Especial Agricultura

Abril de 2015 • EXEMPLAR GRATUÏT

www.somgarrigues.cat

ESPECIAL

Agricultura

FOTO: Xavi Minguella

L’agricultura viu un moment clau a les Garrigues.

Els nous regadius obren un ventall de possibilitats de conreu inèdit fins ara. Un futur il·lusionant en temps de crisi, que obliga a replantejar-ne el sector per consolidar el principal motor econòmic de la comarca

SomGarrigues · abril de 2015

2

Publicació quinzenal de les Garrigues

SUBSCRIU-TE PER

52€/any

Tel. 973 14 24 20 somgarrigues@somgarrigues.cat

8 DE MAIG

ESPECIAL ELECCIONS Com ja és habitual quan vénen eleccions, SomGarrigues dedica una edició sencera a les municipals del 24 de maig. Totes les candidatures de la comarca, les anàlisis generals i les de cada poble les trobareu al número 397, que sortirà publicat el 8 de maig

SomGarrigues · abril de 2015

3

Miscel·lània Equip

EDITORIAL

Un pas més en continguts de profunditat

A

banda de les 26 edicions que SomGarrigues publica anualment, una cada quinzena, per a aquest any ens hem proposat treure al carrer, també, dues edicions especials monogràfiques sobre temes d’especial incidència a la comarca. I, d’entrada, la intenció és distribuir-los de manera gratuïta. Aquest que teniu a mans n’és el primer, i el dediquem a un tema que, tal vegada, és el que més defineix les Garrigues i que té una rellevància més transversal, tant pel volum de gent que hi té relació com per la varietat d’assumptes que el conformen. Així, hi trobareu reportatges sobre l’oli i l’olivera, l’ametlla, el vi

i la vinya, la fruita dolça, els cereals, els nous regadius o els conreus alternatius que s’obren pas com a complement de l’agricultura convencional. A més, fem una mirada també a àmbits relacionats amb el món agrari, però des d’un vessant més social: l’oleoturisme, el relleu generacional, els centres de formació, les organitzacions sindicals, etc. En definitiva, una panoràmica completa d’aquest sector i que, no per la seva distribució gratuïta, és abordada com si es tractés d’un fulletó publicitari amb continguts superficials per omplir, ans al contrari, està fet amb el rigor, la professionalitat i la profunditat que el tema es

mereix. En aquesta ocasió, hem comptat amb la ploma de l’experimentada periodista Anna Sàez, a més de les il·lustracions de la jove borgenca Núria Jiménez i les imatges del fotògraf de la casa, Xavi Minguella.

Sempre hem cregut que la periodicitat quinzenal de SomGarrigues és una bona fórmula per estar a cavall de l’actualitat immediata i del tractament a fons, ja sigui amb reportatges, entrevistes o notícies de més abast.

Però, amb el temps, també ens hem adonat que calen espais encara més de fons, més reposats i destinats a parlar d’un sol tema, a bastament.

Consell de redacció: Anna Farré Francesc Florensa Xavi Pastó Miquel Andreu Ferran Casas Albert Font-Tarrés Coordinació: Francesc Florensa Redacció: Anna Sàez Miquel Andreu

Albert Font-Tarrés

Disseny gràfic: Adrià Martí Fotografia: Xavi Minguella Il·lustració: Núria Jiménez Correcció: Beatriu Caicedo Administració: Àngela Giné Francesc Gallart Margarida Sans

Les Xifres Alguns números

3.200

1.100

Són les hectàrees de cereal que hi haplantades, de forma disseminada, a la comarca

Són les tones d’oli que ActelGroup compra als seus productors de les Garrigues

100

1.984

Són els quilos d’ametlla en gra per hectàrea i any que s’aconsegueixen en un cultiu de secà

Aquell any, cada persona consumia entre nou i deu quilos de fruita l’any. Ara, en són dos o tres

+ Pel Broc Gros

Anna Sàez Periodista

La Granja d’Escarp, 1969. Llicenciada en Filologia i Postgrau en Tècniques i Mitjans de Comunicació. Ha guanyat, entre altres guadorns, premis periodístics com el Pica d’Estats, de la Diputació de Lleida; el Tasis Torrent, de la Diputació de Barcelona, o el Mila d’igualtat de gènere, de l’ajuntament de Lleida.

Escriu habitualment a les revistes Sàpiens i Descobrir Catalunya, a banda de publicar una columna setmanal a la contraportada del diari Segre.

Departament comercial: Francesc Florensa Lorena Morales President: Emili Farré Col·laboradors: Anna Vilalta Jordi Prats Ignasi Revés Eunís Font Anton Bundó Albert Vilà Josep Rubió Jordi Esteller Joel Jové Òscar Bernaus Joan Cornudella Abel Montagut Adrià Garcia Jordi Mir Jordi Capdevila Marta Alòs Josep Pau Raül Capell Joan Teixidó Santi Arbós Gabriel Pena

Marina Pujol Laia Cubells Montse Duaigües Salvador Giné Ramon Queralt Joan M. Morlans Meritxell Mateu Marc Bonastra Josep M. Nogué Idoia Marcén Mireia Zaidín Raül Perucho Jordi Calvís Albert Valero Miquel À. Estradé Bernat Morgades Miquel À. Sarrà Josep M. Baiget Lluís Guiu Joan Albert Mas Ramon Benet

Imprimeix: INDUGRAF OFFSET SA Dipòsit legal LL-487-2000

Perucho i Jech

Edita: Associació Cultural Garriguenca de Comunicacions C/ Nou, 2 2a · 25400 LES BORGES BLANQUES Telèfon: 973142420 administracio@somgarrigues.cat www.somgarrigues.cat SomGarrigues és un mitjà independent i plural. La seva opinió s’expressa mitjançant l’editorial. Les cartes al director expressen l’opinió dels seus autors.

La redacció no té l’obligació d’acceptar totes les col·laboracions.

Reconeixements: Premi Ateneus 2008 al millor mitjà de comunicació editat per una associació cultural.

Premi Tasis-Torrent 2008 a la millor iniciativa periodística i empresarial.

Premi Tasis-Torrent 2011 a la millor iniciativa periodística i empresarial.

Premi Pica d’Estats 2012 al millor treball publicat o emès als mitjans de comunicació local.

Premi a la Millor Publicació de Premsa Comarcal 2014, adjudicat per APPEC, ACPC i AMIC.

Amb el suport de:

Reconeixement (Attribution) · No Comercial (Non commercial) · Sense Obres Derivades (No Derivate Works)

SomGarrigues · abril de 2015

4

JOVE, SI PENSES EN EL TEU FUTUR, PENSA EN LA FORMACIÓ PROFESSIONAL DEL SECTOR AGROALIMENTARI!

INFORMA’T I PREINSCRIU-TE AL CICLE FORMATIU DE GRAU MITJÀ DE PRODUCCIÓ AGROPECUÀRIA PER AL CURS 2015-2016!

ESCOLA AGRÀRIA DE LES BORGES BLANQUES

SomGarrigues · abril de 2015

5

Agricultura UN MOMENT DECISIU

L’aigua que va arribar en temps de crisi Reptes de futur. El Garrigues Sud i, sobretot, el Segarra-Garrigues obren un món de possibilitats per a un sector agrari envellit i molt tocat per l’enfonsament de preus de la fruita dolça. El bon funcionament en regadiu d’ametllers i oliveres fa apostar els pagesos per mantenir-se fidels al paisatge tradicional de la comarca, amb alguna incursió a conreus més ‘exòtics’, com ara la tòfona, el safrà, el pistatxo o les herbes aromàtiques, que esdevenen un bon complement a tenir en compte

Els nous regadius canviaran les regles del joc de conreus tan tradicionals com el de l’olivera. FOTO: Xavi Minguella

Redacció • Comarca

Fa molts anys, quan es van començar a plantejar nous regs per a les Garrigues, semblava que el futur era patrimoni exclusiu de la fruita dolça. La riquesa que va portar el Canal d’Urgell a les Borges Blanques, Juneda, Arbeca i Puiggròs feia pensar que aquest era el model a seguir. Però els nous regadius han tingut una gestació llarga i complexa –de fet, són una realitat a mitges, encara– i aquest temps afegit ha coincidit amb un llarg període de crisi econòmica

L’ametlla viu un autèntic boom. La sequera que pateix Califòrnia ha disparat la demanda a nivell mundial en què les inversions –públiques i privades– s’han de mesurar molt.

Amb els preus de la fruita dolça enfonsats, els pagesos han escoltat atentament les propostes dels enginyers agrònoms de l’IRTA i

s’han adonat que potser el futur passa per modernitzar la tradició. Amb reg –fins i tot si només és de suport– conreus tan indissociables de les Garrigues com el de l’olivera passen a ser fins a tres vegades més productius. El cas de l’ametller és encara més espectacular. Les noves varietats autofèrtils i de floració tardana han convertit un cultiu residual, a qui es destinaven els pitjors sòls de cada finca, en una inversió més que rendible. Tant és així, que no es troba planter: l’ametller viu un autèntic boom. També la vinya ha viscut la seva particular revolució. El pla de reestructuració del conreu va permetre recuperar la cultura del vi a les Garrigues, que la fil·loxera havia fet desaparèixer entre el 1899 i el 1900. A més de la ja existent, s’ha tornat a plantar vinya al Vilosell, Fulleda, l’Albagès, Arbeca i la Pobla de Cérvoles amb molts bons resultats. Els sis cellers de la comarca estan elaborant un vi cada cop més preuat, que forma part de la Denominació d’Origen Costers del Segre.

El vi ha invertit la tendència de l’oli. Ja quasi no es fa raïm per vendre a l’engròs a la cooperativa, sinó que es produeixen aque-

lles varietats que van bé per fer un producte concret embotellat.

S’ha anat del celler al camp i no a l’inrevés. Aquesta és encara l’assignatura pendent de l’oli de la comarca. És d’una gran qualitat.

Té reconeguda una Denominació d’Origen Protegida, però, tot i així, només en ven embotellat un 40% de la producció. La resta s’exporta a granel a Itàlia, que envasarà l’oli de les Garrigues com a propi i el

L’olivera en regadiu (encara que sigui de suport) augmenta molt la producció i obligarà a afinar la comercialització vendrà a un preu molt superior.

I, en aquest context, van sorgint propostes. Nous conreus que van guanyant terreny. La Cooperativa de Safrà, creada ara fa un any a Cervià de les Garrigues n’és un bon exemple. També hi ha experiències pioneres amb pistatxos, tòfona, herbes aromàtiques, paulònies... Cada cop més, els pagesos han de buscar solucions imagina-

tives. També les cooperatives, que davant el progressiu envelliment dels seus socis han posat en marxa iniciatives com el Banc de Terres de la Cooperativa Sant Isidre de les Borges Blanques.

L’agricultura ecològica també guanya adeptes. D’una banda, no és tan complicada ni costosa en conreus tradicionalment de secà, com l’olivera i l’ametller. Els pagesos conscienciats saben que es no es trobaran tants problemes com els productors de fruita dolça. D’altra banda, és un mercat a l’alça. N’és una prova el fet que en una empresa com Fruits Secs Sendrós, de la Granadella, l’ametlla ecològica ja suposa un 40% de la producció perquè n’hi ha molta demanda en països tradicionalment importadors, com Alemanya.

Canviarà el paisatge de les Garrigues? Llorenç Canela, cap de l’Oficina Comarcal, creu que dependrà de la zona. Al nord, més pla, podria ser. Però al sud, no.

L’orografia del terreny ho impedirà. Les espones de pedra seca tan típiques de la comarca seguiran impregnant de personalitat aspra i austera un horitzó de petites explotacions abancalades.

El 2014 ha estat un dels pitjors anys per a la fruita dolça, amb els preus ensorrats pel tancament de les fronteres russes A l’espera d’aquest futur que ja gairebé es pot tocar amb les mans, el retrat actual dels camps de conreu de la comarca mostra un clar domini de l’olivera, amb 21.000 hectàrees plantades. L’ametller és el segon cultiu pel que fa al nombre d’hectàrees: 12.000. En tercer lloc, se situaria el conreu de cereal, amb 3.200 hectàrees, si bé molt disseminades i amb una clara distinció entre cereal de secà i de regadiu. Els arbres fruiters ocupen una extensió de 2.000 hectàrees. Tot i el notable increment de la fruita d’os en els darrers anys, la pomera encara és la plantació predominant (900 hectàrees), seguida de la perera (800). Mentre que al presseguer s’hi destinen 300 hectàrees. I, per últim, destaca la vinya, molt concentrada a la zona més alta, amb 1.000 hectàrees en producció.

SomGarrigues · abril de 2015

6

Oliva LA REVOLUCIÓ PENDENT

Tocats per la febre de l’or líquid Reptes de futur. L’oli és el producte estrella de la comarca. El més preuat. Reconegut amb una Denominació d’Origen Protegida, és el motor que fa moure l’economia de les Garrigues més enllà de l’agricultura. Però malgrat la bona premsa, més de la meitat de la producció es ven a l’engròs a Itàlia i es comercialitza com a oli italià. Això vol dir que es perd molt marge comercial i es resta valor afegit a un producte que “encara té molt camí a recórrer” amb la creació de gammes que pontenciïn els diferents matisos de les olives. Les cooperatives, que han fet un gran esforç per estar al dia amb tecnologia punta, es queixen d’estar sempre en el punt de mira IL·LUSTRACIÓ: Núria Jiménez

Cervià exporta a Japó oli d’olives centenàries ActelGrup compra 1.100 tones d’oli als seus productors de les Garrigues. Bona part se’n va al mercat exterior amb barreja d’arbequines i altres varietats La cooperativa de Cervià de les Garrigues és una de les que forma part de la Denominació d’Origen Protegida les Garrigues. El seu president, Enric Dalmau, hi creu. “Es critica que no s’exporti prou oli envasat, però potser si no es fa és perquè encara cal consolidar el mercat de proximitat”, n’adverteix. La Cooperativa Camp de Cervià produeix 1.600 milions de quilos d’oli dels 4.500 que es fan a la comarca de les Garrigues. “Exportem molt oli a l’engròs, és cert”, admet el president. “Però també obrim nous fronts.”

En aquest sentit, destaca que des de fa tres anys elaboren oli produït a partir del fruit d’oliveres centenàries certificades “per enviar-lo a Japó”. Tota una metàfora del llarg camí que pot fer l’oli de les Garrigues, “el primer que va tenir una denominació d’origen a l’Estat”, diu amb orgull Dalmau.

D’altra banda, ActelGrup, amb la seva comercialitzadora Agrolés, compra 1.100 tones d’oli als seus productors de les Garrigues. Un total de 900 corresponen a oli arbequina verge extra i les altres 200 tones a d’altres verietats, bàsicament la picual.

L’oli de la varietat arbequina es destina a l’envasat de pròpies ampolles d’Actel i es destina al consum de Catalunya, España i Europa, bàsicament. L’oli d’altres varietats, barrejat amb arbequina en diferents proporcions segons els mercats, es destina a l’exportació a l’Orient i als Estats Unitst amb la denominació d’oli tradicional.

Les cooperatives d’Alcanó, l’Arbequí de Bovera, Aspa, Castelldans i el Soleràs són les productores de les Garrigues integrades en aquest gegant del sector agroalimentari de les comarques de Lleida.

Redacció • Comarca

Una església... i una cooperativa d’oli. Pràcticament tots els pobles de les Garrigues en tenen una. I centenària. L’olivera és el conreu per excel·lència de la comarca amb 21.000 hectàrees plantades. I l’oli, el producte estrella. Un producte de gran qualitat, reconegut amb una Denominació d’Origen Protegida.

“El problema és que d’aquest oli tan bo només se’n ven envasat entre un 30 i un 40%. I, pràcticament, tot el que s’embotella es queda aquí.

L’altre 60-70% es ven a granel al mercat italià”, subratlla el Cap de l’Oficina Comarcal d’Agricultura de les Garrigues, Llorenç Canela.

“Això significa que et queda molt poc marge de benefici.” “Els italians compren l’oli a l’engròs. Els surt a compte pagar 2,5 euros al pagès de les Garrigues perquè ells el vendran al seu mercat interior a 6 o 7 euros”. Enguany les xifres han sigut més bones, “i els productors de la comarca han arribat a vendre l’oli a granel a 3,5, però això és un fet puntual perquè Andalusia ha fet poca producció”.

“Tenim grans mercats potencials a prop on encara no es coneix l’oli de les Garrigues.” Es refereix a Barcelona i Madrid, principalment. Amb “el 90% de la indústria transformadora de l’oli en mans de les cooperatives”, sembla que aquestes entitats són qui han de passar al davant. “El problema és que algunes són massa petites i no poden assumir alguns reptes perquè els falta dimensió.”

El director de l’Escola Agrària de les Borges, Ramon Baró, està d’acord en què encara no es treu tota la rendibilitat a les oliveres. I no es refereix –només– a augmentar-ne la producció posant-les en regadiu.

“Podem fer moltes coses.” I una de les més importants que assenyala és “cuidar els pocs moliners que tenim a les Garrigues perquè són els veritables artistes de l’oli i no se’ls té massa en compte”. Baró els compara amb els enòlegs. “Unes mateixes olives arbequines et poden donar olis molt diferents en funció de si les culls verdes, si barreges partides... Es poden fer cupatges molt interessants. El consumidor aprecia molts els matisos”, assegura. “Però a les cooperatives només hi ha una entrada i només hi ha una tolva i, per tant, només pots oferir un únic producte amb diferents envasos.”

Baró va més enllà. “I per què només podem fer oli d’arbequina? Per què no en fem de verdiell o de blanqueta, que també són varietats autòctones?” Adverteix que és un moment molt delicat. “Els nous regadius comportaran un augment de la producció i si no treballem abans la comercialització ens equivocarem.”

Aposta per l’ecologia

Venanci Guiu es dedica a l’agricultura ecològica des de fa quinze anys.

“Sabíem fer olives i sabíem elaborar un bon oli, però no ens agradava la manera de funcionar dels sistemes cooperatius tradicionals, així que ens vam crear el projecte Molí dels Torms.” Tot i les dificultats, estan contents amb els resultats, que els

L’olivera és el conreu per excel·lència de la comarca amb 21.000 hectàrees plantades.

I l’oli, el producte estrella Els moliners fan una feina semblant a la dels enòlegs amb el vi. L’oli depèn d’ells, però no estan reconeguts Algunes cooperatives no poden assumir el repte de la comercialització de l’oli perquè són massa petites: els falta dimensió

SomGarrigues · abril de 2015

7

Oliva LA REVOLUCIÓ PENDENT

Ha estat un bon any per als productors d’oli. FOTO: Arxiu

Típica escena de recol·lecció d’olives a les Garrigues. FOTO: Xavier Minguella

L’arbequina és la varietat més característica de la comarca. FOTO: Xavier Minguella

permeten invertir la tendència de les cooperatives i vendre entre el 70 i el 80% de la producció com a oli gourmet envasat. Exporten a una dotzena de països, com ara Japó, Alemanya, Dinamarca, Suècia, França…, i fins i tot han començat a servir comandes a Taiwan, Canadà i Mèxic. “El concepte que s’havia de ser gran per exportar no té sen· tit avui dia.” Treballen “com ho fe· ien els nostres pares i i els nostres padrins: sense utilitzar productes químics”. En aquest sentit, assegura que l’agricultura ecològica és pro· ductiva perquè “encara que no facis tants quilos, tampoc no invertei· xes tant en productes fitosanitaris i adobs químics”. Tot és qüestió de “no desequilibrar l’entorn” i tenir els arbres de la finca “ben ventilats i il· luminats amb una bona poda”. Això fa que l’oli que produeix aquest molí particular, Olicatessen, sigui “més complex i tingui un sabor més in· tens i més afruitat”. Creu que “un producte de tanta qualitat no el pots vendre a l’engròs i perdre’n els marges comercials. Tu mateix el de· values”. No es volen fer massa més grans del que són “perquè llavors no pots controlar el producte”. Ara sí. I això els permet “ser coherents” i “tenir un molí que contamina zero, perquè amb els pinyols fem adobs”.

“No som empreses”

Roser Vila, gerent de la Cooperativa Sant Isidre de les Borges Blanques sap que les cooperatives estan al punt de mira. Ho té assumit, però, a la vegada, li dol que no s’entengui que “no som empreses” i que “ens

regula una llei específica que no ens dóna massa marge de maniobra”. La gerent de Sant Isidre afegeix que les cooperatives “no només hem de fer quadrar els números; tenim, a més, un factor social molt important”.

Han de fer equilibris. “D’una ban· da, tenim els socis, que volen que els oferim els serveis als preus més barats possibles i que els liquidem la collita al preu més car possible; de l’altra, tenim l’Administració, que ens fa complir les normatives d’una manera molt estricta i amb una burocràcia molt feixuga que ens fa tenir tres Departaments de la Generalitat com a interlocutors: Agricultura, Economia i Finances i Ocupació”. La cooperativa té 800 socis, “però no tots estan en actiu, perquè hi ha molta gent gran”. Per racionalitzar els costos i optimitzar els serveis es va arribar a un acord de fusió amb la cooperativa de la Floresta i ara s’està negociant amb Fulleda, que mantindria la seva marca d’oli, però també s’integraria a Sant Isidre. “El futur va cap a aquí.

El pagès cada cop necessita més ter· ra per no perdre poder adquisitiu. A nosaltres, ens passa si fa no fa igual.

Una cooperativa ha de poder oferir al soci tots els serveis que necessita: assessorament, finançament, llo· guer de maquinària, productes fito· sanitaris... I això té uns costos.”

Malgrat tot, Roser Vila es mostra il·lusionada per al futur. “Si som capaços de veure que el reg és im· prescindible i ho tirem endavant, es produirà un canvi generacional que ens permetrà avançar molt.” Actual· ment, Sant Isidre té capacitat per a

Procés de selecció d’olives previ a l’elaboració de l’oli. FOTO: Xavier Minguella

uns cinc milions de quilos de fruita i en rep uns 3,5 milions de quilos d’olives i 150.000 quilos d’ametlles.

“Però tot això pot canviar moltíssim amb l’arribada de l’aigua.” Ara no· més falta que l’Administració “no ens posi traves.”

La Borgenca

Sense moure’ns de les Borges Blan· ques trobem una altra gran coo· perativa, La Borgenca, que es va dir Pla d’Urgell fins al 2006. El seu president, Joan Torné, explica que “un percentatge elevat dels 600 socis de l’entitat el formen pagesos jubilats o a punt de jubilar-se”, fet que contrasta amb què la junta de govern “és una de les més joves de la demarcació”. A La Borgenca es treballa, sobretot, amb fruita dolça.

“En vam ser pioners”, assegura Tor· né. Tenen capacitat per a dotze mi· lions de quilos de fred i, en els bons temps, els havien arribat a fer. “Ara ha afluixat molt.” També han canviat les varietats que es cullen. La poma golden i la pera blanquilla eren les reines indiscutibles fins no fa massa.

“Després la pera conference va gua· nyar terreny a la blanquilla i, en els darrers anys, la fruita de pinyol ha crescut de manera espectacular.” El president de La Borgenca creu que encara se’n viuran més, de canvis.

“Quan entri en funcionament el Se· garra-Garrigues regarem tot el ter· me. Sense aigua no es pot fer res a la comarca.” Amb la fruita tocada per uns anys de preus baixos, pedrega· des i el mercat rus tancat, l’altre plat fort de La Borgenca és l’oli, tot i que els seus productors encara no s’han

Algunes cooperatives que no són a la DOP diuen que només es promociona l’oli allà on ja és conegut, sense buscar-ne nous mercats La xifra de socis que tenen les cooperatives és enganyosa: molts no estan en actiu i això fa baixar la producció 21.000 hectàrees de la comarca es destinen al conreu de l’olivera, que també es planta molt als nous regadius

refet de la matança d’oliveres que va ocasionar la gran nevada del 2001.

“Costarà tornar a arribar a mig milió de quilos d’oli.” Aquesta cooperativa està fora de la Denominació d’Ori· gen Protegida. Torné en treu ferro: “al seu moment es va plantejar en assemblea si ens hi incorporàvem o ens quedàvem fora. I va guanyar l’opció de no ser-hi. Potser en una altre moment, una altra junta ho tor· na a proposar i el soci vota diferent.”

Torné creu que “encara que tinguis més marge amb l’oli embotellat” sempre caldrà anar a l’exportació a granel perquè “l’oli no és com el vi, que el pots guardar. És un producte de l’any i no et pots arriscar”.

La Granadella

Tampoc no està adherida a la De· nominació d’Origen la cooperativa de la Granadella, “com la meitat de les cooperatives de la comarca”, deixa anar el seu president, Ramon Barrull. Són 160 socis dels quals “potser només n’hi ha quaranta o cinquanta en actiu”. L’oli és el pro· ducte estrella. Si són fora de la DOP és perquè “pensem que hauria de servir per promocionar el nostre oli internacionalment i si ens movem 500 quilòmetres no ens coneixen enlloc perquè pràcticament tot l’oli que es ven envasat es queda a Ca· talunya”, diu. La marca que comer· cialitza la Granadella, Degustus, ha aconseguit arribar a França, la Xina, els Estats Units i Nova Caledònia.

“Però és una exportació molt testi· monial”, explica. “Contactes casuals que acaben exercint d’ambaixadors del teu producte.”

SomGarrigues · abril de 2015

8

· Estructures metàl·liques · Tancaments metàl·lics · Tot tipus de portes i reixes · Tot tipus de forja · Soldadura i caldereria en general · Fabricació de maquinària agrícola · Compra-venda de maquinària agrícola nova i d’ocasió

Distribuïdor oficial

Carretera Albi-Cervià - Polígon Industrial Els Colls 25450 l’Albi (Lleida) Tel. 973 17 58 91 - Fax 973 17 51 06 - Mòb. 627 548 734 www.gahermetalic.com - gahermetalic@hotmail.com

– Super Ebro 55: 2.300 € – Toro per a tractor: 500D’OCASIÓ € MAQUINÀRIA EN STOCK – Picadora Belafer 1,80 m: 800 € – John Deere 3120 amb pala o sense (100 CV): 5.000– Bóta d’ensulfatar amb pistola de 350 l: 280 € – Subsolador de 3 pues: 200 € 4.500 € – Atomitzador Abella de 1000 l: 1.600 € – Subsolador Tractomotor de 3 pues: 500 € – Pasquali amb cultivador: 1.000 € – Atomitzador Ilemo 1.000 l: 1.200 € – Pala davantera Tenias de 4 pistons: 1.000 € – Sembradora Solar de sembra directa, 3,50 m de – Grada de discos d’arrastre plegada hidráulica, 38 – Parador Mesalles amb rodes + compressor + escales més carregador més (seminou): girasol: 1.200 - John18.000 Deere 5.000-4.500 € € - Empacadora Batlle elèctriques treball: € 3120 amb pala o sense (100 cv): discos, marca Rau: 9.500 + 3 aplaudidors 6.000 €€ –-Remolc 3 t: 600 € cv doble tracció amb pala – Grada Tractomotor de 26 plats-arrastrada: Nivelladora Aladrets3.000 de 6€pales:– 300 € arrastre de 2,60 m: 900 € SamedeLaser 100 – Remolc de 6 t: 1000 € – Trisella Dofi de 1,50 m: 500 € – Rodet de 3 m: 800 € - Aladre de 3 pales hidràulic: 900 € Tenias nova: 12.500 € – Màquina de collir fruita, marca Plameca: 600 € – Rodet de 2,20 m: 800 € – Girasol de 4 plats: 300 € - Picadora Agrit Model TR-18010: € Tractomotor: 600 € Pasquali ambl culitvador: 1.000 € –-Cuba Rigual 6000 per regar: 2.000 € – Rodet de 3 m: 1.000 € – Grada hidràulica1.600 de 16 plats, –-Cuba Beguer 10.000 l: 5.500 € – Rodet amb preparador de 3 m seminou: 4.000 € – Xisel de 2,70 m, 2 files i 9 braços: 1.900 € - Picadora Belafer 1,80 m: 800 € Sembradora Solar de sembra directa, – Cuba Gili 6.000 l: 3.300 € – Grada de discos arrastre 14 plats: 750 € – Semixisel de 3,60 m plegat Hidraulicament: 1.700 € - Subsurador Tractomotor 3 pues: 500 € Hidraulicament: 2.700 € m de treball: € –3,50 Cuba per regar de 2.00018.000 l: 600 € – Grada de discos penjada 18 plats: 500 € – Semixisel de 4,50 m plegat –-Cultivador 9, 11, 13 i 15 braços amb rascle i sense – Recollidor de rama: 250 € – Parador Puigdellivol hidràulic - Pala davantera Tenias de 4 pistons: 1.000 €amb rodes o penjat Remolc de 3 t: 600 € rascle des de: 250 a 800 € – Aplanadora esterrossadora: 250 € (seminou): 1.750 € - Parador Mesalles amb rodesde+serrar compresor escales Remolc 6 t:John 1000 € Serie 30 i 35: 250 € –-Cabina per ade tractor Deere – Empacadora Batlle + carregador + girasol: 1.200 € – Màquina llenya per+ a tractor: 600 € (seminou): 6.000 € 900 € –-Compressor tractor:fruita 350 €marca Plameca: 600 – Aladrets de 6 pales: 300 € elèctriques + 3 aplaudidors – Plataforma per a 3 palets de llarg: Màquina per deacollir € –-Esquetlladora per6000 a tractor: 250 regar: € – Aladre de 3 pales hidràulic: 900 € Same - Nivelladora arrastre– Tractor: de 2,60 m:Laser 900100 € cv doble tracció amb pala Cuba Rigual l per 2.000 € – Abonadora Agire de plat: 250 € – Picadora Agrit Model TR-18010: 1.600 € tenias nova: 12.500 €

- Grada de discos de 16 plats hidràulica, marca Tractomotor: 600 € - Xisel de 2,70 m, 2 files i 9 braços .1.900 € - Semixisel de 3,60 m Plegat Hidraulicament: 1.700 € - Semixisel de 4,50 m Plegat Hidraulicament: 2.700 € - Parador Puigdellivol hidràulic amb rodes o penjat (seminou): 1.750 € - Màquina de serrar llenya per Tractor: 600 € - Plataforma per a 3 palets de llarg: 900 € - Tractor Same Laser 100 cv doble tracció amb pala Tenias nova: 12.500 €

- Cuba Beguer 10.000 l: 5.500 € - Cuba per regar de 2000 l: 600 € - Cultivador de 9, 11, 13 i 15 braços amb rascle i sense rascle de: 250 a 800€ - Cabina per a tractor John Deere Serie 30 i 35: 250 € - Compresor per a tractor: 350 € - Esquetlladora per a tractor: 250 € - Abonadora Agire de plat: 250 € - Bóta d’ensulfatar amb pistola de 350 l: 280 € - Atomitzador Abella de 1000 l: 1.600 € - Atomitzador Ilemo 1.000 l:: 1.200 € - Grada de discos d’arrastre plegada hidràulica, 38 discos, marca Rau: 9.500 € - Grada de discos Tractomotor de 26 plats arrastrada: 3.000 € - Trisella Dofi d’1,50 m: 500 € - Rodet de 2,20 m: 800 € - Rodet amb preparador de 3 m seminou: 4.000 € - Grada de discos penjada de 18 plats: 500 € - Recollidor de rama: 250 € - Aplanador destarrossador: 250 €

Vibro-cultivadors (de 2 fins a 8 m, plegats hidràulics)

Xisels

Rodets

SomGarrigues 路 abril de 2015

9

SomGarrigues · abril de 2015

10

Ametlla UN CORREU A L’ALÇA

De conreu marginal a plantació estrella L’ametlla està de moda. Costa trobar planter d’ametller. En pocs anys ha passat de ser un conreu marginal a viure un autèntic boom. Amb els preus a l’alça i un mercat creixent, és la gran aposta de futur de les noves zones de regadiu. Perquè l’ametller, tot i ser un arbre molt ben adaptat al secà, ha demostrat ser molt productiu si se li augmenta la dotació hídrica i se’l tracta com un fruiter. La greu sequera que pateix Califòrnia, la principal productora mundial, n’ha disparat la demanda a mercats emergents com l’Índia, Rússia o la Xina just en un moment en què s’han aconseguit noves varietats més resistents

Redacció • Comarca

De vegades, els astres s’afileren i sembla que tot va rodat. Feia molts anys que els investigadors treballaven per millorar la productivitat de l’ametller. Es van aconseguir noves varietats de floració tardana als anys noranta (Glorieta, Mas Bovera, Guara...) que van permetre fer un tímid primer pas endavant. Però ha estat recentment, des del 2006, que han confluït una sèrie de factors que han fet possible la reconversió del sector. Xavier Miarnau, investigador de l’IRTA, ens en dóna les claus d’aquesta revolució. “En primer lloc, hem aconseguit recanvi de material vegetal. Tenim noves varietats de floració tardana que són autofèrtils, molt productives i, fins i tot, tenen una certa tolerància a algunes malalties.” Des dels anys setanta que es treballa en programes de millora genètica perquè les varietats locals, com la llargueta o la marcona, si bé són molt preuades pels consumidors i tenen una gran qualitat, resultaven poc competitives perquè el fred de la primavera les matava i perquè presentaven problemes de pol·linització, en tractar-se de varietats autoestèrils.

L’aparició d’aquestes noves varietats, més rendibles econòmicament, ha coincidit amb un moment en què s’ha apostat pels nous regadius. És un fenomen comú a tot l’Estat.

A Catalunya, i més en concret a les Garrigues, el Govern ha posat en marxa tres infraestructures que han permès fer un canvi de mentalitat als pagesos de secà: els canals Segarra-Garrigues, Garrigues Sud i

Segrià Sud. “A l’IRTA no tan sols treballem amb material vegetal, sinó també amb tecnologia del cultiu”, explica Miarnau. I els nous regadius permetien “tractar l’ametller com si fos un fruiter”. Regant-lo, donant-li els nutrients que necessita i esporgant-lo d’una determinada manera “l’ametller és altament rendible”.

Aquest enginyer agrònom de Llardecans ho il·lustra amb unes dades més que eloqüents: “Estats Units és el primer productor mundial, amb un milió de tones d’ametlla en gra.

A l’Estat espanyol es destinen el doble de terres al conreu de l’ametller però, significativament, només se’n produeixen 40.000 tones d’ametlla en gra. És evident que alguna cosa no es feia bé.”

Aquí sempre s’ha vist com un conreu marginal de secà del qual tot just se n’obtenien 100 quilos d’ametlla en gra per hectàrea i any, mentre que als Estats Units, on es tracta com un fruiter, la producció és de 2.000 a 3.000 quilos per hectàrea i any. “El pagès ha anat veient que amb un canvi de mentalitat se n’augmenta la producció i que, a més a més, com que no és un producte perible, com la fruita dolça, no cal collir-lo ni comercialitzar-lo de pressa. Això el fa molt interessant. I encara hi ha un altre factor clau de cara a que resulti un conreu atractiu al pagès: és altament mecanitzable. No necessita gaire mà d’obra i, per tant, no té tants costos de producció.”

Però malgrat les noves varietats vegetals, tot i els nous regs, faltava un tercer element que també ha explotat: el mercat. “Han aparegut nous països consumidors de fruita seca en general: Xina, Índia, Japó i part

de Rússia.” Un mercat en alça on, des del 2013, hi ha més demanda que oferta perquè el principal productor –l’Estat de Califòrnia– pateix una greu sequera. “Això ha fet que els preus es dupliquin. Hem passat dels tres als sis euros per quilo, i fins i tot set, que s’han pagat les darreres campanyes. Els preus estan pels núvols i això ha estat determinant perquè l’ametller es posés de moda.”

Amb nou material vegetal, una més eficient tecnologia de cultiu i un mercat que no para de créixer, els pagesos s’han llençat a plantar ametllers. “Amb un bon disseny de plantació i el maneig intensiu del conreu s’està aconseguint arribar als 1.000-1.500 quilos de gra per hectàrea i any.” Quan els pagesos han vist aquests resultats a la finca experimental de l’IRTA a les Borges Blanques en les diferents jornades de processos de maneig, d’esporga i gestió de plagues que s’han dut a terme “han respost”, perquè aquests bons resultats es produeixen fins i tot amb reg de suport. “L’ametller respon molt bé a l’aigua, però no té les necessitats hídriques d’un presseguer. Si tenim 6.000 m3 per hectàrea i any de reg arribarem als màxims potencials productius, però amb un reg de suport d’entre 1.000 i 2.000 també s’adaptarà bé.”

Exportació a l’alça

“No hem sortit del no res, a la comarca hi ha molta tradició”, adverteix Xavier Mascarilla, gerent d’Ametlles Martí de Maials. El 1998 Salvador Martí va abandonar la trencadora d’ametlles on treballava per fundar el seu propi negoci. Ara facturen prop de 12 milions d’euros.

Hi ha més demanda que oferta d’ametlles a nivell mundial. FOTO: Xavier Minguella

Califòrnia és el principal productor mundial d’ametlla. La greu sequera que en pateix n’ha disparat la demanda L’eclosió del mercat ha coincidit amb l’obtenció de noves varietats de floració tardana i autofèrtils més productives L’ametller, si es rega i es tracta com un fruiter, és un arbre molt productiu que no necessita molta mà d’obra

“Teníem els coneixements, perquè d’ametlles sempre se n’han fet, i ara que el conreu està en alça hem pogut créixer.” Només treballen amb el producte en cru. “Els torradors són els nostres clients, nosaltres no hi hem entrat. Rebem les ametlles brutes del camp i fem tots els processos possibles en cru: seleccionar-les, trencar-les, treure’ls la closca, pelar-les, fer farina...” Les restriccions de reg que tenen els pagesos de Califòrnia han fet augmentar molt la demanda. “Fins i tot de plantes.

Els pagesos ens diuen que no troben planter.” I és que l’ametller ha passat de ser la ventafocs del secà a ser la gran aposta de futur dels joves que s’incorporen al sector agrari.

“Els grans deien que l’ametller no donava prou, però ara hem vist que si reguem i plantem varietats autofèrtils i de floració tardana tenim un conreu molt rendible, molt atractiu, perquè no necessita tanta mà d’obra com la fruita dolça, ni requereix tanta inversió en aigua ni en productes fitosanitaris.” L’arribada dels nous regs a pobles com Maials, Alcanó i Alfés han permès que ara es tinguin finques “de categoria”. Tot i així, amb l’ametlla de les Garrigues no en tenen prou per donar servei als seus clients, majoritàriament grecs i alemanys. “Exportem el 80% de la producció”, assegura. També venen a Egipte, el Líban i França. “Estem preparats per trencar entre 75 i 85 tones diàries d’ametlla amb closca, tenim la maquinària per poder-ho fer.” Ara es mouen sobre els 10.000 kg diaris, però en campanya, de setembre a gener, aquesta xifra augmenta espectacularment. “Per això la plantilla fluctua una mica segons

SomGarrigues · abril de 2015

11

Ametlla UN CORREU A L’ALÇA

IL·LUSTRACIÓ: Núria Jiménez

Els preus de l’ametlla no paren de créixer. FOTO: Xavier Minguella

S’exporten ametlles de les Garrigues a Xina i l’Índia. FOTO: Xavier Minguella.

l’època de l’any i ens movem entre els dotze i els quinze treballadors.”

El temps de collita coincideix, a més a més, amb la campanya d’elaboració torrons, el que també incrementa la demanda. “Es pot dir que la producció i la venda es fan a la vegada, perquè entre setembre i gener facturem un 70% del negoci.” Durant aquest període arriben a Maials ametlles de les Garrigues, “però també d’Osca, Saragossa i Castelló”.

El mercat no para de créixer i amb la producció de la comarca no es cobreix la demanda. Això explica perquè els pagesos no troben planter. Els ametllers van molt buscats.

L’ametlla ecològica creix

L’ametlla està de moda. Amb preus de 7,70 € el quilo amb closca, noves varietats més resistents al fred i el bon rendiment de l’arbre en regadiu, els pagesos han apostat fort per un producte molt arrelat al territori però que fins no fa massa era residual. El pare de Josep Sendrós, de la Granadella, hi va creure molt abans que es produís aquest boom.

El 1962 ja treballava amb ametlles i deu anys més tard va comprar les primeres màquines. Actualment, Fruits Secs Sendrós és una gran exportadora d’ametlles. Els principals clients els tenen a Alemanya, França i Holanda. “Però cada cop més exportem a Xina i Índia”, perquè la sequera de Califòrnia, principal productor mundial d’ametlla, ha permès obrir nous mercats perquè falta producte. “A la Índia les mares donen sis ametlles diàries a cada fill, perquè diuen que això afavoreix el desenvolupament del seu cervell, i, no sé si és veritat, però a l’Índia hi

Hi ha molta demanda d’ametlla ecològica a Europa, per això es fan jornades per animar els pagesos a produir-ne L’ametlla de les Garrigues té una petita proporció de l’1% de fruita amarga molt preuada per fer massapans L’ametller és l’arbre de moda que s’està imposant a les zones de nous regadius. No es troba planter

ha molt bons informàtics!”, diu mig en broma el gerent de Fruits Secs Sendrós, que enguany ha facturat quatre milions d’euros. No venen al detall, sinó que subministren a indústries.

Però el concepte industrial no està renyit amb una manera de treballar acurada i personalitzada. A començaments dels anys 90, Fruits Secs Sendrós va començar a comercialitzar ametlla ecològica. “Al principi ens costava de trobar pagesos que ens en subministressin, però ara ja en suposa un 40% de la nostra producció. Hi ha molta demanda, sobretot a Alemanya.” Per això participen en jornades tècniques d’assessorament a pagesos. A Fruits Secs Sendrós arriben ametlles de les Garrigues, però també de Navarra, l’Aragó, la Rioja o València. “La raó és molt senzilla: en aquesta zona hi ha poques desclafolladores i les que hi ha són petites i no poden absorbir les collites.” Tot i que Estats Units és el primer productor mundial, l’ametlla d’aquí és més preuada perquè té un petit percentatge (de l’1%) de fruita amarga i això fa que tingui un matís molt interessant per fabricar massapans, sobretot. “L’ametlla americana no té aquest percentatge i, fins i tot quan tenien copat el mercat, els clients del producte de Califòrnia ens compraven petites quantitats d’ametlles amargues per incorporar-les a les partides americanes.” Sendrós també destaca que les noves varietats n’estan tenint molt bon resultat. “Tenen altres aplicacions, com ara l’elaboració de llets”. Tot un món encara per explorar. Sembla que a l’ametlla encara li queda molt camí per recórrer.

Com s’obtenen les noves varietats?

Els investigadors de l’IRTA porten anys fent enginyeria genètica i, a la vegada, treballant de manera artesanal, pol·linitzant manualment els pistils de les flors amb pinzells minúsculs Els investigadors de l’IRTA fan enginyeria genètica però treballant de manera artesanal, com si fossin abelles.

Els programes de millora genètica per introduir noves varietats busquen solucionar els problemes que es detecten en un cultiu. En el cas de l’ametller, un dels principals esculls perquè no fos productiu era la floració primerenca a mig febrer, que el feia vulnerable a les gelades. Retardant la floració al març o a l’abril aquest perill es reduïa sensiblement. Encara que no gelés, si feia un febrer boirós, es plantejava un altre problema: les abelles no pol·linitzaven i, en ser un arbre autoestèril, no feia fruits perquè, a més a més, el pol·len de l’ametller pesa massa perquè el transporti el vent.

Aconseguir una varietat de floració tardana i autofèrtil suposava matar dos pardals d’un tret. Es va anar a buscar un pare de floració tardana a Rússia, i una mare a Itàlia, d’una de les poques varietats d’ametllers autofèrtils que es coneixen. Amb l’ajut d’un pinzellet minúscul es va introduir el pol·len del pare al pistil de la mare per fecundar-la. Totes les ametlles que van sortir d’aquesta pol·linització es van plantar i se’n van obtenir arbres (seleccions, en llenguatge dels investigadors).

Però la càrrega genètica no sempre es combina com és desitjable, de manera que cal arrancar els arbres que no compleixen els requisits que es busquen. Al cap de sis o set anys, només en queden uns pocs exemplars que, després, cal veure com reaccionen en un altre sòl o en un altre clima. Només aleshores, quan queden aquells arbres productius, que fan un gra gros i ric en olis, i reuneixen les qualitats buscades, es pot registrar la varietat i es comercialitza. Ha nascut una nova varietat.

SomGarrigues · abril de 2015

12

Vinya NOUS CELLERS

El vi que va tornar per quedar-s’hi Retorn als orígens. Les Garrigues eren terra de vi. Encara que hi hagi oliveres molt antigues, la gran majoria es van plantar fa poc més d’un segle, quan la fil·loxera va fer estralls i els pagesos van haver de reinventar-se abans que es posés de moda aquest verb. Vi i oli van compartir protagonisme durant els primers anys de les cooperatives agràries de la comarca. Però es va anar arrancant la poca vinya que quedava i el vi va passar a ser un producte residual. Fins ara.

Sis cellers de la Pobla de Cérvoles, el Vilosell, Arbeca, Fulleda i l’Albagés han rescatat de l’oblit el vi de les Garrigues, subzona reconeguda dins la DO Costers del Segre IL·LUSTRACIÓ: Núria Jiménez

S’ha fet el camí de l’oli a l’inversa A les cooperatives de les Garrigues, on hi ha 1.000 hectàrees de superfície agrària plantades amb vinya, el vi ha passat de ser un producte de referència a un anacronisme en vies de desaparició La Cooperativa de l’Albi és una de les que històricament havia fet vi. Des de fa molts anys ja no transforma el raïm.

Encara n’entren uns 25.000 quilos anuals, però així com arriben es tornen a vendre a bodegues externes i tot va a parar al cava. Una cosa semblant passa a Cervià de les Garrigues. La cooperativa porta tot el raïm que li fan arribar els socis al Vilosell. S’ha anat perdent la tradició de fer vi. A la cooperativa de Fulleda, una altra de les que tradicionalment en feien, el 2010 ja només quedaven tres socis que s’hi dediquessin. De pagesos que tenen vinya n’hi ha a tota la comarca. De fet, hi ha 1.000 hectàrees de superfície agrària dedicades a la vinya. Però s’ha perdut la cultura del vi de taula senzill d’elaboració pròpia. Aquests pagesos que no tenen celler treballen per a grans marques vitícoles. I, fins i tot, n’hi ha que fan la doble funció, com Joan Penella, del celler Matallonga de Fulleda. Una part de les vinyes la destina a la producció dels seus vins i una altra a fer raïm que venen al sector del cava.

El el món del vi s’ha produït l’efecte contrari del que passa al sector l’oli, que se’n ven més a l’engròs que embotellat. El vi, potser perquè s’ha començat a comercialitzar amb criteris més moderns, ha fet el recorregut a la inversa amb molt bons resultats. Perquè el negoci no està en la venda del raïm a tant el quilo, sinó en l’elaboració de vins de qualitat. De fet, no és una terra massa productiva, des d’un punt de vista quantitatiu. Per això la vinya va estar a punt de desaparèixer i es va haver d’acabar subvencionant el seu conreu.

Redacció • Comarca

Dins dels vins de la Denominació d’Origen Costers del Segre, la subzona Garrigues guanya protagonisme dia a dia. Sis cellers han retornat la cultura del vi a la comarca: Cérvoles Celler i Mas Blanch i Jové, a la Pobla de Cérvoles; Clos Pons, a l’Albagés; Matallonga, a Fulleda; Tomàs Cusiné, al Vilosell, i Vinya els Vilars, a Arbeca. Elaboren uns vins sofisticats i amb personalitat que guanyen premis enològics i es fan lloc a les cartes dels restaurants més prestigiosos. Ha canviat radicalment el concepte. Les vinyes d’aquests cellers no es conreen per produir molts quilos de raïm que es vendran a la cooperativa. S’afina molt. La vinya es planta per obtenir-ne un vi. L’activitat agrària és el punt de partida per arribar al producte final.

Ramon Baró, director de l’Escola Agrària de les Borges Blanques, subratlla que, històricament, les Garrigues eren una terra de vinya.

“Les oliveres mil·lenàries no les tenim aquí: són al Baix Ebre. Aquí n’hi ha de molt antigues, però fins al segle XIX la vinya va ser el cultiu més generalitzat. Precisament va ser arran de la fil·loxera, quan es van haver d’arrencar moltes vinyes, que es va començar a introduir el conreu de l’olivera i l’ametller a la comarca”.

Aquests cellers, en certa manera, han retornat als orígens. Són jo-

ves, però recuperen una activitat totalment lligada a l’economia de les Garrigues. “Allò interessant és que aquest retorn no s’ha produït al voltant del món de la vinya, sinó de l’elaboració del vi”. És a dir: qui planta vinya no són pagesos que volen fer raïm per vendre, –que això avui en dia no és massa bon negoci; ho fan els elaboradors de vi.” Baró subratlla que aquests petits cellers “estan traient unes coses boníssimes”. Segurament, perquè moltes de les finques que conreen són a més de 600 metres d’alçada “i el raïm que et fan les vinyes a partir d’una determinada altitud té uns matisos molt interessants”. Aquests productors, insisteix Baró, han actuat d’una manera molt intel·ligent. “Primer s’ha de plantar, és cert. Però que sigui el primer pas que s’ha de fer no vol dir que sigui el primer en què has de pensar. Tu has de tenir al cap el producte final que vols fer arribar al consumidor. Quan el tinguis clar, llavors has de plantar el raïm que s’ajusta a les teves necessitats. I això és el que han fet ells.

S’han proposat fer un determinat vi i, a partir d’aquí, han fet un celler i han plantat unes vinyes”. El director de l’Escola Agrària creu que aquesta reflexió l’haurien de fer els productors de fruita dolça. “Tu no pots fer nectarina perquè és fàcil d’esporgar.

Perquè ningú no va a la fruiteria i demana nectarines fàcils d’esporgar.” I s’ha de produir el que demana la gent. “És un error encarar la

La vinya era el conreu més generalitzat a les Garrigues fins que la fil·loxera va obligar a plantar oliveres al segle XIX Sis cellers de Fulleda, la Pobla de Cérvoles, Arbeca, el Vilosell i l’Albagés pertanyen a la DO Costers del Segre Els nous productors han retornat al món de la vinya però des de l’elaboració del vi, no pas des de la producció de raïm

SomGarrigues · abril de 2015

13

Vinya NOUS CELLERS

A les Garrigues hi ha mil hectàrees plantades de vinya. FOTO: Arxiu

producció cap a la manera que té el pagès de veure el cultiu. S’ha de canviar de xip.” I, en aquest sentit, creu que una de les claus de l’èxit dels cellers de les Garrigues és que s’ha fet aquest canvi de mentalitat.

Un producte viu

Joan Penella, del celler Matallonga de Fulleda, personifica aquest canvi de mentalitat. El seu sogre era un pagès vitícola que produïa raïm per al món del cava i tenia olives. “D’això, avui dia, ja no es pot viure.” Així que, juntament amb la seva dona, van decidir fer una reconversió. “Teníem les finques en un altiplà a 600 metres d’alçada, amb vinyes que tenen cinquanta i seixanta anys. Estàvem convençuts que podíem fer un vi bo.” I s’hi van abocar partint de zero. “Collint olives durant el dia, i estudiant enologia de nit.” Són una empresa familiar en el sentit literal del terme. “Els caps de setmana, les nenes ens ajuden a etiquetar. Entre tots ens ho hem de fer tot.” Però l’aventura ha arribat a bon port.

Tenen onze hectàrees de les quals van sorgir les primeres 2.000 ampolles de vi. “Aquestes són les que et fan més il·lusió, però també són les que reflecteixen els teus errors.

Ara en sabem més i fem més bons vins.” Actualment, produeixen unes 12.000 ampolles treballant amb paràmetres ecològics. “Però s’ha de pagar per tenir l’etiqueta que ho certifiqui, i no ens ho podem permetre, encara.” Sí que té la certificació de

“bones pràctiques” que atorga la Denominació d’Origen Costers del Segre. Està especialment orgullós de l’Escorça, un vi que defineix com “el més sexi de les Garrigues”. I subratlla que agrada molt a la gent jove, “és un bon vi per iniciar-se en la cultura enològica”, assegura.

Però adverteix que el vi “està viu” i no deixa mai d’evolucionar. “Cada any canvia, és fascinant. Nota el clima, ho nota tot.” A la finca tenen un antic abeurador fet amb pedra seca “que a mi em recorda d’on venim, la tradició que tenim al darrere”.

La Vinya dels Artistes

Sara Jové, del Mas Blanch i Jové de la Pobla de Cérvoles, és una enamorada de les Garrigues tot i procedir d’Agramunt. “Els meus padrins eren pagesos. Feien cereal, ametlla, oliva... Un any, vam fer vi amb les poques vinyes que teníem i va sortir tan extraordinàriament bo que vam plantejar-nos seriosament la possibilitat de muntar un celler.” El projecte, doncs, ja té una vintena d’anys. Però no va ser fins el 2006 que es va crear el celler Mas Blanch i Jové. És un dels més singulars de la comarca. Josep Guinovart era molt amic de la família i els va ajudar a dissenyar-lo. Amb ell van concebre allò que defineix com “el somni” de crear “la vinya dels artistes, un espai a l’aire lliure en què l’art estigués envoltat de natura”.

Guinovart va morir el 2007 i, només un any més tard, van comprar

un terreny per crear aquest espai únic que els ha donat molta projecció. Però no obliden els inicis. “El nostre objectiu primordial és elaborar vi produït amb raïm ecològic de les nostres vinyes. Un vi que volem que tingui ànima i personalitat, que parli per ell mateix i sigui molt sa”. Actualment tenen 14 hectàrees de vinya amb què produeixen “unes 40.000 botelles de vi”. S’han mantingut molt fidels a les varietats autòctones de raïm, com la garnatxa, l’ull de llebre i el macabeu. Creu que això ajuda a conferir personalitat i maduresa als vins. “Denoten d’on són”, diu. Assegura que ser productors de vinya ecològica era una qüestió de “coherència”. “No podem pretendre transmetre amor per la terra des de la Vinya dels Artistes i, a la vegada, maltractar-la”, afirma. “Per a nosaltres, la terra és tan important com el vi que fem i pensem que si és tan bo és perquè hi ha aquesta passió.”

De cooperativa a celler

De la cooperativa del Vilosell s’exporten vins que reben premis internacionals. Té truc. Tomàs Cusiné va comprar aquest antic equipament per convertir-lo en seu del seu celler. Buscava alçada per fer vins més frescos, amb més matisos. I la va trobar en una terra “on abans es feia raïm i ara s’hi fa vi”. Creu que l’aposta per la qualitat és gairebé obligada perquè són en una zona “molt poc productiva”. Per això es

Tot i que la terra és poc productiva, que les vinyes estiguin a una alçada de més de 600 metres dóna personalitat al vi L’activitat dels cellers està cada cop més vinculada al turisme de promoció de la comarca: el vi forma part del paisatge El vi ha fet el camí a la inversa de l’oli. La comercialització s’ha cuidat tant com la producció del raïm

van arrancar tantes vinyes, perquè no es podien fer quilos. Ara es busca una altra cosa. “Fem vins amables, amb color, elegants, amb cos.” Uns vins que reflecteixen que surten de vinyes a 700 metres d’alçada. “Això els hi aporta molta frescor.” Per això convida els clients a visitar les vinyes i els cellers. “Quan estàs envoltat d’aquest paisatge, entens millor el vi.” Aquesta acusada personalitat que, segons Tomàs Cusiné, fa que es noti gairebé la partida de la qual n’ha sortit el raïm impregna de personalitat el vi. Després, l’enòleg ha de matisar. D’aquí que tinguin un catàleg ampli. Tomàs Cusiné treballa 100 hectàrees de terra i exporta a una trentena de països. El negre és el que té més sortida, “però el blanc està creixent molt”. Produeix unes 4.000 ampolles per hectàrea.

Quan té aquest producte acabat comença un altre vessant de la seva feina. “Un cop has conreat la vinya i has elaborat el vi, l’has de vendre i aquesta és la part més difícil”, assegura. Ell té un mercat consolidat a Alemanya, Regne Unit, Estats Units i Japó. “Costa molt obrir nous mercats, però encara costa més consolidar-los.”

Són només tres exemples del camí que estan seguint els cellers d’una comarca que un dia va ser vinatera.

Cada cop és més freqüent veure lligada la seva feina a projectes turístics de promoció de les Garrigues.

El vi s’ha tornat a convertir en part de l’essència de la comarca.

SomGarrigues · abril de 2015

14

AgroBank Compartim horitzons A ”la Caixa” volem reafirmar el nostre compromís amb el sector agrari. Per això, hem especialitzat prop de 400 oficines AgroBank a tot el país formant els seus empleats, perquè puguin oferir suport i assessorament als professionals del sector.

NRI: 1017-2014/09681. www.laCaixa.es/agrobank

SomGarrigues · abril de 2015

15

Publireportatge OLEOTURISME

L’espai defuig la idea de museu rural local i aposta per un discurs on els sentits són els protagonistes. FOTO: Aj. de la Granadella

L’oleoturisme ja té el seu referent Centre de la Cultura de l’Oli de Catalunya. Des d’aquest març, la Granadella compta amb un nou equipament, ubicat a l’antic convent del municipi, que se centra en les experiències sensorials al voltant de l’oli i vol ser un espai de referència a nivell de país per a la gastronomia i la innovació Redacció • La Granadella

Ni Centre de la Cultura de l’Oli de la Granadella, ni Centre de la Cultura de l’Oli de les Garrigues. El nou equipament de la capital de les Garrigues Altes, inaugurat el 20 de març, mira més enllà: porta per nom Centre de la Cultura de l’Oli de Catalunya (CCOC) i vol ser un referent nacional en tot allò relacionat amb la cultura de l’oli, sigui arbequí, sigui de la varietat que sigui.

L’espai defuig la idea de museu rural local i aposta per un discurs en què els sentits en són els protagonistes, sobretot la vista, l’olfacte i el gust. Les altes parets

L’espai central és obert i ampli, amb la idea de ser molt polivalent per acollir activitats de cuina, patrimoni o paisatge

d’un interior voluminós, despullat de trebols, fan de pantalla per projectar audiovisuals que busquen el suggeriment a través del paisatge; copes de tast d’oli amb diferents olors repten el visitant a afinar l’olfacte i distingir qualitats; i, planant sobre l’ambient, un intangible que anticipa la ment al paladar, la gastronomia, amb vídeos sobre receptes en tauletes electròniques i, com si d’un altar es tractés, un obrador de cuina per a tot tipus de tastos, presentacions o maridatges. L’espai central és obert i ampli, amb la idea, precisament, de ser molt polivalent a l’hora d’acollir activitats diverses relacionades amb la cuina, els productes alimentaris, el patrimoni o el paisatge.

El CCOC neix per ser un referent en el món de l’oleoturisme, i això vol dir també anar més enllà del producte final. Una bona comprensió i valoració de l’oli demana obrir la mirada a l’entorn: a l’agricultura, a la terra, al clima, a la gent, als pobles, a l’arquitectura popular, als processos productius.

Una bona comprensió i valoració de l’oli demana obrir la mirada a l’entorn: agricultura, clima, gent, arquitectura popular...

La intenció del projecte és esdevenir un dinamitzador de l’activitat econòmica de la comarca i, de retruc, fomentar l’arrelament de la seva gent jove. El Centre vol ser el km 0 de l’oleoturisme, un punt de partida de rutes i propostes turístiques per la zona.

A l’espera del ‘cosí germà’

El Centre de la Cultura de l’Oli es vincularà amb el Museu de l’Oli, el projecte complementari que es preveu inaugurar a finals d’any a les instal·lacions de la cooperativa, molt properes al CCOC [v. pàg. 18].

Entre un i altre formaran un complex per tal de convertir la Granadella en la referència catalana de l’oli i l’oleoturisme.

A la recepció hi ha merxandatge, productes i publicacions. FOTO: SomGarrigues

Oficina de Turisme i agrobotiga La recepció del Centre de la Cultura de l’Oli de Catalunya (CCOC) fa, al mateix temps, les funcions d’Oficina de Turisme. Hi trobem merxandatge del mateix CCOC, així com productes de la terra i publicacions diverses relacionades amb les Garrigues. També és el punt on informar-se i formalitzar el lloguer de les burricletes [v. pàg. 16]. Tot plegat, una porta d’entrada no només a l’equipament com a tal, sinó a un seguit d’experiències garriguenques.

SomGarrigues · abril de 2015

16

Publireportatge OLEOTURISME

El CCOC és també punt de sortida de les burricletes. FOTO: Aj. de la Granadella

Patrimoni i entorn

Des del desembre de 2014, a la Plaça de la Vila de la Granadella hi ha un plafó informatiu sobre el municipi, les seves rutes i els elements patrimonials, culturals i turístics més destacats. Aquests, com l’església parroquial –recentment declarada Bé Cultural d’Interès Nacional–, el Castell, el Pou de la Vila, la Bassa de Sant Antoni i la Farinera Sancho també n’hi incor-

Dins el nucli urbà hi ha senyalitats diversos elements patrimonials i, fora del poble, rutes a peu i amb ‘burricleta’ poren un plafó cadascun. Fora del nucli urbà, hi ha senyalitzades les

El nou centre es troba a la part alta del municipi. FOTO: Aj. de la Granadella

rutes del Mirador de les Garrigues i el Pirineu i la del Mirador de les Terres de l’Ebre, on al març es van arranjar i senyalitzar dos indrets amb plafons panoràmics, bancs de fusta i baranes.

Amb l’avantatge orogràfic de la Granadella, ubicada en un altiplà, aquests dos punts ofereixen una visió privilegiada, d’una banda, cap a la plana de Lleida i el Pirineu i, de l’altra, cap a la depressió de l’Ebre.

Rutes a peu A més dels punts d’interès cultural que hi ha als carrers de la Granadella, es poden recórrer un parell d’itineraris senyalitzats al voltant més immediat, aptes per a tots els públics

Oleoturisme amb burricleta La bicicleta elèctrica permet apropar-se sense esforç a punts d’atractiu paisatgístic i patrimonial.

Des de la Granadella es proposen sortides que passen per Bellaguarda i Torrebesses La Granadella forma part de la Xarxa Burricleta de Catalunya, un conjunt d’itineraries pensats per recórrer amb bicicletes rurals elèctriques de lloguer. Aquests vehicles estan equipats amb GPS, on hi ha el track de cada ruta. D’altra banda, les ‘burricletes’ incorporen audioguies amb continguts culturals: quan el GPS detecta que s’està davant un Punt d’Interès Cultural fa un senyal acústic i a la pantalla tàctil apareix el cap d’un ruc que, si es toca, la ‘burricleta’ explica el lloc on ens trobem, per tal t’interpretar el paisatge, les tradicions i el patrimoni de la zona.

El fet de ser bicicletes elèctriques, a més, fa que puguin ser utilitzades amb comoditat, independentment de la condició física de l’usuari.

Burricleta és una iniciativa nascuda al Lluçanès i que actualment compta amb diversos punts a Catalunya i Navarra. La idea és acostar les persones a la natura amb una vocació conciliadora, divulgativa i contemplativa i descobrir experiències i sensacions sense esforç.

Ruta dels Miradors Ruta circular La Granadella - Bellaguarda - La Granadella. Ofereix excepcionals panoràmiques a banda i banda i i passa per terreny forestal, per zones d’ametller, cereal i olivera, marges de pedra seca (espones) i molins de vent. Acaba a la cooperativa d’oli de la Granadella.

Ruta de les Valls Ruta circular La Granadella - Torrebesses - La Granadella. Segons el ritme, pot requerir un dia sencer. L’itinerari s’endinsa a la Vall de les Figueres, passant per una cova-balma. Paisatge d’oliveres, ametllers i marges de pedraT. robarem el Mas de Janet, lloc on el conegut guitarrista granadellenc Emili Pujol es va inspirar per compondre algunes de les seues creacions. A Torrebesses es pot visitar el Centre d’Interpretació de la Pedra Seca, continuar per la Vall de les Tapiades, on hi ha l’aljub del Ribot i visitar les Graveres i la Cova dels Set Ulls. El recorregut acaba també a la cooperativa d’oli de la Granadella.

Ruta dels mirador de les Terres de l’Ebre Mirador ubicat al Coll de Bovera. Ruta circular en direcció sud.

Ofereix una panoràmica sobre la depressió de l’Ebre, de la serra del Montsant fins al massís dels Ports de Tortosa-Beseit.

FOTO: Aj. de la Granadella

Ruta del Mirador de les Garrigues i el Pirineu Ruta unidireccional, en sentit nord, que va fins al parc eòlic de Sant Antoni, des d’on es pot divisar la plana de Lleida i el Pirineu. En dies clars es veueu pics emblemàtics com l’Aneto i el Mont Perdut.

FOTO: Aj. de la Granadella

SomGarrigues · abril de 2015

17

Publireportatge OLEOTURISME

El projecte ha tingut un pressupost de 370.000 euros, 240.000 dels quals han arribat amb el programa Leader. FOTOS: Aj. de la Granadella

Edifici del segle XVIII

La tardor de 2012 es va donar a conèixer el projecte de Centre de la Cultura de l’Oli, amb la intenció d’ubicar-lo a l’antic convent del poble, originari del segle XVIII i de propietat municipal. L’actuació comportava fer obres de rehabilitació de l’edifici, aleshores en desús, per transformar-lo en un espai de 314 m2 d’experimentació

L’antic convent es troba a la vila closa, a la part alta del nucli urbà, on també hi ha les restes del castell i d’algunes sitges

i descoberta gastronòmica.

L’antic convent es troba a la vila closa, a la part alta del nucli urbà, i constituïa una primitiva església de transició del romànic al gòtic.

A la mateixa zona hi ha també les ruïnes de l’antic castell, amb algun fragment de muralla i restes de sitges encara visibles.

El projecte ha tingut un pressupost de 370.000 euros, 240.000 dels quals han arribat gràcies a un ajut del programa Leader de diversificació econòmica de les zones rurals.

Les obres, que consistien tant en la rehabilitació i reforma de l’edifici com en la instal·lació de la museografia, van iniciar-se l’estiu de l’any passat. Després de mesos de treballs, el 20 de març d’aquest any es va fer la inauguració oficial i els dies 17, 18 i 19 d’abril hi ha les jorna-

des de portes obertes, amb un programa d’activitats per als tres dies.

La plaça de la Independència i el Pla del Castell adjacents queden habilitats per a activitats a l’aire lliure

Assessorament del món de l’oli, l’empresa i el turisme Una vintena d’experts constitueixen el Consell Assessor del Centre de la Cultura de l’Oli, amb l’objectiu d’aportar idees i experiències per posar en valor l’oleoturisme com a nova font de riquesa

Les obres també han suposat l’arranjament de l’entorn, concretament de la placeta adjacent a l’edifici –batejada com a Plaça de la Independència en el darrer ple municipal– i del Pla del Castell, espai que quedarà habilitat per a l’organització d’activitats a l’aire lliure.

Reunió del Consell Assessor del CCOC. FOTO: Aj. de la Granadella

Les experiències sensorials són l’eix del nou equipament. FOTO: Aj. de la Granadella

El passat 10 d’abril es va constituir el Consell Assessor del Centre de la Cultura de l’Oli de Catalunya (CCOC), que vol servir per donar veu a tot un seguit d’experts que impulsin la promoció i la difusió de l‘oleoturisme arreu de Catalunya. L’acte de constitució, encapçalat per l’alcalde del municipi, Carlos Gibert, i altres representants del consistori, va tenir lloc a les mateixes instal·lacions del CCOC. Es tracta de comptar amb un grup d’unes vint persones vinculades al sector productor de l’oli i al del turisme que, juntament amb destacats experts del món acadèmic, empresarial, institucional i gastronòmic, puguin aportar les seves idees i experiències per tal de consolidar i posar en valor l’oleoturisme com a nova font de riquesa al voltant de l’oli verge extra al territori.

Els membres del Consell Assessor del CCOC, que tindran un paper consultiu, van fer una visita guiada al centre, on es van donar a conèixer les primeres línies estratègiques de treball i es van recollir les primeres aportacions en un sopar col·loqui al restaurant hotel Les Garrigues, de la Granadella.

Impulsar l’economia de la zona incorporant els productes alimentaris artesans de proximitat i poder comptar amb el màxim consens de tot el teixit empresarial de la comarca és per a Carlos Gibert, alcalde, un projecte engrescador que culminarà amb el futur Museu de l’Oli. “Volem desenvolupar un model similar al del sector del vi, on l’oli, els productes de la terra, la gastronomia i el turisme generin un seguit d’experiències per tal de consolidar un model que aporti riquesa i ocupació al voltant del nostre territori”, afirma.

SomGarrigues · abril de 2015

18

Publireportatge OLEOTURISME

Cap de setmana de portes obertes

De convent a motor de l’oleoturisme El Centre de la Cultura de l’Oli de Catalunya s’ha ubicat, després de les corresponents reformes i la modernització de l’edifici, en l’antic convent del poble, que ha canviat d’usos des dels anys 30 L’edifici del segle XVIII on hi havia hagut un convent de monges de Santa Maria de Gràcia, situat en ple nucli històric de la població, ha viscut una llarga història.

Encara hi ha veïns al poble que en recorden les religioses. I és que, a falta de llars d’infants, les monges oferien el servei de guarderia per tal de facilitar que els homes i les dones poguessin treballar per sostenir l’economia familiar.

Va ser als anys 30 del segle passat quan el convent es va tancar com a tal i va començar el canvi d’usos de l’immoble. Aviat va assumir funcions educatives: s’hi van instal·lar tres aules, mantenint-ne l’activitat en les altres dues escoles.

Durant la Guerra de 1936-1939, la població es va veure fortament afectada per dos bombardejos i, com és d’esperar, la regularitat de les classes se’n ressentí. El darrer a impartir-hi lliçons, passada la contesa, va ser, a mitjan segle XX, el mestre Vila. Llavors, va ser quan es va construir el nou centre escolar i s’hi van traslladar tots els alumnes i els docents.

L’antic convent va quedar tancat. Però durant un breu periode es va reobrir com a teatre, amb noies d’Acció Catòlica. Va durar poc, però.

Passats els anys en va assumir noves funcions, de caràcter econòmic. D’una banda, com a galliner i, de l’altra, com a magatzem de gra de la cooperativa avícola del poble.

L’edifici, amb els diferents usos, ha anat transformant-se, amb canvis en la distribució interna, però també en l’externa. Una part de l’edifici es va enderrocar, la que alberga l’actual Plaça de la Independència. L’espai dóna, ara, la benvinguda als visitants del modern CCOC. I l’antiga porta d’accés ha esdevingut el gran finestral del punt d’atenció al públic i l’agrobotiga.

Activitats gastronòmiques, culturals, esportives i d’oci per a tot tipus de públic omplen les jornades de portes obertes del Centre de la Cultura de l’Oli de Catalunya els propers 17, 18 i 19 d’abril

El Centre bullirà d’activitat el tercer cap de setmana d’abril. FOTO: Aj. Granadella

Divendres, 17 d’abril

11.00 h Visites guiades i tallers de tast d’olis, d’elaboració d’allioli i d’elaboració de xocolata per als alumnes de l’escola i l’institut.

Del tros a l’ampolla

El Centre de la Cultura de l’Oli es complementarà amb el futur Museu de l’Oli –que es preveu inaugurar a finals de 2015 a la cooperativa. Aquest nou equipament formarà part de la xarxa de centres territorials del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) i en serà l’únic dedicat a l’oli. La rehabilitació de l’espai i la seva museïtzació te-

El futur museu de la cooperativa formarà part de la xarxa del Museu de la Ciència i la Tècnica i serà l’únic dedicat a l’oli

nen un pressupost de 300.000 € i compta amb un ajut FEDER del 50% de la inversió.

El museu tindrà dues zones: una sala d’introducció i el molí. A la primera, s’hi mostrarà el procés del tros al molí; és a dir, el conreu, la collita i la recepció. Mitjançant audiovisuals i audioguies s’explicarà el treball en una cooperativa oleícola des del 1920. Quant al molí, es parlarà del procés que va de la tolva a l’ampolla; és a dir, de l’elaboració de l’oli com a tal. Es farà amb el suport d’efectes lumínics i sonors, i també d’audioguies.

D’altra banda, fer el museu a la cooperativa té també una intenció de conservació patrimonial. I és que l’antic molí d’oli, ara aturat, es manté amb totes les seves peces a la planta baixa, així com la

sala de decantació. L’edifici, catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL), és d’estil noucentista, d’inicis del segle XX, amb faça-

L’antic molí d’aquest edifici d’inicis del segle XX es conserva amb totes les seues peces, així com la sala de decantació na de maçoneria de pedra vista i emmarcats de forats, cantonades i impostes de maó massís. Junt amb el CCOC, el Museu de l’Oli vol fer de la Granadella i les Garrigues l’epicentre de l’oleoturisme a Catalunya.

Dissabte, 18 d’abril 9.00 h 10.30 h 11.30 h 12.00 h 13.30 h 17.00 h 18.00 h 19.00 h 22.00 h 23.00 h

Esmorzar popular de tupina d’oli Demostració de com s’elabora la tupina Taller i tast de tapes a base d’oli d’oliva verge extra Visita guiada ermut popular Visita guiada Actuació infantil amb La Cremallera Taller de xocolata d’oli i pa amb oli Projecció d’audiovisual a la façana Actuació musical amb Joan Rovira i DJ locals.

Diumenge, 19 d’abril 8.45 h

8a Caminada Popular “Les Garrigues per la igualtat”, organitzada per la Federació d’Associacions de Dones de les Garrigues”, juntament amb l’Associació de Dones “El Roure” de la Granadella.

11.30 h Visita guiada 12.00 h Tast d’olis 13.00 h Dinar popular al Pla del Castell Durant el cap de setmana hi haurà passejades amb burricleta, concursos de dibuix i de fotografia, etc.

El 2 i 3 de maig estan previstes també unes jornades culturals sobre l’oli.

Conveni amb la universitat per impulsar l’oleoturisme Es preveu signar un acord amb la Càtedra de Turisme de la UdL

Garcia, amb l’alcalde i el director general d’Alimentació. FOTO: Aj. de la Granadella

Imatge virtual del futur Museu de l’Oli, adjacent a la cooperativa. IMATGE: Aj. de la Granadella

El vicerector de docència de la Universitat de Lleida (UdL) i director de la Càtedra de Turisme, Francisco García, va anunciar la signatura d’un conveni entre els dos centres i al qual s’hi afegiria l’Associació d’empresaris d’oleoturisme de la comarca.

SomGarrigues · abril de 2015

19

Informació comercial

Xavier Minguet a les instal·lacions del carrer Joan Maragall, 38, de les Borges Blanques. FOTO: Agroborges

“El client valora la innovació i l’esforç diari en la recerca de noves solucions” Xavier Minguet Roca, representant d’Agroquímics les Borges SL AGROBORGES, distribuïdora de les principals marques de productes relacionats amb la producció agrària, a escala nacional i internacional A quina activitat està enfocada Agroborges?

Som distribuïdors de les principals marques, d’una gran varietat de productes, a escala nacional i internacional, com per exemple: adobs, insecticides, fungicides, herbicides, fertilitzants, productes residu 0 i ecològics, material i maquinària agrícola, nutrició animal, jardineria, etc.; en definitiva, tot allò que l’agricultor necessita per produir a les seves terres.

Quants anys fa que vàreu iniciar l’activitat i qui va ser l’impulsor del projecte?

L’empresa fou constituïda l’any 1985 per el Josep M. i la M. Carme, els meus pares, que van aconseguir consolidar-la; enguany celebrem el 30è aniversari, després de molta dedicació, molt d’esforç i molta constància.

Quan vaig acabar els estudis universitaris m’hi vaig incorporar, prenent el relleu generacional, aportant noves formes i esperit jove a la dinàmica de l’empresa.

Com treballen dues generacions en un mateix projecte?

Fem un equip ben equilibrat

perquè aportem diferents punts de vista, diferents experiències i aquesta unió dóna molt bons fruits. En els darrers anys, l’empresa ha crescut gràcies a l’increment de vendes i a aquesta combinació.

On esteu ubicats?

Les nostres instal·lacions estan al carrer Joan Maragall, 38, de les Borges Blanques, al bell mig de la població, on hi ha la botiga i les oficines.

El gruix del negoci no es genera a la botiga, però, la majoria de les vendes les fan els nostres tècnics especialistes a peu de carrer.

Quin és el perfil dels vostres clients?

La nostra empresa es focalitza en les cooperatives i les finques mitjanes i grans, però ens agrada tenir clients de totes dimensions i amb tot tipus de cultius.

Tenim una cartera de clients atomitzada i diversa, perquè abastem les províncies de Lleida, Tarragona i Osca.

Cobrim tots els cultius: fruita d’os, de llavor, cirera, oliva, vinya, panís, cereal, alfals i farratges diversos.

Quina varietat de serveis oferiu?

Ens hem adaptat a les exigències del mercat i per això oferim la confecció del Llibre de camp a qui ho demani; també el Dossier de producció integrada i el Dossier de producció ecològica. Fem plans de fertilització per a cultius, adaptats a les necessitats reals de cada client i de cada parcel·la, i oferim un servei logístic eficient i de qualitat.

El nostre principal objectiu és millorar la producció i la productivitat dels cultius dels nostres clients.

Aquest creixement es deu precisament a la introducció de productes i de solucions que responen veritablement a les necessitats del sector agrari.

Podríem dir que el que realment ens ha fet créixer ha estat el boca-orella, perquè donem solucions als problemes reals dels productors.

Com aconseguiu millorar la productivitat?

Nosaltres procurem que els nostres clients aconsegueixin una màxima rendibilitat en el cultiu, obtenint-ne més kilograms i/o més qualitat en els resultats finals, gràcies a la inversió que fan en els nostres productes.

Quines noves tecnologies heu introduït que han suposat un canvi?

En tots aquests anys hem detectat necessitats en el sector agrícola a Lleida. Hem buscat productes per solucionar aquests problemes.

Un dels productes estrella que hem introduït, per a les carències de micronutrients en el sòl, és el VANGUARD, que ha esdevingut tendència en el sector, amb molt bons resultats quan s’aplica en els fruiters.

Una altra nova tecnologia l’ha aportat el COTE-N, nitrogen d’alliberació controlada, que posa a disposició del cultiu la quantitat diària necessària d’aquest macroelement segons la temperatura en què es troba, fent més eficient la seva aportació, la qual cosa permet reduir les unitats fertilitzants de nitrogen i fer més sostenible la fertilització.

Quins mètodes utilitzeu?

Introduïm productes amb noves tecnologies que fan que les plantes creixin més sanes i que milloren la qualitat del sòl optimitzant-ne l’aportació de micronutrients i de macronutrients.

Pel que fa a l’increment de vendes que comentes, a què és degut? El podries quantificar?

Realment, hem tingut un creixement important en els últims deu anys, multiplicant diverses vegades la xifra de negoci inicial.

Veig que teniu una empresa força puntera i amb les idees molt clares. Si haguessis de definir-la amb una frase, quina seria?

“La innovació i l’esforç diari en la recerca de noves solucions és el que fa que el client ens valori.”

Joan Maragall, 38 25400 LES BORGES BLANQUES Tel. 973 142 801 www.agroborges.com agroborges@agroborges.com

Teniu algun projecte de futur a curt termini?

Sempre tenim nous projectes en ment, per exemple, en la actualitat estem introduint una sèrie d’adobs líquids molt concentrats en composicions fertilitzants molt noves i, alhora, beneficioses per als tipus de sòls que tenim a les nostres terres, que, per definició, són molt bàsiques i calcàries.

Hi ha també molts altres projectes que encara estan en fase experimental.

SomGarrigues · abril de 2015

20

Fruita dolça REORDENACIÓ NECESSÀRIA

Un sector amb els preus en caiguda lliure Tot al préssec. El del 2014 va ser un estiu atípic. Se’n van registrar més d’una vintena de pedregades. I això coincidia amb una decisió política que tindria greus conseqüències per a la fruita dolça: el tancament de les fronteres de Rússia. El càstig que la Unió Europea volia imposar a Vladimir Putin per la seva gestió de la guerra de Crimea va acabar rebotant com un bumerang als països productors. Sense la sortida del mercat rus, la UE no va poder assumir la fruita que sortia dels seus bancals. Els preus es van desplomar. La crisi va fer emergir vells fantasmes del passat i es van tornar a veure piquets de pagesos francesos a la frontera cremant camions procedents del Pla de Lleida IL·LUSTRACIÓ: Núria Jiménez

“Comerciants i pagesos han de ser socis, no rivals” A Itàlia són les pròpies cooperatives qui marquen als agricultors les varietats que s’han de plantar segons les necessitats del mercat internacional Ramon Baró, director de l’Escola Agrària de les Borges Blanques, diu que per entendre la situació que viuen els productors de fruita ens hem d’imaginar que anem a comprar un cotxe i li diem al fabricant que ens l’emportem sense pagar ni un duro per provar-lo durant un any. “Llavors, si ens agrada, el paguem i, si no, li fem un escandall”. Així funciona l’agricultura. “És insostenible”, conclou. “Però no tota la culpa és dels russos: hem sobredimensionat el sector fruiter a proporció dels mercats que hem sigut capaços de guanyar. No serveix de res doblar els mercats en què s’exporta si tripliquem la producció. No sabem ajustar-nos prou bé a l’augment de producció que nosaltres mateixos provoquem.” Un problema que Baró defineix com “organitzatiu”. A Itàlia, assegura, “els pagesos planten allò que la cooperativa diu”. Els comerciants i els pagesos han d’entendre que no són competidors, que es necessiten l’un a l’altre perquè produïm més fruita de la que es necessita a Catalunya i, per tant, hem d’exportar-ne. I en un context d’exportació “el pagès i el productor han de ser socis”. Un ha de produir allò que l’altre és capaç de vendre. “Hi ha d’haver una disciplina de l’oferta.” L’estructura del mercat de la fruita ha canviat molt. Fa quinze anys fèiem, sobretot, peres i pomes. Els préssecs sumaven la meitat de les pomes i les peres, “ara són el doble”. No se n’era competitiu “perquè al nord de França i a Bèlgica la pera no té tants costos de producció perquè hi plou més”. I amb les pomes passa una cosa semblant: “tenen més qualitat en alçada.” Així que, tot i que el préssec “és el millor que podem conrear”, no s’ha crescut al ritme dels mercats.

Redacció • Comarca

Hi ha unanimitat al sector de la fruita dolça. Un altre estiu com el del 2014, treballant per sota dels costos de producció després d’uns anys de preus molt baixos, no s’aguantaria.

Però ningú no gosa fer pronòstics, perquè hi ha moltes incerteses i una evidència que no tranquil·litza, precisament: l’augment imparable de la producció.

L’estiu passat es van haver de retirar nou milions de quilos de fruita, però això tot just suposava un 2,5% de la producció. I el preu del suc, gairebé l’única sortida que els quedava als pagesos, va arribar a ser de tres cèntims el quilo. Ignasi Iglesias, responsable d’innovació varietal de l’IRTA, considera que ha arribat l’hora de reordenar el sector. “No podem demanar més esforços als pagesos. Han fet els deures i els han fet molt bé. A les comarques de Lleida es produeix una fruita d’excel·lent qualitat. Aquest no és el problema.

El problema és la comercialització”.

L’assignatura pendent

És difícil controlar els mercats en l’era de la globalització. Però sí que es poden fer coses. Iglesias posa com a exemple la inversió feta pels productors europeus de poma pink lady, “que han destinat deu milions d’euros a publicitar la seva marca”.

O la varietat marlene “que s’anuncia a la televisió”, com han fet els kiwis

de Nova Zelanda. Aquests recursos serveixen per fidelitzar el consum i crear marca. “Aquí ha passat a l’inrevés: s’ha multiplicat per dos la producció i el consum ha baixat a la meitat”.

Aquest investigador de l’IRTA creu que si bé el préssec s’ha demostrat que és una varietat interessant que s’adapta molt bé a les característiques agroclimàtiques de Ponent “s’ha plantat massa”. Avisa que “dependre d’una única varietat té riscos. I més si has de sortir al mercat exterior”.

Cal tenir en compte que, només a les comarques de Lleida, es produeixen un milió de quilos diaris de préssec, “que és un producte perible, que l’has de vendre ràpid perquè no es faci malbé”. Això vol dir que sorgeix algun problema, com va passar el 2014, el mercat interior no pot donar l’abast. Els pagesos s’han sentit molt atrets per la fruita d’ós perquè veníem d’anys amb bons preus i perquè el cost de la plantació és relativament barat (uns 8.000 euros per hectàrea en front dels 25.000 de la pomera).

Hi ha un excés de préssec, nectarina i paraguaià? Ignasi Iglesias fa notar els pagesos hi han apostat fins i tot en zones on tradicionalment es plantava més poma i pera, com les Garrigues. “D’una banda, això és normal: la poma necessita més alçada per tenir crocanticitat i, per això, grans empreses del Baix Segre que feia anys que ja no en produïen

La producció de préssec ha augmentat espectacularment en detriment de la poma i de la pera La fruita que es produiex a les Garrigues és de gran qualitat. La caiguda de preus es deu a problemes de comercialització Els experts recomanen no apostar per una sola varietat i invertir més en promoció per aconseguir crear marca

SomGarrigues · abril del 2015

21

Fruita dolça REORDENACIÓ NECESSÀRIA

Malgrat ser un símbol de Ponent, la pera va a la baixa. FOTO: Arxiu

La recol·lecció de la fruita obliga a contractar molta mà d’obra. FOTO: Arxiu

Espectacular floració d’un bancal de presseguers a les Garrigues. FOTO: Adrià Matí

ara han comprat finques a la part alta del canal Segarra-Garrigues, a la Noguera, per fer plantacions extensives de pomera”. Els 500 metres d’alçada i l’efecte marinada, fan que aquestes pomes siguin de més qualitat, més cruixents. “Això no vol dir que a les Borges Blanques no se’n pugui fer. Però quant més al pla siguem, més convenient és apostar per varietats d’alta coloració com la gala”. També les platerines (un entremig de paraguaià i nectarina) “tenen molt recorregut”. En tot cas, “hi ha una tendència a canviar la poma pel préssec” a les zones tradicionalment fruiteres. I a plantar préssecs als nous regadius, com ara el Segrià Sud o el Garrigues Sud.

Poc consum

El veritable problema és que l’any 1984 les xifres de consum de fruita a l’Estat espanyol eren d’entre nou i deu quilos per persona i any. “I l’any passat les estadístiques ho rebaixaven moltíssim: ara se’n consumeix entre dos i tres quilos”. Iglesias insisteix que mentre es freni el consum i s’augmenti la producció, el perill que es repeteixi un estiu com el del 2014 és ben real. D’aquí que cregui que cal invertir en “crear marca”. Creu que vivim “el moment més complicat de la història” en què malgrat la qualitat dels productes i l’alta tecnologia que s’hi aplica “el pagès viu pitjor que fa vint anys”. És un moment clau en què l’agricultura ha de decidir cap a on vol anar

per consolidar-se

Tendència generalitzada

El declivi de la poma no és exclusiu de les Garrigues. Ignasi Iglesias comenta unes xifres a nivell estatal que resumeixen a la perfecció aquesta tendència. “Entre 1985 i 1987 es produïen 983.000 tones de poema”. Trenta anys més tard, entre el 2012 i el 2014 la producció havia baixat a 433.000 tones. Exactament el contrari del que ha passat amb el préssec, que partia d’una producció de 538.000 tones als anys vuitanta i s’ha disparat fins arriba a 1.200.000 tones.

La zona tradicionalment fruitera de les Garrigues és la que rega el Canal d’Urgell. La poma i la pera eren les reines d’aquests conreus. “Però la pera cada cop és més difícil de produir. Hi ha molts problemes, com el foc bacterià. I va a la baixa. De blanquilla, que havia estat una de les varietats de referència, gairebé no en queda”. La conference li va guanyar terreny. També ha anat a la baixa l’ercolini. “Però jo crec que aguantaran. No podem jugar-nos-la a una única varietat. És una de les lliçons que hem tret dels darrers estius”.

Com també aguantarà la poma, “sobretot les varietats de més color, com la delicius, la gala i la fuji”, que s’asapten molt bé a la comarca.

Dinàmica perversa

Però de res no servirà l’esforç al camp si no sabem invertir “la dinà-

mica perversa” que suposa no poder modular la producció agrícola.

“Quan un fabricant de rentadores decideix produir un nou model, defineix quantes unitats tindrà disponibles i, en cas que les vendes no vagin segons el que s’espera, pot reduir aquesta producció, detenir-la o guardar les unitats fabricades en un magatzem a l’espera que millori el mercat”. Però quan s’inicien les campanyes de recol·lecció “no sabem amb precisió ni quantes tones produirem, ni exactament quan les podrem collir. A banda que no podrem detenir el procés si els preus no són els esperats ni emmagatzemar la fruita durant massa temps, perquè és un producte perible”. El pagès es converteix, doncs, en la baula feble d’aquest procés de comercialització, que ja venia d’una perversió anterior: “Els abusos dels comerciants als anys cinquanta i seixanta van posar en marxa els processos de cooperativització una dècada més tard que va comportar que la fruita entrés a les centrals sense preu, a liquidació”. Aquest model s’ha perpetuat i “avui collim la fruita sense cap referència que en marqui el valor”.

Altres ‘fruiters’

Davant aquest panorama, no és estrany que als nous regadius s’aposti poc per la fruita dolça. Llorenç Canela, Cap de l’Oficinal Comarcal de les Garrigues, explica que el reg del Garrigues Sud no ha comportat la

El consum de fruita ha caigut en picat i es depèn massa de l’exportació per donar sortida a la producció El pagès porta a vendre fruita de gran qualitat sense saber a quin preu li pagaran quan es liquidi la collita La poma de color s’adapta millor que la golden a les condicions climàtiques de la comarca de les Garrigues

plantació de fruita dolça “es continua fent gairebé en exclusiva a les Borges Blanques, Juneda, Arbeca i Puiggròs”. No han augmentat significativament els conreus en d’altres zones de la comarca. “Es concentra gairebé tot a l’àrea regada pel Canal d’Urgell, on tradicionalment s’hi ha fet poma i pera i ara també nectarina i préssec”. Perquè a la zona que s’ha regat del Garrigues Sud els pagesos s’han estimat més mantenir-se fidels a l’olivera i l’ametller.

“Aquests conreus de secà en regadiu es comporten molt bé, no tenen res a veure amb el cultiu tradicional. Veient una plantació de lluny ja es nota la diferència: els arbres produeixen tres vegades més, són més grossos i tenen més volum” fins i tot si només es disposa de reg de suport. Aquesta mica d’aigua es nota molt. “Després de les gelades del 2001, per exemple, els pagesos d’aquesta zona es van recuperar abans que la resta. En part perquè no els hi va afectar tant, però en dos anys, ja havien recuperat la producció d’abans de les gelades. A la zona de secà es va tardar el doble”.

Ha arribat, doncs, l’hora de reordenar el sector. El director de l’Escola Agrària de les Borges Blanques, Ramon Baró, diu que es pensa poc en el consumidor. “No vas a la botiga a demanar babygold 6. Tu demanes un préssec groc que sigui bo. Ens hem complicat massa amb tantes varietats”. Es produeix sense pensar en qui ho comprarà.

o up ID F ·R ors

or ct

cions i de ser vid

rie

s · Ser vidors · Equip

gi olò t te cn

ort

itz

up

al

·S

tu

ir

info

r

Software o hardware. Solucions de negoci o xarxes informàtiques. ERP, BPM o CRM. Quan es tracta de tecnologia comptar amb un partner que cobreixi totes les seves necessitats li aporta major confiança i tranquil·litat.

Aritmos som una consultora TIC i software factory que proporciona solucions tecnològiques d'alt valor afegit a les empreses. Amb els anys, a Aritmos hem desenvolupat una àmplia gamma d'aplicacions i sistemes tecnològics per a indústries de diferents sectors d'activitat.

0034 973 188 300

W W W.ARITMOS.COM

pr

es

sió

·V

en un únic partner

im

r

·B ió ess

PM

Cobertura tecnològica 360º,

d'

at · Gestió d'imp

r

e g r a l.

imen

ió

ac

en

i

m

g sa

l oa

in t

i ma nten

plica

nd

àn

ve

de

ca

pe

e a plic atiu

sa

s,

tà

ecialitzat

dar

w

ar

ió, logísti

ies, emprese

e

c

d'a

n , fi es, p roducció

,e

sp

ft d i so ic is o ft w r e vert a

al

pr

se al s, c er ooper p i a t i ve s

,d

an

c

es

ist

rib uc

om per a c

SomGarrigues · abril de 2015

·S

s

r

cl

ie

...

a

·

fonia

er

ió

tele

bilit

ve

st e CRM de ge

de

twar

e

ns

ed em o

is ·S of

ar

cio

ar

ústr

cn

w oft e·S

tw

ra ind

goci

te

si

ss I

pe

of t w a r e est re ge stió d'e mp

ne

rt

r xe

en

S d S o ftw RP E a e r l s ns eu cio sect or · Solu

ine

de

gic

· Bu s

of

e

ol ò

22

ti mà

cs

·S

e ist

m

es

www.antaviana.cat Publicació quinzenal de les Garrigues

arrelats al territori www.somgarrigues.cat

SEMBREM LA XARXA amb la teva presència

SomGarrigues 路 abril de 2015

23

SomGarrigues · abril de 2015

24

Cereals DEL SECÀ AL REGADIU

Diversitat paisatgística A l’espera de l’aigua. Les Garrigues són molt diverses. Hi ha zones de secà estricte, zones regades històricament pel Canal d’Urgell, mitja muntanya, plana... Aquesta varietat paisatgística explica perquè el cereal, tot i ser un conreu important, no es té massa en compte. S’hi conreen 3.200 hectàrees, però ni són en una mateixa zona ni té massa en comú un panís extensiu de regadiu amb un ordi de secà

Redacció • Comarca

El cereal és el tercer conreu de la comarca pel que fa al nombre d’hectàrees que s’hi dediquen, superant la fruita dolça, per exemple. Però, a la vegada, el cereal sempre s’ha vist com un cultiu residual. En primer lloc, perquè respon a realitats paisatgístiques i agroeconòmiques molt diferents, de manera que els cultius són molt diversos. En segon lloc, perquè no es concentra en una única zona. I, per últim, “perquè és un dels cereals menys productius de Catalunya”, segons Ramon Baró, director de l’Escola Agrària de les Borges Blanques. “No és culpa dels pagesos, ans al contrari, el fan produir molt, to i el tipus de sòl i la pluviometria.” Al centre d’ensenyament que dirigeix hi ha alumnes de Solsona “que tenen plantat el mateix cereal que els seus companys de les Garrigues”.

Quan se’ls pregunta per la pro-

Cada cop es tendeix més a fer dobles collites de cereal en una mateixa finca per treure’n més rendiment

ducció de les finques, la xifra és demolidora: “ells ens tripliquen”, així com sona.

Però aquest conreu de cereal de secà “està en clara regressió”. Són plantacions d’ordi que es feien, sobretot, a Maials, a Alfés... –a les Garrigues Històriques. El blat necessita més pluviometria i, per tant, al secà estricte no s’adapta tan bé. “És més exigent.” Per això on hi ha més hectàrees de cereal plantat és a les zones regades. “El panís en regadiu és el cereal més rendible”, assegura Baró. Tradicionalment, s’ha plantat a la zona regada pel Canal d’Urgell. També hi ha molt alfals en regadiu. El director de l’Escola Agrària especifica, no obstant això, que “no és un cereal, sinó un herbaci”. Les xifres no ofereixen cap mena de dubte.

De les 3.100 hectàrees destinades al cereal a la comarca, 1.900 estan plantades amb alfals, i 1.000 amb panís. “I encara estem anant cap a una altra realitat, la de la doble collita per millorar la rendibilitat de les parcel·les”. És una tendència que s’està fomentant molt des de cooperatives com la d’Ivars d’Urgell i que molts productors de les Garrigues han començat a seguir.

“Es tracta d’alternar conreus d’estiu i d’hivern.” Panissos de cicle curt i ordi, sobretot. Són collites que es destinaran a la producció de ferratges. “No es va a buscar

A les Garrigues es conreen 3.100 hectàrees de cereal. FOTO: X.M.

El panís en regadiu és un dels cereals més productius. A les Garrigues n’hi ha 1.000 hectàrees plantades el gra, sinó tota la planta, que es tritura per alimentar animals.”

Creu que si abans no estava més estesa aquesta pràctica és perquè “teníem el problema que el Canal d’Urgell feia curt per als darrers regs d’estiu –no s’hagués arribat a la collita”. Des que es va construir l’embassament de Rialb, però, “això no ha tornat a passar”.

I, amb el reg assegurat fins a final de la collita, “és molt rendible”.

La gran muralla garriguenca

Hi ha una altra zona de les Garrigues, orogràficament més accidentada, on s’havia conreat el cereal de secà antigament, quan es feia tot a mà amb un falçó. “És una part de la comarca on jo crec que hi ha una obra mestra equiparable a la Gran Muralla Xinesa”, perquè les parets de pedra seca que es van fer per evitar l’erosió i aprofitar “fins a l’última gota de la poca aigua que cau del cel” són “un patrimoni d’incalculable valor”. Ara és impensable plantar cereal en

aquestes petites finques. “Només hi ha oliveres i ametllers perquè, des que es va mecanitzar el camp, hi havia un problema molt greu: la recol·lectora ni tan sols hi podia entrar.”.

El salvavides ramader

En aquests llocs de secà tradicional el sector s’ha buscat un particular salvavides en forma de petita explotació ramadera. L’orografia accidentada, en aquest cas, hi juga a favor “perquè dificulta molt la transmissió de malalties entre granges”. Així que aquests pagesos tenen un ajut complementari molt interessant que no els obliga a deixar el camp. “És una feina molt organitzada. Hi pots destinar una hora i mitja al matí i una hora i mitja al vespre, de manera que ho pots combinar amb el conreu de l’olivera.” Pocs professionals agraris d’aquesta zona es dediquen exclusivament a la ramaderia. “La gran majoria d’explotacions són mixtes.”

Un dels atractius per combinar el cultiu d’arbre o de cereal amb la ramaderia és que, sobretot en el cas del porcí, es treballa a preu tancat. “Tu saps què cobraràs.”

Els contractes d’integració signifiquen que la granja és del pagès, que també hi posa la feina; i els animals, de l’empresa integrado-

ra, que s’ha de fer càrrec dels serveis veterinaris i del pinso. “Tu hi poses la granja i la feina, i l’empresa integradora et paga un tant per porc.” Això, destaca Baró, “et dóna una estabilitat perquè les engreixades duren tres o quatre mesos i tu pots calcular què cobraràs. Hi ha gent que ho critica, però tenint en compte com ha anat la fruita enguany, per exemple, és una sortida a valorar”.

A banda de panís, alfals i ordi, en zones com les Borges Blanques

El sòl i la pluviometria de la comarca fan que el cereal de secà sigui molt poc productiu i per això és un conreu en recessió ha crescut també la plantació de triticale, que és un cereal híbrid de blat i sègol. Es va optar per aquest conreu perquè els conills es menjaven els cereals. S’havien convertit en una plaga, ho feien malbé tot. “La triticale també se la mengen, però sembla que no els agrada tant, perquè només hi van quan ja no tenen res més”, diu Llorenç Canela, Cap de l’Oficina Comarcal d’Agricultura de les Garrigues.

SomGarrigues · abril de 2015

25

Nous regadius INFRAESTRUCTURES

Set de futur Del secà al regadiu. Encara no s’han completat totes les infraestructures de reg projectades a les Garrigues, però l’aigua ja és una realitat que ha transformat la comarca. Ja sigui amb dotació de reg de suport o total, els nous regadius aspiren a ser més competitius fins i tot quan s’opta per plantar-hi conreus tradicionalment de secà, com ara l’olivera i l’ametller. Però l’aigua anhelada ha arribat en temps de crisi i no tots els pagesos poden o volen regar

Fa 150 anys, el Canal d’Urgell va portar riquesa al nord de la comarca. FOTO: Xavi Minguella

Redacció • Comarca

Nou mesos d’hivern i tres d’infern. Aquesta realitat meteorològica va convertir la plana d’Urgell, durant segles, en l’anomenat Clot del Dimoni. El Canal d’Urgell va portar riquesa a aquest territori que inclou les Borges Blanques, Juneda, Arbeca i Puiggròs. 150 anys després s’han posat en marxa noves infraestructures de regadiu. En poc temps, la comarca ha experimentat una autèntica revolució. Llorenç Canela, Cap de l’Oficina Comarcal d’Agricul-

A les Borges només s’ha aconseguit una adhesió del 40% per regar del Segarra-Garrigues i se’n demana el doble tura de les Garrigues fa balanç del Segarra-Garrigues. “A Castelldans s’està acabant la xarxa de distribució i l’any que ve ja regaran.” L’altra cara de la moneda és a les Borges Blanques. “Hi ha

d’haver un mínim d’adhesió perquè es tiri endavant el reg, i demanen un percentatge molt alt.”

Ara mateix, un 40% de pagesos volen regar. “Però no n’hi ha prou.

Hi ha d’haver entre un 70 i un 80% d’adhesió perquè es tiri endavant la xarxa de distribució.” A Castelldans es va aconseguir, “per això van començar les obres l’any passat i ja s’estan acabant”. Però a les Borges està costant més del que s’esperava. “Una cosa és que es faci un canal, i l’altra, que puguis regar. Amb la llei Òmnibus va canviar tot això. Hi ha d’haver un mínim d’adhesions.” En teoria, això permet als regants demanar pressupostos a d’altres empreses.

Ja no té perquè fer-ho la mateixa constructora que tenia adjudicada l’obra del canal. “Això és bo, perquè encara que a Castelldans ho hagi acabat fent ASG, l’empresa que havia fet el Segarra-Garrigues, segur que s’han aconseguit preus més ajustats. La part negativa és que per dur-lo a terme es demana l’acord del 80% de regants i això és difícil d’aconseguir.” No és l’únic canal que aspira a portar riquesa a la comarca. El Garrigues Sud ja rega més de 9.000 hectàrees de la Granadella, els Torms,

Bellaguarda, Juncosa... “Fa més de vint anys que es van començar les obres i s’ha fet en diferents etapes de reg.” En aquesta zona el reg és deficitari o de suport, la qual cosa vol dir que no pot excedir els 1.200 m3 per hectàrea i any. “Però només amb això les produccions ja es dupliquen o tripliquen perquè l’olivera i l’ametller responen molt bé a l’aigua.”

Un 80% de la superfície agrària de la comarca aspira a regar, ja sigui amb dotació total d’aigua o amb reg de suport Canela es mostra convençut que “tard o d’hora tot es regarà” perquè tornarà a haver un cicle de sequera i quan vegis que el veí se n’ha sortit i tu, que no tens aigua, no culls, caurà de madur. Costarà una mica més, però és farà”.

El Cap de l’Oficina Comarcal creu que només en quedarà al marge “Arbeca, a qui li ha caigut a sobre una ZEPA a les zones més bones del secà”. En aquesta zona de pro-

tecció d’aus no hi haurà plena dotació ni es podran plantar els conreus que es vulguin “sinó els que ja hi existeixen”, per la qual cosa, “estaran molt limitats”. Però la Unió Europea és estricta en el compliment de les mesures mediambientals i ja havia amonestat per aquest tema l’Estat espanyol.

La crisi no ajuda a animar els regants. “Tot suma, és cert, però a Castelldans ho han fet. Els pagesos s’hi han bolcat i se n’han sortit.” Canela creu que una possible explicació a la poca adhesió de les Borges “és que els titulars de les explotacions són més grans”.

S’han fet moltes xerrades informatives, “però no acaba d’arrencar”. “És clar que també demanen un 70-80% d’adhesió, que és una barbaritat. En època de bonança, amb el 40% d’adhesions actual ja s’hagués començat. A Ponts es va començar amb molt menys i estan regant. Però amb la crisi van arribar les retallades pressupostàries i van canviar els paràmetres. Canela lamenta aquesta decisió “perquè en un canal de reg s’hauria de tenir en compte que permetrà augmentar-ne la productivitat del país” i que “en una zona eminentment agrícola com

Si la pagesia no va bé en surten perjudicats tots els sectors productius, perquè l’agricultura és el motor econòmic de la comarca aquesta, si la pagesia no va bé, no es vendran cotxes, ni maquinària agrícola, ni productes fitosanitaris. Tot és una roda”. Mentre, el Segrià Sud ja és una realitat. Amb una dotació de 3.500 me per hectàrea, a pobles com Maials s’ha optat per plantar fruita primerenca com el cirerer o l’albercoquer.

“S’ha d’intentar aprofitar per consolidar els conreus que ja tenim i augmentar-ne la producció. Però també per poder diversificar les explotacions i introduir nous conreus” per no dependre tant d’un únic producte. “Però per fer-ho, necessites aigua.”

Es calcula que, amb totes les infraestructures de reg al màxim rendiment, un 80% de la superfície agrària útil de la comarca serà de regadiu. Això suposa, per tant, un salt qualitatiu impressionant.

SomGarrigues · abril de 2015

26

Relleu generacional LA CONTINUÏTAT DEL SECTOR

Saba nova per frenar l’envelliment del sector Camp jove, camp vell. Els fills i els néts de la pagesia retornen al camp atrets per les línies d’ajut que es destinen als joves que s’incorporen al sector agrari. Cada any, les Garrigues guanyen més de mig centenar de nous agricultors d’entre 18 i 40 anys que es comprometen a fer-se càrrec de la terra durant un període mínim de cinc anys. Però malgrat els incentius, el camp està envellit. La cooperativa Sant Isidre de les Borges ha creat un banc de terres per fer front a aquesta realitat. La manca de relleu generacional també és un fre a la inversió. Sense la continuïtat garantida, pagesos que no tenen l’edat per jubilar-se decideixen no arriscar IL·LUSTRACIÓ: Núria Jiménez

“Que els ajuts siguin clars fa que funcionin” El relleu generacional és important per evitar l’envelliment prematur del camp. Sense la continuïtat garantida, els pagesos deixen de reciclar-se i de fer inversions quan encara no tenen edat de jubilar-se El programa d’incorporació al sector agrari porta cada any més de mig centenar de nois i de noies a matricular-se a l’Escola Agrària de les Borges Blanques. Durant dos anys, es preparen per dedicar-se a la pagesia. És una condició indispensable per accedir a l’ajut: formar-se i donar-se d’alta en l’activitat agrària. “N’han d’haver fet un pla d’empresa real i viable”, assegura el director del centre, Ramon Baró. Per tant, és una incorporació real. La majoria de joves que participen en aquest programa “vénen d’una tradició agrària familiar i amplien i donen continuïtat al negoci de casa perquè sigui rendible per a dues famílies”.

Fa vint anys que aquests incentius funcionen “amb molt d’èxit”. Baró diu que és així perquè “és dels sectors en què hi ha unes ajudes més clares i més ben definides, i això és clau. Nosaltres, com a escola, estem molt contents amb el rendiment d’aquesta formació”. S’ha de tenir en compte que “en un 90% els propietaris d’una certa edat que no s’arrisquen a fer reconversions no és tant per diners sinó perquè no veuen continuïtat al seu esforç. L’activitat agrària és una activitat amb un retorn a mig termini. No és com muntar una oficina amb un telèfon i un ordinador.

S’han de fer unes grans inversions en regs, en plantacions i no comença a donar fruit fins al cap de tres, quatre o cinc anys. Si no tens unes perspectives de continuïtat no t’embarques en una aventura així. No té sentit”. I això envelleix el camp prematurament. Perquè hi ha pagesos que encara són joves, però deixen de reciclar-se i de reconvertir les seves finques perquè no hi veuen continuïtat.

Redacció • Comarca

La persistència de la crisi econòmica ha tingut un inesperat efecte positiu sobre el sector agrari, que ens els darrers quatre o cinc anys ha vist com joves que treballaven a la indústria o al món de la construcció han retornat al camp. Són fills –de vegades néts– de pagesos que en constatar que no tenien una sortida professional clara s’han interessat pel patrimoni familiar. Atrets per les línies d’ajut que es destinen a joves d’entre 18 a 40 anys que s’incorporen al sector agrari amb un pla de viabilitat empresarial, aquests nous pagesos han decidit invertir en les finques per a la seva modernització.

Per accedir a aquests ajuts el nou pagès s’ha de comprometre a exercir l’activitat agrària un mínim de cinc anys. “No sabem què passarà després d’aquests cinc anys” –diu Bonaventura Viladegut, professor de l’Escola Agrària de les Borges Blanques. “Potser sí que aquest tímid rejoveniment del sector agrari ha estat motivat per unes subvencions atractives i per una crisi econòmica que ha comportat un elevat índex d’atur, però la incorporació d’aquests nous pagesos l’hem de veure com a positiva, encara que no tots s’acabin dedicant a l’agricultura”. En primer lloc, Viladegut destaca que s’han dut a terme inversions que han fet les finques més rendibles. Però també hi ha un factor més subtil, menys tangible, però igualment efectiu. “L’empenta dels

joves ha portat a d’altres pagesos a sumar-se a projectes nous que han donat vitalitat a la comarca”. Aquest fenomen no és exclusiu de les Garrigues. A l’àrea metropolitana de Barcelona molts joves –alguns amb estudis universitaris i que exercien professions liberals– han decidit dedicar-se a l’agricultura. Una aposta pel sector primari impensable fa uns anys. “La diferència és que als voltants de la gran ciutat el perfil dels nous pagesos és un altre. Són joves que han decidit canviar de vida i que, majoritàriament, es dediquen a l’agricultura ecològica. No provenen del camp. Aquí, en canvi, s’ha produït un retorn. Els joves de les Garrigues són fills de la generació que va abandonar l’agricultura.

I això fa que aquest relleu sigui tan interessant, perquè han trobat el futur en el seu propi passat”.

Canvi de concepte

Entre 50 i 60 joves de la comarca s’incorporen cada any al sector agrari. “De vegades, més” –subratlla Viladegut. Aquesta saba nova és determinant per entendre la modernització del sector perquè “amb l’agricultura tradicional, els números no surten”. Això no vol dir que hagi canviat substancialment el paisatge agrari de la comarca, però sí la manera de treballar. “Quan es va començar a parlar de nous regadius semblava que tothom acabaria fent fruita dolça, però després d’uns anys molt dolents en què s’ha venut per sota del preu de cost, els pagesos s’han adonat que hi ha més sor-

Els joves de 18 a 40 anys poden acollir-se als ajuts per dedicar-se al sector agrari amb un pla de viabilitat empresarial Malgrat que cada any s’incorporen al camp entre cinquanta i seixanta joves de la comarca, el sector està molt envellit La Cooperativa Sant Isidre de les Borges Blanques ha creat un banc de terres perquè no es deixin de treballar els camps dels pagesos que es jubilen

SomGarrigues · abril de 2015

27

Relleu generacional LA CONTINUÏTAT DEL SECTOR

Encara que no tinguin edat de jubilar-se, sense continuïtat garantida, els pagesos no s’arrisquen a fer inversions. FOTO: Xavi Minguella

tides i que, per exemple, si s’aplica reg de suport a conreus tan tradicionals com l’ametller i l’olivera se n’obté una gran rendibilitat”.

Llorenç Canela. Cap de l’Oficina Comarcal d’Agricultura de les Garrigues, hi està d’acord. No es tracta tant de canviar de conreus com d’augmentar-ne la productivitat.

Ara bé, “amb l’aigua se t’obre un món de possibilitats”. I posa l’exemple de la zona regada pel Segrià Sud, amb una dotació de 3.500 m3.

“Hi estan posant fruita primerenca, com cirerer i albercoquer”, explica.

Al nord de la comarca, la plena dotació del Segarra-Garrigues “farà aparèixer nous conreus”. De fet, ja comença a passar. El safrà n’és un exemple. “Va molt bé perquè es cull entre l’ametlla i l’oliva i perquè s’ha adaptat molt bé al terreny”.

El professor de l’Escola Agrària Bonaventura Viladegut coincideix que s’ha fet un pas de gegant en poc temps. “Només centrant-nos en el món del vi en comprovem el salt qualitatiu. Hem passat de vendre raïm a tant el quilo a elaborar vins de gran qualitat que, a més a més, es comercialitzen molt bé.

Les condicions climàtiques de les Garrigues són molt propícies per a la vinya. Si no ho hagués parat la fil·loxera al segle XIX, la comarca hagués estat eminentment vitícola, però no n’hi ha prou produint raïm.

S’ha de saber fer un bon vi i comercialitzar-lo”. Un altre exemple són les cooperatives d’oli. “En general, estan molt al dia, s’han modernitzat amb molt bona maquinària”. Tot i

que en aquest cas, “encara que s’ha fet molt bona feina, queda camí a recórrer”. En aquest sentit, fa notar que el preu de l’oli embotellat dobla el de l’oli a l’engròs. “Sembla de sentit comú que no s’ha de deixar perdre aquest negoci. Enguany, com que Andalusia i Itàlia no tenien oli, ha sortit més bé. Però no té sentit vendre un oli de qualitat extra com si no ho fos”. És per això que Viladegut entén que sorgeixin petits molins particulars que treballen a maquila. “Això ja es fa molt a Itàlia.

El pagès paga amb un percentatge de les olives perquè el molí pugui fer el seu propi oli”.

Un oli que “no ha d’anar a competir amb els grans lineals de marca blanca dels supermercats”. Els productors d’oli ecològic han apostat molt per aquest producte atrets, en gran mesura, “pels ajuts agroambientals molt interessants” que s’ofereixen”.

Diversificació de conreus

La incorporació de joves al sector agrari ha comportat, també, la diversificació de conreus. “Tenim exalumnes de l’Escola Agrària que estan tirant endavant projectes molt interessants. Es conrea safrà, tòfona, magrana, pistatxo, calçots... (vegeu la pàgina 20). Viladegut creu que és bo que s’obrin nous fronts.

“Els nous regadius comporten noves oportunitats i està bé que s’aprofitin”. Per contra, explica que en les zones més planes en regadiu els pagesos grans han apostat per conreus extensius, com ara el panís.

“Amb un bon tractor i reg a manta, poden seguir treballant la terra”.

A la cooperativa Sant Isidre de les Borges Blanques l’increment de producció de cereals els ha portat a plantejar-se la possibilitat de ser-ne receptors. “T’has d’adaptar als nous temps. El 1912, quan es fa fundar la cooperativa, només es tocava vinya, oli i fruits secs. El canal d’Urgell va fer possible plantar fruiters i Sant Isidre va obrir una secció de fruita dolça a la segona meitat del segle XX, perquè aquesta era la realitat d’aquell moment. No descartem fer el mateix amb els cereals”, diu la gerent, Roser Vila. “Fa cent anys tampoc no ens haguéssim imaginat que vendríem benzina, i ara ho fem”, afegeix.

Tot i els incentius perquè els joves es dediquin a la pagesia, l’envelliment del sector planteja molts reptes. Bonaventura Viladegut diu que encara que les cooperatives no perdin socis, si aquests es jubilen, entren menys quilos “i les despeses són les mateixes”. Això ha portat a Sant Isidre de les Borges Blanques a crear un banc de terres. “A la zona de Castelló i València, això està funcionant molt bé”. Roser Vila creu molt en aquest nou projecte. El pagès continua sent amo de les seves terres, però les gestiona la cooperativa arrendant-les a un tercer, a un altre soci que les vulgui portar. “Jo hi crec. Pot ser una bona solució per a tots Estem mirant totes les possibilitats legals per fer-ho bé i aconseguir que la borsa de terres funcioni”.

Perquè el Segarra-Garrigues “aca-

L’arribada de joves al camp ha fet apostar pels nous conreus. Per contra, l’envelliment del sector fa repuntar el cereal L’elevat índex d’atur derivat de la crisi econòmica ha portat a molts joves a interessar-se pel patrimoni agrari familiar Amb la terra i, sobretot, amb la manera de treballar tradicional, ara no pot viure una família. Es necessiten més hectàrees

barà regant”. Llorenç Canela no en té cap dubte. “El Canal d’Urgell també va costar molt que fos una realitat”. I quan això “caigui de madur”, les terres seran molt llamineres per a empreses de fora. “Si les obres del canal s’haguessin acabat abans de la crisi, amb el 40% d’adhesió que tenim ara, Borges ja estaria regat, perquè és un percentatge alt, que en un altre moment hagués estat més que suficient”. Canela creu que en qüestió de quatre o cinc anys “ja s’hagués arribat al 60-70% perquè sempre hi ha algun pagès que en dubta, però que s’anima en veure els bons resultats del veïns”. Però la conjuntura ha estat la que ha estat i ara, tot i que encara hi crèdit, “el relleu generacional és una trava”.

Regar una finca no és barat. Més de 3.000 euros i, després, cal “moblar-la”, instal·lar-hi les casetes de reg, passar-hi els tubs, etc. “Només que tinguis vint hectàrees ja és un dineral”. I si el pagès no té garantit el relleu generacional s’ho pensarà molt. “El problema és que si no ho fan ells, vindrà una empresa de fora, comprarà grans extensions i les posarà en reg. Ha passat en d’altres zones, així que no és estrany que també arribin aquí aquests inversors”.

I qui diu inversors, diu especuladors, un risc que es corre si no s’aconsegueix que el camp resulti prou atractiu per als joves en un moment clau, de canvi. A les portes de la revolució més gran que han viscut les Garrigues des de l’èpica arribada de l’aigua del canal d’Urgell.

SomGarrigues · abril de 2015

28

Nous conreus DIVERSIFICACIÓ

Imaginació al poder per fer front a la crisi Aposta per la diversificació. La gelada de 2001 va deixar glaçats els pagesos de les Garrigues.

Quan encara se’n patien els efectes, va esclatar una greu crisi econòmica mundial que va portar molts productors a replantejar-se la seva manera de treballar. Molts van fer una aposta per la diversificació de conreus. A la comarca ja s’havien plantat pistatxos de manera experimental a Maials. Ara també s’hi conreen safrà, calçots, tòfones o plantes aromàtiques La producció de safrà creix tant que se n’ha creat una cooperativa a Cervià. FOTO: Arxiu

Redacció • Comarca

Hi ha vida més enllà de l’olivera, l’ametller i la fruita dolça. Els pagesos busquen sortides a la crisi amb imaginació i un punt de gosadia. Els nous conreus es plantegen com un suport a l’agricultura convencional, que va quedar molt tocada arran de les gelades de 2001.

Diversificar la producció

A Esteve Barrull, conegut com Pinós al Soleràs, li costa trobar temps lliure entre collita i collita perquè sempre té algun producte que li’n reclama l’atenció. Era, com ell mateix es defineix, “el típic pagès de les Garrigues”. Feia olives, sobretot, i ametlles. La gelada de 2001 va arribar en el moment més inoportú.

“Havíem fet inversió en maquinària, en pantans de reg...” I com que “al banc no li pots dir que estaràs uns anys sense líquid, perquè t’ho pren tot, vam pensar que l’única manera de sortir d’aquella situació tan angoixant era treballar en productes que es poguessin vendre i transformar ràpid”. Va anar buscar l’assessorament de l’Escola de Capacitació Agrària de les Borges, va parlar amb productors hortofrutícoles de la plana de Lleida i va arriscar “malgrat la competència brutal que hi ha d’Almeria i del nord d’Àfrica”. Barrull va comprar un camió i va plantar calçots, cebes, pèsols, enciams, mongetes tendres, tomates... “No tenim grans finques, perquè ens ho hem de poder fer tot la família.

Tenim poques hectàrees, però totalment diversificades. Quan acabem una collita, ja n’hem de començar

una altra.” A la temporada de calçots, Fruits Esteve Pinós no dóna a l’abast. Encara que la tradició sigui a Valls, a Mercabarna la majoria de quilos arriben del Soleràs. “L’avantatge és que treballem sense intermediaris.” Carreguen al seu camió els productes que fan i els porten a vendre al mercat central. Primer van ser només hortalisses. Ara també tenen cireres, prunes i albercocs.

Creu que el secret perquè els hi vagi bé és tenir clar on són. “Si plantem una gran finca de cirerers i volem competir amb Seròs, perdrem. Al Baix Segre la producció arriba 25 dies abans. Nosaltres hem d’oferir una cosa diferent: cireres quan ja no n’hi ha a les zones productores.”

I això ho aconsegueixen “amb pocs arbres i de varietats diferents”. De la mateixa manera que creu que, si intenten fer la competència als grans productors d’Almeria, no se’n sortiran. “No podem competir en preu ni en quantitat, així que ho hem de fer en qualitat.” I subratlla que una mongeta tendra del seu camp arriba a la taula del consumidor “el mateix dia que es cull”, mentre que una d’Almeria “pot portar 200 hores fora de la mata”.

També cullen olives i fan oli. No renuncien al seu passat, “però el 2001 vam aprendre una lliçó: ens havíem de diversificar”.

30 anys conreant pistatxos

A Maials van ser pioners en allò que ara es coneix com a nous conreus. L’any 1982 la família Altet hi va plantar els primers pistatxos. En aquell moment, amb cap regadiu en perspectiva, el camp a les Garrigues històriques tenia una limitadíssima

oferta: oliveres i ametllers. El pistatxo era un conreu nou a la zona; i al país. De fet, van ser els primers a introduir-lo a la Península Ibèrica.

“Era una alternativa viable. Sabíem que a Califòrnia s’estava desenvolupant molt bé, que és un arbre que resisteix la sequera, el fred i les altes temperatures. Era perfecte per a la nostra comarca.” Joan Altet, directiu de Foment Agrícola de les Garrigues, explica que al principi ningú no va creure massa en el seu projecte. “Però ja portem més de trenta anys.” Tenen 30.000 arbres plantats entre Maials i Llardecans i fan una producció mitjana de 150.000 quilos l’any. I això que no tots els arbres donen fruits: “hi ha arbres mascles i arbres femelles. N’hem de plantar un mascle per cada vuit femelles.”

Foment Agrícola de les Garrigues és una empresa agroalimentària que fa tot el procés “del camp a la taula”. Torren, salen, caramel·litzen...

No venen a l’engròs, sinó producte gurmet envasat en pot de vidre o bossa de 200 grams. Primer, però, cal netejar i assecar els pistatxos que arriben del camp, així com separar els que s’han obert de manera natural dels que n’han quedat tancats. “Tot aquest procés el fem a Maials”, subratlla. Els que no s’han obert es trenquen amb una màquina i s’utilitzen per a cuina i rebosteria. “No és un producte tan popular com l’ametlla a la nostra cultura, però, al món àrab, el pistatxo es fa servir per a tot. I aquí també n’està augmentant molt el consum.”

Un cop classificats, els pistatxos es traslladen a una planta que l’empresa garriguenca té a Barcelona, on es torraran –amb sal o sense–,

Els nous conreus, diferents a l’olivera, l’ametller i la fruita dolça, es plantegen com un suport a l’agricultura convencional A l’Edat Mitjana, Catalunya era la principal productora de safrà d’Europa, però el conreu va desaparèixer a partir del 1714 Les gelades de 2001 van deixar glaçats molts pagesos, que es van haver de reinventar per poder subsistir-hi

es caramel·litzaran, s’envasaran...

“Som a Barcelona per una qüestió de logística.” El seu gran mercat és a Catalunya i a Espanya. “Però també n’exportem.” I ho fan a països com els Estats Units, Suïssa, Suècia, Dinamarca o el Regne Unit.

El Segrià Sud els ha portat l’aigua, però encara no han decidit si regaran les finques. “És evident que totes les plantacions noves les farem en regadiu, però encara estem valorant si és convenient fer arribar el reg de suport als arbres que ja han arribat al seu punt òptim de producció. Potser farem un petit camp de proves, perquè s’ha de veure com responen. Estan aclimatats d’una determinada manera i hem d’anar amb compte.”

De pistatxos, també n’hi ha plantacions importants a Torrebesses i a les Borges Blanques.

Temps de flors... de safrà

Una collita de set quilos pot semblar poca cosa. Però si són de safrà, la xifra ja comença a ser important.

Enric Dalmau és el president de la cooperativa de Cervià de les Garrigues, que n’acull la recentment creada Cooperativa de Safrà de les Garrigues. “Som independents, però compartim serveis”, explica.

El conreu del safrà va arribar a les Garrigues de la mà de Manolo Ramírez, que va portar els primers bulbs des de Castella-La Manxa i va comprovar que s’adaptaven molt bé a la climatologia de Ponent. “De fet, a l’Edat Mitjana Catalunya era la primera productora de safrà d’Europa”, assegura Dalmau. “Aquest conreu es va anar perdent no se sap ben bé perquè a partir del 1714, però

SomGarrigues · abril de 2015

29

Nous conreus DIVERSIFICACIÓ

La tòfona negra és paga a 600 euros el quilo. FOTO: Arxiu

IL·LUSTRACIÓ: Núria Jiménez

El pistatxo s’ha adaptat molt bé a la comarca. FOTO: Arxiu

estava perfectament adaptat al nostre territori.” Potser per això, malgrat l’aparent exotisme de plantar safrà, la nova cooperativa no para de créixer. Els dotze socis fundadors s’han convertit en cinquanta “i amb la perspectiva de passar dels cent ben aviat, perquè hi ha molta demanda de gent que vol entrar al projecte”.

Enric Dalmau és un dels impulsors d’aquest nou conreu. “És molt social”, assegura, perquè no necessita grans parcel·les i es pot treballar en família com a complement de l’economia domèstica. “Un quilo de safrà es paga a 8.000 euros”, subratlla. Això sí, calen 120.000 flors per aconseguir-lo. Es planta entre juny i mig setembre i es cull a l’octubre “entre l’ametlla i l’oliva”. Durant tres setmanes, els camps són impressionants catifes de flors que es poden visitar coincidint amb la Festa del Safrà, que ja ha va per la quarta edició.

La planta té un cicle vital de quatre anys. El primer fa poca floració i, per tant, no hi ha tanta collita de safrà.

El segon i el tercer són el moment òptim de producció i, finalment, el quart any en torna a baixar i cal tornar a plantar.

Tresors sota terra

A Bellaguarda, Bovera, la Granadella i Tarrés es troben tresors sota terra; literalment. Sempre s’hi han fet tòfones negres en aquesta zona.

“De vegades venia gent de fora amb gossos a buscar-ne, però mai no ens havíem plantejar conrear aquests fongs.” Josep Ramon Mateu, de Bellaguarda, és un dels productors que ha cregut en aquest projecte.

“Vam anar a veure plantades a Sarrión, a Terol, vam fer un curset i ens

Bona part dels calçots que es consumeixen a Mercabarna procedeixen d’una explotació del Soleràs Fa 30 anys es van plantar els primers pistatxos a Maials. Ara també n’hi ha a Llardecans, Torrebesses i les Borges La nova Cooperativa de Safrà de Cervià de les Garrigues no ha parat de créixer en nombre de socis i de quilos

vam animar.” La tòfona és una planta hoste que creix en arbres tan ben adaptats a les Garrigues altes com l’alzina, el roure i el coscoll. S’han de plantar arbres “contaminats” amb el fong i armar-se de paciència, perquè tardes anys a poder treure la primera tòfona. “A partir del quart any ja veus que es moren les males herbes al voltant de l’arbre. Això és que vas bé”, assegura Mateu. Fa tres anys, es van trobar les primeres tòfones negres a Tarrés –es van plantar el 2004– i, enguany, ha començat la producció a Bellaguarda. “És un complement a l’economia familiar. Si confies deixar la feina que tens per dedicar-te a això, t’equivoques”, adverteix. “Però com que va a 600 euros el quilo, resulta un bon complement.” S’han de plegar amb molt de compte, amb l’ajut d’un gos ensenyat que et marca on són, i una aixada que cal manipular amb delicadesa per no danyar la tòfona. Gairebé totes aniran a parar al mercat francès.

La tòfona negra creix a mitja muntanya, a partir dels 600 metres, i madura amb el fred. Es cull de novembre a febrer. Al març encara n’hi ha, però s’han de deixar perquè l’any que ve en surtin més. Un futur que aquest pagès de Bellaguarda espera amb optimisme. “Sent productors a la comarca de les Garrigues, caurà pel seu propi pes que comercialitzem oli perfumat amb tòfona.” De moment, tenen 25 hectàrees de possibilitats.

Tots ells són alguns exemples de les moltes sortides que encara té la pagesia per plantar cara al futur i seguir vivint del camp malgrat la crisi eterna a què ha de fer front.

El Parc de les Olors de l’Albi, entre l’agricultura i el turisme Unes antigues vinyes ermes han donat pas a una plantació d’herbes aromàtques i medicinals on es fan cursos, tallers i visites guiades El Parc de les Olors de les Basselles de l’Albi és una sorprenent proposta a mig camí entre l’agricultura i el turisme.

Roser Carol i Ferran Obiols han reconvertit unes antigues vinyes ermes en una plantació d’herbes medicinals i aromàtiques que s’obren a moltes activitats culturals, com ara cursos i tallers. Al parc, hi ha espècies autòctones com el timó, el romer, l’espernallac, l’espígol i el pericó. Però aquest espai també està concebut com un parc etnobotànic que du el visitant a fer un recorregut per tot el món a través de les plantes remeieres i descobrir com s’utilitzaven aquests vegetals en les diferents cultures, des de la Grècia clàssica al Mèxic precolombí, l’Índia o l’Àfrica.

Les diferents grans àrees geogràfiques que recorre el visitant amb l’olfacte estan dividides en diferents feixes que formaven part de la finca original. Roser Carol, que es defineix com a “remeiera amateur”, havia passat bona part de la infància a l’Albi, on ajudava l’avi matern a collir ametlles i olives. Aquests records, sumats al seu passat escolta, la van convertir en una enamorada de les plantes; juntament amb el filòsof i antropòleg Ferran Obiols, ha pogut fer realitat “un somni”. El Parc de les Olors de les Basselles està obert tot l’any i rep visites tant d’escolars com de curiosos. S’ha integrat en una xarxa de parcs aromàtics de Catalunya que els permet vendre productes de la marca genèrica “Parc de les Olors”. També treballen en l’elaboració de productes propis amb els correus de plantes aromàtiques del parc de l’Albi, que es tracten de manera sostenible. Un nou enfocament agrícola aprofitant els recursos propis de la comarca que, ara per ara, té, sobretot, un vessant de turisme rural.

SomGarrigues · abril de 2015

30

Entitats LA UNIÓ FA LA FORÇA

IL·LUSTRACIÓ: S.G.

Les eines perquè l’agricultura tingui futur Entre la formació i la unió. El futur de la pagesia no tan sols és al camp. Cal un centre d’ensenyament que formi els joves que volen dedicar-se a l’agricultura. Calen uns sindicats agraris que vetllin pels interessos de la pagesia, unes cooperatives fortes i una Denominació d’Origen Protegida que aglutini el sector de l’oli per fer-lo més competitiu. Hi ha entitats que treballen perquè tingui sentit tot el que es fa. El sector primari, obligat a un reciclatge constant, demana pas. És temps d’incerteses, amb reformes d’eines clau com la PAC o els plans Leader.

Però també de noves oportunitats

Redacció • Comarques

El sector agrari dóna feina a 24.000 persones Pere Roqué, president d’Asaja, creu que la pagesia no podrà sobreviure a un altre any com el 2014. “l’Administració ha d’intervenir en la comercialització i garantir-ne els preus” Pere Roqué és el president del sindicat agrari Asaja.

No dubta a afirmar que el 2014 ha estat “el pitjor any dels últims 25”. Tret de l’oli, “que ha tingut un comportament de preus correcte, hem anat malament en tot: fruita de pinyol i de llavor, cereals, porcí, vacum, llet...”. I en un moment de crisi com aquest creu que és quan s’ha de fer balanç i marcar les línies vermelles que no es poden creuar. “Un altre any de preus com el que hem deixat enrere, i el sector no es refà”, adverteix. I per sector no hem d’entendre només pagesos i ramaders. Roqué subratlla que l’activitat agrolaimentària dóna feina, només a Ponent, a 24.000 persones.

“Al darrere nostre hi ha molts sectors que depenen del bon funcionament de l’agricultura. Quan pedrega, on més es nota és al carrer Major de Lleida”, avisa. “Teníem moltes esperances dipositades en la nova PAC, però no ha quedat prou definida.” Pensa que les administracions haurien d’intervenir de manera urgent perquè la comercialització dels productes agraris “tingui en compte que el pagès s’ha de guanyar la vida”. El 2014 “ha estat molt clar, això. Però si no s’hi apliquen mesures, tornarà a passar. I llavors ja no caldrà que es faci res, perquè el sector desapareixerà”. També recorda a les administracions que no poden deixar a mitges “l’obra més important que s’ha portat a terme en molts anys”, en relació al canal Segarra-Garrigues. El Govern hauria de ser el primer interessat a donar incentius perquè es pugui regar i retorni al país la inversió feta en aquesta infraestructura”.

L’Escola Agrària de les Borges Blanques és més que un centre d’ensenyament. És una eina perquè la pagesia tingui futur. Al camp s’ha introduït molta tecnologia que cal saber controlar. El seu director, Ramon Baró, explica que és una escola singular que no depèn del Departament d’Ensenyament, sinó del d’Agricultura i forma part d’una xarxa de catorze escoles distribuïdes arreu de Catalunya. “Està dedicada a la preparació professional dels joves que es volen dedicar a l’agricultura, però també al reciclatge dels professionals agraris que ja estan treballant.” El pagès “s’ha de formar al llarg de tota la seva vida” i això fa que al centre hi hagi alumnes de 16 anys que tot just han acabat l’ESO, “però també padrins de vuitanta que participen en una jornada tècnica”. No estan junts, és clar. Hi ha diferents programes formatius.

Per exemple, “som un centre que ofereix un cicle de grau mitjà de formació professional”; els joves fan una formació reglada i n’obtenen un títol. “Però a allò que realment aspirem és a que tornin quan ja siguin professionals per assistir a cursos i jornades tècniques”, assegura. “El sector canvia moltíssim i has d’estar molt al dia per poder ser competitiu.” Canvis tecnològics, de gestió, de manera de treballar... Els professionals agraris d’entre 20 i 40 anys ja han fet aquest salt de formació que suposa, sobretot, “un canvi de mentalitat”, la qual cosa es nota en els seus conreus.

De fet, alguns dels cursos de for-

mació continuada que s’ofereixen a l’Escola Agrària son “exigibles” per part del Departament per poder optar a alguns ajuts públics.

“També tenim el programa d’incorporació a l’empresa agrària que està lligat a unes ajudes a joves que s’inicien en el sector agrari. Si són joves que no tenen una formació agrària, se’ls hi demana de fer un itinerari formatiu d’unes 400 hores en dos anys i, si tenen alguna formació feta, ja sigui un cicle o un curset, se’ls van convalidat parts d’aquest itinerari.” Són uns ajuts que han funcionat molt bé per incorporar les noves generacions al camp.

La diversitat d’alumnes, doncs, és un fet. “Tenim trenta alumnes que han acabat l’ESO repartits en dos cursos.” Són el grup més petit.

Després, hi ha els alumnes que fan cursos de formació, “unes 500 persones l’any repartides en una vintena de cursos”. I encara s’hi acullen 500 persones més que participen en jornades tècniques. “També oferim formació a distància per a la gent que no es pot desplaçar. Vam començar fa quinze anys i tenim editat, a través del portal rural.cat una plataforma en què es poden fer cursos variats. Ens ha sorprès la bona acollida que tenim. Gairebé hi ha tants alumnes que fan formació a distància com presencial.”

La unió fa la força

Si es queden a la comarca, molts d’aquests joves pagesos viuran envoltats d’oliveres. El sector de l’oli és el motor que fa moure l’economia de la comarca. Un producte amb marca pròpia. El 1975 es va crear la Denominació d’Origen Protegida les Gar-

Un miler de pagesos professionals assisteixen cada any a cursos i jornades tècniques de l’Escola Agrària Hi ha programes de formació obligatoris per aconseguir diferents ajuts de la Unió Europea al sector agrari Les cooperatives formen part de la cultura agrària de les Garrigues, que combina economia i associacionisme

SomGarrigues · abril de 2015

31

Entitats LA UNIÓ FA LA FORÇA

Preparació de joves i reciclatge de professionals, els dos grans eixos. FOTO: Arxiu

L’escola no depèn del Departament d’Ensenyament, sinó del d’Agricultura. FOTO:

rigues, una indicació geogràfica que garantia que l’oli que portés aquest segell distintiu havia estat produït a la comarca seguint uns determinats paràmetres de qualitat, com ara tenir una acidesa inferior al 0,5%, un índex de peròxids màxim del 15% i estar elaborat a partir d’olives arbequines en un 90% –tot i que també s’accepta la varietat verdiell en un percentatge de fins al 10%. Va ser la primera DO d’oli que es ca crear a l’Estat. El 1996, la DO Garrigues es va convertir en Denominació d’Origen Protegida, segons el reglament de control alimentari de la Unió Europea. El president de la DOP, Joan Segura, n’és també el president de la cooperativa de Maials, la més gran pel que fa producció d’oli, juntament amb la cooperativa Sant Isidre de les Borges Blanques. Segura fa un balanç positiu d’aquests quaranta anys. “Hem aconseguit consolidar la marca Garrigues. És la segona denominació d’origen més coneguda pels catalans, després de Penedès, i ens sentim molt orgullosos que així sigui”, assegura. “El nostre segell és sinònim de qualitat i de producte de proximitat.”

Però el president de la DOP Oli de les Garrigues explica que, tot i que “s’ha treballat molt pel que fa a la qualitat i a la promoció, costa arribar al consumidor final”. Segura ho atribueix a diversos factors, com ara el fet que a les grans superfícies “hem de competir amb les marques blanques”. Però, sobretot, a una qüestió de números. “Podríem ser més competitius amb un augment de la producció i això no serà possible si no tenim el Segarra-Garrigues funcionant a ple rendiment.” El

president de la cooperativa Foment Maialenc diu que és indiscutible que “avui en dia un pagès necessita aigua per poder ser competitiu. I, malauradament, el canal no acaba d’arrancar perquè políticament no se l’ha cregut ningú”. “És la vergonya de Catalunya”, conclou. “No s’adonen que, si l’agricultura funciona, se’n beneficia tot el territori, no tan sols els pagesos. I per això no es fa res a favor del sector agrari.” Joan Segura subratlla que “amb crèdits al 7 o al 8% és difícil que un agricultor de més de cinquanta anys s’embarqui en un projecte de modernització de finques. És un peix que es mossega la cua: sense aigua no podem créixer; sense ajut institucional no podem regar; i sense regar no podem arribar als 4.000 kg per hectàrea”. El president de la DOP assegura que aquesta fita “no és fer volar coloms” perquè “amb el Segarra-Garrigues, el Segrià Sud i el Garrigues Sud podríem tenir en regadiu les 30.000 hectàrees de la DOP a les Garrigues, l’Urgell i el Segrià”. Això permetria a la DOP “créixer molt”. Però Segura adverteix que no els ho posen fàcil. “Ara resulta que els pagesos ens hem d’apuntar (i pagar) perquè ho tirin endavant.

Seria impensable que es fes el mateix per posar en funcionament una autovia o una línia d’alta velocitat. És a l’inrevés: es crea la infraestructura i, després, arriben els usuaris.

Si ho tens a l’abast, potser t’acabes animant veient la rendibilitat que n’està traient el teu veí. Però en un moment de conjuntura econòmica tan delicada, no se’ns pot demanar que fem més esforços.”

L’altre repte de futur és sumar més

El centre vol ser, més que una escola, una eina de futur per a la pagesia. FOTO: Arxiu

Arxiu

cooperatives a la DOP, donat que actualment la meitat en són fora.

“Junts podem fer pinya i tindríem més força per pressionar els polítics, a banda de poder fer una millor promoció del producte i vetllar per la seva qualitat”, diu Segura, sense entrar a valorar les raons per les quals el projecte no engresca moltes cooperatives.

El president de la DOP creu que encara hi ha molt camí per recórrer.

“La promoció en fires s’ha demostrat que funciona molt bé, perquè el nostre producte s’ha de tastar. I necessitem aparadors. Si no l’has provat no pagaràs més per un oli verge extra. I, en canvi, si eduques el consumidor, tens recompensa, perquè en pren consciència de la qualitat.” Per això des de la DOP es fomenten activitats relacionades amb el turisme. “Tot el que ens porti gent a descobrir el nostre oli, a llarg termini serà bo.” Cal incrementar la venda d’oli envasat i, per aconseguir-ho, és imprescindible penetrar en el mercat potencial de Barcelona i la seva àrea metropolitana. “Se’ns retreu que no sortim prou a fora, però potser és més important consolidar-nos primer a Catalunya. A Barcelona tenim un gran potencial per créixer. Llàstima que el consumidor sigui reticent a demanar producte local. Nosaltres hem fet de tot per revertir aquesta realitat. Fins i tot hem regalat 50.000 ampolles a la Federació d’Hostaleria perquè el sector aposti pel nostre oli. Però costa molt, per això encara se n’exporta tant a l’engròs, perquè el nostre públic potencial, que és bàsicament català, no acaba d’apostar per nosaltres. Encara hi ha feina a fer i si

El sector de l’oli és el motor que mou l’economia de la comarca. FOTO: Arxiu

El president d’Asaja diu que quan pedrega a qualsevol punt de Ponent ‘es nota al carrer Major de Lleida’ La DOP Oli de les Garrigues és la segona més coneguda pels consumidors catalans, després de la del Penedès Hi ha inquietud per saber com afectarà la nova estructuració del Leader, en què la comarca ha perdut pes

augmenta el número de cooperatives que formin part de la DO serem més efectius.”

La carta als reis del sector és clara: “Els nostres reptes de futur són augmentar la producció amb el regadiu, ampliar el percentatge d’oli envasat que venem i, com sempre, millorar la qualitat del producte.”

El nou Leader

El Leader és un ajut al món rural en general. Hi ha línies per a indústries agroalimentàries, per al sector transformador agrari, per al turisme i la diversificació, i, finalment, per activitats que no estan lligades al sector agrari: des d’un taller mecànic a una fusteria o una perruqueria... L’únic requisit és que sigui un negoci instal·lat en un entorn rural. És un programa que està molt consolidat i que ara canviarà. Les Garrigues, des d’un punt de vista de gestió administrativa, formaran part d’una àrea en què també hi seran l’Urgell i el Pla d’Urgell. El concepte serà el mateix, però el ciutadà ara no farà les gestions a les Borges, sinó a Mollerussa. Més enllà dels tràmits, aquest canvi en podrà afectar les línies estratègiques. “Fins ara ho teníem molt clar: la primera pota, l’oli i, després, turisme i diversificació”, subratlla Llorenç Canela, Cap de l’Oficina Comarcal. “Amb el nou PDR, a finals d’any començarà el nou Leader i les línies estratègiques potser en seran unes altres, perquè les decidirà un consorci que formen entitats privades i públiques.” Fins ara es formava part d’una unitat “molt homogènia.” Ara potser caldrà fer equilibris perquè els interessos no seran els mateixos.

Família Almenara Tres generacions de pagesos

REFERENT

La feina de pagès és molt “sacrificada: si no t’agrada, no duraràs gaire” Alfés, 1924, 1955 i 1992.

En els setanta anys que separen Sisco Almenara, de Cal Roc de l’Evaristo –d’Alfés–, del seu nét Ferran, han passat moltes coses.

Fins i tot hi ha hagut una Guerra Civil i una llarga dictadura. També ha canviat molt la feina de pagès en aquest temps.

Anna Sàez @lukanora

lar canvis més dràstics. Pertanyo a la generació que vam cantar el Cara al sol a l’escola i, després, vam estudiar en català. La generació que encara vam veure els animals a casa i després vam pujar al tractor. Ja no hi hem treballat, amb animals, però encara els hem tocat. Nosaltres som els que vam veure arribar els tractors, però també els que vam haver de complementar la feina d’agricultura amb una petita explotació ramadera perquè si no, no arribàvem. I això vol dir que has d’alternar el tros amb els vedells. Quan mires enrere t’adones de l’enorme esforç que hem fet entre tots.

Perquè la feina del pagès no la fa una generació. Recollim la llavor que han sembrat els nostres pares. Aquest és el valor de la nostra feina. Fer créixer un projecte que ve de lluny.

també n’hi ha; però s’ho passen més bé perquè tenen aigua.

Anna Sàez: Quan va començar a fer de pagès, Sisco?

Sisco: Tan bon punt vaig deixar l’escola. Als catorze, si fa no fa. Primer hi anava amb el meu pare; quan em vaig casar, amb la Maria Rosa i, després, amb el meu fill Paco, com si fóssim germans. La feina del camp no és com una altra, implica tota la família. I fins que vaig poder, als setanta llargs, vaig anar fent.

A.S.: I de l’olivera vau passar a la fruita dolça.

Paco: Nosaltres tenim terra a prop del camp d’aviació, que és on rega el Canal d’Urgell.

Aquí va ser on es va començar a plantar fruita.

Però miràvem de diversificar. No era estrany de trobar panís al mig del bancal. Aquesta polivalència abans es buscava molt, perquè no et podies permetre passar-te cinc o sis anys sense collir res esperant que creixessin els fruiters.

A.S.: Ferran, tu sempre has tingut clar que volies quedar-te a Alfés per portar la terra tot i saber de primera mà pel teu pare i el teu avi que és una feina molt sacrificada?

Ferran: Sempre. Sí, sí, no és una decisió improvisada. Quan vaig acabar l’ESO em vaig matricular a l’Escola Agrària de Vallfogona i, després, vaig fer el superior a la d’Alfarràs amb la intenció de quedar-me a casa. ´Tenia clar que volia ser pagès, però també que ho volia fer bé. Ara has d’estar molt al dia.

Paco: Hi ha joves que tornen a la terra perquè no troben feina. El cas del Ferran és molt diferent. Ell ho viu. Té 22 anys i fa molt de temps que ajuda a casa i que es prepara. La feina de pagès és molt sacrificada: si no t’agrada, si la veus com una simple manera de guanyar-te la vida, no duraràs gaire. Perquè aquí no hi valen diumenges ni vacances. Els vedells et reclamen la mateixa atenció. Si no ho coneixes, et pots emportar una bona decepció.

Ferran: La formació és molt important, però l’experiència del pare i el padrí, també. Al final, t’adones que ets una barreja del que has après als llibres i el que t’han ensenyat a casa.

A.S.: Ha canviat molt la manera de treballar de quan vostè portava les terres a ara?

Sisco: Ui si ha canviat: no té res a veure! Nosaltres fèiem olives i una mica d’ametlles i, quan no teníem feina, anàvem a jornal. A la zona que rega el Canal d’Urgell s’hi feia cereal, sobretot blat. Però pràcticament tot el terme eren oliveres. No té res a veure amb ara.

Paco: Jo potser sóc el que m’ha tocat assimi-

A.S.: També han canviat les varietats que es planten?

Ferran: Nosaltres no massa. Hem sigut conservadors i al nou regadiu hem optat per la pera llimonera. Però, en general, sí que ha canviat. Ara hi ha molt préssec, és el cultiu que ha pujat més.

Sisco: I els planten en zones de secà on abans només hi havia sargantanes al sol. Ara potser

A.S.: I et deixen volar al teu aire?

Ferran: No massa! –riu. Però també va bé que et facin tocar de peus a terra. Entre tots hem materialitzat projectes molt bonics, com convertir una finca de secà en regadiu. Partir de zero és complicat, però també resulta estimulant. Estem vivint un moment de canvi molt important. El sector s’està actualitzant molt de pressa.

Sisco Almenara viu a la part alta d’Alfés, a l’antiga vila closa. Des de casa seva hi ha una vista preciosa: camps i més camps que pinten l’horitzó amb totes les gammes de verd. Als seus 91 anys –pot presumir de ser el més vell del poble– ha vist canviar molt el paisatge i, amb ell, els conreus. Tota la vida que ha fet de pagès, com el seu pare i el seu padrí. Com el seu fill Paco (55 anys) i el seu nét Ferran (22 anys). Una mateixa feina i, a la vegada, mons molt diferents. Del matxo al tractor; del secà al regadiu. La història d’aquesta família és la de l’evolució que ha experimentat l’agricultura a les Garrigues el darrer segle.

La padrina, el motor de la família MARIA ROSA MAYORAL Alfés, 1930 El seu fill Paco descriu la Maria Rosa Mayoral com “el motor” de la família. Pertany a una generació de dones que va anar al camp “del primer dia al darrer” sense que se’ls hagi reconegut mai. Ha fet de tot: “collir fruita, arreplegar llenya, collir olives...

Entre els dos havíem de fer la feina, que els fills encara eren petits”, diu, resignada. I quan ja no els quedava res per collir “ens llogàvem a jornal cap als Torms, a Juncosa, a Alcanó, a Granyena...”. On hi havia feina.

Fins que no van estar jubilats.

El Sisco del Roc i la Rosa Maria mai no van poder fer vacances. “No vam fer cap viatge fins que no vam passar dels 65 anys”. El seu fill Paco lamenta que els agricultors hagin de fer “un miracle” cada any produint fruita “de color, gust i calibre òptims”, però “com que no dominem el mercat, aquest miracle que fem, de vegades, no serveix de res”. El jove Ferran confia que enguany els preus s’animin, “perquè un tractor et costa 40.000 euros tant si va bé la collita com si no”. I no el pots tenir parat.

PROPOSA’NS un protagonista per a la contra www.somgarrigues.cat