Revista LAIAC núm. 1 by FTC IAC

laiac

IAC - Intersindical Alternativa de Catalunya IAC - Intersindical Alternativa de Catalunya

Revista de la IAC - Intersindical Alternativa de Catalunya

Reformes laborals: un malson de mai no acabar Que ens deixin fer la revoluci贸 en pau Reforma pensions p煤bliques: una via cap a la desprotecci贸 social N煤mero 1

Una nova etapa, un nou projecte

SUMARI

Reformes laborals: un malson de mai no acabar Pag 4-6

La Funció Pública: un privilegi, però de la ciutadania Pag. 18-19 Incorporació a la IAC de la Federació de Treballadors de Catalunya Pag. 20-21 La reforma de les pensions públiques: una via més cap a la desprotecció social Pag. 22 i 23 El nostre viatge a Palestina

Pag. 24

Catalunya

Llei de Conciliació: una de freda i una de calenta Pag. 15-17

La gratuïtat de les escoles concertades Pàg.14

Alternativa

La participació, clau per a la sanitat pública Pag.13

Intersindical

Solidaritat amb els pobles afectats per l'huracà Stan Pag 12

Que ens deixin fer la revolució en pau. El país d'Hugo Chávez analitzat per un militant de l'esquerra alternativa Pag 7-11

IAC

En aquestes pàgines volem explicar a tothom que sápropi a la nostra revista, quina és la visió de la Intersindical Alternativa de Catalunya sobre tot un plegat de temes que ens afecten com a persones treballadores i també com a ciutadania. Léxperiència sindical dels nostres delegats i delegades ens permet donar-vos una visió acurada sobre les necessitats i mancances dels serveis públics del nostre país. Trobareu, doncs, articles sobre la funció pública, léducació i la sanitat de Catalunya. Dáltra banda, i com el nostre és un projecte obert a temes socials i solidaris, us parlarem del món laboral i de les reformes que lámenacen, així com del tractament que séstà donant al sistema públic de pensions i a la conciliació de la vida personal i laboral. Cal també, però, mirar lluny i traslladar-vos el nostre coneixement directe de situacions com les que es viuen a Palestina i Veneçuela. Esperem que aquest primer número contribueixi al que és el nostre principal projecte: afavorir una visió crítica de la nostra societat que ens permeti, a tothom plegat, qüestionar els qui esperen que hi hagi un únic pensament i una única forma dórganitzar el nostre mon.

laiac Dipòsit Legal L-1369-2006

Núm. 1, novembre de 2006 Comité de Redacció: Assumpta Capalvo, Tomás Pozuelo, Carolina Rius, Ramon Serna A més, han col·laborat en aquest número: Lluís Blanco, Rosa Canadell, Nicolás Castellano, Marcel·la Güell, Llum Pellicer, Ricardo Rodilla, Secretaria de la Dona d'USTEC-STEs Federació de sindicats d'estalvi i serveis financers

Intersindical Alternativa de Catalunya federació de treballadors i treballadores de catalunya

IAC

Intersindical Alternativa de Catalunya 2

Número

EDITORIAL Un projecte comú al marge de sigles i banderes IAC Intersindical Alternativa de Catalunya

El primer Congrés de la Intersindical Alternativa de Catalunya acordava la creació d una nova confederació sindical que aglutinés l esforç d organitzacions sindicals diferents en un únic projecte. En aquella ocasió, teníem més clar el que rebutjàvem que no pas el que volíem. Calia, però, que es dotés, de forma consensuada, d un model organitzatiu que ens permetés participar conjuntament en el projecte, tot respectant l autonomia de cada organització. Teníem al davant uns anys que no havien estat gens fàcils pels treballadors i treballadores: la política que van endegar els governs se sotmetia als dictàmens del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial, es venien empreses a l estranger, s iniciava la tendència privatitzadora dels serveis públics, la moderació de salaris era consigna obligada, la flexibilització del mercat laboral es plantejava com a inevitable i els tipus d interès afavorien els grups econòmics dominants, en una carrera de consolidació de la Unió Europea. Com a conseqüència: l increment de l atur i la precarització de l ocupació que contribuiran a l extensió de l economia submergida i de diferents formes de marginació econòmica i social.. Ja aleshores constatàvem una forta divisió dels treballadors i treballadores entre els que tenen treball fix i els que treballen legalment en precari, els que treballen directament en precari i els aturats crònics, que compatibilitzaven, en alguns casos, treball en precari i atur. Tothom, dèiem, tenia en comú la por i la incertesa. La societat que resulta d aquests plantejaments, en definitiva, segueix un model basat en la iniciativa privada, la rendibilitat, el benefici i la competitivitat enfront d un sector públic que arriba en aquests moments a les més altes quotes de desprestigi i al que també s intenta aplicar el mateix model. Davant d aquesta situació, la resposta dels sindicals anomenats majoritaris ha estat, en molts casos, feble i submisa, mentre dotaven les seves estructures de més jerarquia i patrimoni, en el més pur model privat. D altres opcions sindicals, ofegades per la continuada obstaculització dels més grans, mantenien la seva lluita amb un esforç que ha posat a prova el material amb el que estaven construïdes. Entre aquestes organitzacions, hi havia les que hi vam ser presents al primer congrés i d altres, amb les que hem acabat confluint o amb les que treballem de manera assídua. Aquesta lluita, perquè la situació actual és només un estadi més de la que es ve anunciant, segueix vigent. Per treballar des d aleshores ens hem hagut d empassar moltes aspiracions legítimes personals i posar-nos al servei d un projecte comú, tot deixant, si ha calgut, les banderes i les sigles a l armari, per recolzar iniciatives sorgides molts cops de la pròpia ciutadania, que defensaven una societat més justa i solidària. Hem hagut de tenir orelles fines als arguments dels altres i hem hagut de suavitzar la veu per defensar el nostre criteri, tot això mitjançant el nostre instrument més bàsic de decisió: l assemblea. Ens hem hagut de desempallegar dels intents d instrumentalització dels partits i de la batalla desigual a la que ens han sotmès les grans organitzacions sindicals. Sigui com sigui, hem crescut. En aquesta feina, que no és un patrimoni exclusiu de les nostres sigles, hi ha lloc per a tothom que defensi, des d un plantejament d esquerres, de classe, democràtic i assembleari, que un altre món, més just i solidari, és possible.

Número

Reformes laborals: un malson de mai no acabar

Intersindical Alternativa de Catalunya

Aquesta ofensiva del capital, generalment avalada pels diferents governs, ha capgirat les relacions socials i laborals, i les ha transformat de forma regressiva. La fal·làcia, de l increment del benefici empresarial com a base social del desenvolupament, ha fermentat com a idea social i ha exigit una agressiva política de reducció de costos laborals i de les prestacions socials públiques. Així, tot una sèrie de mesures com ara: el reconeixement del tancament patronal, la imposició de l acomiadament objectiu individual, la flexibilització del dret d admissió, la primera retallada de les indemnitzacions per acomiadament improcedent, la regularització de la precarietat laboral (contractes temporals escombraries) i de les ETTs, la revisió de les causes d acomiadament i l ampliació a sectors de treballadors i treballadores de la reducció de les indemnitzacions per acomiadament, conjuntament amb la imposició de la doctrina de la moderació salarial, la centralització de la negociació col·lectiva i el poder atorgat als empresaris en l organització del treball (mobilitat funcional i/ o geogràfica i flexibilització d horaris i calendari), han estat

IAC

Portem gairebé una trentena d anys vivint i patint tota una sèrie de reformes laborals, o dit d una altra manera, cada cop què l empresariat ha necessitat modificar, en aquests anys, aspectes tant legals com orgànics de l estructura productiva i del mercat de treball ha trobat sempre una reforma laboral a mà, per poder-ho fer. La reforma laboral ja és un clàssic de la nostra transició democràtica; forma part de la seva essència com institucions tan insignes com la monarquia o l església; és a dir s ha institucionalitzat. Cada cert temps o coincidint amb cada canvi de legislatura sembla que sigui necessària una reforma laboral. No hi ha govern que es valori prou a sí mateix, si no pot presentar als amos de les empreses algun avenç en la desregularització del mercat laboral que apuntali unes millors condicions per incrementar les seves plusvàlues.

al llarg d aquests anys els principals elements de la desregularització laboral, i de l abaratiment dels costos laborals. Paral·lelament a les últimes reformes s ha incorporat un nou element -la rebaixa de les cotitzacions socials dels empresaris a la SS i beneficis fiscals per noves contractacions- que agreuja el transvasament de les rendes del treball al capital. Les mesures aplicades a les reformes laborals han vingut acompanyades d altres de 4

caràcter social que s interelacionen i tenen efectes les unes sobre les altres, -el retall de les prestacions socials, la privatització dels serveis públics o l enduriment de les condicions per accedir a una pensió contributiva-, i que es configuren com a bases d una política antisocial adreçada a reduir al mínim el paper social de l estat i a obrir vies de benefici privat amb els seus serveis. Però aquest procés de desregularització Número progressiva ha estat 1

Intersindical Alternativa de Catalunya

noves reformes que poden anar més lluny i empitjorar encara més la situació dels treballadors i les treballadores. La patronal no pararà fins aconseguir la flexibilització total del mercat de treball. Entén que el mercat, i per tant, els models de contractacions i la seva durada, només han de dependre de les seves necessitats, de la fluctuació dels seus productes en els mercats comercials i per tant continuarà estirant la corda amb el vistiplau del govern de torn, davant una actitud sindical a la defensiva que es veu obligada a defensar i justificar davant els treballadors i les treballadores cada pacte i a donar per bons el retrocessos, com un mal menor, i contribuir encara més a una desmobilització generalitzada.. En aquestes condicions la patronal i el govern s enfronten a un sindicalisme que no els demana millores substancials, que no aspira a recuperar terreny perdut, més concretament, que en la seva estratègia no hi figura restablir els drets laborals desapareguts, sinó que els sindicats negocien amb la consciència que estan obligats a cedir i per tant, el que està en joc en cada negociació és quant es pot cedir en cada moment. Analitzar les causes d aquesta política sindical exhaustivament no correspon específicament a aquest article, però convé en tot cas esbossar alguns elements per a la reflexió. Aquest sindicalisme, presoner de la seva dependència econòmica de l estat, paradoxalment, ha anat enfortint i retroalimentant el seu aparell i la seva organització al mateix Número temps i en paral·lel que 1 -

fa que s allargui el contracte en precari. Això, sense comptar amb la injecció de moral que rep la patronal per continuar pressionant per flexibilitzar encara més l acomiadament i la contractació. La rebaixa de les cotitzacions a la SS és un altre element altament contradictori i de molt dubtosa moralitat, en un país on es necessiten millorar les prestacions socials i sanitàries, i més encara quan se sap que en definitiva aquests diners recaptats engreixen els comptes de beneficis privats, que no sempre són reinvertits de nou en teixit productiu En definitiva la patronal no contreu obligacions; se li ofereixen diverses opcions a la carta, sense riscos, ja que, malauradament, amb els mateixos diners amb que se la bonifica, els pot utilitzar per finançar un acomiadament, i més si tenim en compte que la patronal no contractarà per altruisme. La resta de la reforma laboral ofereix algunes petites millores: s amplien els límits de càlcul actualment aplicats als imports que garanteix el FOGASA en el cas d empreses insolvents que tenen deutes amb les seves plantilles de salaris i/o indemnitzacions. També s amplien altres cobertures i es millora la protecció per atur de diversos col·lectius. Poc bagatge realment, si ho comparem amb els guanys que poden obtenir els empresaris. Ara bé, si alguna cosa posa de manifest la reforma laboral del 2006 a més del consens sobre mesures preses unilateralment al 2001 pel PP, és que deixa obert el camí a

IAC

possible perquè ha comptat amb la inestimable col·laboració dels dos grans sindicats CCOO i UGT, ja que moltes d aquestes mesures han estat pactades entre ells, la patronal i el govern, no sempre en el mateix moment de produir-se, però sempre assumint-les amb posterioritat. Així la UGT amb l AMI (1980) acata totes les mesures dels decrets que reformaven la llei de relacions laborals (1976) i que constituiran la base de la posterior reconversió industrial. La reforma de la contractació del 94, és assumida pels dos sindicats amb la signatura del 97, i la reducció a 33 dies i 24 mesos d indemnització que comporta l acomiadament amb el nou contracte indefinit de foment de l ocupació del 2001, i ara s acata ampliat amb la signatura de la reforma laboral del 2006. Per això, unes mesures tan contradictòries com les que planteja la reforma del 2006 que tracta de fomentar la conversió de contractes temporals en indefinits i que al mateix temps, aquests contractes comportin un acomiadament més barat, són, a més d una gran ingenuïtat que confia en la bondat de la patronal, facilitar les maneres per a l acomiadament, i sotmetre l al criteri de la rendibilitat pura i dura. Tot plegat suposa, a més, perpetuar la consciència d inestabilitat laboral creant les condicions de sotmetiment a l empresari i de retall de les llibertats sindicals i polítiques en les empreses. Així mateix , es pot lligar en molts casos la durada de la contractació a la durada de les bonificacions als empresaris, la qual cosa

Si alguna cosa posa de manifest la reforma laboral del 2006 a més del consens sobre mesures preses unilateralment al 2001 pel PP, és que deixa obert el camí a noves reformes que poden anar més lluny i empitjorar encara més la situació dels treballadors i les treballadores.

de Catalunya

Alternativa

Malgrat la relació de forces absolutament desfavorables, s han d esmerçar esforços per construir una unitat d acció sindical en diferents marcs territorials entre les organitzacions sindicals, col·lectius i moviments socials que s hi oposen i abordar la lluita contra les reformes laborals i la precarietat, com un objectiu central de l acció sindical. Lluitar conjuntament a tot l estat per evitar noves agressions, tractar d incidir des de l agitació i la

Intersindical

El marc estatal de relacions laborals i la centralització i jerarquització de la negociació col·lectiva són, entre altres, factors que determinen avui el moviment sindical, en front d una altra realitat sindical dispersa sectorialment i territorialment i absorbida en molts casos en donar respostes a realitats sectorials, amb poca capacitat d acció global i político-social.

mobilització unitàries en les negociacions que realitzen les dues centrals majoritàries amb la CEOE i el govern, tot i prenent com a objectiu la necessitat d introduir canvis legislatius que possibilitin avançar en la recuperació de drets laborals i socials perduts, ha de constituir un objectiu a curt termini. Paral·lelament hem de treballar el dia a dia, la presa de consciència reivindicativa en cada sector, centre de treball o marc de conveni i introduir en les plataformes reivindicatives i de negociació les reivindicacions que puguin millorar substancialment les condicions de treball dels treballadors i les treballadores en precari. En un moment en el que pràcticament freturem d experiències referencials en la lluita contra la precarietat, totes aquelles mobilitzacions que es portin a terme sectorialment o territorialment, des del barri o des del centre de treball, des de formes d organització sindical o d autoorganització dels propis treballadors i treballadores són vàlides i poden aportar elements de consciència social i servir de referència a la resta de gent.

social imperant, sinó a convertir-se en determinades situacions en una línia més de les seves defenses. I aquí és on resideix un dels principals frens i esculls, tant per impedir el deteriorament de la situació, com per avançar en solucions polítiques que possibilitin donar una sortida a la precarietat, eix central de les reformes laborals

IAC

s han anat desregularitzant els drets dels treballadors i les treballadores. Aquest sindicalisme ha flexibilitzat el binomi negociació/ mobilització, en benefici d una negociació entre cúpules, allunyant els treballadors i les treballadores de la participació i el debat dels processos de negociació i ha obviat la mobilització com un instrument de pressió que altera la relació de forces en el procés de negociació. Les poques mobilitzacions efectives en forma de vagues generals, han tingut sempre un caràcter puntual sense solució de continuïtat. La del 88 per evitar un Pla d Ocupació Juvenil, que no va impedir els contractes escombraries del 94, dedicats especialment al jovent i a les dones; i la del 2001 per evitar el cop de decret contra els aturats i aturades. En qualsevol cas cap d aquestes mobilitzacions va qüestionar la política social del govern, ni es va plantejar avançar en la recuperació de determinades conquestes socials perdudes anteriorment. La del 94, es va quedar en un simple picament de peus. Els dirigents dels dos sindicats van tancar-la amb aquella històrica frase ara toca millorar la situació en els convenis i, fins avui. La creixent institucionalització i la necessitat de justificar determinats acords han portat aquest model sindical no només a acceptar el model

Ricardo Rodilla

Número

Que ens deixin fer la revolució en pau El país d Hugo Chávez analitzat per un militant de l esquerra alternativa

Intersindical Alternativa

És atractiva la vostra contínua incitació a la democràcia directa, en contraposició a la representativa. Però una democràcia participativa només es construeix a força de participació. És suficient la participació popular com per seguir per aquest camí?

IAC

Per molt que la dreta airegi el fantasma de la por a la dictadura, els capitalistes encara guanyen més, a la Veneçuela d Hugo Chávez i el dret a la propietat privada continua essent sagrat, malgrat els intents de redistribució de la riquesa d un govern, format per una sèrie de forces que no entenen totes el mateix per revolució. De moment, el petroli està servint de talonari per crear poder popular, per conjugar, de manera més aviat ingènua, revolució i democràcia. Però Veneçuela necessita una conjuntura internacional que impedeixi una invasió, que li permeti fer i estendre la seva revolució en pau. Aquests són alguns dels comentaris que Roland Denís ha ofert a la nostra revista a primers de setembre.

Jo diria que s han donat passos molt importants. Ara, per descomptat, ni una revolució ni una democràcia es decreten, són conceptes que tenen a veure amb el propi teixit social que va fent síntesi i va exigint, construint, espais de participació directa. No hi ha cosa més absurda que un estat imposant espais de participació. Hi ha participació popular, però al mateix temps es combina amb dos elements. Un, certa tendència dirigista de part del president i d altra banda una tendència natural, gairebé ontològica, de part de l estat, a controlar l espai de participació. Això genera una permanent fricció entre l espai social organitzat i els aparells de l estat, en tots els àmbits de la vida social. L espai democràtic directe s està construint pràcticament a tot arreu i a tots els nivells, econòmic, cultural, social, control dels recursos públics,

Catalunya

Roland Denis

Crida l atenció com us ho esteu fent en l educació amb la universitat bolivariana, en la sanitat amb les comunitats de base, en les empreses amb la cogestió i en el mateix exèrcit, creant xarxes paral·leles a les existents tendents a suplantar-les. Serà suficient l evidència que el que es construeix des de la base funciona millor per foragitar els interessos del capital? Sembla una mica innocent. Potser, a diferència del que ha passat en altres països, per exemple el que està passant a Bolívia, Veneçuela és un estat, la riquesa nacional del qual, es concentra moltíssim en 7

les arques de l estat. Veneçuela viu bàsicament de la renda petroliera, que constitueix la meitat del producte intern brut del país, i això fa que l estat es senti amb una llibertat gairebé ingènua, front al capital de construir, a través d inversió pública, d espais paral·lels que li permetin com competir amb ell. Això dóna una certa aparença de generació d una societat diferent, no organitzada pel capital, sinó organitzada per relacions distintes, directa de la pròpia societat, de construcció de comunitat, de planificació econòmica, de participació en les forces armades, Dic aparença, perquè la majoria de la població segueix lligada a les lleis del capital: buscar treball, tenir el millor salari possible, ... i al mateix temps a les seves pròpies tragèdies, el problema de l atur, els baixos salaris, el despotisme laboral, la pèrdua permanent de treball, ... i d altra banda la tragèdia pitjor encara pròpia dels països nostres: Número la de la misèria, de la marginalitat, de 1

l economia informal, la venda al carrer de qualsevol producte, en fi, servir simplement per a la reproducció del capital a un nivell absolutament ínfim, marginal. Aquest tipus de coses, que viu almenys el 40-50% de la població, segueixen imperant dintre d una societat que, des de la propaganda de l estat, es fa la il·lusió d estar construint una societat alternativa i que efectivament li fa la competència al capital. Aquí veiem una possibilitat, però al mateix temps una limitació i una certa ingenuïtat de part de la direcció revolucionària del procés.

sinó a garantir certs marges de redistribució de riquesa. Hi ha tendències molt fortes, molt socialdemòcrates, que no volen estar dintre de la baralla estructural. Hem llegit que us heu llançat a les igualacions salarials. Això ho assumeixen bé els professionals, els quadres tècnics? IAC Alternativa de Catalunya

Exacte. Jo tinc, controlo directament el talonari del petroli i en comptes de donar-te l totalment a tu, almenys una part important, la vaig a utilitzar per crear el somni de tota la meva vida. O el somni del poble, per dir-ho d una manera un xic romàntica. Aquest somni popular el vaig a facilitar mitjançant la inversió pública i no a través de la revolució social com ha de ser. I el que estem vivint a poc a poc, i la pròpia radicalització del discurs de Chávez, tenen a veure amb que és absolutament impossible aquest somni, perquè el problema no és un problema d inversió pública o de redistribució de riquesa. El problema és on es produeix, què es produeix i per a qui es produeix. I quan anem a aquest terreny, ens adonem que independentment que l estat controli una part de l economia, l economia d estat segueix essent una economia capitalista, independentment que tingui un comportament o una propietat pública. Fins i tot el mateix Chávez ha estat clar dient que el capitalisme no s acaba amb la propietat pública, s acaba quan s acaben les relacions de producció capitalista. El dilema plantejat és molt fort i, per descomptat, dintre del moviment bolivarià, particularment entre les direccions polítiques i tècniques, hi ha gent que no està interessada

Intersindical

Vols dir que hi ha diners. Una revolució a força de talonari!

No, no, a Veneçuela un metge del sistema públic de salut o un mestre cobren molt malament, uns 300 euros; l única cosa que es pot fer per ells és apujar-los el salari. A nivell privat, per descomptat, es tracta de grans negocis. On està plantejat abaixar el salari, on estem demanant salaris màxims és amb els grans caps, gerents d empreses públiques i algunes figures de la política com ara diputats i regidors que guanyen d una manera descarada respecte al que són els salaris en aquest país. Que sigui regla general el que va fer el president de l empresa d alumini que es va posar el salari a 1000 euros quan en guanyava entre 2 i 3000. Hi ha cooperatives, empreses recuperades on, en efecte, s ha apujat a tothom una mica més del salari mínim. Amb qui compteu per no fer una revolució aïllada? Hi ha possibilitats d una constitució bolivariana? La veritat és que nosaltres no creiem en el socialisme en un sol país. Perquè les relacions de producció superin o siguin alternatives al model tradicional capitalista es necessita un espai territorial i una font de recursos que van molt més allà de les possibilitats que té un país com Veneçuela, amb 26 milions d habitants. Aquí vam pensar que dins l espai que nosaltres anomenem nostreamericà, l espai continental, és possible pensar en convertir les relacions de producció socialista o no capitalista en relacions dominants. El que sí podem és avançar de manera cada vegada més hegemònica en el camp cultural, en el camp social, en certs camps productius ... anar

Vam conèixer Roland Denis quan ens va visitar a la fi de la primavera. Els anys 80 va militar en el corrent d esquerre Desobediència Popular. De 2002 a 2003 va ser viceministre de Planificació i Desenvolupament. Lidera el Moviment 13 d abril Projecte Nostra Amèrica. Ha escrit molt sobre la situació i les perspectives a Veneçuela. L últim, la sèrie de 5 articles (Govern vs. Revolució) que podeu llegir a www.aporrea.org 8

Número

Alternativa de Catalunya

Quina col·laboració espereu

Primer que es prengui consciència del caràcter, fins a cert punt llibertari d aquesta revolució. És molt important divulgar-ho una i mil vegades, perquè si bé falten mil coses per fer, ningú no pot negar que a Veneçuela es viu un clima de llibertat molt gran. Tant, que de vegades un rememora amb nostàlgia, els vells llegats de la dictadura del proletariat. Perquè aquí és descarada la llibertat amb que actua la dreta, amb una impunitat una mica bestial que li dóna el dret de fer i dir el que li dóna la gana. En la campanya electoral han començat a fer campanyes subliminals. Es viu aquí un despotisme terrible, donant a entendre que Chávez és una espècie de dictador potencial que està esperant la mort de Fidel per substituir-lo; aquests tipus de pors no fan més que entrar en el subconscient col·lectiu. El període 2001-2004 va ser

Intersindical

moments, en particular el poble bolivià i el que hem pogut aprendre del poble cubà. Evidentment el model cubà no és el model veneçolà. El model cubà, desgraciadament es va quedar atrapat dins del que van ser els paràmetres, en general, de la revolució soviètica.

de la gent inquieta d Europa?

Que es prengui consciència del caràcter, fins a cert punt llibertari, d aquesta revolució ... ningú no pot negar que a Veneçuela es viu un clima de llibertat molt gran.

nivell social i econòmic, anar experimentant certes relacions que en aquests moments no existeixen. Ara, desgraciadament, els estats que existeixen, el nivell regressiu dels poders polítics a nivell continental és bestial. Els pobles estan en una situació d un repte d alliberament nacional i hi ha un repte de subversió de les relacions de domini que han imperat en el nostre continent. Aquest és el problema que tenim i les relacions que hi ha entre pobles tendeixen a ser molt declaratives, molt de fronts amplis, però no van més enllà d això. Cal fer ponts que vagin cap a altres camins. A la vegada, és un problema de les deficiències de les esquerres. Les que tenen un projecte de ruptura estan dominades, en general tendeixen a quedar-se dins d uns paràmetres del que són les velles organitzacions marxistes.

IAC

avançant en experiències que a més nosaltres no coneixem, perquè a part del que va suposar la petita experiència de la revolució espanyola i petites experiències que s han donat en el món, de ruptura amb les relacions de producció capitalista, l ésser humà coneix molt poc del què és donar un pas endavant cap a una societat d iguals, i el que fem aquí és anar aprenent de tota aquesta història, i al mateix temps anar inventant, juntament amb altres pobles amb els quals ens estem acompanyant en aquests

M estàs parlant de relacions entre estats. Però des de la base, hi ha contactes? Una de les coses que pretenem és incentivar una plataforma nostraamericana que ens permeti anar connectant realitats a

Número Número 9

de Catalunya

Quina classe de revolució és aquesta, si els capitalistes guanyen més?

Alternativa

No, no, han multiplicat els seus guanys de manera bestial. Cap estat, cap revolució actua per voluntat de líders, per pura voluntat política. L espectre de la globalització no és

Intersindical

Però s estaran reduint aquests guanys del capital

simplement un espectre mediàtic, és un espectre material que fa efecte sobre les relacions socials quotidianes. Ho vivim igual que es viu arreu del món, un despotisme capitalista permanent. El neoliberalisme és una realitat al nostre país, però no perquè el govern ho vulgui, sinó senzillament perquè és una realitat que domina sobre l espectre de les relacions de producció capitalista, i nosaltres estem dins d un món capitalista. I no s està afectant la propietat privada. La propietat privada té un dels moments més lúdics des que aquest país és país.

aquesta gent no té cap altra estratègia que la de tractar de forçar un quadre internacional prou actiu com per generar una invasió sobre Veneçuela a mitjà termini. Una deslegitimació de tot el que s està fent, en funció que aquí estem vivint una espècie de potencial dictadura. Però en realitat, si vas a veure les xifres, l oligarquia aquí, està guanyant; les xifres de guany del capital financer aquí són bestials.

IAC

de mobilització de la dreta basada en la por col·lectiva a perdre privilegis, a la dictadura, que és una por legítima, que va impregnar moltíssim en les classes mitges, classes que no tenen cap interès en fer-li el joc a l oligarquia. Però la pròpia barra d aquesta dreta i l oportunisme d aquesta oligarquia han fet que les classes mitges, si bé no estan amb el règim, tenen una falta de fe en aquests líders. Això és important, perquè falta molt per desenvolupar-se el procés revolucionari i no sé si es podrà conservar un clima de pau com fins aquest moment, de pau dins del conflicte, d enfrontaments molt forts que hi ha companys que han hagut de donar la vida. Però no estem en una guerra, si de cas és una guerra latent i

Veneçuela: Ressenya històrica recent 1958 Després d un llarg període dictatorial, comença l alternança en el poder entre la democràcia cristiana i la socialdemocràcia: 40 anys que incrementen les diferències socials. 1989 Malgrat les grans riqueses, el 40% de la població viu en la pobresa extrema (Informe de la Cambra de Comerç). El nou president socialdemòcrata presenta un paquet econòmic que sotmet la població al programa de l FMI. S aixeca una gran protesta a Caracas (Caracazo) que s estén per tot el país. El moviment és reprimit amb unes 1000 persones mortes. 1992 Aixecaments militars de seguidors de les tesis revolucionàries bolivarianes que fracassen. Hugo Chávez i uns altres són empresonats i la població els passa a considerar com a herois. El 1994 seran indultats gràcies a la mobilització popular i es plantejaran la via electoral participant en un front ampli contrari al neoliberalisme, la misèria i la corrupció (Pol Patriòtic). 1998 El Pol Patriòtic guanya les eleccions i inicia la redacció de la nova Constitució (la Bolivariana) que estableix un projecte de canvi revolucionari i que serà aprovada l any següent per una gran majoria. 2002 Cop d estat de Carmona, avortat per la mobilització popular, el 13 d abril. 2006 Actualment s està debatent el projecte de Llei de Participació Ciutadana i Poder Popular i a la fi d any hi ha eleccions 10

Número Número

Catalunya

Tots anem a fer el possible per afavorir que Chávez sigui reelecte, això ja està més o menys garantit, però pel major nombre de vots possibles i sobretot preservant un clima de pau que segurament, agents de la dreta pertorbaran en aquests mesos. Però el que ve l any que ve, perfilar l horitzó

Ja esteu en campanya electoral

Alternativa

terrible. A part d acusacions de voler urbanitzar, quan a Caracas no hi cap ni una casa més, l atac obert i directe va ser dient que la constitució i el projecte bolivarià defensen la propietat privada. Tot això davant del silenci total per part del president.

Intersindical

Perquè Chávez ha fet un quadre d equilibri amb el que va ser la conspiració original del 92. Quadres de mitjana edat que tenen càrrecs de govern importants i que estan fent el que anomenem nosaltres desballestaments; un quadre de corrupció. No és major, ni de bon tros, del que era abans, però s han constituït en una espècie de classe de nous rics que, a través del llenguatge revolucionari i utilitzant tots els valors que s han estat

La propietat privada té un dels moments més lúdics des que aquest país és país.

revolucionari pel qual lluitem, serà una lluita de tendències fortíssima. Aquest procés inicialment apuntava a un aprofundiment de la democràcia, certs programes de justícia social, el que Hugo Chávez anomenava el pagament del deute social del país. Però ara s està parlant de socialisme, de poble en armes, de coses que van al fons de la societat contemporània. S estan generant ruptures dintre del moviment bolivarià. Per sort existeix un moviment popular que ha anat madurant i convertint-se en agent protagonista amb veu pròpia i amb espai d organització pròpia. Això crea un ressò important. Hi ha un país de misèria amb moltíssima burocràcia, moltíssima corrupció, però el problema fonamental no és la burocràcia ni la corrupció, sinó que té a veure amb el caràcter capitalista de la nostra societat i el tipus de capitalisme que es genera aquí, totalment parasitari. Per exemple en les empreses cogestionades entre capitalista i treballadors, davant un acord entre empresaris i estat, els capitalistes no hi posen ni un mitjà, estan esperant simplement els diners que hi posarà el govern. Aquí l empresari ha estat simplement un agent parasitari de la societat

I per què els manté en el poder?

sembrant en aquests anys, s han fet milionaris. Ara hi ha hagut un conflicte molt interessant que dibuixa el conflicte dins del moviment: l alcalde major de Caracas, Juan Barreto, va intentar tocar simbòlicament els interessos de l oligarquia. Proposa al Consell de Planificació Metropolità de Caracas, l expropiació de les principals pistes de golf per fer parcs, però ho fa d una manera molt mal feta, molt altiva; s enfronta als alcaldes de la dreta. Per part d una sèrie de dirigents que vénen de la casta militar que es va alçar en el 92, la reacció ha estat

IAC

Exacte, aquest és el problema. Estem vivint una cosa semblant als prolegòmens d una revolució, i ni tan sols els prolegòmens, perquè la revolució nacional és, avui més que mai, absolutament impossible, és un problema de limitacions reals de tots els pobles del món, de tot projecte socialitzant. El projecte bolivarià queda lligat a circumstàncies mundials tret que prenguem decisions que no creiem que ens duguin a moments molt feliços, com per exemple trencar les relacions amb EEUU amb l argument que el petroli veneçolà està servint per matar nens a l Iraq i a Palestina. Però, què passarà l endemà? L endemà hauríem de tenir com a ben segur que l ona d expansió vagi més enllà de les nostres fronteres, perquè si no, ens ofeguem a nosaltres mateixos. Aquest és el problema que tenim. No és que nosaltres no ho desitgem, però encara no hem arribat a això. A més, si mires l entorn del govern Chávez hi ha uns personatges temibles, realment foscs.

L'entrevista ha d'acabar. Li demanem si pot anar-hi la gent i jutjar per ella mateixa i ens respon amb un il·lusionat "Que vengan tod@s"

Ramon Serna

Número

Huracà STAN del 2005. La IAC va destinar els beneficis de la loteria de Nadal 2005 a la solidaritat amb els pobles afectats. Aquest any el nostre número és el 73.607.

Intersindical Alternativa de Catalunya

Al Consell Nacional, celebrat el 8 d octubre de 2005, es va informar d aquesta greu situació i es va decidir destinar els guanys econòmics de la venda de la loteria de Nadal a un projecte de reconstrucció en una de les zones més devastades d El Salvador, la Comunitat Nueva Esperanza del Bajo Lempa d Usulután, on col·laborem amb un projecte de beques per a estudiants de batxillerat, de formació professional i estudis tècnics de grau mitjà. El total dels diners recaptats i enviats va ser de 5.900 euros (6.955,24 $ USA). Des de la Comunitat de Nueva Esperanza, el responsable del projecte, Ángel Arnáiz, ens va comunicar al febrer de 2006 el destí final dels diners. Us transcribim una part del seu missatge: ...les escribo para comunicarles que he recibido de ustedes para la comunidad Nueva Esperanza y comunidades del Bajo Lempa de Usulután, El Salvador, la cantidad de 6´955.24 $ de EEUU como aporte para ayuda de emergencia por las pérdidas del huracán Stan de octubre pasado. Dado que ya se realizó la recuperación de las pérdidas más inmediatas, les hago la propuesta de invertir este dinero en llevar energía

IAC

A l octubre de 2005, Centreamèrica va patir l huracà Stan , que va deixar milers de persones mortes i desaparegudes; enormes pèrdues als conreus i la ramaderia; i greus problemes d infraestructures (carreteres, habitatge, comunicacions, etc). Davant aquesta situació d emergència, des de la Secretaria de Moviments Socials es va considerar la possibilitat d ajudar a cobrir les necessitats més imperioses que patien El Salvador i Guatemala, zones on hi ha projectes educatius de desenvolupament recolzats per l Assemblea del 0 7 i més de la IAC.

Rescat a la zona d Usulutan

eléctrica a 20 familias de una parte de la comunidad Nueva Esperanza de más reciente creación que carece de ella. Hay que levantar postes, hacer el tendido y realizar el bajón o conecte, aparte lo que cada casa invierta en realizar su instalación. Tienen que poner 3 postes grandes y otros 7 más pequeños, en total 580 metros de tendido eléctrico. El presupuesto oficial es de 9´750.-$ para las dos primeras partes posteado y tendido, con transformador incluido, pero sin el bajón o conecte. Este último resulta de unos 100.-$ por familia, o sea otros 2´000.-$ más que hay que pagar directamente a la distribuidora de energía. . Posteriorment, a l abril d enguany, el Sr Arnáiz ens comunicava la finalització de 12

les obres: ... se ha ampliado la red eléctrica a una nueva calle al final del asentamiento actual, beneficiando de momento a 20 familias, pero a otros más con posterioridad, a medida que se vayan poblando de viviendas los lotes que allí están. Una cosa muy buena es que con ese motivo se ha limpiado de vegetación árboles, arbustos, maleza-, toda la calle y los lotes de viviendas y así se ha ampliado toda la comunidad en extensión. Entre tots i totes hem aconseguit fer realitat un projecte útil i solidari. Aquest any també destinarem els guanys de la venda de loteria a un nou projecte de desenvolupament. Secretaria de Moviments Socials de la IAC

Número

La gratuïtat de les escoles concertades

IAC

Un dels grans temes en la qüestió de l educació és el de la doble xarxa: centres públics i centres privats concertats o el que és el mateix, centres privats subvencionats amb els diners públics. Aquesta doble xarxa planteja diverses qüestions: 1) el fet que la majoria de centres privats concertats són de l església catòlica i tenen ideari propi en detriment de la desitjada laïcitat de l educació; 2) el fet que amb diners públics es financin negocis privats; 3) el cobrament de quotes a les famílies encara que la llei ho prohibeixi; 4) la fractura socioeconòmica dins el sistema educatiu, ja que la majoria de centres concertats practiquen una selecció de l alumnat, més o menys encoberta.

Catalunya

És possible però, amb les propostes que se n desprenen? No és possible, perquè els centres privats, amb poques i honroses excepcions, tenen com a objectiu obtenir beneficis o adoctrinar les consciències, o ambdues coses alhora. No seran gratuïts a no ser que amb diners públics es financi la plusvàlua de les patronals. Tampoc poden

El resultat ha estat l aparició del concepte de servei públic d educació que pot ser prestat tant pels poders públics com per la iniciativa social, i que consagra la privatització i la subsidiarietat dels centres de titularitat pública. Tant el Pacte Nacional, com la LOE declaren la voluntat que no hi hagi selecció de l alumnat i que l ensenyament sigui efectivament gratuït.

deixar de seleccionar l alumnat, ja que tenen ideari propi i una part de la població no hi estaria d acord. A més, si considerem que moltes famílies trien aquests centres per tenir la garantia que els seus fills i filles no s escolaritzaran, compartint aula amb un alumnat de determinat origen cultural i econòmic, es fa difícil de creure que deixin de ferho o que a aquests centres els interessi de debò deixar de cobrar quotes que garanteixen de per sí una tria dels nens i nenes. Si arribessin a ser gratuïts i l estat els financés completament, quin sentit tindria que els diners públics fossin gestionats per empreses privades i patronals religioses? No seria millor que s incorporessin a la xarxa pública? Si no fos així, ens trobaríem amb la privatització d un servei públic, en quelcom tan fonamental com és l educació i amb la pèrdua de control del que significa una eina bàsica de la societat per formar la ciutadania. La lluita per l escola pública, laica i de qualitat és un deure de tots i totes, ja que és un dels pilars bàsics d una societat justa, equitativa, lliure i democràtica: la llibertat en desigualtat no serà mai possible.

Alternativa

en contra, i amb l abstenció de CIU, així com també el Pacte Nacional per l Educació a Catalunya, han estat els dos grans àmbits de discussió en els darrers temps. El que hauria d haver estat una discussió de tipus pedagògic sobre els canvis del sistema per adaptar-los als canvis socials dels darrers anys, ha esdevingut un pols entre l administració i la patronal de l escola cristiana, que no ha dubtat en treure al carrer els bisbes per defensar els seus privilegis.

Intersindical

Aquesta selecció comporta la concentració de l alumnat amb dificultats (socials, econòmiques, culturals i personals) en determinats centres públics que retroalimenten la fugida de les classes mitges als centres concertats i que se ls considera de millor qualitat, malgrat les dades objectives (PISA, MEC) que demostren la poca diferència que hi ha entre els resultats escolars de l alumnat de la pública i la concertada. En canvi tot això té molt a veure amb la composició social i amb el bagatge cultural de l alumnat, i no, amb la qualitat del centre educatiu. Hem d afegir també l augment dels concerts, que fan que s incrementi la inversió en educació, però en detriment dels recursos destinats als centres públics que progressivament van adquirint una funció assistencial de la població més desafavorida. Les conseqüències d aquest sistema dual afecten el conjunt de la societat ja que impossibiliten la igualtat d oportunitats i dificulten la cohesió i inclusió social. Allà on hi ha una xarxa pública de qualitat i que escolaritza la majoria de la població, hi trobem un país de gran tradició democràtica, una societat cohesionada i una formació adequada per afrontar els nous reptes de la societat del coneixement. La nova llei educativa, la LOE, aprovada recentment, amb el PP

Rosa Canadell

Número

La participació, clau per a la sanitat pública Fer negoci amb la sanitat pública no és ètic, per molt que diguin els experts

IAC

Una jornada oficial, patrocinada per un dels més potents laboratoris famacèutics, ha commemorat el vintè aniversari de la Llei General de Sanitat defensant l innegable procés de privatització de la nostra sanitat. Aquest mateix procés ha estat posat en qüestió en una jornada organitzada per la Plataforma de Defensa de la Sanitat Pública de Catalunya, celebrada el passat 7 d octubre i sense cap suport institucional, en la qual s ha destacat que la participació d usuaris i usuàries que les institucions volen, i en les que es decideix la nostra salud, és com una natura morta d un quadre penjat en una sala de reunions.

Intersindical

L anàlisi de les tendències actuals en matèria de d estranyar si atenem, d una banda, la cultivada salut dóna un quadre força pessimista. El procés distància del llenguatge mèdic amb el de la neoliberal de la sanitat està justificant el canvi del població, l excessiu respecte amb què en general nom del Servei Nacional de Salut, pel de Mercat es contempla el fet sanitari i, d una altra, aquest Nacional de Salut, tal com es proposa en un complot típic del neoliberalisme regnant que, opuscle editat per l Associació Catalana per a la aprofitant la confiança generalitzada en la sanitat Defensa de la Sanitat Pública, on s analitzen els pública, ens introdueix a poc a poc la privatització punts comuns de la destrucció al mateix temps que la nega. del modèlic sistema sanitari del Malgrat que la població és la Regne Unit, del deteriorament protagonista essencial del fet que s està donant a França i del sanitari, i qui la financia, la seva camí cap a la privatització, fa participació directa en els òrgans temps impulsat pel model decissoris de l administració de la sanitari català. Les felicitacions sanitat, per descentralitzats que de CiU a la consellera socialista siguin, es contempla només a de salut confirmen el pacte que, nivell testimonial. Per molt govern amb diferents accents, abraça d esquerres que tinguem, tot l arc parlamentari, i acaba continuaran decidint polítics i per donar a la població la falsa empressaris, assignant als idea que, mentre el pressupost representants més directes de les sigui públic i mentre no s hagi de associacions de veins i d usuaris o pagar el servei, la sanitat als que espontàniament surten en segueix essent pública; és a dir una mobilització concreta, el que no hi ha privatització, i així simple dret a ser informats s amaga la penetració de la esbiaixadament. Cap empastillat i amb codi de iniciativa i del capital privat, que Tots aquests fets varen ser barres, potser el del "client" ideal que volen, que il·lustrava la evidentment no és gratuïta, i valorats en la jornada, i varen ser cada cop és més forta. Ja no es convocatòria de la jornada oficial les veus de les persones més limita a l exercici de la gestió i a lligades als problemes de cada dia rebre cada cop més contractacions de serveis, i menys introduïdes en l argot sanitari, les que sinó que introdueix tota mena de fòrmules van donar ànims per continuar amb la plataforma invasives com ara la prestació de serveis privats com a element vàlid per intercanviar les dins dels centres públics. informacions sobre les tendències privatitzadores El nou Decret de Territorialització introdueix una que se ns neguen i també per donar suport a les segona confusió, creada intencionadament, mobilitzacions que calguin. De moment, a més entre descentralització i diversificació de d haver compartit victòries contra intents de proveïdors i això pot ser un cop de gràcia per a la privatització concrets, la plataforma ha vist sanitat pública, ja que a la pràctica, deixarà la confirmades les seves aspiracions amb l aturada gestió (el pressupost) dels 37 nous consorcis de l ofensiva pel copagament i amb la sanitaris territorials, en mans del que ja és ara el paralització, ni que sigui momentània, de la major grup empresarial sanitari català: el conversió de l ICS en empresa. Tot plegat, Consorci Hospitalari de Catalunya - CHC, S.A. no és poc. Amb tot el que ens està caient a sobre, l interès Número 1 Marcel·la Güell ciutadà per la participació és minso. No és Alternativa de Catalunya

Llei de conciliació: Una de freda i una de calenta

Intersindical Alternativa de Catalunya

BREU ANÀLISI DE LA LLEI Aquesta nova Llei, aprovada pel Parlament de Catalunya el proppassat mes de juny i publicada al DOGC 4675 del

La nova Llei de mesures de conciliació de la vida personal, familiar i laboral del personal al servei de les administracions públiques de Catalunya ha fet que des de fa un any el tema conciliació de la vida personal i laboral , en les seves diferents accepcions, estigui present en la societat catalana, generi comentaris i dubtes tant dins l àmbit familiar com professional i hagi reobert un debat llargament plantejat per les dones. Des de la IAC ens preocupa el concepte de conciliar i el desplegament en una llei, que està més enfocada a alleugerir la doble càrrega de responsabilitats femenina que a promoure una veritable coresponsabilitat entre homes i dones en tots els àmbits de la vida. La Llei de conciliació és una oportunitat perduda d avançar cap a una autèntica conciliació , ja que no passa de ser una simple agrupació i reorganització dels permisos i llicències que ja eren vigents.

IAC

La nova Llei de mesures de conciliació de la vida personal, familiar i laboral del personal al servei de les administracions públiques de Catalunya ha fet que des de fa un any el tema conciliació de la vida personal i laboral , en les seves diferents accepcions, estigui present en la societat catalana, generi comentaris i dubtes tant dins l àmbit familiar com professional i hagi reobert un debat llargament plantejat per les dones. Des de la IAC ens preocupa el concepte de conciliar i el desplegament en una llei, que està més enfocada a alleugerir la doble càrrega de responsabilitats femenina que a promoure una veritable co-responsabilitat entre homes i dones en tots els àmbits de la vida. La Llei de conciliació és una oportunitat perduda d avançar cap a una autèntica conciliació , ja que no passa de ser una simple agrupació i reorganització dels permisos i llicències que ja eren vigents.

13-07-06, i que està molt lluny de satisfer les expectatives creades, és d aplicació immediata des de l endemà de la seva publicació; per la qual cosa els departaments i administracions locals han de concretar-ne el desplegament normatiu corresponent. Aquesta llei és aplicable al personal funcionari de l Administració de la Generalitat i dels ens locals de Catalunya i de les entitats i organismes que en depenen. Així doncs, també ho és 15

d aplicació per al personal interí i per al personal eventual. Igualment és aplicable al personal laboral de la Generalitat de Catalunya (VI Conveni 2004-2008, art.47). En una primera anàlisi ja resulta evident que no tan sols queda per sota del Pla Concilia , que regirà en moltes comunitats autònomes, sinó que fins i tot no hi apareixen qüestions que sí recollia el seu propi Número 1 avantprojecte.

Intersindical Alternativa de Catalunya

no es retribueixen en cap dels dos casos. A més el permís de lactància queda fixat en 20 setmanes, un cop acabat el permís de maternitat, la qual cosa representa una pèrdua de durada respecte de l anterior normativa i el permís per naixement, que continua en 5 dies laborables ampliables quan a l Estat és de 10 dies per nadó. D altra banda, no contempla el dret a absència per a tractament de fecundació assistida. Per tant, i amb l objectiu de corregir les mancances detectades, des de la IAC proposem: · Que les mesures s apliquin el més aviat possible al conjunt de treballadors i treballadores de Catalunya. · Que es cobreixin totes les reduccions de jornada i que la substitució estigui de forma efectiva associada a la tasca de la persona que gaudeix el permís. · Que sigui ampliable, consecutivament o simultàniament, la reducció de jornada retribuïda al 100%, en el cas de part múltiple, o compatible amb la reducció de

laborals, quan és multiple.· L ampliació a tres anys de la reserva màxima del lloc de treball en el cas d excedència per cura de fills/es, o familiars. Igualment, el permís sense retribucions per atendre un familiar es pot demanar per un període mínim de 10 dies. En casos excepcionals, el permís per mort, accident o malaltia greu d un familiar passa de quatre a sis dies laborables. La possibilitat de compactar les hores de lactància en jornades senceres de treball consecutives o repartides per setmanes. Finalment, s incorporen mesures en matèria de violència de gènere: excedències voluntàries, permisos i reduccions de jornada. En conseqüència, Catalunya ha quedat per sota en mesures tant importants com: la reducció d 1/3 o de 1/2 jornada amb el 80% o 60% de les retribucions per cura d un fill/a menor, que es contempla només fins a l edat de 6 anys quan a l Estat serà fins als 12, o el permís retribuït d un mes per atendre un familiar i els dos mesos retribuïts en el cas d excedència per causa de violència de gènere, que aquí

IAC

De tot plegat cal destacar: El permís de paternitat de quatre setmanes, a partir de la finalització del permís de maternitat, sempre que el pare tingui la guarda legal i la mare treballi. La mare pot utilitzar aquest permís quan el pare no en tingui la custòdia o hagi mort. La possibilitat de compactar les hores de reducció en jornades consecutives senceres, la reducció de jornada amb la totalitat de la retribució per a persones discapacitades i permisos de flexibilitat recuperables per necessitats de salut de familiars. L ampliació de la reducció de jornada en un terç cobrant el 100% de retribucions que ara té la durada màxima d un any a partir de la finalització del permís de maternitat quan abans finalitzava en complir un any l infant . El permís de maternitat es podrà gaudir a temps parcial. En el cas de mort, malaltia o incapacitat de la mare, el pare podrà gaudir de tot el permís o de la part que en resti.. L ampliació del permís per naixement, adopció o acolliment per al pare, que passa de cinc a quinze dies

Número 16

excedències. A Suècia i Noruega, el permís de maternitat és de 51 setmanes, a Àustria de 54, a Alemanya de 32, i a Dinamarca de 24. D altra banda, beneficien un sector de personal més ampli, en canvi el Plan Concilia només afectarà unes 500.000 persones treballadores de l Administració General de l Estat. Al any 2004, a Espanya, 100.000 dones van deixar la feina per raons familiars, d'homes tan sols 3.000 . Segons la catedràtica de sociologia de la universitat Carlos III de Madrid, Constanza Tobio, Espanya és el país d Europa on els homes que no realitzen tasques domèstiques és més alta: 76% quan contesten ells, i el 79% quan contesten elles, i afegeix que la incorporació a la cura de fills/es es va fent a poc a poc. Per a les empreses, el fet de que un home tingui família és sinònim d estabilitat. En el cas de la dona, suposa una càrrega. Són declaracions fetes per la vicepresidenta del govern, Mª Teresa Fernández de la Vega.· Segons un estudi fet per l IESE, només el 22 % de les empreses tenen algun tipus de mesura per conciliar la vida familiar i la laboral. Davant la manca d ajut públic i empresarial, les mares es veuen obligades a recórrer a les seves mares. Extret de El Periódico del 2/ 3/06

Alternativa de Catalunya

Intersindical

Secretaria de la Dona d USTEC-STEs

retributiva. · Que es pugui demanar reducció de jornada fins que el fill o filla tingui 12 anys amb el 60% o 80% del sou en funció de reduir ½ o 1/3 la jornada. · Permisos per a les entrevistes amb el tutor/a i visites mèdiques sense que s hagin de recuperar. · La Llei preveu la possibilitat de demanar una excedència sense limitació en el cas de ser víctima de violència de gènere. Entenem que hauria d incorporar el dret a percebre les retribucions íntegres per un temps no inferior a un any, com a forma de facilitar-ne la protecció, l assistència social integrada i l organització de la vida personal i familiar Incloure a la Llei catalana totes aquelles mesures previstes al Plan Concilia de l Estat, com per exemple el dret a absència per a tractament de fecundació assistida, o el dret a assistir a cursos de formació permanent durant els permisos i

IAC

jornada per cura de persona disminuïda o familiar amb incapacitat o disminució reconeguda. · Que es perllongui el permís de maternitat fins a un any. · Que es perllongui el permís de paternitat fins a 6 setmanes. · Que es perllongui el permís de paternitat per naixement i/o adopció i acolliment a 10 dies per a cada fill/a. · Que el permís de lactància, compactat o no, sigui cobert amb substitucions a fi que no recaiguin sobre els/les companyes; i que es perllongui fins a l any de vida de la criatura. · Que cap reducció per atenció a familiars provoqui penalització a efectes de jubilació. · Reconèixer com a deure inexcusable el temps necessari pels viatges o gestions que es derivin d una adopció, sense reducció

Número

La Funció Pública: un privilegi, però de la ciutadania. La manera de presentar els treballadors i treballadores de la funció pública a la ciutadania és explicar què, des del moment que signen un nomenament que els obliga a respectar la legalitat vigent i a posar-se al servei de les persones, passen a garantir un tracte igual per a totho , que els permet oposar-s´hi a qualsevol ordre injusta sense que perilli el seu lloc de treball. Per a nosaltres, la manera de presentar la funció pública a la ciutadania és explicar: -Que és una eina, dins la legalitat vigent, per dur a terme les polítiques dels partits i del govern que escull la ciutadania, ·que no és en cap cas una eina per servir els interessos dels partits polítics i ·-Que, des d aquest respecte a la legalitat vigent, és una garantia per a la ciutadania de defensa dels seus drets. Però lluny d això, i després d un abandonament de la funció pública, que s ha convertit en una gran màquina que ja té prou feina per seguir rodant, han arribat uns i altres i només hi han posat que pedaços. I mentrestant, les persones que hi treballen veuen passar els successius gestors del serveis públics com si fossin elefants a dins d una botiga d ous. I mentre passa això, els treballadors i treballadores gaudeixen de sous tímids, d unes minses expectatives professionals, unes condicions de treball precàries i sense polítiques clares en matèria de prevenció de la salut laboral. La manca de moltes infrastructures es van suplint amb l esforç personal però i a més, no es poden queixar, perquè tenen feina assegurada. La reforma laboral i de Número les pensions no podia 1 Intersindical Alternativa

que presten aquests serveis es troben, a més de la difícil lluita dels col·lectius per a la defensa dels seus drets, amb la poca receptivitat de la ciutadania cap a la seva problemàtica. Els mateixos polítics, els seus superiors jeràrquics en definitiva, contribueixen amb les seves accions i manifestacions

IAC de Catalunya

En el nostre marc econòmic, els conceptes de rendibilitat, de competitivitat i d eficàcia s han anat associant a la iniciativa privada en detriment dels serveis que està prestant la iniciativa pública. En l estudi realitzat a Catalunya amb motiu de l edició del Llibre Blanc de la Funció Pública s hi projecten els estereotips de la funció pública que té la ciutadania. Així, s associa el funcionariat a la finestra, a la taula i al taulell, en les dependències de caràcter indubtablement públic i quan és valorat, és aquesta la percepció que serveix com a base. En canvi altres col·lectius, que també pertanyen a la funció pública, són altament valorats, segons es desprèn en aquest estudi, quan se sol·licita una valoració concreta sobre la satisfacció del servei que presten. En aquesta visió hi ha implícit, doncs, el desconeixement d una part de la ciutadania sobre la vinculació laboral d aquests treballadors i treballadores: bombers, docents, treballadors i treballadores socials, agents forestals o personal sanitari. De qualsevol manera, entre tots plegats hi ha una llarga llista de persones que fan del servei públic la seva professió i en molts casos, la seva vocació. I sigui com sigui, són treballadors i treballadores. En el dia a dia les persones

públiques al deteriorament d aquesta imatge: tots ells acaben, en major o menor grau, en un moment o altre, prenent possessió del tros per convertir-lo en una seu de llurs partits. La funció pública, una gran màquina amb minses expectativesa Els treballadors i treballadores de l administració, sotmesos a un règim especial de vinculació, tenen però, com a deure, preservar la legalitat vigent i com a dret, no ser sotmesos a obligacions contràries a aquest dret. Tot això des del respecte de tres principis bàsics: publicitat, transparència i objectivitat en la valoració dels mérits per accedir-hi. 18

només ells van signar. Des de la Generalitat de Catalunya, l edició del Llibre Blanc de la Funció Pública no ha estat més que un avanç de l Estatut Bàsic de l Empleat Públic ja que comparteix els aspectes bàsics d aquest document i no fa més que avançar-nos el criteri dels responsables de l administració catalana en aquells temes en els que serà possible optar per un sistema específic, que s adapti a la realitat de la nostra administració. Ens lamentàvem que el nou projecte d Estatut d Autonomia no assignés competències exclusives en matèria de funció pública: ben mirat, si les tinguéssim, podria passar que servissin per implantar un sistema similar al que ara ens vindrà imposat des de Madrid. Pensem, però, que cal ampliar i aprofitar totes les possibilitats que dona el nou Estatut d´Automia i la normativa bàsica de l´Estat per garantir que l administració catalana pugui treballar de manera autònoma per resoldre les seves necessitats. En aquest document, i també al LLibre Blanc de la Funció Pública hi ha una acceptació resignada de la vinculació com a personal funcionari, al que estableix la Constitució Espanyola pels treballadors i treballadores de l administració. La contractació laboral, que permet una gestió del personal més flexible, es presenta en ambdós casos com un tipus de vinculació que cal potenciar. Fora d això, la incorporació de noves figures directives que escapen del control sindical, l avaluació del rendiment dels treballadors i treballadores basada en sistemes només enunciats, però en tot cas que han de mesurar conceptes com l interès i la dedicació , la institucionalització de les retribucions variables, de la mobilitat forçosa i un model de negociació col·lectiva a la carta dels grans sindicats, serien els trets que defineixen un nou model de funció pública en el que, la defensa del dret i el deure de ser neutral i imparcial en el desenvolupament de les funcions públiques serà tan o més difícil que per a la resta de la classe treballadora: en aquest cas, però, la principal damnificada serà, altre cop, la ciutadania o el que volen que aquesta sigui, és a dir, clients i clienteS.

IAC Intersindical Alternativa de Catalunya

deixar fora la funció pública Entenem que no ens hem d amagar d aquesta aparent, en molts casos, seguretat, sinó que l hem de defensar, perquè la no dependència per a la continuïtat en un lloc de treball d un empresari és la que permet, als funcionaris i funcionàries, exercir el seu deure principal: la defensa de la legalitat, sense cap tipus de pressió ni amenaça sobre el seu lloc de treball. Com ens hem d amagar, tanmateix, de la defensa d una estabilitat laboral si és la que ens agradaria per a tots els treballadors i treballadores? Perquè també en tenim, a més, de persones en precari dins la pròpia administració. Però, un cop comença la roda, ja no para per a ningú. La reforma laboral i de les pensions no podia deixar fora la funció pública. També hi ha una reforma prevista amb un capítol més recent: la signatura d un acord, el passat 24 de maig de 2006, entre el Govern de l Estat i els sindicats CCOO, UGT i CSIF, sobre el que es pretenia que fos el proper Estatut Bàsic de la Funció Pública . Aquest document no ha estat més que un altre pas en la mateixa línia: el procediment utilitzat per a l elaboració del text, afegit a la manca de participació del col·lectiu afectat, fan que el document que es pretenia que servís com a futura norma, hagi nascut amb una forta sensació de desconfiança dels treballadors i treballadores als quals s intenta aplicar el nou sistema organitzatiu. Els mateixos treballadors i treballadores hem assistit, a més, a una intensa campanya de desprestigi dels mitjans de comunicació que en tot cas, mai ha estat contrarestada pels responsables polítics del Ministeri d Administracions Públiques. Des de les comunitats autònomes, si s ha intervingut, ha estat per abonar la idea que cal lligar curt els funcionaris i que cal controlar el seu rendiment. En tot cas, la idea de l empleat públic com a privilegiat ha estat present en totes les intervencions dels responsables polítics estatals i autonòmics. Així, en la negociació, en la que, a més dels sindicats majoritaris, hi participaven d altres representants legítims dels treballadors i treballadores, només s hi ha sentit la veu dels majoritaris, fins el punt de negociar, a esquenes literalment de la resta de representants, el que

Assumpta Capalvo

La manera de presentar els treballadors i treballadores de la funció pública a la ciutadania és explicar que, des del moment que signen un nomenament que els obliga a respectar la legalitat vigent i a posar-se al servei de les persones, passen a garantir un tracte igual per a tothom, que els permet oposar-se a qualsevol ordre Número injusta sense que perilli el seu lloc de treball. 19

Incorporació a la IAC de la Federació de Treballadors i Treballadores de Catalunya Un exemple de treball comú dels treballadors i treballadores del sector públic i el sector privat.

Intersindical

els pobles. Cal fer, per aconseguir-ho, un pas més enllà de l activitat sindical i treballar directament i unitàriament, aquí i arreu, a favor del pensament crític, la pau, l eliminació del militarisme, la protecció del medi ambient, l avenç dels drets humans i dels drets dels pobles, inclòs el dret d autodeterminació, la ciutadania plena i la igualtat de drets de les persones immigrades, l aplicació de la justícia social i econòmica, l eliminació de la pobresa, la promoció del desenvolupament sostenible i equitatiu, la salut i la implantació de la democràcia participativa. Aquesta sensibilitat ens empeny a comprometre ns

Alternativa de Catalunya

més solidària des d un espai alternatiu i d esquerres, coincidia absolutament amb els estatuts de la FTC. La IAC, a més, admet que les federacions i sindicats que en formin part mantinguin la seva autonomia de decisió, organització i gestió. Després, una aposta decidida pel consens configura l activitat diària, afavorida pel compromís de les organitzacions de ser allà on facin arribar la seva veu, fidels a elles mateixes i reflex d un projecte compartit. La IAC i la FTC tenen en comú un projecte ambiciós: la necessitat de fer extensiva la seva acció i el seu ideari de denúncia de l actual marc neoliberal i de pensament únic, que ofega les persones i

La incorporació de la FTC a la IAC té una història associada de lluites, projectes, espais de reflexió, ideari, metodologia i sistema d organització comuns. Aquesta coincidència va fer que iniciéssim converses formals per tal de valorar la possibilitat de confluir orgànicament. Per fer-ho, una comissió paritària va anar aprofundint sobre les condicions d aquesta confluència mentre, de manera transitòria, les persones que havia triat la FTC participaven, amb veu i sense vot, en els òrgans de representació de la IAC. Aquest procés ha requerit una feina paral·lela d informació a l afiliació per tal que valorés la nova aposta. Finalment, amb un vistiplau segur i convençut, es va produir la incorporació que, entre d altres aspectes, trencava amb l estereotip sobre la impossibilitat d establir reivindicacions conjuntes pels treballadors i treballadores dels sectors públic i privat. Fora d això, el plantejament de la IAC com a organització plural, democràtica, nacional, unitària, independent, de classe, no sexista, participativa, pacifista, ecologista i oposada frontalment a la injustícia social d un entorn capitalista, i l aposta per a una societat

IAC

Número 20

Intersindical Alternativa de Catalunya

Ara, tots plegats cerquem aliances per a l acció sindical amb organitzacions que defensin marcs nacionals de relacions i que vulguin impul-

sar espais de coordinació estables que ens permetin actuar conjuntament. En altres àmbits territorials, confluim amb altres organitzacions amb les que ens uneixen maneres de fer sindicals i amb visions socials i amb relacions laborals coincidents. Amb organitzacions com la Cstes, la Intersindical Valenciana, la Intersindical Balear, el SOC d Andalusia i la CSI d Astúries ja existeixen canals de comunicació oberts que cal reforçar per actuar conjuntament en diferents àmbits. Aquesta feina, òbviament, s entén cap a altres països per donar sortida al nostre esperit internacionalista. La nostra feina ha creat una xarxa important de relacions entre persones que creiem que un altre món és possible. Ara cal ampliar aquesta xarxa per extreure fruits conjunts de tants esforços fragmentats.

territorial que ultrapassa la que teníem fins ara, que ens permeten interrelacionar-nos amb persones d arreu de Catalunya. Per la nostra banda, acostumats a treballar amb sectors molt diferents entre sí, aportem a la IAC la riquesa de poder conjuntar en espais comuns interessos aparentment diferents i una visió afegida dels problemes del món laboral, força castigat per les polítiques que aplica l empresa privada amb la connivència dels sindicats majoritaris. El treball comú amb el teixit social, la municipalitat, l economia solidària i la banca ètica són uns altres aspectes característics de la FTC que han trobat a la IAC una nova i renovada forma d extensió.

IAC

amb els qui trobem a casa nostra, de la mateixa manera que lluitem solidàriament i conjuntament amb persones i col·lectius d altres pobles, perquè estem convençuts que només amb una lluita social conscient i tenaç aconseguirem un món just i equitatiu. És per això que participem i recolzem iniciatives com ara la Campanya contra l Europa del Capital i la Guerra , els Fòrums socials mundials, europeus o mediterranis, la plataforma contra la guerra, les campanes contra l AGCS i OMC, la Xarxa Europea pel Dret a la Salut, la plataforma Som una nació. Pel Dret a Decidir , la Xarxa contra el tancament d empreses, la xarxa contra la reforma laboral i d altres. En aquest camí, obtenim dia a dia un millor coneixement de sectors laborals fins ara aliens a la FTC i una dimensió

Número 21

La reforma de les pensions públiques: una via més cap a la desprotecció social

Intersindical Alternativa

75% dels ingressos. La nova reforma de les pensions també afavoreix que la prestació de les persones amb incapacitat temporal per accident o malaltia professional, que se ls extingeixi el contracte de treball, no se ls descompti del temps de l atur.

La desprotecció social i la privatització com objectius Les línies marcades als Pactes de Toledo i la seva materialització en els acords amb CCOO i UGT de 1997; 2001 (CCOO), i 2006 comportaran una sensible disminució de les quanties de les pensions contributives d aquells treballadors i treballadores que puguin accedirhi. Això sense comptar que, paral·lelament, la creixent precarització del mercat laboral, l atur, i la incorporació tardana al món del treball contribuiran poderosament a excloure del sistema de repartiment per cotització a molts treballadors i moltes treballadores, que hauran de passar a dependre de les pensions no contributives i dels complements mínims, si és que encara en un futur continuen existint. Un esment especial mereix la situació de la dona respecte de la materialització de les reformes, i més, si tenim en compte que, conjuntament amb sectors com el jovent i els immigrants, pateixen la majoria de les contractacions en precari, a més que els períodes blancs per cura de fills també tenen la seva importància en el recompte final. La situació de les dones s agreuja en la mesura que descobrim que en molts dels treballs realitzats no cotitzen i depenen totalment de la qualitat de cònjuge . És una evidència contrastada que les dones es constitueixen en les principals beneficiàries de les pensions no contributives i assistencials, sense oblidar que una gran part de les pensions que reben són en concepte de viduïtat. Progressivament els fets han anat Número demostrant la fal·làcia i les contradiccions 1 de Catalunya

Què aporta la nova reforma de les pensions? La nova reforma incrementa el període de cotització efectiu fins a 15 anys (5.475 dies), i això suposa un augment de 775 dies, que es computaran en 5 anys amb 77 dies per cada 6 mesos. Així mateix es reduirà en un futur la quantia de les pensions d incapacitat permanent, amb l aplicació de la nova fórmula de càlcul, segons els anys de cotització. Aquesta reforma incentiva el treball a partir dels 65 anys amb un 2% per any i un 3% amb més de 40 anys cotitzats. Paral·lelament, redueix les cotitzacions empresarials a la SS per a treballadors i treballadores de més de 59 anys. Les pensions de viduïtat recuperen el seu caràcter de rendes de substitució i es veuran afectades negativament, ja que s imposen més requisits per accedir-hi en cas de matrimoni, i es mesura percentualment la dependència econòmica del vidu/a a l hora de fixar el pagament. En el termini de 6 anys, i amb un increment de 2 mesos per any, les persones que no tinguin cotitzacions abans de 1967 no es podran jubilar parcialment fins els 61 anys. A més hauran de tenir 6 anys a l empresa. Es restringeix, d aquesta manera, l accés a la jubilació parcial amb contracte de relleu. Aquestes constitueixen les contrapartides cedides per CCOO i UGT al govern i que tendeixen a empitjorar la situació general i la d alguns col·lectius específics. Els guanys aconseguits en la negociació són realment pocs. Cal destacar el reconeixement de la pensió de viduïtat per a les parelles de fet, que podria suposar un avenç sense precedents si no fos perquè aquesta pensió queda condicionada a un període ampli de convivència, encara pendent de determinar, i a la dependència econòmica del sobrevivent en un 50% en cas de fills o filles comuns i en cas contrari en un

IAC

La reforma de les pensions públiques del 2006, en consonància amb les reformes anteriors (1997 i 2001), manté com a objectiu reduir la despesa pública en pensions, i per això continua aprofundint en la línia de dificultar i restringir l accés a les pensions contributives.En aquest sentit, la reforma del 2006 introdueix noves retallades que s afegeixen a les que ja existien, com a producte de les anteriors reformes. El problema s agreuja perquè el camí queda lliure per continuar amb aquesta línia de retallades per als propers anys.

de les pensions com una forma de descarregar el sistema públic i també tenim els dos grans sindicats que han trobat en els plans col·lectius d empreses i administracions una forma d extraure benefici per enfortir els seus aparells sindicals. Així la premsa ha informat reiteradament de la participació accionarial de CCOO i UGT en empreses com Fonditel (gestora del pla de pensions de Telefònica) o l empresa del BBVA que gestiona, per exemple, els fons de pensions de l administració de l Estat. Aquesta plèiade d interessos tracta d amagar, argumentant la superioritat, els sistemes privats per sobre dels públics. S assegura que la viabilitat dels sistemes privats es basa en que la seva inversió genera creixement econòmic. Però als últims anys a la UEE, malgrat l increment de l estalvi, no s ha produït un creixement econòmic significatiu, possiblement per la manca de demanda efectiva. Simplement han generat creixement del benefici dels intermediaris en la inversió dels fons. L únic que comporta és una desigualtat social en funció del capital individual que s aporti. Els sistemes privats són absolutament insolidaris i depenen de les fluctuacions d un mercat financer, generalment inestable. Estan sotmesos a caigudes de les borses, col·lapse de companyies, etc. Estan més exposats i són més vulnerables que els sistemes públics, que per contra són més solidaris, cobreixen riscos com les malalties i períodes d atur; són menys costosos, perquè hi manquen les plusvàlues que s emporta la intermediació i són més eficients i segurs per als treballadors i les treballadores. Per altra part els sistemes privats ofereixen grans avantatges a les entitats dipositàries i/o inversionistes, i en el cas de plans col·lectius també als actuaris i en canvi pocs beneficis per als treballadors i treballadores, que són en última instància els qui tenen tots els riscos de carregar amb les pèrdues.

Intersindical Alternativa de Catalunya

Ricardo Rodilla

IAC

de l argumentació dels partidaris de les reformes. Basar exclusivament els motius de trenc del sistema en els canvis demogràfics, per fal·laç, resulta fins i tot còmic. Si bé aquests canvis requereixen mesures de caràcter polític per assegurar la viabilitat del sistema, no justifiquen per sí mateixos aquest trenc, ja que els problemes de finançament del sistema depenen més de factors com l atur, la precarietat i els baixos salaris. Per això l acceptació continuada de les reformes laborals per part de les dues centrals sindicals, les ha conduït, inexorablement, a l acceptació de les regressions en el sistema públic de pensions. Assegurar les pensions públiques significa lluitar per a una millor distribució de la renda, significa lluitar, al mateix temps, contra l atur, la precarietat, per a una ocupació estable amb millors salaris i per a una reforma fiscal justa. En aquesta línia resulta molt contradictori parlar de la trenc de la SS i reduir les seves fonts de finançament, com són les cotitzacions empresarials o utilitzar els diners de la SS per pal·liar el deute de l Estat en despeses militars i infraestructures. És per això que no podem considerar els arguments que s utilitzen per desmantellar el sistema públic de pensions. Les raons s han de buscar també en la materialització de les pròpies reformes: els plans i fons privats de pensions. Les restriccions continuades del sistema públic i la inseguretat laboral abonen el terreny a la implantació dels esmentats plans. En definitiva es tracta d introduir el negoci privat en les pensions, complementar avui, substituir demà el sistema públic pel negoci privat de l estalvi i la inversió tan individual com col·lectiva. Són molts els interessos econòmics darrere la privatització. Així, bancs i empreses d inversions han trobat una nova forma de fomentar l estalvi i, per tant, d incrementar els seus beneficis sense riscos, a través dels diners dels altres; els governs amb el suport dels partits polítics, que assumeixen les doctrines neoliberals, que empren el sistema privat

Número

El nostre viatge a Palestina

En el Fòrum Social de la Mediterrània, la IAC va iniciar contactes amb la ILCU (Unió de Comitès Independents de Treballadors). Poc després, les dues organitzacions acordaven mantenir relacions estables de cooperació i solidaritat. En aquests moments, la IAC col·labora amb la ILCU en un projecte de formació de quadres sindicals i en una campanya reivindicativa per exigir a l Autoritat Palestina el reconeixement de drets laborals i sindicals bàsics. IAC Intersindical Alternativa de Catalunya

La IAC vam viatjar el passat mes de juliol a Gaza, però les forces del control internacional de la frontera de Rafah ens varen impedir el pas, al·legant que no érem persones autoritzades. Volien, amb aquesta prohibició, impedir que persones no palestines poguéssim ser testimonis dels assassinats, les detencions il·legals, les destruccions de cases i altres accions contra els drets humans que, aleshores i encara ara, comet l exèrcit israelià contra la població civil de la franja de Gaza. Després d obligar-nos a tornar a El Caire, vam aconseguir entrar finalment en els territoris ocupats de Cisjordània, i visitar diverses ciutats i camps de refugiats de Nablus, Jenin, Tulkarem, Qalquilia i Ramallah. A tots aquests llocs ens vam reunir amb representants d organitzacions civils i sindicats, així com amb membres dels comitès populars de refugiats. La situació és la d un poble ocupat per un exèrcit estranger. Qui més pateix és la població civil. Es vulneren els drets humans més elementals, els soldats ocupen i destrueixen cases sense cap motiu, els controls de l exèrcit decideixen arbitràriament qui pot circular, i detenen i apallissen sense contemplacions als qui protesten. A Gaza i a altres llocs com al camp de refugiats de Jenin, l exèrcit d Israel llança bombes i ràfegues de metralladora durant tota la nit per impedir el descans i mantenir en tensió la població civil. Des de la construcció del mur, a molts llocs, l atur supera el 70% de la població. Moltes zones agrícoles s estan desertitzant per manca d aigua, ja que Israel s ha apropiat de molts pous, i en alguns llocs arriba a controlar-ne el 80%. Per altra banda, l exèrcit israelià no permet obrir nous pous als palestins, ni renovar la maquinària, ni tan sols les avaries que es produeixen. Tot això provoca greus problemes per a la majoria de les famílies, que no poden

subsistir sense els ajuts internacionals i, des de les eleccions, tenen moltes dificultats per rebre aquests ajuts. Els palestins no entenen perquè els països occidentals els pressionaven per celebrar eleccions i quan es convoquen eleccions lliures i democràtiques, els castiguen perquè el poble ha escollit un govern que no agrada ni a Israel ni als Estats Units. Tampoc no entenen perquè la comunitat internacional no és mes ferma amb Israel, obligant-lo a respectar la legalitat internacional com fa amb altres països, en lloc de permetre que segueixin amb la seva política de repressió i assassinats de la població civil. L ONU i la Unió Europea estan perdent la credibilitat enfront de la població palestina i dels països àrabs, i això està produint un fort moviment de suport popular a les organitzacions islamistes radicals, fins i tot entre els membres de les organitzacions laiques. Els palestins volen la pau, basada en el compliment, per part d Israel, de les resolucions de l ONU. Una pau per tenir un estat propi, lliure i sobirà. Si la U.E. i la comunitat internacional no donen suport a aquest objectiu, només podem esperar una radicalització del conflicte, que pràcticament impossibilitarà una solució pacífica. Lluís Blanco 24

Número