SomGarrigues · del 24 d’abril al 7 de maig de 2015
12
Reportatge DRETS HUMANS
44 garriguencs a l’infern 70 anys. El gener de 1945, l’exèrcit Roig va alliberar el camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau, a Polònia, i, el 5 de maig, les tropes nord-americanes arribaven a les portes de Mauthausen, on havien fet cap 44 persones procedents de la comarca. Només nou van sobreviure-hi per recuperar la llibertat Miquel Andreu
miquel@somgarrigues.cat @lotigre
El 5 de maig es compleixen 70 anys de l’alliberament del camp d’extermini de Mauthausen-Gusen. Per aquell infern austríac hi van passar 44 garriguencs, però només nou van poder viure l’èxtasi de l’alliberament, quan es va obrir la porta i van tornar a néixer. La resta, tret de dues evasions, tots hi van morir; la majoria, bastant temps abans que arribessin les tropes nord-americanes. Aquells camps van ser, segurament, el límit de deshumanització més gran a què ha arribat la nostra espècie en tot el segle XX. Darrere dels murs i dels filats elèctrics, no hi havia cap sentit (L’home en busca del sentit, es titula precisament l’exitós llibre del supervivent Victor Frankl). O potser sí, sí que
Els únics rastres de dignitat humana en aquells camps eren els petits gestos solidaris entre els mateixos internats hi havia un sentit: el de l’extermini que el règim nazi havia planificat per assolir una comunitat nacional “racialment pura”, ideològicament homogènia i, afegim, psicològicament malalta i moralment indigna. Els únics rastres de dignitat humana en aquells camps eren els petits gestos solidaris, forçosament invisibles però vitals, entre els mateixos internats. Una solidaritat que, segons alguns testimonis, no era tan estesa com a vegades s’ha explicat, en un context on la vida penjava tant d’un fil que, pràcticament, l’únic objectiu era passar un minut més amb vida.
L’exili, inici del malson
Els garriguencs que van ser víctimes dels camps nazis mai no hi haurien fet cap si Franco no hagués guanyat la guerra. La instauració del règim franquista el 1939 va obligar molts republicans a fugir. El sol fet d’haver estat soldat republicà, o d’haver militat en partits d’esquerres o sindicats, o d’haver estat regidor o alcalde, eren suficients per patir presó, maltractaments o la mort. La majoria, van exiliar-se a França. Lluny de trobar-hi un respir, però,
Deportats als camps nazis Josep Pons Carceller (L’Albi) Josep Arbonés (Almatret) Alexandre Esqué Motillo (Arbeca) Ramon Esqué Motillo (Arbeca) Pau Montero Canet (Arbeca) Estanislau Perera Bellmunt (Arbeca) Josep Sans Sumalla (Arbeca) Miquel Aguilar Bru (Les Borges) Benvingut Andreu Solans (Les Borges) Marcelí Boldú Corbella (Les Borges) Joan Esteve Llussà (Les Borges)
La instauració del règim franquista va obligar molts republicans a fugir. Lluny de trobar un respir, començava un nou horror van ser reclosos en camps d’internament a la Catalunya Nord, com els d’Argelers, Vernet o Sant Ciprià, sense sostre, sense aigua potable i quasi sense menjar. D’allí en van sortir, d’una banda, per ser retornats al franquisme; de l’altra, en companyies de treball forçat; i també n’hi ha que van ser enrolats a la legió per lluitar a la Segona Guerra Mundial. El 1940, però, Alemanya envaeix França i és llavors quan molts fan cap primer als camps d’internament (Stalags) i, després, als d’extermini.
Gusen, punt final
Mauthausen incloïa Mauthausen i tot un seguit de subcamps que en depenien al nord d’Àustria, annexionada al III Reich el 1938, com el de Gusen. Era, diuen, el lloc més sinistre de tot l’entramat i hi va fer cap la majoria de garriguencs. Famosa n’és la llarga escala de la pedrera, on van morir milers d’interns d’esgotament o llançats pel precipici.
TERE ESQUÉ
Néta d’Alexandre Esqué Motlló, mort a Gusen l’hivern de 1941, junt al seu germà Ramon
Amadeu Pons Companys (Les Borges) Agustí Prunera Mur (Les Borges) Jaume Masip Masip (Bovera)
25 anys sense fer soroll
Genaro Porta Plana (Bovera)
El dia de Sant Jordi de 1990 es va inaugurar al Terrall de les Borges Blanques un monument d’homenatge a les víctimes de la comarca dels camps nazis. L’acte era en el marc de la Fira de les Garrigues, precedent de la fira actual i que llavors es feia a la primavera. Un dels que hi van intervenir va ser Joan Esteve, borgenc supervivent de Mauthausen i, en aquella època, secretari de l’associació Amical de Mauthausen. El monument, però, no n’ha acollit cap més, d’homenatge, en els 25 anys que han passat. Aquests dies, amb motiu del 70è aniversari de l’alliberament, s’ha convocat a través de les xarxes socials un acte de record –el 5 de maig al vespre. FOTO: M.A.
Jaume Porta Plana (Bovera) Julio Hidalgo Cerrillo (Castelldans) Francesc Pau Gómez (Castelldans) Marcel·lí Rey Ferré (Castelldans) Josep Domenech Cortada (Cervià) Josep Torres Martorelli (L’Espluga Calba) Marcel·lí Cervelló Torruella (La Granadella) Miquel Mascarilla Gibert (La Granadella) Fidel Olivé Arán (La Granadella) Francesc Arqués Argilés (Juneda) Antoni Barrufet Barrufet (Juneda) Antoni Ferrer Juanós (Juneda) Antoni Reig Barrufet (Juneda) Jaume Reig Barrufet (Juneda)
Era, directament, un camp final, d’extermini –pel treball, perquè eren gasejats o perquè morien per injeccions de gasolina. El crematori no parava. A alguns fins i tot els van portar, encara, al castell de Hartheim, on s’assassinava els malalts físics o psíquics i qui era considerat no apte en general –com Marcel·lí Boldú (les Borges), Ramon Sarlé (el Soleràs) i Ramon Pere (Vinaixa).
Menys d’un any
La duresa dels camps era tal que molts morien o s’eliminaven
abans de complir un any d’internament. És el cas de 27 dels 44 garriguencs, com el borgenc Benvingut Andreu –que va morir als quatre mesos d’entrar– o l’albinenc Josep Pons –que ho va fer als tres mesos. A l’altre extrem, alguns van aconseguir, pel motiu que sigui, aguantar i aguantar i van veure passar quatre llarguíssims anys –de vegades quasi cinc, com l’arbequí Josep Sans– fins a l’alliberament del camp. La majoria van ser deportats entre el 1940 i el 1941, poc temps des-
JULI GONZÁLEZ
Nebot de Marcel·lí Boldú Corbella, que va ser gasejat el setembre de 1941 al castell de Hartheim
Josep Mateu Morlans (Llardecans) Francesc Sentís Baiget (Llardecans) Josep Aresté Aresté (Maials) Ramon Duch Carreras (Maials) Artur Triquell Font (Maials) Josep Reig Fortit (La Pobla de Cérvoles) Teodor Valls Guasch (La Pobla de Cérvoles) Ramon Sarlé Graell (El Soleràs) Alexandre Tamarit Guiu (El Soleràs) Emili Flix (Els Torms) Miquel Esteve (Torrebesses) Pelegrí Pelegrí Porqueres (Torrebesses) Camil Huix Masdeu (El Vilosell) Joan Tarragó Balcells (El Vilosell) Ramon Pere Moragues (Vinaixa)
LLIBERT TARRAGÓ
Fill de Joan Tarragó Balcells, un dels que més temps va passar als camps nazis i en va sortir
“La història del padrí va marcar molt la família”
“La mare va passar pàgina, no en parlava”
“Al pare li va quedar gairebé tot el cos tocat”
El padrí de la Tere, Alexandre Esqué, va morir a Gusen el novembre de 1941. Al cap de dues setmanes hi moria també el seu germà, Ramon Esqué, solter. L’Alexandre deixava a Arbeca dos fills, de 9 i 7 anys, a qui el padrí va fer de pare. Un seria el pare de la Tere, que, ja de gran, es faria soci de l’Amical de Mauthausen, viatjaria als camps i en parlaria molt del tema a casa [v. SomGarrigues, núm. 136]. Ara que ja no hi és, ella i el seu marit, i potser la filla, intentaran agafar el relleu de la memòria i anar-hi.
El Juli de la llibreria Quaderns, a les Borges, en realitat es diu Juli Marcel·lí, en honor al germà de la mare, assassinat al sinistre castell d’Hartheim, després de passar per Mauthausen i Gusen, el 1941 –dos anys abans que nasqués ell. Deien que havia estat policia secreta de la Generalitat republicana. A casa no se’n va parlar mai gaire, eren temps de molta por i la mare va optar per un silenci amb què protegir el seu marit, de tendències esquerranes. Amb Internet, ha descobert un cosí a Veneçuela.
Son pare es va dir que si sortia viu de Mauthausen i tenia una filla, li posaria Llibertat; si era un fill, Llibert. Dit i fet. Semblava impossible, perquè va ser un dels que més temps hi va passar: quatre anys i quatre mesos, amb el corresponent impacte sobre la salut, la moral i la família, ja que no va poder tornar a Catalunya. El Llibert va néixer a Occitània i ara viu a Barcelona, però li agradaria conèixer parents del Vilosell, d’on era el seu pare, que va morir l’any 1979 [v. SomGarrigues, núm. 381].
SomGarrigues · del 24 d’abril al 7 de maig de 2015
13
Reportatge DRETS HUMANS
IL·LUSTRACIÓ: Núria Jiménez
prés de la invasió de França, i tenien una mitjana d’edat d’entre 25 i 35 anys. Només el 1941 en van morir 25. D’altres hi van entrar més tard, ja el 1944. Quedava poc per a l’arribada dels soldats nord-americans, però, tot i així, només dos ho van arribar a veure: Amadeu Pons (les Borges) i Jaume Masip (Bovera). A Josep Torres (l’Espluga Calba), li van faltar només tres setmanes per ser alliberat, moria el 14 d’abril de 1945, en l’aniversari de la proclamació de la República. Entre els internats de la comarca, hi havia tres parelles de germans:
Antoni i Jaume Reig (Juneda), Alexandre i Ramon Esqué (Arbeca) i Gener i Jaume Porta (Bovera). En els tres casos, en morir un dels germans, l’altre ho feia al cap de només una o dues setmanes. Era l’hivern de 1941.
ternat al camp de Vernet, va poder escapar del tren que el 1944 el portava a Dachau. En acabar la guerra, es va quedar a França; va ser secretari de l’Amical de Mauthausen, entitat creada el 1962, i va morir el 2002, als 86 anys.
Nou alliberats i dos evadits
Una memòria molt individual
Tot plegat, només 11 ho van poder explicar. Nou van ser rescatats per les tropes aliades, ja a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, i dos, sorprenentment, consten com a escapats: Joan Esteve (les Borges) i Emili Flix (els Torms). Esteve, in-
Qui sap si per la llunyania dels fets, per la seva dimensió internacional, pel fort pes jueu en l’Holocaust o, simplement, per la deixadesa ja intrínseca en les polítiques de memòria, el record de les víctimes d’aquell infern, almenys a les Garrigues, ha
El record de les víctimes ha estat una vivència molt particular, reclosa en el si de cada família, sense una dimensió col·lectiva
estat sempre una vivència molt particular, reclosa en el si de cada família. Públicament, poc es podia fer abans de 1975 i, després de la mort del dictador, la somnolència a què es va sotmetre tot el país tampoc no va ajudar gaire a parlar-ne. A banda dels valuosos treballs historiogràfics existents, quasi que no se n’han fet, d’actes de record col·lectiu, aquí; tret, potser, del monument commemoratiu del Passeig del Terrall de les Borges [v. desglossament], amb la intervenció de l’Amical. Era el 1990, amb motiu del 45è aniversari de la fi dels camps. I ja en fa 70.