Albert Font-Tarrés
albert@somgarrigues.cat
Albert Font-Tarrés - La cantata l’has titulat ‘1714-2014, 300 anys vencent’. Qualsevol diria que, més aviat, són 300 anys perdent? Josep Rosinach - D’entrada, sembla contradictori, però si després de 300 anys havent de superar tantes adversitats continuem aquí, amb les senyeres als balcons, parlant i cantant en català i defensant que volem ser alguna cosa més del que som... la conclusió és que no hem perdut. Es va perdre una guerra, però, com a poble, portem 300 anys vencent. A.F-T.- El projecte supera l’àmbit local o comarcal? J.R.- Vaig pensar que això ho podríem fer amb Els Cantaires a escala local, però es transforma la idea després d’haver participat, l’any 2012, a la primera Mostra de Cors d’Homes de la Federació de Cors Clavé al Palau de la Música. Vaig pensar “si som capaços de ser aquí, per què no som capaços d’anar més enllà?” I ho vaig proposar a la Federació, i va rebre la proposta amb moltes ganes. No és només un concert o dos, sinó que més de 50 cors d’arreu del país s’hi han afegit i, més endavant, aniran portant la cantata al seu municipi. A més, cada demarcació tindrà un concert de la zona i estem treballant per fer un macroconcert amb totes les corals a la vegada.
Peti qui peti
Josep Rosinach Boronat
Santi Arbós santi.arbos@somgarrigues.cat
Director de la Massa Coral Els Cantaires de Juneda
Bon vent...
Juneda, 1975. Aquest 4 de juny s’han complert els 150 anys del Festival Euterpe, amb Josep Anselm Clavé, que va congregar 2.000 cantaires a Barcelona. Aquesta fita, el Tricentenari, els 120 anys del primer cor de Clavé de Juneda –El Porvenir– i els 20 anys que aquest enginyer agrònom porta al capdavant dels Cantaires l’han animat a impulsar una cantata que s’estrenarà al Palau de la Música Catalana el 24 de juny. Abans, però, es preestrenarà a la Pista Alegria del poble el dia 15, a les 7 de la tarda.
Ens trobem a la Banqueta de Juneda just una setmana abans que, al mateix lloc, hi tinguin lloc les Cassoles. La tranquil·litat de l’espai lliga amb la que transmet l’entrevistat. Fa una mica d’aire, que transporta la passió de les seues paraules. Es confessa més emocional que reflexiu. També és mestre Reiki Usui-Tibetà i Karuna-Reiki.
A.F-T.- Aquesta implicació amb el Tricentenari ve per la implicació del moviment coral amb el país? J.R.- El cant coral ha estat molt important al nostre país. La primera coral va ser La Fraternitat, que va fundar Josep Anselm Clavé. Més enllà de la seva catalanitat, va generar una revolució social pacífica a través del cant, dignificant socialment treballadors que eren analfabets. El cant coral sempre ha estat al costat del poble, al costat del país.
El cant coral sempre ha estat al costat del país, del poble i per al poble
Més de 50 corals portaran la cantata pel territori. Cada zona tindrà una actuació i volem fer un macroconcert amb totes
ja no. Però no són professionals de la música ni, en molts casos, tenen estudis de música. Del poble i per al poble. Als Cantaires hem aconseguit ser un exemple del que es pot aconseguir creient en un mateix. Si confiem en nosaltres mateixos no tenim límits.
A.F-T.- Quina és la clau d’èxit perquè hagi perdurat un cor d’homes quan molts cors mixtos troben a faltar, precisament, homes? J.R.- Hi ha companyerisme, bon ambient, fraternitat i responsabilitat compartida. El que fem ho gaudim i ho fem el millor que po-
A.F-T.- Si Clavé va aconseguir dignificar els treballadors, Els Cantaires què ha aconseguit? J.R.- Els cors amateurs són la realitat del cant coral de Catalunya. En la majoria de casos, els membres no saben música, encara que cantin amb partitura. Han canviat les coses: fa 150 anys hi havia analfabets, ara
A.F-T.- Això és el que et fa unir el cant coral amb el ‘reiki’? J.R.- [Riu] En certa manera, sí. Perquè un dels beneficis que comporta el reiki és una millora del benestar, però, alhora, és una eina de creixement personal i espiritual. Descobrir, primer, el potencial propi i, segon, desenvolupar-lo al màxim.
Quan el grup, la unitat i l’objectiu comú passen per davant d’egos, es desperta el potencial i es pot arribar a punts insospitats
Es lloga oficina!
973 142 420
1a planta a les Borges Blanques c/ Nou amb c/ del Carme
Nova, cèntrica i amb tots els serveis
dem. Cantarem més bé o més malament, però es transmeten unes sensacions i emocions que arriben al públic. Quan en un grup de gent aconsegueixes que el grup, l’esperit d’unitat i l’objectiu comú passin per davant de possibles egos, despertes un potencial i pots arribar a punts insospitats. A.F-T.- Us acosteu a les nou dècades de la fundació. Algun dia arribarà la Massa Coral Les Cantaires? J.R.- No ho sé! Això és una conversa que tenim amb parelles de cantaires que ens diuen: “Si pogués, també vindria a cantar.” El fet que siguem un cor d’homes no té res a veure amb el masclisme, sinó perquè les primeres formacions corals de Catalunya van ser d’homes. El motiu era que treballadors de les fàbriques es reunien després d’hores de feina. A més, la majoria dels Cantaires estem en relació amb cors mixtos. L’explicació seria que, actualment, hi ha molt pocs cors d’homes i seria una llàstima perdre aquest tipus de formació.
El meu còlon és sensible, massa a vegades, i cap allà a quarts d’onze del dia 2 de juny de 2014, festivitat –entre d’altres– dels sants màrtirs Germà, Paulí, Just i Sici, venerats a Girona, em va impulsar a visitar amb una certa urgència can Felip (V d’Espanya). Just en sortir em vaig trobar en pantalla, gràcies a l’amabilitat de les meves companyes d’oficina que em coneixen bé, la notícia de l’any, que no és altra que l’abdicació del molt aimat i “campetxà” monarca dels nostres bons veïns espanyols. Fets com aquests ens fan reflexionar, ho haurien de fer almenys, sobre com estan d’units els extrems vitals, la classe més elevada i la púrria més separatista, la Sarsuela i can Vies, els actes d’estat sublims i les vulgars accions corporals de l’aparell excretor... No res, no som res, un dia anem trescant per la sabana africana a la cacera –“catxera” és una altra cosa, però no són incompatibles...– de l’elefant i l’endemà a la llar del jubilat, jugant al dòmino, mirant les obres, al banc del Sinofós... Qui ho havia de dir: al cap i a la fi un home més, d’una família més, d’una senzillesa espaordidora tota, a qui ha arribat l’hora de la jubilació després d’una llarga vida de treball al servei del poble. No en trobarem cap d’igual – snif!–, per tant: República Catalana, ja!