Quino, La vida sense tu

Totes les partides són prematures. Però per al món faller els seus amics i familiars, la de Quino ho va ser especialment. I com no podia ser d’una altra manera, els que el volien li van dedicar, d’una manera o una altra, un homenatge. Deixem constància ací d’alguns d’ells: Ninot Indultat de la falla Ciscar Borriana, realitzada per l’artista faller Rafa Ibañez i que s’exposarà en el museu faller.

Escena de la Falla La Ravalera dedicada a Quino pel seu homenatge faller i que el grup “Criticakelarre” va deixar intacte després de la seua defunció.

Número especial de la Revista Cendra en el qual s’analitza la tècnica de les crítiques de Quino i on amics del gremi li dediquen unes paraules.

REmEmBRANçA

A QuiNo

Escolte Paco Muñoz cantant l’Estellés i et recorde, evoque les converses; tantes i tant agradables.

Jo et deixava parlar conscient que (formava part del meu aprenentatge.

I tu parlaves mentre deixàvem enrere Sagunt, passàvem de llarg Torrent i ens endinsàvem a La Ribera.

Alzira, Julio i l’esmorzar al mercat. Quin goig!

El carrer Castelló de Carcaixent.

Juane sempre amb un somriure: Borrianero!

Tu em faràs la crítica d’una falleta infantil? Em vares dir.

I així accentuàrem la nostra amistat.

Carretera avall, carretera amunt.

A part està València i les seues vesprades i nits.

València entre setmana convidant-nos al passeig... i a la conversa.

La gran València, la magna València que tant hem xafat.

Carrer d’En Bou i el carrer Corona (on compraves pinzells i pintures.

Al costat del carrer de Dalt, El Dorita, per pegar un mos.

El col·legi Cervantes, Carrer Borrull, del Forn de Sant Nicolau, de Jesús, Russafa, la Plaça dels Furs, Teatre «El Musical» i el carrer del Progrés al Cabanyal, Campanar i Benicalap quan creuàvem el vell riu.

Ara que conec València, la València de les paraules, dels carrers, de les nits i matinades solitàries, ara, ja no puc sentir eixa València perquè tu no hi ets i llavors no hi ha paraules per gaudir-la nostra, doncs així és com ens agradava València.

Sona Obrint Pas i em conjure a mantenir viva ( la teua flama a través del temps.

No és sols la lletra d’una cançó, és la ferma convicció pàg 78 que naix del més profund per l’estima a la cultura, (a la terra, al País.

Demane força per seguir endavant amb eixa tasca.

Vull imaginar-te un estel en la llarga nit del teu poble, un fanal al cel ras que il·lumina i ens recorda la feina per fer. Amic! (Quina transcendència prenia eixe mot als teus llavis!)

Ací estic recordant-te i, si se’m permet, vull dir (que no sóc deixeble teu, doncs abans que mestre, has sigut, eres i seràs AMIC. Sóc Vicent, amic de Quino.

I així, amb aquestes pinzellades de paraules sobre el llenç blanc de l’ordinador, vull acabar. No se fer-ho d’altra forma.

Tampoc ho puc passar a vectors, això sempre ho has fet tu.