“Som rics en paraules i en idees. Siguem rics en fets, que és així com millor s'aferma l'ideal.” Ricardo Mella
ÍNDEX 4•
EDITORIAL
21• PERPINYÀ I LA MARICONERA
7•
NO ÉS ANARQUISTA NOMÉS QUI POT, SINÓ QUI LLUITA
23• LA LLEI DE LA HIPOCRESIA REITERADA
Llibertat integral
11• L’ENRIC, EL GOS DEL RIC 15• NORMAL
24• HUMILIACIÓ, FRUSTRACIÓ, IMPOTÈNCIA: DISCRIMINACIÓ LABORAL PER RAONS DE SEXE
16. L’ESCALDAT DE LA GARROTXA
28• UN MÓN ESTRANY
18• GUEST STAR
32• ENLLAÇOS
Secció dedicada a llibres
En aquesta ocasió hem convidat a participar a @5aColumnista i David Caño
L’Observador #9
Publicació digital intermitent. 31 de març del 2014.
Pensat i perpetrat a la Garrotxa.
Secció de cartes a la redacció No n’hi ha prou amb tot això
Bitllet a l’infern
Amb aquest bitllet guardonem a l’autor de l’article que ha estat més votat pels membres del Grup Anarquista X Llogar-hi cadires com a candidat a crear polèmica entre els lectors. Això significa que pensem que és l’autor de l’article que té més números perquè el tractin d’imbècil o l’hi aplaudeixin la gràcia. En tot cas ha de tenir un parell de bones raons per publicar semblant andròmina.
Llibertat integral S
Qui edita i en té la culpa:
Maquetació, plagi i disseny: Roy “the sting” Montana Contacte: info@garrotxallibertaria.org Twitter: https://twitter.com/LHereu
Agraïments per la paciència: Biblioteca Social d’Olot, CNT-AIT Olot, Assemblea Llibertària de la Garrotxa Ninotets: Modificats a partir del còmic “Lucha Libre”
Editorial.
4
ense pressa però sense pausa, i ja tenim el nº9 a la xarxa. Igual que hem fet sempre, nosaltres continuem la nostra labor de formigueta, en un moment on la paraula “llibertat” s'utilitza molt a la lleugera, en masses ocasions de manera superficial, sense arribar al fons de la qüestió, al significat real o a què entenem per ser lliure. Perquè molt em temo, que per la majoria és un simple canvi de DNI. El que al meu entendre vindria a ser un pedaç que taparia un forat d'uns pantalons que continuarien essent vells. Si això és així, ja ens podem anar calçant! però bé, per això editem aquesta revista, perquè hi hagi qui es qüestioni el món que ens envolta, la inutilitat de continuar sota un Estat, un govern d'uns pocs i dels capritxos i depredacions d'uns mercats que no corresponen a una ideologia solidària i racional, doncs el capitalisme, en totes les seves formes i variants, no és més que una bèstia de presa insaciable amb el cor de pedra. Nosaltres, el poble, i sobretot els anarquistes que d'ell en formem part, hem de ser implacables, constants i perseverants. Si ve un canvi de DNI pot solucionar problemes superficials, nosaltres hem d'aspirar a solucionar problemes radicals, de fons. Hem d'estar disposats a assolir objectius a curt i mig plaç, però sempre amb la mirada fixada en el llarg
plaç, en un horitzó sempre canviant i que mai podrem abastar, però que sempre ens farà caminar. Volem anar més enllà. Volem l'anarquia! La Democràcia Parlamentària, no és més que la cara “amable” del capitalisme, el miratge necessari per fer pensar que el poble decideix i a l'hora de la veritat, aquesta ha sorgit -com es pot constatar dia a dia- per servir a poderosos i amansir el poble. Mai esdevindrà una eina per desmuntar el sistema. En tot cas, i com s'ha constatat una i altra vegada històricament, serveix per engolir les il·lusions i la candidesa de qui les porta al seu hemicicle parlamentari. L'anarquisme lluita per la Democràcia Directa, per una societat horitzontal, on l'economia estigui al servei de les necessitats reals i no dels mercats. Aquesta és per nosaltres la verdadera lluita, la del trencament amb tot el sistema establert. Un món nou per unes necessitats reals i populars sempre canviants. Un món nou per assolir des d'uns ideals, els anarquistes, que no poden ser mai immutables i sí permanentment canviants. Posar límits és emmanillar el poble, i emmanillar és privar de llibertat. I aquesta, és una paraula molt gran per ser utilitzada a la lleugera, però per la qual, un cop assumida com a tal, val la pena perseverar, patir i lluitar.
L’hereu de Massegur Masell a més no poder
Tendeix a sobrecarregar-se de feina, de projecte en projecte, i sempre transforma el seu discurs àcrata en funció de qui té al davant, doncs li manca un de propi i sol adaptar-se al que hi ha per allò del què diran. Es pensa que és un gran difusor de la idea i té tics messiànics. Això sí, quan diu que farà una cosa, l'acaba fent... per tocar els collons/ovaris.
# No és anarquista només qui pot, sinó qui lluita F
a unes setmanes, iniciàvem la campanya “Sóc anarquista. Sóc una persona normal”, per la qual vam fer un cartell que es va distribuir per web, fòrums, xarxes socials, etc. Amb aquest cartell (vegeu pàg.5), preteníem vàries coses: 1.- Arribar a gent de fora del gueto anarquista, la qual en moltes ocasions té idees molt properes a l'anarquisme sense saber-ho i viu la problemàtica que descriu el text del cartell en el seu dia a dia. 2.- Contribuir a trencar el clixé que els mass-media publiciten sobre el que a ells els agradaria que fos un anarquista: algú violent, antidemocràtic, amb un aspecte de tribu urbana i disposat a posar una bomba a la mínima ocasió. Perquè aquesta és la idea que ha calat entre la majoria de la població i la realitat és molt diferent en l'aclaparadora majoria d'ocasions. 3.- Intentar (utilitzant paraules que sabíem des d'un principi que serien controvertides) que dintre el gueto lliber-
tari s'iniciés un debat entorn de l'automarginació que en masses ocasions practiquem. 4.- Confirmar (o intentar-ho) que la tendència d'automarginació entre les files anarquistes està minvant. 5.- I admetem-ho: provocar una polèmica que servís de propaganda de la nostra publicació. Un cop posat en marxa tot això, ha estat sorprenent el volum de respostes positives que s'han rebut. Hem notat una especie de “ja era hora que algú ho digués”. Perquè els anarquistes -almenys la gran majoria- també som mortals. Patim les conseqüències de la societat en la que ens ha tocat viure. No som gent pura que no s'equivoca mai i que levita o camina sobre les aigües. En masses ocasions, la nostra actitud, la nostra propaganda, ens fa percebre per qui no és del “mundillo” com algú que es creu moralment superior, que no es vol barrejar amb aquests pobres desgraciats que reivindiquen un munt de coses, però que al nostre parer -com que no seDesclassats i descalçats .7
gueixen les directrius d'un teòric que fa més de cent anys que cria malves-, no són dignes de rebre el nostre suport o col·laboració. Patim de falta d'humilitat en masses ocasions, i això ens ha portat al immobilisme i l'automarginació durant més de trenta anys. En definitiva a ser residuals, quan històricament a Catalunya havíem estat cabdals pel que fa a lluites socials. Tot i això, la crítica del que en aquest cas ha estat una minoria, ha estat ferotge i en alguns casos clarament agressiva. S'ha interpretat aquesta campanya com un atac a qui no respon a la situació vital que descriu, quan simplement aquesta campanya tenia un objectiu, un target que inclou al 80% de la població, simplement per rendibilitzar esforços i buscar nous militants entre qui a priori és susceptible de no ser anarquista.
“O identifiquem que cal un canvi radical en la nostra manera d'expressar-nos o tenim un problema greu de comunicació” Per part d'alguns, no s'ha volgut percebre així i s'ha preferit agafar la cosa pel costat que crema. En masses ocasions s'assenyalava, per exemple, que el fet de tenir una hipoteca t'inhabilitava com a anarquista, i aquests crítics menystenien a qui estigués en aquesta situació, ignorant -de manera sorprenent- que la vida pot donar moltes voltes, la qual no és un lloc on els teus desitjos es materialitzen per art de màgia, on les circumstàncies familiars o un cop de mala sort et poden portar molt lluny del que tu consideres coherent, però això no t'impedeix la possibilitat de lluitar pel que creus que és just. No és anarquista només qui pot, sinó qui vol i lluita per aconseguir-ho. Amb això no volem dir que nosaltres no elogiem la
8. Desclassats i descalçats
tasca de qui està en una tribu urbana, és okupa i viu més allunyat de les urpes del sistema del que hem pogut aconseguir nosaltres a dia d'avui. Nosaltres -l'equip redactortambé hem okupat, hem estat punks, i hem estat molt més independents del que som ara. Però ha estat realment patètic veure com suposats companys (i diem suposats, perquè no oblidem que aquest ha estat un experiment a internet, on l'anonimat permet de tot) fins hi tot deien que aquest cartell defineix a un segment de la població que és blanc, heterosexual i alienat. Només faltava que ens diguessin el color de la seva roba interior. Ens acusaven de burgesos. Què passa? que una negra lesbiana no pot tenir cotxe i afició al futbol? No és una persona “normal”? Qui és el que encasella a la gent? Així doncs, la constant d'aquesta minoria ferotge, passava per la trifulca pura i dura. Pel “hateing” que en diuen ara els “modernillos”. Per la crítica a la seva situació vital, aquella a la qual donaven per fet que la persona que responia a aquesta descripció ja li estava bé el seu estil de vida. Quins imbècils! Jo estic en aquesta situació i us asseguro que no m'agrada. On es pensen que estan tots els anarquistes dels últims trenta anys? Es pensen que han canviat d'ideologia tots? Jo crec que no. Me'n trobo molts que ho són i no ho hauria dit mai. Molts simplement han passat a ser un més que respon a la descripció del cartell. I repeteixo: No necessàriament per voluntat pròpia i la majoria lluiten en funció de les seves possibilitats. Uns més, d'altres menys, i d'altres gota. Tampoc aquesta minoria ferotge s'ha dignat a dir: “doncs mira, un tipus de propaganda diferent al que estem acostumats”. Jo haig d'aguantar la propaganda clàssica d'autoconsum (vegeu pàg.9). Sí, d'autoconsum! que és impossible que arribi més enllà del gueto, que carda por i que des del meu punt de vista respon més a flipades d'adolescent que a una campanya racional d'expansió de l'ideari. La típica amb la foto d'una calavera, d'un tio cridant o un encaputxat tirant un còctel molotov, pixelada, repetida fins a la sacietat els últims 20, 30 o 80 anys (no obli-
dem la sobre-reutilització del cartellisme dels anys 30), i com a mínim no m'hi vaig cagant públicament quan en pengen per la xarxa. Prefereixo pensar que si els hi surt bé millor, però jo intento una altra via. Al cap del temps, ja veurem qui tenia raó o si tots dos anàvem errats. El nostre cartell, al contrari del que han dit alguns, no reivindica “estic orgullós de respondre al clixé de persona normal”, aquest cartell pretén acostar-se a la població que TÉ PROBLEMES i els identifica com a tals. A aquella gent sense la qual és impossible una revolució real, doncs l'anarquisme ha de ser ideologia de masses i no d'avantguardes per ser factible. Simplement era un toc d'atenció, un “ei! Em passa el mateix que a tu, però lluito. M'ajudes?”.
O identifiquem que cal un canvi radical en la nostra manera d'expressar-nos o tenim un problema greu de comunicació. En cap moment s'ha pretés dir que hi hagi algú anormal, doncs això és el que assenyalen els mass-media i nosaltres simplement volíem trencar amb aquesta imatge. El que és anormal, és que s'identifiqui un anarquista amb un estereotip concret i que els propis anarquistes no afrontin les seves pròpies contradiccions com a un repte a superar i no com a arma per enclaustrar-se i diferenciarse de qui li ha tocat viure de manera diferent. En definitiva això és el que pretenem, però encara hi ha a qui se li assenyala la lluna (no se si hem apuntat bé) i prefereix mirar el dit. Desclassats i descalçats .9
El Renoc de Cal Marrà Tossut i carregós
Especialista en rebentar assemblees i sembrar la zitzània a la més mínima oportunitat. Negociador eficaç, guanya per cansament o per victòria pírrica, però guanya. Forma part del “nucli dur” del perroflautisme polític comarcal. Actualment, està essent blanc de les enveges cap a l’anarquisme que tenen la CUP i ERC a la nostra comarca. Ell, es deixa estimar, però al final sempre reparteix carbasses.
# L'Enric, el gos del ric E
l tenia allà davant plantat amb la típica postura de cow-boy, traient pit i mirant a l'infinit, com si allò no anés amb ell. Jo aguantava la pancarta on hi deia “Gent sense casa, cases sense gent. Com s'entén?” i cridava, a escassos dos metres del personatge, eslògans contra la banca. Ell no s'immutava. Ni ell ni la resta d'uniformats. Tapat amb un buf fins a sota els ulls, portava més de deu minuts sense moure's. Fins que li va sonar el mòbil. Aleshores -suposo que no el devien entendre- va haver de baixar-se el buf per por parlar millor i a mi em van caure els collons a terra. Òstia!! Si és l'Enric!! Me'l vaig quedar mirant mentre ell parlava en veu baixa pel mòbil i vaig començar a divagar sobre qui i per què l'havia trucat. Potser era la seva dona que estava malalta i esperava en una sala d'urgències atapeïda de gent o potser era la mestra de la seva filla que el trucava per dir-li que passés a recollir-la, que havia vomitat... I així se me'n va anar el cap fins que ell es va guardar el mòbil a la butxaca, just a sota d'on penjava la seva arma reglamentària. Continuava mirant-me'l mentre ell es tornava a tapar la cara amb el buf, tornava a perdre els ulls en l'horitzó i els meus companys continuaven cridant consignes. Vaig quedar-me mirant-lo de fit a fit, intentant en va atraure la seva mirada. No hi va haver manera: més d'una hora l'un davant de l'altre i les nostres mirades no es van creuar ni una sola vegada. L'intent de desallotjament finalment es va quedar en
això, un intent. I nosaltres vam marxar amb la satisfacció d'haver aconseguit una petita victòria davant la banca i, sobretot, satisfacció per haver fet allò que creiem que és just i necessari. Però durant tota la tarda vaig estar pensant en l'Enric: aquell noiet que anava a la mateixa classe que jo, que havia jugat a futbol amb mi durant hores i hores i hores, que s'havia torrat als mateixos bars que jo i que, de cop, un dia, va desaparèixer de la meva vida per no tornar mai més. Fins aquell matí. Vaig pensar en com devia ser la seva vida: si estava casat, si tenia fills, si tenia hipoteca, si tenia aficions... I com més hi pensava, més clara em venia una idea: viu en una bombolla. No sap el que passa al món. No sap el que passa al seu carrer. No sap el que passa a la seva escala. No sap res. O no vol saber. Es disfressa cada matí de mosso i va cap a la feina a trobar-se amb altres mossos que tampoc no saben res del món que els envolta i fan tertúlia sobre temes que no han passat. Fan acudits sobre coses que no existeixen i continuen visquent en un món que no existeix. Cada final de mes recullen les sucoses engrunes que els donen i les gasten en coses que no existeixen i que no fan res més que separar-los del món real i, així, a còpia d'anys i d'endogàmia ja no reconeixen ni pares, ni germanes ni amics ni cunyats: res no existeix més enllà de l'uniforme, les ordres i les engrunes de final de mes. Per això mai ploren: no poden comprendre res del que els envolta, són incapaços d'empatitzar amb la gent i només els preocupa el seu món irreal on són normals. El seu món, aquell on mai no es parla de res real. L'Enric, com tots els altres, ha apallissat a gent indefensa, ha fet fora gent de casa seva, ha abusat de la seva autoritat, s'ha rigut de detinguts, ha abusat de prostitutes, ha multat només per rancúnia, ha robat als venedors ambulants, ha atemorit a criatures, ha defensat a lladres i corruptes, ha violat la llei per afavorir-se'n... Però tot això no és real; l'Enric no viu al nostre món. Ell és només una màquina que acata ordres. I si algun dia t'ha cardar un tiro al mig del cap, ell ho farà. I tot per un grapat d'engrunes. L’Enric, el gos del ric .11
Pol Acre
El becari de Cal Marcs Ideològicament assilvestrat, i assenyalat amb el dit en altres ambients, Pol Acre ha decidit provar sort entre els anarquistes. De moment ocupa plaça de becari dins el grup d’afinitat, i està vetat el seu accés a les reunions importants: les que hi ha vermut, que són les de la gent civilitzada.
10. “Periodisme” local
# Normal [1839; del fr. normal, íd., del ll. normalis] 1 adj. Que és conforme a la norma, que no se'n desvia.
És tenir una societat més adormida que els volcans, que es queda a casa en dies de vaga, però surt a veure el gegants. Tots tan galants. Com la repressió en forma de televisió fent innecessària l'actuació del canó. Però s'acosten altres temps i sinó recordeu això; la metàfora del llamp: la llum il·lumina, però el que espanta és el tro. És el feixisme institucional instaurat a la capital És el -Jo no sóc racista, però...i remugar que "els negres fan pudor", mentre idolatren fins a la mort en Jordan o l'Eto'o. És tenir 3.118 pisos buits, i 120 desnonaments, i tots somrients. Enlloc de cremar bancs, mirar cap a una altra banda, és prendre un cafè amb llet, tot llegint La Comarca, votar Convergència i anar a missa el dissabte. És que se'ns pixin a la boca i que ens diguin que plou. De nou. És l'eterna cantarella del "no cal córrer massa" repetida amb insistència pels altaveus dels oracles. Mantenint la calma tensa a través dels seus tentacles. És quedar-se quiet, i resignar-se. És negar el plural no fos cas que ens fotes mal deixar-nos de mirar el melic i creure'ns el nosaltres; per superar juntes els obstacles. És la suma de les diferències i les contradiccions, sempre, però, de part dels bons. Deixar de seguir el camí i fer drecera fins a la fi.
Normal .15
Menú d’avui: +INFO
Pots trobar aquests llibres al local de la CNT i de la Biblioteca Social d’Olot
Estudios
P
Revista de pensament llibertari er aquest número, us recomanarem una revista. Aquesta porta per nom Estudios, està editada per la CNT i el seu darrer número està dedicat al “Control social i obediència” i és una bona manera d’aprofundir en els plantejaments llibertaris enfront d’una societat que ens toca viure aquí i avui. Una bona oportunitat per coneixer de primera mà la vitalitat i el resorgiment de les idees llibertaries durant els últims temps. A la Biblioteca Social d’Olot i en aquesta web: http://estudios.cnt.es/?lang=ca hi podreu descarregar tots els números, dels quals l’últim el teniu en aquest enllaç: http://estudios.cnt.es/wp-content/uploads/2013/12/Revista-Estudios-n3.pdf
En tot cas us recomanem visitar la web d’Estudios, la qual està feta per un company de la CNT d’Olot i del que en podeu veure més treballs aquí: http://www.hiperic.com/
Salut! i la cultura com a eina de lluita!
Paradoxalment paradox
Guest F Star @5aColumnista
18. Guest Star. Paradoxalment paradox
a uns anys, vaig començar a estudiar Comunicació i Audiovisuals, tot i que per certs moments vitals, he acabat essent diplomat en Educació Social, quina paradoxa oi? m’explicaré… Una de les assignatures que més i millor recordo del meu pas pels mitjans de comunicació era Teoria de la comunicació. Aquesta assignatura, entre altres temes i a tall de resum, t’explicava quin és el paper dels mitjans de comunicació a la societat, quin grau tenen d’irrupció i de determinació en les conductes i comportaments humans, així com la fonamentació d’opinió en la societat que els consumeix. Per tant, sempre, darrera d’una noticia, hi ha algú que vol que es publiqui per algun motiu, perquè de notícies n’hi ha moltes. Aquest algú sol ser un grup de persones que són les que creen l’Agenda Setting del mitjà, és a dir, el tipus d’informació que es publica, és a dir, responen a una ideologia. En aquest sentit, entenc que la premsa local o de proximitat, no és res més que una reproducció en petit format dels Mass Media, i que han de tenir un cert criteri alhora d’escollir els articles a publicar en els seus respectius formats. No tot s’hi val oi? La neutralitat no existeix. Es evident que la neutralitat no és publicar un percentatge equitatiu de noticies, textos, articles... en funció dels partits, en el cas concret d’Olot, representats a l’ajuntament, això és una
tonteria. La neutralitat és un terme inventat i que convida a confondre termes, en aquest cas, la democràcia. Doncs bé, ja fa massa temps que dura la broma i que darrera la gran farsa de la neutralitat o del joc democràtic, estem veient setmana a setmana com articles de contingut feixista, xenòfob i d’atac directe als drets humans, són publicats impunement en aquests mitjans. Si, estic parlant de la cobertura mediàtica que es dona a PXC, un “partit” que representa, d’una manera molt embolcallada, la ideologia feixista i racista. Ja n’hi ha prou que diguin que no es responsabilitzen de l’opinió dels articulistes i que simplement fan la seva feina de difondre. Els mitjans de comunicació, siguin del tarannà que siguin, han de respondre a un codi ètic, igual que totes les persones, han de defensar els drets humans i de la justícia social per sobre de tot, i no han de permetre, com ja va passar als anys 30 a Alemanya, que aquesta colla de personatges tinguin espais per a difondre els seus atacs contra a la dignitat humana, això no es democràcia, això és un anacronisme i una confusió de termes. Un mitjà que vulgui ser democràtic no publica res que atempti contra els drets humans, no publica informacions ni opinions que difonen missatges racistes, i tenen la obligació moral de treballar cada notícia, cada article i cada publicació perquè així sigui. Han de ser els primers defensors dels drets humans i de la justícia social, és a dir, cap notícia o opinió pot acabar
amb aquestes premisses. La paradoxa respon a que crec i sento que tot mitjà de comunicació, és una eina pedagògica i que sempre, sempre, sempre ensenya alguna cosa. Tan fa que sigui premsa escrita, ràdio o televisió...les falques, el to de veu, els colors del diari, l’orde de les noticies ... tot està detingudament pensat perquè nosaltres, els consumidors d’aquests mitjans, dirigim d’una manera o una altra els nostres pensaments i de retruc, ens creem una opinió sobre el tema en qüestió i, el més dolent de tot, es que solem fonamentar-la amb el mateix mitjà que ens ha facilitat la informació, o sigui, el típic comentari, “Ho han dit a tal mitjà”. Els mitjans locals tenen una responsabilitat molt gran, informar, però que ho facin d’una manera clara. Que s’acabi ja la lliure circulació del missatge d’aquest partit nazi, que utilitzin d’una vegada el sentit comú i que deixin d’aixoplugar-se al paraigües de la democràcia perquè l’únic que estan fent es ajudar a que actituds com la d’aquests i aquestes energúmens proliferin, que creixi l’odi i la discriminació i que la justícia social sigui un mer concepte pre-històric. Utilitzaré la paradoxa per acabar aquest article: Mai hi haurà llibertat d’expressió pels que volen atacar-la, mai hi haurà llibertat d’expressió pels que volen suprimir-la, mai hi haurà llibertat d’expressió per aquells que aboleixen la dignitat humana. Mai hi haurà llibertat d’expressió pels que no saben que significa.
Guest Star David Caño
@davidcc_01 * Llegit a l'Aula Magna de la Universitat de Barcelona en la presentació de la campanya Desobe diència 2014.
Lluitar, boixar i no doldre's ni acatar. I esdevenir. I sí, desobeir. Carles Rebassa
Poema escrit per ser dit però, sobretot, per ser fet I sí, desobeir, per viure, per no fugir, per fer caure els mites, per ajuntar-nos, per dir que sí, que ara volem desobeir, contra farsants, lladres, senyors, banquers, polítics, estafadors, diem que sí, que ara volem desobeir, i aturar els parlaments, ocupar les places, bloquejar els trens, prendre les caixes, estar amb la gent, salvant les cases, trencant el setge, sent tan present, ser tan nosaltres, sent imparables, diem que sí, que som aquí, i allà també hi érem, i ara encara hi som, amb mil raons, contra els culpables legisladors, merda de gàngsters, putes mordaces, il·lustres prohoms de la cultura de l'obediència i la submissió, i que encara sort, que només diem desobeir, i no agafa una arma, empunya la forca, encén un bon foc, que baixa la turba dels qui no tenen por que baixa la turba dels qui no tenen por, que us ha arribat l'hora, que comenci el joc. Guest star. Poema .19
El de Cal Gurn Murciano de la FAI 2.0
Un altre desarrapat que hem decidit adoptar al grup d’afinitat anarquista. Sense nosaltres estaria delinquin per algun racó. A estones lliures exerceix d’advocat. Picaplets que li agrada dir-ne. S’especialitza en casos perduts només per fotre. No està afiliat a la CNT d’Olot, perquè diu que som uns tous. Té la ferma convicció de que un dia o altre ens en sortirem (criatura...), això sí, sempre que el deixem dirigir a ell.
E
# Perpinyà i la Mariconera
l meu tiet Francisco va morir a Perpinyà, un “murciano” de la F.A.I. que va creuar el Pirineus l'any 1939 fugint del feixisme, amb la seva companya i un nadó. Allà a la Catalunya nord, els francesos, aquells de la Liberté, égalité, fraternité, els van acollir als camps de refugiats d'Argeles, juntament a milers i milers de persones més. A l'altre cantó de les muntanyes varen patir una altra guerra també contra el feixisme. Durant el franquisme va participar de la reorganització ibèrica anarquista a l'exili. Quan va morir el dictador Franco, va poder tornar a casa i retrobar-se amb la nostra família. Però mai més es va tornar a instal·lar a la nostra terra. Sempre em deia que el vigilaven. Que el feixistes del barri no li oblidaven. I quan la resta de la família no ens veia, m'ensenyava una arma que duia a la “mariconera”, em picava l'ull i aixecava el puny. Per desgràcia no vaig poder compartir amb ell gaires converses sobre política, primer per ser tema tabú a la nostra casa i segona per la distància que ens separava. L'ultim dia que ens vam veure va ser a la seva residència de Perpinyà, en una festa pel seu aniversari on ens vam plegar tota la família. Quan ens acomiadaven, des del seu sofà assegut i amb el puny aixecat i jo dret junt amb ell varem cantar “A les Barricades”. Pocs dies després va morir. I va morir a Perpinyà, a pocs kilòmetres d'Argeles. L'altra dia la Ultradreta va guanyar l'alcaldia de Perpinyà. Sort que el meu tiet no viu per veure'l, sinó explotaria de ràbia i impotència veien com aquests feixistes tornen i tornen cada vegada amb més força. No entendria com ho podem permetre, com no som capaços de frenar aquest retrocés al passat més fosc i ombrívol de la història. A vegades veiem el neofeixisme com un tema llunyà, però companys Perpinyà és aquí mateix, on també parlen català i canten havaneres. No sé si un procés d'autodeterminació o un procés constituent serà capaç d'atraure al moviment llibertari a una participació més activa i visible en els canvis que viurem. Però l'avenç del feixisme si que ho ha de fer. I no es podrà combatre a l'enemic més inhumà que tenim només amb arguments democràticament correctes ni amb barricades amb forma d'escons. No sé si la millor defensa és tornar a les “Mariconeres” però el que no hem d'oblidar és que “Al feixisme no se'l discuteix... se'l destrueix!” Alerta companys i companyes alerta antifeixista! que Negres tempestes agiten els aires i núvols sinistres tornen ha encegar l'esguard. Perpinyà i la mariconera .21
Carmelita
La pubilla de Capsec Recentment arribada al grup d’afinitat anarquista, no sabem quina ideologia té exactament, però per no ser sectaris l’hem acceptat. De fet, si és llibertària perfecte, i si no, doncs les coses cauran pel seu propi pes. Per alló de qui va amb un coix... En tot cas, afirma que sap escriure millor que la majoria de nosaltres, que feia falta algú de nivell per arreglar aquesta publicació de merda i tal i tal. Està clar que té poca paciència i no accepta un no per resposta (motiu pel qual pot ser que no hi hagi hagut massa debat per la seva entrada al grup). Diu ser membre de la FAI 2.0 i que davant els dubtes que tenim sobre el seu vagatge ideològic, si volem ens ho explica d’una altra manera... No cal. És de la FAI 2.0.
# La llei de la hipocresia reiterada E
n un moment en què les retallades socials i l’atac a les condicions de vida són quotidians, veure com alguns s’omplen la boca parlant del dret a la vida, al mateix temps que es retrocedeix en drets laborals, es tanquen hospitals, es privatitzen serveis, milers de persones són desnonades de les seves llars i un llarg etcètera d’injustícies socials perpetrades pel govern, és com a mínim paradoxal. Potser seria necessari recordar-los que la vida va molt més enllà del naixement, i que garantir unes condicions socials dignes de ser viscudes hauria de ser el seu principal objectiu. A més, ningú, ni l’Estat, ni la parella, ni la família, té dret a jutjar, a sospesar, el que una dona és capaç de suportar vitalment. El projecte de llei de Gallardón no és una llei sobre l’avortament, és la llei de la gestació obligatòria, de la hipocresia reiterada. No és només un atemptat contra l’autonomia i la llibertat del col·lectiu femení de decidir sobre el seu propi cos. És un atemptat contra la democràcia, una ofensiva ideològica amb la qual pretenen robar-nos els nostres drets inalienables. Si el govern del PP de debò volgués reduir la taxa d’avortaments potenciaria l’educació sexo-afectiva a les escoles, repartiria material anticonceptiu gratuïtament i iniciaria campanyes d’informació per evitar embarassos no desitjats, tal com es fa a el Canadà o a Holanda, on l’avortament és lliure i gratuït i on, precisament per això, tenen la taxa d’interrupcions voluntàries de l’embaràs més reduïda. Però no ho fan, enlloc d’això, decideixen penalitzar-lo. Per què? Doncs, perquè el projecte de Gallar-
dón es planteja un altre tipus de finalitat, el que vol és establir un nou marc de vida per les dones en conflicte amb la seva autonomia i llibertat. El seu afany és construir un nou i reforçat ordre patriarcal. Un nou ordre que, a la vegada, també és més capitalista. El seu projecte és contrari al benestar de les dones ja que les victimitza, les culpabilitza i les infantilitza, però també és un mecanisme més del sistema per mantenir a gran part de la societat sotmesa, sobretot el sector més pobre, amb menys accés a l’educació i a les mesures de pretensió de l’embaràs. En aquests se’ls pretén imposar un model familiar que els impedirà, en nombroses ocasions, un desenvolupament personal lliure. En definitiva, estan utilitzant els cossos de les dones com a camp de batalla de la seva guerra ideològica, de la seva lluita per fer d’aquest món un escenari més conservador. Per tant, per la nostra dignitat com a dones, però també com a poble, no podem fer res més que desobeir. Ens hem d’oposar a aquesta mesura tal com fem amb totes les mesures de violència institucional que reforcen l’ofensiva capitalista. No podem permetre que el govern ens faci retrocedir més de 40 anys enrere en drets i llibertats amb una llei que no fa res més que posar en risc encara més vides. La Frederica Montseny durant la II República va dissenyar una llei molt més moderna que l'actual sobre la qüestió; com és possible que haguem retrocedit tant? No permetem que ens facin donar més passos enrere, seguim lluitant tots junts perquè d’una vegada per totes l’avortament sigui lliure i gratuït! La llei de la hipocresia reiterada .23
# Humiliació, frustració, impotència: discriminació laboral per raó de sexe
L
a discriminació és la distinció que atempta contra la igualtat, és el tracte diferent i menyspreador vers una persona o col·lectiu que produeix i enforteix les desigualtats. Discriminar limita la llibertat de les persones de desenvolupar les seves capacitats i de realitzar les seves aspiracions professionals i personals. Genera humiliació, frustració i impotència . D’aquesta manera és com es senten moltes dones en l’àmbit laboral. En l’actualitat, el col·lectiu femení obté millors resultats acadèmics i presenta una taxa menor de fracàs escolar i d’abandonament d’estudis que el masculí. A més, en l’educació universitària, més d’un 54% de l’alumnat matriculat és femení. Com pot ser, doncs, que la seva vida laboral sigui més precària que la dels homes? Com és possible, que disposem de salaris més baixos i de més presència en l’economia submergida? És il·lògic i inexplicable, sinó reconeixem que encara existeix discriminació per raó de sexe. És innegable que les dones hem estat les més perjudicades per la creació massiva de feines amb una alta precarietat i que som les que tenim més dificultats de promoció interna en llocs de responsabilitat. A més, sovint se’ns encasella en determinades professions; professions “femenines” que generalment tendeixen a tenir categories inferiors i a oferir
24 . Humiliació, frustració impotència
menys possibilitats d’ascens. I això, no és perquè no estiguem prou capacitades, sinó perquè se’ns imposen barreres institucionals i culturals que perpetuen aquesta situació dècada rere dècada. I el pitjor és que es percep amb normalitat. Existeixen estereotips i lleis que empenyen a les dones a reduir o, fins i tot abandonar, les seves jornades de treball. Es suposa que hem de gaudir en solitari dels permisos de maternitat, com si els nostres companys no tinguessin les mateixes responsabilitats que nosaltres vers la família. És injust i, a més, resulta pervers. Així doncs, continua essent necessari defensar els drets de les treballadores i denunciar la violència laboral de gènere latent , sovint, sensibilitzada. I cal fer-ho, no només perquè la causa és lícita i necessària sinó, perquè això també ampliarà el nostre coneixement de la realitat social i serà una eina més per a lluitar contra el sistema. Eliminar la discriminació laboral hauria de ser una part indispensable de qualsevol estratègia viable de reducció de la pobresa i d’un desenvolupament econòmic sostenible. Però no només això: la societat hi sortiria guanyant perquè el potencial de les dones no es malgastaria com s’està fent ara. Promoure la igualtat suposaria, per tant, incentivar el progrés i el benestar de la societat en els seu conjunt.
Espai dedicat a les cartes que ens envien els lectors. Un món estrany és el nom de la secció, doncs a vegades tenim la sensació que alguns venen de dimensions paral·leles a la nostra. En tot cas, agraïm molt la participació de tothom que ens vulgui cardar canya (ens va la marxa!) i deixar-nos estupefactes.
En resposta a l’article Anarcoghettisme aparegut al nº5 de L’observador Autor: M.R.
C
ierto es que el movimiento libertario tiene nula implantación en la sociedad,pero tampoco los partidos minoritarios, que se autoproclaman anticapitalistas independentistas tienen la mayor relevancia en el parlamento, solo sirven como tontos utiles para legitimizar con las urnas la democraciafascista del estado. Ante la aparición del llamado Movimiento independentista como respuesta a la gran corrupción política, los recortes de libertades y la pérdida de derechos y de servicios públicos universales, así como de empleo; partidos minoritarios de siempre o de reciente creación, se han sumado al movimiento con la intención de introducir sus planteamientos. Eso ha hecho que algunos de estos partidos minoritarios con aspiraciones, hayan visto frustradas sus intenciones no expresadas y han tenido la necesidad de propiciar un cambio de estrategia que les ha llevado a manipular la realidad. El movimiento independentista radical, a pesar de esas derivas electorales de los grupos interesados y ávidos por captar nuevos adeptos, en numerosas ocasiones se ha pronunciado en contra de los políticos, los banqueros y las multinacionales, haciendo suyo el sentimiento de que ni los políticos, ni nadie, nos representan, lo que ha provocado cierto pánico frente a la posibilidad de un incremento considerable de la abstención. En ese contexto, algunos de los grupos políticos con
aspiraciones que se introdujeron en el movimiento libertario, han tenido que revisar sus estrategias, especialmente aquellos que se dicen de unidad popular. Es ahí cuando han reaccionado igual que cualquier otro partido político en el poder, manipulando descaradamente la información. Alguno de estos grupos que han podido montar partido, incluso utiliza el nombre del movimiento libertario para confundir y llamar la atención, y así dar su propuesta como opción alternativa, legítima, única viable y correcta. Este es el caso de la cup, , que se ha pasado todo este tiempo sacando comunicados en los que, por un lado se desvinculaba de los anarquistas, y por otro, se adhería y apoyaba al movimiento libertario, con la oculta idea de dirigir y promocionarse dentro del movimiento libertario, para llevarlo hacia el electoralismno. De ahí su enorme interés en que se debatiera la propuesta anarcoindependentista. Al fracasar en su intento de formar una alianza antifascista que lleve a justificar a los anarquistas la via electoral, su estrategia se ha vuelto más retorcida y perversa, y ha sido secundada por dirigencias de otras organizaciones sindicales que presumen de anarcosindicalistas, llegando a manipular el significado de las opciones de voto o abstención, y afirmando que la abstención es un error que no nos lleva a ninguna parte, y que sólo beneficia a los partidos en el poder, planteando como la única alternativa correcta, el VOTO a las candidaturas de unidad popular. Todos estos partidos y organizaciones independentistas , algunos de los cuales han conseguido escaños para su candidatura, se quieren apoderar del "voto util" porque no pueden hacerlo con la abstención. Llegan a ser tan extremadamente falaces, que achacan todos los males electorales a la abstención y proponen el voto util como la única opción coherente y acertada en este contexto. Con la colaboracion de la dirigencia de sindicatos que se autoproclaman anarcosindicalistas, lanzan campañas electorales con la senyera estelada, argumentando que son la única posibilidad de cambio. ¿Y por qué el voto independentista?, pues de entrada, porque no han conseguido quitarle el voto a partidos ya implantados,solo puede crecer en el terreno de la abstenUn món estrany .29
cion, su candidatura necesita el voto del movimiento libertario, pero además, porque de la misma manera que las opciones que aconsejaban la abstencion, por intereses espureos, intentaron apropiarse de un voto, que en su interesada interpretación nos pretendían hacer creer que no era de nadie; ahora estos sindicatos anarcosindicalistas colaboradores con los partidos, hacen lo propio apelando al voto independentista, contándonos "el cuento de la lechera". Se creen que sólo es posible conseguir que las personas abstencionistas voten, si se les ofrece una opción que parezca un "NO VOTO" o un "VOTO DE PROTESTA" o de "RECHAZO AL SISTEMA". De entrada, hay que dejar claro que no existen votos que rechacen el sistema, pues el único posible rechazo es la abstención electoral activa y la autoorganización fuera de las instituciones. Todo voto, sea el que sea, reconoce y legitima a los gestores políticos y al propio sistema como interlocutores válidos. En segundo lugar, los votos independentistas radicales cuentan como votos emitidos, y deben de ser repartidos entre todas las formaciones políticas, y no sólo entre las mayoritarias como sucede con el voto en blanco. Piensan que si, con sus votantes, no llegan para conseguir un escaño, el reparto de esos votos le darán acceso a la obtención de un escaño. Como en "el cuento de la lechera", no explican que a más votantes, más votos se necesitan para conseguir el escaño, por lo que lo más probable es que les seguirán faltando votos... En tercer lugar, la manipulación que han realizado sobre la información del significado de los votos, no sólo les pone a la altura de los habituales políticos corruptos, sino que además dejan de manifiesto que ni estando en el poder son transparentes y sinceros, sino que necesitan del engaño sistemático y del fraude en la confianza que han depositado las personas que han creído en ellos, con la finalidad de acercarse a la sensación del poder. El voto independentista radical, es otro engaño más de la gran farsa electoral capitalista, que pretende entrarnos en las urnas por la puerta de atrás a todas las decepcionadas de este sistema y a las abstencionistas, creando falsas esperanzas y expectativas de cambio, para que todo siga igual; y las migajas del poder, sirvan de festín a todos estos carroñeros que en ningún momento se
30. Un món estrany
plantean la autoorganización popular. No podemos olvidar que, con el desmantelamiento de gran parte de los servicios públicos y la venta de sus infraestructuras; el dinero de los impuestos y los beneficios obtenidos de saldar los edificios que se habían comprado con el erario público, será una cantidad importante a repartir entre la codicia de banqueros, políticos, empresarios y toda su cohorte de familiares y socios. Y que las migajas, no dejan de ser también un lucrativo negocio, aunque haya que arrastrarse por el estercolero político. Así quieren cambiar el mundo, con el engaño y pretendiendo que nos sintamos culpables por reafirmarnos en la única opción digna de la abstención; insinuando unas veces, y afirmando otras, que sólo nosotras somos las culpables de esta situación por no haber votado a su "opción mágica". Parece que conseguir un escaño, es toda una "revolución", cuando todas sabemos que ninguna revolución pasa por las urnas, y que los partidos minoritarios votados, no sólo son inútiles, sino que justifican con su presencia la farsa democrática de los mayoritarios. *
*Que somos sindicatos autónomos dentro de una confederación de sindicatos anarquistas es obvio, el problema es que esa autonomía nos puede llevar a traicionar los principios,tácticas y finalidades de la CNT. Por supuesto esos principios van radicalmente en contra de estar con organizaciones parlamentarias y jerarquicas cuya finalidad es la de crear un estado, por supuesto olvidándose del resto de compatriotas de los países catalanes. Por esta regla de tres igual que invitamos a nuestros locales a ERC o la CUP porque no hacerlo con Anglada, o con CI o con el PSC , o CGT, o los sindicatos verticales* *Acabemos con la fatogización de la izquierda independentista de los libertarios.*
ENLLAÇOS A la Garrotxa: CNT d’Olot http://www.cnt.cat/olot/ Biblioteca Social d’Olot http://www.bsolot.info/ Assemblea Llibertària de la Garrotxa http://www.garrotxallibertaria.org/ Grup de Consum Autogestionat de CNT Olot http://www.grupdeconsum.cntolot.org/
Berguedà i Bages Llibertari http://www.bllibertari.org/
Aldarull edicions http://www.aldarull.org/
Regeneración http://www.regeneracionlibertaria.org/
Traficantes de sueños http://www.traficantes.net/
Editorials:
DDT http://www.ddtgatazka.com/
Editorial virus http://www.viruseditorial.net/index.php
Editorial brulot http://brulot.ourproject.org/
La felguera editores http://www.lafelguera.net/web/
La ciutat invisible http://laciutatinvisible.coop/arees-de-treball/la-ciutat-invisible-edicions/
Pepitas de calabaza http://www.pepitas.net/
La linterna sorda ediciones http://www.lalinternasorda.com/
Contrainformació a la xarxa:
La malatesta http://www.lamalatesta.net/
A las barricadas http://www.alasbarricadas.org/noticias/
Txalaparta http://www.txalaparta.com/
La haine http://lahaine.org/
El grillo libertario http://www.nodo50.org/elgrillolibertario/
Klinamen http://www.editorialklinamen.net/
Fundació d’estudis llibertaris Anselmo Lorenzo http://fal.cnt.es/
Todo por hacer http://www.todoporhacer.org/
Bardo ediciones http://bardoediciones.net/
El Libertario http://www.nodo50.org/ellibertario/
Anarkismo.net http://anarkismo.net/index.php
Publicacions: Periòdic CNT http://cnt.es/periodico Solidaridad Obrera http://soliobrera.cnt.es/
Ekintza Zuzena http://www.nodo50.org/ekintza/
Ateneu Llibertari de Sants http://www.ateneullibertari.info/
Varis:
Ateneu Llibertari Acràcia http://assembleallibertariabdn.wordpress.com/
Negre i verd http://www.negreverd.blogspot.com.es/
Ateneu Llibertari Estel Negre http://estelnegre.balearweb.net
Negres Tempestes http://www.negrestempestes.org/
FIJL http://www.nodo50.org/juventudesanarquistas/?w=catala
Ateneu Llibertari Paquita http://ateneupaquita.wordpress.com/
Acció Llibertària de Sants
Xarxa de Biblioteques Socials http://xarxabibliosocials.org/
Ateneu Llibertari Alomà http://ateneutgn.ourproject.org/
Grup de Reflexió Autònoma http://www.grupreflexioautonomia.org/ca/
Centre de Recursos Pedagògics J. Martín Luengo
FAI http://www.nodo50.org/fai-ifa/
http://www.pedagogiallibertaria.org/
Festival de Cine Anarquista de BCN http://fcab.tk/
http://acciollibertariasants.wordpress.com/
Bona nit i tapa’t! Grup Anarquista X llogar-hi cadires
Sempre Ést’hanevpresident perqueimbèciets l?anarqui Quanstaparl. . es ningú t’escolta?
Uneix-te a nosaltres! Envia’ns els teus escrits infumables a:
bustia@bsolot.info
Perquè el món és ple d’imbècils.