Entrevista Elsa Peretti Diari ARA 21/04/2013

DIUMENGE 21 d’ABRIL del 2013

JOSEP MARIA ESPINÀS “ Els lectors em coneixen més que jo mateix”

SANT JORDI VIATGE PELS ESCENARIS DE LES NOVETATS LITERÀRIES ELSA PERETTI DISSENYADORA DE TIFFANY I MECENES

SUMARI

Andreu Buenafuente

iANDREU

Reportatge

Llibres viatgers p. 04-09

Marina Espasa ens dibuixa el periple apassionant dels escenaris de les novetats d’aquest Sant Jordi.

Portada

Espinàs

p. 10-13 L’escriptor parla amb Carles Capdevila del seu llibre ‘Una vida articulada’.

Araenensortim

Youthme

p. 14-15 Una videocàmera per donar veu a joves immigrants.

Finestra al món

El Sindur Jatra p. 16-17 Viatge

Manhattan literari p. 18-19 Aparador

Per al bon lector p. 20-21 Ginys, complements i bones idees per als devoradors de llibres.

Disseny

Elsa Peretti p. 22-24 Parlem amb l’exmodel d’èxit i mecenes cultural.

Enologia

DO Penedès p. 25 Perfil

Isabel Coixet p. 26 Global News p. 28-29 Passatemps p. 30-31 Director Carles Capdevila Disseny Cristina Córdoba Fotografia Francesc Melcion Llengua Albert Pla Compaginació Yolanda López, Ricard Marfà, Raquel Baseiria, Idoia Vallverdú Coordinació Belén Ginart Edició Lali Sandiumenge ARA c/ Diputació, 119 08015 Barcelona Telèfon: 93 202 95 95 Correu electrònic: aratu@ara.cat ✱ FOTO PORTADA: FERRAN FORNÉ

DIUMENGE 21 D’ABRIL 2013

LITERATURA

Sant Jordi 2013 Els llocs on passen les coses 04 05

Aquest és un viatge apassionant.

Un periple pels escenaris de les principals novetats literàries que demà passat conqueriran les paradetes de tot Catalunya Text Marina Espasa iu Tom Wolfe que la gent sempre vol ser, o tenir la sensació que és, als llocs on passen les coses. És possible. Sigui com sigui, i com que demà passat és l’únic dia de l’any en què l’important són els llibres, hem dibuixat un mapa a partir dels espais geogràfics on passen unes quantes novetats d’aquest Sant Jordi. Vist de lluny, constatem unes quantes coses: que les novel·les nord-americanes continuen passant a Amèrica del Nord, que les novel·les catalanes passen a Catalunya i a les illes Balears, sí, però que també fan excursions a Kassel, Niça, Roma o Bèlgica. Que Alemanya i Anglaterra copen la novel·la europea traduïda al català, amb el permís d’Itàlia i amb una Suïssa de país convidat. Que hi ha un petit bloc de llibres que tenen l’atreviment de fer del continent africà el seu protagonista in-

D

DIUMENGE 21 D’ABRIL 2013

discutible, i que un triangle misteriós lliga Suècia, Àsia i Albània. Que els llibres es mouen, també: l’excepcional i transnacional novel·la Carrer Robadors, de Mathias Énard, recorre, com una maledicció plena d’esperança, el camí que va des d’un Tànger asfixiant fins a la Barcelona de l’esclat del 15-M. Bon viatge pels llocs on passen els llibres.

EL ESTATS UNITS I EL CANADÀ L’ombra de la novel·la de campus és allargada ¿Recordeu aquell estudiant de la taula del fons de l’aula d’institut, aquell tan brillant que es divertia delatant la ignorància dels professors? L’editorial Periscopi té el gust –i el mèrit indiscutible– de presentar-vos, per primera vegada en català, l’enfant terrible del postmodernisme nord-americà: David Foster Wallace.

Amb més integritat moral que un anunci de Bankia, la joveníssima editorial ha decidit començar pels principis i publicar la primera novel·la del geni malaguanyat de Nova York: L’escombra del sistema. Era l’any 1987 i el jove doctorand de la Universitat d’Amherst (una de les localitzacions de la novel·la, que transcorre al voltant de Cleveland, Ohio) va decidir passar l’escombra per tota la tradició narrativa que el precedia i part de la que

vindria a continuació. Diversió assegurada, camins que cap altra narrativa ha obert i tot degudament ressaltat per la magnífica i entusiasta traducció de Ferran Ràfols. Una aposta segura.

L’esperada nova novel·la de Jeffrey Eugenides, el venerat autor de Middlesex, es diu La trama matrimonial (Empúries/Anagrama), i és també el nom de l’assignatura optativa que ha cursat la protagonista del llibre, i que versa sobre la gran novel·la del segle XIX: Jane Austen, les germanes Brontë i tot aquell classicisme, que seran degudament revisades per la ploma intel·ligent i irònica d’Eugenides. L’acció transcorre al campus de la Universitat de Brown, prop de la ciutat de Providence, amb petites incursions a Cape Cod i a la ciutat índia de Calcuta. Filòlegs i estudiosos de la literatura, i no només ells, se’n lleparan els dits.

Els que tinguin un gust una mica més clàssic s’enduran una bona sorpresa amb la darrera novetat de John Irving, En una sola persona (Ed. 62/Tusquets).

La història de sempre del noi adolescent que s’enamora de la dona madura conté un matís que la gira del revés: la dona madura no sempre havia estat una dona. Més aviat era el campió de lluita lliure de la Favorite River Academy, una escola per a nois imaginària de Ver-

1

3 (1) John Irving ens porta de Vermont a Nova York a En una sola persona. L. TILES / GETTY (2) Periscopi publica per primer cop en català David Foster Wallace. L’escombra del sistema transcorre al voltant de Cleveland, Ohio. H. SADURA / GETTY (3) Els paisatges canadencs són l’escenari dels relats d’Alice Munro. E. ELISSEEVA / GETTY

Pugem a Ontario, Canadà, terra de Sa Majestat Alice Munro. ‘Estimada vida’ és literatura en estat pur, salts de temps i una normalitat només aparent

2

mont, l’estat on transcorre el gruix de la novel·la, que a la segona part es desplaçarà a Nova York per acabar tancant el cercle i tornant al poble, també inventat, de First Sister.

Molts lectors descobriran el John Fante escriptor i personatge hipocondríac i neuròtic amb Plens de vida (Ed. de 1984), una crònica divertidíssima del marit d’una dona embarassada i, per tant, disposada a disparar sagetes hormonals a qui gosi portar-li la contrària. ¿Convidar el teu pare a arreglar els desperfectes de la casa les últimes setmanes de l’embaràs de la teva dona és una idea amb futur? Burbank, San Juan, Los Angeles: benvinguts al sol de Califòrnia.

Pugem a Ontario, el Canadà, terra de Sa Majestat Alice Munro. Granges, molins i turons suaus. Estimada vida (Club Editor / Lumen) és pura vida destil·lada en personatges com tu i com jo, paisatges vistos des d’un tren i frases, salts de temps i girs d’una normalitat només aparent, perquè a sota hi bateguen les passions més fosques: literatura en estat pur.

EUROPA Segur que es va acabar, la guerra?

Són temps d’estar emprenyat, i res millor que llegir el pare de tots els emprenyats. Gràcies a l’editorial mallorquina

El Gall Editor, ja tenim completa en català la pentalogia autobiogràfica de l’escriptor austríac Thomas Bernhard (1931-1989), traduïda per Clara Formosa: després de L’origen i El soterrani, arriben L’alè, El fred i Un nen. El complement imprescindible abans d’emprendre un viatge a Àustria, pàtria de Mozart i bressol del nacionalsocialisme. Passem a la veïna Alemanya, i als anys de la República de Weimar. Torna Hans Fallada (1893-1947), l’autor de les monumentals Sol a Berlín i Llop entre llops, ara amb L’home que volia arribar lluny (Ed. de 1984). La Berlín del període d’entreguerres, els cafès plens de morts de gana ambiciosos que faran el que sigui per sobreviure: una altra manera de conèixer la ciutat de moda. I qui tenia Hans Fallada com a ídol? Doncs Jörg Fauser (1944-1987), un autor alemany desconegudíssim de qui l’editorial Labreu ens porta, per primer cop en català, l’obra cabdal, Matèria primera, que ens duu, entre núvols d’opi, a la Istanbul dels anys seixanta, a Frankfurt i a Berlín: contracultura, primeres comunes i una altra manera d’intentar fer la revolució.

Fins i tot hi ha un viatge a Londres per entrevistar William Borroughs.

No ens movem de la capital britànica, i saltem a tota una altra cosa: Moo Pak (Raig Verd), de Gabriel Josipovici, és DIUMENGE 21 D’ABRIL 2013

4

06 07

potser el llibre que us farà gastar més llapis de tant que el subratllareu. Farcit de frases que fan aturar la lectura i pensar, el llibre és un recorregut pels parcs de Londres mentre escoltem l’imparable discurs d’un dels dos protagonistes que parla de tot i de res, de la pèrdua de la importància de la cultura en el nostre món i del pinyol d’aquesta decadència: el declivi del llenguatge, tot explicat en una meravellosa sola frase de cent vint pàgines. Més britànics: Julian Barnes (1946) va guanyar, per fi, el Booker Prize amb El sentit d’un final (Angle), una història finíssima i amarga sobre la manipulació dels records. “El remordiment és l’acció de tornar a mossegar”. El paisatge són les universitats britàniques i aquelles cases en poblets amb les carreteres flanquejades per murs d’arbustos perfectament retallats.

Més guerra: Erri de Luca ens torna a obsequiar amb un dels seus volums prims i concentrats. Som a l’illa d’Ischia, al golf de Nàpols, però fem un viatge al gueto de Varsòvia i una visita a Auschwitz. Viena, les Dolomites i la llengua jiddisch, que parlaven onze milions de perDIUMENGE 21 D’ABRIL 2013

‘Moo Pak’, de Gabriel Josipovici, un recorregut pels parcs de Londres, és potser el llibre que us farà gastar més llapis de tant que el subratllareu

sones i que va emmudir després de l’Holocaust, són els llocs reals i mentals per on transcorre El crim del soldat (Bromera), que confronta els criminals de guerra amb la no sempre equànime justícia.

Cap verd (Ed. de 1984 / Pico Verde, Minuscula) ens porta a la Suïssa dels anys setanta. Tota ella és un punt de vista: el d’una nena que desborda imaginació i que és adoptada per una família d’immigrants que no és gens normal. Aprenem paraules amb ella i descobrim els secrets de l’avi Jon o, el que és el mateix, les ferides mal netejades de la guerra. És el primer llibre de la periodista helvèticoalemanya Monica Cantieni (1965).

CATALUNYA (I LES BALEARS) Barcelona, ogres, Matarranya Vencerem algun dia? De moment, qui té tots els números per acabar al capdamunt de la llista de més venuts és l’omnipresent Victus (La Campana), d’Albert Sánchez Piñol, que ha traduït al català Xavier Pàmies. Barcelona i el setge del 1714 en són els protagonistes absoluts. Sí, d’acord, també el Martí Zuviría,

la rata traïdora que narra la història, però sobretot la ciutat amb les seves muralles de defensa, els baluards de Portal Nou i Santa Clara, els bombardeigs i un pols narratiu esplèndid.

Sense moure’ns de Barcelona, pugem fins al barri de Sarrià i fem un salt de segles fins als anys foscos de la postguerra.

Som a casa d’en Ferri, el futur matemàtic Ferran Sunyer, que de moment és un nen que no es mou i a qui el pediatra condemna a ser un esguerrat de per vida.

El premi Sant Jordi d’enguany ha estat per a Màrius Serra, que a Plans de futur (Proa) ha elaborat una ficció a partir de la vida del matemàtic tetraplègic que va vèncer totes les adversitats de l’època, a més de les seves. El Mas Sunyer de l’Empordà, Figueres, Cadaqués i una expedició a Niça completen el paisatge.

La contista Tina Vallès, que amb El parèntesi més llarg (Proa) va aconseguir el premi Mercè Rodoreda, continua fent retrats precisos i irònics de personatges urbans, ara repartits per tota la geografia de la ciutat, no només pel seu Raval predilecte: Gràcia, Eixample, parades de metro, pisos i mares angoixants escri-

5 Venècia (4) és un dels escenaris per on es passeja Albert Serra (la novel·la, no el cineasta), d’Albert Forns. L’estiu que comença, de Sílvia Soler, se situa en un poble imaginari del Maresme que podria ser Arenys de Mar (5). Viena (6) és

6

7

un dels llocs reals on transcorre El crim del soldat, d’Erri de Luca, i l’emigració a Suïssa (7) el context de Cap verd, de Monica Cantieni. Els personatges urbans de Tina Vallès s’estenen per tot Barcelona (8).

GETTY / CRISTINA CALDERER / GETTY / EFE / XAVIER BERTRAL

8

tes en una prosa més que polida. I ja que parlem del Raval, al carrer Hospital cantonada amb el passatge Bernardí Martorell hi ha un consultori mèdic on treballa en Carducci, el narrador de mitja novel·la i antagonista de l’Ogre, un personatge fosquíssim i veritable troballa del llibre. Lluís-Anton Baulenas torna amb Abans que el pirata se m’emporti (RBA), una novel·la en què es parla de la perdurabilitat dels llegats, de l’ambició i fins i tot de l’anarcocapitalisme.

D’ogre a ogre, perquè el protagonista absolut d’El banquer (Ed. de 1984) de Núria Cadenes és un altre monstre. Ambientat a la Mallorca de la primera meitat del s. XX, el llibre és una concatenació de frescos sobre la vida d’un banquer que s’assembla perillosament a Joan March, i que estan escrits amb una qualitat inusual i una llengua que remet directament a Rodoreda, Vilallonga i Biel Mesquida. Una joia estranya. No ens movem de l’illa, perquè el volum de records d’infantesa de na Carme Riera, Temps d’innocència (Ed. 62), remet a una Mallorca que s’assembla ben poc a l’actual: garrofers, oliveres, ametllers i

pins han estat engolits pel progrés i per “desvaris de ciment armat”. Tot i que s’hi parli de paradisos perduts i es reivindiqui la literatura com l’excusa per parlar sobre allò que hem perdut, no hi ha tòpics. L’autora avisa d’entrada: “La nostra infantesa no fou, crec, gaire feliç, al manco la meva”.

D’una altra generació, la periodista i escriptora també mallorquina Llucia Ramis (1976) es capbussa també en records d’infantesa i fa un retrat familiar molt interessant des de la distància justa: Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna) viatja fins a Bèlgica (d’on és la família de la mare de Ramis) i Astúries.

Tornem a terra ferma, però continuem tractant la família. Ara estripem més, fem sàtira i oscil·lem entre Manresa, el cor de Catalunya, i Tortosa, força més al sud, amb Una família exemplar (Columna).

El flamant guanyador del Premi Josep Pla, Genís Sinca, també periodista de professió, ens adverteix: no ens casem només amb una persona, sinó amb tota la seva família. Política pura, és a dir, cunyats i cunyades, estimats tots.

De tot un altre tipus de família parla DIUMENGE 21 D’ABRIL 2013

9

08 09

Licantropia (Ed. de 1984), el debut prometedor de Carles Terès. La Pobla de Llobosa és un nom inventat, però el paisatge és el del Matarranya, on un fotògraf i dissenyador nota unes pulsions que l’obliguen a sortir de nit i córrer per la muntanya: no sap que per la seva sang hi corre l’antic deliri de la licantropia, que converteix els homes en llops, i que, lluny de fer por, li ensenyarà a concebre la vida d’una manera més completa.

Una rara avis: no és ben bé novel·la, però, de fet, sí. El premi Documenta d’enguany ha destacat un exercici d’això que en diuen metaficció. Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) (Empúries) és una proposta d’Albert Forns innovadora, iconoclasta i molt, molt irònica, que repassa totes les patums de l’art català, amb el cineasta dalinià Albert Serra al capdavant, i que, a més, no para de passejar: pels carrers de Barcelona, pel bar Horiginal, pels canals de Venècia i pels pavellons de la Fira d’Art de Kassel, a la recerca d’un bigoti perdut.

Pugem fins a Girona, la ciutat melangiosa. Allà hi arrenca el Climent (Amsterdam) de Josep-Maria Fonalleras, un retrat precís i subtil de la lluita de l’escriptor per representar l’ànima de les coses, que podria ser el mateix, o no, que el desig d’aturar el temps que se’ns escola entre els dits. El gran escenari de la novel·la és Roma, amb els seus carrerons i cafès, però també els quadres de Hodler o de Monet. La celebració de l’amistat és una activitat imprescindible que gairebé sempre, en un moment o altre, es tenyeix de tristesa.

Dues amistats, una de real i una de fictícia, són el motor de dos llibres més: L’estiu que comença (Planeta, Premi Ramon Llull), de Sílvia Soler, fa servir d’excusa narrativa la nit de Sant Joan.

Cada any, la Júlia i l’Andreu, fills de dues amigues de l’ànima, coincideixen a la casa amb jardí d’un poble imaginari del Maresme i juguen amb el seu destí, perquè cada any són els mateixos i cada any són diferents. Lluís Llach i Miquel Martí i Pol van teixir una amistat durant més de vint anys. El resultat –els quatre discos Ara mateix, Un pont de mar blava, Món Porrera i Germanies– és ben conegut. Gràcies a Estimat Miquel (Empúries) serà possible descobrir com es va produir aquesta col·laboració a través dels centenars de faxos que viatjaven, de la Porrera del Priorat lluminós o el Parlavà i Verges de l’Empordà fins a la Roda de Ter de l’Osona emboirada. En el desè aniversari de la mort del poeta Martí i Pol, Llach, que ha enfilat definitivament el camí de l’escripDIUMENGE 21 D’ABRIL 2013

10

tura, li ret un homenatge que és, a la vegada, sincer i apassionant. El llibre, a més, inclou els quatre CD.

ÀFRICA Un viatge d’anada i tornada?

Sembla que la cita de l’antropòleg Ferran Iniesta que trobem a El fruit del baobab (Ed. 62 / Espasa) serveixi per encapçalar aquest grup de llibres: “A més de l’apassionant aventura intel·lectual del descobriment de l’Altre, l’aproximació a la realitat històrica africana afavorirà l’aparició de sectors socials amb una major sensibilitat envers els altres que la que ens ha caracteritzat en el passat”. Posant l’accent en la segona part de la frase, la novel·la de la Maite Carranza denuncia el drama de l’ablació femenina a l’Àfrica i a casa nostra, perquè l’acció transcorre tant en un CAP de Mataró com a la Gàmbia d’on són originàries les dones africanes que protagonitzen el relat, i que posen cara al problema. La ficció (tot i que basada en dades més que reals) es revela com la millor manera d’aclarir prejudicis i de fer-nos adonar que tots tenim a

11

A ‘El fruit del baobab’, Maite Carranza denuncia el drama de l’ablació femenina a l’Àfrica i a casa nostra; l’acció transcorre entre Gàmbia i un CAP de Mataró

l’abast donar un cop de mà. El periodista Marc Serena no ficcionalitza, però quasi: els quinze retrats que conté Això no és africà! (RBA) fan de molt ben llegir. Al llarg d’un recorregut pel continent, Serena va aconseguir entrevistar-se amb gais, lesbianes i transsexuals, alguns dels quals estan en perill de mort per uns governs que encara persegueixen la diferència amb ferocitat. Una de les fotos més poc vistes del continent africà.

Una altra manera d’enfrontar-se a la bèstia africana, esclar, és fer-ho com tota la vida: a partir de la novel·la d’aventures. Això és el que fa, i molt bé, Marc Pastor amb Bioko (Amsterdam/Planeta), en què els seguidors de l’autor de La mala dona es retrobaran amb l’inspector Moisès Corvo, que ara fa de soldat a l’illa de Fernando Poo (Bioko és el nom fictici que li ha posat Pastor).

El llibre que fa de contrast amb aquests tres perquè fa el viatge oposat –és a dir, d’Àfrica cap a Europa– està escrit per un francès, Mathias Énard, que fa anys que s’ha instal·lat a Barcelona. Carrer Robadors (Columna/Mondadori) narra l’odissea d’un jovenet

12

Matèria primera, de Jörg Fauser, ens porta entre núvols d’opi a la Istanbul dels anys seixanta (9). El francès Mathias Énard explica a Carrer Robadors l’odissea d’un jove tangerí que creua l’estret de Gibraltar (10) i s’instal·la a

Barcelona. Jeffrey Eugenides fa una petita incursió a la ciutat índia de Calcuta (11) a La trama matrimonial i Francesc Parcerisas ens hipnotitza i ens acosta a la Xina (12) a La primavera a Pequín.

tangerí des del Marroc fins a un balcó d’aquest carrer de Barcelona, des d’on el noi llegeix novel·la negra sense parar mentre mira, de cua d’ull, el circ de drogoaddictes i prostitutes que li ofereix la millor ciutat del món. Un llibre que posa un mirall que torna una imatge molt poc cofoia sobre la realitat europea, espanyola (és magistral tota la part del llibre en què el noi travessa l’estret de Gibraltar i s’està a Andalusia) i catalana, al mateix temps que adverteix dels perills de les lectures excessivament fanàtiques de la religió.

dietaris i un recull de contes, però la lectura deixa clar que són tres proses escrites per poetes. El diari d’Escània i Univers endins (Empúries) és una prosa (més un poema llarg esplendorós) que descriu l’estada d’en Casasses al sud de Suècia durant un solstici d’estiu de l’any 80: anar a visitar un rellotger, collir maduixots i jeure al sol mentre el cap barrina i la mà escriu. Una celebració de la vida i, com sempre, de la llengua a un nivell altíssim. La primavera a Pequín (Quaderns Crema) d’en Parcerisas és una barreja d’anotacions de viatger, poemes xinesos i descripcions de somnis que crea un efecte hipnòtic molt plaent i que segur que és el llibre ideal per dur a la butxaca si es viatja a la Xina o, com que les circumstàncies no estan per a aquests excessos, per sortir a fer un volt i llegir sota un arbre. Li i altres relats (Club Editor) és una petita perla: l’escriptor grec Nikos Kavadias és conegut com a novel·lista, però és segur que tenia l’ànima de poeta. Aquí li podem llegir tres contes, que passen a Hong Kong i a Albània, delicats i plens de secrets.

EL TRIANGLE MÀGIC Dietaris de poetes Quatre punts titil·len en aquest mapa: són Escània (al sud de Suècia), Pequín, Hong Kong i Albània. Tres autors aguanten les llanternes: Enric Casasses, Francesc Parcerisas i el grec Nikos Kavadias, que en té dues, perquè és radiotelegrafista de marina i no pot quedar-se sense llum. Jocs de paraules a part, aquests són tres llibres ben particulars: els gèneres diuen que són dos

EFE / EFE / REINHARD KRAUSE (REUTERS) / GETTY

DIUMENGE 21 D’ABRIL 2013

PERFIL És l’exemple a seguir, però costarà molt atrapar-lo en talent, idees i obra. I

modernitat arriba ell ja no hi és. Qui no el conegui bé ha de llegir Una vida articulada (La

sobretot en coherència, en fidelitat a si mateix i al que ell anomena fatalitat: ser tu i alhora

Campana), que presenta per Sant Jordi. El llibre confirma el valor literari dels seus articles, i

reinventar-te permanentment. Més de 35 anys fent un article diari (primer a l’Avui, després a El Periódico), els seus cèlebres llibres de viatges a peu, novel·les, assajos i entrevistes

és un retrat irònic precís i preciós de la condició humana. Però també l’ha de llegir qui el conegui bé: algú que fa articles temporals que amb el pas del temps guanyen vigència ha de

excel·lents a Identitats, a TV3. És tan modern que mai no se li ha reconegut: quan la

merèixer la màxima atenció. I una reverència –discreta, per no incomodar-lo– d’admiració.

10 11

JOSEP MARIA ESPINÀS

DIUMENGE 21 D’ABRIL 2013

L’ENTREVISTA DELDIRECTOR Carles Capdevila

“ Sempre

}

___ Està cansat de ser entrevistat pel llibre que acaba de publicar, Una vida articulada? ___ No. Ho trobo molt interessant. I això que me n’han fet moltes, d’entrevistes. Sotmetre’t a preguntes que ignores és un petit desafiament. I m’hi trobo còmode. ___ Al llibre fa referència al que suposen les entrevistes. Diu que vostè no assajava les que feia a TV3 perquè volia que fossin tan sorprenents per a l’entrevistat i l’entrevistador com per als espectadors. ___ Sí, perquè si no jo m’avorriria. No saber què diran et desafia a pensar amb rapidesa. Improvisar m’ha agradat molt sempre. Puc dir disbarats, però la improvisació em fa feliç. ___ Em tranquil·litza saber que vostè ha escrit aquesta frase: “Hi ha entrevistes que se salven perquè el personatge respon al que li haurien d’haver preguntat”. Per tant, encara que les preguntes no siguin interessants, confio que les respostes ho seran. ___ Tampoc es pot exagerar. Perquè si no contestes mai res del que et pregunten, què estem fent? Jo estic disposat a contestar humilment tot el que calgui. ___ Però quantes entrevistes li han fet en els últims dies? ___ Vuit o deu. Però la important és aquesta. ___ Als altres entrevistadors els ha dit el mateix? ___ No, li puc assegurar que no. Perquè no m’ho han preguntat. ___ Està saturat d’elogis? ___ No. Gent més petulant faria l’esnob, però seria absurd. Està molt bé que et facin un elogi si és de manera natural. Això sí, me’ls crec relativament. ___ El felicito pel títol del llibre. És seu? ___ Sí. Jo sóc un titulista, a més d’un articulista. ___ N’hi porto algun d’alternatiu: El món segons Espinàs. ___ No. Això seria una ambició tremenda. Amb prou feines seria L’Espinàs vist per l’Espinàs, perquè un mateix no es pot conèixer prou bé. Sóc molt fatalista. A mi em toca escriure un article, l’escric i ja està, sense pensar si és bo, dolent, influent o no. Així ha estat sempre. ___ Li proposo un altre títol: Això no és un llibre d’articles. ___ Aquesta observació m’agrada molt, perquè no és una recopilació. Els articles no hi són sencers, ni porten el títol, ni porten la data exacta. He recollit el que crec que en constitueix el nucli. Defenso la paraula prosador,

he escrit amb absoluta llibertat” de l’època medieval. El prosador es caracteritzava per escriure amb un determinat ritme i una determinada música, però sense fer estructura verbal, com els versos.

No és prosa prosaica, sinó que és prosa com a gènere. ___ Els que l’hem llegit sempre tenim la sensació que el coneixem molt. O ens ha enganyat? ___ No. No he enganyat gens. Amb els articles he estat una mica temerari. Els lectors em coneixen millor que jo mateix, s’ha d’acceptar amb humilitat. Hi ha gent que diu: “És que jo em conec i...” Perdona, però no et coneixes de res. Tu creus que ets aquesta persona i segurament no ho ets. Al capdavall som una suma d’influències i no les hem calculat bé, perquè és impossible. ___ Ha admès que tenia una “addicció escandalosa” a escriure articles. És l’única que ha tingut? ___ D’escandalosa, sí. Home, tinc l’addicció de fumar en pipa. Però sí, és una mica escandalós publicar 11.000 articles seguits durant més de 30 anys. Ara bé, no me n’avergonyeixo. ___ També ha dit que escriure és la seva manera de respirar. ___ Sí. L’avantatge és que, per sort, jo respiro tot el dia, i en canvi només escric una estona. ___ Afirma que el llibre és fruit sobretot de la companyia diària dels lectors. Sense lectors no hi ha article? ___ No se m’acudiria adoptar el format d’article si no pensés que així acompleixo una funció amb la gent. No ho faria només per entendre’m a mi mateix. Una vegada un senyor em va aturar en un xam-

FOTOS: FERRAN FORNÉ

DIUMENGE 21 D’ABRIL 2013

}

“Amb els articles he estat una mica temerari” “Mai he tingut la temptació de fer res per tenir més èxit” frà del carrer Aribau i em va dir que havia trobat fantàstic el meu article d’aquell dia. Al xamfrà següent, una altra persona em va dir que no l’havia convençut. I li vaig dir: “Vagi corrents amb aquell altre senyor i discuteixin vostès”. He escrit amb una relativa indiferència per la recepció que tinguessin els meus articles. El lector té dret a interpretar com vulgui el que tu diguis. ___ Ha intentat ser lliure de la mirada dels altres. ___ Sempre he escrit amb absoluta llibertat. Fugint de pressions. Una vegada vaig fer un article elogiós sobre una institució i vaig rebre un sobre amb 5.000 pessetes. El vaig tornar. I els vaig dir: “Escoltin, el meu ofici és escriure les coses que jo crec honradament que he d’escriure”. Aquesta anècdota em sembla divertida, pintoresca. No m’hi he trobat mai més.

12 13

___ ¿Aquesta conquesta de la llibertat l’ha obligat a renunciar a moltes coses? ___ Quan vaig acabar la carrera de dret, un alt càrrec relacionat amb el franquisme em va voler seduir, per dir-ho amb paraules suaus. No he tingut mai la temptació de fer res per tenir més èxit. Quan vaig guanyar el premi Joanot Martorell de novel·la, vaig deixar de fer novel·les. Just quan se m’obria el camí. No volia ser oficialment un novel·lista. M’agrada estrenar camins, jugar-me-la. ___ En la tria de textos hi he trobat un Espinàs molt irònic. ___ Hi ha puntes d’ironia i també d’emoció o tendresa.

Li dec molt a la realitat que m’envolta, que m’ha estimulat i m’ha fet pensar. Aquesta vida articulada també està articulada amb els que estan fora de mi. Per exemple, no em diràs que no et sobta que un senyor t’escrigui una carta des d’Amèrica i et demani que li busquis una noia que vulgui anar a viure amb ell... ___ Trobo que va ser molt pioner detectant l’ajuditis, la tendència artística a demanar subvencions. ___ No he estat mai de penyes literàries. I penso: “Per què no demanen ajudes els fusters o els escombriaires?” ___ La recerca dels matisos és una obsessió o li surt de manera natural? ___ És que els matisos es veuen i són bàsics per acostar-te a la realitat. Si ets un dogmàtic sense matisos, se t’acaba aviat el que has de dir: “Jo sóc un geni i vostè és un imbècil, no cal que en parlem més”. ___ A vegades l’han acusat de ser massa educat. ___ Algú m’ho va dir, sí. A la gent li agrada l’escàndol, cridar. I jo penso que en aquestes pàgines hi ha tolerància, hi ha comprensió. Sense abdicar d’unes idees i uns principis has d’entendre que no tothom pot ser

DIUMENGE 21 D’ABRIL 2013

com tu. Que els que discrepen tenen les seves raons per ser d’aquella manera. Voler ser contundent normalment t’obliga a dir una falsedat o un tòpic. Ser contundent vol dir reduir-ho tot a un punt, i això és impossible. Jo tinc la meva capacitat de mirar la realitat, però és que cadascú té la seva. ___ Diu: “Ens guanya la vanitat de creure’ns que som causa quan en realitat som conseqüència”. I també defensa que l’atzar té molt a veure amb la seva vida. ___Hi crec molt, en l’atzar. Un nano pot haver estat mossegat per una rata en una casa on durant mil anys no hi havia hagut mai cap rata. La lògica falla absolutament. Jo crec en la improvisació que rau en la fidelitat a tu mateix: com ets, què penses... Si comences improvisant per ambició, per ganes d’èxit, de fer diners, sense comptar amb tu, sense ser fidel a tu mateix, probablement fracassaràs o provocaràs un escàndol. ___ També ha escrit molt sobre el temps i sobre l’edat. ___ Des que em vaig fent vell, l’edat compta. He escrit sobre el temps, però amb un gran respecte i sense queixar-me. Contràriament al que molta gent diu, jo estic molt content amb la vida. Penso que és una sort viure. Hi ha moments difícils, desgràcies, adversitats molt dures. Però la vida és una nau que navega, i no saps què et trobaràs una mica més endavant. Si ve una altra nau et saludaràs, és l’amic que pots trobar. Saps que arribaràs a port, però mentre vas navegant estàs tan bé... ___ I escriu: “La mort no té importància”. ___ No la té per a qui és mor, però potser en té per als altres. Potser aleshores és quan pots jutjar, valorar i estimar la persona morta. Potser t’adones que la seva presència física et condicionava i ets més lliure d’opinar. No només de criticar, sinó de deixar de banda els formulismes. Algú, no recordo qui, va dir: “La mort és com un ascens social, com una medalla que et donen”. M’agraden aquestes ironies perquè en el fons són certes. ___ És desconfiat? ___ Gens. ___ I quina relació té amb les paraules, de confiança o de vigilància? ___ Jo hi tinc una relació implacable. Les paraules són com els números, un tres és un tres! Si vostè m’ha dit imbècil, m’ha dit imbècil! Si dic que està núvol és que està núvol i si dic que està ennuvolat és que no està tot núvol! Un escriptor sap que cada paraula té una limitació i un sentit. I jo sóc molt partidari de no enganyar, de no exhibir-me a través del luxe de vocabulari que pugui tenir per demostrar que en sé molt.

___ Afirma que la tendresa no està de moda. ___ Sí, i aquesta capacitat humana és un privilegi en la vida. Hi ha una cançó francesa del mariner que arriba al port i que diu: “Per una mica de tendresa, què donaria jo...” És cert. ___ El Barça encara el fa patir? ___ Sí! Estan 2-1, guanyant, i falten 17 minuts i penso: “Quines probabilitats matemàtiques hi ha que facin un gol i t’ho esguerrin?” Si veig que les coses van malament, abaixo el volum de la ràdio perquè no vull més disgustos. ___ Per als articulistes vostè és com Messi: ha batut tots els rècords. ___ Rècords sí, és un fet objectiu. He escrit 11.000 articles de periodicitat diària, que s’han de sumar als que feia abans, de freqüència setmanal. M’alegra molt saber que en el món dels articulistes molta gent m’estima i em valora. ___ Llegint-lo, a vegades em fa molta enveja. Li sap greu sentir-se envejat? ___ No em sap gens de greu perquè no me’n sento. ___ Jo li dic que l’envejo. ___ No ho puc entendre. He llegit diversos autors i no he pensat mai que m’agradaria ser Faulkner. Confesso que a mi només m’agradaria ser l’Espinàs i no sé ni si ho aconsegueixo del tot. ___ Diu que un dels seus fracassos és no tenir prou manies que el facin interessant com a escriptor.

Però la mania de mantenir-se fidel a la màquina d’escriure el fa pràcticament únic al món. ___Em vandirquePaulAusterijoérem elsúnicsqueencara fèiem servir la màquina d’escriure. M’ofereix una comoditat enorme. La llàstima és que no n’hi ha, que s’acabaran. Quan se’n va el corrent elèctric sóc l’únic escriptor que puc seguir escrivint. La màquina m’acompanya perquè quan escric fa un tac-tac-tac, fa soroll, el món del silenci és terrible, i aquest sorollet em diu: “Espinàs, estàs treballant, de moment tens idees, vas fent...” ___ Però amb el seu enginy i amb la seva habilitat improvisant, a Twitter seria feliç. ___ És que jo en tinc prou amb una felicitat. Sóc bastant sobri, necessito poques coses. Una nit, a casa, vaig intentar fer-me l’escriptor interessant i em vaig posar un vas de whisky al costat. En acabar l’article em vaig adonar que ni l’havia tastat. Només havia fet el gest simbòlic de ser escriptor, va ser un fracàs absolut. ___ ¿Es pot dir que quan s’ha despullat més personalment ha estat quan ha parlat de la seva filla Olga?

Mireu el vídeo a Ara TV

___ El fet de ser una filla meva amb síndrome de Down pot fer pensar a la gent que aquest és el llibre més sincer, més profund, més sentimental de l’Espinàs. No ho crec així. Quan he parlat de la meva filla, i vull que se m’entengui bé, ho he fet amb el mateix interès, amb la mateixa voluntat de ser just amb què parlaria d’un amic o d’un paisatge, encara que el sentiment que jo pugui posar al darrere d’aquestes paraules sigui molt diferent. Si em demanen que em defineixi dic: “Em trobo fent el que faig, no m’ho he prefabricat”. Aleshores la gent et diu una cosa terrible, que ets polifacètic. Jo no sóc polifacètic, no tinc moltes cares, en tinc una de sola. El que passa és que aquesta cara és de debò i quan parlo de la meva filla Olga és la mateixa que quan parlo del futbol o de la posta de sol. ___ La coherència d’una mateixa mirada. ___És que és inevitable, jo no puc ser altra cosa que jo mateix. Hi ha gent que vol ser un altre, i socialment aquesta actitud li pot sortir molt bé o molt malament. Jo no m’he preocupat de ser un altre, m’he conformat a ser jo i mantenir-me fidel al que veig i penso. Però sense donar-hi cap transcendència ni més importància. ___ Parli’m de la Isabel Martí. ___No és una editora, és l’editora. L’admiro profundament. Sense la Isabel Martí, aquest llibre no s’hauria fet. Quan li dónes un original se’l llegeix set vegades i al marge de cada foli de l’original t’hi posa una indicació: potser massa llarg, massa curt. I jo li faig cas en el 99% dels casos. El que m’agrada més és la frase que posa de tant en tant: “Cal?” No es pot dir amb més brevetat. Cal? I això vol dir: “Josep Maria, pensa-t’hi, potser que ho treguis”. És impensable la meva maduresa d’escriptor sense l’activitat i la presència de la Isabel Martí. ___ Què li queda per fer? ___ Llevar-me demà. Això és el màxim futur, i encara he exagerat una mica. Si faig això tot està resolt. I després ja faré una altra cosa. ___ Per tant, no li puc demanar quants llibres li queden per escriure. ___ En dec tenir 5 o 6 d’inèdits. Però no estan acabats.

I per si de cas l’editora es planteja ja la possibilitat de publicar-los. Admeto per endavant que jo mateix dic: “Cal?” ___ Crec que no cal dir res més. ___ Doncs si no cal, gràcies per una conversa tan distesa en què penso que no ens hem allunyat gaire de la veritat. Dic gaire: una mica sempre te n’has d’allunyar.

“Sóc bastant sobri, necessito poques coses” “El màxim futur és llevar-me demà” DIUMENGE 21 D’ABRIL 2013

ARA ENS EN SORTIM

“He après que puc ajudar altres joves, i així he descobert coses de mi mateix”

Text Sònia Sánchez l Dragos ja no té por. Quan va arribar de Romania fa quatre anys tot l’atemoria. “Tenia por del món”, resumeix ell mateix. Llavors tenia 15 anys i acabava d’aterrar en un institut del Baix Llobregat, directament a quart d’ESO. Però no sabia l’idioma i recelava de tothom. “Tot em semblava estrany, no entenia res del que em deien i sempre pensava que estaven parlant de mi. Tothom era dolent”, recorda rient.

“Però ara sóc una altra persona”, afegeix amb orgull. Amb el seu treball personal i la valuosa ajuda d’una càmera de vídeo, ha aconseguit desfer-se d’aquella basarda i ha descobert, de passada, la seva vocació.

Per això, el Dragos Martin parla quasi amb devoció del projecte Youthme, de la Fundació Pere Tarrés: l’experiència ha aconseguit obrar un miracle en la seva personalitat en menys d’un any. El programa es va posar en marxa el 2011, dirigit a joves immigrants en contextos socialment vulnerables. Amb la càmera de vídeo com a eina, els educadors de la Fundació fan que els nois i noies protagonitzin el seu propi procés d’autoconeixement i empoderament.

El Dragos va haver de posar-se davant d’una càmera i parlar d’ell mateix. Amb 18 anys, ja dominava una mica més l’idioma, però no del tot. “Al principi em feia molta vergonya gravar-me: tenia por que els altres s’enriguessin de mi. Però això se’n va a mesura que vas gravant cada setmana. Amb el temps vaig decidir mirar els meus vídeos de feia un mes i vaig veure un canvi tan gran en mi mateix que vaig pensar: «Encara pots fer més»”, relata.

E

14 15

A través de l’objectiu d’una càmera, el Dragos Martin ha aconseguit conèixer-se a ell mateix i ha trobat la seva vocació.

Arribat amb 15 anys des de Romania, no va aconseguir integrar-se ni a l’escola ni a la societat catalanes, però amb el projecte Youthme, de la Fundació Pere Tarrés, ha aconseguit girar la situació com un mitjó. Ara ja sap qui és i què vol: ajudar altres joves immigrants perquè no passin el mateix que ell DIUMENGE 21 D’ABRIL 2013

Amb tres companys més, també va haver de fer un documental. Van haver de decidir el tema i l’estructura, escriure el guió, gravar-lo i muntar-lo. Vinguts des de països i contextos ben diferents, van escollir com a tema una passió que tots tenien en comú: la música. “Cadascú escollia un cantant i l’entrevistava –relata el Dragos–, i d’allà va sortir el vídeo”, que es va presentar en un cinema de Cornellà. El Dragos recorda aquella presentació pública com el dia en què va perdre la por de parlar en públic. “Al taller amb els companys jo sempre estava callat, però allà vaig ser el primer a respondre a les preguntes del públic. Volia demostrar-me a mi mateix que podia”, apunta.

El jove que no tenia veu Amb la por, el Dragos havia perdut també la vergonya que temps enrere li va fer que hi hagués qui pensés que no tenia veu. Ara pot parlar sense parar i davant de cent persones si cal. “Encara que no entenguin bé el meu castellà, ja m’és igual”, bromeja. A través de l’objectiu d’una càmera, ha trobat la seva veu i s’ha descobert a ell mateix.

“El documental l’hem fet quatre companys i a tots quatre ens van fer fora de l’institut. Bé, a mi no em van fer fora però em mantenien allà sense saber l’idioma, que és el mateix. Ara volem anar a presentar-lo davant d’altres joves que tampoc no hagin pogut acabar l’institut per dir-los que no s’acaba el món”, destaca orgullós. Després de tres anys perduts, mirant d’integrar-se al sistema

educatiu, el Dragos podia per fi ensenyar al món un èxit propi.

No el van fer fora de l’institut però el seu primer any a quart d’ESO va suspendre totes les assignatures perquè no sabia la llengua. La frustració va ser tan gran que va demanar als seus pares tornar a Romania. Aquell mateix estiu, se’n va tornar tot sol, però allà les coses també havien canviat. Els amics havien marxat a estudiar a altres llocs i la seva vida d’allà ja no existia. Així que va tornar a Catalunya. Aquest cop va anar a parar a la fundació El Llindar, per preparar la prova d’accés a un cicle formatiu de grau mitjà. Una prova que va suspendre dos anys seguits. “El primer cop perquè no

Projecte europeu Joves resilients Uns 130 joves d’origen immigrant van participar l’any 2012 en el projecte Youthme, de la Fundació Pere Tarrés, que s’ha desenvolupat en cinc països europeus amb la col·laboració d’altres entitats locals. A més de l’experiència a Catalunya, també s’ha fet a França, Itàlia, Romania i Grècia. En tots els casos eren joves de 14 a 23 anys que havien emigrat a un altre país, ja sigui amb la seva família o sense cap referent adult, i que estaven en situació de vulnerabilitat social.

El projecte, que ha comptat amb el suport de l’Unicef i amb el finançament de la Unió Europea, té com a objectiu final formar joves resilients –els que superen les dificultats– perquè serveixin de model a altres nois i noies en la seva situació. I ho fa a través d’un element motivador per a ells: el vídeo.

Videoteràpia

XAVIER BERTRAL

sabia l’idioma i el segon perquè no em semblava important, la feia perquè els pares m’hi obligaven”.

La por que el Dragos recorda d’aquells temps és probablement el que senten molts nanos arribats a mig curs des d’un altre país, que de sobte es troben dins d’una cultura diferent, amb un idioma que no entenen i tot de gent desconeguda. Com diu el Dragos, és “com venir d’un altre planeta”. Sense un bon sistema d’acollida, alguns pot ser que no superin aquesta barrera, i el Dragos n’és conscient. “Una persona que arriba aquí i està sola necessita algú que l’acompanyi i l’ajudi, i jo això no ho vaig tenir”, reflexiona. Explica que li oferien algunes

hores de català a la setmana, però com que li costava preferia no anar-hi i es quedava voltant pel carrer. “Sense Youthme, segurament jo avui seria una persona tirada pel carrer o estaria fent coses dolentes”, admet.

Després del documental, el Dragos va decidir participar en la segona part del programa –que s’anomena Crossworker–, en què ha hagut de ser ell qui ajudi altres nois que estaven en la seva mateixa situació. En els últims sis mesos, ha hagut d’aplicar en altres joves immigrants els mètodes que van aconseguir un canvi radical en ell mateix i l’experiència ha estat doblement gratificant.

Com ell diu, el Dragos d’avui no és el de

fa un any. Ara ja sap qui és i què vol fer.

“He après que puc ajudar altres joves i això m’ha fet descobrir coses de mi mateix, perquè mai hauria pensat que necessités ajudar els altres”, assegura.

Aquest maig es tornarà a presentar a la prova d’accés a cicles formatius, però aquest cop serà diferent perquè ja no l’hi obliga ningú. “Ara tinc ganes de fer moltes coses”, subratlla. Encara dubta entre imatge i so o educació social. Ha descobert que el vídeo l’apassiona, però també l’ha marcat l’experiència de servei.

“Vull ajudar joves com jo. Encara em queda molt per aprendre –apunta–, però crec que ho puc fer millor que altra gent perquè jo he passat pel mateix”.

Durant vuit mesos, els joves van fer servir una càmera de vídeo per explicar la seva realitat. A través del vídeo, treballaven les seves capacitats i habilitats, aprenien a treballar en equip i potenciaven la seva creativitat, alhora que mostraven el seu entorn i les seves circumstàncies. Aquesta fórmula d’empoderament dels joves, fentlos protagonistes del seu propi canvi, fa servir tres enfocaments: la videoteràpia –un mètode per al creixement personal que utilitza eines de l’anomenada teràpia Gestalt–, el vídeo participatiu i la reflect-action –construcció col·lectiva dirigida a l’acció–. El programa pretén que els vídeos –que estan penjats a la web Youthme.eu– serveixin de model per a altres joves immigrants que pateixen les mateixes dificultats d’integració social. Alhora, alguns dels joves, com el Dragos Martin, fan un pas més: se’ls forma per ser crossworkers o resilients, ajudant altres joves amb les mateixes problemàtiques.

DIUMENGE 21 D’ABRIL 2013

FINESTRA AL MÓN És el Sindur Jatra, o festival de les pólvores vermelló, que se celebra cada any als afores de Kàtmandu per celebrar l’arribada de la primavera i de l’any nou nepalès. A la festa hi participen milers de persones, que es llancen el pigment les unes a les altres mentre passegen els seus déus en lliteres al ritme del so de tambors tradicionals. Les pólvores vermelló són símbol d’espiritualitat i bons auguris i en moltes comunitats hindús les dones casades les porten a la línia divisòria del pentinat.

NAVESH CHITRAKAR / REUTERS

EL VIATGE Un recorregut per la vida nocturna més lletraferida de Nova York. Bars, tavernes, restaurants, hotels, llibreries de vell... Ja no s’hi fuma, i s’hi escriu i llegeix menys, però segueix sent la ciutat on el son és inútil, com deia Simone de Beauvoir Dwight Gardner The New York Times

Els caus literaris de Manhattan a uns anys el novel·lista d’origen rus Gary Shteyngart va concedir una entrevista a la revista Modern Drunkard [Borratxo modern] en què lamentava el que ha passat amb la vida nocturna literària a Nova York durant els últims deu anys. “Hi ha tan poca gent amb qui beure”, afirmava.

“Resulta patètic quan penso en els meus ancestres. Doneu-los una ampolla de xampú i munten una festa”.

No fa gaire, em vaig allotjar a l’Algonquin, l’hotel del barri de Midtown on Dorothy Parker i Alexander Woollcott intercanviaven pulles amb alè de gin. El vaig utilitzar com a base per recórrer l’illa de cap a cap durant uns dies i confirmar si Shteyngart tenia raó. Si no quedava res de la vida nocturna literària, almenys podria inhalar l’essència d’algun vell fantasma borratxo de paraules.

Abans de començar em vaig posar en contacte amb un grapat d’escriptors i editors agradables. Volia saber què en pensaven. Lorin Stein, director de la revista Paris Review, va respondre que la prohibició de fumar “va ser la sentència de mort”. Daniel Halpern, editor d’Ecco Press, va apuntar que internet ha eliminat la necessitat de xafardejar i de consolar-se dels escriptors joves.

Malgrat tot, volia abordar Manhattan com a turista literari. Volia conèixer de primera mà els seus punts de trobada, tant els vells com els nous. Volia saber si encara perviu, per a un cert tipus de bibliòfil que busca, “alguna cosa en l’aire de Nova York que fa que el son sigui inútil”, en paraules de Simone de Beauvoir.

La primera nit em vaig vigoritzar amb un còctel al meu bar predilecte, el Jimmy’s Corner, un antre tronat de Times Square amb decoració de boxa. És on se solien reunir els empleats del New York Times Book Review en ocasions especials, com aquella en què Cormac McCarthy va sortir al programa d’Oprah Winfrey.

Per sort, el petit local era ple com un ou, com ho era el Café Loup, un restaurant elegant però sense pretensions del barri de West Village que segueix unint generacions d’editors, acadèmics i es-

Vaig travessar el centre fins al Kettle of Fish, un bar situat al West Village dels Green Bay Packers, un equip de futbol americà de Wisconsin. Té un sostre baix, un aire casolà i fama de reunir amants dels llibres. És l’únic lloc on vaig veure algú que bevia mentre treballava en un manuscrit. Vaig seguir al Lolita, al SoHo, on els pocs clients que llegien ho feien amb llibres electrònics, i vaig acabar la nit al McSorley’s Old Ale House, a East Village, la taverna irlandesa més antiga de Manhattan. Es diu que hi ha passat Abraham Lincoln i sempre l’han freqüentada moltíssims escriptors.

F 18 19

DIUMENGE 21 D’ABRIL 2013

“Traieu la pols als llibres”

El NoMad Hotel utilitza els llibres com a mobiliari. NOMAD HOTEL

criptors, i és conegut per les patates fregides amb maionesa de mostassa de Dijon i els cargols. A finals dels 90, hi solien anar Susan Sontag i Paul Auster.

Stein afirma que avui dia “és el més semblant a un punt de trobada d’escriptors en el sentit clàssic”.

Si algú dubta que la paraula encara és capaç de mobilitzar multituds és que no ha visitat el Nuyorican Poets Café, al

Lower East Side. Vaig arribar-hi aviat per assistir a un concurs de poesia i la cua de l’entrada recorria gairebé tota l’illa d’edificis. A unes quantes travessies, al KGB Bar –un espai fosc, íntim, amb una decoració d’inspiració soviètica– el novel·lista de culte Kris Saknussemm declamava fragments del seu nou llibre autobiogràfic Sea monkeys davant un públic poc nombrós però entregat.

Vaig tornar a l’Algonquin, quan ja havia begut diverses cerveses i el cap només em rodava una mica, i vaig penjar al pany la seva particular versió del cartell “No molesteu”: “Silenci, sisplau. Escric la gran novel·la americana”. L’hotel ha estat renovat de dalt a baix recentment, ara té un aspecte una mica fred i de negocis, tot i que encara s’hi pot veure la famosa gata de l’hotel, la Matilda, saludant els clients mandrosament.

Tot i que, des de fa anys, van desapareixent llibreries a Manhattan, últimament hi abunden els hotels d’inspiració literària amb estil. The Library Hotel, situat prop de la Biblioteca Pública de Nova York, combina l’elegància amb un aire de cau de rates de biblioteca. Cadascuna de les 10 plantes està dedicada a una de les categories bibliogràfiques de la classificació decimal de Dewey. Si voleu que us endrecin l’habitació, el cartell que es penja al pom declara: “Sisplau, traieu la pols als llibres”.

El nou NoMad Hotel, anomenat així per la seva ubicació (al nord del Madison Square Park), utilitza els llibres com a mobiliari d’una manera juganera i artística. Encara que no us pugueu permetre passar-hi una nit (a partir de 233 euros al canvi actual), preneu alguna cosa a la seva cocteleria-biblioteca, que consta de dos pisos amb sostre de volta i prestatgeries il·luminades.

Es pot passar una tarda ben aprofitada dedicant-se senzillament a passejar i

(1) La McSorley’s és la taverna irlandesa més antiga de Nova York. John French Sloan va retratar el seu interior en aquest oli del 1912. LEORNARD J. DE FRANCISCI (2) El Library Hotel, d’inspiració literària amb estil, combina l’elegància amb l’atmosfera de cau de rates de biblioteca. LIBRARY HOTEL (3) La llibreria Strand té piles de volums per remenar. Escriptors i crítics s’hi han venut sempre els llibres que els sobren. KEVIN HARBER

1 a absorbir l’ambient que emana de molts dels hotels de Manhattan amb associacions literàries. El Plaza, al Central Park, és on F. Scott Fitzgerald va situar parts d’El gran Gatsby; Tennessee Williams va viure un temps a l’àtic de l’Hotel Elysée, a Midtown; Saul Bellow va fer una bella descripció de L’Ansonia, situat a Upper West Side, a Carpe Diem, i al Chelsea Hotel, per on ha passat tothom, des de Charles Bukowski a Patti Smith, és on Arthur C. Clarke va escriure 2001: una odissea de l’espai.

L’endemà em vaig dedicar a les llibreries. El temps en què el que es coneixia com a Book Row, que recorria la Quarta Avinguda entre el carrer Vuit i el Catorze, concentrava unes 36 llibreries de segona mà ha passat a la història: l’última va tancar el 1988.

2

Amb tot, fa goig contemplar les supervivents. La Bauman Rare Books, a Midtown, és una mena de temple del seu gènere. És un indret on es pot mirar, però no tocar. Hi ha volums d’un valor –i d’un preu– gairebé incalculable, com la primera edició d’El paradís perdut de Milton (1669), a la venda per 35.000 dòlars. La 192 Books és a Chelsea. Té una selecció petita però molt ben triada

3

d’obres de ficció i de noficció. Està situada gairebé davant d’una altra llibreria que val la pena visitar, la Printed Matter, dedicada a publicacions d’artistes, que té un esperit punk i un aire rebel.

També m’agrada la Unoppressive Non-Imperialist Bargain Books [Llibres no opressius no imperialistes a preu de ganga], a West Village, pel nom i perquè ofereix una selecció poc convencional d’estocs no venuts a bon preu.

Em vaig reservar les dues millors per al final. La Saint Marks Books Hop, un establiment independent situat a Lower East Side, té una selecció de títols excel·lent i una oferta de revistes literàries encara millor. The Strand no és gaire lluny, a Broadway, 828, i té piles de llibres per remenar. Durant decennis, una munió d’escriptors i crítics han acudit a aquesta llibreria per fer una mica de caixa venent-se llibres que els sobraven i per ressenyar còpies.

Ja havia vist prou del Manhattan literari per estar d’acord amb Woody Allen, que deia al principi de Manhattan, del 1979: “Adorava Nova York. Era el seu ídol”. Jo ja en tornava a estar completament enamorat.

DIUMENGE 21 D’ABRIL 2013

L’APARADOR Ginys, complements i idees originals per alegrar la vida del lector, tant si és un amant del paper com del digital Aure Farran

Imprescindibles del bon lector Comoditat Per gaudir d’una lectura més còmoda amb l’ereader estirats al llit, podeu optar per un faristol com aquest de la casa Belenci. El venen amb molts estampats i inclou una tapa de protecció. A www.latiendadebelenci.c om. Des de 23 €

20 21

E-reader Llum de guia Tires d’il·luminació per donar vida a les prestatgeries i facilitar la recerca del pròxim llibre a llegir. Funcionen amb piles i tenen díodes de baix consum. Les trobareu en diferents colors a Ikea. 3,50 €/unitat

Intimitat Per protegir els vostres llibres preferits o preservar la intimitat de les vostres lectures podeu optar per una funda. N’hi ha molts models, com aquest Flower Power que podeu trobar a la Fnac. 4 €

DIUMENGE 21 D’ABRIL 2013

Il·luminació Belkin proposa als lectors d’e-books aquesta làmpara.

Amb llum càlida, inclou tres potents leds i dos nivells de lluminositat. Pesa poc i disposa d’un braç articulat per ajustar-la a l’angle necessari. A PC Box. 15,50 €

El llibre electrònic suma adeptes.

Wolder ens proposa aquest model amb pantalla TFT de 7 polzades i que inclou reproductor de vídeo i de MP3. A El Corte Inglés. 70,90 €

Estil original Dels llibres vells també se’n poden fer complements de moda, com bosses de mà. Aquest model, en concret, és de la botiga ExLibrisPurses i s’ha creat amb les cobertes d’un llibre de la sèrie de la detectiu Nancy Drew. A www.etsy.com. 35,95 €

Referència Els tradicionals punts de llibre de paper han deixat pas a marcapàgines amb dissenys originals i personalitzats. Com els que ofereix Missma i que es poden comprar a la seva pàgina web. 6 €

Descans Don Almohadón ha dissenyat aquest coixí de lectura, molt confortable, especialment pensat per fer-lo servir al sofà. El podeu trobar a www.outlet-textil.com. 54 €

Espai personal Per als amants de la lectura amb poc espai (i amb bon poder adquisitiu) la firma italiana Nobody&co va dissenyar la Bibliochaise, que permet guardar 5 metres de llibres. 5.100 €

Protecció Fonamental per conservar en bon estat els vostres llibres electrònics.

Aquesta funda de la casa Papyre ofereix un disseny modern i pràctic.

A El Corte Inglés. 20,50 €

Decoratiu Per als que es resisteixen a abandonar el llibre de paper, una proposta perquè llueixin a les prestatgeries. Aquest model dels personatges Morph & Chas el trobareu a www.yoquierounodeesos.com. 29 €

Disseny L’estudi holandès Smeets Design ha concebut aquesta prestatgeria multifuncional. La Lili Lite no només permet guardar llibres, sinó que també disposa d’un llum de lectura i un marcapàgines que fa que el llum s’apagui quan es desa el llibre. 119 €

DIUMENGE 21 D’ABRIL 2013

DISSENY Les joies que crea són icones de Tiffany & Co. Exmodel d’èxit, és també mecenes cultural i promou la recuperació d’un petit poble gironí, Sant Martí Vell Teresa Turiera

Elsa Peretti, petits detalls convertits en art lsa Peretti té 72 anys. Ha viscut molt, tot esculpint la seva trajectòria professional a foc lent. El seu cos ja no és el d’aquella model que va captar l’atenció de Salvador Dalí, que han plasmat en dibuixos i fotografies personatges com Andy Warhol o Helmut Newton; aquella italiana esbojarrada, altíssima i imprevisible que va acollir la Gauche Divine barcelonina de finals dels 60, i que a Nova York va despuntar fent complements i joies per a dissenyadors com Roy Halston o Giorgio di Sant’Angelo. Des del 1974 les seves peces són icones de Tiffany & Co., la joieria de Nova York immortalitzada per Truman Capote a la novel·la Esmorzar al Tiffany’s. Però la seva ment i les seves mans inquietes no s’aturen ni un moment. Entre cigarret i cigarret desgrana amb la mateixa energia records viscuts i projectes de futur.

“El que té a veure amb mi és la meva feina, no la meva imatge. He treballat molt, i he voltat per tot el món buscant els millors artesans, capaços d’imitar amb un relleu perfecte les formes de la natura, de veure i reflectir en un objecte l’essència, l’ànima de les coses, aquella puresa original”. El fet de ser miop i d’haver de fixar molt la vista va accentuar des de ben jove el seu sentit del tacte i la passió pels detalls més petits: “Els objectes que faig són per ser tocats, per ser viscuts. M’agrada reflectir el contorn i la forma que va agafant cada peça amb l’ús del dia a dia. Tot té un sentit estètic, i el meu objectiu és que les peces que faig es converteixin en un símbol durador, més enllà de les modes”.

Nascuda a Florència el 1940, als 21 anys va fugir de la vida benestant i burgesa que el seu pare, un magnat del pe-

E 22 23

DIUMENGE 21 D’ABRIL 2013

troli italià, li havia previst. “Vaig trigar molts anys a reconciliar-me amb el meu pare, però ell és qui em va inculcar el sentit del deure i, mirant-ho amb perspectiva, he vist que, en el fons, tot el que he fet ha sigut per a ell”. Graduada en disseny d’interiors, el 1966 aterra a Barcelona, on comença a despuntar com a model i s’introdueix en els cercles d’artistes com l’escultor Xavier Corberó, els fotògrafs Oriol Maspons i Colita o els germans Regàs. “Va ser precisament la Colita qui el 1969 em va dir: «No seràs una dona independent fins que no tinguis una casa pròpia». Em va empènyer a comprar una casa mig enderrocada a Sant Martí Vell”.

2

1

3

Aquest poble del Gironès –que ara té poc més de 200 habitants– estava pràcticament en ruïnes, a causa de l’èxode cap a la ciutat. De mica en mica va anar comprant casals del nucli històric, amb la intenció de restaurar-los mantenint el seu passat rústic i popular d’una manera gairebé artesanal, pensant en l’harmonia estètica de tot el conjunt.

“Allà va començar la meva relació amb aquest poble medieval, i el meu compromís per la conservació i recuperació del seu patrimoni arquitectònic”. Ara mig poble és seu. Les cases han cobrat vida i s’han convertit en una empremta fidel del seu viatge vital: fotografies, records, peces originals, antiguitats, objectes que van servir d’inspiració per fer el que per alguns ja són icones de la joieria moderna, com les bosses de mà en forma de mongeta, els cinturons de plata inspirats en l’esquelet d’una serp o els braçalets que reprodueixen en plata l’os del canell. Les gruixudes parets de pedra guarden també el record de llargues

vetllades a les quals eren convidats arquitectes, intel·lectuals i artistes de totes les disciplines, entre d’altres, Antonio Gades o La Chunga.

Salvador Dalí va demanar-li que posés com a model. “Era molt bon conversador mentre pintava, però un dia em va fer vestir de monja i, si durant els descansos sortia a prendre una mica el sol a la platja de Portlligat, em renyava molt, perquè deia que les monges no prenien mai el sol!” Uns anys més tard, va tornar a coincidir amb Dalí a Nova York. “Li agradava envoltar-se de gent molt més jove que ell. Volia estar al dia de tot, i escoltar què pensàvem les generacions emergents”.

El 1968 Elsa Peretti marxa a Nova York per desenvolupar la seva carrera com a model, però ben aviat s’adona que als 30 anys ja seria massa “vella” per a aquesta professió. Era traçuda, i li agradava dissenyar les seves joies i complements. Va ser així com Giorgio di Sant’Angelo, el gran exponent de la mo-

L’església de Sant Martí Vell La Fundació Elsa Peretti s’ha encarregat íntegrament de finançar la reconstrucció de tota la coberta exterior i la restauració interior de l’església romànica de Sant Martí Vell.

Les tasques de restauració fetes durant la tardor passada en el presbiteri de l’església han posat al descobert restes arqueològiques d’un assentament romà (s. II aC - I dC). Posteriorment s’hi va edificar un recinte fortificat altmedieval, que va ser enderrocat per construir-hi l’església romànica (s.

XI-XII). I a sobre s’hi va edificar al s. XVI l’església actual de Sant Martí Vell. Al sostre de l’església s’hi han descobert frescos del s.

XVI que mostren imatges de dracs de color vermell intens. Segons l’equip de restauradors, de l’empresa Gamarra i Garcia, responen a un model iconogràfic propi de l’època de la contrareforma, que es troba també a l’església de Sant Feliu, a Girona.

“En sento immensament feliç quan les meves idees, executades a través de la Fundació, tenen alguna cosa en comú amb la iniciativa pública i es plasmen en projectes i resultats que em fan sentir apreciada per tot l’amor que he bolcat en aquest poble, on alguns encara ara m’anomenen la boja!”

Un dels últims projectes d’aquesta emprenedora discreta, però incansable, és la creació del Celler Eccociwine, una extensió de 13 hectàrees al peu del Parc Natural de les Gavarres on han recuperat el cultiu tradicional de la vinya i han aconseguit ser el primer productor d’Espanya a obtenir el certificat europeu de producció lliure de CO2.

DIUMENGE 21 D’ABRIL 2013

5

24 25

da hippy i psicodèlica dels 70, li va encarregar les primeres peces per decorar una de les seves col·leccions. Després va col·laborar amb Roy Halston, dissenyador emblemàtic que vestia, entre d’altres, Jacqueline Kennedy, Elizabeth Taylor o Bianca Jagger. “A Espanya era coneguda com a model, però a Nova York valoraven els meus dissenys. Halston i Warhol em deien «Va, vés, fes-ho!», i això em donava molta energia”.

Què ha après dels seus mestres? “De Gaudí sempre m’ha fascinat la seva interpretació de les formes de la natura.

L’escultor Xavier Corberó em va inculcar la cura pels materials i l’execució perfecta de la seva visió. Els artesans xinesos són els reis amb les mans, tot i que instintivament tendeixen a fer coses molt sofisticades. Fa 35 anys que treballo amb ells! I també he après coses molt pràctiques, com el consell que em va donar Roy Halston, i que m’ha sigut molt útil: em va dir que, en joieria, havia de fer com en el món de la moda, i dissenyar col·leccions large, medium and small, és a dir, per a totes les butxaques”.

Les seves creacions van començar a vendre’s als magatzems Bloomingdale’s, i un bon dia van arribar a les mans del director artístic de Tiffany & Co., que volia renovar la imatge de la joieria, creada el 1837 a Manhattan. “Vaig haver de lluitar contra moltes convencions. En aquell moment eren tan conservadors que fins i tot tenien un reglament intern que obligava les dones que entraven a Tiffany a portar sostenidors!”

Peretti va signar el seu primer contracte amb Tiffany & Co. el 1974, tot i que fins al 1982 no va posar la seva signatura a les peces que dissenyava. “Per a mi va suposar obrir-me al món. Podia viatjar per anar a buscar nous materials al seu lloc d’origen i conèixer els artesans que els treballaven”. 40 anys després, escultors, fonedors, orfebres o bufadors de vidre encara visiten Elsa Peretti a Sant Martí Vell per comentar els seus últims dissenys o donar vida a noves formes. Algunes d’aquestes peces s’ha convertit en un clàssic, amb presència també en museus com el Metropolitan Museum of Art o el British Museum.

Arribats a aquest punt, què és l’èxit per a Elsa Peretti? “L’èxit és saber dir que no. La por del fracàs és dir sí a massa coses”. Aquest 2013 Tiffany & Co. acaba de renovar per 20 anys més l’acord de venda exclusiva dels dissenys d’Elsa Peretti. Un acord pel qual la dissenyadora ha rebut 47 milions de dòlars, a més de seguir ingressant el 5% de les vendes de les seves peces.

DIUMENGE 21 D’ABRIL 2013

4

(1) Elsa Peretti, sempre amb un cigarret a la mà, fotografiada a Sant Martí Vell. (2) Alguns dels complements que ha dissenyat, com el mític cinturó amb cap de

serp de plata. (3) Collage vital de la dissenyadora. (4) Carrers empedrats de Sant Martí Vell. DAVID BORRAT (5) Peretti, vestida de monja, fent de model per a Dalí. ORIOL MASPONS

La Fundació Elsa Peretti Bona part dels ingressos obtinguts per l’acord amb Tiffany & Co els gestiona la Fundació Elsa Peretti, creada el 1996 amb l’objectiu d’impulsar i fer reviure el patrimoni cultural, artístic i arquitectònic de Catalunya. “Als anys 90 em vaig adonar del gran buit de mecenatge, patrocini i ajudes al món de la cultura, i especialment a la conservació del patrimoni cultural i arquitectònic.

La meva feina com a dissenyadora m’ha permès constatar que a Catalunya hi ha un talent i una capacitat creativa immensos, i un important patrimoni històric que cal mantenir”.

Què valora a l’hora d’ajudar un artesà o un artista emergent?

“L’esforç i l’espurna que veig en aquella persona: jo voldria ser l’encenedor d’aquesta espurna. És quan s’encén que es veu realment si el foc creatiu es manté o no. En aquest món global, els artesans tornen a tenir el seu paper, fan coses úniques i amb materials que no sempre són fàcils d’aconseguir.

Però per no perdre tota aquesta riquesa, l’artesà ha de ser pagat justament. Hem de donar les gràcies a tots els que en ple segle XXI segueixen treballant amb un esperit artesà. Sense ells, hauria sigut impossible desenvolupar la nostra fantasia”.

La Fundació ja ha invertit més de 12 milions d’euros en un centenar de projectes, des de tallers d’arquitectura especialitzats en restauració fins a una col·lecció històrica ordenada de documents del segle XVI sobre Sant Martí Vell, passant per la col·laboració amb el Museu Nacional d’Art de Catalunya en la conservació del fons fotogràfic d’Oriol Maspons.

Des del 2006 també impulsen projectes d’ajuda a persones amb discapacitat, protecció dels drets humans, educació i conservació del medi ambient.

“En aquest moment de crisi sento encara més el deure de comprometre’m amb la cultura. La llei de mecenatge hauria de fomentar molt més l’ajuda de les entitats privades. I ara que s’ha deixat de construir és un bon moment per triar molt bé què es recupera”.

ENOLOGIA

Vinyes a Sant Sadurní d’Anoia. XAVIER BERTRAL

es xifres són clares. La denominació d’origen Penedès concentra més d’un terç dels cellers ecològics de Catalunya (el 35%) i bastant més de la meitat de la vinya de producció agrícola ecològica (prop del 58%), segons dades del Consell Català de Producció Agrària Ecològica. En total, es calcula que produeix més del 40% del vi ecològic català. I l’evolució és creixent, asseguren el director de la DO Penedès, Francesc Olivella, i el seu president, Josep Maria Albet i Noya. Per això aventuren, i no és de visionaris ferho, que es pot convertir en pocs anys en la primera denominació d’origen ecològica de Catalunya “i també del món”, cosa que suposaria una difusió i una distinció cabdal per als seus vins i caves.

Sempre s’ha dit que el vi es fa a la vinya. En el vi ecològic gairebé es podria dir que es beu la vinya a glops. Gran part dels cellers de la DO Penedès han aplicat la màxima que la vinya és la primera que cal cuidar per obtenir un bon vi, però també “hi ha hagut una consciència de sostenibilitat ambiental”, subratlla Olivella. Els cellers intenten reduir tant com poden els processos d’emissions de CO2, i s’han buscat altres recursos per no haver de fer servir productes químics, com ara la confusió sexual.

Expliquem-ho. Hi ha unes papallones mascles que fecunden les femelles.

Les femelles ponen uns ous que es converteixen en larves i que, al seu torn, es mengen el raïm. Doncs per no haver de fer servir pesticides ni herbicides, els

L

La DO Penedès és l’única al món que treballa per aconseguir l’etiqueta de vi ecològic. Si se’n surt, hi haurà una difusió extraordinària dels vins catalans Trinitat Gilbert

La revolució ecològica de la DO Penedès agricultors col·loquen enganxades al filferro de l’emparrat de la vinya unes càpsules plenes de feromones, que es dissolen en l’aire i provoquen confusió sexual en el mascle: no troba la femella. I, per tant, no pot fecundar-la. El raïm, així, se salva de les larves.

Un altre motiu que ha portat la DO Penedès a les portes de la distinció única és haver-se adaptat a la demanda actual. “Existeix un públic creixent que demana vins ecològics, perquè saben que són més saludables”, continua explicant el director de la DO Penedès.

No era així quan Josep Maria Albet i Noya va començar, el 1978. El seu celler va ser el primer de Catalunya i de l’Estat que va començar la producció agrícola ecològica de la vinya. “Jo sóc vegetarià i

tenia clar que els productes químics es carregaven la vinya –recorda–. Aleshores em deien que el que feia estava passat de moda, perquè el que es portava era la química”. Amb el temps, les suspicàcies van desaparèixer perquè va posar el vi damunt de la taula i va començar a guanyar concursos i a desbancar els vins convencionals.

Sulfits i biodinàmica La imatge que ecològic equivalia a “esoterisme o vés a saber què més”, com recorda Josep Albet i Noya, es va trencar.

Ara hi ha molts productors ecològics i alguns que han començat a avançar en aquest món, també en evolució.

Un exemple d’això és el Celler Parés Baltà, dels germans Cusiné, que tenen

segell ecològic des de fa una dècada i que es van adonar fa anys que el que feien no només tenia un nom sinó que era tendència als mercats del nord d’Europa, els Estats Units i el Canadà. Josep Cusiné explica que tot i que la normativa dels vins ecològics permet usar sulfits (àcid sulfurós) en nivells molt baixos en el procés de vinificació per evitar que el vi s’oxidi i s’avinagri, hi ha un moviment que ja n’està produint sense utilitzar-ne i que ja es coneix amb el nom popular de vins naturals.

Josep Mitjans i Teresa Nin, de Caves Loxarel, també estan anant més enllà amb l’agricultura biodinàmica, que comparteix amb l’agricultura ecològica el respecte per la natura però suposa anar encara un pas més endavant. “La biodinàmica transmet encara més el territori al vi”, subratllen. Ho exemplifiquen amb el vi blanc monovarietal de xarel·lo que han fermentat en àmfores de fang i argila: són poroses i deixen respirar el vi.

Una suma de factors han fet arribar la DO Penedès allà on és. Què cal, ara?

“No podem obligar els cellers a fer ecològic –comenta Francesc Olivella–. Però creiem que el canvi de mentalitat ja hi és, i que ho faran sols”. Per anar guanyant terreny, explica, s’està modificant la normativa per promoure que tots els escumosos que s’hi facin siguin ecològics. L’objectiu final és estipular la categoria de denominació d’origen ecològica –que ara per ara no existeix– quan més del 80% o del 90% dels cellers de la DO Penedès la practiquin.

DIUMENGE 21 D’ABRIL 2013

PERFIL

ISABEL COIXET Berta Vilanova sabel Coixet viatja amb la màquina del temps fins a l’any 2017 en la seva nova pel·lícula de ficció, Ayer no termina nunca. El film, que protagonitzen Javier Cámara i Candela Peña i que s’estrena divendres a l’estat espanyol, mostra Catalunya d’aquí 4 anys a través de la relació d’una parella que es retroben després d’un temps de no veure’s i d’haver passat unes situacions difícils en les seves vides. Aquest cop la directora catalana, de 53 anys, ha tancat el focus i ha escollit una localització pròxima: Igualada. Una excepció en la trajectòria de la cineasta, acostumada a rodar en diferents països i en diferents llengües i a signar coproduccions internacionals, com va fer per exemple a Paris, je t’aime i Mapa dels sons de Tòquio.

Abans de dedicar-se a la publicitat, abans fins i tot de debutar com a guionista i directora de cine, Coixet es va llicenciar en història contemporània a la Universitat de Barcelona. És per això que enmig de la ficció sempre troba un lloc per a la realitat: a vegades en forma de documental, com amb Viaje al corazón de la tortura, que va rodar a Sarajevo durant la Guerra dels Balcans, i altres vegades amb pinzellades més petites que es difonen dins d’un relat fictici, com fa ara en aquest nou film, presentat en l’última edició del festival de Berlín i amarat de ressonàncies de la crisi actual.

La passió per l’entorn va guiar Coixet en la tria de carrera, però el cert és que el gust per les pel·lícules havia arrelat en ella des de ben petita. De nena solia fer companyia a la seva àvia, taquillera en un cinema, i per la comunió li van regalar la seva primera càmera. Va començar gravant anuncis i videoclips, va crear la seva pròpia productora –Miss Wasabi Films– i ara ja té una carrera cinematogràfica important, amb títols tan destacats com Mi vida sin mí i La vida secreta de les paraules, un drama psicològic que va ser premiat amb quatre Goya.

El nou film de Coixet se suma a altres títols amb referències al pas del temps en la seva filmografia, com Massa vell per morir jove i Coses que no et vaig dir mai.

Ayer no termina nunca és, en aquest sentit, un pont entre l’ahir, l’avui i el demà.

I 26 26

DIUMENGE 21 D’ABRIL 2013

PERE VIRGILI

Entre l’ahir, l’avui i el demà Després del documental ‘Escuchando al juez Garzón’, la directora de Sant Adrià de Besòs torna a la ficció, però sense perdre de vista l’actualitat. ‘Ayer no termina nunca’ fa una crítica a la societat actual i preveu un futur fosc per a Catalunya

PROPOSTES Rutes literàries L’Any Espriu, en què se celebra el centenari del naixement de l’escriptor, és potser un bon moment per visitar els escenaris vitals que alenen en la seva literatura. Si sou dels que gaudeixen resseguint les geografies que tenen

a veure amb els vostres escriptors de capçalera, us serà molt útil fer una ullada a la web d’Espais Escrits, que recull informació de rutes literàries d’arreu dels Països Catalans. + INFO www.espaisescrits.cat

Literatura infantil El dia de Sant Jordi s’inaugura el XXIXè Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Mollerussa. Maratons de lectura, bescanvi de llibres i objectes educatius, contacontes, balls del món, espectacles... Les activitats més diverses adreçades al foment del gust per la lletra escrita entre els més menuts tenen cabuda en aquesta fira, que aquest any té com a gran protagonista l’obra poètica de Joana Raspall. + INFO Fins al 3 de maig. www.clijcat.cat

Revetlla a la biblioteca Les biblioteques públiques catalanes organitzen, per primer cop i de manera conjunta, una revetlla de Sant Jordi. El programa inclou activitats com ara tastos literaris, lectures de poemes, concerts, titelles, presentacions de guies, bookcroossing i fins i tot degustació de dolços i observacions astronòmiques. + INFO www.gencat.cat

Novetats i llibres de segon ull Ada Parellada ón dies de llibres. Fa mesos que els escriptors copen els mitjans de comunicació: entrevistes i articles que parlen del que es presenta per Sant Jordi. El Dia del Llibre ha passat a ser el Dia de les Novetats. Som la generació Bimbo, volem el més “fresc del dia”, tot nou. I jo sóc la primera a gaudir-ne. Aquests darrers mesos m’he enganxat a la novel·la de Sílvia Soler L’estiu que comença, al Pura sang d’Ada Castells, a La néta d’Adam de Patrícia Gabancho i al Climent de Josep M. Fonalleras. Els recomano vehementment.

El cercle, però, és viciós. Les editorials, per vendre, es veuen obligades a treure novetats, que desbanquen els llibres publicats fa quinze dies i, al final, res es ven i només es guanya la vida el transportista.

El que hauria d’ajudar a fer rutllar el negoci l’està abocant a un abisme gens sostenible, ni per al medi ambient ni per a l’economia. Un senyal inequívoc que el sistema fa aigües és el tancament de llibreries emblemàtiques, sòlides.

Enmig del desencís, prop de casa, una espurna d’alegria: a Rosselló amb Aribau, a Barcelona, n’han obert una. És petita, deliciosa, gens espectacular, però hi ha gent tothora. Es diu Re-read, el nom ho diu tot: promouen la venda de llibres de qualitat de segona mà, tot i que escauria anomenar-los de segon ull. A mi, que sóc incapaç de llençar un llibre, m’ha anat de primera. Re-read m’ha ajudat a alleugerir la lleixa sense patir per veure la cultura a la brossa.

Les llibreries de vell han existit sempre, però aquesta té l’embolcall nou. I segons el que algun editor m’ha explicat, així són algunes de les novetats que es llancen aquests dies: continguts ja editats amb cobertes noves.

S

Roses i més roses Juntament amb els llibres, l’altra gran protagonista del dia de Sant Jordi és, sens dubte, la rosa. Any rere any ens hem acostumat a veure-les amb les versions més exòtiques. És difícil que cap proposta arribi a desbancar la varietat més clàssica, vermella i de tija llarga. Tot i això, per als més decidits o per als que per un dia tenen ganes d’innovar, a les floristeries i a les paradetes del carrer se’n troben de tots els colors, fins i tot en combinacions tan poc espontànies com la blaugrana, que va fer fortuna fa algunes edicions.

Aquest any, per primer cop, només les floristes de la Rambla han estat autoritzades a vendre-hi roses el dia del llibre, deslliurant-se així de la competència dels paradistes aficionats.

Però, per Sant Jordi, la rosa no està feta només de matèria vegetal.

La seva figura inspira tot tipus d’objectes, que reversionen la tradició i permeten una empremta menys efímera d’aquesta festa tan popular. Punts de llibre, figuretes de vidre, llepolies de sucre, roses de drap i de fil, collarets, penjolls, anells, arracades o sabons com els que es venen de manera online des de la web de Select-Oh. + INFO www.select-oh.net DIUMENGE 21 DE ABRIL 2013

GLOBAL NEWS *Millora el teu anglès amb el millor periodisme de ‘The New York Times’ William Van Meter

Dissenya joies extravagants i accessoris excèntrics i és coneguda per l’ús del plexiglàs i el gust pels colors brillants.

Va néixer a Istanbul fa 39 anys dins d’una família de diplomàtics i ara viu a París

YAZ BUKEY Mistery jewelry made with humor t’s fitting1 that Yaz Bukey lives in the shadow of the Centre Pompidou, its myriad primary-colored tubes clashing2 Against the ancient gray buildings of the Marais.

The colorful cartoon burst3 of Bukey’s namesake4 line of accessories is just as jarring5 when paired with ... well, anything. Imagine the “Who Framed Roger Rabbit” dichotomy between real world and animation, and that’s a start.

The main material for her jewelry is Plexiglas, and her palette is Crayola rich and bright. Subjects vary from stylized lipsticks, legs and hair dryers to a profile of Karl Lagerfeld’s head. But maybe you shouldn’t call her an accessories designer.

“I hate this word ‘accessories,”’ Bukey said in a sensuous French accent, wearing a brooch of her own design that looked like the “Rocky Horror Picture Show” mouth. “I used to say ‘complement d’objet.’ ‘Accessories’ makes them sound secondary.”

It was a cold midwinter day in Paris and Bukey, 39, was drinking jasmine tea in the cozy6 apartment she shares with her girlfriend of two years, Marie Marot, who also works in the fashion industry.

During Paris Fashion Week, Bukey presented her newest collection, Murder She Wrote, based on the TV detective show from the 1980s and ‘90s.

“I’m a superfan,” she said. “I was also inspired by Agatha Christie and the book ‘Le Mystere de la Chambre Jaune.”’

Bukey fetched7 some items for a preview, including an enormous scarf decorated with a print of magnifying glasses and word bubbles8 that read as ad hoc detective-show phrases like “These Are Serious Accusations!” A Yazbukey candle made with Cire Trudon (the lid is

I

28 29

DIUMENGE 21 D’ABRIL 2013

Yazbukey és el seu nom. El va dividir per fer el cognom. ROMINA SHAMA

Teachers

David Bridgewater/ Nick Lloyd

*

GLOSSARY

1. fitting: escaient 2. to clash: xocar 3. burst: esclat 4. namesake: homònim 5. jarring: discordant 6. cozy: acollidor 7. to fetch: portar 8. word bubble: bafarada 9. witty: enginyós 10. to lack: mancar 11. out of one’s mind: boig 12. pinch-hit: treballar com a substitut 13. runway: passarel·la 14. clutch: bolso 15. dash: un toc 16. waist: cintura 17. cage: gàbia 18. to intern: fer pràctiques 19. to prompt: inspirar 20. to draw from: inspirar-se en 21. stir: enrenou 22. run: tirada de producció

EXERCISE 1 Find these words in the glossary.

1. Small fashion items.

2. An ornament with a pin.

3. In the style of Salvador Dalí.

4. In a feminine manner.

5. Under a curse.

6. To give as a gift.

7. Strange.

8. Attractive in a fashionable way.

EXERCISE 2 Complete these sentences with the correct preposition.

1. I was also inspired ___ Agatha Christie.

2. Bukey was born ___ Istanbul.

3. In 1987, her father died ___ a heart attack at age 40.

1.accessories / 2. brooch / 3. Daliesque / 4. ladylike / 5. cursed / 6. to gift / 7. odd / 8. cool

EXERCISE 1:

ANSWERS

shoes and bags for the introduction of Cos, and has pinch-hit12 at labels like Rue du Mail and has done runway13 work for Diane von Furstenberg. (Remember those Dali-esque clock clutches14?) For three years, she has designed the accessories for Zac Posen’s Z Spoke line and now at the newly created ZAC Zac Posen.

“I rarely use the word genius, but Yaz is a genius in what she does,” Posen said. ‘`It’s been beyond my expectations the work she’s done for me, it’s so different.

“She is such a ladylike force,” he said.

“She can incorporate the utmost chic with a dash15 of humor in anything she does.”

Bukey was born in Istanbul. Yazbukey was actually her first name, and she separated it. (She refused to let her real name be printed because she thinks

globalnews@ara.cat

EXERCISE 2:

Bukey s’ha inspirat en Agatha Christie per dissenyar la col·lecció ‘Murder, she wrote’

Please send us your doubts and questions to:

by / 2. in / 3. from / 4. through

a pair of luscious Plexiglas lips) was introduced this month. The scent is complex.

“Imagine a man on his motorbike in the 1950s,” Bukey said, “and you have red lipstick, hair spray and your boyfriend’s leather jacket.” It has been at Colette in Paris during February and came to Barneys New York in March. (Her jewelry is at Kirna Zabete in New York and the Webster in Miami.)

Later this year, Bukey will also introduce her line of peculiar home decor: witty9 conversation pieces like a fake piano top to turn your table into a party and a one-dimensional fireplace to hang on the wall if your apartment lacks10 one.

“People know me for Plexiglas and bright colors,” she said. “If I do a dark collection, it doesn’t work. I tried with Cult. It was all black and silver and gold.

Buyers were like: ‘Are you out of your mind11? What you do is pop.’ I understand. Yazbukey is colorful stories. I call it sophisti-pop. Now I bring in things like scarves and handbags, and then the Plexi can become the brooch you attach on your scarf, the charm or mirrors in your bag.”

Bukey’s artistry is broader than is evident in her line. She designed all the

it is cursed.) Her father, Husnu, was a Turkish ambassador but born in Egypt.

He was descended from Muhammad Ali Pasha, who gifted the Luxor Obelisk to Paris.

Her mother, Muruvvet, was equally exotic. “Her family is a mix of Tartar from Mongolia and a kind of tribe in the ex-USSR,” Bukey said. “Supposedly they had the girls with the smallest waists16.”

The family lived in Saudi Arabia, Egypt, the Netherlands and Algeria, among other countries. Bukey and her sister, Emel, attended French-language schools.

“My parents were language freaks,” she said. “We had someone to teach us Turkish, Spanish, Italian, French and English.”

In 1987, her father died from a heart attack at age 40. “That’s the day our lives changed,” Bukey said. “We were trained to become wives of ambassadors or be in politics. Then we found ourselves in Istanbul without knowing anyone. I was shocked we had to walk in the street. We had been in golden cages17.”

She worked her way through school and moved to Paris to study industrial and graphic design. Graduating in 1995, she interned18 at McQueen-era Givenchy and Maison Martin Margiela before assisting Jeremy Scott. In 1999, she left to start Yazbukey with her sister.

Bukey’s odd choice of material for her jewelry actually comes from a personal place. As children, the sisters would visit their uncle’s Plexiglas factory. (“We used to play with the machines,” she said.)

Shortly before the debut, their mother died, which led to a deep depression. “I became a zombie and stayed in for two years,” Bukey said. But the darkness prompted19 the inverse in the work.

“We used to put in movies and stop them and draw from20 the screen,” she said.

The line caused an immediate stir21.

“People wanted to see what Jeremy Scott’s assistant would do,” Bukey said.

Bjork saw the first collection at Kokon To Zai in London and bought the entire run22.

“The first season we had three stores, then seven, then 10,” she said.

Her sister left the team in 2010 to return to Turkey to be an artist. “It’s twice the work,” Bukey said. “The design part is really cool, but production, dealing with stores, factories – it’s a real nightmare.”

The sisters are still close. Her sister’s dog is the brother to Victor. “When I go to Istanbul,” Bukey said, “I stay in a hotel because her dog wants to bite me all the time.”

DIUMENGE 21 D’ABRIL 2013

PASSATEMPS olissip

roseta

autodefinit De perxa o de llargada __________

Tan ruc com son pare __________

Postdata a la carta __________

Fets servir anteriorment __________

Recitadors de poesies

Una dona molt vulgar

Prefix que val vuit

Conservadors de vins

Laic sense estudis __________

Al bell mig de Canadà __________

S’ajusta al que creu

Carregades d’espines

Ompliu la roseta resolent totes les definicions, tenint en compte que de cada número surten dues paraules de cinc lletres, l’una en el sentit de les agulles del rellotge i l’altra en el sentit contrari.

Elegant marxa del cavall __________ Crostons de pa

Indultar, perdonar M’ho conec molt bé __________

Les vocals de qualsevol dia

Gairebé la tenim al pot

SENTIT DE LES AGULLES

SENTIT CONTRARI

O la vida __________

1 - Que és molt resistent.

1 - Líquid fecundador.

Destrucció causada en un camp

2 - El fruit d’una palmera.

2 - Regales sexe femení.

3 - Donar cops a algú.

3 - Molt clar i molt evident.

4 - Vendre amb molta sort.

4 - Sou del qui ja no treballa.

5 - Trajectòries de les naus.

5 - No gens flexible.

6 - Celebrar una segona missa.

6 - És més gros que el bou.

7 - No arriba a consumar-se.

7 - Anomenar com a important.

8 - Moneda australiana.

8 - Molt donat a les dones.

9 - Derrota molt contundent.

9 - Bo, bo i encara més bo.

10 - Defectes de salut.

10 - Que arriba als talons.

11 - Imites en els gestos.

11 - Que li ha llevat la vida.

12 - Comença tots els anys.

12 - Expedir una lletra.

Deixat per qui es mor __________ Que revela bona salut Obertura feta en una paret __________ Nàusea de sorpresa

6 lletres AFABLE ALTURA

DIUMENGE 21 D’ABRIL 2013

LÈXIC REALS RUMOR RURAL SORDA SUMEU XOCAR

E P V T T A B N O I

N T E T E T I B N E

N X Q T U B I Q B U

I I R F A E A B E Q

S A T A L N A E I O

S U T O L L C T S H

L Q V I A L A A B I

F S T L A L I L O O

I E I B A I T B L I

S R A L A T

TALISMÀ ULCERAT

DESAR

T S I A E B E O N L

I E I B A I T B L I

SOCORRE

5 lletres

S E L L T I B B L N

F S T L A L I L O O

RADICAL

TÍRRIA

PETANCA TENNIS VOLEIBOL

L Q V I A L A A B I

ICTÈRIC PARELLS

LLESCA

ESQUAIX FUTBOL HOQUEI

S U T O L L C T S H

ESTAMPA

GROSSA

BEISBOL BILLAR BITLLES

S A T A L N A E I O

DÈCIMES

CEPTRE

Trobeu 9 esports

I I R F A E A B E Q

7 lletres

CASETA

N X Q T U B I Q B U

REBAIXARIEN

ATRETS

N T E T E T I B N E

11 lletres ESBUTXACADA

sopadelletres

E P V T T A B N O I

creuada

Solucions

T S I A E B E O N L

Quart creixent

S E L L T I B B L N

En restaràs ben fidel

A P U P S O D E S L E C N A E T R O T B R A O L S E U S E A M P E G I B O S S A E L L S

Combina bé amb l’oli __________

T A L A

Número molt modern __________

E G T R N A I C A I A D R

Un petit nombre

O A N U G A E L G O U I N

La més antiga

A P L T D E R S A N A T

Faci trampes per continuar __________

S

30 31

Enmig de la batuta __________

E T I R R I A R C U F E S T A M P A B E O B M A R U R A L I I E T X A C A D A A E A R A D I C A L I E I T R E S U M E U N A E R G R O S S A

Apogeu, grau superior

Sorolls de tempestes __________

C E P T R A A E S O R D A E E L T A L I S A L E S B U L L L E X I C E O E S O C O R C A A A T R E T

Feu els plans modificats

Tenia una comunitat humana de diverses races

S E G O D N I M E S E L A M P R I E S R T D A A N I E T T R L G R A I A A T R L F A R R A B R O N A S E T U O N I B C

La meitat d’onze __________

D

Modificant els plans __________

escaquer

samurai 3 7 4 5

6 9

3

5 9 4 8

7 5

2 8

2 6

4 3

8 4 3

4 6

1 4

7 4 2

2

5

2 4 3 7

5 4

3 6 7 1 3 7 5 1 3 9 8 9 6 2 5 3 5 1 7 4 3 5 4 2 1 6 1 4 8 Solucions

2C

20 H

6

13 I

21 C

22 D

23 H

8 7 6 1 5 4 1 8 5 6 7 2 1 5 6 3

14 A

15 B

16 I

17 A

24 A

25 C

26 D

27 F

28 D

29 E

34 B

35 D

36 G

37 H

38 B

45 I

46 D

47 B

48 G

39 H

40 G

41 H

42 I

43 D

44 B

52 E

53 G

54 D

C D E

3

7E

33 E

F

8

6B

32 C

B

5 1 2 7 5 2 9 1

‘

5A

31 H

A

6 2 9 2 8

12 G

50 C

1 5 8

4G

30 B

1

7 8

3F

11 C

2 1 3

8 5 4

4 4 3

1A

6 7

1

2 6

3

2 9 6 7 3 5 8

9

9 4

Traslladeu les lletres de les solucions al quadret corresponent de la graella superior, on es podrà llegir un text extret de la novel·la Terra. Amb les inicials de les solucions podreu llegir el nom i cognom de l’autor.

1 9 2

G H I

51 F

14

1

17

5

49

10

24

6

47

30

15

34

38

44

50

11

21

32

25

2

22

26

54

35

18

43

52

19

7

33

29

3

27

8

51

4

36

12

48

53

40

23

31

41

37

39

20

42

9

16

45

13

TRIPLE DE PARAULA

DOBLE DE PARAULA

TRIPLE DE LLETRA

10 A

18 D

19 E

.

49 A

,

.

Renunciar a certs drets o al poder.

Antigues, persones de molta edat.

46

28

Invasió sobtada i violenta.

Endreçar, posar en el lloc que pertoca.

Verifica la data del passaport.

Separis un component de tots els altres.

Sortir brots en una planta.

Bufetades dolces a les pastisseries.

lògica A

B

C

D

E

F

G

H

I

J

L

M

1 2

N1

3 4

N

O

P

Dibuixeu una línia diagonal a cadascun dels quadrats de la graella. El número de cada cercle indica el nombre de diagonals que hi convergeixen. Les línies dibuixades no poden formar circuits tancats de cap mida.

T 1 R1 I 1 G3 A1 R1

5

N1

6

X10

7

O1

8

D2 O1 L 1 O1 R 1

9

I1

10

F4

11

I1

12

C2

13

I1

14

L1

1

2 2 2

2

H8 O 1 M2 E 1

15

1 2

0

3 2

3

3

1

1

0

2

3 2 2 1

0 1

2 2

EXEMPLE

0

2

1

DOBLE DE LLETRA

9I

Ja s’ha llevat i tan sagaç com sempre.

scrabble Combineu les lletres del faristol per trobar la paraula que, traslladada al tauler en la posició adequada, us doni més punts. La paraula col·locada ha de lligar amb alguna de les lletres que ja són al tauler i, si se’n forma més d’una, també s’ha de comptabilitzar. En cas que utilitzeu totes les lletres del faristol d’una sola tirada, obtindreu 50 punts de bonificació (Scrabble!).

8F

A 1 E 1 M2 N 1 O 1 S 1 T 1

3 3

2

3 2

3 0

DIUMENGE 21 D’ABRIL 2013

E.- DESAR

103 punts

D.- IRRUPCIÓ I.- NATES H.-NÉIXER

C.- VELLES

G.- AÏLLIS

B.- ABDICAR

F.- VISA

A.- DESPERT

8-D _ DOLOROSAMENT 2 2

2

3 3

1

DAVID VANN

3

ES VA PASSAR ELS DITS PER L’INTERIOR DE LA CUIXA. ÉS INCREÏBLE, VA DIR.

7 2 8 4 1 3 9 5 6 3 8 9 7 2 6 5 1 4

5 1 6 7 9 8 2 4 3 7 4 2 5 1 8 3 9 6

4 9 3 2 6 5 7 8 1 1 5 6 3 9 4 2 7 8

1 3 7 5 4 2 8 6 9 5 2 7 9 4 3 8 6 1

9 6 5 3 8 1 4 2 7 9 3 4 6 8 1 7 5 2

8 4 2 6 7 9 3 1 5 8 6 1 2 7 5 4 3 9

4 1 3 8 6 7 9 2 5 6 7 4 3 8 1 9 2 6 5 7 4

2 7 8 1 5 9 6 4 3 5 1 8 2 7 9 1 5 4 6 3 8

0

1

6 9 5 4 3 2 1 8 7 9 3 2 6 5 4 8 3 7 1 9 2

2 3 6 4 8 7 9 1 5

2 2

5 7 4 3 9 1 8 6 2

8 1 9 2 6 5 4 3 7

5 2 8 4 9 3 7 6 1 8 2 9 5 4 3 7 6 2 9 8 1

2 3

2

7 9 4 8 6 1 3 5 2 1 4 6 7 9 8 3 4 1 6 2 5

1

2

6 1 3 5 2 7 4 9 8 7 5 3 1 2 6 9 8 5 7 4 3

3 8 1 4 5 6 2 7 9

3 4 6 9 7 8 2 1 5

1

2 7 5 8 3 9 1 6 4

1 5 7 2 3 6 9 8 4

0

9 6 4 1 2 7 5 3 8

9 8 2 1 5 4 6 7 3

6 3 2 5 9 4 8 1 7

2 3 9 6 1 5 8 4 7

8 5 7 2 1 3 4 9 6

4 7 1 3 8 9 5 2 6

4 1 9 6 7 8 3 5 2

8 6 5 7 4 2 1 3 9