Plataforma per una Unió General d'Anarquistes

Plataforma Organitzativa per una Unió General d’Anarquistes Text de la Plataforma i extractes del posterior debat entorn de la mateixa

Copia i difon per tots els mitjans possibles.

La cultura com a eina de lluita.

Editat i traduït al català per: Biblioteca Social d’Olot. Març del 2011.

Plç/ Cinema Colon,4 17800 Olot. http://www.actiu.info/bso/ e-mail: bustia@bsolot.info

La Biblioteca Social d’Olot, és part de la CNT-AIT d’Olot.

Índex Prefaci

4

Introducció històrica

6

Plataforma Organitzativa per una Unió General d’Anarquistes

10

Introducció

11

Secció General

15

Secció Constructiva

29

Secció Organitzacional

37

Debat posterior Suplement a la Plataforma Organitzativa

41

Un pla d'organització anarquista

57

El vell i el nou en l'anarquisme

69

Sobre la Plataforma (Una resposta a "Un pla d'organització anarquista")

78

Resposta a Makhno (Una resposta a "Sobre la Plataforma")

82

Sobre la responsabilitat col·lectiva.

88

Una Segona Carta a Malatesta (Una resposta a "Resposta a Makhno")

91

Prefaci* El 1926 un grup d'anarquistes russos exiliats a França, el grup Dielo Trouda (La Causa dels Treballadors), va publicar aquest pamflet. No va sorgir d'un estudi teòric, sinó de les seves experiències a la revolució russa de 1917. Ells van prendre part en la desintegració de la vella classe dirigent, van ser part de la florida de l'autogestió dels obrers i camperols, van compartir l'optimisme existent sobre un nou món de socialisme i llibertat... i van veure tot això ser reemplaçat per Capitalisme Estatal i la dictadura del partit Bolxevic.

El moviment anarquista rus va jugar una part gens menyspreable en la revolució. En l'època existien prop de 10,000 anarquistes actius a Rússia, sense incloure el moviment liderat a Ucraïna per Nestor Makhno. Hi havia almenys quatre anarquistes en el Comitè Militar Revolucionari (dominat per bolxevics), el qual va idear la presa del poder a l'octubre. I, més important que això, els anarquistes estaven involucrats en els comitès de fàbriques que van sorgir després de la revolució de Febrer.

Aquests estaven basats en els llocs de treball, triats per assemblees massives de treballadors, i tenien el rol de supervisar la fàbrica i coordinar-se amb altres llocs de treballs en la mateixa indústria o regió. Els anarquistes van ser particularment influents entre els miners, estibadors, forners i van jugar un important rol en la Conferència de Comitès Fabrils de Totes les Rússies, que es van reunir a Petrograd gairebé al final de la revolució. Eren aquests comitès els quals els anarquistes veien com una base per a una nova autogestió que s'implantaria després de la revolució.

No obstant això, l'esperit revolucionari i la unitat d'Octubre no van durar molt. Els bolxevics anhelaven suprimir totes aquelles forces a l'esquerra que veien com un obstacle per exercir el poder "unipartidista". Els anarquistes i alguns altres a l'esquerra creien que la classe treballadora seria capaç d'exercir el poder a través de les seves pròpies comunitats i soviets (consells de delegats electes).

Els bolxevics no. Van dir que els treballadors encara no podien prendre el control del seu propi destí i així els bolxevics prendrien el poder com una "mesura interina" durant el "període de transició".

Aquesta falta de confiança en les habilitats de la gent ordinària i la presa autoritària del poder va conduir a la traïció dels interessos de la classe treballadora, i totes les seves esperances i somnis.

4

A l'abril de 1918 els centres anarquistes de Moscou van ser atacats, 600 anarquistes empresonats i dotzenes d'ells van resultar morts. L'excusa va ser que els anarquistes eren "incontrolables".

Sigui el que sigui que hagin volgut dir, la veritat és que simplement es van negar a obeir als líders bolxevics.

La raó real va ser la formació de les Guàrdies Negres, que havia estat creada per a lluitar contra les provocacions brutals i abusos de la Txeka (predecessors de l'actual KGB).

Els anarquistes van haver de decidir què fer. Una secció treballava amb els bolxevics, i es van unir a ells, encara quan existia preocupació sobre a l'eficiència i la unitat contra la reacció - Una altra secció va lluitar durament per defensar les fites de la revolució contra el que ells correctament van albirar seria una nova classe dominant.

El moviment Makhnovista a Ucraïna i l'aixecament a Kronstadt van ser les últimes batalles importants. Cap a 1921, la revolució anti-autoritarista estava morta. La seva derrota tindria profundes i duradores conseqüències per al moviment internacional de treballadors.

Era l'esperança dels autors el que un altre desastre no ocorregués novament. Com a contribució, ells van escriure el que ha estat conegut com "La Plataforma". Aquesta observa les lliçons del moviment anarquista rus, el seu fracàs a constituir una presència dins del moviment de la classe obrera, suficientment gran i efectiu per contrarestar la tendència bolxevic i altres grups polítics per substituir-se a ells mateixos per la classe treballadora. Constitueix una guia que a grans trets suggereix com els anarquistes han d'organitzar-se, en resum, com podem arribar a ser efectius.

Va establir veritats bastant simples, tals com el que resulta ridícul el tenir una organització que contingui grups que tenen definicions contradictòries i mútuament antagonistes del que és anarquisme.

Va assenyalar que necessitem posar-nos formalment d'acord per mitjà de polítiques portades al paper, el rol d'oficials, la necessitat de deure's a la membresia i d'aquest estil; el tipus d'estructures que permeten una organització democràtica gran i efectiva.

Quan va ser publicada per primera vegada va rebre l'atac de les més conegudes personalitats anarquistes de l'època, tals com Errico Malatesta i Alexander Berkman. Van ser acusats d'estar "A només un pas dels bolxevics" i d'intentar un "Anarquisme bolxevic". Aquesta reacció va ser exagerada, i va ser deguda en part a la proposició de crear una Unió General d'Anarquistes. Els autors no van explicar clarament com seria la relació entre aquesta organització i altres 5

grups d'anarquistes fora d'ella. Continua sense dir que no hi hauria problema entre organitzacions anarquistes aïllades que treballin juntes en publicacions que comparteixin una posició i estratègia comuna.

No consisteix, com ha estat dit tant pels seus detractors com per alguns dels seus adherents en els últims temps, en un programa per "allunyar-se de l'anarquisme en direcció al comunisme llibertari". Els dos termes són completament intercanviables. Va ser escrit per ressaltar el fracàs dels anarquistes russos en la seva confusió teòrica; i així, la seva falta de coordinació a nivell nacional, desorganització i incertesa política. En altres paraules, manca d'efectivitat. Va ser escrit per obrir un debat dins del moviment anarquista. Apunta, no cap a un compromís amb polítiques autoritàries, sinó a la necessitat vital de crear una organització que combini activisme revolucionari efectiu amb els principis fonamentals de l'anarquisme.

No és un programa perfecte ara, i tampoc ho era el 1926. Té debilitats, no explica algunes de les seves idees amb la suficient profunditat, es pot argüir que no cobreix en absolut alguns tòpics importants. Però recordem que es tracta d'un petit pamflet i no d'una enciclopèdia de 26 volums. Els autors deixen bastant clar en la seva introducció que no és cap tipus de "Bíblia". No és una anàlisi o programa complet, és una contribució al necessari debat - un bon punt de partida -. Perquè no quedi dubte de la seva rellevància avui dia, ha de ser dit que les idees bàsiques de "La Plataforma" estan encara preponderant en les idees del moviment anarquista internacionalment. Els anarquistes busquen canviar el món per a millor, i aquest pamflet ens porta en la direcció on podem trobar algunes de les eines necessàries per complir aquesta tasca.

Alan MacSimoin, 1989.

Introducció Històrica* NESTOR MAKHNO i PIOTR ARSHINOV al costat d'altres anarquistes russos i ucraïnesos a París, van publicar l'excel·lent Dielo Trouda bimensualment a partir de 1925. Consistia en una revista anarco-comunista teòrica de molt bona qualitat. Anys abans, quan tots dos van ser empresonats a la presó Butirky a Moscou, van tenir 6

la idea de publicar una revista d'aquest estil. Ara ho estaven posant en pràctica. Makhno va escriure un article gairebé en tots els números durant el curs de tres anys. El 1926 es va unir al grup IDA METT (autor de la denúncia als bolxevics anomenada "La Comuna Kronstadt"), qui recentment havia fugit de Rússia. Aquest any també va veure la publicació de la "Plataforma Organitzacional".

La publicació de la "Plataforma" va ser vista amb ferocitat i indignació per molts en el moviment internacional anarquista. El primer a atacar va ser l'anarquista rus Voline, ara també a França, i fundador amb Sebastian Faure de "Síntesi", que buscava justificar una barreja d'anarco-comunisme, anarco-sindicalisme i anarquisme individual. Al costat de Molly Steirner, Fleshin, i uns altres, va escriure una rèplica dient que "sostenir que l'anarquisme és només una teoria de classes és limitar-ho a un únic punt de vista".

Sense desanimar-se, el grup Dielo Trouda va fer el 5 de Febrer de 1927 una invitació a una 'conferència internacional', abans de la qual es realitzaria una reunió preliminar el 12 d'aquell mateix mes.

Estaven presents en aquesta reunió -a part del grup Dielo Troudaun delegat de la Joventut Anarquista Francesa (Odeon); un Búlgar, Pavel, com a individualitat; un delegat de l'agrupació anarquista polonesa, Ranko, i un altre polonès com a individualitat, alguns militants espanyols, entre els quals es trobaven Fernández, Carbo i Gibanel; un italià, Ugo Fedeli; un xinès, Chen; i un francès, Dauphlin-Meunier, tots com a individus. La primera reunió va ser realitzada a la petita cambra posterior d'un cafè parisenc. Es va crear una comissió provisional, composta per Makhno, Chen i Ranko. Una circular va ser enviada a tots els grups anarquistes el 22 de Febrer. Es va convocar a una conferència internacional que va tenir lloc el 20 d'Abril de 1927, en Hay-les-Roses -prop de París- al cinema Les Roses.

A més d'els qui van acudir a la primera reunió, hi havia un delegat italià que va recolzar la 'Plataforma', Bifolchi, i una altra delegació italiana de la publicació 'Pensiero i Volonta', Luigi Fabbri, Camillo Berneri, i Ugo Fedeli. Els francesos tenien dos delegats, un de Odeon, favorable a la 'Plataforma', i un altre amb Severin Ferandel.

Es va realitzar la següent proposta: 1. Reconèixer la lluita de classes com la faceta més important de la idea anarquista; 2. Reconèixer a l'Anarco-Comunisme com la base del moviment; 7

3. Reconèixer al sindicalisme com a principal mètode de lluita; 4. Reconèixer la necessitat d'una 'Unió General d'Anarquistes', basada en la unitat ideològica i tàctica, i la responsabilitat col·lectiva; 5. Reconèixer la necessitat d'un programa positiu per realitzar la revolució social.

Després d'una llarga discussió van ser agregades algunes modificacions a la proposta original. No obstant això, res es va poder aconseguir, doncs la policia va entrar al recinte, arrestant a tots els presents. Makhno es va arriscar a ser deportat, i només una campanya iniciada per anarquistes francesos ho va impedir. I la proposta de crear una 'Federació Internacional d'Anarco-Comunistes Revolucionaris' havia estat desbaratada, fins i tot alguns d'els qui van participar en la conferència van rebutjar donar-li alguna autoritat.

Altres atacs a la 'Plataforma' van venir de Fabbri, Berneri, de l'historiador anarquista Max Nettlau, seguits de Malatesta, el conegut anarquista italià. El grup Dielo Trouda va replicar amb 'Una Resposta als Confusionistes de l'Anarquisme', seguit d'un declaració d'Arshinov sobre la 'Plataforma' el 1929. Arshinov, decebut per la manera en què es va reaccionar a la idea de la 'Plataforma', va tornar a la URSS el 1933. Va ser acusat 'd'intentar el restaurament de l'Anarquisme a Rússia', sent executat el 1937, durant les purgues estalinistes.

La 'Plataforma' va fallar en establir-se a un nivell internacional, però va tenir efectes en alguns moviments: A França, la situació va ser marcada per una sèrie de divisions i fusions, els 'Plataformistes' de vegades van estar controlant el moviment anarquista, mentre en altres ocasions es van veure forçats a allunyar-se i formar les seves pròpies agrupacions. A Itàlia, els simpatitzants de la 'Plataforma' van crear una petita 'Unione Anarco Comunista Italiana', la qual va ensorrar-se ràpidament. A Bulgària, la discussió sobre formes d'organitzar-se va causar la reconstitució de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (F. A. C. B.) sobre una "plataforma concreta" "per a una organització anarquista específica, permanent i estructurada" "basada en els principis i tàctiques del comunisme llibertari". No obstant això, els 'Plataformistes' de línia dura es van negar a reconèixer la nova organització i la van denunciar en la seva publicació setmanal "Prouboujdane", abans que aquesta s'ensorrés poc temps després. De forma similar a Polònia, la Federació Anarquista de Polònia (AFP) va reconèixer que s'ha de 8

derrocar el capitalisme i l'estat a través de la lluita de classes i de la revolució social, creant una nova societat basada en consells de treballadors i camperols, i una organització construïda sobre la unitat teòrica, no obstant això negant la 'Plataforma' en considerar que tenia tendències autoritàries. A Espanya, va ocórrer, tal com Juan Gómez Casas indica en la seva 'Organització Anarquista - La Història de la F. A. I.': "L'anarquisme espanyol estava preocupat en com retenir i incrementar la influència que tenia fins que la Internacional va arribar a Espanya".

Els anarquistes espanyols no tenien en aquesta època que preocupar-se sobre sortir de l'aïllament, o de competir amb els bolxevics.

A Espanya, la influència bolxevic era encara petita. La 'Plataforma' difícilment va poder afectar al moviment espanyol. Quan es va crear la 'Federació Anarquista Ibèrica' el 1927, la 'Plataforma' no va poder ser discutida, tot i que estava a l'agenda, doncs no havien estat traduïdes les seves propostes. J. Manuel Molinas, Secretari a l'època dels Grups Anarquistes de parla hispana a França, va escriure més tard a Casas: "La plataforma d'Arshinov i altres anarquistes russos va tenir molt poca influència en el moviment a l'exili o dins del país... 'La Plataforma' va ser un intent de renovar, de donar més caràcter i capacitat al moviment anarquista a la llum de la Revolució Russa. Avui, després de tota la nostra experiència, em sembla que aquest esforç no va ser prou apreciat."

La Guerra Mundial va interrompre el desenvolupament de les organitzacions anarquistes, tot i que la controvèrsia sobre la 'Plataforma' va reaparèixer amb la fundació de la 'Federation Comuniste Libertaire' a França, i el 'Gruppi Anarchici di Azione Proletària' a Itàlia al començament dels '50. Tots dos van usar la 'Plataforma' com a punt de referència (va haver-hi també una petita 'Federació Comunista Llibertària' d'espanyols a l'exili.) Això va ser seguit a la fi dels '60 i començaments dels '70 per la fundació de grups tals com la 'Organisation of Revolutionay Anarchists' a Anglaterra i la 'Organisation Revolutionnaire Anarchiste' a França.

La 'Plataforma' continua sent una valuosa referència històrica pels anarquistes de lluita de classes, en buscar major efectivitat i una sortida a l'aïllament polític, a l'estancament i la confusió, buscant respostes als problemes que plantegen.

Nick Heath, 1989. *Textos traduïts al català a partir de la traducció al castellà feta per ÁlvaroLópez.

9

Plataforma organitzativa per una Unió General d’Anarquistes

Grup Dielo Truda

Traduït al català a partir de la revista Hombre y Sociedad, Xile.

10

INTRODUCCIÓ És molt significatiu que, malgrat la fortalesa i indiscutible caràcter positiu de les idees llibertàries, i malgrat la rectitud i integritat de les posicions anarquistes a enfrontar la Revolució Social, i finalment a l'heroisme i innombrables sacrificis dels anarquistes en la lluita pel comunisme llibertari, el moviment anarquista malgrat tot roman feble, i ha aparegut, amb molta freqüència, en la història de les lluites de classes com un petit esdeveniment, un episodi, i no un factor important.

Aquesta contradicció entre el positiu i la innegable substància de les idees llibertàries, i l'estat miserable en el qual el moviment anarquista vegeta, té la seva explicació en un nombre de causes, de les quals la més important, la principal, és l'absència de principis i pràctiques organitzatives en el moviment anarquista.

En tots els països, l'anarquisme està representat per una sèrie d'organitzacions locals que advoquen teories i pràctiques contradictòries, sense tenir perspectives de futur, ni una constància en el treball militant, i habitualment desapareixent, deixant difícilment la més mínima petjada després de si.

Pres com un tot, tal estat de l'anarquisme revolucionari només pot ser descrit com a "desorganització crònica".

Com la febre groga, aquesta malaltia de desorganització es va introduir en l'organisme del moviment anarquista i l'ha sacsejat dotzenes d'anys.

Està, malgrat tot, més enllà de tot dubte que aquesta desorganització es deriva d'algun defecte en la teoria: notablement, d'una falsa interpretació del principi d'individualitat en l'anarquisme; confonent-se aquesta teoria molt freqüentment amb l'absència de tota responsabilitat. Els amants de l'afirmació del "ego", només amb una visió al plaer personal, obstinadament s'aferren a l'estat caòtic del moviment anarquista, i es refereixen en la seva defensa als immutables principis de l'anarquisme i als seus professors.

Però aquests immutables principis i els seus professors ens han mostrat exactament l'oposat. La dispersió i l'atomisme són desastrosos; una unió forta és senyal de vida i desenvolupament. Aquesta llei de la lluita social s'aplica tant a les classes com a les organitzacions.

L'anarquisme no és una bella utopia; ni una idea filosòfica abstracta, és un moviment social de les masses laborioses. Per aquesta 11

raó ha d'agrupar les seves forces en una organització, constantment agitant, com ho demanda la realitat i l'estratègia de la lluita de classes.

"Estem persuadits", diu Kropotkin, "que la formació d'una organització anarquista a Rússia lluny de ser perjudicial per a la tasca revolucionària comuna, és desitjable i útil en el més alt grau."

(Prefaci a "la Comuna de París" de Bakunin, edició de 1892).

Tampoc Bakunin mateix es va oposar mai al concepte d'una organització anarquista general. Per contra, les seves aspiracions pel que concerneix a les organitzacions, tant com la seva activitat en la Primera Internacional, ens donen tot el dret a veure en ell a un partisà actiu d'una organització tal. En general, pràcticament tots el militants anarquistes actius van lluitar en contra de l'activitat dispersa, i van desitjar un moviment anarquista cohesionat per la unitat de finalitats i mitjans.

Va ser durant la Revolució Russa de 1917 que la necessitat d'una organització general va ser sentida més profundament i més urgentment. Va ser durant aquesta revolució que el moviment llibertari va mostrar el més alt grau de seccionalisme i confusió. L'absència d'una organització general, va portar a molts militants anarquistes actius a les files bolxevics. Aquesta absència és també la causa que molts altres militants avui dia romanguin passius, impedint l'ús de la seva força, que és freqüentment considerable.

Tenim una necessitat immensa d'una organització la qual, havent reunit a la majoria dels participants del moviment anarquista estableixi en aquest una línia general, tàctica i política la qual serveixi com a guia per a tot el moviment. És temps que l'anarquisme abandoni la claveguera de la desorganització, de posar fi a les eternes vacil·lacions davant les més importants qüestions tàctiques i teòriques, d'avançar amb resolució cap a una finalitat clarament reconeguda, i d'operar en una pràctica organitzada i col·lectiva.

No és suficient, en qualsevol cas, l'establir la necessitat vital de tal organització: és a més, necessari establir el mètode de la seva creació.

Rebutgem com inepta, pràctica i teòricament, la idea de crear una organització amb la recepta de la "síntesi", això és, amb reunir 12

els representants de diferents tendències de l'anarquisme. Tal organització, havent incorporat elements heterogenis teòrica i pràcticament, només seria una fusió mecànica d'individualitats cadascuna tenint una diferent concepció de totes les qüestions respecte al moviment anarquista, una fusió la qual portaria inevitablement a la desintegració en el moment de la trobada amb la realitat.

El mètode anarcosindicalista no resol el problema de l'organització anarquista, ja que no li dóna prioritat a aquest problema, interessant-se solament a penetrar i guanyar forces en el proletariat industrial.

En qualsevol cas, gran cosa no pot ser aconseguida en aquesta àrea, ni tan sols guanyar una base, tret que hi hagi una organització general d'anarquistes.

L'únic mètode que porta a la solució del problema de l'organització general és, des de la nostra perspectiva, el reunir als militants anarquistes actius en una base de posicions precises: teòrica, tàctica i organitzativa, ex., la base més o menys perfecta d'un programa homogeni.

L'elaboració de tal programa és una de les principals tasques imposades als anarquistes per les lluites socials dels anys recents. És aquesta tasca a la qual el grup d'anarquistes russos a l'exili dediquen una important part dels seus esforços.

La "Plataforma Organitzativa" a continuació publicada, representa els lineaments, l'esquelet de tal programa. Ha de servir com a primer pas cap a la congregació de les forces llibertàries en una única, activa col·lectivitat revolucionària capaç de presentar lluita: la Unió General d'Anarquistes.

Estem segurs que existeixen omissions en la present plataforma.

Té omissions, com les té tot pas nou, pràctic, d'alguna importància. És possible que certes qüestions importants s'hagin omès, o que unes altres siguin tractades de forma inadequada, o fins hi tot que unes altres siguin massa detallades o repetitives. Tot això és possible, no obstant això, no és de vital importància. L'important és assentar les bases d'una organització general, i és aquesta finalitat la qual s'aconsegueix, fins a un punt necessari, amb la present plataforma. És assumpte de la col·lectivitat tota, de la Unió General d'Anarquistes, l'expandir-la, el posteriorment donar-li major profunditat, el fer d'aquesta una plataforma definitiva per a tot el moviment anarquista.

13

En un altre sentit, no hi tenim dubtes. Preveiem que molts representants de l'egocèntric individualisme, així com de l'anarquisme caòtic, ens atacaran, amb escuma a la boca, i ens acusaran de trencar els principis anarquistes. No obstant això, sabem que els elements individualistes i caòtics entenen pel nom de "principis anarquistes" la indiferència política, negligència i absència de tota responsabilitat, la qual cosa ha causat al nostre moviment divisions gairebé irremeiables, i en contra del que estem lluitant amb tota la nostra energia i passió. És per això per la qual cosa podem ignorar tranquil·lament els atacs d'aquest sector.

Basem la nostra esperança en altres militants: en aquells que romanen fidels a l'anarquisme, havent experimentat i sofert la tragèdia del moviment anarquista, i busquen dolguts una solució.

Més encara, tenim grans esperances en els joves anarquistes els qui, nascuts a l'alè de la Revolució Russa, i situats des d'un començament davant els problemes constructius, certament demandaran la realització de principis positius i organitzatius en l'anarquisme.

Convidem a totes les organitzacions anarquistes russes disperses a diversos països del món, així com als militants anarquistes aïllats, a unir-se sobre la base d'una plataforma organitzativa comuna.

Què aquesta plataforma serveixi com a columna vertebral revolucionària, com a punt de trobada a tots els militants del moviment anarquista rus! Què sigui base de la Unió General d'Anarquistes!

Visqui la Revolució Social dels obrers del món!

Grup Dielo Trouda París, 20-06-1926

14

SECCIÓ GENERAL 1.- LLUITA DE CLASSES, EL SEU PAPER I SIGNIFICAT No hi ha una única Humanitat.

Hi ha una Humanitat dividida en classes Esclaus i Amos Com totes les que l'han precedit, la societat capitalista burgesa dels nostres dies no representa una "única Humanitat". Està dividida en dos camps ben distints, diferenciats socialment per la seva situació i funcions, el proletariat (en el més ampli sentit de la paraula) i la burgesia.

La massa del proletariat és, i ha estat per segles, qui porta la càrrega del més pesat i dolorós treball, el qual produeix fruits que no van a parar a les seves mans, sinó que van a l'altra classe, els privilegiats que posseeixen la propietat, l'autoritat, i els productes de la cultura (ciència, educació, art): la burgesia. L'esclavitud social i l'explotació de les masses treballadores, formen la base sobre la qual la societat moderna s'erigeix, sense la qual aquesta societat no podria existir.

Això va generar la lluita de classes, prenent de vegades un caràcter obert i violent, i altres vegades, un aspecte de progrés lent i intangible, que reflecteix necessitats, urgències i el concepte de justícia en els obrers. En el domini social tota la història humana representa una cadena ininterrompuda de lluites de les masses laborioses pels seus drets, llibertat i per una millor vida. En la història de la societat humana aquesta lluita de classes ha estat sempre el factor primari que va determinar la forma i estructura d'aquestes societats [1].

El règim social i polític de tots els Estats és per sobre de tot el producte de la lluita de classes. L'estructura fonamental de tota societat ens mostra l'estat al qual ha arribat i en el que es troba en la lluita de classes. El més mínim canvi en el curs de la lluita de classes, en la posició relativa de les forces en la lluita de classes, produeix modificacions contínues en el teixit i estructura social.

Tal és l'abast i significat universal, general de la lluita de classes en la vida de les societats de classes.

Al mateix temps, el sistema d'aquestes societats manté, deliberadament, a les masses obreres en un estat d'ignorància i d'estancament mental; prevé per la força, la seva pujança moral i 15

intel·lectual, a fi de poder esprémer-los millor.

El progrés de la societat moderna: l'evolució tècnica del Capital i el perfeccionament del seu sistema polític, fortifiquen el poder de la classe dominant, i fa de la lluita en contra d'ella més i més difícil, de tal manera posposant el moment decisiu de l'emancipació del treball. L'anàlisi de la societat moderna ens porta a la conclusió que l'única manera de transformar la societat capitalista en una societat de treballadors lliures és la via de la Revolució Social violenta.

[1]Realment, el factor primari en l'estructura de les societats, és el desenvolupament de les forces productives i dels mitjans de producció. Ara, com les societats occidentals, des de fa un bon parell de milers d'anys, es troben travessades pel conflicte de classes, l'antagonisme entre aquestes, que pot generar violentes revoltes, revolucions o forta repressió, ha anat creant Estats militaristes, sistemes de coerció ideològics (Estats teocràtics, per exemple), o bé, quan les forces revolucionàries han aconseguit imposar-se, han reestructurat completament les relacions socials en general. Ara bé, sempre aquests processos es troben intervinguts pels processos objectius que ocorren a nivell de l'organització social de les forces productives (N. del T.) 2.- LA NECESSITAT D'UNA REVOLUCIÓ SOCIAL VIOLENTA El principi de l'esclavitud i de l'explotació de les masses per la violència, constitueix la base de la societat moderna. Totes les manifestacions de la seva existència: economia, política, relacions socials, descansen sobre la violència de classe, els òrgans dels quals se serveix són: Autoritat, la policia, l'exèrcit, els jutjats. Tot en aquesta societat: cada tasca presa per separat, com tot el sistema de l'Estat, no són sinó un baluard del capitalisme, des d'on mantenen constantment vigilats als treballadors, on sempre tenen prestes a les forces destinades a reprimir tots els moviments obrers que amenacin les bases, o fins i tot, la tranquil·litat d'aquesta societat.

Al mateix temps, aquest sistema social deliberadament manté a les masses laborioses en un estat d'ignorància i d'estancament mental; prevé per la força l'augment del seu nivell moral i intel·lectual [2], a fi de poder explotar-los més fàcilment.

El progrés de la societat moderna: l'evolució del Capital i el perfeccionament del seu sistema polític, enforteix el poder de la classe dominant, i fa la lluita en contra d'ells més difícil, de tal manera, posposant el moment decisiu de l'emancipació del Treball [3].

16

L'anàlisi de la societat moderna ens porta a la conclusió que l'única via per transformar la societat capitalista en una societat de treballadors lliures, és la via de la Revolució Social violenta.

[2] Valgui com a exemple d'això, avui dia, les telesèries. (N. del T.) [3] El capitalisme, en estar esgotat, fa que tota nova innovació tècnica o política, tingui per única fi produir una major alienació als treballadors i poder tenir un major control sobre el poble (la bomba atòmica, les càmeres de vigilància, etc.). No obstant això, el capitalisme conté la seva negació (la burgesia va produir al proletariat), i cada avançament d'aquests, alhora, complica encara més la seva situació: el desenvolupament de les relacions soci-econòmiques imperialistes, va produir la globalització, la qual lliura un major poder a les elits internacionals, però alhora, globalitza les crisis capitalistes, amb el que assumeix més vigència que mai el internacionalisme proletari. Així també, la bomba atòmica, com a mitjà de destrucció massiva, els ha produït un repudi generalitzat intern, molt més enèrgic que a qualsevol invasió tradicional, alhora que ha posat en qüestió la seva pròpia existència.

Tot això ens indica que, si bé van generant mecanismes de contenció per al descontentament, l'única cosa que aconsegueixen és anar acumulant més aigua després de la represa, la qual s'expressa en la decadència absoluta d'aquesta societat (moral, política, econòmica, etc.) que accelera la seva descomposició. (N. del T.) 3.- ANARQUISME I COMUNISME LLIBERTARI La lluita de classes creada per l'esclavitud dels treballadors i la seva aspiració a la llibertat va donar naixement, en l'opressió, a la idea de l'Anarquisme: la idea de la negació total d'un sistema social basat en els principis de l'Estat i de les classes, i el seu reemplaçament per una societat lliure i no estatista de treballadors en autogovern.

Llavors, l'Anarquisme no deriva de les reflexions abstractes d'algun intel·lectual o filòsof, sinó de la lluita directa dels treballadors en contra del capitalisme, de les necessitats i urgències dels treballadors, de la seva aspiració a la igualtat i la llibertat, aspiracions que es tornen particularment vives en els períodes de major heroisme en la vida i lluita de les masses obreres.

Els principals pensadors anarquistes, Bakunin, Kropotkin, entre altres, no van inventar la idea de l'anarquisme, però havent-la descobert en les masses, simplement van ajudar amb la força del seu pensament i el seu coneixement a especificar-la i divulgar-la.

17

L'Anarquisme no és el resultat d'esforços personals, ni objecte d'investigacions individuals.

De manera similar, l'Anarquisme no és producte d'aspiracions humanitàries. No existeix una única Humanitat. Qualsevol intent de fer de l'Anarquisme atribut de tota la Humanitat d'avui dia, l'atribuirli un caràcter humanitari general, seria una mentida històrica i social, que inevitablement portaria a la justificació del status quo i d'una nova explotació.

L'Anarquisme és humanitari en general només en el sentit en què les idees de les masses tendeixen a millorar les vides de tots els homes, i que el destí de la Humanitat d'avui i de demà, és inseparable del dels treballadors explotats. Si les masses laborioses són victorioses, tota la Humanitat renaixerà; si no, la violència, l'explotació, l'esclavitud i l'opressió regnaran com sempre al món.

El naixement, l'expansió i la realització de les idees anarquistes tenen les seves arrels en la vida i en la lluita de les masses treballadores i està inseparablement lligada al seu destí.

L'Anarquisme pretén la transformació de la societat capitalista burgesa present, en una societat que asseguri als treballadors el producte del seu treball, la seva llibertat, independència, i la igualtat política i social. Aquesta altra societat, serà en el comunisme llibertari, en el qual la solidaritat social i la individualitat lliure trobin la seva expressió plena, i en el qual aquestes dues idees es desenvolupin en perfecta harmonia.

El comunisme llibertari sosté que l'únic creador del valor social és el treball, sigui físic o intel·lectual, i conseqüentment, només el treball té el dret a administrar la vida en els plànols social i econòmic.

A causa d'això, ni defensa ni permet, en cap mesura, l'existència de classes no treballadores.

Mentre tals classes coexisteixin amb el comunisme llibertari, l'últim no reconeixerà cap deure envers elles. Això cessarà, quan les classes no treballadores decideixin el tornar-se productives i desitgin viure en una societat comunista amb els mateixos drets que la resta, després, llavors, tindran la mateixa posició que la resta, la de membres lliures de la societat, a saber, gaudint dels mateixos deures i drets que tots els altres membres productius.

El comunisme llibertari vol acabar amb tota explotació i violència, sigui aquesta contra individus o contra les masses del poble. Per a aquesta finalitat, establirà les bases socials i econòmiques que uneixi a tots els components de la comunitat, assegurant-li a cada 18

individu un lloc igual entre els seus semblants, i permetent a cadascú el màxim de benestar. Aquesta base és la propietat comuna de tots els mitjans i els instruments de la producció (indústria, transport, terra, matèries primeres, etc.) i la construcció d'una organització econòmica sobre els principis de la igualtat i de l'autogestió per la classe obrera.

En els límits d'aquesta autogestió (o bé, autogovern. Ed.) de la societat de treballadors, el comunisme llibertari estableix el principi de la igualtat de valor i drets de cada individu (no d'una "individualitat en general", no d'una "individualitat mística", ni d'una concepció d'individualitat, sinó que de cada individu real, vivent). És des d'aquest principi de la igualtat, així com del principi que el valor del treball d'un individu no pot ser benvolgut o mesurat, que el principi econòmic, jurídic i social fonamental del comunisme llibertari estableix: "De cadascú segons les seves capacitats, a cadascú conforme a les seves necessitats".

4.- LA NEGACIÓ DE LA DEMOCRÀCIA La democràcia és una de les formes de la societat burgesa capitalista.

La base de la democràcia és el manteniment de les dues classes antagòniques de la societat moderna: la classe treballadora i la classe capitalista, així com la seva col·laboració sobre la base de la propietat privada capitalista. L'expressió d'aquesta col·laboració és el parlament i el govern representatiu nacional.

Formalment, la democràcia proclama la llibertat de paraula, de premsa, d'associació, i la igualtat davant la llei.

En realitat, totes aquestes llibertats són d'un caràcter molt relatiu: són tolerades només en la mesura en què no posin en qüestió els interessos de la classe dominant: la burgesia.

La democràcia preserva intacte el principi de la propietat privada capitalista. De tal forma (la democràcia) dóna a la burgesia el dret a controlar per complet l'economia del país, tota la premsa, l'educació, la ciència, les arts- el que fa, de fet, a la burgesia la mestressa i senyora absoluta de tot el país. Tenint el monopoli en l'esfera de la vida econòmica, els burgesos també poden establir el seu poder il·limitat en l'esfera política. En efecte, el parlament i el govern representatiu en la democràcia no són més que els òrgans executius de la burgesia.

19

Conseqüentment, la democràcia no és més que un dels aspectes de la dictadura burgesa, difuminada darrera fórmules enganyoses de llibertats polítiques i de garanties democràtiques fictícies.

5.- LA NEGACIÓ DE L'ESTAT I DE L'AUTORITAT Les ideologies de la Burgesia, defineixen a l'Estat com l'òrgan que regula les complexes relacions polítiques, civils i socials entre els homes en la societat moderna, protegint l'ordre i les lleis d'aquesta. Els anarquistes estem en perfecte acord amb aquesta definició, però la completem afirmant que la base d'aquest ordre i d'aquestes lleis és l'esclavitud de la vasta majoria del poble per part d'una insignificant minoria, i que és precisament a tal propòsit al qual serveix l'Estat.

L'Estat és, simultàniament, la violència organitzada de la burgesia en contra dels treballadors, així com el sistema dels seus òrgans executius.

Els socialistes d'esquerra, i en particular els bolxevics, també consideren a l'Estat burgès i a l'Autoritat (així, amb majúscules, Ed.), com a servidors del Capital. Però sostenen que l'Autoritat i l'Estat poden convertir-se, en mans dels partits socialistes, un arma poderosa en la lluita per l'emancipació del proletariat. Per aquesta raó, aquests partits advoquen per una autoritat socialista i un Estat proletari. Alguns volen conquerir el poder per mitjans pacífics, parlamentaris (els social demòcrates), i uns altres, per mitjans revolucionaris (els bolxevics, els socialistes revolucionaris d'esquerra).

L'Anarquisme els considera a tots dos com fonamentalment errats, desastrosos en l'activitat de l'emancipació del treball.

L'Autoritat és sempre depenent de l'esclavitud i de l'explotació de les masses del poble. Neix d'aquesta explotació o és creada en l'interès d'aquesta explotació. L'Autoritat sense violència i sense explotació perd tota raó de ser.

L'Estat i l'Autoritat lleven de les masses tota iniciativa, maten l'esperit de la creació i de l'activitat lliure, els conrea la psicologia servil de la submissió, de l'expectació, l'esperança d'ascendir per l'escala social, de la cega confiança en els seus líders, de la il·lusió de compartir la seva autoritat.

Per tal raó, l'emancipació del treball només és possible per la lluita revolucionària directa de les vastes masses obreres, i de les 20

seves organitzacions de classe en contra del sistema capitalista.

La conquesta del poder pels partits social demòcrates, per vies pacífiques, sota les condicions del present ordre, no avançaran ni un únic pas en la tasca de l'emancipació del treball, per la simple raó que el poder real, per conseqüència, l'autoritat real, romandran amb la burgesia, que controla tota l'economia i la política del país.

El rol de l'Autoritat socialista, en aquest cas, es redueix al cas de reformes: al millorament del mateix règim (Ex: Ramsay MacDonald, els partits social demòcrates d'Alemanya, Suècia, Bèlgica, que han guanyat el poder en la societat capitalista).

Més encara, guanyant el poder per vies de la insurrecció social i organitzant un mal anomenat "Estat proletari", no se serveix a la causa de l'autèntica emancipació del treball. L'Estat, immediatament i suposadament construït per a la defensa de la Revolució, invariablement acaba distorsionat per les necessitats i característiques peculiars pròpies, convertint-se en meta, produint castes específiques, privilegiades, i conseqüentment, restablint les bases de l'Autoritat i de l'Estat capitalistes; l'esclavitud i l'explotació usuals de les masses per la violència (Ex: l'Estat "obrer i camperol" dels bolxevics).

6.- EL ROL DE LES MASSES I EL ROL DELS ANARQUISTES EN LA LLUITA SOCIAL I EN LA REVOLUCIÓ SOCIAL Les forces principals de la Revolució Social són la classe treballadora urbana, les masses camperoles i una secció dels treballadors intel·lectuals.

Notin: mentre són una classe explotada i oprimida, en el mateix sentit que el proletariat urbà i rural, els treballadors intel·lectuals romanen relativament desunits en comparació als treballadors i els camperols, gràcies als privilegis econòmics concedits per la burgesia a certs dels seus elements.. Això és per què, durant els primers dies de la Revolució Social, només els estrats menys acomodats de la “intelligentia”, prenen part activa en aquesta.

La concepció anarquista del rol de les masses en la Revolució Social i la construcció del socialisme, difereix de forma típica de la dels partits estatalistas. Mentre el bolxevisme i les seves tendències relacionades, consideren que les masses posseeixen només instints revolucionaris destructius, sent incapaços de l'activitat creativa i constructiva- raó principal per la qual aquestes activitats han de ser 21

concentrades en mans dels homes que conformen l'Estat i el Comitè Central del Partit- els anarquistes, per contra, creuen que les masses laborioses tenen possibilitats creatives i constructives inherents les quals són enormes, i els anarquistes aspiren a suprimir els obstacles que impedeixen la manifestació d'aquestes possibilitats.

Els anarquistes consideren a l'Estat com el principal obstacle, usurpant els drets de les masses i llevant-los totes les funcions de la vida econòmica i social. L'Estat ha de morir, no "algun dia" en la societat del futur, sinó immediatament. Ha de ser destruït pels treballadors en el primer dia de la seva victòria, i no ha de ser reconstituït de cap manera. Ha de ser reemplaçat per un sistema d'organitzacions obreres per a la producció i consum de caràcter federalista, unides federadament i auto administrades. Aquest sistema exclou tota organització autoritària, sigui la dictadura del partit, o la que sigui.

La Revolució Russa de 1917 va desplegar precisament aquesta orientació en el procés de l'emancipació social, en crear un sistema de soviets (consells) obrers i camperols, i comitès de fàbrica. Va ser un trist error el no haver liquidat, en un moment oportú, l'organització del poder estatal: inicialment, del govern provisori, i subseqüentment del poder bolxevic. Els bolxevics, aprofitant la confiança dels obrers i els camperols, van reorganitzar a l'Estat burgès concorde a les circumstàncies del moment, i conseqüentment van matar l'activitat creativa de les masses, en recolzar i mantenir l'Estat: asfixiant el règim lliure dels soviets i dels comitès de fàbrica, que representaven el primer pas cap a la construcció d'una societat socialista sense Estat.

L'acció dels anarquistes pot ser dividida en períodes, en un abans de la Revolució, i en un durant la Revolució. En tots dos, els anarquistes només poden complir el seu rol com una força organitzada, si tenen una concepció clara dels objectius de la seva lluita i les vies que els encaminin en la realització d'aquests objectius.

La tasca fonamental de la Unió General d'Anarquistes en el període pre-revolucionari, ha de ser la preparació dels treballadors i camperols per a la Revolució Social.

Al negar la democràcia formal (burgesa), l'Autoritat i l'Estat, al proclamar la completa emancipació del treball, els anarquistes emfatitzen al màxim els rigorosos principis de la lluita de classes. Alerta i desenvolupa en les masses la consciència de classe i la intransigència revolucionària de la classe. És precisament cap a la intransigència de classe, anti-democra22

tisme (en un sentit burgès, Ed.) i l'anti-estatalisme del comunisme llibertari, en el sentit en què l'educació llibertària de les masses ha de dirigir-se, però l'educació per si sola no és suficient. El que és necessari, és una certa organització anarquista de masses. Per realitzar això, és necessari treballar en dues direccions: d'una banda, el treballar cap a la selecció i agrupament dels treballadors revolucionaris i de les forces camperoles en una base comunista llibertària (una organització comunista llibertària específica); d'altra banda, cap al reagrupament dels treballadors i camperols revolucionaris sobre una base econòmica de producció i consum (els treballadors i camperols organitzats entorn de la producció; cooperatives de treballadors i camperols lliures). La classe obrera i camperola, organitzada sobre la base de la producció i el consum, penetrades per les posicions anarquistes revolucionàries, seran el primer punt fort de la Revolució Social.

Mentre aquestes organitzacions estiguin més conscients i organitzades de forma revolucionària, com en el present, més manifestaran la seva voluntat intransigent, creativa, llibertària, al moment de la Revolució.

Com ocorre en la classe obrera russa: resulta clar que, després de vuit anys de dictadura bolxevic, que encadena la natural necessitat de les masses per l'activitat lliure, la veritable naturalesa de tot Poder es demostra millor que mai; aquesta classe amaga en si, enormes possibilitats de formar un moviment de masses anarquista.

Els militants anarquistes organitzats han d'anar amb tota la força de que disposin, immediatament, a la trobada d'aquestes necessitats i possibilitats, amb la idea de que aquestes no degenerin en reformisme (menchevisme).

Amb igual urgència, els anarquistes han d'avocar-se de ple a l'organització de la pagesia empobrida, aixafats pel Poder estatal, que busquen una sortida i que contenen un enorme potencial revolucionari.

El rol dels anarquistes en el període revolucionari no pot ser restringit solament a la propagació de claus sobre el pensament revolucionari.

La vida no és només una arena per a la propagació de tal o qual concepció, sinó que també, en igual mesura, com arena per a la lluita, l'estratègia i les aspiracions d'aquests conceptes en el maneig de la vida econòmica i social.

Més que qualsevol altre concepte, l'anarquisme ha de ser el con23

cepte guia de la revolució, perquè és només a la base teòrica de l'anarquisme que la Revolució Social pot triomfar en l'emancipació completa del treball.

La posició de guia de les idees anarquistes en la revolució, suggereix una orientació dels esdeveniments després de la teoria anarquista. De totes maneres, aquesta força conductora teòrica, no pot confondre's amb el lideratge polític dels partits estatalistes que condueixen finalment al Poder d'Estat.

L'anarquisme no aspira ni al poder polític ni a la dictadura. La seva principal aspiració és ajudar a les masses a prendre l'autèntica via cap a la Revolució Social i a la construcció del socialisme. Però no és suficient el que les masses prenguin el camí de la Revolució Social. És, també necessari, el mantenir aquesta orientació de la Revolució i dels seus objectius: la supressió de la societat capitalista en nom dels treballadors lliures. Com ens ha mostrat l'experiència de la Revolució Russa de 1917, aquesta última tasca està lluny de ser fàcil, sobretot pels nombrosos partits que tracten d'orientar el moviment en un sentit oposat a la Revolució Social.

Malgrat que les masses s'expressen profundament en els moviments socials en termes de les tendències i principis llibertaris, aquestes tendències i principis, romanen dispersos, descoordinats, i conseqüentment, no porten a l'organització del poder conductor de les idees llibertàries, el qual és necessari per preservar l'orientació anarquista i els objectius de la Revolució Social. Aquesta força conductora teòrica, només pot ser expressada per una col·lectivitat especialment creada per les masses per a aquest propòsit. Els elements anarquistes organitzats constitueixen exactament aquesta col·lectivitat.

Els deures pràctics i teòrics d'aquesta col·lectivitat, són considerables a l'hora de la revolució.

Ha de manifestar la seva iniciativa i desplegar una total participació en tots els dominis de la Revolució Social: en l'orientació i caràcter general de la Revolució; en la guerra civil i en la defensa de la revolució; en la tasques positives de la revolució, en la nova producció, consum, la qüestió agrària, etc.

En totes aquestes qüestions, i en moltes altres, les masses demanden una clara i precisa resposta per part dels anarquistes. I des del moment en què els anarquistes declaren una concepció de la revolució i de l'estructura de la societat, estan obligats a donar a aquestes qüestions una clara resposta, per relacionar la solució d'a24

quests problemes amb la concepció general del comunisme llibertari, i per abocar totes les seves forces per a la realització d'aquest.

Només en aquest sentit la Unió General d'Anarquistes i el moviment anarquista al complet asseguren la seva funció com a força conductora teòrica de la Revolució Social.

7.- EL PERÍODE DE TRANSICIÓ Per l'expressió "període de transició" els partits socialistes entenen una fase definida en la vida de la gent, en la qual els trets característics són: una ruptura amb el vell ordre de coses i la instal·lació d'un nou sistema econòmic i social: un sistema que, en tot cas, no representa la completa emancipació dels treballadors.

En aquest sentit, tots els programes mínims dels partits polítics socialistes, per exemple, els programes democràtics dels socialistes oportunistes, o el programa comunista de la "dictadura del proletariat", són programes del període de transició.

La principal característica d'aquests, és que veuen com a impossibles, de moment, la realització completa dels ideals dels obrers: la seva independència, la seva llibertat i la seva igualtat - i conseqüentment, mantenen una sèrie d'institucions del sistema capitalista: el principi de la compulsió estatalista, propietat privada dels mitjans i instruments de la producció, la burocràcia, i altres més, d'acord als objectius de cada programa particular d'algun partit.

En principi, els anarquistes han estat sempre enemics de tals programes, considerant que la construcció de sistemes transitoris que mantinguin els principis de l'explotació i de la coacció de les masses porten, necessàriament, a l'augment de l'esclavitud.

En lloc d'establir programes polítics mínims, els anarquistes han defensat sempre la idea d'una Revolució Social immediata, que privi a la classe capitalista dels seus privilegis econòmics i socials, i que dipositi en mans dels treballadors els mitjans i instruments de producció i totes les funcions de la vida econòmica i social.

Fins ara, han estat els anarquistes els qui han sostingut aquesta posició.

La idea del període de transició, segons el qual la Revolució no ha de portar al comunisme, sinó a un sistema que retingui elements del vell règim, és antisocial en essència. Amenaça amb resultar en un reforç i desenvolupament d'aquests elements a les seves dimensions prèvies, i a fer córrer els esdeveniments a la inversa.

25

Un exemple flagrant d'això, és el règim anomenat "dictadura del proletariat", establert pels bolxevics a Rússia.

Segons ells, aquest hagués de ser un pas transitori cap al comunisme total. En la realitat, aquest règim ha resultat ser una restauració de la societat classista, en la base de la qual es troben, com abans, els obrers i els camperols.

El centre de gravetat en la construcció de la societat comunista no consisteix en la possibilitat d'assegurar a cada individu una il·limitada llibertat per satisfer les seves necessitats des del primer dia de la revolució (llibertat aquesta aquí presa en el sentit burgès del terme, que vol dir més aviat el llibertinatge individual per fer i desfer sense consideració cap la resta, i fins i tot, oprimint-los i explotantlos; recordem que per als anarquistes la llibertat no és un fenomen individual, sinó col·lectiu, social, definit com una situació de coses que garanteixi el desenvolupament òptim de la meva Humanitat en una societat donada. Per tant, afirmem com Bakunin "La llibertat dun altre no és un límit per a la meva pròpia, sinó que la perllonga fins a l'infinit". Ed.); però consisteix en la conquesta de la base social d'aquesta societat, i estableix el principi de les relacions igualitàries entre individus. Com a qüestió d'abundància, les majors o menors avantatges, no estan donades al nivell de principis, sinó de problema tècnic.

El principi fonamental des del qual la nova societat s'erigirà i sobre el qual descansarà, i el qual no ha de ser restringit de cap manera, és la igualtat de relacions, de la llibertat i independència dels treballadors. Aquest principi representa la demanda fonamental de les masses, pel qual brolla la Revolució Social.

Ja sigui que la Revolució Social acabi en la derrota dels treballadors, cas en el qual hem de preparar-nos novament per a la lluita, per a una nova ofensiva en contra del sistema capitalista; o sigui que porti a la victòria dels treballadors, i en tal cas, havent capturat els mitjans que permeten l'autogestió: la terra, la producció i les funcions socials, els treballadors començaran la construcció d'una societat lliure.

Això caracteritza l'inici de la construcció d'una societat comunista la qual, una vegada començada, segueix el curs del seu desenvolupament sense interrupcions, enfortint-se i perfeccionant-se contínuament.

En aquest sentit, la presa de les funcions productives i socials pels treballadors, traçaran la línia de demarcació exacta entre l'era 26

estatalista i no-estatalista.

Si desitja ser portaveu de les masses en lluita, la bandera de tota una era de Revolució Social, l'anarquisme no ha d'assimilar al seu programa rastres del vell ordre, les tendències oportunistes de sistemes de transició i períodes, ni ocultar els seus principis fonamentals, sinó per contra, aplicar-los i desenvolupar-los fins al màxim.

8.- ANARQUISME I SINDICALISME Considerem la tendència a oposar al comunisme llibertari el sindicalisme i viceversa, com a artificial, i exempta de tot fonament i significat. Les idees de l'Anarquisme i del Sindicalisme, pertanyen a dos plànols diferents. Considerant al comunisme, és a dir, una societat de treballadors lliures, és la meta de la lluita anarquista - el sindicalisme, això és el moviment dels treballadors revolucionaris en les seves ocupacions, és només una de les formes de la lluita de classes revolucionàries. En unir als obrers sobre la base de la producció, el sindicalisme revolucionari, com tots els grups basats en l'ofici, no té una teoria determinant, ni una concepció de món que contesti totes les complicades qüestions polítiques i socials de la realitat contemporània. Sempre reflecteix les ideologies de diversos grups polítics, notablement d'aquells que treballen més intensament aquesta àrea.

La nostra actitud cap al sindicalisme revolucionari deriva del que s'ha dit. Sense tractar aquí de resoldre per endavant la qüestió del rol dels sindicats revolucionaris després de la revolució, si seran els organitzadors de la nova producció, o si deixaran aquest rol als soviets (consells) obrers o als comitès de fàbriques- pensem que els anarquistes prenen part del sindicalisme revolucionari com una més de les formes del moviment revolucionari de treballadors.

En tot cas, la qüestió plantejada avui dia no és si els anarquistes han o no de participar en el sindicalisme revolucionari, sinó que com i per a quina fi és que prenen part en ell.

Considerem al període plantejat fins avui en dia (Ed. 1928), en el qual els anarquistes entraven en el moviment sindical com a individus i propagandistes, com un període de relacions artesanals cap a un moviment de treballadors professionals.

L'Anarcosindicalisme, tractant d'inserir forçosament les idees llibertàries en l'ala esquerrana del moviment sindicalista revolucionari com una forma de crear sindicats a l'estil anarquista, representa un 27

pas endavant, però, com a tal, no passa del mètode empíric, ja que l'anarcosindicalisme no entrellaça necessàriament l'"anarquització" del moviment sindicalista amb el dels anarquistes organitzats per fora d'aquest. Perquè és només sobre aquesta base, amb tal enllaç, que el sindicalisme revolucionari pot ser "anarquitzat" i previngut de caure en l'oportunisme i en el reformisme.

Entenent al sindicalisme només com un cos professional d'obrers sense una teoria política i social coherent, i conseqüentment, sent incapaç de resoldre la qüestió social per si mateix, considerem que les tasques dels anarquistes en les files d'aquest moviment consisteixen en el desenvolupament de les teories llibertàries, i d'inclinarla en una direcció llibertària, a fi de transformar-lo en un arma activa en la Revolució Social. És necessari recordar que si el sindicalisme no troba en la teoria anarquista un suport en el moment oportú, es convertirà, ens agradi o no, a la ideologia d'algun partit polític-estatalista.

La tasca dels anarquistes a les files del moviment de treballadors revolucionaris pot només ser complerta en condicions tals que el seu treball es vegi íntimament lligat i associat amb l'activitat de l'organització anarquista fora del sindicat. En altres paraules, hem d'ingressar al moviment sindical revolucionari com una força organitzada, responsable de complir el seu treball en el sindicat davant l'organització general dels anarquistes, i orientada per aquesta última.

Sense restringir-nos a la creació de sindicats anarquistes, hem de buscar exercir la nostra influència teòrica en tots els sindicats, en totes les seves formes (els IWW, les TU russes). Només podem aconseguir aquesta finalitat treballant en grups anarquistes rigorosament organitzats; però mai en petits grups empírics, sense lligam organitzatiu ni acord teòric entre ells.

Els grups anarquistes a les companyies, fàbriques i tallers, preocupats en la creació de sindicats (unions) anarquistes, portant la lluita als sindicats revolucionaris pel domini de les idees llibertàries sobre el sindicalisme, grups organitzats en la seva acció per una organització general d'anarquistes: aquestes són les maneres i mitjans de l'actitud anarquista enfront del sindicalisme.

28

SECCIÓ CONSTRUCTIVA EL PROBLEMA DEL PRIMER DIA DE LA REVOLUCIÓ SOCIAL L'objectiu fonamental del món del treball en lluita, és la fundació, per mitjà de la revolució, d'una societat comunista lliure i igualitària fundada en el principi de "de cadascú segons les seves capacitats i a cadascú segons les seves necessitats".

De qualsevol manera, aquesta societat no arribarà per si sola, només pel poder de la insurrecció social. La seva realització, resultarà d'un procés social revolucionari, més o menys estès, orientat per les forces organitzades del treball victoriós en una determinada via. És la nostra tasca la d'indicar aquesta via des d'ara, i formular els problemes positius, concrets que enfrontaran els treballadors des del primer dia de la Revolució Social, el resultat de la qual dependrà de la seva correcta solució. És evident que la construcció de la nova societat només serà possible després de la victòria dels treballadors sobre el sistema capitalista burgès i els seus representants. És impossible el començar la construcció de la nova economia i de les noves relacions socials mentre el poder de l'Estat, en defensa del règim d'esclavitud, no hagi estat aixafat, mentre els obrers i camperols no hagin parat, tenint com a objecte a la Revolució Social, l'economia agrícola i industrial.

Conseqüentment, la primera tasca revolucionària és arrasar amb l'edifici estatalista de la societat capitalista, l'expropiar a la burgesia i, en general, a tots els elements privilegiats pel poder, i establir per complet la voluntat dels treballadors alçats, com és expressat en els principis fonamentals de la Revolució Social. Aquest aspecte destructiu i agressiu de la revolució només pot servir per aplanar el camí a les tasques positives, que són el sentit i essència de la Revolució Social.

Aquestes tasques són les següents: 1. La solució, en un sentit comunista llibertari, del problema de la producció industrial del país.

2. Similar solució al problema agrari.

3. La solució del problema del consum.

29

PRODUCCIÓ: Tenint en compte el fet que la indústria del país és resultat dels esforços d'innombrables generacions d'obrers, i que les diverses branques de la indústria estan íntimament lligades, considerem a tota la producció com un únic taller de productors, pertanyent per complet a tots els obrers i a cap en particular.

El mecanisme productiu del país és global i pertany al conjunt de la classe obrera. Aquesta tesi determina el caràcter i les formes de la nova producció. Sempre serà global, comú en el sentit que els productes produïts pels treballadors pertanyeran a tots. Aquests productes, siguin de la categoria que siguin, aniran al fons general de provisions per als treballadors, on cadascú que participi en la producció rebrà el que necessiti, en bases igualitàries per a tots.

El nou sistema de producció suplantarà per complet a la burocràcia i a l'explotació en totes les seves formes i establirà en el seu lloc el principi de la cooperació fraternal i de la solidaritat obrera.

La classe mitjana, que en la societat capitalista exerceix funcions intermèdies -comerç, etc.- així com la burgesia, han de prendre part en la nova manera de producció sota les mateixes condicions que tots els altres treballadors. Si no, aquestes classes es situaran per fora de la societat de treballadors.

No hi haurà caps, ni empresaris, propietaris o propietaris estatals (com en el cas de l'Estat bolxevic avui dia). En la nova producció, l'administració passarà a organismes especialment creats pels obrers: soviets obrers, comitès de fàbrica, o administracions obreres del treball i empreses. Aquests òrgans, entrellaçats al nivell de la comuna, districte, finalment ho estaran al nivell de l'administració general i federal de la producció. Construïdes per les masses i sempre sota el seu control i influència, tots aquests òrgans constantment renovats, realitzaran la idea de l'autogestió, de l'autèntica autogestió, per les masses del poble.

La producció unificada, en la qual els mitjans i els productes pertanyeran a tots, havent reemplaçat a la burocràcia pel principi de la cooperació fraternal i havent establert els drets iguals per tots aquells que treballen, la producció administrada pels òrgans del control obrer, triat per les masses, tal és el primer pas pràctic en el camí de la realització del comunisme llibertari.

30

CONSUM: Aquest problema apareixerà durant la Revolució de dues maneres: 1. En el principi de la recerca de productes per al consum.

2. El principi de la seva distribució.

Pel que concerneix la distribució de béns per al consum, la solució dependrà sobretot de la quantitat de productes disponibles i en el principi d'acord sobre els objectius.

La Revolució Social que busca en si mateixa la reconstrucció de tot l'ordre social, pren al seu càrrec, també, l'obligació de satisfer les necessitats vitals de tots. L'única excepció a això, és el grup dels no-treballadors -aquells que refusin a prendre part en la nova producció per raons contrarevolucionàries. Però en general, amb excepció d'aquesta última categoria de gent, la satisfacció de les necessitats de tot aquell a l'àrea de la Revolució, és assegurada per la reserva general de productes de consum. En el cas dels béns insuficients, seran dividits segons el principi de la major urgència, és a dir, primer als nens, invàlids i famílies treballadores.

Un problema de lluny més difícil, és el d'organitzar la producció en si.

Sens dubte, des del primer dia de la Revolució, les granges no produiran tots els productes vitals per a la vida de la població. Al mateix temps, els camperols tenen una abundància de la qual la ciutat manca.

Els comunistes llibertaris no tenen dubtes sobre les relacions mutualistes que existeixen entre els treballadors de la ciutat i els del camp. Creuen que la Revolució Social només pot ser realitzada pels esforços comuns dels obrers i dels camperols. En conseqüència, la solució al problema del consum en la revolució pot només ser possible pels mitjans d'una estreta col·laboració revolucionària entre aquestes dues categories de treballadors.

Per establir aquesta col·laboració, la classe obrera urbana, havent pres la producció, ha de suplir immediatament les necessitats vitals del camp i apuntar a la fabricació dels productes d'ús quotidià, els mitjans i implements per a l'agricultura col·lectiva. La mesura de la solidaritat dels obrers manifestada cap a les necessitats dels camperols, provocaran en ells, a canvi, el mateix gest, el de proveir del producte de la seva labor col·lectiva a la ciutat. Les cooperatives 31

d'obrers i de camperols seran els òrgans primaris que asseguraran al camp i a la ciutat els requeriments en menjar i en materials econòmics. Després, responsables de funcions més importants i permanents, per suplir tot quant sigui necessari per garantir i desenvolupar la vida econòmica i social dels obrers i camperols; aquestes cooperatives seran transformades en organismes permanents per a la provisió del camp i de la ciutat.

Tal solució al problema de la provisió, permet al proletariat crear un estoc permanent de provisions, el qual tingui un efecte favorable i decisiu en el resultat de tota la nova producció.

LA TERRA: En la solució de la qüestió agrària, veiem el principi revolucionari i les forces creatives en els camperols treballadors que no exploten la labor d'altres -i en el proletariat assalariat del camp. La seva tasca serà el complir amb la redistribució de la terra en ordre d'establir el seu ús i explotació sobre la base de principis comunistes.

Com amb la indústria, la terra, explotada i conreada per generacions successives de pagesos, és producte del seu esforç comú.

També pertany a tots els treballadors i a cap en particular. I en la mesura en què sigui inalienable i propietat comuna dels pagesos, la terra no podrà ser comprada ni venuda, ni arrendada: no podrà, llavors, servir com a mitjà d'explotació del treball aliè.

La terra és com una espècie de taller comunal i popular, on la gent comuna produeix els mitjans dels quals viu. Però és de la classe de tallers en els quals cada treballador (camperol), a causa de certes circumstàncies històriques, s'ha acostumat a treballar només, de forma independent dels altres productors. Al seu torn, el mètode de treball col·lectiu en la indústria és essencial i és l'únic possible en els nostres temps. La majoria dels camperols conreen la terra pel seu propi compte. Conseqüentment, quan la terra i els mitjans per a la seva explotació siguin presos pels camperols, sense possibilitat de vendre'ls o arrendar-los, la qüestió sobre les formes de la seva utilització i dels mètodes de la seva explotació (comunal o familiar) no trobarà immediatament una solució completa i definitiva, com en el cas del sector industrial. Inicialment tots dos mètodes seran probablement usats.

Seran els camperols revolucionaris els qui estableixin els termes definitius sobre l'explotació i utilització de la terra. No és possible 32

cap classe de pressió externa sobre aquesta qüestió.

No obstant això, com considerem que només la societat comunista , en el nom de la qual, després de tot, la Revolució Social serà feta, allibera als treballadors de la seva posició d'esclavitud i explotació i els dóna la completa llibertat i igualtat; com els camperols constitueixen la vasta majoria de la població (gairebé un 85% a Rússia en el període en discussió) i conseqüentment el règim agrari que estableixin serà el factor decisiu en el destí de la Revolució; i com, finalment, una economia privada en l'agricultura porta, com en el cas de la indústria privada, al comerç, acumulació, propietat privada i a la restauració del capitalisme -el nostre deure serà fer tot el que sigui necessari, des d'ara, per facilitar la solució de la qüestió agrària en una forma col·lectiva.

A aquest fi hem de, des d'ara, comprometre'ns en enèrgica propaganda en favor de l'economia agrària col·lectiva entre els camperols.

La fundació d'una unió llibertària de camperols, específicament, facilitarà considerablement tal tasca.

Pel que fa a aquest aspecte, el progrés tècnic serà d'enorme importància, facilitant l'evolució de l'agricultura i també la realització del comunisme a les ciutats sobretot a la indústria. Si, en les seves relacions amb els camperols, els treballadors industrials actuen, no individualment o en grups separats, sinó com una immensa col·lectivitat comunista abraçant totes les branques de la indústria; si, en addició, tenen en ment les necessitats vitals del camp i si al mateix temps supleixen a cada vila de les coses d'ús quotidià, eines i màquines per a l'explotació col·lectiva de la terra, això empenyerà als camperols cap al comunisme.

LA DEFENSA DE LA REVOLUCIÓ: La qüestió sobre la defensa de la Revolució, també es vincula al problema del "primer dia". Bàsicament, el millor mitjà per defensar la revolució, és la feliç solució als seus problemes positius: producció, consum i terra. Una vegada que aquests problemes han estat correctament resolts, cap contrarevolucionari serà capaç d'alterar o desequilibrar la societat lliure dels treballadors. No obstant això, els treballadors hauran de sostenir una severa lluita en contra dels enemics de la Revolució, amb vista al manteniment de la seva existència concreta.

33

La Revolució Social, la qual amenaça els privilegis i la mateixa existència de les classes no-treballadores de la societat, provocarà inevitablement una desesperada resistència de part d'aquestes classes, que prendrà la forma d'una cruenta guerra civil.

Com ens va demostrar l'experiència russa, tal guerra civil no serà assumpte d'uns quants mesos, sinó de molts anys.

Malgrat l'alegria del primer pas dels treballadors al començament de la revolució, les classes dominants retindran una enorme capacitat de resistir per un llarg temps. Per molts anys llançaran ofensives en contra de la revolució, tractant de reconquerir el poder i els privilegis dels quals hauran estat privats.

Un gran exèrcit, tècniques militars i estratègies, capital -tot serà llançat en contra dels treballadors victoriosos.

Amb la idea de preservar les conquestes de la revolució, els obrers crearan òrgans per a la seva defensa, per oposar l'ofensiva reaccionària amb una força de combat corresponent a la magnitud de la tasca. En els primers dies de la revolució, aquestes forces de combat estaran formades per tots els obrers i camperols en armes.

Però aquesta força armada espontània, només serà valuosa durant els primers dies, abans que la guerra civil arribi al seu punt àlgid i que els dos partits en pugna formin organitzacions militars regularment constituïdes.

En la Revolució Social, el moment més crític no és la supressió de l'Autoritat, sinó el que segueix, és a dir, quan les forces del règim derrotat llancin una ofensiva general en contra dels treballadors, i quan la qüestió és salvaguardar les conquestes sota atac.

El mateix caràcter d'aquesta ofensiva, tal com la tècnica i desenvolupament de la guerra civil, obligaran als treballadors a crear determinats contingents militars revolucionaris. L'essència i els principis fonamentals d'aquestes formacions han de ser decidits per endavant. Negant els mètodes estatalistes i autoritaris de govern, també neguem el mètode estatalista d'organitzar les forces militars dels obrers, en altres paraules, el principi d'un exèrcit estatalista basat en el servei militar obligatori. Consistentment amb les posicions fonamentals del comunisme llibertari, el principi del servei voluntari ha de ser la base de les formacions militars dels obrers. Els destacaments de partisans insurgents, obrers i camperols, que van portar l'acció militar a la Revolució Russa, poden ser citats com a exemples de tals formacions.

De qualsevol manera, "servei voluntari" i l'acció dels partisans, 34

no han de ser compresos en l'estret sentit del terme, això vol dir una lluita de destacaments obrers i camperols en contra de l'enemic local, sense coordinació a un pla general d'operació i cadascú actuant segons la seva pròpia responsabilitat, al seu propi risc. Les accions i tàctiques dels partisans en el període del seu complet desenvolupament han de ser guiades per una estratègia revolucionària comuna.

Com en totes les guerres, la guerra civil no pot ser empresa pels treballadors amb èxit tret que apliquin els dos principis fonamentals de tota acció militar: unitat en el pla d'operacions i unitat del comandament comú. El moment més crític de la Revolució vindrà quan la burgesia marxi en contra de la revolució com a força organitzada.

Aquest moment crític obliga als treballadors a adoptar aquests principis de l'estratègia militar.

De tal manera, en vista de les necessitats imposades per l'estratègia militar, a més de l'estratègia de la contrarevolució, les forces armades de la revolució han d'estar inevitablement basades en un exèrcit general revolucionari amb un comandament comú i amb un pla d'operacions. Els següents principis formen la base d'aquest exèrcit: a. El caràcter de classe d'aquest exèrcit. b. Servei voluntari (tota coerció serà completament exclosa del treball de defensar la revolució). c. Disciplina revolucionària lliure (acte-disciplina) (el servei voluntari i l'acte-disciplina revolucionària són perfectament compatibles, i donen a l'exèrcit revolucionari una major moral que a l'exèrcit de l'Estat). d. Total submissió de l'exèrcit revolucionari a les masses d'obrers i camperols representats en les organitzacions comunes d'obrers i camperols en tot el país, establertes per les masses en els sectors de control de la vida econòmica i social.

En altres paraules, l'òrgan de defensa de la revolució, responsable de combatre la contrarevolució, en els majors fronts militars així com en els fronts interns (complots de la burgesia, preparacions per a l'acció contrarevolucionària), estarà enterament sota la jurisdicció de les organitzacions productives d'obrers i camperols, a les quals se sotmetrà, i de les quals rebrà la seva direcció política.

35

Nota: mentre ha de ser conduït conforme els principis definits del comunisme llibertari, l'exèrcit en si no ha de ser considerat com un assumpte de principi. No és més que la conseqüència de l'estratègia militar en la revolució, una mesura estratègica a la qual els treballadors es veuen fatalment forçats pel mateix procés de la guerra civil. Però aquesta mesura ha d'atreure la nostra atenció des de ja.

Ha de ser acuradament estudiada amb vista a evitar qualsevol retrocés irreparable en el procés de defensar i protegir la revolució, ja que els retrocessos en la guerra civil poden resultar desastrosos per al resultat de tota la Revolució Social.

36

SECCIÓ ORGANITZACIONAL ELS PRINCIPIS DE L'ORGANITZACIÓ ANARQUISTA Les posicions generals, constructives expressades més amunt constitueixen la plataforma organitzativa de les forces revolucionàries de l'anarquisme.

Aquesta plataforma, que conté una orientació tàctica i teòrica definida, apareix com el mínim a la qual cosa és necessari i urgent convocar a tots els militants del moviment anarquista organitzat.

La seva tasca és agrupar al voltant de si a tots els elements saludables del moviment anarquista en una organització general, activa, i d'agitació en una base permanent: La Unió General d'Anarquistes. Les forces de tots els militants anarquistes han d'estar orientades cap a la creació d'aquesta organització.

Els principis fonamentals de l'organització de la Unió General d'Anarquistes han de ser com segueix: 1. Unitat Teòrica: La teoria representa la força que dirigeix les activitats de les persones i de les organitzacions al llarg d'un camí definit cap a una determinada finalitat. Naturalment, ha de ser comú a totes les persones i organitzacions adherents a la Unió General, tant en el general com en els seus detalls, han d'estar en perfecte acord amb els principis teòrics professats per la Unió.

2. Unitat Tàctica o Mètode d'Acció Col·lectiu: De la mateixa manera, els mètodes tàctics empleats per membres separats i per les organitzacions en la Unió han de ser unitaris, això és, estar en rigorós acord tant entre si com amb les teories i tàctiques generals de la Unió. Una línia tàctica comuna en el moviment és de decisiva importància per a l'existència de l'organització i per al moviment tot: remou els desastrosos efectes de moltes tàctiques contradictòries, concentra totes les forces del moviment, els dóna una direcció comuna portant a l'objectiu fixat.

3. Responsabilitat Col·lectiva: La pràctica d'actuar sota l'única responsabilitat individual ha de ser decisivament condemnada i rebutjada en les files del moviment 37

anarquista. Les àrees de la vida revolucionària, social i política, són, sobretot, profundament col·lectives per naturalesa. L'activitat social revolucionària en aquestes àrees no pot estar basada en la responsabilitat personal dels militants individuals. L'òrgan executiu del moviment anarquista general, la Unió Anarquista, prenent una línia ferma en contra de la tàctica de l'individualisme irresponsable, introdueix en les seves files el principi de la responsabilitat col·lectiva: La Unió sencera serà responsable de l'activitat política i revolucionària de cadascun dels seus membres; de la mateixa manera, cada membre serà responsable de l'activitat política i revolucionària de la Unió com un tot.

4. Federalisme: L'Anarquisme sempre ha negat l'organització centralitzada, tant a l'àrea de la vida social de les masses com en l'acció política. El sistema centralitzat descansa en la disminució de l'esperit crític, iniciativa i independència de cada individu i en la submissió cega de les masses al "centre". Les conseqüències naturals i inevitables d'aquest sistema són l'esclavitud i la mecanització de la vida social i de la vida de l'organització.

En contra del centralisme, l'anarquisme ha professat sempre i defensat el principi del federalisme, que reconcilia la independència i iniciativa dels individus i l'organització amb el servei a la causa comuna.

Al reconciliar la idea de la independència i de l'alt grau de drets de cada individu amb el servei a les necessitats socials i als seus requeriments, el federalisme obre les portes a cada manifestació saludable de les facultats de tot individu. Però amb freqüència el principi federatiu s'ha deformat en les files anarquistes: ha estat reiteradament entès com el dret, per sobretot, a manifestar el "ego" individual, sense l'obligació als deures dels quals requereix l'organització.

Aquesta falsa interpretació, ha desorganitzat al nostre moviment en el passat. És temps de posar-li fi de manera irreversible i ferma.

Federació significa el lliure acord dels individus i organitzacions per treballar col·lectivament cap a un objectiu comú.

De qualsevol manera, tal acord, així com la unió federativa basada en ell, només es transformaran en realitat, més que en ficció o il·lusió, només amb la condició sine qua non de que tots els participants en l'acord i en la Unió realitzin de ple els deures contrets, i 38

conforme a les decisions comunes. En un projecte social, sense importar quant vasta sigui la base federalista en la qual està construïda, no pot haver-hi decisions sense ser executades. Això és encara menys admissible en una organització anarquista, la qual exclusivament pren per a si obligacions cap als treballadors i la seva Revolució Social. Conseqüentment, el tipus federatiu d'organització anarquista, alhora que reconeix el dret de cada membre a la independència, llibertat d'opinió, llibertat individual i a la iniciativa, requereix que cada membre prengui per a si deures organitzacionals fixats, i demanda de l'execució de les decisions comunes.

Només sota aquesta condició és quan el principi federatiu troba vida, i l'organització anarquista funciona correctament, i es dirigeix cap a l'objectiu definit.

La idea de la Unió General d'Anarquistes exposa el problema de la coordinació i de la concurrència de les activitats de totes les forces del moviment anarquista.

Cada organització adherida a la unió representa una cèl·lula vital de l'organisme comú. Tota cèl·lula ha de tenir el seu secretari, executant i guiant teòricament el treball polític i tècnic de l'organització.

Amb vista a la coordinació de les activitats de totes les organitzacions adherents a la Unió, serà creat un òrgan especial: el comitè executiu de la Unió. El comitè tindrà al seu càrrec les següents funcions: l'execució de les decisions preses per la Unió que se'ls hagi confiat; l'orientació teòrica i organitzacional de les activitats dels grups aïllats de forma consistent amb les posicions teòriques i amb la línia tàctica general de la Unió; el manteniment dels llaços de treball i organitzatius entre les organitzacions a la Unió i les altres organitzacions.

Els drets, responsabilitats i tasques pràctiques del comitè executiu, estan fixades pel Congrés de la Unió.

La Unió General d'Anarquistes té un objectiu concret i determinat.

En nom del triomf de la Revolució Social deu per sobretot atreure i absorbir els elements més revolucionaris i fortament crítics entre els obrers i els camperols.

Exaltant la Revolució Social i, conseqüentment, sent una organització anti-autoritària que aspira a l'abolició de la societat de classes, la Unió General d'Anarquistes està formada de dues classes fonamentals de la societat: els obrers i els camperols. Per això posa igual èmfasi en la labor de l'emancipació d'aquestes dues classes.

Pel que fa als gremis de treballadors i a les organitzacions revo39

lucionàries a les ciutats, la Unió General d'Anarquistes ha de dedicar tots els seus esforços a convertir-se en el seu pioner i en la seva guia teòrica.

Adopta les mateixes tasques pel que fa a les masses de camperols explotats. Com a base jugant el mateix rol que amb les associacions obreres revolucionàries, La Unió aspira a concretar una xarxa d'organitzacions econòmiques revolucionàries dels camperols, i més encara, una unió específica de camperols, fundada en principis anti-autoritaris.

Nascuda del cor de les masses laborioses, la Unió General ha de prendre part en totes les manifestacions de la seva vida, portantlos en totes les ocasions l'esperit de l'organització, la perseverança, l'acció i l'ofensiva.

Només d'aquesta manera pot complir amb les seves tasques, amb la seva missió teòrica i històrica en la Revolució Social del Treball, i convertir-se en l'avantguarda organitzada del seu procés emancipatori.

Nestor Makhno, Ida Mett, Piotr Arshinov, Valevsky, Linsky.

1926.

40

Suplement a la Plataforma Organitzativa (Preguntes i Respostes) 2 de novembre de 1926

Grup d'Anarquistes Russos a l'Estranger (Comitè Editorial de Dielo Truda)

traduïda a partir de la versió en castellà realitzada per José Antonio Gutiérrez Danton.

41

Com era d'esperar, la Plataforma Organitzativa per a una Unió General d'Anarquistes ha despertat un viu interès entre els molts militants del moviment llibertari rus. Mentre alguns subscriuen de ple la idea general i les tesis fonamentals de la "Plataforma", uns altres elaboren crítiques i expressen desconfiança sobre algunes de les seves tesis.

Saludem igualment a la recepció positiva de la Plataforma com les crítiques sinceres a ella. Perquè, en l'esforç de crear un programa anarquista complet, així com una organització anarquista total, la crítica honesta, seriosa i substancial, és tan important com les iniciatives creadores positives.

Les preguntes que reproduïm a continuació, emanen precisament d'aquesta classe de critiques serioses i necessàries, i és amb certa satisfacció que els donem la benvinguda. En fer-nos-les arribar, la seva autora [1] -una militant que s'ha mantingut per bastants anys, ben respectada en el nostre moviment- adjunta una carta en què diu: "Òbviament, la Plataforma Organitzativa està dissenyada per ser discutida per tots els anarquistes. Abans de formular qualsevol opinió definitiva sobre aquesta 'Plataforma' i, potser, abans de fer esment a ella en la premsa, voldria que fossin explicats certs aspectes que estan insuficientment explicitats en ella. Podria ben ser el cas, que altres lectors trobin en la 'Plataforma' un considerable grau de precisió, i que certes objeccions no es basin més que en malentesos. És per aquesta raó que voldria fer una sèrie de preguntes a vostès primer de tot. És molt important que vostès responguin de manera clara, doncs seran les seves respostes les que donin un enteniment de l'esperit general de la 'Plataforma'. Potser vegin la necessitat de respondre en la seva revista."

En acabar la seva carta, la companya agrega que desitja evitar la controvèrsia en les columnes de la revista Dielo Truda. És per això que ella cerca, sobretot, la clarificació de certs punts essencials de la Plataforma. Aquesta classe d'aproximació és bastant justa. És massa fàcil llançar-se a la polèmica amb la finalitat d'oposar-se a una visió amb la qual es creu estar en desacord. És encara més fàcil preocupar-se solament de polemitzar, sense molestar-se a elaborar cap suggeriment positiu com a alternativa, en lloc de la visió criticada. El que és infinitament més difícil, és analitzar apropiadament la nova proposta, per comprendre-la, a fi d'arribar a una opinió ben 42

fundada sobre ella. És exactament aquesta última i més difícil opció, la triada per l'autora de les preguntes.

Aquí estan les preguntes: 1.El punt central de la Plataforma, és agrupar a la majoria dels militants del moviment anarquista, sobre la base d'una tàctica i una línia política comuna: la formació d'una Unió General. Ja que vostès són federalistes, aparentment tenen en ment una Unió que agrupi a grups autònoms. Ara bé, vostès també tenen en ment l'existència d'un Comitè Executiu que es farà càrrec de la "conducta ideològica i orgànica en l'activitat dels grups aïllats". Aquest tipus d'organització es troba en tots els partits, però és possible només si un accepta el principi de majoria. En la seva organització, cada grup serà lliure de prescriure les seves pròpies tàctiques i establir la seva pròpia posició davant cada assumpte donat? Si la resposta és afirmativa, llavors la seva unitat serà de caràcter purament moral (com ha estat, i encara és el cas, en el moviment anarquista). Si, d'altra banda, vostès busquen unitat organitzativa, aquesta unitat, per necessitat, serà coercitiva. I després, si vostès accepten el principi de majoria en la seva organització, sobre quines bases ho poden repudiar en el procés de construcció social? Seria desitjable que en el futur aclareixin els seus conceptes de vincle federatiu, del rol dels Congressos i del principi de majoria.

2.Parlant del "règim lliure dels soviets", quines funcions creuen vostès que aquests soviets haurien de realitzar, a fi de convertir-se en "els primers passos en direcció a una activitat constructiva noestatal"? Quines serien les seves tasques? Serien les seves decisions obligatòries?

3.La Plataforma diu, "els anarquistes han de guiar els esdeveniments des d'un punt de vista teòric". Aquesta posició no està suficientment clara. Significa simplement que els anarquistes faran el màxim perquè les organitzacions que construiran el nou ordre (sindicats, organitzacions locals, cooperatives, etc.) estiguin imbuïdes d'idees llibertàries? O significa que els mateixos anarquistes prenguin a càrrec aquesta construcció? De ser l'últim cas, com diferiria aquest estat de coses d'una "dictadura de partit"? És molt important aclarir aquest assumpte. Especialment, perquè les mateixes pre43

guntes apareixen respecte al rol dels anarquistes en els sindicats.

Què significa l'expressió: entrar als sindicats de manera organitzada? Significa merament que els camarades que treballen en els sindicats hagin d'arribar a un cert acord per establir una línia política? O significa que el Comitè Executiu anarquista prescriurà la tàctica del moviment obrer, determinarà les vagues, mobilitzacions, etc., i que aquells anarquistes actius en els sindicats intentaran assumir posicions de lideratge i, fent ús de la seva autoritat, forçaran aquestes decisions entre els membres comuns del sindicat? L'esment que es fa en la "Plataforma", que l'activitat dels grups anarquistes actius en els cercles sindicals sigui guiada per una organització general anarquista, aixeca tota classe de suspicàcies referent a això.

4.En la secció sobre la defensa de la revolució, es declara que l'exèrcit ha d'estar subordinat a les organitzacions obreres i camperoles en tot el territori, sostinguts per les masses en posicions que vetllin per la vida econòmica i social del país. En llenguatge quotidià, això es diu "autoritat civil" dels electes. Què significa això per vostès? Resulta obvi que una organització que de fet dirigeix el conjunt de la vida, i que pot comandar a un exèrcit no és altra que un poder estatal. Aquest punt és tan important, que els autors de la "Plataforma" tenen el deure estendre's en ell. Si es tractés d'una "forma transicional", com és que la plataforma rebutja la idea d'un "període de transició"? I si es tractés d'una forma definitiva, què tindria la "plataforma" d'anarquista?

5.Queden alguns interrogants que, si bé no són tractats en la "Plataforma", no obstant això, juguen un important paper en els desacords entre companys. Deixin-me citar algunes d'aquestes interrogants:Suposem que una regió es trobés efectivament sota la influència dels anarquistes. Quina seria la seva actitud cap als altres partits? Contemplen, els autors de la Plataforma, la possibilitat d'usar la violència en contra d'un enemic que no té recurs d'armes? O, sent conseqüents amb les idees anarquistes, proclamen la indissoluble llibertat d'expressió, de premsa, d'organització, etc., per a tots?

(Fa alguns anys, semblant pregunta hauria semblat fora de lloc. Però en el present, certes posicions de les quals estic al corrent, m'impedeixen estar segura de la resposta).

I parlant en general, és acceptable que les decisions pròpies siguin implementades per la força? Els autors de la "Plataforma", con44

templen l'exercici del poder, encara que sigui per un instant?

Siguin quines siguin les respostes del grup a aquestes interrogants, no puc callar sobre cap idea en la "Plataforma" que estigui obertament en contradicció amb el comunisme anarquista que professa.Vostès especulen que una vegada que el sistema de treball assalariat i l'explotació siguin abolits, quedaran, no obstant això uns certs elements no-obrers, i a aquests els exclouen de la fraternal unió col·lectiva dels treballadors: no tindran credencials per compartir el producte comú. Ara bé, sempre va ser un dels principis fonamentals de l'anarquisme "A cadascú segons les seves necessitats": i va ser aquest principi el que l'anarquisme sempre va contemplar com la millor garantia de la solidaritat social. Quan s'enfrontaven a la pregunta: "Què faran amb els ociosos?", sempre es va contestar: "Millor és alimentar a uns quants ociosos a canvi de res, que introduir, solament perquè aquests existeixen, algun principi fals i nociu en la vida social".

Ara vostès creen, per raons polítiques, una sort de categoria d'ociosos, i per vies repressives, els farien morir de gana. Però a part dels aspectes morals, s'han detingut a considerar al fet que ens portaria tot això? En el cas d'aquells que no treballen, haurem d'establir sobre quines bases ells no treballen: hauríem de convertir-nos en lectors de ments i provar les seves creences. De negar-se algú a desenvolupar una determinada tasca, hauríem d'investigar en les raons per què es nega. Hauríem de determinar si no es tracta de sabotatge o contrarevolució. El resultat? Espionatge, treball forçat, "reclutament laboral" i, com a corol·lari, els productes vitals per a la subsistència estarien en mans d'autoritats capaces de fer passar gana a l'oposició fins a matar-la! Les racions serien un arma en la lluita política! Com pot ser que el que han vist a Rússia no els hagi persuadit de l'abominable naturalesa de tals disposicions! I no estic parlant del mal que podria fer a la destinació de la revolució: tal fallida brutal de la solidaritat social no podria ajudar sinó a criar enemics perillosos.És en relació a aquest problema, on es troba la clau a tota la concepció anarquista d'organització social. Si un hagués de fer concessions sobre aquest punt, ràpidament s'estaria disposat a abandonar tota la resta de les idees anarquistes, ja que la seva aproximació al problema fa que qualsevol forma d'organització social no-estatalista resulti impossible.

Pot ser que hagi d'escriure a la premsa sobre la "Plataforma".

Però preferiria postergar això, fins que totes aquestes àrees grises 45

hagin estat aclarides.Per tant, la Plataforma organitzativa ha suscitat una sèrie de preguntes substantives exposades en la citada carta, principalment: 1.La qüestió de les majories i minories en el moviment anarquista; 2.Sobre l'estructura i trets essencials del règim lliure dels soviets; 3.Sobre la guia ideològica dels esdeveniments i de les masses; 4.Sobre la defensa de la revolució; 5.Sobre la llibertat de premsa i llibertat de paraula; i, 6.Sobre la construcció social sobre la base del principi anarquista de cadascú segons les seves necessitats.

Procedirem a contestar en ordre: 1. La qüestió de les majories i les minories en el moviment anarquista. L'autora s'aproxima a aquesta qüestió lligant-la a la nostra idea d'un Comitè Executiu en la Unió. Si el Comitè Executiu de la Unió té, entre altres funcions de naturalesa executiva, aquella de "guiar l'activitat dels grups aïllats des d'un punt de vista teòric i orgànic", pot aquesta guia no ser coercitiva? Llavors: són lliures els grups afiliats a la Unió de prescriure les seves pròpies tàctiques i determinar la seva pròpia posició pel que fa a cada tema particular?

O haurien d'estar obligats a complir una tàctica general i una posició general determinada per la majoria de la Unió?

Permeti-se'ns dir, primer de tot, que en la nostra opinió, el Comitè Executiu de la Unió no pot ser un cos dotat de cap poder de naturalesa coercitiva, com en el cas dels partits polítics centralistes. El Comitè Executiu de la Unió General d'Anarquistes és un cos que desenvolupa funcions de naturalesa general en la Unió. En comptes de "Comitè Executiu", aquest cos podria ser anomenat "Secretariat General de la Unió" No obstant això, hem preferit el nom "Comitè 46

Executiu", perquè conté millor la idea de funció executiva i d'iniciativa. Sense limitar, de cap manera, els drets dels grups aïllats, el Comitè Executiu podrà ser capaç de guiar la seva activitat en un sentit teòric i orgànic. Doncs sempre hi haurà grups en el si de la Unió que se sentiran sobrepassats per diversos assumptes tàctics, per això l'assistència ideològica i orgànica serà sempre necessària per a certs grups. No és necessari dir que el Comitè Executiu estarà ben situat per donar aquesta assistència, doncs serà, en virtut a la seva condició i les seves funcions, el més imbuït amb la línia organitzativa i tàctica adoptada per la Unió sobre una varietat d'assumptes.

Però, si encara llavors, algunes organitzacions o el que fora, indiquessin un desig de seguir la seva pròpia línia tàctica, Podria el Comitè Executiu, o la Unió en el seu conjunt, estar en posició d'evitar-los fer això? En altres paraules, la línia política i tàctica de la Unió emana de la majoria, o cada grup estarà facultat per operar segons li sembli correcte, havent-hi diverses línies en la Unió?

Com a regla, creiem que la Unió, com un sol cos, ha de tenir tenir una línia tàctica i política única. De fet, la Unió ha estat concebuda amb el propòsit de posar fi a la dispersió i desorganització del moviment anarquista, sent la seva intenció forjar, en lloc d'una multiplicitat de línies tàctiques que generen friccions internes, una línia política general, que habiliti als elements llibertaris a buscar una direcció comuna perquè siguin més reeixits a l'hora d'aconseguir el seu objectiu. En absència de la qual cosa la Unió hauria perdut una de les seves principals raons de ser.

No obstant això, hi hauran moments en què les opinions dels membres de la Unió sobre tal o qual qüestió, estiguin dividides, la qual cosa donarà pas a la conformació d'una visió majoritària, i una visió minoritària. Tals situacions són un lloc comú en la vida de totes les organitzacions i de tots els partits. Freqüentment, es busca una solució per a tal situació.

Creiem, primer de tot, que pel bé de la unitat de la Unió, la minoria hauria de, en tals casos, fer concessions a la majoria. Això podria ser fàcilment assolible en casos de diferències d'opinió insignificants entre la majoria i la minoria. Però si la minoria considerés que sacrificar el seu punt de vista és impossible, llavors, estaria la possibilitat de tenir dues opinions i tàctiques divergents en el si de la Unió: una visió i una tàctica majoritària, i una visió i tàctica minoritària.

En aquest cas, la posició hauria d'estar sota l'escrutini de la Unió com un tot. Si, després de donar la discussió, l'existència de dues 47

visions divergents sobre el mateix assumpte fos jutjat com un fet factible, la coexistència d'aquelles dues opcions serà acceptada com un fet.

Finalment, en l'eventualitat que un acord entre la majoria i la minoria sobre els assumptes tàctics i polítics que els separen demostri ser impossible, hi hauria un trencament entre la majoria, i la minoria que formaria una organització apart.

Tals són els tres possibles resultats en l'eventualitat d'un desacord entre una majoria i una minoria. En tots els casos, el problema no seria resolt pel Comitè Executiu, el qual, permeti-se'ns repetir, és senzillament un òrgan executiu de la Unió, sinó per tota la Unió com a conjunt: en instància d'alguna Conferència o Congrés de la Unió.

2. El règim lliure dels Soviets. Repudiem l'actual estat dels Soviets (Bolxevic), perquè representa solament una determinada forma política de l'Estat. Els soviets de diputats obrers i camperols són una forma d'organització política estatal controlada per un partit polític.

En oposició a la qual cosa, proposem organitzacions soviètiques de producció i consum d'obrers i camperols. Això significa la consigna: règim lliure de soviets i de comitès de fàbriques. Considerem que tal règim representa un esquema social i econòmic en el qual totes les parts i funcions de la vida econòmica i social estan concentrades en mans de les organitzacions de producció i consum dels treballadors, les que realitzaran aquestes funcions sense perdre de vista la satisfacció de les necessitats del conjunt de la societat de treballadors. Una Federació de tals organitzacions i els seus soviets, prescindiria de l'Estat i del sistema capitalista, i seria el punt de fallida del règim de soviets lliures. Podem estar segurs que aquest règim no representarà instantàniament de cos sencer l'ideal de la comuna anarquista, però serà la primera demostració, el primer assaig pràctic d'aquella comuna, i ens portarà a l'era de la creativitat lliure i noestatalista dels explotats.

Som de l'opinió que, respecte a les decisions relatives als diversos aspectes de la vida social i econòmica, els soviets d'organitzacions d'obrers i camperols o de comitès de fàbrica les observaran, no mitjançant violència i decrets , sinó de comú acord amb les masses treballadores, que estaran directament involucrades a l'hora de prendre decisions. Aquelles decisions, no obstant això, hauran de ser acatades per tots els qui voten per elles i per els qui les recol48

zen.

3. Els anarquistes guiaran a les masses i als esdeveniments respecte a la teoria. L'acció de guiar als elements revolucionaris i al moviment revolucionari de les masses, en termes de les idees, no pot i no ha de ser considerada com una aspiració de part dels anarquistes de voler prendre la construcció de la nova societat a les seves pròpies mans. Tal construcció no pot ser duta a terme sinó pel conjunt de la societat que treballa, doncs tal tasca li pertany solament a ella, i qualsevol intent de despullar-la d'aquest dret, hauria de ser condemnat com a anti-anarquista. La qüestió de la conducció ideològica, no diu relació amb la construcció socialista, sinó amb amb la influència teòrica i política que s'ha d'exercir sobre la marxa revolucionària dels esdeveniments polítics. Ni seríem revolucionaris, ni seríem lluitadors, si no prenguéssim interès en el caràcter i el tenor de la lluita revolucionària de les masses. I ja que el caràcter i el tenor d'aquella lluita estan determinades no només per factors objectius, sinó també per factors subjectius, o sigui, per la influència d'una varietat de grups polítics, tenim el deure de fer tot el que puguem per veure la influència ideològica de l'anarquisme maximitzada sobre la marxa de la revolució.

L'actual "era de revolucions i guerres" exposa aquest gran dilema amb una excepcional agudesa: els esdeveniments revolucionaris evolucionaran ara sota l'influx de les idees estatalistes (encara que siguin aquestes socialistes), ara sota l'influx d'idees no estatalistes (anarquistes). I, ja que som inamobibles en la nostra convicció que el corrent estatalista ocasionarà la derrota de la revolució i encausarà a les masses a una renovada esclavitud, la nostra tasca es desprèn d'això amb implacable lògica: fer tot quant està al nostre abast, per veure la revolució modelada sobre la base de tendències anarquistes. Ara bé, la nostra antiga forma d'operar, aquesta aproximació primitiva, que descansa en petits grups dispersos, no només no durà a terme aquesta tasca, sinó que, de fet, l'entorpirà. Llavors, hem de procedir sobre la base d'un nou mètode. Hem d'orquestrar la força de la influència teòrica de l'anarquisme sobre la marxa dels esdeveniments. En lloc de ser una influència intermitent, sentida mitjançant accions mínimes i inconnexes, ha de convertir-se en un factor poderós i constant. Això, segons el nostre parer, escassament pot ser possible, tret que els millors d'entre els militants anarquistes, tant en termes teòrics com pràctics, s'organitzen en un cos capaç d'ac49

cions vigoroses i ben assentat en termes teòrics i tàctics: en una Unió General d'Anarquistes. És en aquest mateix sentit que la guia, en termes teòrics, sobre el sindicalisme revolucionari, ha de ser entesa. Entrar als sindicats de manera organitzada, significa entrar com a portadors d'una certa teoria, d'un pla de treball prescrit, treball el qual ha de ser estrictament compatible, en aquest cas, amb cada anarquista operant dins del sindicat. La Unió Anarquista escassament es molestarà a prescriure tàctiques per a la resta del moviment obrer o a traçar plans de vagues i mobilitzacions. Però haurà de disseminar en el si dels sindicats les seves idees en relació a les tàctiques revolucionàries de la classe obrera i en diversos esdeveniments: això constitueix un dels seus drets inalienables. No obstant això, en l'esforç de propagar les seves idees, els anarquistes hauran d'estar en estricte acord, tant uns amb uns altres, com amb els esforços de l'organització anarquista general a la qual pertanyen i en nom de la qual desenvoluparan el treball ideològic i organitzatiu dins del sindicat. La conducció dels esforços llibertaris de manera organitzada en el si dels sindicats, i assegurant que els esforços anarquistes coincideixin, no té res a veure amb procediments autoritaris.

4. L'objecció pronunciada que fa l'autora a la tesi del programa en relació amb la defensa de la revolució, està, més que cap altra, basada en un malentès. Havent emfatitzat, en un context de guerra civil, la necessitat i la inevitabilitat que els explotats creïn el seu propi exèrcit revolucionari, la Plataforma afirma, a més, que aquest exèrcit ha d'estar subordinat a la direcció general de les organitzacions productores d'obrers i camperols.

La subordinació de l'exèrcit a aquestes organitzacions, no implica en absolut la idea d'una autoritat civil electa. En absolut. Un exèrcit, encara sent el més revolucionari i el més popular dels exèrcits, en termes de la seva mentalitat i dels seus títols, no pot, no obstant això, existir i operar pel seu propi compte, sinó que ha de respondre de la seva activitat a algú. Sent un organisme per a la defensa dels drets dels treballadors i de les seves posicions revolucionàries, aquest exèrcit ha de, per aquesta sola raó, estar completament subordinat als treballadors i ha de ser guiat per ells, políticament parlant.

(Emfatitzem, políticament parlant, perquè quan es tracta de la seva direcció estratègica i militar, això només pot ser definit per cossos militars en les files del propi exèrcit, que han passar comptes a les 50

organitzacions obreres i camperoles).

Però a qui ha d'estar subjecte aquest exèrcit directament, en termes polítics? Els treballadors no són un únic cos. Estaran representats per múltiples organitzacions econòmiques. És a aquestes organitzacions, en la forma de les seves agències federals generals, a les quals l'exèrcit estarà subordinat. El caràcter i les funcions socials d'aquestes agències han estat definits en el transcurs de les presents respostes.

La noció d'un exèrcit revolucionari de treballadors pot ser acceptada o rebutjada. Però de ser l'exèrcit acceptat, llavors, ha d'acceptar-se el principi de la subordinació d'aquell exèrcit a les organitzacions obreres i camperoles, indistintament. No podem preveure cap altra solució possible a aquesta situació.

5. Llibertat de premsa, llibertat de paraula, llibertat d'organització, etc. El proletariat victoriós no ha de fer callar ni la llibertat de paraula, ni la llibertat de premsa, ni tan sols la d'aquells enemics i opressors antics, derrotats llavors per la revolució. És encara menys acceptable, que hi hagi silenciament de la llibertat de premsa i de paraula als socialistes revolucionaris i grups anarquistes entre les files del proletariat victoriós.

La llibertat de premsa i de paraula és essencial per als treballadors, no simplement perquè s'il·lustrin i entenguin millor les tasques involucrades en els esforços constructius socials i econòmics, sinó que també amb vista a destriar millor les característiques, arguments, plans i intencions essencials dels seus enemics. És fals que la premsa capitalista i d'altres oportunistes puguin desviar als treballadors revolucionaris. Els últims seran ben capaços de desxifrar i exposar a la premsa fal·laç i de donar-li la resposta que es mereix. La llibertat de premsa i la llibertat de paraula, només poden espantar a aquells com els capitalistes o com els comunistes (ed. Es refereixen al Partit Comunista rus que va suprimir tota una altra tendència d'esquerra després d'assumir el poder) que sobreviuen gràcies a pràctiques brutes, que es veuen forçats a ocultar dels ulls de les munions obreres. Respecte als treballadors, la llibertat de premsa serà un gran favor per a ells. Els habilitarà per prestar oïda a tot, per jutjar per si mateixos, fent la seva comprensió més profunda i la seva acció més efectiva.

La monopolització de la premsa i del dret a usar la paraula, o la seva limitació a estar estreta en els confinis dels dogmes d'un únic 51

partit, posa fi a tota confiança en els monopolistes i en la seva premsa. Si la llibertat de paraula és escanyada, és perquè existeix un desig d'ocultar la veritat: una cosa estrepitosament demostrada pels Bolxevics, la premsa dels quals depèn de les seves baionetes i és llegida només per necessitat, en mancar-se de qualsevol altra.

No obstant això, pot haver-hi circumstàncies específiques en què la premsa, o més aviat, els abusos de la premsa, puguin ser restringits sobre la base de la utilitat revolucionària. Com a exemple, podem citar un episodi de l'era revolucionària a Rússia.

En el mes de Novembre de 1919, la ciutat de Ekaterninoslavia [2] va estar en mans de l'Exercit insurgent Makhnovista. Però al mateix temps, estava envoltada per tropes de Denikin [3] els qui, havent-se atrinxerat al banc esquerre del Dniépr [4], a l'àrea entre les ciutats d'Amur i Nizhnedneprovsk, estaven bombardejant contínuament a Ekaterinoslavia des de canons muntats als seus trens blindats. I una unitat Denikinista, encapçalada pel general Slashchev, estava simultàniament avançant cap a Ekaterinoslavia pel nord, des de l'àrea al voltant de Kremenchug.

En aquest moment, apareixien els següents periòdics a Ekaterinoslavia, gràcies a la llibertat de paraula: l'òrgan makhnovista Put k Svobode ("Camí a la Llibertat"), el dels Social-revolucionaris [5] de dreta, Narodovlastie ("Poder Popular"), el dels Social-revolucionaris d'esquerra ucraïnesos, Borotbá ("Lluita"), i l'òrgan Bolxevic Izvestia ("Estel"). Només els Cadets, els llavors líders espirituals del moviment Denikinista, no tenien periòdic. Ara bé, imaginem que els Cadets haguessin volgut publicar llavors, a Ekaterinoslavia, el seu propi periòdic, el qual, sens dubte, hagués estat un accessori en les operacions de Denikin, haurien els treballadors revolucionaris i insurgents, haver-los donat el dret de publicar el seu periòdic, encara en moments en què el seu rol militar primordial en els esdeveniments fos evident? Creiem que no.

En un context de guerra civil, tals casos apareixen en més d'alguna ocasió. En aquests casos, els obrers i els camperols hauran de guiar-se, no només per l'ampli principi de la llibertat de premsa i de paraula, sinó pel rol que els portaveus enemics prenguin en relació amb la lluita militar en curs.

Parlant en general, i amb l'excepció de casos extraordinaris (com durant una guerra civil), els obrers victoriosos hauran d'atorgar llibertat de paraula i de premsa, tant a les opinions d'esquerra, com a les opinions de dreta, indistintament. Tal llibertat serà un orgull i una 52

felicitat en la societat de treballadors lliures.

Els anarquistes accepten la violència revolucionària en la lluita contra l'enemic de classe. Urgeixen als treballadors a fer ús d'ella.

Però mai acceptaran fer-se amb el poder, encara que només sigui per un instant, ni imposar les seves decisions sobre les masses per la força. En relació a això, els seus mètodes són: propaganda, la força dels arguments i la persuasió amb els escrits i amb la paraula.

6. La interpretació adequada del principi anarquista: "De cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats".

Sense cap dubte, aquest principi és pedra angular de l'anarquisme comunista (Veure la "Plataforma"). Cap altre precepte econòmic, social o legal reflecteix tan bé com aquest l'ideal del Comunisme Anàrquic. La Plataforma agrega a més que: "la Revolució Social, que ha d'apuntar a la reconstrucció de tot l'ordre social establert, ha de salvaguardar que les necessitats bàsiques de tots siguin satisfetes". No obstant això, aquesta és una declaració de principis àmplia sobre l'assumpte d'un règim anarquista. Ha de ser distingida de les demandes pràctiques dels primers dies de la Revolució Social. Com les experiències de la Comuna de París i de la Revolució Russa han demostrat, les classes posseïdores són colpejades, però no definitivament. En els primers dies, només una idea els obsessiona: agrupar-se, acabar amb la revolució i restaurar els seus privilegis perduts.

Sent aquest el cas, seria extremadament arriscat i fatalment perillós per a la Revolució, compartir els productes disponibles a la zona revolucionària d'acord al principi "a cadascú segons les seves necessitats". Seria doblement perillós doncs, a part de la satisfacció que es donaria a les classes enemigues de la revolució, la qual cosa seria moral i estratègicament inconcebible, noves classes sorgirien immediatament i aquestes, en veure que la revolució proveeix les necessitats de totes les persones, preferirien l'oci al treball. Aquest doble perill és una cosa que no pot ser senzillament ignorada, perquè ràpidament s'aprofitarien de la revolució, tret que s'adoptin mesures efectives en contra d'això. La millor mesura, seria posar a les classes contrarevolucionàries i paràsites a fer algun treball útil. En una o una altra esfera, d'una manera o una altra, aquestes classes hauran de trobar-se un treball útil del que la societat tingui necessitat: i és el seu propi dret a tenir la seva part del producte de la so53

cietat que els forçarà a això, ja que no pot haver-hi drets que no impliquin certes obligacions. Aquest és el punt que aquell esplèndid principi anarquista ha de destacar. Proposa, de manera notable, que es doni a cada individu en proporció a les seves necessitats, garanteix que cada individu posi les seves forces i facultats al servei de la societat i no que no la serveixi en absolut a la societat.

Es farà excepció amb els nens, amb els ancians, amb els malalts i els discapacitats. Justament, la societat excusarà a totes aquestes persones d'haver de treballar, sense negar-los la satisfacció de totes les seves necessitats.

L'enteniment moral dels treballadors s'indigna profundament amb els principis d'aquells que prenen de la societat segons les seves necessitats, però que li donen a canvi segons el seu estat d'ànim o, senzillament, no donen res a canvi: els treballadors han sofert per massa temps l'aplicació d'aquest absurd principi, i és per aquesta raó que són inflexibles en aquest punt. El nostre sentiment de la justícia i de la lògica, també s'indigna davant aquest principi.

Aquesta actitud canviarà completament, en la mesura en què la societat de productors lliures s'arreli i quan ja no quedin classes sabotejant la nova producció per motius de naturalesa contrarevolucionària, sinó que solament quedin un grapat d'ociosos. Llavors podrà la societat fer completament realitat el principi anarquista "De cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats", doncs només sobre la base d'aquest principi pot la societat assegurar la seva oportunitat de respirar la completa llibertat i la genuïna igualtat. Però encara llavors, la regla general serà que tota persona en les seves plenes capacitats, que gaudeix de drets sobre els recursos materials i morals de la societat, incorri en certes obligacions respecte a la producció d'aquests.

Bakunin, analitzant aquest problema en la seva època, escrivia, en plena maduresa del seu pensament i activitat anarquista (el 1871, segons el camarada Nettlau)[6] : "Tots hauran de treballar, si és que volen menjar. Qualsevol persona que refusi treballar, serà lliure de morir de gana, tret que trobi alguna associació o localitat disposada a alimentar-la, per llàstima. Però llavors, seria potser just no atorgar-li cap dret polític, ja que, sent capaç de treballar, la seva vergonyosa situació està establerta per opció pròpia i viu a costa del treball aliè. I no hi haurà més base per als drets polítics i socials que el treball exercit per cada individu".

54

Grup d'Anarquistes Russos a l'Estranger (Comitè Editorial de Dielo Trouda) 2 novembre 1926 Notes de Jose Antonio Gutierrez Danton (Traductor del text al castellà, del qual hem traduit al català en la present edició la feina feta en origen pel grup Dielo Truda): [1]. Maria Isidine, pseudònim de Maria Korn, també sobrenomenada Maria Goldsmidt. Anarquista i científica, deixebla de les idees comunistes anàrquiques de Kropotkin. Filla d'una mare narodniki (populistes russos) i un pare d'idees positivistes. El 1903 funda a Ginebra, al costat d'altres anarquistes russos a l'estranger, la revista mensual anarquista Jleb i Volia ("Pa i Llibertat"). A més, van produir importants quantitats de literatura anarquista, que es van distribuir a Rússia en vísperes de la revolució de 1905. Posteriorment, aquest grup (d'uns 50 exiliats russos) es traslladaria a París, on Maria Korn destacaria com a oradora anarquista i contribuiria regularment amb articles en diferents periòdics d'exiliats russos. En aquesta època, a més, M. Korn realitzaria estudis de psicologia i biologia a la Universitat Sorbona, titulant-se com a doctora en Ciències Naturals el 1915. Va recolzar la postura "defensista" de Kropotkin durant la Primera Guerra Mundial, prenent posició per l'Entesa. A causa dels problemes de salut de la seva mare, roman a París després de la revolució de 1917. Se suïcida el 1932, en caure en profunda depressió després de la mort de la seva mare.

[2]. A Ucraïna.

[3]. Un dels generals blancs que van lluitar en el Front Ucraïnès contra la Revolució Russa i per la re-implantació del Tsarisme. Derrotat pels Makhnovistas a finals de 1919.

[4]. Riu a Ucraïna.

[5]. El Partit Social-Revolucionari, era un Partit Marxista rus, format el 1901, la principal diferència del qual amb el Partit Socialdemòcrata Rus, era l'èmfasi que donaven en l'estratègia revolucionària a la pagesia, i a l'ús actiu que feien de la violència revolucionària en contra dels agents del tsarisme. A aquest efecte, van formar "Organitzacions de Combat" les quals van impulsar audaços cops contra elements excel·lents de la repressió tsarista. Igual que els social-demòcrates russos, tenia un ala moderada, anomenada de dreta, i un ala radical, anomenada d'esquerra.

55

[6]. Referència a Max Nettlau, historiador anarquista d'origen austríac (18651944). Nascut a Viena, va passar molts anys de la seva vida en diferents països europeus (Alemanya, Suïssa, França). Va realitzar importants estudis biogràfics sobre certs anarquistes de renom, com Malatesta, Bakunin, Elisée Reclus i va realitzar algunes obres d'importància sobre el moviment anarquista en diferents països. Per aquests treballs, va rebre el sobrenom de "l'Herodot de l'Anarquia". També va divulgar part important de l'obra de Bakunin, traduint algunes de les seves obres, preparant edicions amb els seus diferents treballs i publicant cartes d'interès. Els autors, citen un dels treballs de Bakunin divulgat i contextualitzat per obra de Nettlau.

56

Un pla d'organització anarquista (Una resposta a "Plataforma Organitzativa per a una Unió General d'Anarquistes")* Errico Malatesta

*Publicada a "Il Risveglio" (Ginebra, Octubre de 1927) i traduida a partir de la versió en castellà realitzada per José Antonio Gutiérrez Danton.

57

Per casualitat (és de coneixement comú que a Itàlia la premsa no feixista és suprimida) m'he trobat amb un pamflet en francès titulat "Plate-formi d'organisation de l'Union Générale donis Anarchistes (Projet)", la qual cosa, traduït, significa Projecte de programa d'organització d'una Unió General d'Anarquistes.

Aquest és un projecte d'organització anarquista, publicat al novembre de 1926 per un "Grup d'Anarquistes Russos a l'Estranger", que semblés estar dirigit en particular als nostres companys russos.

Però aborda qüestions que concerneixen igualment a tots els anarquistes; i a més, és clar, notablement pel llenguatge en què està escrit, que busca reclutar a companys de tots els països. Sigui quin sigui el cas, val la pena examinar, tant pels russos com per tots, si és que les propostes plantejades estan en harmonia amb els principis anarquistes i, d'aquesta manera, si és que la seva posada en pràctica realment ajudaria a la causa anarquista.

Anarquisme i Organització Els motius dels camarades que proposen aquesta Plataforma són excel·lents. Es queixen, amb raó, que els anarquistes no han tingut i no tenen una influència en els esdeveniments político-socials en proporció al valor teòric i pràctic de les seves doctrines, sense considerar el seu nombre, el seu valor i el seu esperit de sacrifici -i ells creuen que la principal raó per a aquesta relativa falta d'èxit es deu a l'absència d'una organització gran, seriosa i efectiva.

I fins a aquest punt, en general, estaria d'acord. L'organització, que en realitat no és més que la pràctica de cooperació i solidaritat, és una condició natural i necessària de la vida social: és un fet ineludible el qual certament involucra a tothom, sigui en la societat humana en general, o en qualsevol grup de persones unides per un objectiu comú.

Ja que els homes no tenen ni el desig ni l'habilitat per viure en l'aïllament, ja que, de fet, no pot convertir-se realment en un home i satisfer les seves necessitats materials i morals per fora de la societat i de la cooperació amb els seus semblants, inevitablement ocorre que aquells que manquen dels mitjans o d'una consciència prou desenvolupada per crear una organització lliure amb uns altres que comparteixen els seus mateixos interessos i sentir, han de sotmetre's a l'organització d'uns altres, generalment d'una classe o grup dominant, que busca explotar en favor propi el treball de la resta.

58

L'ancestral opressió de les masses per un petit i privilegiat nombre, ha estat sempre la conseqüència de la majoria de la gent per arribar a acord entre si i crear organitzacions amb altres treballadors per a la producció i el gaudi i, davant l'eventualitat, per a la defensa en contra dels seus explotadors i opressors.

L'anarquisme va sorgir com a remei per a aquest estat de coses.

El seu principi bàsic és la lliure organització, creada i mantinguda per la lliure voluntat dels seus components, sense cap classe d'autoritat, és a dir, sense ningú tenint el dret a imposar la seva pròpia voluntat sobre els altres. I resulta, llavors, natural, que els anarquistes intentin aplicar el mateix principi sobre el qual, segons el seu punt de vista, hauria de fundar-se tota la societat humana, a la seva pròpia vida privada i organitzativa.

Per algunes discussions, podria semblar que hi ha anarquistes que s'oposen a qualsevol classe d'organització; però en realitat les moltes, massa discussions que tenen lloc entre nosaltres sobre aquesta matèria, fins i tot veient-se enfosquides per qüestions de terminologia o enverinades per les diferències personals, bàsicament són relatives a la forma i no al principi d'organització. D'aquesta manera, ocorre que quan els companys que, si s'ha de jutjar pel que diuen, són els més obstinats oponents de l'organització, realment volen fer alguna cosa, s'organitzen tal com la resta, i freqüentment de millor manera. El problema, repeteixo, és enterament un assumpte de mètode.

Això és per la qual cosa només puc simpatitzar amb la iniciativa empresa per aquests companys russos; perquè estic convençut que una organització més general, més harmoniosa, més estable que qualsevol de les intentades pels anarquistes fins ara, seria certament un important factor de fortalesa i èxit, un vehicle poderós per a la difusió de les nostres idees, encara que si no tingués èxit a eliminar totes les debilitats i els errors que són, potser, inevitables en un moviment com el nostre, que està bastant avançat al seu temps i el qual deu, per això, lluitar en contra de la incomprensió, de la indiferència i, freqüentment, de l'hostilitat de la majoria.

L'organització dels treballadors i l'organització específica.

Jo crec que és, per sobretot, urgent i essencial que els anarquistes aconsegueixin acord i s'organitzin tant com puguin i el millor que 59

puguin, perquè puguin ser capaços d'influenciar la direcció que les masses prenen en la seva lluita per millores i per la seva emancipació.

Avui dia, la força més gran de transformació social és el moviment obrer (moviment sindical) i de la seva direcció depèn en gran mesurada el curs que prenguin els esdeveniments i l'objectiu a ser aconseguit per la propera revolució. A través d'organitzacions fundades per a la defensa dels seus interessos, els obrers s'han concienciat sobre l'opressió que sofreixen i de l'antagonisme que els divideix dels seus amos, han començat a desitjar una millor vida, s'han acostumat a lluitar junts i en solidaritat, i poden obtenir aquestes millores que són compatibles amb la continuació d'un règim capitalista i estatal. Després, quan el conflicte ha anat massa lluny com per ser resolt, llavors hi ha revolució o reacció. Els anarquistes han de ser concients de la utilitat i de la importància del moviment sindical, han de recolzar el seu desenvolupament i fer d'ell un dels seus mitjans d'acció, fent tot el que puguin per garantir que, en cooperació amb les altres forces progressistes existents, aquest sigui un factor de la revolució social que involucri la supressió de les classes, la total llibertat, la igualtat, la pau i la solidaritat entre els éssers humans. Però seria una gran i fatal il·lusió el creure, com molts creuen, que el moviment obrer per si només pot, i ha de, per la seva pròpia naturalesa, conduir a tal revolució. Al contrari, tots els moviments fundats sobre interessos materials i de curt abast (i un ampli moviment obrer no pot ser fundat sobre una altra cosa), però que manquen d'energia, determinació, de l'esforç combinat d'homes d'idees, que lluiten i se sacrifiquen per un ideal futur, tendeixen inevitablement a adaptar-se a les circumstàncies; desenvolupen un esperit conservador i de por al canvi en aquells que aconsegueixen obtenir millors condicions per a si mateixos, i freqüentment, acaben creant noves classes privilegiades, i recolzant i consolidant el sistema que un desitja demolir.

D'aquí es desprèn la urgent necessitat d'organitzacions purament anarquistes, lluitant des de dins i des de fora dels sindicats per aconseguir una societat plenament anarquista i per esterilitzar tot germen de degeneració i reacció.

Però resulta clar que, per aconseguir les seves finalitats, l'organització anarquista ha d'estar en harmonia, en la seva constitució i forma d'operar, amb els principis de l'anarquisme, és a dir, no ha d'estar de cap manera contaminada per l'esperit de l'autoritarisme; 60

ha de ser capaç de reconciliar l'acció lliure dels individus, amb la necessitat i el gust per la cooperació i ajudar a desenvolupar la consciència i la iniciativa dels seus membres; ha de ser un mitjà per educar en l'ambient en què operem, i per a la preparació moral i material per al futur que desitgem.

Lliura el projecte en qüestió una resposta a aquests requisits?

No crec que ho faci. Al meu entendre, en comptes de crear entre els anarquistes un major desig d'organització, semblaria haver estat formulada per al designi exprés de reforçar el prejudici en aquells camarades que creuen que l'organització significa la submissió a liders i pertinença a una institució centralitzada, autoritària, que ofega tota lliure iniciativa. I de fet, expressa aquelles mateixes intencions que alguns persisteixen a atribuir a tots els anarquistes descrits com a organitzadors, contràriament a la veritat evident, i malgrat les nostres protestes.

Una o moltes organitzacions?

Vegem. Primer que res, sembla ser erroni -i en qualsevol cas, impracticable- desitjar unir a tots els anarquistes en una "Unió General", i.e. com expressa el Projecte, en una agrupació revolucionària activa i única.

Nosaltres els anarquistes, podem dir que som tots del mateix partit, si per la paraula partit entenem tots aquells que estan del mateix costat, és a dir, que comparteixen les mateixes aspiracions generals i que, d'una o una altra manera, lluiten pel mateix objectiu en contra dels enemics comuns. Però això no significa que sigui possible -ni, potser, si més no desitjable- unir-nos tots junts en una mateixa associació específica. Hi ha massa diferències entre els llocs i les condicions de lluita, massa mitjans d'acció possibles que prefereixen els uns i els altres, massa diferències de temperament i problemes personals d'incompatibilitat perquè la Unió General, si és presa seriosament, sigui, en comptes d'un mitjà de coordinació i síntesi de les contribucions de tots, un obstacle a l'activitat individual i potser, també, causa d'amargs conflictes interns. Com, per exemple, podria organitzar-se de la mateixa manera i amb la mateixa gent, una associació oberta de propaganda i d'agitació entre les masses, i una societat secreta, forçada per les condicions polítiques del país en què opera a ocultar de l'enemic les seves intencions, mitjans i membres? Com podrien els educacionistes (1) i els revolucionaris adop61

tar les mateixes tàctiques, si els primers creuen que l'exemple i la propaganda són suficients per a la transformació gradual dels individus i, conseqüentment, de la societat, mentre que els últims estan convençuts que és necessari destruir amb violència un ordre que es basa en la violència i crear, en contra de la violència dels opressors, les condicions necessàries per a la disseminació de la propaganda i de l'aplicació pràctica dels ideals conquerits? I com es mantindrà junta a gent que, per raons pròpies, no s'agraden ni es respecten entre si i que mai podrien ser igualment militants bons i útils per a l'anarquisme?

Mes encara, els autors del Projecte (Plataforma), declaren "inacceptable" la idea de crear una organització que pugui reunir als representants dels diferents corrents de l'anarquisme. Tal organització, ells diuen, "incorporant elements heterogenis, teòrica i pràcticament, no seria més que una amanida d'individus que veuen de manera diferent totes les qüestions concernents al moviment anarquista i que, inevitablement, es desintegraria tan aviat com fos posada a prova per la realitat".

D'acord. Però llavors, si reconeixen l'existència d'anarquistes d'altres tendències, deuen a més acceptar el dret que aquests, al seu torn, tenen a organitzar-se i a treballar per l'anarquia de la forma en què ho creguin millor. O proclamaran l'expulsió de l'anarquisme, la excomulgació de tots aquells que no accepten el seu programa?

Ells diuen "voler agrupar en una única organització a tots els elements saludables del moviment llibertari"; i naturalment, tendiran a jutjar com a saludables només a aquells que pensin com ells. Però què faran amb els elements no saludables?

Certament, hi ha en l'anarquisme, com en tota comunitat humana, elements de diferent qualitat i, la qual cosa és pitjor, hi ha els qui, en nom de l'anarquia, fan circular idees que tenen una extremadament dubtosa afinitat amb l'anarquisme. Però com evitar això?

La veritat anàrquica no pot ni ha de convertir-se en el monopoli d'un individu o comitè, ni pot dependre de les decisions de majories reals o imaginàries. És només necessari -i això és suficient- que a tots els sigui permesa la més gran llibertat de crítica, i que cada persona sigui capaç de mantenir les seves pròpies idees i escollir als seus propis camarades. Al cap i a la fi, només el temps dirà qui està en el camí correcte.

62

L'anarquisme i la responsabilitat col·lectiva Abandonem, llavors, la idea d'agrupar a tots els anarquistes en una sola organització, i considerem a la Unió General que els russos ens proposen com el que realment és, i.e. la Unió d'una fracció d'anarquistes; i vegem si la forma d'organització proposada es conforma als principis i mètodes anarquistes i si pogués, conseqüentment, contribuir al triomf de l'Anarquia.

Novament, em sembla que no.

No dubto de la sinceritat de les proposicions anarquistes d'aquests camarades russos: ells volen aconseguir el comunisme anàrquic i estan buscant la forma més ràpida perquè això ocorri. Però no és suficient voler alguna cosa: és també necessari adoptar els mitjans correctes, tal com quan es vol anar a algun lloc és necessari seguir el camí correcte, d'una altra forma, s'acabaria en un altre lloc.

De la mateixa manera, lluny de facilitar l'assoliment del comunisme anàrquic, la seva organització, sent típicament autoritària, no pot sinó distorsionar l'esperit de l'anarquisme i portar a conseqüències bastant diferents de les quals es pretenien.

De fet, la Unió General consistiria de diverses organitzacions parcials, amb els seus secretaris, que dirigirien ideològicament la seva activitat política i tècnica; i per coordinar l'activitat de tots els membres de l'organització, hi hauria un Comitè Executiu de la Unió, encarregat de dur a terme les decisions preses per la Unió i de "conduir ideològica i organitzacionalment a les agrupacions de conformitat amb la ideologia i la política tàctica general de la Unió". És això anarquista? Al meu entendre, això és un govern i una església. És cert que no hi ha policia ni baionetes, com tampoc hi ha deixebles fidels llests a acceptar la ideologia dictada, però això només significa que el seu govern seria impotent i impossible, i que la seva església seria un viver de divisions i heretgies. El seu esperit, la seva tendència, segueix sent autoritària i els seus efectes educatius seran sempre anti-anarquistes.

Jutgi's si això és incorrecte.

"L'òrgan executiu del moviment llibertari general -la Unió Anarquista- introdueix en les seves files el principi de responsabilitat col·lectiva; tota la Unió serà responsable de l'activitat revolucionària i política dels seus membres; i cada membre serà responsable de l'activitat política i revolucionària de la Unió".

I posteriorment a això, que és la més completa negació de la in63

dependència i acció individual, els autors, recordant que són anarquistes, es descriuen com a federalistes i tronen en contra de la centralització, "l'inevitable resultat de la qual", diuen, "és l'esclavitud i la mecanització de la vida social i de la vida de l'organització".

Però, si la Unió és responsable del que cada membre fa, com pot garantir als membres individuals i als diferents grups la llibertat per aplicar el programa comú en la forma que creguin millor? com es pot ser responsable per un acte que un no té la possibilitat de prevenir? Després, la Unió, i per mitjà d'ella, el Comitè Executiu, han de supervisar les activitats dels membres individuals i ordenar-los què fer i què no fer; i ja que la desaprovació posterior als esdeveniments no pot compensar la responsabilitat prèviament acceptada, ningú seria capaç de fer res abans d'obtenir l'aprovació i el consentiment del comitè. Per la qual cosa, pot un individu acceptar responsabilitat per les accions d'una organització abans de saber què és el que aquesta farà i si no és capaç de prevenir-la de fer alguna cosa al que aquest s'oposa ?

Més encara, els autors de la Plataforma diuen que és la "Unió" la qual estableix la seva voluntat i disposa. Però quan es fa esment a la voluntat de la Unió, significa això, potser, la voluntat de tots els seus membres? En tal cas, perquè la Unió sigui capaç d'operar seria necessari que tots, en tot moment i en tots els assumptes, tinguessin la mateixa opinió . Ara bé, si és natural que tots acordin principis generals i bàsics, ja que d'una altra manera no podria estar o romandre units, és inconcebible que tots aquests éssers pensants puguin, tot el temps, ser de la mateixa opinió sobre què fer davant cada circumstància i sobre l'elecció de gent per ocupar els càrrecs executius.

L'anarquisme i el principi de majoria En realitat -com el text de la Plataforma demostra-, la voluntat de la Unió només pot significar la voluntat de la majoria, expressada per mitjà de congressos, que anomenen i controlen al Comitè Executiu i decideixen sobre totes les qüestions importants. Naturalment, els congressos estaran compostos de representants triats per majoria en els grups afiliats, i aquests representants decidiran què fer, novament, per majoria de vots. Així, en la millor de les hipòtesis, les decisions serien preses per la majoria de la majoria, que podrien bé, especialment quan hi ha més de dues opinions divergents, repre64

sentar no més que a una minoria.

Deu també notar-se que, donades les condicions en què els anarquistes viuen i actuen, els seus congressos són encara menys pròpiament representatius que els parlaments burgesos, i el seu control sobre l'executiu, de tenir aquest poders autoritaris, podria ser oportú i efectiu només amb grans dificultats. En la pràctica, aquells que van a congressos anarquistes són aquells capaços de fer-ho, aquells amb diners i aquells que no són detinguts per la policia; aquells que no representen més que a si mateixos o a un petit nombre d'amics, així com aquells que representen realment les visions i desitjos d'una gran comunitat. I prenent les precaucions fetes en contra dels traïdors i espies, de fet, per aquestes mateixes precaucions necessàries, un examen seriós dels mandats i de la seva validesa és impossible .

De qualsevol manera, aquest és un autèntic sistema de majoria, un completament parlamentari. És sabut que els anarquistes no accepten el govern de les majories (democràcia), ni tampoc accepten el govern d'uns pocs (aristocràcia, oligarquia, ni dictadura de classe o partit), ni el govern d'un (autocràcia, monarquia o dictadura personal).

Els anarquistes han fet innombrables crítiques al així anomenat govern de majories, el qual, és més, sempre porta en la pràctica a la dominació d'una petita minoria. És necessari fer-ho novament per a benefici dels nostres camarades russos? Certament, els anarquistes reconeixen que en la vida en comunitat, és freqüentment essencial per a la minoria, acceptar les visions de la majoria. Quan hi ha necessitat o és de clara utilitat per fer alguna cosa, i a fi de fer-ho, és necessària la cooperació de tots, per la qual cosa la minoria ha d'adonar-se que cal adaptar-se al desig dels més. I, en general, per viure junts pacíficament, i en igual peu, és necessari que tothom sigui amè, tolerant i flexible. Però aquesta adaptació d'uns a uns altres ha de ser recíproca i voluntària, i ha de procedir de la consciència de la seva necessitat i de la disposició de cada persona a no paralitzar la vida social mitjançant l'hostilitat; i no ha de ser imposat com a principi o per norma estatutària. I aquest és un ideal el qual, potser, en la vida social pràctica serà difícilment assolible en la seva totalitat, però és cert que en tot grup humà, mentre més lliure i espontani sigui l'acord entre minoria i majoria, més lliure és de qualsevol formulació que no provingui de la naturalesa de les coses, la qual cosa és més proper a 65

l'anarquia.

Llavors, si els anarquistes neguen el dret de la majoria a governar la societat humana en general, quan l'individu es vegi forçat a acceptar certes restriccions, perquè no pot aïllar-se sense renunciar a les condicions de la vida humana, i si volen que tot sigui fet mitjançant el lliure acord de tots, com és que podrien adoptar la idea del govern de majories en les seves associacions essencialment lliures i voluntàries, i començar a declarar que les decisions de la majoria han de ser acceptades, abans fins i tot de ser conegudes? És comprensible que els qui no són anarquistes creguin que l'anarquia, és a dir, la lliure organització sense la dominació de la majoria ni viceversa, sigui una utopia impossible o que només sigui possible en un futur remot; però és inconcebible que aquells que professen idees anarquistes i vulguin aconseguir l'anarquia, o almenys dirigir-se seriosament en aquesta direcció, ara abans que demà, repudiïn els principis fonamentals de l'anarquisme a través del mateix mètode que proposen per garantir el seu èxit.

Les bases de l'organització anarquista Una organització anarquista ha de fundar-se, al meu entendre, sobre bases molt diferents a les propostes pels companys russos.

Plena autonomia, plena independència i, conseqüentment, plena responsabilitat dels individus i del grup; lliure acord entre aquells que pensen útil unir-se i cooperar per aconseguir l'objectiu comú; deure moral de recolzar les campanyes empreses i no fer res que vagi en contra del programa acceptat. Sobre aquestes bases després es construeix el marc pràctic, adaptat per portar vida real a l'organització. I després, els grups, federacions de grups, federacions de federacions de federacions, les trobades, els congressos, els comitès encarregats de l'enllaç, etc. Però tot això ha de ser fet lliurement per així no obstruir el pensament i la iniciativa dels individus, i només a fi de donar més pes a campanyes que, si són aïllades, serien impossibles o ineficaces.

D'aquesta manera, els congressos d'una organització anarquista, si bé sofririen quan cossos representatius de totes les imperfeccions que ja he esmentat, estaran lliures de qualsevol espurna d'autoritarisme, perquè no farien lleis, ni imposarien les seves decisions sobre uns altres. Servirien per sostenir i incrementar els contactes perso66

nals entre els camarades més actius, per comparar i estimular els estudis programàtics sobre les formes i els mitjans de portar endavant l'acció, per informar sobre la situació a les diferents regions i sobre les accions més urgents que s'han de realitzar a cada àrea, per formular les variades opinions actualment sostingudes pels anarquistes, i dur a terme una estadística d'elles -sense ser les seves decisions obligatòries, sinó només suggeriments, advertiments, propostes per plantejar a tots els involucrats, i no compromisos, excepte, per a aquells que els acceptin. Els òrgans administratius que siguin nomenats -Comitè d'Enllaç, etc.- no tenen poders executius, només realitzen iniciatives de part d'els qui les desitgen i aproven, i no tenen dret a imposar la seva visió; certament, podran sostenirles i difondre-les com qualsevol grup de companys, però no podran presentar-les com la línia oficial de l'organització . Ells publicarien les resolucions dels congressos i les visions i propostes comunicades a ells pels grups i individualitats; i ajudarien, per els qui ho desitgin, a facilitar les relacions entre els grups i la cooperació entre tots aquells que estiguin d'acord en diversos assumptes: cada persona és lliure de fer contacte directe amb qui vulgui, o de fer ús d'altres comitès nomenats per grups especials.

En una organització anarquista, els membres individuals poden expressar qualsevol opinió, o adoptar qualsevol tàctica que no contradigui els principis acceptats i que no malmetin l'activitat d'altres persones. En cada cas, l'organització donada dura pel temps en el qual les raons per a la unitat són més que les raons pel dissentiment.

D'una altra manera, es dissol i substitueix per altres grups més homogenis.

Per descomptat, la durada, la permanència d'una organització, condiciona el seu èxit en la llarga batalla que hem de lluitar, però és a més natural per a qualsevol institució aspirar, instintivament, a una vida indefinida. Però la durada d'una organització llibertària ha de ser la conseqüència de l'afinitat espiritual dels seus membres i de l'adaptabilitat de la seva constitució a les circumstàncies en continu canvi. On aquesta ja no és més capaç de complir una missió útil, és millor que mori .

Conclusió Aquells companys russos, potser, trobaran ineficaços a les organitzacions com jo les concebo i similars a les que hi ha. Els entenc.

67

Aquests companys estan obsessionats per l'èxit que els Bolxevics han tingut al seu propi país, i voldrien, a la manera dels Bolxevics, unir als anarquistes en una espècie d'exèrcit disciplinat, el qual, sota la direcció ideològica i pràctica d'uns pocs líders, marxi compacta a l'assalt del present règim i, llavors, aconseguida la victòria material, presideixi la constitució de la nova societat. I potser sigui cert que sota aquest sistema, sempre que els anarquistes ho acceptin, i que els líders siguin homes de geni, la nostra eficiència material seria enorme. Però amb quin resultat? No ocorreria amb l'anarquisme el que ha ocorregut a Rússia amb el socialisme i el comunisme?

Aquests camarades estan ansiosos de veure la victòria, igual que nosaltres; però per viure i aconseguir la victòria no és necessari renunciar a les mateixes raons que ens donen vida i distorsionar el caràcter de l'eventual victòria. Volem lluitar i triomfar, però com a anarquistes -per l'anarquia.

Errico Malatesta Publicada a "Il Risveglio" (Ginebra, Octubre de 1927)

Nota del traductor en llengua castellana Jose Antonio Gutierrez Danton: (1) Es refereix a aquells anarquistes il·luministes, molt en voga al començament del segle XX, que sostenien que la transformació social era un procés que es donaria per l'elevació intel·lectual i moral de les masses, i per la il·luminació del poble, per la qual cosa no conservaven molta fe en els mètodes revolucionaris, sinó que posaven la seva fe en l'educació i la propaganda.

68

El vell i el nou en l'anarquisme Una resposta a Malatesta Dielo Trouda nº30, Mayo 1928, pp.4-11.

Piotr Arshinov

Traducció al català feta a partir d’un text del qual desconeixem l’autor/a de la traducció al castellà la qual apareix a la web www.nestormakhno.info/

69

En l'òrgan anarquista de Ginebra Le Reveil, com a suplement, el camarada Errico Malatesta ha publicat una article crític sobre el projecte de la Plataforma Organitzativa editat pel grup d'anarquistes russos en l'exili.

Aquest article ens ha produït perplexitat i pesar. Esperàvem, i encara esperem, que la idea de l'anarquisme organitzat trobaria una obstinada resistència per part dels partisans del caos, tan nombrosos entre les files anarquistes, perquè tal idea obliga a que tots els anarquistes que participen en el moviment siguin responsables i a que adoptin nocions de deure i de constància. Fins ara, el principi favorit en què la majoria dels anarquistes havien estat educats pot ser explicat pel següent axioma: "Faig el que vull i no dono comptes de res". És molt natural que els anarquistes d'aquesta espècie, impregnats de tals principis, siguin enèrgicament hostils a tota idea d'anarquisme organitzat i de responsabilitat col·lectiva.

El camarada Malatesta és aliè a aquests principis, i és per aquesta raó que el seu text va provocar aquesta reacció en nosaltres. Perplexitat, perquè ell és un veterà de l'anarquisme internacional, i no ha agafat l'esperit de la Plataforma, el seu caràcter vital i el seu assumpte, que es deriven dels requeriments de la nostra època revolucionària. Pesar, doncs a romandre fidel al dogma inherent al culte de la individualitat, ell s'ha oposat (esperem que només sigui temporalment) a la tasca que apareix com a etapa indispensable en l'extensió i desenvolupament extern del moviment anarquista.

En el començament del seu article, Malatesta diu compartir una sèrie de tesis de la Plataforma i fins i tot les reforça amb algunes idees que exposa. Concorda a notar que els anarquistes no han tingut i no tenen influència en els esdeveniments polítics i socials, a causa de la falta d'una organització activa i seriosa.Els principis presos pel camarada Malatesta es corresponen amb les principals proposicions de la Plataforma. Un podria esperar que hagués examinat, comprès i acceptat igualment una sèrie d'altres principis desenvolupats en el nostre projecte, perquè existeix un nexe de coherència i de lògica entre totes les tesis de la Plataforma. No obstant això, Malatesta explica de manera enèrgica la seva diferència d'opinió amb la Plataforma. Es pregunta si és que per ventura la Unió General d'Anarquistes projectada en la Plataforma pot resoldre el problema de l'educació de les masses obreres. Respon negativament. Dóna com a raó el caràcter pretesament autoritari de la Unió, la qual, segons ell, desenvoluparia la idea de la submissió a directors i líders.

70

Sobri quines bases pot reposar tan seriosa acusació? És en la idea de la responsabilitat col·lectiva, recomanada per la Plataforma, que ell veu la principal raó per formular tal acusació. No pot admetre el principi que tota la Unió es faci responsable de cada membre, i que al revés, cada membre sigui responsable de la línia política de tota la Unió. Això significa que Malatesta no accepta precisament el principi d'organització que se'ns apareix com el més essencial, a fi que el moviment anarquista se segueixi desenvolupant.

Enlloc el moviment anarquista, fins ara, ha aconseguit l'estadi de moviment popular organitzat com a tal. En el més mínim la causa d'això resideix en condicions objectives, com que les masses obreres no entenguin l'anarquisme i no s'interessin en aquest sinó en períodes revolucionaris; no, la causa de la debilitat del moviment anarquista resideix essencialment en els propis anarquistes. Ni tan sols una sola vegada han intentat realitzar de manera organitzada tant la propaganda de les seves idees com l'activitat pràctica a l'interior de les masses obreres.

Si tal cosa resulta estranya per al camarada Malatesta, afirmem amb força que l'activitat dels anarquistes més actius -entre els quals s'inclou ell mateix- assumeix per necessitat un caràcter individualista; fins i tot si aquesta activitat es distingeix per un alt nivell de responsabilitat personal, concerneix solament a un individu i no a una organització. En el passat, quan el nostre moviment estava naixent nacional i internacionalment, no podia ser d'una altra manera; havien d'assentar-se les bases del moviment anarquista de masses; havia d'apel·lar-se a les masses obreres i convidar-les a comprometre's en la lluita anarquista. Això era necessari, encara que fos només el treball d'individus aïllats amb mitjans limitats. Aquests militants anarquistes van complir la seva missió; van atreure als obrers més actius a les idees anarquistes. No obstant, això no era més que la meitat del treball. Al moment en què el nombre d'elements anarquistes provinents de les masses obreres s'incrementava considerablement, era impossible restringir-se a una pràctica i a una propaganda aïllada, sigui individualment o en grups dispersos. Seguir amb això seria com donar voltes sobre el mateix. Hem d'anar més enllà per no quedar endarrere. La decadència general del moviment anarquista s'explica exactament de la següent manera: hem complert amb el primer pas sense anar més enllà.

Aquest segon pas consistia, i encara consisteix, a agrupar als elements anarquistes provinents de les masses obreres, en una 71

col·lectivitat activa capaç de liderar la lluita organitzada dels treballadors amb la finalitat de concretar les idees anarquistes.

La qüestió dels anarquistes de tots els països és la que segueix: pot el nostre moviment acontentar-se amb subsistir sobre la base de formes velles d'organització, a grups locals sense lligam orgànic entre si, i cadascú actuant per compte propi conforme a la seva particular ideologia i pràctica? o només imaginant té el nostre moviment recursos per a noves formes d'organització que l'ajudin a desenvolupar-se i a arrelar-se entre l'àmplia massa de treballadors?

L'experiència dels últims 20 anys, i més particularment, de les dues revolucions russes -1905 i 1917/19- ens suggereix una resposta a aquestes qüestions millor que totes les "consideracions teòriques".

Durant la Revolució Russa, les masses obreres van ser guanyades per a les idees anarquistes; malgrat això, l'anarquisme com a moviment organitzat va sofrir un complet revés; al començament de la revolució ens trobàvem en les posicions més avançades en la lluita, però després, en els inicis de la fase constructiva ens trobem irremeiablement lluny d'aquesta construcció, i conseqüentment allunyats de les masses. Això no va ser pura casualitat: aquesta actitud inevitablement fluïa de la nostra pròpia impotència, tant des d'un punt de vista organitzatiu com de la nostra confusió ideològica.

Aquest revés va ser causat pel fet que, durant la revolució, els anarquistes no van saber implementar el seu programa social i polític i només es van aproximar a les masses amb propaganda fragmentària i contradictòria; no teníem una organització estable. El nostre moviment es representava per organitzacions eventuals, aparegudes per aquí, aparegudes per allà, que no buscaven amb fermesa el que volien, i que freqüentment desapareixien després d'un curt temps sense deixar petjada. Resultava desesperantment ingenu i estúpid el suposar que els treballadors recolzarien i participarien en tals "organitzacions" en el moment de la lluita social i de la construcció comunista.

Estàvem habituats a atribuir el fracàs del moviment anarquista a Rússia entre 1917-1919, a la repressió estatal del Partit Bolxevic; això és un gran error. La repressió bolxevic va impedir l'extensió del moviment anarquista durant la revolució, però no va ser l'únic obstacle. És més aviat la impotència interna del mateix moviment una de les principals causes de la seva derrota, una impotència procedent de la vaguetat i indecisió que caracteritzava a les diferents afir72

macions polítiques pel que concerneix a organització i tàctica.

L'anarquisme no tenia una opinió ferma i concreta sobre els problemes essencials de la revolució social; una opinió indispensable per satisfer la recerca de les masses que estaven creant la revolució.

Els anarquistes enaltien el principi comunista: "de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats", però mai es van preocupar de portar aquest principi a la realitat, si bé es va permetre que certs elements sospitosos transformessin aquest gran principi en una caricatura de l'anarquisme -només cal recordar quants usurers es van beneficiar acaparant els béns de la col·lectivitat. Els anarquistes van parlar bastant de l'activitat revolucionària dels obrers, però no van poder ajudar-los, si més no indicant-los les formes aproximades que aquesta activitat adoptaria; no sabien com sortejar les relacions recíproques entre les masses i el seu centre d'inspiració ideològica. Van portar als treballadors a alliberar-se del jou de l'Autoritat, però no els van indicar els mitjans per consolidar i defensar les conquestes de la Revolució. Mancaven de conceptes clars i precisos, d'un programa d'acció entre molts altres problemes.

Va ser això el que els va distanciar de l'activitat de les masses i els va condemnar a la impotència social i històrica. És en això on hem de buscar les causes primordials de la seva derrota en la Revolució Russa.

I no tenim cap dubte que, si la revolució esclatés en molts altres països europeus, els anarquistes sofririen la mateixa derrota perquè no estan menys - si és que no més - dividits en el plànol de les idees i de l'organització.

L'època present, en què per milions els treballadors estan compromesos en el camp de batalla de la lluita social, demanda de respostes precises i directes per part dels anarquistes pel que concerneix la lluita i a la construcció comunista que l'ha de seguir; demanda igualment de la responsabilitat col·lectiva dels anarquistes en virtut d'aquestes respostes i de la propaganda anarquista en general. Si no assumissin aquesta responsabilitat, els anarquistes igual que qualsevol altre en el mateix cas, no tindrien el dret de fer propaganda de manera inconseqüent a l'interior de les masses obreres, que han lluitat a costa de grans sacrificis i han tingut innombrables víctimes.

En aquest context, no es tracta d'un joc ni d'un objecte per experimentar. És per això que, de no tenir una Unió General d'Anarquistes, no podrem proveir de respostes comunes sobre totes aquestes 73

qüestions vitals.

En el començament del seu article, el camarada Malatesta sembla saludar la idea de la creació d'una vasta organització anarquista.

No obstant això, en repudiar categòricament la idea de la responsabilitat col·lectiva, es fa impossible la realització de tal organització.

Perquè tampoc serà possible si no existeixen acords teòrics i organitzatius que constitueixin una plataforma comuna on agrupar a nombrosos militants. En la mesura en què acceptin aquesta plataforma, ha de ser obligatòria per a tots. Aquells que no reconeguin els seus principis bàsics, no podran ni els interessarà ser membres de l'organització.

D'aquesta manera, aquesta organització serà la unió d'aquells amb una concepció comuna de la línia teòrica, tàctica i política per ser duta a terme.

Conseqüentment, l'activitat pràctica de cada membre de l'organització estarà naturalment en plena harmonia amb l'activitat general, i al revés, l'activitat de tota l'organització no podrà estar en contradicció amb la consciència i amb l'activitat de cada membre, si és que accepten el programa sobre el qual es funda l'organització. És això el que caracteritza a la responsabilitat col·lectiva: tota la Unió és responsable per l'activitat de cada membre, sabent que compliran la seva labor política i revolucionària en l'esperit polític de la Unió. Al mateix temps, cada membre és plenament responsable per tota la Unió, veient que la seva activitat no sigui contrària d'aquella realitzada per tots els seus membres. Això no significa de cap manera autoritarisme, com erròniament afirma el camarada Malatesta, sinó que és expressió de la comprensió conscient i responsable del treball militant.Resulta obvi que al cridar als anarquistes a organitzar-se sobre la base d'un programa definit, no estem traient el dret als anarquistes d'altres tendències a organitzar-se com els sembli convenient. De qualsevol manera, estem persuadits que des del moment en què els anarquistes construeixin una important organització, es revelarà la vacuïtat i la vanitat de les organitzacions tradicionals.

El principi de la responsabilitat és entès pel camarada Malatesta en el sentit d'una responsabilitat moral dels individus i dels grups. És per això que ell només dóna als congressos i les seves resolucions el rol d'una sort de conversa entre amics, que en suma no pronuncia més que desitjos platònics.

Aquesta forma tradicional d'entendre el rol dels congressos no 74

resisteix la prova de la realitat. En efecte, quin és el valor d'un congrés en el qual només s'expressen "opinions" sense encarregar-se de portar-les a la pràctica? Cap. En un moviment vast, una responsabilitat purament moral i no orgànica perd tot el seu valor.

Abordem ara la qüestió relativa a majories i minories. Pensem que tota discussió entorn d'aquest tema resulta supèrflua. En la pràctica, això s'ha resolt ja fa llarg temps. Sempre i en tot moment, els problemes pràctics entre nosaltres s'han resolt amb una majoria de vots. Això és completament comprensible, perquè no hi ha una altra manera de resoldre aquests problemes en el si d'una organització que pretén actuar.

En totes les objeccions elevades fins ara en contra de la Plataforma, existeix una falta de comprensió de les tesis més importants que conté; una falta de comprensió de la nostra aproximació al problema organitzatiu i al mètode per a la seva resolució. En efecte, la comprensió d'això és extremadament important i posseeix una significació decisiva per a una apreciació correcta de la Plataforma i de tota l'activitat organitzativa del grup Dielo Trouda.

L'única forma d'allunyar-nos del caos i de reviure al moviment anarquista, és una clarificació teòrica i organitzativa entre les nostres files, que comporti a la diferenciació i selecció d'un nucli actiu de militants, sobre la base d'un programa homogeni teòrica i pràcticament. És en això en el que resideix un dels principals objectius del nostre text.

Què és el que representa la nostra clarificació i a què ens ha de portar? L'absència d'un programa general homogeni ha estat sempre una notable falla del moviment anarquista, i ha contribuït molt freqüentment a fer-lo bastant vulnerable, a que la seva propaganda no hagi estat sempre coherent i consistent en relació a les idees professades i als principis pràctics defensats. Al contrari, ocorre freqüentment que el que és propagat per un grup és, en un altre costat, denigrat per altres grups. I això no només sobre les aplicacions tàctiques, sinó també sobre tesis fonamentals.

Certa gent defensa tal estat de coses dient que d'aquesta forma s'adona de la varietat d'idees anarquistes. Bé, admetem-ho, però quin interès pot representar aquesta varietat per als treballadors?

Avui, ells lluiten i pateixen, i ara i immediatament necessiten una concepció precisa de la revolució, que els pugui portar cap a la seva emancipació; no necessiten d'una concepció abstracta, sinó que necessiten d'una concepció viva, real, elaborada i que doni resposta a 75

les seves demandes. Mentre, els anarquistes proposaven freqüentment, en la pràctica, nombroses idees, sistemes i programes contradictoris, en els quals el més important era proper a la insignificança, o amb molt, en contradeia un altre. En tals condicions, és fàcilment comprensible que l'anarquisme no pugui ni ara ni en el futur, impregnar a les masses i ser una mateixa cosa amb elles, així com inspirar el seu moviment emancipatori.

Perquè les masses senten la futilitat de les nocions contradictòries i les eviten instintivament; i malgrat això, en un període revolucionari, actuen i viuen d'una manera llibertària.

Per concloure, el camarada Malatesta pensa que l'èxit dels Bolxevics al seu país, no permet passar una bona nit als anarquistes russos que van editar la Plataforma. L'error de Malatesta és no tenir en compte les circumstàncies extremadament importants de les quals la Plataforma Organitzativa és producte, no només per la Revolució Russa, sinó també pel moviment anarquista en aquesta revolució. Ara, és impossible no prendre en consideració aquesta circumstància per així resoldre el problema de l'organització anarquista, de la seva forma i de la seva base teòrica. És indispensable mirar el lloc ocupat per l'anarquisme en el gran aixecament social de 1917. Quina va ser l'actitud de les masses insurgents pel que fa a l'anarquisme i als anarquistes? Què van apreciar en ells? Per què, malgrat això, l'anarquisme va patir un revés durant aquesta revolució? Quines lliçons hem d'extreure? Totes aquestes preguntes, i encara més, han d'aparèixer inevitablement als qui aborden les qüestions plantejades per la Plataforma. El camarada Malatesta no ha fet això. Ell ha pres el problema actual de l'organització en l'abstracció dogmàtica. Això és bastant incomprensible per a nosaltres, que ens havíem acostumat a veure en ell, no a un ideòleg, sinó a un pràctic de l'anarquisme real i actiu. Ell s'acontenta amb examinar en quina mesura una tesi o una altra de la Plataforma està o no d'acord amb els punts de vista tradicionals en l'anarquisme, i després els refuta, en trobar-los oposats a les velles concepcions. Ell no pot pensar que pugui ser a l'inrevés, que siguin precisament aquelles les que estiguin equivocades, i que per això hagi estat necessària l'aparició de la Plataforma. És d'aquesta manera, com poden ser explicades tota la sèrie d'errors i contradiccions plantejades a dalt.

Deixi'ns fer notar en ell una greu negligència; no tracta en absolut amb la base teòrica, ni amb la secció constructiva de la Plataforma, sinó únicament amb el projecte d'organització. El nostre text no so76

lament ha refutat la idea de la Síntesi, així com les de l'anarcosindicalisme com a inaplicables i en fallida, també ha avançat el projecte d'agrupar als militants actius de l'anarquisme sobre la base d'un programa més o menys homogeni. El camarada Malatesta ha hagut de tractar amb precisió sobre aquest mètode; no obstant això, ho ha passat per alt en silenci, així com a la secció constructiva, malgrat que les seves conclusions aparentment s'aplicarien a tota la Plataforma. Això dóna al seu article un caràcter contradictori i inestable.

El comunisme llibertari no pot romandre en els obstacles del passat, ha d'anar més enllà, combatent i superant els seus defectes.

L'aspecte original de la Plataforma i del grup Dielo Trouda, consisteix precisament a ser estranys a dogmes anacrònics, a idees prefabricades, i que, per contra, s'esforcen a portar endavant la seva activitat partint dels fets reals i presents. Aquesta aproximació, constitueix el primer intent de fusionar a l'anarquisme amb la vida real i de crear una activitat anarquista sobre aquesta base. És només així que el comunisme llibertari pot alliberar-se d'un dogma obsolet i promoure al moviment viu de les masses.

Piotr Arshinov, Dielo Trouda nº30, Maig 1928, pàg.4-11.

77

Sobre la Plataforma Una resposta a "Un pla d'organització anarquista"

Nestor Makhno

Publicada en "Il Risveglio" (Ginebra, 4 de Desembre de 1929). Traduïda a partir de la traducció en llengua castellana de José Antonio Gutiérrez Danton

78

Benvolgut company Malatesta, He llegit la seva resposta al projecte de "Plataforma Organitzativa per a una Unió General d'Anarquistes", projecte publicat pel Grup d'Anarquistes Russos a l'Estranger.

La meva impressió és que, o bé vostè ha malentès el projecte de "Plataforma", o el seu rebuig a reconèixer la responsabilitat col·lectiva en l'acció revolucionària i la funció directiva que les forces anarquistes han de prendre, emana d'una profunda convicció sobre l'anarquisme que li porta a menysprear aquell principi de responsabilitat.

No obstant això, es tracta d'un principi fonamental, que ens guia a cadascun de nosaltres en la nostra forma d'entendre la idea anarquista, en la nostra determinació que aquesta penetri les masses, en el seu esperit de sacrifici. És gràcies a aquest que un home pot triar la via revolucionària i atreure a uns altres a ella. Sense aquest, cap revolucionari podria tenir la necessària força, voluntat o intel·ligència per suportar l'espectacle de la misèria social, i menys, per lluitar contra ella. És gràcies a que s'han inspirat en la responsabilitat col·lectiva, que els revolucionaris de totes les èpoques i escoles han unit les seves forces; és sobre ella que han basat les seves esperances en què les revoltes parcials -revoltes de les quals la història dels oprimits està plena- no han estat en va, que els explotats entendran les seves aspiracions, extrauran d'elles experiències aplicables als seus temps i les utilitzaran per trobar nous camins cap a l'emancipació.

Vostè mateix, volgut Malatesta, reconeix la responsabilitat individual del revolucionari anarquista. I el que és més, l'ha recomanat al llarg de la seva vida com a militant. Almenys, així és com jo he entès els seus escrits sobre anarquisme. Però vostè nega la necessitat i utilitat de la responsabilitat col·lectiva, quan es tracta de les tendències i les accions del moviment anarquista com un tot. La responsabilitat col·lectiva li espanta, ja que vostè la rebutja.

Per a mi, que he adquirit l'hàbit d'encarar plenament les realitats del nostre moviment, la seva negació de la responsabilitat col·lectiva em sembla no només freturosa de fonaments, sinó perillosa per a la revolució social. S'ha de prendre ben en compte l'experiència per lliurar la batalla decisiva en contra de tots els nostres enemics junts.

Ara bé, l'experiència de les batalles revolucionàries del passat em porta a creure, excloent tota imitació, que sense importar quin sigui 79

l'ordre dels esdeveniments revolucionaris, és necessari donar-los una direcció seriosa, tant ideològica com tàcticament. Això significa que només un esperit col·lectiu, assenyat i dedicat a l'anarquisme, podrà expressar els requeriments del moment, mitjançant una voluntat col·lectivament responsable. Cap de nosaltres té el dret a evitar aquest element de responsabilitat. Per contra, si fins ara ha estat ignorat en les files dels anarquistes, és necessari que ara sigui, per a nosaltres, comunistes anàrquics, un article al nostre programa teòric i pràctic.

Només l'esperit col·lectiu dels seus militants i la seva responsabilitat col·lectiva permetran a l'anarquisme modern eliminar dels seus cercles la idea, històricament falsa, segons la qual no és necessari que l'anarquisme serveixi de guia -ni ideològica ni pràctica- per a la massa de treballadors en el moment revolucionari, i conseqüentment, no pot tenir una responsabilitat com a grup.

No comentaré ara altres parts del seu article en contra del projecte de "Plataforma", tal com aquella en què vostè veu "una església i una autoritat sense policia". Només expressaré la meva sorpresa de veure-li recórrer a semblants arguments en el curs de la seva crítica. Li he donat bastantes voltes a l'assumpte i no puc acceptar la seva opinió més que les seves raons.

No, vostè no està encertat. I perquè estic en desacord amb la seva refutació, que usa arguments massa superficials, crec estar facultat per preguntar-li: 1. Deu l'anarquisme tenir alguna responsabilitat en la lluita dels treballadors en contra dels seus opressors, del capitalisme, i dels seus servents de l'Estat? Si no hauria de, exposar les raons. Si ho accepta, llavors, deguessin els anarquistes treballar per permetre al seu moviment exercir la seva influència sobre les mateixes bases de l'ordre social existent?

2. Pot l'anarquisme, en l'estat de desorganització en què es troba de moment, exercir alguna influència ideològica i pràctica sobre els successos socials i la lluita de la classe obrera?

3. Quins són els mitjans pels quals l'anarquisme ha de servir fora de la revolució i quins són els mitjans dels quals disposa per provar i afirmar els seus conceptes constructius?

80

4. Necessita l'anarquisme de les seves pròpies organitzacions permanents, específiques, íntimament lligades entre si per la unitat de propòsit i d'acció, per aconseguir les seves aspiracions?

5. Què han d'entendre els anarquistes com les institucions a establir-se amb vista a garantir el lliure desenvolupament de la societat?

6. Pot l'anarquisme realitzar-se sense institucions socials, en la societat comunista que vostè concep? En el cas d'un si, per quins mitjans? En el cas d'un no, quines institucions hauria de reconèixer i utilitzar, i en el nom de què hauria de fer-ho? Deurien els anarquistes assumir una funció directiva, i conseqüentment responsable, o haurien de limitar-se a ser auxiliars irresponsables?

La seva resposta, volgut Malatesta, em seria de gran importància, per dues raons. Em permetria, primer, entendre millor el seu punt de vista sobre la qüestió de l'organització de les forces anarquistes i del moviment en general. I, parlem francament, la seva opinió és immediatament acceptada per la majoria dels anarquistes i simpatitzants sense major discussió, perquè és l'opinió d'un militant valuós, que ha romàs tota la seva vida fidel a la seva posició llibertària. Llavors, depèn, en certa mesura, de la seva actitud, si es porta o no endavant un estudi complet de les qüestions urgents que els nostres temps plantegen al moviment, i conseqüentment, de si el seu desenvolupament es retarda o dóna un salt endavant. Al romandre en l'estancament del passat i del present, el nostre moviment no hi guanyarà res. Al contrari, és urgent que, en vista als esdeveniments, li donem capacitat per complir amb seny el seu rol.

Considero la seva resposta de gran importància.

Salutacions revolucionàries Nestor Makhno.

81

Resposta a Makhno Una resposta a "Sobre la Plataforma"

Errico Malatesta

Publicada en "Il Risveglio" (Ginebra, 4 de Desembre de 1929).

Traduïda a partir de la traducció en llengua castellana de José Antonio Gutiérrez Danton.

82

Benvolgut company, He finalment pogut veure la carta que vostè m'ha enviat fa més d'un any, sobre les meves crítiques al projecte d'organitzar una Unió General d'Anarquistes, publicada pel Grup d'Anarquistes Russos a l'Estranger, conegut en el nostre moviment pel nom de "Plataforma".

Coneixent la meva situació com vostè la coneix, certament haurà entès per què no he respost.

No puc prendre part com volgués de la discussió de les qüestions de major interès per a nosaltres, perquè la censura m'impedeix rebre publicacions que són considerades subversives o cartes que tractin de tòpics polítics o socials, i només després de llargs intervals i per afortunada casualitat vinc a sentir el distant ressò del que els companys diuen i fan. D'aquesta manera, m'he assabentat que la "Plataforma" i les meves crítiques a ella han estat àmpliament discutides, però sé poc o gens del que s'ha dit; i la seva carta és el primer document escrit sobre l'assumpte que he aconseguit veure.

Si poguéssim escriure'ns lliurement, li demanaria aclarís, abans d'entrar a la discussió, alguns dels seus punts de vista els quals, potser a causa d'una traducció imperfecta del rus al francès, em semblen, en part, una mica foscos. Però estant les coses com estan, respondré al que he entès, i espero ser capaç de veure la seva resposta.

Vostè se sorprèn que jo no accepti el principi de responsabilitat col·lectiva, que vostè creu és un principi fonamental que guia, i ha de guiar, als revolucionaris del passat, present i futur.

Per la meva banda, em pregunto què pot significar la noció de responsabilitat col·lectiva vinguda dels llavis d'un anarquista. Jo sé que els militars tenen l'hàbit de delmar grups de soldats rebels o de soldats que no s'han comportat correctament enfront de l'enemic, disparant-los indiscriminadament. Sé que els caps militars no tenen escrúpols a destruir poblats o ciutats, i massacrar a tota una població, inclosos els nens, perquè algú ha posat alguna resistència a una invasió. Sé que al llarg de la història, els governs han, de diverses maneres, amenaçat amb, i aplicat, el sistema de la responsabilitat col·lectiva per posar fre als rebels, per demandar impostos, etc.

I entenc que això pot ser un mitjà efectiu per intimidar i oprimir.

Però com pot, gent que lluita per la llibertat i la justícia, parlar de responsabilitat col·lectiva, quan només pot interessar-los la respon83

sabilitat moral, hi hagin o no sancions materials pel mig?!!!

Si, per exemple, en un conflicte amb forces armades de l'enemic, l'home que està al meu costat actua com un covard, ell em pot perjudicar a mi i als altres, però la vergonya serà només seva, per la seva falta de valor per mantenir el rol que ell mateix va escollir. Si durant una conspiració, un conspirador traeix i envia als seus companys a presó, són els enganyats els responsables de la seva traïció?

La "Plataforma" diu: "Tota la Unió és responsable de l'activitat revolucionària i política de tot membre i cada membre és responsable de l'activitat revolucionària i política de la Unió". Pot això ser reconciliat amb els principis d'autonomia i de lliure iniciativa que els anarquistes professen? Jo responc, llavors: "Si la Unió és responsable del que cada membre fa, com pot deixar als seus membres individuals i als seus diversos grups, la llibertat d'aplicar el programa comú de la forma en què els sembli més adequada? com pot fer-se responsable d'una acció, si manca dels mitjans per impedir-la? D'aquesta manera, la Unió i, mitjançant ella, el Comitè Executiu, necessitarien monitoritzar l'acció dels membres individuals i ordenar-los què fer i què no fer; i ja que la desaprovació després dels esdeveniments no pot rectificar una responsabilitat prèviament acceptada, ningú seria capaç de fer res abans d'haver obtingut l'empenta, el permís del comitè. Llavors, pot un individu acceptar responsabilitat per l'acció d'una col·lectivitat abans de saber què és el que l'última farà, i sense poder prevenir-la de fer el que aquest desaprova?

Certament, accepto i dono suport a la visió que qualsevol que s'associï i cooperi amb uns altres per a un propòsit comú, ha de sentir la necessitat de coordinar les seves accions amb aquelles dels seus companys i no fer res que malmeti el treball d'uns altres i, d'aquesta manera, a la causa comuna; i que es respectin els acords que siguin fets -excepte quan sincerament desitgin deixar l'associació en emergir diferències d'opinió, o quan les circumstàncies hagin canviat, o conflictes sobre els mètodes predilectes facin la cooperació impossible o inadequada. Tal qual, jo mantinc que aquells que no sentin ni practiquin aquests deures, hagin de ser expulsats de l'associació.

Potser, en referir-se a la responsabilitat col·lectiva, vostès es refereixin precisament a aquest acord i solidaritat que ha d'existir entre els membres d'una associació. I si això és així, la seva expressió representa, al meu entendre, un ús incorrecte del llenguatge, però bà84

sicament, això només seria una qüestió de paraules sense importància i l'acord podria aconseguir-se ràpidament.

La qüestió realment important que vostè planteja en la seva carta, concerneix al rol dels anarquistes en el moviment social i la forma en què aquests haguessin d'exercir-ho. Aquest és un assumpte bàsic, la raó de ser de l'anarquisme i un ha de ser bastant clar respecte al que es refereix.

Vostè pregunta si els anarquistes han de (en el moviment revolucionari i en l'organització comunista de la societat) assumir un rol directiu i, conseqüentment, responsable, o limitar-se a ser auxiliars irresponsables. La seva pregunta em deixa perplex, perquè manca de precisió. És possible dirigir mitjançant el consell i l'exemple, deixant al poble -proveïts de les oportunitats i els mitjans per suplir per si mateixos les seves necessitats- adoptar els nostres mètodes i solucions si aquests són, o semblessin ser, millors que aquells suggerits i executats per uns altres. Però és també possible dirigir prenent el comandament, això és, convertint-se en govern i imposant les idees i interessos propis mitjançant mètodes policials. De quina manera vol dirigir?

Som anarquistes, perquè creiem que el govern (qualsevol govern) és un mal, i que no és possible guanyar la llibertat, solidaritat i justícia si no és amb llibertat. No podem, llavors, aspirar al govern i hem de fer tot quant sigui possible per evitar que uns altres -classes, partits o individualitats- prenguin el poder, convertint-se en governs.

La responsabilitat dels liders, una noció segons la qual em sembla volguessin garantir que el públic sigui protegit dels seus propis abusos i errors, no significa res per a mi. Aquells en el poder, no són veritablement responsables, excepte, quan són enfrontats a la revolució, i no podem fer la revolució tots els dies, i generalment aquesta ocorre només quan el govern ja ha fet tot el mal que podia fer.

Vostè entendrà que jo estic lluny de pensar que els anarquistes hagin d'estar satisfets amb ser simples auxiliars d'altres revolucionaris els qui, no sent anarquistes, naturalment aspiren a convertirse en govern.

Per contra, jo crec que nosaltres, els anarquistes, convençuts de la validesa del nostre programa, hem d'apuntar a adquirir una influència enorme a fi de portar al moviment cap a la realització dels nostres ideals. Però tal influència ha de ser guanyada fent més i mi85

llor que els altres, i només serà útil si és guanyada d'aquesta manera.

Ara com ara, hem d'aprofundir, desenvolupar i propagar les nostres idees i coordinar les nostres forces en una acció comuna. Hem d'actuar en el moviment obrer per impedir que aquest es vegi limitat i corromput per l'exclusiva recerca de millores petites, compatibles amb el sistema capitalista; i hem d'actuar de tal manera que contribueixi a preparar la completa transformació social. Hem de treballar amb les masses desorganitzades, i potser impossibles d'organitzar, per despertar-les a l'esperit de rebel·lió i al desig i l'esperança d'una vida lliure i feliç. Hem d'iniciar i recolzar tots els moviments que tendeixin a afeblir les forces de l'Estat i del capitalisme, i incrementar el nivell mental i les condicions materials dels treballadors. Hem de, en breu, preparar i preparar-nos, moral i materialment, per a l'acte revolucionari que obrirà el camí cap al futur.

I després, en la revolució, hem de prendre una part enèrgica (si és possible abans i més efectivament que els altres) en la lluita material essencial i conduir-la al límit màxim en la destrucció de totes les forces repressives de l'Estat. Hem d'encoratjar als treballadors a prendre possessió dels mitjans de producció (terres, mines, fàbriques i tallers, mitjans de transport, etc.) i de les reserves de béns manufacturats; a organitzar immediatament, per si mateixos, una distribució equitativa dels béns de consum, i al mateix temps, suplir els productes per a l'intercanvi entre regions i comunes, per a la continuació i intensificació de la producció i de tots els serveis útils per al públic.

Hem de, de totes les formes possibles i d'acord a les circumstàncies i oportunitats locals, promoure l'acció de les associacions obreres, de les cooperatives, dels grups voluntaris -per prevenir l'emergència de nous poders autoritaris, de nous governs, oposantlos amb la violència si és necessari, però per sobretot, mostrant-los com a superflus. I on no trobem suficient consens entre el poble i no puguem prevenir el restabliment de l'Estat amb les seves institucions autoritàries i els seus cossos coercitius, hem de negar-nos a prendre part en ell o reconèixer-ho, rebel·lant-nos en contra de les seves imposicions i demandant la nostra plena autonomia i la de totes les minories dissidents. En altres paraules, hem de romandre en un estat concret o potencial de rebel·lió i, sent incapaços de triomfar en el present, hem de, almenys, preparar-nos per al futur. És això al que vostès es refereixen en la part que implica als 86

anarquistes en la preparació i realització d'una revolució? Pel que sé de vostès i del seu treball, em sento inclinat a creure que si.

Però quan veig que en la Unió que vostès recolzen, hi ha un Comitè Executiu que dóna direcció ideològica i organitzativa a l'associació, m'assalta el dubte que vostès també volguessin veure, en el moviment general, un cos central que dictaria, de manera autoritària, el programa teòric i pràctic de la revolució. De ser això així, som pols oposats.

La seva organització, o els seus òrgans administratius, podrien estar compostos per anarquistes, però no serien una altra cosa sinó un govern. Creient, en la més completa bona fe, que fossin necessaris per al triomf de la revolució, assegurarien, com a prioritat, que estiguessin prou ben col·locats i que fossin prou fortes com per imposar la seva voluntat. Crearien, llavors, cossos armats per a la defensa material, i una burocràcia per realitzar els seus mandats, i en aquest procés, paralitzarien al moviment popular i matarien la revolució. Això és el que jo crec que ha passat amb els Bolxevics.

Aquí estem. Crec que l'important no és la victòria dels nostres plans, dels nostres projectes, de les nostres utopies, que en qualsevol cas necessiten de la confirmació de l'experiència i poden ser modificats per l'experiència, desenvolupats i adaptats a les condicions materials i morals reals de cada època i lloc. El que més importa és que el poble, totes les persones, perdin l'instint i els hàbits servils que els han llegat milers d'anys d'esclavitud, i aprenguin a pensar i actuar lliurement. I a aquesta gran tasca d'alliberament de l'esperit a la qual els anarquistes s'han de dedicar especialment.

Li agraeixo l'atenció que gentilment ha donat a la meva carta i, en l'esperança de saber novament de vostè, li envio les meves cordials salutacions.

Errico Malatesta, Novembre de 1928

87

Sobre la responsabilitat col·lectiva.

Errico Malatesta

Extret de Studi Sociali [1], 10 de Juliol de 1930 i traduït al català a partir de la traducció castellana feta per José Antonio Gutiérrez Danton.

88

Aquesta és una carta d'Errico Malatesta al grup anarquista del Districte 18 de París, escrit al març o Abril de 1930 i publicada a París en “Li Libertaire” No.252, el 19 d'abril de 1930. La carta confirma l'opinió de Malatesta sobre el concepte de responsabilitat col·lectiva en l'organització. Tant a l'últim congrés dels anarquistes organitzats de França, com a les pàgines de “Li Libertaire”, l'assumpte va ser discutit en calent.

He vist una declaració del grup del 18 on, d'acord amb la “Plataforma” dels russos i amb el camarada Makhno, se sosté que el “principi de responsabilitat col·lectiva” és la base de qualsevol organització seriosa.

Ja he assenyalat, en les meves crítiques a la “Plataforma” i en la meva resposta a la carta oberta dirigida a mi per Makhno, la meva opinió sobre aquest suposat principi. Però ja que hi ha certa insistència en una idea o, almenys en una expressió, que em semblaria, personalment, més pròpia d'un regiment que de grups anarquistes, espero que se'm permeti dir algunes paraules més sobre aquest assumpte.

Els camarades del 18 diuen que “els anarquistes comunistes han de treballar de tal manera que la seva influència tingui les majors possibilitats de triomfar i aquest resultat no s'aconseguirà tret que la propaganda es desenvolupi col·lectivament, permanentment i homogèniament”. D'acord! Però semblaria que aquest no és el cas; ja que aquests camarades es queixen que “en nom de la mateixa organització, en cada racó de França, les més diverses, i fins i tot contràries, teories es divulguen”. Això és deplorable en grau summe, però simplement significa que aquesta organització no té un programa clar i precís, comprès i acceptat per tots els seus membres, i que dins del partit, confosos per una mateixa denominació, hi ha homes que no comparteixen les mateixes idees i que haguessin d'agrupar-se en organitzacions diferents o romandre desvinculats si són incapaços de trobar uns altres que pensin com ells.

Si, com els camarades del 18 diuen, la UACR [2] no fa res per establir un programa que sigui acceptat per tots els seus membres i permetre'ls actuar conjuntament en situacions tals com les que se'ls presentin, si, en altres paraules, la UACR manca del coneixement, cohesió o acord, el seu problema és aquest, i no es s'arreglarà res al proclamar la “responsabilitat col·lectiva” la qual, tret que signifiqui la submissió cega a de tots a la voluntat d'alguns, és un absurd moral en teoria i una irresponsabilitat general en la pràctica.

89

Però potser tot això no sigui més que un assumpte de paraules.

En la meva resposta a Makhno ja vaig dir que “Potser, en referirse a la responsabilitat col·lectiva, vostès es refereixin precisament a l'acord i solidaritat que ha d'existir entre els membres d'una associació. I si això és així, la seva expressió representa, al meu entendre, un ús incorrecte del llenguatge, però bàsicament, això només seria una qüestió de paraules sense importància i l'acord podria aconseguir-se ràpidament”.

I ara, llegint el que els camarades del 18 plantegen, em sento més o menys d'acord amb la seva forma de concebre l'organització anarquista (estant bastant allunyat de l'esperit autoritari que la “Plataforma” semblés revelar) i confirmo la meva creença que, després de les diferències semàntiques, realment jeuen posicions idèntiques.

Però si tal és el cas, per què persistir en l'ús d'una expressió que serveix tan sols per entorpir la clarificació del que va ser una de les causes dels malentesos provocats per la “Plataforma”? Per què no parlar com tots, de manera que ens entenguem i no originem confusió?

La responsabilitat moral (i en el nostre cas no parlem més que de responsabilitat moral) és individual per la seva pròpia naturalesa.

Només l'esperit de dominació, en les seves vàries disfresses polítiques, militars, eclesiàstiques, etc., ha pogut fer als homes responsables del que no havien fet voluntàriament.

Si certs homes acorden fer alguna cosa i un d'ells fa que la iniciativa fracassi al no realitzar el que havia promès, tots diran que va ser la seva culpa i que, per tant, és responsable ell, no així aquells que van fer fins al final el que suposadament havien de fer.

Una vegada més, parlem com tothom. Tractem que ens entenguin tots. Potser així ens trobem amb menys dificultats en la nostra propaganda.

Errico MalatestaMarç/ Abril de 1930 Notes: [1] Studi Sociali era un periòdic anarquista de parla italiana amb seu a Montevideo, Uruguai, fundat per Luigi Fabbri.

[2] Union Anarchiste Communiste Révolutionnaire.

90

Una Segona Carta a Malatesta Una resposta a "Resposta a Makhno"

Néstor Makhno Agost 1930

Traduït al català a partir de la traducció castellana feta per l’Editiorial Hijos del Pueblo i Frank Mintz.

91

Benvolgut company, Vaig voler llegir la traducció al rus de la seva carta abans de respondre-li. En ella vostè deia que abans d'entrar en una discussió, en el que, d'altra banda, no havia pensat, vostè volgudria que li donés a conèixer quina és la meva concepció de l'anarquisme. Per tant li explicaré aquestes idees i, al mateix temps, les causes a les quals atribueixo la debilitat del nostre moviment.

Com qualsevol anarquista, rebutjo l'autoritat en general, sóc un adversari de tota organització basada en el centralisme, no reconec ni a l'Estat ni al seu aparell legislatiu, sóc un enemic convençut de la democràcia burgesa i del parlamentarisme – considerant a aquesta forma social un obstacle per a l'alliberament dels treballadors – en una paraula, m'aixeco contra tot règim basat en l'explotació dels treballadors.

Per a mi, l'anarquisme és una doctrina social revolucionària que ha d'inspirar als explotats i oprimits. No obstant això, al meu entendre, l'anarquisme actualment no posseeix tots els mitjans necessaris per dur a terme una acció social; d'aquí el marasme en què es debat.

I no es remeiarà aquesta situació romanent en la confusió.

Es pot entendre com es vulgui; en el meu cas, crec que els anarquistes no han de témer abandonar les seves posicions tradicionals en treure les conclusions lògiques que deriven del pensament dels nostres teòrics. Per exemple, una pregunta sorgeix. Necessita l'anarquisme – i per tant la massa de treballadors revolucionaris – concebre organitzacions permanents que puguin garantir les funcions socials útils que l'Estat assumeix ara com ara, organitzacions que han de ser eines per establir polítiques pràctiques conformes amb l'ideal anarquista? O serà aquest el rol dels sindicats de treballadors i cooperatives agràries o d'unes altres que, en la seva forma actual, són influenciades ideològicament pel tipus de grups d'acció anarquistes que existeixen avui?

Tendeixo a creure que una vegada resolta aquesta qüestió primordial pels anarquistes, altres problemes d'igual importància es plantejaran al nostre moviment.

Els anarquistes han de, en particular, comprendre bé el que Kropotkin expressava com la "institució social de dret fundat en el costum" per determinar, de manera concreta i adequat als nostres temps, la naturalesa d'aquestes institucions la relació de les quals amb l'anarquisme no necessita ser provada.

Aquestes deduccions seran de màxima importància no només 92

per a les masses revolucionàries en general sinó també per als anarquistes en particular, i no oblidem que el 90% de nosaltres mai ha considerat aquestes qüestions. A partir del moment en què ni Malatesta ni Faure ni un altre entre els nostres vells companys han abordat aquests problemes ni res diuen del deplorable estat del nostre moviment, aquests companys dedueixen d'això que tot està bé i que els anarquistes estan preparats per complir el seu indispensable rol destructiu i constructiu en la revolució del futur. No obstant això, la realitat és una altra: any rere any el nostre moviment perd influència entre els treballadors i, conseqüentment, s'afebleix. És cert que alguns teòrics "en els nostres mitjans russos en particular diuen que la força de l'anarquisme radica en la seva debilitat, i la seva debilitat en la seva força", de manera que no cal preocupar-se si les organitzacions anarquistes perden influència… Però examinada més d'aprop, es veu que aquesta afirmació és enterament estúpida, és simplement una fórmula enganyosa dissenyada per calmar als xerraires quan es tracta d'explicar l'estat real de l'anarquisme.

Crec que un veritable moviment social, tal com concebo a l'anarquisme, no pot tenir polítiques positives fins que s'hagi dotat de formes organitzatives relativament estables que li donaran els variats mitjans necessaris per a la lluita contra els diferents sistemes socials autoritaris. L'absència d'aquests mitjans fa que l'acció anarquista – sobretot en el període revolucionari – tendeixi a degenerar en una sort d'individualisme local; tot això perquè, en declarar-se enemics de "totes les constitucions", els anarquistes en general han vist a les grans masses allunyar-se d'ells, per no inspirar cap esperança de qualsevol tipus d'assoliment pràctic.

Per lluitar i vèncer, fa falta una tàctica el caràcter de la qual ha d'estar expressat en un programa d'acció pràctica. Només quan tinguin tal programa els anarquistes podran reunir a les masses explotades al voltant seu i preparar-les per a la gran batalla revolucionària amb més possibilitat d'aconseguir una transformació social radical.

Però, ho reitero, tal prova no es podria intentar sense una organització permanent. Creure que els grups de propaganda actuals seran suficient per a aquesta tasca revolucionària és una il·lusió.

Perquè qualsevol organització social pugui jugar un rol, ha de ser coneguda per les masses populars abans que es desencadeni el procés revolucionari.

Així que penso que en comptes de passar-se el temps rebutjant a tort i a dret els anarquistes farien millor a concretar el que « volen 93

» proposant als treballadors alguna cosa realista per col·locar en el lloc de totes les coses que neguen.

Llavors, i només llavors, els anarquistes podran aspirar amb tota la raó al rol que s'atribueixen, això és, el de ser "guardians vigilants de la llibertat contra els qui busquin el poder i contra l'eventual tirania de la majoria".

Desafortunadament, en l'actualitat, l'anarquisme segueix sent fort només en la seva filosofia. Manca de mitjans pràctics. És incapaç de manifestar-se completament, fins i tot en temps de revolució, i aquells moviments espontanis amb un esperit anarquista que sorgeixen, semblen als ulls de les àmplies masses com a mers intents desesperats. I això només accentua la tràgica situació de l'anarquisme.

Em pregunta si concebo com vostè el rol dels anarquistes abans i durant la revolució, com ho va exposar en la seva contestació. Li diré per tant que estic completament d'acord amb vostè pel que fa al rol a representar, però crec que aquest rol només pot omplir-se reeixidament quan el nostre Partit sigui ideològicament homogeni i unificat des del punt de vista de la tàctica, la qual cosa no és el cas d'ara. L'experiència ens ensenya que l'acció anarquista a gran escala només podrà aconseguir els seus resultats si posseeix una base organitzativa definida, inspirada i guiada pel principi de la responsabilitat col·lectiva dels militants.

"Com pot vostè guiar a les masses?", em pregunta. Li responc que qualsevol moviment social, com tot moviment revolucionari de les àmplies masses populars, requereix formular, durant l'acció, propostes adequades per empènyer-ho cap a l'objectiu a aconseguir.

La massa és massa heterogènia per ser capaç de fer-ho. Només grups ideològics amb polítiques clarament definides són capaces de donar aquest impuls. Només ells seran capaços d'aclarir els esdeveniments i formular clarament les aspiracions inconscients de les masses, donant l'exemple mitjançant accions i paraules. Per això el nostre Partit deu, al meu entendre, precisar la seva unitat política i caràcter organitzatiu. En l'àmbit de les realitzacions pràctiques, els grups anarquistes autònoms han de ser capaços davant cada nova situació que es presenti, de formular els problemes a resoldre i les respostes a donar-los sense titubejar i sense alterar les finalitats i l'esperit de l'anarquisme.

Amb fraternals salutacions, Néstor Makhno, Agost 1930.

94