Tsotsi

T.O.: Tsotsi Any de producció: 2005 Direcció i guió: Gavin Hood Intèrprets:Presley Chweneyagae, Terry Pheto, Kenneth Nkosi, Mothusi Magano, Zenzo Ngqobe Música: Mark Kilian & Paul Hepker Fotografia: Lance Gewer Durada: 94 min.

Gènere: Drama

En un dels barris plens de misèria que envolten Johannesburg, Sud-àfrica, Tsotsi, un noi de 19 anys, ha esborrat qualsevol record de la seva consciència, incloent el seu nom real. Tsotsi significa simplement "perdonavides" o "gàngster" en el llenguatge del carrer del gueto. Orfe des de molt petit i obligat a fer-se més gran sense ajuda, Tsotsi ha viscut una vida de privacions extremes, tant físiques com psicològiques.

Té escassa consciència dels sentiments dels altres, i s'ha endurit relegant qualsevol sentit de la compassió.

Governat per l’impuls i l’instint, li mou la por que inspira a uns altres. Sense nom, sense passat, sense cap pla per al futur, només existeix en un present ple de ràbia. Tsotsi lidera el seu propi grup de marginats socials: Boston, un professor fracassat, Butcher, un assassí fred i Aap, un idiota.

Una nit, durant una nit d'alcohol en una taberna il·legal, Tsotsi és pressionat per un Boston borratxo perquè reveli una mica del seu passat o almenys el seu nom real. Però Tsotsi no diu res. Les preguntes evoquen records dolorosos, llargament reprimits i que preferiria mantenir enterrats. Boston insisteix.

Els altres membres de la banda senten la ràbia que creix en Tsotsi i tracten de parar l’interrogatori, però Boston no para i, de sobte, Tsotsi es llança contra ell i el colpeja una vegada i una altra, destrossant la cara de Boston. La violència és breu però extrema. Tsotsi se'n va corrent enmig de la nit, corre desesperadament, salvatgement, per escapar del dolor de les imatges que es projecten en la seva ment. Quan deixa de córrer, ja ha creuat la línia que separa el gueto de la part més "civilitzada" de la ciutat.

S'ensorra sota un arbre. Plou torrencialment, una dona intenta obrir el seu cotxe però el comandament no funciona. Tsotsi treu la seva pistola; és una oportunitat fàcil per robar un cotxe.

Mentre es llança a tota velocitat al BMW de la dona, sent el plor d'un nen. Hi ha un nadó de tres mesos en el seient del darrere. Perd el control del cotxe i s'estavella en la cuneta d'una carretera deserta. El cotxe està destrossat i Tsotsi salta del vehicle, el nen crida, però ell s'allunya. Llavors es dóna la volta i el nen es calma una mica quan Tsotsi el mira; això el desconcerta, li fa dubtar. Un sentiment desconegut s'agita en ell, un impuls diferent al de la seva pròpia supervivència. De sobte, agafa el nadó, el col·loca en una borsa i s'adreça al seu barri a peu.

Tsotsi no explica ningú que té un nen. Se l'oculta a la seva banda. Al principi pensa que pot cuidar del nadó ell sol. Però aviat s'adona que no és possible: el nen plora tot el temps i es nega a menjar. A la font on agafen aigua al seu barri, escull una dona que porta al seu fill i la segueix fins a casa seva on l'obliga a alletar el “seu nen" a punta de pistola.

La jove mare només és uns pocs anys més gran que Tsotsi. Acaba de perdre al seu marit i viu sola amb el seu fill malvivint, amb la seva feina de cosidora. Al principi Míriam té molta por de Tsotsi. Però a poc a poc va adoptant el paper de mare per al petit nadó i de mentora per al jove gàngster. Amb el temps la relació progressa i ell es veu obligat a enfrontar-se a la seva pròpia natura violenta i a revelar el seu passat.

Fes el que és correcte “Tsotsi no té educació”, diu un personatge sobre el protagonista d'aquesta història. “No sap el que és la decència”. Certament els primers minuts de la pel·lícula el mostren com un jove marginal, fred i despietat, que viu del robatori i no pestanyeja quan algun dels seus exerceix l'impuls de matar. De fet, ha deixat endarrere el seu verdader nom (David) i es fa dir “Tsotsi”, que en l'argot del carrer del seu veïnat vol dir “perdonavides”, encara que no sabem si fins aquest moment ja carrega amb alguna mort.

Després de ser enfrontat per un de seus companys, episodi que acaba en una brutal descàrrega de violència per part de Tsotsi, el jove fuig cap a un veïnat residencial. Allà, sota la pluja, entenem que la seva natura és la d'un ésser solitari i molt més vulnerable del que demostra ser. Breus flashbacks aporten una mica d'informació sobre una infància de desemparament, orfandat i violència que ajuda a entendre el present del personatge.

El que segueix després és un esdeveniment de frontissa d'aquells que canvien la vida d'un personatge i que l'enfronten a una lluita interna contra els seus propis instints adquirits.

Convertit sense adonar-se'n en tutor o pare postís d'un nadó aliè, Tsotsi haurà d'escollir: abandonar al nadó o portar-ho amb ell, seguir fugint o assumir les seves responsabilitats, exercir poder a través de la por o demanar “si us plau”, mirar amb menyspreu o donar les gràcies, ser còmplice en la mort d'un innocent o salvar-li la vida. Fer el més correcte (Do the right thing), com resava el títol d'aquella gran pel·lícula de Spike Lee sobre tensions racials en un calorós veïnat de Brooklyn. Aquí no hi ha tensions racials (per bé que la pel·lícula també apunta a la marginació social que encara pateixen grans porcions de la població negra sud-africana diversos anys després de la fi de l'apartheid) sinó el conflicte d'un ressentit amb ell mateix, en una mena de camí cap a la redempció.

"Un film de profund poder emocional."

(Roger Eberg, Chicago Sun-Times)

El director i guionista Gavin Hood (que adapta una novel·la d'Athol Fugard, potser l'escriptor sud-africà més conegut) observa amb precisió les aventures del seu protagonista, amb especial atenció a les seves emocions contingudes i també al seu entorn. La seva descripció dels assentaments en la perifèria de Johannesburg (una ciutat de tres milions d'habitants que és centre de l'activitat econòmica del país) és una pintura molt realista d'un fenomen creixent en els grans urbs dels països en desenvolupament (com les faveles de Río, les vil·les misèries de Buenos Aires o els cantegriles de Montevideo).

De fet la pel·lícula recorda una mica a la brasilera Ciutat de Déu, però sense tota aquesta parafernàlia de cambra i muntatge que l'abans de res en un producte molt vistós i exportable.

Amb el seu estil més clàssic i sobri, a Hood no li ha anat gens malament; entre molts premis internacionals va obtenir l'Oscar 2006 a la millor pel·lícula estrangera, i ara es troba finalitzant Rendition, un thriller polític protagonitzat per Reese Witherpoon, Jake Gyllenhaal i Meryl Streep sobre els centres de detenció clandestina dels Estats Units en el marc de la seva "guerra contra el terrorisme". A Tsotsi demostra la seva mà ferma narrativa, la seva sensibilitat que evita els cops baixos, el seu lúcid interès per una realitat social, i sobretot el seu exemplar direcció d'actors que té un punt realment alt en Presley Chweneyagae, tota una revelació en el paper titular. Cabria retreure-se-li certa facilitat en la conversió del protagonista, però res que aconsegueixi entelar una pel·lícula realment recomanable que ens acosta un cinema sud-africà que ens segueix sent desconegut.

Enrique Buchichio L'argument incorre en les convencions de cert cinema social (...) té al seu favor el retrat cuasidocumental (...) i un to sec, entre lacònic i naïf (...)." (Antonio Weinrichter: ABC)

- Què és el que més et crida l'atenció de la pel·lícula? Per què?

- La trama de la pel·lícula és la història de Tsotsi a Soweto.

Quin és el tema/ quins són els temes de la pel·lícula?

- Fixa't en els personatges: Tsotsi, Boston, Butcher, Aap, Miriam, el nadó, els seus pares, els policies, la propietària del 'bar'... Defineix-los amb una sola paraula.

- La problemàtica dels anomenats infants del carrer.

- Què significa Tsotsi? En la pel·lícula diuen pispa.

- Com es diu realment Tsotsi?

David. Per què ha oblidat el seu nom? Què el recorda?

- Cal fixar-se bé en les diferències entre el centre de Johannesburg i Soweto, entre l'estació i les zones residencials i el barri on viu Tsotsi... i els tubs-casa dels nens!

- Cal fixar-se també en la diferència entre les cases de Tsotsi i Míriam, encara que estiguin en el mateix gueto.

- El contrast ambiental de Johannesburg és reflex del contrast personal entre els diferents caràcters de la pel·lícula. És un contrast que desconcerta, com desconcertats estan els diferents personatges. Quins desconcerts pateixen cadascun d'ells?

- Què li falta a Tsotsi per ser pare? Què és el que diferència a Míriam en la seva relació amb el nadó?

- En qualsevol guió hi ha un punt d'inflexió, un canvi, una evolució del personatge principal. Qui canvia aquí? Com evoluciona?

- Són tots els racons de l'Àfrica així? I d’altres països del sud?

Quines realitats coneixes?

- Es donen aquestes situacions en països "blancs", del nord? I a la nostra ciutat?

Amb el suport de:

www.ongvols.org