15
SomGarrigues • del 21 de gener al 3 de febrer de 2011
EL REPORTATGE
Dolors Martínez, al seu comerç d’Alfés, que tancarà l’any que ve. | FOTO: M.A.|
La botiga, l’altra ànima dels pobles petits Tothom té molt clar que quan un poble perd l’escola, aquest queda tocat de mort. A les Garrigues ha passat, i pot anar passant. Però hi ha llocs on encara queda una segona ànima: la botiga, la salvació quotidiana de molta gent gran sense vehicle i, sovint, l’únic punt de trobada del municipi. A una dotzena de pobles només en queda una, i alguns ja l’han perdut
Miquel Andreu
miquel.andreu@somgarrigues.cat
Que a un poble petit hi hagi pocs o un sol comerç no és cosa estranya, i que estiguin al servei, sobretot, de la gent gran, tampoc. Però què passa a les Garrigues? Que un 70% dels municipis té menys de 500 habitants i, en aquests, un terç de la població és major de 65 anys. Molts pobles petits i molta gent gran. Això dibuixa un pano-
rama on la imatge d aquell petit municipi no és l excepció romàntica d una comarca, sinó la norma, i una acció que pot semblar tan quotidiana com fer la compra o anar a trobar allò que un necessita és, per a molts garriguencs, una complicació. Dels 33 pobles de la comarca, dos no disposen de cap comerç, 12 en tenen un de sol i 7 compten amb un parell o tres. I en tots aquests casos, si hi ha botiga al poble només pot ser, evidenment, d una
cosa: una mica de tot. Queviures, carn, fruita, verdura, pa i estris de la llar és el paquet mínim de productes que no poden faltar a les cases i al qual es dediquen aquest tipus de comerços, molts dels quals no tenen ni nom ni rètol; senzillament perquè no fa cap falta: no n hi ha cap altre i tothom el coneix.
Vendes a mida
Tot i que, a més d aliments, s hi pot trobar premsa, llanternes, espar-
denyes o gas butà, tindre-ho tot, avui és impossible , afirma Miquel Gaya, responsable de Casa Gaya, l única botiga de l Espluga Calba, que va obrir les portes el 1932. Tot i les limitacions, el Miquel explica que si li demanen algun producte que no té, prefereix anar a buscarlo i oferir-lo que no pas haver de dir que no. Quasi que fem vendes a mida, com els sastres, i aquesta predisposició, la gent gran, que té la problemàtica del cotxe i no està gens acostumada a les grans
superfícies, l aprecia molt , diu. De la mateixa manera ho explica Mercè Boqué, de Cal Marxant del Vilosell, que els divendres va a les Borges a repostar, a vegades només per quatre encàrrecs de carn. I és que, en general, a aquest tipus d establiment hi arriben pocs comercials i majoristes, i són els mateixos propietaris els que van a buscar els productes, a les Borges o a Lleida. És un esforç extra, deficitari en alguns casos, però que ajuda a disminuir diferències de
