El nostre Marroc

7

A LT AT L E S O R I E N TA L

EL NOSTRE MARROC Vivències i caminades per l’Atles Oriental Abel Pascual i Magdala Pey

El nostre Marroc

Abel Pascual i Magdala Pey

Primera edició: Juny de 2021

© del text: Abel Pascual i Magdala Pey © del pròleg: Mònica Miró © de les fotografies: Fons Abel Pascual © del mapa: Marc Ancochea © 2021 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com Disseny de la col·lecció i tractament de les cobertes: Marc Ancochea Maquetació: Sir Gawain & Co Imprès a: Romanyà Valls ISBN: 978-84-123117-7-8 Dipòsit legal: B 10975-2021 Thema: WTL, DBN, 1HBM, 1HBM-MA-P Ibic: WTL, BG, 1HBM, 1HBMA No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Fotografia de la coberta: Baixant delTizi n Hudim cap a Ayt Merzuk. (Fons Abel Pascual).

Fotografia de la contracoberta: Els autors i el Mohamed al llac de Tislit. (Fons Abel Pascual).

INDEX Mapa esquemàtic de la zona visitada | 8-9 Quan viatjar no és (només) fer turisme, per Mònica Miró Vinaixa | 11 EL NOSTRE MARROC | 15 1. Introducció: Veure o viure. El perquè d’escriure això | 17 2. La descoberta de Tunfit | 23 3. A peu i amb la mula, pel camí, com tothom... | 33 4. El paradís perdut: Assaka | 37 5. La primera volada: d’Assaka a El Ksiba passant per Imilchil | 43 6. Camells, troglodites i bons samaritans: Mastfran, Anergui i Zauia Tamga | 55 7. Del hammam al prometatge: Com es casa un fill | 65 8. Músiques, rituals, banys i naufragis: Tizi n Zu | 73 9. Solanes i obagues, bon any i mal any. Amb els pagesos d’Ayt Uchen | 83 10. De qui resta i de qui passa: la Trans-Atlas vista des de fora | 89 11. Noces a Agudim | 95 12. Nadals i caps d’any en terra d’infidels | 105 13. De la malaltia i de la mort | 119 14. Converses i retrobaments inesperats | 123 15. Drames i misèries forestals | 127 16. Els pastors de l’Atles, el seu món i els seus espais. | 137 17. Encants i decepcions de “la vallée heureuse”. | 141 18. Un dia qualsevol al nostre Marroc. | 157 19. D’anades, de tornades..., i de passos de frontera. | 169 20. Dos còmplices indispensables: el Mohamed i la “furgo”. | 181 21. Ha valgut la pena? Consideracions finals. | 189 22. Annex: Petit epíleg proverbial. | 195 Recull fotogràfic | 199

Khenifra Khenifra

Za. echZa.Cheikh ech Cheikh r Rbia r Rbia Um eed Um e d e U U

El-Ksiba El-Ksiba Aghbala Aghbala

J. T

26

U

U

Beni Beni Mel·lal Mel·lal

irin irin Asif n UAsif n U

l Abid l Abid ed e ed e

Asif Asgifhd A

M.F. deM.F. Tirgh

Llac

3085

Llac deLlac Tislitde Tis Imilchil Imilchil

Bin elBin Uidan el Uidan

Mel·lu lMel·lu l UkachaUnkachan Anergui Anergui Asif Asif Asif n Asif n

Tiluggit Tiluggit ZauiaZauia TamgaTamga

A

A

s i f Ahs ei nf saAl hensal

MASTFRAN MASTFRAN (LA CATHÉDRALE) (LA CATHÉDRALE)

Aguelmam Aguelmam de Sidi de Ali Sidi Ali Fonts deFonts de l’Um erl’Um Rbiaer Rbia Aguelmam Aguelmam AzegzaAzegza M.F. d’Ajdir M.F. d’Ajdir

fra

bala

BumzilBumzil Ue

BumyaBumya a a ului Mului M d d Ue Ue

U d Me d M u l u ia u l u ia

A ns egm ir A ns egm ir

Kerruchen Kerruchen

f Asi

f Asi

Mídelt Mídelt Tamalut Tamalut

IdikelIdikel

J. TUJJIT J. TUJJIT J. UJJI J. UJJI m m 2781 m 2690 m 26902781

irin irin Asif n UAsif n U

Sidi Yahya Sidi Yahya u Youssef u Youssef AssakaAssaka

Tizi n Tizi Zu n Zu TunfitTunfit 3277 m 3277 m

AnfguAnfgu Tirghist Tirghist Llac d’Isli Llac d’Isli 3085 m 3085 m

Llac deLlac Tislitde Tislit ilchil

3737 m 3737 m

J. MAASKER J. MAASKER

Asif Asgifhddu ghddu(Gorges) (Gorges) A A M.F. deM.F. Tirghist de Tirghist

Cercle deCercle Jaffarde Jaffar

J. AYACHI J. AYACHI

Luggagh Luggagh Agudim Agudim Anemzi Anemzi

TaarartTaarart

Quan viatjar no és (només) fer turisme Notes introductòries a El nostre Marroc d’Abel Pascual i Magdala Pey per Mònica Miró Vinaixa D’un buit a un altre, un camí per recórrer: temps, llocs, persones.

S’ ha escrit molt sobre el sentit del viatge o del desplaçament, individual o col·lectiu, d’ençà que, temps era temps, quan els mites fonamentaven persones i societats, algú tingué la pensada de deixar el lloc d’on no s’ havia bellugat mai per adreçar-se a un nou territori: viatges amb finalitats comercials, campanyes militars, cerca de nous enclavaments per fundar-hi una pàtria, rutes de conquesta, camins d’exploració científica, pelegrinatges per motius religiosos, cures de salut, establiment de missions, aventures a la recerca de tresors, estades solidàries en llocs depauperats, periples per trobar-se un mateix o per intentar conèixer els altres..., possibilitats, fet i fet, de canviar d’aires, de descobrir l’exòtic, allò que permet de sortir del que avui s’anomena zona de confort per adonar-se que hi ha vida més enllà del propi melic.

El contacte amb l’alteritat ha fet vessar dolls de tinta, d’ Heròdot a Kapuściński, i ha estat difícil, per no dir impossible, evitar formular judicis des d’una posició etnocèntrica: com costa desempallegar-se del jo per entendre l’altre! Val a 11

dir que també el viatge ha esdevingut per a molts una possibilitat de retrobar-se amb el passat, d’entendre els orígens, el bressol de la cultura heretada, i, en conseqüència, el llegat rebut: els vestigis arqueològics han omplert els pulmons de molts viatgers desitjosos de ser en la mesura en què d’altres han estat, freturosos d’ubicar-se en el temps i en l’espai, de trobar un sentit a la vida per mitjà de la pertinença a una tradició.

Hi ha, doncs, tota una praxi del viatge fins arribar als extrems que representa el turisme contemporani —o potser hauríem de dir aquella fal·lera prepandèmica del si no em moc, no soc res; del si no marxo ben lluny i faig moltes fotos i vídeos per ensenyar-los a tothom quan torni, és ben bé com si no n’ hagués tingut, de vacances. Una pedra angular dels nostres dies, vet-ho aquí, el turisme. Una plaga, diria jo, de difícil control, a voltes tan perniciosa com les deu d’ Egipte, aquelles calamitats que Déu va enviar com a càstig i que recullen l’Antic Testament i la Torà. Però em demano: en un món sense déus, qui passarà comptes als transeünts, als visitants, als invasors?, qui en calibrarà la justa mesura?, qui, sobretot, ho farà quan aquesta addicció és el pivot al voltant del qual gira tot un negoci, l’economia sencera de molts indrets?

No pretenc aquí fer una poètica del viatge, mirar d’esbrinar quin batec comú tenen l’excursió a peu, el desplaçament transoceànic o fins i tot el vol estratosfèric. No, no ho faré, valga-me’n Déu, tot i que convido a tastar el munt de belles pàgines que en parlen, les excel·lents mostres de literatura degudes a plomes que van fer d’aquesta experiència una matèria artística de primer ordre; així, sense pensar-hi gaire i aleatòriament, em venen al cap i se m’ hi amunteguen noms com Homer, Apol·loni de Rodes, Virgili, Egèria, Matsuo Bashō, 12

Cervantes, Chateaubriand, Stendhal, Alexandre Dumas, Goethe, George Sand, Nikolai Gógol, Jules Verne, Herman Melville, Stevenson, Jack London, Joseph Conrad, Patrick Leigh Fermor, Pío Baroja, Rafael Alberti, Mary Wortley Montagu, Ryszard Kapuściński, Aurora Bertrana, Camilo José Cela, Isabelle Eberhardt, Josep Piera, Beryl Markham, Josep Pla, Paul Bowles, Josep Maria Espinàs, Elvira Lindo, Malcolm Lowry, María Belmonte...

Homo viator. Vet aquí el que és també el sapiens dempeus sobre la terra, disposat a fer camí per la vida, en un trànsit entre dos buits on, com diu el haiku que obre aquestes línies, venen a l’encontre, sovint sense que hom s’ ho proposi, temps, llocs, persones. I és aquest obrir-se a nous espais, a nous costums, a nova gent, el que fa encara possible avui dia el miracle de la descoberta. Aquí rau la singularitat d’El nostre Marroc, que defuig el plantejament de guia turística —com s’ havia allunyat dels circuits i les pautes del viatge organitzat abans d’emprendre la ruta— i s’esforça a recollir vivències, experiències que importen. I la vivència, quan es fa lletra que, en comptes de dir, mostra en escenes allò viscut, allò sentit, commou qui la llegeix.

De 1989 a 2002, en efecte, la parella formada per Abel Pascual i Magdala Pey va viatjar en diverses ocasions per una regió poc coneguda de l’Atles Oriental i hi va fer estada.

Tan intensos i tan profunds foren els vincles que establiren aquests viatgers amb aquest espai i amb la gent que l’ habitava que fins i tot van covar la idea de fer-s’ hi una casa.

Perquè sentien el lloc com a llar, com a aixopluc, com a recer, abans i tot d’alçar-hi unes parets i posar-hi un sostre. Perquè hi estaven bé: ubi bene, ibi patria —on (estem) bé, allí (hi ha) la (nostra) pàtria. Durant aquells dies ja passats, Abel i Magdala prenien notes, escrivien diaris, feien fotografies i, 13

sobretot, vivien, amb tot el que això significa: reien, gaudien, patien, esperaven, es deixaven sorprendre, coneixien, menjaven, bevien, estimaven, anaven emmagatzemant en la memòria un munt d’experiències des del convenciment que el que els estava passant era valuós, perquè la vida sempre ho és, més encara quan els sentits estan desperts i quan, des de l’ honestedat, hom és capaç de teixir relacions amb l’entorn i amb els altres, acceptant allò que el dia a dia porta, no pas obligant-se a trobar el que s’ ha anat a buscar.

Viatjar, com tot, és una qüestió d’actitud, de mirada, d’intenció. L’actitud, la mirada i la intenció queden paleses en les paraules d’aquest llibre que ara teniu a les mans. Hi ha la capacitat d’observació de la Magdala, el seu gust per les descripcions detallades i vives. Hi ha la ironia i el sentit de l’ humor de l’Abel, la seva bonhomia, el punt murri just per reblar les frases. Hi ha l’amor, i els afectes, el sentit de l’ hospitalitat i la picaresca. Hi ha, doncs, l’experiència real del viatge que es desplega davant els nostres ulls ara atònits, ara còmplices, sempre esbatanats. Jo, que he tingut el privilegi d’assistir a les primeres passes d’aquest llibre, a tot el procés d’escriptura durant dos anys fins arribar al final, em sento feliç de poder convidar-vos a llegir-lo. Narrar el viatge, si es fa amb gràcia i des de la veritat, és tornar a viatjar. Llegir el viatge, si es fa amb atenció i des de la simpatia, és desplaçar-se arreu sense que calgui sortir de casa. Ara que els temps no són gaire propicis a moviments exteriors, la lectura té més sentit que mai. Gràcies, Abel i Magdala, per obrir una finestra a un món que a mi se m’afigura d’una vivor i d’una autenticitat que a voltes trobo a faltar en el nostre.

Barcelona, 7 de maig de 2021

14

A LT AT L E S O R I E N TA L

EL NOSTRE MARROC Vivències i caminades per l’Atles Oriental Abel Pascual i Magdala Pey

1 Introducció Veure o viure. El perquè d’escriure això

Em veig obligat de dir-ne això, a aquests papers, perquè a l’ ho-

ra de començar no sé ben bé què en sortirà, ni soc capaç de batejar-los d’altra manera.

El que sí que tinc clar, i aviso només començar per evitar recriminacions (o represàlies) dels possibles lectors, és el que no hi trobareu aquí: No hi trobareu una guia turística del Marroc, Ja n’ hi ha moltes i molt bones, i a més l’escenari on es mouen, i ens movem, els que sortim en aquesta narració no apareix a pràcticament cap de les guies turístiques generals d’aquest país.

No pretén ser tampoc una guia especialitzada de turisme “d’aventura”, ni una “topo guide” d’itineraris a peu per l'Alt Atles Oriental, i això per dues raons: D’una banda, perquè els fets, situacions i recorreguts que hi apareixen no considero que tinguin cap component d’aventura, paraula que entre tots plegats hem aconseguit devaluar en crear un determinat tipus de turisme, destinat a proporcionar a l’aventurer uns escenaris en què se senti una mica Livingstone o Ali Bei, però, això sí, tot ben embolcallat en una infraestructura que, almenys en teoria, el protegeixi dels riscos que qualsevol aventura de veritat comporta. Un aventurer, crec, és una cosa molt més seriosa que tot això.

D’altra banda, perquè, després de passar, com quasi bé tothom, per la fase de marcar itineraris detalladíssims sobre el mapa, engolir quilòmetres, mesquites, medines, kasbahs, 17

madrasses, palmeres, tapissos, souvenirs diversos, i per descomptat litres de te a la menta mentre regatejàvem el preu d’un tapís “très, très ancien” i sortíem, il·lusos, convençuts d’ haver fet una bona compra, vam anar a parar, per una sèrie de circumstàncies i com qui diu sense voler, a un altre entorn diferent: un poble, Tunfit, sense cap atractiu especial però en el qual, ves per on, al cap del temps, hem arribat a sentir-nos-hi com a casa.

Allà hem viscut estones de tots colors, hem conegut, i tractat, persones interessants i d’altres que no tant, i a partir d’allà hem xafardejat, rigut, patit, compartit el pa i el temps amb la seva gent, i recorregut la regió, moltes vegades a peu i amb mula, i altres amb els més diversos mitjans de locomoció. Això sí, els “itineraris”, si se’ ls pot anomenar així, els hem fet gairebé sempre sobre la marxa, en el més pur estil Machado, i, les comptades vegades que no era així, fatalment acabàvem destrossant el programa inicial, voluntàriament o no.

Comprendreu que amb aquests ingredients no es pot fer una guia seriosa. Tampoc és aquesta la meva intenció. El que m’agradaria solament és poder transmetre a qui tingui l’ humor de llegir això un polsim d’interès per fer l’experiència de deixar-se caure en un indret qualsevol, si pot ser de cultura com més diferent de la nostra millor, però amb un mínim raonable de possibilitats de comunicar-se, amb l’objectiu de viure el país o l’indret, en lloc de limitar-se a veure’l.

Evidentment, quan l’escenari es repeteix moltes vegades —a l’ hora d’escriure aquestes ratlles portem vuit anades, potser millor dir-ne estades, a Tunfit— la intensitat de les vivències creix exponencialment, i, francament, no trobo tampoc imprescindible canviar constantment de decorat, quan l’obra que es representa, la vida en ella mateixa, i una part dels actors que la protagonitzen, la gent, canvien contínuament.

18

Si, hipotètic lector, aconsegueixo fer-te arribar aquest polsim d’interès per aquesta manera de viure món abans de que et cansis de llegir-me, em donaré per satisfet. Però si, després de tancar el llibre, a la pàgina que sigui, et planteges seriosament l‘agafar la motxilla i deixar-te caure a un lloc o altre amb els ulls i les orelles a punt, la teva capacitat de comunicar-te activada, i deixant que es creïn les teves pròpies vivències, estimat col·lega, et dono ja anticipadament la benvinguda al gremi...

Bé, tot això va ser escrit cap a mitjan 2001. El projecte de llibre no va passar d’aquí per una sèrie de raons. Convalescent d’una operació a cor obert, aquest relat volia ser per a mi —per a nosaltres— d’alguna manera un comiat a una forma de viatjar. I de viure. No va ser així, i vam poder fer encara unes quantes escapades a la nostra manera. Però cal fer uns aclariments previs: Amb aquest esperit ens vam moure una mica per tot arreu, però sobretot pel Marroc, deu vegades, i per la resta de l’Àfrica, vuit vegades més. També Amèrica i Àsia, cercant fonamentalment indrets on la gent i l’entorn ens aportessin vivències fora dels nostres esquemes habituals. Sense menystenir Europa, on alguns llocs, com la Còrsega profunda, van ultrapassar la nostra capacitat de sorpresa...

La Magdala i jo vam començar escrivint poc i fotografiant molt. Com gairebé tothom. Ella, darrere de la càmera, era molt millor que jo, i no hi havia debat al respecte. Fins que tot d’una va constatar la barrera que la càmera establia entre nosaltres i “ells”, la gent que teníem al voltant. I de cop va baixar dràsticament el nombre de fotos, i començà a escriure el diari dels nostres viatges...

Ella ja no hi és. Ens va deixar el 26 de juliol del 2018. Però aquests diaris seus sí que hi són. I per això aquest relat pretén 19

fusionar textos i imatges d’ella, amb records i notes meus, raó per la qual tots dos hi constem com a autors. Ho vam viure junts, intentant, sobretot, transmetre vivències, més que espais.

Per tal de començar aquesta fusió, llegim un fragment d’un article que la Magdala havia escrit per a la revista Muntanya, editada pel Centre Excursionista de Catalunya (CEC), fa també una pila d’anys, i que finalment no es va arribar a publicar. Voldria remarcar tant la coincidència d’idees com la diferència d’estils. Puc jurar, si cal, que cap dels dos coneixia l’escrit de l’altre.

On l’Atles canvia de nom... [...]“...Vull dir amb això que intentaré, ben a contracor per cert, resumir aquí el que hem vist i el que hem viscut al llarg de cinc estades inoblidables passades entre els anys 1989 i 1993 en un bocí de l’Alt Atles Oriental comprés entre Mídelt i el massís del Jbel Ayachi a l’est, el riu Assif Ahensal a l’oest, Imilchil i els seus llacs al sud, i el riu Muluia al nord, tot plegat amb el poble de Tunfit com a base, i en Mohamed Daghoughi com a guia, àngel de la guarda, i, sobretot, amic.

Que quedi ben clar que en escriure aquestes pàgines pretenc qualsevol cosa menys fer una descripció d’ itineraris i horaris, i vies d’ascensió als cims. Si em voleu acceptar un consell, si algun dia us animeu a deixar-vos caure per allà, agafeu una mula per al fato i deixeu-vos anar. Si us fa il·lusió, projecteu un itinerari de tres, quatre o més dies, però amb la ferma decisió de modificar-lo tantes vegades com calgui, i no us hi penseu gaire si una de les innombrables invitacions que rebreu pel camí, a prendre el te o a acceptar la seva hospitalitat, us capgira el programa. Normalment no us penedireu d’ haver-ho fet, i així teniu una excusa per a tornar-hi un altre dia...

20

Apreneu quatre paraules de tamazic, dieu bismil-lah quan entreu a la casa o la tenda on sou invitats, quan us passin el got de te perfumat amb la menta o l’absenta, quan suqueu el primer tros del deliciós pa d’aquelles terres al suc del plat de tagín comunitari. Al captard, sortiu a la porta de la casa a veure passar la gent —passaran segur, vosaltres sou l’esdeveniment del dia— i saludeu as-salâm u aleikum o bé lay i aàuen, sereu correspostos, no sense sorpresa, —els irumiyn (europeus) o no saluden o parlen diferent...

Si aneu en vehicle propi, oblideu que vàreu veure el darrer París-Dakar per la tele i circuleu com a persones “normals”, no aixecant més pols de la imprescindible —que ja Déu n’ hi do— recordeu que les mules i els rucs s’espanten, i recolliu si podeu algun autoestopista. Si utilitzeu els mitjans de transport locals, aprendreu a mantenir l’equilibri a la plataforma del camió de la fusta que torna de buit, o dalt de la cabina d’un camió carregat de xais que va o torna del soc, i això suposant que hi hagi lloc i no us toqui viatjar directament amb els xais, experiència inoblidable...

Comprovareu també que en un taxi hi cap un nombre de persones pràcticament il·limitat, i si viatgeu en un cotxe de línia, tindreu innombrables ocasions de fer amistats.

En resum, relaxeu-vos, i viviu l’Atles sense prejudicis.

La gent se n’adona i ho sap agrair. No us perdeu algun dia de mercat —el diumenge a Tunfit, el dijous a Bumya— on probablement trobareu alguna de les amistats fetes en caminades anteriors. El vespre abans preneu un refresc a la terrassa d’algun cafè, i veieu passejar la gent que arriba de tot arreu. Algun dia potser sereu convidats a un casament.

Això sol ja seria tema per a un altre article...

I, si us he aconseguit convèncer, qui sap? qualsevol dia ens trobarem per allà.”.

21

2 La descoberta de Tunfit

Vam descobrir Tunfit l’any 1989. No era la primera vegada que anàvem al Marroc. Quan els fills van començar a tenir més inquietuds que les que oferien les vacances tranquil·les a mar o muntanya, calia plantejar-se nous escenaris.

Parlant d’això amb el bon amic Pep Bernadas, ànima de la Llibreria Altair, llavors encara al seu primer local a la Riera Alta de Barcelona, em va etzibar una frase que recordo textualment: “Per què no vas al Marroc, tu? El Marroc té marro...”: I en tenia. El 1983 vam fer-hi un viatge excessivament ambiciós en quilometratge, vam veure molt i pair poc, els espavilats locals ens van prendre el pèl tantes vegades com van voler, i unes quantes anècdotes més, pròpies del perfecte “guiri” novell en terra d’infidels. No entro en més detalls perquè no cal. Ja ens entenem, tots...

Però, per què negar-ho?, un cop recuperats del pànic inicial, un cop haver après a passar els controls de la frontera, com tothom, a cops de colze, un cop subornat el de la duana amb quatre Winston i un encenedor, dels de llençar, un cop menjats generalment bé i dormit generalment fatal, quan ja érem de retorn a casa vam convenir que sí, que el Pep tenia raó.

I, dos anys més tard, amb uns bons amics, el Julià i la Pilar, i el respectiu jovent, amb l’excusa de gaudir de les nostres furgonetes VW Camper acabades d’adquirir, hi vam tornar.

En aquella ocasió vam anar més lluny, fins a l’Anti-Atles, vam fer (també) massa quilòmetres. Vam mastegar massa pols. Vam recórrer un bon tip de pistes i sofrir les primeres 23

avaries. Remenant papers trobo ara que vam fer 446 kilòmetres per dia, de mitjana. Una bestiesa.

Els incipients estudis d’àrab de la Magdala ens van ser útils per primera vegada quan, en una cruïlla de pistes, l’única indicació que hi havia escrita amb guix sobre una pedra, era en aquest idioma.

El Marroc continuava deixant entreveure que tenia “marro”.

El problema era nostre, de digestió. Però no escarmentàvem...

I, com que no escarmentàvem, vam començar a pensar en el projecte següent, amb els mateixos amics, i les mateixes furgonetes. Es tractava de travessar l’Atles Oriental, per la zona d’ Imilchil, poble que amb el temps es va fer més o menys famós per les seves festes de nuviatges col·lectius.

El que no era seriós era pretendre enfrontar-se, com vam fer, amb aquest projecte, munits solament d’un mapa a escala 1/1.000.000, movent-nos per les pistes de la regió, que qualsevol riuada convertia en intransitables, o, simplement, feia desaparèixer.

Això passava per Setmana Santa del 1989. Molt abans d’arribar als peus de l’Atles vam rebre el primer avís, una nevada fora de context, que ens va tenir una bona estona aturats. Férem nit a Fès. L’endemà, en arribar als boscos de cedres de l’Atles mitjà, més baix però més humit que l'Alt Atles, el paisatge era absolutament nòrdic. Les branques dels cedres estaven espectacularment doblegades pel pes de la neu. El bestiar, vaques o xais, cercaven resignadament una herba impossible. Per sort, en baixar pel vessant de solei cap a l’avorrida vall del Muluia, tornàrem a la normalitat. En aquelles terres els contrastos climàtics són forts.

A partir de Bumya, al fons de la dita vall, començàvem a pujar l’Alt Atles amunt, i a trobar neu sovint. Finalment, amb el rerefons absolutament emblanquinat de la muntanya del Jbel Maasker, apareixia un poble.

Era Tunfit, a 1.900 metres d’altitud. No tenia, a primera vista, 24

res en particular. Poc pensàvem llavors les vegades que hi tornaríem, i les inoblidables estones que hi viuríem.

Just abans d’arribar-hi, una pista sortia cap a la dreta en direcció a Sidi Yahia u Yussef i el llogarret d’Assaka. Aquest darrer, un petit paradís, el nostre petit paradís, fora de circuits turístics, i on durant molt de temps vam estar pensant seriosament fer-nos-hi una caseta, amb parets de tàpia i bigues de cedre, com totes allà.

Passat el trencall, i com és habitual en pobles amb una mica de pretensions, hi havia el Quartier Administratif.

Concentrava tota la burocràcia, escoles, Bureau du Caïd, gendarmeria i andròmines similars, útils o no tant. Més endavant s’ hi posaria la benzinera. Aleshores calia anar a cercar la benzina a Bumya, a trenta-cinc kilòmetres.

I, finalment, el poble, constituït per casetes generalment modestes. El “centre” era una plaça sense cap gràcia, però d’on hi sortien els autobusos i tota mena de vehicles transportant persones, fardells o tot alhora, els camions de la fusta o carregats amb materials de construcció diversos. Grupets de gent, aquí i allà, fent-la petar. Uns quants comerços que aniríem coneixent, el bar del Mimun que era a tocar; al seu costat, la botigueta tèxtil del Hajj Mulay Aomar, el taller del sabater...

Ens aturem. Ja es fa tard i no és prudent continuar. De sobte apareix corrent a grans gambades un personatge de pell bruna, més aviat alt, barba i bigotis curts, abillat amb pantalons groguencs occidentals, un anorac prim d’un blau cridaner, i una bufanda blanca al coll. És el Mohamed. Gairebé tothom és Mohamed, allà. Però aquell seria el nostre Mohamed de capçalera. I durant una pila d’anys.

Una vegada comprovat que parlàvem francès, comprovació innecessària ja que ell parlava o xampurrejava qualsevol llengua diguem-ne usual, ens diu, d’una tirada, que no podem continuar, que la pista —a partir de Tunfit s’acaba 25

l’asfalt— està impracticable, que en tot el dia no ha baixat de la muntanya cap dels potents camions que transporten els cedres tallats. I que, si no ens ho crèiem, ens acompanyaria ell mateix perquè el “Caïd du village” ens donés la seva versió de la situació.

Què voleu que us digui?... Doncs que no ens ho vam acabar de creure, i acceptàrem l’oferiment. Ens portà a trobar un senyor que semblava que era el Caid, almenys se li intuïa una certa prestància institucional, i ell ens confirmà el panorama descrit per en Mohamed.

Un cop convençuts, ens va dir que ell feia de guia de muntanya, que ens podria portar a conèixer racons interessants dels voltants, de relativament poca altitud, i que, quan desgelés i passessin els camions, podríem continuar. I, d’entrada, ens convidava a sopar un cuscús a casa seva.

O més ben dit a casa del seu pare. La mare del Mohamed i de la seva germana gran havia mort, el pare s’ havia tornat a casar, i, a fe de Déu, o d’Al·là, que van anar per feina, ja que per tot arreu apareixien fills i filles de totes les edats.

L’edifici era molt modest i tenia poca cosa més que parets i teulada. Es cuinava a terra, es menjava a terra, es dormia a terra. Per a altres necessitats majors tocava anar al rierol, que era allà mateix. Si era fosc, cap problema...També era modest, a nivell municipal, l’enllumenat. A les sis de la tarda s’engegava un grup electrogen que proporcionava llum elèctrica, una minsa bombeta per família.

El pare i un germà seu regentaven un dels comerços de la plaça central. El que no vam poder aclarir era què s’ hi venia, allà. Els nombrosos prestatges eren gairebé buits, llevat d’unes quantes llaunes grans de productes absolutament heterogenis. Segons explicava el nostre nou guia, el pare havia tingut algun mitjà de transport col·lectiu, que va patir un accident en què hi va haver uns quants morts, i que per aquest fet s'havia arruïnat. Podria ser.

26

Els tres dies que vam romandre a Tunfit i rodalies, esperant que la neu es fongués, ens van permetre conèixer Assaka i les seves espectaculars gorges. També Tizi n Zu i les seves peculiars i, pel que sembla, màgiques surgències d’aigua calenta, que brollen just al costat de la llera del riu Ansegmir, que al març era qualsevol cosa menys calent.

Aquella estada també ens va fer viure en directe el mercat del dijous a Bumya, just abans d’omplir de benzina dipòsits i bidons. Ens vam acomiadar del Mohamed. Els camions ja passaven i nosaltres podríem continuar la ruta sense problemes. O això crèiem.

Als dos primers llocs hi destinarem capítols específics. Al llarg dels anys hi vam tornar moltes vegades i hi van passar moltes coses. I, en quant al mercat, em considero incapaç de transmetre en paraules l’amalgama de colors, olors, sorolls, sensacions, discussions, regatejos, i xerrades amb els amics fets feia dies, mesos, o anys, tothom hi és. Un mercat rural al Marroc és tot això i més.

Dit això, remuntem cap a Tunfit i continuem amunt. El recorregut ens fa passar per diversos llocs que ens serien habituals en futures escapades. A la poca estona, pel que seria sovint el nostre campament fora vila, un bosc de ginebrers a la cruïlla amb la pista que venia de Mídelt, molt utilitzada per les temudes expedicions “aventureres” Trans-Atlas, de 4x4 carregats d’embalums, bidons, pols i adhesius heroics.

Més enllà, per la surgència, gairebé piscina, d’aigua fresquíssima anomenada Iganzar n Ufunass (el morro de la vaca, en tamazic), ves a saber per què. Tenia fins i tot guardià amb la seva caseta. I abundants peixos, alguns força grans.

I Agudim, petit i encantador poble que sempre més ens portaria al calaix dels records sensorials l’olor del cedre que cremava a totes les cases quan feia fred. Allà vam ser, anys després, convidats especials, i únics irumiyn (europeus), al casament de l’Aziz, germà del nostre Mohamed.

27

Anemzi, situat en un àrid coll, ja a gairebé 2.400 metres, el recordaré sempre per una de les diarrees més espectaculars del meu currículum, obtinguda eficaçment a base de beure, en una casa de pastors, tots els tes a la menta, mal bullits, que protocol·làriament em pertocàvem, més els de la Magdala, que els mirava d’evitar perquè li donaven insomni. I també per una encantadora cançó, potser una tamawayt, poesia improvisada amaziga de l’Atles, cantada a tot pulmó per una jove bereber solitària, des de dalt de la seva tasserdunt (mula), fent camí...

A Anemzi vam veure un camió que remuntava la pista. Ens va donar moral. Ja no ens sentíem tan sols.

Però, més enllà, les coses es complicaren. El riu s’ havia endut una bona part del camí, i calia seguir, a empentes i rodolons, per la llera. Llàstima que teníem altra feina, perquè travessàvem una regió bellíssima, Tazigzaut i les torres d’Ahayim, que va ser també uns dels darrers focus de la resistència bereber als francesos el 1932.

Finalment arribàrem a la “Maison Forestière” de Tirghist, de la qual el Mohamed ens havia donat el nom del responsable, per tal que li diguéssim que anàvem de part seva. Tot tancat. El Ilmaki no hi era. Més endavant vam saber que havia pres mal i havia baixat al poble. Vam decidir continuar amunt.

No puc recordar per què vam prendre aquesta decisió.

Potser simplement per inconsciència. Es feia tard i l’espai al voltant de la casa forestal era prou arrecerat. Però les ganes d’arribar a la vessant soleia i l’esperada desaparició de la neu degueren pesar més. El cas és que vam emprendre la pujada. Poc després de començar a guanyar alçada sobre la vall, ens trobàrem amb un nou factor de dificultat. La temperatura no era encara gaire baixa i la pista estava coberta d’una argamassa de neu i fang de color de merda de gallina, amb perdó, d’una consistència inexistent. Les rodes anaven 28

per on volien, la pista no era gens ampla i el desnivell, cas de sortir-se’n, era cada vegada més gran.

Per acabar-ho d’adobar ens trobem de cara un 4x4 d’aventurers italians, que venia de baixada, aturat al mig del pas.

El cap de l’expedició estava estirat a terra remenant la transmissió, la direcció, o ves a saber què. Els nostres coneixements tècnics no podien aportar-hi gran cosa —tampoc ens ho van demanar— però el que sí que va quedar clar és que no pensaven moure´s d’allà fins que no tinguessin resolt el problema. Començava a fer fred de debò i uns tuchekts, matolls de forma d’eriçó que creixien pels voltants, punxeguts i altament combustibles, van ser incendiats pels omnipresents badocs locals —probablement del poblat proper de Tighaduin— que són capaços d’aparèixer en els llocs més inversemblants. Si més no, proporcionaven, els matolls, una agradable caloreta.

Finalment va acabar-se la reparació i els expedicionaris van continuar cap avall, gairebé sense acomiadar-se. Nosaltres cap amunt, i els badocs van seguir una estona exercint com a tals, per veure com acabava tot plegat. Pocs metres més endavant vam constatar que amb aquella pasterada no podíem continuar. Fins i tot, tímidament, algú de nosaltres va insinuar la possibilitat de fer mitja volta, cosa que, vist el que havíem passat, tampoc no era gaire atractiva. Amb la poca llum del dia que quedava, encara poguérem entreveure que el coll de Tizi n Inuzan, l’esperat final de la neu no estava gaire més amunt, en desnivell.

Els de casa havíem voltat per la neu des de feia molts anys i, vist que al terreny no hi havia bassals —que serien impracticables si glaçava— sinó grumolls de pasterada prou aspres, vam decidir de fer nit allà i sortir amb els primers raigs de sol, abans que tornés a fondre i es perdés l’adherència.

Llavors va començar la negociació amb el personal local, que estava disposat a ajudar-nos, evidentment amb la corresponent 29

remuneració. Primer van plantejar de venir amb pales, a raó d’un tant per persona. Això tenia el risc que l’endemà es presentés tot el poble a “col·laborar”. La nostra resposta, després dels estira-i-arronsa que eren d’esperar, va ser que nosaltres oferíem un tant global per sortir d’allà, i que se’ l repartissin com volguessin. I que els volíem a tots allà a les sis del matí com a màxim. I que no pagàvem fins que haguéssim sortit de la zona de conflicte.

Mentre discutíem tot això amb l’Ali Chibane, cap autoproclamat de la Brigada de la Pala, uns quants del personal es miraven amb ulls libidinosos i el nas enganxat al vidre, les dues dones dels irumyin, que no les tenien totes i s’ havien refugiat en una de les furgonetes. Un d’ells ens el vam trobar temps després a Tunfit, prenent un refresc al bar del Mimun, una vigília de mercat. Va fer com si no ens conegués...

Després de passar una nit molt propera a la nit del lloro, molt abans de l’ hora convinguda vaig sortir a fora a comprovar que la teoria podia funcionar. Malgrat estar tot glaçat, la rugositat oferia prou adherència. Vam esperar a les sis. Ni una ànima. Deixàrem passar una bona estona més, i tampoc. Il·lusos de nosaltres, que havíem quedat en una hora fixa amb una colla en la qual ni un de sol no portava rellotge.

Finalment pleguem les lliteres i altres estris, i ens posem prudentment en marxa. Allò funciona. Recorrem els primers metres, i experimentem la rara sensació de poder pilotar els vehicles raonablement bé. Fantàstic. Però a la vegada apareixen, pujant pel camí a pas atlètic, els de la brigada, que veuen que se’ ls escapava el negoci. Un d’ells, se suposa que per córrer més, s’ ha penjat les botes al coll i galopa descalç!

Els vam esperar. No érem encara a dalt i no sabíem què ens podríem trobar. La veritat és que el pitjor havia passat, i els 30

vam deixar ajudar una mica, per justificar el sou. A dalt el coll, acabada la neu, ens fèiem una foto de germanor, passàvem comptes i, un cop tots fora, i per tal d’evitar fer-los pecar, destapàvem una ampolla de cava que havia sobreviscut al viatge. Estava ben fresquet. Naturalment.

Ja més tranquils, vam arribar-nos fins al llac petit d’ Imilchil, el de Tislit (la núvia), que era accessible amb vehicle.

Foto commemorativa. La baixada no va tenir gaires complicacions, i vam poder conèixer, a Agudal, la peculiar manera de rentar la roba que tenen les noies locals, dretes i refregant- la sobre una llosa amb els peus nus.

Vam evitar, pels pèls, ser víctimes del passatemps quotidià dels xavals de Tamtattucht, que era canviar les indicacions de la pista per fer anar els “guiris” per on no tocava.

Amb la complicitat dels adults, és clar. Si ho preguntaves a un adult, no t’enganyava. Simplement et deia que ho preguntéssim als nens...

Finalment, a través de les espectaculars gorges del Todgha, paradís dels escaladors, arribàvem a la civilització.

D’allà a Er Rachidia, Mídelt, Mulay Idriss, i cap a casa.

Però la Magdala i jo ja anàvem donant voltes a les paraules del Mohamed, quan ens explicava la possibilitat de vagabundejar, amb ell com a guia, i el suport d’una mula per al fato, per aquella regió, sense pressa i gairebé sense itinerari.

No dèiem res. Però el cas és que a l’agost del mateix any sortíem tots dos un altre cop cap a Tunfit, amb la furgoneta. Els nostres esquemes havien canviat. I definitivament.

31