L'observador . 1
L'observador nº13. Perpetrat a la Garrotxa el novembre del 2015.
Aquesta publicació es pot copiar i difondre sempre que no sigui per obtenir benefici econòmic.
La revolució ha de ser social abans que política. És necessària una base cultural forta, per poder aconseguir un canvi substancial i de llarga durada. Les imatges emprades, són modificades a partir del còmic Lucha Libre, del fons de la CNT d'Olot i de vàries més, de les quals ens ha estat impossible conèixer l'autoria. 2 . L'observador
Som rics en paraules i en idees. Siguem rics en fets, que es aixĂ com millor s'aferma l'ideal. - Ricardo Mella -
L'observador . 3
Ball "agarrao" entre l'anarquisme ortodox i el reformista.
4 . L'observador
ÍNDEX # FOC CREUAT AL PROCESSISME. ASSETJAMENT A LES IDEES I AL SENTIT COMÚ # SOUFLÉ D'INDEPENDENTISTES I ANARCOMONOLITS #COMUNICAT DE LES DETINGUDES DE L'OPERACIÓ PANDORA 2 que actualment es troben al carrer # PER CANVIAR LA SOCIETAT, PRIMER HEM DE CANVIAR NOSALTRES # CRÒNICA D'UN CRIM D'INFANTESA # EL LÍMIT DE L'AUTOGESTIÓ QUAN X "TIRA AL MONTE" # EL PAPER ANARQUISTA AL "PROCÉS" Un punt de vista crític per l'acció # AUTOGESTIONEM-NOS Notes al voltant de les dependències, independències i eines polítiques diverses. # PER COLLONS # PREVENTIVE BLACKOUT # ENLLAÇOS
L'observador . 5
6 . L'observador
FOC CREUAT AL PROCESSISME. ASSETJAMENT A LES IDEES I AL SENTIT COMÚ
H
ola, hola, hola... aquí ens teniu de nou. En part ens hi veiem obligats, doncs sembla ser que l'anarcoxusma de l'àrea metropolitana de Barcelona, cada cop fa les coses millor segons ens diuen alguns infiltrats que tenim a Can Fanga, i no ens podem despistar en un moment que l'anarquisme elegant s'està imposant. No voldreu que tornem al tofu, les rastes i les litrones! El cas és que hem tingut uns mesos força “mogudets”. Per una banda, el “processisme” està més salpebrat que mai. Les padrines de Convergència i els cunyats d'ERC estan neguitosos, i caminar per la comarca s'està tornant perillós. Sobretot si et fas amb la genteta de la CUP local. Jo tinc autèntica por de que m'apunyalin amb un obrecartes d'Omnium Cultural per una lamentable confusió. Em poden prendre per un cupaire si em veuen xerrant amb alguns dels més significats a nivell local... Bé, no pot ser. Són uns perroflautes. Però... i si les padrines i cunyats van tant encegats que són incapaços de fixar-se en un detall tant important? En tot cas, seria un màrtir i compto que es farà una col·lecta per la meva estàtua de bronze a la Granja Cooperativa del Cacau. Per altra banda, i anant al que interessa, aquest tretzé número de L'observador, continua la mateixa línia que els anteriors, només que en aquesta ocasió hem decidit incloure de manera excepcional (només solem posar textos inèdits) un comunicat dels detinguts en la segona part de l'Operació Pandora, doncs és prou greu que en menys de 2 anys, l'anarquisme peninsular porti 68 detencions sota l'acusació de terrorisme, i que tot sigui clarament un puto muntatge i una mera invenció policial. Ara, que els quedi clar que sí. Volem fer caure l'Estat i a ells al darrera. Però bé, els companys expliquen millor que nosaltres quina és la situació i no ens extendrem en aquesta editorial. Doncs endavant! Passin i vegin. Esperem que us agradi el que hem fet en aquesta ocasió. Salut i revolució anarquista!
L'observador . 7
sOUFLE
d'independentistes
i anarcomonolits 8 . L'observador
V
agi per endavant que no sóc cupido (que no sóc de la CUP, vaja) . Vagi per endavant que la independència me la pela. Vagi per endavant que la única independencia que em preocupa és la de totes les persones que compartim aquest món. LA FÚRIA DELS COVARDS Dit això, deixa’m riure. Deixa’m riure de tota aquesta penya que ara li està cardant canya a la CUP perquè “retrassa” el procés cap a la independènica… Independència, tot sigui dit, de la mà de CDC (que és lo mateix que CiU però amb dos imbècils menys). D’on ha sortit tot aquest personal? Són els que fa dos anys haguessin vengut sa patria (ja, ja, ja) per un pacte fiscal amb Madrid? Són aquells que fa sis anys pixaven colònia amb un estatut autonòmic? Són aquells que fa quatre anys dissimulaven davant les barbaritats de Millets i Pujols? Són els de sempre? Els que van callar quan en Felip Puig mentia com un inquisidor en el cas Quintana? Els que van callar quan aquest mateix gos obria una web de delació ciutadana? Els mateixos que van a la privada perquè la pública s’ha quedat sense recursos? Els mateixos que no tenen gònades per assenyalar els culpables d’aquestes retallades? Qui són aquesta gent? D’on han sortit? I, sobretot, per què creuen que són els amos d’aquest país? Per quina raó es creuen capaços de donar lliçons a la resta de la població catalana? Us juro que no sé d’on han sortit. Fins fa poc devien estar ocupats cardant hores extres per poder-se pagar la puta merda d’audi A3 que els encadena… Ara, amb la crisi, deuen tenir temps per mirar TV3 o el Grup Godó i creure’s que tenen opinió propia. Ara els hi deuen haver donat permís per opinar i emplenar les xarxes socials d’insults i amenaces en nom de la majoria. Aquests són els soufleindependentistes, més preocupats pel seu cul que per la gent que els envolta. Insuflats de supremacia i de condescendència. Allunyeu-vos-en: descarregaran la fúria dels covards sobre vostre. SEMPRE A TORO PASSAT Vagi per endavant que no sóc anarquista (no en sé prou, encara). Vagi per endavant que l’anarquia me la pela. Vagi per endavant que la única
lliberat que em preocupa és la de totes i de cadascuna de les persones que compartim aquesta terra. Dit això, deixa’m riure. Deixa’m riure de tota aquesta penya que intenta reduir tot el procés independentista a una qüestió de banderes. M’encanten. D’on surt aquesta gent? On creu aquesta gent que, avui en dia, es prenen les decisions que a elles també afecten (mal ens pesi)? Sí, és clar: tots sabem que CDC (que és el mateix que CiU amb dos imbècils menys) és lo pitjor que hi ha. Està clar. Però l’immobilisme no promet gaire res més que la mateixa merda que respirem avui. O no? Doncs bé, anarcomonolítics: caldrà ajudar a canviar les coses, caldrà remoure els ciments. Encara que a priori el canvi no sigui el que nosaltres voldríem, està clar que és millor el desconegut que el que hi ha. Si penseu el contrari esteu a les beceroles del conservadurisme més ranci i del “virgencita, virgencita: que me quede como estoy”. Si d’aquí a deu anys Catalunya és un estat feudal, monàrquic, cleptòman i tal, en fi, equiparable a l’estat espanyol actual, m’hauré equivocat. Barreu-me el pas als vostres centres i locals, ho assumiré. I em fa l’efecte que vosaltres encara estareu allà, deu anys després, esperant que el toro passi, preparats per fer sang d’allò que resti a terra. Com sempre, sense embrutar-se les mans. Aquests són els anarcomonolítics, més preocupats per la bíblia empredeïda i pels sants sagraments que per les oportunitats que es poden donar a l’hora de trencar, sí: trencar, un estatnació. Guardeu-vos-en.
El renoc de cal Marrà
"caldrà ajudar a canviar les coses, caldrà remoure els ciments. Encara que a priori el canvi no sigui el que nosaltres voldríem, està clar que és millor el desconegut que el que hi ha. Si penseu el contrari esteu a les beceroles del conservadurisme més ranci"
Uns i altres ens matxacaran. A toro passat i amb la fúria dels covards. I dit tot això: la característica comú d’uns i altres és l’autoritarisme amb el qual s’expressen, la falta d’empatia cap al terme mig i cap al lliure albir, el menyspreu a tot allò que soni a mescla i a llibertat individual per poder-la cagar a cada pas que fem. Cagar-la tant com, per altra banda, faig jo quan escric en aquesta revista.
L'observador . 9
E
COMUNICAT DE LES DETINGUDES DE L'OPERACIÓ PANDORA 2 que actualment es troben al carrer
10 . L'observador
l passat dimecres dia 28 d'octubre som detingudes nou persones en el marc d’una nova operació antiterrorista orquestrada per l’aparell d’informació del Cos de Mossos d’Esquadra, en connivència amb el jutjat numero de 3 de l’Audiència Nacional espanyola. Després del registre-saqueig dels nostres domicilis, així com de l’Ateneu Llibertari de Sants, som portades a diferents comissaries de la perifèria de Barcelona, sent l’endemà lliurades a la Guàrdia Civil per al nostre trasllat a Madrid. El divendres al migdia som portats davant el jutge Juan Pablo Gonzalez , que decreta la posada en llibertat amb càrrecs per a dos de nosaltres, l’entrada a presó eludible amb fiança per a sis, i la presó incondicional per al company que actualment es troba empresonat a Soto del Real. El conjunt de detingudes que actualment ens trobem al carrer volem fer públiques una sèrie de reflexions i posicionaments polítics: L’acusació genèrica per les nou és de “Pertinença a organització criminal amb finalitats terroristes”. En concret ens imputen formar part de l’entramat “GACFAI-FRI”, que com és sabut es tracta d’un concepte artificialment construït pels cossos policials, un conjunt de sigles en el qual intencionadament i de forma ben calculada barregen espais de coordinació entre col·lectius (GAC) amb la ‘signatura’ que a nivell internacional alguns grups utilitzen per reivindicar accions de sabotatge (FAIFRI). La construcció d’aquesta organització-marc aporta a la policia tots els recursos repressius que proporciona el dispositiu antiterrorista: tribunals d’excepció, major inseguretat jurídica, penes molt més dures per a les companyes a les quals es condemni per haver realitzat determinades accions, detencions incomunicades, règims penitenciaris especials, relacions personals d’amistat/ companyonia conceptuades com a delictives, amplificació mediàtica, estigmatització social, etc. N’hi ha prou amb constatar que durant tot el procés de detenció -des del moment en què vam veure les nostres cases envaïdes i saquejades fins que vam ser portades davant el jutge- ni tant sols hem sabut de què se’ns acusava. Amb la invenció de les sigles GAC-FAI-FRI les forces policials han dissenyat una xarxa amb la qual potencialment poden pescar tot el que es mogui dins de l’àmbit anarquista i anti-autoritari. En el context d’aquesta nova organització-marc, assistir a jornades de debat, participar en assemblees, visitar a companyes preses o simplement tenir contacte personal amb una persona considerada membre de l’organització són indicis suficients com per ser inclosa en la seva llista negra. És aquest caràcter difús i extensiu el que dóna veritable força a l’estratègia antiterrorista: després de cada onada repressiva, aquelles que se solidaritzin amb les detingudes seran també susceptibles de ser considerades part de l’organització i per tant detingudes, i així successivament. El concepte de l’organització terrorista està pensat per ser ampliat indefinidament, potser amb la perspectiva que arribi un moment en el qual l’entorn considerat com a perillós quedi finalment aïllat i asfixiat per la dinàmica repressiva, o que la incapacitat d’aquest entorn per seguir
actuant políticament estigui tan minvada que no valgui la pena seguir copejant-ho. El fet que aquesta nova operació contradigui les pròpies declaracions dels Mossos (que afirmaven que la secció barcelonina de GAC-FAI-FRI ja estava desarticulada) no ens sorprèn, ja que l’organització terrorista és construïda, modificada i ampliada per la pròpia acció policial, i no a l’inrevés. La “lluita contra el terrorisme” crea el terrorisme, de la mateixa manera que la llei crea el delicte. L’intent de fixar l’existència d’una organització anarquista terrorista suposa per tant un salt qualitatiu en l’estratègia repressiva contra les lluites, un salt que no hauria de passar desapercebut per ningú i que exigeix una profunda reflexió en el si dels moviments. Assenyalem a la Conselleria d’Interior de la Generalitat i específicament a la Comissaria General d’Informació del CME com a responsables directes d’aquesta última agressió repressiva. Els intents de tirar pilotes fora al·legant que els Mossos es limiten a seguir ordres de Madrid són tant sols una temptativa covarda i mesquina d’eludir la pròpia responsabilitat i encobrir la seva implicació en els fets, havent impulsat i dissenyat fins a l’últim detall l’operació aprovada per l’Audiència Nacional. En aquest sentit, veure com la Generalitat de Catalunya entrega joves catalanes als tribunals, presons i cossos repressius directament continuadors del franquisme espanyol, ens ofereix una imatge molt clara de quins són les bases reals de l’anomenat “procés sobiranista”, evidenciant la perversitat de la retòrica llibertadora que ho envolta. La veritat és que fa temps que el Govern ha identificat a l’àmbit anarquista i anti-autoritari català com un enemic a batre, i el procés Pandora no té altre objectiu que apropar-se a aquesta meta. Es copeja a l’anarquisme no per les seves idees en l’abstracte, si no pel que ha estat, és i pot ser en la pràctica: una minoria de revolucionàries que no dubta a desafiar al sistema i els seus fonaments opressius i corruptes, que anima a els qui els envolten a rebel·lar-se, i que es resisteix a deixar-se seduir pels canals d’integració política que ofereix la democràcia liberal capitalista. Durant el darrer cicle de lluites, alimentat per la crisi de financiarització global i les polítiques d’austeritat que han carregat tot el pes de l’ajust sobre les esquenes de les explotades, s’ha obert a Catalunya un terreny de contestació en el qual el paper dels revolucionàries ha resultat especialment molest per al projecte neoliberal de la Generalitat. Amb tots els nostres límits, errors i contradiccions, durant aquests últims anys hem batallat per frenar els atacs dirigits contra les condicions de vida (en matèria de treball, habitatge, sanitat, etc.) de totes; hem difós una anàlisi estructural de la crisi, que demostra que el problema no és un o un altre aspecte del sistema, sinó el sistema en si; hem creat espais i xarxes per a la resolució dels nostres problemes i necessitats mitjançant la solidaritat i el suport mutu, estructures autònomes respecte de les institucions i les seves dinàmiques paternalistes i caritatives; hem, al costat de milers de persones, enfortit les vagues que han encès la ciutat en defensa dels nostres interessos com a treballadores; hem
aixecat barricades front la destrucció dels centres socials dels barris; hem sortit al carrer per repudiar el feminicidi, per visibilitzar l’explotació de les dones en l’àmbit de la reproducció i el treball de cures, per desobeir les lleis antiavortament que pretenen controlar els nostres cossos i les nostres vides; hem denunciat i trencat el silenci entorn de la violència i els assassinats policials, entorn de la persecució racista, la maquinària de deportació, els CIE, les presons i, per descomptat, no hem deixat d’assenyalar i atacar als responsables últims de la nostra misèria, els Estats, la patronal i les elits financeres locals i internacionals. Tot això és el que som, tot això és el que pretenen destruir. L’objectiu polític d’aquestes onades repressives no és un altre que el de difondre la por i el descoratjament per obtenir uns moviments socials domesticats, poc inclinats a desobeir i trencar amb les regles del joc que el Poder imposa per a auto-perpetuar-se. El sistema no pretén sentenciar la nostra culpabilitat, sinó demostrar la seva innocència: vol absoldre’s per la via de des-legitimar, aïllar i neutralitzar a tot aquell que li acusi i li planti cara. La resposta solidària a les nostres detencions ens mostra que els nostres enemics encara estan lluny d’aconseguir els seus objectius. Volem agrair i saludar totes i cadascuna de les mostres de solidaritat expressades aquests dies. Les manifestacions, les concentracions, les accions, els gestos de complicitat i afecte, les aportacions econòmiques, … l’enorme suport rebut té un valor incalculable per a nosaltres, un valor que compensa amb escreix la mala experiència, que l’empetiteix fins a ridiculitzar-la. No creiem en les seves lleis, ni en les garanties que aquesta ens ofereix: la nostra única defensa, la nostra única garantia, és la resposta solidària al carrer. La massiva demostració de suport que ens heu brindat, i que anteriorment vam brindar a les nostres germanes detingudes en les altres operacions, evidencia el fracàs de l’estratègia antiterrorista a aïllar-nos mitjançant l’extensió de la por. Ara estem al carrer, però només a mitges. Una part de nosaltres, en Quique, segueix empresonat a la presó de Soto del Real. És per això que la solidaritat no solament no ha d’aturar-se, sinó que ha de multiplicar-se. Fem una crida a intensificar la lluita al carrer per a la seva excarceració, a que totes i cadascuna de les companyes li escriguem almenys una carta, i a secundar amb força totes les convocatòries que es llancin en el seu suport, així com estar molt atentes a qualsevol petició o informació que surti dels col·lectius dels quals forma part: Acció Llibertària de Sants i el Sindicat d’Oficis Varis de la CNTAIT de Barcelona. En cap cas el deixarem sol, ni a ell, ni a la Mónica, ni al Francisco, ni a la resta de companyes empresonades. Ni detencions, ni processos, ni presons podran trencar els nostres llaços de solidaritat o el nostre compromís polític. Per a nosaltres, les brutes cel·les on hem estat aquests dies sempre seran llocs més dignes que els luxosos despatxos des dels quals gestionen la misèria de totes. NI UN PAS ENRERE! LA LLUITA ÉS L’ÚNIC CAMÍ!
L'observador . 11
Per canviar la societat, primer hem de canviar nosaltres La Pubilla de Capsec
M
’aixeco, dono mil voltes al llit, em sento incòmode. Sento que cada dia és una batalla, una lluita personal contra mi mateixa, contra tot allò que m’han ensenyat. Contra el que m’imposo, contra el que se suposa que hauria de voler. Ho vull? No ho sé, tinc mil dubtes, i això em fa sentir insegura. Si bé d’una banda tinc clara la meva posició a nivell teòric, de l’altra, la pràctica no resulta gens fàcil. El més difícil no és haver de repetir una i altra vegada els meus arguments, ni intentar convèncer als altres, ni fer-los entendre que necessitem un canvi, ni fer-me respectar. El més difícil és ser coherent. El més difícil és deixar enrere tot el que havia après. Desaprendre. Apartar-me de tot allò que em condiciona tant que, moltes vegades, no en sóc ni conscient. I és que sovint, massa sovint, exerceixo una autoritat sobre mi mateixa, el meu cos, la meva forma d’actuar i de comportar-me, que no és normal. He interioritzat tant certs discursos que sovint, fins i tot, exerceixo violència sobre mi mateixa, ja sigui en forma de dietes impossibles, de comentaris autodestructius o de comportaments que sé que em perjudiquen. Sóc víctima de l’autorepressió, de la violència simbòlica que exerceixo sobre mi mateixa. I no entenc per què actuo així. I intento dissimularho. I no vull explicar-ho perquè me’n avergonyeixo. Però miro al meu voltant i sospito que a les meves companyes els passa el mateix. Malgrat saber que l’amor romàtic no existeix, i que només fa mal, el volem viure. I creiem que patir-lo és normal. I
sovint, massa sovint, deixem les nostres coses de banda perquè sentim que primer hem d’ajudar als altres. I deixem de dir el que volem, simplement, perquè no ens han ensenyat a fer-ho, perquè sempre ens havien dit que havíem de ser servicials, que havíem de cuidar, que havíem de ser dependents i, sobretot, que havíem de ser boniques. I sí, és cert, la majoria de vegades, som nosaltres mateixes les que ens posem pals a les rodes per seguir avançant. Però cal tenir en compte que aquest comportament no és casual, aquest comportament és el resultat d’una vida que està exposada contínuament a discursos que ens degraden. Discursos que ens han obligat a odiar els nostres cossos, que ens obliguen a mutilar-nos per encaixar en la norma. Discursos que han intentat eliminar els nostres referents perquè sembli que estem soles. Però ni estem soles, ni volem seguir odiant-nos, som moltes les que estem lluitant per intentar sortir dels armaris, les etiquetes, els motlles, els estàndards socials... Per això, cada dia intentem combatre tot allò que ens han ensenyat, tot allò que se suposa que hem de sentir i que és profundament injust. Cada dia ens aixequem i ens repetim a nosaltres mateixes que no podem rendir-nos, que hem de lluitar contra els nostres propis pensaments, contra cada acció, contra cada paraula, contra cada sentiment. Els nostres cossos són camps de batalla i canviar la nostra forma d’actuar, encara que sigui en coses petites, pot ser revolucionari. Perquè allò personal també és polític. I perquè per canviar la societat primer hem de canviar nosaltres mateixes!
L'observador . 13
Cronica d'un crim d'infantesa Col路laboraci贸
Podeu trobar al incensat que ha decidit participar al seu compte de Twitter @un_esser
14 . L'observador
E
ls nens no tenen por a la vida. Poden creuar l'autopista sense mirar o enfilar-se allà on puguin sense cap tipus de prevenció. Actuen per si mateixos, per la seva pròpia moral i experiència, les quals és minsa. No tenen prejudicis sobre res més que el resultat de les seves accions. Però en canvi, els nens, temen als possibles “monstrus” de sota el llit. Sembla increïble que es temi a quelcom imaginari, i no a la realitat. Quan creixem ja no ens fan por els “monstrus” de sota el llit o l'armari, sinó la vida real. Haurien d'educar-nos a perdre la por a la imaginació i a ser valents i atrevits com un nen ho és a la realitat, i junt amb l'experiència, aprendre a no abocar-nos directament a l'autopista sense mirar. Per això ens serveix créixer. Les escoles són l'eina perfecte per controlar la societat. Com a tal, des de petits ens han tallat les il·lusions,la imaginació, la iniciativa pròpia, més enllà de les seves normes. Com a resultat: témer la vida. Al anul·lar tals valors,i convertint-se, l’escola, en autoritat moral,només els cal mostrarnos el camí a seguir,per tenir la millor de les vides, per ser persones de profit que evidentment son tals com ser persones treballadores, educades, constants i competitives.
Al arribar a certa edat doncs, i ensorrats els nostres somnis, sense imaginació, i temorosos pel "porvenir" només desitgem tenir una bona feina, per pagar la nostre supervivència. Arribat tal punt, veiem que “la bona feina” no és com ens pensàvem, però ja no sabem con desfer l'entramat i no tenim capacitat de revelar-nos a res. La submissió és quasi absoluta. Veiem tant lluny el fet de trencar amb tal situació, que ens resignem, i seguim endavant a l'espera d'algun salvavides. Evidentment el salvavides té cos, forma, i nom propi : política. És perfecte. Jugada mestra, escac i mat. No teníem cap altre escapatòria però resulta que ara tenim la eina perfecte per sortir-ne, la política. I resulta fàcil. Cal dipositar un vot cada cert temps. Fabulós Ens han mort. L'esperança té propietari, i no és a les nostres mans. Bojos som, els que no ens resignem. Hem vist el crim i sabem quina és l'arma. Veiem com es dessagnen les nostres vides, que ja no son vides, només són actes d'existència servil. Mireu la vida amb els ulls d'un nen, d'aquell nen que us van matar. Observeu, pregunteu i després...
L'observador . 15
El límit de l'autogestió quan X “tira al monte” Col·laboració
Podeu trobar al incensat que ha decidit participar al seu compte de Twitter
16 . L'observador
@botasypedales
D
“Creéis que todo tiene límites. Así estáis todos: limitados” Un grup de música popular i urbana del segle passat
es de qui critica que això suposa un filtre a l'entrada de persones amb treball (assalariat o no) fins a qui critica l'enfonsament cíclic de projectes autogestionats per aquesta falta de mans, tot el món coincideix que l'autogestió té límits. Són moltes les opinions que posen de manifest les limitacions del "treball militant", això és, aquest que es fa per voluntat en les estones lliures. Si compartim la idea que el treball tot ho pot, llavors perquè els projectes autogestionats s'expandeixin el que necessiten és més i més treball militant, que alhora requerirà més i més estones lliures dels qui els sustenten. La gent del comú som molt miserables en temps lliure doncs precisament la dominació de la modernitat, que es va inaugurar amb el rellotge, la novetat tècnica que va introduir va ser el control del nostre temps. Com li robem temps a la supervivència més bàsica? Aplicar els mecanismes de l'autogestió a la supervivència o aplicar els nostres mecanismes de supervivència als projectes autogestionats? Aplicar els mecanismes de l'autogestió a la supervivència sol portar a la via de “sortir-se del sistema”. Muntar projectes de vida en els marges de la societat, amb totes les limitacions que té la política marginal. L'altra via, aplicar els mecanismes de la nostra supervivència als projectes militants ens posa davant el binomi estat-mercat. Les subvencions, d'empreses o govern, tenen una abundant literatura en contra que va des de postures purament doctrinaries a unes altres absolutament pragmàtiques, la qual cosa no impedeix que se segueixi recorrent a elles. La nova onada de “El Canvi”, després d'uns anys d'una repressió salvatge, està posant-li l'escala a molts projectes perquè es pugin al vaixell de la subvenció. És interessant veure com des de Podem s'insisteix bastant en no repetir l'ocorregut en la 1º transició, la del 78-82, en la qual especialment a Castella i Andalusia es va buidar tot el teixit social format en les lluites per integrar-lo en les noves institucions, creant enormes xarxes clientelars que abans o després s'han tornat en contra seva. Insisteixen en no fer això i per a això la seva opció és simplement deixar fer, donar aire als projectes perquè floreixin, sense integrar-los però sense perseguir-los. Madrid serà un laboratori gegant d'això, més encara si li sumem la granellada per a “el govern del canvi” que és la “autogestió nazi” campant a plaer. Entrar al mercat formant empreses -cooperatives o amb la forma que sigui- ens introdueix en un cercle viciós d'autoexplotació i que a més limita amb dues realitats que poden donar bastants problemes. Una és el cooperativisme històric, que aglutina centenars d'experiències centenàries i arriba a albergar experiències tan qüestionables com la del grup *Mondragón. L'altra és la nova empreneduria, vinculada a l'ona “hipster”, l'economia 2.0 i nascut a les escoles de negocis de les ordres religioses més tèrboles (ESADE, IESE…). La pinça està feta, encara que clarament en el cooperativisme clàssic hi ha menys “false friends” que en els emprenedors socials que afloren avui sota l'ala de fundacions filantròpiques, encara que només sigui pels cabells blancs. Per descomptat, el més fàcil sobre el paper és recórrer als Principis: si en el comunisme ningú cobra i ningú paga, així ha de ser la militància en virtut de la prefiguració dels mitjans en les finalitats. Amén.
L'observador . 17
L'hereu de Massegur
18 . L'observador
S
embla que últimament tenim a tothom força sulfurat amb el resultat de les eleccions catalanes del passat 27 de setembre i de tot el que se n'ha derivat a partir dels resultats, que si ve atorguen la majoria absoluta al sector independentista, no és menys certs, que ha quedat repartida entre dos grups antagònics pel que fa a qüestions socials. Però no vull endinsar-me en aquest femer. Prefereixo posar el focus a l'actuació d'un altre agent polític molt arrelat a casa nostre, com és l'anarquisme, i que sembla passar força desapercebut quan es tracta de qüestions “nacionals”, més enllà de l'anècdota de torn. Els anarquistes, en tot aquest “Procés”, hem optat per tres opcions: Inserció al parlamentarisme crític, per la critica ferotge, o per teixir un discurs propi i equidistant.
- EL PRIMER BLOC: ELS ANARCOS A LES CUP Davant la manca d'objectius assolibles a curt o mig plaç, i de la manca d'organitzacions pròpies al principi del procés (ara ja no és el cas, doncs tenim a Procés Embat i la FAC), alguns anarquistes han optat per entrar a les CUP, la qual ha mantingut un discurs coherent i molt proper, en ocasions, a plantejaments llibertaris, que fins hi tot, i sorprenentment, és molt present en la forma de funcionar interna. Aquests, han assumit les contradiccions que d'aquesta participació se'n puguin derivar. Sense por. Amb un paper significatiu, fins hi tot a primera línia del focus mediàtic. Tal és el cas de David Fernàndez (per posar un exemple rellevant) que es declarava comunista llibertari (per si algú encara no ho sabia) en una entrevista de Manel Ros per La Directa (10/09/2015). Ja veurem com acaba tot plegat. És un terreny prou relliscós. Més de 200 anys d'història parlamentària els assetgen per convertir-los en el mateix titella que a tants d'altres abans en aquest espai de temps, que com ells, van optar per utilitzar aquesta eina creada per la burgesia. Però bé, la CUP intenta mantenir un peu al carrer. En el que hi vol reposar la major part del seu pes. Ja veurem si li fan la traveta. En tot cas, és innegable que hi fan un paper
prou digne, doncs subratllen tot sovint que cal tenir unes polítiques socials importants, i es desvinculen d'un independentisme nacionalista d'extracció burgesa. Volen la independència per obtenir canvis socials des del minut u per a les classes populars. Però aquests canvis, estan molt lligats a l'aritmètica parlamentària, que de moment tenen de cara. Però és una certesa que en un moment o altre la perdran. Tant cert com que el sistema i les sangoneres que l'habiten, milloraran els seus mètodes per no ser enxampats a cap nivell institucional com està passant un cop els cupaires han entrat a governs, doncs fins ara podien actuar de manera matussera. No hi cauran altre cop.
- EL SEGON BLOC: CRÍTICA FEROTGE I IMMOBILISME L'anarquisme clàssic, també s'ha fet notar. Desgraciadament, sobretot quan es tracta de criticar les accions de l'independentisme. No sol obrir la boca quan hi ha manifestacions o actes unionistes. Es dóna per descomptat que també hi estan en contra, però no és que en facin precisament gala. No hi dediquen ni una desena part del temps que hi puguin dedicar a intentar ridiculitzar o contra-argumentar al sector indepe. A més, la seva crítica, sol ser barroera, sense massa raonament i sovint basant-se en els processos nacionalistes de s.XIX i de la primera meitat del s.XX. Confonent el significat del internacionalisme amb el del cosmopolitisme. Obvien qualsevol singularitat que pugui acompanyar el procés català, com si l'independentisme (assumpte que en ocasions pot diferir del nacionalisme) fos només patrimoni de les classes dominants, però el cert i el que és inqüestionable, es que des d'un primer moment, la mobilització i l'empenta ha estat duta a terme des d'una base popular, al marge de partits polítics, que si ve ara hi tenen una forta presència, no és menys cert que ha estat a desgrat seu, com és el cas de CDC. S'hi van veure empesos, i ara s'hi afanyen per oportunisme. No es pot negar que des de l'ANC, Òmnium i els mass media, s'ha anat introduint una cunya al moviment popular perquè es vagi fent lloc a la púrria política clàssica i perquè es vagi reconduint la situació cap als estaments de poder institucional. Però aquesta reculada, que per mi és evident, no és motiu suficient per donar la raó a la mala baba, i fins hi tot, en alguns casos,
L'observador . 19
certa catalanofòbia que des d'alguns púlpits s'ha vomitat. Això sí, la única solució plantejada des d'aquest sector, ha estat l'immobilisme i l'assoliment de la “terra promesa” un segle d'aquests... El “no va amb nosaltres”, no és més que la constatació de que alguns estan molt confortables als seus locals, despotricant i no aportant res a curt o mig plaç. Ni tan sols una tímida reacció contra atacs duts a terme per ministres com Wert amb els seus intents per “espanyolitzar” a la mainada en detriment de la cultura que ens és pròpia. A més, fan seu moltes vegades el discurs de la dreta unionista més rància: El procés està orquestrat per Artur Mas, i sense ell, s'acaba el problema. Com si no hi haguessin més de 2 milions de persones implicades. I el més greu: no els planteges cap altre opció viable a curt o mig plaç. I a més, et permets el luxe de tractar-los de titelles amb una bona dosi de menyspreu i supèrvia. No es pot ser més cec i mostrar una desconnexió o un despreci més evident vers el poble en el que vius. Flac favor li fan a l'ideari que diuen defensar.
- EL TERCER BLOC: L'EQUIDISTANT. ANARQUIA ÉS INDEPENDÈNCIA Si els primers entraven amb eines d'altres en la lluita per assolir la independència i les millores socials, i els segons es tancaven a pany i clau, i ha hagut un tercer sector que ha optat per articular un discurs propi, que doni contingut i creí un corrent de pensament a favor de l'independentisme, però on la participació política s'ha de dur única i exclusivament des del carrer, de forma paral·lela al que es produís al parlament. Un exemple brillant, el trobem a la campanya del “No/Sí” duta a terme durant el 2014, on es demanava la participació a la consulta del 9N en diverses fórmules, però que deixessin palès la voluntat d'una part prou significativa de la població, que estaria més en la línia del també argumentari cupaire: que un nou país sense un canvi profund en les estructures socials, no val la pena. També hi va haver una segona acció destacable: “Una ratlla per la diada”. Consistia en aprofitar (un cop més) una acció de l'ANC que pretenia omplir carrers de Barcelona en forma de V gegantina, i unirla per uns carrers intermitjos amb llibertaris per tal de que formés una A en comptes d'una V. Aquesta opció, no se si encabir-la en aquest tercer bloc o
20 . L'observador
en tots tres. En part va ser negativa per utilitzar de manera bromista una acció aliena i popular que molta gent es prenia molt seriosament. I en part va ser positiva, perquè va donar visibilitat a una altra manera de interpretar el mot “independència”. Aquestes dos premisses: la participació des del carrer, i la condició indispensable de posar sobre la taula reivindicacions revolucionàries per al nou país, col·loca aquest tercer sector en una certa equidistància dels dos grups que hem esmentat anteriorment. Des del meu punt de vista, és l'opció més positiva per l'anarquisme, doncs no gira l'esquena a un procés popular, tendeix a participar de la societat que l'envolta, és capaç d'acceptar contradiccions amb la voluntat i la consciència del que és possible a curt i mig plaç en funció de les forces existents, i defuig panegírics caducs i messiànics per tal de posar els peus a terra i intentar influenciar en la mesura de les seves possibilitats. Des d'aquest sector, es duen xerrades, s'escriu, s'argumenta i es dóna suport a lluites on es conflueix amb altres agents socials d'extracció popular.
EN RERSUM: La societat catalana viu moments d'exaltació, debat i politització profunda. Quedar-nos sota l'Estat espanyol amb les mateixes condicions que ara, no és una opció. Hi ha un problema evident. S'ha de buscar solucions. I evidentment, hem de tibar la corda o seran reformes de petit calat. En un moment com aquest, l'anarquisme no es podia quedar al marge. No tenir discurs propi, no participar, no intentar influir, especialment a la Catalunya rural (ull amb aquest detall), era condemnar a l'anarquisme a ser una peça de museu en pocs anys. I amb això no vull dir que s'estigui actuant per interès. El que vull dir, és que el món llibertari ha abandonat majoritàriament l'anarquisme de saló, de la trifulca de biblioteca, per plantejar les seves opcions a peu de carrer i als mitjans de comunicació. Ara, cal seguir unificant, perfilant i assumint discursos i accions entre l'anarquisme organitzat, els col·lectius autònoms i les individualitats, per intentar evitar, ja sigui des del sector cupaire o des del sector equidistant, que aquest procés se l'enduguin sota el braç els opressors de sempre.
L'observador . 21
Autogestionem-nos Notes al voltant de les dependències, independències i eines polítiques diverses
Col·laboració
Podeu trobar a la incensata que ha decidit participar al seu compte de Twitter
@MireiaCunitt
22 . L'observador
P
ortem un bon temps envoltades i immerses en debats sobre processos, municipalismes i governacions com a eines per a transformar i revolucionar. Seria innocent pensar que aquesta situació no està arrossegant, segurament salvant diferències territorials, els col·lectius i els calendaris, així com també seria un absurd negar que l’acció política està essent condicionada, a molts nivells, per les dinàmiques institucionals i electorals. Hi haurà qui en faci una lectura positiva, jo, en canvi no ho puc fer. No puc valorar pas bé aquesta consecució de frenades, de fer dependre del debat, ja que l’acció i l’organització col·lectiva no han d’estar conduïdes, per ens que, agradi o no agradi, miren des de dalt. I si tenen els recursos per a mirar des de les alçades és que tenen a les mans la possibilitat per a exercir un poder i això és perillós i poc, diguem-ne, canviant. La qüestió és que a mesura que la cosa avança cada un dels posicionaments adoptats, o no adoptats, resulta extremadament important, sobretot quan es parla des dels mots revolució, transformació o canvi. S’ha de ser extremadament responsable i molt conscient a l’hora
d’utilitzar aquests termes perquè si no l’únic que farem es treure’ls tot sentit polític per a desplaçar-los al paper de ganxos o eslògans. Cal actuar de manera que no se’n facin reapropiacions de significat per a convertir-les en quelcom superficial. Parlar de canvis profunds i sistèmics, d’arrel, és parlar de vides i per tant és extremadament important parlar-ne amb molta cura. Parlar de revolucions no hauria de ser barat. Revolucionar és subvertir l’ordre establert i per a fer això no és un pas obligat entrar a les entranyes de la bèstia perquè pot ser, literalment, l’antítesi de la subversió. I, per tant, parlar de revolució des de dins o cap a dins ens grinyolar simplement per definició. Un cop fet l’apunt, podem dir que es pot mirar una administració com una eina des de la que, temporalment, fer feina cap a un canvi. Sí, té el seu procés lògic. El problema és que mentre ets a dins, jugant a les seves normes, dins els seus criteris, et pot semblar que condiciones certs punts del curs polític, però quan ets al carrer la impressió és la contrària: el curs condiciona, malauradament, el carrer, el debat, els temes, les agendes etc.
L'observador . 23
Quan parlo d’estar al carrer, de ser el carrer, no en parlo com a conjuntura ni tant sols com a àmbit. En parlo com aquell lloc, el LLOC, on passen les coses, on transcorren el temps i les converses, aquest espai que ens volen usurpar perquè saben que és un lloc on es crea i es fa. Llavors hem d’anar ben amb comte si la gent, paulatinament, el va deixant i substituint per les parets tancades a l’exterior. Sí, és possible que siguin els usurpadors els que estiguin més satisfets de que cada vegada s’usi menys el carrer o, si es fa, que sigui per les seves performances disuassòries, en fi, les molles inofensives. Vull dir, al final és tant planer com, ja posades a contemplar possibilitats de fer una revolució social, contemplar-les totes i no enfocar-se en una de sola. Sobretot quan no totes són precisament un motor de canvi. És tant planer com l’entendre que les veritables transformacions socials no han vingut des de les administracions i que, en cas d’utilitzar-se com a eina, no hauria de ser la preferent ni la que requerís més energia o atencions. Si és que
24 . L'observador
realment cal utilitzar-la. Torno a repetir, cada dia que els carrers callen guanya la banca i ho fa de la manera més silenciosa, sense embrutar-se i sense cansar-se. Cal preguntar-se quins són els canvis, amb qui fer-los, com etc. Això ho fem totes, naturalment. Però és que qualsevol pas en fals en aquest punt pot transformar una intencionalitat de canvi en una batalla infructuosa per a no deixar-se emportar per la corrent, i aquí les bones intencions no hi tenen gaire a fer. Al final hem d’escollir molt bé quins són els nostres companys de camí si el que volem fer és canviar l’estat de les coses. I debatre sobre companys de camí en base a molts eixos lligats irònicament al fangós terrenys de les identitats o identificacions que han de ser especialment remirats ( classe, gènere, poble, raça...). Per exemple, puc com a feminista llibertària acceptar algunes imatges, alguns llenguatges o alguns conceptes lligats a la idea de nació o de pàtria? No. I a la idea d’estat? Potser encara menys. Un altre punt al que donar voltes és també una qüestió de concepte: tractar les lluites com a sectorials i, en certa manera, domesticar-les o, al menys, córrer el risc de fer-ho. A l’hora de fer un canvi estarem d’acord amb que ha de ser total, amb la qual cosa no ens podem deixar res a la butxaca, sobretot tenint en compte que les nostres vides no estan fetes de compartiments estancs separats i aïllats. Però, cada un dels aspectes en els que el sistema es concreta no pot ser tractat com un camp on experimentar o controlar. Hem de tenir molt clar qui és cada agent de lluita i respectar-lo com a tal. Aquests primers conceptes a pensar i repensar són, entre d’altres, els més visibles doncs s’emmarquen dins de l’essència de la postura
i el posicionament. Si això falla tot trontolla, si això és descafeïnat, res canvia. Serà indiferent quina explicació se li doni a un error de base, perquè el resultat no variarà. Cal crear. Crear mentre es desmunta o desmuntar per a crear, cada circumstància requerirà ballar a passos diferents. Si estic en aquest punt és perquè sé que això que anomenem sistema no és extern a nosaltres, no ens és innat. El fet que sigui una construcció desmuntable no significa que ens sigui extern o aliè. De la mateixa manera que tenim eines per a reproduir-lo, tenim maneres per a desballestar-lo. Per aquest mateix motiu cal estar molt atentes tant a les persones com a les eines que fem servir per a transformar. I no anestesiar la resta, no esquitxar, no estirar. Som totes aquelles amb les que es conforma l’espai públic i el quotidià, el dels carrers, els de les cases i el del treball. És així perquè són nostres i és en aquests espais vitals on tot germina. I doncs, a quina banda de les relacions de poder establertes vol estar cada una de nosaltres? En relacions verticals i de poder mai es pot tenir un peu a cada banda ja que és una quimera, un impossible, ja sigui perquè acabes preocupant-te de les ascensions i de guanyar petits permisos, ja sigui perquè acabes essent xuclada per les dinàmiques d’aquestes relacions. Al final, pot ser que es posin més obstacles als camí, pot ser que s’acabi funcionant de tap bloquejant iniciatives socials. Llavors, amb què m’agrada treballar? Amb tot allò que sigui creador. Digueume sorruda, però hi ha certes eines que no són res més que la viva imatge del potencial destructor i destructiu, que no ens ofereixen res de nou i que ens infantilitzen i ens fan dependents ( com a persones i com a col·lectius ), no pas independents, ni autònomes. De la mateixa manera que cal saber si es pot evitar o no ser engolida per la bèstia, si és efectiu o no alimentar-la, també cal donar a cada eina la importància que es mereix. Potser el que caldria evitar és que tot s’aturi pel fet d’estar pendents de l’aparell i l’aparatositat. Cal tenir molt clar quina és la lluita, què s’entén per popular i, sobretot, qui és subjecte de lluita; si això és perverteix... malament. Cal mirar bé quins són els mecanismes de control i de poder que ens fan dependents i són precisament
aquests els que hem de desfer. Vivim i funcionem en un món on som dependents de monedes, de papers, de mercats, de vots i d’administracions i la millor manera de desfer-se de tota aquesta trama és crear noves maneres de funcionar, prendre el control de les nostres vides i autogestionar-nos. Crear de veritat perquè això és el que resulta realment revolucionari i subversiu juntament amb la pràctica de l’autodefensa i el suport mutu. On realment decidim i fem és a les assemblees de barris i veïnes, a les assemblees de treballadores, a les assemblees de dones, els grups d’afinitat etc. On realment és possible crear una societat nova és a les places, a les avingudes, als carrerons i als locals on la gent es reuneix i s’aplega. Tot aquell grup, lloc o moment, que estigui lliure de qualsevol vigilància o protocol és llavor de canvi, és empoderador, elimina dependències i ens personalitza a totes i cada una de nosaltres. Per tant, perquè cal anar de fora cap a dins quan la quotidianitat, que és el fil de la vida i de la història, és a justament fora? Sabem per altres referències històriques que l’únic que dóna fruits i resulta realment amenaçant perquè crea a la vegada que destrueix, és l’autogestió dels barris, de la criança, dels pobles, del treball, de les nostres vides. Anant una mica més enllà, és impossible que un estat comporti un canvi precisament per la seva essència. Entre les seves funcions està la repressió, no se’l pot entendre sense cossos policials i militars. Però per a no posarnos tràgiques no ens hi aturarem aquí. Una altra de les tasques que té és la de controlar: finances, fronteres, mercats, moviments, grups socials. És una creació, un aparat, una superestructura artificial que va ser pensada per ments imperials i amb esperit de dominació. Aquesta filosofia política no es pot entendre sense un alt nivell de dependència de les persones que hi estan encabides. I jo, sincerament, ni considero que aquesta forma de subjecció i submissió sigui una eina vàlida o útil, ja que és i neix immanentment vertical, i a més profundament heteropatriarcal, ni considero que mai pugui ser una eina d’alliberament. Ni ell ni cap de les seves estructures. I, de fet, no li desitjo al meu poble que estigui sotmès a aquesta tortura, seria terrible.
[...] cada dia que els carrers callen guanya la banca i ho fa de la manera més silenciosa, sense embrutar-se i sense cansar-se.
Cal mirar bé quins són els mecanismes de control i de poder que ens fan dependents i són precisament aquests els que hem de desfer.
L'observador . 25
La meva mirada com a dona feminista i llibertària al voltant de les institucions Feia referència abans a si com a feminista podria identificar-me amb aspectes essencials dels conceptes pàtria o estat, estat-nació etc. Responia que no i potser faria falta explicar-me un mica millor. Tal com vaig llegir en un fanzine de Mujeres Creando, “jo no sóc anarquista per Bakunin o Durruti, jo sóc anarquista per les meves àvies” i en el meu cas també és així. Ho sóc per les meves àvies de feminisme ( no només anarquista ), no pas per les meves familiars, o bé, potser també. En fi, que vaig arribar a ser llibertària a través del feminisme. De fet segons el meu parer sense un funcionament col·lectiu llibertari, la possibilitat d’acabar amb l’heteropatriarcat em semblen mínimes justament perquè la idea llibertària es fixa, i molt,
26 . L'observador
en les relacions de poder i les verticalitats més enllà del determinisme, l’economicisme o allò científic com a única veritat lògica i asèptica. Les administracions. La seva funció i la seva raó de ser no són per vocació de servei, són per a registrar, apuntar, controlar, vigilar, i tots els infinitius que se us acudeixin. Des de la més gran a la més petita, totes elles van ser creades o usurpades per una necessitat no és res més que la de facilitar la dominació de les persones mitjançant el control del que fan, de l’on estan, del cap a on es mouen, què aprenen, els diners que tenen, els impostos que paguen. Neixen com a afany de control econòmic, censal, demogràfic, comercial i polític. Polític perquè sense un projecte al darrera de, per exemple, com es vol que funcioni la societat o s’exploti la terra o es posin els aranzels, sense una idea de per a que fer-ho i per a qui fomentar-ho no haurien nascut. En fi, sense un ideari, una filosofia o un pensament polític i social que les necessiti i les justifiqui no tenen raó de ser. Tota aquesta trama d’espais de control van néixer heteropatriarcals. És així perquè van ser ideades i construïdes en un món patriarcal. Llavors van ser dissenyades i posades en pràctica des de la mirada única de la dominació masculina i amb els seus valors. Això significa que hem d’analitzar més enllà del moment en que les institucions cristal·litzen. Podem trobar mostres al llarg de la història de com aquestes es creen per a registrar poblacions o de com es van blindant a les dones. Perquè són dones, sí. Precisament perquè a ulls dels gestors del moment, dels dominadors de l’escena, les dones eren els elements a controlar ja que parien i s’encarregaven de transmetre en primer instància, i de manera quotidiana, les normes i les històries. Dones descontrolades seria sinònim de societat descontrolada. Una figura de Mare no normativa és una forma de dissidència primigènia. Una dona que sap quina és la herba a prendre i a qui no li caldrà que res consti en cap historial mèdic és una sexualitat autònomament perillosa. Una dona que no es vol registrar com a esposa de és una temerària. Aquest fil que sembla agafat una mica amb pinces és justament essencial: un estat necessita i es nodreix de dones que pareixin futurs soldats i treballadors i que fomentin certa submissió a aquesta estructura, per això mateix són terra cremada i de conquesta en contextos de guerra. Són un dels eixos de continuïtat de les estructures socials mitjançant allò reproductiu i són un camp de batalla. Sense control de les dones i també de les formes de relacionar-nos afectivament i sexualment ( per tant ja entrem en termes d’heterosexualitat obligatòria ) no és possible un estat perquè el seu model de gestió es basa en el concepte de família nuclear heterosexual, monògama, que produeix i consumeix, en la que un mascle proveeix i una dona pareix, cuida i educa en valors ( a saber ). I aquí pau i després glòria. Aquest és un dels pilars simbòlics de l’estat i de tot el que d’ell emana. Sóc incapaç d’imaginar que una eina brutal de disciplinatge i submissió com és l’estat deixi de ser patriarcal perquè neix d’ell i per a ell. Posant-nos encara més serioses i tocant temes espinosos, es pot reformar o retocar un estat per a que deixi de ser el que és? Pel fet de tenir una presidenta,
dones soldat, unes lleis paritàries, podem assegurar que l’estat deixarà de ser una expressió del control? Rotundament no. No és que valori negativament el fet que hi hagi dones visibles en tots els àmbits, simplement apunto que l’àmbit és classista, és heteropatriarcal, és imperialista, és colonitzador. Repeteixo ho és perquè neix per a ser-ho, ergo si el que es vol és acabar amb aquests –ismes és totalment innecessari fomentar-lo o, a molt estirar, reformar-lo per a anar-lo difuminant. De fet el concepte de mantenir temporalment estructures estatals per a anar ensenyant a les persones a comportar-se revolucionàriament no deixa de ser una idea paternalista de les persones i del potencial que tenim en els processos revolucionaris, és igual que siguem paternalistes per por a perdre el control o a perdre preeminència. El paternalisme és un dels fills desitjats del patriarcat, és menys evident però crea la mateixa relació de dependència. Deixant a part el fet que l’estat és del pare de família, del defensor del país i de l’estadista il·lustrat, podem pensar en allò que el concepte pàtria ens reserva a les dones. Pàtria prové de pàter, del cap de la considerada cèl·lula primera d’organització social. N’hi hauria d’haver prou amb aquesta referència: la pàtria és el lloc fundat i creat pel pare, on viuen els seus fills i ciutadans on, com es veu a primer cop d’ull, les dones no hi caben. És l’àmbit on Ell es desenvolupa, on creix i on s’organitza. Si fem un cop d’ull als mites fundacionals, als símbols i a altres elements que la pàtria, i també la nació, requereix per a crear un lligam col·lectiu identificador, les dones, quan hi són, són consorts, són malvades, són mares asexuades. Les dones són relatades amb tots i cada un dels estereotips i, per tant, ja són col·locades en el lloc corresponent, ben disciplinades. L’imaginari social no és pas neutre i precisament en aquest hi podem trobar les clavegueres. No és simbòlicament casual que la sang amb què Guifré el Pilós va fer les quatre barres no hagi estat sang de menstruació o de part ( o sigui de vida ) sinó sang del guerrer cristià que combat a “l’invasor” sarraí ( o sigui de mort ). No és casual que el misogin mite de Sant Jordi, mite que simbolitza el matricidi original, sigui símbol nacional a diverses zones. Com tampoc és casual que les administracions dissenyin ciutats on no hi cap, per exemple, el carro de la criatura, o d’anar a comprar al mercat, o bé un espai tranquil d’alletament. Res d’això és casual perquè estem en un espai pensat pel patriarcat a tots els nivells, des de la literatura èpica de la nació-estat fins als detalls més tècnics que s’encarreguen de desplegar les administracions més petites. Bé, ja estem totes disciplinades: control de la sexualitat, de la natalitat, dels rols de gènere, d’allò simbòlic, de l’imaginari, dels moviments, de l’espai que ocupem cada una de nosaltres, de la producció... Depenem, per tant, de les decisions, les polítiques de torn o la benevolència de qui corri pels passadissos. En aquest punt deixarem de posar-nos teòriques i ens posarem més pràctiques. Tornarem a aferrar-nos al supòsit que un canvi en les administracions ( em refereixo al concepte de canvi profund ) pot resoldre això de l’heteropatriarcat. Parlaré d’un punt molt concret perquè és molt important: el circuit legal i administratiu
L'observador . 27
que cal recórrer en casos de violència masclista. Partim del punt de vista que aquest circuit és una eina a utilitzar i que certament s’utilitza bastant, segurament perquè és la única que s’ha fomentat. No es pot obviar. Aquest circuit té moltes mancances ja que està configurat des d’un punt de vista que no és el feminista i, llavors, no té el necessari contingut de base. És, doncs, coix i de vegades massa enquadrat en paràmetres patriarcals. Per tant s’ha de millorar moltíssim. Però sense una feina barrial i local, comunitària, feminista, feta per i des de les dones, que fomenti l’acompanyament, l’escolta activa, l’autodefensa, l’acció directa, el respecte als desitjos de l’agredida i la difusió de la idea, el canvi no serà possible. Puc valorar com a adequada una dinàmica paritària a les legislacions que ens faci visibles. Però, tot ho encamino cap al mateix punt: sense un canvi de xip això seguirà essent un còmput legal Si no és des de la creació d’un teixit social i d’una mentalitat diferent la base serà ben fluixa. Polir i llimar allò que les administracions fan realment malament no és el motor de canvi de les mentalitats ni de les relacions de poder. De fet cal anar amb compte amb el fet de sentir-nos còmodes amb unes estructures que ja sabem d’on venen. És més, si fossin elements de canvi no estaríem escandalitzades del degoteig constant d’assassinats masclistes, de la hipersexualització o la asexualització de els noies, de l’encara invisible memòria històrica de les dones etc. Tot això segueix existint perquè sense l’acció directa no hi ha canvi possible.
Acció directa. És des de la pràctica individual i col·lectiva que encertarem El concepte d’acció directa té un gran ventall de possibilitats. Es pot parlar de la propaganda pel fet o es pot parlar dels grups d’excursionisme. Acció directa és tot allò que ens treu de les interessants dissertacions intel·lectuals i ens situa cara a cara amb les persones que tenim al voltant, alhora que ens obliga a articular un discurs clar i bona aplicació pràctica, individual i col·lectiva, del que tenim al cap ( i als cors, és clar ). Això significa que ens hem de comportar com la teoria diu que ens hauríem de comportar per a deixar de parlar d’utopies i practicar realitats. Però també significa utilitzar la eina de la praxi que és , per mi, la més encertada ( els motius són diversos: no teoritzar sobre allò poc conegut, no caure en paternalismes ni guetos, no aturar-nos, aprendre fent etc ). I aquest hauria de ser la eina en majúscules per una raó ben senzilla: mitjançant la pràctica i la interacció som persones treballant amb, des de i per a les persones per a crear. Això si que és seriós i important, perquè és subversiu d’arrel. És amb l’acció directa que toquem el voraviu a l’statu quo perquè se li escapa tot de les mans. És amb
28 . L'observador
aquesta que serem creatives i podrem assentar les bases d’una veritable societat lliure de les opressions que vivim a diari. Les assemblees de barris i veïnes, les de treballadores, les d’aturades, les de dones, les de joves. Totes elles autònomes. Són una forma d’acció directa ja que es tracten aspectes concrets però, a més, les persones ens anem relacionant de manera quotidiana tant per a acabar amb allò que ens molesta com per a enfortir lligams humans. Sortir fora dels locals o obrir les seves portes a activitats que aportin i ens aportin, on explicar també mitjançant noves maneres de funcionar i de tractar-nos quina és aquesta idea que portem a dins. La creació d’espais de teixit i de suport, d’autodefensa local o d’aprenentatge fora dels circuits i les normes habituals amb un llenguatge que no sigui estratosfèric. Estar a atentes a cada una d’aquelles pràctiques quotidianes que fan tanta falta per a crear, ja sigui la organització de recollides d’aliments quan hi ha una vaga o okupacions de vivendes veïnals, ja sigui la creació d’un espai esportiu o d’esbarjo que permeti fer sortir de la desídia, ja sigui la recerca de recursos per a peculis, ja sigui tenir espais on les criatures estiguin bé... Explicar, sí, i fer. L’acció directa ens obre les portes i els camins, és el motor real per a desfer, certament, i per a difondre i per a crear. Té la capacitat d’enfocar les diferències d’una altra manera ben diferent a l’habitual ja que parteix realment de la base, de nosaltres, del que sentim, del que pensem i del que volem. I ens podem articular des d’aquí, des de la quotidianitat. Aquest base és tant forta que per a això sempre ha resultat profundament perillosa. I és la que s’ha de fomentar. De fet en tenim exemples pràctics històrics dels quals aprendre i, a més, cada realitat local o col·lectiva també adaptarà i crearà noves maneres de fer. No estic dient res de nou. Aquesta és la pràctica horitzontal i sense governacions de cap mena, és l’autogestió. Però l’apunt es fa necessari quan parlem de les eines a fer servir per a realitzar canvis profunds. Mentre l’ús de l’estat o de les administracions i institucions diverses ens arrossega a la seva pròpia continuïtat, i a la batalla per a no deixar-nos engolir, l’autogestió ens permet canviar i canviar-nos. Així, el canvi no és un conjunt de normes o passos a seguir fins a assolir objectius que algú ha marcat des de fora i de manera teòrica sinó que aconseguim que el canvi sigui com el pa i l’aigua que prenem cada dia, som nosaltres. Per tant, ni amb una mirada general, ni amb una mirada més concreta com a feminista ni posant sobre una balança el valor de l’eina estatista i la eina de l’acció directa, no trobo sentit a reforçar altra cosa que no sigui la darrera. No podrem parlar de municipis ( barris o col·lectius ) lliures fins que aquests no s’autogestionin, i llavors aquests ja decidiran amb qui ballen. L’alliberament local seria una manera de desmantellar allò del que es nodreixen els poders i, llavors, aquests no farien cap falta. Un municipi lliure és un espai sense governacions que trenca amb qualsevol forma de control que sigui considerada una instància superior.
Identitats i institucions Potser em caldria parar entrar en el terreny de les identitats i els arrelaments que és allò més complicat ja que entem a parlar de diferències, identitats, identificacions etc. És difícil perquè resulta impositiu negar o menysprear a algú la seva manera de sentir-se i de veure’s etc. En realitat, la idea llibertària no nega les diferències ni les identitats sinó més aviat al contrari. I a més pretén gestionar-les de manera no invasiva, o colonitzadora, comprenent que cada una s’organitza amb qui considera més afí o més proper per les raons que siguin, sense forçar situacions territorials, organitzatives o administratives. I també comprenent que el fet que cada col·lectivitat s’organitzi com més li plagui o necessiti el seu espai no suposa cap problema. Reconèixer els pobles que existeixen no hauria de ser cap problema doncs. Aquí ens trobem amb diversos embolics però per a no fer sang, ja que parlem d’eines i institucions, simplement apuntaré a un: relacionar identitat col·lectiva amb la necessitat de crear o fomentar unes institucions pròpies que se suposa que seran més benèvoles o dòcils amb la voluntat popular. Aquí es dóna per suposat, doncs, que la manera correcta de funcionar és sota el paraigües de dependència d’aquestes administracions i, també, que les persones hi tenim alguna mena d’influència efectiva. Donar com a raó per a arribar a una independència com a poble la necessitat de tenir institucions pròpies és, naturalment, voler sotmetre al poble al mateix jou però amb noms diferents. Això no és buscar la llibertat d’un poble. Ni les raons de la historicitat de les institucions pròpies, ni les raons financeres, ni les que un poble amb una sola identitat, són raons completes. No són ni tant sols raons polítiques. I amb les raons històriques hem de tenir la cura de fer-les passar pels sedassos de classe, de gènere etc. Tots aquests arguments són maneres de perpetrar però dins un altre marc territorial. La única argumentació possible és la de la voluntat de lliure associació en una col·lectivitat basada en el suport mutu i la horitzontalitat i que per tant que estigui fora dels pensaments imperialistes i les fronteres físiques, culturals etc. Però també ha d’estar
fora de formes de gestió que no sigui l’assemblea i aquesta llibertat d’associar-se ( digues-li federar-se o no) amb qui consideri. Així, els estats, els parlaments, el sistema de vots, el sistema democràtic, que estan al servei de potentats, adinerats i els que tenen afany de poder, no només no són eines vàlides sinó que no contemplen res més que dependències i subjeccions. No val demanar permisos a qui saps que no te’l donarà. En fi, que resulta pervers i perillós associar identitats a institucions per a que aquestes puguin exercir les seves llibertats. Partir de que la llibertat és una conseqüència de les institucions de torn ens col·loca en una quimera ja que estarem afirmant que la llibertat depèn. I això és massa contradictori
Quimeres Iniciava aquest text, que no pretenia ser tant llarg, dient que no puc fer pas una lectura positiva del fet que el calendari sembli arrossegat per les passes que fa el procés i la institucionalització de moviments socials de carrer. Perquè com a conseqüència en molts casos porta a la frenada d’acció social a nivell local i a nivell de discurs. I després de donar-hi voltes amb l’ajuda d’aquestes pàgines, més em reafirmo en que no puc. No puc embolicar-me en quimeres i tenir un peu a cada banda i no tenir prou força per a caminar pels carrers que és on la vida se’ns obre pas. És on vull estar, on crec que s’ha de ser. Sabent que deixar els carrers és una victòria llargament desitjada per la banca, és possible que al final hi hagi moltes cruïlles on preguntar-se cap a on anar. La resposta segurament depengui de què s’entén per fer política i escollir allò de l’aparat o allò de la humanitat. Després de mesos i anys de procés i debat, sabent que encara continua, i que encara és possible que condicioni ritmes i accions polítiques, sé que el camí es fa fent passets però que no només existeix una drecera, que cada cop prefereixo l’oxigen als aires condicionats I no puc deixar de preguntar-me...a hores d’ara, què està condicionant què?
L’acció directa ens obre les portes i els camins, és el motor real per a desfer, certament, i per a difondre i per a crear.
Polir i llimar allò que les administracions fan realment malament no és el motor de canvi de les mentalitats ni de les relacions de poder. De fet cal anar amb compte amb el fet de sentir-nos còmodes amb unes estructures que ja sabem d’on venen.
L'observador . 29
PER COLLONS
P
er collons, perquè la vida és així… Fa poc vaig haver d’anar a acomiadar per sempre a un amic. Per sempre. L’estampa típica: ploraners, serioses, algún riure nerviós… I merda, merda. Sobretot per què aquell a qui enterràvem creia en Déu com jo, o sigui: géns… Però la familia, els pares, sogres… merda. Altre cop merda. I jo allà al mig: emmerdat de dalt a baix, envoltat d’una plaça de poble plena a vessar de gent trista i commoguda pensant en qui ens deixava i en com ens deixava. En com el deixàvem: en mans d’aquell voltor vestit de negre que enterra amb la mateixa naturaliat com el paleta posa l’aigua al guix. I va el molt miserable tastavins paraulade-Déu-a-la-terra i ens demana que, avui, que som molts congregats al seu ignominiós ritu, cantem molt fort, que, avui, pensem en Déu i en l’etern i que fem de l’esglèsia aquesta, i de l’Esglèsia aquella, quelcom fort i que ens uneixi. I que, avui, que estem tots tendres, pensem en nosaltres i en la nostra espiritualitat… i que, en fi, fem algo al respecte. Em surt ja el foc pels queixals però avui enterro un molt amic meu i em quedaré impassiu dins aquest temple d’ignorància mentre l’interlocutor de la mentida intenta fer-nos por i adoctrinar-nos en la superstició. O sigui que callo, resto quiet, escolto perquè no hi ha res més a escoltar i penso, molt a dins meu. Perquè, per sort, encara em tinc a mi. Penso en com odio tot aquest ramat de miserables que es guanyen la vida jugant i traficant amb els nostres
30 . L'observador
sentiments més nobles: l’amistat, l’amor, el dol… I mentre estic perdut en un bassal d’odi i ràbia cap a la bèstia negre del púlpit, de dol i d’amistat cap al cadáver del taüt, escolto al miserable referir-se al meu amic mort com a “servent del senyor”… Aixeco el cap, em miro al cabró de la sotana, em miro a la resta d’assistens a la cerimònia i ploro. Ara sí. Ja no puc més. Porto dos dies pensant en lo cabrona que és la vida, en els molts desgraciats que se’n podien haver anat abans que en Simón, en la fataliat i tota la merda i ara vé aquest traficant d’ànimes a dir-me que som servents de Déu… “Del teu cinquè pare, seré servent, desgraciat”. M’hauria d’haver aixecat i còrrer cap a l’altar, arrebassar-li el micro i aclarir que en Simón es cagava en Déu vint cops cada dia com a mínim, que es pixava en la seva miserable esglèsia, que la majoria de la gent que estàvem allà hi estàvem per en Simón i no per Déu ni per l’esglèsia ni per la puta que us ha parit a tots. M’hauria d’haver cagat en tots els sants i les santes i tots els imbècils que encara ara creuen que hi ha una misericòrdia que ens observa, jutja i perdona a partir del que els seus fluxos genitals decideixen. I encara seria poc. Però no, vaig quedar-me quiet, callat, amb la salaó de les llàgrimes als llavis. Immers en la meva infinita petitesa. Per tu, Simón. Per les montanyes i les valls. Pel cel i la terra. Per la gent lliure i la terra sense amos. Per tot el que vindrà.
PREVENTIVE BLACKOUT * Ve de L'observador nº12
El noi de Mas Galí
D
esprés d'aquella escena que per sort no va acabar amb res macabre i havent recordat parts de la meva vida passada, varem començar el viatge. -Cap on anem? -A casa. Mentre sentia aquestes paraules un gran dolor em va recordar el tros de metralla que portava clavat a l'esquena. Els companys se'n varen donar compte que començava a sagnar d'una manera preocupant. De seguida un dels membres d'aquella petita comunitat va treure el que semblava un kit de cures. De moment només el podria reconèixer pels seus ulls verds. Seguia sentint dolor, la metralla estava allotjada a un dels omòplats. Mai havia tingut confiança amb els metges però en aquella situació no tenia alternativa. Es pot dir que la intervenció va ser tot un èxit i que aquell metge era un professional, molt professional. Vaig notar que la velocitat del vehicle va augmentar mentre algú deia -Atenció! En qüestió de segons va aparèixer tot d'armament del no res. -Militars! Algú va exclamar, mentre tothom es posava en posició. Mentrestant la Marta hem picà l'ullet i em va dir: -Ja veuràs, estem molt entrenats. De sobte, dos trets de diferents persones i ni un sol crit. Vaig atansar-me a la finestra i vaig veure dos militars amb un tret al cap cadascun entre cella i cella, una precisió de tir increïble. D'acomiadament els varen deixar dos granades dins el seu vehicle, quasi en plan poètic. Al recórrer uns 100 metres varem poder observar aquella bella imatge d'un vehicle militar saltant pels aires al costat dels cossos sense vida dels militars destrossats per l'ona expansiva. -Els militars no són els pitjors, - va dir la Marta -. Són els sicaris de les Corporacions els més sanguinaris. Hem de recordar que acabava d'esclatar una central de comunicacions. Tot i així seguien tenint comunicacions entre la resistència. Feia temps un hacker desertor de les Corporacions havia desenvolupat un sistema de comunicacions impossible de rebentar fins i tot per una màquina quàntica. De fet vaig recordar que havia d'ajudar a programar alguns mòduls d'aquest sistema. Les xarxes actuals es dividien en Skynet, la xarxa de les corporacions, ultracontrolada pels operadors, i la nostra xarxa. Aquestes amb el temps havien adquirit cert nivell d'Intel·ligència artificial. De fet una de les maneres que Skynet tenia per atacar la nostra xarxa era creant interferències dins la nostra amb petits drones que emplenaven tot l'espectre de comunicacions. Per sort aquest tipus d'interferències es notaven molt i ja havíem desenvolupat un algoritme per detectar-les i rebentar-los els drones.
Continuarà...
L'observador . 31
ENLLAÇOS A la Garrotxa:
Editorials:
CNT d’Olot http://www.cnt.cat/olot/
Editorial virus http://www.viruseditorial.net/
Biblioteca Social d’Olot http://www.bsolot.info/
Klinamen http://www.editorialklinamen.net/
Assemblea Llibertària de la Garrotxa http://www.garrotxallibertaria.org/
La felguera editores http://www.lafelguera.net/web/
Grup de Consum Autogestionat de CNT Olot http://www.grupdeconsum. cntolot.org/ Contrainformació a la xarxa: A las barricadas http://www.alasbarricadas.org/ noticias/ Anarkismo.net http://anarkismo.net/index.php Berguedà i Bages Llibertari http://www.bllibertari.org/ Regeneración www.regeneracionlibertaria.org/ Portal libertario OACA http://www.portaloaca.com/
Pepitas de calabaza http://www.pepitas.net/ La malatesta http://www.lamalatesta.net/ El grillo libertario http://www.nodo50.org/ elgrillolibertario/ FAL http://fal.cnt.es/
Solidaridad Obrera http://soliobrera.cnt.es/ Todo por hacer www.todoporhacer.org/ El Libertario www.nodo50.org/ellibertario/ Ekintza Zuzena www.nodo50.org/ekintza/ Argelaga https://argelaga.wordpress.com/
32 . L'observador 32 . L'observador
Fed. Anarquista Ibèrica (FAI) http://federacionanarquistaiberica. wordpress.com/ Xarxa de Biblioteques Socials http://xarxabibliosocials.org/ C. d’estudis Josep Ester Borràs www.cejeb.org/ Grup de Reflexió Autònoma www.grupreflexioautonomia.org/ ca/ Ateneu Llibertari Estel Negre www.estelnegre.balearweb.net
Bardo ediciones http://bardoediciones.net/
Ateneu Llibertari Paquita www.ateneupaquita.wordpress. com/
Aldarull edicions http://www.aldarull.org/
Ateneu Llibertari Alomà www.ateneutgn.ourproject.org/
Traficantes de sueños www.traficantes.net/
Negre i verd www.negreverd.blogspot.com.es/
DDT www.ddtgatazka.com/
Centre de Recursos Pedagògics J. Martín Luengo www.pedagogiallibertaria.org/
Publicacions: Periòdic CNT http://cnt.es/periodico
Institut de Ciències Econòmiques i de l'Autogestió (ICEA) http://iceautogestion.org/
Editorial brulot http://brulot.ourproject.org/ La ciutat invisible http://laciutatinvisible.coop/ arees-de-treball/la-ciutat-invisibleedicions/ La linterna sorda ediciones www.lalinternasorda.com/ Piedra Papel Libros www.lalinternasorda.com/
Fed. Anarquista de Catalunya (FAC) www.federacioanarquista.org/ Negres Tempestes www.negrestempestes.org/ Acció Llibertària de Sants http://acciollibertariasants. wordpress.com/ FIJL http://fijl.noblogs.org
Varis: Procés Embat www.procesembat.wordpress. com/
El Prat Llibertari http://www.elpratllibertari.cat/
Segueix-nos a Twitter: @LHereu @elnanogudai @RenocdeCalMarra @NoiMasGali O bĂŠ contacta amb nosaltres i l'Assemblea LlibertĂ ria de la Garrotxa al correu-e: info@garrotxallibertaria.org L'observador . 33
34 . L'observador