Lady Macbeth William Oldroyd, 2016
Cine en versió original des de 1999
Projecció 719 Fitxa tècnica Direcció: William Oldroyd Guió: Alice Birch, a partir de la novel·la de Nikolái Leskov Drama 90 min. Regne Unit VOSE Repartiment: Florence Pugh (Katherine), Christopher Fairbank (Boris), Cosmo Jarvis (Sebastian), Naomi Ackie (Anna), Bill Fellows (Dr. Burdon), Ian Conningham (Logan), Paul Hilton (Alexander), Golda Rosheuvel (Agnes), Rebecca Manley (Mary) Palmarès: Premi FIPRESCI dels festivals de San Sebastià i Thessaloniki. Projectada als festivals de Sundance i Toronto. www.animat.cat
Totes les pel·lícules de la programació d’Anima’t d’aquesta tardor comparteixen un tema: la manipulació. Una manipulació subtil en forma de paternitat tragicòmica, com presenciàvem a Toni Erdmann, o d’un esperit maquiavèl·lic aterrador, com succeeix a Animales nocturnos. Un poder que emana d’organismes que influeixen en el ciutadà anònim amb una virulència escandalosa: aquesta era la frontissa que unia el Brasil de l’especulació immobiliària de Doña Clara (Aquarius) amb la Romania posterior a Ceaucescu de Los exámenes. O bé una influència més personal, explícita i carnal que apel·la, ja no a l’intel·lecte, sinó a l’abisme dels nostres instints, com la que veurem avui amb Lady Macbeth i la propera setmana amb La doncella. Queda clar que el cinema més important de la temporada, sense importar gèneres ni nacionalitats, està amoïnat pel paper que juga l’ésser humà en un ordre establert que, ben pensat, ens limita, ens cohibeix, inclús ens esclafa. Benvinguts al setè art de l’«era Trump». Amb aquesta introducció, queda clar que Lady Macbeth és una pel·lícula que, malgrat la seva austera recreació d’època, estableix un diàleg molt directe amb l’espectador contemporani. El britànic William Oldroyd es basa en Lady Macbeth de Mtsensk, novel·la curta de l’escriptor rus Nikolái Leskov que en el passat ja va inspirar una òpera i un llargmetratge. L’obra també s’emmiralla en la tragèdia clàssica Macbeth de Shakespeare, més concretament en la dona que modelava a caprici la psique del rei d’Escòcia. El nostre imaginari també ens porta al fatalisme femení de la literatura de Brontë i Austen, al poemari angoixant de Dickinson, al thriller eròtic de dècades enrere i als mons intricats de Hitchcock o la pirotècnia festiva de Tarantino. Hi cap tot, o gairebé tot, en un film que conjuga tradició i modernitat amb un equilibri digne d’elogi. La nostra Lady Macbeth comença el metratge sent víctima d’un marit que li dobla l’edat i que la sotmet a tot tipus de tortures. De cop i volta s’obre una escletxa de llum coincidint amb l’arribada a la seva finca d’un jove misteriós. La curiositat deriva en idil·li, i aquest vira cap a la bogeria. La protagonista descendeix als inferns en meitat d’un relat sec, de diàlegs concisos i una escenografia minimalista. Florence Pugh defensa amb feresa un personatge poc agraït. Al seu costat, la minyona silenciosa que interpreta Naomi Ackie eclipsa gran part de les escenes. Cosmo Jasvis completa el triangle amb el seu rostre salvatge, sutjós i ple de ferides. Un conjunt que, amb tota seguretat, suposarà un salt a la primera divisió cinematogràfica de tots els seus responsables. La gran oblidada als últims Bafta i British Independent Spirit Awards, inèdita a la nostra ciutat, que aquesta tarda reivindiquem amb la mateixa passió vehement que Katherine, el nom vertader d’aquesta aprenent de femme fatale, utilitza per imposar les seves normes. Xavier Vidal de las Heras
Auditori de la Diputació de Tarragona, diumenge, 29 d’octubre de 2017
Programadors: David Aragonès, Jacob Dalmau, Sergi Ferret, Carlos Gómez, Cristina Gonzàlez, Marc Igual, Elodie Mellado, Meritxell Meya i Xavier Vidal.