Estiu 1993 Clara Simón, 2017
Cine en versió original des de 1999
Projecció 738 Fitxa tècnica Direcció i guió: Clara Simón Fotografia: Santiago Racaj Estat espanyol, 2017 Drama 95 min. VO (català) Repartiment: Laia Artigas (Frida), Bruna Cusí (Marga), David Verdaguer (Esteve), Paula Robles (Anna), Paula Blanco (Cesca), Etna Campillo (Irene), Jordi Figueras (Blai), Dolores Fortis (carnissera), Titón Frauca (cambrer), Cristina Matas (infermera), Berta Pipó (Àngela), Quimet Pla (Gabriel), Fermí Reixach (avi), Isabel Rocatti (àvia), Montse Sanz (Lola), Arnau Ferrer (cosí), Tere Solà (clienta), Josep Torrent (metge), Ricard Catalina (granger), Noemí Piñara (geganta) Palmarès: Candidata a catorze premis Gaudí, vuit Goya, set Feroz i tres Forqué. Fènix al millor guió. Candidata a l’EFA a la millor òpera prima. Present a la llista de la National Board of Review de millors pel·lícules de parla no anglesa. Tres guardons del Festival de Buenos Aires (BAFICI). Festival de Berlín: millor òpera prima. Festival de Màlaga: Bisnaga d’or. Festival de Canes: premi Écrans Junior. Festival d’Odessa: millor pel·lícula.
Poques vegades tenim l’oportunitat de presentar una producció que ja es pot considerar peça indispensable del cinema contemporani, sense importar nacionalitats, llengües i pressupostos. No exagerem: el cinema català mai ha viscut un fenomen similar al d’Estiu 1993. La pel·lícula s’ha projectat a les nostres sales de manera ininterrompuda durant més de mig any amb una taquilla superior al milió d’euros. Després dels premis recollits al Festival de Berlín, el film ha viatjat per més d’una vintena de certàmens nacionals i internacionals. L’Acadèmia madrilenya la va seleccionar com l’opció espanyola a l’Òscar, una carrera que no ha coronat en qualitat de nominada, però que l’ha permès ser portada de diferents publicacions, llistes i cerimònies. Un camí que, simbòlicament, acaba aquesta setmana amb les imminents victòries a casa dels Gaudí i Goya. Mèrits excepcionals per a una òpera prima sorgida dels mons del low cost, sense cap vocació acadèmica o comercial, protagonitzada per dues nenes sense experiència en l’àmbit cinematogràfic i dirigida per una cineasta de trenta anys que tan sols havia treballat en curtmetratges, documentals i peces experimentals. Quins són les claus de l’èxit d’aquesta estació que ens trasllada vint-i-cinc anys enrere? La més important, l’autenticitat. Carla Simón se serveix del seu propi passat per apropar-nos els jocs i les pors de Frida, una nena que acaba de perdre als seus pares i que es trasllada a la casa gironina dels seus tiets. La càmera ho observa tot amb la innocència i des de l’alçada d’una personeta de sis anys. Estiu 1993 és, en essència, una història de creixement personal. Copsa la perplexitat d’algú que intueix allò que succeeix al seu voltant, però que no sap racionalitzat el seu caos intern ni expressar els seus sentiments. Carla Simón ens ha ofert una peça per tresorejar i molt probablement s’ha regalat a sí mateixa un exercici d’exploració personal, gairebé de teràpia, per la via de la ficció, com demostra el recorregut de Frida i el seu plor abans de l’últim fos a negre. Gaudiu d’aquest estiu en ple hivern. Xavier Vidal de las Heras
www.animat.cat
Auditori de la Diputació de Tarragona, diumenge, 28 de gener de 2018
Programadors: David Aragonès, Jacob Dalmau, Sergi Ferret, Carlos Gómez, Cristina Gonzàlez, Marc Igual, Elodie Mellado, Meritxell Meya i Xavier Vidal.