Com estàvem fa 25 anys

11

SomGarrigues • del 17 al 30 de gener de 2014

REPORTATGE RETROSPECTIVA • Comarca

Com estàvem fa 25 anys?

Neix la comarca oficial. El 1987, les comarques catalanes adquireixen plena dimensió legal i institucional. No és fins a l’any següent, però, que es constitueixen els consells comarcals. Repassem, a partir d’aquest número, com eren les Garrigues d’aleshores en infraestructures, agricultura, educació, política, indústria o esport, entre altres | FOTO: Francesc Florensa |

Miquel Andreu

miquel@somgarrigues.cat

A vegades ens pot semblar que les coses sempre han estat més o menys igual, i encara més a les Garrigues, però si mirem només un quart de segle enrere veurem que aquests anys han estat suficients per tal que la comarca canviés molt en molts aspectes. Hi ha reptes que s’esfumen, en neixen de nous, canvien les prioritats, canvien els contextos, però el dia a dia sovint impedeix veure’n el conjunt.

El passat 20 de desembre va tenir lloc la commemoració oficial del 25è aniversari del Consell Comarcal, en un acte amb uns 50 exconsellers i els quatre presidents que ha tingut la institució. Després del franquisme, l Estatut de 1979 ja preveia el reestabliment administratiu de les comarques, però no es va concretar fins a la llei d ordena-

La nova delimitació comarcal suposava, tal com va passar el 1936, la partició administrativa de les Garrigues ció territorial de 1987 i, finalment, el 1988 es constituïen els consells.

Eren un total de 41, inclosos els de tres noves comarques creades

un any després que la resta (el Pla d Urgell, l Alta Ribagorça i el Pla de l Estany). La nova delimitació comarcal suposava, tal com ja va passar el 1936, la partició administrativa de les Garrigues, deixant 24 pobles a una banda el 1988 Torregrossa passava al Pla d Urgell i 9 a una altra Garrigues Històriques.

Hem vist com ha agafat protagonisme el sector serveis, com ha canviat la ramaderia, com han obert i tancat centres educatius, com ha aparegut tímidament el turisme, com s alimentava i esclatava la crisi, com s han modificat els hàbits culturals i de lleure, etc.

Realitats canviants

El període transcorregut de llavors ençà, corresponent a tota una generació, ha estat suficient per dibuixar una nova realitat

Entre la comarca d aleshores i la d ara hi ha coses que han canviat més que altres, però el període transcorregut, corresponent a tota una generació, ha estat suficient per dibuixar una nova realitat. A nivell agrícola, per exemple, tot i la preponderància continuada de l olivera, l abast i les perspectives del reg ja no són les mateixes, com tampoc les dimensions de les finques, el pes de les cooperatives o el paper dels conreus secundaris.

En infraestructures, hem vist tancar estacions de tren i àrees de servei de l autopista, hi ha molts més vehicles a la carretera, s ha creat l Eix de l Ebre i ens ha creuat l AVE.

Retrospectiva per entregues

Amb la intenció de fer una mirada enrere i poder copsar l evolució de les Garrigues en tots aquests aspectes, encetem amb aquest número un seguit d articles temàtics que ens situaran a mitjans dels anys 80, quan pràcticament tot estava per fer i no tot ha estat possible.

12

SomGarrigues • del 17 al 30 de gener de 2014

REPORTATGE Com estàvem fa 25 anys en

Infraestructures viàries Grans millores i grans mancances. Treure el trànsit de l’interior de les Borges i Vinaixa, millorar quasi tota la C-233 i crear la C-12, entre el balanç positiu. Al negatiu, la intensitat i sinistralitat de la N-240 i el declivi del ferrocarril. El repte de futur: l’alliberament del peatge Si agafem la comarca i hi tracem una línia d est a oest i una de nord a sud, com una creu, tindrem els seus dos grans eixos de comunicació. L horitzontal el cobririen la carretera N-240, l autopista AP-2 i la línia regional de ferrocarril. I el vertical seria la carretera C-233 (Eix de les Garrigues). Tots estaven en funcionament als anys 80.

d una gran cicatriu territorial i les compensacions econòmiques de rigor.

Eix de les Garrigues

La vertebració nord-sud de la comarca passa per la carretera C-233, l arranjament de la qual sempre ha estat una de les reivindicacions centrals. Les seues deficiències, precisament, impedien i encara avui en bona part que exercís la funció que li correspondria i el seu ús es limitava a petites connexions locals. A principis dels 90 es farien

Carretera N-240

La N-240 feia poc que ja no passava per dins de Vinaixa, però a les Borges encara faltaven anys per construir la variant i treure el trànsit de l interior de la població, especialment intens als mesos d estiu al tractar-se d un eix principal de connexió entre l interior i la Costa Daurada, on estiuejaven multitud de lleidatans i aragonesos. Amb tot, la intensitat mitjana de vehicles (IMD) d aquell moment era aproximadament un 40% de l actual.

Autopista AP-2

L estrena de l autopista era relativament recent, ja que va entrar en servei el 1976. A partir de 1986, el

La intensitat mitjana diària de vehicles a la N-240 als anys 80 era menys de la meitat que la que es registra avui trànsit va augmentar notablement, tot i que mai fins a nivells intensos.

De fet, en els darrers anys només ha baixat recentment ha tancat l àrea de servei de les Borges , cosa que l ha situat com una perfecta alternativa, si se suprimís el peatge, per a la descongestió de la N-240, que sí que registra elevats índexs de vehicles i, en conseqüència, d accidents.

Ferrocarril a la baixa

Va ser durant dècades un pilar fonamental per al progrés econòmic garriguenc, especialment pel

El tram de la C-233 entre Castelldans i l’Albagés no s’enllestiria fins a l’any 2009. | FOTO: Xavi Minguella |

que fa a l exportació d oli, però la infraestructura, dinamitada per la mateixa Administració, ha anat clarament en declivi. Tot i el seu baix ús, comparativament la freqüència de serveis i el temps de trajecte eren millors als anys 80 que ara. Aleshores, hi havia totes les estacions obertes i amb serveis i personal de Renfe. Això sí, una

Les estacions de tren estaven obertes i amb personal de Renfe. L’AVE, per contra, no ha aportat res en comunicacions

important assignatura pendent eren els passos a nivell. El 1988, per exemple, es va produir el greu accident d un autocar a Juneda, que va provocar la mort de 10 nens i cinc adults. D altra banda, l AVE encara era lluny, tot i que es feien tràmits. Es posaria en marxa per primera vegada l any 2006, però no aportaria res a la comarca, tret

El revulsiu que va suposar l’Eix de l’Ebre a finals dels 90 ha activat la via CogulTorrebesses com una bona alternativa de vertebració tractaments superficials entre les Borges i Castelldans i s arranjaria el tram entre l Albagés i el Soleràs.

Tret d alguna millora puntual, no seria fins a la dècada dels 2000 que es renovaria per complet entre les Borges i l Albagés. Entre Arbeca i Bovera, avui queden per arreglar 13 km entre el Soleràs i la Granadella.

Eix de l’Ebre

Les coses han canviat, i molt Ramon Queralt l Comissió d’¡nfraestructures de l’Ateneu Popular Garriguenc Les infraestructures han fet un tomb en aquests 20 anys. En general, cap a bé. L’artèria més fonamental i clamada, la C-233, ja és una realitat fins al Soleràs, tot i que per falta de visió o ganes es va renunciar al viaducte sobre el Set abans de l’Albagés, que hauria dut una millora encara més notable. Entremig, el Pla Territorial Parcial va intuir una solució per a l’accés a les Garrigues Altes, homologant un traçat més interior a través de pistes asfaltades –solució per sortir del pas als anys 70 i 80– entre els Torms i Bellaguarda, que, al cap del temps, ha estat acollida per agents de la comarca. L’assignatura pendent continua sent el tren, ja que, si bé la comarca és

travessada (i fragmentada!) per l’alta velocitat, han disminuït les freqüències i s’ha suprimit el personal de les estacions. Això podria canviar amb la xarxa de Rodalies a l’àmbit de Ponent. Tanmateix, la gran esperança i el fet clau dels propers anys serà la norenovació de la concessió de l’autopista AP-2. L’impacte que tindria per a la comarca seria positivíssim en el sentit que, a part de donar opció a crear un pool econòmic al voltant de l’Albi, situa el triangle Arbeca-les Borges-Juneda en excel·lent posició per accedir al litoral; i, no ho perdem de vista, situa a 15 minuts el sector Alfés-Alcanó i a poc més les Garrigues Històriques i, en general, tot l’Eix de l’Ebre.

A tot això s afegia la mala comunicació a les Garrigues Històriques. Anar i venir de Lleida per la C-230a era un autèntic calvari i deixava força aïllat Torrebesses.

No va ser fins a finals dels 90 que va ser substituït pel flamant Eix de l Ebre (C-12). Fins aleshores, de Maials a Flix, per exemple, calia passar per Bovera. I d Almatret a Lleida es podia tardar ben bé una hora i quart. El revulsiu que va suposar la C-12 contribuiria també, anys més tard, a veure la via Cogul-Granyena-Torrebesses, que desemboca a l Eix de l Ebre, com una bona i ràpida alternativa de vertebració vertical. El seu estat, però, és tal vegada dels pitjors de totes les vies de la comarca.

13

SomGarrigues • del 17 al 30 de gener de 2014

REPORTATGE Com estàvem fa 25 anys en

Agricultura

Regadius, conreus, sistemes de treball. A finals dels anys 80, les terres en reg eren un 15% del total, hi havia moltes més explotacions, es conreava més terra que avui i el fruiter continuava avançant. Pràcticament la meitat de la població ocupada treballava al sector agrari Un factor que sempre ha marcat la configuració interna de les Garrigues, i no només en agricultura, és l existència de dues realitats clarament diferenciades: la zona de reg i la zona de secà. A finals dels anys 80, el canal Segarra-Garrigues continuava com una idea tan llunyana com en els últims 50 anys. Sí que es parlava, en canvi, d un sistema de reg gota a gota a part de la comarca, que es començaria a materialitzar a mitjans dels 90 amb el Garrigues Sud i el 2002 amb el Segrià Sud. Entre els dos regs s han abarcat els termes o una part de Bovera, la Granadella, Bellaguarda, Juncosa, els Torms, Torrebesses, Llardecans, Maials i Almatret. Amb tot, el contrast amb la zona d influència del canal d Urgell, conformat per les Borges, Juneda, Arbeca, Puiggròs i, en menor mesura, Castelldans, continua sent un fet. En total, el reg ha passat de suposar un 15% el 1989 a un 26% el 2009. Caldrà veure com evoluciona el Segarra-Garrigues i la configuració territorial que derivi de la seua transformació.

El canal Segarra-Garrigues continuava sent una idea llunyana i es començava a parlar d’un sistema de reg gota a gota a certes zones

reada, mentre que un 17% restava per a cereals, lleguminoses, farratges o hortalisses, uns conreus que ja venien d una forta reducció des dels anys 70. La pluviometria al secà i la substitució per fruiters al regadiu havien fet la feina. Sí que han acabat repuntant, però, el cereal per a gra i els farratges. A nivell més anecdòtic, es provaven els gira-sols (Arbeca i Juneda) i continuava el tabac (Juneda).

La mecanització, tot i que envellida, ja era elevada.

El 14% de tractors i motocultors de la província eren a les Garrigues L’olivera, el conreu més important, ha anat reduint superfície des dels anys 60. | FOTO: Xavi Minguella |

de la fil·loxera, quan era present a tots els municipis i el conreu principal en alguns, però vivia una certa revitalització a pobles com Vinaixa, Fulleda, l Albi o l Espluga.

La producció ja s emmarcava dins de la DO Costers del Segre, però les perspectives se centraven a subministrar empreses de vins de taula i cava. Amb tot, l any 1988 hi

L’olivera havia anat reduint superfície des dels anys 60 en benefici de fruiters i ametllers, que als 80 vivien un nou impuls

havia només 2.110 hectàrees destinades a la vinya (un 4,2% del total).

Avui, la superfície encara és molt menor, però el concepte és tot un altre, liderat per cellers privats en detriment de cooperatives , treballat com a producte d excellència i presentat com a tal.

Olivera, fruiters i vinya representaven un 83% de la superfície con-

La crisi d’avui porta joves al camp Ventura Viladegut l Cap d’estudis de l’Escola de Capacitació Agrària de les Borges Blanques

Conreus

Aquesta diferenciació ha condicionat, òbviament, els tipus de conreu. Si bé l olivera és el més important i el que més singularitza el paisatge garriguenc, aquest havia anat reduint superfície des dels anys 60 en benefici de fruiters i ametllers , que als 80 vivien un nou impuls, amb la modificació del paisatge que això suposava.

Un conreu amb un pes relatiu en aquella època era també la vinya.

No tenia res a veure amb la generalització que havia tingut abans

El sector agrari i ramader té una importància clau en l’economia de la comarca: és la base de la indústria alimentària i d’empreses proveïdores de serveis. En els últims anys, el món agrari ha viscut un important procés de modernització i tecnificació, en bona part gràcies als nous regadius (Garrigues Sud i Segrià Sud), que han comportat unes millores sostingudes de la productivitat i l’eficàcia productiva, principalment de l’ametlla i l’oli de les zones de secà.

L’agricultura i la ramaderia a les Garrigues tenen encara un paper destacable en el sosteniment de la població activa i són un factor estabilitzador des del punt de vista de les dinàmiques socials i territorials,

així com del manteniment mediambiental i paisatgístic.

En els últims quatre anys, a més, i a causa principalment de la crisi, s’ha observat una important incorporació de joves al camp, que han modernitzat explotacions que estaven gestionades per pagesos grans, alguns ja jubilats, i han introduït noves plantacions d’olivera, ametller o fruiters en reg. Altres s’han incorporat en explotacions ramaderes.

En definitiva, el sector agrari i ramader de la comarca està demostrant, aquests darrers anys, la seua capacitat de crear creixement i riquesa, repoblant i equilibrant el territori.

Mecanització

A finals dels 80, la mecanització ja era elevada. La gran transformació s havia fet 20 anys enrere i el nombre de tractors i motocultors significava el 14% de la província, una xifra molt elevada , segons Gelasio Nogueira i Joan Tort, autors de l estudi sobre la comarca publicat el 1991 per Caixa de Catalunya.

L estudi alertava, però, que era un parc de vehicles envellit, ja que se solia comprar de segona a mà a comarques veïnes amb més recursos.

En el cas de l olivera, la collita era tota manual (no es consideraven apropiats els vibradors, avui estesos arreu) i la mà d obra familiar es complementava amb la de les comunitats gitana i nord-africana.

En total, el sector absorbia el 48,7% de la població ocupada, mentre que avui és només el 22,3%. Amb tot, del 2007 cap aquí, les incorporacions de gent jove han crescut substancialment.

Treball i explotacions

El 1989, a les Garrigues Administratives hi havia 45.446 hectàrees conreades, unes 7.000 més que ara. D aquestes, un 85% eren d explotacions de menys de 50 ha. El 2009, ho eren el 76%.

15

SomGarrigues • del 31 de gener al 13 de febrer de 2014

REPORTATGE Com estàvem fa 25 anys en...

Equipaments educatius Despoblament. A finals dels 80, tots els pobles –excepte tres– tenien escola pública primària. Naixien les ZER, l’escolarització obligatòria era fins als 14 anys, hi havia EGB, BUP, COU i FP i existia un sol institut, així com l’Escola Agrària, Apromi, les Obagues o incipients escoles de música Josep Vallverdú . D altra banda, una reivindicació de l època eren els estudis nocturns de BUP i COU, que en aquest horari només es podien fer a Lleida, però mai s arribaria a aconseguir, tot i les negociacions entre el recentíssim Consell Comarcal encara no tenia ni seu pròpia i el Departament d Ensenyament.

Fins el 1996, el de les Borges seria l únic centre de secundària a les Garrigues. Aquell any es posaria

Miquel Andreu

miquel@somgarrigues.cat

Si el món de l ensenyament ja és un dels més canviants quant a lleis i plans educatius, a comarques de pobles petits com la nostra també ho és en la configuració dels centres educatius. Quan es van restablir oficialment les comarques, per exemple any 1988 , quasi tots els pobles tenien escola pública primària. Puiggròs, fins i tot, acabava d estrenar equipament de nova planta. Només tres pobles (la Floresta, Fulleda i Tarrés) s havien quedat sense escola i havien d enviar la canalla a fer l EGB a les Borges. De fet, no seria fins a partir del 2000 que arribarien nous tancaments: Granyena (2001), el Vilosell (2003), Almatret (2011), Aspa (2011), els Omellons (2013), els Torms (2013).

Comarca de ZER

L estiu del 1988 es creaven les Zones Escolars Rurals (ZER), pensades per agrupar centres de menys

La Floresta, Fulleda i Tarrés eren els únics pobles sense escola i no seria fins a partir del 2000 que arribarien nous tancaments d’escoles de 8 unitats. I excepte a les Borges, Juneda i Arbeca, tots els col·legis garriguencs passaven a formar part igual que avui d alguna de les set ZER existents. En educació primària existien també dos centres privats: el Nostra Senyora de Montserrat a les Borges i el Sant Josep a Juneda aquest últim ja desaparegut . A diferència de l ESO, que arribaria a mitjans dels 90, l escolarització obligatòria era llavors fins als 14 anys, i no els 16.

Fusió polèmica

L any 1989 es creava, mitjançant

L’Escola Agrària, que depèn del Departament d’Agricultura, havia estrenat ubicació el 1984 i comptava amb 18 alumnes L’any 1989 es creava l’IES de les Borges, que unia batxillerat i formació professional en un sol centre. | FOTO: M.A. |

un decret, l Institut d Educació Secundària (IES) de les Borges, que unia en un sol centre l institut de batxillerat existent des de 1980 i l institut de formació professional, que havia funcionat anteriorment com una secció delegada de l Escola del Treball de Lleida i que el 1982 havia adquirit entitat pròpia, on s impartia electricitat, metall i

La fusió dels instituts de batxillerat i de formació professional en un sol centre va suposar un intens debat entre les dues rames

administració. Tot i compartir edifici, els dos instituts tenien directiva pròpia i pressupostos independents, i la fusió en un sol centre, prevista per al 1988, va provocar un intens debat entre la comunitat educativa de les dues rames, que va obligar a retardar la unificació fins al 1989. Seria el 1990 quan es va passar a anomenar oficialment

No perdem el temps en lamentacions Antonieta Bernat l Directora de l’INS Josep Vallverdú Estarem tots d’acord que l’educació dels nostres joves és el motor de progrés del país, però les diferents lleis educatives no han estat prou efectives i han anat sumant errors. Després de la LODE (1985) arribava la LOGSE (1990), una reforma bàsica en aquests 25 anys, amb les seues llums (obligatorietat fins als 16 anys, reconeixement de la diversitat, participació de les famílies i de l’alumnat, major complexitat a l’hora de gestionar els centres educatius) i les seues ombres (promoció automàtica de l’alumnat). Després vindrien la LOPEG (1995), LOCE (2002), LOE (2006), Llei d’Educació de Catalunya (2009). Des de l’institut, hem estudiat, proposat i

programat polítiques realistes. No podem perdre el temps en lamentacions. Hem estat i estem atents al futur, a les demandes socials i a trobar la millor manera d’afrontar-les. Volem que el nostre centre sigui viu, obert i dialogant, on la participació sigui un valor essencial. Malgrat el predomini del gust per les coses immediates, reivindiquem, per als nostres joves, les accions que comportin un aprenentatge que combini recursos mentals i tecnològics.

Volem que millorin els resultats de l’alumnat, que han de servir per consolidar el centre com una institució educativa moderna, agradable i competitiva, que treballa per l’educació a les Garrigues.

en marxa el de la Granadella, que, a més del municipi, acabaria acollint alumnes de Bellaguarda, Bovera, Granyena, els Torms, Llardecans i Juncosa, uns alumnes que fins aleshores es desplaçaven a Lleida, més ben comunicada que les Borges, o Flix. I també a Lleida o Flix hi feien la secundària els joves de les Garrigues Històriques.

Altres estudis

Paral·lelament, hi havia l FP de l Escola de Capacitació Agrària, un centre educatiu depenent del Departament d Agricultura que aleshores tenia 18 alumnes i que havia estrenat ubicació el 1984. Avui són 26, a més dels 80 que hi fan la incorporació de joves al camp.

Altres centres educatius de l època eren Apromi, l associació junedenca fundada el 1976 per formar persones amb discapacitats i que en aquell moment tenia 16 alumnes; el Camp d Aprenentatge de les Obagues, també a Juneda, creat el 1983 com un dels pioners en el concepte de granja-escola, o incipients escoles municipals de música a Juneda i a les Borges, aquesta última nascuda el 1983 i ubicada inicialment al pis superior de l edifici consistorial.

Anuncia’t als classificats al mateix preu de sempre, 0,00 € Nou, 2 2a planta · 25400 - Les Borges Blanques | Tel. 973142420 | www.somgarrigues.cat facebook.com/somgarrigues

@somgarrigues

17

SomGarrigues • del 14 al 27 de febrer de 2014

REPORTATGE Com estàvem fa 25 anys en

Atenció sanitària Reestructuració general i el CAP pilot. El 1987 entrava en funcionament l’Àrea Bàsica de Salut de les Borges, amb el CAP de la capital com a camp base. Aquella prova pilot suposava un canvi substancial en el mapa sanitari comarcal que no va estar exempt de recels i protestes cert aïllament professional. De fet, a les Borges, abans de fer el CAP, es va començar a construir, al mateix carrer Sant Pere, el que havia de ser consultori local i casa del metge. Però les obres van quedar encallades, fins i tot amb un accident laboral dramàtic, i finalment s hi acabaria fent el CAP, que funcionaria durant 23 anys. L octubre de l any 2010, després d un intens debat polític i ciutadà sobre la seua ubicació, es va inaugurar l actual edifici.

Miquel Andreu

miquel@somgarrigues.cat

17 de setembre de 1987. Més de 100 persones es reuneixen a l Albi en assemblea, encapçalada per l Ajuntament, per estudiar mesures de protesta contra l Àrea Bàsica de Salut (ABS) que aquell mateix dia entrava en funcionament a 17 municipis garriguencs. La desaparició de la figura del metge que vivia al poble i atenia les 24 hores del dia els 365 dies de l any es veia com una pèrdua de prestacions. Amb la creació del CAP de les Borges, aquests professionals passaven a fer consulta al poble de les 8 h a les 15 h, i a les 15 començava l atenció continuada per urgències, amb quatre equips de guàrdia: un al CAP i un a cada un dels tres subsectors en què s havia dividit l ABS. Tot i això, el malestar existia, també a Arbeca, l Albagés o Torregrossa, on es van fer assemblees i recollides de signatures. L Albi, que en va recollir més de 400, fins i tot es plantejava contractar un metge particular les 24 hores del dia.

La desaparició de la figura del metge que vivia al poble i atenia les 24 hores del dia va ser vista com una pèrdua de servei Nous serveis

Mentrestant, des de l Institut Català de la Salut s insistia que no es rebaixava el servei, sinó que es potenciaven els existents i se n afegien de nous, com Pediatria i Odontologia (més tard arribarien també Ginecologia, Psiquiatria i Psicologia). La llevadora passava a atendre el conjunt de l ABS, s incorporaven quatre metges interns residents (MIR) i s afegia un/a infermer/a a cada consulta, cosa que, venint de l estricta intimitat metge-pacient, no sempre era vis-

El primer CAP de les Borges va funcionar durant 23 anys, fins a la inauguració del nou el 2010. | FOTO: Arxiu |

ta amb bons ulls per l usuari. La incorporació de nous serveis, l experiència hospitalària dels MIR, el treball en equip de tot el personal i, sobretot, la possibilitat d encarregar anàlisis clíniques van suposar una gran millora en el nivell sanitari i la qualitat de vida de la zona , afirma Pasqual Riu, metge històric i de referència del CAP de

les Borges, que afegeix que el nou escenari va permetre passar d una medicina assistencial a una de preventiva, quan fins aleshores la qüestió preventiva es limitava a les vacunes dels infants . Abans dels CAP, la qualitat del servei depenia molt de cada metge, no se ns exigia un període de pràctiques i molts no ens coneixíem entre nosaltres,

cada un anava per lliure , explica el doctor Riu. Si bé la disponibilitat absoluta del metge de poble suposava un valor per al pacient, per al metge representava convertir part del seu habitatge en consultori i sovint amb la família involucrada quant a atenció personal i telefònica, neteja, col·laboració administrativa, etc., a més d un

Canvis i adaptacions permanents Carme Florensa l Directora de l’ABS les Borges Blanques Hi ha hagut molts canvis des de la creació de l’ABS. Aquest va ser el primer centre docent de Catalunya, s’hi ha format personal de la primera promoció de metges residents de medicina de família (MIR) i, seguint la tradició, actualment col·laborem amb la formació de metges, infermers i fisioterapeutes.

Actualment, la plantilla consta de 12 metges de medicina familiar repartits pels consultoris locals de l’àrea, 2 pediatres i 14 infermeres, 5 professionals de gestió i serveis, 2 zeladors, 1 treballadora social, 1 llevadora i 2 auxiliars d’infermeria. En horari de Punt d’Atenció Continuada, hi ha un equip de tres metges i tres infermeres. Al centre també s’hi ubica l’equip

de Salut Pública (veterinaris i farmacèutics de zona que realitzen tasques de prevenció i promoció), una base SEM, servei de Rehabilitació, Logopèdia, Psiquiatria, Psicologia, Ginecologia i Odontologia. Som centre referent a la província en alletament matern i ecografia de caròtida i properament es posarà en marxa un servei d’ecografia abdominal.

Hem viscut també canvis d’infraestructura –el nou CAP– i de personal. Així mateix, la davallada econòmica ens ha obligat a reordenar-nos, tot mantenint i, si cal, millorant l’atenció, alhora que hem optimitzat la formació i els recursos que tenim en el seu màxim exponent.

Molts garriguencs consideraven la prova pilot més com un experiment en una zona depauperada que com un privilegi Fusió polèmica

Aquesta era la situació a les Borges i 15 pobles més (Puiggròs, que havia d incorporar-s hi, finalment continuaria vinculat al CAP de Mollerussa) en aquella prova pilot iniciada el 1987, mentre que a la resta de la comarca continuava funcionant el sistema antic. No és que la Generalitat veiés molt clar el nou sistema, i a ulls de molts garriguencs, el tempteig i l aposta per la comarca eren vistos més aviat com un experiment en una zona depauperada que no com un privilegi.

El 1989, Torregrossa passava oficialment a l ABS Pla d Urgell tot i que continuaria vinculada a les Borges fins entrada la dècada dels 90 i es creava l ABS de la Granadella amb vuit pobles de les Garrigues Altes, inclòs Llardecans. Tot i això, el CAP d aquella zona no es va obrir fins l any 1995. Dos anys després, el 1997, es posava en servei l ABS de Seròs, on pertanyen Almatret i Maials. La resta de pobles de les Garrigues Històriques (Alcanó, Alfés, Aspa, Sarroca i Torrebesses) quedaven sota l ABS Lleida Rural Sud, amb el CAP de Cappont com a referència.

18

SomGarrigues • del 28 de febrer al 13 de març de 2014

REPORTATGE Com estàvem fa 25 anys en

Turisme

Del no-res. Aquest és, tal vegada, el sector que ha vist més transformacions, ja que partia de molt enrere. La posició de les Garrigues en patrimoni, equipaments, allotjament, polítiques de promoció o activitats relacionades amb el paisatge i la gastronomia es pot dir que era invisible que hi ha avui i es vivia d esquena a aquest paratge, també per la por de caure al canal.

El territori encara era poc explotat per l allau de marxes amb BTT bicicletes quasi desconegudes en aquell moment , senderisme o escalada que vindrien després arreu.

El sud garriguenc, al voltant de la serra de la Llena i fins a l Ebre, continuava sent la part de més interès paisatgístic i, en conseqüència, la que més segones residències concentrava. Tot plegat, en un entorn pràcticament sense senyalitzar i sense una oficina de turisme comarcal que el dinamitzés.

Miquel Andreu

miquel@somgarrigues.cat

Pràcticament inexistent . Aquesta és la definició del turisme com a activitat econòmica que apareix a l estudi sobre les Garrigues publicat el 1991 per Caixa de Catalunya.

I és que, de tots els sectors que anem repassant en aquestes entregues sobre la comarca de finals dels anys 80, el del turisme és molt probablement el que ha experimentat més canvis, sobretot perquè partia gairebé de zero.

Espais poc visitables

Molts dels focus turístics avui imprescindibles, aleshores ni tan sols existien. El jaciment dels Vilars, a Arbeca, per exemple, s havia començat a excavar el 1985 i encara era molt lluny de ser el que és avui.

De fet, fins el 1998 no es declararia bé cultural d interès nacional i fins el 2007 no es treuria tot el fossat a la llum. Tampoc no tenien el mateix aspecte els castells, alguns dels quals a mitjans dels 90 encara s assemblaven més a una ruïna que a un espai cultural visitable. Sí que es mantenien, òbviament, esglésies, ermites, elements patrimonials o cooperatives modernistes, tot i que poc enfocades al visitant i amb reformes pendents que no arribarien fins més tard.

Molts dels focus turístics avui imprescindibles, aleshores, ni tan sols existien o no estaven habilitats per a visites Quant a museus, la gran majoria tampoc no hi eren o no estaven habilitats: ni el Parc Temàtic de l Oli de Masia Salat, ni l Espai Macià de les Borges, ni el Centre d Interpretació de la Pedra Seca de Torrebesses, ni el polvorí d Alfés ni molts dels petits museus etno-

El patrimoni vinculat a l’oli i el vi no es valorava com ara. | FOTO: Arxiu |

lògics locals. Equipaments com el Mirador de les Garrigues del Consell Comarcal no s erigirien fins el 2005 (aleshores Centre d Interpretació de les Garrigues).

Tal vegada l oferta més consolidada eren les visites a les pintures rupestres del Cogul, aleshores tancades amb un reixat, a càrrec d un guia sense cap mena d aixopluc

més enllà del seu cotxe, on esperava els escassos visitants.

Un paisatge per descobrir

Pel que fa a espais naturals, els atractius que avui podem trobar ja hi eren fa 25 anys. El que passa amb els paisatges, però, és que canvia la mirada que hi projectem. Al nord de la comarca, per exemple,

a la banqueta del canal d Urgell hi havia amb molts més arbres que avui, dobles rengleres de plataners i trams només transitables a peu, fins que a mitjans dels 90 es va començar a tallar, arribant a eliminar tota la vegetació en punts a Arbeca i, més recentment, a les Borges.

No obstant això, no hi havia tampoc la cultura de l esbarjo i la salut

És primordial que valorem el que tenim Ester Rué l Tècnica de Promoció Turística del Consell Comarcal de les Garrigues 25 anys enrere gairebé ningú no parlava de turisme a les Garrigues. Va ser l’any 1992 que el Consell Comarcal va veure la necessitat d’oferir aquest servei. Des de llavors, hi ha hagut molts canvis. La primera oferta que vam enviar a les agències de viatges només incloïa la visita a cinc cooperatives i tres visites culturals: pintures rupestres del Cogul, Museu del Pagès de Castelldans i Museu d’Arqueologia de les Borges Blanques. D’aleshores ençà, s’ha anat ampliant l’oferta turística i els que reben més visitants són la fortalesa ibèrica dels Vilars, el Parc Temàtic de l’Oli, l’Espai Macià, els castells, el Mirador, els molins d’oli i els cellers.

En aquests darrers anys, a més, els empresaris turístics s’han associat per treballar units, com el cas dels restaurants, que participen en la Mostra Gastronòmica (enguany es farà la 20a edició). Quant a allotjament, s’ha passat de 80 places a més de 400.

També s’han senyalitzat més d’una vintena de rutes per fer a peu o amb bicicleta. Des del Consell estem desenvolupant el projecte Oliturisme, aprofitant el reconeixement internacional que té l’oli d’oliva verge extra per promocionar les Garrigues. Amb tot, és primordial que els garriguencs i garriguenques coneguem el nostre territori, valorem el que tenim i siguem ambaixadors de la nostra comarca.

Els atractius naturals ja hi eren, però el que passa amb els paisatges és que canvia la mirada que hi projectem Tampoc hi havia la cultura gastronòmica actual ni havien nascut els cellers de vi que hi ha avui ni la gran majoria de festes i fires de l oli, amb tots els valors sobre el patrimoni que això porta associats.

La de les Borges, per exemple, fins el 1998 era una fira eminentment de maquinària i comerç locals.

Finalment, la inexistència d eines de comunicació àgils i potents no hi havia Internet acabava de dificultar que les Garrigues traguessin mínimament el cap entre el domini pirinenc i el de la costa. Temps després, comarques similars, com el Priorat, trencarien aquesta invisibilitat, amb una dinàmica que aquí s estaria anys a introduir.

Allotjament anecdòtic

Amb aquest escenari, hi havia quatre hostals, dues cases de colònies ambdues a la Pobla i la granjaescola Les Obagues a Juneda, nascuda el 1983 , a més d algunes cases particulars que oferien allotjament. En total, unes 80 places, una xifra que amb el temps s ha acabat quadruplicant.

15

SomGarrigues • del 14 al 27 de març de 2014

REPORTATGE Com estàvem fa 25 anys en...

Política

Hegemonia de CiU. A finals dels anys 80 s’iniciava el llarg domini de la federació a ajuntaments de la comarca, Consell i Diputació. El PSC, a molta distància, era la segona força i ERC suposava una anècdota al mateix nivell que el PP. Les llistes úniques proliferaven a multitud de pobles Dinàmica pròpia a les Històriques

Així com en molts aspectes, la frontera entre Garrigues Administratives i Històriques pràcticament no existeix, el comportament electoral d’aquella època evidencia unes tendències diferenciades a banda i banda. A les Històriques, les alternances de govern hi sovintegen més i, tal vegada per la influència del fort pes socialista de Lleida, no es dóna el domini convergent descrit més amunt. De fet, dels

Miquel Andreu

miquel@somgarrigues.cat

El 1989 era any d’eleccions generals i eleccions europees, unes cites que ja no eren estranyes als ciutadans. Des del final de la dictadura, s’havia acudit a les urnes una dotzena de vegades entre convocatòries municipals, catalanes, espanyoles, europees i referèndums, com els de la Constitució, l’Estatut o, el més recent aleshores, l’ingrés a l’OTAN, on a les Garrigues va guanyar el “No”. 1989, eleccions generals i europees, dèiem. En totes dues, victòria àmplia de CiU a la comarca, seguida a distància del PSC-PSOE i, encara més lluny, el PP (fundat aquell mateix any com a relleu d’Alianza Popular) i ERC. I aquesta tònica, amb una CiU hegemònica i un PSC com a segona força llunyana, era la que també definia l’escenari municipal, on el PP, aquí sí, quedava relegat a l’anècdota.

Paper central dels partits

Així com als primers temps de l’anomenada Transició, el moment polític i social afavoria la irrupció de múltiples formacions, amb una gran varietat de sigles i un cert paper de candidatures independents, a finals dels 80 tot això es va anar concentrant, en general, a través de les tres sigles que coneixem avui. S’imposava la maquinària dels partits, instruments més potents institucionalment i, al mateix temps, més idonis per

La maquinària dels partits va portar a una concentració de sigles i la pràctica desaparició de candidatures independents canalitzar ambicions personals.

Una situació que ja s’instal·laria per a tots els anys posteriors. Avui, per exemple, de totes les candidatures municipals de les Garrigues, només les d’Independents per les Borges i Independents per Cervià no estan vinculades orgànicament a cap partit autonòmic.

Anys daurats de CiU

En aquest context és quan es comença a bastir el paper destacat de Convergència i Unió a la comarca, una federació que hi seria hegemònica durant molt de temps i que va saber integrar alcaldes que anteriorment s’havien presentat sota sigles independents (Espluga Calba, Puiggròs, Sunyer o, més endavant, l’Albagés), d’UCD (Omellons, Tarrés o Pobla de Cérvoles) i, fins i tot, com veurem més avall, del PSC. A les eleccions munici-

A les Garrigues Històriques les alternances eren més sovintejades i, tal vegada per la influència de Lleida, el pes del PSC era major Jornada electoral d’uns comicis municipals a les Borges Blanques. | FOTO: Arxiu |

El 1987, CiU es va fer amb 20 dels 24 pobles de la comarca administrativa, entre ells la capital, on desplaçava el GIB pals de 1987, CiU es va fer amb el govern de 20 dels 24 pobles de la comarca administrativa, entre els quals, la capital, on desplaçava el Grup Independent de les Borges, una agrupació d’empresaris i comerciants. La falta d’una majoria absoluta va portar la llista de Domènech a formar un govern de consens amb la resta de grups, tot i que al cap d’un temps aquests anirien renunciant a les carteres.

Tal era el domini de CiU que, del conjunt de 33 pobles garriguencs, el 1987 era l’única candidatura a

15. Començava una hegemonia que en alguns llocs duraria més de 20 anys (Cervià, Omellons, Fulleda, Tarrés, Soleràs) i a altres es mantindria intacta fins avui (Floresta, Vilosell, Pobla de Cérvoles, Juncosa, Bovera, Puiggròs).

Pluralitat limitada

Als pobles petits sempre és més fàcil que concorrin candidatures úniques, però el 2011 a les Garrigues només va ser el cas de sis municipis, mentre que als comicis de 1987 això passava a 21 dels 33. Això feia, també, que es registressin abstencions elevadíssimes, com les del Cogul (82%), Aspa (65%), l’Espluga Calba, els Omellons o Bovera (54%).

El PSC era aleshores segona força, amb presència a 15 municipis (llista única a l’Albi, Alcanó, Aspa i Llardecans), però amb govern només a vuit. Per darrere seu, una

ERC anecdòtica (només present a les Borges, Arbeca i Juncosa) i una Alianza Popular que només existia també a tres pobles (les Borges, Juneda i Arbeca), amb un regidor a cada un.

A l’altra banda demogràfica, els pobles més petits escollien els seus electes mitjançant votacions a persones concretes, com avui. En el cas de Tarrés, que tenia menys de 100 habitants, la llei substituïa l’Ajuntament per una assemblea de veïns i un sol representant com a alcalde, sense regidors.

Consells comarcals i Diputació

A 21 dels 33 pobles es presentava una sola llista, cosa que generava grans abstencions. El 2011 això només passava a sis

Alcaldes escollits a les eleccions municipals de 1987 L’Albagés: Maurici Oriol (indep.)

L’Albi: Ramon Llauradó (PSC) Alcanó: Teresa Riba (PSC) Alfés: Llorenç Masot (PSC) Almatret: Robert Vila (CiU) Arbeca: Josep Pau (PSC) Aspa: Salvador Vidal (PSC) Bellaguarda: Evarist Ribalta (CiU) Les Borges Blanques: Josep Domènech (CiU) Bovera: Ramon Farré (CiU) Castelldans: Rogeli Feixa (CiU) Cervià de les Garrigues: Josep M. Tost (CiU) El Cogul: Ramon Martí (PSC) L’Espluga Calba: Lluís Torradeflot (CiU) La Floresta: Lluís Solé (CiU) Fulleda: Antoni Cornet (CiU) La Granadella: Rafel Vilalta (PSC)

Granyena de les Garrigues: Albert Montagut (CiU) Juncosa: Constantí Florensa (CiU) Juneda: Josep Gelonch (CiU) Llardecans: Francesc Montagut (PSC) Maials: Francesc Vilasetrú (PSC) Els Omellons: Josep Güell (CiU) La Pobla de Cérvoles: Francesc Piñol (CiU) Puiggròs: Albert Capdevila (CiU) Sarroca de Lleida: Ramon Cullerés (CiU) El Soleràs: Josep Vendrell (CiU) Sunyer: M. Lourdes Beà (indep.)

Tarrés: Ramon Palau (CiU) Els Torms: Ramon Rius (CiU) Torrebesses: Josep M. Cubells (CiU) El Vilosell: Josep M. Nogué (CiU) Vinaixa: Francesc Queraltó (CiU) | FONT: Municat |

nou pobles, CiU només governa a tres (Sarroca, Torrebesses, Almatret), el PSC a cinc i una llista independent a un, Sunyer, una llista independent que el 1991 derivaria a CiU i seria monocolor fins avui.

No seria l’únic cas de canvi de jaqueta, ja que als anys 90 farien el mateix pas els alcaldes de Llardecans i Maials, o el d’Almatret, que l’acabava de fer el 1987.

Una cosa que sí que es repetia també a les Històriques, fins i tot de manera més aguditzada, era la quantitat de llistes úniques. Només Alfés i Maials en tenien dues.

I això sempre va acompanyat, com dèiem, de fortes abstencions, que rondaven la meitat del cens electoral. Òbviament, tots aquests escenaris es traduïen també als organismes, la composició dels quals derivava de les eleccions municipals, com el Consell Comarcal –de creació molt recent i encara sense seu pròpia– i la Diputació de Lleida, caracteritzats per majories absolutes convergents. Al Consell de les Garrigues, dels 19 membres del ple, 13 eren de CiU, cinc del PSC i un d’ERC, mentre que al del Segrià la majoria de CiU era simple: 18 membres, al costat dels 13 del PSC i els dos d’AP; una composició que evidenciava, també, la marginalitat d’ERC a la zona. Les Històriques continuen sent, per als republicans, terreny inhòspit.

D’altra banda, a l’ens provincial hi havia 17 membres de CiU, sis del PSC, un d’AP i un d’AIPN. D’aquells 17, un era el borgenc Andreu Salvadó, l’elecció del qual va suscitar certa polèmica dins el partit, on s’havia postulat també el cervianenc Josep M. Tost. Era una època, a més, en què les diputacions s’anaven buidant de competències i es transferien a consells i ajuntaments, fins i tot amb alguna proposta d’eliminar-les. Una tendència que avui és inversa.