ACCESO GRATIS a la Lectura en la Nube
Para visualizar el libro electrónico en la nube de lectura envíe junto a su nombre y apellidos una fotografía del código de barras situado en la contraportada del libro y otra del ticket de compra a la dirección:
ebooktirant@tirant.com
En un máximo de 72 horas laborables le enviaremos el código de acceso con sus instrucciones.
La visualización del libro en NUBE DE LECTURA excluye los usos bibliotecarios y públicos que puedan poner el archivo electrónico a disposición de una comunidad de lectores. Se permite tan solo un uso individual y privado.
Protagonistes i autores en l'occident europeu de la Baixa Edat Mitjana
Comité Científico De La Editorial Tirant Humanidades Manuel Asensi Pérez Catedrático de Teoría de la Literatura y de la Literatura Comparada Universitat de València Ramón Cotarelo Catedrático de Ciencia Política y de la Administración de la Facultad de Ciencias Políticas y Sociología de la Universidad Nacional de Educación a Distancia M.ª Teresa Echenique Elizondo Catedrática de Lengua Española Universitat de València Juan Manuel Fernández Soria Catedrático de Teoría e Historia de la Educación Universitat de València Pablo Oñate Rubalcaba Catedrático de Ciencia Política y de la Administración Universitat de València Joan Romero Catedrático de Geografía Humana Universitat de València Juan José Tamayo Director de la Cátedra de Teología y Ciencias de las Religiones Universidad Carlos III de Madrid
Procedimiento de selección de originales, ver página web: www.tirant.net/index.php/editorial/procedimiento-de-seleccion-de-originales
COMITÉ CIENTÍFICO DEL VOLUMEN DANIELE SOLVI
(Università della Campania "Luigi Vanvitelli”)
JOSÉ ANTONIO CALVO GÓMEZ (Universidad Católica de Ávila)
DAVID SÁNCHEZ SÁNCHEZ (Universidad Católica de Ávila)
FRANCESCA MANZARI
(Sapienza-Università di Roma)
GIOVANNI PAOLO MAGGIONI (Università degli Studi del Molise)
RUBÉN GREGORI
(IVEMIR-UCV, Universidad Católica de Valencia)
LLÚCIA MARTÍN PASCUAL (Universitat d’Alacant)
MARCO GUIDA
(Pontificia Università Gregoriana, Roma)
RAFAEL ROCA GUITART (Universitat de València)
RENANA BARTAL
(Israel, Tel-Aviv University)
Copyright ® 2023 Todos los derechos reservados. Ni la totalidad ni parte de este libro puede reproducirse o transmitirse por ningún procedimiento electrónico o mecánico, incluyendo fotocopia, grabación magnética, o cualquier almacenamiento de información y sistema de recuperación sin permiso escrito de la autora y del editor. En caso de erratas y actualizaciones, la Editorial Tirant Humanidades publicará la pertinente corrección en la página web www.tirant.com.
Este libro cuenta con el patrocinio de la Conselleria de Innovación, Universidades, Ciencia y Sociedad Digital.
©Varios autores y autoras
©
TIRANT HUMANIDADES EDITA: TIRANT HUMANIDADES C/ Artes Gráficas, 14 - 46010 - Valencia TELFS.: 96/361 00 48 - 50 FAX: 96/369 41 51 Email: tlb@tirant.com www.tirant.com Librería virtual: www.tirant.es DEPÓSITO LEGAL: V-3571-2023 ISBN: 978-84-19825-77-3
Si tiene alguna queja o sugerencia, envíenos un mail a: atencioncliente@tirant.com. En caso de no ser atendida su sugerencia, por favor, lea en www.tirant.net/index.php/empresa/politicas-de-empresa nuestro Procedimiento de quejas. Responsabilidad Social Corporativa: http://www.tirant.net/Docs/RSCTirant.pdf
Anna Peirats
Editora
Protagonistes i autores en l'occident europeu de la Baixa Edat Mitjana
tirant humanidades Valencia, 2023
Índice Capítulo 1 Teresa de Cartagena i Isabel de Villena: dues escriptores religioses del segle xv cara a cara...............................................................................................11 Rafael Alemany Ferrer Capítulo 2 La alegoría como recurso estético al servicio de la meditación en la Vita Christi de Isabel de Villena................................................................................ 41 Anna Peirats Capítulo 3 El record erudit d’ Isabel de Villena durant l’edat moderna, i una carta d’Hipòlit Semper....................................................................................................... 61 Vicent Josep Escartí Capítulo 4 Violant d’Hongria en la icona de la Mare de Déu de la Seu..........................79 Francesc Granell Sales Capítulo 5 El Patriarca Juan de Ribera y las beatas: el caso de Margarita Agulló....95 Miguel Navarro Sorní Capítulo 6 Il culto alle sorelle di Maria nei secoli XIV-XV tra l’Italia, la Francia e la Spagna.............................................................................................................................. 121 Simone Sari Capítulo 7 Perfiles femeninos en la literatura teresiana.......................................................149 Beatriz de Ancos
Capítulo 1
Teresa de Cartagena i Isabel de Villena: dues escriptores religioses del segle xv cara a cara Rafael Alemany Ferrer1 §1. INTRODUCCIÓ
L’objectiu principal d’aquesta aportació és l’acarament dels perfils biogràfics i de les obres literàries de dues escriptores coetànies ben rellevants del s. xv, la monja castellana Teresa de Cartagena (Burgos, c. 1425–?) i l’abadessa valenciana Isabel de Villena (València?, c. 1430–València, 1490), per a esbrinar les analogies que les acosten i les diferències que les separen, i en quina mesura contribueixen a conformar un hipotètic paradigma genèric de dones escriptores medievals. Amb aquesta finalitat, partisc de l’estudi d’aspectes tals com la procedència social de les autores, les circumstàncies que envoltaren les seues vides, la formació que reberen i l’activitat que desenvoluparen, els mòbils de la seua activitat literària, els gèneres que conrearen, els models i fonts en què es van inspirar i la dimensió real de la perspectiva filògina que adopten en els seus textos respectius. Teresa de Cartagena i Isabel de Villena ocupen un lloc rellevant dins del panorama quantitativament limitat de la literatura feta per dones al llarg de l’Edat Mitjana europea, en el qual destaquen, entre d’altres autores, Christine de Pizan (1364-1430) o Camilla Battista da Varano (1458-
1.
Catedràtic de filologia catalana (literatura medieval) de la Universitat d’Alacant. E-mail: rafael.alemany@ua.es
Teresa de Cartagena i Isabel de Villena: dues escriptores religioses del segle xv cara a cara
11
1524)2. La primera, veneciana educada des de ben menuda a la cort de Carles V de França on el seu pare ocupava un lloc important, va ser una prolífica escriptora professional laica en vers i en prosa que es convertí en l’exponent intel·lectual més inequívoc de la denominada querella de les dones3. Va ser una precursora de la reivindicació de la dignitat i dels drets femenins a través de les tesis defensades en obres com Epître au Dieu d’amour (1399) ‒una rèplica contundent a les tesis misògines de Jean de Meung en la segona part del Roman de la Rose‒ o Le trésor de la cité des dames (1405) ‒on proposa un elaborat model d’organització social capaç d’acabar amb la marginació i l’explotació de la dona (Pizan, 2000 ed.). Per la seua part, Camilla Battista da Varano, filla natural del duc de Camerino, en la cort del qual rebé una exquisida educació abans de professar com a clarissa i arribar a ser abadessa, fa un tipus de literatura plenament religiosa i espiritual com palesen les seues obres I dolori mentali di Gesù nella sua passione (1488), destinada a la meditació, i l’epístola autobiogràfica Vita spirituale (1491). §2. PERFILS BIOGRÀFICS
2.1 Teresa de Cartagena: una monja culta i sorda d’ascendència conversa
Aquesta interessant escriptora castellana va pertànyer a una de les famílies de jueus conversos més prestigioses i influents de la Baixa Edat Mitjana, la dels Santa María-Cartagena (Cantera, 1952; Castro, 1983, p. 309). El membre més antic en va ser el rabí major de Burgos Selomó Ha-Leví, qui, el 1390, va abraçar el cristianisme, juntament amb altres 2. 3.
12
Per a les escriptores de l’àmbit hispànic vegeu, fonamentalment, Deyermond (1983 i 1995) i Ayerbe-Chaux (1977). Un debat literari sorgit al voltant de la situació social de les dones i la defensa d’aquestes davant la seua subordinació als homes.
Rafael Alemany Ferrer
familiars, i prengué el nom de Pablo de Santa María4. Arribà a ser bisbe de Cartagena (1402) ‒cosa que va determinar que la seua família fora coneguda indistintament com els Santa María o els Cartagena‒ i, després, de Burgos (1415). Tant ell com els seus parents més directes van destacar en diversos àmbits de la vida social, política, religiosa i cultural del seu temps. Pablo de Santa María, a més de conseller de la cort i membre de la cúria pontifícia d’Avinyó de Benet XIII, escriví obres teològiques i historiogràfiques, així com comentaris bíblics. El seu germà Álvar va ser també conseller reial i va escriure les dues primeres parts de la Crónica de Juan II de Castella (1406-1454). Dels cinc fills que tingué Pablo, Alonso ‒humanista de relleu i traductor de Ciceró i de Sèneca‒ el va succeir en la seu episcopal de Burgos, Gonzalo ocupà la d’Astorga, Pedro fou un destacat militar durant els regnats de Joan II i Enric IV, Álvar va ser diplomàtic i membre del Consell Reial en temps de Joan II i, finalment, María emparentà amb la noblesa a través del seu matrimoni amb un membre dels Covarrubias. La nostra autora era filla de Pedro de Cartagena i, per tant, neta de Pablo de Santa María (Cantera, 1952, p. 538; Hutton, 1967, p. 15). Nasqué, amb tota probabilitat, a Burgos cap al 1425 (Seidenspinner-Núñez & Kim, 2004, p. 138; Kim, 2008b, p. 46). Tingué quatre germans i dos germanastres i s’educà en un ambient familiar culte i elevat. Al voltant de 1440, ingressa en el convent franciscà burgalés de Santa Clara (Kim, 2008b, p. 46) i, potser poc abans, cursà estudis durant un curt període de temps a Salamanca, segons ella mateixa afirma en la seua Arboleda de los enfermos, quan al·ludeix, sense més detalls, als “pocos años que yo estudié en el estudio de Salamanca” (Cartagena, 1967, p. 103), un lloc on també havien estudiat el seu pare i altres familiars. El 3 d’abril del 1449, el seu oncle i bisbe Alonso de Cartagena escriu al papa, en nom de Teresa, perquè l’autoritze a canviar de l’orde franciscà 4.
Apareix documentat, indistintament, com a Pablo de Santa María i com a Pablo García de Santa María.
Teresa de Cartagena i Isabel de Villena: dues escriptores religioses del segle xv cara a cara
13
al cistercenc, amb el prec que remoga qualsevol impediment. El pontífex acceptà la petició, atés que, en un altre escrit de tan sols un mes després ‒2 de maig de 1449‒, que, de bell nou, Alonso de Cartagena li remet en nom de la neboda, li agraeix que haja autoritzat el canvi demanat, alhora que no s’està de sol·licitar-li amb fermesa alguns privilegis més per a sor Teresa, com ara que cualquier beneficio que comúnmente se tenga entre las monjas de esa orden [la cisterciense] se le conceda, incluso si fuera el de un priorato, o incluso una dignidad conventual, responsabilidad u obligación, y que, tan pronto como haya cumplido los veinticinco años de edad, pueda ser nombrada, elegida y elevada a cualquier dignidad abacial, y que ella las reciba y las mantenga, y rija y gobierne a esas monjas y las presida, y […] ruega a su santidad que […] se de prisa para redactar una carta apostólica con esta dispensa y concesión, como una gracia especial, sin importar las constituciones y regulaciones de cualquier monasterio u orden, o cualquier otro decreto que diga lo contrario […]5 (Apud Kim, 2008b, p. 161).
Els dos escrits esmentats ens proporcionen una informació important sobre la nostra autora i la seua estreta relació amb el seu oncle Alonso de Cartagena. El primer demostra que l’orde a què Teresa va pertànyer inicialment va ser el franciscà, com ja havia intuït Hutton (1967, p. 24), i que el seu convent es trobava als afores de Burgos. A més, pel que hi diu el bisbe, ens assabentem que, en el moment de fer la petició, la seua neboda “ya no puede permanecer con comodidad y ánimo tranquilo en un monesterio y orden de este tipo [el franciscà], por causas razonables” ‒que no s’especifiquen‒ i que, per tot això, atés que la franciscana “posee un sentimiento de devoción especialmente profundo hacia las órdenes benedictinas y cistercienses”, sol·licita al pontífex que, “mediante una dispensa especial”, pueda trasladarse a cualquiera de los monasterios […] de las cistercenses o benedictinas, en los que florece la 5.
Tant el document a què pertany aquest fragment com el precedent es transcriuen en llatí, acompanyats d’una traducció castellana de G. Arenillas, en Kim (2008, pp. 159-161).
14
Rafael Alemany Ferrer
observancia de las reglas monásticas y donde ha encontrado una amable bienvenida” (Apud Kim, 2008b, p. 160). Crida molt l’atenció que, immediatament després d’haver accedit el papa a satisfer la petició d’Alonso de Cartagena, aquest li manifeste sense embuts el seu interés perquè la flamant cistercenca, no siga objecte de cap tipus de limitació que condicione la seua nova vida monàstica, especialment quant a l’exercici de càrrecs rellevants, com el de priora o abadessa, això sí, a partir del moment en què complisca els 25 anys. Cal deduir, doncs, que sor Teresa encara no tenia aquesta edat quan ingressà en el Císter ‒el 2 de maig de 1449‒, però potser n’estava pròxima, cosa que fa plausible situar el seu naixement al voltant de 1425, com ja he indicat més amunt. No sabem amb certesa el cenobi cistercenc que la va acollir, encara que ben bé va poder ser el monestir de Santa María la Real de las Huelgas (Cantera, 1952, p. 321; Cortés, 2004, p. 40; Kim, 2008b, p. 35-36) o el convent de Santa Dorotea (Rivera, 2012, p. 609), tots dos a Burgos i molt vinculats als bisbes Pablo de Santa María i Alonso de Cartagena, així com a Álvar, germà del primer, tots parents molt pròxims de Teresa. Quina va ser la raó que motivà el canvi d’orde de Teresa de Cartagena? Potser haja que cercar-la en la posició poc favorable dels franciscans vers els jueus i conversos arran de la Rebel·lió Toledana del 1449 contra aquests (Sicroff, 1985, p. 92), primer d’una sèrie de fets que culminaria amb l’expulsió dels jueus del sòl hispà decretada pels Reis Catòlics el 1492. Alonso de Cartagena va estar implicat en aquest esdeveniment, fins al punt que va participar al llarg de dos anys en les negociacions amb els rebels toledans i va redactar el Defensorium unitatis Christianae, un important tractat teològic a favor dels conversos (Kim, 2008b, p. 38). Aquestes circumstàncies van poder influir en la decisió de salvaguardar ad cautelam la seua neboda, tot promovent que ingressara en un cenobi del Císter, un orde que es mantingué més neutral davant d’aquest conflicte (Seidenspinner-Núñez & Kim, 2004, p. 129). Per altra part, el pas de les clarisses a les cistercenques potser explique Teresa de Cartagena i Isabel de Villena: dues escriptores religioses del segle xv cara a cara
15
en alguna mesura que, en la rúbrica que encapçala la segona obra de l’autora, Admiraçión operum Dey, el copista de l’únic manuscrit que la conté haja omés, intencionadament o per desconeixença, el nom de l’orde a què pertanyia l’escriptora: “Compúsole Teresa de Cartajena, religiosa de la horden de [...] a petición e ruego de la Señora Doña Juana de Mendoça” (Cartagena, 1967 ed., p. 111). Un fet que va marcar la vida de l’escriptora i que influí de manera decisiva en la seua dedicació literària va ser l’haver-se vist afectada per una sordesa absoluta, probablement com a resultat d’alguna altra malaltia. És precisament la privació del sentit de l’oïda la que la portarà a un aïllament del món exterior i, amb això, a la intensificació compensatòria de la seua espiritualitat i de les seues vivències interiors. Fruit directe d’aquesta circumstància és la primera de les seues dues obres, Arboleda de los enfermos, en la qual no sols és l’autora qui al·ludeix reiteradament a aquesta malaltia, sinó també el copista Pero Lopes de Trigo (Cartagena, 1967 ed., p. 109), qui, en la rúbrica que afegeix al principi, escriu: Este tractado se llama Arboleda de los enfermos, el qual conpuso Teresa de Cartajena seyendo apasyonada de graues dolencias, espeçialmente auiendo el sentido del oýr perdido del todo. E fizo aquesta obra a loor de Dios e espiritual consolaçión suya e de todos aquellos que enfermedades padesçen, porque, despedidos de la salud corporal, leuante[n] su deseo en Dios que es verdadera Salut (Cartagena, 1967 ed., p. 37).
No sabem quan se li va manifestar la sordesa, però degué ser després del 1449, ja que no altrament es podria entendre que, en el segon escrit que el seu oncle remet al papa eixe any, li demane, com ja hem vist, que, tan bon punt la seua neboda complisca els 25 anys, puga accedir a les més altes jerarquies monacals cistercenques. Mancaria de sentit una petició tal si, en aquesta data, Teresa de Cartagena ja estava afectada per una dolència com la que va patir, ja que aquesta la limitaria o, fins i tot, la inhabilitaria de facto per a l’exercici de càrrecs de govern com els que s’esmenten en el document. És molt probable que la sordesa li sobrevinguera un poc més tard, pels volts de 1455 o 1456, any aquest últim en què, per a major desgràcia de la religiosa, morí el seu oncle i protector 16
Rafael Alemany Ferrer
Alonso de Cartagena (Seidenspinner-Núñez & Kim, 2008, p. 140; Kim, 2008b, p. 46). Ben poc sabem de la seua vida conventual, tret que va ser durant aquesta quan va escriure les seues dues obres literàries a mitjan dècada dels 70, com veurem més avant. Tampoc tenim notícia de la data i del lloc de la seua mort. 2.2 Isabel de Villena: una abadessa de nissaga reial
La vida d’aquesta escriptora valenciana s’estén de c. 1430 fins al 1490, circumstància que la fa coetània de Teresa de Cartagena. Descendent de reis, era besneta del primer marqués de Villena i primer duc de Gandia, Alfons d’Aragó, el Vell6, un dels aspirants al tron de la Corona d’Aragó durant l’interregne (1410-1412) que es va tancar amb el Compromís de Casp. Així mateix, era besneta d’Enric II, el primer rei Trastàmara de Castella, la filla il·legítima del qual, Joana, es va casar amb Pere, un dels fills del primer marquès de Villena i pare, al seu torn, de quatre fills, que, després de la seua mort en batalla, es van criar i educar en casa d’Alfons d’Aragó. Un d’aquests fills, va ser l’escriptor ‒en castellà i en català‒ Enric, anomenat “de Villena” per la reivindicació, tan obstinada com infructuosa, del marquesat de Villena que el rei castellà Enric II havia atorgat al seu avi, fins que Enric III li’l va retirar. Fruit d’una relació amb una dona desconeguda, Enric de Villena esdevingué el 1430 pare de la nostra autora, a la qual se li imposà el nom de pila d’Elionor d’Aragó, si bé, per les mateixes raons que el seu progenitor, se la va conéixer de bell antuvi amb la denominació nobiliària que reivindicava la família: “de Villena” (Cantavella, 2015). Elionor, òrfena de pare als quatre anys, es va criar i educar en el palau reial de València, sota la tutela de la reina Maria de Castella, cosina segona seua i muller d’Alfons el Magnànim. Potser aquesta acollida no era un desinteressat gest caritatiu vers una xiqueta que, malgrat la seua 6.
Cosí de Pere el Cerimoniós i net de Jaume II.
Teresa de Cartagena i Isabel de Villena: dues escriptores religioses del segle xv cara a cara
17
condició d’òrfena, era beneficiària d’unes bones rendes heretades, sinó que responia a interessos polítics, tal com suggereix Cantavella (2015, pp. 727-728): Elionor, per més il·legítima que fos, era filla reconeguda de l’únic nét per via legítima masculina del duc Alfons el Vell, un dels aspirants al tron d’Aragó a la mort de Martí l’Humà. I els Trastàmares [...] havien mamprès una astuta política de tutelatge de les donzelles descendents dels que havien estat altres aspirants al tron durant l’interregne7.
L’educació palatina d’Elionor de Villena sota els auspicis de la reina Maria, una dona profundament devota, li va poder facilitar l’accés als abundants llibres religiosos i morals que aquesta posseïa i, fins i tot, a algunes de les obres escrites pel seu pare, Enric de Villena. Tot un important bagatge cultural que, sense dubte, li degué ser ben profitós per a la intensa activitat espiritual i literària que desenvolupà a partir de la seua incorporació al convent de la Santíssima Trinat de València. Aquest cenobi, els orígens del qual es remunten al s. xiii, en què albergà una comunitat de trinitaris, va ser refundat el s. xv per la reina Maria, que el va encomanar a unes religioses clarisses procedents de Gandia, les quals s’hi establiren el 1445. Elionor, amb quinze anys, va ser la primera novícia del convent i va professar el 1446 amb el nom de sor Isabel. El 1462 va ser elegida abadessa, amb una certa oposició interna, potser a causa de la seua condició de filla natural. Això la portà a no acceptar el càrrec fins a l’any següent i a no exercir-lo, de fet, fins al 1465, any en què el papa promulga una butla que li reconeix oficialment els drets plens de la dignitat abacial (Benito, 1998, p. 63). Isabel de Villena va ser abadessa fins a la seua mort el 1990 i, durant el període en què regí el monestir, s’hi van fer importants obres d’ampliació i d'embelliment, amb el suport general dels sectors més selectes de la societat valenciana, fins 7.
I, en efecte, totes aquestes dones acabaren casant-se amb aliats dels Trastámara, per bé que no Elionor, el destí de la qual va ser la vida conventual (Narbona, 2009).
18
Rafael Alemany Ferrer