Bakunin. Recull d'escrits breus

Bakunin Recull d’escrits breus

Copia i difon per tots els mitjans possibles.

La cultura com a eina de lluita.

Editat i traduït al català per: Biblioteca Social d’Olot. Abril del 2011.

Plç/ Cinema Colon,4 17800 Olot. http://www.actiu.info/bso/ e-mail: bustia@bsolot.info

La Biblioteca Social d’Olot, és part de la CNT-AIT d’Olot.

Índex Pàtria i nacionalitat

4

La Dona, el Matrimoni i la Família

8

L'Associació Roja (1870)

12

La política del consell

16

Socialisme sense Estat: Anarquisme

21

La instrucció integral

32

CAPÍTOL I

33

CAPÍTOL II

39

CAPÍTOL III

44

CAPÍTOL IV

48

El principi de l’Estat

54

PĂ tria i nacionalitat MikhaĂŻl Bakunin

4

L'Estat no és la pàtria; és l'abstracció, la ficció metafísica, mística, política i jurídica de la pàtria. La gent senzilla de tots els països estima profundament a la seva pàtria; però aquest és un amor natural i real. El patriotisme del poble no és només una idea, és un fet; però el patriotisme polític, l'amor a l'Estat, no és l'expressió fidel d'aquest fet: és una expressió distorsionada per mitjà d'una falsa abstracció, sempre en benefici d'una minoria explotadora.

La pàtria i la nacionalitat són, com la individualitat, fets naturals i socials, fisiològics i històrics al mateix temps; cap d'ells és un principi.

Només pot considerar-se com un principi humà allò que és universal i comú a tots els homes; la nacionalitat separa als homes i, per tant, no és un principi. Un principi és el respecte que cadascun ha de tenir pels fets naturals, reals o socials. La nacionalitat, com la individualitat, és un d'aquests fets ; i per això hem de respectar-la.

Violar-la seria cometre un crim; i, parlant el llenguatge de Mazzini, es converteix al principi sagrat cada vegada que és amenaçada i violada.

Per això em sento sempre i sincerament el patriota de totes les pàtries oprimides.L'essència de la nacionalitat. Una pàtria representa el dret inqüestionable i sagrat de cada home, de cada grup humà, associació, comuna, regió i nació a viure, sentir, pensar, desitjar i actuar a la seva pròpia manera; i aquesta manera de viure i de sentir és sempre el resultat indiscutible d'un llarg desenvolupament històric.

Per tant, ens inclinem davant la tradició i la història; o, més aviat, les reconeixem, i no perquè se'ns presenten com a barreres abstractes aixecades metafísica, jurídica i políticament per intèrprets instruïts i professors del passat, sinó només perquè s'han incorporat de fet a la carn i a la sang, als pensaments reals i a la voluntat de les poblacions. Se'ns diu que tal o qual regió - el cantó de Tesino [a Suïssa], per exemple -pertany evidentment a la família italiana: el seu llenguatge, els seus costums i les seves restants característiques són idèntics als de la població de Llombardia i, en conseqüència, hauria de passar a formar part de l'Estat italià unificat.

5

Creiem que es tracta d'una conclusió radicalment falsa. Si existís realment una identitat substancial entre el cantó de Tesino i Llombardia, no hi ha dubte alguna que Tesino s'uniria espontàniament a Llombardia. Si no és així, si no sent el més lleu desig de fer-ho, això demostra simplement que la Història real - la vigent de generació en generació en la vida real del poble del cantó de Tesino, i responsable de la seva disposició contrària a la unió amb Llombardia - és alguna cosa completament diferent de la història escrita en els llibres.

D'altra banda, ha d'assenyalar-se que la història real dels individus i els pobles no només procedeix pel desenvolupament positiu, sinó molt sovint per la negació del passat i per la rebel·lió contra ell; i que aquest és el dret de la vida, l'inalienable dret de la present generació, la garantia de la seva llibertat.

La nacionalitat i la solidaritat universal.

No hi ha res mes absurd i al mateix temps més nociu i mortífer per al poble que erigir el principi fictici de la nacionalitat com a ideal de totes les aspiracions populars. El nacionalisme no és un principi humà universal. És un fet històric i local que, com tots els fets reals i inofensius, té dret a exigir general acceptació. Cada poble i fins a la més petita unitat ètnica o tradicional té el seu propi caràcter, la seva específica manera d'existència, la seva pròpia manera de parlar, de sentir, de pensar i d'actuar; i aquesta idiosincràsia constitueix l'essència de la nacionalitat, resultat de tota la vidahistòrica i suma total de les condicions vitals d'aquest poble.

Cada poble, com cada persona, és involuntàriament el que és, i per això té un dret a ser ell mateix. En això consisteixen els anomenats drets nacionals.

Però si un poble o una persona existeix de fet d'una forma determinada, no es desprèn d'això que un o una altra tinguin dret a elevar la nacionalitat, en un cas, i la individualitat en un altre com a principis específics, ni que hagin de passar-se la vida discutint sobre la qüestió. Per contra, com menys pensin en si mateixos imés imbuïts estiguin de valors humans universals, més es vitalitzen i carreguen de sentit tant la nacionalitat com la individualitat.

6

La responsabilitat històrica de tota nació.

La dignitat de tota nació, com la de tot individu, ha de consistir fonamentalment en què cadascun accepti la plena responsabilitat dels seus actes, sense tractar de desplaçar-la a uns altres. No són molt estúpides totes aquestes lamentacions d'un noiot queixant-se amb llàgrimes en els ulls que algú l'ha corromput i l'ha posat en el mal camí? I el que és impropi en el cas d'un noi està certament fora de lloc en el cas d'una nació, el mateix sentiment de la qual d'autoestima hauria d'excloure qualsevol intent de carregar a uns altres amb la culpa dels seus propis errors.

Patriotisme i justícia universal. Cadascun de nosaltres hauria d'elevar-se sobre aquest patriotisme estret i mesquí pel qual el propi país és el centre del món, i que considera gran a una nació quan es fa témer pels seus veïns. Hauríem de situar la justícia humana universal sobre tots els interessos nacionals. I abandonar d'una vegada per sempre el fals principi de la nacionalitat, inventat recentment pels dèspotes de França, Prússia i Rússia per aixafar el sobirà principi de la llibertat. La nacionalitat no és un principi; és un fet legitimat, com la individualitat. Cada nació, gran o petita, té l'indiscutible dret a ser ella mateixa, a viure d'acord amb la seva pròpia naturalesa.

Aquest dret és simplement el .corol·lari del principi general de llibertat.

Tot aquell que desitgi sincerament la pau i la justícia internacional hauria de renunciar d'una vegada i per sempre al que es diu la glòria, el poder i la grandesa de la pàtria, a tots els interessos egoistes i vans del patriotisme.

7

La Dona, el Matrimoni i la FamĂ­lia

8

Drets iguals per a la dona.

Sóc partidari, com el que més, de la completa emancipació de la dona i de la seva igualtat social amb l'home. L'expressió "igualtat social amb l'home" implica que, juntament amb la llibertat, demanem iguals drets i deures per a l'home i la dona; és a dir, l'anivellació dels drets de la dona, tant polítics com a socials i econòmics, amb els de l'home; en conseqüència, desitgem l'abolició de la llei familiar i matrimonial, i de la llei eclesiàstica tant com la civil, indissolublement lligades al dret d'herència.

Abolició de la família jurídica.

En acceptar el programa revolucionari anarquista - únic que ofereix, al nostre entendre, condicions per a una emancipació real i completa del poble comú - i convençuts que l'existència de l'Estat en qualsevol de les seves formes és incompatible amb la llibertat del proletariat i impedeix launió internacional fraterna de les nacions, expressem l'exigència d'abolició de tots els Estats.

L'abolició dels Estats i del dret jurídic implicarà necessàriament l'abolició de la propietat personal hereditària i de la família jurídica basada sobre aquesta propietat, perquè cap d'aquestes institucions és compatible amb la justícia humana.

Lliure unió matrimonial.

[Contra el matrimoni per compulsió hem aixecat la bandera de la unió lliure.]

Estem convençuts que en abolir el matrimoni religiós, civil i jurídic, restaurem la vida, la realitat i la moralitat delmatrimoni natural basat exclusivament sobre el respecte humà i la llibertat de dues persones: un home i una dona que s'estimen. Estem convençuts que en reconèixer la llibertat de tots dos cònjuges a separar-se quan ho desitgin, sense necessitat de demanar el permís de ningú per a això - i en negar de la mateixa forma la necessitat de qualsevol permís per unir-se en matrimoni, i rebutjar en general la interferència de qualsevol autoritat en aquesta unió - els unim més l'un a l'altre. I estem convençuts també, que quan ja no existeixi entre nosaltres el poder coercitiu de l'Estat per forçar als individus, associacions, co9

munes, províncies i regions a conviure en contra de la seva voluntat, hi haurà entre tots una unió molt més estreta, una unitat més viva, real i poderosa que la imposada per l'aclaparador poder Estatal.

L'educació dels nens.

Amb l'abolició del matrimoni es planteja la qüestió de l'educació dels nens. La seva criança, des de l'embaràs de la mare fins a la seva maduresa, i la seva formació i educació, igual per a tots -una formació industrial i intel·lectual on es combinin la capacitació per al treball manual i mental- han de correspondre fonamentalment a la societat lliure.

La societat i els nens.

Els nens no són propietat de ningú: ni dels seus pares ni de la societat. Només pertanyen a la seva pròpia llibertat futura. Però en els nens aquesta llibertat no és encara real; és només una llibertat en potència. Perquè una llibertat real -és a dir, la consciència plena i la seva realització en cada individu, basada fonamentalment en el sentiment de la pròpia dignitat i en un autèntic respecte per la llibertat i la dignitat dels altres, o sigui basada en la justícia - només pot desenvolupar-se en els nens mitjançant un desenvolupament racional de la seva intel·ligència, caràcter i voluntat.

D'aquí es dedueix que la societat, el futur de la qual depèn per complet de l'adequada educació i instrucció dels nens i que, per tant, no només té el dret sinó també l'obligació de vetllar per ells, és l'únic guardià dels nens de tots dos sexes. I com la futura abolició del dret a l'herència convertirà a la societat en l'únic hereu, aquesta haurà de considerar com una de les seves primeres obligacions el subministrament de tots els mitjans necessaris per al manteniment, la formació i l'educació dels nens de tots dos sexes, amb independència del seu origen o dels seus pares.

Els drets dels pares es limitaran a estimar als seus fills i exercir sobre ells l'única autoritat compatible amb aquest amor, en la mesura en què aquesta autoritat no atempti contra la seva moralitat, el seu desenvolupament mental o la seva llibertat futura. El matrimoni com a acte civil i polític, igual que qualsevol altra intervenció de la 10

societat en qüestions amoroses, està cridat a desaparèixer. Els nens seran confiats – per naturalesa, i no per dret - a les seves mares, quedant la prerrogativa d'aquestes sota la supervisió racional de la societat.

11

L'Associaci贸 Roja (1870) Mikha茂l Bakunin

12

La Llibertat política sense la igualtat econòmica és una pretensió, un frau, una mentida; i els treballadors no desitgen mentides.

Els treballadors s'esforcen després, necessàriament, en una transformació fonamental de la societat, el resultat de la qual ha de ser l'abolició de les classes, igualment en l'econòmic com en els seus aspectes polítics: un sistema social en el qual tots els homes entraran al món sota condicions especials, podrandesplegar-se i desenvolupar-se, treballar i gaudir de les coses bones de la vida.

Aquestes són les demandes de la justícia.

Però com podria, des d'aquest abisme d'ignorància, de misèria i esclavitud, que els treballadors sobre la terra i a les ciutats són enfonsats, arribar a aquell paradís, els assoliments de justícia i humanitat? Per a això els treballadors tenen un mitjà: l'Associació de Consells.

A través de l'Associació ells es reforcen, mútuament es milloren l'un a l'altre i, a través dels seus propis esforços, aparten a un costat aquesta ignorància perillosa que és el sustent principal de la seva esclavitud. Per mitjà de l'Associació ells aprenen a ajudar i recolzarse entre si. Per això ells convocaran, finalment, una potència que es demostrarà més poderosa que tot el capital burgès confederat i poders polítics reunits.

El Consell ha de convertir-se en l'Associació en la ment de cada treballador.

Ha de convertir-se en la contrasenya de cada organització política i d'agitació dels treballadors, la contrasenya de cada grup, en cada indústria a tot arreu de la terra. Indubtablement el consell, és la mostra més grandiosa i esperançada de la lluita proletària, un presagi infal·lible de la propera emancipació completa dels treballadors.

L'experiència ha demostrat que les associacions aïllades no són més poderoses del que són els treballadors aïllats. Fins hi tot amb l'Associació de totes les Associacions de Treballadors d'un país, no seria suficientment poderosa per aixecar-se en conflicte contra la combinació Internacional de tot guany que fael capital mundial. La ciència econòmica estableix el fet que l'emancipació del treballador 13

no és només una pregunta nacional. Cap país, no importa quant ric, poderós, i ben servit sigui, pot emprendre -sense arruïnar-se i rendir als seus habitants a la misèria- una alteració fonamental en les relacions entre el capital iel treball, si aquesta alteració no és aconseguida, al mateix temps, almenys, en la major part dels països industrials del món. Per tant, la pregunta de l'emancipació del treballador del jou del capital i els seus representants, els capitalistes burgesos és, abans de res, una pregunta Internacional. La seva solució, per tant, només és possible a través d'un Moviment Internacional.

Aquest Moviment Internacional és una idea secreta, una conspiració? En absolut. El Moviment Internacional, el Consell d'Associació, no dicta des de dalt o prescriu en el secret. El federa des de abaix i va a mil cambres. Parla en cada grup de treballadors i abraça la decisió combinada de totes les faccions. ElConsell viu la democràcia: i sempre que l'Associació formula projectes, això ho fa obertament, i parla a tots els qui vulguin escoltar. La seva paraula és la veu del treball que recluta energies per al derrocament de l'opressió capitalista.

Què diu el Consell? Quin és la demanda que fa a través de cada associació d'aquells que treballen i pensen, a cada fàbrica, a cada país? Què demana? Justícia! La justícia més estricta i els drets de la humanitat: el dret d'homes, dones i nens, independent de tota distinció de naixement, de raça, ode credo. El dret de viure i l'obligació de treballar per mantenir aquest dret. El servei de cadascun a tots i de tots a cadascun. Si aquesta idea apareix espantosa i prodigiosa a la societat burgesa existent, molt pitjor per a aquesta societat. És el Consell d'Acció una empresa revolucionària? Sí i no.

El Consell d'Acció és revolucionari en el sentit que substituirà a la societat basada sobre la injustícia, l'explotació, el privilegi, la mandra, i l'autoritat, per una que es fon sobre la justícia i la llibertat per a tota la humanitat.

En una paraula, vol una organització econòmica, política, i social, en la qual cada persona, sense prejudici algun respecte de les seves idiosincràsies naturals i personals, trobarà igualment possible desenvolupar-se, aprendre, pensar, treballar, ser activa, i gaudir d'una 14

vida honorable. Sí, això desitja; i repetim una vegada més, si això és incompatible amb l'organització social existent, molt pitjor per a aquesta societat. És revolucionari el Consell d'Acció en el sentit de barricades i de la revolta o manifestació violenta? No; el Consell manifesta poc interès en aquesta classe de polítiques; o, més aviat, cal dir que el Consell no pren en absolut part en elles. Els revolucionaris burgesos, ansiosos per algun canvi de poder, i els agents policíacs, que troben ocupació en les explosions passatgeres de soroll i fúria, es fastiguegen enormement amb el Consell d'Acció a causa de la indiferència d'est cap a les seves activitats i esquemes de provocació.

El Consell d'Acció, l'Associació Roja d'aquells que volen i treballen, va comprendre, fa molt, que el polític burgès -no importa quan roig i revolucionari hagi pogut semblar- gens ha servit per a l'emancipació delstreballadors, sinó, mes bé, ha endurit la seva esclavitud.

I encara quan el Consell no hagués comprès aquest fet, el joc miserable, que ocasionalment juguen, el burgès republicà i fins i tot el burgès socialista, haurien obert els ulls dels treballadors.

El Consell d'Acció, sempre desenvolupant-se més completament en el Moviment dels Treballadors Internacionals, se sosté amb severitat a distància de les tristes intrigues polítiques, i coneix avui només una política per a cada grup i per a cada treballador: la seva propaganda, el seu desenvolupament i organització en la lluita i l'acció. El dia que la majoria dels treballadors del món s'hagi associat a través del Consell d'Acció, s'hi hagi fermament organitzat a través del Consell d'Acció, i així, fermament organitzades les seves divisions en una solidaritat comuna de moviment, cap revolució, en el sentit d'insurrecció violenta, serà necessària. Així es veurà que els anarquistes no recolzen la violència abortiva que els seus enemics els atribueixen.

Sense violència, la justícia triomfarà. L'opressió serà liquidada pel poder directe dels treballadors per mitjà de l'associació. I si aquell dia hi ha impacient súplica, i algun sofriment, això serà culpa de la burgesia que rebutja reconèixer l'ocorregut amb la seva maquinació.

Per al triomf de la revolució social en si mateixa, la violència serà innecessària.

15

La polĂ­tica del consell MikhaĂŻl Bakunin

16

El Consell d'Acció no pregunta a cap treballador si ell posseeix una creença religiosa o atea. No li pregunta si ell pertany a est o a aquell o a cap partit polític. Li diu simplement: És vostè un treballador? Si no, Vostè sent la necessitat de dedicar-se enterament als interessos de la classe obrera i d'evitartots els moviments que s'oposin a ella? Se sent un amb els treballadors? Sent en vostè la força indispensable per ser lleial a la seva causa? És vostè conscient que els treballadors, els qui han creat tota l'abundància que ha fet possible la civilització i lluitat per la llibertat, han estat relegats a viure en la misèria, la ignorància, i l'esclavitud? Vostè comprèn que l'arrel principal de tots els mals en la vida dels treballadors és la pobresa; i que aquesta pobresa -que és la condició comuna dels treballadors a tot arreu del món- és una conseqüència directa de l'actual organització econòmica de la societat, i especialment de l'esclavitud deltreball -és a dir del proletariat- sota el jou del capitalisme -és a dir del burgès-?

Sap vostè que entre el proletariat i el burgès existeix un antagonisme mortal que és la conseqüència lògica de les posicions econòmiques de les dues classes? Sap que la riquesa del burgès és incompatible amb la comoditat i la llibertat dels treballadors, perquè aquesta riquesa excessiva està , i pot solament estar,construïda sobre el robatori i l'esclavitud dels treballadors? Entén que, per aquesta mateixa raó, la prosperitat i la dignitat de les masses treballadores exigeixen inevitablement l'abolició completa de la burgesia?

No obstant això, vostè també comprèn que cap treballador aïllat, no importa quant intel·ligent i enèrgic ell sigui, pot lluitar amb èxit contra les forces excel·lentment ben organitzades de la burgesia, que la seva ofensiva és mantinguda, principalment, per l'organització de l'estat -tots els estats-?.

No veu que, per fer-se realment fort, vostè no ha d'unir-se amb el burgès, que seria una bogeria i un crim fer-ho, ja que tot burgès, quan pertanyent a la seva classe, és els nostres enemic mortal; ni amb els treballadors que han desertat, abandonant la seva pròpia causa, i que s'han rebaixat per demanar labenevolència de les classes governants? Però, i amb els homes honestos que es mobilitzen , amb tota sinceritat, cap a la mateixa meta que vostè? Vostè entén, contra les combinacions poderoses, formades per les classes privilegiades, pels capitalistes, o els posseïdors dels mitjans i dels ins17

truments de producció i dedistribució, les associacions de treballadors dividides o sectàries, poden triomfar de totes maneres?

Vostè no comprèn que per lluitar i vèncer aquesta combinació capitalista es requereix ni més ni menys que la unió en el Consell i l'acció combinada de totes les associacions de treballadors locals i nacionals -federades en una associació internacional dels treballadors de tots els països- ?

Si vostè sap i comprèn tot això, pot entrar en el nostre campament, independentment de la resta de les seves conviccions polítiques o religioses. Però si vostè està al costat de nosaltres, i mentre que vostè està amb nosaltres, vostè desitgés comprometre tot el seu ser, totes les seves accions així com les seves paraules, a la causa comuna com a expressió espontània i sense reserves d'aquell fervor de lleialtat que inevitablement prendrà possessió de vostè, haurà de prometre: 1. Subordinar el seu interès personal i fins i tot familiar, així com el seu ideal i activitats polítiques i religioses, a l'interès més alt de la nostra associació, a saber, la lluita del treball contra el capital, la lluita econòmica del Proletariat contra la Burgesia.

2. Mai, en el seu interès personal, comprometre's amb la burgesia.

3. Mai intentar afermar una posició sobre els seus companys obrers, doncs amb això vostè es tornaria immediatament un burgès i un enemic del proletariat, ja que l'única diferència entre els capitalistes i els obrers és aquesta: el primer busca el seu benestar individual, i en detriment, del benestar de la comunitat, mentre el benestar de l'últim depèn de la solidaritat d'aquells que són robats en el camp industrial.

4. Romandre sempre, i per tota la vida, fidel al principi de la solidaritat del treball, doncs la traïció més petita a aquest principi, la més lleugera desviació d'aquesta solidaritat, és, davant els ulls de la Internacional, el més gran crim i vergonya amb que un obrer pot embrutar-se.

18

Els liders dels Consells d'Acció actuen sàviament en negar-se a fer dels principis filosòfics o polítics la base de la seva associació, i preferir tenir la lluita exclusivament econòmica del Treball contra el Capital com a fonament únic. Ells són uns convençuts que des del moment en què un treballador comprèn la lluita de classes, des del moment en què ell -confiant en el seu dret i la força numèrica de la seva classe- entra en la arena contra el robatori capitalista, des d'aquest mateix moment, les circumstàncies i l'evolució de la lluita l'obligaran a reconèixer tots els principis polítics, socialistes, i filosòfics de la lluita de classes. Aquests principis no són ni més ni menys que l'expressió veritable dels objectius i propòsits de la classe obrera.

La conclusió necessària i inevitable d'aquests objectius, el seu propòsit subjacent i suprem, és l'abolició tant política com social de: 1. Les divisions de classe existents en la societat, especialment d'aquestes divisions imposades darrere dels interessos econòmics dels burgesos.

2. Tots els Estats Territorials, Pàtries Polítiques i Nacions, i sobre el cim de les ruïnes històriques d'aquest ordre vetust, l'establiment de la gran federació internacional de tots els grups locals i nacionals productius.

Des del punt de vista filosòfic, els objectius de la classe treballadora són ni més ni menys que la realització de les idees eternes d'humanitat, de benestar de l'home, el regne de la igualtat, de la justícia i la llibertat a la terra, fent innecessària tota creença en el cel i tota esperança en un més enllà millor.

La gran massa dels obrers, aixafada pel seu treball diari, viu en la ignorància i la misèria. I malgrat qualsevol prejudici polític o religiós en què ells s'han criat individualment, aquesta massa és inconscientment Socialista, instintivament, i, a causa de les dificultats de la gana i a la seva posició, més seriosament i de debò Socialista que tot el "científic" i "el burgès Socialista" junts. Les masses són Socialistes a causa de totes les circumstàncies del seu raonar; i, en realitat, les necessitats de vida tenen una gran influència sobre el raonament pur, perquè el raonament (o el pensament) és només el reflex del desenvolupament continu de la vida - la seva força i no la seva base.

19

Als obrers no els falta el realisme i l'entusiasme per a l'esforç Socialista, però només la idea Socialista. Cada obrer, en el fons del seu cor, està anhelant una existència realment humana, és a dir benestar material i desenvolupament mental fundats en la justícia, o sigui, igualtat i llibertat per tots i cadascun dels treballadors. Això no pot realitzar-se en l'organització política i social actualment existent, la qual es funda en la injustícia i el robatori descarat de les masses treballadores. Per tant, cada obrer reflexiu es torna un Socialista revolucionari, des de que l'obliguen al fet que comprengui que la seva emancipació només potaconseguir-se pel derrocament complet de la societat actual. O aquesta organització de la injustícia amb la seva completa màquina de lleis opressives i d'institucions privilegiades desapareixen, o bé es condemna al proletariat a l'esclavitud eterna.

Aquesta és la quintaessència de la idea Socialista, el germen de la qual pot trobar-se en l'instint de cada obrer de pensament seriós.

Per tant, el nostre objectiu és fer-lo conscient del que ell vol, per despertar en ell una idea clara que correspongui amb els seus instints.

Per al moment en què la consciència de classe delproletariat s'hagi aixecat fins al nivell dels seus sentiments instintius, la seva intenció s'haurà convertit en determinació, i el seu poder serà irresistible.

Que impedeix el desenvolupament mes ràpid d'aquesta idea de salvació entre el Proletariat? La seva ignorància; i, en gran mesura, els prejudicis religiosos i polítics amb que les classes governants han intentat obnubilar la consciència i la intel·ligència natural de la gent. Com pot vostè dispersar aquesta ignorància i destruir aquests prejudicis estranys? "L'alliberament del Proletariat ha de ser producte del treball del mateix Proletariat" diu el pròleg a l'estatut general de la (Primera) Internacional. I això és mil vegades veritat.

Aquest és el fonament principal de la nostra gran associació.

Però la classe treballadora és encara molt ignorant. Té una manca absoluta de teoria. Hi ha per tant només una sortida per a l'alliberament del Proletariat, l'acció. I quin és aquesta acció que portarà les masses al socialisme? És la lluita econòmica del proletariat contra la classe que governa realitzada en solidaritat. És l'Organització Industrial dels treballadors -el Consell d'Acció.

20

Socialisme sense Estat: Anarquisme Mikha誰l Bakunin

21

L'efecte dels Grans Principis Proclamats per la Revolució francesa.

Des d'aquell temps, quan la Revolució va baixar a les masses el seu Evangeli - no el místic sinó el racional, no el celestial sinó el terrenal, no el diví sinó l'Evangeli humà, l'Evangeli dels Drets de l'Home- des de llavors va proclamar que tots els homes són iguals, que tots els homes tenen dret a la llibertat i la igualtat; les masses de tots països europeus, de tot el món civilitzat, van despertar llavors, gradualment, del somni que els havia mantingut en l'esclavitud des que la Cristiandat els va drogar amb el seu opi, i van començar a preguntar-se si ells també tenien el dret a la igualtat, a la llibertat, i a la humanitat.

Quan aquesta pregunta ha estat plantejada, la gent, guiada pel seu admirable sentit comú, així com pels seus instints, es va adonar que la primera condició per a la seva emancipació veritable, o humanització, era, per damunt de tot, un canvi radical en la seva situació econòmica.

La primera pregunta, justament, estavarelacionada amb el pa de cada dia, doncs com ha estat ja notat per Aristòtil, l'home, per pensar, per sentir-se lliure, per fer-se home, ha de ser alliberat de les cures materials de la vida diària. En realitat, el burgès, que és tan bel·ligerant contra el materialisme de la gent i que els predica a ells les abstinències de l'idealisme, ho sap molt bé, ja que ells mateixos ho prediquen només amb la paraula però no amb l'exemple.

La segona pregunta que sorgeix entre les persones, la de l'oci després del treball, és també condició indispensable d'humanitat.

Però pa i oci mai poden obtenir-se independents d'una transformació radical de la societat existent, i això explica per què la Revolució, obligada per les implicacions dels seus propis principis, va donar a llum al Socialisme.

El socialisme és la Justícia...

El socialisme és la justícia. Quan parlem de justícia, entenem per aquesta no la justícia continguda en els Codis i en la jurisprudència Romana -els quals s'han basat, en gran mesura, sobre les veritats de la violència aconseguida per la força, violència consagrada per 22

temps i les benediccions d'alguna església o un altre (cristiana o pagana), i per la qual cosa s'ha acceptat com a principi absolut, que tota llei ha de ser deduïda per un procés de raonament lògic- no, parlem d'aquella justícia que està basada únicament sobre la consciència humana, la justícia que ha de ser trobada en el coneixement de cada home -fins i tot en els de nens- i que pot ser expressada en una sola paraula: equitat.

Aquesta justícia universal que, a causa de les conquestes per la força i a les influències religioses, encara mai ha prevalgut en els àmbits polítics, jurídics o econòmics, hauria de ser la base del nou món. Sense ella no pot haver-hi ni llibertat, ni república, ni prosperitat, ni pau. És ella llavors qui ha de governar les nostres resolucions perquè treballem amb eficiència en l'establiment de la pau. I és aquesta justícia, la que ens impulsa a assumir la defensa dels interessos de la gent terriblement maltractada i a exigir la seva emancipació econòmica i social amb llibertat política.

El Principi Bàsic del Socialisme.

No proposem aquí, cavallers, un o un altre sistema socialista.

Allò que ara exigim és la proclamació novament del gran principi de la Revolució francesa: que cada ésser humà pugui posseir els mitjans materials i morals per poder desenvolupar així la seva humanitat, un principi que, en la nostra opinió, ha de ser traduït en el següent problema: Organitzar la societat de tal manera que cada individu, home o dona, pugui trobar, en entrar en la vida, mitjans aproximadament equivalents per al desenvolupament de les seves diverses facultats i de la seva ocupació laboral. I organitzar aquesta societat de tal forma que faci impossible l'explotació de cap treballador, la qual cosa permetrà a cada individu gaudir de la riquesa social, la que, en realitat només es produeix pel treball col·lectiu; però només per gaudir-la quan ell contribueixi directament cap a la creació d'aquesta riquesa.

Rebuig al Socialisme Estatalista.

La consecució d'aquesta tasca per descomptat portarà centenars d'anys de desenvolupament. Però la història ja l'ha portat davant nosaltres id'ara endavant no podem fer cas omís a ella sense condem23

nar-nos a declarar la nostra total impotència. Ens apressem a agregar aquí que enèrgicament rebutgem qualsevol temptativa d'organització social que no admeti la llibertat més àmplia tant dels individus com de les organitzacions, o que requereixi la instauració de qualsevol règim de poder. En nom de la llibertat, la qual reconeixem com a fonament únic i únic principi creatiu de l'organització,econòmica o política, protestarem contra tot allò que remotament pugui semblar-se al Comunisme Estatista, o al Socialisme Estatista.

Abolició del Dret d'Herència.

L'única cosa que, en la nostra opinió, l'Estat pot i hauria de fer és modificar a poc a poc la llei d'herència per arribar el més aviat possible a la seva completa abolició. Aquella llei és purament una creació de l'Estat, i una de les condicions d'existència mateixa de l'Estat autoritari i diví, i ella pot i ha de ser suprimida per la llibertat en l'Estat. En altres paraules, l'Estat hauria de dissoldre's en una societat lliurement organitzada d'acord amb els principis de justícia. El dret d'herència, en la nostra opinió, hauria de suprimir-se, ja que mentre existeixi perdurarà la desigualtat econòmica hereditària, no la desigualtat natural dels individus, sinó la desigualtat artificial de classes -i això sempre engendrarà la desigualtat hereditària en el desenvolupament i la formació de les ments, i la continuació de les quals seria la font i la consagració de totes les desigualtats polítiques i socials. La tasca de la justícia és establir la igualtat per a tots, doncs aquella igualtat dependrà de l'organització econòmica i política de la societat- una igualtat amb la qual cadascú començarà la seva vida, i per la qual cadascú, dirigit en la seva pròpia naturalesa, serà el producte dels seus propis esforços.

En la nostra opinió, la propietat dels difunts hauria d'acumularse als fons socials per a la instrucció i l'educació dels nens de tots dos sexes, que inclou la manutenció d'ells des del seu naixement fins que aconsegueixin la majoria d'edat.

Com a eslaus i com a russos, volem agregar el que considerem una idea social fonamental, la qual es basa sobre l'instint general i tradicional dels nostres pobles, i que consisteix que la propietat de tota la gent, hauria de ser posseïda només per aquells que la conreen amb les seves pròpies mans.

24

Som uns convençuts, cavallers, que aquest principi és just, que és la condició essencial i inevitable de tota reforma social seriosa, i, per tant, Europa Occidental al seu torn no dubtarà a reconèixer i acceptar aquest principi, no obstant les dificultats de la seva realització en països com França, per exemple, on la majoria de camperols posseeixen la terra que ells conreen, però on la major part d'aquests mateixos camperols aviat acabaran per no posseir res, a causa del parcelament de la terra que ve com a resultat inevitable del sistema polític i econòmic que ara preval a França. No obstant això, ens abstindrem d'oferir qualsevol oferta contra la pregunta de terra... Ens limitarem ara a proposar la següent declaració: La Declaració del Socialisme.

"Convençuts que la realització seriosa de la llibertat, la justícia, i la pau serà impossible mentre que la majoria de la població es trobi desposseïda de les elementals necessitats, mentre estiguin privats de l'educació i condemnats a la insignificança i a l'esclavitud política i social -de fet, si no per la llei, per la pobresa així com per la necessitat de treballar sense descans o oci, produint tota la riquesa de la qual el món ara està orgullós, i rebent a canvi només una petita part del pastís, que amb prou feines pot assegurar la seva subsistència per l'endemà; "Convençuts que per a les masses del poble, terriblement maltractades durant segles, el problema del pa és el problema de l'emancipació mental, de la llibertat i la humanitat; "Convençuts que llibertat sense Socialisme és privilegi i injustícia i que Socialisme sense llibertat és esclavitud i brutalitat; "La Lliga [per a la Pau i la Llibertat] amb força proclama la necessitat d'una radical reconstrucció econòmica i social, que tingui com a objectiu l'emancipació dels treballadors del jou del capital i els terratinents, una reconstrucció basada en la més estricta justícia - ni justícia jurídica ni teològica ni metafísica, sinó justícia simplement humana - basada en la ciència positiva i en la llibertat més àmplia."

Organització de les Forces productives per reemplaçar el Poder Polític.

25

És necessari suprimir completament, en principi i de fet, tot allò que s'anomena el poder polític; doncs, mentre que el poder polític existeixi, hi haurà governants i governats, amos i esclaus, explotadors i explotats.

Una vegada suprimit, el poder polític hauria de ser substituït per l'organització de les forcesproductives i el servei econòmic.

No obstant l'enorme desenvolupament dels estats moderns -un desenvolupament que en la seva fase última, de forma bastant lògica, redueix l'Estat a una absurditat-, es fa evident que els dies de l'Estat i el principi Estatal estan comptats. Ja podem veure l'adveniment de la total emancipació de les masses treballadores i la seva lliure organització social, lliure de la intervenció governamental, formada per l'associació econòmica de les persones i deixant de costat totes les velles fronteres Estatals i les distincions nacionals, fonamentat això només en el treball productiu, el treball humanitzat; posseint un interès comú malgrat la seva diversitat.

L'Ideal del Poble.

Per descomptat, aquest ideal apareix davant el poble significant la fi de les seves necessitats, la fi de la pobresa, i la satisfacció plena de tots els seus requeriments materials mitjançant el treball col·lectiu, igual i obligatori per a tots, i després, com el final de la dominació, i com l'organització lliure de les vides de les persones conforme a les seves necessitats -no des de dalt a baix, com ho tenim en l'Estat, sinó d'abaix a dalt, una organització formada pel poble mateix, independent de governs i parlaments, una unió lliure en associacions de treballadors agrícoles i de fàbrica, en comunes, regions, i nacions, i finalment, en el futur més remot; la germanor humana universal, que triomfa per sobre les ruïnes de tots els Estats.

El Programa d'una Societat Lliure.

Fora del sistema Mazzinià que és el sistema de la república en forma d'un Estat, no hi ha cap altre sistema sinó el de la república com una comuna, la república com una federació, una república genuïnament socialista i popular -el sistema de l'Anarquisme. Aquesta és la política de la Revolució Social, que apunta a l'abolició de l'Es26

tat, i l'econòmica, que allibera totalment les organitzacions de la gent, una organització d'abaix cap amunt, mitjançant una federació. ... No hi haurà cap possibilitat de l'existència d'un govern polític, ja que aquest govern serà transformat en una administració simple d'assumptes comuns.

El nostre programa pot ser resumit en unes poques paraules: Pau, emancipació, i la felicitat dels oprimits.

Guerra contra tots els dèspotes i opressors.

Restitució total als treballadors: tot el capital, les fàbriques, i tots els instruments de treball i matèries primeres han d'anar a les associacions, i la terra als que la conreen amb les seves pròpies mans.

Llibertat, justícia i fraternitat pel que fa a tots els éssers humans sobre la terra.

Igualtat per a tots.

A tots, sense distinció alguna, tots els mitjans de desenvolupament i educació, i iguals possibilitats de vida mentre treballen.

L'organització d'una societat mitjançant una federació lliure, des d'abaix cap amunt, d'associacions de treballadors, tant industrials com a associacions agrícoles, científiques i literàries - primer en una comuna, després una federació de comunes en regions, de regions en nacions, i de nacions en l'associació fraternal internacional.

Tàctica Correcta Durant una Revolució.

En una revolució social, en tot oposada diametralment a una revolució política, on els individus amb prou feines compten, mentre que l'acció espontània de les masses ho és tot. Tot el que els individus poden fer és aclarir, propagar, i desenvolupar les idees que corresponen a l'instint popular, i, cosa encara més important, contribuir amb els seus esforços incessants a l'organització revolucionària del poder natural de les masses. Però res més que això; la resta només podrà fer-ho el propi poble. Qualsevol altre mètode portaria a la dic27

tadura política, al ressorgiment de l'Estat, dels privilegis, de les desigualtats, i de totes les opressions estatals; és a dir, portaria d'una forma indirecta, encara que lògica al restabliment de l'esclavitud política, econòmica i social de les massespopulars.

Com tots els socialistes sincers, i en general com tots els treballadors nascuts i crescuts entre el poble, Varlin i els seus amics van compartir en grau summe aquest prejudici perfectament legítim contra la iniciativa procedent d'individus aïllats, contra el domini exercit per individus superiors; sent sobretot coherents, van estendre el mateix prejudici i la mateixa desconfiança a les seves pròpies persones.

La Revolució per Decrets està Condemnada al Fracàs.

Enfront de les idees dels comunistes autoritaris -idees fal·laces, al meu entendre- que la Revolució Social pot ser decretada i organitzada per mitjà d'una dictadura o d'una Assemblea Constituent, els nostres amics, els socialistes parisencs, sostenen que la revolució només pot ser empresa i portada al seu ple desenvolupament a través de l'acció massiva contínua i espontània de grups i associacions populars.

Els nostres amics parisencs tenen mil vegades raó. Perquè, en realitat, no hi ha cervell, per molt genial que sigui, o -si parlem de la dictadura col·lectiva d'alguns centenars d'individualitats supremament dotades no hi ha combinació d'intel·lectes capaç d'abastar tota la infinita multiplicitat i diversitat d'interessos, aspiracions, desitjos i necessitats reals que Constitueixen íntegrament la voluntat col·lectiva del poble; no existeix intel·lecte capaç de projectar una organització social que pugui satisfer a tots i cadascú.

En aquesta organització la violència, més o menys sancionada per l'Estat forçaria a la desgraciada societat. Però aquest és un vell sistema d'organització, basat sobre la força, que la Revolució Social suprimirà per donar plena llibertat a les masses, els grups, Comunes, associacions i individualitats, destruint d'una vegada per sempre la causa històrica de tota violència: la mateixa existència de l'Estat la caiguda del qual suposarà la destrucció de totes les iniquitats del dret jurídic i de totes les falsedats dels diversos cultes - drets 28

i cultes que han estat sempre, els canonitzadors complaents, tant en el terreny ideal com en el real, de tota la violència representada, garantida i autoritzada per l'Estat. És evident que només quan l'Estat hagi deixat d'existir, la humanitat obtindrà la seva llibertat, i que només llavors trobaran la seva autèntica satisfacció els veritables interessos de la societat, de tots els grups, de totes les organitzacions locals i, en conseqüència, de tots els individus que formen tals organitzacions.

La Lliure Organització Seguirà a l'Abolició de l'Estat.

L'abolició de l'Estat i de l'Església ha de ser la condició primera i indispensable per a l'emancipació efectiva de la societat. Només després la societat podrà i haurà de començar la seva pròpia reorganització que, no obstant això, no ha d'efectuar-se de dalt a baix, ni d'acord amb algun pla ideal projectat per uns pocs savis o filòsofs, ni mitjançant decrets promulgats per algun poder dictatorial, o fins i tot per una Assemblea Nacional o triada per sufragi universal. Tal sistema, com ja s'ha dit, portaria inevitablement a la formació d'una aristocràcia governamental, és a dir, a una classe de persones que res té en comú amb les masses del poble; i aquesta classe tornaria amb tota certesa a explotar i sotmetre a les masses sota el pretext del benestar comú o de la salvació de l'Estat.

La Llibertat ha d'anar de la Mà amb la Igualtat.

Sóc un partidari convençut de la igualtat econòmica i social perquè sense aquesta igualtat, la llibertat, la justícia, la dignitat humana, la moral i el benestar dels individus, com també la prosperitat de les nacions, no són sinó altres falsedats. Però com sóc al mateix temps un partidari de la llibertat, primera condició de la humanitat, crec que la igualtat hauria d'establir-se al món per l'organització espontània del treball i la propietat col·lectiva, per la lliure organització de les associacions deproductors en comunes i la lliure federació de les comunes -però de cap manera mitjançant l'acció suprema i tutelar de l'Estat.

La Diferència entre els Revolucionaris Autoritaris i Llibertaris.

29

Aquest punt separa fonamentalment als col·lectivistes o socialistes revolucionaris dels comunistes autoritaris, partidaris de l'absoluta iniciativa de l'Estat. La meta de tots dos partits és idèntica: tots dos partits desitgen la creació d'un nou ordre social basat exclusivament sobre el treball col·lectiu en condicions econòmiques iguals per tots -és a dir, en condicions de propietat col·lectiva dels mitjans de producció.

Però els comunistes imaginen que això pot aconseguir-se mitjançant el desenvolupament i l'organitzaciódel poder polític de les classes treballadores, encapçalades pel proletariat de la ciutat amb ajuda del radicalisme burgès; mentre els socialistes revolucionaris, enemics de tota aliança ambigua, creuen que aquest objectiu comú no pot aconseguir-se a través de l'organització política sinó mitjançant l'organització social (i, per tant, antipolítica) i el poder de les masses treballadores de les ciutats i els pobles, incloent a més a tots els que, malgrat pertànyer per naixement a les classes altes, han trencat voluntàriament amb el seu passat i s'han unit obertament al proletariat acceptant el seu programa.

Els Mètodes dels Comunistes i els Anarquistes.

D'aquí l'existència de dos mètodes diferents. Els comunistes creuen que és necessari organitzar les forces dels treballadors per prendre possessió del poder polític estatal. Els socialistes revolucionaris les organitzen amb vista a destruir, o si preferiu una expressió mésrefinada, a liquidar l'Estat. Els comunistes són partidaris del principi i la pràctica de l'autoritat, mentre els socialistes revolucionaris només posen la seva fe en la llibertat. Tots dos són partidaris per igual de la ciència, que ha de destruir la superstició i ocupar el lloc de la fe; però els primers volen imposar la ciència alpoble, mentre que els col·lectivistes revolucionaris intenten difondre la ciència i el coneixement entre el poble, perquè els diversos grups de la societat humana, una vegada convençuts per la propaganda, puguin organitzar-se i combinar-se, espontàniament, en federacions, d'acord amb les seves tendències naturals i els seusinteressos reals, però mai d'acord amb un pla traçat prèviament i imposat a les masses ignorants per algunes intel·ligències "superiors".

Els Socialistes revolucionaris creuen que existeix molta més raó 30

pràctica i intel·ligència en les aspiracions instintives i les necessitats reals de les masses populars que en les profundes intel·ligències de tots aquests instruïts doctors i tutors auto designats de la humanitat, els qui tenint davant els seus ulls els exemples lamentables de tants intents avortats de fer feliç a la humanitat, intenten encara seguir treballant en la mateixa direcció. Però els socialistes revolucionaris creuen, al contrari, que la humanitat s'ha deixat governar durant llarg temps, massa llarg, i que l'arrel de les seves desgràcies no resideix en aquesta o en aquella forma de govern, sinó en el principi i en la mateixa existència del govern, fos com fos la seva naturalesa. És aquesta diferència d'opinió, que ja s'ha fet històrica, la vigent en l'actualitat entre el comunisme científic, desenvolupat per l'escola alemanya i acceptat parcialment pels socialistes americans i anglesos, i el proudhonisme, desenvolupat extensament i portat a les seves últimes conclusions i acceptat avui pel proletariat dels països llatins. El socialisme revolucionari ha fet la seva primera aparició brillant i pràctica en la Comuna de París.

En la bandera pangermànica està escrit: Conservació i enfortiment de l'Estat a qualsevol preu. Per contra, en la nostra bandera, la bandera socialista revolucionària, està gravada amb lletres orgulloses i Sagnants: la destrucció de tots els Estats, l'anihilació de la civilització burgesa, l'organització lliure i espontània d'abaix a dalt per mitjà de les associacions lliures, l'organització de la massa incontrolada de treballadors, de tota la humanitat emancipada, i la creació d'un nou món universalment humà.

Abans de crear o més aviat abans d'ajudar al poble a crear aquesta nova organització és necessari aconseguir una victòria. És necessari enderrocar el que és per poder establir el que ha de ser...

31

La instrucci贸 integral Mikha茂l Bakunin

32

CAPÍTOL I La primera qüestió que hem de considerar avui és aquesta: Podrà ser completa l'emancipació de les masses obreres mentre rebin una instrucció inferior a la dels burgesos o mentre hi hagi, en general, una classe qualsevol, nombrosa o no, però que per naixement tingui els privilegis d'una educació superior i més completa?

Plantejar aquesta qüestió no és començar a resoldre-la? No és evident que entre dos homes dotats d'una intel·ligència natural més o menys igual, el que més instruït sigui, el coneixement del qual s'hagiampliat per la ciència i que comprenent millor l'encadenament dels fets naturals i socials, o el que es denominen les lleis de la naturalesa i la societat, comprendrà amb més facilitat i més àmpliament el caràcter del mitjà en el qual es troba, que se sentirà més lliure, que serà pràcticament tan hàbil i fort com l'altre? Qui sàpiga més dominarà naturalment a qui menys sap i no existint en principi entre dues classes socials més que aquesta sola diferència d'instrucció i d'educació, aquesta diferència produirà en poc temps totes les altres i el món tornarà a trobar-se en la seva situació actual, és a dir, dividit en una massa d'esclaus i un petit numero de dominadors, els primers treballant, com avui dia, per als segons.

S'entén ara per què els socialistes burgesos no demanen més que instrucció per al poble, una mica més del poc d'ara, i per què nosaltres, demòcrates socialistes, demanem per al poble instrucció integral, tota la instrucció, tan completa com la requereix la força intel·lectual del segle, a fi que per sobre de la classe obrera no hi hagi d'ara endavant cap classe que pugui saber més i que precisament per això pugui explotar-la i dominar-la.

Els socialistes burgesos volen el manteniment de les classes, doncs cadascuna ha de, segons ells, representar una funció social diferent. Una, per exemple, l'abolició completa i definitiva de classes, la unificació de la societat i la igualtat econòmica i social de tots els individus de la terra. Ells voldrien, conservant-les, alleujar, minorar i dissimular les bases històriques de la societat actual, la desigualtat i la injustícia, que nosaltres volem destruir.

Del que resulta que entre els socialistes burgesos i nosaltres no és possible acord,conciliació ni coalició alguna.

33

Però, es dirà -i aquest és l'argument que sovint se'ns oposa i que els senyors doctrinaris de tots els colors consideren irresistible- és impossible que la humanitat sencera es dediqui a la ciència: moriria de gana. Cal, per tant, que mentre uns estudien uns altres treballin per produir els objectes necessaris per viure ells en primer lloc i després per als homes que s'han dedicat exclusivament a treballs intel·lectuals; doncs aquests homes no treballen només per a ells: els seus descobriments científics, a més d'ampliar el coneixement humà, no milloren la condició de tots els éssers humans, sense excepcions, en aplicar-los a la indústria i a l'agricultura i, en general, a la vida política i social? Les seves creacions artístiques, no ennobleixen la vida de tot el món?

Però no. No de tot el món. I el retret més gran que hauríem de dirigir a la ciència i a les arts és precisament el no estendre els seus beneficis i el no exercir la seva influència útil més que sobre una mínima part de la societat, excloent i per tant perjudicant a la immensa majoria. Es pot afirmar sobre el progrés de la ciència i de les arts el que es diu, i amb tota raó, als països més civilitzats del món, sobre el prodigiós desenvolupament de la indústria, del comerç, del crèdit, de la riquesa social, en una paraula. Aquesta riquesa és totalment exclusiva i tendeix a ser-ho cada dia més, en concentrar-se sempre en mans d'uns pocs i llançar a la petita burgesia, a les capes inferiors de la classe mitjana, cap al proletari, de manera que aquest desenvolupament és la raó directa de la misèria creixent de les masses obreres. Així resulta que s'obre cada dia més l'abisme que ja separa a la minoria feliç i privilegiada dels milions de treballadors que la fan viure amb el treball de les seves mans, i que mentre més feliços són els explotadors del treball popular, més desgraciats són els treballadors, que es recordi, enfront de la fabulosa opulència del gran món aristocràtic, financer, comercial i industrial d'Anglaterra, la situació miserable dels obrers d'aquest mateix país; que es llegeixi i rellegeixi la carta, tan ingènua i esquinçadora alhora, escrita fa poc per un intel·ligent i honest orfebre de Londres, Walter Dugan, que s'ha enverinat voluntàriament amb la seva dona i els seus sis nens per escapar a les humiliacions de la misèria i a les tortures de la gana; llavors caldrà confessar que aquesta civilització tan glorificada no significa, des del punt de vista material, més que opressió i ruïna per alpoble.

34

I ocorre igual amb els moderns avançaments de la ciència i les arts. Són immensos aquests progressos, és veritat. Però mentre més extraordinaris són, més es converteixen en causes d'esclavitud intel·lectual i, per tant, material; origen de misèries i inferioritat per al poble, doncs també elles eixamplen la distància que ja separa la intel·ligència popular de la de les classes privilegiades. La primera, des del punt de vista de la capacitat natural, està avui evidentment menys fastiguejada, menys usada, menys sofisticada i menys corrompuda per la necessitat de defensar interessos injusts i és, per tant, més fort que la intel·ligència burgesa; però, en canvi, aquesta última posseeix totes les armes de la ciència i aquestes armes són formidables. Succeeix sovint que un obrer molt intel·ligent es veu obligat a emmudir davant un erudit ximple, que el fa callar no per major finura d'esperit, de la qual manca, sinó per instrucció, de la qual l'obrer ha estat privat i que l'altre ha pogut rebre, doncs mentre la seva neciesa es desenvolupava científicament a les escoles, el treball de l'obrer el vestia, li donava casa, l'alimentava i li proporcionava tot, els mestres i els llibres necessaris per a la seva instrucció.

Sabem molt bé que el grau de ciència que s'imparteix a cadascú no és igual, fins i tot dins de la classe burgesa. Entre això existeix també una escala, no determinada per la capacitat dels individus, sinó per la major o menor riquesa de la capa social on han nascut; per exemple, la instrucció que reben els nens de la petita burgesia és gairebé igual a aquella que aconsegueixen els obrers, i gairebé nul·la en comparació a la que la societat reparteix generosament a l'alta i mitja burgesia. Què veiem, a més? Veiem a la petita burgesia que no aquesta subjecta a la classe mitjana més que per una vanitat ridícula, d'una banda, i la seva dependència enfront dels grans capitals, per un altre, i que es troba sovint en una situació més miserable i molt més humiliant que la del proletariat. Quan parlem de classes privilegiades, no ens referim a aquesta pobra petita burgesia, que si tingués una mica més d'intel·ligència i de coratge, no trigaria a venir a unir-se a nosaltres per combatre a l'alta i mitja burgesia, que avui l'aixafa tant com al proletariat. I si el desenvolupament econòmic de la societat continués en aquesta direcció una desena d'anys més, cosa que, d'altra banda, ens sembla impossible, veuríem encara a la major part de la burgesia mitjana caure en la situació actual de la petita burgesia mitjana caure en la situació actual de la petita burgesia, primer, per anar una mica més tard a per35

dre's en el proletariat, sempre gràcies a aquesta fatal concentració en un numero de mans cada vegada més restringit, la qual cosa tindria com a conseqüència infal·lible dividir definitivament a la societat en una petita minoria excessivament opulenta, instruïda, dominant, i una immensa majoria de proletaris miserables, ignorants i esclaus.

Hi ha un fet que ha d'impressionar als esperits escrupolosos, a tots els que aprecien sincerament la dignitat humana, la justícia, és a dir, la llibertat de cadascun en la igualtat i per la igualtat de tots.

Es tracta que totes les invencions de la intel·ligència, totes les grans aplicacions de la ciència a la indústria, al comerç i a la vida social en general, només han aprofitat fins ara a les classes privilegiades i a la sobirania dels Estats, protectors eterns de totes les iniquitats polítiques i socials, mai a les masses populars.

No tenim més que nomenar les màquines perquè cada obrer i cada partidari sincer de l'emancipació del treball, ens doni la raó.

Gràcies a què les classes privilegiades es mantenen encara avui amb tota la seva insolent felicitat i els seus gaudis, explica la indignació tan legitima de les masses populars? És per una força que els és pròpia, inherent a elles? No. És únicament per la força de l'Estat, en el qual, d'altra banda, els seus fills exerceixen avui, com ho han fet sempre, totes les funcions dominants, i fins i tot totes les funcions mitjanes i inferiors, excepte les de treballadors i soldats. I què és el que constitueix principalment tota la força dels Estats? La Ciència.

Sí, la ciència. Ciència de govern, de l'administració, ciència dels negocis; ciència de xollar els ramats populars sense fer-los cridar massa i quan comencen a cridar, ciència d'imposar-los silenci, paciència i obediència per mitjà d'una força científicament organitzada; ciència d'enganyar i dividir a les masses populars, de mantenir-les sempre en una saludable ignorància perquè no puguin mai, ajudantse i unint esforços, crear un poder capaç de derrocar-los; ciència militar abans de res, amb totes les seves armes perfeccionades, i aquests formidables instruments de destrucció que meravellen; ciència del geni, en fi, que ha creat els vaixells de vapor, els ferrocarrils i els telègrafs; ferrocarrils que, utilitzats en l'estratègia militar, multipliquen per deu el poder defensiu i ofensiu dels Estats; telègrafs que 36

en transformar cada govern en una maquina de cent, de mil braços, fan possible la seva presència intervencionista i triomfant a tot arreu, creant les més formidables centralitzacions polítiques que hagin existit mai.

Qui pot, doncs, negar que tots els progressos científics que han servit fins ara, sense excepció, per a l'enriquiment de les classes privilegiades i per augmentar el poder dels Estats, en detriment del benestar i de la llibertat de les masses populars, del proletariat?

Però, s'objectarà, és que les masses obreres no s'han beneficiat també d'això? No estan molt més civilitzades en la nostra època del que l'estaven en passats segles?

A això contestarem amb una observació de Lassale, el conegut socialista alemany. Per jutjar els processos de les masses obreres des del punt de vista de la seva emancipació política i social, no és necessari comparar la seva situació intel·lectual al present segle amb la d'èpoques passades. El que sí cal considerar és si, a partir d'una data qualsevol, la diferència que hi havia subsisteix encara entre elles i les classes privilegiades, constatant si han progressat en la mateixa mesura que aquestes ultimes. Doncs si hi ha igualtats els respectius progressos, la distància intel·lectual que els separa avui del món privilegiat, serà la mateixa; si el proletariat progressa més i més ràpid que els privilegiats, la distància s'haurà escurçat; però, si per contra, el progrés de l'obrer és més lent i conseqüentment menor que el de les classes dominadores, en poc espai de temps la diferència augmentarà; l'abisme que els separa s'haurà engrandit, l'home privilegiat serà més poderós, l'obrer més depenent, més esclau que en l'època presa com a punt de partida. Si els dos surten a la mateixa hora de dos punts diferents i porten 100 passos d'avantatge sobre mi, si recorren 60 i jo només 30 per minut, al cap d'una hora la distància que ens separa no serà de 100, sinó de 280 passos.

Aquest exemple dóna una idea molt exacta dels reactius progressos de la burgesia i del proletariat, fins ara. Els burgesos han anat més de pressa en el camí de la civilització que els proletaris, no perquè la seva intel·ligència institutriu estat major que la d'aquests últims -avui podria afirmar-se amb tot dret justament el contrari-, sinó 37

perquè l'organització econòmica i política de la societat ha estat tal fins ara, que únicament els burgesos han pogut instruir-se; que la ciència no ha existit més que per a ells, i que el proletariat s'ha vist condemnat a una ignorància forçosa, de manera que si avança -i els seus progressos són indubtables no és gràcies a la societat, sinó malgrat ella.

Resumim. En l'organització actual de la societat, els progressos de la ciència han estat la causa de la ignorància relativa del proletariat, igual que els processos de la indústria i del comerç han estat la causa de la seva misèria relativa, els progressos intel·lectuals i materials han contribuït, doncs, a augmentar la seva esclavitud.

Quin és el resultat? Que hem de rebutjar i combatre aquesta ciència burgesa, el mateix que hem de rebutjar i combatre la riquesa burgesa. Combatre'ls i rebutjar-los en el sentit que destrueixen l'ordre social que és patrimoni de diverses classes, havent de reivindicarles com un bé comú de tots.

38

CAPÍTOL II Hem demostrat que, mentre hi hagi dos o diversos graus d'instrucció per a les diferents capes de la societat, hi haurà necessàriament classes, és a dir, privilegis econòmics i polítics per a un petit nombre d'afortunats, i l'esclavitud i la misèria per a la majoria.

Com a membres de l'Associació Internacional de Treballadors, volem la igualtat, i perquè la volem hem de voler també la instrucció integral, igual per a tots.

Però, sorgeix la pregunta, si tothom és instruït, Qui voldrà treballar? La nostra resposta és senzilla: tots han de treballar i tots han de ser instruïts. Amb freqüència es contesta a això que si es barregen el treball industrial amb el treball intel·lectual es perjudica a l'un i l'altre; els treballadors seran dolents erudits i els erudits no seran més que tristos obrers. Sí, en la societat actual estan igualment falsejats el treball manual i l'intel·lectual, a causa de l'aïllament artificial al que se'ls ha condemnat. Però estem convençuts que en l'home viu i integrat, cadascuna d'aquestes dues activitats, muscular i nerviosa, han de ser desenvolupades per igual i, lluny de perjudicar-se mútuament, cadascuna ha de recolzar, eixamplar i reforçar a l'altra; la ciència del savi es tornarà més fecunda, més útil i més àmplia quan l'intel·lectual no ignori el treball manual; i el treball de l'obrer instruït serà més intel·ligent, i per tant més productiu que l'obrer ignorant.

Del que es dedueix que, en interès del treball i de la ciència, no hauran d'existir ni obrers ni intel·lectuals, sinó només homes.

Succeirà llavors que aquells homes als quals per la seva intel·ligència superior se'ls canalitza avui al món exclusiu de la ciència, que una vegada instal·lats en ell cedeixen a la necessitat d'una posició completament burgesa, i orienten totes les seves troballes per a utilitat de la classe privilegiada de la qual formen part, aquests homes, una vegada que se solidaritzin realment amb tothom, no només imaginària ni verbalment, sinó de fet, amb el seu treball, convertiran els descobriments i les aplicacions de la ciència en alguna cosa útil per tots i, sobretot, alleugiran i ennobliran el treball, que és l'única base legitima i real de la societat humana.

39

És possible i fins i tot molt probable que en època de transició més o menys llarga que succeeixi naturalment a la gran crisi social, les ciències més elevades descendeixin considerablement per sota del seu nivell actual; com també és indubtable que el luxe i tot el que constitueix els refinaments de la vida, hauran de desaparèixer durant molt temps i no podran reaparèixer més que quan la societat hagi conquistat el necessari per a tothom. Però aquest eclipsi temporal de la ciència superior, serà una gran desgràcia? El que perdi en sublim elevació no ho guanyarà en eixamplar la seva base? Sens dubte hi haurà menys savis il·lustres, però al mateix temps hi haurà infinitament menys ignorants. Ja no hi haurà aquest petit nombre d'homes que toquen els cels, però, en canvi, milions d'homes avui degradats, aixafats, caminaran humanament per la terra. Res de semi déus, res d'esclaus. Els semi déus i els esclaus s'humanitzaran alhora, uns descendint una mica, els altres elevant-se molt. No hi haurà, doncs, lloc ni per la divinització ni per al menyspreu. Tots es donaran la mà i, una vegada junts, caminaran amb una cremor nova cap a altres conquestes, tant en la ciència com en la vida.

Lluny de témer aquest momentani eclipsi de la ciència, ho desitgem ferventment, doncs tindrà com a efecte humanitzar als savis i als treballadors alhora, reconciliar la ciència i la vida. I estem convençuts que, una vegada conquistada aquesta base, el progrés de la inanitat, tant en la ciència com en la vida, estendrà amb escreix tot el que hem vist i el que podem imaginar avui.

Però aquí es planteja una altra objecció: Tenen tots els individus igual capacitat per elevar-se al mateix grau d'instrucció? Imaginem una societat organitzada d'una manera totalment igualitària i en la qual tots els nens tinguin des del seu naixement el mateix punt de partida, tant en l'aspecte polític, com en l'econòmic i social, és a dir, absolutament les mateixes cures, la mateixa educació, la mateixa instrucció. No hi haurà entre aquests petits diferències infinites d'energia, de tendències naturals, d'aptitud?

Aquest és el gran argument dels nostres adversaris, burgesos i socialistes burgesos. Ho creuen irresistible. Intentem, doncs, demostrar el contrari. En primer lloc, amb quin dret apel·len al principi de les capacitats individuals? Hi ha lloc per al desenvolupament d'aquestes capacitats en la societat, tal com està? Pot pertocar per el 40

seu desenvolupament en una societat que continua tenint com a base econòmica el dret d'herència? Evidentment, no, doncs des del moment que existeix l'herència, la carrera dels nens no serà mai el resultat de les seves capacitats i de la seva energia individual; serà, abans de res, el de l'estat de la fortuna, de la riquesa o de la misèria de les seves famílies. Els hereus rics, però ximples, rebran una instrucció superior; els nens més intel·ligents del proletariat continuaran rebent en herència la ignorància, tal com es practica ara. No és, doncs, una hipocresia el parlar no només en la societat actual, sinó amb vista a una societat reformada, que continuaria tenint com a bases la propietat individual i el dret d'herència, no és un engany infame el parlar de drets individuals fundats en les capacitats individuals?

Avui es parla molt de llibertat individual, i no obstant això el que domina no és l'individu humà, l'individu en general, sinó l'individu d'una posició social privilegiada. És, doncs, la posició, la classe social. Que un individu intel·ligent de la burgesia gosi tan sols aixecarse contra els privilegis econòmics d'aquesta respectable classe, i es veurà quant respectaran la seva aquests bons burgesos que ara no tenen en la boca més que la llibertat individual! No veiem cada dia a grans intel·ligències obreres i burgeses forçades a cedir el pas i fins i tot inclinar-se davant l'estupidesa dels hereus del vedell d'or?

Que se'ns parli de capacitats individuals! La llibertat individual, no la privilegiada, sinó la humana, i les capacitats reals dels individus, no podran desenvolupar-se plenament més que en absoluta igualtat. Únicament podem parlar d'igualtat intel·lectual i material quan existeixi el mateix punt de partida per a tots els homes; només llavors podrem dir, amb més raó que avui, que tot individu és fill de les seves obres, protegint, no obstant això, els drets superiors de la solidaritat, que és i romandrà sempre com el generador de les relacions socials. Per tot això, concloem que, perquè les capacitats individuals prosperin i no se'ls impedeixi donar tots els seus fruits, és necessari, abans de res, que els privilegis individuals, tant polítics com a econòmics, és a dir, totes les classes, siguin abolides. Caldrà que desaparegui la propietat privada i el dret de l'herència perquè triomfi laigualtat econòmica, política i social.

Però, una vegada que la igualtat hagi triomfat i estigui ben establerta, no hi haurà ja cap diferència entre les capacitats i els graus 41

d'energia dels diferents individus? Potser no tanta com existeix avui, però sens dubte sempre n'hi haurà. Hi ha una veritat feta proverbi, que no deixa mai de ser veritat: que no existeixen dues fulles idèntiques en el mateix arbre. Amb molta més raó, això serà cert en relació als homes, ja que són éssers molt més complexos que les fulles. Però aquesta diversitat, lluny de ser un mal, és, al contrari, com molt bé ho ha observat el filòsof alemany Feuerbach, una riquesa per a la humanitat. Gràcies a ella la humanitat és un tot col·lectiu, en la qual cadascun completa el tot i té necessitat del tot; de manera que aquesta diversitat infinita dels individus és la causa mateixa, la base principal, de la seva solidaritat, un argument totpoderós a favor de la igualtat.

En el fons, fins i tot en la societat actual, si s'exceptuen dues grans categories d'homes, els homes de geni i els idiotes, i si es fa abstracció de les diferències creades artificialment per mil causes socials, tals com l'educació, instrucció, posició econòmica i política, que difereixen no només en cada capa de la societat, sinó en cada família, es reconeixerà que, des del punt de vista de les capacitats intel·lectuals i de l'energia moral, la immensa majoria dels homes es complementen o que, almenys, se saben valer, en ser compensada la debilitat de cadascun en un aspecte per una força equivalent en un altre aspecte, de manera que és impossible dir que un home està per damunt o per sota d'un altre. La immensa majoria dels homes no són idèntics, sinó equivalents dels nostres adversaris, més que els homes de geni i els idiotes.

La idiotesa és, com se sap, una malaltia fisiològica i social. No ha de ser tractada a les escoles sinó als hospitals, i hem d'esperar que la instrucció d'una higiene social més racional i, sobretot, més preocupada per la salut física i moral dels individus que la d'avui, i l'organització igualitària de la nova societat, acabin per fer desaparèixer de la terra aquesta malaltia tan humiliant per a l'espècie humana. En quan els homes de geni, cal observar en primer lloc que, afortunada o desgraciadament, com es vulgui, no han aparegut en la història més que com a rares excepcions en tots els sistemes coneguts, i en les excepcions no s'organitzen. Esperem, no obstant això, que la societat futura trobés en l'organització realment democràtica i popular de la seva força col·lectiva el mitjà de fer mans necessàries a aquests grans genis, menys aclaparadors i realment 42

beneficioses per a tots. Doncs no cal oblidar mai les paraules de Voltaire: «Hi ha algú que té més intel·ligència que els més grans genis: tots». Només es tracta, doncs, d'organitzar a aquest totsper mitjà d'una gran llibertat, fundada sobre la més completa igualtat, econòmica, política i social, perquè no hi hagi res que témer de les veleitats dictatorials ni de l'ambició despòtica dels homes de geni.

Quant a produir homes genials per mitjà de l'educació, no cal pensar en això.

A més, de tots els homes de geni coneguts, cap o gairebé cap s'ha manifestat com a tal en la seva infància o en la seva adolescència, ni fins i tot en la seva primera joventut. No han aparegut com a tals més que en la maduresa, i a molts no se'ls ha reconegut fins al cap de la seva mort, mentre que molts dels grans homes frustrats, que havien estat proclamats en la seva joventut com a homes superiors, han acabat la seva carrera en la més completa nul·litat. No es poden determinar les superioritats i les inferioritats relatives delshomes, ni el grau de la seva capacitat, ni les seves inclinacions naturals, en la infància, ni tampoc en l'adolescència. Tots aquests aspectes no es manifesten i no es determinen més que en desenvolupar-se l'individu, i així com hi ha naturaleses precoces i unes altres molt lentes, encara que mai inferiors i amb freqüència superiors, és evident que cap professor ni cap mestre podran precisar per endavant la carrera o el tipus d'ocupacions que els nens triaran quan arribin a l'edat de la llibertat.

Pel que s'ha dit, la societat deu a tots, sense excepció, una educació i una instrucció absolutament iguals, sense tenir en compte la diferència, real o fictícia, de les inclinacions i de les capacitats, ni dret algun a determinar la carrera futura dels nens.

43

CAPÍTOL III La instrucció ha de ser igual en tots els graus per a tots, per tant ha de ser integral, és a dir, ha de preparar als nens de tots dos sexes tant per a la vida intel·lectual com per la del treball, amb la finalitat de que tots puguin arribar a ser homes complets.

La filosofia positiva va destruir i va allunyar dels esperits les rondalles religioses i els somnis de la metafísica, permetent-nos entreveure quin ha de ser la instrucció científica en el futur. Tindrà com a base el coneixement de la naturalesa i com a fi la sociologia. L'ideal no serà dominar el món i violar la vida, com succeeix sempre en tots els sistemes metafísics i religiosos, sinó l'expressió última i més bella del món real. En deixar de ser un somni, es convertirà en realitat.

Cap intel·ligència, per extraordinària que sigui, és capaç d'especialitzar-se en totes les ciències i, com, d'altra banda, un coneixement general de totes és absolutament necessari per al desenvolupament complet de l'esperit, l'ensenyament es dividirà en dues parts: la part general, que proporcionarà els principals elements en totes les ciències sense excepció, així com el coneixement complet del seu conjunt, no un coneixement superficial; i la part especial, necessàriament dividida en diversos grups o facultats, que abastessin totes les especialitats de cert numero de ciències, les que per la seva mateixa naturalesa estiguin cridades a completarse.

La primera part, la part general, serà obligatòria per a tots els nens; constituirà, si així podem expressar-nos, l'educació de l'esperit, reemplaçant totalment a la metafísica i a la teologia, i, al mateix temps, col·locant als nens en un nivell elevat com perquè una vegada arribin a l'adolescència puguin triar amb ple coneixement de causa la facultat especial que més convingui a les seves disposicions individuals o a les seves aficions.

Pot passar, sens dubte, que, en triar la seva especialitat científica, els adolescents, influïts per alguna causa secundària, ja sigui interna o externa, s'equivoquin algunes vegades, i pot ser que optin en primer lloc per una facultat o per una carrera que no siguin precisament les que millor convingui a les seves aptituds. Però com no44

saltres som partidaris sincers, no hipòcrites, de la llibertat individual, com en nom d'aquesta llibertat detestem de tot cor el principi d'autoritat i totes les manifestacions possibles d'aquest principi diví, antihumà, i com detestem i condemnem, des del més profund del nostre amor per la llibertat, l'autoritat paterna i també la del mestre; com les trobem igualment desmoralitzadores i funestes, i com l'experiència diària ens demostra que el pare i el mestre, a passar de la seva obligada i proverbial prudència i fins i tot a causa d'aquesta prudència, s'equivoquen sobre les capacitats dels seus nens amb més facilitat que els propis nens i que, com segons aquesta llei tan humana, llei incontestable, fatal, de la qual abusa tot el que pot, els mestres i els pares, en determinar arbitràriament l'avenir dels nens, interroguen més als seus propis gustos que a les tendències naturals dels nens; com, en fi, els errors comesos pel despotisme són sempre més funests i menys reparables que les comeses per la llibertat, mantenim, contra tots els tutors oficials i oficiosos, paternals i pedants del món, la llibertat plena i sencera dels nens per triar i determinar la seva pròpia carrera.

Si s'equivoquen, el mateix error que hagin comès els servirà d'ensenyament eficaç per a l'avenir, i la instrucció general que hagin rebut els servirà de llum, i podran tornar fàcilment al camí que els indica la seva pròpia naturalesa.

Tant els nens com els homes madurs no es tornen assenyats més que amb les seves pròpies experiències, mai per les dels altres.

En la instrucció integral, al costat de l'ensenyament científic o teòric, ha d'haver-hi necessàriament l'ensenyament industrial o pràctic. Només així es forma l'home complet: el treballador que comprèn i sap.

L'ensenyament industrial, paral·lel a l'ensenyament científic, es dividirà com ell en dues parts: l'ensenyament general, que haurà de donar als nens la idea general i el primer coneixement pràctic de totes les indústries, sense cap excepció, i la idea que el seu conjunt forma la civilització en el seu aspecte material com a totalitat del treball humà; i la part especifica, dividida igualment en grups d'indústries lligades entre si de forma especial.

45

L'ensenyament general ha de preparar als adolescents a triar lliurement el grup especial d'indústries i, entre elles les indústries particulars per les quals sentin més afició. Una vegada en aquesta segona fase de l'ensenyament industrial, faran els primers aprenentatges de treball seriós sota la direcció dels seus professors.

A més de l'ensenyament científic i industrial, existirà necessàriament l'ensenyament pràctic, o més aviat una sèrie successiva d'experiències de moral, no divina, sinó humana. La moral divina està basada en aquests dos principis immorals: el respecte a l'autoritat i el menyspreu a la humanitat.

La moral humana, per contra, no es funda més que en el menyspreu per l'autoritat i en el respecte a la llibertat i a la humanitat. La moral divina considera el treball com una degradació i com un càstig; la moral divina veu en ell la condició suprema de la felicitat i de la dignitat humana. La moral divina condueix a una política que no reconeix drets més que als quals per la seva posició econòmica privilegiada poden viure sense treballar. La moral humana no els atorga més que a qui viu treballant. Reconeix que l'home es fa home només pel treball.

L'educació dels nens, prenent com a punt de partida la llibertat, ha de conduir successivament a ella.

Entenem per llibertat, des del punt de vista positiu, el desenvolupament ple de totes les facultats que es troben en l'home, i des del punt de vista negatiu, la completa independència de la voluntat de cadascun enfront de la dels altres.

L'home no és i no serà mai lliure enfront de les lleis socials; si es divideix a les lleis en aquestes dues categories es fa únicament per a millor coneixement de la ciència, però en realitat no pertanyen més que a una sola, doncs ambdues són lleis naturals, lleis fatals, que constitueixen la base i la condició mateixa de qualsevol existència, de manera que cap ésser viu podrà rebel·lar-se contra elles sense suïcidar-se.

Però cal distingir aquestes lleis naturals de les autoritàries, polítiques, religioses, criminals i civils, que les classes privilegiades han 46

establert al llarg de la història, sempre per explotar el treball dels obrers, amb l'única finalitat d'emmordassar la llibertat d'aquests, i que, amb el pretext d'una moralitat fictícia, han estat sempre la font més profunda d'immoralitat.

Així doncs, obediència involuntària i fatal a totes les lleis, que, independents de tota voluntat humana, són la vida mateixa de la naturalesa i de la societat; però independència, també, de cadascú, tan absoluta com sigui possible, enfront de totes les voluntats humanes, col·lectives o individuals, que vulguin imposar-li la seva llei, no una influència natural.

Quant a la influència natural que exerceixen uns homes sobre uns altres, és encara una d'aquestes condicions de la vida social contra les quals la rebel·lia seria tan inútil com impossible.

Aquesta influència és la base mateixa material, intel·lectual i moral de la solidaritat humana. L'individu, producte de la solidaritat o de la societat, encara roman submís a les seves lleis naturals, pot molt bé, sota la influència de sentiments procedents de l'exterior i sobretot d'una societat estrangera, reaccionar contra aquesta influència, fins a cert grau, però no podria alliberar-se d'ella sense situar-se de seguida en un altre mitjà solidari, sense sofrir aviat noves influències. Doncs per a l'home, la vida fora de tota societat i de totes les influències humanes, l'aïllament absolut, és la mort intel·lectual, i també moral i material. La solidaritat no és el producte, sinó la mare, de la individualitat i de la personalitat humana i no pot néixer i desenvolupar-se més que en la societat humana.

La suma de les influències socials dominants, expressada per la consciència solidària o general d'un grup humà més o menys extens, es diu l'opinió pública. I qui no coneix l'acció totpoderosa exercida per l'opinió pública sobre tots els individus? L'acció de les lleis restrictives més draconianes, no és res en comparació d'ella. L'opinió pública és l'educador per excel·lència dels homes; per això, per moralitzar als individus cal moralitzar en primer lloc a la mateixa societat, cal humanitzar la seva opinió o la seva consciència pública.

47

CAPÍTOL IV Per moralitzar als homes, hem dit, cal moralitzar el mitjà social.

El socialisme, fundat sobre la ciència positiva, rebutja totalment la doctrina del lliure albir. Reconeix que tot el que anomenen vicis i virtuts dels homes és, en realitat, el producte de l'acció combinada de la naturalesa, de la societat pròpiament dita. La naturalesa, quan acció etnològica, fisiològica i patològica, crea les facultats i disposicions que es diuen naturals i l'organització social les desenvolupa, deté o falseja el seu creixement.

Tots els individus, sense excepció, són en qualsevol moment de la seva vida el que la naturalesa i la societat els han fet ser.

Només gràcies a aquesta fatalitat natural i social és impossible la ciència de l'estadística, ciència que no s'acontenta amb constatar i enumerar els fets socials, sinó que busca la coordinació i correlació amb l'organització de la societat. L'estadística criminal, per exemple, constata que en un mateix país, en una mateixa ciutat, durant un període de 10, de 20 o de 30 anys i algunes vegades més si no succeeix cap crisi política o social que canviï les disposicions de la societat, el mateix crim o el mateix delicte es reprodueixen cada any, més ,o menys en la mateixa proporció; i el que és encara més notable és que la forma de perpetuar-los es renova gairebé tantes vegades en un any com en un altre; per exemple, el nombre d'enverinaments, d'homicidis amb armes blanques o de foc, són gairebé sempre els mateixos.

La qual cosa ha fet afirmar al cèlebre estadístic belga M. Queteler aquestes paraules memorables: «La societat prepara els crims i els individus es limiten a executar-los». Aquesta repetició periòdica dels mateixos fets socials no tindrien lloc si les disposicions intel·lectuals i morals dels homes, així com els actes de la seva voluntat, tinguessin com a origen el lliure albir. O bé aquesta expressió de lliure albir no té sentit, o bé significa que l'individu es determina espontàniament, per si mateix, al marge de tota influència externa, ja sigui natural o social. Però si fos així, en actuar els homes per compte propi hi hauria al món la més gran anarquia; tota solidaritat seria impossible entre ells i tots aquests milions de voluntats, absolutament in48

dependents unes d'unes altres i xocant unes amb unes altres, tendirien a destruir-se i fins i tot acabarien fent-ho, si no s'unís per sobre d'elles la voluntat despòtica de la divina providència, que les «dirigiria mentre s'agiten» i que aniquilant-les totes alhora, imposaria a aquesta confusió humana l'ordre diví.

Veiem també als partidaris del lliure albir, fatalment conduïts per la lògica, obligats a reconèixer l'existència i l'acció de la divina providència. És la base de totes les doctrines teològiques i metafísiques, un magnific sistema que durant molt temps ha alegrat la consciència humana i que, des del punt de vista de la reflexió abstracta o de la imaginació poètica i religiosa, des de lluny, sembla, en efecte, omple d'harmonia i grandesa. És una petita desgràcia que la realitat històrica que ha correspost a aquest sistema hagi estat sempre horrible i que el sistema mateix no pugui suportar la critica científica.

Sabem, en efecte, que mentre ha regnat a la terra el dret diví, la immensa majoria dels homes ha estat brutal i despietadament explotada, turmentada, oprimida, delmada; sabem que encara avui, i sempre en nom d'una divinitat teològica o metafísica, s'esforça a mantenir en l'esclavitud a les masses populars; i no pot ser d'una altra forma, doncs des del moment en què hi hagi una voluntat divina que governi el món, la naturalesa, la societat, la llibertat humana està absolutament anul·lada. La voluntat de l'home és necessàriament imponent en presència de la voluntat divina. Què succeeix, doncs? Que volent defensar la llibertat metafísica abstracta o fictícia dels homes, el lliure albir, està obligat a negar la seva llibertat real.

Davant qualsevol poder i davant la omnipresència divina, és home esclau. La divina providència destrueix la llibertat de l'home en general, per la qual cosa no queda més que el privilegi, és a dir, els drets especials acordats a tal individu o a tal jerarquia, dinastia o classe.

De la mateixa manera, la divina providència fa impossible tota ciència, la qual cosa vol dir que és senzillament la negació de la raó humana, o bé que per reconèixer-la cal renunciar al bon sentit de cadascun. Des del moment en què el món està governat per la divina voluntat, no és necessari buscar la coordinació natural dels fets, sinó una sèrie de manifestacions d'aquesta voluntat suprema de la 49

qual, com diuen les Sagrades Escriptures, els designis són i han de romandre sempre impenetrables per a la raó humana, sota pena de perdre el seu caràcter diví. La divina providència no és només la negació de tota lògica humana, sinó també de la lògica en general, doncs tota lògica implica una necessitat natural, i aquesta necessitat seria contrària a la llibertat divina; és, des del punt de vista humà, el triomf de la irracionalitat. Els que volen creure han de renunciar, doncs, tant a la llibertat com a la ciència i, deixant-se explotar, apel·lar pels privilegis del bon Déu, repetir amb Sant Tertulià: «Crec en el que és absurd», afegint aquesta altra frase tan lògica com la primera: «I vull la iniquitat».

Quant a nosaltres, que voluntàriament renunciem a les felicitats d'un altre món i que reivindiquem el triomf complet de la humanitat en aquesta terra, admetem humilment que no comprenem res de la lògica divina, i que ens acontentaríem amb una lògica humana fundada en l'experiència i en el coneixement de l'encadenament dels fets, tant naturals com a socials.

Aquesta experiència acumulada, coordinada i reflexiva que anomenem ciència, ens demostra que el lliure albir és una ficció impossible, contraria fins i tot a la mateixa naturalesa de les coses; que el que es diu la voluntat no és més que el producte de l'exercici d'una facultat nerviosa igual que la nostra força física no és més que el producte de l'exercici dels nostres músculs, i que, per tant, l'un i l'altre són productes de la vida natural i social, és a dir, de les condicions físiques i socials del mitjà en què ha nascut cada individu i en el qual contínua desenvolupant-se; i repetim que cada home, a cada moment de la seva vida, és el producte de l'acció combinada de la naturalesa i la societat, amb el que s'aclareix la veritat anunciada en el nostre anterior article: que per moralitzar als homes cal moralitzar el seu mitjà social.

Per moralitzar-lo, no hi ha més que un mitjà, i és el de fer triomfar la justícia, és a dir, la més completa llibertat de cadascú [1] en la més perfecta igualtat de tots. La gran iniquitat col·lectiva, que dóna naixement a totes les iniquitats individuals, és la desigualtat de condicions i de drets, i, com a conseqüència, l'absència de llibertat per a cadascú.

50

Suprimiu-la i desapareixeran totes les altres.

Tenim molt vista la poca diligència que demostren els homes privilegiats a deixar-se moralitzar o, el que és el mateix, a deixar-se igualar, aquest triomf de la justícia no pot efectuar-se més que per mitjà de la revolució social. No parlarem avui d'això. Ens limitarem d'altra banda; que mentre el mitjà social no es moralitzi, la moralitat dels individus serà impossible.

Perquè els homes siguin morals, és a dir, homes complets en el ple sentit de la paraula, es necessiten tres coses: un naixement higiènic, una instrucció racional i integral, acompanyada d'una educació fundada sobre el respecte al treball, a la raó, a la igualtat i a la llibertat, i un mitjà social on cada individu gaudeixi de la seva plena llibertat i sigui realment, de fet i de dret, igual als altres.

No existeix aquest mitjà? No. Per tant, cal crear-lo. Si en la societat que avui existeix s'arribessin a fundar escoles que donessin als seus alumnes una instrucció i una educació tan perfectes com puguem imaginar, arribarien a crear homes justs, lliures i morals?

No, doncs en sortir de l'escola es trobarien enmig d'una societat que està dirigida per principis contraris, i com la societat és sempre més forta que els individus, no trigaria a dominar-los, és a dir, a desmoralitzar-los. Més encara, fins i tot la fundació d'aquestes escoles és impossible en el mitjà social actual. Doncs la vida social abasta tot, envaeix tant les escoles com la vida de les famílies i la de tots els individus que formen part d'elles.

Els instructors, els professors, els pares, tots són membres d'aquesta societat i estan més o menys embrutits i desmoralitzats per ella. Com pretenen donar als alumnes el que els falta a ells mateixos! Només es predica bé la moral amb l'exemple, i sent la moral socialista completament contraria a la moral actual, els mestres, dominats necessàriament més o menys per aquesta ultima, farien davant dels seus alumnes el contrari del que prediquessin. Per tant, l'educació socialista és impossible a les escoles i en les famílies actuals.

Però la instrucció integral en aquesta societat és igualment impossible: els burgesos no comprenen que els seus fills es facin tre51

balladors, i els treballadors estan privats de tots els mitjans per donar als seus fills una instrucció científica.

Em fan gràcia aquests bons socialistes burgesos que sempre ens diuen: «Instruïm primer al, poble i després emancipem-lo». Nosaltres diem el contrari: que primer s'emancipi i s'instrueixi per si mateix. Qui instruirà al poble, vosaltres? Per descomptat que no l'instruireu. L'enverinareu intentant inculcar-li tots aquests prejudicis religiosos, històrics, polítics, jurídics i econòmics que garanteixen la vostra existència contra ell, que al mateix temps maten la seva intel·ligència, enerven la seva legítima inclinació i la seva voluntat.

El deixeu que s'esgoti amb el seu treball quotidià i en la seva pobresa i llavors li dieu: instruïu-vos! Ens agradaria veure-us com instruïu els vostres fills, després de 13, 14 o 16 hores de treball embrutidor, amb la misèria i la incertesa del demà com a única recompensa. No senyors. Malgrat el nostre gran respecte per la important qüestió de l'educació integral, declarem que no és això el més important per als pobles. El primer és la seva emancipació política, que engendra necessàriament la seva emancipació econòmica i més tard la seva emancipació intel·lectual i moral.

Per tant, adoptem plenament la resolució votada pel Congrés de Brussel·les: «Reconeixent que de moment és impossible organitzar un ensenyament racional, el Congrés convida a les diferents seccions a establir cursos públics seguint un programa d'ensenyament científic, professional i productiva, és a dir, ensenyament integral, per remeiar en tant que sigui possible la instrucció insuficient que els obrers reben actualment.

S'entén que la reducció d'hores de treball és condició prèvia i indispensable».

Sí, sens dubte els obrers faran tot el possible per aconseguir tanta instrucció com puguin en les condicions materials en les quals es troben actualment. Però, sense deixar-se dissuadir pels cants de sirena de burgesos i socialistes burgesos, han de concentrar, abans de res, els seus esforços en aquesta important qüestió de la seva emancipació econòmica, que ha de ser la mare de totes les altres emancipacions.

52

Notes [1] Hem dit ja que entenem per llibertat, d'una banda, el desenvolupament tan complet com sigui possible de totes les facultats naturals de cada individu, i per l'altre, la seva independ猫ncia, no enfront de les lleis naturals i socials, sin贸 davant totes les lleis imposades per altres voluntats humanes, col路lectives o a茂llades.

53

EL PRINCIPI DE L'ESTAT Mikha誰l Bakunin

54

En el fons, la conquesta no només és l'origen, és també la fi suprema de tots els Estats grans o petits, poderosos o febles, despòtics o liberals, monàrquics o aristocràtics, democràtics i socialistes també, suposant que l'ideal dels socialistes alemanys, el d'un gran Estat comunista, es realitzi alguna vegada.

Que ella va ser el punt de partida de tots els Estats, antics i moderns, no podrà ser posat en dubte per ningú, ja que cada pàgina de la història universal ho prova suficientment.

Ningú negarà tampoc que els grans Estats actuals tenen per objecte, més o menys confessat, la conquesta. Però els Estats mitjans i sobretot els petits, es dirà, no pensen més que a defensar-se i seria ridícul per la seva banda somiar en la conquesta.

Tot el ridícul que es vulgui, però no obstant això és el seu somni, com el somni del més petit camperol propietari és optimitzar les seves terres en detriment del veí; optimitzar-se, créixer, conquistar a tot preu i sempre, és una tendència fatalment inherent a tot Estat, qualsevol que sigui la seva extensió, la seva debilitat o la seva força, perquè és una necessitat de la seva naturalesa. Què és l'Estat si no és l'organització del poder? Però està en la naturalesa de tot poder la impossibilitat de suportar un superior o un igual, doncs el poder no té un altre objecte que la dominació, i la dominació no és real més que quan li està sotmès tot el que l'obstaculitza; cap poder en tolera un altre si no és quan està obligat a fer-ho, és a dir, quan se sent impotent per destruir-lo o derrocar-lo.

El sol fet d'un poder igual és una negació del seu principi i una amenaça perpètua contra la seva existència; perquè és una manifestació i una prova de la seva impotència. Per tant, entre tots els Estats que existeixen un al costat de l'altre, la guerra és permanent i la seva pau no és més que una treva.

Està en la naturalesa de l'Estat el presentar-se tant en relació amb si mateix com enfront dels seus súbdits, com l'objecte absolut.

Servir a la seva prosperitat, a la seva grandesa, al seu poder, aquesta és la virtut suprema del patriotisme. L'Estat no en reconeix una altra, tot el que li serveix és bo, tot el que és contrari als seus interessos és declarat criminal; tal és la moral dels Estats.

55

És per això que la moral política ha estat en tot moment, no només estranya, sinó absolutament contraria a la moral humana.

Aquesta contradicció és una conseqüència inevitable del seu principi: no sent l'Estat més que una part, es col·loca i s'imposa com el tot; ignora el dret de tot el que, no sent ell mateix, es troba fora d'ell, i quan pot, sense perill, ho viola. L'Estat és la negació de la humanitat.

Hi ha un dret humà i una moral humana absoluts? En el temps que corre i veient tot el que passa i es fa a Europa avui , està un forçat a plantejar-se aquesta qüestió.

Primerament; existeix l'absolut, i no és tot relatiu en aquest món?

Respecte de la moral i del dret: el que es deia ahir dret ja no ho és avui, i el que sembla moral a Xina pot no ser considerat tal a Europa. Des d'aquest punt de vista cada país, cada època no haurien de ser jutjats més que des del punt de vista de les opinions contemporànies i locals, i llavors no hi hauria ni dret humà universal ni moral humana absoluta.

D'aquesta manera, després d'haver somiat l'un i l'altre, després d'haver estat metafísics o cristians, tornats avui positivistes, hauríem de renunciar a aquest somni magnífic per tornar a caure en les estretors morals de l'antiguitat, que ignoren el nom mateix de la humanitat, fins al punt que tots els déus no van ser més que déus exclusivament nacionals i accessibles només als cultes privilegiats.

Però avui que el cel s'ha tornat un desert i que tots els déus, fins i tot naturalment, el Jehovà dels jueus, es troben destronats, avui això seria poc encara: tornaríem a caure en el materialisme cras i brutal de Bismarck, de Thiers i de Federic II, d'acord als quals déu està sempre de part dels grans batallons, com va dir excel·lentment aquest últim; l'únic objecte digne de culte, el principi de tota moral, de tot dret, seria la força; aquesta és la veritable religió de l'Estat.

I bé, no! Per ateus que siguem i precisament perquè som ateus, reconeixem una moral humana i un dret humà absoluts. Només que es tracta d'entendre's sobre la significació d'aquesta paraula absolut.

56

L'absolut universal, que abasta la totalitat infinita dels mons i dels éssers, no ho concebem, perquè no només som incapaços de percebre-ho amb els nostres sentits, sinó que no podem si més no imaginar-ho. Tota temptativa d'aquest gènere ens tornaria a portar al buit, tan estimat dels metafísics, de l'abstracció absoluta.

L'absolut que nosaltres parlem és un absolut molt relatiu i en particular relatiu exclusivament per a l'espècie humana. Aquesta última està lluny de ser eterna; nascuda sobre la terra, morirà en ella, potser abans que ella, deixant el lloc, segons el sistema de Darwin, a una espècie més poderosa, més completa, més perfecta. Però mentre que existeix, té un principi que li és inherent i que fa que sigui precisament el que és: és aquest principi el que constitueix, en relació a ella, l'absolut. Vegem quin és aquest principi.

De tots els éssers vius sobre aquesta terra, l'home és alhora el més social i el més individualista. És sense contradicció també el més intel·ligent. Hi ha tal vegada animals que són més socials que ell, per exemple les abelles, les formigues; però al contrari, són tan poc individualistes que els individus que pertanyen a aquestes espècies estan absolutament absorbits per elles i com aniquilats en la seva societat: són tot per a la col·lectivitat, gens o gairebé res per a sí mateixos. Sembla que existeix una llei natural, conforme a la qual com més elevada és una espècie d'animals en l'escala dels éssers, per la seva organització més completa, tant més latitud, llibertat i individualitat deixa a cadascun. Els animals feroços, que ocupen incontestablement el rang més elevat, són individualistes en un grau suprem.

L'home, animal feroç per excel·lència, és el més individualista de tots. Però al mateix temps –i aquest és un dels seus trets distintiusés eminent, instintiva i fatalment socialista. Això és de tal manera veritable que la seva intel·ligència mateixa, que el fa tan superior a tots els éssers vius i que el constitueix en certa manera en l'amo de tots, no pot desenvolupar-se i arribar a la consciència de si mateix més que en societat i pel concurs de la col·lectivitat eterna.

I en efecte, sabem bé que és impossible pensar sense paraules: al marge o abans de la paraula va poder molt bé haver-hi representacions o imatges de les coses, però no va haver-hi pensaments. El 57

pensament viu i es desenvolupa solament amb la paraula. Pensar és, doncs, parlar mentalment amb si mateix.

Però tota conversa suposa almenys dues persones, la una sou vosaltres, qui és l'altra? És tot el món humà que coneixeu.

L'home, mentre que individu animal, com els animals de totes les altres espècies, des del principi i des que comença a respirar, té el sentiment immediat de la seva existència individual; però no adquireix la consciència reflexiva de si, consciència que constitueix pròpiament la seva personalitat, més que per mitjà de la intel·ligència, i per tant només en la societat.

La vostra personalitat més íntima, la consciència que teniu de vosaltres mateixos en el vostre fur intern, no és en certa manera més que el reflex de la vostra pròpia imatge, repercutida i enviada de nou com per d'altres miralls per la consciència tant col·lectiva com a individual de tots els éssers humans que componen el vostre món social.

Cada home que coneixeu i amb el qual us trobeu en relacions, siguin directes siguin indirectes, determina més o menys el vostre ser més íntim, contribueix a fer-vos el que sou, a constituir la vostra personalitat. Per tant, si esteu envoltats d'esclaus, encara que sigueu el seu amo, no deixeu de ser un esclau, doncs la consciència dels esclaus no pot enviar-vos sinó la vostra imatge envilida. La imbecilitat de tots us imbecilitza, mentre que la intel·ligència de tots us il·lumina, us eleva; els vicis del vostre mitjà social són els vostres vicis i no podríeu ser homes realment lliures sense estar envoltats d'homes igualment lliures, doncs l'existència d'un sol esclau és prou per minorar la vostra llibertat.

A la immortal declaració dels drets de l'home, feta per la Convenció nacional, trobem expressada clarament aquesta veritat sublim, que l'esclavitud d'un sol ésser humà és l'esclavitud de tots.

Contenen tota la moral humana, precisament el que hem anomenat la moral absoluta, absoluta sens dubte en relació només a la 58

humanitat, no en relació a la resta dels éssers, no menys encara en relació a la totalitat infinita dels mons, que ens és eternament desconeguda. La trobem en germen més o menys en tots els sistemes de moral que s'han produït en la història i dels quals va ser en certa manera com la llum latent, llum que d'altra banda no s'ha manifestat, amb molta freqüència, més que per reflexos tan incerts com imperfectes. Tot el que veiem d'absolutament veritable, és a dir, d'humà, no és degut més que a ella. I com hauria de ser d'una altra manera, si tots els sistemes de moral que es van desenvolupar successivament en el passat, el mateix que tots els altres desenvolupaments de l'home, fins i tot els desenvolupaments teològics i metafísics, no van tenir mai una altra font que la naturalesa humana, no han estat les seves manifestacions més o menys imperfectes? Però aquesta llei moral que anomenem absoluta, què és sinó l'expressió més pura, la més completa, la més adequada, com dirien els metafísics, d'aquesta mateixa naturalesa humana, essencialment socialista i individualista alhora?

El defecte principal dels sistemes de moral ensenyats en el passat, és haver estat exclusivament socialistes o exclusivament individualistes. Així, la moral cívica, tal com ens ha estat transmesa pels grecs i els romans, va ser una moral exclusivament socialista, en el sentit que sacrifica sempre la individualitat a la col·lectivitat: sense parlar de les miríades d'esclaus que constitueixen la base de la civilització antiga, que no eren tinguts en compte més que com a objectes, la individualitat del ciutadà grec o romà mateix va ser sempre patriòticament immolada en benefici de la col·lectivitat constituïda en Estat. Quan els ciutadans, cansats d'aquesta immolació permanent, van refusar al sacrifici, les repúbliques gregues primer, després romanes, es van esfondrar.

El despertar d'aquest individualisme va trobar la seva més pura i completa expressió en les religions monoteistes, en el judaisme, en l'islamisme i en el cristianisme sobretot. El Jehovà dels jueus es dirigeix encara a la col·lectivitat, almenys sota certes relacions, ja que té un poble triat, però conté ja tots els gèrmens de la moral exclusivament individualista. L'individualisme va causar la mort de l'antiguitat.

Hauria de ser així: els déus de l'antiguitat grega i romana no van 59

ser en última anàlisi més que els símbols, els representants suprems de la col·lectivitat dividida, de l'Estat. En adorar-los, s'adorava a l'Estat, i tota la moral que va ser ensenyada en el seu nom no va poder per tant tenir un altre objecte que la salvació, la grandesa i la glòria de l'Estat.

El déu dels jueus, dèspota envejós, egoista i vanitós si n'hi ha, es va cuidar bé, no d'identificar, sinó només de barrejar la seva terrible persona amb la col·lectivitat del seu poble triat, triat per servirli de catifa predilecta com a màxim, però no perquè s'atrevís a aixecar-se fins a ell.

Entre ell i el seu poble va haver-hi sempre un abisme. D'altra banda, no admetent un altre objecte d'adoracióque ell mateix, no podia suportar el culte a l'Estat.

Per tant, dels jueus, tant col·lectiva com individualment, no va exigir mai més que sacrificis per a si, mai per a la col·lectivitat o per a la grandesa i la glòria de l'Estat.

D'altra banda, els manaments de Jehovà, tal com ens han estat transmesos pel decàleg, no es dirigeixen gairebé exclusivament més que a l'individu: no constitueixen excepció més que aquells l'execució de la qual supera les forces de l'individu i exigeix el concurs de tots; per exemple: l'ordre tan singularment humana que incita als jueus a extirpar fins a l'últim, fins i tot les dones i nens, a tots els pagans que trobin a la terra promesa, ordre veritablement digna del pare de la nostra santa trinitat cristiana, que es distingeix, com se sap, pel seu amor exuberant cap a aquesta pobra espècie humana.

Tots els altres manaments no es dirigeixen més que a l'individu; no mataràs (exceptuats els casos molt freqüents en què t'ho ordeni jo mateix, hauria hagut d'afegir); no robaràs ni la propietat ni la dona alienes (sent considerada aquesta última com una propietat també); respectaràs als teus pares. Però sobretot m'adoraràs a mi, el déu envejós, egoista, vanitós i terrible, i si no vols incórrer en la meva còlera, em cantaràs lloances i et prostraràs eternament davant meu.

En el mahometanisme no existeix ni l'ombra del col·lectivisme nacional i restringit que domina en les religions antigues i del que 60

es troben sempre algunes febles restes fins a en el culte judaic. L'Alcorà no coneix poble triat; tots els creients, a qualsevol nació o comunitat que pertanyin, són individualment, no col·lectivament, triats de déu. Així, els califes, successors de Mahoma, no es diran mai Sió, caps dels creients.

Però cap religió va impulsar tan lluny el culte de l'individualisme com la religió cristiana. Davant les amenaces de l'infern i les promeses absolutament individuals del paradís, acompanyades d'aquesta terrible declaració que sobre molts anomenats hi haurà sinó molt pocs triats, la religió cristiana va provocar un desordre, un general salvi's el que pugui; una espècie de carrera d'aposta en què cadascú era estimulat només per una preocupació única, la de salvar la seva pròpia animeta. Es concep que una religió tal hagi pogut i hagut de donar el cop de gràcia a la civilització antiga, fundada exclusivament en el culte a la col·lectivitat, a la pàtria, a l'Estat i dissoldre tots els seus organismes, sobretot en una època en què moria ja de vellesa.

L'individualisme és un dissolvent tan poderós! Veiem la prova d'això al món burgès actual.

A la nostra manera de veure, és a dir segons el nostre punt de vista de la moral humana, totes les religions monoteistes, però sobretot la religió cristiana, com la més completa i la més conseqüent de totes, són profunda, essencial, principalment immorals: en crear el seu déu, han proclamat la decadència de tots els homes, dels quals no van admetre la solidaritat més que en el pecat; i en plantejar el principi de la salvació exclusivament individual, han renegat i destruït, tant com els va ser possible fer-ho, la col·lectivitat humana, és a dir el principi mateix de la humanitat.

No és estrany que s'hagi atribuït al cristianisme l'honor d'haver creat la idea de la humanitat, de la qual, al contrari, va ser el negador més complet i més absolut.

Sota un aspecte va poder reivindicar aquest honor, però solament sota un: ha contribuït d'una manera negativa, cooperant potentment a la destrucció de les col·lectivitats restringides i parcials de l'antiguitat, apressant la decadència natural de les pàtries i de les ciutats que, havent-se divinitzat en els seus déus, formaven un obstacle a la constitució de la humanitat; però és absolutament fals dir 61

que el cristianisme hagi tingut mai el pensament de constituir aquesta última, o que hagi comprès o si més no pressentit el que anomenem avui la solidaritat dels homes, ni la humanitat, que és una idea completament moderna, entrevista pel Renaixement, però concebuda i enunciada d'una manera clara i precisa només al segle XVIII. El cristianisme no té absolutament res que fer amb la humanitat, per la simple raó que té per objecte únic la divinitat, doncs una exclou a l'altra. La idea de la humanitat reposa en la solidaritat fatal, natural, de tots els homes. Però el cristianisme, hem dit, no reconeix aquesta solidaritat més que en el pecat, i la rebutja absolutament en la salvació, en el regne d'aquest déu que sobre molts anomenats no fa gràcia més que a molt pocs triats, i que en la seva justícia adorable, impulsat sens dubte per aquest amor infinit que ho distingeix, abans mateix que els homes haguessin nascut sobre aquesta terra, havia condemnat a la immensa majoria als sofriments eterns de l'infern, i això per castigar-los per un pecat comès, no per ells mateixos, sinó pels seus avantpassats primers, que van estar obligats a cometre-ho: el pecat d'infligir una desmentida a la presciència divina.

Tal és la lògica sana i la base de tota moral cristiana. Què han de fer amb la lògica i la moral humanes? En va s'esforçaran per provar-nos que el cristianisme reconeix la solidaritat dels homes, citantnos fórmules de l'evangeli que semblen predir l'adveniment d'un dia en què no hi haurà més que un sol pastor i un sol ramat; en què se'ns mostrarà l'església catòlica romana, que tendeix incessantment a la realització d'aquesta fi per la submissió del món sencer al govern del papa.

La transformació de la humanitat sencera en un ramat, així com la realització, feliçment impossible, d'aquesta monarquia universal i divina no té absolutament res a veure amb el principi de la solidaritat humana, que és l'única cosa que constitueix el que anomenem humanitat.

No hi ha ni l'ombra d'aquesta solidaritat en la societat tal com la somien els cristians i en la qual no s'és gens per la gràcia dels homes, sinó tot per la gràcia de déu, veritable ramat de carners disgregats i que no tenen ni han de tenir cap relació immediata i natural 62

entre si, fins al punt que els és prohibit unir-se per a la reproducció de l'espècie sense el permís o la benedicció del seu pastor, doncs només el sacerdot té dret a casar-los en nom d'aquest déu que forma l'únic tret d'una unió legítima entre ells: separats fora d'ell, els cristians no s'uneixen ni poden unir-se més que en ell.

Fora d'aquesta sanció divina, totes les relacions humanes, fins i tot els llaços de la família, són atrapats per la maledicció general que afecta a la creació; són reprovats la tendresa dels pares, dels esposos, dels fills, l'amistat fundada en la simpatia i en l'estima recíproques, l'amor i el respecte dels homes, la passió de la veritat, del just i del bé, la de la llibertat, i la més gran de totes, la que implica totes les altres, la passió de la humanitat; tot això és maleït i no podria ser rehabilitat més que per la gràcia de déu.

Totes les relacions d'home a home han de ser santificades per la intervenció divina; però aquesta intervenció les desnaturalitza, les desmoralitza, les destrueix. El diví mata l'humà i tot el culte cristià no consisteix pròpiament més que en aquesta immolació perpètua de l'humà en honor de la divinitat.

Que no s'objecti que el cristianisme ordena als nens a estimar als seus pares, als pares a estimar als seus fills, als esposos estimar-se mútuament. Sí, els mana això, però no els permet estimarlo immediata, naturalment i per si mateixos, sinó només en déu i per déu; no admet totes aquestes relacions actuals més que a condició que déu es trobi com a tercer, i aquest terrible tercer mata les unions.

L'amor diví aniquila l'amor humà.

El cristianisme ordena, és veritat, estimar al nostre proïsme tant com a nosaltres mateixos, però ens ordena al mateix temps estimar a déu més que a nosaltres mateixos i per tant també més que al proïsme, és a dir sacrificar-li el proïsme per la nostra salvació, perquè per fi de comptes el cristià no adora a déu més que per la salvació de la seva ànima.

Acceptant a déu, tot això és rigorosament conseqüent: déu és l'infinit, l'absolut, l'etern, l'omnipotent; l'home és el finit, l'impotent.

En comparació de déu, sota tots els aspectes, no és res.

63

Només el diví és just, veritable, joiós i bo, i tot el que és humà en l'home ha de ser per això mateix declarat fals, iniquo, detestable i miserable. El contacte de la divinitat amb aquesta pobra humanitat ha de devorar, doncs, necessàriament, consumir, aniquilar tot el que queda d'humà en els homes.

La intervenció divina en els assumptes humans no ha deixat mai de produir efectes excessivament desastrosos. Perverteix totes les relacions dels homes entre si i reemplaça la seva solidaritat natural per la pràctica hipòcrita i malsana de les comunitats religioses, en les quals sota les aparences de la caritat, cadascú pensa només en la salvació de la seva ànima, fent així, sota el pretext de l'amor diví, egoisme humà excessivament refinat, ple de tendresa per a si i d'indiferència, de malvolença i fins a crueltat per al proïsme.

Això explica l'aliança íntima que ha existit sempre entre el botxí i el sacerdot, aliança francament confessada pel cèlebre campió de l'ultramontanisme, Joseph de Maistre, la ploma eloqüent del qual, després d'haver divinitzat al papa, no va deixar de rehabilitar al botxí; un era en efecte el complement de l'altre.

Però no és només a l'església catòlica on existeix i es produeix aquesta tendresa excessiva cap al botxí.

Els ministres sincerament religiosos i creients dels diferents cultes protestants, no han protestat unànimement en els nostres dies contra l'abolició de la pena de mort? No hi ha dubte que l'amor diví mata l'amor dels homes en els cors que estan penetrats d'ell; tampoc cap dubte que tots els cultes religiosos en general, però entre ells el cristianisme sobretot, no han tingut mai un altre objecte que el sacrifici dels homesals déus.

I entre totes les divinitats que ens parla la història, hi ha una sola que hagi fet abocar tantes llàgrimes i sang com aquest bon déu dels cristians o que hagi pervertit fins a tal punt les intel·ligències, els cors i totes les relacions dels homes entre si?

Sota aquesta influència malsana, l'esperit es va eclipsar i la investigació ardent de la veritat es va transformar en un culte complaent a la mentida; la dignitat humana s'envilia, l'home (una paraula 64

il·legible en l'original) es convertia en traïdor, la bondat cruel, la justícia iniqua i el respecte humà es van transformar en un menyspreu creient per als homes; l'instint de la llibertat va acabar en l'establiment de la servitud, i el de la igualtat en la sanció dels privilegis més monstruosos.

La caritat, en tornar-se delatora i persecutora, va ordenar la massacre dels herètics i les orgies sagnants de la Inquisició; l'home religiós es va anomenar jesuïta, devot o pietista 'renunciant a la humanitat es va encaminar a la santedat' i el sant, sota l'aparences d'una humanitat més (una paraula il·legible en l'original), es va tornar hipòcrita, i amb la caritat va ocultar l'orgull i l'egoisme immensos d'un jo humà absolutament aïllat que s'estima a si mateix en el seu déu.

Perquè no cal enganyar-se: el que l'home religiós busca sobretot i ho creu trobar en la divinitat que estima, és a si mateix, però glorificat, investit per l'omnipotència i immortalitzat. També va treure d'ell molt sovint pretextos i instruments per sotmetre i per explotar el món humà.

Heus aquí, doncs la primera paraula del culte cristià: és l'exaltació de l'egoisme que, en trencar tota solidaritat social, s'estima a si mateix en el seu déu i s'imposa a la massa ignorant dels homes en nom d'aquest déu, és a dir en nom del seu jo humà, conscient i inconscientment exaltat i divinitzat per si mateix. És per això també que els homes religiosos són ordinàriament tan feroços: en defensar al seu déu, prenen partit pel seu egoisme, pel seu orgull i per la seva vanitat.

De tot això resulta que el cristianisme és la negació més decisiva i la més completa de tota solidaritat entre els homes, és a dir de la societat, i per tant també de la moral, ja que fora de la societat, crec haver-ho demostrat, no queden més que relacions religioses de l'home aïllat amb el seu déu, és a dir amb si mateix.

Els metafísics moderns, a partir del segle XVII, han tractat de restablir la moral, fundant-la, no en déu, sinó en l'home. Per desgràcia, obeint a les tendències del seu segle, van prendre per punt de partida, no a l'home social, viu i real, que és el doble producte de la naturalesa i de la societat, sinó el jo abstracte de l'individu, al marge 65

de tots els seus llaços naturals i socials, aquell mateix a qui va divinitzar l'egoisme cristià i a qui totes les esglésies, tant catòliques com a protestants, adoren com el seu déu.

Com va néixer el déu únic dels monoteistes? Per l'eliminació necessària de tots els éssers reals i vius.

Per explicar el que entenem per això, és necessari dir algunes coses sobre la religió. No voldríem parlar d'ella, però en el temps que corre és impossible tractar qüestions polítiques i socials sense tocar la qüestió religiosa.

Es va pretendre erròniament que el sentiment religiós no és propi més que dels homes; es troben perfectament tots els elements constitutius en el regne animal, i entre aquests elements el principal és la por. "El temor de déu 'diuen els teòlegs' és el començament de la saviesa".

I bé, no es troba aquest temor excessivament desenvolupat en tots els animals, i no estan tots els animals constantment acoquinats? Tots experimenten un terror instintiu davant l'omnipotència que els produeix, els cria, els nodreix, és veritat, però al mateix temps els aixafa, els embolica pertot arreu, amenaça la seva existència a cada hora i acaba sempre per matar-los.

Com els animals de totes les altres espècies no tenen aquest poder d'abstracció i de generalització que només l'home està dotat, no es representen la totalitat dels éssers que nosaltres anomenem naturalesa, però la senten i la temen. Aquest és el veritable començament del sentiment religiós.

No falta en ells si més no l'adoració. Sense parlar del sotrac d'alegria que experimenten tots els éssers vius en aixecar-se el sol, ni dels seus gemecs a l'aproximació d'una d'aquestes catàstrofes naturals terribles que els destrueixen per milers; no es té més que considerar, per exemple, l'actitud del gos en presència del seu amo. No està per complet en ella la de l'home davant déu?

Tampoc ha començat l'home per la generalització dels fenòmens naturals, i no ha arribat a la concepció de la naturalesa com ser únic 66

més que després de molts segles de desenvolupament moral. L'home primitiu, el salvatge, poc diferent del goril·la, va compartir sens dubte llarg temps totes les sensacions i les representacions instintives del goril·la; no va ser sinó a la llarga com va començar a fer-les objecte de les seves reflexions, primer necessàriament infantils, donar-los un nom i per això mateix a fixar-les en el seu esperit naixent.

Va ser així com va prendre cos el sentiment religiós que tenia en comú amb els animals de les altres espècies, com es va transformar en una representació permanent i en el començament d'una idea, la de l'existència oculta d'un ser superior i molt més poderós que ell i generalment molt cruel i molt malfactor, del ser que li ha causat por, en una paraula, del seu déu.

Tal va ser el primer déu, de tal manera rudimentària, és veritat, que, el salvatge que ho busca pertot arreuper conjurar-ho, creu trobar-ho de vegades en un tros de fusta, en un drap, en un os o en una pedra: aquesta va ser l'època del fetitxisme que trobem encara vestigis en el catolicisme.

Van ser precisos encara segles, sens dubte perquè l'home salvatge passés del culte dels fetitxes inanimats al dels fetitxes vius, al dels bruixots. Arriba a ell per una llarga sèrie d'experiències i pel procediment de l'eliminació: no trobant la potència temible que volia conjurar en els fetitxes, la cerca en l'home-déu, el bruixot.

Més tard i sempre per aquest mateix procediment d'eliminació i fent abstracció del bruixot, de qui per fi l'experiència li va demostrar la impotència, el salvatge va adorar successivament tots els fenòmens més grandiosos i terribles de la naturalesa: la tempestat, el tro, el vent i, continuant així, d'eliminació en eliminació, va ascendir finalment al culte del sol i dels planetes. Sembla que l'honor d'haver creat aquest culte pertany als pobles pagans.

Això era ja un gran progrés.

Com més s'allunyava de l'home la divinitat, és a dir la potència que causa por, més respectable i grandiosa semblava.

67

No calia donar més que un sol gran pas per a l'establiment definitiu del món religiós, i aquest va ser el de l'adoració d'una divinitat invisible.

Fins a aquest salt mortal de l'adoració del visible a l'adoració de l'invisible, els animals de les altres espècies havien pogut, amb rigor, acompanyar al seu germà menor, l'home, en totes les seves experiències teològiques. Perquè ells també adoren a la seva manera els fenòmens de la naturalesa.

No sabem el que poden experimentar cap a altres planetes; però estem segurs que la Lluna i sobretot el Sol exerceixen sobre ells una influència molt sensible. Però la divinitat invisible no va poder ser inventada més que per l'home.

Però l'home mateix, per quin procediment ha pogut descobrir aquest ser invisible, del que cap dels seus sentits, ni la seva vista han pogut ajudar-lo a comprovar l'existència real, i per mitjà de quin artifici ha pogut reconèixer la seva naturalesa i les seves qualitats?

Quin és, en fi, aquest ser suposat absolut i que l'home ha cregut trobar per damunt i fora de totes les coses?

El procediment no va ser altre que aquesta operació ben coneguda de l'esperit que anomenem abstracció o eliminació, i el resultat final d'aquesta operació no pot ser més que l'abstracte absolut, el no-res. I és precisament aquest no-res al qual l'home adora com el seu déu.

Elevant-se pel seu esperit sobre totes les coses reals, fins i tot el seu propi cos, fent abstracció de tot el que és sensible o si més no visible, inclusivament el firmament amb tots els estels, l'home es troba enfront del buit absolut, al no-res indeterminat, infinita, sense cap contingut, sense cap límit.

En aquest buit, l'esperit de l'home que ho va produir per mitjà de l'eliminació de totes les coses, no va poder trobar necessàriament més que a si mateix en estat de potència abstracta; veient-ho tot destruït i no tenint ja res que eliminar, torna a caure sobre si en una inacció absoluta; i considerant-se en aquesta completa inacció un ser diferent de si, es presenta com el seu propi déu i s'adora.

68

Déu no és, doncs, una altra cosa que el jo humà absolutament buit a força d'abstracció o d'eliminació de tot el que és real i viu. Precisament d'aquesta manera ho va concebre Buda, que, de tots els reveladors religiosos, va ser certament el més profund, el més sincer, el més veritable. Només que Buda no sabia i no podia saber que era l'esperit humà mateix el que havia creat aquest déu-res.

Amb prou feines cap a la fi del segle últim va començar la humanitat a adonar-se d'això, i només al nostre segle, gràcies als estudis molt més profunds sobre la naturalesa i sobre les operacions de l'esperit humà, s'ha arribat a donar compta completa d'això.

Quan l'esperit humà va crear a déu, va procedir amb la més completa ingenuïtat; i sense saber-ho, va poder adorar-se en el seu déures.

No obstant això, no podia detenir-se davant aquesta res que havia fet ell mateix, havia d'omplir-la a tot preu i fer-la tornar a la terra, a la realitat vivent.

Va arribar a aquesta finalitat sempre amb la mateixa ingenuïtat i pel procediment més natural, més senzill. Després d'haver divinitzat el seu propi jo en aquest estat d'abstracció o de buit absolut, es va agenollar davant d'ell, el va adorar i el va proclamar la causa i l'autor de totes les coses; aquest va ser el començament de la teologia.

Déu, el no-res absolut, va ser proclamat l'únic ésser viu, poderós i real, i el món vivent i per conseqüència necessària la naturalesa, totes les coses efectivament reals i vivents, en ser comparades amb aquest déu van ser declarades nul·les. És propi de la teologia fer del no-res el real i del real el no-res.

Procedint sempre amb la mateixa ingenuïtat i sense tenir la menor consciència del que feia, l'home va fer ús d'un mitjà molt enginyós i molt natural alhora per omplir el buit espantós de la seva divinitat: li va atribuir simplement, exagerant-les sempre fins a proporcions monstruoses, totes les accions, totes les forces, totes les qualitats i propietats, bones o dolentes, benèfiques o malèfiques, que va trobar tant en la naturalesa com en la societat. Va ser així 69

com la terra, lliurada al saqueig, es va empobrir en profit del cel, que es va enriquir amb les seves despulles.

Va resultar d'això que com més es va enriquir el cel -l'habitació de la divinitat-, més miserable es va tornar la terra; i bastava que una cosa fos adorada al cel, perquè tot el contrari d'aquesta cosa es trobés realitzada en aquest baix món. Això és el que es diu ficcions religioses; a cadascuna d'aquestes ficcions correspon, se sap perfectament, alguna realitat monstruosa; així, l'amor celeste no ha tingut mai un altre efecte que l'odi terrestre, la bondat divina no ha produït sinó el mal, i la llibertat de déu significa l'esclavitud aquí sota.Veurem aviat que el mateix succeeix amb totes les ficcions polítiques i jurídiques, doncs les unes i les altressón d'altra banda conseqüències o transformacions de la ficció religiosa.

La divinitat va assumir de sobte aquest caràcter absolutament malèfic. En les religions panteistes d'Orient, en el culte dels brahamans i en el dels sacerdots d'Egipte, tant com en les creences fenícies i siríaques, es presenta ja sota un aspecte ben terrible. L'Orient va ser en tot temps i és encara avui, en certa mesura almenys, la pàtria de la divinitat despòtica, aixafadora i feroç, negació de l'esperit de la humanitat. Aquesta és també la pàtria dels esclaus, dels monarques absoluts i de les castes.

A Grècia la divinitat s'humanitza -la seva unitat misteriosa, reconeguda a Orient només pels sacerdots, el seu caràcter atroç i ombrívol són relegats en el fons de la mitologia hel·lènica-, al panteisme succeeix el politeisme.

L'Olimp, imatge de la federació de les ciutats gregues, és una espècie de república molt feblement governada pel pare dels déus, Júpiter, que obeeix ell mateix els decrets del destí. El destí és impersonal; és la fatalitat mateixa, la força irresistible de les coses, davant la qual ha de plegar-se tot, homes i déus.

D'altra banda, entre els seus déus, creats pels poetes, cap és absolut; cadascun representa només un aspecte, una part, sigui de l'home, sigui de la naturalesa en general, sense parar no obstant això de ser per això éssers concrets i vius. Es completen mútuament i formen un conjunt molt viu, molt graciós i sobretot molt humà.

70

Res d'ombrívol en aquesta religió, la teologia de la qual va ser inventada pels poetes, afegint cadascú lliurement algun déu o alguna deessa nous, segons les necessitats de les ciutats gregues, cadascuna de les quals s'honrava amb la seva divinitat tutelar, representant del seu esperit col·lectiu. Aquesta va ser la religió, no dels individus, sinó de la col·lectivitat dels ciutadans de tantes pàtries restringides i (la primera part d'una paraula il·legible en el text original)... ment lliures, associades d'altra banda entre si més o menys per una espècie de federació imperfectament organitzada i molt (una paraula il·legible més al text original).

De tots els cultes religiosos que ens mostra la història, aquest va ser certament el menys teològic, el menys seriós, el menys diví i a causa d'això mateix el menys malfactor, el que va obstaculitzar menys el lliure desenvolupament de la societat humana. La sola pluralitat dels déus més o menys iguals en potència era una garantia contra l'absolutisme; perseguit per uns, es podia buscar la protecció dels altres i el mal causat per un déu trobava la seva compensació en el bé produït per un altre.

No existia, doncs, en la mitologia grega aquesta contradicció lògica i moralment monstruosa, del bé i del mal, de la bellesa i la lletjor, de la bondat i la maldat, de l'amor i l'odi concentrats en una sola i mateixa persona, com succeeix fatalment en el déu del monoteisme.

Aquesta monstruositat la trobem per complet activa en el déu dels jueus i dels cristians. Era una conseqüència necessària de la unitat divina; i, en efecte, una vegada admesa aquesta unitat, com explicar la coexistència del bé i del mal? Els antics perses havien imaginat almenys dos déus: un, el de la llum i del bé, Ormuzd; l'altre, el del mal i de les tenebres, Ahriman; llavors era natural que es combatessin, com es combaten el bé i el mal i triomfen successivament en la naturalesa i en la societat. Però, com explicar que un sol i mateix déu, omnipotent, tot veritat, amor, bellesa, hagi pogut donar naixement al mal, a l'odi, a la lletjor, a la mentida?

Per resoldre aquesta contradicció, els teòlegs jueus i cristians han recorregut a les invencions més repulsives i més insensates.

Primerament van atribuir tot el mal a Satanàs. Però Satanàs, d'on procedeix?

71

És, com Ahriman, l'igual de déu? De cap manera; com la resta de la creació, és obra de déu. Per tant, aquest déu va ser el que va engendrar el mal. No, responen els teòlegs; Satanàs va ser primer un àngel de llum i des de la seva rebel·lió contra déu es va tornar àngel de les tenebres.

Però si la rebel·lió és un mal –el que està molt subjecte a caució, i nosaltres creiem al contrari que és un bé, ja que sense ella no hi hauria hagut mai emancipació social-, si constitueix un crim, qui ha creat la possibilitat d'aquest mal? Déu, sens dubte, us respondran fins i tot els mateixos teòlegs, però no va fer possible el mal més que per deixar als àngels i als homes el lliure arbitri. I què és el lliure arbitri? És la facultat de triar entre el bé i el mal, i decidir espontàniament sigui per un sigui per un altre.

Però perquè els àngels i els homes hagin pogut triar el mal, perquè hagin pogut decidir-se pel mal, cal que el mal hagi existit independentment d'ells, i qui ha pogut donar-li aquesta existència, sinó déu? També pretenen els teòlegs que, després de la caiguda de Satanàs, que va precedir a la de l'home, déu, sens dubte esclarit per aquesta experiència, no volent que altres àngels seguissin l'exemple de Satanàs els va privar del lliure arbitri, no deixant-los mes que la facultat del bé, de manera que en endavant són forçosament virtuosos i no s'imaginen una altra felicitat que la de servir eternament com a criats a aquest terrible senyor.

Però sembla que déu no ha estat suficientment esclarit per la seva primera experiència, ja que, després de la caiguda de Satanàs, va crear a l'home i, per ceguesa o maldat, no va deixar de concedirli aquest do fatal del lliure arbitri que va perdre a Satanàs i que havia de perdre'l també a ell.

La caiguda de l'home, tant com la de Satanàs, era fatal, ja que havia estat determinada des de l'eternitat en la presciència divina.

D'altra banda, sense remuntar tan alt, ens permetrem observar que la simple experiència d'un honest pare de família hauria hagut d'impedir al bon déu sotmetre a aquests desgraciats primers homes a la famosa temptació.

El més simple pare de família sap molt bé que és suficient que 72

s'impedeixi als nens tocar una cosa perquè un instint de curiositat invencible els forci absolutament a tocar-la. Per tant, si estima als fills i si és realment just i bo, els estalviarà aquesta prova tan inútil com a cruel.

Déu no va tenir ni aquesta raó ni aquesta bondat, ni aquesta (una paraula il·legible del text original) i encara que sabés per endavant que Adam i Eva havien de sucumbir a la temptació, quan es va cometre aquest pecat, heus aquí que es deixa portar per un furor veritablement diví.

No s'acontenta amb maleir als desgraciats desobedients, maleeix a tota la seva descendència fins a la fi dels segles, condemnant als turments de l'infern a milers d'homes que eren evidentment innocents, ja que ni tan sols havien nascut quan es va cometre el pecat.

No es va acontentar amb maleir als homes, va maleir amb ells a tota la naturalesa, la seva pròpia creació, que havia trobat ell mateix tan ben feta. Si un pare de família hagués obrat d'aquesta manera, no se l'hauria declarat boig per tancar? Com s'han atrevit els teòlegs a atribuir al seu déu el que haurien considerat absurd, cruel (una paraula il·legible), anormal de part d'un home? Ah, és que han tingut necessitat d'aquest absurd! Com, si no, haurien pogut explicar l'existència del mal en aquest món que havia d'haver sortit perfecte de mans d'un obrer tan perfecte, d'aquest món creat per déu mateix?

Però, una vegada admesa la caiguda, totes les dificultats s'aplanen i s'expliquen. Ho pretenen almenys.

La naturalesa, primer perfecta, es torna de sobte imperfecta, tota la màquina es descompon; a l'harmonia primitiva succeeix el xoc desordenat de les forces; la pau que regnava al principi entre totes les espècies d'animals, deixa el lloc a aquesta carnisseria espantosa, al devorament mutu; i l'home, el rei de la naturalesa, la sobrepassa en ferocitat. La terra es converteix en la vall de sang i de llàgrimes, i la llei de Darwin –la lluita despietada per l'existènciatriomfa en la naturalesa i en la societat. El mal desborda sobre el bé, Satanàs ofega a Déu.

I una estupidesa semblant, una rondalla tan ridícula, repulsiva, monstruosa, ha pogut ser seriosament repetida per grans doctors 73

en teologies durant més de quinze segles, què dic?, ho és encara; més que això, és oficialment, obligatòriament ensenyada en totes les escoles d'Europa. Què cal pensar, doncs, després d'això de l'espècie humana? I no tenen mil vegades raó els que pretenen que traïm fins i tot avui mateix el nostre proper parentiu amb el goril·la?

Però l'esperit (una paraula il·legible) dels teòlegs cristians no es deté en això. En la caiguda de l'home i en les seves conseqüències desastroses, tant per la seva naturalesa com per si mateix, han adorat la manifestació de la justícia divina.

Després han recordat que déu no només era la justícia, sinó que era també l'amor absolut i, per conciliar un amb l'altre, heus aquí el que van inventar: Després d'haver deixat aquesta pobra humanitat durant milers d'anys sota el cop de la seva terrible maledicció, que va tenir per conseqüència la condemna d'alguns milers d'éssers humans a la tortura eterna, va sentir despertar-se l'amor en el seu si, i que va fer? Va retirar de l'infern als desgraciats torturats?

No, de cap manera; això hagués estat contrari a la seva eterna justícia. Però tenia un fill únic; com i per què ho tenia, és un d'aquests misteris profunds que els teòlegs, que l'hi van donar, declaren impenetrable, la qual cosa és una manera naturalment còmoda per sortir de l'assumpte i resoldre totes les dificultats.

Per tant, aquest pare ple d'amor, en la seva suprema saviesa, decideix enviar al seu fill únic a la terra, a fi que es faci matar pels homes, per salvar, no les generacions passades, ni tan sols les de l'avenir, sinó, entre les últimes, com ho declara l'Evangeli mateix i com ho repeteixen cada dia tant l'església catòlica com els protestants, només un nombre molt petit de triats.

I ara la carrera està oberta; és, com ho vam dir abans, una espècie de carrera d'aposta, un salvi's el que pugui, per la salvació de l'ànima. Aquí els catòlics i els protestants es divideixen: els primers pretenen que no s'entra en el paradís més que amb el permís especial del pare sant, el papa; els protestants afirmen, per la seva banda, que la gràcia directa i immediata del bon déu és l'única que obre les portes. Aquesta greu disputa continua encara avui; nosaltres no ens barregem en ella.

74

Resumim en poques paraules la doctrina cristiana: Hi ha un déu, ésser absolut, etern, infinit, omnipotent; és l'omnisapiència, la veritat, la justícia, la bellesa i la felicitat, l'amor i el bé absoluts. En ell tot és infinitament gran, fora d'ell hi ha el no-res. És, en fi de comptes, l'ésser suprem, l'ésser únic.

Però heus aquí que del no-res –que per això mateix sembla haver tingut una existència apart, fora d'ell, la qual cosa implica una contradicció i un absurd, ja que si déu existeix a tot arreu i emplena amb el seu ser l'espai infinit, res, ni el mateix no-res pot existir fora d'ell, la qual cosa fa creure que el no-res que ens parla la Bíblia estigués en Déu, és a dir que l'ésser diví mateix fos el no-res-, Déu va crear el món.

Aquí es planteja per si mateixa una qüestió. La creació, va ser realitzada des de l'eternitat o bé en un moment donat de l'eternitat?

En el primer cas, és eterna com Déu mateix i no va poder haver estat creada ni per Déu ni per ningú; perquè la idea de la creació implica la precedència del creador a la criatura. Com totes les idees teològiques, la idea de la creació és una idea per complet humana, presa en la pràctica de la humana societat.

Així, el rellotger crea un rellotge, l'arquitecte una casa, etc. En tots aquests casos el productor existeix en crear (?) el producte; fora del producte, i és això el que constitueix essencialment la imperfecció, el caràcter relatiu i per dir-ho així depenent tant del productor com del producte.

Però la teologia, com fa d'altra banda sempre, ha pres aquesta idea i aquest fet completament humans de la producció i en aplicarlos al seu déu, en estendre'ls fins a l'infinit i en fer-los sortir per això mateix de les seves proporcions naturals, ha format una fantasia tan monstruosa com absurda.

Per tant, si la creació és eterna, no és creació. El món no ha estat creat per déu, per tant té una existència i un desenvolupament independent d'ell –l'eternitat del món és la negació de Déu mateixdoncs Déu era essencialment el déu creador.

75

Per tant, el món no és etern; va haver-hi una època en l'eternitat en què no existia. En conseqüència, va passar tota una eternitat durant la qual Déu absolut, omnipotent, infinit, no va ser un déu creador, o no ho va ser més que en potència, no en el fet. Per què no ho va ser? És per capritx de la seva part, o bé tenia necessitat de desenvolupar-se per arribar alhora a potència efectiva creadora?

Aquests són misteris insondables, diuen els teòlegs. Són absurds imaginats per vosaltres mateixos, els responem nosaltres. Comenceu per inventar l'absurd, després ens ho imposeu com un misteri diví, insondable i tant més profund com més absurd és. És sempre el mateix procediment: Credo quia adsurdum.

Una altra qüestió: la creació, tal com va sortir de les mans de Déu, va ser perfecta? Si no ho fou, no podia ser creació de Déu, perquè l'obrer, és l'evangeli mateix el que ho diu, es jutja segons el grau de perfecció de la seva obra. Una creació imperfecta suposaria necessàriament un creador imperfecte. Per tant, la creació va ser perfecta.

Però si ho va ser, no va poder haver estat creada per ningú, perquè la idea de la creació absoluta exclou tota idea de dependència o de relació. Fora d'ella no podria existir res. Si el món és perfecte, Déu no pot existir.

La creació, respondran els teòlegs, va ser segurament perfecta, però només per relació, a tot el que la naturalesa o els homes poden produir, no per relació a déu. Va ser perfecta, sens dubte, però no perfecta com déu.

Els respondrem de nou que la idea de perfecció no admet graus, com no els admeten ni la idea d'infinit ni la d'absolut. No pot tractarse de més o menys. La perfecció és una. Per tant, si la creació va ser menys perfecta que el creador, va ser imperfecta. I llavors tornarem a dir que Déu, creador d'un món imperfecte, no és més que un creador imperfecte, la qual cosa equivaldria a la negació de Déu.

Es veu que de tota manera, l'existència de Déu és incompatible amb la del món. Si existeix el món, Déu no pot existir. Passem a una 76

altra cosa. Aquest déu perfecte crea un món més o menys imperfecte.

Ho crea en un moment donat de l'eternitat, per capritx i sens dubte per combatre el fastig de la seva majestuosa solitud. D'una altra manera, per què ho hauria creat? Misteris insondables, ens cridaran els teòlegs. Ximpleries insuportables, els respondrem nosaltres.

Però la Bíblia mateixa ens explica els motius de la creació. Déu és un ser essencialment vanitós, ha creat el cel i la terra per ser adorat i lloat per ells. Uns altres pretenen que la creació va ser l'efecte del seu amor infinit. Cap a qui? Cap a un món, cap a éssers que no existien, o que no existien al principi més que en la seva idea, és a dir, sempre per a ell?

77