1. Introducció: Veure o viure. El perquè d’escriure això

1

Introducció

Veure o viure. El perquè d’escriure això

Em veig obligat de dir-ne això, a aquests papers, perquè a l’hora de començar no sé ben bé què en sortirà, ni soc capaç de batejar-los d’altra manera.

El que sí que tinc clar, i aviso només començar per evitar recriminacions (o represàlies) dels possibles lectors, és el que no hi trobareu aquí:

No hi trobareu una guia turística del Marroc, Ja n’hi ha moltes i molt bones, i a més l’escenari on es mouen, i ens movem, els que sortim en aquesta narració no apareix a pràcticament cap de les guies turístiques generals d’aquest país.

No pretén ser tampoc una guia especialitzada de turisme “d’aventura”, ni una “topo guide” d’itineraris a peu per l'Alt Atles Oriental, i això per dues raons:

D’una banda, perquè els fets, situacions i recorreguts que hi apareixen no considero que tinguin cap component d’aventura, paraula que entre tots plegats hem aconseguit devaluar en crear un determinat tipus de turisme, destinat a proporcionar a l’aventurer uns escenaris en què se senti una mica Livingstone o Ali Bei, però, això sí, tot ben embolcallat en una infraestructura que, almenys en teoria, el protegeixi dels riscos que qualsevol aventura de veritat comporta. Un aventurer, crec, és una cosa molt més seriosa que tot això.

D’altra banda, perquè, després de passar, com quasi bé tothom, per la fase de marcar itineraris detalladíssims sobre el mapa, engolir quilòmetres, mesquites, medines, kasbahs,

17

madrasses, palmeres, tapissos, souvenirs diversos, i per descomptat litres de te a la menta mentre regatejàvem el preu d’un tapís “très, très ancien” i sortíem, il·lusos, convençuts d’haver fet una bona compra, vam anar a parar, per una sèrie de circumstàncies i com qui diu sense voler, a un altre entorn diferent: un poble, Tunfit, sense cap atractiu especial però en el qual, ves per on, al cap del temps, hem arribat a sentir-nos-hi com a casa.

Allà hem viscut estones de tots colors, hem conegut, i tractat, persones interessants i d’altres que no tant, i a partir d’allà hem xafardejat, rigut, patit, compartit el pa i el temps amb la seva gent, i recorregut la regió, moltes vegades a peu i amb mula, i altres amb els més diversos mitjans de locomoció. Això sí, els “itineraris”, si se’ls pot anomenar així, els hem fet gairebé sempre sobre la marxa, en el més pur estil Machado, i, les comptades vegades que no era així, fatalment acabàvem destrossant el programa inicial, voluntàriament o no.

Comprendreu que amb aquests ingredients no es pot fer una guia seriosa. Tampoc és aquesta la meva intenció. El que m’agradaria solament és poder transmetre a qui tingui l’humor de llegir això un polsim d’interès per fer l’experiència de deixar-se caure en un indret qualsevol, si pot ser de cultura com més diferent de la nostra millor, però amb un mínim raonable de possibilitats de comunicar-se, amb l’objectiu de viure el país o l’indret, en lloc de limitar-se a veure ’l.

Evidentment, quan l’escenari es repeteix moltes vegades —a l’hora d’escriure aquestes ratlles portem vuit anades, potser millor dir-ne estades, a Tunfit— la intensitat de les vivències creix exponencialment, i, francament, no trobo tampoc imprescindible canviar constantment de decorat, quan l’obra que es representa, la vida en ella mateixa, i una part dels actors que la protagonitzen, la gent, canvien contínuament.

18

Si, hipotètic lector, aconsegueixo fer-te arribar aquest polsim d’interès per aquesta manera de viure món abans de que et cansis de llegir-me, em donaré per satisfet. Però si, després de tancar el llibre, a la pàgina que sigui, et planteges seriosament l‘agafar la motxilla i deixar-te caure a un lloc o altre amb els ulls i les orelles a punt, la teva capacitat de comunicar-te activada, i deixant que es creïn les teves pròpies vivències, estimat col·lega, et dono ja anticipadament la benvinguda al gremi...

Bé, tot això va ser escrit cap a mitjan 2001. El projecte de llibre no va passar d’aquí per una sèrie de raons. Convalescent d’una operació a cor obert, aquest relat volia ser per a mi —per a nosaltres— d’alguna manera un comiat a una forma de viatjar. I de viure. No va ser així, i vam poder fer encara unes quantes escapades a la nostra manera. Però cal fer uns aclariments previs:

Amb aquest esperit ens vam moure una mica per tot arreu, però sobretot pel Marroc, deu vegades, i per la resta de l’Àfrica, vuit vegades més. També Amèrica i Àsia, cercant fonamentalment indrets on la gent i l’entorn ens aportessin vivències fora dels nostres esquemes habituals. Sense menystenir Europa, on alguns llocs, com la Còrsega profunda, van ultrapassar la nostra capacitat de sorpresa...

La Magdala i jo vam començar escrivint poc i fotografiant molt. Com gairebé tothom. Ella, darrere de la càmera, era molt millor que jo, i no hi havia debat al respecte. Fins que tot d’una va constatar la barrera que la càmera establia entre nosaltres i “ells”, la gent que teníem al voltant. I de cop va baixar dràsticament el nombre de fotos, i començà a escriure el diari dels nostres viatges...

Ella ja no hi és. Ens va deixar el 26 de juliol del 2018. Però aquests diaris seus sí que hi són. I per això aquest relat pretén

19

fusionar textos i imatges d’ella, amb records i notes meus, raó per la qual tots dos hi constem com a autors. Ho vam viure junts, intentant, sobretot, transmetre vivències, més que espais.

Per tal de començar aquesta fusió, llegim un fragment d’un article que la Magdala havia escrit per a la revista Muntanya, editada pel Centre Excursionista de Catalunya (CEC), fa també una pila d’anys, i que finalment no es va arribar a publicar. Voldria remarcar tant la coincidència d’idees com la diferència d’estils. Puc jurar, si cal, que cap dels dos coneixia l’escrit de l’altre.

On l’Atles canvia de nom...

[...]“...Vull dir amb això que intentaré, ben a contracor per cert, resumir aquí el que hem vist i el que hem viscut al llarg de cinc estades inoblidables passades entre els anys 1989 i 1993 en un bocí de l’Alt Atles Oriental comprés entre Mídelt i el massís del Jbel Ayachi a l’est, el riu Assif Ahensal a l’oest, Imilchil i els seus llacs al sud, i el riu Muluia al nord, tot plegat amb el poble de Tunfit com a base, i en Mohamed Daghoughi com a guia, àngel de la guarda, i, sobretot, amic.

Que quedi ben clar que en escriure aquestes pàgines pretenc qualsevol cosa menys fer una descripció d’itineraris i horaris, i vies d’ascensió als cims. Si em voleu acceptar un consell, si algun dia us animeu a deixar-vos caure per allà, agafeu una mula per al fato i deixeu-vos anar. Si us fa il·lusió, projecteu un itinerari de tres, quatre o més dies, però amb la ferma decisió de modificar-lo tantes vegades com calgui, i no us hi penseu gaire si una de les innombrables invitacions que rebreu pel camí, a prendre el te o a acceptar la seva hospitalitat, us capgira el programa. Normalment no us penedireu d’haver-ho fet, i així teniu una excusa per a tornar-hi un altre dia...

20

Apreneu quatre paraules de tamazic, dieu bismil-lah quan entreu a la casa o la tenda on sou invitats, quan us passin el got de te perfumat amb la menta o l’absenta, quan suqueu el primer tros del deliciós pa d’aquelles terres al suc del plat de tagín comunitari. Al captard, sortiu a la porta de la casa a veure passar la gent —passaran segur, vosaltres sou l’esdeveniment del dia— i saludeu as-salâm u aleikum o bé lay i aàuen, sereu correspostos, no sense sorpresa, —els irumiyn (europeus) o no saluden o parlen diferent...

Si aneu en vehicle propi, oblideu que vàreu veure el darrer París-Dakar per la tele i circuleu com a persones “normals”, no aixecant més pols de la imprescindible —que ja Déu n’hi do— recordeu que les mules i els rucs s’espanten, i recolliu si podeu algun autoestopista. Si utilitzeu els mitjans de transport locals, aprendreu a mantenir l’equilibri a la plataforma del camió de la fusta que torna de buit, o dalt de la cabina d’un camió carregat de xais que va o torna del soc, i això suposant que hi hagi lloc i no us toqui viatjar directament amb els xais, experiència inoblidable... Comprovareu també que en un taxi hi cap un nombre de persones pràcticament il·limitat, i si viatgeu en un cotxe de línia, tindreu innombrables ocasions de fer amistats.

En resum, relaxeu-vos, i viviu l’Atles sense prejudicis. La gent se n’adona i ho sap agrair. No us perdeu algun dia de mercat —el diumenge a Tunfit, el dijous a Bumya— on probablement trobareu alguna de les amistats fetes en caminades anteriors. El vespre abans preneu un refresc a la terrassa d’algun cafè, i veieu passejar la gent que arriba de tot arreu. Algun dia potser sereu convidats a un casament. Això sol ja seria tema per a un altre article...

I, si us he aconseguit convèncer, qui sap? qualsevol dia ens trobarem per allà.

21