Observador 8 by Vall Gurnera

“Som rics en paraules i en idees. Siguem rics en fets, que és així com millor s'aferma l'ideal.” Ricardo Mella

Con

tin gut

Anarco plus-ultra press

Vers una independència lampedusiana?

Sense les dones no hi ha revolució

“Pàtria put estat”

Converses de cafè [amb llet]: no ens serveix...

Decidim

Dret a decidir

Posats a decidir, decidim-ho tot!

Anarquisme, marxisme i nació. Els orígens d’un problema actual

Enllaços

L’observador nº8 28 de desembre de 2013 Pensat i perpetrat a la Garrotxa

Grup Anarquista X Llogar-hi Cadires + Biblioteca Social d’Olot (CNT Olot) Twitter: @LHereu Correu-e: info@garrotxallibertaria.org

L’hereu de Massegur masell a més no poder.

# Anarco plus-

ultra press V

Editorial Especial “dret a decidir”

agi per endavant que el nostre afany és provocar polèmica, i apamem l'èxit o el fracàs de la nostra publicació segons el grau d'emprenyamenta que detectem al nostre voltant o a la xarxa. Sí, Indymedia és el nostre ring predilecte, doncs és on més se'ns insulta i menysprea. Però vaja, que és com la lluita lliure mexicana, moltes màscares, adrenalina i paraulotes, però al final res! ningú surt estovat de valent. Una llàstima en alguns casos! És per això, que un cop s'ha sabut les dos preguntes de la consulta per la independència, hem cregut que era l'hora de publicar textos que no necessàriament tot el grup redactor hem de subscriure (de fet n’hi ha alguns realment contradictoris), però sí que creiem necessari publicar. Encara que sigui per tocar els collons. No ens enganyem! És una oportunitat d'or per cobrir-nos de glòria o de merda. L'important al cap i a la fi és “¡Que hablen mal! ¡però que hablen!” com deia la Lola Flores, o el ja repetit “ladran, luego cabalgamos” de Cervantes. En tot cas i per ser sincers amb el públic lector, tot va començar per culpa del @drilitch, usuari de twitter, de la Garrotxa, i que és un aficionat a la medicina que personalment en el millor dels casos el titllaria de “curandero” o de xaman d'estar per casa. A aquest individu, se li va acudir, o li va fer gràcia dir-ho, que no teníem nassos de publicar un “especial consulta”, i evidentement la cosa no podia quedar així. I no només guanyem l'aposta, sinó que en aquesta ocasió, també podràs observar que tenim novetats, ja sigui en l'estil de maquetació o amb la incorporació de dos persones més al grup redactor. De fet,

una d'elles no sabem de quin peu coixeja, però la vigilem de ben a prop! doncs pel que es veu tenim inﬁltrats!!! Sí, d'aquells que són amics de tothom! Dolents de veritat! I aquí és on arribem a l'altre punt clau de L'observador nº8. Els del grup d'aﬁnitat anarquista estem que no vivim! mirant per sobre l'espatlla per si algú ens segueix, alguns sentim veus, d'altres ens despertem amb un poni al menjador de casa i amb una nota de “he estat aquí i t'he canviat la cervesa San Miguel de la nevera per una de feta al Montseny”. En alguns casos extrems, ens hem trobat llegint a Martí i Pol al WC i en d'altres més foscos fent la sobretaula anomenant cigaló al “carajillo” de tota la vida, menjant pastissos del cacau, aquell “antru” de perdició poètica, tot fent el camí cap a Ítaca en somnis i saludant amb un “bon dia Palestina” al sortir del llit al matí... Tot i això som forts! Resistirem com d'altres vegades, i serem capaços, un cop més, de publicar el que mai hauria estat publicat per cap editor amb dos dits de front. Això sí, continuarem essent llibertaris sense defallir mai! Ni Déu ni amo! Ni Estat ni patró! I dit això, exposats els motius, les novetats i el que pensem de manera individualitzada (que no col·lectiva), esperem que us agradi el nou treball, perquè el següent pot tornar a canviar, que ens avorrim molt. Garrotxins: Cardem pena!

Guest star @manel_lafarga

es persones que volem transformar la societat des d’un punt de vista antiautoritari, anarquista i llibertari no podem ser aliens al procés que s’està produint a Catalunya en el marc del “dret a decidir”. Fer-ho seria viure tancats en les nostres discussions maximalistes, i ﬁns un cert punt fetitxistes, seria viure d’esquenes al fet de que una part del poble de Catalunya s’està plantejant molt seriosament trencar amb el estatus quo actual i vol establir un nou marc de relacions socials que permeti superar les diferents situacions d’opressió provocades pel jou d’un estat com l’espanyol. Sense cap mena de dubtes, més enllà de posicions individuals, que poden ser o no compartides, l’anarquisme català no s’ha de comprometre amb cap formació política, per molt alternativa que aquesta sigui, que es presenti a processos electorals. Ans el contrari, hem de continuar impugnant l’ordre social i polític d’arrel capitalista - liberal – burgés, així com les seves institucions. Per tant d’entrada les anarquistes i llibertàries de Catalunya hem de dir de forma clara i contundent que la solució a l’opressió del poble català no passa per alliberar-se del jou d’un estat per caure de ple en el jou d’un altre estat, per molt català que aquest sigui. En amplis sectors socials, però, existeix una certa il·lusió de que amb la independència la societat catalana anirà a millor, ja que s’ha estès la creença de que l’Estat resultant d’aquest procés, independentista primer i constituent després, serà el resultat de la voluntat majoritària de la població. En aquest sentit s’ha de dir, sense caure en el pessimisme, que fer aquesta aﬁrmació es viure també d’esquenes a la realitat en relació al més que probable escenari de l’endemà de la independència. Els sectors que avui en dia estan liderant el procés independentista (organitzats al voltant d’Òmnium i l’ANC, i que tenen com a referents polítics a ERC i CDC) han demostrat tenir una enorme capacitat d’incidència a la societat catalana, així com disposar de les eines necessàries per generar una subjectivitat entre la majoria

# Vers una Independència lampedusiana?

de la població, fet que els ha de garantir que aquest sigui un “procés independentista lampedusià” en el que semblarà que serà possible canviar-ho tot però que en el fons garantirà que tot continuï igual. Com apunta Xavier Diez existeix una disputa per l’hegemonia i el control del poder entre les velles elits oligàrquiques amb forts lligams amb l’estat espanyol i un sector de joves empresaris i professionals liberals. Així veiem com aquests han agafat com a bandera el projecte independentista amb únic objectiu d’assaltar el poder i implantar un estat que apliqui en el pla econòmic un programa neoliberal i en el pla social un programa socialdemòcrata. Un estat que haurà de tenir la funció de garantir el negoci a aquests joves sectors empresarials, un estat que tindrà un marcat caire assistencial amb els sectors socials més marginals amb la voluntat de garantir la pau social, un estat que vendrà la farsa de “l’estat del benestar” i l’existència de les classes mitjanes, però que no dubtarà en emprar la repressió amb aquells sectors socials que impugnin aquest ordre social i les seves institucions. Així doncs, com hauríem d’afrontar aquest possible escenari des de posicions llibertàries? Segurament cada persona tindrà el seu propi posicionament, però aquest humil servidor defensa que hem d’aprofitar l’ocasió per deixar ben palès per tot arreu que “l’estat” només és una de les moltes institucions que la societat humana és capaç d’articular per a permetre al seu conjunt l’exercici del govern. Serà doncs en el marc d’aquest procés cap a la independència en el que la societat catalana -integrada per totes i cadascunes de les persones que viuen en aquestes coordenades geogràfiqueshaurà de definir aquestes institucions. Serà per tant aquest un moment de ruptura i haurem d’intentar incidir al màxim, tot i que no serà tasca fàcil. És molt probable que arribem tard, i que ja ens trobem en el punt que tot comença a estar decidit per part d’aquells que tot ho volen decidir. No ens queda més remei que dir novament i de forma contundent que la solu-

ció a l’opressió de la societat catalana, i la de tota la societat humana no passa per la constitució d’institucions polítiques i socials de caire autoritari i de control social. Ara és el moment en que les anarquistes i les llibertàries ens hem de treure els complexos, sortir dels espais on es trobem còmodes i fer acte de presència a l’escena del debat ideològic i polític per defensar altres formes d’organització de la societat. Per fer-ho tenim les eines més importants de les que disposa el pensament llibertari: la teoria i la pràctica. És el moment de treballar en la creació de noves subjectivitats que siguin capaç d’afrontar de forma efectiva les dinàmiques de poder i conﬂicte inherent a les relacions humanes i que superin la relació d’opressió encara existent entre el capital i el treball assalariat. Ara per ara no podem fer més que generar els escenaris que ens permetin en el futur fer possible altres escenaris que en aquest moment som incapaços de concebre. Això pot semblar poca cosa, però certament no ho és. Nostra és la responsabilitat de començar a treballar en aquest sentit allà on transcorrin les nostres vides, es digui com es digui aquesta terra.

“[...] existeix una disputa per l’hegemonia i el control del poder entre les velles elits oligàrquiques amb forts lligams amb l’estat espanyol i un sector de joves empresaris i professionals liberals. [...] aquests han agafat com a bandera el projecte independentista amb l’únic objectiu d’assaltar el poder”

l 50% del sistema capitalista se sosté gràcies al treball femení. Un treball que, a més, sovint és invisible. A part del les feines de la llar, són les dones les que, de forma no remunerada, es solen fer càrrec de l’atenció social-sanitària de membres de la família, per no parlar de l’explotació sexual o els sous discriminatoris que permeten enriquir, encara més, a empresaris sense escrúpols.

Carmelita, la pubilla de Capsec.

# Sense les dones no hi ha revolució

En conseqüència, potenciar la lluita de gènere és una manera més d’atemptar contra el sistema, de contribuir a enderrocar-lo. Tenir en compte la problemàtica del col·lectiu femení i abordar les dificultats amb les quals es troba pot servir per atacar, des d’un altre àmbit, les relacions de poder i els sistemes de dominació en general. El feminisme pot ser útil per assenyalar quins són i com funcionen els mecanismes d’exclusió social per a després poder-los combatre. Però, més enllà de tot això, és una forma de promoure la igualtat, de trencar amb la competència i la discriminació, de garantir els mateixos drets, oportunitats i responsabilitats des del respecte mutu. En efecte, és una via per poder assolir una societat millor, un camí que pot enriquir la lluita obrera, social i nacional en el seu conjunt. Com s’explica, doncs, que la majoria de moviments socials i polítics deixin aquesta reivindicació en un segon pla? L’excusa més utilitzada, com en tantes altres qüestions, és: ja ens en preocuparem l’endemà. Aquest argument, des del meu punt de vista, no és vàlid. Primerament, perquè el problema de gènere no es solucionarà per art de màgia, automàticament. No es pot instruir, donar confiança i veu al col·lectiu femení d’un dia per l’altre. Superar segles de dominació, acabar amb el rol assistencial de la dona o amb el model de família tradicional necessitarà d’experiències i teoritzacions prèvies. En segon lloc, considero que la igualtat de gènere no hauria d’estar supeditada a altres qüestions. Com si el problema no fos prou important per ser una lluita autònoma, com si cada any no morissin dones arran del masclisme, com si arreu es visqués amb llibertat. En definitiva, perquè la revolució o la independència, ara que estem en ple procés, siguin justes, estaria bé poder partir de les mateixes condicions, que totes tinguéssim la mateixa capacitat d’autogestionar-nos, de poder aportar coses en una assemblea, de ser escoltades. Per tant, seria bo que comencéssim a treballar quan abans millor per acabar

amb estereotips, comportaments o tradicions clarament discriminatòries o de desigualtat. És primordial promoure una transformació radical, remoure els valors de la societat i, sobretot, plantejar alternatives que descarreguin les dones dels rols que se’ls ha adjudicat tradicionalment i que les retenen callades tan casa, com a la feina, com en les institucions. Cal potenciar estructures, línies de treball, activitats o ﬁns i tot associacions que permetin transformar les relacions de dominació en suport mutu, cooperació i reciprocitat. Si els mitjans, els partits polítics i la societat en general es pregunten si Catalunya tindrà o no dret a decidir, jo em pregunto si en un futur la dona també tindrà dret a decidir sobre el seu propi cos, sobre si vol o no vol ser mare, sobre quin paper jugarà a nivell polític i social. Anant més lluny, em qüestiono si serà possible l’alliberament sexual, acabar amb el model donaobjecte o abolir, d’una vegada per totes, la discriminació laboral. Comencem a treballar perquè sigui possible?

“El feminisme pot ser útil per assenyalar quins són i com funcionen els mecanismes d’exclusió social per a després poder-los combatre. Però, més enllà de tot això, és una forma de promoure la igualtat, de trencar amb la competència i la discriminació, de garantir els mateixos drets, oportunitats i responsabilitats des del respecte mutu.”

# “Pàtria Put Estat” El de Cal Gurn Murciano de la FAI 2.0

ols que Catalunya esdevingui un estat? NO. Vols que sigui Independent? SÍ Crec que la resposta suposaria un vot nul, però sinó fos així, la faria molt més inclusiva. La paraula Estat sempre m’ha fet pensar en un mecanisme de control total sobre una població, basat en unes estructures alienadores i autoritàries. Seria més partidari de des estructurar els estats, de treure-li el control sobre les nostres vides. Un Estat necessita de la dominació per subsistir, de no ser així, perd tot el seu sentit. Els moments actuals que s’estan vivint en la relació de dos estats enfrontats per la sobirania del territori està creant un gran debat dins del moviment llibertari. L’innegable dret d’autodeterminació d’un poble xoca amb el suport a la creació d’un nou estat. Però el procés d’alliberament d’un poble és un escenari de joc immillorable per posar en dubte tot el que envolta els ideals nacionalistes i proposar alternatives a la desestructuració d’un nou estat. Des de l’anarquisme s’ha de fer pedagogia no només de la seva història, sinó també de les seves propostes d’organització social adaptades al S.XXI. No és una tasca fàcil degut a la poca organització territorial i amb la seva poca incidència en grups majoritaris de la societat. Però en els propers mesos la idea llibertaria ha de ser-hi en el debat i en el procés de creació d’una nova manera de organitzar el territori.

El 15M va ser una sorpresa per a totes i això pot servir d’excusa per no haver reaccionat amb més capacitat de resposta. El procés d’autodeterminació no serà una sorpresa, és ja una realitat. I si Catalunya esdevingués un estat independent ho ha de ser amb totes les seves realitats. I la realitat històrica anarquista anirà en el seu ADN sense cap mena de dubte. La memòria ens farà una mala jugada sinó veiem al Poder disfressar-se de poble i engendrar falsos messies, capaços de guiar a una societat cega i desorientada cap el seu propi beneﬁci, que no és un altre que el de perpetuar-se com Estat . Votar en un referèndum d’autodeterminació no ens apropa molt al comunisme llibertari, està clar. Però l’acció de trencar amb un estat i poder participar en la construcció de un nou model de societat és una oportunitat per reivindicar la teoria i la pràctica anarquista que no podem deixar passar. Ningú ha de tenir la pàtria potestat per obligar a cap individu a pertànyer a un Estat. No a l’Estat! Sí a la Independència!

“Des de l’anarquisme s’ha de fer pedagogia no només de la seva història, sinó també de les seves propostes d’organització social adaptades al S.XXI. No és una tasca fàcil degut a la poca organització territorial i amb la seva poca incidència en grups majoritaris de la societat. Però en els propers mesos la idea llibertaria ha de ser-hi en el debat i en el procés de creació d’una nova manera de organitzar el territori.”

Guest star @Mossen_Mel

# Converses de café [amb llet]: No ens serveix...

o ens fareu se(nti)r culpables per no defensar projectes antagònics als nostres interessos; no ens fareu ser, de nou, còmplices del vostre sistema, de la nostra condemna. Val més deixar-ho clar: la vostra transversalitat no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. El vostre Estat no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra bandera no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. Les vostres Lleis no ens serveixen ja que només responen als vostres interessos. La vostra Justícia no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra Història no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra política no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra educació no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. El vostre llenguatge no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra Democràcia no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra cultura no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. Les vostres alternatives no ens serveixen ja que només respon als vostres interessos. El vostre Sistema no ens serveix, ja que només respon als vostres interessos. No hem lluitat mai per això, ni ho farem. No volem cavar-nos la nostra pròpia tomba. La història sembla més viva que mai i, malgrat la olor a 36, ningú és capaç d'assegurar-nos què ens espera en un futur. En bona mesura depèn de nosaltres, i de vosaltres. De les prioritats de cadascú. Tres segles d'opressió i explotació en el marc nacional, sumat a una lluita mil·lenària constant per a la dignitat humana, per a la justícia social. L'alliberament nacional i l'emancipació social, doncs, van ser condemnats a formar part d'un mateix i únic projecte pel poble català, per la classe treballadora catalana. Sentiment i condició. A Occident els Estats han estat l'eina més utilitzada per subordinar, camuﬂar i (con)fondre l'interès nacional a(mb) l'interès de la classe dominant. La burgesia, artífex d'aquesta maquinària bèlicaburocràtica, va jugar bé les seves cartes en la caiguda de l'Ancien Régime i, des d'ençà, l'Estat ha esdevingut una peça clau per a la defensa i la imposició dels seus interessos, per la supervivència del sistema capitalista. L'emancipació nacional, a dia d'avui, està estretament vinculada a l'aparició d'un nou Estat que té com a marc referencial a la nació independent. Així, durant el segle XX, més de la meitat de nacions europees es dotaran d'Estats, sovint desmembrant els grans Estats ediﬁcats en època medieval sota l'empara les grans corones europees. Irònicament, forjats sota el control

del rei i de Déu, esdevindran, amb el pas del segles i les doctrines liberals, en els defensors, exportadors i explotadors de la democràcia. Passat l'Onze, la burgesia catalana sembla apostar, deﬁnitivament, per dotar-se d'estructures per crear un nou Estat pel Principat. Vol tenir més control, vol tenir el control, el timó o qualsevol altre eufemisme capaç de substituir l'explotació directe a la qual ens ha condemnat el sistema. Des d'aquest punt de vista sempre he pensat que l'alliberament nacional suposava un obstacle per a l'alliberament social. L'emancipació social, però, mai l'he pogut concebre sense l'alliberament nacional. És a dir, si hi ha justícia i igualtat entre persones, també i ha de serhi entre grups d'aquestes; entre col·lectius, entre societats, entre cultures, entre pobles. Aquesta condició d'igualtat sembla innegable i inqüestionable. No són motius econòmics, són motius humans, de respecte, de tolerància i organització mútua, lliure, desvinculada de qualsevol forma de possessió, imposició o dominació. Tenim l'obligació d'acabar amb l'explotació a qualsevol nivell i a qualsevol indret. Així doncs, lluny de creure'ns la desvinculació i enfrontament entre moviments socials com són el 15M i l'11S, que, amb la fragmentada, distorsionada i dosiﬁcada propaganda mediàtica, han volgut vendre'ns com a una bicefàlia enfrontada eternament, hem de ser capaces d'analitzar-ho, entendre-ho i implicar-nos-hi com a dues cares de la mateixa moneda, del mateix problema; com a dues parts de la mateixa solució: la única solució. No ens podem conformar. No ens podem condemnar. Hem de ser capaços de no renunciar a res per transformar-ho tot.

“(...)la burgesia catalana sembla apostar, definitivament, per dotar-se d'estructures per crear un nou Estat pel Principat. Vol tenir més control, vol tenir el control, el timó o qualsevol altre eufemisme capaç de substituir l'explotació directe a la qual ens ha condemnat el sistema. Des d'aquest punt de vista sempre he pensat que l'alliberament nacional suposava un obstacle per a l'alliberament social.”

El renoc de Cal Marrà Un xic carregós

a que hi som... decidim. Això és el que penso: si aquesta entelèquia anomenada “el procés català” tira endavant i el novembre se'ns demana la nostra opinió jo la donaré. Tot i això, ja a hores d'ara sé que gaudiré d'aquella inefable sensació de coitus interruptus, de trobar-te sorra als musclos... Perquè la cosa està clara: si decidim, decidim-ho tot. Si per mi fóra, un mes després de la “consulta”, i en funció dels resultats d'aquesta, ja estaria preparant les següents preguntes que s'haurien de fer a la ciutadania que al cap i a la ﬁ és qui ha pagat les urnes i les butlletes per votar. Preguntaria per exemple, pel destí que haurien de gaudir els Millet, Serra, Todó, Prenafeta, Pujol i en ﬁ, tots els lladres de guant blanc que últimament s'han fet famosos en contra de la seva voluntat.

I posats a decidir, també per exemple, podríem decidir si volem que l'AP7 sigui gratuïta i rescindir el contracte que actualment permet a Abertis robar-nos cada dia de cada setmana de cada mes de tots els anys. I així es podrien decidir molts assumptes que ens afecten molt i molt. O podríem decidir quins impostos paguen les grans empreses i quins els treballadors, o quines condicions posem a la sanitat privada per tal que no vampiritzi ni parasiti la pública. I així en tots i cadascun dels aspectes de la nostra vida. En deﬁnitiva, podríem passar de decidir quins imbècils ens enganyen i decideixen per nosaltres des dels despatxos de la Generalitat a decidir directament nosaltres. Sense intermediaris. Passar d'aquesta democràcia representativa a una democràcia directa i real. I podríem decidir també que allò que ens afecta no sigui decidit a centenars o milers de quilòmetres de casa nostra com ara passa amb la MAT o

# Decidim ha passat amb el famós “rescat” bancari. Sí: decalar aquesta Democràcia grandiloqüent i majúscula que confon i enganya i fer-la democràcia minúscula i sentida. Fer-nos-la nostra, estimar-la, respectar-la i defensar-la. Portar les decisions a baix de tot: a nivell de barris i pobles. Fer que les persones se sentin partícips del seu destí a través de les decisions que es prenen. Sortirà l'idiota de l'escola política dient que no es poden deixar segons quines decisions en mans del poble ignorant però el que està demostrat és que a qui no es poden deixar les decisions és a mans de la casta política ja que aquesta és només un apèndix (una titella, per ser més gràfics) del poder econòmic i que pren les decisions que aquest li mana... Exemples? L'augment del preu de la llum en un context de crisi, la sentència del cas Prestige o de l'Aznalcóllar a Doñana o la central nuclear de TEPCO a Japó (pillem totes, paguen els ciutadans, les empreses ni senten les pessigolles). La gent, el poble, en canvi, té molt més sentiment de comunitat, de justícia, de solidaritat que tots els capitalistes haguts i per haver; aquests només es guien pel lucre personal i ràpid perquè ignoren allò que es mou a sota dels seus rasca-cels i dels seus jets privats. Per a ells, nosaltres no som res més que peces d'una maquinària global: inertes, bescanviables, sense drets ni intel.ligència. Però nosaltres sí que ens reconeixem amb la mare de tres criatures que no arriba a finals de mes, sí que ens veiem reflectits en l'avi que viu sol sense cap mena d'ajuda. I ho fem perquè nosaltres som ells: som la mare, l'avi, el desnonat. Nosaltres som el poble i sabem què convé al poble; no hi ha volta de full. I sabríem decidir, i tant!! Sabríem decidir quins carrers cal asfaltar, a quina

aula falta material o hi ha massa mainada. Sabríem decidir quina indústria volem als nostres pobles i ciutats, sabríem decidir la nostra resposta davant l'abús o l'autoritarisme... I ho sabríem decidir a la plaça, amb la cara descoberta, amb la mà alçada i amb els nostres veïns de testimoni: la millor manera de fer que les decisions siguin respectades per tothom. I aquells que no ho vegin clar que no vinguin, a la plaça: que es quedin com ara i que deixin que altres decideixin per ells. Tota manera hi surten guanyant: podran demanar explicacions als seus veïns i no com ara, que no poden demanar explicacions a ningú.

“Sortirà l'idiota de l'escola política dient que no es poden deixar segons quines decisions en mans del poble ignorant però el que està demostrat és que a qui no es poden deixar les decisions és a mans de la casta política ja que aquesta és només un apèndix (una titella, per ser més gràfics) del poder econòmic i que pren les decisions que aquest li mana”

Dret a decidir El nou Estat no serà un Estat, sinó una federació lliure de persones; on persona pobre serà un incomprensible oxímoron per a les futures generacions. On no decidirà cap mà invisible, ni ens colpejarà cap mà visible. El Ministeri d'Interior – via decret llei – s'autodissoldrà. Com el Parlament i la resta de cadenes en forma d'institucions. I no hi haurà més remei, un cop perduts els símbols, que creure en nosaltres. Tampoc decidirà el banc mercantilitzar la vida de les persones perquè – tanmateix – no hi haurà banc. No decidirà el mercat autoregular-se sinó autogestionar-se. I la plusvàlua serà, deﬁnitivament, enterrada al costat de l'herència i la propietat privada al cementiri de la memòria. No hi haurà oprimits, perquè no hi haurà opressors. No hi haurà explotats, perquè no hi haurà explotadors. No decidiran els bons qui són els dolents, I la realitat serà utopia i només, i tanmateix només, decidiran les persones.

Pol Acre El becari de Cal Marcs

# Posats a decidir, decidim-ho tot!

a majoria de processos d'emancipació nacional no han estat favorables al conjunt de la classe treballadora. El tsunami francès de finals del segle XVIII, amb les diferents rèpliques arreu del planeta, permetrà a la burgesia l'edificació dels estats – nació i la consegüent utilització com a mecanisme de defensa i expansió dels seus interessos. Fet que suposarà, a la pràctica, la consolidació del sistema capitalista arreu del món. Tanmateix, en algunes ocasions, aquests processos van ser aprofitats per les classes populars per tal d'avançar cap a l'emancipació social. A les portes del segle XXI, amb un context de crisi sistèmica latent, crec que – com a classe – és el moment d'assolir el protagonisme que ens pertoca i que tantes vegades se'ns ha negat. Crec, doncs, que ara és el moment de mullar-se; d'implicar-se. No podem deixar que el dret a decidir sigui patrimoni de la burgesia, ja que llavors serà el dret a decidir que la dreta decideix. Hem d'incidir en ell i forçar que esdevingui un procés radicalment transformador. Hem d'empoderar-nos i recuperar la capacitat d'autogovernar-nos, de decidir sobre tots i cadascun dels aspectes que ens afecten. Cal mobilització i acció constant. Nosaltres, que tants cops hem fet bandera de la gimnàstica revolucionària, tenim una oportunitat d'or per a posar-la en pràctica. Per a demostrar-nos que – entre totes – som capaces de transformar aquesta merda de sistema que ens han imposat. I ho hem de fer en i des del carrer, dels dels nostres espais de contrapoder per tal d'acabar amb tota aquesta farsa. Hem de participar del procés en la mesura que aquest ens permeti alliberar-nos i no pas legitimar noves cadenes. No volem ni jugarem amb una baralla marcada, sinó que venim a estripar-la. Hem de tensar la corda, fins fer-los caure. Hem d'aprofitar per teixir noves complicitats i relacions que ens permetin treballar des de la cooperació, la solidaritat i el suport mutu per abolir d'arrel qualsevol imposició i explotació, qualsevol jerarquia o dominació de poder. Hem de construir-nos un nou ordre social: autogestionar els mitjans de producció, abolició de la propietat privada, la plusvàlua i l'herència,... En definitiva, acabar d'arrel amb el sistema capitalista. Aquesta hauria de ser la nostra proposta de mínims, davant els seus màxims de preservar i perpetuar aquesta injustícia. Tenim mecanismes i capacitats per a fer-ho. Només ens falta (acabar de) perdre la por i creure més amb nosaltres. El determinisme històric – és a dir, el tard o d'hora guanyarem perquè

tenim la raó – ens converteix en elements inactius. Hem i som capaces d'assolir el protagonisme que ens pertoca. De nosaltres depèn construir un món més just; de totes nosaltres. I aquesta pot ser una bona oportunitat. Així doncs, i des del meu punt de vista, ens trobem davant d'una dualitat: o actuem de fre o actuem de catalitzador, però el procés seguirà en marxa. I la meva aposta és clara: cal ser-ne protagonistes ja que, sinó, estarem condemnant-nos a seguir en un Estat postfranquista i decadent o bé en un nou i ﬂamant Estat català neoliberal – igual o pitjor de fastigós – on no aconseguirem gaire cosa més que poder-nos pintar la cara el dia que jugui la selecció catalana de futbol – masculí, evidentment – o sortir a la guia Michelin com a nou Estat – d'Europa, es clar – . Mentre en Millet, en Fainé i companyia brindaran – cofois – perquè tot segueix igual. Mentre els de sempre segueixen cuinant-s'ho tot, estarem condemnats a acceptar el plat de sopa que ens posen a taula. Avui més que mai cal que el poble sigui el govern.

Hem de participar del procés en la mesura que aquest ens permeti alliberar-nos i no pas legitimar noves cadenes. No volem ni jugarem amb una baralla marcada, sinó que venim a estripar-la. Hem de tensar la corda, fins fer-los caure. Hem d'aprofitar per teixir noves complicitats i relacions que ens permetin treballar des de la cooperació, la solidaritat i el suport mutu per abolir d'arrel qualsevol imposició i explotació, qualsevol jerarquia o dominació de poder.

Pol Acre El becari de Cal Marcs

Anarquisme, marxisme i nació. Els orígens d’un problema actual A

Carmelita, la pubilla de Capsec.

l’Europa de l’últim terç del segle XIX i començaments del segle XX el nacionalisme es va transformar en un fenomen de masses i el concepte de nació es va convertir en la força mobilitzadora clau de l’escenari polític europeu. El xoc d’aquest nou plantejament i la seva convivència amb el socialisme i l’anarquisme va generar moltes controvèrsies dins el moviment obrer. Des dels seus orígens, ha estat un tema polèmic que ha creat, i continua creant encara, profunds recels i incomoditats entre socialistes i anarquistes d’arreu del món. Tradicionalment, la sentència: “Els obrers no tenen pàtria” del Manifest Comunista de 1848 ha estat interpretada majoritàriament en el seu sentit literal i, en conseqüència, durant molt temps, va imperar la idea que pel marxisme “la qüestió nacional” era un tema secundari que es resoldria quan la qüestió social es solucionés. Tanmateix, si s’aprofundeix una mica es fa evident que aquest tòpic, que és la versió més divulgada, s’ha de matisar. Marx i Engels no van abordar la qüestió de les nacionalitats teòricament sinó de forma empírica. El seu punt de vista era pràctic. Així, per exemple, van defensar el nacionalisme irlandès perquè tenia una base popular però, foren contraris al nacionalisme polonès pel fet que era reaccionari. Per tant,

no va existir mai un model teòric propi i general sobre el fet nacional, ben al contrari: es donava suport o es refusaven els diferents processos d’afirmació nacional segons un oportunisme i un tactisme impecables. En el cas de l’anarquisme ha succeït el mateix: indefinició teòrica i posicionament a favor o en contra depenent del cas. Bakunin i Proudhon van decidir en diferents casos i moments donar la mà a moviments nacionalistes. Bakunin, per exemple publicà el treball “ Pàtria i Nacionalitat” on afirmava que: “Em sento sempre i sincerament el patriota de totes les pàtries oprimides. [...] Una pàtria representa el dret inqüestionable i sagrat de cada home, de cada grup humà, associació, comuna, regió i nació a viure, sentir, pensar, desitjar i actuar a la seva pròpia manera.” A més, en casos excepcionals, com fou la Primera Guerra Mundial, personalitats de la talla de Kropotkin, Jean Greve o Paul Reclus van signar el Manifest dels 16, que postulava el suport de l’anarquisme internacional a la Triple Entesa contra els Imperis Centrals. En aquest sentit, cal fer una men-

ció especial als debats que van anar sorgint en llocs com Àustria-Hongria, l’Imperi Rus, o Catalunya on el problema de les nacionalitats era encara més candent. En aquestes zones van anar sorgint teoritzacions pròpies. Kautsky, socialista de l’Imperi Austrohongarès, va apuntar que la nació era un fet cultural determinat històricament pel capitalisme i que, per tant, no es podia reconèixer la diversitat nacional. Rosa Luxemburg, Guesde i Plejanov van compartir aquesta mateixa idea, advocant “per un internacionalisme proletari”. Ara bé, en contra d’aquesta visió internacionalista, Otto Bauer i Karl Renner, aﬁrmaren que existien dos nivells d’identitat: el de classe i el nacional. Segons la seva tesi, la nació no era un producte burgès sinó que era la burgesia que se n’havia apropiat i, per tant, el que calia era tornar-la a fer obrera. Estaven d’acord amb Kautsky en què el proletariat havia de lluitar per la possessió d’una cultura internacional però, insistien en que aquesta cultura no podia ser una abstracció, que havia de ser un element internacional de diverses cultures nacionals. Als obrers se’ls havia robat la identitat nacional i aquesta sols es podria recuperar quan s’assolís la igualtat de classes amb un lligam no de sang, sinó de treball, oci i cultura. Per això, defensaven un sistema multinacional. Pel que fa a Catalunya, a inicis de segle XX un grup de pensadors anarquistes Víctor Foch, Pau Bo i Frederic Pujolà, també van començar a reivindicar la catalanitat llibertària des de la revista Tramuntana. Des del seu punt de vista, no era cert que Catalunya ni la catalanitat fossin una cosa exclusivament de la burgesia: “No es la Cataluña de los poderosos, nuestra Cataluña, Cataluña es para nosotros un ideal de completa liberación y no es entre los poderosos donde la libertad se encuentara. Nuestro amor a la tierra catalana no nace por la grandeza de su pasado. Escribimos en catalán, amamos Cataluña porque queremos hacerla más libre para el hombre libre. No la queremos sujeta a ningún yugo extraño, pero tampoco queremos que ninguna tiranía sujete Cataluña. (...) Queremos hacer de Cataluña la patria ideal, que el desheredado la sienta como verdadera patria suya, donde la tierra que culvie sea su tierra, donde su esfuerzo sea solo para su obra, donde el pan que amase sea su pan.” (Victor Foch “La Nostra Catalunya” Tramuntana, 1913) Així mateix, argumentaven que el nacionalisme no era una agressió cap

als altres pobles, que el problema social era el mateix i que la seva solució era l’emancipació del proletariat; però que els procediments per assolir aquesta llibertat variaven segons les característiques pròpies de cada poble, i ells volien adaptar la revolució a les necessitats del poble de Catalunya. De la mateixa manera, Frederico Urales, des de La Revista Blanca, es va fer eco del despertar nacional català. L’1 de gener de 1905 va reproduir un article Salvador Gibert titulat “ Nacionalistas-anarquistas” fent apologia dels dos termes, el qual es va acompanyar d’un article de Garden de to similar (el juliol d’aquell mateix any). Defensava que, tot i que els dos temes eren aparentment contradictoris i difícilment conciliables, calia reconèixer que les aspiracions i els ideals que integraven el moviment nacionalista de Catalunya no es distanciaven tant dels llibertaris. I és que el que els catalans reclamaven era el dret de tots els pobles a tenir una personalitat diferenciada i el de regir-se per sí mateixos. Unes premisses que els llibertaris no podien menysprear ja que negaven l’estructura dels estats moderns, la dels organismes polítics artificials i els privilegis d’uns per sobre els altres. Per això, considerava que els ideals nacionalistes eren una via per assolir, també, l’emancipació social dels individus: “son muchos los que trabajan decididamente para que florezcan en la conciencia popular los ideales nacionalistas, seguros de que realizan labor emancipadora”. En aquesta mateixa època poetes i dramaturgs anarquistes obrers van publicar en català i van defensar certs trets identitaris: Llunas, Canibell, Gomis, Guanyavents, Pellicer, Paraire, etc. Però, potser el més destacat són algunes de les manifestacions que, al seu moment, van realitzar líders de la CNT com Salvador Seguí, Joan García Oliver o Joan Peiró. Del primer es recorda sobretot el míting que a pronunciar el 12 de gener de 1919, en el qual va dir que no volia que Catalunya fos una colònia, que volia que fos un poble lliure conscient i ben administrat. De Garcia Oliver, sols cal recordar que va lluitar conjuntament amb el Comitè d’Estat Català que presidia Macià per veure les seves vinculacions amb el catalanisme republicà. Per la seva banda, Peiró considerava el marc d’actuació català com l’àmbit més natural pels que formaven part de la CNT. En definitiva, aquest recorregut històric, que podriem continuar, ens demostra que el nacionalisme no és sols fruit de la tasca central articulada pels estats sinó que el poble, la classe treballadora, hi té sempre un paper protagonista. Anarquistes i socialistes d’arreu han teoritzat al respecte. Per

tant, davant la conjuntura actual, no hem de deixar perdre l’oportunitat de fer sentir la veu del carrer. Deixarem que la burgesia torni a robar la nostra identitat com a poble? Que es faci seva la independència de Catalunya? Que decideixi quines seran les tradicions, la història i els personatges als quals rememorar i homenatjar? O bé reivindicarem la catalanitat del poble, les tradicions republicanes, socialistes i anarquistes que formen part de la nostra identitat col·lectiva?

“Pel que fa a Catalunya, a inicis de segle XX un grup de pensadors anarquistes Víctor Foch, Pau Bo i Frederic Pujolà, també van començar a reivindicar la catalanitat llibertària des de la revista Tramuntana. Des del seu punt de vista, no era cert que Catalunya ni la catalanitat fossin una cosa exclusivament de la burgesia”

Enllaços A la Garrotxa:

CNT d’Olot http://www.cnt.cat/olot/

Biblioteca Social d’Olot http://www.bsolot.info/

Creu Negra Duatlètica http://creunegraduatletica.blog.cat/

Assemblea Llibertària de la Garrotxa http://www.garrotxallibertaria.org/

Contrainformació a la xarxa: A las barricadas http://www.alasbarricadas.org/noticias/

La haine http://lahaine.org/

Klinamen http://www.editorialklinamen.net/

Anarkismo.net http://anarkismo.net/index.php

Berguedà i Bages Llibertari http://www.bllibertari.org/

Regeneración http://www.regeneracionlibertaria.org/

Editorials:

Editorial virus http://www.viruseditorial.net/index.php La felguera editores http://www.lafelguera.net/web/ Pepitas de calabaza http://www.pepitas.net/

La malatesta http://www.lamalatesta.net/ Txalaparta http://www.txalaparta.com/

El grillo libertario http://www.nodo50.org/elgrillolibertario/

Fundació d’estudis llibertaris Anselmo Lorenzo http://fal.cnt.es/ Bardo ediciones http://bardoediciones.net/ Aldarull edicions http://www.aldarull.org/

Traficantes de sueños http://www.traficantes.net/

DDT http://www.ddtgatazka.com/

Editorial brulot http://brulot.ourproject.org/

Xarxa de Biblioteques Socials http://xarxabibliosocials.org/

La linterna sorda ediciones http://www.lalinternasorda.com/

Ateneu Llibertari Acràcia http://assembleallibertariabdn.wordpress.com/

La ciutat invisible http://laciutatinvisible.coop/arees-de-treball/la-ciutat-invisible-edicions/

Publicacions:

Periòdic CNT http://cnt.es/periodico

Solidaridad Obrera http://soliobrera.cnt.es/

Todo por hacer http://www.todoporhacer.org/

El Libertario http://www.nodo50.org/ellibertario/

Ekintza Zuzena http://www.nodo50.org/ekintza/

Varis:

FAI http://www.nodo50.org/fai-ifa/

FIJL http://www.nodo50.org/juventudesanarquistas/?w=catala

Ateneu Llibertari de Sants http://www.ateneullibertari.info/

Ateneu Llibertari Estel Negre http://estelnegre.balearweb.net/

Ateneu Llibertari Paquita http://ateneupaquita.wordpress.com/ Ateneu Llibertari Alomà http://ateneutgn.ourproject.org/

Centre de Recursos Pedagògics J. Martín Luengo http://www.pedagogiallibertaria.org/ Festival de Cine Anarquista de BCN http://fcab.tk/ Negres Tempestes http://www.negrestempestes.org/

Acció Llibertària de Sants http://acciollibertariasants.wordpress.com/

Bona nit i tapa’t! Grup Anarquista X llogar-hi cadires