Perestoika. L'herència d'un desengany

dossier

PLANETA

DIARI ARA 14 DE MARÇ DEL 2015

Denis Sinyakov / Reuters

Perestroika L’herència d’un desengany

Mikhaïl Gorbatxov, que ara ha fet 84 anys, va ser elegit el març del 1985 president d’una URSS que feia aigües enmig d’una dissidència econòmica i política que ja despuntava. 30 anys després de l’inici de la ‘perestroika’, Rússia s’ha obert a l’economia de mercat però la reforma de les seves institucions encara està pendent. Malgrat que les reserves de gas i petroli han sostingut el sistema durant tres dècades, la cleptocràcia estesa per Vladímir Putin i la seva obsessió per recuperar l’esplendor de l’antiga Unió Soviètica han portat els encara resignats ciutadans a una situació límit

SALVAR EL SOU I CREUAR ELS DITS El neguit diari dels russos per protegir els estalvis a les cases de canvi

LES QUATRE RÚSSIES D’ARA

S

i s’observa amb la perspectiva històrica de tres dècades, la perestroika –com a fase inicial del final de l’URSS– va representar una intensa sacsejada política i econòmica que va culminar amb una nova estratificació social de Rússia. La sociòloga Olga Kriixtanóvskaia va ser la primera que va investigar la transformació de la nomenklatura i la màfia soviètiques en la nova oligarquia russa. Segons els estudis d’aquesta experta, el 60 per cent dels empresaris i el 75 per cent dels polítics i gestors econòmics van sorgir de les estructures del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Precisament un dels objectius de Vladímir Putin quan va arribar al poder l’any 2000 va ser reordenar la distribució social de la riquesa després d’uns anys caòtics de repartiments i subhastes delictives, en què l’estat es va privatitzar a si mateix i les classes administradores es van convertir en propietàries. Amb la pujada dels preus del petroli i un creixement del PIB del 7 per cent anual, Putin va optar per transferir recursos a la sanitat i a l’educació i per crear les condicions que afavorissin el desenvolupament de les classes mitjanes. Una mena de rescat del qual es van beneficiar milions de persones atrapades entre la precarietat i la misèria. Un dels primers estudis que detecten canvis en l’estratificació social de Rússia és el que va publicar el 2006 la fundació socialdemòcrata alemanya Friedrich Ebert. Aquest estudi explica que entre el 20 i el 22 per 100 de la població activa urbana de Rússia podria ser considerada classe mitjana segons quatre criteris molt definits: l’educació, l’estatus socioprofessional, el nivell de vida i la percepció d’un mateix. La mitjana d’ingressos d’aquest sector social era d’uns 300 euros al mes. A Moscou, l’aparador econòmic de l’estat, la classe mitjana superava el 25 per 100 de la població amb capacitat adquisitiva superior. Al cap de sis anys, el 2012 –poc després de les protestes contra Vladímir Putin– una investigació de la sociòloga Natàlia Zubarèvitx donava més forma a les xifres, i dividia la societat en quatre Rússies ben definides.

ANÀLISI Bricio Segovia HA PASSAT GAIREBÉ UN MES des del dia en què els russos van veure com el valor de la seva moneda queia a la meitat. Si a l’inici del 2014 un euro valia 45 rubles, el 16 de desembre la divisa va arribar a devaluar-se fins als 100. Dimarts negre, en van dir.

Va marcar un abans i un després no només en l’economia del país, sinó també en la manera de viure dels ciutadans. Ara caminen diferent. Ho fan amb la mirada alta, tot i haver de parar atenció per no relliscar amb el gel de l’hivern: miren els cartells lluminosos de les nombroses cases de canvi que hi ha al carrer. Els leds vermells que tracen els números són els encarregats de recordar-los a diari que cal estar a l’aguait. “Cada dia em llevo amb un únic pensament al cap: «Com deu estar avui el tipus de canvi?» No confio en el ruble i vull tenir els meus estalvis en una divisa més fiable”, diu el Roman, un pare de família, mentre fa cua per canviar en dòlars part del seu sou de professor. Fa una setmana que el ruble manté la seva cotització entre 65 i 70 per euro. Això ha donat un respir als russos i, sobretot, il·lusions per veure que la seva moneda torna a apropar-se als valors anteriors a la crisi. Però el neguit és constant.

“Fins ara això ha sigut una bogeria i no me’n vull refiar”, assenyala. La seva següent parada no serà el banc.

Com molts altres russos, després d’aquell dimarts negre va retirar tots els diners del banc.

LA GRAVETAT DE LA SITUACIÓ els va fer recordar el col·lapse financer que van viure el 1998, quan el país es va declarar en suspensió parcial de pagaments. Igual que ara, la baixada dels preus del petroli hi va tenir molt a veure. La Marina treballa en una botiga de queviures. Recorda com va perdre bona part dels seus estalvis en aquella crisi. Ara no vol que es repeteixi la història. “Els diners estan millor sota el matalàs. Qui sap si això tornarà a empitjorar i l’estat hi ficarà mà”, afirma. Alarmats, els bancs van dissenyar dipòsits amb rendibilitats suggerents. N’hi ha que han arribat a oferir un rèdit de fins al 20% anual. Tot i el neguit generalitzat, el país té una base econòmica millor que abans.

P L A NPLANETA E T A ➝ 0 2➝➝0 21 4➝D E1 M4 ADRE ÇMDAERLÇ 2D0E1L5 2 0 1 5 dossier

Text de Llibert Ferri

Compta amb reserves internacionals per valor de 416.000 milions de dòlars, però les relacions polítiques amb Occident són molt més desfavorables que aleshores. Les sancions que els Estats Units i la Unió Europea han imposat a Rússia a causa del conflicte amb Ucraïna també han fet molt de mal. “Hem hagut d’apujar els preus perquè ara tot ens surt més car. Cada cop és més difícil aconseguir certs “NO CONFIO EN EL RUBLE, I VULL formatges que TENIR ELS ESTALVIS EN UNA abans importàDIVISA MÉS FIABLE”, DIU EL ROMAN vem d’Europa i, si MENTRE FA CUA PER CANVIAR EN els trobes, segurament és a uns DÒLARS EL SEU SOU DE MESTRE preus prohibitius. ¿Qui es pot permetre pagar 400 rubles [uns 6 euros] per cent grams de camembert?”, es queixa aquesta botiguera. Fer la compra bàsica s’ha encarit. Els plàtans, per exemple, han duplicat el seu preu. També s’ha disparat el cost dels electrodomèstics i els aparells electrònics. Des que el ruble es va enfonsar els russos van entrar en una dinàmica de consum compulsiu. Van

veure, per exemple com en qüestió de dies un iPhone passava a costar 150 euros més. Al desembre Apple va arribar a tancar la seva botiga virtual a Rússia durant uns dies a causa de les grans fluctuacions de la debilitada divisa nacional.

EL NIKOLAI, UN ARQUITECTE DE 32 ANYS, va equipar completament la seva llar. “La meva dona i jo ens acabem de comprar un pis. No ens anava bé gastar tants diners de cop, però si ho haguéssim deixat per a més tard hauríem hagut de pagar el doble o fins i tot el tripe”, afirma.

De fet, van acabar pagant un 30% més del previst per unes vacances a Roma que tenien reservades per Nadal.

“Ens van enxampar els pitjors dies de la crisi”, explica. Segons el president rus, Vladímir Putin, els russos encara hauran de caminar dos anys més mirant amunt, cap als leds vermells de les cases de canvi. Però l’instint patriota que regna al país és més fort que cap crisi. “Som un país lluitador. D’aquesta crisi en sortirem igual que de les moltes batalles que al llarg de la història hem hagut de patir”, sentencia el Nikolai amb un somriure d’aquells que ningú imaginaria en un rus. ◆

PRIMERA RÚSSIA

SEGONA RÚSSIA

El 21% de la població, concentrada en 12 ciutats de més d’un milió d’habitants. 35 milions de russos usuaris d’internet, irritats amb la corrupció i l’autoritarisme, i amb ganes de viatjar. És la nova classe mitjana anti-Putin, que pot ser el detonant de més mobilitzacions.

Ciutats de fins a 200.000 habitants que acullen restes de la indústria soviètica. És el 25% de la població que s’ha mantingut en la precarietat i la resignació, sense mobilitat ni capacitat competitiva. Fins ara fidel al règim, pot generar focus de malestar amb l’impacte de la crisi. En una situació límit, Vladímir Putin podria enfrontar la segona Rússia amb la primera.

Sergei Karpukhin / Reuters

S. K. / Reuters

Alexander Natruskin / Reuters

S. K. / Reuters

TERCERA RÚSSIA

QUARTA RÚSSIA

Un 38% de la població, la Rússia perifèrica i agrícola, concentrada sobretot en pobles i ciutats de petita dimensió. El final de l’URSS no va culminar amb la profunda reforma agrària que hauria sigut necessària.

Aquest 6% de la població inclou el Caucas i bona part de Sibèria. En aquesta zona, la crisi també podria fer despertar vells fantasmes, sobretot els vinculats a fets identitaris, racials i religiosos. Per a aquesta Rússia, la prioritat és assegurar les transferències i ajudes provinents dels pressupostos de l’estat.

”NO M’IMAGINO UN MOSCOU-MAIDAN. EL CANVI SERÀ PER DIVISIONS INTERNES” CARMEN CLAUDÍN INVESTIGADORA SÈNIOR DEL CIDOB

E

l 1988 es va fer a Barcelona el primer simposi internacional sobre la perestroika. Una de les organitzadores, Carmen Claudín, recorda com destacats dissidents i intel·lectuals soviètics reflexionaven sobre les opcions de futur que quedaven obertes.

Fins on va arribar la perestroika? Era evident que no n’hi hauria prou amb un canvi polític i econòmic. Calia una autèntica revolució cultural, de les mentalitats, de la cultura política i, per fer-ho, en el

context de l’URSS, feia falta molt de temps, i això que no comptàvem amb la regressió que suposaria el govern de Putin. Malgrat tot, encara estem davant d’un país obert: la gent pot sortir i viatjar, un element que a nosaltres ens pot semblar poc rellevant però que és fonamental en la mentalitat necessària per pensar i fer reformes; també ha quedat la introducció, encara que molt desvirtuada, de l’economia de mercat. El tercer element, que considero irreversible, és la desaparició de l’Imperi Soviètic i la independència, encara poc madura, però formal, de les antigues Repúbliques.

Què ha quedat pendent? La reforma de les institucions, l’assoliment d’un estat de dret amb separació de poders i un sistema de partits polítics i una estructura federal reals i no ficticis com el que hi ha ara. Però difícilment s’aconseguiran aquestes reformes mentre Putin sigui al poder.

Com t’imagines el final de Putin? Hi haurà un Moscou-Maidan? No me l’imagino! Puc imaginar un Maidan en qualsevol de les ex-Repúbliques, però a Moscou, si hi ha canvis, serà per les divisions internes, que després poden trobar suport en un moviment de masses

“DE LA ‘PERESTROIKA’ N’HA QUEDAT PENDENT LA CREACIÓ D’UN ESTAT DE DRET VERITABLE I NO FICTICI COM EL QUE HI HA ARA A RÚSSIA I EN BONA PART DE L’ANTIC IMPERI SOVIÈTIC, PERÒ DIFÍCILMENT S’ASSOLIRAN AQUESTES REFORMES MENTRE MANI VLADÍMIR PUTIN ”

al carrer. Però, alerta, perquè les divisions internes podrien posar pressió en un sentit més democratitzador però també en un sentit encara més nacionalista, conservador i fonamentalista que Putin ara. ¿L’assassinat del líder opositor Borís Nemtsov pot marcar un punt d’inflexió? Pot fer que el moviment d’oposició vegi de manera més clara la seva pròpia debilitat, les seves divisions, el fet que, un cop desaparegut Nemtsov, han quedat orfes d’un líder mínimament conegut i respectat, ja no només a Rússia sinó també a nivell internacional.

¿Els russos donen suport realment al conflicte amb Ucraïna? Excepte en els cercles nacionalistes organitzats, en l’opinió pública era una idea genèrica que no preocupava gaire. El fervor patriòtic per l’annexió de Crimea ha sigut totalment manipulat i estimulat des del Kremlin. Però la gent acabarà pensant que, per molt russa que sigui Crimea, no val la pena gastar tants diners per mantenir-la artificialment mentre la situació a Rússia està empitjorant a marxes forçades.

Text de Teresa Turiera

L 20031➝ 5 ➝ 03➝ P L A N E T A 1 4 D E M 1A4R ÇD ED EMLA2R0Ç1 D5 E➝ dossier

BATXOV T MIKHAÏL GOR AT PRESIDEN EN M 1985, VA SER NO EL D Ç R A M 11 DE DE L’URSS L’ V RI ANDRÓPO TRIAT PER IU

Ria Novosti

Agència Tass

DORKOVSKI MIKHAÏL KHO MESA DEL DE JOVE PRO IMILIONARI, PCUS A MULT NAT O ARA EMPRES N PER PUTI

5% de l’economia soviètica. L’imperi començava a notar espasmes de depressió, culminació de més d’una dècada d’estancament. Aquell 1982, per primer cop, el Gosplan, l’organisme central de planificació econòmica, reconeix que el creixement de la producció industrial és d’un 2,8% i el de l’agricultura un 3%. Si la retòrica propagandística del Gosplan reconeixia xifres tan minses volia dir que els percentatges de la realitat encara eren més baixos. Eren els temps en què la dissidència començava a treure el cap aprofitant que l’URSS es veia empesa a complir l’acte de la Conferència d’Hèlsinki que ella mateixa havia promogut amb l’objectiu –il·lusori– d’imposar per sempre la divisió d’Europa en dos blocs ideològics. Però per al règim la pitjor dissidència no era la política sinó la socioeconòmica, l’actitud entre mandrosa i descreguda que havia fet possible acudits com aquest: “Ells fan veure que ens paguen, i nosaltres fem veure que treballem”.

Mentre consumia els seus últims mesos de vida, Andrópov no pensava doncs en un reformista ni en un socialdemòcrata com a líder per enfrontar-se a la crisi que ofegava l’URSS. Andrópov necessitava un continuista alhora pragmàtic i intel·ligent, i prou dur per imposar mesures impopulars. I aquest home no era pas Gorbatxov, un apparàtxik lleial però alhora massa encuriosit per la vida, massa predisposat a capbussar-se en la complexitat de la societat i la condició humana. Potser per això les elits van dubtar i el recanvi directe d’Andrópov va ser Konstantín Txernenko, que amb prou feines duraria una any. La gerontocràcia s’esquerdava i l’elecció de Gorbatxov pel comitè central va ser més el resultat de la improvisació i de la necessitat que no pas una operació d’estat. Superat per les sacsejades històriques que va haver d’entomar, la indecisió i el tacticisme portarien Gorbatxov a substituir la reesctructuració socioeconòmica –l’autèntica perestroika– per una reforma política que desembocaria en la implosió i la liquidació del sistema.

TOT EL PODER AL KOMSOMOL. Tal com la

PERESTROIKA

LA REFORMA QUE MAI NO VA SER De Gorbatxov a Putin, canviar-ho tot per no canviar res P L A NPLANETA E T A ➝ 0 4➝➝0 41 4➝D E1 M4 ADRE ÇMDAERLÇ2D0E1L5 2 0 1 5 dossier

Denis Sinyakov / Reuters

ANÀLISI Llibert Ferri ANDRÓPOV HAURIA TRIAT PUTIN. El nomenament l’11

de març del 1985 de Mikhaïl Gorbatxov com a líder de l’URSS sovint s’associa a les recomanacions que hauria fet el seu predecessor, Iuri Andrópov, mort el febrer del 1984. Andrópov, antic cap del KGB i bon coneixedor de les misèries del sistema, podria haver-se referit a Gorbatxov com un apparàtxik capaç de fer reflotar el socialisme real. Però no hi ha cap prova documental de les preferències atribuïdes a Andrópov. Fins i tot alguns analistes rebutgen aquesta hipòtesi i, posats a fabular sobre preferències, s’inclinen per un perfil semblant al de Vladímir Putin. Putin mateix, amb quinze anys més, hauria destacat en les llistes de favorits que entre el 1984 i el 1985 corrien pel comitè central i el politburó. De fet, l’autèntica reestructuració del sistema socioeconòmic rus –i l’obertura a la globalització– la va fer Putin aprofitant la pujada dels preus del gas i del petroli en els mercats internacionals.

El 1982, quan Andrópov arriba al Kremlin, el pes de l’URSS en el comerç global amb prou feines superava el

planteja Gorbatxov el 1996, la perestroika ha de ser un estímul d’eficiència per augmentar la productivitat i la redistribució de la riquesa, i que la gent, alliberada dels hàbits de troc i de desídia, pugui viure millor. Però els acadèmics que assessoren el Kremlin avisen. La sociòloga Tatiana Zaslàvskaia copsa indicis que li fan creure que la perestroika és alguna cosa més que un moviment per reestructurar l’aparell econòmic. “Més aviat –alerta Zaslàvskaia– es tracta d’una revolució de la part democràtica i radical de la nostra societat contra la part conservadora i reaccionària”. És a dir, el que Iuri Andrópov mai hauria beneït. Per tercera vegada en sis dècades, Rússia s’enfrontava a l’experiment de dinamitzar l’economia incorporant-hi elements de propietat privada disfressada d’eufemismes com ara propietat social individualitzda. Els plans econòmics s’assemblaven a la Nova Política Econòmica (NEP) del 1922 –un assaig d’economia mixta estroncada el 1929 per Stalin– i també a les reformes de gestió empresarial engegades per Khrusxov a partir del 1956 i liquidades pel burocratisme de Bréjnev a partir del 1964. Aquest tercer intent arriba a l’URSS en un context d’extrema debilitat. Gorbatxov i el seu equip ho saben i encomanen a la Joventut Comunista –el Komsomol– el paper d’avantguarda dels canvis: els joves com a esperança de futur.

Però no hi havia cap garantia que aquells joves enfilats als despatxos oficials es creguessin de debò la seva missió redemptora. Ni tampoc que la desenvolupessin dins l’ortodòxia marxista leninista. Les noves lleis de cooperatives i d’empreses mixtes serveixen per obrir petites empreses de serveis i bars i restaurants. Un banc oficial mig en fallida, el Menatep, és reflotat exitosament per Mikhaïl Khodorkovski, un jove del Komsomol que amb els anys serà l’home més ric de Rússia i que

Putin acabarà empresonant. Els indicis de frau i de corrupció que envolten els nous emprenedors fan vessar la paciència ideològica del sector ortodox del PCUS, que exigeix més control, però ja és massa tard: els primers impulsos desreguladors, afegits als hàbits burocràtics, fan que la inflació es dispari, el dèficit pressupostari augmenti, la producció s’ensorri i les botigues, un cop més –com sempre–, es buidin. La fase diguem-ne continuista-renovadora de la perestroika –1985-1987– ha fracassat, però deixa rastre: s’han creat 16.000 empreses privades que donen feina a un milió de persones.

L’URSS comença a viure un procés d’acumulació de capital, l’anomenada economia del Komsomol, que conflueix amb altres actors: administradors de botigues i serveis, alguns lligats a les dotze famílies de la màfia representades al PCUS i, sobretot, una burocràcia en actitud expectant davant la possibilitat d’accedir a immensos recursos. Són els temps de “la privatització abans de la privatització” descrits per la sociòloga Olga Kriixtanóvskaia: la pista on aterrarà el capitalisme salvatge partir del 1992.

El 1986 l’explosió nuclear de Txernòbil havia sacsejat la consciència ciutadana. El règim no havia pogut amagar la catàstrofe i la falta de recursos per aturar-la. Sense vestits de protecció, milers de soldats i de bombers s’hi juguen la vida. Txernòbil serà decisiu per empènyer la glàsnost, la transparència informativa del poder a la societat que, empeltada amb la tradició bolxevic, acaba generant dinàmiques d’agitació i propaganda més que no pas de llibertat de premsa.

L’efervescència social anunciada per la sociòloga Tatiana Zaslàvskaia, sumada a la impossibilitat de fer la reforma econòmica dins dels marges de l’aparell, i d’acord amb la ideologia, porta Gorbatxov a plantejar una reforma política.

ENTRE EL PUNY I EL COP D’ESTAT. Una conferència extraordinària del PCUS l’estiu del 1988 posa les bases d’una reforma constitucional i electoral. Els partits polítics encara no són legals, però a tot el territori soviètic es mouen uns 40.000 grups informals que canalitzen el malestar social i polític des de totes les posicions ideològiques. Les eleccions al nou Congrés dels Diputats del Poble, el 26 de març del 1989, són les primeres sense llistes úniques des de la dissolució de l’assemblea constituent per Lenin el 1918. S’ha pogut presentar més

Fernando Bizerra jr. / Efe

TIN VLADÍMIR PU L DEL KGB , A CI FI ANTIC O VA ASCENDIR T AMB POLÍTICAMEN NT ELS SEUS A R U D IELTSIN. MA MANDATS CO RIMER P I T EN ID ES PR DEL 2000 ES D MINISTRE, DAT UNA HA CONSOLI RQUIA FIDEL OLIGA ONÒMICA EC POLÍTICA I

N BORÍS IELTSI ’UNA PARTIDARI D A’ RADICAL, IK O TR ‘PERES UP EL PRIMER GR ENCAPÇALA S A LES D’OPOSITOR EL 1989 D S N ELECCIO

David Valdez / Efe

DE IALTA A MALTA GORBATXOV I BUSH SIGNEN LA FI DE LA GUERRA FREDA EL DESEMBRE DEL 19 89

Grigory Dukor / Reuters

d’un candidat a cada circumscripció i a les zones urbanes els vencedors són reformistes pro Gorbatxov, o partidaris d’una perestroika radical, com Borís Ieltsin, el candidat de Moscou que és elegit amb el 89% dels vots. Ieltsin i el dissident Andrei Sàkharov seran els portaveus de Kulak (Puny), el primer grup de diputats opositors al Parlament soviètic. Però en el nou Congrés també emergeix amb força el grup Soiuz, que representa l’ortodòxia comunista en aliança amb l’extrema dreta nacionalista. Radicals i ultres són dos dels quatre elements que ensorraran la reforma. El tercer són les Repúbliques, disposades a exigir l’autodeterminació: el Bàltic, Armènia, Geòrgia, Ucraïna, Moldàvia. Una potent força centrífuga –travessada per uns quants conflictes interètnics– que serà decisiva per intensificar el procés de desestabilització. Finalment, el quart element que esquerdarà la perestroika serà al llarg del 1989 el procés de democratització dels països satèl·lits –que Gorbatxov no atura– i que tenen el seu moment culminant en la caiguda del Mur de Berlín. Al cap d’una any la reunficació d’Alemanya –amb entrada directa de la RDA a la Comunitat Europea i a l’OTAN– provocarà una ofensiva de l’aparell del PCUS contra les reformes que Gorbatxov consentirà, tot i que no podrà evitar el cop d’estat del 18 d’agost del 1991. L’aparell, en no aconseguir el suport de sectors clau de l’exèrcit i de la policia, provoca l’ensorrament del PCUS, i també de la Unió Soviètica, que quedarà dissolta al cap de quatre mesos. En el discurs de comiat de Gorbatxov el 25 de desembre del 1991 destaca un paràgraf: “La societat ha rebut la llibertat i s’ha emancipat políticament i espiritualment. Aquesta és la conquesta principal. Però no en som conscients perquè encara no hem après a utilitzar la llibertat”.

LES XIFRES DE LA TRAGÈDIA. Gorbatxov no va treure rendibilitat de la seva política de desarmament. Les ajudes econòmiques que esperava mai no van arribar, i la tardor del 1991, quan la Unió Soviètica havia entrat en fase terminal, el Kremlin intentava desesperadament aconseguir suports per al pla de rescat ideat per l’economista Grigori Iavlinski: un “Pla Marshall per a l’URSS” basat en la inversió, a fons perdut, per part d’institucions financeres, de 35.000 dòlars repartits en un període de cinc anys. Una teràpia que els occidentals van considerar cara, i de poca rendibilitat ideològica. Wall Street o la City de Londres no van voler aparèixer com a salvadors del que havia estat “l’imperi del mal”, i ja els anava bé escenificar la derrota amb tota la càrrega alliçonadora i d’escarment. Ensorrada l’URSS, l’1 de gener del 1992 l’FMI –a través de l’Institut de Harvard per al Desenvolupament Internacional, dirigit per Jeffrey Sachs– imposa una teràpia de xoc, sense anestèsia. Una desregulació que va provocar una hiperinflació del 2.500%, i un 70% de contracció del PIB. Els salaris van acabar perdent el 78% del valor i les pensions el 60%. Hospitals, escoles i serveis socials van fer fallida. Cap a finals del 1993 a Rússia hi havia 40 milions de pobres, uns 100 milions de ciutadans en situació precària i només entre 8 i 10 milions de persones amb poder adquisitiu semblant al de les classes mitjanes i benestants occidentals.

MALTA POSA FI A IALTA. El 2 i 3 desembre del 1989, quan encara no feia un mes de la caiguda del Mur de Berlín, Mikhaïl Gorbatxov i George Bush es van reunir a l’illa de Malta per posar fi solemnement a la Guerra Freda i a la divisió d’Europa que Churchill, Roosevelt i Stalin havien pactat el 1945 a Ialta. De tornada a Moscou, el 4 de desembre, Gorbatxov reuneix la cimera del Pacte de Varsòvia i anuncia el final de la “sobirania limitada” dels països satèl·lits de l’URSS. S’obria la porta a la reunificació d’Alemanya, que arribaria al cap de deu mesos. Aquella cimera dels aliats socialistes el desembre del 1989 a Moscou va ser el funeral del Pacte de Varsòvia, que es dissoldria al cap d’un any i mig, un cop establerta la retirada de les tropes soviètiques de l’Europa central i oriental. Va ser la culminació de les concessions que el Moscou de la perestroika s’havia obligat a fer des del 1988, quan Mikhaïl Gorbatxov i Ronald Reagan van decidir l’eliminació dels míssils nuclears d’abast mitjà a Europa. El primer desarmament efectiu des del final de la Segona Guerra Mundial.◆

1 4R ÇD ED EMLA2R0Ç1 D5 E➝ L 20051➝ 5 ➝ 05➝ P L A N E T A 14 DE MA dossier

al govern gastar 220.000 milions per refinançar els bancs i defensar el ruble. Però el 2011 les reserves russes van deixar de créixer. Els diners es van fer servir per apujar els salaris i les pensions i per finançar les forces armades. L’augment de la despesa militar (fins al 30% del pressupost l’any 2008) va ser el principal motiu pel qual Aliksei Kudrin, el prudent ministre de Finances rus, va presentar la dimissió. Alhora, les empreses russes van recórrer als préstecs bancaris sense mesura. Durant els últims dos anys els negocis privats han incrementat el seu deute en divises estrangeres més de 170.000 milions de dòlars. Ievgueni Gavrilenkov, economista en cap de Sberbank CIB (el principal banc estatal rus), reconeix que la majoria d’aquests diners s’han invertit a l’estranger; només una petita part s’ha destinat a l’economia russa. Kiril Rogov, investigador de l’Institut Gaidar de Política Econòmica, n’assenyala un dels motius: quan una empresa sent que l’estat podria absorbir-la, també sap que, com més gran sigui el seu deute, menys llaminera resulta. Rogov afegeix que aquest deute creixent implica que, en comptes de preparar-se per fer front a la crisi, Rússia s’està preparant una crisi per a ella mateixa.

EL FINAL D’UNA ERA L’economia russa toca fons mentre el capital fuig del país i la societat s’empobreix Un panell electrònic en una oficina de can vi al centre de Moscou mostra la fluctuació del ruble.

Grigory Dukor / Reuters

The Economist Traducció: Alba Fernández Candial MALINA, UN RESTAURANT DE MODA en una ciutat al sud de Moscou, està buit un vespre entre setmana i alguns plats han desaparegut de la carta. “La crisi, les sancions...”, diu l’encarregat, nerviós. Els senyals d’un país econòmicament estancat també es fan visibles a Moscou. Els operadors turístics s’estan quedant sense feina; les botigues i els petits comerços es posen a la venda, i fins i tot els cartells lluminosos de les oficines de canvi emeten un cert sentiment d’abatiment. L’economia de Rússia s’acosta, vacil·lant, cap a la recessió. El Banc Central de Rússia no espera que es produeixi cap creixement en els pròxims dos anys. La inflació no deixa de créixer.

El ruble s’ha devaluat prop d’un 50% i, amb ell, les esperances dels empresaris del país. Els bancs han desaparegut dels mercats de capital d’Occident i el preu del petroli (la primera matèria més important que exporta Rússia) ha caigut en picat. El consum, el principal factor de creixement fa una dècada, s’està desplomant. La gent i els diners abandonen el país.

No és com a mitjans dels 80, quan el preu del petroli es va ensorrar, cosa que va propiciar la reforma econòmica de la perestroika i, de retruc, la desaparició de la Unió Soviètica. Tampoc és com el 1998, quan el país no va poder fer front al pagament del deute. Ara hi

P L A NPLANETA E T A ➝ 0 6➝➝0 61 4➝D E1 M4 ADRE ÇMDAERLÇ 2D0E1L5 2 0 1 5 dossier

ha un sentiment d’abatiment generalitzat i es veu que el model ha tocat fons. D’altra banda, les temeràries actuacions del Kremlin a Ucraïna han topat amb les sancions d’Occident. Alguns veuen el conflicte ucraïnès com una resposta a la dramàtica situació econòmica del país: un intent de revifar el sentiment patriòtic i reforçar la figura del president, Vladímir Putin, que ja no pot comprar el suport dels ciutadans impulsant-ne el nivell de vida. Els economistes russos debaten quant de temps falta perquè l’economia s’enfonsi del tot. Poc abans de la crisi financera mundial, Rússia disposava d’unes reserves de 570.000 milions de dòlars (gairebé una tercera part del PIB). Aquests diners van permetre PREU DEL BARRIL CREIXEMENT DE PETROLI DEL PIB

DÒLAR / RUBLE

INFLACIÓ

2007

72 $

8,5%

1 / 25,72

8,18%

2012

111 $

3,4%

1 / 32’6

4,1%

2015

50-60 $

-3,8%

1 / 60,62

Font: ‘The Economist’ i Fons Monetari Internacional

15%

(01/2015)

LES RESTRICCIONS QUE PUTIN HA IMPOSAT sobre les importacions d’aliments per contrarestar les sancions d’Occident són més aviat una manera de preservar les reserves de moneda i estimular la producció a les granges. Perquè l’economia torni a créixer caldran noves inversions i, sobretot, reformes. El que Rússia més necessita és el mateix que Putin més s’ha esforçat a evitar: més competència. Rússia disposa nominalment d’una economia de lliure mercat, però es tracta d’una economia disfuncional afectada per una mala distribució del capital i dels recursos, en mans dels amics de Putin. A través de bancs estatals, el Kremlin distribueix les rendes del petroli a determinades empreses i projectes, seleccionats en funció de la importància política que tinguin i del suport que mostrin a favor de Putin. La majoria de les empreses contractades per als Jocs de Sotxi, que van costar la dolorosa xifra de 50.000 milions de dòlars, estaven dirigides per amics RÚSSIA TÉ UNA ECONOMIA DE íntims de Putin. I LLIURE MERCAT DISFUNCIONAL aquests diners en QUE NOMÉS REPARTEIX CAPITAL forma de crèdit I RECURSOS ENTRE ELS AMICS dels bancs estatals DE PUTIN probablement no es podran pagar.

Gran part del capital aportat pel banc central va acabar al mercat internacional de divises. Com a conseqüència, el sector financer rus va expandir-se un 11,5% l’any 2013, encara que el PIB només va créixer un 1,3% en el mateix període. Mentrestant, la companyia estatal de petroli Rosneft, dirigida per Igor Sechin, amic i confident de Putin, ja està demanant diners al govern. Aquest fet seria un exemple més de la mala distribució de capital que nodreix les debilitats de l’economia russa. El sector energètic, que representa el 20% del PIB, ha crescut un miserable 1% durant els últims deu anys. La indústria no ha reduït costos ni desenvolupat nous sistemes de producció; el seu historial ofereix tota una tirallonga d’exemples de males pràctiques en l’empresa pública.

Mentre l’estat tenia diners, encara podia permetre’s comprar els negocis de mans privades. Ara es limita a forcejar amb els propietaris de les empreses petrolieres fins que els hi arrabassa, com està passant amb Bashneft, una empresa mitjana que està creixent molt de pressa i que el govern rus vol expropiar a Vladímir Ievtuixenkov, un multimilionari sota arrest domiciliari. Durant els anys de vaques grasses, Putin ho ha tingut molt fàcil per satisfer a tothom. Ara, però, ha de fer front a una decisió difícil: donar suport a un sector energètic improductiu i reforçar el complex industrial i militar amb diners públics, o bé confiar en les empreses petites i mitjanes, més dinàmiques i flexibles, per fer sortir Rússia de la crisi. Mikhaïl Dmitriev, director del think tank New Economic Growth, que ja va predir amb exactitud les protestes del 2011 als carrers de Moscou, argumenta que la insatisfacció per la situació econòmica està creixent: “La gent encara dóna suport a Putin i està a favor de l’annexió de Crimea a Rússia, però ja comença a calcular-ne els costos. Ara les prioritats de la gent tornen a ser les necessitats més bàsiques: un sou, feina i ajuts socials”.◆

RÚSSIA I ELS SEUS VEÏNS Una relació entre la dependència i la gelosia Nivell de dependència política de Rússia Nivell d'integració o acostament a la UE

Va ser el primer país postsoviètic que va entrar a l’Organització Mundial del Comerç, i té un paper clau en la importació de béns de la Xina i la seva reexportació a bona part de l’ex-URSS. Un terç de la seva economia depèn de les remeses que envien els emigrants que viuen a Rússia.

S’esforça per mantenir les distàncies amb Rússia tot i que és el seu primer soci comercial. Considerat un aliat estratègic pels EUA en la lluita contra el terrorisme, el seu president, Islam Karímov, és fortament criticat per les violacions de drets humans i la falta de democràcia.

TADJIKISTAN

És una de les economies més fortes de l’espai postsoviètic, gràcies a la indústria del petroli. D’elevat interès estratègic per a la UE, com a via de distribució del cru des del mar Caspi cap a Europa, es deixa estimar també per la Xina, que hi inverteix en infraestructures de noves rutes.

UZBEKISTAN

Geòrgia és la següent carta estratègica de Putin després d’Ucraïna: si estreny les relacions amb la UE i l’OTAN, pot córrer el mateix risc de desestabilització. El 2008 Rússia i Geòrgia ja es van enfrontar en una guerra que va acabar amb l’ocupació d’Ossètia i Abkhàzia per part de Rússia.

AZERBAIDJAN

4,5%

2,3% La revolució d’Euromaidan i el conflicte bèl·lic posterior simbolitzen el preu que ha hagut de pagar Ucraïna per haver-se acostat massa a la UE i l’OTAN. La pressió de Putin va obligar l’anterior govern a fer-se enrere, va desestabilitzar el país i va acabar amb l’annexió de Crimea.

Segons el Banc Mundial, és el país del món que més depèn (47% del PIB) de les remeses dels seus emigrants, la majoria dels quals són a Rússia. I Moscou no dubta a fer servir aquesta carta cada vegada que vol obtenir una contrapartida de les Repúbliques de l’Àsia central.

Text de Teresa Turiera / Gràfic de Eduard Forroll

KIRGUIZISTAN

Membre fundador de la unió duanera amb Rússia i Bielorússia des del 2010, la seva economia depèn del gas i el petroli, i pateix directament les sancions imposades per la UE i els EUA pel conflicte d’Ucraïna. Amb un 23% de russos entre la seva població, manté un joc d’equilibris amb Moscou.

25,1%

KAZAKHSTAN

Des del 1990 la seva economia ha crescut un 400% tot i que els seus habitants mantenen una esperança de vida inferior als 60 anys. Té les reserves de gas més importants del món, i això li dóna certa independència de Moscou i ara més propensió a consolidar relacions amb la Xina.

1,3%

TURKMENISTAN

Moscou controla bona part de la seva economia, especialment després que aquest 2015 Armènia hagi firmat la unió duanera amb Rússia, un pas que ha frenat la cooperació oberta amb la UE des del 1999. Armènia ha donat suport a l’annexió de Crimea i a la pressió russa sobre Ucraïna.

11,7%

9,1%

ARMÈNIA

Després de patir una forta contracció econòmica als anys 90, va ser la primera República de l’antiga URSS on un comunista va guanyar les eleccions. Rússia continua sent el seu primer soci comercial, mentre que a la regió de Transnístria la població russòfona lluita per la secessió.

GEÒRGIA

Des que, el 1991, van assolir la independència, han quadruplicat les seves economies. Els tres estats són membres de ple dret de la UE i de l’OTAN i tenen l’euro com a moneda. Lituània és la República del Bàltic més lligada a l’economia russa: hi exporta un 45% dels seus béns i serveis.

MOLDÀVIA

Amb una economia molt dependent de Rússia, es preveu que el 2015 caigui en recessió. El 1995 ja va firmar un acord de cooperació amb la UE, però el deteriorament de l’estat de dret i l’empresonament de l’oposició ordenat pel president Lukaixenko han congelat la relació amb Brussel·les.

UCRAÏNA

BIELORÚSSIA

PAÏSOS BÀLTICS (ESTÒNIA, LETÒNIA I LITUÀNIA)

9,3%

0,8% (LITUÀNIA)

24,8%

Percentatge del PIB de cada República que representen les remeses de diners dels seus ciutadans que treballen a Rússia (Font: Banc Mundial 2013)

1 4R ÇD ED EMLA2R0Ç1 D5 E➝ L 20071➝ 5 ➝ 07➝ P L A N E T A 14 DE MA dossier

IMPACTES

DEL

MÓN

TORNEU A ENCENDRE ELS LLUMS A SÍRIA

“E

stimats líders mundials: han passat quatre anys des que va començar la guerra a Síria, i la crisi humanitària és més profunda cada dia que passa”. Així comença la carta que els responsables de més de 130 organitzacions no governamentals han enviat als dirigents polítics de mig món per denunciar les condicions que pateix la població civil atrapada enmig d’un conflicte en què no hi ha ni guanyadors ni vençuts. O sí, els vençuts són els prop de 14 milions de nens que pateixen diàriament la situació de violència. El Fons de les Nacions Unides per a la Infància, l’Unicef, avisa del perill que aquesta generació de nens es perdi en un

TERESA TURIERA PERIODISTA @tereturi

Els detalls de la guerra vistos des del cel A ciutats com Alep, la més gran de Síria i declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1986, la il·luminació ha desaparegut en un 97%. A Damasc, la capital, tenen més sort, i ara hi queda un 35% de les llums que hi havia fa quatre anys, abans que comencés la guerra. El satèl·lit no enganya i ofereix una imatge clara del que pot representar la destrucció literal d’un país.

Sobre el terreny, professors que arrisquen la seva vida per mantenir les aules obertes o metges que operen mig a les foques són les petites esperances que no es veuen a 800 km de la terra, però que aporten una imatge clara de l’instint de supervivència dels humans.

WITHSYRIA.COM #AFRAIDOFTHEDARK

cicle de violència que es reprodueixi en la següent generació. Els vençuts també són els 11 milions de sirians que vaguen pels camps de refugiats o malviuen en els països on s’han pogut acollir i, evidentment, les 200.000 persones que ja han perdut la vida en aquesta guerra.

La coalició internacional d’ONG demana als governs que garanteixin el dret internacional de protegir (R2P), que estableix que la sobirania no és un dret absolut, i que si un estat en conflicte armat no és capaç de protegir la seva població civil, la comunitat internacional ha d’assumir aquesta responsabilitat i intervenir amb mesures coercitives. Però la comunitat internacional és

“La guerra a Síria potser no representa la fi de la humanitat, però cada injustícia que s’hi comet és una esquerda a la façana que ens manté units” STEPHEN HAWKING FÍSIC I ESCRIPTOR

“Tornem a la casella de sortida.

Suspenem la nostra petició d’adhesió a la Unió Europea”

◆

Tramuntana diplomàtica a Suècia “Liderar un país no sempre vol dir navegar amb el vent a favor”.

Amb aquesta piulada a Twitter la ministra sueca d’Afers Estrangers, Margot Wallström, ha justificat el conflicte diplomàtic obert al seu país per la seva crítica al govern de l’Aràbia Saudita per la violació dels drets humans. Wallström es referia a la condemna a 1.000 fuetades que va rebre a principi d’any del bloguer Raif Badawi. Ofès, el govern de Riad ha retirat el seu ambaixador a Estocolm i el govern suec ha contrarestat amb l’anul·lació d’un contracte d’armament militar. Serà interessant veure quin altre país europeu segueix l’estela sueca en aquest viatge.

SIGMUNDUR D. GUNNLAUGSSON PRIMER MINISTRE D’ISLÀNDIA

6,78 milions

de persones A les xifres ja conegudes hi hem de començar a sumar els 6,78 milions de sirians que segons l’Alt Comissionat de l’ONU per als Refugiats necessitaran ser atesos durant aquest 2015. La gran majoria són desplaçats interns, però també n’arriben de l’Iraq , des d’on el 2014 hi van entrar 95.000 persones fugint de l’Estat Islàmic. dossier P L A N E T A

DIRECTOR: Carles Capdevila

la suma dels interessos de cada país, i aquest principi adoptat per l’ONU és molt lluny d’aplicar-se sobre el terreny. Les ONG demanen també que s’augmentin els recursos per poder atendre amb dignitat l’allau de refugiats que s’acumulen a la frontera, que tots els països facin un esforç per acollir-ne una part, i així repartir l’impacte. Cal prioritzar una solució política en què els drets humans siguin al cor de la decisió, diuen.

Per il·lustrar la campanya, han difós imatges captades per satèl·lit en què es veu que el 83% de Síria ha quedat a les fosques després de quatre anys de destrucció. Quina bona metàfora per demanar-nos a tots que siguem capaços de tornar la llum a Síria, i de passada a la nostra consciència.

CAPS D’INTERNACIONAL: Marc Vidal i Carme Colomina

◆

“Síria està en flames.

La comunitat internacional ha de trobar un camí que permeti arribar a un acord de pau. No n’hi ha prou defensant els nostres valors des de les nostres confortables llars, des de les pàgines dels nostres diaris, o des de les nostres institucions. També hem de defensar aquests valors als camps de refugiats del Pròxim Orient i a les ciutats fantasma de Síria, ara plenes de runa” ANGELINA JOLIE ACTRIU I AMBAIXADORA DE L’ONU PELS REFUGIATS

@MARGOTWALLSTROM ➝ 14 DE MARÇ DEL 2015

COORDINADORA: Teresa Turiera

◆

DISSENY: Idoia Vallverdú

◆

FOTOGRAFIA: Xavier Bertral

◆

EDICIÓ: Rosa Rodon

◆

LLENGUA: Albert Pla