El Porvenir L’Avenir, Mia Hansen Løve, 2016
Cine en versió original des de 1999
Projecció 702 Fitxa tècnica Guió i direcció: Mia Hansen Løve Drama 100 min. França, 2016 VOSE Repartiment: Isabelle Huppert, Edith Scob, Roman Kolinka, André Marcon, Sarah Le Picard,Solal Forte, Elise Lhomeau, Lionel Dray, Marion Ploquin. Palmarès: Festival de Berlín: secció oficial llargmetratges a concurs. Cercle de Crítics de Nova York: millor actriu. Crítics de Los Angeles: millor actriu. www.animat.cat
Nathalie és una professora de Filosofia, de classe burgesa, que s’enfronta a la descomposició del seu món. El seu marit l’abandona, s’ha de fer càrrec d’una mare que coqueteja amb la senilitat, mentre el seu estudiant pròdig abraça l’anarquisme com a instrument per a articular les seves dissertacions filosòfiques. Enfront aquesta desubicació provocada, ella inicia un viatge per a ressituar-se, establint una pugna personal entre els seus valors i l’ordre establert, entre l’intel·lecte i l’instint. No es tracta d’una confrontació sinó més aviat d’un exercici de resiliència a la recerca d’on aixoplugar-se d’una realitat que li plou torrencialment. En sintonia amb Edén (2014), el seu film anterior on explorava amb contundència el preu d’entregar-se a l’escena electrònica del French touch dels 90, Mia Hansen Løve, canvia de dècada i de franja d’edat, per a proposar un cop més la confrontació de l’individu vers el pas del temps i l’ordre social, que actua com un sedàs implacable que filtra lentament tota voluntat outsider. El Porvenir es mou en el terreny de la subtilitat, però dintre la seva narrativa lacònica, amaga un discurs molt interessant sobre com la realitat modela a les persones per a adaptar-les a la vida que els envolta. Mia Hansen Løve dirigeix la cinta amb un estil que podria semblar primerenc per als iniciats, però que esdevé marca de la casa. No hi ha artifici, evita subjectivar a l’espectador, la càmera compleix una funció quasi testimonial. Però el que podria semblar una manca de recursos expressius amaga i solidifica un estil impertèrrit que situa a l’espectador justament en la posició que pretén Mia Hansen Løve. Com el temps mateix, l’audiència és testimoni implacable de com els seus personatges perden la seva forma original, com fang sota la pluja, amollant-se a allò que els hi toca viure. Marc Igual
Auditori de la Diputació de Tarragona, diumenge, 22 de gener de 2017
Programadors: Adrià Allo, David Aragonès, Jacob Dalmau, Esther Ferré, Sergi Ferret, Carlos Gómez, Cristina Gonzàlez, Marc Igual, Elodie Mellado, Meritxell Meya i Xavier Vidal.