2. La descoberta de Tunfit

2

La descoberta de Tunfit

Vam descobrir Tunfit l’any 1989. No era la primera vegada que anàvem al Marroc. Quan els fills van començar a tenir més inquietuds que les que oferien les vacances tranquil·les a mar o muntanya, calia plantejar-se nous escenaris.

Parlant d’això amb el bon amic Pep Bernadas, ànima de la Llibreria Altair, llavors encara al seu primer local a la Riera Alta de Barcelona, em va etzibar una frase que recordo textualment: “Per què no vas al Marroc, tu? El Marroc té marro...”:

I en tenia. El 1983 vam fer-hi un viatge excessivament ambiciós en quilometratge, vam veure molt i pair poc, els espavilats locals ens van prendre el pèl tantes vegades com van voler, i unes quantes anècdotes més, pròpies del perfecte “guiri” novell en terra d’infidels. No entro en més detalls perquè no cal. Ja ens entenem, tots...

Però, per què negar-ho?, un cop recuperats del pànic inicial, un cop haver après a passar els controls de la frontera, com tothom, a cops de colze, un cop subornat el de la duana amb quatre Winston i un encenedor, dels de llençar, un cop menjats generalment bé i dormit generalment fatal, quan ja érem de retorn a casa vam convenir que sí, que el Pep tenia raó.

I, dos anys més tard, amb uns bons amics, el Julià i la Pilar, i el respectiu jovent, amb l’excusa de gaudir de les nostres furgonetes VW Camper acabades d’adquirir, hi vam tornar. En aquella ocasió vam anar més lluny, fins a l’Anti-Atles, vam fer (també) massa quilòmetres. Vam mastegar massa pols. Vam recórrer un bon tip de pistes i sofrir les primeres

23

avaries. Remenant papers trobo ara que vam fer 446 kilòmetres per dia, de mitjana. Una bestiesa.

Els incipients estudis d’àrab de la Magdala ens van ser útils per primera vegada quan, en una cruïlla de pistes, l’única indicació que hi havia escrita amb guix sobre una pedra, era en aquest idioma.

El Marroc continuava deixant entreveure que tenia “marro”. El problema era nostre, de digestió. Però no escarmentàvem...

I, com que no escarmentàvem, vam començar a pensar en el projecte següent, amb els mateixos amics, i les mateixes furgonetes. Es tractava de travessar l’Atles Oriental, per la zona d’Imilchil, poble que amb el temps es va fer més o menys famós per les seves festes de nuviatges col·lectius.

El que no era seriós era pretendre enfrontar-se, com vam fer, amb aquest projecte, munits solament d’un mapa a escala 1/1.000.000, movent-nos per les pistes de la regió, que qualsevol riuada convertia en intransitables, o, simplement, feia desaparèixer.

Això passava per Setmana Santa del 1989. Molt abans d’arribar als peus de l’Atles vam rebre el primer avís, una nevada fora de context, que ens va tenir una bona estona aturats. Férem nit a Fès. L’endemà, en arribar als boscos de cedres de l’Atles mitjà, més baix però més humit que l'Alt Atles, el paisatge era absolutament nòrdic. Les branques dels cedres estaven espectacularment doblegades pel pes de la neu. El bestiar, vaques o xais, cercaven resignadament una herba impossible. Per sort, en baixar pel vessant de solei cap a l’avorrida vall del Muluia, tornàrem a la normalitat. En aquelles terres els contrastos climàtics són forts.

A partir de Bumya, al fons de la dita vall, començàvem a pujar l’Alt Atles amunt, i a trobar neu sovint. Finalment, amb el rerefons absolutament emblanquinat de la muntanya del Jbel Maasker, apareixia un poble.

Era Tunfit, a 1.900 metres d’altitud. No tenia, a primera vista,

24

res en particular. Poc pensàvem llavors les vegades que hi tornaríem, i les inoblidables estones que hi viuríem.

Just abans d’arribar-hi, una pista sortia cap a la dreta en direcció a Sidi Yahia u Yussef i el llogarret d’Assaka. Aquest darrer, un petit paradís, el nostre petit paradís, fora de circuits turístics, i on durant molt de temps vam estar pensant seriosament fer-nos-hi una caseta, amb parets de tàpia i bigues de cedre, com totes allà.

Passat el trencall, i com és habitual en pobles amb una mica de pretensions, hi havia el Quartier Administratif. Concentrava tota la burocràcia, escoles, Bureau du Caïd, gendarmeria i andròmines similars, útils o no tant. Més endavant s’hi posaria la benzinera. Aleshores calia anar a cercar la benzina a Bumya, a trenta-cinc kilòmetres.

I, finalment, el poble, constituït per casetes generalment modestes. El “centre” era una plaça sense cap gràcia, però d’on hi sortien els autobusos i tota mena de vehicles transportant persones, fardells o tot alhora, els camions de la fusta o carregats amb materials de construcció diversos. Grupets de gent, aquí i allà, fent-la petar. Uns quants comerços que aniríem coneixent, el bar del Mimun que era a tocar; al seu costat, la botigueta tèxtil del Hajj Mulay Aomar, el taller del sabater...

Ens aturem. Ja es fa tard i no és prudent continuar. De sobte apareix corrent a grans gambades un personatge de pell bruna, més aviat alt, barba i bigotis curts, abillat amb pantalons groguencs occidentals, un anorac prim d’un blau cridaner, i una bufanda blanca al coll. És el Mohamed. Gairebé tothom és Mohamed, allà. Però aquell seria el nostre Mohamed de capçalera. I durant una pila d’anys.

Una vegada comprovat que parlàvem francès, comprovació innecessària ja que ell parlava o xampurrejava qualsevol llengua diguem-ne usual, ens diu, d’una tirada, que no podem continuar, que la pista —a partir de Tunfit s’acaba

25

l’asfalt— està impracticable, que en tot el dia no ha baixat de la muntanya cap dels potents camions que transporten els cedres tallats. I que, si no ens ho crèiem, ens acompanyaria ell mateix perquè el “Caïd du village” ens donés la seva versió de la situació.

Què voleu que us digui?... Doncs que no ens ho vam acabar de creure, i acceptàrem l’oferiment. Ens portà a trobar un senyor que semblava que era el Caid, almenys se li intuïa una certa prestància institucional, i ell ens confirmà el panorama descrit per en Mohamed.

Un cop convençuts, ens va dir que ell feia de guia de muntanya, que ens podria portar a conèixer racons interessants dels voltants, de relativament poca altitud, i que, quan desgelés i passessin els camions, podríem continuar. I, d’entrada, ens convidava a sopar un cuscús a casa seva.

O més ben dit a casa del seu pare. La mare del Mohamed i de la seva germana gran havia mort, el pare s’havia tornat a casar, i, a fe de Déu, o d’Al·là, que van anar per feina, ja que per tot arreu apareixien fills i filles de totes les edats. L’edifici era molt modest i tenia poca cosa més que parets i teulada. Es cuinava a terra, es menjava a terra, es dormia a terra. Per a altres necessitats majors tocava anar al rierol, que era allà mateix. Si era fosc, cap problema...També era modest, a nivell municipal, l’enllumenat. A les sis de la tarda s’engegava un grup electrogen que proporcionava llum elèctrica, una minsa bombeta per família.

El pare i un germà seu regentaven un dels comerços de la plaça central. El que no vam poder aclarir era què s’hi venia, allà. Els nombrosos prestatges eren gairebé buits, llevat d’unes quantes llaunes grans de productes absolutament heterogenis. Segons explicava el nostre nou guia, el pare havia tingut algun mitjà de transport col·lectiu, que va patir un accident en què hi va haver uns quants morts, i que per aquest fet s'havia arruïnat. Podria ser.

26

Els tres dies que vam romandre a Tunfit i rodalies, esperant que la neu es fongués, ens van permetre conèixer Assaka i les seves espectaculars gorges. També Tizi n Zu i les seves peculiars i, pel que sembla, màgiques surgències d’aigua calenta, que brollen just al costat de la llera del riu Ansegmir, que al març era qualsevol cosa menys calent.

Aquella estada també ens va fer viure en directe el mercat del dijous a Bumya, just abans d’omplir de benzina dipòsits i bidons. Ens vam acomiadar del Mohamed. Els camions ja passaven i nosaltres podríem continuar la ruta sense problemes. O això crèiem.

Als dos primers llocs hi destinarem capítols específics. Al llarg dels anys hi vam tornar moltes vegades i hi van passar moltes coses. I, en quant al mercat, em considero incapaç de transmetre en paraules l’amalgama de colors, olors, sorolls, sensacions, discussions, regatejos, i xerrades amb els amics fets feia dies, mesos, o anys, tothom hi és. Un mercat rural al Marroc és tot això i més.

Dit això, remuntem cap a Tunfit i continuem amunt. El recorregut ens fa passar per diversos llocs que ens serien habituals en futures escapades. A la poca estona, pel que seria sovint el nostre campament fora vila, un bosc de ginebrers a la cruïlla amb la pista que venia de Mídelt, molt utilitzada per les temudes expedicions “aventureres” Trans-Atlas, de 4x4 carregats d’embalums, bidons, pols i adhesius heroics.

Més enllà, per la surgència, gairebé piscina, d’aigua fresquíssima anomenada Iganzar n Ufunass (el morro de la vaca, en tamazic), ves a saber per què. Tenia fins i tot guardià amb la seva caseta. I abundants peixos, alguns força grans.

I Agudim, petit i encantador poble que sempre més ens portaria al calaix dels records sensorials l’olor del cedre que cremava a totes les cases quan feia fred. Allà vam ser, anys després, convidats especials, i únics irumiyn (europeus), al casament de l’Aziz, germà del nostre Mohamed.

27

Anemzi, situat en un àrid coll, ja a gairebé 2.400 metres, el recordaré sempre per una de les diarrees més espectaculars del meu currículum, obtinguda eficaçment a base de beure, en una casa de pastors, tots els tes a la menta, mal bullits, que protocol·làriament em pertocàvem, més els de la Magdala, que els mirava d’evitar perquè li donaven insomni. I també per una encantadora cançó, potser una tamawayt, poesia improvisada amaziga de l’Atles, cantada a tot pulmó per una jove bereber solitària, des de dalt de la seva tasserdunt (mula), fent camí...

A Anemzi vam veure un camió que remuntava la pista. Ens va donar moral. Ja no ens sentíem tan sols.

Però, més enllà, les coses es complicaren. El riu s’havia endut una bona part del camí, i calia seguir, a empentes i rodolons, per la llera. Llàstima que teníem altra feina, perquè travessàvem una regió bellíssima, Tazigzaut i les torres d’Ahayim, que va ser també uns dels darrers focus de la resistència bereber als francesos el 1932.

Finalment arribàrem a la “Maison Forestière” de Tirghist, de la qual el Mohamed ens havia donat el nom del responsable, per tal que li diguéssim que anàvem de part seva. Tot tancat. El Ilmaki no hi era. Més endavant vam saber que havia pres mal i havia baixat al poble. Vam decidir continuar amunt.

No puc recordar per què vam prendre aquesta decisió. Potser simplement per inconsciència. Es feia tard i l’espai al voltant de la casa forestal era prou arrecerat. Però les ganes d’arribar a la vessant soleia i l’esperada desaparició de la neu degueren pesar més. El cas és que vam emprendre la pujada. Poc després de començar a guanyar alçada sobre la vall, ens trobàrem amb un nou factor de dificultat. La temperatura no era encara gaire baixa i la pista estava coberta d’una argamassa de neu i fang de color de merda de gallina, amb perdó, d’una consistència inexistent. Les rodes anaven

28

per on volien, la pista no era gens ampla i el desnivell, cas de sortir-se’n, era cada vegada més gran.

Per acabar-ho d’adobar ens trobem de cara un 4x4 d’aventurers italians, que venia de baixada, aturat al mig del pas. El cap de l’expedició estava estirat a terra remenant la transmissió, la direcció, o ves a saber què. Els nostres coneixements tècnics no podien aportar-hi gran cosa —tampoc ens ho van demanar— però el que sí que va quedar clar és que no pensaven moure´s d’allà fins que no tinguessin resolt el problema. Començava a fer fred de debò i uns tuchekts, matolls de forma d’eriçó que creixien pels voltants, punxeguts i altament combustibles, van ser incendiats pels omnipresents badocs locals —probablement del poblat proper de Tighaduin— que són capaços d’aparèixer en els llocs més inversemblants. Si més no, proporcionaven, els matolls, una agradable caloreta.

Finalment va acabar-se la reparació i els expedicionaris van continuar cap avall, gairebé sense acomiadar-se. Nosaltres cap amunt, i els badocs van seguir una estona exercint com a tals, per veure com acabava tot plegat. Pocs metres més endavant vam constatar que amb aquella pasterada no podíem continuar. Fins i tot, tímidament, algú de nosaltres va insinuar la possibilitat de fer mitja volta, cosa que, vist el que havíem passat, tampoc no era gaire atractiva. Amb la poca llum del dia que quedava, encara poguérem entreveure que el coll de Tizi n Inuzan, l’esperat final de la neu no estava gaire més amunt, en desnivell.

Els de casa havíem voltat per la neu des de feia molts anys i, vist que al terreny no hi havia bassals —que serien impracticables si glaçava— sinó grumolls de pasterada prou aspres, vam decidir de fer nit allà i sortir amb els primers raigs de sol, abans que tornés a fondre i es perdés l’adherència.

Llavors va començar la negociació amb el personal local, que estava disposat a ajudar-nos, evidentment amb la corresponent

29

remuneració. Primer van plantejar de venir amb pales, a raó d’un tant per persona. Això tenia el risc que l’endemà es presentés tot el poble a “col·laborar ” . La nostra resposta, després dels estira-i-arronsa que eren d’esperar, va ser que nosaltres oferíem un tant global per sortir d’allà, i que se’l repartissin com volguessin. I que els volíem a tots allà a les sis del matí com a màxim. I que no pagàvem fins que haguéssim sortit de la zona de conflicte.

Mentre discutíem tot això amb l’Ali Chibane, cap autoproclamat de la Brigada de la Pala, uns quants del personal es miraven amb ulls libidinosos i el nas enganxat al vidre, les dues dones dels irumyin, que no les tenien totes i s’havien refugiat en una de les furgonetes. Un d’ells ens el vam trobar temps després a Tunfit, prenent un refresc al bar del Mimun, una vigília de mercat. Va fer com si no ens conegués...

Després de passar una nit molt propera a la nit del lloro, molt abans de l’hora convinguda vaig sortir a fora a comprovar que la teoria podia funcionar. Malgrat estar tot glaçat, la rugositat oferia prou adherència. Vam esperar a les sis. Ni una ànima. Deixàrem passar una bona estona més, i tampoc. Il·lusos de nosaltres, que havíem quedat en una hora fixa amb una colla en la qual ni un de sol no portava rellotge.

Finalment pleguem les lliteres i altres estris, i ens posem prudentment en marxa. Allò funciona. Recorrem els primers metres, i experimentem la rara sensació de poder pilotar els vehicles raonablement bé. Fantàstic. Però a la vegada apareixen, pujant pel camí a pas atlètic, els de la brigada, que veuen que se’ls escapava el negoci. Un d’ells, se suposa que per córrer més, s’ha penjat les botes al coll i galopa descalç!

Els vam esperar. No érem encara a dalt i no sabíem què ens podríem trobar. La veritat és que el pitjor havia passat, i els

30

vam deixar ajudar una mica, per justificar el sou. A dalt el coll, acabada la neu, ens fèiem una foto de germanor, passàvem comptes i, un cop tots fora, i per tal d’evitar fer-los pecar, destapàvem una ampolla de cava que havia sobreviscut al viatge. Estava ben fresquet. Naturalment.

Ja més tranquils, vam arribar-nos fins al llac petit d’Imilchil, el de Tislit (la núvia), que era accessible amb vehicle. Foto commemorativa. La baixada no va tenir gaires complicacions, i vam poder conèixer, a Agudal, la peculiar manera de rentar la roba que tenen les noies locals, dretes i refregant- la sobre una llosa amb els peus nus.

Vam evitar, pels pèls, ser víctimes del passatemps quotidià dels xavals de Tamtattucht, que era canviar les indicacions de la pista per fer anar els “guiris” per on no tocava. Amb la complicitat dels adults, és clar. Si ho preguntaves a un adult, no t’enganyava. Simplement et deia que ho preguntéssim als nens...

Finalment, a través de les espectaculars gorges del Todgha, paradís dels escaladors, arribàvem a la civilització. D’allà a Er Rachidia, Mídelt, Mulay Idriss, i cap a casa.

Però la Magdala i jo ja anàvem donant voltes a les paraules del Mohamed, quan ens explicava la possibilitat de vagabundejar, amb ell com a guia, i el suport d’una mula per al fato, per aquella regió, sense pressa i gairebé sense itinerari. No dèiem res. Però el cas és que a l’agost del mateix any sortíem tots dos un altre cop cap a Tunfit, amb la furgoneta. Els nostres esquemes havien canviat. I definitivament.

31