Quan viatjar no és (només) fer turisme Notes introductòries a El nostre Marroc d’Abel Pascual i Magdala Pey per Mònica Miró Vinaixa D’un buit a un altre, un camí per recórrer: temps, llocs, persones.
S’ ha escrit molt sobre el sentit del viatge o del desplaçament, individual o col·lectiu, d’ençà que, temps era temps, quan els mites fonamentaven persones i societats, algú tingué la pensada de deixar el lloc d’on no s’ havia bellugat mai per adreçar-se a un nou territori: viatges amb finalitats comercials, campanyes militars, cerca de nous enclavaments per fundar-hi una pàtria, rutes de conquesta, camins d’exploració científica, pelegrinatges per motius religiosos, cures de salut, establiment de missions, aventures a la recerca de tresors, estades solidàries en llocs depauperats, periples per trobar-se un mateix o per intentar conèixer els altres..., possibilitats, fet i fet, de canviar d’aires, de descobrir l’exòtic, allò que permet de sortir del que avui s’anomena zona de confort per adonar-se que hi ha vida més enllà del propi melic. El contacte amb l’alteritat ha fet vessar dolls de tinta, d’ Heròdot a Kapuściński, i ha estat difícil, per no dir impossible, evitar formular judicis des d’una posició etnocèntrica: com costa desempallegar-se del jo per entendre l’altre! Val a 11
