GRÀCIA16/17 DEL 23 DE FEBRER AL 26 DE MARÇ
seguiu #janeeyre al twitter
JANE EYRE
a partir de la noveŀla de CHARLOTTE BRONTË adaptació ANNA MARIA RICART direcció CARME PORTACELI intèrprets Jordi Collet Blocklehurst, Mason, veí 5 Gabriela Flores Bessie, Helen, Bertha/ Antoniette, veïna 4 Abel Folk Rochester Ariadna Gil Jane Pepa López tieta Reed, Srta. Temple, Sra. Fairfax, Lady Ingram, veïna 2 Joan Negrié Dr. Carter, capellà, veí 3, St. John Magda Puig Srta. Scatcherd, Adèle, Blanche, Christophine, veïna 1, Diana, Srta. Rosamond músics Alba Haro violoncel Clara Peya-Laia Vallès piano espai escènic Anna Alcubierre vestuari Antonio Belart caracterització Toni Santos il·luminació Ignasi Camprodon moviment i coreografia Ferran Carvajal audiovisuals Eugenio Szwarcer so Igor Pinto música original Clara Peya ajudanta de direcció Judith Pujol ajudanta de vestuari Maria Albadalejo ajudanta d’escenografia Judit Colomer construcció d’escenografia Guillermo Góngora i Pablo Paz confecció de vestuari Goretti Puente i Sastreria Cornejo producció Teatre Lliure
El 1847 Charlotte Brontë va escriure Jane Eyre: una autobiografia. Ella i les seves germanes, Emily i Anne, sota pseudònims masculins que mantenien les seves inicials (Currer Bell en el seu cas), van publicar les seves tres primeres novel·les. La crítica va ser bastant bona, excepte per a Cims borrascosos d’Emily –deuria ser insuportable acceptar la imatge d’un home mort d’amor, fins a la vexació, per una dona que el maltractava. El més impactant per a mi és veure com tres dones que vivien a una abadia enmig del camp anglès, pobres i sense la possibilitat que això canviés, escrivien el que escrivien. Allà enmig de Haworth, soles, d’on sortia tot aquell món ric i ple de vida que expressaven a les seves novel·les? Jane Eyre, (Jane era el segon nom de la seva germana Emily, la més indòmita de les tres), és una dona que té dins seu l’instint de superació més gran que jo hagi llegit mai. És capaç de detectar el maltractament i la injustícia i no deixar-se trepitjar mai per res ni per ningú. Diu sempre la veritat, no ho sap fer de cap altra manera, i això descol·loca tothom. En el seu camí cap a la llibertat que empaita sense treva, és l’actitud íntegra allò que xoca amb un món organitzat d’una manera totalment contrària: un món injust amb les dones i més encara sí son pobres, creat a partir de normes socials que afavoreixen només els homes, i encara no tots. Ella trenca amb tot això, i és justament la seva actitud que enamorarà Rochester, perquè veu la puresa que ha perdut, una via de salvació, de millorar com a persona, de ser feliç. El seu viatge de penediment li donarà la capacitat de ser feliç. Charlotte Brontë ens transporta a aquest viatge cap a la llibertat, que és d’una modernitat que costa de