Llibert Tarragó Esteve
Albert Font-Tarrés
Gabriel Pena
Fill d’exiliat supervivent de Mauthausen després de fer dos guerres
albert@somgarrigues.cat
Albert Font-Tarrés - Fins fa poc aquí hi ha hagut silenci sobre la guerra, el vostre pare explicava la seua experiència? Llibert Tarragó - Ell en parlava i el seus amics deportats i exiliats republicans que vivien a la nostra ciutat en parlaven i hi havien commemoracions. Vivíem a França, era diferent.
Cafè Tertamla
Briva la Galharda (Occitània), 1947. Busca recuperar la memòria dels deportats. I és que és fill de Joan Tarragó Balcells, del Vilosell, un comunista que va fer la guerra de 19361939, la Segona Guerra Mundial i va ser a Mauthausen. Dels 43 garriguencs que van passar per camps de concentració nazis només en van sobreviure 10, dels quals el seu pare va ser un dels 3 que més temps hi va ser, del 25 de gener de 1941 al 5 de maig de 1945. En Llibert ha viscut l’exili dels seus pares. Ara viu a Catalunya, el que hauria desitjat fer sa mare.
A.F-T.- Ser deportat té conseqüències dures. L.T.- La primera és en la salut: va sortir del camp desgastat, deu anys després va haver de deixar la feina d’obrer per incapacitat i va morir als 65 anys, el 1979. Tenia una llista molt llarga de diagnòstics, gairebé totes les parts del cos estaven tocades. Tenia també una cama fotuda per la mossegada d’un gos d’un SS [agent de seguretat nazi] que li van llançar a sobre a Mauthausen per castigar-lo i li faltava una part de la cuixa. La segona conseqüència és l’exili, no va poder tornar a Catalunya. La tercera és moral, no poder tornar a la seua ter-
El meu pare tenia la moral política alta, era un lluitador, però tenia assumit que no podria tornar, fet que l’impactava ra l’impactava molt. La demostració és que quan el tocadiscs va entrar a casa es posava molt sovint L’emigrant i quan sonava hi havia un silenci total que m’impactava. A.F-T.- Heu arribat a escriure: “Nosaltres sabíem que era impossible que fos lliurement feliç.” Era un home amargat per les circumstàncies? L-T.- No, no, era un lluitador. Havia passat dos guerres i el camp de concentració. Tenia la moral política alta. Estava tocat per haver estat 4 anys i 4 mesos en un infern, d’haver viscut la separació de la seva dona durant 8 anys i la separació de la seva família. Però tenia assumit que ell no podria tornar, per això es va dedicar molt al fet que els seus nens s’integressin a l’escola pública francesa. A.F-T.- El vostre pare va arribar a crear una biblioteca clandestina a Mauthausen amb uns 200 llibres. L.T.- Ell va formar part del comitè de resistència que van formar els espanyols a l’arribar a Mauthausen, eren un col·lectiu. Ell mateix ho explicava ben bé: en una situació com aquesta, en un camp de concentració, no hi
El visito al seu pis de Barcelona. En Llibert ha exercit de periodista durant dos dècades per a mitjans com ara Le Monde o L’Équipe, on ara treballa el seu fill Sébastien. També ha portat empreses de comunicació, ha fet de conseller institucional i ha editat llibres catalans en francès. Li agradaria conèixer parents del Vilosell.
A Mauthausen no hi havia lloc per a herois, sinó per a la solidaritat havia lloc per a herois, sinó que hi havia lloc per a la solidaritat. Un sol no podia fer res. La biblioteca és de 1943, quan van arribar molts combois de trens amb deportats francesos que portaven llibres a les maletes. Recollien tot el que portaven i, entre això, els llibres; i aquest comitè va decidir robar els llibres sobre una idea del meu pare. I a la seva barraca ell i un altre deportat van muntar una biblioteca amb els llibres. A.F-T.- Com s’aconseguia tenir una biblioteca clandestina en un lloc de repressió? L.T.- S’amagaven moltes altres coses. Un camp com aquell és una ciutat. Hi van entrar unes 200.000 perso-
Es lloga oficina 1a planta a les Borges Blanques c/ Nou amb c/ del Carme
Nova, cèntrica i amb tots els serveis
973 142 420
275 €/mes
Vaig viure en un exili polític, però també familiar, no vaig conèixer què era tenir una família amb tiets i cosins nes i en van morir 175.000. Al mateix temps hi havia desenes de milers de deportats. No es pot controlar tot. A.F-T.- El vostre pare era del Vilosell i la vostra mare, Rosa Esteve Serra, de Vilaverd. Com es viu pensant que sense una guerra potser hauríeu viscut per la zona?
L.T.- Vaig viure en un exili polític, però també familiar. No vaig conèixer què era una família, els tiets, els cosins... Jo vaig “néixer” a Mauthausen perquè el meu pare va dir que si en sortia i tenia una filla en diria Llibertat i si era nen, Llibert. Et dóna força, però també et posa fragilitats, neixes en un lloc de mort. A.F-T.- No sé si en voldreu parlar: el cas d’Enric Marco, qui durant anys va mentir fent-se passar per un deportat i que va ser president de l’Amical Mauthausen. N’éreu un dels 4 vicepresidents. L.T.- Llavors, vivia més a París que aquí. Va ser un gran disgust, em va ferir moltíssim. Per què? Per a mi la deportació és sagrada. Entre nosaltres és igual que se sigui de dretes o d’esquerres, fills d’anarquistes o comunistes... abans de tot, abans de nacionalitats, som fills de deportats. Vivíem amb supervivents i això té un impacte molt fort sobre els fills. No es pot jugar amb això. El cas d’Enric Marco, per a molts era estrany, per a nosaltres és inacceptable i vergonyós. I en vaig marxar. A França vaig muntar un grup de recerca, Triangle Blau, que sí que és seriós.
gabriel.pena@somgarrigues.cat
Quan tot torna a començar
S’ha acabat l’estiu. O vaja, això que fins ara n’hem dit estiu. Diuen els i les mestres que cada vegada és més difícil explicar les estacions a la canalla, perquè moltes vegades allò que habitualment era tan exacte i que s’explica als llibres –el florir dels arbres, les fulles que cauen, el temps de collita– ho ha deixat de ser. Només alguns pobles que fan la festa major a finals de setembre encara poden excusar que la tardor no hagi arribat. Però una vegada passat Sant Miquel, quan tot torna a començar, la fresca i la poca claror faran que ens refugiem més a casa o als cafès. Es pansiran algunes flors. També alguns vells es pansiran. Vindran més mals de tot, d’ossos i aquestes coses. Enyorarem més. Viurem temps de revolta. Ens concentrarem més en lo barça –a veure si continuem així enguany–. Vindran les olives, la boira, los vespres vora el foc... Potser quan surti publicat aquest text Damià Florensa i Badia, un nou garriguenc, ja haurà nascut. Per a nosaltres tot haurà tornat a començar. Per a ell, tot serà nou. Des d’aquí li desitjo una vida plena d’alegria.
PROPOSA’NS
un protagonista per a la contra