D’ON TRAURE LES IDEES
Quantes vegades us demanem que escriviu una narració, un conte, que us inventeu una història? Hem parlat a classe de l'estructura, dels elements narratius i descriptius, del diàleg,... us donem unes indicacions de l'extensió, i ja està. Però sobre què escriure? Al següent text hi ha unes reflexions d'Isaac Asimov sobre la inspiració. D'on li vénen al prolífic autor d'obres de divulgació científica però, sobre tot, de novel·les i narracions de ciència-ficció, les idees per crear uns llibres que han atret a milions de lectors? El fragment procedeix de la "Introducció" que el mateix Asimov escrigué als seus Contes
complets.
En els dos primers volums dels meus contes complets (aquest és el segon) tinc més de cinquanta relats, i encara me’n queden molts més per a volums futurs. He d'admetre que fins i tot a mi em deixa una mica atònit. Em pregunte on vaig trobar temps per escriure tants contes, considerant que també he escrit centenars de llibres i milers d'assaigs. La resposta és que m'he dedicat a això durant cinquanta-dos anys sense pausa, de manera que tots aquests contes signifiquen que ja sóc una persona de certa edat. Una altra pregunta és d'on vaig traure les idees per a tantes històries. Me la plantegen contínuament. La resposta és que, al cap de mig segle d'elaborar idees, el procés es torna automàtic i incontenible. Ahir a la nit em trobava al llit amb la meua dona i alguna cosa em va estimular la imaginació. - Acaba d’ocórrer-se’m una altra història sobre desitjos frustrat - li vaig dir. - Com és? - Em va preguntar. - El nostre heroi, que ha estat beneït amb una dona tremendament lletja, li demana a un geni que li concedesca una dona bella i jove al llit a les nits. Se li concedeix el desig amb la condició que en cap moment ha de tocar, acariciar i ni tan sols acostar-se al darrere de la jove. Si ho fa, la jove es transformarà en la seua esposa. Cada nit, mentre fan l'amor, ell no és capaç d'apartar les mans
del darrere, i el resultat és que cada nit es troba fent l'amor amb la seua esposa1. La veritat és que qualsevol cosa em fa pensar en un conte. Per exemple, estava revisant les galerades d'un llibre meu quan em va trucar el director d'una revista. Volia un conte de ciència ficció immediatament. - No puc - li vaig dir -. Estic embolicat amb unes galerades. - Deixa-ho. - No. - Vaig penjar. Però en penjar vaig pensar què còmode seria tenir un robot que pogués corregir les galerades per mi. Immediatament vaig deixar de revisar-les, ja que tenia el conte. El trobareu ací com «Galeot». El meu conte favorit en aquesta compilació és «L'home bicentenari». Poc abans d'iniciar l'any 1976, el del bicentenari dels Estats Units, una revista em va demanar que escrivís un conte amb aquest títol. - Sobre què? - Vaig preguntar. - Sobre qualsevol cosa. Només tenim el títol. - Reflexioní. Cap home pot ser bicentenari, ja que no vivim dos-cents anys. Podria ser un robot, però un robot no és un home. Per què no un conte sobre un 1
Com la meva estimada esposa és per a mi la dona més bella del món-i ho sap-no es va prendre a mal aquesta història, excepte per dir-me que jo tenia una ment morbosa.
robot que desitja ser home? Immediatament vaig començar «L'home bicentenari», que va acabar per guanyar un premi Hugo i un Nèbula. Una vegada, la meua estimada esposa Janet tenia un fort mal de cap, però tot i així es va sentir obligada a preparar el sopar al seu amant espòs. Va resultar ser un sopar exquisit i, com sóc un amant espòs, vaig comentar: - Hauries de tenir migranyes més sovint. - Ella em va llançar alguna cosa i jo vaig escriure el conte «Versos lluminosos». Un jove col·lega va morir el 1958 i li van fer una simpàtica nota necrològica al New York Times. Va ser en aquells vells temps en què els escriptors de ciència ficció no gaudien de gran notorietat. Em vaig posar a rumiar si, quan jo passés a la gran màquina d'escriure del cel, el New York Times es dignaria mencionar-me a mi també. Avui sé que ho farà, però llavors no ho sabia. Així que després de moltes cabòries vaig escriure «Necrològica». Un cop vaig tenir una discussió acalorada amb el director d'una revista. Ell desitjava que jo introduís una modificació en un conte i jo em negava, no per mandra, sinó perquè pensava que faria malbé el conte. Al final, se’n va sortir amb la seua (com és habitual), però jo em revengí escrivint «El dit del mico», que és una bona descripció del que va succeir. La directora d'una publicació em va demanar una vegada que escrivís un conte sobre un robot femení, ja que fins aquell
moment tots els meus robots eren masculins. Vaig acceptar sense objeccions i vaig escriure «Intuïció femenina». El que millor recorde d'aquest conte és que no vaig entendre que la dona el volia per a ella. Vaig creure que m'estava donant un consell desinteressat. En conseqüència, quan vaig acabar el conte i un altre director me’n va demanar un amb tota urgència, em vaig dir: - Doncs ja ho tinc. - I quan la directora es va assabentar vaig rebre una pluja d'insults. Alguns contes sorgeixen quan una altra persona fa un comentari casual. Contes com ara «Reunim-nos» i «Pluja, pluja, allunya't» són exemples. No em sent culpable per inspirar-me en frases alienes. Ja que els altres no faran res amb elles, per què no usar-les? Però el cert és que els contes sorgeixen de qualsevol cosa. Només cal mantenir els ulls i les oïdes oberts i la imaginació en marxa. Una vegada, durant un viatge en tren, la meua primera dona em va preguntar d'on treia les idees; vaig respondre: - De qualsevol lloc. Puc escriure un conte sobre aquest viatge en tren. - I vaig començar a escriure a mà. Però aquest conte no figura en aquest volum.