23
SomGarrigues • del 20 de juny al 3 de juliol de 2014
CULTURA MÚSICA • Juncosa
25 anys d’autenticitat garriguenca feta rock Quina Barra. El grup de Juncosa, nascut el 1989, és la banda viva amb més anys de trajectòria, sempre fidels a un estil, el rock, i a la realitat de la comarca per bastir-ne les lletres. El dissabte 28 de juny s’ha organitzat una festa de celebració del seu mig quart de segle d’existència cor de la comarca. Aquí, cançons com Terra resseca, han esdevingut l’himne garriguenc indiscutible. “Si algun dia no estem aquí, no serà per gust, perquè les Garrigues són la nostra pell, aquí morirem”, comença la lletra. Si Els Pets feien país, Quina Barra ha fet comarca. “Enaltim una mica el que tenim al voltant, expliquem que a les Garrigues estem de cul al Montsant, que estem en un lloc privilegiat, on les coses són com són, que no hi ha grandeses però que la gent és bona en general, hi ha qualitat de vida, coses quotidianes que tothom sap”, diu Isidre Pascual, bateria del grup des de l’any 2001.
Miquel Andreu
miquel@somgarrigues.cat
8 de desembre de 1989. Fa 9 anys de la mort de John Lennon i, per recordar-ho, a la Granadella es fa un concert amb diversos grups. Entre aquests, un que debuta: Quina Barra. Són tres nois de Juncosa: Ramon Piqué, Miquel Mor i Ramon Llevadot, d’entre 16 i 23 anys, que tot just han acabat de decidir el nom del grup a l’hora de sopar. Fins aleshores, sobretot el Ramon i el Miquel, tocaven a casa i al bar del xiringuito del poble. Feien versions de grups de l’època, com Loquillo o Frontera, però per al concert de la Granadella es van
Impuls de la gent jove
A part dels seguidors més fidels, el grup ha aconseguit arribar més enllà dels cercles més afins. | FOTO: Quina Barra |
“agrorock”. “La gent tenia ganes d’això”, diu el Ramon. I de sentir-ho en català, també. “Feies rock català i a vegades ja et llogaven per això, encara que no t’haguessin sentit”, afegeix.
busos de la capital provincial, que es venien ràpidament. També eren a la botiga de discos Satchmo, i van tocar a sales com Europa, Cotton, Smi-
Primers anys trepidants
preparar també quatre o cinc cançons pròpies en 15 dies. Les seues ja eren en català i amb un enfocament ben clar: rock rural. Pobre pagès, una de les primeres, ja era una declaració d’intencions dels temes als
Per la zona no hi havia aquest estil i en l’ambit de país tot just començaven a despuntar Els Pets, nascuts el 1985 quals cantarien al llarg dels anys. Per la zona no hi havia res d’aquest estil (els maialencs The Companys i els borgencs Tse-Tsé no arribarien fins a mitjans dels 90), i en l’àmbit de país començaven a despuntar Els Pets, nascuts el 1985, com a exponent d ’a q u e s t
I devia ser ben cert, que la gent en tenia ganes, perquè després de l’actuació de la Granadella, el grup juncosí viuria la seua etapa més prolífica, cinc o sis anys de no parar, amb una mitjana de 25-30 concerts per estiu. El 1991 van treure la seua primera casset (Quina Barra), el 1993, la segona (Històries de bar) i el 1995 la tercera (Per la drecera). El ritme era intens, i amb la idea de promocionar-se fora de la contrada, quasi sempre al marge de representants i poc amants de trucar a portes, van anar fent incursions a Lleida. Deixaven maquetes al bar Senglar, punt de trobada del jovent de la zona prop de l’estació d’auto-
El seu àmbit per excel·lència són els pobles petits, i cançons com ‘Terra resseca’ han esdevingut un himne garriguenc com avui, sinó a còpia de passar-se cassets i assistir als directes. De versions, les mínimes. “Els qui van a veure Quina Barra volen veure Quina Barra”, explica el Ramon.
Les Garrigues com a ADN
ling Jack, B-Jazz, sovint omplint-les de gom a gom... Havien aconseguit trencar la frontera del públic de l’entorn més proper i arribar a gent que no coneixien, en una època en què la difusió de grups i cançons no era immediata
Tot i les actuacions a sales lleidatanes, l’àmbit per excel·lència del grup són els pobles. La ruralitat, especialment a les Garrigues i el Segrià, agermana. “La realitat del terreno és pràcticament la mateixa i les lletres toquen igual”, diu el Miquel. A les Garrigues, pocs són els pobles on no hagin tocat, però la frontera imaginària entre les Garrigues Altes i la zona més de la plana també s’ha notat, aquests anys, en el grau de penetració de la banda, que ha tingut el seu espai de més seguiment al
Cap al 2000, després d’11 anys de funcionament i poc després d’haver tret el disc (Tu ets, 1999), el grup va viure un impasse. Plegaven Albert Guiu, baix i cantant, i Ramon Llevadot, bateria [Àlex Pethoe]. El Ramon i el Miquel, però, els dos components que quedaven d’aquell 1989, no van voler plegar. La incorporació de l’Isidre i la reincorporació de l’Artur, i alguna col·laboració puntual de Camil Jardí a l’harmònica, van completar el grup. Però allò que realment va empènyer a continuar va ser el jovent del poble. “Si no tens ningú que et segueix, pares i ja està... – diu el Miquel– Però gràcies a Déu, aquí al poble ens han impulsat molt a seguir. Estem molt ben acoblats.” Els joves del poble –molts, fills dels primers fans– els porten a les seues festes i
organitzen la celebració del proper 28 de juny. Entre una cosa i l’altra, ja són 25 anys, alimentats també per la bona relació entre ells. I és que “un rock’n’roll i uns amics, i pots ser un tio feliç”, diu un dels hits.