Fora del ramat. Anarquistes a la Garrotxa 1995-2012 by Vall Gurnera

Fora del ramat Anarquistes a la Garrotxa 1995-2012

Editat i produït per:

Biblioteca Social d’Olot (CNT Olot) Plç/ Cinema Colon,4. Olot (La Garrotxa). http://www.bsolot.info/ e-mail: bustia@bsolot.info

Autor: Marcel S.C. Maquetació i disseny: Marcel S.C. Primera edició: Gener del 2013

Reconeixement - No Comercial - Compartir Igual (by-nc-sa): No es permet un ús comercial de l'obra original ni de les possibles obres derivades, la distribució de les quals s'ha de fer amb una llicència igual a la qual regula l'obra original.

Índex Introducció

Nous temps. Noves formes

Reconstrucció de la CNT a Olot

L’ocupació de l’edifici del Patrimoni Sindical Acumulat d’Olot

Actes culturals per al públic

L’anarcosindicalisme aixeca el cap

Participació i presa de responsabilitats fora de l’àmbit local

La Bilioteca Social d’Olot

Les publicacions

Conclusions i perspectives de futur

Els articles

“Heus aquí el fur del rei que regnarà sobre vosaltres. Prendrà els vostres fills i els destinarà als seus carros i als seus cavalls i tindran que córrer davant del seu carro. Els emprarà com a caps de mil i caps de cinquanta; els farà llaurar els seus camps, segar la seva collita, fabricar les seves armes de guerra i els arreus dels seus carros. Prendrà les vostres filles per perfumistes, cuineres i forneres. Prendrà els vostres camps, les vostres vinyes i les vostres millors oliveres i els donarà als seus servidors. Prendrà el delme dels vostres cultius i les vostres vinyes per donar-lo als seus eunucs i als seus servidors. Prendrà els vostres criats i criades, i els vostres millors bous i ases i els farà treballar per a ell. Traurà el delme dels vostres ramats i vosaltres mateixos sereu els seus esclaus. Aquest dia us lamentareu a causa del rei que us haveu triat, però llavors Yahvé no us respondrà.”

La Bíblia Samuel 1,8:11-18

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

Introducció

Introducció Motius per fer aquest llibre

'he decidit a escriure el llibre perquè crec que és necessari deixar constància tantes vegades com sigui possible de la tasca que s'ha dut els últims anys des de posicions llibertàries, molts dels quals, en l'absolut anonimat degut a la manca de gent implicada, a la falta de saber incidir en la societat en masses ocasions, i a la indolència d'aquesta última a la Garrotxa, la qual està més pel “què diran” i a viure de la “bonança” del moment, que no pas en moure un dit per allò que és just i necessari. Crec que és important, perquè si ve els últims anys estem aconseguint certa incidència i reconeixement social, no és menys cert que continuem essent un col·lectiu minoritari i desconegut pel que fa a la seva praxis diària i a les seves finalitats, difuminades molt sovint per clixés absurds. Tinc claríssim que no ens ho farà pas ningú dels nostres “adversaris” de deixar testimoni dels fets, i si en tenen l'oportunitat, com tantes vegades en el passat, ens condemnaran a l'oblit més absolut. La proba d'això la trobem en el periple llibertari a la Garrotxa 11

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

des de finals de segle XIX i la primera meitat del segle XX, que és enormement desconegut tot i haver tingut gran rellevància social en la nostra història local*. Per aquestes contrades s'ha preferit per part de les elits locals difondre i parlar de l'escola de pintura olotina... No vull que ens passi el mateix.

Aquest és un intent per difondre de manera breu i entenedora tot allò destacable que hem fet, però sempre sense entrar excessivament en detalls personals ni irrellevants per entendre el que ha estat i és l'anarquisme local, que si ve contribuirien a fer un llibre de moltes més pàgines, també avorririen al lector que no hi hagi estat mínimament implicat. Aquesta és la meva aportació particular. Un “post it” més en el taulell dels afers i les gestes socials a les nostres contrades.

Dit això, caldria en primer lloc explicar què és l'anarquisme i l'anarcosindicalisme, que en les pàgines que vindran a continuació els trobaràs representats en forma d'anècdotes, articles i fotografies. Intentarem explicar-ho de manera breu, ja que l'objectiu d'aquest llibre no és aprofundir excessivament en la seva vessant filosòfica**.

[*] Per saber més sobre aquest aspecte, pots llegir el llibre “Orígents del moviment Obrer a Olot (1840-1923)” de Joan Barnadas, publicat per la Biblioteca Social d’Olot ( http://www.bsolot.info )

[**] Per aconseguir un coneixement més acadèmic sobre aquesta ideologia, et recomanem accedir al web de la Biblioteca Social d'Olot: http://www.bsolot.info, on hi trobaràs molts llibres i publicacions sobre el tema. 12

Introducció

Què és l'anarquisme: L'anarquisme és una filosofia política i social que proclama l'oposició i abolició de l'Estat entès com a govern. Per extensió, l’anarquisme s’oposa a tota autoritat, jerarquia o control social que s'imposi a l'individu, ja que les considera indesitjables, innecessàries i nocives. Sébastien Faure, filòsof anarquista francès, va dir: «Qualsevol que negui l'autoritat i lluiti contra ella és un anarquista». Sota una formulació tan simple, poques doctrines o moviments han manifestat una varietat tan gran d'aproximacions i accions. Aquestes no sempre han estat ben enteses per l'opinió pública, però històricament ha tingut gran acceptació en diverses parts del planeta, i molt especialment a Catalunya, encara que, malauradament, aquest fet ha estat silenciat pels governs de torn, pel poder i per la historiografia més o menys oficial. L'anarquisme se centra en general en l'individu i en la crítica de la seva relació amb la societat. El seu objectiu és el canvi social cap a una futura societat, en paraules de PierreJoseph Proudhon, «sense amo ni sobirà». La societat anarquista pretén ser una societat entre iguals, on no hi hagi explotació dels uns sobre els altres. Una societat horitzontal, sense dirigents, on les decisions siguin preses de manera assembleària, és a dir, una societat on es practiqui la Democràcia Directa. L'oposició a la propietat privada i al sistema capitalista són d'altres aspectes claus per entendre els posicionaments anarquistes. Cal deixar clar que hi ha molts tipus d'anarquisme: col·lectivisme, individualisme, municipalisme llibertari, plataformisme, democràcia inclusiva, etc. Totes aquestes variants conformen les diferents famílies, entre les quals la més àmpliament acceptada pels que es reivindiquen anarquistes és el 13

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

Comunisme Llibertari. Què és l'anarcosindicalisme: L'anarcosindicalisme és un moviment d'organització i lluita dels treballadors a través de sindicats independents de qualsevol poder polític i que és el resultat de la síntesi entre anarquisme i acció sindical revolucionària. Les tàctiques usades són el federalisme, l'autogestió, el principi de la solidaritat de classe, l'eina de la vaga general, la presa i recuperació dels llocs de treball, l'acció directa (tractament dels conflictes laborals entre patró i treballadors, sense el concurs de tercers «representants» que poguessin obstruir els treballadors organitzats en assemblea), el suport mutu, l'antiestatisme i l'internacionalisme.

L'objectiu revolucionari anarcosindicalista és la conquesta dels mitjans de producció i distribució per part dels treballadors i l'abolició del sistema salarial i de les classes socials. A partir d’aquesta conquesta es reorganitzaria la societat segons els principis federalistes i de democràcia directa, de manera que totes les estructures polítiques i econòmiques les gestionarien els mateixos treballadors en un plantejament conegut com a autogestió. Aquesta oposició a l'estatisme l'explica Rudolf Rocker, un dels principals pensadors de l'anarcosindicalisme, en “Anarcosindicalisme (teoria i pràctica)” de la següent manera: “Els anarcosindicalistes estan convençuts que ni per decrets ni per estatuts atorgats pel Govern pot crear-se un ordre d'economia socialista, sinó en virtut de la col·laboració del cervell i de la mà d'obra de tots els treballadors, des de cada ram de la producció; és a dir,

Introducció

prenent possessió de les fàbriques per regentar-les els obrers per si mateixos, de tal manera que tots els grups separats de fàbriques i rams industrials siguin membres independents de l'organisme econòmic general i efectuïn sistemàticament la producció i la distribució dels productes en interès de la comunitat, a força de lliures acords mutus.”

L'anarcosindicalisme està representat a Catalunya per la Confederació Nacional del Treball (CNT).

Nous temps. Noves formes.

Nous temps. Noves formes. El moviment punk principis dels anys 90 l'anarquisme està en hores baixes. Apareix feble, dividit per les disputes internes i a la Garrotxa podríem dir que és inexistent. La societat s'ha transformat en una societat amb aires de nous rics. Les ideologies són cosa del passat, sobretot a partir de la caiguda del mur de Berlín. La premsa burgesa ho pregona als quatre vents. Són anys d'ensopiment, on només queda l'acció de joves immersos dins la cultura punk, que fins i tot en aquell moment no passa pels seus millors temps, que han quedat enrera, a l'última meitat dels anys 80. Tot i això, a mitjans dels 90 a la Garrotxa ens trobem un grup de joves entre els 14 i els 18 anys que escoltem molta música punk i no només tenim anar de festa al cap, ja que ens agradava fixar-nos en les lletres de les cançons que escoltàvem. Lletres que a diferència d'altres estils musicals eren una crida a l'acció política, a la rebel·lió contra tot allò establert. En aquest Estat, el moviment punk continuava fortament lligat a l'anarquisme, per molt que des de posicions més puristes es 17

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

pogués objectar que potser no va ser el millor que li podia passar al món llibertari per aquelles dates. Però no comptàvem pas amb gaire res millor per les nostres contrades. Les lletres de les cançons no eren pas una enciclopèdia de saviesa, però ens ajudaven a voler saber més, a ser crítics, en un principi amb una actitud que responia més a l'edat del pavo, en que vols quedar com el més punk de tots, però que de mica en mica t'obria els ulls i et feia treure el cap per sobre d'aquell ambient d'autocomplaença i de passivitat en què estava immersa la Garrotxa i per extensió tota Catalunya. La insubmissió a fer el servei militar obligatori o, més tard, la Prestació Social Substitutòria, el moviment okupa i aquells impagables còmics de l'Azagra publicats a “El jueves” i que solíem llegir amb deteniment, ja que els de la Garrotxa en aquells anys estàvem molt lluny del que per a nosaltres era el rovell de l'ou de l'actitud contestatària o revolucionària (almenys així ho percebíem en la nostra ignorància) i que podríem ubicar a Barcelona i els seus voltants, on els personatges ideats per Azagra passaven les seves peripècies. Tot això i el fet de ser molt joves ens feia mantenir la flama de la rebel·lia.

Aquells anys ens solíem reunir a diferents bars com el 6T7, al Carme, al Diàleg i sobretot al Bruixes i maduixes. Aquest últim era un bareto que els benpensants d'Olot solien assenyalar amb el dit, on t'hi trobaves putes i ionquis sortits dels 80 i pocs clients més, que de mica en mica vam anar substituint els relativament pocs que formàvem part de tribus urbanes i del qual jo en tinc bons records. Dels seus excessos i de les seves tertúlies en va anar sortint un grup reduït d'amics cohesionat i que no només pensàvem en la propera festa susceptible de ser acabada per la Guàrdia Civil, i anys després pels Mossos d'Esquadra. També hem de tenir en compte que allí també s'hi reunia una segona influència externa: la gent de l'escola de Be18

Nous temps. Noves formes.

lles Arts que, en gran part, també eren una colla de desarrapats. Alguns d’ells eren també aprenents de llibertaris com nosaltres i contribuïen a portar-nos “notícies de l'exterior” en un moment que, no ho oblidem, Internet encara no existia i l'intercanvi d'idees al marge de les del sistema imperant era en comptagotes, sobretot en una comarca com la nostra, on depeníem dels que venien de fora i dels que se n'anaven a estudiar a la universitat i que tornaven carregats de cintes de K7 re-gravades fins a l'impossible pels que estàvem aquí, els quals, dit sigui de passada, teníem un cert oasis musical a “l'Amadeus,” al centre comercial (si se'n podia dir així) de l'Ideal i, és clar, a Ràdio 90, de la qual en vam formar part alguns durant més o menys anys. Aquella Ràdio lliure en un moment en què això semblava estar a l'abast només dels xaves, era realment l'excepció que confirmava la regla, ja que ens permetia als seus integrants desenvolupar el que ens donava més o menys la gana. En aquell moment era una ràdio semi-assembleària i els seus fundadors “deixaven fer”, cosa que suposo que era una novetat en tots els aspectes i que fins a cert punt, per la manca d'acords de mínims, era de bojos... Llàstima que fóssim a les beceroles pel que fa a la formació ideològica! Tot i això, les notícies de l'inframón punk sortien als nostres “programes” de ràdio, en moltes ocasions extretes del quinzenal “Molotov” fet a Madrid i del setmanari “Contra-infos” publicat a Barcelona, que posteriorment anirien acompanyades de notícies extretes de l'Ekintza Zuzena d'Euskadi o La lletra A de Reus, juntament amb una bona dosi de punk i hardcore que, a banda de l'aspecte musical, també contenia una actitud i molts comentaris que sortien per antena. De fet, i tornant enrere, el primer pas “important” a què vam dedicar esforços va ser organitzar als voltants del 1996 un concert i manifestació contra la mili i la Prestació Social

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

Substitutòria (PSS). No ens agradaven els exèrcits. No ens agradava que ens manessin i molt menys obeir cegament. Pocs (una vintena) però ben avinguts, vam aconseguir el que llavors era paradoxalment tot un èxit: sortir al carrer a cagar-nos en el que ningú era capaç de plantar cara obertament. Pel què diran i per la passivitat que tan caracteritzava a la societat en aquell moment, ningú no feia res políticament incorrecte a Olot i nosaltres vam decidir sortir en formació militar, equipats amb uns uniformes fets de bosses d'escombraries i unes escombres com a fusell carrer Mulleres avall i carrer Major amunt, davant la cara d'incredulitat dels vianants i tot cridant eslògans antimilitaristes. Només la “mainada” vam tenir el que s'ha de tenir per jugar-se 2 anys, 4 mesos i un dia de presó com a pena més destacada, acompanyada d'un seguit de multes i prohibicions vàries, que dit sigui de passada no van ser aplicades a cap company de la Garrotxa, perquè de manera incomprensible el govern Aznar del Partit Popular va acabar abolint la “mili” i la PSS. Les citacions judicials no ens van arribar mai als que vam dur a terme l'acció d'insubmissió fins al final per aquelles dates. S'ha de dir que no seria l'únic cop que algun company s’arriscaria a penes de presó per la seva oposició a fer el joc a l'Estat. En tres ocasions en anys posteriors (i ja com a membres de la CNT), companys llibertaris es van negar a exercir les funcions que els hi assignaven en meses electorals, i encara ara no sabem ben bé per quina raó a cap d'ells no se'ls ha condemnat. A aquell concert antimilitarista del 96, el va seguir el del 97 amb la mateixa actitud provocativa, lúdica i sense faltar-hi mai el sentit de l'humor absurd, protagonitzat principalment per un cartell realment estrafolari i un lema de “no hi haurà qualitat però sí quantitat”. Però el concert del 96 en va ser el 20

Nous temps. Noves formes.

màxim exponent, on vam organitzar una festassa amb onze grups de música punk i hardcore i una certa dosi de drogues vàries. Certament, encara se'm dibuixa un cert somriure a la cara quan hi penso, ja que aquests concerts aconseguien aplegar molta gent (emplenàvem la sala del centre cívic del camp de futbol del Bosc de Tosca) de tota la província, que venien i es trobaven uns preus irrisoris, perquè al cap i a la fi, no comptàvem pas ni volíem fer-nos la barba d'or, però sí -almenys a la nostra manera- estendre el missatge polític llibertari pels que hi passessin. No sé fins a quin punt vam aconseguir el nostre objectiu, però el cas és que, encertadament o no, era un pas més en la nostra consolidació ideològica com a col·lectiu llibertari.

Aquells primers anys es succeïen amb anècdotes de més o menys importància. De poca importància es podria citar el moment en que va aparèixer un fatxa d'estètica skinhead que, segons deia, estava vinculat a les brigades blanquiazules del RCD Espanyol i que, juntament amb un altre curt de gambals autòcton ja força curtit, van fer pensar a un grup de “ninyatus” del barri de Sant Miquel que també eren fatxes i que podien intimidar a la resta de joves “d'esquerres”. Cosa que va desembocar en dos fets clau que els van fer recapacitar a la majoria: el fet que gent de la Maret (fàbrica ocupada a Salt) s'assabentés del “problema” i pugessin a “resoldre'l” un divendres a la nit juntament amb alguns d'Olot. No va acabar en batussa perquè teníem dos dits de front i aquells nois quasi es posen a plorar en veure'ns. Poques setmanes després van haver de sortir corrent del pub Watson durant les festes del Tura després que agredissin a més companys i una munió de gent els anés a trobar amb cara de pocs amics al carrer del Roser, on s'ubicava l'esmentat pub. 21

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

Res! Al cap d'un any ja se'ls hi havia espassat la tonteria. El brigada va marxar de la comarca i l'altre curt de gambals va començar a entrar i sortir de la presó per agressions vàries sense significació política que realitzava cada cap de setmana que se li acudia sortir “de marxa” i es creuava amb algú.

De més importància es podria citar el moment en que es fundà El Casal Popular la Guilla, on hi confluíem aprenents de llibertaris i aprenents d'independentistes (més vinculats al marxisme en algun cas), que en principi érem i som amics, però que topàvem tot sovint solapant-nos pintades, cartells i adhesius per la ciutat i xocant ideològicament en un aspecte o altre. Al final, aquest casal Popular, que partia d'una sèrie de bones intencions, se'n va anar en orris per la joventut i inexperiència de tots en aquell moment i la manca de projectes ferms que es portessin a terme més enllà del bar alternatiu en què es va acabar convertint. Finalment, tot va desencadenar una disputa agra entre llibertaris i “indepes” que va tardar anys en resoldre's.

Una altra qüestió va ser l'ocupació d'una casa al costat del riu al municipi de la Canya. Aquest tipus d'acció s'emmarcava bàsicament en una reivindicació pel dret a un sostre digne i contra l'especulació immobiliària. Va ser una iniciativa que va sorgir del grup de gent que ens reuníem al Bruixes i Maduixes, que un bon dia vam començar a realitzar assemblees i vam estar mirant diverses opcions per aconseguir una ocupació d'algun edifici en mans d'especuladors o quelcom semblant. Després de valorar diverses opcions se'n va triar una, es van arranjar els voltants, que estaven embardissats i es va fer alguna reforma a l'estructura. S'hi van realitzar concerts, passis de documentals i alguna xerrada. En una ocasió s'hi va pre22

Nous temps. Noves formes.

sentar la Guàrdia Civil, però va ser una visita rutinària que no va portar problemes més enllà de l'alarma inicial per un possible desallotjament. Poc després (i no pas com a conseqüència de la visita dels “picoletos”) es va arribar a un acord amb el propietari per desallotjar-la a canvi d'ocupar un altre pis seu al centre d'Olot. Pel que van explicar-nos els companys que hi van xerrar, tenia entre mans arreglar-la per fer-hi una casa de colònies, la qual cosa va fer que ens anéssim desentenent de l'assumpte de mica en mica, perquè la decisió de sortir de la casa inicial no va ser presa per tots els integrants del projecte.

Com a detall significatiu del que més tard ha esdevingut “normal” entre les actituds de immobiliàries i propietaris a partir de l'època de la bombolla immobiliària, caldria comentar que mentre celebràvem assemblees per decidir quin lloc ocuparíem, va aparèixer un treballador de l'Oficina del Registre de la Propietat d'Olot, el qual ens va assenyalar un pis del carrer Sant Rafel per què l'ocupéssim, argumentant que era un bon lloc i explicant-ne mil meravelles. Tot parlant amb ell vam descobrir que n'era el propietari i que la seva intenció era fer fora a una parella d'avis que pagaven molt poc pel lloguer. Evidentment, no va tornar a aparèixer més per l'assemblea.

També va ser destacable la campanya contra el McDonald's a Olot, on hi vam participar juntament amb altra gent preocupada per la sobirania alimentària i el fet que s'intentés instal·lar un local de menjar escombraria a la nostra comarca amb ajudes econòmiques de l'Ajuntament. Va ser un èxit rotund i al cap d'un any ja tancava, encara que, per desgràcia, al final, aquest tipus de negoci a Olot s'ha implantat amb altres denominacions.

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

Nosaltres cada cop sortíem més de la comarca a veure concerts. A Banyoles en una casa de pagès que tenia la millor sala de concerts que he vist (unes antigues corts del bestiar amb unes voltes típiques d'aquest tipus de masies) i que s’anomenava Cal Nocaire, hi vam poder veure, entre d’altres, als mítics Sin Dios, grup de hardcore/punk estretament vinculat a l'anarquisme i sobretot a la CNT. En defensa d'aquesta casa okupa, durant la manifestació posterior en contra del seu desallotjament vàrem poder observar els últims antidisturbis de la Guàrdia Civil preparats per entrar en acció per la nostra zona. Per fortuna sense conseqüències greus. Però on més anàvem era a la Maret, una fàbrica abandonada a l'entrada de Salt i que va ser un focus okupa important a les comarques gironines durant uns anys (en un moment en el qual el moviment okupa gaudia de bona premsa entre la ciutadania i tenia lloc el famós desallotjament del cinema Princesa a Barcelona) i on hi solien tocar grups que en aquell moment estaven a primera fila del nostre imaginari punk. Sense oblidar la Tabacalera de la Bisbal, on hi organitzaven concerts els de l'Ateneu Llibertari Lluna Negra d'aquella localitat, i algun cop a Figueres en un altre edifici propietat de l'església (el convent d'Hostalets de Llers on s'hi realitzaven concerts tot i el greu perill d'ensorrament amb gran assistència de públic jove) i ocupat per l'ateneu llibertari d'aquella localitat (ubicat al carrer Pou Artesià nº16 i ja desaparegut, ja que els seus membres van refundar la CNT). Aquests llocs completaven el mapa provincial de punk i d'intercanvi ideològic per on ens passejàvem. Però bé, ara al grup més o menys cohesionat de llibertaris locals s’hi produïa un altre canvi: alguns anaven a la universitat i coneixien més cases okupes, centres llibertaris i les poques iniciatives que quedaven durant aquells finals dels 90 d'aquell antic moviment àcrata, que o bé moria, o bé començava a treure's la son de les orelles per sortir del gueto de tribu urbana en què es trobava 24

Nous temps. Noves formes.

fatalment immers.

Reconstrucció de la CNT a Olot

Reconstrucció de la CNT a Olot Molta empenta i poca experiència rribat a finals dels 90 es feia necessari algun canvi en les nostres activitats, ja que l'ambient punk se'ns quedava petit. Volíem aconseguir quelcom més seriós i, assabentats que a Figueres feia un any que s'havia reconstruït la CNT a partir de gent de l'ateneu llibertari d'aquella mateixa localitat, ens hi vam desplaçar per afiliar-nos-hi. En principi només un ho volia fer, però automàticament vam ser sis els que vam decidir a donar aquest pas. Desconec si tots baixàvem amb aquesta idea ja presa i no n'havíem parlat, o simplement els altres cinc es van decidir al parlar amb els companys de Figueres. El cas és que érem prou com perquè ens animessin a crear un sindicat propi a Olot (en aquella època només calia ser cinc per fer-ne un d'oficis varis), amb la qual cosa ens estalviaríem els aproximadament 60 minuts de viatge per fer assemblees. De bojos! Ni tan sols sabíem el què fèiem! Ni els de l'Empordà, ni els de la Garrotxa, ja que tots pecàvem del mateix: joves, sense experiència, però amb unes ganes enormes per menjar-nos el món i que tothom ho sabés. Devíem voltar entre els 18 i 22 anys. 27

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

És evident -veient-ho amb retrospectiva-, que teníem molt poques possibilitats de reeixir en la nostra tasca: En primer lloc perquè encara no havíem sortit del gueto punk i tampoc teníem ganes de fer-ho, cosa que ens automarginava. Certament, la gent jutja massa per l'aspecte i amb nosaltres no es faria pas una excepció. En segon lloc, perquè érem massa joves com perquè els treballadors més veterans i amb càrregues familiars ens prenguessin seriosament. Juntament amb el fet de la pràcticament nul·la experiència en un conflicte laboral real, al ser la meitat estudiants i els altres novells com a treballadors. En tercer lloc, perquè es vivien anys de vaques grasses i poca conflictivitat social i laboral. En quart lloc, perquè no teníem ni la més mínima idea d'estratègia i acció sindical, ja que la nostra experiència en conflictes laborals reals era pràcticament nul·la. I no sabíem res de legislació laboral, cosa indispensable en un sindicat per molt anarcosindicalista que sigui. I en cinquè lloc perquè partíem de zero contra un model sindical imperant delegacionista, subvencionat, convenient als interessos dels partits polítics i promocionat per la premsa burgesa com la única via possible d'acció sindical.

En la nostra inconsciència i amb l’empenta de qui se li obre un món nou, vam fer el pas. Vam sol·licitar crear un sindicat d'Oficis Varis de la CNT a Olot a través del sindicat de Figueres, i al cap de poques setmanes ja teníem el Secretariat Permanent del Comitè Regional de visita a Olot per informarnos de les coses indispensables. Ens vam reunir el juliol del 1998 a l'antic Central, on ara s'ubica l'actual Ateneu Central d'Olot, al carrer del Pare Antoni Soler, una mica més avall de la plaça del Carme. Vam demanar una sala apartada que hi havia el fons i després d'una conversa més o menys llarga ho 28

Reconstrucció de la CNT a Olot

vam formalitzar1. Suposo que en aquells anys de franca retirada anarcosindicalista, calia posar una bandera al mapa fos com fos.

El primer pas un cop formalitzada la nostra entrada com a Sindicat Únic d'Oficis Varis d'Olot de la CNT, va ser moure'ns per trobar un local adient pels nostres propòsits i va ser escollit el local que prèviament havia ocupat la llibreria Manicòmics, al carrer Bonaire número 10, on dit sigui de pas aconseguíem còmics i música relacionats d'una o altra manera al moviment llibertari o com a mínim de crítica social. Aquella llibreria era una de les poques alenades d'aire fresc que corrien per Olot. La llàstima és que va durar pocs anys. Aquest primer local el vam inaugurar a corre cuita per les festes del Tura d'aquell any 98, amb concert i una xerrada sobre anarcosindicalisme amb la presència de companys de Badalona i Figueres com a ponents. Com en tota idea llibertària, la cultura hi era present, i una de les primeres coses que es van fer dintre d'aquell local va ser posar-hi una biblioteca pública en un principi de petit format, però que a la llarga acabaria essent la llavor de la qual va sorgir anys després la Biblioteca Social d'Olot, de la qual parlaré més endavant. En aquell local hi vam residir aproximadament un any, sense pràcticament activitat sindical, però on sí que ens anàvem posant al dia dels afers interns de la CNT i a poc a poc anàvem participant de la seva vida orgànica, que dit sigui de pas, en aquells moments tirava poc, ja que, vist amb retrospectiva, en aquells temps la CNT estava a la UVI i amb les constants vitals bastant febles. Tant pels conflictes interns oco[1] En Marc, en BC, la Laia, en Devon, l'Uri, en Panki i en Suri, èrem qui vàrem refundar la CNT en aquella ocasió.

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

rreguts els darrers 20 anys com per l'acció externa de l'administració i el desenvolupament de les diferents realitats i lluites socials, a les quals a la CNT li costava reenganxar-se i de les quals en certa mesura se n'autoexcloïa, tancada en si mateixa i emmanillada per fantasmes propis, especialment a la zona de Barcelona i àrea metropolitana, on la sotragada havia estat enorme.

Els primers temps van passar amb gran emoció per nosaltres, ja que teníem la sensació d'haver trobat la peça que mancava al nostre impuls llibertari que ens mantindria estables com a projecte local. Realment recordo aquells primers anys com si fos un nen amb sabates noves, amb desplaçaments a la resta de Catalunya per prendre part com a delegats d'Olot en els diferents Plens i Plenàries. Aquesta era una vida “orgànica” que ens feia pensar que realment estàvem en un projecte seriós i de futur, a diferència de les anades i vingudes que et provoca el fet d'estar en un col·lectiu autònom com més o menys podríem dir que havíem estat fins a la irrupció de la CNT a les nostres vides.

Teníem constància que anteriorment hi havia hagut CNT a Olot fins l'any 1982 (evidentment abans del 1939 la presència havia estat molt més important2), però aquells militants antics del 82 que havíem estat esperant no es van presentar fins molts anys després i certament en comptagotes i no tots. Haig de confessar que sempre m’ha molestat aquest fet, tot i que es pot entendre que en aquells inicis persones que ens portaven més de vint o vint-i-cinc anys no es volguessin barrejar amb [2] Per més informació sobre els primers passos de l'anarquisme i la CNT a la Garrotxa, vegeu “Origens del moviment Obrer a Olot (1840-1923)” de Joan Barnades, editat per la Biblioteca Social d'Olot. 30

Reconstrucció de la CNT a Olot

aquells nanos. Aquest fet ens deixava als que reempreníem l'acció anarcosindicalista totalment orfes de referents o guies, desemparats davant el seguit d'errors i encerts que vindrien a continuació. Tot i això, ens era igual. Vam tenir el plaer de poder conèixer alguns antics militants d'abans del 39, que a vegades coincidíem pel carrer i ens saludaven. En recordo especialment dos, dels quals en el moment d'escriure aquest llibre ja no tinc constància del seu nom, però sí recordo que un havia estat milicià de la Columna Ascaso, que va sortir de Barcelona cap al front de Huesca els primers dies de la revolució del 36, i un altre que tot hi haver estat militant de la UGT havia conegut a Cipriano Mera, destacat militant de la CNT i un dels que comandava les milícies llibertàries al front de Madrid. Sobretot d'aquest últim en recordo el toc d'atenció moral que ens va donar en alguna ocasió. L'home encara tenia aquella manera de fer dels antics i autèntics militants que no es deixaven ni un punt ni una coma per intentar conduir-nos pel camí “recte”, per donar exemple! Per desgràcia ja fa anys que no els veig a cap dels dos.

Van passar els mesos i al final vam haver de deixar aquell primer local per problemes econòmics. Al cap de poc ja estàvem buscant un nou local que s'emmotllés millor a les nostres possibilitats, i s'ha de dir que va costar una mica, perquè apart de l'assumpte monetari, ens vam trobar un rebuig per part d'alguns propietaris dels locals, que un cop s'assabentaven que érem de la CNT passaven a no voler llogar-nos el local. El cas més estrafolari va ser el del segon local que vam llogar, a la Plaça de l'Àngel, en un primer pis on hi havia vàries oficines antigues. Tot va anar com una seda al començament. La senyora (d'uns 70 anys) que ens el llogava, va

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

mostrar-se amabilíssima, ens va explicar qui hi havia als diferents locals del primer pis i ens va dir que fins hi tot hi havia hagut llogat el local del fons a CCOO a finals dels 70, talment com si allò fos un èxit. Van passar uns dies i ja penjàvem el cartell vermell i negre amb les sigles de la CNT al balcó, i no havíem ni deixat les brides que els subjectàvem que ja teníem a la mateixa senyora amb el seu fill, tota esparverada, dient que si arriba a saber que érem de la CNT no ens l'hauria llogat pas i que féssim el favor de sortir, i que en una democràcia la CNT no hauria d'existir. Tot mentre el seu fill intentava calmar-la en va. Nosaltres ho vam parlar i li vam dir que no, que teníem un contracte de lloguer d'un any i que nosaltres compliríem amb la nostra part, que no havíem pas fet res per rebre aquest tracte. Evidentment, al final d’aquell any, ja no ens va renovar contracte, tot i no haver-li causat cap problema. Per les propietats immobiliàries semblava de casa bona. Devien ser problemes derivats d'abans del 39? No ho vam saber mai.

Tornàvem a estar al carrer i havíem de “sobreviure” en cases de companys llibertaris que ens deixaven lloc per reunir-nos en assemblea cada setmana.

L’ocupació de l’edifici del PSA d’Olot

L'ocupació de l'edifici del Patrimoni Sindical Acumulat d'Olot

urant aquells primer anys en què vam anar canviant de locals, es va aprofitar per reclamar en vàries ocasions un espai a l'edifici sindical, que forma part de l'anomenat Patrimoni Sindical Acumulat (PSA). Aquests edificis són propietat del Ministerio de Trabajo i van estar construïts durant el franquisme amb els diners que l'Estat franquista robava als treballadors per mantenir el sindicat vertical de l'època al servei del règim. Aquesta titella sindical era l’organisme que servia per transmetre la falsa sensació que el sindicalisme “decent” era tolerat pel franquisme. Aquest edifici a la comarca de la Garrotxa es troba a l'Avinguda de la República Argentina d'Olot, al costat del pavelló municipal d'esports. Aquest tipus d'edifici, en principi i segons marca la normativa3, està destinat exclusivament a les organitzacions sindicals i patronals, però, com en molts altres llocs a Olot, està ocupat per entitats que no hi tenen res a veure. Aquí, si hom es passeja per davant de l'edifici, es pot veure 33

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

que és la seu del grup d'esplai els “Petardus”, els quals utilitzen la sala d'actes per a les seves activitats. La planta baixa està cedida a CCOO. El primer pis és la OTG (antic INEM) que l'utilitza vulnerant la legislació vigent. El segon pis és ocupat per la UGT i la tercera planta en teoria està cedida a parts iguals a CCOO i a la UGT, tot i que en el moment d'ocupar l'edifici portaven molts anys sense fer-hi absolutament res.

Aquesta observació final i els usos indeguts per part d'una associació infantil i una altra de pública com és la OTG, ens va portar el dia 2 de juliol del 1999 a ocupar l'edifici (prèvia reunió amb els sindicats ocupants de l'immoble, la qual no va servir per arribar a cap entesa) per reclamar un espai per a nosaltres. Concretament la tercera planta, en clar desús donat el gran desordre de mobles i andròmines vàries i susceptible de poder ser cedida a la CNT, la qual, com que és una organització sindical, hi té dret moral i legal. Inicialment l'ocupació es va dur a terme instal·lant-nos al vestíbul i a un despatx que antigament havia estat usat per un conserge a la planta baixa, on hi teníem els sacs de dormir, ja que comptàvem poder-nos-hi quedar el màxim de temps possible fins que es normalitzés la nostra situació. Cosa que en aquella ocasió no va ser possible i, al cap de dues setmanes, tornant de la feina a la tarda per ocupar el nostre lloc, ens hi vam trobar els Mossos d'Esquadra a l'entrada, que ja portaven dies vigilant-nos de paisà, llegint el diari asseguts prop de l'e[3] Ley 4/1986, de 8 de enero, de cesión de bienes del Patrimonio Sindical acumulado. Al seu article tercer entre altres coses estableix que: (...) Los bienes y derechos a que se refiere el artículo primero de la presente Ley, seran objeto de cesión en uso en favor de los sindicatos de trabajadores y de las asociaciones empresariales (...) 34

L’ocupació de l’edifici del PSA d’Olot

difici, passejant el gos. Sobretot revelava la seva presència el fet que aparcaven el cotxe prop del mateix edifici, ja que els hi coneixíem els cotxes que usaven en aquell moment (SEAT Ibiza) i les seves matrícules, que teníem apuntades.

El segon intent d'ocupació va ser dut a terme el divendres dia 2 de juliol del 2001. Ens sentíem obligats a fer aquesta segona ocupació pel fet d'haver-nos quedat sense local i també pel fet de que el Ministerio de Trabajo y Hacienda no responia a les nostres demandes (amb proves incloses) de l'ús fraudulent que es feia del seu immoble per part de les entitats anteriorment citades i, en aquesta ocasió, fins hi tot per part de l'Ajuntament d'Olot. La nostra sorpresa va ser majúscula en saber que aquesta darrera entitat pública, l'Ajuntament, tenia un conveni4 a través del qual es comprometia a arranjar els desperfectes que tenia l'immoble a les parts ocupades per CCOO i UGT (per un valor de 400.000 pessetes de l'època) i pagar com ja venien fent, la despesa en electricitat i calefacció. Tot això es duia a terme per tal d'encabir a la tercera planta (objecte de les nostres reclamacions) un munt d'entitats no relacionades amb el món laboral sota la denominació d'Hotel d'entitats, les quals era il·legal que hi estiguessin i, de pas, en l'esmentat conveni, els sindicats CCOO i UGT suplantaven al propietari legal, el Mi[4] La Comarca 30-8-2001. L'ajuntament d'Olot renuncia a utilitzar l'edifici dels sindicats com a seu d'entitats

Després que el Ministeri de treball hagi aconsellat deixar de banda el conveni entre l'Ajuntament d'Olot i els sindicats UGT i CC.OO., l'equip de govern municipal d'Olot ha decidit renunciar a convertir la tercera planta de l'edifici dels sindicats a l'Av. de la República Argentina, com a seu de diverses entitats olotines. Com se sap, el sindicat CNT reclama des de fa anys tenir locals a l'esmentat edifici i en conèixer l'acord entre l'ajunta-

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

nisterio de Trabajo y Hacienda, el qual sembla que no tenia coneixement de l'operació en la qual es lucraven els esmentats sindicats. Això era un valuós argument per obligar al Ministerio a cedir-nos una part de l'edifici, o almenys això pensàvem, però com a resposta vam rebre la mateixa carta (idèntica) que el passat 1999: “(...) cuando tengamos conocimiento de espacio disponible en dicho inmueble, se procedera a ceder una parte de este a la CNT (...)”. De fet no és estrany que ens estiguessin prenent el número, ja que qui cedia els espais en aquest tipus d'edifici era el Centro Económico y Social (CES), del qual n'eren membres la patronal, l'Estat i CCOO i UGT. Amb aquest quadre era d'esperar que no ens posarien la catifa vermella per entrar per molta raó que tinguéssim.

Com que de raó en teníem, aprofitant que l'Albert Bramon, regidor de Governació de l'Ajuntament d'Olot, va venir a veure com estava la situació al mateix edifici del PSA, li vam reclamar després d'explicar-li els nostres punts de vista l'esmentat conveni, per poder-lo presentar com a prova a la delegada del Ministeri a Girona. En un principi i davant la presència d'un company d'Olot i del Secretari General del comitè Regional de Catalunya i Balears de la CNT, es va avenir a donar-nos aquest document, reconeixent que nosaltres teníem raó, tan moral com legal, i que passéssim per l'Ajuntament l'endemà ment i els dos sindicats majoritaris, va presentar una denúncia per l'ús que es volia donar a la tercera planta que no s'utilitza. La CNT defensa que té dret a la reclamació plantejada i, com va passar la primavera passada, ha dut a terme diverses accions reivindicatives. No ha acceptat des del primer moment, l'acord entre l'ajuntament i els sindicats UGT i CC.OO. per cedir la tercera planta, per considerar que quedaven lesionats els seus interessos i aspiracions. Albert Bramon, regidor de Governació, ha lamentat el bloqueig que s'ha fet per part de la CNT, ja que l'acord hauria beneficiat diverses entitats locals. 36

L’ocupació de l’edifici del PSA d’Olot

mateix a recollir una còpia. Era mentida. Quan ens vam presentar a l'Ajuntament, el mateix Albert Bramon va dir que no se'ns donaria el document “perquè la CNT tenia raó i això no interessava a l'Ajuntament”. Bon nano però amb males companyies l'Albert? M'estalviaré de comentar el que em va passar pel cap en aquell moment. En tot cas, el vam aconseguir per altres vies, ja que hi havia gent a l'Ajuntament que donava suport a la CNT i a les seves reivindicacions sobre l'edifici del PSA. Amb aquest document i fotografies que vam fer de l'immoble amb el mal ús que se'n feia, ens vam presentar a Girona a la delegació del Ministeri de Treball per intentar arreglar les coses per la via “fàcil”. L'únic resultat que se'n va treure va ser que l'ajuntament, CCOO i UGT no poguessin portar a terme l'estafa. Amb aquesta operació, a més, quedava desarticulada la coartada que volien fer creure a l'opinió pública durant la primera ocupació que la tercera planta era utilitzada per CCOO i UGT per realitzar cursets i els era indispensable. Falsos!

Nosaltres per la nostra part, continuàvem ocupant l'edifici i ja vam deixar dit que si se'ns cedia una part, estàvem disposats a deixar-hi venir els que es podien quedar sense lloc a causa del pastís que havien cuinat l'Ajuntament i els altres. De pas es recollien signatures al carrer de suport a l'ocupació, aplegant-ne uns quants centenars i aconseguint àmplia difusió de l'assumpte als mitjans informatius locals i provincials.

Un altre incident destacable va ser que una d'aquelles primeres nits, mentre estàvem dormint a la tercera planta, vam tenir la visita dels Mossos d'Esquadra, que es van endur un dels nostres companys per tenir una ordre de “búsqueda y captura” contra ell d'anys enrere per haver estat insubmís. Va pas-

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

sar la nit al calabós de la comissaria sense més conseqüències. Suposo que ens volien intimidar per veure la reacció. Aquest company era de Torelló, però en aquell moment estava afiliat a la CNT de Barcelona, de la qual en aquesta ocasió teníem el suport de companys que s'havien desplaçat a Olot com d'altres de l'àrea de Barcelona, Figueres i la Bisbal. S'ha de dir que en aquesta ocasió, prèviament a l'ocupació, vam intentar sumar-hi a la Unió de Pagesos, de qui sabíem que podien estar interessats en aconseguir un espai, però es van fer enrere i no hi van voler participar. Desconeixem els motius pels quals van prendre aquesta decisió. I cal subratllar, també, que vam realitzar un intent d'arribar a un acord abans de l'ocupació amb CCOO i UGT, però tampoc va ser possible. Ens tenia una mania especial l'alliberat de la UGT Ángel Puertas, que amb un “no quiero saber nada con la CNT” i la seva ordre a la secretària administrativa de “llama a los Mossos” era tot un espectacle i no donava lloc a poder-li explicar o negociar res. Personatge aquest que tenia la capacitat de tallar-nos el llum des de dintre del local de la UGT, i que al demanar-li que no ho fes mentre estiguéssim duent a terme la reivindicació, ens etzibava un “además de puta voy a poner la cama”. Amb aquest comentari molt present, i la seva actitud irreflexiva i poc conciliadora, aquell mateix dia vam decidir que el local sencer estaria il·luminat, i com que teníem electricistes entre nosaltres i accés al soterrani on entren les instal·lacions elèctriques a l'edifici, doncs podríem dir que “es va fer la llum”. Tampoc es quedaven enrere els de CC.OO., que si bé estaven disposats a escoltar (era com parlar amb una paret), ens van arribar a amenaçar amb enviar-nos els membres dels seus Comitès d'Empresa a desallotjar-nos. Encara se m'escapa el riure quan hi penso. Amb el pas del temps i amb major coneixement de la situació sindical a la nostra comarca, encara re38

L’ocupació de l’edifici del PSA d’Olot

sulten més penosos els seus comentaris! D'aquesta feta vam acabar tenint setze encausats en una demanda presentada pels esmentats sindicats. A última hora no es va presentar al judici la UGT, però sí en Bartomeu Compte i en Xavier García5 en nom de CC.OO. (l'anterior ocupació del 99 també va comportar el judici de tres companys). El jutge va acabar desestimant el cas en ambdues ocasions. Ja ens tenien fora quan arribava el judici i suposo que no els convenia que sortís malament el judici, ja que els hi hauria comportat mala premsa després del munt d'evidències a favor de la CNT i en contra dels sindicats grocs, del Ministeri de Treball i l'ajuntament.

Nosaltres, per la nostra banda, vam presentar una demanda per l'ús fraudulent que es portava a terme de l'edifici, però el jutjat d'Olot es va declarar incompetent i el de Girona el va desestimà perquè “no hi veia indicis de delicte”. Ens va quedar clar -un cop més- que la justícia no és pas cega!

Les ocupacions d'Olot no van sortir bé. Però la del PSA de Figueres (anterior a la nostra del 99) sí que va reeixir, i la de la Bisbal (posterior a la nostra del 2001) també. A les dues ocupacions, especialment a la de Figueres, companys de CNT Olot hi érem presents. A l'actualitat els dos edificis continuen ocupats sense reconeixement ni del CES ni del Ministerio de [5] Bartomeu Compte és l'actual Secretari General de CC.OO. a la província de Girona i en Xavier García ostentava un dels càrrec de representació més important a nivell provincial per aquelles dates. Aquest últim solia mirar cap un altre costat quan se li deia que els sindicats minoritaris teníem dret a utilitzar part del PSA segons una sentència del Tribunal Suprem del 1989, i continuava mentint reiteradament a la premsa amagant aquest fet.

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

Trabajo.

Pel que fa a la CNT d'Olot, un cop més, acabat el tema de les ocupacions del PSA, ens vam passar una temporada reunint-nos a casa d'uns militants al poble de Les Preses, tal com ja havíem fet anteriorment en dos altres cases d'Olot. Tot i això, al cap d'uns mesos i ja a l'any 2002, vam llogar un tercer local al carrer Alfons V nº6 d'Olot, de planta baixa i ben visible. Aquest últim estava en molt males condicions i arreglarlo va costar un diners que desinteressadament ens va deixar un simpatitzant, al qual li vam anar retornant a mesura que podíem. Els companys de la CNT de Badalona també van aportar durant uns anys, solidàriament, uns diners de manera regular per poder mantenir el pagament del lloguer, ja que érem pocs militants i teníem pocs ingressos i moltes despeses. També la CNT de Figueres ens havia ajudat esporàdicament amb aportacions econòmiques en alguna ocasió.

L'edifici del PSA d'Olot, en el moment d'escriure aquest llibre, continua il·legalment ocupat per les mateixes entitats, cosa que a nosaltres el fet de que sigui “il·legalment” no ens importa. Ens importa el fet de demostrar que el Sistema es salta les seves pròpies lleis quan li convé, ja que encabir a la CNT en aquell edifici hauria estat un problema principalment per als altres sindicats, subvencionats, amb alliberats sindicals i amb un model sindical que no volen que sigui discutit per interessos, també, dels polítics i la patronal. La CNT d'Olot no ha donat mai per tancat aquest assumpte.

Actes culturals per al públic

Actes culturals per al públic es dels inicis de la CNT a Olot, una característica constant ha estat l'organització més o menys regular de xerrades, passis de vídeo, poesia, exposicions, concerts, etc. Aquests actes es duen a terme amb l'objectiu de conscienciar a la població en general de la necessitat d'informar-se i lluitar pel que un creu necessari i donar a conèixer els nostres punts de vista, que necessàriament parteixen des d'una òptica llibertària. Això no obstant, no vol pas dir que s'hagi prescindit de convidar a ponents amb idees diferents a les nostres, ja que considerem fonamental la necessitat de crear debat per poder avançar.

Podríem dir que a partir de la xerrada inaugural de l'any 1998, es van succeir els aconteixements d'aquest estil de manera esporàdica fins a crear unes Jornades Culturals Llibertàries, a proposta del sindicat de Figueres, que van iniciar el seu camí el 8 de gener de 2000, però que es solen celebrar als voltants de maig i es van intercalant setmanalment a diferents localitats que englobaven en un primer moment a la CNT present

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

a la província de Girona. És a dir, Figueres, La Bisbal i Olot (de manera bastant efímera va existir un Nucli Confederal a Girona més o menys cap a l'any 2001 amb companys provinents del sindicat de la Bisbal d'Empordà). En poc temps també s'hi va afegir la CNT present a Perpinyà, que pertany a la Secció Francesa de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). A partir de l'any 2010 s'hi van unir altres col·lectius llibertaris de fora del món anarcosindicalista, com cases okupes (Can Rusk de Girona, que hi va participar durant una edició) i ateneus (Paquita de la Bisbal i el ja desaparegut Mohandas Ghandi de Salt). Amb més o menys èxit, aquestes Jornades Culturals Llibertàries s'han anat succeint durant tretze edicions de manera ininterrompuda. I s'ha d'assenyalar que en vàries ocasions, s'han celebrat les mateixes a Girona ciutat tot i no tenir presència “oficial” de cap col·lectiu en alguna de les edicions que s'han realitzat. El fet de tenir aquest projecte en marxa era una voluntat de sumar esforços per fer-nos més visibles a la nostra àrea, amb un intent d'oferir una programació prou variada. Tot i això, està clar que en certa mesura, aquestes jornades han tingut els seus alts i baixos, cosa que reflectia en moltes ocasions la salut del moviment llibertari a cada col·lectiu implicat, entenent com a “salut” el nivell de gent involucrada en cada localitat i en més o menys mesura al cansament o la manca d'interès motivada per un o altre aspecte que hagi succeït en edicions anteriors. Això ha significat moltes vegades que els actes no hagin estat amb tota la qualitat que hauria estat desitjable.

Ara bé, un cop explicada aquesta voluntat de fer pinya a l'hora d'organitzar els actes, això no vol dir que paral·lelament 44

Actes culturals per al públic

cada col·lectiu no organitzéssim actes per lliure. A Olot se n'han organitzat molts i variats: des de xerrades sobre pedagogia, antropologia, política i presentacions de llibres, fins a economia, història, sindicalisme i un llarg etcètera. Fins i tot havíem tingut cicles de cinema durant alguna temporada on s'hi exhibien pel·lícules i documentals. De fet, la Mostra de Cultura Anarquista d'Olot ha estat un bon exemple de la capacitat organitzativa de la CNT d'Olot per a temes com aquests, organitzant cinc xerrades, una exposició, un dinar popular, una revista digital de quasi 70 pàgines i una fira del llibre anarquista durant el 4 i 5 de maig del 2012.

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

L’anarcosindicalisme aixeca el cap

L'anarcosindicalisme aixeca el cap n el període que va del 2003 a principis del 2007, la CNT d'Olot pateix una certa crisi si se'n pot dir així. Això respon al fet que són uns anys que podríem anomenar de la “travessia del desert”, on s'instal·la una mica l'apatia entre els seus membres, ja que no s'aconsegueix afiliar a un nombre significatiu de gent i bàsicament s'està en una postura de “resistència”: tal com arriben els nous afiliats, surten per la porta al cap de poc temps en la majoria dels casos. Els projectes no és pas que engresquin a molta gent i se'ns fa difícil sortir de la rutina. Els nous no estan acostumats al funcionament intern d'un sindicat. Venen amb una idea més aviat de “grup d'amics” o d'ateneu i no s'aconsegueix que s'impliquin en el dia a dia, i molt menys que agafin responsabilitats a través d'un càrrec de gestió. La desmobilització era gran. Dit sigui de pas, això no era pas exclusiu de la CNT, ja que al moviment independentista (l'altre grup social en lluita a la comarca) tampoc li ponen, i tanquen locals i es fan i es desfan projectes per problemes varis. 47

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

En part ens estàvem quedant encasellats o etiquetats per la societat que ens envoltava, i tampoc érem capaços d'incidir significativament en el món laboral, que és entorn d’on gira o hauria de girar la CNT. És el seu “terreny de joc primigeni” en podríem dir, i nosaltres n'estàvem exclosos per les pròpies postures maximalistes i la manca de formació, ja que en bona part teníem unes nocions massa bàsiques de què és l'anarcosindicalisme i com aplicar-lo de manera efectiva amb una legislació feta i pensada per excloure la participació obrera i apuntalar el delegacionisme als llocs de treball, i d'aquesta manera desarticular la lluita revolucionària.

Calia fer un salt qualitatiu i tots ho sabíem. Sortir del “gueto”. Això significava fer un canvi en tots els sentits, començant per deixar aquell local de lloguer que s'empassava els nostres recursos econòmics com si fos un pou sense fons, i que per postres semblava més aviat una barraca. Necessitàvem convertir la nostra seu en una oficina que no tingués res a envejar a la d'una gestoria. Si calia mobiliari nou de trinca es compraria, si calien ordinadors també. Res del local vell devia portar-se al local nou. Volen que els hi entri per la vista? És així de superficial o previnguda la gent? Doncs així ho tindrien. Es van sol·licitar fons a la resta de la Confederació per adquirir un local amb compromís de devolució mensual, però sense arribar a col·lapsar-nos econòmicament, i un cop aprovat que se’ns donessin fons per la resta de l'organització, ens vam posar mans a l'obra fins a trobar un local adient. Ens vam instal·lar a un local nou de trinca a finals del 2009, a la plaça Cinema Colon nº4 d'Olot. No hi va mancar de res i l'aspecte que tenia era imponent. “Qui t'ha vist i qui et veu” hauria de ser l'expressió més comuna a partir d'aleshores. La seva inauguració oficial, després de fer-hi algunes millores que s'adaptes48

L’anarcosindicalisme aixeca el cap

sin a les nostres necessitats a l'interior, les quals incloïen la creació d'un despatx, instal·lació elèctrica i adequació del sostre amb plaques de guix, va ser el febrer del 2010. Bàsic per a la nova etapa era dotar-nos d'un advocat propi i no haver d’anar amb un esclop i una espardenya com fins aleshores, i també ho vam fer. Calia formació i la vam adquirir durant el 2007 impregnant-nos de totes les notícies laborals i tots els reglaments legals al nostre abast, juntament amb la pràctica, que vam anar adquirint portant els conflictes més complicats que havíem viscut fins aleshores, dels quals en podríem destacar com a més visibles per al gran públic els dels establiments “La botiga del pa” i el de “l'Ajuntament d'Olot”, que si bé no van ser d'un gran fons tècnic, van suposar l'altre gran salt qualitatiu que ens calia: sortir als mitjans de comunicació de manera solvent i regular, per fer-nos visibles com un sindicat en majúscules i no com un ateneu, que era com es pensava que érem la gent en el millor dels casos. Érem un sindicat que donava la cara i es mobilitzava al carrer a la llum del dia per diversos motius, cosa que no és habitual a casa nostra. I a més guanyàvem conflictes, demostrant que el model anarcosindical és viable.

Amb aquesta nova actitud estratègica, es va anar engruixin la llista d'afiliats i simpatitzants en poc temps, fins acostar-nos cada cop més al centenar d'afiliats, cosa que no està gens malament partint de la base que al comprar el nou local només érem setze i el desinterès generalitzat entre la classe treballadora pels sindicats és gran, en part degut a les males pràctiques dels sindicats grocs. Aquesta nova estabilitat ens va permetre poder afrontar sense por la següent vaga general del 29 de setembre del 2010. Per primer cop des de la reconstrucció de la CNT, a Olot es realitzava una manifestació en solitari que va aplegar unes 150

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

persones. No va ser pas la única, ja que el 29 de març de 2012, altre cop en un context de vaga General, ens atrevíem a organitzar un piquet de més de 20 persones, algunes de les quals provinents de cercles independentistes, cosa que volia dir que l'esquerra revolucionària a Olot era ben avinguda, i això era destacable, ja que preníem tots consciència de certa capacitat d'engrescar i mobilitzar a un bon segment de la població local indiferentment de les diferències en alguns matisos ideològics. Aquesta nova realitat es va poder constatar a la manifestació que CNT va convocar a la tarda, on va ser secundada per Maulets, la Greda, el SEPC i els Indignats, aplegant aquest cop, a més de 300 persones, la qual cosa volia dir que ja passàvem per davant dels 150 manifestants que van aplegar els sindicats oficials CCOO i UGT conjuntament el mateix dia pel matí.

La situació només podia millorar de cares a la última vaga general d'aquell 2012, i se'n va poder prendre nota el 14 de Novembre, on en aquesta ocasió partíem junts la CNT, Arran (resultat de la fusió entre Maulets i CAJEI), la CUP i el SEPC, doncs la nostra relació es mostrava més enfortida degut a l'eficiència positiva que s'havia pogut constatar de les relacions anteriors. Entre tots, aglutinàvem el sector més nombrós de gent amb ganes de canviar de manera radical les coses a la comarca.

Aquest mateix 14N és on ens trobàvem davant el singular fet de que el sindicalisme oficial era ja clarament incapaç de liderar res més enllà dels despatxos, i on la UGT estava passant per un mal moment a la nostra comarca i no es mobilitzava públicament, mentre CCOO es mostrava ineficaç per organitzar un piquet de més de 7 persones donant voltes en cotxe per “interrompre” el trànsit, i igualment d'incapaç per ajuntar més 50

L’anarcosindicalisme aixeca el cap

d'una vuitantena de persones a la seva manifestació de les 12 del migdia, on s'hi va personar part del nostre piquet unitari (CNT, CUP, Arran) com a bloc crític.

Per la nostra banda, vam organitzar l'únic piquet mínimament efectiu, format per 29 persones, que tot i estar lluny del que seria desitjable, sí que es feia notar i es reivindicava com el veritable grup d'entitats capaces de mobilitzar alguna cosa al carrer amb actituds combatives, obstaculitzant carrers i polígons si es necessitava, i organitzant una manifestació de més de 500 persones a la tarda, cosa que quasi duplicava la presència obtinguda només 7 mesos i mig enrere.

La CNT ja no era un sindicat marginal a la comarca. Havia passat a ser “major d'edat” i significa a partir d'aquell moment l'alternativa real a un sindicalisme oficial desprestigiat i alienat socialment a la nostra comarca, però que encara conserva la “representació” majoritària als llocs de treball. Ara els nostres esforços han passat de ser només per sobreviure, a ser per convèncer als centres de treball i a continuar consolidant i augmentant la fortalesa al carrer.

Participació i presa de responsabilitats

Participació i presa de responsabilitats fora de l'àmbit local aldria dir abans de continuar amb més temàtiques locals, que una de les coses que va donar un impuls més fort al tret de sortida i l'aixecament dels ànims a la CNT local, va ser que el juliol del 2007 vam ser elegits com a seu del nou Secretariat Permanent de la Regional catalano-balear, fent-nos càrrec uns companys d'Olot de les secretaries General, Tresoreria i d'Organització. Aquest fet va provocar que ens poséssim les piles i ens poséssim de manera accelerada al dia. Tot i que el canvi d'actitud havia començat mesos abans, això és una de les raons que consolida aquesta nova empenta: la responsabilitat envers la resta de l'organització i cap a nosaltres mateixos, i ens dóna un futur que fins llavors no havíem pogut entrellucar. No hi ha res com posar-te en un bon “embolic” per aguditzar sentits, qualitats i combatre les mancances existents en un mateix. Viatges a Barcelona, a Plens i Plenàries, a visitar altres sindicats de la CNT, descobrir realitats i companys diferents i assistir a reunions plenàries del Comitè Confederal, van resultar ser una gran escola. 53

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

També crec que la participació de manera puntual en altres Secretariats Permanents radicats en altres localitats per part d'algun dels membres d'Olot els anys previs immediats al 2007, i el nostre especial “pit i collons” simpàticament irracional que es pot discernir des dels nostres inicis a la CNT, assumint ja el 1999 la direcció del periòdic Solidaridad Obrera (periòdic que més que vivia, es podria dir que sobrevivia per aquella època amb la bona voluntat d'uns pocs), portaveu de la Regional catalano-balear de la CNT, amb nul·la experiència en aquest terreny (fet que per altra banda demostra el crític estat de la CNT als 90) destaca bastant el tipus de caràcter de qui forma part de la CNT d'Olot.

Cal esmentar que també Olot ha tingut representació als diferents congressos que s'han realitzat. El primer que vam assistir va ser el IXè Congrés de Perlora (Astúries) a l'any 2002, on la nostra participació va ser discreta, sobretot per la poca experiència en Congressos i pel poc temps que portàvem afiliats. No va ser així al Xè Congrés, celebrat a Còrdova a principis del desembre del 2010, just quan es complia el centenari de la creació, el 1910, de la CNT al Teatre de Belles Arts de Barcelona. En aquesta ocasió ens vam desplaçar cinc companys d'Olot en representació del nostre sindicat i la participació va ser gran, intervenint en el Congrés i sobretot participant en les comissions de refundició dels acords d' Acció Sindical, Acció Social i Normativa Orgànica, escollits per una majoria de sindicats presents al congrés per ser uns dels participants, assumpte complexe per la dificultat de fusionar diferents ponències presentades per molts sindicats i la necessitat de tenir cert coneixement de la CNT i la realitat social en la qual s'haurà de moure el nostre sindicat i en la que es troba immersa la societat 54

Participació i presa de responsabilitats

actual en els seus diferents àmbits, especialment el laboral. Va ser una tasca dura, a vegades contra rellotge i que va durar dies, però d'on se n'ha après molt, i crec que s'ha reflectit en el dia a dia del sindicat local en els anys posteriors.

La Biblioteca Social d’Olot

La Biblioteca Social d'Olot om és lògic, qualsevol intent de canvi revolucionari, ha d'anar necessàriament acompanyat d'un canvi previ en l'educació, la manera de relacionar-se amb els demés i un nou enfocament més crític en la percepció de les realitats que t'envolten. Per això no és estrany que els projectes àcrates solin partir o com a mínim anar acompanyats de projectes culturals i educatius.

La CNT d'Olot no en seria pas una excepció. Des dels seus inicis a l'any 98, es va adequar un espai per a una biblioteca pública, que contingués tota la informació possible sobre el món llibertari i els moviments socials en general. Aquest fet era necessari, ja que la desinformació al voltant de iniciatives com la nostra és gran i sol anar acompanyada de tòpics. Només cal veure la definició d'anarquia al diccionari (http://www.diccionari.cat): Anarquia

[1696; del gr. anarkhía 'manca de cap o de govern', derivat de ánarkhos 'sense cap', al seu torn de an- i arkh 'autoritat'] f 1 POLÍT Absència de govern. 57

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

2 1 Desordre per absència o feblesa de l'autoritat pública, per mancança d'un cap, d'una autoritat. 2 p ext Desordre, confusió.

Amb aquest panorama, és evident que cal fer esforços pedagògics per desfer mites, perquè tal com deia E. Reclus: “L'anarquia és la més alta expressió de l'ordre” i no pas “desordre i caos”.

Primerament, aquella biblioteca de mínims, va aplegar un cert nombre de fanzines, pòsters i llibres, que amb el pas dels anys, aquests últims, van anar augmentant. Cal assenyalar, que en un principi no només estava formada per llibres de temàtica ideològica o social, sinó que també hi havia una bona quantitat de novel·la per exemple.

No és fins al cap d'un any d'estar instal·lats al local de la Plaça Cinema Colon que hi ha un canvi significatiu en la manera de gestionar aquest espai dintre del sindicat. En una assemblea es decideix fundar el que s'anomenaria fins a dia d'avui Biblioteca Social d'Olot, que seria una espècie de braç cultural de la CNT, que no entraria en competència directa amb la Biblioteca Municipal Marià Vayreda (excel·lentment gestionada i subvencionada), sinó que s'hi complementaria, i on s'hi pot fer-se soci gent no afiliada al sindicat. Amb uns estatuts que deixaven un alt grau (però no total) d'autonomia a aquesta entitat, on afiliats a CNT o no, necessàriament haurien de poder donar-li vida a través d'assemblees, que com era d'esperar, responien a plantejaments i funcionaments llibertaris. La BSO naixia amb la voluntat d'apropar-nos a la gent d'una manera més amena i pedagògica. Com és lògic, la nova etapa implicava partir amb nous aires i es van fer un gran nombre de compres noves de material 58

La Biblioteca Social d’Olot

per a la biblioteca, engrandint el fons disponible i actualitzantlo amb les últimes novetats editorials, reduint novel·la i demés temàtiques que no estiguessin relacionades amb plantejaments político-ideològics i socials, i augmentant la presencia d'aquests, fixant-nos com a límit els 2000 exemplars, ja que l'espai disponible no dóna per més.

Aquesta nova etapa implicava també entre els seus objectius fer-se més accessible per superar així la barrera horària que implicava l'obertura del local per part de la militància, i per això es va crear un web a la xarxa, des d'on poder mirar de manera actualitzada el fons bibliogràfic disponible i els detalls de les novetats adquirides, tant en format paper com digital. Aquest últim, el format digital, era un altre aspecte que podia solucionar de manera parcial la manca d'espai disponible i la xifra topall de 2000 exemplars en paper, ja que permetia millorar la utilitat de la BSO amb la difusió de llibres en format digital, els quals van superar àmpliament els 1000 exemplars en poc temps, i aquesta xifra no ha deixat de créixer. Per altra banda, amb el web complíem fàcilment un altre dels objectius inicials fixats: la traducció de clàssics i novetats al català, ja que és evident que la nostra llengua era i és minoritària en el món editorial llibertari i nosaltres ens proposàvem posar-hi remei en la mesura de les nostres possibilitats. Aquesta poca presència del català als cercles àcrates venia en part imposada per la situació econòmica que ofega a les nostres iniciatives, que com és lògic parteixen sense subvencions de cap tipus i és complicat, per no dir impossible, tirarles endavant. Si a això hi sumem la voluntat d'arribar al màxim públic possible, o bé per rendibilitzar l'esforç econòmic i poder editar més material, o bé per optimitzar el ràtio de difusió ideològica, el català s'anava marginant involuntàriament en èpoques passades. Això es miri com es miri, apart d'un error, era 59

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

una llàstima pel fet que una llengua pròpia de la terra i el poble que ha aconseguit les fites més importants històricament parlant pel que fa a l'anarquisme, hauria de tenir més presència i de retruc apaivagar algunes veus que amb mala fe criticaven i critiquen a l'anarquisme, fent servir una suposada indolència envers el català per part dels llibertaris com a cunya per anar fent escletxa i dificultar així el seu creixement. Això, a l'actualitat i amb les noves tecnologies no podia continuar així i, evidentment, no podia ser excusa per no traduir, ja que editar en format digital no només és possible i a l'abast de qualsevol, sinó que és barat. I a això ens hem abocat. Per altra banda, una de les gran ambicions, publicar llibres en paper, també s'està complint i en el moment d'escriure aquestes línies ja n'hem publicat dos i en tenim dos més en perspectiva (un d'ells és el que estàs llegint). I que no s'aturi!

Les publicacions

Les publicacions: només cal ajuntar dos llibertaris que et faran un periòdic! l naixement de la CNT a Olot havia d'anar acompanyat d'una publicació.

El setembre del 1999 apareix una publicació periòdica d'àmbit local i que és el portaveu de la CNT d'Olot anomenada “Retalls Llibertaris”. El nom prové de la idea de suplir mancances i de la voluntat de fer difusió. Les mancances eren: “no sabem escriure” i “no hi ha consciència del que és el pensament llibertari a la nostra comarca”. Amb la intenció de suplir aquestes mancances, ens dediquem a recollir articles varis que trobem en altres publicacions com “la lletra A”, “Contrainfos”, “Molotov”, “Ekintza Zuzena”, “Solidaridad Obrera”, el “cnt” i el que pogués caure a les nostres mans, així com articles que poguéssim trobar per la naixent xarxa internàutica a la qual alguns hi teníem accés. En definitiva, una publicació feta de retalls. En van sortir 9 números de 12 pàgines A3 amb una regularitat bimensual. El projecte va durar fins l'any 2002. L'últim número tenia un format A4 i per poder donar una mica més de visibilitat a la portada, donat que es venia fent en foto61

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

còpies en blanc i negre, el tipus de paper tindria un color crema i el títol s'imprimia a partir d'un tampó que vam fer amb el nom de la revista i tinta vermella. En aquest darrer treball, els articles ja eren tots propis.

El següent periòdic va partir un cop més de l'intent de sumar esforços amb la resta de CNT que hi havia a la província. Fins aleshores, existien vàries publicacions a la província relacionades directament amb la CNT: Diagnostico A, Dignitat Obrera, Retalls Llibertaris, La Metxa Anarcosindicalista6. Fruit de la fusió d'aquestes, va aparèixer “El vent del poble”, que prenia el seu nom d'una publicació local de CNT Figueres, que anteriorment era de quatre pàgines A4 i ara passaria a ser de 12. Aquesta s'imprimia a impremta i devia tenir una tirada de 500 exemplars. Se'n van fer tres números, i va durar des de la primavera del 2004 fins a l'hivern de principis del 2005. Un clar exemple del que pretenia ser aquesta publicació i de com solen funcionar les relacionades al món anarquista el trobem en la seva primera editorial: Salut!, el portaveu de la C.N.T-A.I.T a les comarques gironines torna a sortir al carrer després d’una breu aturada en el temps, que ens ha servit per reestructurar el periòdic i reorganitzar la aportació de la militància. Qualsevol projecte autogestionat, necessita l’esforç voluntari i compromès del màxim de

[6] També han existit dos fulletons de curta durada de Seccions sindicals: “La bomba” que era d'una Secció Sindical de CNT Figueres al cos de Bombers i un altre de la Sec. Sindical a Tané Hermètic, S.L., de CNT Olot que no tenia un nom més enllà del de “fulletó informatiu de CNT a Tané Hermètic”. 62

Les publicacions

gent possible i “El Vent del Poble”, n’és un exemple. Per això, quan la militància anarcosindicalista es veu immersa en multitud de conflictes socio-laborals, l’esforç voluntari s’ha de multiplicar i distribuir entre moltes tasques a realitzar i, evidentment, l'edició d’un periòdic en requereix molt, d’aquest esforç. Som una organització coherent amb els nostres principis, tàctiques i finalitats, fet que determina que la C.N.T-A.I.T es mantingui ferma i segueixi sent la única organització sindical que no accepta subvencions ni “professionals sindicals”. Per tant, totes les tasques, entre elles aquest periòdic que ara llegeixes, les realitzen treballadors i treballadores com tu, que l’únic que reben a canvi és la solidaritat dels seus companys i companyes, i la satisfacció moral de que estem contribuint en la lluita per aconseguir una societat nova on les injustícies i els paràsits no hi tinguin cabuda. És evident que hi ha molta feina a fer ja que la societat en que vivim, es troba a la deriva i no sap en què creure ni a on anar per tal de salvaguardarse dels taurons que l’envolten. Els anarcosindicalistes podem oferir-te una teoria sòlida per propiciar un canvi real, així com una organització de persones que estan disposades a realitzar-lo. De moment, ens satisfà el poder arribar a tu a través de “El Vent del Poble”, esperem que et serveixi per obrir els ulls i, si tu vols, acompanyar-nos en aquesta lluita solidària.

A partir d'aquesta publicació, es tardaria bastant a fer-ne més. No n'hi hauria cap altra fins a la creació de la Biblioteca 63

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

Social d'Olot (si no tenim en compte articles publicats al web de CNT Olot un cop aquesta va començar a funcionar el 13 de novembre del 2007).

La primera nova aportació pel que fa a publicacions fou també la primera en format digital (flash), que portaria per nom “El tafaner”, i sortiria el gener del 2011, amb un format A4 i de 24 pàgines, que al segon número passaven a ser 32 i la seva periodicitat seria i és irregular. En aquesta ocasió, s'apostava per una maquetació actualitzada i un disseny cuidat. En la majoria d'ocasions, els articles que hi apareixien anaven acompanyats de ressenyes “per saber més” i d'aquesta manera es deixava clar la seva voluntat difusora de l'ideal llibertari. En tot moment, la premissa va ser defugir qualsevol cosa que ens pogués identificar amb altres publicacions llibertàries, que en la majoria dels casos patien d'una estètica punk i massa negativa en les seves imatges. Sobretot no caure un altre cop al gueto! Aquesta darrera publicació no naixia pas com a portaveu de la CNT d'Olot, sinó com un simple treball ubicat a la Biblioteca Social, però era clar que qui la feia en formaven part activa. En ella hi participen articulistes afiliats a CNT i d'altres que no.

En el primer número es definia el projecte d'aquesta manera: Amb aquesta publicació, pretenem omplir un buit a la premsa escrita de la garrotxa. Donat que a la comarca hi ha vàries publicacions escrites, amb “el tafaner”, no pretenem ser una publicació més que posi l'ènfasi en l'esdeveniment localista i poc compromès ideològicament i volem

Les publicacions

donar sortida a assumptes no necessàriament sempre vinculats a l'àmbit garrotxí però, això sí, des d'una òptica llibertària.

Dit això, l'objectiu primordial d'aquesta publicació, és acostar al públic en general a un ideal que històricament ha estat molt arrelat a Catalunya i també a la Garrotxa (tot i que la historiografia oficial de Catalunya i la comarca acostuma a passar per alt aquest fet). Un ideal que les últimes dècades ha estat injustament tractat per la societat que ha oblidat moltes vegades les grans aportacions que va realitzar en el passat i, perquè no, les que pot realitzar en el present i futur. En definitiva, un ideal que ara mateix està present en molts àmbits i projectes de la comarca i que ja no passa tant desapercebut com fa uns anys.

Els llibertaris, com a tals, no se'ns pot encasellar en una serie de clitxers absurds. Ni som tots okupes, ni cremem esglésies, ni posem bombes, ni aspirem a una societat on tot serà desordre i caos. No som imbècils. Principalment, perquè som gent “normal” i que si be alguns poden estar en cases ocupes, no és menys cert que la majoria estem treballant al teu costat a l'oficina o al taller. Estem comprant a la mateixa botiga que tu i passegem pels mateixos paratges de la garrotxa que qualsevol altre. Tenim un cotxe, una hipoteca o un lloguer. Ens costa arribar a final de mes i som tan emprenedors o ganduls com el que més. I fins hi tot a alguns ens agrada el futbol! Per això. Perquè som com tu o com l'altre, aquí tens 65

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

el nostre modest punt de vista. I ves a saber!potser llegint aquesta publicació, molts dels que mai ho hauríeu pensat, us podeu adonar que sou també en el fons llibertaris. Esperem que com a mínim “el tafaner” no us deixi indiferents.

Amb la cultura i la revolució social cap a un món millor. La redacció.

Paral·lelament a aquesta darrera publicació, sorgiria “L'observador”, de 22 pàgines i en un format fora de l'habitual (21X21cm). També digital i de periodicitat irregular. El seu primer número veuria la llum el setembre del 2011. Aquesta és una revista feta pel que s'anomenaria el “Grup Anarquista X Llogar-hi Cadires”, que ja havia participat a “El tafaner”, però que en aquesta ocasió optava per una versió més desenfadada i humorística de publicació per continuar fent la tasca de difusió del pensament, en aquesta ocasió, netament anarquista, tocant temàtiques en moltes ocasions massa clàssiques per als iniciats en aquest camp, però sense que esdevingui un problema ja que va plenament dirigida al públic novell. D'aquí que els escrits breus siguin un signe distintiu per no caure en textos farragosos i excessivament llargs, difícils d'empassar per qui no hi està interessat en el tema amb anterioritat. Els seus articles també tenen un component clarament localista, ja que pretén ser una revista llegida pels garrotxins. Potser per allò de “pensa globalment i actua localment”. S'ha de destacar que el disseny és una part important i el retoc fotogràfic hi és molt present, utilitzant personatges del còmic “Lucha libre” per fer-los passar com a membres del 66

Les publicacions

grup anarquista, i que són col·locats per llocs emblemàtics de la Garrotxa per tal de representar retalls d'unes aventures fictícies.

L'editorial del primer número és un bon exemple del tarannà irreverent i humorístic amb què es començava a caminar: Bones a tothom! Doncs ja tenim la nova publicació anarquista de la Garrotxa al carrer! Bé és conegut per tothom, que quan s'ajunten dos anarquistes funden un periòdic i nosaltres hem fet això que no sabem si es pot definir com a tal, però de lletra i fotos sí que n'hi ha.

Certament és una cosa puntual, feta en un moment d'ensopiment per part dels membres del grup anarquista X llogar-hi cadires, que evidentment no n'hi ha un de sol d'Olot, ja que com és públic i notori a Olot està ple de gent -no tothom- sense esma per fer una merda...

Ai Olotins! Que no us treguin pas el futbol, que sinó potser sí que haurem de pagar contenidors cremats i edificis oficials ocupats per les masses revolucionàries! Si és que ni tan sols la majoria dels indignats de la plaça del gegants eren de la puta capital garrotxina! Ni tan sols teniu voluntat suficient per apuntar-vos a una moda que la majoria de vosaltres aplaudíeu. “Vergonya! cavallers, vergonya!” Que diria aquell bel·licós i funest rei catalanot allà pel segle XIII. Minoritaris!-ens direu-. Sí, minoritaris, però amb un

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

PC en una mà i amb les ganes a l'altre, intentant un cop més cremar el següent cartutx per aconseguir que aquesta comarca apàtica en la que vivim decideixi tornar a les seves arrels obreres i revolucionàries. Ja fa anys que la Garrotxa desconeix el seu passat o en el millor dels casos -aquest passat- està dormint el son dels justos a l'arxiu històric municipal i a algun calaix de sastre d'algun pobre avi/a. De fet ens és igual. La gent que fem aquest atemptat al bon gust i a les bones maneres mirem cap al futur. Bé, tornant al que ens interessa: doncs això, que hem decidit fer amb més o menys encert una nova publicació digital per continuar la labor de segar la gespa sota els peus de la púrria política i capitalista en general. Ells ni se'n donen compte, i tu lector segurament que tampoc, però això forma part del pla. Quan us n'adoneu us haurem fet un pàrquing o un minigolf sota els peus!

Esperem que com a mínim aquesta iniciativa serveixi per provocar un somriure, un rebuig o un orgasme (què cony! Per demanar que no quedi!) a algú. La qüestió és que com a mínim serveixi per alguna cosa. Garrotxins: cardem pena!

Grup Anarquista X Llogar-hi Cadires.

Una altra aportació puntual en aquest camp, ha estat una publicació digital, anomenada “Arguments”, que sortiria a la xarxa com a complement de la Mostra de Cultura Anarquista, celebrada el 4 i 5 de maig del 2012 a Olot i la qual, en un prin68

Les publicacions

cipi, no tindria voluntat d'anar més enllà en el temps. Menciono que era una revista com a complement, perquè s'hi redactaven articles, entrevistes i petits reportatges d'investigació que complementaven les xerrades que es varen dur a terme durant la Mostra, en la que per manca de temps era impossible introduir-hi temes que també resultaven interessants. En la seva realització i van destacar alguns articulistes interessants, com en Ferran Aïsa, Ignasi Terradas i Miquel Isard, entre altres. En aquesta ocasió i donada la singularitat del moment i el servei que se li buscava, la publicació seria amb 64 pàgines, d'un format A4, i el seu aspecte s'aproximaria bastant a l'estil de “El tafaner”. La última iniciativa en aquest camp ha estat durant el context de la Vaga General del 14N del 2012, on es va editar una publicació anomenada -per motius pràctics de propagandasimplement “CNT Olot”, on s'intentava fer pedagogia al voltant de tot el que implica una vaga general: piquets, motius, propostes, reflexions entorn de l'esquirolatge, etc. i donar a conèixer encara més el nostre model sindical. Era aquesta un publicació de 8 pàgines en paper de periòdic i que va arribar als 4000 exemplars, dels quals se'n van distribuir aproximadament 3300 a la nostra comarca.

Conclusions i perspectives de futur

Conclusions i perspectives de futur n definitiva, amb els seus encert i errors, aquest periple dels últims disset anys de l'anarquisme a la nostra comarca crec que té més de positiu que de negatiu. El que calia fer des de que vam iniciar el nostre camí, en tot cas, era i és aportar solucions a problemes immediats per poder aparèixer als ulls de tothom com una ideologia viable i útil. Mostrar-nos de bones a primeres amb els nostres posicionaments de màxims no és desitjable i no ens ha donat bons resultats. És per això que crec que en aquest enfocament més proper ho estem aconseguint i estem solucionant conflictes laborals a través de CNT, que són els que permeten seguir posant el plat a taula, i que són el principal problema a que s'enfronta la nostra classe. Després podem parlar de finalitats, que seran més ben rebudes. Alguns diran que això és etapisme, però jo no ho crec. Cal crear “parròquia” per poder assolir els màxims, i per arribarhi no es pot demanar el tot pel tot. Tenim clar on volem anar, però per arribar-hi calen les eines necessàries. Tot i essent plenament conscients de la correlació de forces

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

existents a la nostra societat, s'ha de subratllar que en l'evolució de l'anarquisme a la nostra comarca, s'ha passat dels fets anecdòtics i més aviat de tipus individual o de petit col·lectiu dels anys 90 (època d'actitud més maximalista al nostre col·lectiu), a articular accions en benefici de grups socials més amplis i que transcendeixen el col·lectiu d'amics i el fet marginal. Això vol dir que es comença a canviar la societat i dóna sentit a la feina feta i ens obre camins per on treballar en un futur.

No sé ni si cal mencionar la Biblioteca Social d'Olot (braç cultural de la CNT). Simplement és una realitat positiva pels quatre costats i té tota la pinta de ser un dels grans encerts dels últims vint anys. Ara, un cop consolidada li cal rebre gent nova. Cal posar les eines en un futur immediat per donar-la a conèixer més. Caldria convertir-la en distribuïdora? Aquesta pregunta se l'haurà de plantejar en algun moment la BSO. Podria ser una possibilitat d'ingressos econòmics que permetrien editar molt més, doncs hi ha molts projectes que no passen de digitals per manca de diners. El temps ho dirà...

Tot i el moment positiu en què ens trobem, el camí ha estat ple d'entrebancs, i en bona mesura no ha anat millor per les conseqüències derivades del fracàs en l'ocupació del Patrimoni sindical Acumulat (PSA) als inicis de la refundació de la CNT a Olot. Aquests fracassos ens han suposat un fort llast econòmic amb lloguers i manteniment de locals dels qual tot just fa poc que en comencem a veure el final del túnel per la cada cop més nombrosa afiliació. Esperem que en sortim aviat! Com a positiu tinguem en compte, també, que si en alguna cosa s'ha millorat els últims anys (i d'aquí en part la millora en afiliació), és que hem aconseguit obrir portes i finestres, i tirar a terra els murs que ens separaven de la gent “normal”. 72

Conclusions i perspectives de futur

Al local de la CNT, des de fa uns anys, s'hi han pogut realitzar multitud de reunions i actes d'altres col·lectius no necessàriament llibertaris: hi han passat independentistes de tots colors i associacions vàries, des de cooperatives de consum, fins a grups de criança i un llarg etcètera d'entitats o persones que no disposen de local propi, i la CNT ha decidit cedir-los el local perquè si alguna cosa pretén la CNT, és fomentar que la gent s'organitzi de manera horitzontal i democràtica, i lluiti pel que creu que és necessari, però sobretot, que els seus projectes esdevinguin eines socials útils. Cal assenyalar, que entre les coses positives que s'han fet, aquesta iniciativa de cedir el local desinteressadament ha estat una bona manera que gent que segurament tenia una idea “equivocada” de nosaltres es pogués informar de primera mà de qui som i què volem. Crec que l'autèntic salt qualitatiu la CNT l'ha donat al sortir del “gueto” anarquista, ja que la CNT en si mateixa no és anarquista. No és una organització específica anarquista com podria ser la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). La CNT és anarcosindicalista i té una manera de funcionar inequívocament anarquista, i les seves finalitats (el Comunisme llibertari) tampoc condueixen a equívocs. Però no hem d'oblidar que la CNT pretén ser una organització de masses i com a tal no pot ser dogmàtica o excessivament purista, i és imprescindible que sigui oberta de mires, acceptant a tothom (excepte empresaris amb assalariats o forces de “seguretat” de l'Estat, tal com marquen els seus Estatuts i Congressos) indistintament de la ideologia que pugui tenir cadascú.

Tenint clar des de posicionaments àcrates que els camins de la CNT van en aquesta direcció, el moviment anarquista “organitzat”, el qual a la Garrotxa està íntimament lligat fins ara a l'anarcosindicalisme de la CNT, hauria d'encaminar-se a

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

crear grups d'afinitat netament anarquistes. Està bé que la CNT apropi les tesis àcrates als treballadors, però no hauria de ser la seva funció principal, i perquè això pugui succeir a la Garrotxa, cal posar eines per obrir una segona via. S'ha demostrat que el funcionament horitzontal de la CNT, que, repeteixo, té les seves arrels i finalitats en els plantejaments anarquistes, no són una nosa pels treballadors i treballadores afiliats, ja que entre ells n'hi ha un munt que no es defineixen com anarquistes. Aquests es senten còmodes en el dia a dia del sindicat, perquè el seu funcionament és plenament democràtic i horitzontal. Aquesta és una de les grans virtuts de la CNT. Això és una cosa que crec que és constatable, inqüestionable i que hauria de continuar essent així. El “no ens representen” dels indignats o moviment del 15M al dirigir-se als polítics està tan arrelat a les consciències de la major part de la població que un funcionament anarquista no representa cap escull per a un treballador d'esquerres i amb consciència de classe que formi part d'aquest col·lectiu ciutadà. Entre aquesta gent hi hem estat els anarquistes i hem pogut constatar que hi ha molta gent que és anarquista sense saber-ho. Prova d'això és que la majoria de plantejaments dels Indignats són plenament anarquistes i, en aquest cas, un cop més, es demostra que si la gent es pot organitzar i expressar lliurement, amb coneixement o no del tema, s'organitza d'aquesta manera. Com en tot hi ha matisos, però el que caracteritza el 15M, horitzontalitat, absència de dirigents, presa de decisions en assemblea, etc. és típicament anarquista.

Una altra cosa que li manca a la CNT actual a la nostra comarca és la creació d'espais laborals que surtin de la lògica capitalista. Això vol dir que cal crear algun tipus de projectes que suposin llocs de treball per la gent que està afiliada, on les relacions laborals siguin entre iguals i d'aquesta manera es surti 74

Conclusions i perspectives de futur

en la mesura del possible del sistema laboral capitalista, que es basa en l'explotació de molts a mans d'uns pocs. Es tractaria de construir alternatives el més deslligades possible del Sistema, tipus cooperativa, però que en funció de la relació de forces existent es puguin anar desvinculant com més millor de l'administració, caminant cap a la col·lectivització futura. Necessàriament, per assolir aquest punt, cal créixer una mica més en nombre d'afiliats i també de militants llibertaris a la comarca. Suposo que aquesta és una tasca a llarg termini i que requereix un cert grau de compromís però és un objectiu inqüestionable i, com a tal, un repte de futur.

L'altra tema complicat que ha de plantejar-se el moviment anarquista a les nostres contrades rau en un fet que a ningú se li escapa avui dia: la qüestió nacional. En primer lloc, m'agradaria deixar clar que no cal tenir un recorregut històric per ser poble, que en la majoria dels casos està confeccionat o interpretat (sinó inventat directament) a conveniència dels interessos i del context concret. Simplement és poble qui se sent poble per un o altre motiu, sigui la llengua, siguin els costums o sigui perquè estan tots a la mateixa illa. És igual. No ens calen herois ni mites fundacionals. Ho som perquè ho decidim avui i ens en podem desdir demà.

A partir d'aquí, cal dir que la CNT com a tal dóna suport a l'autodeterminació de tots els pobles i a la lliure federació i, per tant, això casaria perfectament amb les aspiracions del poble català. Això sí; s'ha de deixar clar que, com a CNT o com a anarquistes, estem frontalment oposats a la creació d'un Estat i això és el punt on comença el debat, llarg i àmpliament debatut als cercles llibertaris i independentistes, i que no desenvoluparé aquí en profunditat. Però el que sí que crec és que el moviment llibertari ha

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

d'estar amb el poble, i si hi ha un Estat que oprimeix a un poble, hem d'estar al costat de l'oprimit. Considero que no és vàlid el plantejament que des d'alguns cercles anarquistes es té, ja que es considera per part d'alguns que el nacionalisme és nociu igual que l'imperialisme, per burgès i perquè tots dos inicialment són tancats en si mateixos i no es presenten com a internacionalistes en els fets, que seria el desitjable des d'un punt de vista llibertari. Però no podem mirar cap a un altre costat si l'Estat espanyol oprimeix econòmicament, lingüísticament o de la manera que sigui a Catalunya, ja que això comporta situacions que poden tenir diverses interpretacions i punts de partida, juntament amb conflictes no estrictament econòmics, derivats de moltes altres variables però que en definitiva són un fet palpable i sol caure sobre les espatlles de la classe treballadora. Cal donar suport a l'opció independentista almenys en el context actual. Una unió ha de ser lliure i no forçada. Som federalistes o no? Si després un cop aconseguida aquesta fita, no aconseguim una federació o confederació de municipis lliures o algun sistema amb plantejaments anarquistes similars, ja ens barallarem amb la Generalitat. No hi ha problema. Simplement serà el següent enemic a batre, perquè serà un altre Estat amb un govern opressor, faltat de democràcia i classista. Igualet que l'anterior. No per haver-hi una frontera més ho tenim necessàriament més difícil. Si no tenim forces per aplicar solucions maximalistes de manera immediata, haurem d'aplicar les que tinguem més a l'abast i que suposin una millora en un o altre sentit, que de mica en mica s'omple la pica i no podem estar eternament esperant a veure si passa el tren de la revolució immòbils a la mateixa estació. Avancem, que més tard o més d'hora ja ens atraparà a la següent estació i a aquest segur que hi pugem amb pas més ferm i amb més amics que abans. Finalment, no vull estar-me de comentar que actualment 76

Conclusions i perspectives de futur

està molt de moda l'anarcoindependentisme, amb el qual hi puc trobar punts de contacte, però del que penso que utilitza una nomenclatura que si bé pot aclarir dubtes de quin és un dels seus principals objectius, penso que és un adjectiu innecessari. Crec plenament que en el mateix internacionalisme, i per tant en el mateix anarquisme, hi està implícit el sentiment de llibertat individual i col·lectiva, i d'això se'n desprèn necessàriament la llibertat de tots els pobles que se sentin pobles a decidir el seu futur. És per això que penso que a la Garrotxa els anarquistes hem de deixar clar que donem suport a aquests plantejaments que acabo d'expressar. Si bé s'ha de dir que ja fa anys que fem una tasca en aquest sentit, cal no oblidar-la i assenyalar-la perquè no condueixi a errors o dubtes en un futur. En tot cas, benvinguts siguin els que es defineixen com a anarcoindependentistes, ja que al cap i a la fi tenim les mateixes finalitats.

Els articles l'òptica llibertària de la Garrotxa

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

Els articles

Entrevista a la CNT d'Olot (“el tafaner” nº1. Gener 2011)

La CNT d'Olot, referent llibertari a la comarca de la Garrotxa des de finals dels 90 és l'objectiu d'aquesta entrevista. En aquesta ocasió conversem amb alguns dels que han estat des de l'inici en l'última etapa de la CNT a la nostra comarca. La que va des de 1998 fins a l'actualitat.

Des de quan esteu afiliats a la CNT i com entreu a formarne part? Des de juny del 1998 que hi estem afiliats. Hi entrem a partir de gent de l'ateneu llibertari de Figueres que ja feia un any abans havien refundat la CNT d'aquella localitat.

Quan es va crear la CNT d'Olot? La nostra etapa és des de juliol del 1998 fins a dia d'avui, però anteriorment ja hi havia hagut la CNT a Olot i a altres pobles de la Garrotxa.

La primera fase es als anys 10 del segle XX fins a la fi de la guerra social dels anys 36/39. Posteriorment durant el franquisme, com la resta d'organitzacions d'esquerres va romandre

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

en la clandestinitat fins a la transició , que es legalitza la CNT un altre cop a finals dels 70 i funciona fins a mitjans dels 80, que desapareix d'Olot fins al 1998, any on la refundem un grup de 8 persones de la comarca. Només un mes des que us vareu afiliar i ja vareu crear un sindicat local? No és molt precipitat? Precipitat no. Demencial.

El 1998 teníeu idea de com gestionar un sindicat? No. Tots érem molt joves, entre 19 i 23 anys i en el nostre cas hi havia molt poca formació sindical, però es compensava amb unes ganes tremendes d'aprendre i de fer coses des d'una òptica llibertària en una ciutat tant mancada d'iniciatives populars com Olot. De fet, durant els primers anys, abans que un sindicat allò va ser més semblant a un ateneu llibertari.

I ara la cosa ha canviat? És evident que després de dotze anys no ens hem estat gratant la panxa. El sindicat és bastant nombrós i la capacitat per resoldre conflictes laborals és alta. A més, el fet de poder comprar-nos un local nou i deixar la caixa de sabates que era el de lloguer ha servit perquè de cares enfora dubtin menys de la nostra capacitat. La imatge també és important en una societat com la que vivim.

Voleu dir amb això que la gent és tonta o superficial? No. cauta. I més si el que ha de buscar assessorament o solidaritat s'hi juga el plat a taula o anar a viure sota un pont. En qüestió d'assessorament i capacitat de mobilització no crec que tinguem res que envejar als de CCOO i UGT. 82

Els articles

I parlant dels dos altres sindicats de la comarca... La relació amb ells com va? Fatal. Del nostre model sindical no en volen sentir a parlar. Tingues en compte que nosaltres no vivim de subvencions ni tenim alliberats sindicals que visquin dels problemes dels altres, i a més no participem als Comitès d'Empresa, de manera que nosaltres a través de les Seccions Sindicals intentem fomentar l'assemblea com a òrgan de decisió als centres de treball. És bàsic perquè els treballadors es mobilitzin i s'impliquin amb la gestió dels seus problemes. Si el nostre model es segueix implantant, perillen aquestes sumes multimilionàries que maneguen aquests alliberats vividors de CCOO i UGT. El model sindical imperant (eleccions sindicals) fomenta la desmobilització. Com exemple els últims 30 anys on la pèrdua de drets laborals és constant, s'està accelerant i a més la classe treballadora té cada cop menys força al carrer per donarhi resposta.

El passat 29-S vareu organitzar-vos paral·lelament a CCOO i UGT. Per què? No seria millor fer pinya en un cas tan greu com la Reforma Laboral? Nosaltres els vam enviar mesos abans una carta per intentar aparcar les diferències durant el dia de la vaga i els mesos anteriors per poder mobilitzar el màxim de gent possible i ser efectius. Creiem que la Reforma Laboral és prou greu com per intentar ajuntar el màxim d'esforços, però no es van dignar a tornar-nos resposta.

Us sembla estrany que no us facin cas si heu ocupat l'edifici sindical on estan dos vegades (una el 1999 i l'altre al 2001)? El que ens sembla estrany, és que no ens vulguin a l'edifici, ja que nosaltres reclamàvem un espai al qual hi tenim dret com

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

a sindicat. Nosaltres no l'hauríem ocupat si no hi hagués lloc. Es va donar el cas que CCOO i UGT llogaven la tercera planta de l'edifici sindical a l'ajuntament, perquè hi portés organitzacions no sindicals ni empresarials, per les quals està destinat un edifici de Patrimoni Sindical Acumulat (PSA). A més, el fet de llogar un edifici que no és seu (el PSA és del Ministeri de Treball) i impedir l'entrada d'un sindicat de treballadors/es, demostra en el que s'han tornat CCOO i UGT: un intent de monopolitzar el sindicalisme i transformar-lo en una ombra del que va ser. En tenim probes documentals d'aquests fets. Si algú les vol veure que passi pel sindicat. I la manifestació del 29-S, dia de la Vaga General, que tal? Allò no va ser una Vaga General. En tot cas nosaltres preferim anomenar-ho Aturada General, ja que una Vaga ha de ser indefinida. Deixant apart això, nosaltres la considerem molt positiva, ja que vàrem aplegar unes 150 persones.

Considerem que per ser Olot i un tema com aquest ja és un èxit. I tingues en compte que CCOO i UGT varen reunir una xifra semblant al matí. Si tenim en compte que ells la major part eren delegats (que disposen d'hores sindicals), alguns alliberats i gent a sou del sindicat, i els que van assistir a la nostra simplement era per convicció, doncs creiem que és una dada sobre la qual els representants de CCOO i UGT locals poden reflexionar una estona.

Considereu justa l'actuació de piquets durant una vaga? No es vulnera la llibertat d'anar a treballar dels que no volen fer vaga? 84

Els articles

És una llibertat o una necessitat anar a treballar? Per nosaltres és una necessitat, ja que sense el sou ens quedem sense casa, sense menjar, etc. etc. Per tant, el piquet el considerem un “agent” alliberador, ja que allibera als treballadors de la violència patronal que t'obliga a anar a treballar el dia de vaga si vols conservar el teu mitjà de subsistència.

S'ha de tenir en compte que la precarietat laboral fa que molts no puguin exercir el seu dret a vaga. Evidentment també hi ha un fet desmobilitzador com és la gestió sindical del sindicats “majoritaris”, i la que durant les últimes dècades havia estat un canvi de mentalitat de la classe treballadora, que fins fa poc estava adquirint una mentalitat petit burgesa, però sembla que el capital en l'actual crisi del Sistema els ha tornat a “posar a lloc”... Tot hi això, és evident que la majoria de treballadors/es saben que l'última Reforma Laboral és una injustícia, però degut a la situació de crisi sistèmica molts no han gosat fer vaga (tot i ser discutible el plantejament estratègic de la del 29-S) i els piquets han estat alliberadors en molts casos.

Als lectors els pot semblar difícil de creure que això ho feu “per amor a l'art”. Realment no teniu subvencions? De què viviu? La CNT és l'únic sindicat de l'Estat espanyol que no accepta subvencions, les quals s'aconsegueixen entre altres a través de les eleccions sindicals i la seva representació a Comitès d'Empresa o cursos de formació. Ho podeu comprovar en aquesta direcció del BOE: http://www.boe.es/boe/dias/2010/02/24/pdfs/BOE-A-20103012.pdf 85

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

Bàsicament el sindicat es gestiona econòmicament a partir de les quotes d'afiliació que paguem els que formem part de la CNT. Els que obrim el local o formem part de les diferents secretaries del sindicat o simplement som un afiliat més treballem com tothom. Al sindicat hi anem a les hores lliures.

I qui mana a la CNT d'Olot? Ningú. Som assemblearis i els càrrecs als comitès són únicament de gestió i revocables en tot moment per l'assemblea. Això és un fet a tots els nivells organitzatius de CNT.

Quina és la finalitat de la CNT? El comunisme llibertari. A diferència d'altres, per nosaltres el sindicalisme no és una finalitat, sinó un mitjà.

Sou anarquistes? No, som Anarcosindicalistes. Encara que evidentment si busques un anarquista el trobaràs abans a la CNT que a la UGT... No és cap secret que el model organitzatiu de la CNT parteix d'arrels llibertàries, però de totes maneres és un error pensar que per ser de la CNT s'ha de ser anarquista. A la CNT hi ha molta gent que no és anarquista que simplement participa d'un model sindical que considera útil.

La CGT és una escissió de la CNT que es va produir l'any 1979. És anarcosindicalista la CGT? Ells diuen que ho són. Nosaltres no en tenim la patent de l'anarcosindicalisme.

Tornar a unir-se amb la CGT és factible? Són estratègies sindicals diametralment oposades. La CGT té alliberats, subvencions Estatals i participa a les eleccions sin86

Els articles

dicals. Nosaltres considerem que la unió amb CGT només es pot donar des de la base en conflictes puntuals.

I sobre la independència de Catalunya? La CNT està a favor de la llibertat a decidir dels pobles i el català no n'és una excepció. Tal com va dir Salvador Seguir, a nosaltres la independència no ens fa cap por, i si per a la classe treballadora catalana ha de representar una millora, endavant! Això sí, nosaltres ni Estat ni patró. Ens dóna igual lluitar contra un Estat català que espanyol. El considerem el mateix problema. I per tornar a citar a Seguir que va dir coses molt lúcides: “Companys: passant per sobre de tot, procurem que l'organització forta sigui un fet per fer front a la burgesia catalana, a la burgesia espanyola, a la burgesia del món tot.”

Canviant de tema, quines iniciatives teniu en marxa últimament? Apart dels assumptes propis d'un sindicat, tenim una biblioteca popular amb més de 1000 títols a disposició del públic i també ens interessa molt influir socialment a la nostra comarca, i intentem organitzar cursets, xerrades (com les jornades llibertàries que ja van per la XIª edició) i participar en el que ens sembli interessant de manera desinteressada. En definitiva, sense ànim de lucre econòmic.

Quan organitzeu un curset no cobreu res? No. Nosaltres no tenim ànim de lucre. Si es paga quelcom per la matriculació al curset, és simplement per pagar les despeses de qui imparteix la classe o el lloguer dels ordinadors, com en el cas dels cursos de disseny gràfic que hem realitzat últimament. La CNT no en treu benefici econòmic. Més aviat despeses,

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

que intentem que siguin mínimes evidentment. Necessitem el calers per seguir maquinant conxorxes contra l'Estat! (riures). De fet hem cedit el nostre local gratuïtament moltes vegades a projectes iniciats per persones no pertanyents a CNT i que necessiten d'un espai adequat per desenvolupar-se, facilitant així que la xarxa d'iniciatives populars al marge del Sistema pugui ser una realitat més palpable a la nostra comarca. Estem oberts a propostes noves, necessitem treure la màxima rendibilitat social del nostre local i si algun dels lectors té quelcom interessant entre mans ja sap on trobar-nos.

Quins projectes de futur teniu a Olot? Doncs bàsicament seguir implantant-nos com a sindicat als centres de treball i augmentar el nombre d'afiliació per poder tenir més capacitat de lluita. A llarg plaç però, si seguim creixent en nombre de militants, no deixem de banda la creació de projectes autogestionaris més ambiciosos en l'apartat social i també en el laboral, agafant com a full de ruta els plantejaments emanats dels successius congressos de la CNT, en especial el d'aquest passat any 2010 (Xè Congres de CNT-AIT), en el qual hi tenim moltes esperances dipositades en que sigui una bona eina per articular millor la CNT i d'aquesta manera apuntalar les conquestes aconseguides aquests últims anys en la nostra lluita en solitari contra la Llei Orgànica de Llibertat Sindical (LOLS) i les seves mancances sobre aquest món sindical al que precisament pretén regular.

Algun defecte? Ja ens critiquen prou des de fora com per ara fer-ho nosaltres. Però de totes maneres, com a tot arreu: Passa, passa, que veuràs el piset! (riures). 88

Els articles

Teniu desdoblament de personalitat? No. Per?

Considereu que és normal que us feu vosaltres mateixos una entrevista i la publiqueu? Bé, ens ha semblat una manera diferent de parlar sobre el què fem, i com a mínim el “periodista” en aquesta ocasió ens pregunta sobre allò que considerem necessari parlar i no ens pregunten habitualment.

Amor propi

(“el tafaner” nº2. Maig 2011)

Somiar no és cap mal. De fet si no fos per això, moltes iniciatives, victòries i per què no derrotes, ni tan sols existirien. Amb fracàs o sense, si alguna cosa valoro de la meva vida és haver nedat contra corrent perseguint un somni que s'esmuny, i que malgrat tot, tan perseverant com sempre, continuo a la saga.

En moltes i repetides ocasions m'han tractat d'il·lús, somiatruites, o m'han dit la ja recurrent i lapidària frase “quan et facis gran...”. I ja tinc una edat, eh! Bah! A la merda!

Jo sóc tossut de mena quan crec que tinc raó. I això necessàriament no vol dir que sigui estúpid -encara que m'han dit de tot!-, tot i que a vegades he aconseguit complicar-me la vida. El fet de donar la cara i, sol o acompanyat intentar acon-

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

seguir el què crec que és just, considero que és una de les facetes que em defineix com a persona , la qual cosa valoro molt tal com ja he dit anteriorment. No pretenc anar per la vida de “caballero andante”, però el què és just, és just.

Arribat a aquest punt de convenciment, i amb descendència en la qual meravellar-me observant-la, ara tinc l'aspiració de transmetre-li un bocí d'aquest neguit per tocar, perseguir, mirar allò que no està permès. No parlo d'ideologies ni mals hàbits o tics personals, sinó de l'arrel mateixa de l'assumpte: transmetre l'amor per un mateix. Calers! calers no crec que en transmeti gaires, però d'amor propi... ui! d'amor propi!

Si tens amor propi, et respectes a tu mateix i això en aquesta vida és important. No sempre és fàcil , a vegades és extremadament difícil. Tan ,que fins hi tot ho has de deixar... fins que se't torna a posar la mateixa ceba al cap ,és clar! Saber si això m'ha servit per ser millor persona no ho sé, però m'agrada pensar que sí. En una societat opressiva com la que vivim o més aviat sobrevivim, l'amor propi i el no amagar el cap sota l'ala crec que més aviat et fa millor persona.

Ep! i no confonguem amor propi amb un ego desmesurat. Evidentment tot té el seu costat dolent i tal com li va passar a Darth Vader es pot caure al costat fosc de la força. Oh i tant!

Tot això és positiu si s'administra bé i un bon dia pots trobar-te al nano mirant la lluna, asseure't amb ell i dir-li: veus la lluna? Doncs... no ens aturaran!

Els articles

Avancem. Positivem la lluita! (“el tafaner” nº2. Maig 2011)

Lluny de voler crear escola i ser posseïdors de la veritat absoluta, observem amb mals ulls el que alguns companys idolatren o admiren: la violència al carrer en qualsevol mena d'agitació o protesta social.

Aquests companys, majoritariament provinents dels sectors insurreccionalistes de l'anarquisme, que tot i ser minoritaris pel que fa a Catalunya, aconsegueixen enfonsar qualsevol iniciativa seriosa que la resta del moviment anarquista o reivindicatiu en general aconseguim dur a terme. Són l'excusa perfecte perquè els mitjans de comunicació de masses, controlats per les oligarquies de sempre, denostin la idea anarquista, apareixent aquesta com quelcom desastrós buit de propostes, sense capacitat organitzativa coherent i útil.

Aquests companys, en alguns casos per conviccions ideològiques, però en molts altres per poc més que per saciar el seu ego personal i poder explicar batalletes, sobretot si aconsegueixen l'estupidesa de cremar un cotxe de la policia i sortir a la foto de l'endemà trencant aparadors d'entitats bancàries,

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

immobiliàries i un llarg etc. de paràsits i explotadors socials, no se'n donen compte o els importa poc que el moviment llibertari en general continuï indefinidament minoritari per tal de poder dormir tranquils quan arribin a casa amb la “feina” feta. Estan condemnant al moviment llibertari a la marginalitat permanent, i sort hem tingut últimament les diferents organitzacions i iniciatives llibertàries de poder avançar significativament malgrat l'actuació deplorable d'alguns. Els importa una merda si als demés -tot i compartint molts punts de vista, objectius i finalitats amb ells- , ens ha costat hores , dies o anys construir quelcom amb un relatiu èxit. Tard o d'hora, quan veuen l'oportunitat de camuflar-se enmig d'una protesta (i no sabem quasi mai si són companys o policia provocant el fatal episodi), com la del passat 29 de setembre a Barcelona o la de torn, decideixen unilateralment transformar un acte organitzat per altres entitats en una batalla campal al carrer, tot en ares del sacrosant insurreccionalisme i la puresa d'idees, incapaç de coordinar-se més enllà de petits grupúsculs, que detesten qualsevol intent organitzatiu de llarg abast, però que s'aprofiten d'ell per fer-se sentir i sortir a la foto, donant carnassa als mass media.

Estem a favor de que l'anarquisme deixi dogmatismes i tics del XIX i de la primera meitat del XX, que en poc o res ajuden a revitalitzar un anarquisme per al segle XXI. Estem a favor de no assenyalar amb el dit iniciatives d'altres que es proclamen anarquistes i que en poc o res compartim els mètodes que utilitzen per a una finalitat comuna, però n'estem tips de no dir res quan algú no deixa d'aixafar la guitarra sistemàticament sense tenir cap plantejament de llarg abast i a qui poc preocupa si som 4 o 10, que farà exactament el mateix. Es pensen que amb la lluita al carrer d'una minoria cremaran o aixafaran el que realment s'hauria d'anorrear del poder establert? 92

Els articles

Per fer marxar calent al llit a un antidisturbis o buscar feina als vidriaires o a la brigada municipal, no anem enlloc companys! La vostra actitud egoista, simplista i d'autocomplaença és espantosa.

Un dia, si aconseguim ser un altre cop una ideologia de masses, potser sí que ens haurem de plantejar dur alguna acció contundent, perquè llavors alguna possibilitat tindrem i no serem incompresos per la majoria de la població. Tots sabem, que un règim explotador no s'aparta si no se l'empeny per a desgràcia de tots i totes. Però companys, la lluita ara no és la de l'aldarull esporàdic i estèril. La lluita ara és fer-nos entendre i escoltar. És netejar la societat de prejudicis i informacions falses sobre l'anarquisme i tot el què l'envolta. L'anarquisme és solidaritat, suport mutu, organització i la més alta expressió de l'ordre i per sobre de tot llibertat. Intentem positivar les actituds i no deixem brollar incontroladament una ràbia que si bé està `plenament o moralment justificada, en aquest moment és un pal a les rodes dels interessos llibertaris.

Anem tots/es a una. Deixeu d'enfonsar la feina de tots i totes!

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

La Plaça dels Gegants

(“L'observador” nº1. Setembre del 2011)

A Olot i comarca -cosa estranya- hi ha hagut gent que ha mogut el cul i s'ha afegit al moviment del 15M o més conegut per aquestes contrades com el dels Indignats.

Certament ha estat suficientment sorprenent i gratificant veure com hi ha gent que encara està disposada a plantar cara. En qüestió d'un parell de dies l'autoorganització ciutadana va decidir ocupar la plaça. Tot una proesa t'ho miris com t'ho miris i més amb la dinàmica d'apatia habitual a que estem acostumats a la Garrotxa. Alguns direu que som un creguts o uns prepotents. Que ens pensem que som els únics que tenim les coses clares i que donem moltes “lliçons”. Que soms uns putes! en definitiva... Però tots/es sabem com és aquesta comarca i està clar que la gent que es mou habitualment es pot comptar amb els dits de les mans. Aquesta crítica que molts podríeu qualificar de destructiva contra la manera de ser de la comarca, nosaltres l'enfoquem com un punt de partida i no com quelcom negatiu. És un cop de puny a la taula per les ganes que tenim que més gent es mogui. Simplement això. Estem convençuts que no som els únics “putes” o com els agrada anomenar-nos als veïns respectables: “capcalents”. El que passa és que no estem acostumats a una reacció com la que s'ha donat a la plaça i ha estat gratificant formar-ne part sempre que en tenim l'ocasió o el temps necessari.

Analitzant una mica per sobre el tema i mirant les propostes globals de l'esmentat moviment a la resta de l'Estat, des del punt de vista anarquista són en general posicionaments o rei94

Els articles

vindicacions reformistes més que no pas revolucionaries, doncs a grans trets les propostes i fins i tot el manifest “unitari” inicial deixaven entreveure un continuisme reformat més que no pas un trencament revolucionari. Això no treu que en diverses assemblees locals la cosa hagi anat més enllà, però el propi fet generalitzat de que el moviment es interclassista i es reivindica apolític -que no antipolític-, de cara a la premsa sembla un fet. “No som ni d'esquerres ni de dretes” diuen els caps visibles de Democracia Real Ya (com en el passat feia la pròpia Falange vaja).

Tot i això hi ha bona part del moviment que no segueix les directrius fixades molt subtilment pels asèptics de DRY i tampoc cau en l'intent neoliberal de fundar un nou partit o de vincular-se'n a un ja existent. Està per veure si l'esmentat sector aguantarà amb garanties l'atac dels “mass media”, que ja s'està produint cada cop amb més força des que va passar l'ensurt inicial. És evident, que el propi moviment en si, i donat l'estat aletargat que mostrava els últims anys la pròpia societat, ja és un pas “revolucionari”. Però està molt lluny del que nosaltres entenem com un procés revolucionari i opinar el contrari, almenys per nosaltres, és una lectura excessivament positiva. En tot cas considerem i preferim dir que és un pas previ a un estat d'acció revolucionària.

Nosaltres, com a anarquistes, pensem que cal trencar amb la línia reformista i continuar en una línia clarament revolucionària, que qüestioni la mateixa base del Sistema (com de fet estan fent algunes assemblees) i el faci caure. No acceptem ni polítics, ni banquers ni una falsa democràcia on el poble sigui un mer espectador que simplement cada quatre anys pot votar. Pensem que una bona iniciativa –a tall d'exemple- és el

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

que s'està duent a terme amb el suport contra els desnonaments o l’intent de gestió de barris. L'autoorganització des de la base en aquest cas i en molts altres s'està demostrant -un cop més- viable. La capacitat de mobilització, organització i de gestió de les places ocupades ho demostra i el que està clar, és que la gent s'ha organitzat sense saber-ho a la manera anarquista, sense líders i amb la presa de decisions mitjançant la Democràcia Directa a les assemblees. Un cop més es demostra que l'anarquisme és innat i intrínsec en la majoria de la gent, que un cop s'associa amb els seus veïns s'organitza de manera horitzontal, ja que creu que és el més just. Es desitja la igualtat i el suport mutu. Es vol la presa de decisions des de la base. Això és un fet constatat i a la vista de tothom.

Un cop m'he n'he anat per les branques, el que vull destacar més enllà de les propostes anarquistes o els anàlisis superficials del moviment dels Indignats, i és el que més m'ha frapat, és un aspecte de l'àmbit local. Mentre unes persones s'estaven manifestat, debatent i decidint amb més o menys encert propostes i prenent iniciatives, d'altres se'ls miraven aliens a tot el procés i com qui passa per davant d'un espectacle d'un circ vingut dels confins de la terra coneguda, esbossaven un somriure estúpid, una cara d'indiferència o en el pitjor dels casos de menyspreu. Observant això allà assegut ho vaig veure clar. Em venia al cap una imatge que tantes vegades hem vist a Olot i hi establia un paral·lelisme: els de la plaça eren els gegants, i els que s'ho miraven amb somriure estúpid eren els cabeçuts que dansaven al seu voltant amb la mà a la boca. Definitivament i veient els últims esdeveniments, és tot un encert que la Plaça Major d'Olot es digui popularment la plaça 96

Els articles

dels gegants.

Actituds

(“L'observador” nº3. Juliol del 2012)

Estic indignat! Indignat perquè és moment d'estar-ho donada la situació actual. M'agrada la gent que lluita, però últimament en començo a tenir la pipa plena de gent que si ve està lluitant i ho fa amb la més bona de les intencions (i vull remarcar això de la bona fe), acaba convertint una protesta en un acudit. Sí, dic en un acudit, perquè n'estic tip de nassos de pallasso, de batucades, de danses i “performances” de teatre i un llarg etc. d'actituds que en poc o res ajuden a que s'entengui que estem protestant perquè estem indignats per una sèrie d'abusos i no perquè hem decidit anar de rua festiva pel municipi. Qualsevol que hagi estat els últims anys en una protesta sap de què estic parlant. Sempre apareixen per un lloc o altre els de la faràndula.

Quan es va a cantar-li les quaranta a una entitat bancaria, partit polític, etc. s'hi va i t'hi cagues -com normalment es diui si arriben els mossos se'ls engega a la merda si no s'atenen a raons. Ja n'hi ha prou de ser simpàtics. Tampoc estic dient que s'hagi de ser estúpid i no evitar una confrontació de conseqüències negatives perquè sí. Si ens han de portar a comissaria que se'ns hi porti, però quan la situació és inevitable. Quan la situació és de “o caixa o faixa”, no se si

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

m'explico...

En tot cas, i tornant al que deia al començament, el que no és positiu és tot el “circ” que es munta sistemàticament en moltes protestes, que l'únic que acaben aconseguint és crear una sensació entorn de la protesta i en l'opinió pública de perroflautisme i de vergonya aliena, la qual cosa acava desenvocant en la no participació del ciutadà “corrent”, que en definitiva és qui hauria d'estar participant en tot això i que si ve en un principi s'hi va implicar, ara s'està apartant cada cop més, doncs hauríem de tenir que la seva participació és la clau perquè els de dalt comencin a tremolar. Els que sempre hem estat al peu del canó (amb nas de pallasso o no) pel que fa a plantejaments crítics soms assumibles pel sistema. El que el sistema no pot assumir és que les ovelles blanques del ramat s'esgarriïn i es tornin negres.

La protesta és això: una cosa clara, de mala llet i d'anar per feina. S'ha de notar la rabia i s'ha de veure la cara de pocs amics. Una protesta no pot ser perquè els mossos d'esquadra se'ns en cardin a la cara i ens acollonin parlant-nos en un to paternalista.

Estic indignat! Entre altres coses, per les actituds és evident que estan carregades de raons, però que al cap i a la fi a l'hora de manifestar-les les ridiculitzen i d'aquesta manera minimitzen la seva importància.

Els articles

Els referents a la comarca (“L'observador” nº3. Juliol del 2012)

La necessitat d'un sindicalisme de classe i revolucionari és un fet, i més en una comarca com la nostra, la qual no és pas que vagi sobrada de sindicats combatius. Vist l'exemple del passat 29M (dia de la vaga general) on la CNT d'Olot va aglutinar a molts altres sectors amb ganes de lluita, com és el sector “indepe” i el dels indignats. I vist que va ser tot un exemple les accions que es van dur a terme en una ciutat com Olot tan acostumada a l'apatia, doncs tan al matí amb el piquet, la concentració a l'ajuntament, a la manifestació dels sindicats grocs (CCOO i UGT) com a bloc crític i com molt espectacularment a la manifestació convocada per CNT a la tarda, és on es va poder constatar que la unitat d'acció de certs sectors en lluita a la nostra comarca pot aglutinar a molta gent i es pot obtenir un bon resultat que cal tenir molt present.

Des del punt de vista de qui escriu aquest article, considero i crec que tal com m'han manifestat en diverses ocasions altres persones vinculades a diversos plantejaments ideològics, hi ha organitzacions per a cada àmbit i que a la nostra comarca es dona la casualitat que totes tenen un funcionament més o menys horitzontal i que poden donar cabuda a persones de molt diverses tendències sense que això sigui un problema immediat.

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

En aquest estat de coses, la CNT ha de ser el referent sindical a la comarca de qui vol un sindicalisme combatiu, així com la Greda -per citar un dels molts exemples- ho pot ser pel que fa a les iniciatives culturals pròpies de la nostra cultura catalana. Provingui de la ideologia que provingui cadascú, aquest sindicat -la CNT- pot ser un aglutinador de les moltes persones que tenen ganes de plantar cara, doncs el seu funcionament democràtic i d'obligatòria horitzontalitat en la seva presa de decisions el fa una eina perfecte perquè tothom amb sensibilitats d'esquerra s'hi pugui sentir còmode. I més tenint en compte que no ha de rendir explicacions a ningú més que a sí mateixa, doncs és totalment autogestionària. Això és quelcom que jo considero indiscutible. Agradarà més o menys que tingui com a finalitat el comunisme llibertari, però ara mateix és una eina en marxa i amb suficient infraestructura i experiència per respondre de manera immediata a les necessitats de la classe treballadora de la comarca. Seria absurd construir un sindicat nou a partir de zero, igual que seria absurd intentar construir una segona organització que es dediqués a temes “indepes” entre el jovent al marge d'Arran (Maulets + CAJEI). Aprofitem el que tenim en marxa.

Des del Grup Anarquista X Llogar-hi Cadires considerem que si més no la majoria dels que estem implicats a les diferents activitats socials de la comarca ens coneixem prou i sabem de sobres que pocs conflictes tenim (algun n'hi ha, però creiem que té solució). Qüestió, aquesta última, que és un luxe vista la situació fora de la Garrotxa, en especial a la zona de BCN.

Donaríem un bon cop d'efecte si mantenim i augmentem el grau de col·laboració que es ve donant els últims temps entre 100

Els articles

independentistes, anarquistes i indignats en general. A molts potser us passa desapercebut, però fora de la Garrotxa hi ha gent que es treu el barret quan veu algunes de les nostres accions conjuntes. Qui escriu aquestes línies creu que s'ha de mantenir la relació que fins ara portem i que no ens hem de trepitjar els diferents camps d'acció en la mesura del possible. El sindicat és la CNT, l'acció cultural és la Greda, la del jovent indepe és Arran, l'ecologista l'ANEGX, el partit polític -si s'acava consolidant- suposo que serà la CUP i l'opció apartidista els grups d'afinitat anarquista que es puguin anar creant (soc optimista! Eheheheh!)... Bé per no escombrar cap a casa posem que l'opció apartidista són els indignats! (“pa ti la perra gorda” que diuen...).

Quo vadis EI garrotxina? (L’observador nº4. Gener 2013)

Em diuen ara que les coses van millor; sembla ser que la mainada ha anat creixent i ha deixat enrere certs comportaments infantils que fins fa poc minaven l'EI de la nostra comarca. Algun col·laborador d'aquesta infumable revista apostava per tal que l'EI sigui el referent polític sempre i quan (no recordo exactament la fórmula que usava) es deixés a la CNT com a referent sindical del territori (i aquí pau i després glòria devia pensar el campeón) i jo no hi puc estar més en desacord. 101

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

L'EI garrotxina porta anys fent la seva particular travessia del desert en forma d'escissions, de creació d'enemistats internes, de nous projectes més o menys sectaris i de rèmores insalvables. I això només en l'àmbit intern: si mirem més enllà dels túnels que ens porten a la civilització el que observem és que l'EI, tot i donar símptomes d'energia i fins i tot de creixement, es troba immersa en un debat sobre quin ha de ser el seu camí a seguir. El sorgiment de les CUP ha donat alè i noves fites a l'EI catalana: l'entrada a les institucions a través de la democràcia representativa de partits i, vés a saber, potser acabar governant la Generalitat. Però més enllà del que repetirà ad nauseam qualsevol militant de base (allò de la independència i el socialisme), el cert és que els camins de la política professional són pedregosos: la necessitat d'aglutinar, la de ser una opció majoritària (com diuen) fa que els principis de les CUP trontollin i que, vist municipi per municipi, les seves aliances van des de els neo-comunistes fins a la dreta nacionalista i reaccionària.

Bé, doncs això és el que passa també a casa nostra. Tota la penya que porta anys i panys amb el tema de la independència s'està aglutinant en una CUP garrotxina. La mateixa gent que va estar a Maulets fins a la seva sepultura i disgregació total (ara fa temps que han tornat, si: fan pintades on posa “socialisme” i organitzen un concert cada any), la gent que va crear la Greda per deixar-la morir ara, la gent que fins ara s'estava calentona en partits ja institucionalitzats i altres sorgits de la seva pròpia telaranya s'estan trobant per crear la CUP de La Garrotxa. Bé, de fet, ja està creada i ja funciona. I pel que sembla,els hi va prou bé.

Deia al principi que no estic d'acord amb el company que va escriure que la CUP podria ser el referent polític de la nostra 102

Els articles

comarca. Suposo que ho deia perquè ell no necessita cap referent polític a les institucions i simplement feia el seu petit brindis al sol i tots contents. Bé, doncs les coses no són tan senzilles: caldrà veure com evoluciona aquest nou partit i quin caràcter pren en la seva singladura política. Parlant en plata: si seran més de Vilafranca del Penedès o si seran més de Girona. Aleshores podrem discutir si mereixen ser o no ser referent i de què. Mentrestant, que pedalin: tenen molta feina si volen que la gent que portem uns quants anys donant voltes per aquesta comarca oblidem aquestes dues dècades de merda embolicada en una bandera.

intolerants

(“L'observador” nº2. Novembre del 2011)

No soc partidari de les religions, ni tampoc dels fonamentalismes ideològics que poden resultar igual de nocius. Aclarit això, en aquesta ocasió em posaré a parlar sobre el vel islàmic, sobre la seva prohibició per les institucions de diversos pelatges i la defensa a ultrança per part d'esquerranosos de pintes estereotipades d'actituds multiculturalistes, però que no les defensen quan entren en contradicció amb el que ells creuen que és el correcte des d'un punt de vista occidental com és el cas que ens ocupa.

Si bé és cert que l'anarquista per definició és internacionalista i defensor de pobles i cultures, i per tant en definitiva

103

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

és ferm defensor de la llibertat individual i col·lectiva, la qual cosa inclou sistemàticament la llibertat de cada persona de fer el que cregui més convenient, sempre és clar, que no coarti la llibertat del veí.

Doncs bé, no estic d'acord en l'argument prohibicionista de caire legislatiu d'institucions i esquerranosos de pa sucat amb oli sobre l'ús del vel islàmic, amb l'argument de que és una imposició religiosa, retrograda i masclista (cosa que comparteixo) o un perill públic (s'està a punt de prohibir qualsevol cosa, inclosos cascs quan no es va amb moto, que tapi la cara segons diuen, per raons de seguretat), doncs suposo que hi ha algunes dones que l'usen perquè així ho creuen fervorosament en el seu fur intern i no crec que se les ajudi gaire a elles i a la seva comunitat cultural a canviar d'opinió si es fa tan matusserament. Però tampoc estic a favor de la imposició del mateix com a conseqüència d'unes creences religioses d'una comunitat concreta. No oblidem que no soc partidari de l'observació de les directrius religioses en cap aspecte de la vida quotidiana, però això no és un mur que m'impedeixi entendre els punts de vista i les actituds radicalment oposades a la meva d'un segment de la societat.

El fet és que crec que tothom és lliure d'anar com li plagui sempre que no hi estigui obligat, i tan religiosos (i això inclou als de qualsevol doctrina) com laics estan intentant imposar un punt de vista en consonància als seus interessos o odis vers la part contraria. De fet podria “entendre” una legislació que garantís el dret de cada individu a fer el que li plagui pel que fa a costums religiosos com el vel, però no pas una legislació prohibicionista que al ser restrictiva no és una legislació positivista, sinó que és generadora de conflictes innecessaris. 104

Els articles

Jo crec que la dona que decideix portar el vel, té uns punts de vista de la vida que per mi són extremadament arcaics i de submissió il·lògica a un Deu o a una part de la comunitat, en aquest cas la masculina, i soc plenament conscient de quines arrels parteix tal costum, però no per això li denegaré el dret a portar un vel que a mi ni m'afecta ni m'ofèn.

Per mi , en definitiva, que cardin el que vulguin amb el vel. Si el volen portar que el portin, i si el volen fer servir per mocar-s'hi perfecte! Això sí, si algú vol triar l'opció A o B i algú no li permet i obliga a l'altre a no actuar en sintonia amb el que desitja o creu, s'ha de topar de cara amb els anarquistes, que no els hi queda més opció que donar suport a qui sigui, amb religió pel mig o sense. Que no som pas dogmàtics nosaltres! Encara que per lògica continuarem fent pedagogia entorn del fet religiós, el qual entenem com a quelcom nociu en molts dels seus aspectes -no tots- amb l'orígen en un fons sexista, submís, supersticiós i de caire classista, doncs en la majoria de casos respon a un fet de dominació i control social per unes castes religioso-polítiques enclavades en uns costums que es corresponen a uns perfils històrico-antropològics de difícil extirpació de les estructures mentals arrelades a cada societat.

105

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

El ramat i el llop

(“L'observador” nº2. Novembre del 2011)

Els treballadors, venem la nostra força de treball als empresaris, doncs d'altra manera és molt difícil sobreviure en l'actual sistema econòmic. Perquè no tots hem nascut amb la flor al cul, en una família de casa bona, i no tots tenim la sort de que un projecte ens surti bé per un o altre motiu. Bé, doncs ja tenim el treballador a l'oficina o a la fàbrica, fent tantes hores com sigui necessari per sobreviure i tot i això, té d'altres companys al seu voltant, a la resta del polígon o a la comarca del costat amb la mateixa situació, però a l'hora produint i accionant tot el que ens envolta. Fins hi tot el trens, camions, ordinadors, i un llarg etc. que serveix per transportar matèries, informació, serveis...

El treballador, un cop acaba la jornada, es queda el salari. Això és posem pel cas un 10% del valor de la seva força de treball. La resta, un percentatge elevat, posem pel cas un 80% es destina a les despeses de transport, producció, etc. i el 10% restant s'ho queda el patró.

Què ha fet aquest patró per merèixer quedar-se aquesta part del pastís? et preguntaràs. Doncs explotar-te o com prefereixo anomenar-ho jo: robar-te, que és més gràfic.

No! ell ha muntat l'empresa diràs, i és just que es quedi una part.

Doncs jo et respondré que l'empresa l'ha creat explotant a altres treballadors, doncs ell tot sol no pot pas fer tota la feina ni tampoc el volum de producció material o immaterial que 106

Els articles

produeix l'empresa en qüestió. I de pas una altra banda d'explotadors, els patrons del transport, de les peces o la maquinària necessàries per fer el producte li han expropiat al treballador i a la classe social a la que pertany de part del que han produït amb el seu esforç físic i mental. En definitiva, sostreuen als treballadors bona part del seu salari a canvi del “privilegi” de fer servir el propi lloc de treball que ells mateixos han produït. Home, és lícit que els patrons es quedin una part em diràs, doncs ningú t'obliga a treballar per ells.

Doncs jo et respondré amb un bon exemple de A. Berkman (un tipus més lúcid i amb millor facilitat de paraula que jo):

“Sí, tens raó: la llei prohibeix el robatori. Si jo et robés alguna cosa, podries cridar a un policia i m'arrestarien. La llei castigarà al lladre i el govern et retornarà la propietat robada, si això és possible, perquè la llei prohibeix robar. Això significa que ningú té el dret a agafar res de tu sense el teu consentiment. Però el teu empresari agafa de tu el que tu produeixes. Tota la riquesa produïda pel treball l'agafen els capitalistes i la guarden com la seva propietat. La llei diu que el teu empresari no roba res de tu, perquè ho fa amb el teu consentiment. Tu has estat d'acord a treballar per al teu patró a canvi d'una determinada paga, i ell ha estat d'acord a quedar-se amb tot el que tu produeixes. Ja que tu vas estar d'acord amb això (quan vas signar el contracte), la llei diu que ell no et roba res. Però vas estar tu realment d'acord? Quan el saltejador de camins apunta amb la seva escopeta al teu cap, tu li lliures les teves coses de valor. D'acord en què 107

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

tu «consenteixes», però ho fas perquè no pots actuar d'una altra manera, perquè t'obliga la seva escopeta. No estàs obligat a treballar per a un empresari? La teva necessitat t'obliga, exactament igual que l'escopeta del saltejador de camins. Has de viure i igualment han de viure els teus fills. No pots treballar per a tu mateix; en el sistema industrial capitalista has de treballar per a un empresari. Les fàbriques, les maquinàries i les eines pertanyen a la classe empresarial, de manera que tu has de llogar-te a tu mateix a aquesta classe per treballar i viure. Sigui com sigui el teu treball, sigui qui sigui el teu empresari, sempre s'arriba al mateix: has de treballar per a ell. No pots impedir-ho. Hi estàs obligat. D'aquesta forma la totalitat de la classe treballadora està compel·lida a treballar per a la classe capitalista. D'aquesta manera els treballadors es veuen forçats a lliurar tota la riquesa que produeixen. Els empresaris guarden aquesta riquesa com el seu guany, mentre que el treballador aconsegueix tan sols un salari, el just i suficient com per seguir vivint, de manera que pugui seguir produint més riquesa per al seu empresari. No és això una estafa, un robatori? La llei diu que és un «lliure acord». De la mateixa manera podria el saltejador de camins dir que tu «vas acordar» lliurarli les teves coses valuoses. L'única diferència consisteix que la manera d'actuar del saltejador de camins es denomina robatori i atracament, i està prohibida per la llei, mentre que la manera d'actuar capitalista es denomina negoci, indústria, realització de guanys i està protegida per la llei. Però ja sigui a la manera del saltejador de camins o a la manera capitalista, tu saps que t'han robat. La totalitat del sistema capitalista descansa en un robatori així.La totalitat del sistema de lleis i governs sosté i justifica aquest robatori. Aquest és l'ordre de coses denominat capitalisme, i la llei 108

Els articles

i el govern existeixen per protegir aquest ordre de coses.”

I després em diran que no hi ha classes! Cal que reaccionem. Cal que ens unim i sobretot cal que recuperem la consciència de classe, doncs és l'única manera de fer front a la injustícia social que empudega tot el Sistema. No hem d'oblidar que aquesta situació s'apuntala des de l'escola fins als mass media i ja fa molt de temps que dura. Cal que actuem per poder començar a sortir del pou en que han posat la nostra capacitat crítica envers les classes dominants. És una feina molt gran intentar un canvi de mentalitat que fa dècades que se'ns inculca a tots els nivells i ens transforma en éssers dòcils i mal·leables, però cal intentar-ho.

La unitat i l'aprofitat

(“L'observador” nº2. Juliol 2012)

I és que jo penso que la lluita als centres de treball s'ha d'enfocar diferent de com ho veníem fent fins ara. Està clar que amb tanta retallada i reforma laboral s'ha de construir una resposta contundent.

Dit això -i tornant al que em porta a escriure aquest article-, és la passivitat que molts treballadors/es tenen enfront de les vagues i lluites a més petita escala que m'indigna. Amaguen el cap a sota l'ala, i si els que donem la cara aconseguim alguna cosa, ja els hi va bé. D'això a casa meva se'n diu “manguis”.

109

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

Perquè t'has d'escoltar de tot: que la vaga no servirà per res, que pressionar només conduirà a l'acomiadament o a enrarir l'ambient, que els sindicats ens venen i un llarg etc. d'excuses de mal pagador! Doncs això sí, si s'aconsegueix encara que sigui una mínima modificació d'algun article cabró d'alguna de les moltes reformes laborals, no pugen pas a dalt al despatx del patró de torn i li diuen: “ei escolta, que jo no he pas fet vaga perquè crec que no servia per res i ja m'està bé el que hi havia anteriorment. No m'apliquis el nou redactat. que per això no m'he mogut i no m'ho he guanyat”. No! Fan tot el contrari i com uns convidats a sopar malcarats, et diuen que el menjar és una merda i encara gràcies que se l'han menjat!

Arribats a aquest punt, els sindicats, aguanten i traguen. El que s'hagi aconseguit es fa extensiu a esquirols i lluitadors per igual. Tot en ares de mantenir la unitat i no fer diferències o carrils de dos velocitats, per mantenir la cohesió de la classe treballadora! Jo, ja n'estic tip i fart. Qui no plora no mama i s'hauria de tirar pel dret. En acords a nivell d'empresa: acords extraestatutaris, on el que s'hi hagi aconseguit s'apliqui a qui ha donat la cara (membres de les Seccions Sindicals i persones que si vulguin adherir amb noms i cognoms a l'inici de la negociació/lluita) i en vagues generals apuntar qui participa i qui no, i si en un futur aquell esquirol vol que se l'assessori o se l'ajudi per aconseguir millors condicions o un acomiadament amb una indemnització digne, que vagi a la patronal.

Alguns diran que això crearà una fractura entre els treballadors i hem de fer pinya, però ja n'hi ha prou, doncs el nombre de vividors va en augment i el càstig pel que planta cara s'endureix. Fer extensiva l'aplicació dels fruits d'una lluita a tots els treballadors per igual fins ara no ens ha conduït a res 110

Els articles

substancialment positiu, i en part es deu al sistema sindical imperant, desmovilitzador i paternalista (abanderat per CCOOO i UGT a través de les eleccions sindicals i la presa de decisions en vertical). Per suposat, per salvar aquest primer escull, aquesta resposta s'ha de dur a terme des d'un sindicat que no tingui ni subvencions, ni alliberats sindicals i que prengui les decisions de manera horitzontal. Un sindicat revolucionari. Evidentment parlo de la CNT.

Crear dos carrils, un de treballadors organitzats i un altre d'esquirols no és fer diferències, sinó justícia. El que és crear diferències és que un que no s'ho guanya ho tingui tot sense moure un dit. Aquest individu no és pas millor que un patró explotador. No arrisca i espera que les coses li caiguin del cel, com si fos manà dels déus! Aplicant aquesta mesura dràstica potser sí que començarem a anar tots a una. Que quan comencem a marcar distàncies amb els esquirols ja veureu com comencen a veure les coses d'una altra manera i llavors sí. Llavors serà el moment d'estendre la mà solidàriament i dir “benvingut company/a!”. A partir d'aquí a la següent negociació intentarem equiparar al nou company/a a les condicions dels demés.

I no patiu! En un primer moment la patronal pot afavorir a l'esquirol millorant-li alguna cosa per tal de desmoralitzar i desarticular la lluita, però la patronal, igual que el capitalisme i l'explotació de la qual viu, és en general un monstre avariciós. No donarà pas gaire! Mai en té prou per a sí mateix i és prou estúpid per plantar la llavor de la rebel·lió.

A vegades per arreglar les coses, s'han de trencar i fer-les de nou.

111

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

La nova passejada

(L’observador nº4. Gener 2013)

Sortirem, com sempre, amb aquella pàtina de llibertat a la cara, amb les idees clares entre cella i cella, amb la lleugeresa que ens dóna el pensar que estem fent història. Sortirem, en fi, aquell dia, com si fos el primer dia de la nova era. Ens trobarem amb els companys quan encara serà fosc, ens saludarem d'una manera diferent, a l'alçada de les circumstàncies, amb més emoció, deixant de banda tot allò que fins aquell dia ens separava. I començarem un nou dia de vaga general en un món sense treballadors.

Sentirem, com sempre, la conductora emprenyada perquè no pot anar a comprar perquè nosaltres tallem el carrer. Ens dirà que som uns “vagos” i que no volem treballar. Tindrem als mossos al davant, com sempre, anant de guais... “Mireu, no és per mi, a mi tant se me'n dóna però els de Girona no volen problemes o sigui que si no desistiu de tallar la carretera haurem de carregar. Em sap greu però és així... i que consti que no és per mi: jo us entenc. Jo també faria vaga”.

Anirem després a passejar pel centre de la vila. I els comerciants baixaran les persianes en veure'ns passar. Es quedaran a dins els seus establiments parlant amb els treballadors sobre els esvalotadors que passen per fora. I obriran altra volta les persianes quan deixin d'escoltar-nos. I després, potser, ani112

Els articles

rem a veure els traïdors de la classe obrera, els que han muntat aquest sidral de pa sucat amb oli per rentar-se la cara -almenys una vegada a l'any- davant l'opinió pública, que ja estaran comptant les persones que van a la seva processó fins a l'ajuntament. Un cop allà ens miraran de reüll i comprovaran qui la té més grossa, es reuniran en petits grupets per analitzar la situació. No ens diran res i començarà l'agònica rua sense crits ni demandes cap al consistori municipal.

Cridarem, a la cua de la manifestació dels grocs, tot allò que ells no tenen valor de cridar. I arribarem davant la casa gran per escoltar el que ens diuen els professionals del sindicalisme de la claudicació. I marxarem amb la sensació d'haver tornat a passar-los la mà per la cara i d'haver demostrat que en aquesta terra només hi ha un sindicat que es pugui anomenar així.

I a la tarda ens trobarem tots allà on sempre. I hi haurà tota la gent que, havent anat a treballar o no, té ganes de cridar i manifestar-se. I també hi haurà els amics de paisà, i els uniformats, i els periodistes: tots a transformar l'eina més gran que té la classe obrera a les seves mans en un espectacle de masses que al vespre es retransmetrà a totes les cases. Farem una passejada per Olot i cadascú a casa seva.

L'endemà serà un altre dia. Res no haurà canviat. Els caps del sindicalisme claudicant sortiran a dir “èxit” i ja està. Diran que estan moralment reforçats per negociar, i ja està. Diran que si la patronal i l'estat no es seuen a negociar en convocaran una altra, potser l'any següent, i ja està.

Mentrestant, la gent continuarà essent desnonada de casa seva, els bancs continuaran engolint diner públic, la privatit-

113

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

zació de la sanitat continuarà, la precarització de la feina s'aguditzarà... I ja està.

Newspeak

(“L'observador” nº2. Novembre del 2011)

“Tota societat dividida en classes s'ha d'aixecar sobre un sistema repressiu o autodestruir-se, i tot sistema repressiu es basa en la dissuasió, persuasió i assimilació sobre la classe oprimida. Una forma d'assimilació és l'eliminació de les idees contràries a les classes dominants (que no té perquè ser solament idees d'alliberament sinó també les d'una possible nova classe opressora, com va ser la burocràcia en el socialisme d'estat). Una forma d'eliminar aquestes idees és eliminar paraules o simplement manipular-les per manipular a la societat.Anarquia = caos; Anarquia = sense líders ; conclusió sense líders hi ha caos. La classe que domina evidentment no poden permetre que es vegi que viuen de l'explotació, perquè això crea un enfrontament directe amb els explotats, si aquests creuen que sense l'explotador tot se'n va a la merda, els explotats queden assimilats pel sistema que els està explotant.”

Així comença un fil d'un fòrum de la xarxa en el qual participo més o menys regularment. Aquest en concret ha servit d'inspiració per l'article que estàs llegint. I és que em sembla molt interessant l'exposició que hi va fer un company amb el sobrenom “Irbis” i d'aquí que el meu 114

Els articles

article porti el mateix títol que el fil del fòrum. Irbis va subratllar el perquè del títol i jo crec que no haig de ser menys: “El newspeak era un mètode de dominació que surt a la novel·la de George Orwell «1984». Si elimines certes paraules o canvies el seu significat evites que es comuniquin certs conceptes. També pots crear confusió amb la qual impedir la comunicació. O per reduccionisme, reduir-ho tot a una sola opció.”

Un gran encert per assenyalar el que és cada cop més habitual en el nostre món, i és el fet de canviar les paraules que fins ara es venien emprant per crear un nou estat d'opinió més favorable a les classes dominants, i més en uns temps que fins fa poc van ser extremadament propicis per desarrelar el sentiment de classe d'entre la gran massa social assalariada. De fet, actualment amb les convulsions que estan patint els jardins de l'Elisi on ens semblava estar vivint una vida que no es corresponia a la realitat més crua, és on aquest newspeak hi està realitzant una gran tasca de contenció, evitant -al meu parer- una revolta social més pronunciada i menys càndida com és el cas de la dels indignats, doncs amb més o menys mesura tots/es els seus participants tenim assimilat un tarannà que en altre temps hauria sigut motiu de burla per la falta de mala llet.

I és que ara un patró és un emprenedor i un demòcrata és un polític. El sistema capitalista ja no és una societat de classes, sinó que és el millor dels mons possibles i la borsa no és el cau dels fills de puta, sinó que és un gran casino on tots/es podem invertir -i no pas especular a costa de la misèria de la majoria- amb els nostres ingressos i de pas fer rodar el món de la manera més lògica possible, amb la benedicció d'economistes reputats. Ah! I no ens deixem els mitjans de comunicació, veritables artífex d’aquesta situació i que passen per ser

115

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

els garants de la democràcia amb el seu poder de comunicació i no uns mers creadors d'opinió professionalitzats a mercè de partits i oligarquies econòmiques.

Tot i això, encara hi ha esperança. Com diuen els castellanoparlants: “a cada cerdo le llega su san Martín” i la seva avarícia els hi trencarà el sac. Passarem comptes. El newspeak no és infal·lible. La gana sí, i ja som 5 milions d'aturats dels quals un milió i mig està sense cap tipus de subsidi mentre els grans culpables de la crisi continuen igual de contents. Tinguem en compte que poc més del 30% del dèficit fiscal és atribuïble a l'Estat (sanitat, ensenyament, etc.) i a les famílies; la resta l'han creat els de sempre. Arribats a aquest punt, si a això hi afegim els centenars de milers de famílies que passen per desnonaments i el progressiu desmantellament de la sanitat i l'educació pública, es crea el mateix escenari com el que descrivia Xavier Diez al seu interessant llibre “Venjança de classe”. La gent no és tonta i si continuen tibant tan la corda al final es trenca. En últim terme, tot es reduirà a saber si volem un pedaç per anar tirant o volem un vestit nou.

El tastet democràtic (“el tafaner” nº1. Gener 2011)

Fa dies que estic pensant en escriure aquest article donat que en aquests moments s'està en plena campanya electoral. El fet d'estar pensant en l'article i en els temes que vull tocar, no vol dir que vagi a fer una meravella, ja que no és al 116

Els articles

que em dedico habitualment. De totes maneres, com que n'estic fins al cap de munt...

L'altre dia, mirant les notícies, discutíem amb la meva companya sobre si aquest Sistema de la democràcia parlamentària és realment democràtic o en realitat és una autèntica farsa.

El meu raonament era simple: no pots decidir habitualment sobre els assumptes que t'afecten com a persona ni com a col·lectiu, i això és greu si ni tan sols tens garantia de que intentaran complir amb el que prometen i a sobre no són revocables en tot moment . I l'altre detall, sobre el que m'agrada fer girar el meu raonament en aquests temes, és que no et deixen triar a qui vols votar. Et posen 6 o 7 candidats i ja t'espavilaràs! Potser el que va de número 2 o 3 és clarament millor segons el teu criteri, però no pots votar-lo. Les llistes no són obertes. I diré més! ni tan sols els candidats han estat triats pels membres dels seus propis partits de manera democràtica.

Serveixin com a exemple per a la meva afirmació els dos partits majoritaris dins la farsa parlamentarista: PP i PSOE. Els candidats del PP per exemple són triats per l'aparell directiu, com si fos un títol hereditari, i el PSOE no sempre ha respectat les seves primàries (el cas Almunia per exemple). Com poden ser demòcrates la gent que ni tan sols utilitza internament la “democràcia” per escollir els seus propis candidats?

Deixant apart això, el fet de que et deixin votar quelcom cada 4 anys, no em sembla cap “festa” de la democràcia -com diuen cada cop que arriba el gran dia de les urnes-, més aviat

117

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

em sembla el “catxondeo” de la democràcia. Simplement em sembla un model -si és que se li pot dir així al circ aquest on els polítics fins hi tot ens regalaran un vall dalt de l'escenari. Que sí, que ho haurem de patir aquest cop també!- per tenir contenta a la mainada i fàcilment manipulable entre bambalines.

Algú dubte que no hi ha poderosos lobbies econòmics darrere les subvencions, suports i càrrecs post-vida política? que evidentment sempre acaben protagonitzant polítics de renom i càrrecs a l'ombra, dels que no surten a la tele, però reparteixen el bacallà en forma de concessions de tot tipus a multinacionals vàries i petites empreses de quan es tracta de l'àmbit municipal; potser més petit que l'autonòmic o estatal, però capaç de grans “culebrots” televisius sobre corrupteles al més pur estil del far west.

Si tota l'argumentació i sospites clàssiques en contra d'aquesta mal anomenada democràcia no és suficient, al final sempre acaba havent-hi la mà fosca de torn que obliga al govern -també de torn- a fer el que mai ha volgut fer, com és ara la última Reforma Laboral “...porqué es Europa quien nos obliga...”.

Clar, ells són d'esquerres! No ho farien mai de trair la classe treballadora! Però mentrestant, la crisi del seu Sistema la paguen els de sempre.

Per altra banda i per aportar quelcom positiu a l'article, últimament s'ha demostrat que per decidir no ens cal que un Estat ens citi a la “festa” de la democràcia. Les Consultes Populars per la Independència -tot hi tenir un escàs èxit-, han demostrat que la demos cràcia és possible, realitzable i de 118

Els articles

moment no vinculant per les ambicions de “més del mateix”[1], però factible. Tot i que la majoria de ciutadans no n'han estat conscients, han estat fent quelcom pròxim a l'autèntica democràcia. Un intent d'autogestió dels propis assumptes per part dels que en són afectats. En definitiva un mini exercici o tastet de Democràcia Directa. [1] Recordem que la pregunta era “estàs d'acord amb una Catalunya independent en un Estat de dret i dintre de la UE?”

El catalanisme al món àcrata (“el tafaner” nº1. Gener 2011)

És evident -pels iniciats al “mundillu” àcrata- el debat intern que s'ha generat al voltant dels plantejament anarco-independentistes i els diferents punts de vista per donar-hi suport o desacreditar-lo, però està clar que no és difícil trobar arguments que mantinguin aquestes idees dintre el corrent ideològic anarquista.

Possibles referències històriques on sostenir o reivindicar l’ideari anarco-independentista

Algunes de les arrels històriques que se li poden atribuir al moviment anarco-independentista, tot i no declarar-se com a tals els seus autors en el moment d'exposar les seves idees1 119

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

es poden exposar de manera breu:

Mihail Bakunin, un dels més pensadors claus de l'anarquisme, en els seus escrits publicats en el treball “Pàtria i Nacionalitat” argumentava ja en el segle XIX que “La nacionalitat no és un principi; és un fet legitimat, com la individualitat. Cada nació, gran o petita, té l'indiscutible dret a ser ella mateixa, a viure d'acord amb la seva pròpia naturalesa. Aquest dret és simplement el corolari del principi general de llibertat”.

I també afirma que: “com eslau, jo voldria l'emancipació de la raça eslava del jou alemany, i, com a patriota alemany, Marx no admetia encara el dret dels eslaus a emancipar-se del jou dels alemanys, pensants avui com aleshores que els alemanys són cridats a civilitzar-los, és a dir, a germanitzarlos per acceptació o per força” (1871).

Per altra banda, Salvador Seguí “el noi del sucre”, un personatge històric de la CNT, deia al discurs que va fer com a Secretari regional de la CNT catalana i que es va celebrar a Madrid a l'octubre de 1919, plantejava la relació dels treballadors catalans amb la llibertat nacional de Catalunya amb aquestes paraules:

“A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme (els polítics de torn, Cambó i companyia), sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes,

[1] No sabem si era per inexistència de la terminologia anarco-independentista en aquells moments o simplement perquè donaven per fet que l'anarquisme comportava necessàriament l'independentisme amb l'argumentació que per entendre l'anarquisme és necessari tenir assumit que aquest moviment ideològic porta com a premisa la llibertat individual i col·lectiva.

120

Els articles

en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments es quan es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors catalans. Nosaltres, ho dic ací a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa´. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si algun dia és parles seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la lliga regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional. Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tan se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics quan són a Barcelona. Si pensen que es troben en perill els interessos particulars de la seva classe benestant, enfollits i a corre-cuita fan cap a Madrid, per tal d’oferir els seus serveis a la Monarquia centralista, i més d’una ve121

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

gada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre. ¿És, per ventura, amb la col·laboració ministerial com és poden afermar les aspiracions de llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista i enemiga de l’emancipació del pobles hispànics? Sortosament la Catalunya vexada i injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix bé els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors. Una Catalunya, alliberada de l’Estat espanyol us asseguro, amics madrilenys, que fóra una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme, temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars. Per tant és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, és a dir els interessos del capitalisme, a tot interès o ideologia. Estic tan cert del que dic, que sense pecar d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquesta la seva llibertat nacional, els primers, si no els únics, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya com arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia.” (Salvador Seguí: escrits. Recull a cura d’Isidre Molas. Pàg 53-54. Ed.62, 1975)

També podem trobar el text de una octaveta que Quico Sabaté, un dels maquis anarquistes més coneguts durant la lluita 122

Els articles

antifranquista, repartia pels carrers de Barcelona el 1949 amb motiu de la visita del dictador Franco on hi deia:

“ Poble català: Mai com avui havien vist trepitjats els teus drets; escarnides les teves llibertats. Ja n'hi ha prou d'esclavatge! Redrecem-nos catalans. Agermanats amb els fills dels altres pobles hispànics. ESCAMPEM ARREU DE TOT LA REVOLTA CONTRA FRANCO. A l'Acció catalans! Moviment de Liberació.”

Així mateix, a la CNT hi va haver molts debats interns sobre la qüestió nacional, ja que membres com Joan Peiró (un altre destacat membre de CNT i fundador de la FAI) consideraven el marc d'actuació català com un àmbit més natural pels que formaven part de la CNT i això va generà discusions internes a la CNT a les nostres terres durant la decada dels 30. Tampoc no s'ha d'oblidar que la CNT catalana va donar en tot moment suport a l'Estatut de Núria i anteriorment va estar present en l'aixecament fallit protagonitzat per Macià (futur president de la Generalitat)entrant per Prats de Molló, on la CNT, tenia que convocar Vaga General un cop l'aixecament independentista tingués possibilitats d'èxit.

Mostra anecdòtica d’aquesta convergència entre anarquisme i alliberament nacional és al propi himne de Els Segadors, d' Emili Guanyavents (Barcelona, 1860-1941). Guanyavents, conegut per la societat de l'època per la seva relació amb el moviment obrer i anarquista, va ser qui va escriure la lletra de l'himne nacional de Catalunya introduint-hi lletres tals com “Com fem caure espigues d’or, /quan convé, seguem cadenes”, elements de clara influència llibertària. Tot i que la seva militància ideològica estigué apunt de fer que no guanyés el concurs convocat per la Unió Catalanista 123

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

del 1899 per fer una nova lletra, el fet és que finalment un anarquista és l'autor de l'himne nacional català.

Educació o domesticació? (“el tafaner” nº1. Gener 2011)

El passat desembre de 2010 el Xè Congrés de la CNT va aprovar la creació i recolzament d'escoles lliures i Ateneus per a la formació de la classe obrera. La formació, i sobretot l'aprenentatge i vivència dels valors llibertaris, és de cabdal importància per el moviment llibertari i l'emancipació de la classe obrera. El procés educatiu que pateix una persona dins de les escoles estatals (altrament dites públiques), així com de les escoles privades (majoritàriament, de l'esglèsia o la burgesia) es basen en uns valors totalment contraris als llibertaris: la primacia de l'obediència i de la submissió. D'aquesta manera, formant i educant masses de xaiets (amb alguna ovella negra de tant en tant), és com el sistema capitalista i estatista es manté en el Poder. Tampoc no podem oblidar els mitjans de comunicació amb la correspondent publicitat, que quan no falsejen la realitat, creen idees i desitjos alienadors, obvien notícies protegint i mantenint els interessos del poderosos i dels enriquits. 124

Els articles

L'escolarització universal ha passat de ser una conquesta social a ser un mitjà per a la conquesta de la societat, de domini i alienació de la classe obrera. L'Estat i el Capital necessita l'obediència i la submissió al Poder com l'aire que respirem. Així que el descobriment d'una l'escola-institut (institució pròpia de l'Estat) que pot fer i fa acostumar a acceptar, com quelcom natural, l'obediència a l'autoritat i la repressió de la llibertat individual i col·lectiva, és l'eix bàsic del seu funcionament.

L'adoctrinament de les ments es produeix tant pels continguts donats dins de l'aula (ho veiem en la primacia dels coneixements utilitaris al servei de l'indústria capitalista, en detriment dels coneixements vinculats al pensament, la reflexió i l'acció), com prenent una forma de quotidianitat en la vivència diària amb valors de submissió i obediència al mestre-professor, a les normes heterònomes de l'escola-institut, a la falsa democràcia, i a les lleis educatives. Al meu parer, és aquest l'adoctrinament més dur i real: l'anomenat currículum ocult.

Amb això, no vull dir que els humans no ens hagim d'establir unes normes (que són conseqüència d'una moral), ans al contrari. Enfront l'obediència, els llibertaris proposem la responsabilitat. La responsabilitat s'exerceix prenent les pròpies decisions acceptant les conseqüències i participant en les decisions que incumbeixen a la comunitat, en aquest cas, a la comunitat escolar. Ja n'hi ha prou d'infantilitzar el procés de maduració de les persones creant la necessitat d'una autoritat que pensi i decideixi constantment per elles per protegir-los del món. Els nens i nens, els nois i noies, són plenament capaços de pendre més d'una decisió i viure la responsabilitat (i aquest és un aprenentatge que s'ha de facilitar, shi ha de con-

125

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

tribuir a que siqui possible).

Nombroses experiències pedagògiques de pedagogs de renom internacional aixì ho han confirmat. A l'Estat espanyol tenim un exemple actual, l'escola llibertària Paideia, amb prop de 30 anys d'experiències. I és que l'Estat com el Capital, com l'amo a l'esclau, necessita tractar als seus subornidats com si fossin inútils sense cap capacitat d'intel·ligència, necessita una classe obrera domesticada que s'adapti sense oposar resistència a l'entorn laboral capitalista.

L'escola actual (especialment la pública) és un desastre a ulls de tothom, però pocs són els que ho diuen públicament. Tot i que, dins dels objectius de l'escola pública és el d'educar per l'autonomia, la pràctica porta a tot el contrari: a ser més aviat autòmates sense esperit de superació ni de lluita, amb poc o nul sentit de la responsabilitat. La "famosa" generació "NiNi" és més gran que mai, prop del 30% de nois i noies de 16 anys no aconsegueixen el títol mínim de la ESO.

Els que hem conegut la ciència pedagògica moderna, s'ens cau l'ànima als peus. Els avençs de la coeducació, la prolaicicitat i cientificisme (encara que estèril) que ens ofereix l'escola s'han complementat amb la metodologia escolàstica del segle XIX. Molts pedagogs rellevants del segle XX coincideixen en que l'educació ha de ser paidocèntrica, feta a partir del punt de vista i necessitats de les persones que aprenen d'acord amb el seu estadi de desenvolupament psíquic, físic i intel·lectual, on cadascuna és un món. És l'escola la que hauria que tenir la capacitat d'adaptació a l'aprenent, i no a l'inrevés. Els professionals de l'educació, oblidant el rol d'edu-

126

Els articles

cadors humanistes, cada vegada més, adopten funcions de pastors, de policies, de jutges i de carcellers, amb la enlluernant etiqueta de demòcrates, quan de democràcia no n'hi ha, més aviat una dictadura política i econòmica. Tant l'escola, com l'institut, s'assemblen més a una caserna militar de soldats de lleva o una presó de 3er grau: a més de l'obediència als funcionaris i superiors, de que cada soldat o presoner ha d'estar en el seu barracó, cel·la, o aula, hi ha la prohibició de sortir del centre, amb videocàmeres, reixes, murs, vigilants i, fins i tot, en alguns centres, filferro d'espines. I la societat, sembla que aplaudeix aquestes mesures degut a que el "carrer" cada vegada esdevé un lloc d'inseguretat creixent (cotxes, drogues, bandes, ...).

Sembla que ningú vulgui reflexionar sobre cap a quin tipus de societat ens estem dirigint i quins són els orígens dels problemes. Quan l'anarquista senyala cap a la lluna, l'idiota només mira el dit.

La sensació que s'em desprén dels “professionals” de l'educació és la manca de coneixement sobre educació, negant l'orígen dels problemes, situant-los erròneament i de forma injusta i covarda, sols en l'alumnat, en la família, o l'Estat, mai ells. Encara que comprenc que els professors poden tenir l'excusa d'equivocar-se, ja que no han rebut quasi formació com a docents-educadors, tan sols 3 mesos. Però si tinguèssin 3 anys de formació serviria de gran cosa? No ho crec pas. Els mestres d'escola han rebut una formació mínima de 3 anys, amb totes les innovacions corresponents. Quan ingressen laboralment a l'escola, els joves mestres es troben amb una realitat pedagògica del s.XIX (suposo que existiran algunes excepcions). El costum del mestres i professors més veterans s'imposa a la ciència pedagògica, titllant-la com si fos una

127

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

ciència que no toca de peus a terra tot i les experiències. Els joves mestres es troben incapaços de practicar aquelles teories que han après (ja que de pràctica pedagògica moderna tampoc es deixa veure molt per l'aula universitària) i per no perdre el lloc de treball o trobar-se aillats, com a "bitxos raros", s'adapten al costum i obliden tot allò transformador i creatiu d'autors com Piaget, Freinet, Vigotsky, Rogers, Ferrer i Guardia, Neill, Reich, i tants d'altres. No es per maldat. La incompetència dels mestres i professors no és sinó ignorància i/o frustació. Si a més afegim que laboralment el cos de mestres i professors hi ha una important precarietat laboral, sobretot entre els docents més joves, qualsevol intent de tirar endavant un projecte d'innovació pedagògica és veu abocat al fracàs, ja que cada any el docent precari es troba treballant en un altre centre i en una altra localitat, així prop d'un 40% de la plantilla. Qualsevol intent de continuïtat pedagògica innovadora és impossible. Cap nou projecte pot tirar endavant en aquestes condicions. L'Estat ho sap prou bé, de fet ell és qui ha creat aquestes condicions laborals per dinamitar i evitar qualsevol intent d'innovació pedagògica als centres, fóra del que dicta l'Estat com a innovació.

I els principals perjudicats son els nens i nenes, els nois i noies, i de retruc tota la societat. Els joves són especialistes en veure passar cada any tota una colla de nous professors i mestres. Els joves es mereixen tota la millor formació possible, i l'Estat els hi nega, d'una o altra forma. Una millor formació, tècnica, cultural, i humana (moral) seria realment un perill per al manteniment del capitalisme i de l'Estat. Companys i companyes, pares, mares, i estudiants, si no som nosaltres que reclamem una millor educació no ho farà ningú. No sols em refereixo reclamar més "calers", més tecnologia, 128

Els articles

més professors (que no faran més que aumentar el control social de l'alumnat), sinó em refereixo, sobretot, a un canvi de mètodes, un canvi d'objectius i valors educatius, basada en una major participació dels alumnes, dels pares, com dels mestres i professors en la gestió dels centres educatius. Cal que donem un cop de mà a tants i tants mestres i professors desitjosos de posar en pràctica la pedagogia del s.XX., encara que estiguem ja al segle XXI. Cal que ens rebelem, que no confiem ni amb l'Estat, ni tampoc gaire massa amb els seus treballadors. Cal que lluitem per una educació llibertaria i anti-autoritària pels joves d'avui, que seran els adults del demà. Una educació que formi tan l'intel·lència com el caràcter, una educació que comença a casa amb la família i continúa a l'escola durant mes de 6 hores cada dia al llarg de prop de 12 anys (que no és poca influència). Si nosaltres com a llibertaris, si com a pares i mares que estimeu els vostres fills i filles i els voleu el millor, caldrà que lluitem. Ningú ho farà per nosaltres, sinó més aviat el contrari, ho faran contra nostra i contra els nostres valors, com fins ara.

Per una societat llibertària ens cal una educacio llibertaria.

Salut i revolució

129

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

Educació en valors?

(L’observador nº4. Gener 2013)

M'agafa l'altre dia una d'aquestes mares mig jipis mig pijes i em comença a taladrar amb el fet que porta el seu fill a una escola d'aquestes de pedagogia no-sé-què que es veu que són la hòstia en vinagre. La deixo parlar i s'embolica en que si els materials, que si el rol de les mestres, que si l'espai, que si el contacte amb la natura i molts altres aspectes positius que aquestes escoles tenen (això no ho jutjo perquè no m'he educat en cap d'elles). La conversa continua i la noia s'envalentona i passa ja de lloar les virtuts de l'esmentada escola a denigrar el sistema públic d'educació... L'escolto una estona més mentre em parla dels valors que es transmeten a l'escola pública i que aquests no són els que ella vol que el seu fill aprengui sinó que els seus valors són diferents i molt propers als de l'escola que ha escollit per al seu fill.

Molt bé, li dic jo. Deus estar contenta, no? Sí, em diu ella, l'escola és una mica cara però val la pena, al cap i a la fi, els valors són per a tota la vida. No em reca esmerçar esforços i recursos per educar els fills. Potser sí -li dic jo- però... És clar que jo no tinc cap infant al meu càrrec però hi ha quelcom que no m'agrada del que em dius. Bé, n'hi ha més d'una que no m'agrada, però una em sorprèn especialment de tu (que sembla que et prens tan seriosament l'educació dels fills): jo crec que l'escola és un lloc de transmissió de coneixements i aquí estarem d'acord en que hi ha metodologies i pedagogies més bones que altres però em sorprèn que deleguis en l'escola la transmissió de valors. Tal i com jo ho veig, els valors que m'interessa que tinguin els meus fills són els meus i els de casa, no els d'una gent que li és aliena. Entén-me: no dic que els valors de l'escola aquesta siguin pitjors que els meus però crec 130

Els articles

que no es pot deixar quelcom tan important com els valors en mans d'algú a qui quasi no coneixes i a qui li dónes patent de cors només perquè treballa en una escola.... ¿guai? És que no és tan fàcil com dir “S'ha de ser tolerant” i ja està... Tolerant amb què? Per què? Amb l'empresari que m'explota i que potser porta els seus fills a aquesta escola? I aquí ve la segona cosa que no m'agrada de la teva escola.

Em dius que l'escola és cara. Tu treballes com una desgraciada, com la gran majoria de nosaltres, per poder tirar endavant però, i les famílies que porten la mainada a la mateixa escola que tu? Tenen els mateixos valors que tu? També comparteixen els valors de l'escola? No et sembla estrany que aquesta educació tan bona només estigui a l'abast d'unes quantes famílies? No et recorda això, als Jesuïtes de Sarrià o als Escolapis de Sant Gervasi on s'han educat les elits i les noves generacions de governants i propietaris de Catalunya? No et recorda a l'internat d'El Collell? Però es que encara n'hi ha més -continuo-; ¿no et sap greu pagar dues vegades per l'educació dels teus fills? Pagues, amb els teus impostos, la creació de noves escoles, els sous dels mestres i molt més. Si no utilitzes el sistema públic d'ensenyament estàs llençant aquests calers a la basura o, si t'agrada més, estàs contribuint solidàriament a l'educació dels infants que van a l'escola pública. Per què pagar dues vegades? Per què no lluitar per una escola pública (de la que n'ets copropietària en tant que en pagues una part) més afí als teus valors enlloc de cercar una sortida tant fàcil com cara? No serà que tu també vols “elititzar” la teva criatura?

En fi, veig que no ens posem d'acord i callo la boca. Ella em mira plena d'incomprensió i no pot entendre com puc ser tan classista i tan protector dels meus valors. No entén que

131

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

els meus valors no se m'han transmès com qui explica com fer una arrel quadrada sinó que s'han forjat en el sí d'una família treballadora que ha vist moltes vegades com ens miraven per sobre l'espatlla, que sap el que és abstenir-se de luxes, que sap el que és anar a treballar des de molt jove i moltes altres circumstàncies vitals que et situen més a la vida que tots els mestres i totes les pedagogies que s'han inventat.

Sortir del sistema

(L’observador nº4. Gener 2013)

La veritat és que ens ho posen fàcil. L'altra veritat és que no ens van ensenyar a pensar. I la conclusió és que ara més que mai és molt fàcil sortir del sistema però no ho sabem veure.

Aquesta crisi, aquesta estafa, ens ha posat davant el mirall i ja era hora. Hem vist com tota la teoria econòmica, tota la verborrea política i en fi, els principis que semblaven inalterables, se n'han anat a la merda: ja no hi ha treball segur ni digne, ja no hi ha possibilitat d'ascens social, la corrupció es passeja per davant dels nostres morros altivament i un llarg etcètera de barbaritats que ens demostren que el món ha canviat i a pitjor. Tota una sèrie de circumstàncies que ens demostren que el sistema ni ens necessita ni ens estima ni ens respecta. És més: el sistema ens escup. Podrà exprimir-te sempre que ho necessiti i et deixarà arribar a uns nivells accepta132

Els articles

bles de benestar però quan ja no li siguis útil ni per ser explotat t'exclou de la roda. Et prendrà la feina, la casa i, amb sort, et deixarà agonitzar amb les engrunes dels subsidis. No és cap bestiesa: milions de persones ho viuen i ho senten ara i aquí.

Doncs bé: jo proposo a tota aquesta gent que engegui formes relacionals, de treball i de tota mena fora del sistema. El sistema no ens vol i nosaltres tampoc el volem ni el necessitem. Cal crear-ho tot del no-res o transformar allò existent: des de les fàbriques fins a les escoles. Crear poder i vincles comunitaris. Oblidar-se de la política professional i autogestionar els nostres assumptes. Només així serem membres dignes d'una comunitat, només així recuperarem l'autoestima que el sistema ha destrossat a base d'anorrear-nos cultural i socialment per deixar-nos el trist paper de consumidors/productors. Només si abandonem aquest sistema serem ciutadans creadors de riquesa i de progrés i no unes ovelles que van cada quatre anys a decidir quin serà el seu carnisser.

133