15
SomGarrigues • del 21 de gener al 3 de febrer de 2011
EL REPORTATGE
Dolors Martínez, al seu comerç d’Alfés, que tancarà l’any que ve. | FOTO: M.A.|
La botiga, l’altra ànima dels pobles petits Tothom té molt clar que quan un poble perd l’escola, aquest queda tocat de mort. A les Garrigues ha passat, i pot anar passant. Però hi ha llocs on encara queda una segona ànima: la botiga, la salvació quotidiana de molta gent gran sense vehicle i, sovint, l’únic punt de trobada del municipi. A una dotzena de pobles només en queda una, i alguns ja l’han perdut
Miquel Andreu
miquel.andreu@somgarrigues.cat
Que a un poble petit hi hagi pocs o un sol comerç no és cosa estranya, i que estiguin al servei, sobretot, de la gent gran, tampoc. Però què passa a les Garrigues? Que un 70% dels municipis té menys de 500 habitants i, en aquests, un terç de la població és major de 65 anys. Molts pobles petits i molta gent gran. Això dibuixa un pano-
rama on la imatge d aquell petit municipi no és l excepció romàntica d una comarca, sinó la norma, i una acció que pot semblar tan quotidiana com fer la compra o anar a trobar allò que un necessita és, per a molts garriguencs, una complicació. Dels 33 pobles de la comarca, dos no disposen de cap comerç, 12 en tenen un de sol i 7 compten amb un parell o tres. I en tots aquests casos, si hi ha botiga al poble només pot ser, evidenment, d una
cosa: una mica de tot. Queviures, carn, fruita, verdura, pa i estris de la llar és el paquet mínim de productes que no poden faltar a les cases i al qual es dediquen aquest tipus de comerços, molts dels quals no tenen ni nom ni rètol; senzillament perquè no fa cap falta: no n hi ha cap altre i tothom el coneix.
Vendes a mida
Tot i que, a més d aliments, s hi pot trobar premsa, llanternes, espar-
denyes o gas butà, tindre-ho tot, avui és impossible , afirma Miquel Gaya, responsable de Casa Gaya, l única botiga de l Espluga Calba, que va obrir les portes el 1932. Tot i les limitacions, el Miquel explica que si li demanen algun producte que no té, prefereix anar a buscarlo i oferir-lo que no pas haver de dir que no. Quasi que fem vendes a mida, com els sastres, i aquesta predisposició, la gent gran, que té la problemàtica del cotxe i no està gens acostumada a les grans
superfícies, l aprecia molt , diu. De la mateixa manera ho explica Mercè Boqué, de Cal Marxant del Vilosell, que els divendres va a les Borges a repostar, a vegades només per quatre encàrrecs de carn. I és que, en general, a aquest tipus d establiment hi arriben pocs comercials i majoristes, i són els mateixos propietaris els que van a buscar els productes, a les Borges o a Lleida. És un esforç extra, deficitari en alguns casos, però que ajuda a disminuir diferències de
16
SomGarrigues • del 21 de gener al 3 de febrer de 2011
EL REPORTATGE
Miquel Gaya atenent la seua clientela de l’Espluga. | FOTO: M.A.|
preus entre la ciutat i el poble, un dels tradicionals punts febles del comerç rural. Una clientela reduïda impedeix, a més, tenir gaire estoc, sobretot de producte fresc. No podem portar molt gènere si després no s ha de vendre , explica la Magda Roqué, gerent de la cooperativa de l Albagés, on es va obrir un petit supermercat fa més de 40 anys. Amb la verdura i la carn treballem molt per encàrrec i en portem una mica més només per a necessitats puntuals , diu.
Temps passats, millors
L única botiga que hi ha ara a molts pobles garriguencs no sempre ha estat l única. La dels Torms, per exemple, va obrir als anys 60 i el municipi en tenia dues. A Aspa, on trobem un dels comerços més antics (va obrir a principis del segle XX), fa 10 anys hi havia quatre botigues; l any passat encara n hi havia dues i ara ja només queda aquesta, la que regenten la Pepita Batallé i la Maria Teixidó. El mateix passa a Alfés, on 10 anys enrere hi havia tres botigues i ara en queda una de queviures i un punt de venda de pa. O al Vilosell, on Cal Marxant va obrir fa uns 40 anys i hi havia hagut tres comerços i tres forns de pa. O fins
i tot a Tarrés, on ara no hi ha cap establiment obert, l última botiga va tancar fa quasi una dècada. El mateix que feia que al Soleràs no hi havia lloc on comprar res si no s era soci de la cooperativa, fins que ara fa quatre mesos la Simona Alexandrina va decidir fer realitat el somni de la seva vida, tenir botiga pròpia. Havia treballat 2o anys al sector, 18 anys a Romania d encarregada, i treballant al bar dels Torms va detectar que al Soleràs hi havia una necessitat no resolta. Va redactar el projecte, va obtenir finançament bancari i ara ja és darrere el taulell del Supermarket Mali-Cris, contenta fent contenta la gent, però esperant que passi la crisi i vinguin temps millors .
L¡interior de la botiga de la Cooperativa de l’Albagés. | FOTO: M.A.|
Moltes botigues es converteixen també en un punt de trobada entre els veïns per posar-se al dia de les darreres novetats del poble Serra, de Queviures Domingo Serra, el comerç que queda obert als Omellons, a part del forn de pa. Colpejada per tràgiques cir-
cumstàncies familiars, la Teresa té en la botiga la seva manera de tirar endavant i per això obre tot el dia, matí i tarda. Una familiaritat que fa que els clients, per exemple, es vagin servint ells mateixos, com fa una clienta de Cal Marxant, al Vilosell, el dia que hi anem: als pobles ho fem així, no com a la capital, que t ho han d anar posant ells , diu, al mateix temps que demana uns mocadors de paper, però al veure que és l últim paquet no se ls emporta tots, que en quedi per si en necessita algú altre , com també fa una clienta a Cal Quim, de Sunyer, que renuncia a totes les barres de pa encomanades perquè en quedi
pel veí que ve darrere. I és que, en aquestes circumstàncies, l egoisme no hi té lloc. Com quan els ciutadans de la Floresta es van quedar sense botiga durant dos anys i molts veïns dels Omellons compartien cotxe amb senyores grans florestines per anar a comprar a les Borges. Ja se sap, però, que als pobles la línia entre familiaritat i tafaneria és molt fina, cosa a què la Dolors Martínez, que venia de fora i va obrir el Comerç Freixanet a Alfés ara fa 12 anys, no estava acostumada. La gent comenta moltíssimes coses, i pregunta, però jo no estic per informar, sinó per servir , diu. A part de vendre, molts propietaris reconeixen que
Familiaritat i punt de trobada
El fet de ser l únic o un dels pocs establiments oberts fa que les botigues de poble es converteixin en un punt de trobada entre veïns i veïnes, que es posen al dia de les novetats. Això passa a tot arreu, de l Espluga a Sunyer i de Puiggròs a Bovera, i no és estrany que els propietaris hagin habilitat seients per fer petar la xerrada. A vegades aquí ens reunim quatre o cinc persones i tot ajuda a fer passar millor el dia , explica Teresa
La Mireia regenta la botiga dels Torms i obre dues tardes a Granyena.| FOTO: MA.|
Els circuits del pa
Isabel Pacheco, del Plus de la Floresta. | FOTO: M.A.|
Si hi ha pobles que només tenen una botiga, n hi ha més encara que no tenen forn de pa. Al tractar-se, justament, d un aliment bàsic, això obliga a recórrer a subministraments externs. Així, a la Floresta i l Espluga Calba reben el pa dels Omellons; al Vilosell el reben de Vinaixa; a la Pobla de Cérvoles, de l Albi; a Tarrés, de Vimbodí; al Soleràs, de la Bordeta i a Puiggròs, de Miralcamp. Menció a part es mereix la forta implantació que té a la comarca la panificadora Forn les Garrigues que, tot i el nom, està ubicat a Artesa de Lleida
i proporciona pa i rebosteria a molts pobles garriguencs, entre els quals Aspa, Alfés, Sunyer, el Cogul, l Albagés o els Torms. A l Albagés, però, també hi ha forn de pa propi, regentat pels mateixos propietaris que el de Castelldans. Curiosament, part del pa de l Albagés fa cap a Juneda (a un altre forn i a la llar de jubilats) i a Torregrossa. A Fulleda, on no hi ha cap botiga però sí forn de pa, el porten també a vendre a Mollerussa, on la mateixa família té botiga. El de Fulleda és dels pocs fora de les Borges on es cou pa de ronyó.
17
SomGarrigues • del 21 de gener al 3 de febrer de 2011
EL REPORTATGE vinguin a passar uns dies i facin encara més kilòmetres per anar a comprar a fora , assegura la Tere Roure, del Plus de la Pobla.
Pobles de menys de 500 habitants MUNICIPI Fulleda Tarrés Els Torms Granyena * El Cogul El Vilosell La Pobla de Cérvoles Alcanó Aspa Els Omellons Torrebesses Sunyer Puiggròs Bellaguarda Alfés ** Bovera El Soleràs *** Almatret **** L’Espluga Calba Sarroca L’Albagés Juncosa
Exterior de Cal Quim de Sunyer. | FOTO: M.A.|
el tracte amb els veïns requereix també moltes dots de confessors i de psicòlegs.
La Floresta i la Pobla, a part
Les situacions de la Floresta i la Pobla de Cérvoles són a part. Si bé tots dos pobles compten amb una sola botiga, en els dos casos es tracta d establiments de la cadena lleidatana PlusFresc. I això té avantatges, tant per als clients com per als responsables. Els uns hi troben la varietat, els preus i les ofertes que trobarien a Lleida ciutat i els altres s estalvien l anar i venir per aconseguir productes, ja que cada setmana arriba el camió de la cadena per fer la distribució.
12 són els pobles garriguencs que compten amb una sola botiga
Fins i tot s estalvien la neteja dels vidres de portes i finestres, que la fa una empresa que recorre tots els Plus de Ponent. A la Floresta va obrir portes l any 2003 i a la Pobla, el 2005. L ajuntament hi posa el local i es fa càrrec de les despeses d electricitat i l empresa hi posa la botiga. Pertànyer a una cadena, però, no esborra les dinàmiques del comerç rural de què parlàvem abans i els clients també hi fan encàrrecs molt específics i també fan de la botiga un punt de trobada, com passa a la Floresta els divendres a la tarda, que és quan coincideixen les clientes joves , explica la Isabel Pacheco, responsable de l establiment des de fa sis anys. A més, l especificitat dels dos municipis, amb una certa pàtina turística i amb força gent que només hi va els caps de setmana o per vacances, fa que bona part de les compres siguin compres generals i no tant de petites coses que un s ha oblidat, com sol passar en altres llocs, on la botiga fa més aviat una funció de rebost. A l estiu ve molta gent i pràcticament tots compren aquí, no té sentit que
El Plus de la Pobla i els seus clients. | FOTO: M.A.|
Aquest mateix model de vinculació amb la cadena comercial s havia valorat a Tarrés com una possible sortida a la inexistència de cap botiga al poble, però segons l alcalde del municipi, Ramon M. Arbós, l empresa va declinar la proposta. També es veia amb bons ulls el sistema que fan servir a Fulleda el poble més petit de la comarca, junt amb Tarrés on alguns veïns fan els encàrrecs a Casa Gaya, de l Espluga, que els ho porta a casa, però sembla que tampoc no va quallar. La gent no hi estava interessada i no és qüestió de forçar-ho , diu Arbós, que explica que els veïns ja estan acostumats a que si surten del poble fan la compra . Per la resta, de moment ve una parada de fruita i verdura un dia a la setmana, un dia al mes ve un camió de congelats i existeix un petit punt de distribució de pa i rebosteria en una casa particular.
Futur poc esperançador
La majoria de botigues rurals no tenen perspectives de continuïtat. Molts dels actuals propietaris tenen la il·lusió de ser-hi fins que puguin, però és molt segur que siguin ells mateixos els qui abaixin un dia la persiana. A més, entre els pobles que ara tenen més d una botiga algunes tancaran aviat per jubilació, com a Alcanó o Alfés. Aquell dia no es tractarà, només, d un negoci tancat, sinó de molt més. Tancar l escola fa molt difícil la vida dels joves als pobles, i tancar la botiga la hi farà als més grans, en uns municipis amb una població cada vegada més envellida. I és que aquest petit comerç s aproxima més a un servei equivalent als educatius, culturals o sanitaris, que no a un negoci. Però, a diferència d aquests, la seva existència i supervivència no depèn tant d administracions com de certs hàbits de consum, especialment entre els joves.
font: pròpia i Idescat.
Fulleda i Tarrés, cap botiga
* ** *** ****
HABITANTS 102 109 171 177 193 200 240 235 242 254 299 307 311 334 337 341 376 399 427 433 462 479
2 tardes a la setmana també obre un altre comerç s’hi ven pa i alguns queviures una és per a socis de la cooperativa 2 són carnisseries. També hi ha 2 forns de pa.
BOTIGUES 1 1 2 1 1 3 1 1 3 1 1 3 2 1 2 3 1 1 1 4 cap botiga 1 botiga +1 botiga
La dona, al capdavant Podria ser una casualitat, però la proporció és tan indiscutible que convida a reflexionar-hi: tots els comerços visitats i consultats per a aquest reportatge estan regentats per dones, només amb una excepció, el de l Espluga Calba. Si tenim en compte la importància vital que tenen les botigues als pobles petits com els nostres, podem concloure que, una vegada més, el paper de les dones a l hora de sustentar i dinamitzar la comarca és cabdal i amb molt més pes en la seva economia del que pot semblar aparentment. No estem parlant dels rols de fa unes dècades, quan la dona portava a plaça els productes agrícoles que donava de si el camp familiar (gràcies, també, a la contribució inestimable de les dones), sinó del manteniment d un negoci a part i autònom, amb la corresponent paperassa i tracte amb els proveïdors. I això passa no només als comerços dels pobles petits, sinó també als d aquells municipis més grans, on encara es fa real la divisió del treball per sexe, fins i tot dins del sector del comerç, on sembla que no és el mateix una ferreteria que una botiga de queviures.
El Forn de pa Manolita. | FOTO: M.A.|
18
SomGarrigues • del 21 de gener al 3 de febrer de 2011
EL REPORTATGE ENTREVISTA AMB Eduard Trepat i Deltell (Lleida, 1981)
“La presència de serveis passa perquè hi hagi una població adequada” Miquel Andreu: Quasi la meitat
dels pobles de les Garrigues disposen d una única botiga. Quina és la importància d aquest petit comerç? Eduard trepat: La importància del petit comerç als municipis rurals, aquells amb una baixa densitat de població i una distància elevada als nuclis amb gran presència de serveis, és bàsica. El petit comerç s ha de considerar en aquests municipis com un servei bàsic. Forma part de la base econòmica del poble, no cal dir-ho, però també ajuda a establir una xarxa social que en els municipis petits és de molta importància per a l arrelament. M.A.: És habitual que els clients majoritaris siguin gent gran. Els hàbits de consum dels joves perjudiquen el futur dels pobles? E.T.: No penso que siguin els hàbits dels joves que provoquin la constant desaparició del petit comerç als pobles. És més aviat un hàbit comú i no només dels joves. La gent compra fora del poble perquè en la majoria dels casos també treballen fora, o hi ha algun membre de la família que ho fa. En molts casos, s aprofita el desplaçament per algun altre motiu per comprar a la capital comarcal o provincial. És més aviat un tema d oferta i demanda de serveis en general, bàsics i no bàsics. M.A.: Una major oferta de transport públic per anar i venir de la ciutat facilitaria o perjudicaria el comerç local? E.T.: Aquesta és una pregunta de difícil resposta. No és pot donar la culpa de la disminució del petit comerç als pobles a una major freqüència i a una millor comunicació dels municipis petits amb la seva capital comarcal o provincial. Cal analitzar bé el tema, però hem de pensar que una major freqüència de transport públic no només és en un sentit. Cal veureho com una oportunitat. Si el petit comerç és capaç d oferir qualitat i especialització, com és el cas de la venda directa o dels circuits curts de comerç alimentari, això suposa un valor afegit i pot atreure clients. M.A.: Al món rural hi ha alguns serveis mancomunats. Man-
El petit comerç ajuda a establir una xarxa social important per a l’arrelament
Eduard Trepat i Deltell. Geògraf per la Universitat de Lleida. Des de fa quatre anys treballa a la Fundació del Món Rural on ha participat en diversos projectes tractant l’estat socioeconòmic dels municipis rurals, entre els quals l’Atles de la Nova Ruralitat. Els articles i estudis que ha publicat aborden qüestions com l’escola rural, el paper de la gent gran en la preservació de la memòria històrica, la mobilitat, ruralitat i immigració i la importància dels serveis bàsics en el món rural.
comunar el petit comerç seria una solució? E.T.: Els municipis rurals i no rurals mancomunen serveis que normalment ha d oferir l Administració local. D aquesta manera, els municipis petits tenen més facilitat per oferir el servei. En el cas del comerç, però, una mancomunitat seria una difícil solució, ja que no és l Administració qui dóna el servei. Això sí, caldria que les associacions de comerciants arribessin a un acord per fomentar el comerç ambulant o porta a porta en una zona. Es tracta de fomentar l associacionisme en el sector i de promoure una bona xarxa de petits comerciants que ofereixin valor afegit. M.A.: Quin paper pot jugar l administració local i comarcal en el manteniment o obertura de botigues? E.T.: L Administració local juga, en aquest cas, un paper molt limitat. Pot dissenyar estratègies que promoguin la iniciativa comercial privada i pot donar suport al desenvolupament de diferents iniciatives comercials locals, però
No són els hàbits dels joves els que en provoquen la desaparició
penso que en cap cas pot ajudar econòmicament a la implantació de petits comerços als pobles petits. Existeixen exemples de suport a la implantació d estratègies que fomentin el comerç rural, com la de la Diputació de Barcelona inclosa en el programa de petits municipis d aquesta diputació. M.A.: Hi ha pobles sense escola, sense forn de pa i sense bar. Corren un risc real de desaparició? E.T.: És evident que en una situació normal, un poble sense aquests serveis corre un gran risc de ser abandonat. Cal tenir en compte, però, la situació geogràfica del municipi muntanya o plana o l estil de vida que els seus habitants hi vulguin dur pobles dormitori, etc. Tot depèn de la situació de cada cas. Segons dades de l anuari de La Caixa, per exemple, les Borges Blanques ha perdut, entre el 2004 i el 2009, un 3% del seu comerç minorista i el Pont de Suert, pràcticament un 15%. És evident que aquestes poblacions pateixen despoblació,
La venda directa o els circuits curts de comerç aporten valor afegit
però no estan en perill d abandonament. Si parlem específicament de municipis de menys de 1.000 habitants, el risc de desaparició és més alt, evidentment, però, com deia, cal tenir en compte la seva situació i si volen ser pobles dormitoris o no. M.A.: Quines són les estructures o serveis indispensables per al futur d un municipi? E.T.: Més que de serveis indispensables cal parlar de característiques demogràfiques indispensables. La presència de serveis, ja siguin comercials o no, passa forçosament per una presència poblacional adequada. Per tant, si hi ha gent hi haurà serveis bàsics i, a partir d aquí, el nombre de serveis no bàsics s incrementa parallelament amb la població. Deixant de banda això, podem dir que l escola i la botiga de queviures són dos serveis molt importants en el dia a dia d un poble petit. M.A.: A banda de la importància del comerç, quines iniciatives poden contribuir a fixar la gent al territori i atreure nova po-
El transport públic no perjudica el petit comerç, sinó que és una oportunitat
blació? E.T.: Que la gent marxi, en especial les persones joves per la voluntat de formar-se, és normal. No pot existir una oferta formativa universitària equitativa a tots els municipis catalans. El que és important és que es creïn les estratègies i iniciatives per tal que la gent que marxa fora i després vol tornar ho pugui fer. Fomentar el teletreball i l emprenedoria, donar a conèixer l oferta laboral existent a les capitals comarcals, millorar la comunicació i el transport públic entre les comarques i la capital provincial Totes són iniciatives que poden millorar la qualitat de vida al món rural i, al mateix temps, atreure població que voldria viure en un poble petit i que per diverses circumstàncies no pot. D altra banda, incentivar els factors positius dels territoris rurals que criden als urbanites a deixar la ciutat i anar a viure als pobles seria una bona manera de donar a conèixer que la vida al món rural pot aportar coses positives impossibles a ciutat.
Ens hem de preguntar si volem que el poble sigui un poble dormitori
