Quan viatjar no és (només) fer turisme, per Mònica Miró Vinaixa

Quan viatjar no és (només) fer turisme

Notes introductòries a El nostre Marroc d’Abel Pascual i Magdala Pey

per Mònica Miró Vinaixa

D’un buit a un altre, un camí per recórrer: temps, llocs, persones.

S’ha escrit molt sobre el sentit del viatge o del desplaçament, individual o col·lectiu, d’ençà que, temps era temps, quan els mites fonamentaven persones i societats, algú tingué la pensada de deixar el lloc d’on no s’havia bellugat mai per adreçar-se a un nou territori: viatges amb finalitats comercials, campanyes militars, cerca de nous enclavaments per fundar-hi una pàtria, rutes de conquesta, camins d’exploració científica, pelegrinatges per motius religiosos, cures de salut, establiment de missions, aventures a la recerca de tresors, estades solidàries en llocs depauperats, periples per trobar-se un mateix o per intentar conèixer els altres..., possibilitats, fet i fet, de canviar d’aires, de descobrir l’exòtic, allò que permet de sortir del que avui s’anomena zona de confort per adonar-se que hi ha vida més enllà del propi melic.

El contacte amb l’alteritat ha fet vessar dolls de tinta, d’Heròdot a Kapuściński, i ha estat difícil, per no dir impossible, evitar formular judicis des d’una posició etnocèntrica: com costa desempallegar-se del jo per entendre l’altre! Val a

11

dir que també el viatge ha esdevingut per a molts una possibilitat de retrobar-se amb el passat, d’entendre els orígens, el bressol de la cultura heretada, i, en conseqüència, el llegat rebut: els vestigis arqueològics han omplert els pulmons de molts viatgers desitjosos de ser en la mesura en què d’altres han estat, freturosos d’ubicar-se en el temps i en l’espai, de trobar un sentit a la vida per mitjà de la pertinença a una tradició.

Hi ha, doncs, tota una praxi del viatge fins arribar als extrems que representa el turisme contemporani —o potser hauríem de dir aquella fal·lera prepandèmica del si no em moc, no soc res; del si no marxo ben lluny i faig moltes fotos i vídeos per ensenyar-los a tothom quan torni, és ben bé com si no n’hagués tingut, de vacances. Una pedra angular dels nostres dies, vet-ho aquí, el turisme. Una plaga, diria jo, de difícil control, a voltes tan perniciosa com les deu d’Egipte, aquelles calamitats que Déu va enviar com a càstig i que recullen l’Antic Testament i la Torà. Però em demano: en un món sense déus, qui passarà comptes als transeünts, als visitants, als invasors?, qui en calibrarà la justa mesura?, qui, sobretot, ho farà quan aquesta addicció és el pivot al voltant del qual gira tot un negoci, l’economia sencera de molts indrets?

No pretenc aquí fer una poètica del viatge, mirar d’esbrinar quin batec comú tenen l’excursió a peu, el desplaçament transoceànic o fins i tot el vol estratosfèric. No, no ho faré, valga-me’n Déu, tot i que convido a tastar el munt de belles pàgines que en parlen, les excel·lents mostres de literatura degudes a plomes que van fer d’aquesta experiència una matèria artística de primer ordre; així, sense pensar-hi gaire i aleatòriament, em venen al cap i se m’hi amunteguen noms com Homer, Apol·loni de Rodes, Virgili, Egèria, Matsuo Bashō,

12

Cervantes, Chateaubriand, Stendhal, Alexandre Dumas, Goethe, George Sand, Nikolai Gógol, Jules Verne, Herman Melville, Stevenson, Jack London, Joseph Conrad, Patrick Leigh Fermor, Pío Baroja, Rafael Alberti, Mary Wortley Montagu, Ryszard Kapuściński, Aurora Bertrana, Camilo José Cela, Isabelle Eberhardt, Josep Piera, Beryl Markham, Josep Pla, Paul Bowles, Josep Maria Espinàs, Elvira Lindo, Malcolm Lowry, María Belmonte...

Homo viator. Vet aquí el que és també el sapiens dempeus sobre la terra, disposat a fer camí per la vida, en un trànsit entre dos buits on, com diu el haiku que obre aquestes línies, venen a l’encontre, sovint sense que hom s’ho proposi, temps, llocs, persones. I és aquest obrir-se a nous espais, a nous costums, a nova gent, el que fa encara possible avui dia el miracle de la descoberta. Aquí rau la singularitat d’El nostre Marroc, que defuig el plantejament de guia turística —com s’havia allunyat dels circuits i les pautes del viatge organitzat abans d’emprendre la ruta— i s’esforça a recollir vivències, experiències que importen. I la vivència, quan es fa lletra que, en comptes de dir, mostra en escenes allò viscut, allò sentit, commou qui la llegeix.

De 1989 a 2002, en efecte, la parella formada per Abel Pascual i Magdala Pey va viatjar en diverses ocasions per una regió poc coneguda de l’Atles Oriental i hi va fer estada. Tan intensos i tan profunds foren els vincles que establiren aquests viatgers amb aquest espai i amb la gent que l’habitava que fins i tot van covar la idea de fer-s’hi una casa. Perquè sentien el lloc com a llar, com a aixopluc, com a recer, abans i tot d’alçar-hi unes parets i posar-hi un sostre. Perquè hi estaven bé: ubi bene, ibi patria —on (estem) bé, allí (hi ha) la (nostra) pàtria. Durant aquells dies ja passats, Abel i Magdala prenien notes, escrivien diaris, feien fotografies i,

13

sobretot, vivien, amb tot el que això significa: reien, gaudien, patien, esperaven, es deixaven sorprendre, coneixien, menjaven, bevien, estimaven, anaven emmagatzemant en la memòria un munt d’experiències des del convenciment que el que els estava passant era valuós, perquè la vida sempre ho és, més encara quan els sentits estan desperts i quan, des de l’honestedat, hom és capaç de teixir relacions amb l’entorn i amb els altres, acceptant allò que el dia a dia porta, no pas obligant-se a trobar el que s’ha anat a buscar.

Viatjar, com tot, és una qüestió d’actitud, de mirada, d’intenció. L’actitud, la mirada i la intenció queden paleses en les paraules d’aquest llibre que ara teniu a les mans. Hi ha la capacitat d’observació de la Magdala, el seu gust per les descripcions detallades i vives. Hi ha la ironia i el sentit de l’humor de l’Abel, la seva bonhomia, el punt murri just per reblar les frases. Hi ha l’amor, i els afectes, el sentit de l’hospitalitat i la picaresca. Hi ha, doncs, l’experiència real del viatge que es desplega davant els nostres ulls ara atònits, ara còmplices, sempre esbatanats. Jo, que he tingut el privilegi d’assistir a les primeres passes d’aquest llibre, a tot el procés d’escriptura durant dos anys fins arribar al final, em sento feliç de poder convidar-vos a llegir-lo. Narrar el viatge, si es fa amb gràcia i des de la veritat, és tornar a viatjar. Llegir el viatge, si es fa amb atenció i des de la simpatia, és desplaçar-se arreu sense que calgui sortir de casa. Ara que els temps no són gaire propicis a moviments exteriors, la lectura té més sentit que mai. Gràcies, Abel i Magdala, per obrir una finestra a un món que a mi se m’afigura d’una vivor i d’una autenticitat que a voltes trobo a faltar en el nostre.

Barcelona, 7 de maig de 2021

14