Simone Veil

team 1

Lucia Tania Carme

Simone Veil nascuda com a Simone Annie Jacob va nàixer a Niça, França el 13 de juliol de 1927 i va morir el 30 de juny de 2017.

En març de 1944 ella i la seua família van ser deportats a un camp de concentració nazi situat a Alemanya, on va romandre fins que la van alliberar el 15 d’abril de 1945. La mare de Simone van morir en el camp concentració per una malaltia i el pare i el germà van morir assassinats a Lituània. De la seua família les úniques supervivents van ser ella i la seua germana.

Va aconseguir el seu títol de batxillerat el 1943, abans de ser deportada al camp de concentració. Estudià dret i ciències polítiques, on va conèixer al que fou el seu marit, Antonie Veil, del qual prengué el cognom, i es va casar el 26 de octubre de 1946. Van tindre tres fills. Fou advocada i activista feminista.

Li passaren moltes coses males, com per exemple que els anglesos la varen penjar nueta d’un arbre i la van exhibir com un monstre de guerra. Des de llavors no suportava fer cua al forn del seu barri parisenc, ni s’avenia a despullar-se amb altres dones en un vestidor comú. Li havien extirpat la intimitat.

QUÈ PASSA?

XIII

estar Simone, en aquest acte ella va fer un discurs en homenatge a les víctimes i denuncia als horrors de la guerra.

Entre 1974 i 1979 fou ministra de Salut, Seguretat Social i Família en els governs dels primers ministres Jacques Chirac i Raymond Barre, a França. En aquest càrrec realitzà diverses polítiques polèmiques, com l’accés als anticonceptius (1974) i la legalització de l’avortament (1975) que li va comportar enfrontar-se als pitjors insults de la dreta antisemita ultramuntana.

Un dels seus majors èxits fou que va ser la primera dona presidenta del Parlament Europeu, càrrec que va ocupar des de 1979 fins 1982. Després de molts anys al servei del Parlament Europeu, en 1993 va tornar a la política francesa quan va ser nombrada ministra de Sanitat i d’Assumptes Socials, durant el manament del primer ministre Édouard Balladur, càrrec en el que va continuar fins 1995. En 1998 fou nomenada membre del Consell Constitucional de França, fins 2007. També fou presidenta de la comissió d’assumptes jurídics del Parlament Europeu i membre de les comissions de medi ambient, assumptes polítics i seguretat, així com la subcomissió de drets humans. També fou de la comissió especial sobre la reunificació alemanya en 1990.

En 2005 li van atorgar el Premi Príncep d’Asturies de Cooperació Internacional per la defensa a la llibertat, la dignitat per la persona, els drets humans, la justícia, la solidaritat i el paper de la dona en la societat moderna. En el 2008 va guanyar el Premi Carlos V pel seu reconegut en pro de la igualtat de les dones. En 1981 va ser guardonada amb el Premi Internacional Carlemany en favor de la Unió Europea.

Un altre exemple de dona al que seguir.

36

QUÈ PASSA?

XIII