PLANETA 10 DE GENER DEL 2015 DIARI ARA
o i
c u
l o
s n
v e e s R n e s
Il·lustració ➝ Idoia Vallverdú
s r e d í l
Qüestionar l’‘statu quo’ o canviar-lo?
QUAN LA GENT DESAFIA LA POLÍTICA Moviments socials pacífics que han canviat la història
AMIR ALI
REPORTATGE Text ➝ Teresa Turiera ELS ÚLTIMS ANYS hem viscut amb la sensació que els moviments socials arreu del món adquirien protagonisme polític. A Moldàvia i l’Iran milers de ciutadans contraris al règim es van poder mobilitzar gràcies a Twitter el 2009; el 2011 la Primavera Àrab va obrir una escletxa a la resistència civil i va fer caure els governs autocràtics de Zine El Abidine Ben Ali a Tunísia i de Hosni Mubàrak a Egipte. El 2013 a Turquia una munió de grups van confluir als carrers d’Istanbul amb reclams tan diversos com la llibertat d’expressió o el secularisme, mentre una profunda protesta contra la injustícia social era el fil conductor a les manifestacions d’indignats en diversos països d’Europa i als Estats Units. Gràcies a l’ús d’internet aquests moviments han multiplicat la seva capacitat de reaccionar ràpidament als esdeveniments, de mobilitzar milers de persones i d’obtenir atenció mediàtica. Però més enllà de posar en qüestió l’statu quo, el seu impacte polític per canviar la realitat ha sigut relatiu. Quins elements tenen en comú aquests moviments amb altres revolucions contemporànies que han canviat el curs de la història? Per què un moviment social massiu pot acabar amb un règim dictatorial mentre en democràcies consolidades moltes protestes acaben en sac foradat? En quin punt ens trobem en aquesta relació de forces entre els ciutadans i el poder? La sociòloga Zeynep Tufekci, investigadora del Centre for Information Technology Policy a la Universitat de Princeton, afirma: “Les possibilitats d’èxit d’un moviment social no es fonamenten en el grau de dificultat que han de vèncer, sinó en les capacitats que aconsegueixin desenvolupar per assolir aquests reptes. Aquestes capacitats impliquen saber trobar un lideratge estratègic, conrear la cohesió del grup i sobretot demostrar als poders a qui qüestionen que estan desenvolupant capacitat política, que no tan sols són un antipoder, sinó un contrapoder capaç d’entrar en l’arena política i forçar els canvis que es persegueixen. Lentament, els governs també estan aprenent a llegir quines capacitats reals hi ha darrere de cada moviment a les xarxes socials”. ¿I el paper d’internet? “És una eina molt poderosa, que podríem comparar amb un xerpa –diu Tufekci–. Ens ajuda a arribar al cim de la muntanya més ràpidament, però sense que hàgim pogut desenvolupar la musculatura necessària, la intel·ligència, el coneixement social i la capacitat de fer-ho per nosaltres mateixos”.
JENS REICH “Em sento decebut quan en ple s. XXI la gent renuncia a exercir els seus drets i el seu poder” El 1989 tenia 50 anys. La seva activitat de recerca li havia donat l’oportunitat de viure a l’URSS i de tenir contactes amb científics d’altres països de l’antiga Europa Oriental. El seu pis al Berlín Est aviat es va convertir en centre de tertúlia intel·lectual amb la intenció de promoure reformes a l’antiga RDA. En una de les multitudinàries manifestacions a l’Ale-
PLANETA
➝ 02 ➝ 10 DE GENER DEL 2015
JENS REICH xanderplatz, el 4 de novembre del 1989, va prendre la paraula i es va convertir de sobte en una de les cares visibles de la protesta que culminaria amb la caiguda del Mur. Pocs mesos després era elegit diputat pel Neues Forum en el primer Parlament elegit lliurement a la RDA, i va ser candidat independent a la presidència de l’Alemanya reunificada. Els últims deu anys ha sigut membre del Consell Nacional d’Ètica d’Alemanya i actualment és professor emèrit del Centre Max Delbrück de Medicina Molecular a la Universitat Berlín Buch. Què el va convertir en un activista pels drets civils? El col·lapse econòmic i ecològic de l’Alemanya Oriental era imminent. Molt jovent marxava del país. L’opressió de la llibertat i els drets civils ja no era tolerable. Jo havia perdut la meva posició com a cap del grup de recerca pel meu compromís amb la necessitat de reformes. Com van salvar la distància entre el desig de qüestionar l’statu quo i la por a ser represaliats? En aquell moment vam tenir clar que només si el gruix de la societat s’afegia a les manifestacions i a les protestes públiques aconseguiríem canviar les coses. Allà hi havia d’estar representat tothom, no només els activistes pels drets civils, o el moviment vinculat a l’Església, o els que senzillament demanaven poder marxar del país. La clau va ser incorporar al moviment persones de tots els sectors i àmbits professionals, de tot el país, no només la intel·lectualitat de Berlín. Però com més gent s’hi afegeix més difícil és mantenir la unitat... Un factor important va ser buscar el consens en tot allò que reclamàvem. Les peticions per reunificar les dues Alemanyes van arribar més tard. Inicialment la gent volia llibertat per sortir del país, llibertat d’expressió, de crear empreses, de constituir associacions polítiques i econòmiques; poder votar en unes eleccions lliures; que s’abolís el monopoli del poder polític que tenia el partit comunista i el model econòmic centralitzat; que es dissolgués la policia política i que el Codi Penal deixés de jutjar els articles polítics; eliminar l’educació militarista dels nens a les escoles; acabar amb la màfia que hi havia al poder i amb els escàndols mediambientals. Per resumir-ho en una frase: volíem recuperar els drets humans i socials per a la societat.
Berlín, 1989
AMIR ALI “La xarxa es va convertir en una realitat paral·lela, diferent de la que es vivia al carrer”
el Caire, 2011
Periodista egipci conegut pels seus punts de vista seculars i crítics sobre l’islam i les autoritats religioses d’Egipte, publicats en àrab a través del seu blog Elmenara (http://elmenara.blogspot.com/). Va treballar per al diari Al Ghad, clausurat pel govern de Hosni Mubàrak; amenaçat i agredit pels extremistes, que l’acusen de blasfem i antiislamista. Abans de la revolta egípcia del 2010, va ser detingut en dues ocasions. Escriptor acollit pel PEN Català amb el suport de l’Ajuntament de Girona els anys 2013-2014. Per què es va convertir en un activista pels drets civils a Egipte? No em considero un activista pels drets civils. L’única cosa que he fet, com tanta altra gent, és conscienciar la societat de la necessitat de lluitar pels seus drets i de canviar una situació en què el govern controla el que la gent sap, el que la gent pensa o fins i tot el que la gent desitja, i en què s’enganya les persones ja sigui a través de mitjans de comunicació aliats del govern o del sistema educatiu i religiós. El 2005 treballava en un diari de l’oposició. El director va ser la primera persona que va decidir postular-se a les eleccions presidencials contra Mubàrak, i va ser empresonat per aquest “atreviment”. Era el moment en què les xarxes socials i els blogs començaven a fer-se populars. L’opció de publicar en un blog et permetia accedir a audiències grans i diverses. I la privacitat que et donava la xarxa va fer que molta gent s’atrevís a escriure, opinar i debatre sobre temes que fins aquell moment havien sigut tabú, com la corrupció política, la repressió violenta de la policia, la radicalització de la religió i les minories que no tenien veu (les dones, els cristians, els ateus, els nubis, els homosexuals...). Com a testimoni de tot això, i amb l’esperança de canvis, era important aprofitar aquest espai d’internet per defensar els drets de les persones i la necessitat de somiar en un país basat en valors com la llibertat, la igualtat i el secularisme.
A. A.
Com van fer que el moviment es mantingués pacífic en aquell context de pressió política? Aquesta era la nostra primera preocupació: portàvem braçalets on hi deia ben clar “No violence!” i ens manteníem molt ferms quan de sobte alguna persona s’exaltava o volia trencar un vidre. Fins i tot l’ocupació i el tancament de llocs tan emblemàtics com la seu de la policia política, la Stasi –on molts dels opositors havien estat detinguts–, es va fer de manera ordenada. Aquesta actitud va ser clau perquè els poders públics no s’atrevissin a respondre amb la força. Com van ser capaços de mantenir el to de la protesta? Doncs he de dir que en això no hi vam intervenir. Si la gent té ganes de sortir al carrer i de participar en debats polítics i de protestar, ho fa. Només pots animar-los a fer-ho mostrant arguments molt clars a favor de la causa que vols defensar. Va ser la mateixa gent la que va reforçar el moviment social. Recordi que el lema que utilitzàvem era: “Wir sind das Volk! [Nosaltres som el poble!]” Hi havia un sentiment alhora de certa anarquia i de sobirania popular. ¿Van témer que els líders polítics del moment, tant a l’Est com a l’Oest, no estiguessin a l’altura de respondre a les expectatives del poble? Per descomptat! Era una amenaça constant que teníem a sobre.
Bundesarchiv
Quins elements van fer esclatar la revolta popular que es va viure a Egipte el 2011? Les males condicions de vida de la majoria dels egipcis, la tortura dels ciutadans innocents a les oficines de la policia i l’abús del sistema de seguretat en general, la corrupció, que dominava tots els aspectes de la vida a Egipte, la intenció de Mubàrak de passar el poder al seu fill, aliat amb un grup d’empresaris corruptes, després d’haver manat durant trenta anys... Tot això va fer que la gent digués prou. A més, a través d’internet vèiem què estava passant a Tunísia, i això va fer pensar a la gent que una protesta multitudinària i sostinguda a la plaça Tahrir del Caire podia tenir efectes. Per què no s’ha pogut consolidar aquesta “revolució egípcia”? Principalment pel control de l’escena política que té l’exèrcit. Era obvi que els militars no es posarien al costat de la gent que demanava reformes, ni tan sols adoptarien un paper neutral, sinó que voldrien mantenir el seu poder, i per això van assetjar els bloguers i van finançar campanyes als mitjans de comunicació contra els manifestants i les associacions que els defensaven. L’exèrcit ha estat manant des que va marxar Mubàrak, fins i tot després de les eleccions presidencials i amb els Germans Musulmans al poder, abans del cop d’estat del 2013. També hi va influir l’entorn. La guerra a Síria va fer que la gent tingués por d’haver d’enfrontar-se a una situació similar. Amb el temps, s’ha anat perdent l’esperança.
Què en pensa avui de tot el que va passar? Vam aconseguir la llibertat per a quinze milions de persones a Alemanya, i també per a les reformes que van seguir en altres països de l’Europa de l’Est, i ho vam fer de manera pacífica. Tot això a més de culminar amb la reunificació d’Alemanya, un gran èxit.
¿Les xarxes socials van ser un bon testimoni de la situació a Egipte? Internet va permetre compartir la informació sobre els abusos que cometia la policia, veure els vídeos sense manipulació i accedir a fonts que estaven silenciades. Però crec que en lloc de convertir-se en un mitjà de comunicació alternatiu capaç d’augmentar la consciència social sobre la necessitat de canvi, les xarxes es van convertir en una realitat paral·lela, diferent de la que es vivia al carrer.
Creu que, 25 anys després, la gent ara té més poder per canviar les coses? De vegades em sento una mica decebut del fet que la gent renunciï a exercir els seus drets i el seu poder. Quan hi ha eleccions voten menys del 50% dels electors i no hi mostren interès. L’altre 50% parlen amb menyspreu de la “casta” política. Això és lamentable si pensem que hi ha tants problemes per resoldre. Però no pots forçar les persones a exercir els seus drets. Aquest sentiment s’ha de despertar espontàniament en cadascú de nosaltres.
Què n’ha quedat d’aquell moviment? La situació dels drets civils ha anat a pitjor fins i tot que en l’era Mubàrak. Hi ha hagut penes de mort en massa, s’ha arrestat milers de persones per la seva opinió política. Ara hi ha més opressió i més abusos contra les minories. El govern egipci ha declarat la guerra contra el terrorisme, i els drets civils han deixat de ser una prioritat. Es va aprovar una llei que prohibeix protestar o criticar els militars, i qualsevol crítica que facis et situa directament en el camp dels terroristes. ➝
10 DE GENER DEL 2015 ➝ 03➝
PLANETA
Estònia, 1990
ÜLO LAANOJA Cèlia Atset
ÜLO LAANOJA “Per a la meva generació va suposar un punt de no retorn el fet d’implicar-nos en el moviment i ser conscients d’una oportunitat única” Dirigent del Front Popular d’Estònia, diputat del primer Parlament independent d’aquest país i exvicepresident del Partit Socialdemòcrata d’Estònia. Va jugar un paper clau en el moviment social i en l’organització de la Via Bàltica, que el 23 d’agost del 1990 va unir milers de persones per reclamar la independència de la Unió Soviètica.
ZEYNEP TUFEKCI, UNIVERSITAT DE PRINCETON «ARA L’INTERNET PERMET ORGANITZAR-SE, COMUNICAR, REACCIONAR AMB RAPIDESA, PERÒ ELS MOVIMENTS SOCIALS HAN DE DESENVOLUPAR MUSCULATURA POLÍTICA PER PODER CANVIAR L’’STATU QUO’»
Quins elements van canalitzar el moviment de protesta política cap a la independència d’Estònia? En primer lloc, la percepció que la història ens donava una oportunitat: vam augmentar gradualment les demandes polítiques, i vam consolidar un objectiu comú perquè s’afegís al moviment el gruix de la societat d’Estònia. No teníem un full de ruta, però sí un objectiu clar. Els diferents grups que formàvem el moviment teníem diferents punts de vista sobre com aconseguir l’objectiu final de la independència, i això ens va ser útil. El poder central de Moscou havia d’anar responent a diferents tipus de mobilitzacions, i fer front a les més radicals mentre el moviment menys visible anava fent camí. Al començament fins i tot hi havia grups que proposaven un acord de confederació amb Rússia. Si en aquell moment Moscou ho hagués acceptat, no sé pas si ara seríem independents! Com mesuraven les possibilitats d’èxit amb les probabilitats que el moviment fos reprimit en aquell moment? No podíem fracassar. Teníem clara la sensació d’“ara o mai”, però la por de la repressió era sempre present. A la majoria de moviments socials la gent jove no té por, és més impacient i més radical, mentre que la gent de mitjana edat prefereix anar posant a prova els límits del govern amb què hi ha confrontació, pas a pas, i veure si es poden fer més passos. Com van aconseguir mantenir el moviment pacífic? Abans de cada acte de manifestació s’insistia a la gent que no sucumbissin a cap provocació violenta. Es va organitzar un servei de seguretat format per voluntaris. De fet, Estònia va ser l’única República bàltica on no hi va haver víctimes, tot i que vam passar moments molt tensos quan activistes a favor de Moscou van atacar el Parlament i la seu del primer ministre. El 1991, després del cop d’estat a Moscou, desenes de voluntaris van protegir edificis estratègics com la ràdio, la televisió o la central telefònica. També va ser clau la bona relació que hi havia amb l’alcalde de Tallinn. El 1990 no tenien internet ni xarxes socials ni telèfons mòbils. Com van mobilitzar la població? Sincerament, no vam fer res d’especial! Hi havia molt poc temps per preparar la Via Bàltica, i no podíem dedicar-nos a teixir consens amb els que no donaven suport a la protesta o amb els que s’ho miraven amb recel. Fins pocs dies abans del 23 d’agost
PLANETA
➝ 04 ➝ 10 DE GENER DEL 2015
del 1990 no vam saber que els lituans hi participarien, perquè no es posaven d’acord en el recorregut de la Via. El que sí que hi havia era un somni d’una majoria de la gent –recuperar la independència–, i es va veure que aquella mobilització potser era l’única oportunitat de manifestar-ho. Hi havia des dels escèptics que dubtaven de l’èxit de la protesta fins als que discrepaven sobre com arribar a l’objectiu final, però es va aconseguir el motiu unitari de demanar al Congrés de l’URSS que denunciés el protocol secret del Pacte Ribbentrop-Molotov que havia dividit Europa de l’Est entre Rússia i Alemanya i que les autoritats soviètiques negaven que existís. ¿Va ser conscient en aquell moment que havien arribat a un punt de no retorn, o això no es va assumir fins que els esdeveniments es van poder veure amb perspectiva? El punt de no retorn va ser per a mi i per a molta gent de la meva generació la decisió d’implicar-nos en el moviment. El 1987 l’únic que podíem preveure era més aviat que acabaríem a la presó, o a Sibèria. Teníem ben present com havia acabat la Primavera de Praga, el 1968. El mateix gener del 1990 hi va haver un centenar de morts en l’anomenat diumenge negre a Bakú, a l’Azerbaidjan. Així que no perdíem de vista la possibilitat d’una intervenció violenta de les tropes russes. ¿Temien que els responsables polítics de l’època, tant a Rússia com els líders occidentals, no serien capaços de complir amb les expectatives del moviment popular? Aquesta ombra ens acompanyava en tot moment. Els líders europeus deien: “No feu trontollar la barca de Gorbatxov!” El 1990 vam entendre que el focus en aquell moment estava posat en el Mur de Berlín i en la Guerra del Golf Pèrsic, que tot just començava, i vam pensar que tornaríem a ser venuts, tal com Churchill i Roosevelt havien fet amb Crimea. Ara sabem que hi va haver un pacte: els Estats Units no reconeixerien els països bàltics a canvi que la Unió Soviètica no utilitzés la força contra un moviment pacífic. Malauradament, Moscou va trencar el pacte i el gener del 1991 va atacar l’edifici de la Televisió Lituana, i va provocar víctimes mortals i més de 700 ferits. Tots ells eren civils desarmats. Com se sent avui sobre aquests esdeveniments històrics? Avui encara és més evident que als anys noranta vam aprofitar una oportunitat única de la història. La desintegració de la Unió Soviètica va canviar radicalment el món. L’imperi rus es va afeblir, però actualment s’està prenent la revenja. Qui podia predir fa vint anys que dues nacions amigues com Rússia i Ucraïna s’enfrontarien en una guerra? Qui podia preveure l’annexió de Crimea? Ningú. D’una banda, van guanyar les forces democràtiques d’Europa, tenim una Alemanya reunificada, les nacionalitats eslaves del sud d’Europa tenen el seu estat i la majoria de països de l’Europa de l’Est ara formen part de la Unió Europea i de l’OTAN. Però, de l’altra, hem pecat d’una falsa sensació de “fi de la història”, de pensar que ja no hi havia enemics directes, i ara hem de fer front a problemes de seguretat similars als dels anys 30, a més del terrorisme en el món islàmic.◆
NO, NO TOTS SOM ‘CHARLIE HEBDO’ (I AQUEST ÉS EL PROBLEMA)
ANÀLISI Text ➝ Cas Mudde Fotografia ➝ Aurelien Meunier / Getty EL TRÀGIC ATEMPTAT TERRORISTA al setmanari Charlie Hebdo és alarmant en molts nivells. La investigació està oberta, però tot apunta a jihadistes, musulmans nascuts a França que probablement han tornat de la guerra de Síria. La resposta general ha sigut la que hem vist massa sovint en altres ocasions. Els polítics utilitzen els atacs per vantar-se de la societat democràtica i lliure que presideixen i refermen que són actes d’individus malalts que invoquen la religió com a excusa per imposar les seves idees extremistes. Els ciutadans expressen la seva solidaritat amb declaracions com “Tots som Charlie”. Per desgràcia, no ho som. O, més precisament, amb molt poques excepcions, no som Charlie, i això és un gran problema per a les democràcies liberals de tot el món. En primer lloc, molts dels defensors més acèrrims de Charlie Hebdo són fans nous i selectius. És sorprenent quants islamòfobs i ultradretans declaren el seu amor per una revista que fins fa poc qualificaven de “drap comunista” (després de la sàtira mordaç de Charlie Hebdo als seus propis herois, de Jesucrist a Marine Le Pen). Aquests són els heroics defensors de la llibertat d’expressió, com Geert Wilders, que volen prohibir l’Alcorà perquè diuen que incita la violència. Moltes persones no són Charlie perquè Charlie Hebdo criticaria totes les religions i tots els polítics, independentment del seu origen ètnic, sexe, ideologia, etcètera. En conseqüència, els líders de totes les religions i els partits polítics els han criticat. La revista només ha sigut violentament atacada per extremistes musulmans, però això no vol dir aquests siguin els únics que ataquen els seus crítics –fa poc dos membres francesos de la Lliga de Defensa Jueva van ser condemnats per haver col·locat una bomba sota el cotxe d’un periodista antisionista–. És un fet incòmode però innegable que la majoria d’actes de violència política a l’Europa contemporània provenen d’extremistes musulmans, tot i que el 99,9% dels musulmans no són violents. En segon lloc, moltes persones no són Charlie perquè pensen que els debats democràtics han de ser civilitzats i no han
d’incomodar a ningú. El problema és que la “civilitat” és un concepte que significa coses molt diferents per a diferents persones. I és impossible mesurar si la gent està disgustada, i encara menys comparar objectivament fins on arriba el seu malestar. La gent pot enutjar-se per tot, així que, ¿per què la sensibilitat religiosa hauria de tenir una protecció especial? Al llarg de la història, la “civilitat” s’ha definit d’acord amb els interessos de la classe dominant. L’argument de la “civilitat” s’utilitza gairebé sempre de manera selectiva i oportunista. Hi ha grups que estan protegits del discurs “incivil” i d’altres que no ho estan. Això protegeix aquests grups de la crítica i, a llarg termini, perjudica no només els crítics sinó també els no criticables, que no tenen incentius per reflexionar i millorar. En tercer lloc, moltes persones no són Charlie perquè tenen por. Molta gent no critica mai res ni ningú obertament, o almenys no critica la gent que té poder. Però fins i tot entre els professionals de la crítica, com ara els còmics i els intel·lectuals, l’autocensura s’imposa com a norma. Es tracten temes relacionats amb els jueus i Israel amb més sensibilitat que en el cas d’altres grups i estats, per por de represàlies professionals, i augmenta l’autocensura a l’hora de parlar de l’islam. L’alt nivell d’ira i frustració de la població musulmana a Europa pot tenir una explicació. Hi ha una percepció de falta de poder, hi ha qui pensa que els musulmans són discriminats perquè no tenen veu en el sistema polític. El sentiment dels musulmans és que han de dependre de la simpatia de les elits no musulmanes, i aquestes són bastant selectives (fins i tot per part de l’esquerra), o bé recórrer a mesures extrapolítiques, com és l’amenaça de violència. Permetin-me repetir que aquestes excuses no són acceptables per a accions o discursos violents, però si “nosaltres” esperem d’“ells” que respectin la llibertat d’expressió, aquesta ha de ser total o bé ha de protegir tots els grups de la mateixa manera, i això crec que és impossible. Si “nosaltres” volem que “ells” respectin les regles del joc democràtic (no “les nostres”!), “nosaltres” també hem d’acceptar-los com a ciutadans. Massa sovint, l’islam i els musulmans són tractats com a estrangers. Però la majoria dels musulmans en la NO NOMÉS HEM DE DENUNCIAR ELS majoria dels països euroEXTREMISTES, SINÓ QUE TAMBÉ HEM DE peus són ciutadans, nasDEFENSAR ELS QUE S’HI ENFRONTEN cuts i criats a Europa. En OBERTAMENT, FINS I TOT ABANS QUE altres paraules, “ells” són SIGUIN AMENAÇATS O ASSASSINATS “nosaltres”! Així que, per molt que “ells” hagin de respectar les normes de la societat on viuen, nosaltres hem d’acceptar que aquest també és el “seu” país. ¿Com podem, doncs, avançar de manera constructiva, enfortint les nostres democràcies liberals en lloc de debilitarles amb brusques reaccions autoritàries? En lloc de restringir la llibertat d’expressió limitant-la a la “civilitat” o ampliant la legislació contra la discriminació, hem de viure d’acord amb les nostres consignes i abraçar la llibertat d’expressió per a tots, inclosos els antisemites i els islamòfobs. De la mateixa manera, hem de poder criticar i satiritzar-ho tot, dels ateus als cristians, dels jueus als musulmans i dels Verds a l’extrema dreta. Això requereix que no només denunciem els extremistes, sinó també que defensem els que s’hi enfronten obertament, fins i tot abans que siguin amenaçats o assassinats.◆ Cas Mudde és professor a la School of Public and International Affairs, Universitat de Geòrgia (Estats Units). @casmudde / Article publicat a OpenDemocracy.net
LA FINESTRA
PEGIDA, L’AMENAÇA A LA DIVERSITAT MULTICULTURAL D’ALEMANYA
E
n tan sols tres mesos Pegida s’ha fet forta a Alemanya. El moviment va néixer a l’octubre contra la islamització d’Occident i, manifestació a manifestació, ha passat dels 200 assistents de la primera –feta a través del Facebook– als 18.000 de l’última, documentada per la premsa de mig Europa. De retruc, l’atemptat mortal contra la revista Charlie Hebdo li ha donat peu per assenyalar que la matança reafirma les seves tesis i advertiments contra l’islamisme. Dilluns torna a convocar concentracions a tot el país, que serviran de termòmetre per si la por de París ha calat a Alemanya. És cert que encara és molt minoritari però també ho és que ha aconseguit polaritzar la societat i s’ha colat en el discurs institucional que Angela Merkel fa per Cap d’Any, prova més que evident que, més enllà de xifres, Pegida preocupa. La cancellera ha acusat els responsables de la formació de racistes i fins i tot de tenir “prejudicis, fredor i odi al cor” alhora que ja ha advertit que no hi ha lloc per als que atien el discurs contra els immigrants. A diferència d’altres moviments antiimmigrants que creixen al continent a l’escalf de la crisi econòmica, com el Front Nacional de Marine Le Pen, Pegida es defineix com un moviment europeista. Les sigles responen a Patriotes Europeus Contra l’Islam, tota una declaració de principis posats en negre sobre blanc per un personatge amb molts punts foscos. Es diu Lutz Bachmann, un empresari de 41 anys condemnat a tres i mig de presó per assalt i robatori, que en les seves declaracions públiques es manifesta contrari al que considera massa generositat en les polítiques d’asil que practica Alemanya i que, segons denuncia, permet que entrin immigrants que només busquen aprofitar-se de la bona salut de l’estat del benestar.
MARTA RODRÍGUEZ
10 DE GENER DEL 2015 ➝ 05➝
PLANETA
bia Arà
.500 ta-2 i d Sau
Bahrain-12 Qatar-15 EAU-15 Iemen-110 Irlanda-30
ELS BRAÇOS INTERNACIONALS DE L’ESTAT ISLÀMIC Joves d’altres països reclutats per combatre a l’Iraq i a Síria
12.7
Text ➝ Teresa Turiera Gràfic ➝ Idoia Vallverdú Fonts ➝ ICSR (Internat0ional Centre for the Study of Radicalisation and Political Violence), Londres
Concepte islàmic espiritual i no necessàriament violent que significa lluita i que pot referir-se a tota mena d’esforç o acció d’inspiració religiosa. Jordània-1.500
JIHADISME
it-70 Kuwa
e-36 Egipt
Síria
0
an-1 Sud
00
-90 0
Estat Islàmic de l’Iraq i Síria (EI)
Algèria-200
➝ 06 ➝ 10 DE GENER DEL 2015
Els Estats Units lideren una coalició de més de 60 països que proporcionen suport polític i militar per combatre l’Estat Islàmic. Els experts consideren, però, que l’única manera d’aturar els atacs violents d’aquest grup i la seva expansió territorial és adoptant una política que vagi molt més enllà de les mesures contra el terrorisme. Es requereix una acció continuada en l’àmbit diplomàtic i de desenvolupament econòmic i social, i cal convèncer els líders polítics i religiosos de l’islam que condemnen la violència perquè liderin aquesta acció, amb el suport de la coalició internacional, i no a l’inrevés.
Israel i Pale stina-120
PLANETA
Què està fent la comunitat internacional per aturar l’EI?
Líbia-6 00
Grup islamista radical amb arrels a Jordània i l’Afganistan, que els últims cinc anys ha evolucionat de ser un petit grup terrorista a una organització cada vegada més sofisticada. Actualment ja controla milers de quilòmetres en un territori entre Síria i l’Iraq que ells mateixos han definit com a califat. L’objectiu és eixamplar el seu domini territorial i governar milions de persones amb el terror com a arma principal. Tant l’Organització de les Nacions Unides com Amnistia Internacional han denunciat reiteradament la neteja ètnica que practiquen els combatents de l’Estat Islàmic quan ataquen un territori. El 2014 va augmentar el nombre de les seves accions de propaganda internacional amb el degollament d’ostatges, tant occidentals com ciutadans dels territoris que han anat conquerint. Avui dia l’EI rivalitza amb Al-Qaida –i pràcticament la substitueix– com a líder del jihadisme global. L’Estat Islàmic és el grup més mortífer a Síria i a l’Iraq, i ha perpetrat atacs en uns tretze països més, especialment a Nigèria, l’Afganistan, el Iemen, Somàlia i el Pakistan.
Iraq
Líba n
Ideologia que considera que Occident, els jueus i altres no creients conspiren per suprimir l’islam. Aquest grup entén la jihad com el compromís i l’obligació de cada musulmà practicant de defensar amb tots els mitjans possibles –inclosos els violents– les terres de l’islam. Els partidaris del jihadisme segueixen la doctrina salafista, que no accepta cap altra interpretació de l’islam que la que suposadament van adoptar els primers descendents del profeta Mahoma. Rebutgen la democràcia i qualsevol sistema de lleis fet per l’home i apliquen aquests principis a un estricte codi de conducta social. Així, grups jihadistes com Al-Qaida han condemnat reiteradament Hamàs pel fet de reconèixer el sistema polític a Palestina i haver acceptat participar en unes eleccions democràtiques. Si el 2001 (Nova York i Washington), el 2004 (Madrid) i el 2005 (Londres) la tàctica principal dels jihadistes era col·locar bombes que poguessin causar moltes morts, actualment la majoria dels seus atacs són per ocupar territori i enfrontar-se a forces militars convencionals. El 16 de desembre del 2014 hi va haver a la ciutat pakistanesa de Peshawar un dels atacs més mortífers, a càrrec del principal grup talibà al Pakistan, amb més de 140 morts, la majoria nens d’una escola.
LES XARXES SOCIALS HAN SIGUT CLAU PER CAPTAR JOVES I RECURSOS DE L’ESTRANGER PER A LES ACCIONS TERRORISTES
rient i nord d’Àfrica Pròxim O
JIHAD
-100
ATACS
Fran ça-70
0
Espanya
Gran Bretanya -500
RADIOGRAFIA DELS ATACS COMESOS PELS GRUPS JIHADISTES DURANT UN MES (NOVEMBRE DEL 2014) (Fonts: ICSR & BBC World Service)
Bèl gica
-30 0
664 50 lia- -10 Ità uïssa ia-60 S ustr À
Eur opa
00
306 Estat Islàmic
4 yaman
Ale
50 da-1 n a l Ho 00 rca-1 a m Dina ga-50 e Noru -100 a Suèci ndia-30 l n Fi à ia-60 Bòsn -120 Kosovo
707
30 Boko Haram
178 altres
80
%
dels atacs han sigut a l’Iraq, Nigèria, l’Afganistan i Síria
-140 Albània Ucraïna-50
MORTS
Resta d’Europa
5.042 Rússia-800
720 Talibans
2.206 Estat Islàmic
60
Turquia-4
00
%
Kazak hstan -15
Res ta d e l mó n
Les xifres varien segons les fonts. Alguns experts ja situen en més de 16.000 els joves d’arreu del món reclutats per diferents grups terroristes islamistes des de l’inici de la guerra a Síria, ara fa quatre anys. Senten desafecció pels països on han crescut i marxen amb l’objectiu de donar un sentit a la seva vida: ajudar i protegir els seus germans musulmans. Mentrestant, les democràcies occidentals malden per endevinar les intencions dels joves que tornen als seus països d’origen. L’atemptat d’aquesta setmana a París, així com els que hi va haver l’any passat a Brussel·les i el 2012 a Tolosa de Llenguadoc, certifica la impotència a l’hora d’evitar que el terreny de batalla es traslladi també al cor d’Europa.
150 Talibans
Cana dà-1 00 EUA -100 Xina -100
de les morts, o més, van ser causades per grups que no tenien cap relació formal amb Al-Qaida
0
801 1.315 Boko Haram altres
51
%
dels morts són civils
Pak ista n-
300
250
àlia Som
lia-
trà Aus
A Ind fganis onè tan sia -25 -60
70
1.500
cMarro
PERFIL DELS COMBATENTS ESTRANGERS RECLUTATS PEL JIHADISME
81 països
18-25 anys
3.000
Provenen de 81 països, la majoria del nord d’Àfrica (Tunísia, Algèria, Marroc i Líbia), i del Pròxim Orient (Aràbia Saudita i Jordània).
Tenen entre 18 i 25 anys, tot i que n’hi ha de molt més joves, i també noies disposades a convertir-se en esposes dels jihadistes.
Són fills d’immigrants de segona i tercera generació procedents d’Europa, els EUA i el Canadà. Molts s’han convertit a l’islam en l’edat adulta.
joves
10 DE GENER DEL 2015 ➝ 07➝
PLANETA
IMPACTES
D’UNA
SETMANA
CONTRA EL CINISME
“N
o sóc kurd; no conec cap paraula kurda; seria incapaç de citar-ne un autor, la cultura kurda m’és totalment aliena. Ah, sí! Potser algun dia he menjat cuina kurda en algun restaurant. Avui sóc kurd; penso com un kurd; canto i ploro en kurd. Els kurds assetjats a Síria no són kurds. Són l’Humanitat que resisteix a les tenebres. Defensen la seva vida, les seves famílies, el seu país, però, conscients o no, el que són és l’única muralla que ara mateix ofereix resistència a l’Estat Islàmic. Ens estan defensant a tots, no contra un islam de fantasia, que no representen els terroristes de Daesh (acrònim àrab de l’Es-
TERESA TURIERA PERIODISTA @tereturi
tat Islàmic), sinó contra el gangsterisme més bàrbar. Com pot ser creïble la pretesa coalició internacional contra els decapitadors si, per raons diferents, molts dels seus membres hi han compartit interessos estratègics, polítics i econòmics? Contra el cinisme i la mort, avui hi ha el poble kurd”. Això ho escrivia fa pocs mesos Charb, el director de Charlie Hebdo, un cop més posant el focus sobre el que està passant “allà”, i que ara té tantes implicacions “aquí”. Demà a París aquesta coalició internacional contra el terrorisme tornarà a seure al voltant d’una taula ovalada. Aquest cop seran els màxims responsables de la lluita antiterrorista a Europa i als Estats Units. Gai-
1
De sàtires i ofenses “L’Estat Islàmic és la sàtira més ofensiva al profeta Mahoma que hi ha avui en dia al món”. Ingrid Mattson, lider religiosa musulmana i professora d’estudis islàmics a la Universitat de Western Ontario, London, Canadà. Falten veus en el dia a dia que qüestionin els límits entre els preceptes religiosos, la tradició cultural i la dignitat de les persones.
milió d’exemplars Aquest dimecres Charlie Hebdo tornarà a ser als quioscos de tot França. Se n’ha previst un milió d’exemplars, quan la tirada habitual era de 60.000. Les veus de Charb, Cabu, Wolinski, Tignous i Honoré ressonaran més fortes que mai, i capçaleres satíriques com Le Canard Enchaîné, El Jueves, Private Eye, The Bugle, The Onion, News Biscuit, Eulenspiegel, Titanic o The Dayli Mash tindran a partir d’ara el llistó pels núvols. #SATIRE
“Tots hauríem d’aportar la nostra part per fer un món més igualitari. No és una qüestió de caritat, és el nostre interès” FEDERICA MOGHERINI
ALTA REPRESENTANT DE LA UE PER A AFERS EXTERIORS @FedericaMog
‘Je suis Raif’ Centenars de ciutadans de l’Aràbia Saudita han contemplat tranquil·lament mentre prenien un gelat com el bloguer Raif Badawi rebia els primers 50 cops de fuet davant d’una mesquita de Jiddah. El seu delicte era haver obert un blog de debat polític i social a internet. L’Aràbia Saudita (recordem-ho, un dels membres de la coalició internacional contra el terrorisme) acusa Badawi d’haver insultat l’islam i l’ha condemnat a deu anys de presó i a rebre 1.000 fuetades. Estem parlant de la mateixa intolerància dels assassins de Charlie Hebdo, oi?
◆
CAPS D’INTERNACIONAL: Marc Vidal i Carme Colomina
◆
“El dret a la llibertat d’expressió és encara més important quan provoca controvèrsia. És aleshores quan un atac a aquest dret representa un atac a tots els drets de la humanitat”
@INGRIDMATTSON
KENNETH ROTH
DIRECTOR EXECUTIU DE HUMAN RIGHTS WATCH @KenRoth
De censures i autocensures John Gilmore, activista que defensa una internet lliure, en el sentit més ampli de la paraula, deia que “la xarxa interpreta la censura com una cosa maligna, i troba les vies adequades per esquivar-la”. El control sobre el que la gent llegeix, mira o escolta avança a la mateixa velocitat que la fam per l’accés a la veritat, o, com a mínim, a fonts d’informació diverses. Però la més perillosa de totes les censures, també en l’era digital, segueix sent l’autocensura.
#RAIFBADAWI
PLANETA DIRECTOR: Carles Capdevila
rebé podríem avançar què diran a la declaració final: determinació, fermesa, unitat, mesures de contenció, reforçament de les fronteres. S’aplanarà el camí perquè el Parlament Europeu autoritzi el controvertit registre de passatgers aeris que hauria d’ajudar a detectar jihadistes que tornin a Europa. Però no parlaran dels interessos estratègics, polítics i econòmics que en els darrers anys han permès armar l’Estat Islàmic i altres grups jihadistes fins a les dents; ni de com reforçar amb accions contundents la “muralla kurda” abans que caigui feta miques i Europa hagi de tornar a organitzar cimeres per decidir com es reparteix “la càrrega” dels refugiats.
@PRESSFREEDOM ➝ 10 DE GENER DEL 2015
COORDINADORA: Teresa Turiera
◆
DISSENY: Idoia Vallverdú
◆
FOTOGRAFIA: Xavier Bertral
◆
EDICIÓ: Rosa Rodon
◆
LLENGUA: Albert Pla