Observador n11

L'observador . 1

L'observador nº11. Perpetrat a la Garrotxa el gener del 2015.

Aquesta publicació es pot copiar i difondre sempre que no sigui per obtenir benefici econòmic.

La revolució ha de ser social abans que política. És necessària una base cultural forta, per poder aconseguir un canvi substancial i de llarga durada.

Les imatges emprades, són modificades a partir del còmic Lucha Libre, Planetes, del fons de la CNT d'Olot i de vàries més, de les quals ens ha estat impossible conèixer l'autoria.

Som rics en paraules i en idees. Siguem rics en fets, que es aixĂ­ com millor s'aferma l'ideal.

- Ricardo Mella -

L'observador . 3

4 . L'observador

ÍNDEX # QUI ÉS TERRORISTA?

7

# LA DICTADURA DEL PÍXEL, DEL BLANC I DEL NEGRE

8

# EL MOVIMENT LLIBERTARI DEL s.XXI

12

# DESCLASSATS I DESCALÇATS

18

# LA LLEI DE LA HIPOCRESIA REITERADA

21

# NO ÉS ANARQUISTA NOMÉS QUI POT, SINÓ QUI LLUITA

24

# PER ON COMENÇAR?

28

# POESIA

34

# EL NOSTRE HEROI

40

# ANARQUISME, MARXISME I NACIÓ.

Els orígens d'un problema actual

42

# BOARDWALK EMPIRE AL s.XXI. O de perquè la resposta no està en les institucions actuals

44

# ESCEPTICISME, PERÒ NO PASSIVITAT

50

# FUCK THE POLICE I UNA MICA A LA GENT TAMBÉ

52

# REGENERACIÓ SISTÈMICA

55

# LA BIOLOGITZACIÓ DE LA VIDA

60

# NEWSPEAK

68

# ANARCOGHETISME

72

# SORTIR DEL SISTEMA

74

# PERPINYÀ I LA MARICONERA

79

# EXPERIÈNCIA A FRANÇA

80

# SINDICALISME I MOVIMENTS SOCIALS

84

# ENLLAÇOS

88

L'observador . 5

6 . L'observador

# QUI ÉS TERRORISTA?

E

ns complau presentar-vos el nº11 de L'observador. Aquest és un recull d'antics i nous articles que es va fer per treure un número en castellà anomenat Plan B. Volíem amb això, aprofitar el treball ja realitzat i de pas arribar a lectors de llatinoamèrica i al Baix Llobregat. Com podreu veure, i atenent-nos a les últimes detencions sota l'Operación Pandora i a la demonització de la nostra ideologia anarquista per part dels mass media, aquesta revista no mossega. A pesar que pot ser “indici” per procedir a la vostra detenció com a probables terroristes àvids de sang i destrucció indiscriminada, que és com volen presentar als nostres companys detinguts sota aquesta operació policial, organitzada i sol·licitada pels Mossos d'Esquadra i sota el vistiplau de l'Audiència Nacional (AN). Perquè sí. La AN, aplicant la Llei Mordassa, considera indicis de terrorisme el fet de posseir i editar un llibre que porta per títol Contra la democràcia, utilitzar els serveis de riseup.net i tenir ampolles buides a casa (tractant-se d'una casa d'anarquistes, només poden servir per fer còctels molotov). És també lamentable o més aviat podríem qualificar-ho d'esgarrifós, que als nostres companys se'ls imputin una vintena d'atemptats a l'Estat espanyol, i alhora, no s'especifiqui quins, quan, on i qui d'ells va cometre cadascun d'aquests en el cas improbable que els fets esmentats hagin existit, doncs no recordem vint atemptats terroristes en els últims dos anys ni de casualitat. I no oblidem que abans ha passat el mateix amb altres companys, que s'han passat mesos a la presó acusats de terrorisme i al final han estat posats en llibertat perquè els “indicis” eren sens dubte ridículs. Això sí, el rebombori mediàtic a la seva sortida, va distar molt al de la seva entrada.

Primer s'inventen uns atemptats, després es deté a algú, i al final s'assenyalen "indicis" (que no proves) per "justificar" l'esperpèntic. Seria de riure si no fos perquè hi ha companys segrestats per l'Estat.

Aquesta Operació Pandora, no és més que un “avís per a navegants”. L'Estat policial en el qual ens veiem immersos, pot reprimir qualsevol moviment social que el qüestioni, i una vegada més ataca a l'anarquisme per ser aquest un col·lectiu a qui es pot utilitzar com a "enemic interior" per justificar les polítiques repressives, i alhora, usar-lo com espantaocells per atemorir a moviments socials més amplis que gosin fer front als designis de qui és realment el grup mafiós i terrorista que dirigeix el cotarro.

Sí, ho has llegit bé: Nosaltres afirmem que el principal terrorista és qui desnona 126 famílies diàriament, intimida, assetja i apallissa a la gent en manifestacions pacífiques, no permet l'aprofundiment en maneres més democràtiques de presa de decisions, tortura als calabossos, presons, CIE's, utilitza el poder judicial com a arma política, imposa reformes laborals retrògrades, retalla en serveis públics com educació, sanitat i un llarg etcètera de coses que tots coneixem i paguem, mentre els causants de les nostres misèries, els que han viscut per sobre de les seves necessitats, és a dir, banquers, polítics i oligarquies vàries, continuen al carrer o amb condemnes irrisòries. Que no ens demanin que considerem terroristes a qui s'organitza i lluita per un món millor, utilitzant la paraula i l'acció voluntariosa i desinteressada pel bé comú mentre senyors acomodats al barri de Pedralbes o de Salamanca miren amb absolut egoisme pels seus interessos individuals i ens observen amb indolència i supèrbia al 99% de la població.

L'observador . 7

# LA DICTADURA DEL PIXEL,

DEL BLANC I DEL NEGRE

L'hereu de Massegur

L

a premsa anarquista a les nostres contrades deixa molt que desitjar. No és cap secret que tenim uns mitjans de difusió pèssims en un 90% dels casos.

Pots repassar la feina feta els últims trenta anys i comprovaràs que, a banda dels continguts que amb millor o pitjor fortuna cada edició ha anat aportant, la immensa majoria peca del mateix: imatges pixel·lades, en blanc i negre, maquetat amb el cul i el que més em "deleix": fotos i dibuixos repetits fins a l'infinit. Agafes una publicació dels '80, '90, '00 i

8 . L'observador

surt la típica "A" llegint un llibre, acompanyada de la nena que assenyala un cartell a la via de tren, un llop solitari udolant, una cara amb més dents que un cocodril cridant com si li acabessin d'aixafar el dit petit amb unes tenalles, o el típic encaputxat amb el tiratxines.

Sense deixar de banda el meu preferit: el peó amb la bandereta anarquista fet amb retolador.

Vintage? No. Merda a saco, falta d'imaginació, excés de porros o agressivitat gràfica més pròpia del punk o d'un fatxenda de pati d'escola.

Algú em dirà que no s'hi pot fer res, que escassegen els professionals del disseny i la maquetació al món llibertari, i jo li diré que no. Que podem fer molt.

Com exemple us diré que en una determinada ocasió em trobava jo debatent el problema comunicacional que patim a les nostres files, i se'm va etzibar que no tenim gent preparada per aquesta tasca. Que no hi ha fons econòmic i que l'autogestió sense mantenir alliberats té un límit en les circumstàncies actuals. Jo, li vaig dir que qualsevol amb una mica de ganes, encara que no es sigui del mundillo periodístic, ho podia

Rafa Rebollo, àlies "Edding 1200" Agent del CNI infiltrat en els grups anarquistes d'inicis dels '80.

Peça clau per combatre als òrgans de propaganda del moviment àcrata a l'Estat espanyol, ens revela com ha aconseguit que obres seves circulin durant dècades per qualsevol publicació anarquista i com d'aquesta manera ha aconseguit marginar socialment als grups llibertaris.

"El pixelat els ha tornat imbècils" ha declarat.

fer. I és clar, s'havia de demostrar.

Vam fer L'observador n°1. És lleig que ho digui jo, però molta gent ens va felicitar per la qualitat en el disseny i la maquetació (no pel que fa als continguts). A nosaltres!

Uns pamplines que no tenen res a veure amb l'ofici editorial!

Actualment la nostra andròmina té més de 3.000 visites per número, molt més que el 90% de les publicacions àcrates que amb tan d'esforç (no és sarcasme) fan molts altres companys. I nosaltres no tenim gaires canals o coneixements pel que fa a difusió/distribució.

Doncs bé. Com ho hem aconseguit? Plagiant la maquetació i modificant fotografies, dibuixos i el que calgui amb el Guimp o el Photoshop.

L'observador n°1 és un plagi d'una revista musical de Dinamarca, que amb el temps i la perseverància, amb altres plagis d'aquí i d'allà, i alguna que altra aportació pròpia hem anat modificant amb el temps.

Ningú neix ensenyat, i només en comptades ocasions aquest món pot tenir el plaer de veure un/a geni inventant quelcom del nores. No és el nostre cas, i la majoria simplement reprodueix o crea a partir d'experiències o treballs

aliens. Ja sigui en música, filosofia o paleteria, sempre hi ha qui t'ha precedit. Simplement és la virtut d'aprenentatge inherent a l'ésser humà, que és capaç d'acumular saber d'altres per no tenir que començar de zero. I així el món gira i evoluciona en una o altra direcció, i els llibertaris no n'hauríem de ser pas una excepció. Per què repetim indefinidament el que hem fet els darrers 30 anys si sabem perfectament que no funciona? I qui diu publicacions diu cartells, engantxines, web...

I que consti que no anem pas de sobrats els de L'observador. El que fem continua essent una merda, com també hem fet autèntiques merdes gràfiques a base de fotocòpies en el passat.

Cap a finals dels noranta fèiem el Retalls llibertaris. Peça clau perquè ens tractessin de matats a la Garrotxa. Autèntica porqueria pel que fa a continguts i disseny.

Després vam estar col·laborant amb el degà de la premsa obrera: Solidaridad Obrera... A defenestrarla més del que ja ho estava per aquelles dates, és clar! A principis dels 2000, també vam col•laborar amb El vent del poble, que ajudava a suïcidar-se socialment

a l'anarquisme gironí i de pas a la CNT. I així fins arribar a dia d'avui, on col·laborem també, en altres projectes als que no volem prou mal com per anomenar-los aquí.

Però tot hi haver fet la feina bruta al CNI en la tasca de desprestigiar al món llibertari durant 10 anys, va arribar un moment en que vam veure que fent el que feien la majoria dins el nostre gueto, no aniríem enlloc. És en aquest punt on t'atures i dius: Com ho fan els professionals? Quin tipus de disseny/maquetació és el que tira endavant per un públic ampli?

A qui vull arribar? Amb imatges agressives arribem fora del gueto?

No? Doncs posem-hi remei.

El 90% de les nostres publicacions són una merda. Que fa el 10% restant? Quin ninxo editorial podem ocupar que no estigui fent ningú? Periodisme d'investigació?

Còmic? Fotografia social?

Nosaltres vam triar arribar a qui no és anarquista, amb un disseny amable, textos curts i senzills, amb un fil conductor fictici protagonitzat per un grup de personatges de còmic que hem retallat, modificat, plagiat... els quals passen per ser el nostre alter ego amb aventures

L'observador . 9

Antoni Pi i Galceran, àlias “Llagasta”.

Un dels altres sabotejadors del Centro Nacional de Inteligencia (CNI) a l’àrea urbana de Barcelona.

El trobem inicialment actuant durant la dècada dels ‘80 des del pis franc que té a prop de Sant Miquel del FAI. Després desapareix a principis dels ’90, camuflat dintre el piesnegrismo político. En aquells anys forma part d’un comando itinerant de poble en poble i de festa en festa.

«Ara tot està dominat per la foto en blanc i negre, per això em retiro, però aquesta “A” llegint continua vigent. És el llegat fotocopiat pel qual vull ser recordat. Artesania pura!»

pels pobles de la nostra comarca, amb sentit de l'humor, provocació irreverent i capaç de riure's de nosaltres mateixos i en ocasions ser una mica trolls amb la resta del moviment llibertari o indepe, ho reconeixem. I una de les coses més importants per nosaltres: si no podia sortir en paper i en color, utilitzaríem internet per penjar el nostre treball amb més colors que un retaule barroc. No entenem com alguns companys editen en paper i pengen la mateixa revista a internet també en blanc i negre...

Supereu el negre companys! De fet, publicar en format digital ens ha representat estalvi de diners i difusió màxima.

Hauria estat molt millor fer un cnt o un Ekintza Zuzena, però no en sabem, i a més convé diversificar l'oferta dintre el ventall editorial en un moment que som minoria ideològica. És necessari aparcar vells i repetits estils editorials. Quan realment haurem triomfat, és quan les nostres publicacions estiguin al taulell de qualsevol perruqueria, bar, quiosc o gasolinera. I que

10 . L'observador

parlin de cuina, esport, física, i com no, també de política entre altres molts temes.

Alguns ens diran que així perdem perfil ideològic, que ens emmotllem al que li interessa al Sistema, però no. El que fa bé el Sistema és vendre idees. El que fan bé els professionals del disseny i del periodisme és insertar a les nostres ments idees, productes i el que calgui fins hi tot quan no ho necessitem. Copiem les maneres, però no el missatge, evidentment!

Ho tenen molt estudiat el com arribar al gran públic, i nosaltres n'hem de treure profit.

Per això, per arribar a un públic ampli, al que en definitiva necessitem per créixer i fer la revolució, és necessari reproduir models d'èxit existents si encara no som capaços d'innovar. No cal plagiar com vam fer nosaltres a una sola publicació per guanyar una juguesca. Feu-ne servir trossets de vàries. Us penseu que no ho fan els de la Rolling Stone o La Directa?

Per córrer, primer s'ha d'aprendre a caminar. Per tant, sortiu i plagieu! estimats àcrates.

EL MOVIMENT LLIBERTARI DEL s.XXI ARTICULISTA CONVIDAT

D

@BlackSpartak

esprés de la derrota definitiva de l'onada revolucionària dels anys setanta, els moviments revolucionaris europeus de caire llibertari van patir una greu crisi als vuitanta. No es recuperarien fins la caiguda del mur de Berlín i la URSS, i la irrupció del EZLN en 1994. És a partir d'aleshores quan poc a poc començà una resurrecció de les posicions llibertàries animada per la confluència amb altres moviments socials com ara l'antimilitarisme, l'antifeixisme o la okupació.

l'acció directa i d'altres idees-força de l'anarquisme. Hem tardat una dècada, però ara ja hi som.

Dos factors van ser clau en la constitució d'aquesta nova generació. Per una banda la contracultura, identificada amb la música punk, la okupació i l'anarquisme com a forma de vida. Per l'altra internet.

Gràcies a aquesta nova eina comunicativa les idees podien creuar fronteres. Abans l'antic moviment obrer havia passat fronteres gràcies als sindicats de mariners, d'estibadors, de ferroviaris, i ara gràcies a la tecnologia la cosa era més fàcil.

Aquest és el cas del moviment grec.

A Grècia l'anarquisme és un moviment a tenir en compte. És molt jove, basat en l'estudiantat. Va esclatar arrel de desembre de 2009, després de la mort de un company a mans d'uns policies. Durant dos anys va brillar a molt alt nivell. Però des de l'ascens dels nazis d'Alba Daurada al Parlament grec, el moviment ha estat a la defensiva. Ara, amb les coses més en calma i davant una possible victòria de l'esquerra és probable que el moviment torni a l'ofensiva. És necessari, però, que conflueixi d'una vegada amb el moviment obrer, cosa que de moment no passa, malgrat comptar amb certa influència en les assemblees de barri.

A començaments del segle XXI, ja en tenim un petit moviment llibertari internacional, però que no s'havia acabat constituir del tot. Arriba la onada de protestes contra la globalització capitalista, efecte de les polítiques del gran capital iniciades als setanta. En aquestes protestes sorgeix una corrent llibertària molt forta.

S'especialitza en la lluita de carrer, per mig del Black Bloc, i surt a les portades dels diaris de tot el món. Però també es clau la implicació de moltíssimes persones llibertàries al moviment, a les seves assemblees de base. Poc a poc s'animaren companyes i companys d'arreu del món i comencen a crear grups, col·lectius i organitzacions. I des d'aleshores tots els moviments socials aposten firmament per l'autogestió, l'assemblearisme,

12 . L'observador

Des d'aquest moment s'han desenvolupat diversos moviments territorials. L'anarquisme ha arribat a llocs com Kenya, Malaisia, Filipines, Iran, Panamà o Moldàvia, terres on mai havien hagut col·lectius identificats amb les idees llibertàries. De tots els moviments locals alguns han destacat més que altres.

Anomenarem alguns.

La confluència sí que succeeix a Xile. A Xile hi ha un moviment insurreccional fort.

Però el que surt a les pàgines centrals dels diaris és l'acció del moviment llibertari anarco-comunista. Aquest és el cas d'organitzacions com la OCL, el FEL o la CTL. Aquest moviment es basa en el treball dins del moviment estudiantil, el moviment sindical i les poblacions. I ara per ara ha aconseguit liderar el moviment estudiantil, tenint la presidència de la confederació d'estudiants. Són crítics dels líders estudiantils anteriors, que han

L'observador . 13

Manifestació del Frente de Estudiantes Libertarios de Xile.

agafat cadires en el parlament nacional xilè. També tenen una creixent influència dins del moviment sindical, que ajuden a articular. Si ja controlen SINTEC (construcció), amb uns 8.000, que es pot dir que és un sindicat de ram d'orientació llibertària, estan en el procés de fer-ho igualment amb sindicats marítims, de la fusta, del cobre, del comerç i d'ensenyament.

Ara que el Partit Comunista està col·laborant amb el Govern precisament els llibertaris estan guanyant la influència que aquest perd entre la gent que lluita.

Serà un moviment a tenir en compte.

Un altre moviment interessant de la dècada actual ha estat el de Mèxic. Participant de la revolta de Oaxaca, de 2006, el moviment ha estat dins del punt de mira mediàtic durant tot aquest any. Se'l fa responsable dels disturbis a tot arreu.

Però el moviment encara s'està estructurant en coordinadores i federacions. Si l'anarquisme es vist com a problema des de dalt, és probable que sigui perquè està sent vist com a solució pels de baix. És a dir, pel sindicat de mestres que paralitza les escoles amb les seves vagues, pel sindicat d'electricistes que utilitzen l'acció directa, per les autodefenses armades de Guerrero i Michoacan que lluiten contra els narcos pel seu compte, per les pobles indígenes que acaben de renunciar a la política parlamentària i fins i tot a tenir relacions amb certs partits, o pel neozapatisme, moviment que controla territoris des de fa 20 anys, i que ha creat una societat socialista llibertària a Txiapes.

Mèxic és un estat fallit segons els Estats Units, de manera que l'aparició de l'anarquisme com actor en aquest complicat context també serà interessant de seguir amb atenció.

Seguim en el mateix continent, ara ens movem a Brasil. També l'ant 2013-14 ha estat un any clau per

14 . L'observador

l'anarquisme local. La especulació agressiva amb la que s'han llançat els capitalistes ha aixecat a una part del poble. I han estat els grups anarquistes qui han organitzat part de la resposta. El moviment contra la pujada del transport i el moviment contra el mundial de futbol ha estat liderats per una banda pels “especifistes” (organitzacions anarcocomunistes) i per l'altra pels participants del Black Bloc. Les organitzacions es troben ara reprimides per l'Estat del PT, però també reconegudes com a oposició legítima, en espera del què pugui passar en els pròxims anys.

Per si ens quedés algun moviment per esmenar, podria ser el de l'antiga Unió Soviètica. Ara el moviment llibertari rus està a la baixa per la repressió que pateix del Govern de Putin. Però això no treu que no pugui tenir la seva importància, sobretot dins dels moviments ecologistes i antifeixista.

Ucraïna ha suposat tot un terratrèmol per aquest moviment i està en plena etapa de debats interns i replantejaments. El paper dels grups anarquistes de Kiev va ser bastant negatiu per la seva manca de possibilitats reals d'incidència. Això ha fet que molts grups es replantegin la seva estratègia. D'aquesta manera acaba de sorgir un grup que ha format una unitat partisana al sud d'Ucraïna, el batalló Makhno.

Si aquestes són les possibilitats dels moviments pròpiament anarquistes també ens podem trobar grans moviments de massa que no són anarquistes, però que fan servir característiques anarquistes. Són companys de viatge. Es tracta del moviment camperol de Colòmbia, amb una organització assembleària impressionant, una combativitat que ja la voldríem per aquí, i cada cop més independència dels grups guerrillers, dels quals ja no volen saber res. També hi ha un moviment estudiantil, amb grups anarquistes

Manifestació anarquista del 1 de maig a México DF.

que comencen a mirar a Xile, seguint l'exemple del FEL, cosa que, per cert, està provocant la creació de noves organitzacions estudiantils semblants per tota Llatinoamèrica.

A Veneçuela també ens trobem uns moviments de base espectaculars. Són aquests els que estan creant les “comunes bolivarianes socialistes”. Entre els ideòlegs d'aquest moviment d'arrel popular, però vinculat al chavisme bolivarià, ens trobem certs individus que es declaraven anarquistes. Aquests anarco-chavistes (que estan col·locats dins de l'estructura estatal) van aconseguit que l'Estat acceptés la Comuna com a alternativa al Municipi.

Serà aquesta la base d'un nou “estat comunal”, com el diuen. Com a experiment social té molt bona pinta, tot i que s'allunya dels principis anarquistes.

De totes formes si caigués el Govern de Maduro, seran las comunes (ara mateix unes 600 amb 50.000 habitants) qui portarien a terme la resistència. Aquí els anarquistes no tenim gens d'influència, excepte aquest que he anomenat com a anarco-chavistes.

Un altre moviment que s'ha d'anar seguint és el kurd. Es tracta de la part esquerrana del moviment de resistència kurda liderat històricament pel PKK. Aquest moviment des del 2006 es declara seguidor del “confederalisme democràtic”, elaborat pel Abdullah Öcalan des de la presó. Öcalan va fer una barreja entre el marxisme, la forma tradicional d'organització del poble kurd i el municipalisme llibertari de l'anarquista Murray Bookchin. Ara mateix els confederalistes estan ficats en les guerres de Síria i Iraq, i en conflicte amb Turquia i Iran. La seva situació és molt complicada, però controlen territoris als quatre països. I en aquests territoris estan portant a terme una silenciosa revolució semblant a la zapatista, és a dir, socialista llibertària.

Aquest moviment, que és d'alliberament nacional, no vol un estat kurd, sinó que vol la llibertat per tots els pobles de l'Orient Mitjà, i no només dels kurds.

Veurem si són recolzats per algun estat europeu o pels Estats Units el que faran en el futur. De moment no volen fer gaire soroll, tot i que estan alliberant Iraq del feixisme jihadista. Si aconsegueixen perdurar, seran vistos com un exemple per altres pobles minoritaris com ara amazigs, drusos, baluchistanis, etc. canviaran una part dels objectius dels moviments d'alliberament nacional del món. Les milícies kurdes són famoses per la gran profusió de dones que participen a la guerrilla.

I és que aquesta nova postura dels kurds encaixa en el fet que durant les últimes dècades ha hagut una certa confluència entre l'anarquisme i els moviments indigenistes, o de reivindicació de les primeres nacions, com a Bolívia, a Xile (els maputxes), Austràlia o fins i tot als Estats Units i a Canadà.

El moviment llibertari internacional està en procés d'una major estructuració. Si vol aconseguir victòries, és a dir, territoris alliberats sota el socialisme llibertari, necessita teixir aliances fortes amb els moviments socials, ecologistes, feministes, sindicals i fins i tot d'altres com els d'alliberament nacional (parlo a escala global) i dels drets indígenes. Un bon exemple de confluències diverses podria ser la lluita per la defensa del territori, que ha ficat en una lluita social i ecològica a anarquistes alemanys, anglesos, americans, espanyols, catalans, bascos, italians, russos i grecs. Ara és una de les temàtiques amb més suport dins de l'anarquisme global que ens obliga a parlar d'aliances per aconseguir aturar la destrucció del planeta. En definitiva, el moviment llibertari torna a la primera línia en la lluita per la llibertat.

L'observador . 15

16 . L'observador

el de ca la fILO Tossut i carregós Acusat permanentment per la resta del gueto de fatxenda reformista, ell prefereix definir-se com anarco-poligonero (perquè és obrer, però si és pel txunda-txunda també li va bé) i és habitual la seva actitud punk per rebentar el bon ambient entre els llibertaris, doncs li agrada dir que està hipotecat i fer acudits dolents sobre perroflautas.

El seu màxim desig és poder dir que l'ha perseguit la Guàrdia Civil amb capot i tricorni coll d'Ares amunt.

Diu tenir “massa classe com perquè un mamón amb uniforme de mosso d'esquadra em posi la mà a sobre”.

L'observador . 17

i descalçats

Desclassats C

aminem pel mig del carrer per tal de no embrutar-nos amb les parets i evitant, al mateix temps, que ens pugui caure un test al cap. Aquest instint de supervivència es demostra també quan xalem al trobar-nos roba tirada de preu a les rebaixes (tant se val si està feta a Bangladesh o a Granollers) o quan malfiem del pidolaire que els demana xavalla al carrer. I així van passant els anys i deixem de ser joves per esdevenir treballadors adults. I la supervivència passa a ser pur conservadurisme.

El renoc de cal Marrà

18 . L'observador

Ens han educat per ser treballadors passius i dòcils, apeixats cada final de mes amb les nostres engrunes i educats també per gastar-nos els ingressos en qualsevol de les moltes llaminadures que la societat del

consum ens exposa davant els morros dia rere dia: ordinadors, roba, cotxes, mòbils... la llista és llarga. I la nòmina curta. I passen els anys i esdevenim éssers acomodats a la lletania del dia passar i any empènyer, observant com a banda i banda la majoria dels coneguts fa la viu-viu exactament com nosaltres.

I així ens anem embolcallant de cadenes: comprem a terminis la casa i el cotxe, tenim permanència de dos anys a can vomistar i arribem a un moment en que, del nostre sou, només en podem disposar un petit percentatge ja que la resta està gastada abans de guanyarla. Fins que arriba un punt en el que les cadenes són tan grosses, el pou tan profund, el túnel tan llarg, que només podem fer que seguir endavant com la somera a la sínia. I, és clar, quan ens veiem com un hàmster engabiat donant voltes i voltes sobre el mateix eix, la imatge no ens agrada i intentem que la resta no la percebi tal i com és; volem que la resta pensi que som els amos de la nostra vida i que tenim autonomia per a prendre les decisions que ens convenen.

Intentem que la gent no s'adoni que tenim la vida endeutada i la felicitat depenent de les circumstàncies del treball o, en tot cas, d'aspectes aliens a nosaltres. És aleshores quan esdevenim éssers mesquins i mentiders, quan pretenem convèncer a la resta que som allò que no som, quan no parlem amb els amics dels nostres problemes econòmics, laborals, socials... o que, quan ho fem, en parlem en tercera persona: com si els ERO's no anéssin amb nosaltres, com si els desnonaments no passéssin a la nostra ciutat, com si no coneguéssim el que és no arribar a finals de mes... En fi: comencem a parlar com un tertulià; amb aquella asèpsia que només et permet la distància que hem posat entre nosaltres i els nostres

amics i amb la societat: els nostres companys de classe (social).

Passa el temps: es retallen les ajudes a la dependència, es retallen les prestacions socials i sanitàries, s'endureixen les condicions laborals, la classe política continua pixant-nos a la boca i les finances marxen cap a la victòria final del capital, però nosaltres continuem dissimulant i dient que no va amb nosaltres; que si cal, pagarem una mútua privada o portarem els nens a l'escola concertada encara que això signifiqui menjar vedella un cop al mes. Tot, farem de tot menys reconèixer-nos: no veurem que som carn de canó per a les empreses i el capital, no veurem que tot allò que se'ns demana i pel que encara som “útils” és la nostra capacitat creativa i productiva...

No admetrem, en definitiva, mai, que som classe treballadora. Tots.

Des dels advocats explotats en un bufet qualsevol fins als metges de la sanitat privada, els presentadors d'Interconomía o els humoristes de El Jueves. Tots tenim un element en comú: venem el nostre treball per a poder subsistir. Però abans ens adscrivim al grup per banalitats com l'equip de fútbol o la marca de cervesa o qualsevol altra característica inventada.

"Ens han educat per ser treballadors passius i dòcils, apeixats cada final de mes amb les nostres engrunes i educats també per gastar-nos els ingressos en qualsevol de les moltes llaminadures que la societat del consum ens exposa davant els morros dia rere dia: ordinadors, roba, cotxes, mòbils... la llista és llarga. I la nòmina curta."

La classe empresarial, els capitalistes, tenen molt clar que aquí continua havent-hi una guerra de classes soterrada i estan fent passos de gegant per anorrear l'enemic, o sigui, nosaltres. Aquesta crisi d'ara n'és un gran exemple: l'han usada per fer-se més rics traient-nos riquesa a nosaltres ja sigui via impostos, privatitzacions, rescats bancaris... Tots els fluxos van en la mateixa direcció: enriquir als rics. I nosaltres, aquí, mirant la tele sense cap esperança: descalços i desclassats. Empobrits i desposseïts. Com la somera estacada a la sínia: incapaços d'entendre que sense el nostre treball la màquina no funciona.

L'observador . 19

20 . L'observador

La llei de la hipocresia reiterada La Pubilla de Capsec

E

n un moment en què les retallades socials i l'atac a les condicions de vida són quotidians, veure com alguns s'omplen la boca parlant del dret a la vida, al mateix temps que es retrocedeix en drets laborals, es tanquen hospitals, es privatitzen serveis, milers de persones són desnonades de les seves llars i un llarg etcètera d'injustícies socials perpetrades pel govern, és com a mínim paradoxal. Potser seria necessari recordar-los que la vida va molt més allà del naixement, i que garantir unes condicions socials dignes de ser viscudes hauria de ser el seu principal objectiu.

A més, ningú, ni l'Estat, ni la parella, ni la família, té dret a jutjar, a sospesar, el que una dona és capaç de suportar vitalment. El projecte de llei de Gallardón, encara que de moment estigui aparcat i és segur que el PP ho tornarà a revitalitzar en un futur (fa anys que apunten cap a un objectiu concret), i per aquest motiu ho esmento, no és una llei sobre l'avortament, és la llei de la gestació obligatòria, de la hipocresia reiterada. No és només un atemptat contra l'autonomia i la llibertat del col·lectiu femení per decidir sobre el seu propi cos. És un atemptat contra la democràcia, una ofensiva ideològica amb la qual pretenen robar-nos els nostres drets inalienables.

Si el govern del PP de debò volgués reduir la taxa d'avortaments potenciaria l'educació sexo-afectiva a les escoles, repartiria material anticonceptiu gratuïtament i iniciaria campanyes d'informació per evitar embarassos no desitjats, tal com es fa a Canadà o a Holanda, on l'avortament és lliure i gratuït i on, precisament per això, tenen la taxa d'interrupcions voluntàries de l'embaràs més reduïda.

Però no ho fan, en lloc d'això, decideixen penalitzarho. Per què? Doncs, perquè el projecte últim del PP en aquesta matèria es planteja un altre tipus de finalitat, el que vol és establir un nou marc de vida per a les dones en conflicte amb la seva autonomia i llibertat. El seu afany és construir un nou i reforçat ordre patriarcal. Un nou ordre que, alhora, també és més capitalista. El seu projecte és contrari al benestar de les dones doncs les victimitza, les culpabilitza i les infantilitza, però també és un mecanisme més del sistema per mantenir a gran part de la societat sotmesa, sobretot el sector més pobre, amb menys accés a l'educació i a les mesures de prevenció de l'embaràs. En aquest projecte, es pretén imposar un model familiar que impedirà, en nombroses ocasions, un desenvolupament personal lliure.

En definitiva, estan utilitzant els cossos de les dones com a camp de batalla de la seva guerra ideològica, de la seva lluita per fer d'aquest món un escenari més conservador. Per tant, per la nostra dignitat com a dones, però també com a poble, no podem fer res més que desobeir. Ens hem d'oposar a aquesta mesura tal com fem amb totes les mesures de violència institucional que reforcen l'ofensiva capitalista. No podem permetre que el govern ens faci retrocedir més de 40 anys enrere en drets i llibertats amb una llei que no fa res més que posar en risc encara més vides. Frederica Montseny (Ministra, però a l'hora reconeguda anarquista) durant la II República va dissenyar una llei molt més moderna que l'actual ideari ideològic del PP sobre la qüestió; com és possible que hàgim retrocedit tant? No permetem que ens facin donar més passos enrere, seguim lluitant tots junts perquè d'una vegada per sempre l'avortament sigui lliure i gratuït!

L'observador . 21

22 . L'observador

L'observador . 23

No és anarquista només qui pot, sinó qui l uita L'hereu de Massegur

F

a unes setmanes, iniciàvem l a campanya “Sóc anarquista. Sóc una persona normal”, per la qual vam fer un cartell que es va distribuir per web, fòrums, xarxes socials, etc.

Amb aquest cartell (part superior d'aquesta pàgina), preteníem vàries coses: 1.- Arribar a gent de fora del gueto anarquista, la qual en moltes ocasions té idees molt properes a l'anarquisme sense saber-ho i viu la problemàtica que descriu el text del cartell en el seu dia a dia.

2.- Contribuir a trencar el clixé que els mass-media publiciten sobre el que a ells els agradaria que fos un anarquista: algú violent, antidemocràtic, amb un aspecte de tribu urbana i disposat a posar una bomba a la mínima ocasió. Perquè aquesta és la idea que ha calat entre la majoria de la població i la realitat és molt diferent en l'aclaparadora majoria d'ocasions.

3.- Intentar (utilitzant paraules que sabíem

24 . L'observador

des d'un principi que serien controvertides) que dintre el gueto llibertari s'iniciés un debat entorn de l'automarginació que en masses ocasions practiquem.

4.- Confirmar (o intentar-ho) que la tendència d'automarginació entre les files anarquistes està minvant.

5.- I admetem-ho: provocar una polèmica que servís de propaganda de la nostra publicació.

Un cop posat en marxa tot això, ha estat sorprenent el volum de respostes positives que s'han rebut. Hem notat una especie de “ja era hora que algú ho digués”. Perquè els anarquistes -almenys la gran majoria- també som mortals. Patim les conseqüències de la societat en la que ens ha tocat viure. No som gent pura que no s'equivoca mai i que levita o camina sobre les aigües.

En masses ocasions, la nostra actitud, la nostra propaganda, ens fa percebre per qui no és del “mundillo” com algú que es creu moralment superior, que no es vol barrejar amb aquests pobres desgraciats que reivindiquen un munt de coses, però que al nostre parer -com que no segueixen les directrius d'un teòric que fa més de

cent anys que cria malves-, no són dignes de rebre el nostre suport o col·laboració. Patim de falta d'humilitat en masses ocasions, i això ens ha portat al immobilisme i l'automarginació durant més de trenta anys. En definitiva a ser residuals, quan històricament a Catalunya havíem estat cabdals pel que fa a lluites socials.

Tot i això, la crítica del que en aquest cas ha estat una minoria, ha estat ferotge i en alguns casos clarament agressiva. S'ha interpretat aquesta campanya com un atac a qui no respon a la situació vital que descriu, quan simplement aquesta campanya tenia un objectiu, un target que inclou al 80% de la població, simplement per rendibilitzar esforços i buscar nous militants entre qui a priori és susceptible de no ser anarquista.

Per part d'alguns, no s'ha volgut percebre així i s'ha preferit agafar la cosa pel costat que crema. En masses ocasions s'assenyalava, per exemple, que el fet de tenir una hipoteca t'inhabilitava com a anarquista, i aquests crítics menystenien a qui estigués en aquesta situació, ignorant -de manera sorprenent- que la vida pot donar moltes voltes, la qual no és un lloc on els teus desitjos es materialitzen per art de màgia, on les circumstàncies familiars o un cop de mala sort et poden portar molt lluny del que tu consideres coherent, però això no t'impedeix la possibilitat de lluitar pel que creus que és just. No és anarquista només qui pot, sinó qui vol i lluita per aconseguir-ho.

Amb això no volem dir que nosaltres no elogiem la tasca de qui està en una tribu urbana, és okupa i viu més allunyat de les urpes del sistema del que hem pogut aconseguir nosaltres a dia d'avui. Nosaltres -l'equip redactor-

també hem okupat, hem estat punks, i hem estat molt més independents del que som ara.

Però ha estat realment patètic veure com suposats companys (i diem suposats, perquè no oblidem que aquest ha estat un experiment a internet, on l'anonimat permet de tot) fins hi tot deien que aquest cartell defineix a un segment de la població que és blanc, heterosexual i alienat. Només faltava que ens diguessin el color de la seva roba interior. Ens acusaven de burgesos.

Què passa? que una negra lesbiana no pot tenir cotxe i afició al futbol?

No és una persona “normal”? Qui és el que encasella a la gent?

Així doncs, la constant d'aquesta minoria ferotge, passava per la trifulca pura i dura. Pel hateing que en diuen ara els “modernillos”. Per la crítica a la seva situació vital, aquella a la qual donaven per fet que la persona que responia a aquesta descripció ja li estava bé el seu estil de vida.

Quins imbècils! Jo estic en aquesta situació i us asseguro que no m'agrada. On es pensen que estan tots els anarquistes dels últims trenta anys? Es pensen que han canviat d'ideologia tots? Jo crec que no. Me'n trobo molts que ho són i no ho hauria dit mai.

Molts simplement han passat a ser un més que respon a la descripció del cartell. I repeteixo: No necessàriament per voluntat pròpia i la majoria lluiten en funció de les seves possibilitats. Uns més, d'altres menys, i d'altres gota.

Tampoc aquesta minoria ferotge s'ha dignat a dir: “doncs mira, un tipus de propaganda diferent al que estem acostumats”. Jo haig d'aguantar la propaganda clàssica d'autoconsum.

Sí, d'autoconsum! que és impossible que arribi més enllà del gueto, que carda por i que des del meu punt

de vista respon més a flipades d'adolescent que a una campanya racional d'expansió de l'ideari. La típica amb la foto d'una calavera, d'un tio cridant o un encaputxat tirant un còctel molotov, pixelada, repetida fins a la sacietat els últims 20, 30 o 80 anys (no oblidem la sobre-reutilització del cartellisme dels anys 30), i com a mínim no m'hi vaig cagant públicament quan en pengen per la xarxa. Prefereixo pensar que si els hi surt bé millor, però jo intento una altra via. Al cap del temps, ja veurem qui tenia raó o si tots dos anàvem errats.

El nostre cartell, al contrari del que han dit alguns, no reivindica “estic orgullós de respondre al clixé de persona normal”, aquest cartell pretén acostar-se a la població que TÉ PROBLEMES i els identifica com a tals. A aquella gent sense la qual és impossible una revolució real, doncs l'anarquisme ha de ser ideologia de masses i no d'avantguardes per ser factible.

Simplement era un toc d'atenció, un “ei! Em passa el mateix que a tu, però lluito. M'ajudes?”.

O identifiquem que cal un canvi radical en la nostra manera d'expressar-nos o tenim un problema greu de comunicació.

En cap moment s'ha pretés dir que hi hagi algú anormal, doncs això és el que assenyalen els massmedia i nosaltres simplement volíem trencar amb aquesta imatge. El que és anormal, és que s'identifiqui un anarquista amb un estereotip concret i que els propis anarquistes no afrontin les seves pròpies contradiccions com a un repte a superar i no com a arma per enclaustrar-se i diferenciar-se de qui li ha tocat viure de manera diferent.

En definitiva això és el que pretenem, però encara hi ha a qui se li assenyala la lluna (no se si hem apuntat bé) i prefereix mirar el dit.

L'observador . 25

26 . L'observador

bartolo el gras El masover de Cal Mut Home de poques paraules i menys amics.

Anarquista que es defineix a si mateix com “l'autèntic”, només alegra la cara quan es parla principalment d'anar a prendre l'aire... Al bar.

Opina que l'anarquisme està passant per una època de mindundis i mainada malcriada, però és optimista si es parla de fer la revolució sense comptar amb els de l'àrea metropolitana de Barcelona, als quals els considera uns nyicris amb poca feina.

L'observador . 27

Per on comencar?

ARTICULISTA CONVIDAT

P

otser aquest és el problema, que no hem començat. Que quasi no hi ha hagut una resposta llibertària o aquesta ha sigut la negació. Que hem viscut d’esquenes, no només a aquest fenomen, sinó en general al dia a dia de la societat.

Dona la sensació que hem estat més ocupats en discutir-nos en qui és l’autèntic revolucionari (ja sigui amb altres anarquistes o amb altres ideologies) en debats endogàmics, creant una identitat que sembla que està més ocupada en legitimar-se com a verdadera, que en treballar pel canvi social. En línies generals, no tenim cap estratègia definida, i no tenim cap capacitat comunicativa, d’anar més enllà del nostre missatge i intentar connectar amb la resta de gent no afí a les nostres maneres i llenguatges.

Un altre punt seria que sovint articulem el nostre pensament en la constant negació. Amb això em refereixo que massa cops ens centrem en la crítica i en el rebuig més que en l’alternativa, semblant que aquest fet a vegades domina la nostra propaganda i els nostres escrits. Els nostres mitjans haurien d’estar plens de propostes més enllà “d’estar en contra de”. Tant atomitzats estem que només podem estar criticant aquesta societat i no poder oferir alternatives?

28 . L'observador

Senyor/a X

I des d’aquesta perspectiva arribem al context actual de Catalunya. Crec que no hem sigut capaces de veure possibilitats per estendre la nostra praxi, en la línia de la negació que comentava abans.

Això es pot connectar amb l’actualitat. Trobem dintre del calaix de sastre que és “l’independentisme” tota una sèrie de discursos i pràctiques heterogènies que fins i tot s’enfronten. Crec que ha sigut un error analitzar aquest com un moviment totalment dirigit per la burgesia i descuidar certs processos que s’estan donant ara mateix.

Una temptativa d’anàlisi Del passat 9N se'n pot desprendre un moviment heterogeni que reclama poder votar quin model hauria de ser Catalunya. Continuar com ara (No), Un Estat Federal (Si-No), o un Estat Independent (Si-Si). Aquesta consulta és vista com un dret democràtic i serviria com una legitimització per a què les estructures polítiques treballin en aquest sentit, tot i que també hi ha veus que aposten (alhora) per un discurs més directe.

Ara mateix el govern de CIU està pinçat. Estem veient dubtes i com comencen a vacil·lar davant l’escenari polític. Com a partit burgès, tenen

por a saltar-se la legalitat al mateix temps que creixen les tensions internes. La historia moderna, ens demostra com la burgesia ha intentat anar de la mà del govern central per assegurar-se les butxaques. Molta gent diu que ells realment no són independentistes, i crec que tenen raó. O almenys tenen clar les seves prioritats per sobre qualsevol bandera, volen assegurar-se el poder econòmic.

Però en aquest sentit no podran controlar l’espai parlamentari.

Tenen por a anar més enllà amb l’anomenat procés, ja que ells no volen una confrontació real amb l’Estat central, situant-se en una posició on perden l’espai de conversa amb els detractors, i un possible i relatiu “lideratge” del procés entre la gent partidària de la consulta. Si a aquest escenari li sumem les seves polítiques neoliberals i repressives, l’enfonsament de CIU continua en la línia de les últimes eleccions que ells ja van anticipar. La condició del PP d’abandonar la consulta per a poder negociar no és una opció perquè serien desbordats.

Si CIU convoca unes eleccions plebiscitàries com a substitut de la consulta perdria poder, mentre que tardar a fer-ho podria augmentar encara més la seva caiguda. I aquest forat l’ompliria ERC majoritàriament. No conec fins a quin punt de desobediència (en els seus paràmetres) Esquerra està disposada a assumir, però segurament el conflicte entre el moviment ciutadà i el PP anirà augmentant progressivament amb la rotunda negativa de negociar.

No hem d’oblidar que en el pròxim any 2015 entraran al joc les eleccions generals i municipals, amb l’entrada de diferents candidatures municipalistes i creixement de les CUP, una continuació del descens del bipartidisme acabant amb la majoria Popular i la possible arribada de Podemos com a tercera força. En aquesta futura conjuntura, poden passar moltes coses, però segurament la majoria absoluta del PP s’acabarà.

També m’agradaria esmentar que una major força del catalanisme segurament generaria més moviment reaccionari, i essent el PP incapaç d’haver aturat aquest, ens hem de preparar per al creixement del feixisme. Recordem que aquest també s’està actualitzant en l'àmbit discursiu i pràctic, intentant sortir del seu propi gueto.

L’indepentisme com a moviment social L’independentisme, juntament amb el 15M (i el post-15M electoralista), han sigut un dels moviments socials de masses dels últims anys que més persones han mobilitzat. De la mateixa manera a l'interior d’aquests tenen en comú que conviuen moltes perspectives polítiques diferents. Però un element central és la seva perspectiva ciutadanista, cada moviment amb les seves particularitats.

En ressaltaria, a trets generals, els següents aspectes: Transversalisme: Potser a escala discursiva no tan marcat als moviments de les places (Som els de sota contra els de dalt, contra la casta, etc.) De totes maneres, per pura estadística, el gruix ha de ser de la classe treballadora o de la classe baixa-mitjana.

Una altra cosa és qui dirigeix Pacifisme: Ambos són moviments pacifistes. Penso que per trencar amb el capitalisme, tard o d’hora s’ha d’arribar a un conflicte violent per la (no tant) vella qüestió anomenada “guerra de classes”. Trencar amb Espanya, com he esmentat abans, també significa una reacció (feixista), i crec que sigui difícil que aquesta es divideixi per la via democràtica.

No està de menys recordar-ho.

Socialdemocràcia: Més o menys radical depenent de quins sectors.

S’exigeix un aprofundiment de la “democràcia” ja sigui per una nova llei electoral, llistes

obertes o una consulta. Per una altra banda s’exigeix una gestió pública dels serveis enfront al neoliberalisme, sense qüestionar d’arrel el capitalisme i proposar la col·lectivització dels mitjans de producció.

El perill de tot això és la seva integració en aparells Estatals, que reprodueixen les desigualtats en l'àmbit econòmic i en l'àmbit de presa de decisions. És la cultura del fals diàleg, ja que no es pot negociar amb qui té més poder perquè no estarà mai disposat a cedir-lo. Es prima la manifestació simbòlica envers la capacitat real i material de boicotejar al dominador i donar un cop sobre la taula en condicions menys desiguals.

Però això no és l’ànima del reformisme, i els anarquistes estem en contra d’això? Si, i no.

En comptes de criticar allò que no ens agrada i donarli l'esquena, criticar-ho de manera pedagògica i treballar per a la superació d’aquesta concepció, ja que molts cops podem arribar a pensar de manera semblant, però no utilitzem els mateixos termes, aportant una perspectiva revolucionaria.

Construir un moviment amb consciència de classe, no és fàcil gràcies a l'hegemonia cultural hiperindividualista a la que estem sotmesos. Amb el transcurs del temps és possible que els posicionaments es vagin fent més nítids, ja que en l'àmbit polític els burgesos intentaran pactar i les retallades i la crisi aniran continuant, amb la possibilitat d’oferir escenaris per a radicalitzar un moviment de classe.

En la meva opinió, per a superar la socialdemocràcia, hi ha dues vies: hem de construir estructures pròpies de les oprimides. Ja siguin assemblees populars municipals (amb estructures de democràcia directa ben definides, per evitar la dictadura de la informalitat i també les burocràcies) sindicats de classe, cooperatives, grups feministes, casals, ateneus, espais d’oci alternatius, ocupacions en massa d'habitatges... No deixen de ser

L'observador . 29

propostes que ja portem a terme amb major o menor èxit, però enxarxades en un projecte comú (que no homogeni). Així potser podrem construir una autonomia per combatre el seu domini.

Per una altra banda no hem d’oblidar també defensar allò que es paga amb els nostres impostos i que no ens deixen gestionar, parlant dels serveis públics. Òbviament estan dissenyats dintre d’una lògica de reproducció capitalista, però la qüestió és caminar cap a la col·lectivització d’aquests i no deixar-los en mans neoliberals.

(4,5,6) Si les revolucionaries (en general) no donem un contingut de transformació radical a llarg termini (perquè avui en dia la revolució és impensable) a les

30 . L'observador

perspectives “reformistes” que tan a vegades ens agrada criticar, difícilment aquestes aniran més enllà. Potser no és tan agradable o radical demanar que les treballadores necessiten 10 minuts més de descans, però si no tenim capacitat de canviar el nostre dia a dia més immediat, no crec que puguem fer-ho a gran escala. I aquesta visió juntament amb altres propostes que potser si podem plantejar-les, podrem anar colant somnis de canvi més enllà de realitzar manifestacions i peticions als polítics de torn.

Potser un dia som capaces de prendre i fer, en comptes de demanar i esperar.

Una ratlla per recordar Veiem que tothom està movent

fitxa. I les i els anarquistes? Com moltes sabeu, l’11 de Setembre va haver-hi una acció que va unir la V amb una ratlla, per convertirla en una A. L’acció va suscitar tant elogis com crítiques, però sobretot (almenys per a mi, i segurament per a moltes persones) va posar a la taula un debat, i amb això ja ho agraeixo. Ens fa falta capacitat d’anàlisi, d’estratègia i de generar propostes. Amb tot això no dic que sigui fàcil, però si alguna cosa és certa és que arribem tard.

Però això seria fer assumpcions a una pregunta. Com a anarquistes tenim o podem aportar alguna cosa a tot això? El nacionalisme no era sinònim de feixisme?

Jo opino que sí, que podem aportar una perspectiva llibertaria amb un objectiu emancipador. No es tracta de reescriure el nostre

passat i pujar-nos al seu carro i dir que hem sigut independentistes tota la vida, sinó que la gent que està pujat a un moviment determinat miri per altres vies.

Si la paraula democràcia és un mot en constant disputa per a legitimar les diferents accions dels diferents actors polítics, el mateix passa amb la independència. Perquè no és la mateixa independència la que volen CIU o les CUP. Nosaltres podem plantejar la nostra pròpia, la nostra pròpia via, la llibertària.

De fet, tot aquest escenari té una mica de component llibertari.

No, no vull calçar-ho ara tot i dir que són anarquistes, sinó simplement que una sèrie de gent creu que la seva voluntat ha de ser expressada i materialitzada, alhora que s’està plantejant la

desobediència. La segona part potser no ens agrada tant, ja que es vol legitimar unes estructures representatives i estatals. Però potser seria necessari fer una mica de pedagogia en comptes de girar l’esquena.

Alguns aclariments i interrogants No entenc que si l’anarquisme és tradicionalment federalista, perquè es suposa un àmbit ibèric de manera predeterminada en les projeccions organitzatives fins i tot quan no hi ha grups dintre de Portugal de les diferents organitzacions que es reclamen com a tal (I algú ha preguntat als portuguesos?) No és això una forma de nacionalisme encobert? (que a sobre s’utilitza per criticar un altre). Jo no parteixo de territoris estancs i definits, així que en un context on un sector important de la població posa aquesta qüestió sobre la taula, alguna cosa s’ha de fer. No sé si mitjançant una votació que guanyes per un determinat percentatge de vots seria el mecanisme per fer efectiu el federalisme, però el cert és que hem de buscar-ne un. I si després Tarragona és vol independitzar i Vall d’Aran es vol unir a Colòmbia, endavant.

Respecte a la dimensió cultural, estic en contra de qualsevol organització social (sigui un Estat o no) essencialista. Dintre d’un territori, les diferents cultures han de tindre cabuda, en un marc de respecte i no dominació. Per una altra banda, podem observar que dintre de qualsevol moviment nacionalista existeix un model cultural concret: ara mateix s’està venent la catalanitat com una cultura pacífica, de consens i integradora. No cal que m’estengui a parlar de CIEs, classes socials, mossos d’esquadra i etc.

En aquest sentit sóc partidari a favor d’un moviment multicultural, de classe. Ara que s’està parlant de la dicotomia “espanyol vs català”

podríem veure que la dominació que potser que s’accentua més, és una altra “blanc vs immigrant” (tothom sap que els Europeus i Occidentals que vénen de fora no són anomenats immigrants). En aquest sentit cal treballar amb què el problema no és la gent que se sent espanyola, si no l’Estat espanyol de la mateixa manera que també ho seria un eventual Estat català.

-Para el carro, el que la gent està demanant no és un Estat propi?Una temptativa de discurs i posicionament Doncs sí. Llavors les i els anarquistes no hauríem de pintar res. A menys que siguem hàbils.

Es pot veure que es demana un Estat propi, però també una descentralització i que la voluntat popular pugui ser exercida a través d’una votació.

Podem recordar que els Estats són enemics d’aquests factors i que hem de construir les nostres pròpies institucions.

Es pot veure una baralla entre espanyols i catalans. Però hem de recordar que els mateixos problemes que sofreixen els habitants de Catalunya, són els mateixos que sofreixen a la resta de l’Estat. Es pot veure com un moviment dirigit per burgesos.

Fins que un dia potser es planteja una vaga general recordant que no volem amos de cap tipus...

Ara mateix és un moment de conflicte que no hauríem de desaprofitar. Debatem-ho, posicionem-nos i avancem cap a la construcció d’eines alliberadores.

Perquè recordem, que s’està plantejant desobediència a la recerca de llibertat. Hem de ser crítics amb tot això i explicar què és el que les i els anarquistes entenem per llibertat, mai en clau evangelista i mirant per sobre les espatlles. Potser així ens adonem que tenim més en comú del que pensem, perquè sense el comú, no hi ha comunitat, no hi ha anarquia.

I per si no queda clar, cap pacte amb la burgesia.

L'observador . 31

32 . L'observador

POL ACRE El becari de Cal Marcs Ideològicament assilvestrat, i assenyalat amb el dit en altres ambients, Pol Acre ha decidit provar sort entre els anarquistes.

De moment ocupa plaça de becari dins del grup d'afinitat, i està vetat el seu accés a les reunions importants: les que hi ha vermut, que són, evidentment, les de la gent civilitzada.

L'observador . 33

COoperar Cooperar és sembrar la consciència col·lectiva, el colze a colze, la quotidianitat del dia a dia sense líders, sense jerarquies.

Cooperar és l'organització horitzontal, És arraconar el singular per potenciar el plural; és ser part del tot: de l'arrel al brot, és la revolució integral.

Cooperar és perpetuar l'ajuda mútua, és compartir sense competir, és posar sense imposar, és no renunciar.

Cooperar és aixoplugar-se sota el mateix paraigua, formar part de les mil gotes de pluja que alimenten l'arbre.

I caure, i alçar-se.

Cooperar és entendre que la teva llibertat comença on acaba la de l'altre. És ser orquestra, sense director; és la peça a peça de l'autogestió.

Remar plegats en la mateixa direcció.

Cooperar és assecar en les seves fonts el capitalisme dominador. És l'obra que s'amaga darrera el teló.

Cooperar és la praxis; la teoria feta acció.

Cooperar és teixir complicitats, compartir malsons i esperances. és parlar de tu a tu, entre nosaltres, per superar plegats tots els obstacles, i oracles.

Defensar junts drets com la sanitat, l'educació o l'habitatge És fer, i ser, xarxa; ser imPAHrables.

Cooperar és no tancar-se, superar sectarismes, enterrar personalismes, és ensorrar plegats les torres més altes, estúpides fronteres i fins i tot la plusvàlua.

-O què us pensaveu?- ingenus de vosaltres.

Cooperar és el nostre consens, i no el vostre pacte.

Pol Acre

34 . L'observador

RAP/PresSio: Repressió: [1418; del ll. repressio, -onis, íd.] 2 PS Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics, per tal de mantenir una situació determinada.

La repressió garrotxina, que no colpeja, però adoctrina, la pseudociència s'inventa la medecina: dosis d'egoisme, murs invisibles que ens tapen la retina. Imagina't quina és la teva solidaritat si no saps ni el nom de la veïna.

Olot ciutat carlina, qui no té feina el gat pentina, Però tranquils que per això aquí tenim la policia.

Sota el paraigües del civisme plouen multes selectives, i ara amb càmares vigilaran que no la lies.

Tenim ulls buidats, i ventres farts; i n'estem cansats de ser sensats.

I ho saps. Som la melodia de l'advertència, la simfonia de la dissidència.

Tenim, cíclicament, joves absolts acusats d'absurdes condemnes, de falses imprudències, joves lluitadors que alimenten les vostres pors; i els nostres cors.

-No et moguis – diuen – o no sortiràs a la foto.

Udola el reformisme, intentant vendre'ns la moto.

Però, feu fàstic! Pactant a traïdoria per intentar cremar un neumàtic amb mossos de bon rollo, que només compleixen ordres mentres “munipes” de secreta ens acusen de desordres.

Serem el vostre malson, i el pitjor de tots els monstres, Serem menú complet: primer, segon i postres.

Ostres, i hòsties. I corregudes i escapades, plantant-vos cara a cada nova bufatada, les majors cotes de llibertat solen ser a la matinada.

La vostra opulència alimenta la resitència, ja no hi ha palaus, però teniu segona residència, no és una amenaça, tan sols és una advertència.

Pol Acre

L'observador . 35

Poema escrit per ser dit però, sobretot, per ser fet Lluitar, boixar i no doldre's ni acatar.

I esdevenir. I sí, desobeir.

Carles Rebassa I sí, desobeir, per viure, per no fugir, per fer caure els mites, per ajuntar-nos, per dir que sí, que ara volem desobeir, contra farsants, lladres, senyors, banquers, polítics, estafadors, diem que sí, que ara volem desobeir, i aturar els parlaments, ocupar les places, bloquejar els trens, prendre les caixes, estar amb la gent, salvant les cases, trencant el setge, sent tan present, ser tan nosaltres, sent imparables, diem que sí, que som aquí, i allà també hi érem, i ara encara hi som, amb mil raons, contra els culpables legisladors, merda de gàngsters, putes mordaces, il·lustres prohoms de la cultura de l'obediència i la submissió, i que encara sort, que només diem desobeir, i no agafa una arma, empunya la forca, encén un bon foc, que baixa la turba dels qui no tenen por que baixa la turba dels qui no tenen por, que us ha arribat l'hora, que comenci el joc.

David Caño

Llegit a l'Aula Magna de la Universitat de Barcelona en la presentació de la campanya Desobediència 2014

36 . L'observador

L'observador . 37

38 . L'observador

carme lita La pubilla de Capsec Recentment arribada al grup d'afinitat anarquista, no sabem quina ideologia té exactament, però per no ser sectaris ho hem acceptat.

De fet, si és llibertària perfecte, i si no, doncs les coses cauran pel seu propi pes. Per allò de qui va amb un coix...

En tot cas, afirma que sap escriure millor que la majoria de nosaltres, que feia falta algú de nivell per arreglar aquesta publicació de merda i tal i tal. És clar que té poca paciència i no accepta un no per resposta (motiu pel qual pot ser que no hi hagi hagut massa debat per la seva entrada al grup).

Diu ser membre de la Dalla a l'hombra, i que davant els dubtes que tenim sobre el seu bagatge ideològic, si volem ens ho explica d'una altra manera... No fa falta.

L'observador . 39

EL NOSTRE HEROI A

El de Ca la Filo

quell personatge que tots coneixem, sota diferents rostres, però sempre present a les nostres vides. Pessimista, de bocassa aguerrida, que et mira per sobre l'espatlla, que tot ho sap i que tot ho arreglaria d'un sol cop de puny. Segur que a tots ens ve una cara al

cap.

Doncs bé, ell, el nostre Heracles, té la raó absoluta, sap que tot és una merda, però quan arriba una vaga, és el primer de dir: “jo en faria, però no servirà de res perquè els altres no en faran. Estan massa acollonits”.

Quan es destapa un cas de corrupció, és el primer de cagar-se en el polític de torn. Però ell, el nostre timbaler del Bruc, és incapaç de plantejar-se lluitar per un sistema diferent on no calgui que ens representin partits polítics o institucions allunyades del poble... “perquè ningú fa res! Tot està podrit!”, exclama. A les següents eleccions anirà a votar i a delegar la seva responsabilitat.

Quan algú es mou, ja sigui al lloc de treball plantejant reivindicacions, ja sigui al carrer manifestant-se, ocupant pisos pels desnonats, etc. ell, el nostre far d'occident, sentencia que són uns perroflautes, o uns cap calents que faran que ens rebaixin el sou. Ell és el puntal de l'empresa, i els drets que té, se'ls ha guanyat solet. “I els que han perdut la casa, és perquè s'han emmerdat sols amb les hipoteques!” és el seu comentari gravat a ferro roent. Possiblement poc abans de perdre la feina en un Expedient de Regulació d'Ocupació o en un acomiadament “objectiu”. I ai! poc abans de perdre la casa per impagament. Llavors, la culpa serà del sindicalistes d'aquell sindicat en el qual mai va participar i que no han fet prou per garantir els drets al lloc de treball, doncs les normes que han posat aquells polítics als que ell va votar, han beneficiat a la patronal i als banquers amb els quals va signar una hipoteca comptant amb el que cobrava fent hores extres en temps de vaques grasses.

La seva arena de lluita, el seu tatami, on el nostre gladiador se sent còmode, és la sobretaula del diumenge i el bar. En mig d'aquestes tertúlies, amb la seva copa a la mà, bramant en masses ocasions, és el més valent. Els demés no saben res!

Ferm, decidit, aguerrit i guia impertorbable, ell, el nostre Quixot, amb la seva ment privilegiada i la seva infal·libilitat. Amb la seguretat del que tot ho ha viscut, i amb la seva capacitat per estar per sobre del bé i del mal, no sap que és el major dels nostres problemes per revertir la situació d'injustícia social actual. Al capdavall, el nostre heroi, és incapaç de fer res.

40 . L'observador

Ens hauríem de fer del PSC. Seria fàcil ocupar càrrecs importants... no hi ha ningú ja...

L'observador . 41

Anarquisme, Marxisme i Nació Els orígens d'un problema actual

La Pubilla de Capsec + Pol Acre

A

l’Europa de l’últim terç del segle XIX i començaments del segle XX el nacionalisme es va transformar en un fenomen de masses i el concepte de nació es va convertir en la força mobilitzadora clau de l’escenari polític europeu. El xoc d’aquest nou plantejament i la seva convivència amb el socialisme i l’anarquisme va generar moltes controvèrsies dins el moviment obrer. Des dels seus orígens, ha estat un tema polèmic que ha creat, i continua creant encara, profunds recels i incomoditats entre socialistes i anarquistes d’arreu del món.

Tradicionalment, la sentència: “Els obrers no tenen pàtria” del Manifest Comunista de 1848 ha estat interpretada majoritàriament en el seu sentit literal i, en conseqüència, durant molt temps, va imperar la idea que pel marxisme “la qüestió nacional” era un tema secundari que es resoldria quan la qüestió social es solucionés. Tanmateix, si s’aprofundeix una mica es fa evident que aquest tòpic, que és la versió més divulgada, s’ha de matisar. Marx i Engels no van abordar la qüestió de les nacionalitats teòricament sinó de forma empírica. El seu punt de vista era pràctic.

Així, per exemple, van defensar el nacionalisme irlandès perquè tenia una base popular però, foren

42 . L'observador

contraris al nacionalisme polonès pel fet que era reaccionari. Per tant, no va existir mai un model teòric propi i general sobre el fet nacional, ben al contrari: es donava suport o es refusaven els diferents processos d’afirmació nacional segons un oportunisme i un tactisme impecables.

En el cas de l’anarquisme ha succeït el mateix: indefinició teòrica i posicionament a favor o en contra depenent del cas. Bakunin i Proudhon van decidir en diferents casos i moments donar la mà a moviments naciona-listes. Bakunin, per exemple publicà el treball “ Pàtria i Nacionalitat” on afirmava que: “Em sento sempre i sincerament el patriota de totes les pàtries oprimides. [...] Una pàtria representa el dret inqüestionable i sagrat de cada home, de cada grup humà, associació, comuna, regió i nació a viure, sentir, pensar, desitjar i actuar a la seva pròpia manera.”

A més, en casos excepcionals, com fou la Primera Guerra Mundial, personalitats de la talla de Kropotkin, Jean Greve o Paul Reclus van signar el Manifest dels 16, que postulava el suport de l’anarquisme internacional a la Triple Entesa contra els Imperis

Centrals. En aquest sentit, cal fer una menció especial als debats que van anar sorgint en llocs com ÀustriaHongria, l’Imperi Rus, o Catalunya on el problema de les nacionalitats era encara més candent. En aquestes zones van anar sorgint teoritzacions pròpies. Kautsky, socialista de l’Imperi Austrohongarès, va apuntar que la nació era un fet cultural determinat històricament pel capitalisme i que, per tant, no es podia reconèixer la diversitat nacional. Rosa Luxemburg, Guesde i Plejanov van compartir aquesta mateixa idea, advocant “per un internacionalisme proletari”. Ara bé, en contra d’aquesta visió internacionalista, Otto Bauer i Karl Renner, afirmaren que existien dos nivells d’identitat: el de classe i el nacional. Segons la seva tesi, la nació no era un producte burgès sinó que era la burgesia que se n’havia apropiat i, per tant, el que calia era tornar-la a fer obrera. Estaven d’acord amb Kautsky en què el proletariat havia de lluitar per la possessió d’una cultura internacional però, insistien en que aquesta cultura no podia ser una abstracció, que havia de ser un element internacional de diverses cultures nacionals. Als obrers se’ls havia robat la identitat nacional i aquesta sols es podria recuperar quan s’assolís la igualtat de classes amb un lligam no de sang, sinó de treball, oci i cultura. Per això, defensaven un sistema multinacional.

Pel que fa a Catalunya, a inicis de segle XX un grup de pensadors anarquistes Víctor Foch, Pau Bo i Frederic Pujolà, també van començar a reivindicar la catalanitat llibertària des de la revista Tramuntana.

Des del seu punt de vista, no era cert que Catalunya ni la catalanitat fossin una cosa exclusivament de la burgesia: “No es la Cataluña de los poderosos, nuestra Cataluña, Cataluña es para nosotros un ideal de completa liberación y no es entre los poderosos donde la libertad se encuentara. Nuestro amor a la tierra catalana no nace por la grandeza de su pasado. Escribimos en catalán, amamos Cataluña porque queremos hacerla más libre para el hombre libre. No la queremos sujeta a ningún yugo extraño, pero tampoco queremos que ninguna tiranía sujete Cataluña. (...) Queremos hacer de Cataluña la patria ideal, que el desheredado la sienta como verdadera patria suya, donde la tierra que culvie sea su tierra, donde su esfuerzo sea solo para su obra, donde el pan que amase sea su pan.” (Victor Foch “La Nostra Catalunya” Tramuntana, 1913) Així mateix, argumentaven que el nacionalisme no era una agressió cap als altres pobles, que el problema social era el mateix i que la seva solució era l’emancipació del proletariat; però que els procediments per assolir aquesta llibertat variaven segons les característiques pròpies de cada poble, i ells volien adaptar la revolució a les necessitats del poble de Catalunya.

De la mateixa manera, Frederico Urales, des de La Revista Blanca, es va fer eco del despertar nacional català. L’1 de gener de 1905 va reproduir un article Salvador Gibert titulat “ Nacionalistasanarquistas” fent apologia dels dos termes, el qual es va acompanyar d’un article de Garden de to similar (el juliol d’aquell mateix any). Defensava que, tot i que els dos temes eren aparentment contradictoris i difícilment conciliables, calia reconèixer que les aspiracions i els ideals que integraven el moviment nacionalista de Catalunya no es distanciaven tant dels llibertaris. I és que el que els catalans reclamaven era el dret de tots els pobles a tenir una personalitat dife-renciada i el de regir-se per sí mateixos. Unes premisses que els llibertaris no podien menysprear ja que negaven l’estructura dels estats moderns, la dels organismes polítics artificials i els privilegis d’uns per sobre els altres. Per això, considerava que els ideals nacionalistes eren una via per assolir, també, l’emancipació social dels individus: “son muchos los que trabajan decididamente para que florezcan en la conciencia popular los ideales naciona-listas, seguros de que realizan labor emancipadora”.

En aquesta mateixa època poetes i dramaturgs anarquistes obrers van publicar en català i van defensar certs trets identitaris: Llunas, Canibell, Gomis, Guanyavents, Pellicer, Paraire, etc. Però, potser el més destacat són algunes de les manifestacions que, al seu moment, van realitzar líders de la CNT com Salvador Seguí, Joan García Oliver o Joan Peiró. Del primer es recorda sobretot el míting que a pronunciar el 12 de gener de 1919, en el qual va dir que no volia que Catalunya fos una colònia, que volia que fos un poble lliure conscient i ben administrat. De Garcia Oliver, sols cal recordar que va lluitar conjuntament amb el Comitè d’Estat Català que presidia Macià per veure les seves vinculacions amb el catalanisme republicà. Per la seva banda, Peiró considerava el marc d’actuació català com l’àmbit més natural pels que formaven part de la CNT. En definitiva, aquest recorregut històric, que podriem continuar, ens demostra que el nacionalisme no és sols fruit de la tasca central articulada pels estats sinó que el poble, la classe treballadora, hi té sempre un paper protagonista. Anarquistes i socialistes d’arreu han teoritzat al respecte. Per tant, davant la conjuntura actual, no hem de deixar perdre l’oportunitat de fer sentir la veu del carrer. Deixarem que la burgesia torni a robar la nostra identitat com a poble? Que es faci seva la independència de Catalunya?

Que decideixi quines seran les tradicions, la història i els personatges als quals rememorar i homenatjar? O bé reivindicarem la catalanitat del poble, les tradicions republicanes, socialistes i anarquistes que formen part de la nostra identitat col·lectiva?

L'observador . 43

La senyora Rita

Boardwalk Empire al s.

XXI

o de perquè la resposta no està en les institucions actuals

C

onstantment es parla en l'enorme reguitzell de mitjans comunicació de masses, mass media, sobre la democràcia. I no és d'estranyar, vivim moments importants. Per aquelles que hem estat amants de la història i el fet social, però també pels que sempre ens hem enlluernat amb les lluites del passat, el present s'ha entestat en fer-nos viure moments de canvi. Potser no viurem aquelles revolucions convulses de la història (no se sap), però el que ja sí se sap a dia d'avui, és que estem vivint un canvi estructural del model social.

Arrel d'aquest fet, amb més o menys consciència de la seva transcendència, aquests mass media no fan més que parlar de la democràcia portant experts en ciències socials, politologia, economia, o simples opinadors. D'entrada veuen que s'ha produït un cisma entre “la població” i “la classe” política, a partir d'aquí, en molts casos, els diagnòstics, i més encara, les vies de solució que comenten, són desafortunats i tremendament limitats. Analitzen i tornen a analitzar però sempre emprant categories i elements d'anàlisi que no són vàlids, impedint-los arribar al quid de la qüestió, posant en evidència que la realitat els supera i que el fet social està per davant de les pròpies eines analítiques.

El que no entenen aquesta “elit” d'experts és que la solució, avui per avui, no sembla que passi per les institucions polítiques hereves de la revolució francesa i la instauració del parlamentarisme. De fet, un dels nivells de la crisi actual, és el dubte que hi ha sobre la idoneïtat de les institucions actuals, o el propi model polític i econòmic. Aquests analistes tracten la democràcia parlamentària com

44 . L'observador

l'expressió democràtica per excel·lència, però entre les persones, aquest principi es troba en descrèdit.

D'on surt tal afirmació? En quin moment i per què es creu que aquest sistema polític i econòmic pot ser just, paritari i la màxima expressió del concepte democràcia o de justícia social?

Ara bé, davant d'aquesta situació, sembla haver-hi una dissociació entre el sentir general “del ningú no ens representa” amb el fet democràtic, de tal manera, que de forma generalitzada no es creu en les institucions polítiques actuals, però alhora hi ha la creença que la democràcia és parlamentarisme.

Aquesta contradicció posa en evidència la manca absoluta de coneixement d'altres referents i d'altres models polítics i socials.

Caldria fer una bona tasca de demostrar que des dels seus inicis, aquest sistema polític i econòmic ha funcionat de la mateixa manera que ho fa actualment, mostrant quin segment de la població era “el ciutadà”, quin ha estat sempre el perfil dels polítics i els partits, quins han estat els motors del canvi social, de les millores en infraestructures o, fins i tot, que se'ns donés una millor educació a la gent de baix.

Aleshores ens trobem la sorpresa: resulta que no hi ha cap exemple que compleixi amb aquesta teoria igualitària que se li pressuposa a sistema polític i social actual. Mirem enrere, i veiem que les línies de tren, les millores en infraestructures, les desamortitzacions dels privats i comunals, com tants altres exemples, ens mostren que aquestes decisions sempre han respost a les necessitats dels poders econòmics de cada moment, i encara més, descobrim, que les propietats públiques de forma sistemàtica s'han concessionat a la gestió privada, per treure'n “més rendiment per l'economia del país”. I llavors, una altra sorpresa- o potser una nova pregunta??- qui és el país i per què necessita segons quines coses? Nosaltres necessitem un AVE o el corredor del Mediterrani ? Els nostres avantpassats necessitaven augmentar la mobilitat perquè creixés el rendiment econòmic del país? O potser eren les necessitats de les elits, de la mateixa manera que ho són avui?

Quins són els mecanismes per la creació de les polítiques socials i de gestió del territori?

Aquesta visita al procés des del passat a l'actualitat ens mostra que el que avui coneixem com lobbys de pressió, que abans eren les persones influents, sempre han existit i són qui finalment decideix realment en l'exercici de la política. Últimament he pogut gaudir d'una sèrie que exemplifica de forma clara com ha funcionat i funciona el que avui es coneix per política, és a dir, el model actual de gestió política i econòmica. Aquesta sèrie és Boardwalk Empire.

Molt recomanable i quasi un manual de funcionament de la política liberal (la actual parlamentària arreu). La sèrie s'ambienta en els anys vint als Estats Units, però potser perquè la veiem amb els ulls del context d'avui, es revela d'allò més interessant com mirall i reflex dels nostres dies. De forma fina i elegant, ens mostra el funcionament intern de licitacions, re qualificacions de terrenys, atorgament o no de drets, i una llarga llista d'accions polítiques i econòmiques que formen part, també avui, del dia a dia polític. Potser algú la veu i no comparteix l'anàlisi aquí exposat, però, potser pel context actual, es revela d'allò més actual en el reflex del funcionament de l'aparell polític.

Veient que la corruptela, i les metodologies de la praxis política dominant són, en sí mateixes, respostes a interessos privats, i per tant, molt allunyades de la idea de donar resposta a les necessitats socials reals, ha arribat l'hora d'apostar per la construcció d'altres maneres de fer i entendre allò polític.

L'observador . 45

46 . L'observador

L'observador . 47

48 . L'observador

el nano gudai Col·laborador interessat Després de la caiguda de la ciutat d'Ho Chi Minh el nostre heroi, el Nano Gudai, es va quedar a l'atur, com a molts altres mercenaris.

Empès per un deute amb la màfia txetxena que ara no ve al cas, ha hagut d'exercir múltiples oficis: mamporrero d'elefants a l'Índia, callista de la Duquessa d'Alba, doble de Jordi Pujol en les escenes perilloses...

Actualment és cambrer de les CUP a jornada completa, i ho complementa amb una imbecil.litat molt profunda.

L'observador . 49

e Escepticisme, però no passivitat

e

50 . L'observador

N

o creiem que l'actual procés que està portant a terme una bona part de la ciutadania de Catalunya acabi desembocant en una ruptura real amb el Sistema imperant que hem conegut fins ara, donat que la correlació de forces dintre del mateix moviment independentista en general està clarament escorat cap a posicionaments conservadors, que per altra banda és el corrent àmpliament dominant dins les estructures de l'interclassista Assemblea Nacional Catalana (ANC).

Les opcions dins i fora d'aquesta, suposadament més socials, es veuen incapaces de combatre eficientment per invertir-lo a curt o mig plaç (creiem que aquestes últimes tendiran a prioritzar el “poder votar” en detriment de posicionaments més socials). Aquest conjunt de persones i associacions vinculades a l'ANC, és qui realment empeny al govern de CIU i a la major part de l'oposició parlamentària cap a un intent de secessió. No és cap secret que per si sols, els partits parlamentaris no se l'haurien plantejat mai seriosament.

També ens agradaria assenyalar, que la gran massa de persones que ha donat suport al vot pel Sí/Sí a la consulta que s'ha realitzat el N9, són independentistes d'última hora i en podríem dir “de costellada”, doncs és una part de la societat que sempre ha restat apàtica davant les diferents problemàtiques socials, i que en la seva majoria, ni tan sols en un moment de notable efervescència social a causa de les retallades, ha fet absolutament res i ha estat espectador més o menys crític, però netament passiu.

Aquest gran segment social en cap cas està disposat a un conflicte real que vagi més enllà del Twitter o del Facebook. És a dir, que ni es planteja un canvi profund i radical del pacte social, i molt menys està disposat a trepitjar el carrer per defensar idees de radicalitat democràtica que puguin suposar-li un esforç o un perill físic més enllà de poder-se fer una “selfie” per poder dir a les sobretaules “jo hi vaig ser”. Aquest ampli segment de gent, és el que, o li donen servit els passos que ha de fer en safata de plata des de les institucions o no mourà un dit per molts de cop de puny que es doni al pit quan diu el que pensa a la terrassa del bar. I amb aquests vímets, no farem pas coves els que hi estem implicats des de punts de vista anarquistes o de revolució social en un sentit ampli del concepte. Per

tant, no preveiem un trencament amb l'Estat, ni una transformació radical del pacte social que estableix les normes de convivència, doncs per assolir tals fites, ens cal una massa social àmplia que no estigui guiada per una entitat interclassista i paternalista com és l'ANC, la qual no té ni un sol document públic que es plantegi res mínimament definible com a rupturista. És per això, que nosaltres creiem que per l'única cosa útil que pot acabar resultant aquest procés en cas de reeixir, és per protegir el fet cultural que ens és comú als habitants d'aquestes contrades i que tant s'ha vist atacat des de les institucions Estatals per intentar cohesionar millor als seus subjugats, i així minimitzar els possibles perills de desestabilització interna que es poden derivar de diferents identitats culturals dintre el territori que aquestes abasten.

Des de l'anarquisme, no podem romandre un cop més aliens a aquest fet amb l'argument que d'aquest procés només en pot resultar la creació d'un nou estat, ja que la passivitat o indolència davant de la situació actual, pel que fa a les agressions culturals contra tot el que soni a català (cultura aquesta composta de la confluència amb moltes altres a les que també hem de donar suport com a anarquistes si en un futur es veuen igualment agredides) des de les institucions estatals, ens conduiria a ser en certa mesura còmplices de les mateixes. També hem d'assenyalar que massa sovint des del moviment llibertari s'ha posat l'accent als perills d'un possible procés independentista, però molt poques vegades s'ha donat suport a iniciatives que condemnin les accions del ministre de torn que clarament intenta anorrear aspectes culturals que ens són comuns i reconeguts com a propis per la majoria de catalans. I evidentment sabem que des de la immensa majoria de l'anarquisme no s'està a favor d'aquests atacs, com tampoc s'està a favor de les fronteres i es dona suport a la lliure associació de pobles o d'individus, però potser ens faríem entendre una mica més davant la massa social que defensa des de punts més rupturistes el fet independentista si a vegades ho féssim visible a través del nostre ampli ventall de reivindicacions. En últim cas, això només podria derivar en el creixement social de l'anarquisme o com a mínim en la radicalització de les reivindicacions dins del conflicte actual.

L'observador . 51

a n u i e c i e l b o m p a e t h t t n k e c g Fu a la a c mi El Nano Gudai

D

'uns anys cap aquí -tot i que també es donaven casos abans- s'han multiplicat les agressions policials i la virulència d'aquestes contra la ciutadania.

En un context de crisi i de cada vegada més massives protestes socials la impunitat policial no ha fet més que augmentar. Un bon exemple el podem trobar en aquest passat 1 de maig i els dies anteriors on els mossos d'esquadra van ser els veritables protagonistes de les accions de protesta encapsulant-les amb centenars d'agents i mantenint actituds provocatives de cara als i les manifestants.

També són nombroses les ocasions en què s'ha pogut demostrar amb testimonis gràfics i audiovisuals que la policia de paisà és l'iniciadora de molts dels disturbis i conflictes que tenen lloc a les manifestacions. En això els mossos són grans especialistes.

Fins aquí res de nou, la policia comet abusos de poder, du a terme els desnonaments, buida els ulls de la gent... es comporten com s'ha d'esperar de la policia, com uns autèntics psicòpates.

El que em fa més gràcia és veure la gent que encara té alguna mena d'esperança en els cossos policials i en les seves funcions. Demanant en una manifestació que s'uneixin al poble i deixin de reprimir-nos.

Idiotes! La policia no està formada per éssers humans, són robots sense consciència ni principis ni valors. Estúpids uniformats que fan la seva feina, ni més ni menys.

El problema aquí no és que la policia no canvii la seva actitud és que la gent cregui que l'hauria de canviar. La policia no ha de canviar res, no pot canviar, ha estat creada per fer el que fa. Mai es posarà al costat del poble, l'únic que pot fer de profit és desaparèixer de la faç de la terra d'una vegada per totes. De tots i totes depèn.

52 . L'observador

L'observador . 53

54 . L'observador

[Regeneració sistèmica] - L'hereu de Ca la Filo -

A

mb la irrupció a l'escena política de Podemos i el messianisme que porta aparellat (típic de qualsevol partit marxista), doncs no oblidem que aquest partit no surt de base, sinó que és de laboratori, amb una vanguarda d'intel·lectuals que saben apropiar-se del discurs del 15M per tal de pujar a la palestra, es produeix una nova revitalització del sistema parlamentari que fins fa quatre dies teníem defenestrat entre gran part de l'opinió pública a tot l'Estat.

L'aparició d'aquests partits que recullen el descontentament popular, era la crònica d'una mort anunciada. En tot cas, ja estàvem avisats. A Catalunya ja en teníem precedents com la CUP, encara que en aquest cas no partia d'unes elits directives, com així és en el cas del Procés Constituent, sinó d'unes bases municipalistes, i per tant, populars, no plenament llibertàries entre altres coses pel seu interclassisme, però sí més

pròximes al nostre ideal que la versió espanyola de Podemos, que igual que aquesta, s'ha nodrit en gran part de l'esclat i l'energia del 15M barrejat amb el procés sobiranista.

Més enllà de la típica crítica que podríem fer a un sistema parlamentari parit per la burgesia als inicis de la industrialització capitalista, que està pensat per restar al servei d'aquesta i no pas per garantir la millora de les aspiracions populars i molt menys per ser una eina útil per a l'emancipació revolucionària, els anarquistes hem de fer una profunda autocrítica, doncs no hem sabut aprofitar l'assumpció de plantejaments propis per part de gran part de la població (assemblearisme, horitzontalitat, radicalitat democràtica...) en gran mesura per la nostra inoperància a l'hora de tenir una eina útil que ens faci visibles i sobretot creïbles per a la resta de la població, que tot i haver experimentat

un creixement pel que fa a pensament crític contra el Sistema imperant, i que nosaltres hauríem d'estar potenciant, no s'acaba de plantejar la ruptura amb el mateix a causa de la indefensió apresa. Això és, la idea de que hi ha coses que són impossibles o que no es poden canviar.

Indefensió aquesta, inculcada ja de bon principi a l'escola, perpetuada després a través dels mass media i que tant bé definia La colectividad en un article titulat “La revolución será copernicana o no será” al web Regeneracionlibertaria.org quan deia: “(...)

Indudablemente las personas que por casualidad nacieron “a este lado del mundo” son educadas y socialmente modeladas acorde con las normas y leyes del sistema de producción capitalista (al menos la inmensa mayoría de personas lo son). Desde que nacemos hasta que adquirimos

L'observador . 55

las facultades necesarias para valernos por cuenta propia nos bombardean con todo un sistema de valores e informaciones que moldean nuestra visión del mundo. Esto es importante resaltarlo porque dichos valores no solamente informan nuestra perspectiva de la vida en términos de cómo es el mundo, sino que también lo hacen en términos de cómo ha de ser el mundo. Hasta aquí nada nuevo: la educación que recibimos desde la infancia condiciona el ser y el deber ser de la vida humana.

Estos valores que son de naturaleza abstracta son sustentados y reforzados por la organización material de nuestra existencia. Por poner un ejemplo: no solamente nos enseñan a que la vida humana requiere de jerarquías y organizaciones verticales, sino que la organización material de la vida está diseñada para que así sea, y de esta forma tenemos profesores, jefes, policías (que representan la autoridad moral del Estado), etcétera. Otro ejemplo: nos enseñan a que la producción material de bienes y servicios es una de las metas últimas de la humanidad, y así queda reflejado en las estructuras de las organizaciones económicas y productivas que encontramos en las sociedades capitalistas. De esto se derivan los elementos que mencionaba al principio: la indefensión aprendida como resultado de la aceptación de estos valores y formas organizativas, el individualismo liberal como resultado de la socialización humana en un sistema de valores depredador, la falta de sentimiento colectivo como resultado de la atomización proveniente de la organización capitalista de la producción, etcétera.(...)”

Doncs bé, i tornant al meu argumentari, nosaltres com a llibertaris, necessitem d'una eina útil per poder revertir aquesta fugida cap endavant que representa la tornada a la participació de la ciutadania a la delegació i al mer reformisme democràtic que representa aquesta plèiade de nous partits polítics amb voluntat de canviar-ho tot des de dins. I que consti que no nego la bona voluntat de molta gent que participa d'aquestes iniciatives, però jo els veig com el pobre ratolí que està a punt d'entrar a la ratera.

Tot sovint argumenten que “si no fas política te la fan”, i jo dic que la política no només es pot fer a les institucions. I és més: reivindico que la política només es pot fer fora d'elles i a pesar d'elles, doncs el contrari és tornar a caure a la trampa del delegacionisme i de la lluita mediàtica i gens nociva pel sistema que es sol fer des de darrera del teclat d'un PC o d'un mòbil, i a les proves em remeto. Les places cada cop estan més buides, les assemblees de qualsevol col·lectiu també, i ja cada cop només ens

56 . L'observador

estem veien els de sempre. Això sí, quan el teu polític preferit diu A o B, se li aplaudeixen o critiquen les gràcies amb acudits fàcils i un bon nombre de “likes” al Facebook i retuits al Twitter. I aquí pau i després glòria. Almenys per a la continuïtat del Sistema.

Nosaltres, fa uns mesos hem creat la Federació Anarquista Catalana (FAC). Tard! Ja ho sé. També fa un cert temps que funciona Procés Embat, que és una organització anarquista, en aquest cas de militants i no de grups d'afinitat com la FAC. Però ara, anarquistes, no podem tornar a fer el pamplines un cop més. Cal demostrar que la participació parlamentària és un error. De fet estic segur que el descontentament es produirà tard o d'hora per la inevitable fagocitació de postures radicals que històricament ha realitzat el Sistema Parlamentari, i que de fet fins a cert punt les ha fomentat per tal de reciclar-se a ulls de l'opinió pública.

Per contrarestar aquest previsible estancament i la resultant apatia que se'n derivarà, hem d'estar preparats i organitzats. Val més que aquesta vegada, no ens enquistem en discussions bizantines. Amb minúcies de que si posem una coma aquí i un punt més enllà en el text final. Ens cal un full de ruta i l'arquitectura d'un mínim programa polític, i sobretot acció i resultats sobre el terreny. Per això considero que ara el que ens cal, es reinserir-nos a la societat, participar d'ella i plantejar-nos lluites a curt i mitjà plaç, per obtenir resultats i no estar permanentment amb maximalismes com a única resposta a problemes immediats, doncs ens cal acumular forces el més aviat possible i a un ritme major del que estem aconseguint els darrers anys, i això només s'aconsegueix adaptant-nos de manera estratègica al món que ens envolta i no pretenent que sigui al revés de bones a primeres. I ull! Que adaptar-se no vol dir claudicar en els posicionaments ideològics.

Vol dir inserir-nos en les lluites que ens són comunes i radicalitzar-les tant com sigui possible. Demostrant solidaritat i suport mutu convencerem. De no ser així, correm el risc de ser els que tenien més raó del cementiri ideològic, com ja ens va passar durant els '90 i principis dels '00, quan l'acció del Sistema amb les seves tàctiques per crear la indefensió apresa i expandir-se amb la Doctrina del xoc va atomitzar al màxim la classe treballadora. De no moure un dit, de no actualitzar-nos i relacionar-nos amb qui tenim objectius i lluites comunes (siguin o no anarquistes), estem condemnats a tornar a viure als marges de la societat, i aquesta, a romandre un llarg temps més sota els capricis d'unes elits cada cop més audaces i cruels que viuen a costa de tots i totes. Aturem la barbàrie capitalista.

L'observador . 57

58 . L'observador

la senyora rita La dona de Can Fanga Farta de la societat que ens envolta, aquesta veterana del safareig d'escala, s'ha incorporat a les files anarquistes locals. Té apuntats en una llibreta els noms dels botiguers de l'ACO amb els qui ha de tenir “quatre paraules” (als de Mercadona i grans superfícies, ja els hi té el dit a l'ull), i als seus 56 anys, ha descobert que a part de la seva faceta d'hortalana, la seva vocació és repartir hòsties amb la mà oberta.

“Teoria poca i acció molta” és el seu lema.

L'observador . 59

LA biologització de la vida La senyora Rita

F

ins fa poc, el terreny de l'anàlisi dels fenòmens socials requeia en el que s'anomena científics socials. És a dir estudiosos/es de la vida social encarregats d'analitzar-la, categoritzar-ne les informacions, i així, generar eines, conceptes i explicacions sobre aquest àmbit de les nostres vides.

Ara bé, l'altre dia va caure a les meves mans un article que parlava sobre el lideratge. Estava escrit per un genetista. No és el primer d'aquest tipus, però sí el que ha fet que mereixi la pena compartir una petita reflexió d'anar per casa, i és que d'uns anys ençà, el terreny de la ciència social, mica en mica, sembla ser terreny de la genètica i la biologia. Abans l'intrusisme venia de mans de l'arquitectura, en el seu afany de vincular el model urbà a les formes de vida. Però no som les úniques disciplines aqueixades d'aquest mal genètic. Malauradament, aquesta línia discursiva, que contribueix a explicar el món que ens envolta, ha irromput amb vehemència en ciències com la psicologia o la psiquiatria, on ja no hi ha lloc pel trauma o les experiències de vida (relacions familiars, amistats, etc), la majoria de les afeccions s'expliquen per una qüestió de genètica.

60 . L'observador

En l'article en qüestió, l'autor exposa que l'ésser humà és una espècie grupal i que dins dels grups hi ha persones que els agrada exercir el poder. Exposa que els estudis demostren que el gen CHRNB3 està relacionat amb un neuro transmissor en el nivell d'activació general del cervell i en els sistemes de recompensa. És a dir, la sensació de recompensa que genera aquest neurotransmissor, estimula a continuar exercint el poder. Per últim, afirma que aquest exercici del poder els canvia i vincula aquest lideratge a les figures dels responsables polítics de l'actualitat.

Tot plegat una sèrie de causes-efectes que han de ser observats amb deteniment i cautela. El lèxic i els termes són emprats molt a la lleugera sense cap contextualització i de forma generalitzant, com el concepte poder. Un concepte molt estudiat i amb tantes anàlisis diferenciades. Però anem a pams, en primer lloc, no sempre les persones encarregades de gestionar col·lectivitats socials, ho són perquè volen, de la mateixa manera que no sempre l'exercici d'aquests càrrecs de responsabilitat social els canvia, i per últim, i potser la més important: l'autor barreja conceptes que les ciències socials tenen diferenciats com ho són dirigir i carisma.

Els dirigents que tenim actualment, són això, dirigents, no pas líders (i menys carismàtics!). Governen i prenen decisions com resultat d'uns sistemes meritocràtics i per interessos (potser fins i tot del propi entorn i no d'aquestes mateixes persones).

Així doncs, darrera d'una ingenuïtat i un avenç científic com el que relaciona el paper dels gens a l'esfera social, amaga la negació de la importància del fet social en casos com ara, el que ens ocupa, el lideratge.

Però, quan parlem de lideratge a què ens referim?

Què és el lideratge? Què entenem per lideratge? Com es manifesta? Tothom que és lider, vol ser líder, o entrem en el concepte del carisma, tan desenvolupat pel nostre estimat weber?

Weber destaca uns trets que diferencien un lider carismàtic d'un dirigent. El primer és la qualitat extraordinària d'una personalitat, la virtut de la qual es considera en possessió de forces sobrenaturals o sobrehumanes, és a dir, extraquotidianes. El seu lideratge és atorgat i fruit del reconeixement dels seus seguidors. Com ell deia, “l’important no és com s’ha de valorar objectivament la qualitat carismàtica, sinó, com es valora pels adeptes”. Continua dient que “provoca en els seguidors una entrega totalment personal i plena de fe sorgida de l’entuasiasme.”

Aquest lideratge s'ha de traduir en millores i benestar, si no, falla i l'èxit d'aquesta capacitat carsimàtica es dissipa fins a desaparèixer.

Persones amb aquests trets es troben a diferents nivells, però a gran escala i que podrien il·lustrar-ho,

no n'hi ha pas tantes, i són de tots els colors. La més recent és la figura d'Hugo Chávez, qui més enllà de la seva línia política, a ningú se li escapa, la seva capacitat de mobilització social, amb una gran capacitat per crear empatia. Però també dins d'aquest grup de personatges carismàtics de la història social podem trobar figures com Gandhi o Hitler.

Fins aquí ens hem centrat en corregir, o com a mínim, completar les informacions de l'articulista.

Ara bé, més enllà de la mostra de que es parla de camps desconeguts, quin és el perill que amaga la biologització del fet social?

Que el lideratge, les depressions i altres afeccions s'expliquin des de la biologia i la genètica ens porta al perillós terreny del determinisme biològic. En aquest sentit, val la pena no oblidar, que aquestes eines han jugat un paper important en la construcció de diferents discursos de superioritat com ho ha estat el de l'home sobre la dona, o de l'home blanc sobre els altres, o simplement, l'home sobre altres éssers.

Més enllà d'aquests riscos, és contraproduent, perquè en tant que afeccions o virtuts biològiques, quin paper li queda a la dimensió social? Entendre que som éssers socials, i que per tant, nosaltres creem les nostres pròpies realitats socials, ens serveix per entendre, també, que podem canviar allò del nostre entorn que no ens agrada. I així ho mostren les dades, històriques i antropològiques, que ens donen fe que, davant de situacions socials concretes, la resposta, també social, ha marcat un abans i un després. És a dir, l'empoderament descansa sobre el fet que creiem que podem. Per tant, si hem de lluitar per construir i canviar coses construïdes que no agraden, saber-nos productors de realitat ens dóna força per lluitar per transformar.

Ara bé, si l'origen de les coses, és biològic i genètic, com podem lluitar per canviar-ho? Com podem lluitar contra una naturalesa biològica i no social? És un discurs que acaba amagant la importància de la dimensió social, ja que es pot transformar en política.

Per exemple, en les malalties mentals, o en molts casos de suïcidi, darrere moltes vegades hi ha un reflex de societat. Des de la perspectiva biologista, és una qüestió d'hormones i gens que ens fan tenir aquesta tendència, i així s'expliquen els fenòmens.

Però si s'obtés per una perspectiva social, això ens permetria entendre quins són els elements sistèmics que desemboquen en aquestes afeccions o finals, i es podrien modificar. De la mateixa manera, ens permet veure'ns com persones en relació les unes amb les altres i amb el nostre entorn, mentre que el discurs biologista, afavoreix la alienació i la percepció individual del fet. Què vol dir això? Doncs, que afavoreix la immobilitat i l'aïllament, afavorint l'apatia i el drama individual, sense remei i s'acaba traduint en una pèrdua de l'esperit lluita.

L'observador . 61

62 . L'observador

L'observador . 63

64

65

66 . L'observador

el renoc de cal marra Campió dels bordes

Especialista a rebentar assemblees i sembrar la zitzània a la més mínima oportunitat. Negociador eficaç, el Renoc de Cal Marrà, guanya per cansament o per victòria pírrica, però guanya.

Forma part de el “nucli dur” del perroflautisme polític comarcal.

Actualment, està essent blanc de les enveges cap a l'anarquisme que tenen les CUP i ERC a la nostra comarca. Ell, es deixa estimar, però al final sempre reparteix carbasses.

L'observador . 67

Newspeak El de Ca la Filo “Tota societat dividida en classes s'ha d'aixecar sobre un sistema repressiu o autodestruir-se, i tot sistema repressiu es basa en la dissuasió, persuasió i assimilació sobre la classe oprimida. Una forma d'assimilació és l'eliminació de les idees contràries a les classes dominants (que no té perquè ser solament idees d'alliberament sinó també les d'una possible nova classe opressora, com va ser la burocràcia en el socialisme d'estat). Una forma d'eliminar aquestes idees és eliminar paraules o simplement manipular-les per manipular a la societat.Anarquia = caos; Anarquia = sense líders ; conclusió sense líders hi ha caos. La classe que domina evidentment no poden permetre que es vegi que viuen de l'explotació, perquè això crea un enfrontament directe amb els explotats, si aquests creuen que sense l'explotador tot se'n va a la merda, els explotats queden assimilats pel sistema que els està explotant.”

Així comença un fil d'un fòrum de la xarxa en el qual participo més o menys regularment. Aquest en concret ha servit d'inspiració per l'article que estàs llegint.

I és que em sembla molt interessant l'exposició que hi va fer un company amb el sobrenom “Irbis”

68 . L'observador

i d'aquí que el meu article porti el mateix títol que el fil del fòrum. Irbis va subratllar el perquè del títol i jo crec que no haig de ser menys: “El newspeak era un mètode de dominació que surt a la novel·la de George Orwell «1984». Si elimines certes paraules o canvies el seu significat evites que es comuniquin certs conceptes. També pots crear confusió amb la qual impedir la comunicació. O per reduccionisme, reduir-ho tot a una sola opció.”

Un gran encert per assenyalar el que és cada cop més habitual en el nostre món, és el fet de canviar les paraules que fins ara es venien emprant per crear un nou estat d'opinió més favorable a les classes dominants, i més en uns temps que fins fa poc van ser extremadament propicis per desarrelar el sentiment de classe d'entre la gran massa social assalariada. De fet, actualment amb les convulsions que estan patint els jardins de l'Elisi on ens semblava estar vivint una vida que no es corresponia a la realitat més crua, és on aquest newspeak hi està realitzant una gran tasca de contenció, evitant -al meu parer- una revolta social més pronunciada i menys càndida com és el cas de la dels indignats,

doncs amb més o menys mesura tots/ es els seus participants tenim assimilat un tarannà que en altre temps hauria sigut motiu de burla per la falta de mala llet.

I és que ara un patró és un emprenedor i un demòcrata és un polític. El sistema capitalista ja no és una societat de classes, sinó que és el millor dels mons possibles i la borsa no és el cau dels fills de puta, sinó que és un gran casino on tots/ es podem invertir -i no pas especular a costa de la misèria de la majoriaamb els nostres ingressos i de pas fer rodar el món de la manera més lògica possible, amb la benedicció d'economistes reputats. Ah! I no ens deixem els mitjans de comunicació, veritables artífex d’aquesta situació i que passen per ser els garants de la democràcia amb el seu poder de comunicació i no uns mers creadors d'opinió professionalitzats a mercè de partits i oligarquies econòmiques.

Tot i això, encara hi ha esperança.

Com diuen els castellanoparlants: “a cada cerdo le llega su san Martín” i la seva avarícia els hi trencarà el sac.

Passarem comptes. El newspeak no és infal·lible. La gana sí, i ja som 5 milions d'aturats dels quals un milió i mig està sense cap tipus de subsidi mentre els grans culpables de la crisi continuen igual de contents. Tinguem en compte que poc més del 30% del dèficit fiscal és atribuïble a l'Estat (sanitat, ensenyament, etc.) i a les famílies; la resta l'han creat els de sempre.

Arribats a aquest punt, si a això hi afegim els centenars de milers de famílies que passen per desnonaments i el progressiu desmantellament de la sanitat i l'educació pública, es crea el mateix escenari com el que descrivia Xavier Diez al seu interessant llibre Venjança de classe. La gent no és tonta i si continuen tibant tan la corda al final es trenca. En últim terme, tot es reduirà a saber si volem un pedaç per anar tirant o volem un vestit nou.

L'observador . 69

70 . L'observador

l'hereu de massegur Masell a més no poder Tendeix a sobrecarregar-se de treball, de projecte en projecte, i sempre transforma el seu discurs àcrata en funció de qui té al davant, doncs en manca d'un de propi i sol adaptar-se al que hi ha per allò del què diran.

Creu que és un gran difusor de la idea i té tics messiànics. Això sí, quan diu que farà una cosa, ho acaba fent... per tocar els collons/ovaris.

L'observador . 71

El renoc de cal Marrà

ANARCOGHETTISME A

quests de la CNT garrotxina són la hòstia en vinagreta. La que estan liant amb la seva política d'aliances i de mans obertes a altres col·lectius del seu territori no és poca cosa. Des dels cenacles de la puresa anarquista (més que no pas anarcosindicalista) s'emeten diatribes contra aquests aprenents de gurú que sembla que són els cenetistes garrotxins.

La cosa ja ve de lluny; des del primer moment que els militants van decidir obrir el local del sindicat a altres persones, col·lectius i en definitiva a totes aquelles propostes encaminades a canviar l'actual estat de coses (sempre que ideològicament hi hagués punts en comú com és obvi) no han parat d'arribar crítiques més o menys sulfurades cap a ells. Tot i això, la seva decisió era ferma i com a sindicat autònom dins la Confederació de sindicats CNT, la van tirar endavant. Com a conseqüència directa en l'ara i aquí garrotxins, petits projectes s'han anat consolidant i desenvolupant dins les quatre parets del sindicat olotí: criança autogestionada, cooperatives de consum, grups de productors agroecològics, assembles de l'esquerra independentista... En fi: la majoria de nous moviments antagonistes del poder s'han gestat al local de la Plaça del Cinema Colon (per cert, canviar el nom de la plaça per un de “nostre” seria una nova i gran victòria. Però d'això en parlarem un altre dia).

Però la gota que ha fet vessar el vas dels guardians de les essències i de la ortodòxia anarquista ha estat el fet que també la CUP olotina sigui usuària del local sindical. I ja, quan van veure que la CUP organitzava una xerrada sobre anarcoindependentisme i al cartell de la mateixa s'usava la imatge del conegut anarcosindicalista català Salvador Seguí, els dics de contenció verborreica van començar a esquerdar-se i els dards llançats

72 . L'observador

contra els nostres herois ceneterus garrotxins anaven ja impregnats de molta mala baba i verí. I la cosa no ha acabat aquí: la celebració conjunta del Primer de Maig de la CNT amb Arran i la CUP ha desfermat la tempesta.

Es veu que podem perdre la nostra identitat, ens avisen des de les seves torres de guàrdia. Es veu que podem ser absorbits per aquests companys de camí, que no podrem articular un discurs netament propi i coherent, es veu que no tenim ni coneixement de la història i que, per tant, no la podem recordar per no repetir els errors del passat. Es veu, en definitiva, que estem trencant una tendència que fa molts anys que es practica dins l'anarcosindicalisme: l'anarcoghettisme.

Molt bé: ja estem avisats però, arribats a aquest punt, estaria bé analitzar una mica què ens ha aportat aquesta incapacitat o no voluntat d'ajuntar-se amb altres grups i persones per avançar cap a una societat més justa. Si agafem els darrers vint anys i mirem quin pes teníem com a anarquistes (o anarcosindicalistes, si ho preferiu) la resposta és clara: nul·la influència al carrer, nul·la incapacitat d'atraure a la gent, nul·la incapacitat d'autocrítica i nul·la incapacitat de regeneració del propi discurs. Després de dècades d'ostracisme els adlàters de la puresa ideològica continuen excomulgant des de les seves torres de cristall a qui intenta articular un discurs pràctic, coherent i útil per als nous temps que ens toquen viure.

S'ha vist clar que els moviments socials i antagonistes del poder han de ser, per força, trasnversals, heterogenis i fills del debat i l'intercanvi d'idees. L'anarquisme ha de beure també d'aquests debats que avui corren per les places, no es pot quedar al marge perquè la realitat el tornarà a arraconar com ja ha fet més d'una i de dues vegades. L'anarquisme es basa en el consens, i aquest arriba després d'exposar arguments, analitzar-los i agafant allò que ens és més útil sense pensar en si això contradiu allò que no sé qui va exposar fa dos-cents anys en un llibre de teoria anarquista. L'anarquisme ha de sortir als carrers i per les nostres boques ha de ser explicat i valorat. Només així la IDEA sortirà de l'armari.

El que està clar és que esperant als locals anarquistes, als bars anarquistes, als centres anarquistes o esperant rere l'ordinador tot allò que aconseguim és que es podreixi la llavor del nou món que diem portar a dins. I només cal fixar-se en quin discurs aporta determinat col·lectiu i allò que s'ha aconseguit a través d'aquest. Pel que fa als somiatruites olotins només recordaré el Primer de Maig d'enguany: un èxit de participació i de conjunció de diferents lluites contra el sistema capitalista (i si us interessa el tema, sabreu que aquest ha estat l'últim esglaó d'una llarga llista de col·laboració i de fraternitat en la lluita). Pel que fa a qui practica el purisme no en diré res perquè la realitat a la vista està (de qui la vulgui veure).

L'observador . 73

SoRtir del Sistema - El renoc de cal Marrà -

L

a veritat és que ens ho posen fàcil. L'altra veritat és que no ens van ensenyar a pensar. I la conclusió és que ara més que mai és molt fàcil sortir del sistema però no ho sabem veure.

Aquesta crisi, aquesta estafa, ens ha posat davant el mirall i ja era hora. Hem vist com tota la teoria econòmica, tota la verborrea política i en fi, els principis que semblaven inalterables, se n'han anat a la merda: ja no hi ha treball segur ni digne, ja no hi ha possibilitat d'ascens social, la corrupció es passeja per davant dels nostres morros altivament i un llarg etcètera de barbaritats que ens demostren que el món ha canviat i a pitjor. Tota una sèrie de circumstàncies que ens demostren que el sistema ni ens necessita ni ens estima ni ens respecta. És més: el sistema ens escup. Podrà exprimirte sempre que ho necessiti i et deixarà arribar a uns nivells acceptables de benestar però quan ja no li siguis útil ni per ser explotat t'exclou de la roda. Et prendrà la feina, la casa i, amb sort, et deixarà agonitzar amb les engrunes dels subsidis. No és cap bestiesa: milions de persones ho viuen i ho senten ara i aquí.

Doncs bé: jo proposo a tota aquesta gent que engegui formes relacionals, educatives, de treball i de tota mena fora del sistema. El sistema no ens vol i nosaltres tampoc el volem ni el necessitem. Cal crear-ho tot del no-res: des de les fàbriques fins a les escoles, crear poder i vincles comunitaris.

Oblidar-se de la política professional i autogestionar els nostres assumptes. Només així serem membres dignes d'una comunitat, només així recuperarem l'autoestima que el sistema ha destrossat a base d'anorrear-nos cultural i socialment per deixar-nos el trist paper de consumidors/ productors. Només si abandonem aquest sistema serem ciutadans creadors de riquesa i de progrés i no unes ovelles que van cada quatre anys a decidir quin serà el seu carnisser.

74 . L'observador

L'observador . 75

el de cal gurn Murciano de la FAI 2.0 Un altre inadaptat que hem decidit adoptar en el grup d'afinitat anarquista. El de Cal Gurn, sense nosaltres estaria delinquint per algun racó.

A estones lliures exerceix d'advocat. Picaplets és com li agrada definir-se. S'especialitza en casos perduts només per fotre.

No està afiliat a la CNT d'Olot, perquè diu que som uns tous.

Té la ferma convicció que un dia o un altre tirarem endavant (criatura...), això sí, sempre que el deixem dirigir a ell.

76 . L'observador

L'observador . 77

78 . L'observador

Perpinya i la mariconera - El de Cal Gurn -

E

l meu tiet Francisco va morir a Perpinyà, un “murciano” de la F.A.I. que va creuar el Pirineus l'any 1939 fugint del feixisme, amb la seva companya i un nadó. Allà a la Catalunya nord, els francesos, aquells de la Liberté, égalité, fraternité, els van acollir als camps de refugiats d'Argeles, juntament a milers i milers de persones més. A l'altre cantó de les muntanyes varen patir una altra guerra també contra el feixisme.

Durant el franquisme va participar de la reorganització ibèrica anarquista a l'exili. Quan va morir el dictador Franco, va poder tornar a casa i retrobar-se amb la nostra família. Però mai més es va tornar a instal·lar a la nostra terra.

Sempre em deia que el vigilaven. Que el feixistes del barri no li oblidaven.

I quan la resta de la família no ens veia, m'ensenyava una arma que duia a la “mariconera”, em picava l'ull i aixecava el puny. Per desgràcia no vaig poder compartir amb ell gaires converses sobre política, primer per ser tema tabú a la nostra casa i segona per la distància que ens separava.

L'ultim dia que ens vam veure va ser a la seva residència de Perpinyà, en una festa pel seu aniversari on ens vam plegar tota la família. Quan ens acomiadaven, des del seu sofà assegut i amb el puny aixecat i jo dret junt amb ell varem cantar “A les Barricades”. Pocs dies després va morir. I va morir a Perpinyà, a pocs kilòmetres d'Argeles.

L'altra dia la Ultradreta va guanyar l'alcaldia de Perpinyà. Sort que el meu tiet no viu per veure'l, sinó explotaria de ràbia i impotència veien com aquests feixistes tornen i tornen cada vegada amb més força. No entendria com ho podem permetre, com no som capaços de frenar aquest retrocés al passat més fosc i ombrívol de la història. A vegades veiem el neofeixisme com un tema llunyà, però companys Perpinyà és aquí mateix, on també parlen català i canten havaneres.

No sé si un procés d'autodeterminació o un procés constituent serà capaç d'atraure al moviment llibertari a una participació més activa i visible en els canvis que viurem. Però l'avenç del feixisme si que ho ha de fer. I no es podrà combatre a l'enemic més inhumà que tenim només amb arguments democràticament correctes ni amb barricades amb forma d'escons. No sé si la millor defensa és tornar a les “Mariconeres” però el que no hem d'oblidar és que “Al feixisme no se'l discuteix... se'l destrueix!”

Alerta companys i companyes alerta antifeixista! que Negres tempestes agiten els aires i núvols sinistres tornen ha encegar l'esguard.

L'observador . 79

Experiencia a Franca D

'aquesta Espanya que ja veu la llum al final del túnel, amb uns clars símptomes de recuperació econòmica, amb uns índexs macroeconòmics que mostren clarament que ja ha passat tot, d'aquesta Espanya, vaig haver d'emigrar per treballar a França.

Comparada amb altres històries d'emigrants, és cert que la decisió de marxar va ser totalment voluntària, a diferència d'altres que vaig conèixer, la meva realitat era molt diferent, fins i tot, podríem dir que era un dels afortunats. Per què us preguntareu? Molt fàcil, era un afortunat perquè a la meva estimada terra, ja en tenia de feina. Si, companys i companyes, tenia feina, unes 32 hores setmanals, cobrant 5 euros bruts l'hora, en una subcontracta que ara al Novembre no se sabia si seguiria per temes de concursos amb l'empresa que oferia el servei, bé, que us he d'explicar...

Tot i amb feina, vaig dir, adéu molt bones, cap a França, el país de la liberté, fraternité i igualité.

Bé, cal dir que ja m'havia informat una mica de com anava el tema de la verema a França i la veritat que no pintava malament.

El primer dia d'estar treballant per la patrona

80 . L'observador

Bartolo el gras

amb la que havíem contactat, ja ens va dir a uns quants que o ens posàvem al ritme dels francesos/ es en un parell de dies, o ens cardaria al carrer ràpidament. La cosa pintava bé, ens veiem tornant a Catalunya en un parell de dies, perdent més del que guanyaríem. En acabar la jornada, ens va dir que ja no tornaríem a treballar per ella fins 5 o 6 dies després, i que treballaríem per un altre patró uns quants dies, és a dir, cap aquí i cap allà, sense saber si estaríem assegurats amb l'altre patró. Aquesta seria una pràctica recurrent, cosa que ens posava una mica nerviosos/es.

La verema en sí, és un treball dur però que en bona companyia passa ràpid i a diferència del camp a Catalunya o Espanya, les condicions laborals són molt millors. Per posar un exemple, que tot i no ser el més important, és un indicatiu de les diferències entre treballar al camp francès o al de l'Estat Espanyol, la hora a França la paguen a 9,40, mentre que a l'estat espanyol és a 5 o 6, i normalment sense estar assegurat.

En total vam estar unes tres setmanes treballant amb diferents patrons/es, tot i que amb la que més

vam treballar va ser amb la que havíem aconseguit el contacte. Després de tres setmanes, alguns hem tingut la sort de cobrar, mentre que d'altres encara no han cobrat, i és que heu de tenir en compte que normalment et paguen en xec o amb transferència, sent aquesta última opció favorable per les comissions que et cobren els bancs o caixes d'aquí. És a dir, que tornes a Catalunya (o d'on vinguis) sense saber si et pagaran o no, ja que la transferència triguen uns quants dies en fer-la.

Aquesta va ser la meva experiència i la dels companys/es amb els quals anava, però m'agradaria aprofundir una miqueta més en altres aspectes que ens van marcar. Per un costat, vaig adonar-me que hi havia bastants francesos/es treballant al camp, i això té a veure amb l'augment de la taxa d'atur. Segons els diaris que vaig mig llegir mentre estava a França, parlaven d'un augment de més d'1 milió d'aturats, que a nosaltres ens pot semblar poc, però que als francesos els té atemorits. Un altre tema que esta relacionat amb això, és de l'augment de l'extrema dreta francesa, comandada per Marie Le Pen, que en, els pronòstics per properes eleccions europees, ja supera tota la resta de partits.

En aquest sentit, tot i estar a la regió més pobre de França, he de dir que no vaig notar el racisme cap als emigrants, és a dir, cap a nosaltres. Si bé, va haver algun cas i comentari d'algun francès que deia que els espanyols veníem de vacances més que a treballar, cal dir que això no va ser generalitzat, i que tenia més a veure amb el típic pilota cap als patrons.

Un altre aspecte del que m'agradaria reflexionar és sobre el model de vida emigrant. És cert, i us asseguro que els vaig conèixer, hi ha casos molt durs, de gent que ve de regions com Múrcia, que es passen més de 6 mesos fora de casa seva per poder enviar diners a les seves famílies, i no parlo de gent jove, parlo de

gent amb fills/es. Sobre aquests casos, res a dir. Però hi ha d'altres, que també els he conegut, sobretot gent jove, que en debats sobre lluites laborals i afiliació a sindicats, consideren que per ells/es això no és necessari perquè van a treballar a França un temps i ja tenen per viure tota la resta de l'any. La meva crítica no es tant per aquest model de vida, que la considero totalment respectable, sinó pel fet que crec que són postures que no miren més enllà del moment.

No es té en compte que vivim (malauradament) en un sistema capitalista, que ara per ara, tant aquí com allà el que esta fent és retallar en drets tant socials com laborals. A França (sense voler ser vident) passarà una cosa semblant a la l'Estat Espanyol, la falta de feina farà que molts francesos/es retornin a fer feines que abans era impensable que desenvolupessin. Per tant, crec que les opcions emigratòries temporals, per una banda aniran minvant a curt/mitjà plaç i per l'altre, les condiciones que possibiliten que la resta de l'any puguis estar vivint d'això, també. Per això, crec, que s'ha de ser conscient i valorar si és important o no, la lluita per la defensa dels llocs de treball i de la creació de projectes cooperatius i d'autosuficiència que ens permetin residir allà on vulguem i sempre.

Per últim m'agradaria dir que això a estat la meva experiència, però després de parlar amb altres companys/es, diria que la verema és com una loteria. És una loteria perquè si vas a l'aventura, és a dir, per primer cop o sense conèixer què et pots trobar, et pot tocar un patró/ona i unes condicions indesitjables i realment lamentables. Poso d'exemple: mentre que amb la patrona amb la que anàvem només paràvem per dinar, amb un altre patró amb el que vam estar, a les 10 ens portava l'esmorzar, i els portuguesos que treballaven sempre amb ell (nosaltres anàvem per fer feines excepcionals) tenien un lloc per dormir amb tots els serveis necessaris, mentre que nosaltres estàvem a un càmping que ens havíem de pagar. Com veieu, la verema és una loteria.

L'observador . 81

82 . L'observador

L'observador . 83

Bartolo el gras

y

Sindicalisme i moviments socials És necessari el sindicalisme en l'actualitat?

Semblant pregunta pot sorprendre a aquells que estem interessats en les lluites laborals, però ens podríem sorprendre de la quantitat de gent, vinculada als moviments socials que ni entenen el sindicalisme ni les lluites laborals com una cosa bàsica en el ventall de lluites que es produeixen en els diversos àmbits vitals.

En primer lloc, m'agradaria diferenciar a aquelles persones desafectes pel sindicalisme majoritari, que sense estar tan polititzades com pot estar-ho algú que participi de manera continuada en moviments socials, per experiències viscudes, consideren que el sindicalisme és una estructura més del sistema corrupte. D'altra banda, tenim un grup de gent que més que una crítica al sindicalisme en si, la crítica és al treball assalariat. Aquest grup, sense faltar-li raó a la crítica elaborada,

84 . L'observador

es desentén (a nivell general) de les lluites que es produeixen per sindicats combatius perquè en definitiva busquen la menor relació possible amb el món laboral, una cosa totalment respectable, però poc real a nivell generalitzat, com defensarem a continuació.

La intenció d'aquest article reflexiu es refereix més a aquest segon grup que no pas al primer. Sobre la desafecció al sindicalisme i el perquè, ja s'ha escrit molt. Per això, prefereixo citar i recomanar un article aparegut en el periòdic Diagonal el dia 22/11/2014, escrit per Miguel Perera, on s'ofereix una crítica molt ben elaborada a: les estructures sindicals de CCOO i UGT; a la concentració de la representativitat i per tant al control del conflicte i de la seva governabilitat per part de les cúpules sindicals; a la segregació de les treballadores en categories professionals en les eleccions sindicals... en definitiva, un model sindical que

busca més la supervivència i estabilitat de l'actual sistema de relacions laborals, que de la defensa dels interessos de la nostra classe1.

Dit això, passem al segon grup. Anteriorment m'he referit a aquest, com aquell que és crític al treball assalariat. Més aviat, afegiria, que molta gent que participa en els moviments socials, siguin o no crítics radicals cap al treball assalariat, no es mostren empàtiques amb aquelles sindicalistes o moviments socials que fan de la lluita laboral una prioritat.

Per que succeeix això? Segurament hi haurà més motius dels que exposaré, però destaco la importància que tenen la precarietat, la flexibilitat, els subsidis i l'estar aturada. Aquests quatre elements, i la sensació de que no hi ha remei per revertir la situació provoca l'actitud (insisteixo, totalment respectable) de voler tenir la mínima relació amb el món laboral. Aquesta actitud genera que hi hagin autèntics buits en els camps de batalla que es presenten a l'actualitat.

Ara bé la realitat sol ser una altra, i és que vulguem o no, la nostra relació amb el món laboral va més enllà del que ens pensem. És cert que hi ha iniciatives, com les cooperatives o el trampejar mentre es pugui, que permeten

una alternativa. En el primer cas, veiem com el nombre de cooperatives cada vegada és més elevat, per tant, sol ser (malgrat les dificultats i contradiccions que es poden presentar durant tot el procés) una alternativa al treball assalariat real. Mentre que en el segon cas, està relacionat amb dos elements: l'edat i el model de vida. A manera d'exemple, l'anar a fer la verema a França durant dos o tres mesos per poder guanyar prou per poder tirar la resta de l'any, aquesta serveix durant un temps, però a la llarga presenta una sèrie de dificultats, tant pròpies, com pot ser el cansament que genera la inestabilitat i els pocs recursos aconseguits per poder tirar endavant un projecte de vida, com alienes, les condicions econòmiques i polítiques del país al que anem a treballar.

Per tant, normalment recorrem al treball assalariat per poder satisfer les nostres necessitats. I com a principi bàsic, el fet que hàgim de recórrer al treball assalariat com a element principal per poder intentar portar una vida digna, fa que aquest es converteixi en un important escenari de camp(s) de batalla(s), on hi ha dos elements enfrontats, la nostra classe social (la treballadora) i la seva (la parasitària).

Deixar a l'enemic en solitari en el camp de

L'observador . 85

batalla solament produeix que aquest es creixi i la seva posició sigui cada vegada més forta, i per tant, la nostra resposta més feble. Per posar un exemple pràctic: Últimament estic al corrent de la lluita que duen a terme 17 treballadors d'una empresa anomenada A.J.Ruz, encarregada de la gestió de les escombraries en alguns ajuntaments i empreses privades. És cert que és un exemple exagerat, us ho asseguro, pura màfia, però posa en relleu amb quina força se sent l'empresària, que fins hi tot és capaç d'amenaçar a un dels treballadors, dient-li que quan acabi la vaga indefinida que estan duent a terme, tant ell com la seva família moriran. Bé, mentre ella cau i recau en tot tipus d'il·legalitats, els nostres, estan fent jornades de 40 hores setmanals de serveis mínims perquè respecten la legalitat. Això demostra dues coses: la primera és que si les nostres enemigues se salten la llei, aquí no ocorre res. I en segon lloc, que si els nostres se salten la llei, poden ser sancionats fins a quedar-se sense ocupació.

Però per què la llei és tan injusta? Senzill, perquè la posició de la patronal és molt més fort que la nostra.

Com s'arregla això? Fàcil, amb una major consolidació de l'anarcosindicalisme i noves estratègies, que passen per que el camp de batalla en l'àmbit laboral s'estengui i extrapoli fora del centre de treball.

El paper de l'anarcosindicalisme i les possibles estratègies a seguir El paper de l'anarcosindicalisme al món laboral és encara massa petit per poder ser un agent a tenir en compte en segons quin conflicte laboral o social. Això no treu, que en l'actualitat, des de l'anarcosindicalisme s'estiguin guanyant conflictes laborals tant en petites com a mitges empreses. Amb una situació com la que tenim, on el que predomina són aquestes petites i mitges empreses, dirigides normalment per autèntics incompetents, una organització forta, consolidada, crítica i sobretot autocrítica, pot arribar a aconseguir resultats importants.

Quan ens referim a estratègies a seguir, crec que hi ha alguns punts importants a tenir en compte: Crítica i autocrítica. A nosaltres també ens afecta la desafecció al sindicalisme majoritari. Ara bé, la pràctica quotidiana i la visualització de petites victòries pot contrarestar a poc a poc aquesta desafecció. D'altra banda, presentar-nos dins del moviment llibertari com el que som, una organització humil que el que pretén és ja no ser la bandera d'aquest (al meu entendre), sinó formar part d'aquest i complementar-se amb els diferents

86 . L'observador

tipus de lluita que s'estan donant en l'actualitat.

Més autocrítica. Per què ens sentim sols en les mobilitzacions laborals? Una pregunta que ens hem de fer en un context determinat: un augment de la conflictivitat social en tots els àmbits. A més, cal tenir en compte que o es presenta una alternativa real (i aquí entra tot el moviment llibertari) que acabi amb el delegacionisme i impliqui a la gent de manera directa en la lluita, o la gran quantitat de formacions que han nascut, canalitzessin la mobilització i el malestar en nou delegacionisme.

Finalment, la visualització de les victòries i conflictes. Les victòries aconseguides per les treballadores deurien poder visualitzar-se per poder aconseguir una identificació d'aquelles persones que es trobin en una situació similar.

Tal dit tal fet. És important adaptar un tipus de mobilització que ja portem observant fa temps, com és la que realitza la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH). Deixant de banda els plantejaments i algunes estratègies puntuals, que podrien provocar en les nostres organitzacions i moviments algunes contradiccions, cal reconèixer que s'estan aconseguint victòries i que s'ha convertit en tot un referent en la lluita contra l'especulació i l'estafa bancària. D'altra banda, són lluites que amb pocs efectius, normalment aconsegueixen els seus objectius, una cosa que ens indica que de vegades és més important la perseverança en la lluita que els efectius amb els quals comptem.

Per tant, no podríem adaptar i traslladar aquestes estratègies i aquest empoderament col·lectiu al món del treball? Per què ho donem per perdut?

Si tenim en compte que normalment ens enfrontem a empreses petites i mitjanes, últimament del sector serveis, és a dir, empreses que es mostren al públic cuidant la seva imatge, una estratègia on hi hagi implicació més enllà de les militants d'un sindicat amb poca afiliació, permetria obtenir un nombre de victòries considerable alhora que es consolidaria un espai de referència i identificació per a totes les treballadores.

I no consisteix en això reforçar la nostra classe social?

La recepta és senzilla, el dia en què siguem capaços d'identificar-nos les unes amb les altres i tinguem a punt nostres “corbelles ben esmolades” no hi haurà A.J. Ruz(és) que ens pari.

1.- PERERA, Miguel: ¿Debe cambiar el actual modelo sindical

para recuperar el sindicalismo?: https://www.diagonalperiodico. net/global/24795-debe-cambiar-actual-modelo-sindical-pararecuperar-sindicalismo.html

L'observador . 87

ENLLAÇOS A la Garrotxa:

Editorials:

CNT d’Olot http://www.cnt.cat/olot/

Editorial virus http://www.viruseditorial.net/

Biblioteca Social d’Olot http://www.bsolot.info/

Klinamen http://www.editorialklinamen.net/

Assemblea Llibertària de la Garrotxa http://www.garrotxallibertaria.org/

La felguera editores http://www.lafelguera.net/web/

Grup de Consum Autogestionat de CNT Olot http://www.grupdeconsum. cntolot.org/ Contrainformació a la xarxa: A las barricadas http://www.alasbarricadas.org/ noticias/ Anarkismo.net http://anarkismo.net/index.php

Pepitas de calabaza http://www.pepitas.net/ La malatesta http://www.lamalatesta.net/ El grillo libertario http://www.nodo50.org/ elgrillolibertario/ FAL http://fal.cnt.es/

Institut de Ciències Econòmiques i de l'Autogestió (ICEA) http://iceautogestion.org/ FAI http://federacionanarquistaiberica. wordpress.com/ Xarxa de Biblioteques Socials http://xarxabibliosocials.org/ C. d’estudis Josep Ester Borràs www.cejeb.org/ Grup de Reflexió Autònoma www.grupreflexioautonomia.org/ ca/ Ateneu Llibertari Estel Negre www.estelnegre.balearweb.net

Bardo ediciones http://bardoediciones.net/

Ateneu Llibertari Paquita www.ateneupaquita.wordpress. com/

Aldarull edicions http://www.aldarull.org/

Ateneu Llibertari Alomà www.ateneutgn.ourproject.org/

Regeneración http://www.regeneracionlibertaria. org/

Traficantes de sueños www.traficantes.net/

Negre i verd www.negreverd.blogspot.com.es/

Portal libertario OACA http://www.portaloaca.com/

DDT www.ddtgatazka.com/

Centre de Recursos Pedagògics J. Martín Luengo www.pedagogiallibertaria.org/

Publicacions:

Editorial brulot http://brulot.ourproject.org/

Berguedà i Bages Llibertari http://www.bllibertari.org/

Periòdic CNT http://cnt.es/periodico Solidaridad Obrera http://soliobrera.cnt.es/

La ciutat invisible http://laciutatinvisible.coop/ arees-de-treball/la-ciutat-invisibleedicions/

Todo por hacer www.todoporhacer.org/

La linterna sorda ediciones www.lalinternasorda.com/

El Libertario www.nodo50.org/ellibertario/

Piedra Papel Libros www.lalinternasorda.com/

Ekintza Zuzena www.nodo50.org/ekintza/

Varis:

Argelaga https://argelaga.wordpress.com/

88 . L'observador

Procés Embat www.procesembat.wordpress. com/

Festival de Cine Anarquista de BCN http://fcab.tk/ Negres Tempestes www.negrestempestes.org/ Acció Llibertària de Sants http://acciollibertariasants. wordpress.com/ FIJL http://fijl.noblogs.org El Prat Llibertari http://www.elpratllibertari.cat/

Segueix-nos a Twitter: @LHereu O bĂŠ contacta amb nosaltres i l'Assemblea LlibertĂ ria de la Garrotxa al correu-e: info@garrotxallibertaria.org

90 . L'observador