PETI QUI PETI
Oriol Sans Arrufat Director d’orquestra
Remenant vides
hem preocupat “delsEnsescenaris i no
SANTI ARBÓS santi.arbos@somgarrigues.cat
del públic
Les Borges Blanques, 1977. Ha tocat diversos instruments, sobretot el piano, però és la direcció allò que l’apassiona. Ho va descobrir un dia, de petit, a l’Escolania de Montserrat. “I hi he arribat, estic content del camí fet”, diu. Fa 10 anys va anar a estudiar un màster a Michigan i ara hi té la vida muntada.
Miquel Andreu
miquel@somgarrigues.cat @lotigre
Miquel Andreu - Una universitat de música, teatre i dansa, és curiós. Oriol Sans - A Espanya (no és una cosa ni europea), la música no és a les universitats, sinó que és als conservatoris, però hi ha molts països a Europa on la música forma part d’una universitat, com una facultat de Química. Als Estats Units, la immensa majoria de les escoles de música a nivell superior formen part d’una universitat, i aquest és el cas de Michigan. M.A. - Aquí, la formació musical queda com un extraescolar, un món a part. O.S. - Sí, quan vaig arribar als Estats Units em va sobtar això, que la música fos a les universitats. I la veritat és que no està gens malament, perquè als 17 anys no saps què vols fer encara. Aquí has de decidir la carrera i vigila no t’equivoquis; allà és més obert. Sí que arriba un punt que els alumnes han de decidir, però els dos primers anys són molt flexibles. La meva dona, per exemple, feia contrabaix i biologia, i ara és metgessa. I això passa molt, hi ha aquesta combinació. M.A. - Això deu afavorir que molta gent que no s’ha dedicat a la música en tingui nocions. O.S. - I per això és més fàcil que hi hagi orquestres amateurs, que hi hagi més gent que vagi als concerts... És clar, hi ha gent que coneix aquest món tot i que no s’hi ha dedicat professionalment. Aquí sembla que o t’hi dediques professionalment o no vas a concerts ni
toques en una orquestra. Quan estava al Conservatori de Lleida, alumnes que acabaven el Grau Mitjà i no volien fer el Superior, no tenien cap alternativa. Ens hem preocupat molt d’omplir els escenaris i no ens hem preocupat prou de qui anirà als concerts, del públic. M.A. - Què ensenyes als teus alumnes? O.S. - Els ensenyo què vol dir estar en una orquestra, què és la disciplina d’orquestra, com preparar-se. No és el mateix tocar un instrument sol a casa que amb altra gent, no és el mateix afinar tu sol que amb altra gent... Molts volen ser músics d’orquestra i és important ensenyar-los específicament allò que convé per estar en una orquestra. M.A. - La figura de director s’entén? Algun profà diria que només mou els braços. O.S. - N’hi ha dels que toquen que també ho pensen [riu]. Quan toques en una orquestra és molt difícil saber si estàs tocant molt fort o molt fluix, per exemple. Si ets al mig d’una secció de violins, tens 30 persones tocant amb tu, no saps com se sent del públic. La figura del director és estar una mica amb un peu a dins i un peu a fora. Tots els músics tenen la partitura, saben què han de tocar, però hi ha moltes coses en una orquestra que no estan escrites: la velocitat, quan comencem, com acabem, si una secció sona massa fort o massa fluix... Ells no necessiten el director per saber quines notes han de tocar, sinó per com han de ser. M.A. - Quines sensacions es tenen des d’aquesta posició? De poder? O.S. - No, és una sensació molt especial. Mira, en una orquestra es necessiten almenys 32
violinistes, però de directors només un, i és dur. Tens amics que tenen casa i fills i jo, als 28 anys, quan els companys treballaven, vaig marxar a estudiar. Penses “per què m’he dedicat a això?” Doncs si en un concert hi ha dos o tres moments especials, és quan dius “ostres, ho faig per això”. Aquella sensació de tocar junts, de veure que 80 persones, amb les seves voluntats, els seus gustos, les seves maneres de fer... que tots siguem capaços de fer una cosa junts i que el resultat sigui una cosa absolutament diferent de cadascú tocant sol, és impressionant, no té preu. Molta gent pensarà el mateix d’altres feines i que el que estic dient és estúpid, però per mi és molt especial. M.A. - Un músic (i altres oficis) està en formació permanent. En direcció també, suposo. O.S. - El 90% de la meva feina és estudiar. És un privilegi, em paguen per estudiar, què més vull? És curiós, perquè abans de tenir una feina també estudiava, però no em pagaven [riu], però arriba un punt que la gent veu el que fas, els agrada i et recompensen. M.A. - A diferència d’un instrumentista, el director s’ha de recrear la música al cap. Estudiar música en silenci, no? O.S. - Sí, i no puc escoltar res quan estudio. La principal qualitat d’un músic, o un artista en general, és la imaginació. No hi ha procés creatiu sense imaginació, i els directors l’activem en el moment d’estudiar. Jo ara em miro una partitura i sé com sona. Ho trobo fascinant, m’ho passo molt bé. Quan començo una obra nova, m’agrada no escoltar cap gravació; un cop ja me n’he fet la idea sí, seria estúpid no escoltar el que han fet grans directors.
A primera hora del primer diumenge de març al mercat de brocanters de les Borges hi fot un fred que pela, però els primers remenadors ja han fet acte de presència. Sobta la quantitat d’objectes que un dia van ser personals i ara estan exposats a la vista de tothom destinats a la venda. Entre aquests em criden l’atenció sempre les fotos familiars, els escrits més o menys íntims i les postals escrites i enviades a parents i amics. M’entretinc regirant fotos d’una família benestant, catalanoparlant per algunes anotacions de dates, en els seus periples per diferents ciutat europees dels 50 i 60. Més envant, llegeixo una postaldisc (sense disc) d’una família devota que visitava Lourdes a mitjan segle passat. La cirereta del pastís, però, era un diari en català que una noia començava el 1952 a Barcelona, veritable retrat d’una època. Llàstima que fos curt, se’n podria haver fet una novel·la...
PROPOSA’NS un protagonista per a la contra www.somgarrigues.cat