2 La descoberta de Tunfit
Vam descobrir Tunfit l’any 1989. No era la primera vegada que anàvem al Marroc. Quan els fills van començar a tenir més inquietuds que les que oferien les vacances tranquil·les a mar o muntanya, calia plantejar-se nous escenaris. Parlant d’això amb el bon amic Pep Bernadas, ànima de la Llibreria Altair, llavors encara al seu primer local a la Riera Alta de Barcelona, em va etzibar una frase que recordo textualment: “Per què no vas al Marroc, tu? El Marroc té marro...”: I en tenia. El 1983 vam fer-hi un viatge excessivament ambiciós en quilometratge, vam veure molt i pair poc, els espavilats locals ens van prendre el pèl tantes vegades com van voler, i unes quantes anècdotes més, pròpies del perfecte “guiri” novell en terra d’infidels. No entro en més detalls perquè no cal. Ja ens entenem, tots... Però, per què negar-ho?, un cop recuperats del pànic inicial, un cop haver après a passar els controls de la frontera, com tothom, a cops de colze, un cop subornat el de la duana amb quatre Winston i un encenedor, dels de llençar, un cop menjats generalment bé i dormit generalment fatal, quan ja érem de retorn a casa vam convenir que sí, que el Pep tenia raó. I, dos anys més tard, amb uns bons amics, el Julià i la Pilar, i el respectiu jovent, amb l’excusa de gaudir de les nostres furgonetes VW Camper acabades d’adquirir, hi vam tornar. En aquella ocasió vam anar més lluny, fins a l’Anti-Atles, vam fer (també) massa quilòmetres. Vam mastegar massa pols. Vam recórrer un bon tip de pistes i sofrir les primeres 23
