Miquel Andreu
miquel@somgarrigues.cat
Miquel Andreu- Com van ser els primers moments? Anna Rufié- Vaig anar a una visita rutinària al ginecòleg. Cada any hi anava i aquesta vegada m havia retardat una mica més. Comença a mirar per un cantó; perfecte. Però a l altre es queda parat i em diu que aquell ovari s havia fet una mica més gran i que no li agradava. Hem estat de sort va dir , perquè això fa poc que ho portes, però t aconsello que t ho miris. En certa manera, jo hi anava preparada, perquè vaig veure molt interès per part del metge i vaig pensar: aquí hi ha alguna cosa seriosa . Al passar la primera operació, em donen els resultats i ja van sortir els índexs tumorals alterats i em diuen que tinc un càncer, amb un grau ja una mica elevat, i que he de passar per una segona intervenció.
Anna Rufié i Casanovas Les Borges Blanques, 1950. Molta gent la coneixerà per l’institut, molta altra per haver-la vist a l’associació Grums –de la qual és presidenta–, altra per haver-la vist a les carrosses de Sant Antoni, altra per haver presentat algun acte públic. I és que l’Anna és a tot arreu. És inquieta, és de fer coses, i aquesta vitalitat ha contribuït, sens dubte, a entomar bé la diagnosi de càncer d’ovari que li van fer l’any passat i el tractament posterior de set mesos. La malaltia no l’ha fet aprendre a valorar el dia a dia, perquè ja ho ha fet sempre. Aquests dies la comarca s ha omplert d actes en favor de La Marató de TV3, enguany dedicada al càncer, una malaltia que, tot i que afecta moltíssima gent, encara és difícil d afrontar. En aquest darrer número de l any, en què a l interior fem un recull dels actes celebrats per La Marató , volíem fer una contraportada que aportés una visió més personal. I la veritat és que em costava pensar en algú a qui preguntarli, directament, si en volia parlar. Però a les Borges, l ajuntament va fer un acte titulat El càncer, cara a cara. Un acte valent. I entre els ponents, Anna Rufié. Una persona valenta. I, efectivament, ni un segon va dubtar a accedir a explicar la seua vivència. Fins i tot, durant l entrevista que li hem fet a l institut, ens ha fallat la càmera de fotos i ella mateixa s ha prestat a buscar-ne una per allí i facilitar-nos, així, la feina.
Mai m’he considerat una persona malalta, sinó que això ha sigut un incident en la meva vida. Sóc una persona de solucions
Fa molts anys que visc el moment i vaig pensar que això ho havia de viure per experiència pròpia, no em podia basar en altres que visc el moment i vaig pensar que ho havia de viure per experiència pròpia, que no em podia basar en com ho havia viscut algú altre. Vaig superar la químio. Passava uns tres dies com de grip, però després m anava refent. M.A.- Què és el que et feia més por? A.R.- No en vaig tindre, de por. I plorar, així plorar a soles, vaig plorar molt poc. M.A.- Una persona forta... A.R.- No ho sé, volia solucions. Per exemple, ara he tingut un problema de genolls, i pels genolls sí que he plorat, perquè això m ha fet mal,
Santi Arbós
Administrativa a l’INS Josep Vallverdú. Ha superat un càncer d’ovari.
M.A.- I com et quedes? A.R.- Estava convençuda que ho tenia i ja hi anava preparada mentalment, i fins i tot vaig pensar que era una persona afortunada, perquè
allò ja ho portava. L ovari és una cosa que no mostra res, no es veu, però quan es veu ja no hi ha res a fer. Era afortunada perquè em podrien fer un tractament. Mai m he considerat una persona malalta, sinó que això ha sigut un incident en la meva vida. De totes maneres, quan vaig sortir del metge em tremolaven les cames i em vaig posar a plorar, eh? Però sóc una persona de solucions i vaig ensopegar que es van fer uns canvis a la Seguretat Social i vaig tenir alguns entrebancs administratius. Això sí que em va posar una mica nerviosa, però estic molt agraïda al CAP de les Borges, perquè es van preocupar molt perquè no s alentís el procés i m operessin. En pic vaig superar bé les intervencions, venia la químio. Tothom en parla i pensava què passaria, com estaria. Però fa molts anys
Peti qui peti
Els que tenim temps d’entrar al metge, almenys tenim una esperança de vida mentre que d allò no m assabentava que ho tenia. No me n feia, de mal, i una malaltia és una cosa que fa mal. M.A.- Devies haver de deixar de treballar un temps. A.R.- Sí, però feia coses a casa per Internet i anava a l institut una estona alguns dies. Com que no van posar substituta, feia quatre coses puntuals. No sóc d estar-me quieta. I a casa, com que m agrada molt tot el tema d informàtica, vaig aprendre a fer muntatges de vídeos, a posarhi la música, feia cursets online, etc. Després de dinar, en pic va fer una mica de bo, procurava caminar cap a l hort i allí m estava, o llegia, o algun dia comprava una planteta i si la tenia sabia que l havia d anar a plantar. Al tornar em costava arribar a casa i, poc a poc, vaig anar agafant força. M.A.- L actitud, encara que per si sola no curi res, sembla que és fonamental, oi? A.R.- No et diré que no em mori d un càncer, perquè se m pot repetir o sortir-me n un altre en un altre lloc, però a mi m ho van agafar en un bon moment, és a dir, veia possibilitats de tirar endavant. A altra gent potser no els agafa en aquell moment i el tractament és més dolorós, o veus que no avances, que vas a fer analítiques i hi
ha un retrocés, o que els índexs tumorals no surten adequats... Suposo que si m hagués passat això, encara que no volgués, potser estaria d una altra manera, també.
Parlar-ne, per a mi, és un alliberament. Crec que guardar-se els disgustos repercuteix, d’una manera o altra, en l’organisme M.A.- Igualment, en el teu cas, el risc que no anés bé hi era, oi? A.R.- Teniaa una mica de metàstasi, tenia un nivell tres, i em van netejar per dins fins davall del pit, però jo no vaig pensar mai que podia estar malament. A més, tinc un concepte de la vida que no sé si un dia em toca de prop què passarà que crec que les persones tenim una data de caducitat i que hem de viure el moment amb intensitat, aprofitant totes les cosetes, perquè a vegades un es perd per voler fer grandeses. Aquest prisma sempre l he tingut, he tractat molt amb gent i això et dóna una altra visió de les coses, ho relativitzes tot més, veus gent que s enfada per
coses que no valen la pena. Si tot són tonteries... Allò que val realment és tenir salut a la vida! Ara mateix, els fills em diuen: Mama, què vols per Nadal? Però si de cada dia necessito menys coses! Per mi, ja hi pot haver el menjar que vulguis a taula, per exemple, que allò que m agrada és veure-la amb gent, amb la família, que es faci la tertúlia. M.A.- Es diu que explicar-ho ajuda molt. És així? A.R.- Sí, la gent em preguntava què em passava i jo responia doncs tinc això i allò . Vaig portar perruca, de seguida, etc. I vaig fer un viatge a Mallorca per la primera sessió de químio. Parlar-ne, per mi, és un alliberament. Els problemes, a dins, obren malament. Hi ha qui no hi creu, però penso en les persones que han passat un disgust intens i s ho queden dins. Després, d una manera o altra, repercuteix en l organisme. M.A.- I ajuda a altres persones que poden patir càncer? A.R.- Mira, tot just em feien la químio, que a un familiar meu li detecten un de pit. És una persona aprensiva, de les que dramatitzen molt, i em penso que la vaig ajudar. I ara en parlem amb normalitat i parlem més que abans. Ens ha apropat. O et trobes gent pel carrer que ha passat pel mateix i hi ha una complicitat. M.A.- Què li diries a algú que tot just comença el procés? A.R.- Que ha estat de sort perquè li han trobat. I el podrà vèncer, cada dia hi ha més mitjans. La comparació és la següent: vas pel carrer, t agafa un atac de cor i no tens temps d entrar al metge. Els que tenim temps d entrar al metge, almenys tenim una esperança de vida. No tenim cultura de la mort, i això s ha d assumir. Ara, el que no farem és pensar que com que ens hem de morir, no hem de fer res.
santi.arbos@somgarrigues.cat
Pensaments nadalencs
Quan agafes l’estelada és com si agafessis la borrassa, de sol a sol, de tros en tros, fins a la darrera oliva, fins a la victòria final. M’estimo més menjar pa torrat amb arengada arrecerat en un marge que marisc al costat d’éssers com en Wert. Tot i així, siguem curosos, no confonguem la malaltia, Espanya, amb els símptomes, ministres espanyols i espècimens diversos més o menys parafeixistes. Amb segons qui només puc compartir un estat, el de putrefacció, que espero que tardi... Per al càncer del cos, donaré a “La Marató”. Per al de l’ànima, m’espolsaré les espardenyes brutes de segles d’opressió i menyspreu que em ve de l’altiplà i dels fills d’aquesta terra amb el cor ple d’autoodi. Queixar-se serveix de poc perquè la paraula s’ha d’adobar amb l’acció, que ha de ser tan pacífica i contundent com sigui possible. Involucrem-nos en la comarca, en el país. Coneguem-lo, comprem productes garriguencs, renunciem a l’estupidesa excessiva, reconquerim-nos com a persones lliures dins d’una comunitat independent, germana del conjunt de pobles del món. Si no ens han doblegat les pedregades que ens anorreen la verema, per què ens haurien de fer acotar el cap, deprimits, les opinions enverinades de l’enemic estranger? Bones festes i un bon any nou 2013, el de la llibertat!
Busquem protagonistes per a la contra. Ajuda’ns a trobar-los somgarrigues@somgarrigues.cat Tel. 973 14 24 20