre música, de Wilhelm Furtwängler Acantilado, 2011 Josep Pascual

Les converses que van mantenir el gran director i compositor Wilhelm Furtwängler i el compositor i crític Walter Abendroth el 1937 van veure's reflectides en un llibre summament estimulant, fascinant i podríem dir que imprescindible per tot aquell que estigui seriosament - o apassionadament, o totes dues coses - interessat en això que anomenem música. A les sis converses desenvolupades aquell any s'hi afegeix una setena - que en realitat és un assaig de Furtwängler - deu anys posterior centrat en el debat entre música tonal i atonal. Les consideracions del gran músic alemany sobre el públic, sobre la interpretació i els seus problemes i allò que de creatiu té aquesta activitat, sobre Beethoven en general i molt especialment sobre la Novena, i sobre el lloc i funció del compositor a la societat suposen tota una lliçó magistral a la qual l'assaig final és la cirereta. Més enllà de si hom està d'acord o no amb allò que Furtwängler planteja, cal reconèixer que no pot deixar indiferent a ningú. Amb el Furtwängler pensador i fins i tot polemista cal encarar-s'hi igual que amb el Furtwängler músic: amb molta atenció, però mai amb indiferència, i, naturalment, amb passió com no podem fer d'altra manera aquells - i som molts - que ens sentim fascinats per aquesta figura irrepetible. Hi ha moltes sorpreses al llarg d'aquest llibre tan breu com intens, i així ens trobem una molt interessant concepció europeista a partir de la música, reflexions al voltant de la forma i l'expressió, de l'art i l'ofici, del significat de la música més enllà del programatisme i un llarguíssim etcètera. El fet de veure la música tonal com un seguit de cadències, d'una dicotomia entre tensió i repòs que no es pot reproduir fora del sistema per més intents que hi hagin sorprèn però convida a una reflexió seriosa, tan seriosa com és la reflexió de Furtwängler, en cap moment superficial, sempre tan rigorós i alhora tan apassionat com ho és en la seva activitat com a músic. Hi reconeixem, en aquests escrits, un veritable esperit romàntic, amarat de l'idealisme alemany i de tota una càrrega cultural i estètica a la qual s'adscriu voluntàriament, deliberadament i, potser, naturalment, com si no pogués ser d'una altra manera. És a dir, Furtwängler se'ns mostra en aquests escrits com un músic que és així perquè li ha tocat ser-ho pel que ha viscut i per la seva pròpia història personal però també perquè ho ha desitjat. Veure'l com un conservador no és només una visió superficial sinó també una mentida, i no només perquè va destacar com a intèrpret de tots els compositors destacats - i altres no tan destacats - del seu temps, tot i que excel·lí amb el gran repertori,

llibres opinió

és clar, sinó també perquè ara, amb més de mig segle de distància, quan el retorn a la tonalitat - sovint des de la modernitat post avantguardista i com a resultat precisament de l'evolució de l'avantguarda - és un fet, paraules com les seves adquireixen un sentit molt especial. Fins i tot trobem una crítica curiosa i potser pionera d'una certa manera d'entendre l'historicisme interpretatiu. No ens voldríem estendre massa comentant aspectes d'aquest llibre ja que ens quedaríem curts i seríem traïdors a la seva pròpia essència ja que el que demana és temps per a pensar-hi, demana temps per a gaudir-lo, i una crònica ràpida que pretengui comentar-lo no farà més que ser contradictòria. Per descomptat que la seva lectura és més que recomanable als músics però també a tothom que pretengui gaudir d'una experiència estimulant o per a qui, simplement, aspiri a aprendre alguna cosa de la paraula d'un músic.