Steve Jobs Danny Boyle, 2015
Cine en versió original des de 1999
Projecció 734 Fitxa tècnica Dir.: Danny Boyle Guió: Aaron Sorkin, a partir del llibre de Walter Isaacson 120 min. Drama biogràfic Estats Units, 2015 VOSE Repartiment: Michael Fassbender (Steve Jobs), Kate Winslet (Joanna Hoffman), Seth Rogen (Steve Wozniak), Jeff Daniels (John Sculley), Michael Stuhlbarg (Andy Hertzfeld), Katherine Waterston (Chrisann Brennan) Palmarès: dues nominacions a l’Òscar i SAG: actor protagonista i actriu secundària. Dos Globus d’Or: guió i actriu secundària. Un Bafta: actriu secundària. Un Satellite Award: guió adaptat. www.animat.cat
El cinema ens recorda insistentment la necessitat de lluitar pels nostres somnis. Amb tot, els últims biopics estatunidencs semblen obsessionats per mostrar tot allò que perden aquells que finalment aconsegueixen la tan anhelada fama, associada, com no podia ser d’una altra manera, a la creació d’un imperi econòmic. Així és Hollywood: contradictori, manipulador i a vegades fascinant. Al cartell de La red social (2010) veiem el rostre de Mark Zuckerberg acompanyat d’un dels eslògans promocionals més brillants dels últims anys: «no es fan 500 milions d’amics sense guanyar-se uns quants enemics». Aquest credo s’aplica també a les biografies filmades d’un altre geek, possiblement un dels pocs mites de la modernitat: Steve Jobs, protagonista de Jobs (2013) i Steve Jobs (2015), pel·lícules de signe ben divers que ens ajuden a construir la personalitat i la privacitat d’un home enlluernador i alhora envoltat de foscor. Jobs (2013), centrada sobretot en el naixement del segell Apple, era una proposta amb una gramàtica cinematogràfica força conservadora, descrita per la ingenuïtat temàtica i la solvència formal que solem veure en el cinema estatunidenc de multisales. Steve Jobs (2015), en canvi, es construeix sobre una estructura molt elaborada, amb tres actes en ordre cronològic, nombroses el·lipsis i diàlegs profusos, una peripècia narrativa que descansa en la perícia del seu guió i en la ingent capacitat de mimesi dels seus actors. El resultat és una pel·lícula conceptual, a estones alambinada, que es debat entre la fascinació i la desmitificació cap a un Jobs que, sota l’aparença de guru informàtic, amaga un empresari despòtic que es comporta con el líder d’una secta, algú que anteposa el bé del «producte» als beneficis del seu equip. Un producte que canvia segons la dècada: l’any 1984 va presentar a San Francisco el primer Macintosh; l’any 1989, el NeXT; i a finals dels 90, el prototip IMAC. Un Jobs, en consonància, que també muta, amb clarobscurs i misteris, facilitant lectures ben diverses que cada espectador haurà de valorar per si mateix. En resum, Steve Jobs és una proposta que concentra tots els seus atractius en l’apropament a la persona-personatge de Jobs. Un film de fets, però sobretot de paraules, que simbòlicament completa la Trilogia del capitalisme que el guionista Aaron Sorkin firma amb La red social (2010) i Moneyball (2011). Un títol que podria compartir sessió amb altres hagiografies profanes estrenades en l’últim lustre, totes elles encapçalades per la citada obra mestra de David Fincher, el Ciutadà Kane de l’«era internet», com els films sobre Julian Assange (El quinto poder, 2013), Edward Snowden (Snowden, 2016), Jordan Belford (El lobo de Wall Street, 2013) o, en un àmbit més eclèctic, les cròniques de l’èxit i la davallada als inferns de noms destacats de l’anomenat star system com el ciclista Lance Armstrong (The Program, 2015) i la cantant Amy Winehouse (Amy, 2015). Cinema que en el futur, oblidat el seu impacte en taquilla i guardons, en paral·lel a les seves virtuts i defectes, aspira a il·lustrar a les generacions esdevenidores els valors d’aquest primer període de segle. Xavier Vidal de las Heras
Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, URV
Programadors: David Aragonès, Jacob Dalmau, Sergi Ferret, Carlos Gómez, Cristina Gonzàlez, Marc Igual, Elodie Mellado, Meritxell Meya i Xavier Vidal.