Lobservador12

L'observador . 1

L'observador nº12. Perpetrat a la Garrotxa a l'agost del 2015.

Aquesta publicació es pot copiar i difondre sempre que no sigui per obtenir benefici econòmic.

La revolució ha de ser social abans que política. És necessària una base cultural forta, per poder aconseguir un canvi substancial i de llarga durada.

Les imatges emprades, són modificades a partir del còmic Lucha Libre, del fons de la CNT d'Olot i de vàries més, de les quals ens ha estat impossible conèixer l'autoria.

2 . L'observador

Som rics en paraules i en idees. Siguem rics en fets, que es aixĂ­ com millor s'aferma l'ideal.

- Ricardo Mella -

L'observador . 3

4 . L'observador

ÍNDEX # LIGHT IN AUGUST # HIPERCOL·LECTIVITZATS # DONES I PARTICIPACIÓ ALS MOVIMENTS SOCIALS # VERGONYA ALIENA # HJL OLOT. UNA ENTITAT MÉS # ESTRATEGIAS PARA AFRONTAR LA REPRESIÓN # AFRONTANT CONTRADICCIONS # REALPOLITIK # JA QUE HEU ARRIBAT FINS AQUÍ... # CRÒNICA D'UNA ESQUERDA # PREVENTIVE BLACKOUT # ENLLAÇOS

L'observador . 5

6 . L'observador

Light in August Editorial de William Faulkner

U

n número més, com podeu veure... I encara no hem après a escriure. En tot cas, coses més vomitives es llegeixen cada dia als mass media, o sigui que feu el cor fort i “pa'lante como los de Alicante”.

Certament el número anterior, quasi que semblava un punyeter acomiadament del projecte, però res més lluny d'això. És divertit ser impertinents i trencar els esquemes de tiris i troians. Mostrar que els anarquistes som gent normal, que tenim defectes i que no som sempre aquells militants seriosos que a tots ens agradaria tenir per amics el dia que comenci la revolució, però que tenen converses tedioses a tota hora.

Està clar que, si un dia comença la revolució, vagi per endavant que nosaltres volem que sigui entre setmana, doncs seria poc civilitzat un tiroteig (evidentment el sistema morirà matant) en un cap de setmana, que és quan algú de classe obrera pot estar fent el vermut en alguna terrassa. Imagineu-vos! Les olives farcides i el Cinzano volcats per terra. I el sifon! no em toqueu l'ampolla de sifón! La pajarita tacada i corredisses per llançar-se darrera una barricada improvisada... Quina salvatjada! A nosaltres, si ens disparen fent el vermut, estarem disposats a morir dignament assentats a la terrassa de la Granja del Cacau. Amb una flema, un posat que ni un puto lord anglès pot igualar. No estem pas assilvestrats, jodert... Una mica de fair play, hòsties. Entre setmana serà una carnisseria si cal. Ens matarem a granel, però amb ordre i concert: de 7 a 21h. A les nits res de jarana. És pels paseillos a la llum de la lluna. Si s'ha de matar algú en una cuneta, com a mínim que no sembli quelcom desorganitzat amb trets cada 200 metres. L'anarquisme és la més alta expressió de l'ordre. Que es noti!

Col·laboració No li tingueu en compte. La culpa és nostre.

No ens coneix i ens aprofitem dels altres.

Il·lustració de l'amic de Twitter @poloi

Segurament alguns ens direu que som uns frívols, que amb aquestes coses no es fan bromes, però hauríeu de saber que som persones cultes.

Que hem llegit i rellegit els clàssics anarquistes. Què dic rellegit! Corregit! amb un boli vermell. Hem assenyalat on són els errors que han comès els Bakunin de torn. Ho podeu comprovar a la Biblioteca Social d'Olot.

Si fullegeu els seus llibres, veureu que amb els tatxons i les anotacions corresponents als marges de les pàgines, la lectura és molt més amena. On vas a parar! Putos tostons que feien aquesta gent, jodert... Sobren un piló de pàgines.

D'acord. Altres al·leguen que apart de ser ofensius amb les nostres exposicions, oferim molta foto i un pobre contingut. Ignorants! Qualsevol ment avançada sap que on es parteix el bacallà és a les prestatgeries de quioscos i perruqueries on hi ha la premsa rosa. Si guanyem un espai en aquest lloc, la revolució i la seva continuïtat sense interrupcions està garantida. Serà un signe inequívoc que hi ha un canvi de mentalitat profund, irreversible, en el gruix de la població. Nosaltres aspirem a sortir als programes de futbol, tertúlies de reality shows i si pot ser tatuats en algun racó del cos d'algun/a cantant per a públic adolescent.

Feu! continueu publicant coses per l'autoconsum del gueto. També ens ho llegim... amb el boli vermell a la mà, és clar.

L'observador . 7

HIPER COL·LEC TIVIT ZATS El renoc de cal Marrà

E

n Pere milita dins una associació que treballa per la desnuclearització del territori. La Joana lluita per reivindicar els drets dels animals. La Lluïsa participa en una associació que presegueix l'abolició de les presons. En Martí està dins la moguda anti-CIE's. L'Helena treballa pels drets de les persones homosexuals. En Marc és okupa i s'autogestiona la vida com pot.

L'Abdul intenta trencar les fronteres sudnord. La Marta es deixa la pell exigint els drets de les dones...

I així fins a l'infinit: sanitat i educació, avortament lliure i gratuït, vegeterianisme i veganisme, despenalització de les “drogues” il·legals, sindicalisme, llibertat dels pobles, pacifisme, ecologisme... Com en un supermercat de la rebel·lia, tenim centenars d'opcions on dipositar les nostres esperances de canvi i on esmerçar les nostres energies.

8 . L'observador

Però també com en un supermercat, allò que esculls t'ho emportes a casa i no es comparteix.

O, com a molt, es comparteix amb un grup reduït de persones: el “nostre” col·lectiu.

Sí: tenim un fotimer de col·lectius.

Cadascun centrat en la seva lluita i impermeable, la majoria de les vegades, a la resta de col·lectius i les seves lluites. Així és difícil que la Lluïsa i la seva lluita anticarcelària conflueixi amb amb la Joana i amb l'Abdul tot i que les seves lluites tenen més en comú del que a simple vista pot semblar. També és difícil que en Marc i en Pere conflueixin tot i que les seves idees poden ser bessones...

Les causes d'aquesta impermeabilitat són moltes i a mi no m'arriben les neurones com per veure-les ni per explicar-les totes. Evident és que el mateix sistema capitalista afavoreix aquesta dispersió de les lluites però també és

evident que determinats autors, clàssics però sobretot contemporanis, també afavoreixen l'estancament... Després de llegir Debord, per exemple, és difícil no mirar per sobre l'espatlla a aquell que treballa per reclamar un salari digne; després de llegir algun “intel·lectual” nacionalista és difícil fixar-se en un altre objectiu que no sigui la independència... Al preu que sigui.

Tenim mala peça al teler perquè, vista la situació actual i la falta de propostes globals, la solució a aquesta taxonomia de lluites tan estanca l'hem d'anar a buscar molt enrere, quan realment hi havia ideologies (sí: ideologies) que impugnaven la totalitat del capitalisme (perquè suposo, lectora, que tenim clar que totes aquestes lluites es dirigeixen a efectes que el capitalisme provoca). Tenim mala peça al teler perquè avui en dia no hi ha cap proposta global que pugui plantar cara al capitalisme. De punta a punta de món el capitalisme ha engolit tot allò que en un moment donat li va poder fer ombra.

Avui queden les restes agonitzants de sistemes estatistes pseudocomunistes i algunes formes d'organització social més o menys horitzontal en comunitats indígenes on ens podem anar a fer una foto o fer-ne estudis antropològics.

Però no hi ha cap proposta que impugni el capitalisme de cap a peus.

Per trobar alguna proposta com la que busquem cal anar enrere, com he dit. Cal anar als grans teòrics de l'anarquisme i del comunisme, cal aprendre d'ells i aprofitat allò que, ara, encara ens és útil. I el que ens

és més útil és que les propostes antagonistes al capitalisme han de ser globals i han de ser moviments de masses.

Poques opcions trobareu que hagin fet una crítica total al capitalisme. I sabeu que, estrictament, són dues. Dues ideologies (ideologies, sí) que han anat mutant amb el temps, que s'han intentat adaptar als canvis, que han interactuat entre elles i també amb el mateix capitalisme i que han hibridat vàries ramificacions al llarg del temps i en els diferents espais però que, avui en dia, continuen essent les dues úniques alternatives a la dictadura del capital decentment formulades.

Jo no us diré on heu de lluitar però el que sí us demano és que ens barregem, que aprenguem de la resta de lluites, que mutem juntes i que evolucionem nosaltres i revolucionem les nostres lluites. Que aprenguem que les nostres lluites tenen un origen únic i aquest és el capitalisme; l'explotació de les persones, dels animals i del planeta feta per persones. Aquest és el “clic” que hem de fer. I crear moviments de masses que no siguin digeribles pel capitalisme.

Els transvassaments, el racisme, el despoblament rural, la pèrdua de biodiversitat, les desigualtats socials, la manca de cases i l'especulació immobiliària, el turisme massiu, la contaminació del planeta, l'aniquilació de cultures, l'alienació urbana i industrial, les guerres i la fam... no cal ser una llumenera per veure que l'origen de tot això té un nom (i és una ideologia, sí).

L'observador . 9

10 . L'observador

EL NOI DEL MAS GAli El nou fitxatge Recentment abduït pel costat fosc de l'anarquisme -aquell que tenim còmodament instal·lat a les nostres contrades-, El noi del Mas Galí, ha aconseguit acomodar-se entre el més destacat de l'acràcia local. Les seves dots d'especialista amb trifulques virtuals, i sobretot per ser un as del frikisme cibernètic, l'han convertit en peça clau pels nostres plans revolucionaris: és el que tallarà el corrent elèctric als semàfors de la recta de Les Preses per començar el caos circulatori a nivell global.

De la manera més tonta i per sorpresa, veureu que el taló d'Aquiles per la mobilitat terrestre del Sistema estava en una carretera municipal de la Garrotxa.

L'observador . 11

Dones i participacio als moviments socials El Nano Gudai

R

ecentment he participat en una discussió entre amics i amigues sobre les causes de la poca presència de les dones en col·lectius i moviments socials. Més enllà de generalitzacions i tòpics -alguns molt estúpids per cert- es fa necessària una reflexió sobre el perquè de la baixa participació de les dones en els nostres col·lectius. En alguns, tot i suposar un 50% dels membres la seva presència a assemblees i, sobretot a les tasques organitzatives internes, es veu molt reduïda. I aquesta és una molt mala notícia.

ELS HOMES A LA PLAÇA I LES DONES A CASA Tot i que les coses han millorat, i molt, encara estem lluny de superar la legitimitat i institucionalització provocada per la divisió sexual del treball. Una gran majoria de la societat encara segmenta, conscient o inconscientment les tasques de casa i el treball extern en funció de la biologia.

Aquesta separació ha relegat històricament les dones a una posició menys valorada a la societat que la dels homes, assumint el treball reproductiu i de cura de les persones que no ha estat mai reconegut en l'àmbit laboral. Aquest fet provoca grans desigualtats en el temps per l'oci i per l'activisme segons siguis home o dona.

A més l’actual crisi econòmica i les successives reformes laborals han empitjorat la situació expulsant moltes dones del món laboral i forçant-les a retornar a la llar per exercir de mares i cuidadores a temps

12 . L'observador

complert. Una regressió absoluta que tindrà conseqüències en la conciliació de la vida personal i laboral de les dones, en el seu desenvolupament professional i també en les retribucions d’atur o les pensions que seran inferiors a les dels homes.

L'EXPLOTACIÓ DE LA DIFERÈNCIA I per què les dones participen en els moviments socials en menor mesura que els homes? Com ja he dit abans, existeix una gran desigualtat en el temps que unes i altres podem dedicar a l'oci o l'activisme per qüestions gairebé atàviques. Segurament, els horaris en què fem les assemblees en els nostres col·lectius tampoc ajuden gaire. Els dies entre setmana al vespre és l'hora en què les nostres filles sopen i van a dormir, impossibilitant la participació de moltes de les persones que ho voldrien, especialment de les dones que, encara ara, “gaudeixen” d'aquesta doble o triple jornada laboral -a casa i al seu lloc de treball productiumolt més que els homes. Afortunadament, en els nostres col·lectius, suposadament transformadors, aquestes diferències són menys accentuades que en d'altres. Però encara enormes.

Calen mecanismes i xarxes per organitzar col·lectivament les feines de cures a les nostres assemblees o espais socials i potser amb petits canvis, com el dels horaris aconseguiríem augmentar la presència i sobretot la participació de les dones en els moviments socials, una tasca a abordar de

manera immediata i que es fa imprescindible si volem transformar el món com diem.

Sense les dones no hi ha revolució.

EDUCACIÓ I ESTEREOTIPS Els estereotips sexistes descriuen les característiques assignades a cada sexe en funció del que s’espera de les persones per ser dones o homes i ens atorguen un seguit de comportaments, actituds i emocions en funció d’això. Els homes hem de ser forts, dominants, no mostrar els nostres sentiments… i les dones submises, dèbils, sensibles i afectuoses, el mes greu de tot plegat és que aquestes creences les portem molt endins, arraigades en el nostre subconscient.

Son mites i, com a tals, resistents al canvi i a les explicacions racionals. Les coses son així perquè sempre han estat així.

Per trencar amb tot plegat l’educació es fonamental, reelaborar un discurs en plena igualtat per homes i dones i superar aquests estereotips que perpetuen la dominació.

Com si no li demanarem a una dona que participi a tal col·lectiu o parli en una assemblea? Porta tota una vida escoltant i sentint que això no són coses de dones, que l’espai public és eminentment masculí i això ha estat sempre d’aquesta manera, pels segles dels segles. Això es el que se’ns ha ensenyat a casa, el que hem aprés al carrer, és tota la merda que escupen les televisions i que vomiten els diaris.

LA NECESSITAT D'AUTOORGANITZACIÓ DE LES DONES Els col·lectius no-mixtos feministes o les mobilitzacions pròpies han estat objecte sovint de crítiques a l'entorn dels moviments socials per no permetre la participació dels homes.

En el context de violència masclista que vivim a la societat i si, lamentablement també dins dels moviments socials, és lògic i molt

necessari que les dones s'autoorganitzin i creïn espais propis on apoderar-se, que afavoreixin la seva participació en moviments i col·lectius i on puguin parlar dels temes que els afecten directament. A casa nostra, el col·lectiu La Dalla Feminista n'és un bon exemple.

Mentre que, a fora, són un bon exemple també els espais creats en les passades festes de san Fermin per col·lectius i individualitats feministes com el Txoko Feminista que van servir per ser un altaveu i un espai segur per dones i lesbianes, enmig de les festes de la testosterona per excel·lència, que recordem, aquest any es va saldar amb l'agressió sexual col·lectiva a una dona a banda de les imatges habituals d'agressions sexuals a plena llum del dia. Fets que van provocar una manifestació nocturna, majoritàriament femenina, amb un miler de dones -moltes d'elles encaputxades- i portant torxes amb el lema “La por canviarà de bàndol”.

Moviments del tot necessaris i positius ja que enriqueixen els moviments socials mostrant-nos que una altra forma d’organitzar-se i de treballar son possibles.

Doncs això, revisem les nostres actituds com a homes, no ridiculitzem segons quines propostes, no cridem ni interrompem constantment a les assemblees, deixem parlar les altres persones, aparquem els egos, deixem d’escoltar-nos i d’agradar-nos a nosaltres mateixos i no releguem els debats feministes al paper de secundaris, no són coses de dones, son coses de tots i totes.

Parlem-ne col·lectivament, desterrem els privilegis que tenim per la nostra condició i denunciem aquells dels que gaudim encara que no vulguem. Privilegis a l'entorn del món del treball on ho tenim més fàcil que elles, a casa on no hem d’ajudar sinó que hem de fer, al carrer on no tenim por ni hem d'accelerar el pas quan ens creuem de nit amb un grup de dones i també a les nostres assemblees que han de ser la llavor del canvi que volem. Au, a treballar!

L'observador . 13

David Fernández, parlamentari de la CUP 2012-2015.

Va tenir el detall de fer veure que llegia L'observador a la Cooperativa el Cacau d'Olot. Si se l'hagués llegit, la independència estaria més a prop.

14 . L'observador

VERGONYA ALIENA El renoc de cal Marrà

D

e tothom és sabut que el sindicat d'Olot és una rara avis (cada cop menys, per sort) dins la confederació on treballa, la CNT. La raó d'aquesta situació és l'acord que tenim de cedir el nostre local a totes aquelles organitzacions, col·lectius, assemblees, etcètera que treballen per un canvi social (i que no siguin feixistes, capitalistes... ja se sap). Doncs bé, allò que molesta a molts militants de la CNT d'alguns llocs és que CNT Olot cedeix també el seu local al grup municipal de la CUP d'Olot. Bé, nosaltres ja fa temps que hem dit per activa i per passiva que no ens importa gaire el que es digui de nosaltres i que anem treballant dins el nostre àmbit de la millor manera que ens sembla. I ja està. Cadascú té feina a casa seva i, tal i com nosaltres no ens posem en el que fa el sindicat de Vallfogona, esperem que la resta de sindicats no es posin en el que fem nosaltres sempre i quan no trenquem el pacte federatiu que ens agermana amb la resta de sindicats de l'Estat Espanyol.

Del que vull parlar aquí és però, que aquesta reacció també es dóna a “l'altre cantó”. És el que té quan comparteixes local i lluites amb gent de l'esquerra independentista que també està a la CNT: que la informació corre i tot s'acaba sabent. I s'acaba sabent que des dels sectors més “comunistes estatistes” (mala construcció per estalviar-me estalinistes) també s'està pressionant a l'esquerra independentista garrotxina per tal que deixi d'usar el local de CNT Olot. Trobem, als extrems de l'anarcosindicalisme i del comunisme la mateixa reacció, el mateix sectarisme, la mateixa curtesa de mires, el mateix paternalisme i el mateix dirigisme...

Tranquils, amics de la puresa comunista i anarquista, amb els calers que la CUP rep gràcies als seus resultats electorals, els d'Olot d'aquí a poc llogaran un local i s'acabarà aquesta situació que a alguns us provoca incredulitat, urticària i, sobretot, enveja i que a nosaltres ens provoca vergonya. Molta vergonya aliena.

Però un cop les coses tornin al seu estat “natural”, això és, cadascú pel seu cantó (!!) recordeu que aquesta CUP i moltes altres organitzacions de l'esquerra independentista entre d'altres no serien el que són si quan ho necessitaven ningú no els hi hagués ofert un local: totes les vostres frases fetes i els cartells que envieu des de la capital no paren la pluja ni el fred... I si creieu que exagero, pregunteu-ho directament als vostres companys que, al contrari del que penseu, poden raonar i explicar-se i no només obeir el que dicteu a 150 quilòmetres de casa nostra.

Alguna vegada hem parlar d'enviar-vos a tots al femer d'on no havíeu d'haver sortit: aquelles organitzacions sectàries, endogàmiques i auto-referencials que tant van contribuir a l'odi entre els membres de la mateixa classe que, amb pocs matisos, lluitaven per un canvi social. Crearem una organització que es dirà “Insubmisses a tot” i passarem dels vostres odis i rancors i enveges ancorades al pou del temps i de les que mai no us podreu desprendre. Tapiarem els túnels que uneixen La Garrotxa amb totes les vostres paranoies i ens en riurem de vosaltres a través de les xarxes socials.

Hi ha caldo per a tots: els anarquistes purs i els purs comunistes.

L'observador . 15

16 . L'observador

HJL Olot una entitat més Hatambinnira Jikke Lemunnu

Q

uè podem dir Hatambinnira Jikke Lemunnu Olot? Segur que el primer que et passa pel cap és quina és la traducció del nom de l'associació, la veritat no es gaire complicada des del meu punt de vista, bé això perquè sóc un soninke. La traducció del nom és l'Esperança dels Joves Sudsaharians. El fet de posar aquest nom a l'entitat és perquè ja és hora d'aixecarnos i lluitar per lo nostre i no deixar les nostres lluites en mans d'altres. HJL Olot te poc més de dos anys aquí a Olot, ha començat a tenir nom entre les entitats que ja porten temps treballant a Olot.

L'associació treballa en aspectes socials, polítics i culturals. Un dels grans objectius de l'associació es trencar les barreres que hi ha entre els joves de la ciutat, es veu molt i és molt evident en els grups de joves de diferents nacionalitats que estan separats entre ells. A HJL Olot a partir d'aquest punt es treballa des de la cultura, fent activitats obertes al públic. Unes de les activitats que ha tingut més èxit a sigut "la primera desfilada de moda africana" en participació i en assistència. Amb una jornada completa de moda, menjar tradicional i música africana la gent va quedar contenta. Gràcies a les activitats HJL Olot a obtingut molta col·laboració d'entitats com Yagaru, Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR), Plataforma els Afectat de la Hipoteca (PAH), Assemblea dels Joves de la Garrotxa (AJG) i molts més. HJL Olot tampoc a tingut només que camins de roses hi hagut un temps que l'entitat ha estat en moments difícils, faltes d'idees, de motivació i

de compromís, però d'en mica en mica l'entitat a pogut sortir del pou i demostrar que volen estar en el canvi d'Olot.

Ho hem demostrat en col·laboracions de la ciutat com actes solidaris: la gran recaptació d'aliments de la Garrotxa, la Marató de sang o en el Trailwalker. A Olot hi han moltes entitats que demostren cada dia que Olot pot canviar i que no és lloc per grups polítics o entitats amb intenció de fer mal a la ciutat, HJL Olot vol ser una d'aquestes associacions que lluiten cada dia per aquest objectiu.

Fa poc a França desgraciadament hi va haver un atemptat, els que van estar en tots els punts de mira van ser sense dubte els musulmans. Des de un grup de gent de diferents nacionalitats i de la ciutat, varem començar amb un gran projecte anomenat el Fòrum Intercultural. En el fòrum es va parlar sobre l’islam i que el terrorisme és només terrorisme i que no té a veure amb la gent que practica la religió. HJL Olot va participar en el projecte per poder estar en treballar pel canvi de mentalitat de la gent. La nostra organització està formada per gent jove que vol tenir un futur i tot és possible amb l'ajut de tots els olotins. A Olot hi ha gent bona amb bones intencions i estic segur que HJL Olot en forma part d'aquesta gent.

Mari Drammeh

President de Hatambinnira Jikke Lemunnu Olot

L'observador . 17

18 . L'observador

Estrategias para afrontar la represion L

a escalada represiva en estos últimos tiempos ha venido a raíz del aumento de la protesta social ante la crisis, y por ello, el Estado se encuentra en la necesidad de blindarse ante una posible escalada de conflictos sociales que desestabilicen los cimientos del sistema. Con ETA disuelta (fuera del escenario político actual), el Estado esta tratando de fabricar nuevos enemigos, y en este caso, ha tocado a las anarquistas, aunque no solamente. Colectivos antifascistas y la izquierda extraparlamentaria también se están viendo afectados por la represión, incluidas las plataformas ciudadanas. Casos como el de Alfon, el de Carlos y Carmen y otras detenciones a raíz de las últimas huelgas generales, las operaciones Pandora y Piñata, Aturem el Parlament, el Caso Expert en el cual piden años de cárcel a quienes defendieron su puesto de trabajo, represaliadas en la huelga indefinida de técnicos y técnicas de Movistar... son conocidos en nuestros ambientes.

Ahora nos preguntamos, ¿qué es la represión y cuál es su objetivo? ¿en qué medida nos afecta y qué consecuencias nos produce? ¿estamos respondiendo adecuadamente a toda esta oleada represiva? Son cuestiones que iremos respondiendo a continuación para que podamos enfrentar la represión más eficazmente. ¿Qué es?

La represión es la manifestación del monopolio de la violencia del Estado, la cual, es utilizada para establecer el actual orden capitalista evitando el surgimiento de nuevas formas de organización política y social que amenacen su paz social. Hay que entender que la represión no es una deriva autoritaria de los Estados ni por su corrupción, sino que es inherente al capitalismo para que este sistema económico pueda mantenerse. La represión se materializa en varios niveles: - En el más 'directo' encontramos a los cuerpos policiales y las fuerzas armadas, pues éstas actúan como fuerzas de choque que neutralizan las nuestras a través de la violencia tanto fisica como psicologica.

- En el nivel intermedio encontramos al poder judicial y el Código Penal. A través del entramado judicial y legal, nos llevan aquí al terreno del Estado, donde nos obligan a jugar sus cartas y donde nos podemos jugar la prisión o multas.

Lusbert y Angel Malatesta Con aportaciones de Bari y MrBrown Col·laboració dels companys de www.regeneracionlibertaria.org

- Y finalmente, el tercer nivel es el castigo: las multas, la prisión y el sistema penitenciario. Las multas son castigos economicos, para dejarnos sin recursos, mientras que la cárcel, a parte de privarnos de libertad, sirve para destruirnos fisica y moralmente apartándonos de nuestros seres queridos y la socialización con el resto de la sociedad.

El objetivo principal de la represión es obstaculizar y neutralizar nuestra capacidad de lucha así como impedir que crezcan alternativas políticas que rompan con la explotación capitalista y aspiren a una sociedad más justa.

Para ello, las estrategias represivas van encaminadas a, por un lado, aislarnos de la sociedad y evitar que nuestras actividades ganen apoyos populares, y por otro, generar miedo entre la población, evitando así que la gente comience a cuestionar las continuas medidas antisociales (recortes en general, privatizaciones, precarización laboral, pérdida de derechos sociales...) que nos imponen.

La recientemente aprobada ley de Seguridad Ciudadana, más conocida como Ley Mordaza, es un intento del poder político de avanzar en este camino, es decir, establecer un marco legal sobre la represión y preventivo en su aplicación. La finalidad es violentar directamente la organización colectiva, la protesta social y las acciones cuyo objetivo sea construir alternativas a su sistema. Con el tiempo se pretende que, no solamente desde el activismo anarquista se tenga temor, sino que en general como sociedad asumamos y acatemos una serie de normas que van en la línea de reforzar su control dictatorial, a costa de normalizar la represión y amenazar preventivamente con severos castigos y venganzas ejemplarizantes ante la lucha social.

No debemos olvidar que, como herramienta inherente al capitalismo, la represión ha estado presente en toda la contemporaneidad histórica, por situar un periodo concreto que desemboca en la actualidad. A distintos

L'observador . 19

niveles y con una gradualidad muy variada, las prácticas represivas por parte de la clase dominante hacia las disidencias políticas y sociales, se han venido dando de manera interrelacionada en el mismo espacio temporal y en lugares geográficos distintos. Podemos hablar de periodos temporales de distintos grados de represión en todos los países del mundo, ejercida esta represión siempre en escalada creciente cuanto mayor es la organización y resistencia ofrecida por la clase trabajadora.

Los montajes policiales, como un recurso de la perfecta maquinaria del Estado, como herramienta para la represión con el fin del mantenimiento del statu quo, deben ser asumidos como lo que son: una aberrante manipulación judicial y mediática que tratan de poner al conjunto de la sociedad en contra de los movimientos sociales comprometidos con la lucha. Estos montajes no son casuales sino sistemáticos, donde las irregularidades en los procesos judiciales, la manipulación de las pruebas, los testimonios sesgados, las declaraciones embusteras de la policía, etc, están a la orden del día. Actualmente, la represión nos está salpicando de dos maneras fundamentales: Primeramente, en manifestaciones en las que expresamos nuestras sensaciones de hartazgo y rabia, acabando arrolladas por la apisonadora policial.

Segundo, organizando la solidaridad, y la lucha por la búsqueda de alternativas sociales, nos vemos atacadas antes incluso de llegar a crear una organziación potente o una red de coordinación, porque se infiltran en nuestras

Mossos d'Esquadra de paisà per reprimir manifestacions del poble i provocar aldarulls

20 . L'observador

filas y consiguen reprimirnos antes de hacernos fuertes y difundir nuestras propuestas, criminalizando pensar o tener determinada ideología. ¿En qué medida la represión nos afecta?

Aunque la represión parezca que caiga con mayor peso sobre las anarquistas, la realidad ha demostrado que no.

La represión cae sobre todos aquellos colectivos, personas u organizaciones que tengan el potencial de romper con su paz social, y por tanto, afecta a todo el movimiento popular: desde las activistas de la PAH y otros movimientos sociales, pasando por militantes de diferentes tendencias de izquierdas (comunistas, antifascistas, anarquistas, republicanas socialistas...), hasta huelguistas de cualquier sindicato mínimamente combativo o sin sindicar pero no agachan la cabeza. Entonces, ¿por qué los montajes policiales llamados Operación Pandora y Piñata han ido dirigidos expresamente contra anarquistas? La razones son sencillas: primero, a causa del cese de la actividad armada de ETA y su desaparición de la escena política, necesitan fabricar nuevos enemigos para infundir miedo entre la población. Y segundo, porque saben que el anarquismo no tiene una base social como otros movimientos sociales y que la estética insurreccionalista del anarquismo es fácilmente criminalizable, y por tanto, más facilidad para aislarnos política y socialmente del resto de la sociedad empujándonos hacia el bandidismo.

La represión es el principal factor de riesgo en la militancia política y social que puede caer sobre cualquier militante. Los daños producidos por la represión se traducen en un enorme desgaste en todos los niveles. Así pues, como activistas, somos conscientes del desgaste tan acuciante que supone la represión. En primer lugar, el daño físico: contusiones, lesiones y dolor al vernos expuestos a las agresiones policiales, además bastantes personas sufren consecuencias físicas graves y con secuelas para toda su vida (pérdida de órganos por pelotazos de la policía, marcas y disfunciones debido a torturas etc.)

En segundo lugar, el desgaste psicológico: tanto para nosotras, como para las familias de represaliadas, puede ser muy grande la desestabilización emocional, las secuelas psicológicas, traumas, la inoculación del miedo, sensaciones de vulnerabilidad, impotencia, paranoia y debilidad, o sentirnos estigmatizadas socialmente. Pero la represión no solo afecta a nuestra integridad, también repercute en nuestra economía como es el caso de las multas y la necesidad de dinero para gastos judiciales tanto propios como para otras represaliadas además de para poder realizar campañas de visibilización, grupos y colectivos de apoyo y solidaridad con los y las presas... A nivel colectivo, la represión nos produce otro desgaste que tiene que ver con la carga de trabajo extra pero necesario al invertir esfuerzos en apoyar a nuestras compañeras, pues abandonar a las represaliadas supondría levantar la bandera blanca. En esta línea, se quiere decir que sin

descuidar las principales vertientes en nuestro activismo, es cierto que mientras estamos trasladando bastantes de nuestros esfuerzos a la labor antirrepresiva, el trabajo constructivo de base en el que estamos inmersos los movimientos sociales existentes, se ve mermado en gran parte a costa de este esfuerzo de reacción frente a los golpes represivos que sufrimos.

No obstante, la represión no solo recae sobre los movimientos sociales, también afecta a los sectores más empobrecidos de la sociedad más preocupadas por buscarse la vida que por su estabilidad, a menudo mejor integradas en sus espacios (familia, pandilla, barrio) que en las conveniencias sociales y legales, tienden más a cometer lo que se suelen llamar "delitos comunes", como por ejemplo, delitos contra la propiedad, trapicheo con drogas... Este aspecto invisibilizado pero real, es otro castigo más a la pobreza. Esta clase de represión invisibilizada y aceptada socialmente, tiene su raíz en habernos robado la capacidad de análisis de las arduas situaciones sociales a las que el sistema capitalista nos expone en nuestra vida cotidiana, y que en concreto, empuja a las capas más azotadas por la pobreza de la clase trabajadora a cometer actos que provocan rechazo social. Hemos aceptado simplonamente el código moral dominante y sus normas sociales, de esta manera moralmente condenamos la usurpación, el hurto, la delincuencia común y juzgamos a las "malhechores" como si de defender a ultranza el bien social se tratara.

Con ello, olvidamos que deberíamos analizar y establecer

L'observador . 21

críticas sobre cuál es el origen de estos hechos, por qué somos los y las pobres quienes para sobrevivir nos vemos arrastradas en muchas ocasiones a estas prácticas. La delincuencia es el reflejo de que algo va muy mal en una sociedad, y que la desigualdad social y económica es la causa principal de la misma.

Ante todo esto, ¿cómo estamos reaccionando?

Cuando se parten de análisis erróneos, se llegan a conclusiones erróneas. Tal es el caso que los análisis hechos desde el anarquismo hasta hoy apuntaban solamente a que la represión era más fuerte contra las anarquistas porque somos la única tendencia que pone en peligro al sistema, y puesto que estamos contra el Estado, era normal que nos persiguieran con más saña que contra el resto de tendencias políticas. De ésto han salido incluso ideas románticas acerca de la persecución del Estado contra las anarquistas, presentándonos como una suerte de inocentes justicieras que luchan por una sociedad libre. ¡Craso error si tenemos en cuenta los puntos anteriormente expuestos aquí!

De este manera, en cuanto al modo de enfrentar esta represión, se ha enfocado mucho en un pulso de tú a tú, es decir, del "anarquistas vs Estado", lo que ha llevado a un enfrentamiento de tipo guerra de guerrillas dentro de un contexto marcado por una desigualdad descomunal de fuerzas, en el cual, los únicos actores de la contienda son la maquinaria represiva del Estado (policía, sistema judicial y penitenciario) contra anarquistas, que operan en pequeños grupos de afinidad informales en estado de semiclandestinidad en muchos casos, aunque existan otros casos donde hay más anarquistas involucradas en la lucha antirrepresiva. No obstante, el gran problema es el propio hermetismo de estas luchas hasta hoy. Al mirar solamente a las presas anarquistas y no al resto de represaliadas, ha llevado a las anarquistas a una lucha meramente autorreferencial y únicamente enfocada a las propias anarquistas, alejando este frente del resto de los movimientos populares, cuyas activistas también sufren golpes represivos y condenas, culpando además al resto por no solidarizarse con las anarquistas represaliadas.

De hecho, esta desigual correlación de fuerzas ha ocasionado que las luchas antirrepresivas de carácter anarquista adquieran una forma defensiva, donde al Estado le es fácil hacernos la guerra sucia y manejarnos como quieran, sea infiltrando secretas en nuestros colectivos o forzar a que nos solidaricemos con unas compañeras atacadas por puro azar para obtenernos más información, ficharnos y así mantenernos más controladas sabiendo de antemano que somos muy pocas y prácticamente sin apoyo popular. Esto supone también que acabemos actuando por inercia y forzadas por la coyuntura, cuyo principal síntoma es el tirar del acción-reacción, lo que se traduce en "golpe policial importante - respuesta en las calles". Incluso en ocasiones, las respuestas en las calles provocan el efecto contrario al

22 . L'observador

deseado: en vez de ganar más apoyos populares, provoca su rechazo (como pueden ser armar unos disturbios en actos antirrepresivos, utilizar la estética del encapuchado y las consignas autorreferenciales). Estas dinámicas dan como consecuencia que en la cuenta de resultados nos salgan números negativos, es decir, suponen más detenciones y rechazo popular, lo que provoca más aislamiento y pérdida de simpatía entre la población e incluso entre los propios movimientos sociales.

Otro problema que se observa es la repetición de modus operandi que se ha demostrado que no funcionan: los mensajes autorreferenciales en las manifestaciones, el autoaislamiento culpando al resto de personas su indiferencia ante la represión, y el peor de todos, una estética inapropiada traducida en campañas antirrepresivas en que aparecen imágenes de disturbios, ataques a la policía, barricadas y encapuchadas, con lemas que no buscan el apoyo popular, sino que desafían directamente al Estado. Con esto además, alzamos a nuestras presas casi a la posición de mártires, haciendo flaco favor al movimiento antirrepresivo, porque somos útiles en las calles y no llenando las cárceles. La automartirización además es un signo de debilidad al basarse en el victimismo, o llegando en otras ocasiones a adoptar posiciones arrogantes y vanguardistas donde relacionan la radicalidad de las luchas por la cantidad de militantes presas. En muchos casos descontextualizamos los hechos y algunos movimientos buscan dar a conocer sus siglas, a través de los mártires de las luchas sociales.

Parece que la consigna única y válida es la demostración a cualquier precio de la inocencia de nuestras compañeras.

Sabemos que en muchas ocasiones, según los códigos penales de cada Estado, estaremos incurriendo en delitos que sabemos tipificados como tales, si aceptamos la legitimidad de una lucha contra el poder dominante que ejerce su violencia estructural, nos debería importar poco la culpabilidad de una compañera represaliada, y por lo tanto ejerceremos el apoyo mutuo automáticamente, porque asumiremos que los principios que nos mueven son los mismos. En otras palabras, atendemos a la legitimidad de las luchas, no a la legalidad. Más aún, en un escenario social donde la norma es "todas contra todas", seguimos abiertas a críticas por nuestras acciones -legales o ilegales-, pero de otros miembros de nuestra clase esperamos, en ese caso, un tirón de orejas, no que nos denuncie a las instituciones de la clase opresora. La represión no es motivo para exigir adhesiones acríticas, pero la crítica no es motivo para entregarnos unas a otras a la represión.

Hasta ahora, hemos estado repitiendo esquemas que se han demostrado ineficaces. No hemos visto que uno de los objetivos de represión es aislarnos para tenernos controladas. Por ello, es necesario romper este aislamiento, situación no solo provocada por la represión estatal, sino fomentada incluso entre las propias anarquistas, lo cual supone condenarnos a nosotras mismas. El distanciamiento con los movimientos sociales y los

procesos de lucha actuales nos relega únicamente a los ghettos políticos, espacios herméticos incapaces de influir en la realidad material, lo que nos lleva también a esta incapacidad para enfrentar la represión marcada por la dificultad de encontrar apoyos fuera de nuestros círculos.

La ineficacia de los métodos ocasiona otro desgaste extra en forma de frustración y desmoralización al invertir enormes esfuerzos para cosechar pocos resultados, aun teniendo que afrontar las propias personas solidarias la represión. Por ello, es momento de replantearnos un cambio de tácticas y estrategias con el fin de encontrar una salida hacia delante ante esta escalada represiva y no ya responder solo como anarquistas, sino también como todo el movimiento popular.

Unas pinceladas para el avance.

Por supuesto, no todo va a ser flagelarnos o hundirnos ante los peligros que sufrimos como militantes políticos, ni acabar siendo correa de transmisión del miedo al resto de la sociedad, ese ya es el trabajo de los medios de comunicación controlados desde la clase dominante. No obstante, después de conocer los detalles sobre lo que es la represión y lo que nos supone física, psicológica y socialmente, nuestra labor para avanzar será encontrar nuevos caminos o explorar algunos ya conocidos para autodefendernos y protegernos unas a otras en el ejercicio de nuestra lucha según nuestras convicciones.

Por ello, expondremos unas bases de cara a construir unas estrategias de avance. Debemos aprender a informarnos colectivamente sobre la represión que podemos sufrir, dado el riesgo que corremos en cualquier protesta social actualmente. Es imprescindible difundir la información a nuestro alcance y realizar talleres y charlas, dando a conocer diversas experiencias represivas, con el objetivo de saber identificar de dónde viene esta represión y cuál es la legitimidad de quien la ejerce. Solo de esta manera podremos comprender que necesitamos el apoyo colectivo, y estar conectados con los movimientos sociales de manera amplia, pues si algo nos puede unir es la lucha contra la represión.

La maquinaria represiva tiene tácticas y estrategias. La policía no es tonta, al contrario, sabe en todo momento lo que está haciendo. El Estado justamente nos quiere empujar hacia el bandidismo o el terrorismo de baja intensidad, despojándonos de cualquier contenido político y social constructivo y jugando a una guerra de desgaste donde nos manejan como quieren, recibimos y encajamos duros golpes y nos hacen la vida imposible. En esta posición, aunque el Estado podría tranquilamente acabar con nosotras, les beneficia mantenernos en una lucha de tú a tú permanente para pintarnos como enemigo interno de cara a infundir miedo a la población. Tenemos que buscar, por tanto, una salida hacia delante ante semejante situación y a partir de aquí es donde tenemos que trazar hojas de ruta para superar esta dinámica.

Primero, tenemos que fortalecernos internamente.

Por ello, lo esencial es cuidarnos a nosotras mismas, lo que nos lleva a tomar medidas de prevención adecuadas.

Como primera barrera: medidas de seguridad y discreción en las redes y en la vida real, no compartir información sensible evitando facilitar información a los cuerpos represivos. Actualmente, las medidas de ataque del aparato estatal están íntimamente relacionadas con el avance tecnológico, por lo tanto, para conocer cuáles son las metodologías de represión actual y qué pretenden cada una de ellas, deberemos aprender cuáles son estas herramientas utilizadas contra nosotras y las estrategias para evadirlas. Para evitar la represión debemos acercarnos a la mimetización, sin destacar e incluso trabajar con suma discreción, como se ha hecho tantas veces. Como segunda barrera, establecer anteriormente en un documento que entregaremos a algún familiar o compañera de confianza, cómo se ha de proceder en la coyuntura de que nos veamos atacadas por la represión estatal, es decir, estar prevenidas y que no nos sorprenda desorganizadas. En caso de caer sobre nuestras compañeras, los cuidados y la asistencia, tanto psicológica como legal, para evitar que se derrumben o se quemen es vital para no tener bajas en nuestras filas. Estos cuidados van desde el envío de cartas de apoyo a las personas presas hasta estar cerca de aquellas envueltas en procesos judiciales, los grupos de apoyo y plataformas de solidaridad son la única manera de sentir cerca los lazos de amistad de quienes nos apoyan.

Entran también en la prevención, como tercera barrera, el minimizar o evitar en todo lo posible más represalias en los actos de solidaridad con las personas represaliadas, esto es, tratar de no generar más carga de trabajo y no encajar más golpes represivos cuando salimos a las calles en apoyo a las personas detenidas, multadas y/o presas.

Lo segundo es la necesidad de dotarnos de herramientas de análisis para conocer a qué nos enfrentamos y poder dar respuestas efectivas. En este sentido, es necesario documentar las experiencias de otras luchas antirrepresivas para aprender de sus errores y aciertos. Todo esto servirá para elaborar estrategias con las que enfrentar la represión de forma eficaz, superando la inercia, minimmizando el desgaste y poner un punto de inflexión en las luchas sociales, asi para no caer una y otra vez en los mismos errores señalados. Difundir cada caso de represión en un contexto social concreto, como ejemplo de la injusticia del sistema capitalista. Afirmar a otras personas que no se tratan de formas autoritarias puntuales del sistema político, ni son casos aislados, sino que la represión es inherente al sistema de dominación impuesto. En este sentido, ayudar a construir una memoria viva sobre la represión contra las disidencias obreras organizadas tanto en el Estado español como internacionalmente, facilitará atesorar una perspectiva histórica enriquecedora, encaminada a comprender el presente.

De cara al exterior, necesitamos superar el problema del aislamiento y la marginalidad para poder conseguir más apoyos. Las campañas antirrepresivas tienen que

L'observador . 23

tener la mayor visibilidad posible, por ello, es de vital importancia que trascendamos el hermetismo. Ante esto, tenemos que seguir trabajando en los siguientes puntos: - La inserción en los movimientos sociales/populares.

Debemos reconocernos en las luchas cotidianas como personas que luchan contra toda esta serie de injusticias que azotan a la clase trabajadora a causa de la reestructuración del capitalismo, y que las anarquistas somos personas que también compartimos problemas comunes con el resto de mortales pero que no se encierran en épocas nostálgicas, ni se quedan contemplando los disturbios de otras partes del mundo ni se quedan en eternos debates teóricos, sino que estamos igual que otras personas en primera línea presentando batalla. Y que además, desde el anarquismo planteemos alternativas políticas realizables y permitan mantener y escalar los actuales conflictos sociales al margen de las instituciones.

Solo formando parte de los movimientos populares, es decir, completamente insertos en ellos, conseguiremos que, al caer sobre nosotras la represión, tengamos una base social de apoyo amplia. Logrando esto, superaremos el aislamiento.

- Estrategias comunicativas y renovación estética. ¿A quiénes benefician cuando el anarquismo es visto como caos, barbarie, destrucción, fuego, barricadas, terroristas, etc? Exacto, a la clase dominante. Claro que de cara para dentro, sabemos las propias anarquistas que no somos esas definiciones pero de cara al exterior, ¿qué hacemos para demostrar lo contrario a estas descalificaciones?

Más estética del encapuchado, los disturbios y sus justificaciones, en vez de aportar experiencias constructivas de las anarquistas en las luchas sociales. Otro punto importante es no reivindicar siempre la ideología, pues la represión no cae solo encima de las anarquistas, cae sobre la clase trabajadora en su conjunto, en concreto a aquellas personas que luchan, independientemente si son sindicalistas, comunistas, socialistas, anarquistas o sin ideología definida, hasta sobre aquellas personas sin recursos que terminan cometeiendo pequeños delitos.

Resaltar siempre la ideología (¡son anarquistas y por eso los encierran!) en vez de su condición social (trabajadora, en paro, precaria, estudiante, ...) en las campañas antirrepresivas solo servirá para movilizar a anarquistas minimizando la posibilidad de conseguir adhesiones de personas no anarquistas. Sin embargo, la reivindicación de la ideología de la represaliada tendrá más o menos éxito dependiendo del grado de inserción del anarquismo en los movimientos populares, lo cual indica que existe una retroalimentación entre estrategias comunicativas e inserción social. También es importante presentar una imagen cercana de las represaliadas: como vecinas, personas integradas en el barrio y con buenas amistades, que poseen una conciencia social y por ello luchan por causas justas, evitando que las represaliadas se vean como locas, extrañas y antisociales.

Una buena estrategia comunicativa debe enfocarse

24 . L'observador

a lograr el máximo apoyo y difusión posibles, y debe encaminarse a despertar la solidaridad de otras personas al margen de su ideología. Para ello hay que huir de las estéticas agresivas y la autorreferencialidad, optando por unas imágenes más cercanas.

- Multisectorialidad y política de alianzas. Como ampliación de la inserción social, la multisectorialidad es una estrategia que parte de trascender el propio sector de lucha, en este caso, tender puentes desde los frentes antirrepresivos con otros frentes tales como el sindicalismo y el movimiento obrero, el movimiento estudiantil, las mareas en defensa de los servicios públicos, movimientos barriales (vivienda, okupación, vecinales), luchas territoriales/ambientales/ecologistas, etc..., puesto que la represión nos golpea a todas las que luchan en estos ámbitos. La política de alianzas implica tejer alianzas tácticas con otras tendencias políticas con quienes compartamos objetivos inmediatos comunes (que no metodologías, metas políticas y programáticas).

Esto quiere decir que tenemos que superar la costumbre de mirar hacia nuestras propias presas y solidarizarnos con represaliadas de otras tendencias políticas con las que podamos compartir espacios de lucha, así como tratar de trabajar conjuntamente para sumar fuerzas con el fin de fortalecernos ante la escalada represiva no solamente como anarquistas, sino como movimiento popular en conjunto. A través de esta propuesta, pretendemos una escalada en los conflictos y suponga además una estrategia de avance.

Unas palabras finales De las numerosas experiencias de luchas antirrepresivas, podemos extraer importantes lecciones que nos sirvan para la reflexión colectiva, sortear los callejones sin salida y construir metodologías, hojas de ruta y estrategias eficaces. Podemos ver el ejemplo de la lucha antirrepresiva del pueblo vasco y su masividad, así como la campaña por la libertad de Alfon. En todas estas campañas se ha buscado la mayor difusión posible y que se sumen la mayor cantidad de personas a la causa. No obstante, en las campañas por la libertad de las detenidas en las Operaciones Pandora y Piñata, tuvo un enfoque más dirigido a anarquistas convencidas que a personas no anarquistas, y lo único que provocó la solidaridad de personas fuera del ámbito anarquista con estas anarquistas detenidas fueron los montajes policiales chapuceros acusándoles de terrorismo por tener libros, petardos y botes de campingás. Sirva también como experiencias la manifestación del 232º Centígrados en Madrid, donde se logró la multisectorialidad (confluencia con huelguistas de Telefónica-Movistar y trabajadoras de Correos, entre otros colectivos de barrio), aunque no se superaron algunos lemas autorreferenciales como "Muerte al Estado y viva la anarquía". Ese mismo día tuvo lugar también la manifestación #LluitantRespondrem en Barcelona, en cuya convocatoria acudieron casi todas anarquistas, y además hubo destrozos en el transcurso

de los actos, terminando disuelto la convocatoria por cargas policiales y pasadas unas horas, 6 personas fueron detenidas. En cambio, en la convocatoria de Madrid, los actos terminaron más tarde y el ambiente ha sido propicio para sumar apoyos y tejer lazos de unión entre quienes acudieron.

El balance muestra diferentes resultados: mientras que en Madrid el saldo salió positivo al darse unos pequeños pasos adelante pese al pequeño fallo de la autorreferencialidad en algunos lemas, en Barcelona, la cuenta de resultados dio negativo, ya que se optó por una metodología que se demostró no funcionar y que provocó más rechazo que simpatías de cara al exterior generando justificaciones de culpabilidad contra las anarquistas, contando además con las 6 detenciones horas después.

Ahora con la entrada en vigor de la Ley Mordaza que supone un retroceso más de libertades y derechos civiles, urge que trabajemos en formar frentes antirrepresivos que trasciendan nuestro propio mundo militante, que se integren en la lucha social y suponga además un cambio radical en nuestros métodos de lucha en otros ámbitos.

Podríamos entender el movimiento antirrepresivo también como una forma de ataque y no solo defensivo.

Normalmente tendemos a reaccionar frente a la represión de una forma defensiva pidiendo como mucho la libertad de nuestrxs compas encarcelados, hay que dar un paso más y avanzar de la necesidad militante a la necesidad social, hay que hablar de lxs chavalxs que son diarimente secuestrados por el estado por temas relacionados con el trapicheo de drogas o pequeños robos, esto es al final el 90% de los casos de gente que entra a prisión, dato como que somos unos de los paises con menor tasa de crimen y mayores condenas creo que son importantes a la hora de analizar todo esto. Las únicas armas contra la represión son, no solo la solidaridad y el apoyo mutuo, sino también la inserción social, las estrategias comunicativas y la multisectorialidad. Aspiremos a superar las dinámicas de acción-reacción y el aislamiento. Hay que ganar en eficacia y hacer que enfrentar la represión no sea una carga de trabajo extra, sino que dicha carga de trabajo se traduzca en un mayor fortalecimiento de los movimientos populares al tejer redes de solidaridad más sólidas para que nuestra legitimidad supere la legalidad burguesa.

L'observador . 25

26 . L'observador

L'observador . 27

t n a t n o r f A cions c i d a r t n co L'hereu de Massegur

A

vegades penso que cal anar a votar aquest 27S. Però avui no qüestionaré a fons (un cop més) el sistema parlamentari. En aquesta ocasió, vull deixar clar que malgrat les pegues que li trobo, veient el personal que hi ha a la banda unionista, i la nul·la capacitat de donar resposta per part de qui governa a l'Estat, al que almenys a gran part de la Catalunya de fora de l'àrea metropolitana és un clamor (sigui per motius econòmics, culturals, etc.), crec que cal agafar els trapaus i sortir d'un Estat que només usa Catalunya i les seves reivindicacions com a arma electoral a la resta d'Espanya.

I si alguna cosa m'acaba de convèncer per fer el pas i cometre la contradicció ideològica d'anar a votar, és veure com de cap de llista del PP s'hi posa un xenòfob

28 . L'observador

com en Xavier García Albiol. És que és indignant! És com si t'estiguessin dient que t'estimen molt i acte seguit et fotessin una plantofada a la cara. Total per esgarrapar els 30.000 vots de PxC (ara que després de les municipals és un partit difunt) per intentar contenir l'auge de C's.

Saben que a Catalunya ho tenen perdut i els interessa una merda posar algú de cap de llista capaç de relaxar els ànims a Can Patufet. Només volen mantenir perfil davant el nucli dur, la caverna mediàtica i ideològica que els sustenta i a partir de la qual tot els seu entramat gira.

Sempre he tingut clar que hi ha molts arguments en un i altre bàndol, que la gent només se'ls pot creure com a acte de fe (exceptuant casos com el lingüístic). Perquè és bastant difícil, per exemple, opinar sobre qui té o no té la raó pel que fa a aspectes econòmics si no ets un gran economista. I més quant un i altre bàndol diuen veritats, mitges veritats i grans mentides a través (no ens enganyem) dels mass media que tenen a sou, amb unes dades que poden tenir diferents lectures en funció de qui ens les proporciona i en funció de quins paràmetres usem per interpretar-les.

No dubto que el dia després de la independència, atenent a la correlació de forces actual, les coses continuaran més o menys igual pels que estem sempre a

baix, però sempre he defensat, que si bé com a anarquista veig molts punts negres en una Catalunya independent (sobretot pel que fa a l'aprofundiment cap a una societat més democràtica i socialment equitativa), en veig molts més en continuar com estem, doncs està prou clar que des del govern central no es té la més mínima capacitat d'iniciativa per intentar pal·liar el descontent, i a sobre, sembla que se'n cardin posant de ministres a autèntics incompetents i campions en arrogància i mala educació.

I no parlem del federalisme del PSC-PSOE, IU i companyia. Han tingut més de 30 anys per aplicar-lo amb majories absolutes incloses i aquí estem. Amb això i tantes altres coses.

Tampoc em mencioneu als socialdemòcrates de Podemos, que està clar que van cap a on bufa el vent en funció d'on poden esgarrapar més vots. Ja es va veure a la transició de finals dels '70, amb tota la plèiade de partits “revolucionaris” tipus PSUC, PCE, etc., fins a on es podia arribar.

Per tant, i com a excepció que confirma la regla, aquest proper 27S segurament aniré a votar, mal que em

pesi (crec que desmantella l'acció al carrer), a la CUP. Evidentment no tinc cap simpatia per la resta de partits independentistes, i bastant poca per Omnium o l'ANC que estan plagades de personatges d'extrema dreta, i en alguns casos, com ara Quim Torra (actual president d'Òmnium), obertament xenòfobs. Què hi farem! no tinc una sol·lució a curt plaç millor per desencallar el malestar que veig a la societat que m'envolta. I la inacció no ha estat mai un tret característic amb el que m'identifiqui.

Això sí. Sempre treballo perquè, almenys, a mig o llarg plaç, tinguem una capacitat d'incidir socialment molt més gran des d'una òptica llibertària. Des del carrer.

I al marge de les institucions. Aquestes, repeteixo per enèsima vegada, no ens portaran més que reformes i no pas revolucions, doncs la independència de Catalunya, tal com està plantejada a dia d'avui, i tal com previsiblement es donarà en cas de que es produeixi, no és pas més que una mera reforma circumstancial.

PD. Si acabo votant, em coneixereu perquè aniré de blanc virginal. Camisa i pantalons de fil blanc, i sandàlies cares.

L'observador . 29

30 . L'observador

Realpolitik El de Ca la Filo

D

e veritat que m'ho vaig passar molt bé a les darreres municipals amb els resultats i el posterior culebrón d'Olot. Corredisses, pactes a l'hombra, declaracions i contradeclaracions, assemblees obertes per decidir pactes i al final la imposició de la Realpolitik i els posteriors retrets resultants. Tot molt divertit.

El més còmic de tots, en Pere Gómez & Co, intentant de fer una coalició d'esquerres... Quines esquerres? El PSC?! Va no em facis riure Pere! On has estat els últims 30 anys?! Això sí, estimat Pere: ens ha encantat que ens bloquegéssiu el compte de tweeter, després de les eleccions, és clar, per dir (en una imatge simpàtica) que oferíeu un pacte a la CUP que s'havia de signar sense saber prèviament les condicions (La Vanguàrdia 7/06/2015). Si ho arribes a aconseguir, em faig d'ERC. Olé tu!

I tornant a l'assumpte de polèmiques de pati d'escola: se'ns ha dit que ho heu fet amb tots els perfils que us van incomodar i que no corresponien a noms de persones reals. Lo nostre és una publicació. També heu bloquejat a La Vanguàrdia? És la font del nostre comentari i tampoc correspon a una persona concreta. Sí, ja sé que t'agrada el Grup Godó, que són gent d'ordre i tal, però home! que som de la Garrotxa i fem això per passar l'estona. Pitjor seria que estiguéssim delinquint pel carrer, no et sembla?

Va! No siguis tant rabiut (tu i el teu Community Manager de tuiter), que estàs molt lleig quan t'empipes.

De fet podríem dir que estem de celebració doble després de les municipals, doncs s'ha demostrat que la vella política continua vigent al 100% i que els fatxes de PxC i PP, han desaparegut del mapa.

Per un costat pacten Convergència, per tal de continuar dirigint el cotarro, i el PSC, que per tal de poder sortir a la foto i no desaparèixer definitivament de la major part de Catalunya, ha acceptat la consigna interna de pactar amb qui sigui, on sigui i a qualsevol preu. Molt “d'esquerres” tot plegat.

I per l'altre, els nazis de PxC han mort com a força política arreu, i a Olot sembla que se'ls desenganxava la propaganda tota sola de lo fastigosa que era, i s'omplien milers de bústies amb informació detallada de a què es dediquen aquests impresentables. El tal Nacho Mulleras, s'ha dedicat a aprofitar-se de gent (per desgràcia) amb poques llums per confeccionar la seva llista (una fins hi tot no en tenia ni coneixement de que hi era) per tal de cobrar de l'ajuntament, escopir bajanades cada cop que parlava, i

mantenir una poltrona on hi estava assentat amb rosca. O això es pensava. S'ha endut una bona cossa al cul. També a Sant Joan les Fons, on presentava a gent que ni tan sols era del poble.

Lamentable ha estat el paper d'Olot TV en tot l'assumpte de PxC al fer el programa televisiu als instituts de secundària de la ciutat, portant als caps de llista a les aules. Deixant apart de que la política no hauria d'entrar a les aules en horari lectiu dels menors (és lleig adoctrinar), hi heu deixat entrar a un puto feixista xenòfob com en Nacho Mulleras a vomitar arguments sense dret a rèplica dels alumnes presents.

Admetre que t'has equivocat és de savis, però Olot TV no ho ha pas fet ni tan sols amb la reunió que es va tenir amb UCFR. Ara, no voldria que us emportéssiu les meves crítiques en solitari. Especial menció, de premi al poca solta més il·lustre, l'ha de tenir l'Albert Bramon, un dels líders del PSC a la província i membre destacat a Olot durant anys i que al ser director del IES Garrotxa, va deixar entrar a un nazi a vomitar el seu discurs. BRA-VO. De vergonya aliena, i més si la resta del professorat un cop iniciada la polèmica se'n va desvincular per no tenir coneixement de l'assumpte. T'has retratat “socialista”.

I la CUP? De moment, deixant de banda del que en penso de les assemblees obertes, que ja en parlaré un altre dia, vejam què tal us va. De moment l'heu encertat estalviant-vos la “conjura dels necis” que us proposaven “les esquerres” amb ERC al capdavant. La política a nivell municipal com a mínim és més gratificant, tot i que l'estat ja es va encarregar de reduir pressupostos als ajuntaments, no fos cas que acabessin essent una pedra a la sabata. De moment us deixo el benefici del dubte, doncs acabeu de començar i ens coneixem prou com per saber que feu les coses de bona fe. Però què poques opcions us veig manyacs.... El Sistema sol ser molt cruel amb qui li agafa la maneta.

Als d'Olot en Comú, pues passo de dir gaire res. Teniu de cap de llista a un clàssic entre els clàssics, que va portar a 16 membres de la CNT a judici per l'ocupació de l'edifici del Patrimoni Sindical d'Olot quan reclamaven un espai com a sindicat. Tot allò de la casta i tal, pues com que no m'ho acabo de creure venint de vosaltres, i menys, després de la deriva que porta Podemos (el vostre referent) i que podem utilitzar a tall d'exemple del que suposa participar del sistema parlamentari i prometre el paradís terrenal.

L'observador . 31

JA QUE HEU ARRIBAT FINS AQUÍ...

A

cabeu d'empassar-vos l'orgull i no us poseu remolones dones i homes de la CUP. Que potser no estem en aquella “cruïlla històrica” per al nostre país (o nació, tant se val)? Que potser, ara, no estem en circumstàncies més que excepcionals? Que no és, precisament, ara, quan s'ha de posar tota la carn a la graella? Clar que sí. Per això no entenc aquesta actitud de “només la punteta”.

No entenc això de “amb tu però sense tu”; a què treu cap? A marcar perfil propi?

Respon a un sectarisme, avui, més que infantil, inútil? És una qüestió de principis gravats a foc en una pedra? “Farem una llista pro-independència però a la nostra bola, per què nosaltres no dissociem alliberament nacional d'alliberament social...”. Home, de cara a la galeria queda molt bé però, després què? Què fareu un cop passades les eleccions? Quina altra opció us quedarà més enllà d'haver de pactar i entendre's amb aquests a qui ara heu girat l'esquena?

No cal especular amb els possibles resultats del 27S (si és que relament hi ha 27S) però, quin paper i poder real aspireu a tenir? Realment us penseu que podreu condicionar el “govern” que en resultarà?

Amb quina força i legitimitat comptareu per poder posar condicions al vostre suport? Creieu, realment, que en l'escenari obert després del 27S, la millor opció és entrar en el terreny de les negociacions i tot el que aquestes comporten? Què us ha fet pensar que la llista unitària i el “govern”

32 . L'observador

resultant no us arrossegarà amb el seu cabdal més voluminós tal i com fa l'Ebre amb el Segre? Creieu, realment, que sereu imprescindibles? Tant de bo m'equivoqui però, per poc que puguin, us arraconaran dient que us heu arraconat, com deia aquell.

Ara ja és tard pel que proposo, ho sé, però no vull que em quedi al pap: la millor opció, crec, hagués estat unir-se a la llista del “Junts pel si”. Si cal amb una pinça al nas, ho sé. Tampoc no seria la primera vegada que heu trencat les taules de la llei sagrada a l'hora de tocar calent en més d'un ajuntament. De la mateixa manera, el primer objectiu de tot revolucionari és trencar els fonaments de l'status quo (sigui el que sigui) i vosaltres ho heu tingut a les mans; heu pogut ajuntar forces per trencar l'Estat Espanyol però heu decidit anteposar altres objectius. Lícit i erroni a l'ensems.

No hagués estat millor treballar conjuntament per intentar trencar l'Estat Espanyol, la seva legalitat i la seva legitimitat i, un cop entrats en un nou escenari, després continuar revolucionant la societat trencant amb la democràcia cristiana i la socialdemocràcia catalanes?

No hagués estat millor assegurar el primer pas, això és, trencar l'Estat Espanyol i després marcar el famós perfil? Aquí ho deixo.

Espero equivocar-me i que no s'hagi perdut una oportunitat històrica per, per fi, enviar l'Estat Espanyol tal i com el coneixem, als llibres d'història.

CRÒNICA D'UNA ESQUERDA

A

finals del mes d'abril va sortir Crònica d'una esquerda, reportatge de 18 minuts que reflexionava sobre el Cas Ciutat Morta i el silenci mediàtic que fins que no s'emetés per la televisió va mantenir muda una inflagrant injustícia portada a l'extrem. El document d'Albert Kuhn i César Rojo s'analitza el cas del 4F i el tractament que va rebre en les dues etapes: el bloqueig previ i la reacció posterior d'un documental que sí que es podia veure tot i que no pels canals tradicionals.

Més enllà de les conclusions del cas que afloren de les seves entrevistes, se senten explicacions de periodistes de mitjans tradicionals i d'aquells que entenen el periodisme com un motor de canvi i combatiu. Per exemple, Mònica Terribas (Catalunya Ràdio) admet casos que " si em preguntes d'aquí a cinc anys per un tema que ara segurament en aquell moment que passaven les coses no teníem la dedicació i el temps per a investigar això". A l'altre cantó, Jesús Rodríguez (La Directa) explica que sí que hi ha temps "només cal trepitjar al carrer i sortir de les dinàmiques en les que s'està caient en moltes redaccions de treballar des del despatx a través del teletip i de les trucades de telèfon".

Pensar que el periodisme tradicional està al servei del sistema pot ser excessiu si no s'entenen com la destrucció de llocs de treball fa quasi impossible la dedicació a fons a un tema. Per elecció, per censura o perquè no hi ha més remei, el periodisme es va empobrint i es dedica a difondre els temes prèviament mastegats que escupen els serveis de premsa i comunicació d'organismes i entitats. Està per veure quant hi ha de comoditat i quant de pura supervivència en aquesta situació que la crisi només ha accentuat.

Pels autors del documental Ciutat Morta, aquests casos ara es donen per la fi d'un paradigma dels mitjans undireccionals que es troba a hores d'ara en un impàs de naixement d'un de nou de mitjans més democràtics i en un escenari on tothom, clar exemple en són les xarxes socials, té dret a ser emissor i receptor.

De mentre, en tot cas, es constata que per ara el 4F ha estat un cas aïllat i és l'única flor al jardí de les vergonyes periodístiques de casos similars on els culpables ho són per qüestions discriminatòries.

L'observador . 33

34 . L'observador

PREVENTIVE BLACKOUT (2/2)

* Ve de L'observador nº10

El noi de Mas Galí

A

quell dia va dormir com una criatura, a part d'uns flashos d'imatges que li vingueren al cap. Començà a recordar: Un llit amb els llençols blaus, i l'escalfor a l'hivern de tenir una persona al costat. Recordà també que havia patit insomni durant molt de temps, que aquest insomni era inexistent quan estava en un entorn protegit.

Es llevà aviat al veure el primer raig de sol. El primer que li va venir al cap fou les coordenades que varen extreure del usb i la gran pregunta: era una trampa o una senyal? Li vingué com un flash unes càpsules amb el nom de OLZP. Es reconeixia estrany en aquells moments, com si la seva part ancestral i més intuïtiva estigués més activada que mai. En aquells moments li vingué una imatge al cap, casi com una agressió física que deia FUIG! No s'ho va pensar i sortí al carrer. Es va deixar guiar per la seva intuïció. Va veure un cotxe en marxa al final del carrer. Era una cotxe desballestat. Estava decidit a fer cas a la seva intuïció i pujà a la part del darrera d'aquest. El primer que sentí va ser: “Benaventurat Sr. Blau”.

Aquí si que no va entendre res, bé, sí, que a partir d'ara era el Sr. Blau.

El viatge va transcórrer sense ni una paraula i ell sabia que es dirigien cap a les coordenades.

Un cop allà els ocupants del cotxe el convidaren molt amablement a sortir del cotxe. Tenia por però havia decidit que faria cas a la seva intuïció, baixà molt lentament. Quan ja tenia els dos peus a terra el cotxe va arrancar i quedà sol. Aquell era el punt, ho sabia.

Faltaven cinc minuts per l'hora H. En aquell moment es va paralitzar, no sabia què fer. Li tornà a venir la imatge al cap de FUIG. Va dubtar per uns moments, però arrencà a córrer. En qüestió de dos minuts el sorprengué una gran explosió al seu darrera. Era el començament de la revolució,

havien fet esclatar una central de comunicacions i ell sabia exactament què significava allò en una societat ultracomunicada, caos, confusió, persones entrant en crisis...

Continuant corrent s'adonà que un tros de metralla se li havia clavat a l'esquena, en calent no sentia dolor. Es parà un moment a agafar aire.

Notà com una furgoneta parava en sec al seu costat i un encaputxat l'estirava violentament cap dins.

Un cop dins l'amarraren de peus i mans.

Ja es pensava en el pitjor: una violació o un esquarterament i tortura. Hi havia quatre persones encaputxades, el perfil d'una d'aquestes semblava una dona. A la part del davant semblava una silueta d'un nen.

Varen baixar-li els pantalons de forma molt violenta, tot feia pensar que allò era un segrest i seria una violació. Varen treure un aparell de raig ultraviolats sembla que amb allò el voldrien penetrar...

El personatge que aguantava l'aparell el va deixar quiet sota el membre. Va començar a parlar “5674877673245”. Va poder aixecar al cap i veure com llegia el codi de barres que havia aparegut amb la llum ultraviolada al seu entrecuix.

Va començar a recordar... “Marta! La meva parella, i el meu fill Joan”. Aquí es va desactivar el protocol de contenció. La Marta va deixar veure la seva cara tot abaixant-se el buf que li tapava la cara. Va sentir dins la furgoneta, - Benvingut altre cop a la resistència!

Recordes els teus passos al sistema?

-No. -Tranquil està tot esborrat, tornes a estar net!

-I els 100BT? -No et molestis per unes criptomonedes dels capitalistes.

L'observador . 35

ENLLAÇOS A la Garrotxa:

Editorials:

CNT d’Olot http://www.cnt.cat/olot/

Editorial virus http://www.viruseditorial.net/

Biblioteca Social d’Olot http://www.bsolot.info/

Klinamen http://www.editorialklinamen.net/

Assemblea Llibertària de la Garrotxa http://www.garrotxallibertaria.org/

La felguera editores http://www.lafelguera.net/web/

Grup de Consum Autogestionat de CNT Olot http://www.grupdeconsum. cntolot.org/ Contrainformació a la xarxa: A las barricadas http://www.alasbarricadas.org/ noticias/ Anarkismo.net http://anarkismo.net/index.php

Pepitas de calabaza http://www.pepitas.net/ La malatesta http://www.lamalatesta.net/ El grillo libertario http://www.nodo50.org/ elgrillolibertario/ FAL http://fal.cnt.es/

Institut de Ciències Econòmiques i de l'Autogestió (ICEA) http://iceautogestion.org/ FAI http://federacionanarquistaiberica. wordpress.com/ Xarxa de Biblioteques Socials http://xarxabibliosocials.org/ C. d’estudis Josep Ester Borràs www.cejeb.org/ Grup de Reflexió Autònoma www.grupreflexioautonomia.org/ ca/ Ateneu Llibertari Estel Negre www.estelnegre.balearweb.net

Bardo ediciones http://bardoediciones.net/

Ateneu Llibertari Paquita www.ateneupaquita.wordpress. com/

Aldarull edicions http://www.aldarull.org/

Ateneu Llibertari Alomà www.ateneutgn.ourproject.org/

Regeneración http://www.regeneracionlibertaria. org/

Traficantes de sueños www.traficantes.net/

Negre i verd www.negreverd.blogspot.com.es/

Portal libertario OACA http://www.portaloaca.com/

DDT www.ddtgatazka.com/

Centre de Recursos Pedagògics J. Martín Luengo www.pedagogiallibertaria.org/

Publicacions:

Editorial brulot http://brulot.ourproject.org/

Berguedà i Bages Llibertari http://www.bllibertari.org/

Periòdic CNT http://cnt.es/periodico Solidaridad Obrera http://soliobrera.cnt.es/

La ciutat invisible http://laciutatinvisible.coop/ arees-de-treball/la-ciutat-invisibleedicions/

Todo por hacer www.todoporhacer.org/

La linterna sorda ediciones www.lalinternasorda.com/

El Libertario www.nodo50.org/ellibertario/

Piedra Papel Libros www.lalinternasorda.com/

Ekintza Zuzena www.nodo50.org/ekintza/

Varis:

Argelaga https://argelaga.wordpress.com/

36 . L'observador 36 . L'observador

Procés Embat www.procesembat.wordpress. com/

Festival de Cine Anarquista de BCN http://fcab.tk/ Negres Tempestes www.negrestempestes.org/ Acció Llibertària de Sants http://acciollibertariasants. wordpress.com/ FIJL http://fijl.noblogs.org El Prat Llibertari http://www.elpratllibertari.cat/

Segueix-nos a Twitter: @LHereu @elnanogudai @RenocdeCalMarra @NoiMasGali O bĂŠ contacta amb nosaltres i l'Assemblea LlibertĂ ria de la Garrotxa al correu-e: info@garrotxallibertaria.org L'observador . 37

38 . L'observador