PROJECCIÓ
571
Antiga Audiència, divendres 3 d’abril de 2009
Cien clavos Centochiodi, Ermanno Olmi, 2007 Un jove professor de la Universitat de Bolonya es veu implicat en un “atemptat cultural” que trenca la seva carrera acadèmica i li obre la possibilitat d’una nova manera de viure Lʼaficionat El 1979, Krzysztof Kieslowsky va rodar una pel·lícula extraordinària, titulada L’aficionat, que parlava de l’amor al cinema. Filip Mosz era un treballador d’una fàbrica polonesa, en ple règim comunista, que començava fent cinema familiar per passar a enregistrar les grans fites, que anava assolint la fàbrica on treballava, per acabar totalment seduït física i psíquicament per la seva càmera i pel cinema. D’alguna manera, la història d’Ermanno Olmi és gairebé la mateixa perquè va començar com a amateur als quinze anys. Així, quan treballava a l’Edison Volta li van facilitar un càmera de 16 mm per tal que dugués a terme diversos curts sobre les preses d’aigua, la instal·lació de turbines i la vida dels treballadors a les muntanyes nevades. D’aquesta manera, va començar a desenvolupar una capacitat especial per copsar els detalls quotidians, fins arribar a signar el seu primer llarg: Il tempo si è fermato (1959). A partir d’aquest moment, ha seguit una llarga carrera que travessa el neorealisme, supera els seus mestres i
arriba fins al mateix dia d’avui amb Centochiodi. Lʼofici de dirigir sense manual El dia que vaig veure, gairebé per casualitat, El oficio de las armas, vaig pensar que havia descobert un director que ja no abandonaria. Les seves imatges em van perseguir durant molt temps i encara em tornen a la ment. També vaig pensar en la meva ignorància cinèfila per no haverlo descobert abans, però, fins a cert punt, tenia dispensa perquè Olmi és un director que rarament ha estrenat a les nostres pantalles. A partir d’aquell moment, vaig decidir seguir-lo i repassar tota la seva filmografia, que no és poca, tenint en compte la seva edat. Poc a poc i en contra del que un cinèfil pretén, quan segueix compulsivament la carrera d’un director, vaig anar descobrint que Olmi passava d’un tema a l’altre i d’un estil a l’altre sense preocupar-se per descriure una manera concreta de posada en escena —que tan valoraven el directors de la Nouvelle Vague—, ni per donar una coherència a la seva
obra o depurar el seu estil. De sobte, vaig veure amb claredat que el que pretenia el director era defensar la llibertat del seu discurs i, per aquest motiu, fugir del perill d’acabar presoner de sí mateix. Des d’El empleo, Un cierto dia, El árbol de los zuecos, La leyenda del Santo Bebedor, El oficio de las armas fins a la joia més rara que és Cantando dietro i paraventi (2005); totes les seves obres traspassaven el temps i l’ànima de la història del cinema italià posant el seu director entre els més grans. Una estranya bellesa a la vellesa del creador Hermanno Olmi pertany a una generació de directors europeus, de la qual Olivera n’és la representació més paradigmàtica, que amb la seva obra llarga i densa travessen la història del cinema del vell continent. Tot just amb vuitanta anys, crea una estranya i rara bellesa, anomenada Centochiodi que comença amb tota una declaració d’intencions, en la més pura línia de les mostres d’art més avantguardistes, com podria ser
Producció: Associació cultural Anima’t · Tel. 977 228 595 · www.webtcc.org · A/e: cinema@webtcc.org · Textos: E. Ferré · Correcció: M. Llevat