PROJECCIÓ
575
Antiga Audiència, diumenge 19 d’abril de 2009
Romanzo Criminale Michele Placido, 2005 Repàs històric a la recent història d’Itàlia a través del seguiment de la Banda Maglina
Lʼestructura que pensa Molt sovint en aquestes ressenyes he fet meva la cèlebre frase de Godard: "El cinema és una estructura que pensa". Això perquè darrerament i, per sort nostra, gràcies al bon cinema que hem pogut veure aquesta temporada; la reflexió se’ns serveix en safata de plata: repensar el caos ordenat del desgovern d'aquest planeta. Així anar al cinema ha esdevingut una possibilitat de pensar en el món i, de passada, repensar-nos nosaltres mateixos. Romanzo Criminale és, sens dubte, una pel·lícula farcida de frases que ens obliguen a reflexionar sobre el nostre món i la deriva en què està immers. No podrem sortir de la sala de cinema de la mateixa manera que hem entrat, després d’escoltar com un dels personatges més foscos de Michel Plàcido diu quelcom com: "... albiro grans canvis després que caiguin les darreres fronteres (fent referència al mur de Berlín) per aquest motiu deixo el meu càrrec (serveis secrets italians) perquè em temo que després de tot això, ja no hi haurà més democràcies per defensar i que el govern del món
no estarà en mans dels polítics...)”. Certament una frase per a la història i del tot premonitòria que, a poc a poc, el pas dels anys ha convertit en trista realitat política. El tríptic de la recent història italiana i lʼera postcoppola Darrerament el cinema italià ens ha servit un tríptic que el torna a col·locar al nivell dels seus millors anys del neorrealisme. Gomorra, Romanzo Criminale i Il Divo són tres títols que, des de perspectives i narratives diferents, han arribat aquesta temporada als nostres cinemes per posar llum a les ombres de la història d’Itàlia de la segona meitat del segle XX. No cal dir que ja voldríem unes narracions d’aquest nivell per a il·lustrar la història recent d’Espanya que, sovint, s’explica massa mediatitzada per deixar sempre en bon lloc la nostra admirable i santa transició. Romanzo Criminale, de Michele Placido, explica tranquil·lament i sense fer escarafalls de quina manera l'estat italià va baixar a les clavegueres a demanar ajuda a la màfia i a quatre lladregots
nouvinguts a Roma. Així va fer el seu descens als inferns per trobar el contactes necessaris amb les Brigate Rosse (us asseguro que comparant-ho amb el tema GAL, aquest és una juguesca de principiants maldestres). Alhora, ens explica com el mateix estat no va intervenir i va deixar que assassinessin Aldo Moro, ales-hores president de la República, mentre feia els ulls grossos. També fa referència a l'atemptat terrorista de l'estació de Bologna i la desaparició de totes les proves en mans de la Banda Maglina, protagonista d’aquesta pel·lícula. Com Gomorra, Romanzo Criminale està basada en una novel·la homònima que, en aquest cas, va escriure el jutge Giancarlo de Cataldo, personatge públic, que com Roberto Saviano deu comptar entre les persones més estimades per la màfia. Sovint passa que el cinema, a més de pensar i permetre’ns reflexionar, dialoga amb si mateix perquè en el fons és fill d’una època. Per aquest motiu, l'entramat de les ombres lliga títols recents com Body Lies, Quantum of Solace i Romanzo Criminale. Totes aquestes obres
Producció: Associació cultural Anima’t · Tel. 977 228 595 · www.webtcc.org · A/e: animat@tinet.cat · Textos: E. Ferré · Correcció: M. Llevat