PROJECCIÓ
554
Antiga Audiència, diumenge 22 de febrer de 2009
Las horas del verano L’Heure d'été, Olivier Assayas, 2008 Tres germans han d’afrontar la pèrdua de la seva mare i al mateix temps prendre decisions molt importants sobre el patrimoni familiar
La memòria i lʼoblit L’oblit i la memòria són una de les parelles més cobejades del cinema i perquè no dir-ho de la literatura. À la recherche du temps perdu, és, sens dubte, una de les obres cabdals del primer quart de segle XX en què Marcel Proust, el seu autor, es dedica a recrear el temps passat rebuscant en els seus records més amagats. Olivier Assayas va llegir l’obra abans del rodatge de Fin août, début septembre (1998) i des d’aquell moment el seu cinema va tenir com a referent fonamental la reflexió sobre la pèrdua, la memòria i el pas del temps. El cinema ha intentat més d’un cop abordar el tema i, a la fi, una de les aproximacions més encertades ha estat Tren de sombras (1998) de José Luís Guerín, en què el director mostrava aquest desig del passat a través d’unes filmacions d’un càmera amateur que esdevenen la crònica dels estius al camp
d’una família burgesa de principis del segle XX. En aquest cas, l’enyor és quelcom que penetra en cadascuna de les nostres fibres sensibles: fotograma a fotograma. En canvi, Olivier Assayas, tot i que està preocupat pel mateix tema, l’assumeix des d’una perspectiva postmoderna i ens planteja una qüestió fonamental: És possible, encara, en la nostra societat postindustrial i globalitzada, sentir l’enyor i qüestionar-nos l’oblit i finalment, si és possible, a quin preu? La conservació de la memòria és un pes massa gros per a la família nuclear actual, preocupada per la lluita i la subsistència en el dia a dia? És la museització l’única resposta possible? Evidentment, en aquest punt del meu discurs, no respondré la qüestió perquè penso que el director ho fa d’una forma admirable en l’última escena de la pel·lícula i seria molt cruel desmuntar un final sàviament construït.
Una història ben quotidiana... És el dia de l’aniversari de la mare que viu retirada amb la seva serventa en una mansió de la Val de l’Oise. La casa Berthier (pintor molt proper a Balthus, que Assayas considera una de les seves referències visuals) està plena d’obres d’art: quadres, mobles, art decoratiu que formen part de l’herència patrimonial i emocional de la família. La mare té la consciència de ser la dipositària d’un important llegat, però en aquesta darrera trobada amb els seus fills no és capaç d’afrontar el tema de qui assumirà el relleu en la custòdia del llegat. Dies desprès mor i els fills tornen a casa per l’enterrament. Després del sepeli es planteja el tema. Adrienne, la germana, viu a Nova York i és una dissenyadora de cert èxit que no pensa tornar a França; el germà petit, Jérémie, és un executiu d’una multinacional que, ben aviat, marxarà a la Xina per motius professionals i el germà gran, Frèdèric, que sent la responsabilitat del relleu no pot
Producció: associació cultural Anima’t · Tel. 977 228 595 · www.webtcc.org · A/e: cinema@webtcc.org · Textos: Esther Ferré Sarabia
fer front a l’herència, perquè el fet de conservar el patrimoni familiar suposa dur a terme una forta inversió econòmica que no pot assumir.
proposava, però Assayas va poder rodar la pel·lícula que avui presentem i Hou Hsiao-hsien, al seu torn, va poder rodar Le Voyage du ballon rouge.
Allò que en altre temps hauria estat motiu de baralles entre els germans: la possessió del patrimoni familiar, ara, en ple segle XXI, suposa un problema perquè tothom té la seva vida prou condicionada, com per assumir el testimoni de l’herència familiar, tant en el sentit econòmic com en el sentimental.
Ja fa temps que una de les derives del cinema actual l’ha portat als museus i molts directors com Guerín o Kiarostami, sovint, fan propostes a mode d’instal·lacions que només es poden veure en museus o grans centres culturals com el Centre Pompidou a París, el CCCB a Barcelona o La casa encendida a Madrid. I d’altra banda, el MACBA de Barcelona ha adquirit obres cinematogràfiques de diversos temps. Avui l’obra d’Assayas ens porta físicament al museu per qüestionar el seu espai i el seu sentit final.
El plantejament del tema per part d’Assayas esdevé rabiosament modern i trastoca el valor de la memòria en els nostres temps en què tot té un valor de consum i, per tant, tot allò que no podem consumir no val res i la seva conservació suposa una despesa antieconòmica que només pot assumir alguna entitat pública o l’administració. Potser, en un altre temps, les obres d’art de la casa Berthier tenien una certa funcionalitat, lligada directament al sentit estètic d’una època; ara aquesta funcionalitat només l’entén la serventa que quan Frèdèric –el germà gran- li proposa que agafi l’objecte que vulgui de la casa on ha viscut i servit tants anys, tria un gerro independenment del seu valor de mercat i només ho faºperquè era en el que acostumava a posar les flors que la senyora Hélène tallava al
jardí. La dialèctica cinema museu Olivier Assayas va acceptar l’encàrrec del projecte del Musee D’Orsay de celebrar el seu 25é aniversari rodant un curt juntament amb Hou Hsiao-hsien, Raúl Ruíz i Jim Jarmusch. De la proposta inicial no en va sortir el mosaic que es
Fitxa tècnica Tècnics Director: Olivier Assayas Productor: MK2 Productions Guió: Olivier Assayas i © Schaeffer Muntatge: Luc Barnier Fotografia: Eric Gautier Nacionalitat: França Durada: 102 minuts Actors Juliette Binoche: Adrienne Charles Berling: Frédéric Jérémie Reñiré: Jèrèmie Dith Scob: Hélène Filmografia 2008 L’Heure d'été, 2007 Chacun son cinéma ou Ce petit coup au coeur quand la lumière s'éteint et que le film commence 2007 Boarding Gate 2006 Paris je t’aime (segment "Quartier des Enfants Rouges") 2004 Noise 2002 Demonlover 2000 Les destinées sentimentales 1998 Fin août, début septembre