José Pascual “Pepet”

Nascut uns pocs mesos abans de la Guerra Civil, se’n va anar amb la seua família, en un carro arrossegat per una mula, al poble valencià de Massamagrell. En arribar, no veient la situació massa clara, van tornar a carregar el carro i, es van traslladar al veí poble de Catarroja. Eixa nit mateixa en què se’n van anar de Massamagrell, una bomba va tirar a terra la casa on, en principi, pensaven quedar-se. En acabar la guerra varen tornar a Borriana.

José Pascual Ibáñez va nàixer a Borriana el dia 2 de febrer de l’any 1936, la vespra del patró de la ciutat, Sant Blai. Al carrer Peu de la Creu, núm. 4, paret mitgera amb la tenda de Marco .

El seu pare es dedicava a la perforació de pous per a buscar aigua potable. Són obra seua els pous de l’Ajuntament de Borriana (al Camí d’Onda) i el de la Pelaora (fàbrica de conserves del camí del Grau). De menut, Pepet havia de baixar, moltes vegades, per una escala de caragol de trenta o quaranta metres, fins a arribar on es trobava el pare, per tal de portar-li el dinar.

Pepet tenia una tia, germana de sa mare, que era monja a l’Escorial. A la meitat de la dècada dels anys quaranta, va vindre com a priora al Convent de les Dominiques, just al costat de la casa dels pares de Pepet. De vegades les monges havien de portar menjar des de l’estació fins al poble. En aquestes ocasions, l’avi de Pepet els deixava un carro menudet que tenia i l’aca per al transport.

L’avi deixava que Pepet portara el carro. Ell anava assegut damunt dels sacs i, un parell de mongetes que l’acompanyaven normalment, anaven caminant darrere.

Era l’època de l’estraperlo i de vegades la fam apretava. Pel camí, el xiquet feia un foradet a un dels sacs que portaven i anava agafant unes poques panses, per menjar-se-les. També, com era típic en els anys d’infantesa, va fer d’escolanet a l’església del convent, amb companyia del seu germà Salvador i del seu cosí germà Paquele. Tots tres, hi havia diumenges que arribaven abans que el capellà i es menjaven un grapat d’hòsties.

Al convent hi havia un torn per facilitar l’entrada de queviures i qualsevol altra cosa que necessitaren les monges. Els tres menuts s’esmunyien per dintre d’ell i accedien al pati del convent on hi havia una frondosa figuera. Quan era el temps, es posaven morats de figues. Si alguna volta sa tia els pillava, els feia eixir de seguida.

Els inicis en l’activitat artística, cal anar a buscar-los a la seua infantesa quan, amb catorze anys, assistia amb periodicitat al taller de l’escultor castellonenc Francisco Michavila, que tenia l’obrador molt a prop de la Farola i a qui ajudava en treballs menors. Feia la falla del Garbo de 1950 a una nau als afores de Borriana, però els caps i les mans dels ninots els modelava a Castelló. Pepet venia en un tricicle carregat de motles de Castelló i en arribar al pont del riu, baixava d’ell perquè no podia pujar-lo i el passava espentant el tricicle.

Pepet es va posar a treballar de molt menut, la postguerra va ser molt dura per tothom i calia ajudar a casa. Però una greu malaltia, una meningitis, el va tindre apartat del treball durant un temps, des dels quinze anys fins al dívuit. A aquesta edat va començar a treballar a Castelló pintant cases i, fora d’hores, arribats els mesos d’hivern, molts dies amb companyia de Sáez, anaven al taller de Joaquim Bosch i al taller de Boro Selles, a pintar ninots a l’oli. També feia de retolista per a les falles, així va anar enverinant-se d’aquestes. A banda, al cantó del carrer on vivia, hi havia un taller de motocicletes i Pepet retolava les matrí- cules. També pintava cotxes i, a alguns camions els retolava les cabines.

Uns anys abans de dedicar-se professionalment a fer falles, quan pintaba cases, també anava a pintar durant les nits a la “Cultural” (escola de pintura de l’ABC). Allí coindidirià amb futurs companys de professió, com Juan José Dualde o Jesús Sáez.

Pepet va fer la mili a Castelló un parell d’anys més tard de quan li tocava, per culpa de la malaltia patida d’adolescent. Molts dels seus companys de quinta, havien de contestar per ell quan passaven llista perquè Pepet no estava a la caserna, sinò al seu taller, embolicat en la realització d’algun projecte faller. Una vegada, van haver de cridar-lo precipitadament, ja que van estar a punt de mobilitzar-los i, com de costum, no es trobava present.

Professionalment hem d’anar fins a l’any 1961. El seu germà Juan, president de la comissió del Camí d’Onda, no trobava artista per a la seua falla. Pepet li ho proposà a Joaquin Bosh, qui declinà l’oferiment, ja que eixe any plantava en la Mercé, una de les falles amb més pressupost. El jove Pepet va decidir ferse avant i això és el que li digué a Joaquín. Este li va contestar que era molt atrevit, però ell l’ajudaria i aconsellaria en allò que necessitara. El germà de Pepet era molt manyós, però no sabia fer ninots, ni com es construïa una falla. Pepet tampoc, però com que havia estat pels tallers pintant, ja tenia alguna idea, i no va tindre por a embarcar-se amb tan ambiciós projecte. Amb un pressupost de 25.000 pessetes (al canvi de hui poc més de 150€), Pepet i el seu altre germà, Salvador (l’Angelillo), realitzarien la falla, la qual va aconseguir un segon premi. Ressaltarem que eixe any el seu mentor,

Joaquín Bosch, va tindre el tercer premi.

Més espectacular fou la segona falla que feren per a la mateixa comissió, amb un pressupost de 30.000 pessetes (180 € en l’actualitat). L’artista atribueix el seu èxit a la imaginació i a les seues ganes de treballar “capaces de suplir les dificultats econòmiques. Fa més qui vol, que qui pot.” El tema de la falla era l’aprofitament abusiu de l’espai en les habitatges de blocs i, en ella varen reproduir dues edificacions molt significatives de la ciutat. Continuarà plantant falles, cadascuna millor que l’anterior i cada vegada més arriscades. Els pressupost d’aquestes, 50.000 i 55.000 pessetes en la Mercé, 65.000, la del Garbó i la del Mercat ja va manejar un pressupost alt per a l’època, 125.000 pessetes.

En aquests anys ja entra en contacte amb Vicente Tortosa Biosca. Pepet i el seu aprenent, Joan Ninot, amb la moto

(vespa) que tenia, anaven a València, carregats de cola i cartró, al seu taller a omplir ninots. De vegades en alguna ocasió portaven algun ninot enganxat a la moto. Quan eren peces més grans llogava un camionet per portar-les. La cigonya que coronava la falla del Garbó de 1965, s’havia tret d’una figura que Viccente Tortosa Biosca ja havia posat a la falla Peu de la Creu de València l’any 1964. De sobra és conegut, que el 600 que està dins del mocador que portava la cigonya al bec, Pepet el va treure de tirar-li el cartó al cotxe del seu cunyat, per tant, estava reproduït a tamany natural.

És aleshores quan ell mostra fotografies dels seus treballs a Tortosa Biosca i a Vicente Martínez, escultor de Lladró, que modelava per a Salvador Debón. Estos li diuen que si és capaç de fer aquelles falles amb pressupostos tan curts, ja tardava a presentar-se a l’examen del gremi, i a decididir-se a plantar falles a Valencià, on tindria pressupostos més elevats.

Va ser l’any 1967 quan es presentaria a l’examen d’ingrés al Gremi d’Artistes Fallers de València. Van formar part del tribunal els mestres fallers: Rafael Raga Montesinos, Vicente Tortosa Biosca, Manuel Giménez Monfort, Salvador Debón i, com a president, Regino Mas. L’examen es realitzava individualment. Quan va entrar Pepet , Giménez Monfort va dir: “Ací tenim al Regino de Borriana”, perquè alguns ja havien sentit parlar de les falles que havia construït al seu poble. En acabar l’examen, Regino Mas va dir a Pepet que el trobava molt qualificat per a realitzar falles i que, amb els antecedents que tenia, no havia de tindre por i que, encara que havia de firmar i construir una falla de tercera categoria per a passar l’examen pràctic, ell podia realitzar qualsevol falla, fins i tot una de la secció especial.

Pepet inicià el seu recorregut per València amb la comissió Conserva- Be- lenguer Mallol, l’any 1967, amb un pressupost de 50.000 pessetes. En els dos exercicis següents firmà la falla del carrer Castelló de primera A, que amb un pressupost de 125.000 pesetes, un dels més baixos de la secció, guanyà el primer premi, els dos anys.

De la mà de Juan Huerta, que era qui feia i desfeia artísticament a la comissió del Pilar, realitzarà la seua primera falla de secció especial, per a l’emblemàtica comissió (1970). “Ell és qui va recomanar a la comissió que vingueren a Borriana a contractar-me. Quan ens posarem d’acord, el poeta i dibuixant Àngel Villena i jo, començàrem a dissenyar l’esbós i la maqueta. De tant en tant, el mateix Juan Huerta venia a casa a pegar una ullada a la maqueta, pujàvem a la pallissa i la mirava, preguntava per el pes de les peçes, però no tocava res. Després anàvem al bar d’Erraes, que era prop de casa, ens demanàvem una “enterita” i un parell de cerveses. Va comentar que hi havia molta feina de modelatge i va ser el mateix Juan Huerta el que li va oferir a Alberto Múñoz, jove escultor de la seua escola, que l’ajudara a modelar les escenes de la falla. Cabia la possibilitat que anara un altre jove, Alfredo Ruiz “el Chispa”, però aquest ja s’havia compromés amb una altra falla”.

Per al Pilar realitzaria tres falles. Els primers anys a la Secció Especial, va conéixer, treballar i competir amb artistes molt importants com ara Debón, Biosca, Cotanda, Gimeno, Puche, Mollà o Luna. També construiria falles per a les comissions de Ferran el Catòlic-Àngel Guimerà (1), Convent Jerusalem- Matemátic Marzal (9), Bailén

–Xàtiva (4), Plaça de la Mercé (7), Antic Regne (3) i Sueca-Literat Azorín (1). En tots aquests anys va aconseguir dos primers premis per a la comissió de Convent Jerusalem, els anys 1976 i 1979. En 1976 també va obtenir el primer premi d’ingeni i gràcia.

També figura al seu currículum la construcció de dues falles per a la plaça de l’Ajuntament de la ciutat de València els anys 1995 i 1996. La primera dedicada a la pintura de Joaquín Sorolla, amb un bust espectacular del pintor al cos central de la falla. Aquest era sacabutxat a la base, només pel coll i anava tocat amb barret de palla de l’època, sobre el que hi havia dues dones de grans dimensions, unes reproduccions del quadre “Passeig a la vora del mar (1909)”. Una d’elles, que portava un paraigües, era totalment fora del eix de gravetat. Els tècnics de l’Ajuntament obligaren a Pepet a introduir modificacions, perquè creien que la falla cauria a terra. Es realitzaren les modificacions aconsellades, però en paraules del mateix Pepet, eren innecessàries, ja que tot el conjunt estava perfectament controlat.

Si la de 1995 fou espectacular, no va ser menys la de l’any següent. L’artista va plantar damunt d’un cos de falla que reproduïa les branques d’un taronger, una gropa amb dues fallerets. El cavall de la gropa era molt gran i es mantenia dret sobre les potes de darrere. Aquesta falla ja va tindre modificacions des del primer moment. Pepet li va posar de lema “Els que ens foten”, en referència a les polítiques europees relacionades amb cítrics, ja que des d’Europa es castigava reiteradament als llauradors valencians. Als polítics de l’Ajuntament no es va parèixer molt correcte i l’artista va haver de canviar el lema, que finalment va quedar molt embefador. “De València i dolçes”, va ser el lema definitiu. Una altra anècdota curiosa es va produir amb motiu de la visita a València dels reis d’Espanya. Els monarques anaven a presenciar una mascletà des del balcó de l’Ajuntament i el personal de la casa reial demanaren a Pepet que tapara l’òrgan reproductiu del cavall. Amb la ironia característica de Pepet els va preguntar si és que la Reina no sabia el que tenien els cavalls baix del ventre i si volien que li posara uns pantalons. Al final la solució que varen prendre per mantenir el “decoro”, va ser situar una grua estratègicament, de manera que des del balcó de l’Ajuntament, no es vera eixa part de la falla.

A la tercera no va ser la vençuda. Pepet va presentar l’esbós per a realitzar la tercera falla de l’Ajuntament de València. Volia retre un homenatge al fundador del moviment de la no violència, Mahatma Ghandi, però malentesos amb Josechu Rey de Arteaga i el regidor de festes, Alfonso Grau, provocaren que el seu projecte fora menyspreat en la decisió final. La falla va ser adjudicada als Germans Ferrer que van ser els encarregats del cos de falla (el guerrer de Moixent). Les escenes van ser repartides entre diferents artistes de l’època com : Pepe Puche, Miguel Santaeulalia, Vicente Lorenzo, José Azpeitia, Vicente Agulleiro i Alfredo

Ruiz

Pepet és un artista complet. En construcció és dels artesans que ha jugat amb l’equilibri i dels que més ha arriscat en les seues falles. També modela i pinta, no hi ha feina en el taller que se li resistisca. I sempre recolzat per excel.lents crítics ( Pepe Aymerich, Vicente Cardet, Ángel Villena, Alfons Ramón, Santiago

Rios o Quino Puig), ell no es queda enrere, amb una ironia i un humor socarró innat.

Roberto Roselló, en el Buris-ana (revista de l’Agrupació Borrianenca de Cultura) núm. 115, de 1969, escriu les següents paraules: “És increïble el cas de Pascual, el xic que va deixar la brotxa de pintor per fer-se, de sobte, artesà faller i que, des de la seua primera realització va demostrar estar tocat per la gràcia de Déu per a l’ofici. Com es pot modelar tan extraordinàriament, així per les bones, sense haver passat per una escola de Belles Arts?”.

Xarrant amb Pepet li hem fet algunes preguntes:

- En quin moment vas sentir aquesta vocació per les falles?

- La meua vocació i passió per les falles ve del molt que m’impactaven les estructures que feien per alçar les falles i com la gent cridava “collons quina falla!”. De menut les nits de plantà me n’anava de casa i passava tota la nit contemplant com els artistes plantaven les falles, em quedava bocabadat. Desprès, any rere any, falla a falla, vas alimentant la passió per elles...

- Com vas conéixer a Paco Corell?

- Quan estava plantant la falla de la comissió Ferran el Católic-Ángel Guimera, van venir a veure’m tres persones, que jo no coneixia. Aquestes em feren baixar de la bastida i es presentaren com el president, el secretari i el tresorer de la falla Convent. Em van dir que els agradava molt la falla que estava plantant i volien demanar-me que l’any vinent no em comprometera amb ningú i que fera la falla de la seua comissió. Així vaig conéixer a Paco.

Paco Corell era el president de Convent, amb ell vaig començar el meu periple amb la seua comissió. Em va donar llibertat per fer el que volguera. Quasi sempre signava la falla sense tancar el preu. Em deia: “Presenta’ns un esbós i comença”. Jo en qualsevol paper, igual podia ser la tovallola d’un bar, que un tros de paper del comú, feia un dibuix de la idea que jo tenia, i després ell em deia: “Aprovat, ja pots començar”.

La primera falla que vaig fer per a ells no tenia un pressupost molt alt, més aviat era prou escàs. Però en acabar de plantar la falla estaven tan contents i pagats, que em pagaren el darrer plaç i em donaren un regal que a mi em va fer molt de goig. En la segon falla, asseguts en la terrasa d’un bar, davant d’unes cerveses, li vaig dir: “Vos faré un drac dels set pecats capitals, que aguantarà la campana del bé i del mal. Dalt de la campana un dimoni amb les claus dels set pecats. I per baix, escenes relacionades amb els pecats capitals: la ira, la gola, la peresa, etc.”. Ell em va contestar: “Preu no et diré, però si tens el primer, un premi tindràs, si tens el segon un altre”. Jo, cada mes, anava a cobrar i al final quasi varen igualar el pressupost de la més cara.

Va ser el que va espentar de la meua carrera a València. Li vaig fer sis falles consecutives. En l’any 1979, després d’haver aconseguit el primer premi, ell ja estava un poc esgotat. Era el “benefactor” de la comissió, ja que inclús el casal era a un edifici de la seua propie- tat. Paco em va comentar que ell s’ho deixava i jo li vaig contestar, que si ell se n’anava, jo també deixava de fer la falla.

Així va ser com Álvarez, president de la Ferroviària, qui ja feia un temps anava darrere de Pepet, li va proposar fer la falla i aquest va accedir.

- L’enginy i la gràcia ha evolucionat des dels teus començaments?

- L’enginy i gràcia s’han perdut. Abans crec que hi havia més sàtira i més enginy. Quan t’acostaves a una falla, entenies perfectament el tema que es volia criticar. Hui hi ha moltes falles on has de pensar de debò per aconseguir saber que estan criticant. Has de llegir la cartelleria per assabentar-te’n i, així i tot, tirar d’imaginació per descobrir-ho.

Hui en dia a les comissions els presenten un esbós, i els crítics s’han de trencar el cap per veure com acoblen els temes d’actualitat, sobretot en categories inferiors. S’ha perdut la crítica de barri. Abans la falla era el bafle dels problemes i inquietuds del barri o del col·lectiu que formava la comissió. Ara hi ha molta crítica, que podríem qualificar de blanca, que ni crítica ni diu res o molt poc. Majoritàriament, el que interessa a la comissió és l’alçada de la falla i quants ninots tindrà, la resta és secundari.

- Eres artesà d’equip fix o de col·laboradors?

- No he comptat amb un equip fix de treballadors, encara que són molts els artesans que puntualment han col·laborat en el meu taller. Operaris que després han sigut grans artistes fallers. De vegades han treballat ocasionalment amb mi escultors com, Alberto Múñoz o Joaquín Gómez (el Divino) i pintors com, Daniel López i Pepe Goig. Fins i tot, en una ocasió va vindre Julio Iñigo, exsogre de Julio Monterrubio. El mateix Julio també va estar al meu taller quan estava a València, l’any del “Quijote”, allà per l’any 1978, quan va començar a tastar el verí d’aquesta bonica professió. A València també varen treballar al meu taller Vicent Almela, Ramón Llavero, Enrique Morro i Enrique Gisbert. A Borriana, Joan Ninot, Arturo Musoles i Sergio, el seu fill, els germans Mesado, José Luis i Santiago Ferrer, Pepe Traver, Lázaro Chuecos, José Sanblas o Vicente Sabater. Són alguns d’una llista molt llarga de professionals que han treballat al meu taller.

- Cartró o suro?

- Jo sempre he sigut partidari del cartró, m’agradava treballar amb ell. Sempre m’he mogut entre el fang i l’escaiola. De fet, quasi tota la meua producció fallera ha sigut amb cartró. L’única falla majoritàriament de suro, va ser la darrera especial de Sueca, a causa de les considerables dimensions que tenia. Haguera sigut impossible treballar amb fang. Tot i això, encara vàrem fer-ne algunes coses.

- Falla i foguera, parlem del mateix?

- Al principi venien a ser el mateix, el que passa és que la falla va seguir pel camí del barroquisme i està més bigarrada. La foguera va derivar cap a formes més estilitzades amb línies molt més suaus i dolces; este va ser el punt d’inflexió per a diferenciar-se. Ara, d’uns anys fins ací, les falles van tenint línies més suaus. Ha canviat molt l’estil de les formes de les falles d’abans, a l’època que jo estava en la “poma”.

- Per què mai has fet una foguera?

- Em cridaren a la porta del taller en diverses ocasions, però no en vaig fer cap. Acabades les falles, jo ja començava a fer la maqueta de l’especial del següent any, i als operaris els tenia omplint cartró, per a mi o per a altres artistes que volien peces que jo havia modelat. Com estava en les tasques d’un nou projecte, no em venia bé fer una foguera.

- Si un nét o néta volguera seguir la professió...

- Ni per casualitat, la professió està molt mal remunerada i els darrers anys i sobretot aquest últim, els costos s’han disparat. No sé com aquests xiquets poden mantenir els tallers oberts i fer les barbaritats que fan, estan “bojos”.

- El darrer 25 de setembre de 2021, la teua ciutat et va retre homenatge, amb any i mig de retard per la pandèmia, nomenant-te “Fill Predilecte de la Ciutat”. Què vares sentir?

- Em sent molt orgullós per aquest nomenament. Són molt els homenatges que he rebut, però aquest va ser molt especial. Va ser molt emocionant veure la quantitat d’amics que un arriba a fer al llarg d’una vida. Un cúmul d’emocions, una cosa indescriptible veure des de dalt de l’escenari, el teatre on es va realitzar l’acte, tots aplaudint a un humil artesà faller. Sempre he portat el nom de la meua ciutat, allà on he anat. Em sent molt orgullós d’ella i dels meus veïns que tant m’estimen. Els porte sempre dins del cor.

- Com voldries ser recordat?

- M’agradaria que em recordaren com un home senzill, que durant tota la seua vida professional ha fet el que més li agradava. I afortunadament va poder viure bé del seu treball.

AUTORS DEL REPORTATGE: Salvador Doménech Montoliu i José Monserrat Tarancón

FOTOGRAFIES: Arxiu personal José Pascual “Pepet”

COORDINACIÓ REPORTATGE: Javier Tejero Zabal (Director El Turista Fallero)

EDITA:

Magnífica Falla Chicharro

Març 2023

Butlletí d’Informació Fallera

Director:

Jorge Blasco

Coordina: Xic-i-jo

Col·laboren:

Pepe Bol

Cabut

Cabudet

Racalauet

La Pepa corresponsal a Les Useres

Revisió: Multiòptiques

Adreça.

Carrer Sant Jaume, 1

12530 BORRIANA

FALLA CHICHARRO

El B.F.I. (El Plany) és una publicació gratuïta que qualsevol ciutadà podrà llegir, si té un amic o amiga faller que li’l faça arribar. Si alguna persona troba defectes en la redacció es demana que es pose en acció per fer-nos l’oportuna reclamació i així poder oferir-los la millor informació. El butlletí està d’acord amb totes les idees expresades siguen signades o no.

Fitur 2023

Nova edició de Fitur sense cap restricció una vegada passada la pandèmia. L’estand de Borriana porta novetats. Ja hi ha prou de Sant Gregori, sense cap vial ni amb vistes de ferlo després de més de vint anys, ni PAIS sense urbanitzar. Enguany portarem a Madrid el nou BIC (Bé d’Interès Cultural) que tenim a la ciutat. El rètol será decorat amb motius borrianencs que, a hores d’ara presideix la redona d’entrada al Port. Aquest BIC està present durant tot l’any, però a més, per arredonir el conjunt, aportarem la decoració nadalenca que es posa a la mateixa redona durant el mes de desembre i part de gener. L’arbre metàllic enlluernat i el portal faller els desplaçarem a la ciutat de la senyora Ayuso perquè, tant professionals turístics com madrilenys en general, puguen veure l’art que atresora la ciutat. Tots dos conjunts se sumen als atractius turístics de la ciutat.

Malestar Entre Associacions

L’alcaldessa s’ha reunit d’urgència amb les associacions de veïns del Grau, Serratella i Terrasses. Hi ha malestar entre ells, ja que no entenen per què sols l’associació del Port, pot lluir el preciós rètol de la ciutat. Es queixen que ells també són de Borriana, i que per tant no és just, ja que tenen el mateix dret que la del Port. De moment, reclamen un cartell semblant per a cada una d’elles: “Grau de Borriana”, “les Terrasses de Borriana” o “Serratella”. Seria una mesura justa, ja que el rètol està subvencionat per l’erari públic amb els impostos de tots els borrianencs. L’alcaldessa ha plantejat la possibilitat que el rètol en qüestió, estiga cada trimestre en un lloc emblemàtic de cada associació. Pareix que les aigües tornen al seu lloc i amb aquesta mesura tothom queda satisfet, almenys de moment. L’alcaldessa està pregant que no hi haja més associacions que es revolten. Si és així, tindrem un despesa més en la compra d’un helicòpter per traslladar el rètol cada setmana.

ARRIBA EL “SUELDAZO”

(com cada quadrienni aterra a les poblacions de tot el país)

Igual que cada any arribat Nadal, tothom espera ser agraciat amb la grossa. Cada quatre anys arriba a quasi totes les poblacions de l’Estat Espanyol el ja conegut per tothom com el “SUELDAZO” per almenys una legislatura, i si és més d’una “miel sobre hojuelas”. Batlles dels 8.131 pobles, repartits en 50 províncies i dues ciutats autònomes, seran agraciats amb una quantitat variable d’euros mensuals. Concretament a la ciutat de Borriana li correspon per decisió directa dels implicats, la poc menyspreable quantitat de 6.000 € al mes, més les seues corresponents paguetes. Allò de “servir” i treballar per al poble altruistament, sembla ja fa un bon grapat d’anys, va quedar “demodé”. Molts són els que intenten arrimar el botí a la seua saca. Esperem pel bé de tots els borrianencs (ah!, llenguatge inclusiu) i borrianenques, que aquests diners de l’erari públic siguen de profit i, l’afortunat o afortunada treballe de debò per la ciutat. Tot això no hauria de quedar-se en vagues promeses electorals que després no es duen a terme, acabant al fons d’un calaix. A la nostra població enguany competiran per tan suculent sou l’actual alcaldessa Mª Josep Safont, ja versada en aquests fregats i l’aspirant Jorge Monferrer, que intentarà desbancar del seient l’alcaldessa socialista. Tots dos són els que més probabilitats tenen d’ocupar la plaça. Tant si aconsegueixen la majoria d’onze regidors o si s’alien amb altres partits afins. Potser aquest enigma quedarà resolt la nit del 28 de maig del present any.

Medi Ambient

Ja s’han instal·lat els primers sensor mediambientals. L’aparell, semblant a un nas humà, estarà en fase de proves un parell de mesos. Després d’eixe període, les dades registrades seran actualitzades i, amb l’informe corresponent, els tècnics de la regidoria de medi ambient, capitanejat per el torre Bruno, decidirá quins seran els emplaçaments. Aquest projecte s’emmarca dins dels pressupostos de 2023, en l’apartat de noves tecnologies.