Farga 7

07 Juny 2014 ...el ferro és fill del nostre braç

Preu

11

#FelipeNoSerasRey

EDITORIAL La coronació no és el final, sinó el principi: unió i organització per a guanyar LABORAL Los trabajadores/as Ascó-Vandellós II A.I.E. en lucha | Panrico y Coca-Cola ¿Luchar en eos juzgados?

POLITICA Anàlisi de les eleccions al Parlament Europeu ECONOMIA El cómputo del PIB, las nuevas estadísticas y la prostitución INTERNACIONAL Venezuela, el golpe que no cesa | Ucraïna: alguns apunts sobre un Estat fallit MOVIMENTS Can Vies: ¿la chispa se extinguió? | Xantatge de banda ampla MEDI AMBIENT la nova llei general de telecomunicacions: una nova agressió a la ciutadania MEMÒRIA HISTÒRICA Aniversario del golpe de estado del 18 de julio de 1936: porque 78 años no es nada OPINION ¿Salvados… por Mujica?

LA XARXA EN MARXA

02

EDITORIAL SUMARI EDITORIAL · La coronació no és el final, sinó el principi: unió i organització per a guanyar LABORAL · Los trabajadores/as AscóVandellós II A.I.E. en lucha · Panrico y Coca-Cola ¿Luchar en los juzgados?

POLITICA · Anàlisi de les eleccions al Parlament Europeu ECONOMIA · El cómputo del PIB, las nuevas estadísticas y la prostitución INTERNACIONAL · Venezuela, el golpe que no cesa · Ucraïna: alguns apunts sobre un Estat fallit MOVIMENTS · Can Vies: ¿la chispa se extinguió? · Xantatge de banda ampla MEDI AMBIENT · La nova llei general de telecomunicacions: una nova agressió a la ciutadania MEMÒRIA HISTÒRICA · Aniversario del golpe de estado del 18 de julio de 1936: porque 78 años no es nada OPINION · ¿Salvados… por Mujica?

LA XARXA EN MARXA

La coronació no és el final, sinó el princ Des del 15M s’ha anat fent visible el descontentament del nostre poble. La nostra indignació s’ha anat convertint en contestació activa i organitzada, tal com van mostrar les marxes sobre Madrid del passat 22 març. També el model polític i monetari europeu ha anat desvetllant el seu veritable rostre, que pretén sotmetre’ns a la dictadura de la Troika i les nostres gents han començat també a donar-los l’esquena en les eleccions europees amb una enorme abstenció i amb la irrupció de noves forces confrontades amb l’actual estat de desordre. Per primera vegada el bipartit finançat pels banquers ha perdut la majoria electoral. A Palau s’han començat a encendre els llums vermelles i el propi sistema ha empès a la dimissió del vell rei a l’espera que canviï tot, perquè no canvií rés. Els poderosos son mes conscients que ens apropem a un canvi de regim, fins i tot que el propi poble.

La Casa Reial no són els únics paràsits d’aquest país, però si el seu referent més visible, que serveix de cobertura i pretext a la resta de banquers lladres, empresaris vampirs i gàngsters del sector immobiliari. D’aquí la preocupació de les oligarquies per mantindrà la forma monàrquica de l’Estat.

El poble ha rebut amb indiferència el canvi dinàstic, que ha aplegat més babaus tafaners entre els turistes, que entre els propis indígenes, farts de tanta estafa. Però malgrat al indiferència, aquesta encara no es rebel•lia generalitzada.

Les manifestacions republicanes tot que extenses i molt transversals, encara no han arribat a un punt de desbordament del regim. Molta gent encara està expectant a veure que farà el nou rei.

Nosaltres ja sabem que no farà: ni procés constituent a favor dels de baix, ni resolució del encaix democràtic dels pobles d’Espanya, ni sobre tot cap mena de reversió de la onada de despossessió dels drets dels de baix per part de una minoria que es

la gran sustentadora avui de la monarquia: bancs, multinacionals i empreses monopolistes de Catalunya, Espanya i de la Unió Europea. És una qüestió de temps, el desgast del règim.

El problema es trobar-li sortides en un sentit alliberador. El problema es com organitzem la superació del present sistema social. Hi un primer pas que estem desenvolupant amb encert i molt d’esforç: mobilitzar a les persones per les seves demandes més immediates.

Malauradament en gran part aquest procés s’ha donat d’esquena a les velles forces socials i polítiques. Fenòmens com la Plataforma d’Afectats de les Hipoteques, les Assemblees d’Aturats o la Marea Pensionista no han sorgit de les organitzacions prèvies (partits, AAVV, sindicats...) que haguessin pogut ajudar molt i estalviar temps, sinó que s’han creat exnovo, si be amb la contribució de molts activistes de les organitzacions clàssiques.

Que el procés hagi estat en aquesta forma, dificulta donar un segon pas d’entrellaçar aquest moviments entre si. Si ens mirem amb odi a nosaltres mateixos vers endarrere, no avançarem. Son justes les critiques contra les velles formes d’algunes organitzacions socials i en particular els sindicats. Però si posem la espiell en elles, si ens enfonsem en un sectarisme estèril, perdérem possibilitats d’avançar.

Cal tenir una actitud de guarir el malalt, no de escanyar-lo ara que es dèbil. No ens ho podem permetre lluites fratricides, perquè no tenim massa temps per aixecar un procés constituent, que doni la paraula al poble.

Un altre factor de dificultat es que donat que l’emergència d’aquest moviments ha tingut un caràcter corporatiu de defensa de interessos específics, es freqüent una certa desconfiança vers els altres, potenciada pels medis de comunicació. Es pot percebre de manera difusa idees de

03

cipi: unió i organització per a guanyar que cal baixar les pensions per tenir mestres o per millorar els salaris del joves, de que donar drets als emigrants es perdre drets pels nacionals, etc. Cal desplegar una feina de generalitzar complicitats i fer entendre que les millores en altres sectors son victòries de tots, ni un joc de suma zero.

Una darrera dificultat es l’absència o marginalitat encara de moviments potencialment significatius. Així el moviment de pensionistes encara no està estes arreu de l’Estat, o encara més sorprenent (però ben explicable per enormes errors de infantilisme) el moviment universitari tan important en altres temps, esta molt per darrera del moviment dels petits propietaris de pisos hipotecats o els mateixos pensionistes. Cal estendre la lluita contra l’oligarquia a tots els sectors de treballadors i de la ciutadania espoliada.

Cal mirar endavant, obrir els braços a tothom que comparteixi un projecte de canvi radical, independentment del que hagués fet ahir.

Cal escoltar a la gent evitant las pretensió d’imposar els criteris de avantguardes il•luminades sobre els col•lectius socials. Cal acompanyar (no imposar) la seva auto-organització. Però això si, cal establir mecanismes de participació i control des de baix que ens assegurin que qualsevol forma de representació (ja sigui a Europa, al municipi o la fàbrica) està ferrament controlada per la gent. Crear poder popular es també, crear mecanismes de control per a que l’opinió de la gent tingui més força en el nostres representants, que la força corruptora del sistema.

Necessitem lideratges, necessitem organització, però sotmesos a les grans majories. El problema no es que apareguin sobtadament lideratges. Això és una mostra que havien espais buits que calia omplir, que la gent necessitava.

El problema es quins mecanismes te la gent per seguir influint de manera determinat sobre ells.

La millor manera es que els moviments estiguin organitzats per imposar les seves reivindicacions, que les forces polítiques generin discurs i proposta per posar sobre la taula les opcions a prendre als delegats de fabrica, als diputats o als representants de barriada.

Cal construir en temps real una alternativa que sigui percebuda com possible i definir un camí accessible des de on ara som. I aquí ens apareixen nous problemes a Catalunya. A la nostra terra apareix una pluralitat que pot confluir per iniciar un procés constituent o pot esterilitzar-se mútuament i bloquejar el canvi.

El problema nacional ha estat atiat per CiU que després de haver traït vergonyosament l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i recolzar el seu govern a la Generalitat en el PP, ha passat a defensar un separatisme que simplificava tots els problemes sota la consigna de que Madrid ens roba.

Per suposat el PP hi ha contribuït de forma criminal amb intervencions contra la nostra

llengua (a Catalunya, però també a Balears i País Valencià), impugnant en el tribunal constitucional l’Estatut que el poble (i el parlament de l’estat) va aprovar i tractant de manera desequilibrada a Catalunya en els pressupostos.

Nosaltres defensem el dret a decidir del nostre poble, però a l’hora sostenim que: 1. Qui roba al poble de Catalunya son els governs conservadors de Catalunya, de Madrid i d’Europa. En termes relatius les retallades tenen molt més a veurà amb el Tractat de Maastricht i el sistema monetari europeu que amb els desequilibris fiscals interiors (que hi son des de fa més de 30 anys). Per tan, cal enfocar el problema en els seu origen real i no simbòlic i distorsionat, com vol la nostra burgesia. No es nou, que tothom recordi el Cambó que deia allò de Monarquia? República? Catalunya! I que va acabar finançant el cop militar de Franco.

2. No es possible un procés constituent de la majoria sense un acord de federalistes i independentistes. La Catalunya del 99% no es possible sobre la base de fracturar el poble entre els partidaris de la independència total i els partidaris de mantenir una estructura fraternal entre iguals en una república federal.

A les manifestacions contra la successió monàrquica a Catalunya ha estat ben visible que els partidaris de un procés constituent eren federalistes i independentistes. No es possible negar l’existència d’aquesta realitat, constatable només observant les banderes posades als balcons del municipis o enlairades per la gent.

3. Un referèndum democràtic i participatiu implica el dret a que en la pregunta es reconegui l’opció federal amb transparència i claredat 4. Creiem que el més convenient pel poble de Catalunya i els pobles d’Espanya és una complicitat i articulació per fer front als veritables opressors. La llegenda de que els catalans son uns garrepes egoistes o que els andalusos uns vividors, es falsa i està atiada per aquells que volen separar-nos i confrontar-nos entre els de baix, que recordem hem estat sempre fraternals, solidaris, víctimes de les nostres burgesies. Acceptem que hagi qui pensi de un altre manera, però reivindiquem el expressar aquesta opinió i creiem que tenim el deure de fer-ho, Cal obrir una altre via. Els poderosos estan empenyent al poble vers un suïcidi col•lectiu en que no tindrem pel poble ni independència, ni sobirania, ni federalisme, sinó patrioterisme excloent guanyin nacionalistes catalans o espanyols. Prou s’ha vist en el resultat a la vella Iugoslàvia o a tants paios de l’Est d’Europa, fracturats i reduïts a republiquetes semi-colonitzades en ares al interès de Alemanya i els EEUU. Es per això que estem convençuts de la necessitat de una proposta federal, basada en el dret a decidir i en la proposta solidaria arreu de l’Estat. Per això es necessari una articulació es-

tatal, tan els espai socials (Coordinadora 22M, Front Cívic, sindicats de classe) com en la proposta política.

Com avançar en aquest escenari? Hem viscut una coronació gairebé clandestina, sense caps d’estat ni reis de la resta del món, que pretén reinventar una legitimitat, que per descomptat el poble no li hem donat cap manera. Lluny de resignar-nos, hem de percebre la debilitat de l’adversari i seguir impulsant un procés constituent que exigeixi tot el poder de decisió per el poble. Es ell qui ha de dir com vol ser governat, quin ha de ser el marc articulador de la societat pel que fa als seus objectius bàsics: des-regulació o garantia de drets, federació o trencament, deute extern o deute social, centralització o apoderament participatiu. Per suposat això inclou definir com els representants del poble sobirà rendeixen comptes davant ell, per servir-lo.

Nosaltres proposem interpretar aquesta coronació no com el final de la resposta cívic-republicana, sinó com el principi. Proposem iniciar poble a poble de tot l’Estat un procés de referèndums locals que permetin forjar una trobada per exercir el dret a decidir de la ciutadania, situant de forma central el model d’Estat que volem: monarquia o república. Un procés unitari en què forces polítiques democràtiques, moviments socials, corrents culturals i forces sindicals construeixin processos de participació, impulsin debats i s’erigeixin en una fraternitat que ajudin a establir un programa mínims i d’apoderament poble a poble, de manera que faci possible que les properes eleccions municipals siguin una digna emulació, de les de 1931.

Per que això sigui possible cal desenvolupar instruments que ho facilitin. Entre ells l’articulació de un nucli d’activistes que transversalment impulsi una orientació democràtica però radicalment socialista a aquest procés. En aquest propòsit, XSUC-S21 mentre seguim treballant en els moviments socials (inclosos els sindicats) i els espais polítics de l’esquerra, hem iniciat una profunda reflexió que ens ha de portar aquesta tardor a una Conferencia en que determinem les nostres prioritats de actuació, la nostra tàctica i la forma orgànica d’aplicar-la: tenim un fort consens en que ens cal més estructura, més formació i més recursos. Sabem que necessitem ser molts més dels que ara som i que tenim que atendre a molts més fronts dels que ara despleguem. Però estem segurs que ara es més necessari que mai establir una xarxa viva i organitzada de la tradició emancipadora, que com deia Gramsci, no pot viure sense organització. Cal rescatar de la autodestrucció les tradicions que varen definir el fil roig present a la Catalunya del segle XX, tantes vegades heroic, tantes vegades colpit pels opressors, tantes vegades desorientat i estabornit, però mai derrotat. De les cendres de Segui, Maurin, Comorera, Nin, Ardiaca, Lopéz Raimundo, Sacristan o Serradell... sabrem reprendre la lluita allà on varen errar, posar-nos dempeus allà on varen ser aturats i reprendre amb més ràbia i amb més saviesa que mai, un camí d’avanç vers un altra societat, on mai més retornin les crisis ni els retrocessos socials.

04

LABORAL Los trabajadores/as de asociación nuclear Ascó-Vandellós II A.I.E. en lucha Los trabajores/as de las nucleares catalanas de Ascó y de Vandellós se encuentran en situación de lucha ante un conflicto inédito en alguna de las centrales nucleares estatales.

Tras el desembarco de la compañía italiana ENEL en el grupo ENDESA y la firma en diciembre de 2013 del convenio marco del grupo en el que tan solo se consiguió negociar la plataforma empresarial con reducciones salariales importantes al personal de nuevo ingreso, la compañía intenta aplicar los mismos criterios pero ampliados a los trabajadores de las nucleares catalanas de Ascó y Vandellós, bajo la amenaza y la presión de la reforma laboral que acaba con la ultra-actividad de los convenios, se trata de aplicar la política neoliberal en su versión berlusconiana ya conocida en Port Aventura, Panrico, Olivetti etc. En este caso los objetivos de la lucha de los trabajadores de ANAV consisten en tres pilares fundamentales.

• El mantenimiento de uno de los derechos reconocidos en anteriores convenios colectivos, el de la estabilidad en el empleo, garantías, que habiendo sido reconocidas, ahora con la reforma laboral se convierte en papel mojado si no se protege este artículo con la ultra-actividad y con la vigencia sujeta a la vida útil de las plantas. Es muy preocupante que el personal que hace funcionar las nucleares vea su empleo futuro amenazado.

• La continuidad del Plan de Relevo Generacional, firmado en marzo de 2010, más allá del 1 de Enero de 2019 y que la empresa pretende derogar alegando razones inexistentes en cuanto a lo económico. La pretensión es la pérdida del derecho, derecho que surgió como una de las acciones impuestas por el Consejo de Seguridad Nuclear después de los sucesos notificables de Ascó y de Vandellós para garantizar el traspaso del conocimiento y la experiencia operativa evitando así su pérdida.

• El mantenimiento de la estructura de tablas salariales, que pretenden modificar por completo tanto en la forma como en el contenido, eliminando derechos sociales y proponien-

do una reducción salarial al nuevo ingreso que ronda el 50%.

Al inicio de la negociación, en enero de 2014, todo apuntaba a que ENEL quería provocar a los trabajadores utilizándolos como ariete contra el gobierno en su lucha por la regulación del déficit tarifario, pero los hechos demuestran algo muy distinto, tan pronto se convocó la huelga intermitente en ambos emplazamientos, el ministerio de Industria dicta unos servicios mínimos más de seis veces superiores a los habituales en condiciones idénticas, con lo cual se evidenciaba que el poder político una vez más estaba de rodillas ante el poder económico. Por otra parte el total control de ENEL sobre los medios de comunicación, demuestra una vez más que no era intención de ENEL usar a los trabajadores contra el gobierno, sino más bien induce a pensar que ambos se habían coordinado como algo pactado después del conflicto de la subasta eléctrica en diciembre de 2013 para que fueran los trabajadores los que asumieran una parte del coste del déficit tarifario, con el único objetivo de mantener los enormes beneficios que el sector nuclear aporta a ENEL a través del grupo ENDESA. Tampoco han olvidado controlar la relación entre el CSN y los comités de empresa de las nucleares que desde hace unos 20 años mantienen reuniones periódicas con la representación del CSN y con los inspectores residentes previo a las paradas por recarga, en esta ocasión, el CSN se niega a recibir a los representantes de los trabajadores.

Nunca se había usado tanto poder contra la representación social, evidenciando que esta lucha no es solo por temas económicos que rentabilicen aún más los beneficios de la compañía, sino por la política antisindical de la compañía.

Quieren acabar con el actual modelo de relaciones laborales, para implantar la de la voz del amo que manda y el siervo obedece. Quieren acabar con un modelo sindical que no ha callado nunca ante el CSN cualquier asunto relativo a la seguridad, un modelo que ha conseguido implantar un órgano de interlocución con la representación de la empresa de todas las empresas

que trabajan en los emplazamientos mediante el Comité de Prevención de Riesgos Laborales Interempresas. Un modelo que mantiene un nivel de afiliación a sindicatos sobre el 56%. Un modelo sindical que ha luchado por la estabilidad de los “profesionales nucleares” consecuentes con la tarea de operar los grupos nucleares de forma segura, fiable, respetuosa con el medioambiente, garantizando la producción a largo plazo y que ahora por primera vez en la historia de ANAV los tres sindicatos con la representación del 100% de las plantilla, van en plena unidad sindical.

Los periodos de huelga convocados llegan hasta diciembre, esta lucha está siendo dura y seguramente será larga, los trabajadores se enfrentan no solo ante el neoliberalismo desenfrenado de la compañía italiana que controla un sector estratégico nacional como lo es el energético, sino ante el silencio de la prensa, la complicidad del ministro, y silencio del CSN que ahora parece tomar parte.

En ANAV (Ascó-VandellósII) trabajan unas 1.100 personas en la empresa titular y unas 1.800 en empresas contratistas, el nerviosismo se está expandiendo a estos últimos ya que sospechan, con motivos, que tras el derrumbe del modelo de relaciones laborales actual, vendrán a por ellos.

No hay otra opción que la HUELGA, a pesar de que la representación social ha intentado “modular” las reivindicaciones, pero ya no hay términos medios el derecho o existe o no existe. La vieja contradicción entre trabajo y capital ha aterrizado con una de sus peores caras en las nucleares, como en cualquier otra empresa de servicios. Es una guerra de clases contra un Titán y en solitario, salvo el apoyo de CC.OO. de Catalunya y el estatal que supedita y así lo ha expresado en sus comunicados, el alargamiento de la vida de las nucleares de 40 a 60 años a la seguridad, la estabilidad en el empleo y el traspaso del conocimiento.

LA LUCHA CONTINÚA. VENCEREMOS.

LABORAL Panrico y Coca-Cola ¿Luchar en los juzgados?

En el último número de FARGA comentamos una serie de ejemplares luchas de los trabajadores.

Desde entonces esas luchas, sobre todo la de Panrico y la de Coca-Cola, han seguido adelante, aunque a la lectura de estas líneas puede que ya hayan llegado a su conclusión. ¿Será una conclusión feliz?

No lo sabemos, lo que sí sabemos es que será una conclusión que dependerá mucho de los juzgados.

En efecto, las contrarreformas laborales desencadenadas primero por el PSOE y después, corregidas y aumentadas, por el PP, han judicializado todos los conflictos laborales de una manera tremenda. Tal parece como sí esas contrarreformas, además de los objetivos que analizamos en el anterior artículo, tuvieran la finalidad de bloquear los juzgados de los Social más de lo que ya lo estaban. El extremado casuismo de la normativa actual, así como el acortamiento de los tiempos asignados a la negociación y la dificultad de esta por la desproporción de fuerzas que favorece a la patronal, unido a la huida de la Administración Pública del campo de juego (seguro que por pensar que así favorece todavía más a la patronal), hace que muchas veces no quede más remedio que acudir al juzgado para defender los, cada día más precarios, derechos que quedan a los trabajadores.

Por todo esto los plenarios de activistas sindicales se parecen cada vez más a reuniones de abogados que tratan del ordenamiento jurídico y de temas de jurisprudencia, comentando exhaustivamente todas las sentencias conocidas de cualquier tribunal. En cambio tratan ya muy poco de la organización de luchas, de cómo unir a los trabajadores para movilizarse en la calle y en todas partes, no sólo en los juzgados, contra los planes empresariales. Y esto no es lo único, peor es cuando (y hablamos por experiencia) se cuela algún buitre leguleyo, totalmente ajeno al mundo sindical, a ofrecer sus “servicios legales”, nunca desinteresados, para aprovecharse así de situaciones desesperadas como son las de los trabajadores que se ven abocados al despido.

Sin embargo, precisamente como consecuencia del exagerado casuismo de las contrarreformas y de su exceso de formalismo, los juzgados han paralizado algunos atropellos importantes (sobre todo en forma de ERE) que se han lanzado contra los trabajadores. Estas sentencias hacen concebir esperanza a muchos y revelan que no todo está atado y bien atado en los planes antiobreros de gobiernos y patronales.

Pero esas sentencias también ocultan otras, que no se suelen publicitar, en contra de los trabajadores. Es más, las favorables no se suelen expli-

car totalmente, con lo que muchas veces se ignora que son de aplicación limitada, o que las victorias son parciales. Esto ha sucedido con algunas muy importantes, como las de Telemadrid o el valenciano Canal Nou. También con la última de Panrico o la ya inmediata de Coca-Cola.

No obstante, por limitado que sea el alcance de estas sentencias, es importante pelear en los juzgados también. Así lo han hecho las luchas más radicales de los últimos tiempos, la de “Marcos readmisión”, por ejemplo. Pero nunca debemos fiarlo todo a los juzgados. Por eso está bien que los plenarios de activistas sindicales dediquen tiempo a conocer la normativa y la jurisprudencia reciente,

realidad ya está demostrando que hay cosas, como el aprovechar todos los campos posibles de lucha obrera, que siguen siendo actuales. Por eso los primeros dirigentes que están ya surgiendo son los que figuran en estas luchas que se desarrollan en los centros de trabajo, en la calle y en los juzgados.

Son quienes actúan en Panrico y Coca-Cola y quienes han organizado la lucha de Cotronic en defensa de los trabajadores precarios y sin derechos, abandonados por quienes creen que les basta con defender el nicho de quienes, en la empresa madre, aún tienen derechos, olvidando que, sin lucha, será la franja creciente de los sin derechos la única que existirá y no viceversa. La lucha de Co-

pero esto debe ser secundario y el objetivo principal debe seguir siendo el que siempre fue: el de unir y organizar para la lucha.

Esto fue así en el pasado, hace 50 años. Los dirigentes obreros de entonces siempre utilizaron las llamadas, en aquel tiempo, Magistraturas de Trabajo, que eran más hostiles a los trabajadores de lo que hoy son nuestros Juzgados de lo Social.

Pero lo que priorizaban eran las movilizaciones, pues sabían que la única posibilidad de que un juez les diera la razón es que, antes y a la vez, hubieran montado un buen conflicto.

En el número anterior de FARGA llamábamos a forjar una nueva generación de dirigentes de clase que encabecen las luchas que hay y las que van a venir. Tendrán que hacerlo con nuevas formas, como corresponde a los nuevos tiempos. Pero la

tronic, seguro, llegará también a los juzgados, pero ahora como hace 50 años, ningún juez apoyará con su sentencia la lucha de unos trabajadores, a no ser que estos, antes, se hayan unido y organizado.

Para acabar una nota importante, aunque al margen. Aquí hemos hablado de la lucha de los trabajadores en relación a los Juzgados de lo Social, pero debemos recordar que esta no es la única.

Cada día más los trabajadores deben unirse para presionar en las querellas criminales y ante los fiscales. Ahí están como muestra, no única, las peticiones de cárcel contra los 8 sindicalistas de Airbus (antigua CASA) y contra la Secretaria General de CC.OO. de Baleares, por su labor organizadora en las huelgas generales.

J. de Agramonte

06

POLITICA Anàlisi de les eleccions al Parlament Europeu Per una vegada en unes eleccions d’aquest país, les europees del 25 de maig, hi ha gairebé unanimitat en uns quants punts: a) Que el bipartidisme ha quedat “tocat” (no només a Espanya). b) Que la protesta contra l’actual “construcció” europea ha crescut per tot arreu, no només en l’habitual forma passiva expressada amb l’abstenció, sinó també en forma activa, amb el vot a diverses formacions situades als extrems de l’arc ideològic, que impugnen obertament diversos elements essencials de la política de la UE. c) Que la UE, en comptes d’avançar cap a allò que el seu nom pretén, “unió”, no fa sinó enfrontar els diferents països que la formen.

Hi ha, però, elements que no se subratllen a bastament. Per exemple, que on l’abstenció assoleix nivells d’escàndol és precisament als països de l’Est (l’anomenada “Nova Europa”, suposadament més receptiva a les receptes neoliberals), on els medis d’adoctrinament de masses mal anomenats “de comunicació” ens volen fer creure tossudament que les poblacions delegen per gaudir de les delícies de la política econòmica imposada des de Berlín via Brussel•les, fins al punt de fer caure (amb l’inestimable ajut de grups armats d’extrema dreta entrenats i alliçonats per governs de la Unió i per l’omnipresent CIA) governs que s’oposen a la benaurada integració, com ha estat el cas d’Ucraïna. El fet és que en un bon nombre de països de l’antic bloc socialista la participació no ha arribat ni al 30%!

S’insisteix, en canvi, en fets més que discutibles, com ara que el creixement més important és el registrat per l’extrema dreta, tot ficant en el mateix sac el Front Nacional francès, el United Kingdom Independence Party i el grup Aurora Daurada de Grècia. Menys atenció es dedica, en canvi, al fet que Syriza ha guanyat clarament a Grècia i que el seu percentatge, sumat al del KKE, supera la suma dels obtinguts pels dos partits governants, Nova Democràcia i Socialista. Que a Espanya, la suma de Izquierda Plural i Podemos arriba gairebé al 18%. I que a Portugal, el PCP torna al tercer lloc amb el 12,5%.

Cert, però, que Die Linke continua estancada a Alemanya, el Front de Gauche no aixeca el cap a França i els comunistes italians estan desapareguts (i no en combat, precisament…).

Però inclús quan es parla de l’extrema dreta només es destaquen els seus plantejaments innegablement xenòfobs, sense insistir massa en la vessant anti-neoliberal d’alguns postulats, com ara la crítica a les polítiques d’austeritat, que pregonen, ja des de fa temps, el FN francès i el UKIP britànic, la qual cosa explica en gran part el triomf d’aquests partits als seus països respectius. I la raó per la qual no s’insisteix en aquests aspectes és que són justament aquells que afecten al nucli dur de la política neoliberal de la UE. És simptomàtic al respecte que la primera reacció del govern francès al triomf de Marine Le Pen hagi estat l’anunci d’una rebaixa de l’IRPF i la renúncia a seguir insistint en l’equilibri pressupostari.

Pel que fa a Catalunya, el fet que Esquerra Republicana hagi quedat per primer cop davant de CiU s’utilitza per difondre la idea que l’anomenat “bloc

sobiranista” es consolida. Si tenim, però, en compte que els partits que el conformen van plantejar aquestes eleccions com una primera volta de les “plebiscitàries” que tenen previst convocar en el cas, més que probable, que no se celebri l’ambigua consulta del 9 de novembre, cal reconèixer (cosa que els interessats, per descomptat, no fan) que el resultat és més aviat magre. Amb prou feines han aconseguit, amb una mobilització sense precedents, i ajudats per l’escalfament previ de l’electorat impulsat per l’ANC, que la participació superi en dues o tres centèsimes l’índex general espanyol, sense arribar ni molt menys al 50%. Doncs bé, dins de la minoria de l’electorat que va anar a votar el 25-M, el “bloc” en qüestió frega el 56%. Si tenim en compte que ni ICV ni UDC es pronuncien oficialment per exercir el reivindicat “dret a decidir” en el sentit de la independència, sembla raonable concloure que estem lluny d’una forta majoria electoral favorable a la independència pura i dura, per bé que alguns addueixin el fet que entre els abstencionistes cal incloure els votants de la CUP, que va renunciar a participar en les europees per respectables qüestions de principi i que es pronuncia inequívocament per la independència. Sí, però… Valorar el sentit de l’abstenció és sempre difícil, més enllà d’afirmar que, en aquest cas, indica, si més no, una manca d’identificació amb la política impulsada des de les institucions europees. Tan probable és, doncs, que tots aquells que han votat fins ara per la CUP hagin optat per l’abstenció com que una part, al menys, d’ells hagi decidit practicar el famós “vot útil” tot votant ERC. En qualsevol cas, com reconeixen alguns comentaristes, als qui voldrien poder parlar d’una majoria independentista clara els hi queda molta feina a fer.

I aquells que identifiquen aquest 56% amb un bloc de votants partidaris de la independència traeixen llur subconscient en mostrar que, quan parlen de “dret a decidir”, volen dir, purament i simple, “independència”.

Finalment, pel que fa a l’esquerra anti-neoliberal del nostre país, cal reconèixer que el creixement electoral de la candidatura presentada per IU i els seus socis, tot i ser molt important, és inferior al que esperàvem. Raons? Dues, bàsicament. La primera i més estructural: que una cosa és, per a un votant d’esquerres, deixar de votar PSOE i una altra votar directament IU. Una història massa llarga d’afrontaments entre les dues formacions (afrontaments més volguts i propiciats, sens dubte, pels socialistes, nefasta herència del “felipisme”, que per IU), sense oblidar l’anticomunisme visceral inoculat a la població espanyola pel franquisme primer i per la dreta neoliberal desprès, fan difícils les “conversions” tipus “camí de Damasc”. Segona raó, més conjuntural: la irrupció de Podemos amb un discurs semblant al d’IU però més rotund en alguns aspectes i amb una imatge més “fresca”, gràcies justament al fet d’haver sortit del no res, és a dir, de no haver format mai part del “sistema” polític i no arrossegar, per tant, l’estigma que marca, als ulls de molta gent, l’anomenada “classe política” espanyola. En una paraula, Podemos ha estat vist per molts votants, joves especialment, com la sortida electoral més natural de les mobilitzacions del 15-M i, més recentment,

del proppassat 22 de març.

No estarà de més, a la vista del què acabem d’assenyalar, que IU prengui nota i s’esforci per fer més creïbles les seves apel•lacions a la participació social i al protagonisme polític del què els francesos anomenen “le petit peuple”, tot introduint més cares noves a les seves candidatures, cares, òbviament, que tinguin darrere una pràctica real de mobilització i contacte directe amb els problemes de les classes populars. En aquesta línia, i sempre que es garanteixi la coherència programàtica, poden ser d’utilitat per estimular la participació les anomenades “primàries”. Sense caure tampoc en l’error d’“aparcar” en les institucions líders socials que han de garantir la continuïtat de la mobilització i la construcció de teixit cultural antagònic al sistema, error que va ser una de les causes de l’enfonsament, durant la nefasta transició, del PSUC a Catalunya, quan va decidir convertir en regidors municipals la pràctica totalitat dels seus militants amb influència en els moviments socials.

Dit això, cal observar també, com ja han fet alguns companys amb gran encert, que les addicions de sigles no sempre sumen, sinó que sovint resten.

Cal, per tant, no identificar la unió amb la confusió: per tal d’unir forces amb estils, cultures i orígens diversos acostumen a ser preferibles les coalicions (pre- o post-electorals) sobre la base de punts programàtics comuns, tot mantenint cada grup les propostes pròpies que consideri irrenunciables, que no pas les llistes conjuntes, font habitual de baralles poc edificants a l’hora de fixar la composició i l’ordre entre els candidats.

Finalment, cal recordar la paradoxa que l’aportació espanyola al grup parlamentari de l’Esquerra Unitària Europea (GUE/NGL) serà més gran per part de Podemos (5 diputats) que per part d’IU-ICV (6 diputats, dos dels quals, però, s’incorporaran, segons l’acord establert entre IU i ICV, al Grup Verd). No crec que es pugui qualificar això, que es ve repetint des de fa, amb aquesta, tres legislatures europees, més que com un frau als electors d’IU, atès que d’aquesta operació no s’informa mai abans de les eleccions i després es du a terme amb la més absoluta discreció. La cosa tindria menys importància si les posicions polítiques del Grup Verd i la GUE fossin més o menys afins. Però qualsevol que passi revista a les actes del Parlament Europeu podrà comprovar com el Grup Verd s’ha alineat en més d’una ocasió amb postures que podríem anomenar “atlantistes”: a favor de la intervenció a Líbia i a Síria, per exemple, amb tot el que això implica de submissió a rancis interessos imperialistes. ¿Quants, no dic votants, sinó militants d’IU estan al cas d’aquesta situació?

Situació que hauria de dur a una reflexió, per part d’IU, sobre la conveniència de mantenir una aliança estratègica amb un grup polític que, després de desterrar el PSUC al Museu d’Història de Catalunya, invoca el seu nom en va quan li convé per arribar al cor de votants obrers nostàlgics, i que ha superat la travessa del desert de fa uns anys gràcies a l’ajut financer de partits verds europeus, amb totes les hipoteques que, com veiem, això comporta.

Miguel Candel

07

ECONOMIA El cómputo del PIB, las nuevas estadísticas y la prostitución La realidad y el deseo. ¡Cernuda superado!

Lo deseado ya es real: ¡por fin el PIB español se dispara! ¡Y de qué manera, en torno a un 4,5%! ¡Lo nunca visto! Y además, por si fuera poco, de una forma que ejemplifica mejor que ninguna otra, más allá del fenómeno, yendo al noumeno, a la cosa en sí, las características esenciales del modelo económico español, europeo y mundial: El PIB, un indicador más que discutido que explica, según algunos, el tamaño y la evolución económica de un país, un indicador que traduce en términos monetarios la suma de servicios y productos de una determinada comunidad, dará un gran salto este próximo otoño en España: ¡hasta un 4,5%! ¡Una inyección de, toma el frasco con Pancracio, unos 46.000 millones al PIB! ¡No está mal, pero que nada mal! ¿Desarrollo sostenible? ¿Mayor empleo digno? ¿Rectificación del capitalismo salvaje al que estamos sometidos? ¿Humanismo productivo? ¿Subida del cooperativismo? ¿Corrección del ecosuicidio? ¿Combate, esta vez, en serio contra el cambio climático? ¿Abandono real del disparate atómico? ¿Mayor productividad por mayor disposición obrera ante las nuevas coordenadas de las nuevas y humanas relaciones laborales? ¿Falsación a la totalidad, y lanzamiento al baúl de los desastres, de la reciente ley de contrarreforma laboral? ¿Los trabajadores/as están pasando a ser considerados algo más que mano de obra de (mal)contratar, usar, explotar, (mal)pagar y tirar, simples y baratos-compra-lo-barato “recursos humanos”?

Frío, frío, nada de eso: un simple cambio estadístico. ¡La matemática es la reina de las ciencias y de los milagros! ¿Qué cambio? El siguiente: la nueva cifra del PIB recogerá, como está mandado, el impacto económico de las drogas, el narcotráfico y el contrabando y la prostitución, uno de los mayores y más crecientes sectores lucrativos

de la economía europea. El INE está recalculando el valor para cumplir con un reglamento de la humanísima y más que compasiva Comisión Europea y para satisfacer las recomendaciones aséptico-técnicas de Eurostat. ¡Son profesionales y con eso está todo dicho!

Los efectos del cómputo son de libro: menor déficit por supuesto y menor importe porcentual de la deuda pública. ¡La Alicia neoliberal en la Europa creativa de las trampas maravillosas! ¡Ni Carroll hubiera podido pensar en un mundo al revés así!

No entro ahora en la formas y fuentes para el cálculo. No es este el punto. Dejemos las drogas y el narcotráfico para otra ocasión. Centrémonos en la prostitución, una actividad considerada ilegal que ahora, de alguna manera, legalizamos al considerarla como una actividad económica más, como un servicio que merece computarse y registrarse.

Si es así, si va a ser así en breve, si nos alegraremos todos del incremento del PIB vía prostitución, incluyendo el maltrato, los secuestros, las violaciones, los engaños, las corrientes migratorias de mujeres de Europa del Este, ¿por qué no cambiamos el chip en profundidad, sin miedo, con coraje, sin “miramientos estúpidos”, como si habláramos por ejemplo -¿por qué no?de privatizar otra necesidad humana, respirar, por ejemplo?

Si la prostitución es un servicio productivo que debe contabilizarse en la riqueza de un país, obremos en consecuencia. ¿Por qué no impartimos ciclos formativos de grado medio y superior –eso si, a partir de los 18 años, no antes-, para nuestros jóvenes y nuestras jóvenes, con sus prácticas correspondientes no remuneradas? ¡Prácticas de prostitución para aprender “a hacerlo mejor”! ¿Y alguna ingeniería de prostitución asociada a estos ciclos? ¿En qué Politécni-

cas? Ya pensaremos en el profesorado adecuado. ¿Y por qué no, por miedo? ¿No está entre nosotros, no la vemos por todas partes, no la registramos? ¡Pues adelante siempre adelante! ¡Seamos eficaces! Como cualquier otra formación, como cualquier otra carrera. ¡Es una actividad económica más! ¿Que es un escándalo como gritaba-cantaba el cantante preferido de doña Carmen Polo?

Veamos, veamos. Las ayudas públicas comprometidas con la banca española ascienden a más de 100.000 millones, la 10% parte del PIB (según el cómputo anterior eso sí). El Estado, es decir, la ciudadanía, ha inyectado directamente 61.495 millones en capital, de los que se han recuperado 1.760 millones, menos del 3%, un 2,86% exactamente. ¿Y el importe restante? The answer, my friend, is in the wind. In the wind! ¿Alguien se escandaliza por ello? ¿Ven a De Guindos o don Mas-Colell comentando, protestando, señalando que no puede ser, que el papel de un gobierno democrático no es apuntalar las cuentas y los negocios de los ricos, de los poderosos y descreadores del mundo y sus pobladores? ¿No los ven?… Pues tomemos nota.

Si no nos escandalizamos por un robo social y económico de estas dimensiones mientras más del 20% de la ciudadanía está por debajo del umbral de pobreza, ¿por qué vamos a tirarnos de los pelos si una actividad productiva, profesional mejor, con tantos rendimientos económicos se imparte en adecuadas condiciones en nuestros centros de enseñanza y formación? ¿Cuál es el problema? ¡Todo sea por el PIB y la eficacia en nuestros servicios! ¿No es este el tema central? ¡No hay que coger el dinero y correr a toda pastilla, sea como sea, a costa de quien sea!

Salvador López Arnal

08

INTERNACIONAL Venezuela, el golpe que no cesa Desde que el pueblo venezolano decidió autodeterminarse e intentar construir un modelo social y económico alternativo al impuesto décadas anteriores por los mal llamados organismos multilaterales a través del Consenso de Washington, la República Bolivariana de Venezuela ha padecido un aluvión de ataques con distinta forma e igual finalidad: derrocar a la Revolución Bolivariana, el proceso social iniciado en 1998 y liderado por el Comandante Hugo Rafael Chávez Frías hasta su fallecimiento el 5 de marzo de 2013.

Los ataques contra el proceso provienen de poderes fácticos nacionales e internacionales que comparten los mismos intereses económicos y tienen la misma visión política de cómo deben regirse los países. Para ellos, la Venezuela bolivariana es un país populista y se empeñan en incluirlo en la lista de los Estados fallidos y hasta de las naciones que promueven el terrorismo. Lo que se esconde, en realidad, es que Venezuela es un mal ejemplo de cómo se pueden hacer las cosas sin rendir cuentas a la oligarquía internacional.

Y los malos ejemplos, como lo fue hace años y lo sigue siendo la Revolución Cubana, no conviene que se extiendan, no vaya a ser que los pueblos abran los ojos y vean que hay otras maneras de organizar las sociedades. Sólo así se explica la reciente obsesión de gente como Felipe González u otros miembros del régimen post-transición, al calor del desmoronamiento del bipartidismo, cuando demuestran su nerviosismo destacando el “peligro bolivariano” que acecha al Estado español.

El primer ataque visible fue el golpe de Estado de abril de 2002 contra el presidente Chávez. El imperialismo estadounidense, aliado con las ínfulas de un Aznar empeñado en volver a la España de los Reyes Católicos, estuvo implicado en él.

Como es sabido, aquel golpe fue revertido por la movilización cívico-militar. De aquella experien-

cia, los sectores más perspicaces de la inteligencia estadounidense sacaron algunas conclusiones. A saber: que la estrategia de derrocamiento militar directo es una carta que no funciona en Venezuela por el cambio en la correlación de fuerzas al interior del Ejército bolivariano y que es preciso activar estrategias más sutiles, de soft power o golpe suave, para coadyuvar a la derrota del proceso desde afuera contando con las fuerzas opositoras que siguen adentro del país. La idea, en términos genéricos, es socavar los pilares de apoyo de la Revolución Bolivariana, léase el pueblo venezolano, a través de una estrategia de desgaste y desestabilización continua. Para ello se han desplegado estrategias ya conocidas, vistas en otras latitudes y momentos históricos, basadas en la guerra económica, la guerra psicológica, el financiamiento generoso a fuerzas opositoras y, sobre todo, una campaña mediática internacional enfocada a manipular, intoxicar y justificar cualquier violación al proceso bolivariano. Ésta es la cortina de humo imprescindible para poder acometer con la mayor impunidad, y hasta con el aplauso de las poblaciones no informadas de terceros países, la estrategia de la subversión perpetua.

Dentro de esta estrategia, la demonización de la figura del presidente Chávez ha sido fundamental para concentrar la animadversión internacional en una cabeza visible. Había que desprestigiar la imagen de un líder carismático que se estaba convirtiendo en un referente de la lucha antiimperialista para los pueblos combativos del mundo, de América a Asia, pasando por Europa y África. Hugo Chávez era el símbolo de un proceso de cambio que Estados Unidos no podía controlar.

En esta lógica, en 2010 la Dirección Nacional de Inteligencia de Estados Unidos nombró a Venezuela y a Hugo Chávez como “líder antiestadounidense” mientras se encargó a la empresa norteamericana “The Rendón Group” una serie de

#NoAlGolpeVzla

operaciones psicológicas enmarcadas en la Guerra de IV Generación dirigidas a criminalizar la figura del presidente Chávez por la vía de operaciones puntuales . Estas operaciones, no obstante, no han sido aisladas sino que se han insertado en determinadas ideas-ejes que siguen siendo utilizadas por la oposición venezolana, aun con el gobierno de Nicolás Maduro, quien por su cargo se ha convertido además en la nueva cabeza de turco a la que ridiculizar, bien sea por su chándal, bien sea por “hablar con pajaritos”. Siguiendo a Carlos Lanz Rodríguez citamos los “ejes de interés para la contrarrevolución”: 1. La concentración del poder, el autoritarismo del gobierno y la ausencia de autonomía de las instituciones: CNE, TSJ, AN, entre otras.

2. Ineficiencia y corrupción en la administración pública.

3. Incremento de la delincuencia e inseguridad jurídica.

4. Deterioro de las condiciones de vida y de trabajo: insalubridad, déficit de vivienda, fallas en el servicio de transporte, pasivos laborales, etc.

5. Conexión con el narcotráfico y la guerrilla.

6. Cubanización y vínculos con naciones forajidas .

Como podrá apreciar cualquier lector asiduo de la prensa española, se trata de generar y difundir estas matrices de opinión día sí y día también.

Poco importa para el caso del Estado español que Venezuela se encuentre a miles de kilómetros de distancia y que la mayoría de los habitantes del país sea incapaz de ubicarla en un mapa. “El País”, el “ABC”, “El Mundo”, y el resto de la prensa del régimen, se empeñan en transmitirnos de manera diligente estas ideas con una asiduidad y un encono que contrastan con la ausencia de crítica a los gobiernos de otras naciones latinoamericanas que sí están dispuestas a vender sus riquezas nacionales a precios de saldo.

La manipulación llegó al paroxismo con los acontecimientos de los últimos meses. En febrero de 2014 se dio un repunte en esta guerra de baja intensidad consistente en utilizar a un sector minoritario de los estudiantes venezolanos como la cara amable de la desestabilización contra el gobierno de Nicolás Maduro y, por extensión, contra el proceso venezolano. Pero esta cara amable oculta que detrás de las protestas falsamente estudiantiles se encuentra una agenda paralela donde los hilos están siendo movidos por actores muy poderosos que no tienen empacho en utilizar y hasta asesinar a personas de sus propias filas, como ya hicieron para justificar el golpe de abril de 2002. Las decenas de venezolanos que han fallecido en el marco de las protestas de estos últimos meses han sido presentadas como víctimas del gobierno venezolano cuando, en realidad, la mayoría de ellas son defensores del proceso bolivariano asesinados por opositores. Un guión desgastado pero que sigue surtiendo efecto fuera de las fronteras venezolanas.

Los poderes fácticos internacionales y la prensa a su servicio se empeñan en bombardearnos con cuestiones accesorias como las protestas

09

MOVIMENTS estudiantiles justificadas por un desabastecimiento de productos básicos y una especulación económica que ellos mismos han provocado de manera artificial para exasperar al pueblo venezolano y llevarlo al límite. A pesar de ello, y pese a los errores endógenos del proceso, o aquellos provocados por la acción del gobierno venezolano, que sin duda los hay y deben ser considerados muy seriamente y corregidos con la mayor celeridad posible, las causas del clima de continua crispación política no se encuentran en tales errores ni en asuntos coyunturales. Para comprender los orígenes de este golpismo sin pausa hay que acudir a la economía. La República Bolivariana de Venezuela es poseedora de las principales reservas de petróleo probadas del mundo. Una posesión que adquiere mayor importancia en un contexto de lucha creciente entre potencias por unos recursos estratégicos imprescindibles para la perpetuación del sistema capitalista tal y como se conoce, pero finitos y, por tanto, cada vez más escasos. Esto desata la voracidad y la impaciencia del imperialismo estadounidense, altamente dependiente de la producción petrolera de terceros países, por garantizarse el control del petróleo venezolano, que antes de la llegada de Chávez al poder podía comprar a un precio irrisorio que ellos mismos estipulaban pero, tras la política de reforzamiento de la Organización de Países Exportadores de Petróleo (OPEP) que impulsó Venezuela, ya no está bajo su absoluto dominio. De ahí la sucesión de guerras y amenazas contra países miembros de la OPEP. Sin tener en cuenta estos aspectos clave así como el contexto de crisis sistémica por el que está transitando el capitalismo en este actual momento histórico, no puede entenderse nada de lo que sucede en Venezuela.

Por todo lo anterior, sería un error analizar la coyuntura venezolana pensando exclusivamente en protestas estudiantiles, escasez de papel higiénico, autoritarismo gubernamental u otros temas que la oposición ha logrado colar en la agenda mediática internacional para distraernos de lo relevante. Lo relevante es que el golpismo contra el proceso bolivariano no cesa y no va a cesar hasta que los Estados Unidos consigan controlar el petróleo venezolano o, en su defecto, a la dirigencia bolivariana. Ser conscientes de esta realidad y difundirla para contrarrestar la campaña sistemática de mentiras contra un proceso que está tratando de construir una geopolítica alternativa y contrahegemónica, opuesta a los planes que tiene el imperialismo para América Latina, es un primer paso para ayudar en la defensa de la Revolución Bolivariana que es, no lo olvidemos, la defensa de los pueblos del mundo que no nos conformamos con el destino abismal al que nos empuja este sistema en descomposición llamado capitalismo.

Arantxa Tirado i Carlos Lanz Rodríguez, Dossier sobre Operaciones Psicológicas, Ministerio del Poder Popular para la Educación, Caracas, 2008, p. 36. ii Ibidem.

Can Vies: ¿la chispa se extinguió?

Can Vies era un centro social okupado decano de la ciudad (con 17 años de vida), importante referente de la Barcelona alternativa, de aquella que no comulga con el sistema. El inmueble, habitada por jóvenes, y no tan jóvenes, de cultura anarquista, venía desde su inicio desarrollando actividades sociales y culturales plenamente integradas en el barrio de Sants (de gran tradición de iniciativas opuestas al statu quo capitalista y mercantilista imperante). Se trataba de algo tan sencillo, solidario y lógico como dar una función a un edificio vacío y abandonado y dedicarlo a la ciudadanía, que se integraba plenamente en esas actividades. Era algo tan constructivo y tan inocuo como esto.

Pero los cerebros de los responsables de las autoridades municipales de Barcelona, y de los propietarios del inmueble, son inmunes a esta lógica. Y eso a pesar de que, dada la titularidad municipal del mismo, era de recibo tener en cuenta la implantación y la necesidad del casal en el barrio antes de comenzar a enviar a la soldadesca y a las máquinas de guerra. Todo se inició gracias a la demanda de TMB, propietaria del inmueble, y a la iniciativa del Ajuntament de Barcelona, y Can Vies fue desalojado policial-

Habían

subestima-

do el impacto que el desalojo y la demolición y, sobre todo, las formas en que ambas agresiones fueron realizadas, iba a causar en la población mente el 26 de mayo, una vez finalizadas convenientemente las Elecciones Europeas. Pero no iba a ser tan fácil.

El apoyo se produjo desde el mismo día del desalojo, protagonizado por miles de personas de toda la ciudad. Las manifestaciones de protesta dejan un rastro de contenedores quemados y escaparates rotos, en su mayoría de bancos. Y este es solo el pistoletazo de salida: comienza una semana de manifestaciones y acciones de protesta de intensidad creciente, indiscriminada y desproporcionadamente reprimidas por unos antidisturbios que cada vez muestran más abiertamente, les han hecho perder el miedo de

hacerlo, su papel de brazo armado del Régimen.

Asociaciones vecinales y comerciales del barrio se oponen a la violencia, pero también a la demolición, y piden que las dos partes en litigio se sienten a dialogar. La excavadora calcinada entre escombros se ofrece a la vista de los viandantes con la fuerza de un símbolo.

Llega el viernes, con la oferta de diálogo del Ajuntament de Barcelona, que también interrumpe la demolición y permite que los habitantes regresen al casal, seriamente afectado por los embates de la excavadora, y permite la reocupación de la finca medio demolida. Desde luego, habían subestimado el impacto que el desalojo y la demolición y, sobre todo, las formas en que ambas agresiones fueron realizadas, iba a causar en la población, demostrando así su ceguera política, un error subrayado con la violenta represión de la protesta. Pero no se trataba solo de un acto de rendición, sino también de una trampa: las condiciones del consistorio barcelonés resultaron inaceptables para los defensores de Can Vies, que aspiraban a seguir gestionando su local y no una parte de inmueble que construyeran en su lugar ni otros que hipotéticamente les pudieran ofrecer. El sábado, diversos colectivos alternativos, con muchos apoyos a nivel individual, emprenden la reconstrucción, antes de otra contundente protesta nocturna, también fuertemente reprimida. De momento, la reconstrucción sigue su curso, el centro social ocupado funciona con más o menos normalidad, los detenidos han sido liberados y las negociaciones continúan. Cualquier especulación sobre el futuro de la finca es posible.

Por un momento, algunos pudimos pensar que el conflicto de Can Vies generaría (algunos dirían “degeneraría en”) algo más. Al igual que lo pensamos con Gamonal. O con la Marcha de la Dignidad. Condiciones objetivas no faltan, y cada día que transcurre aún faltan menos. Las peores explosiones de violencia de los manifestantes, debidas, como siempre, a colectivos muy minoritarios o incluso a grupos de extrema derecha o a infiltrados policiales decididos a sembrar la provocación, fueron justificadas por una masa más amplia de la población de la que las suelen justificar en estos casos, como podía escucharse en las conversaciones callejeras, y es que la idea de que la violencia es ganar seiscientos euros (y eso cuando se ganan), pagar setecientos de hipoteca, sufrir recortes sangrantes en los servicios más básicos, y ser engañado, manipulado y ninguneado por el Gobierno mientras se contempla cómo los herederos del franquismo y las grandes multinacionales juegan al Monopoly con el país, es la verdadera violencia. Para bien o para mal, esto no ha sucedido.

Queda por ver si conflictos como el de Can Vies representan los pequeños terremotos de aviso que preparan el Big One que todo lo cambiará, o si han sido solamente temblores de tierra sin más consecuencias.

Eva Mª Durán

10

INTERNACIONAL Ucraïna: alguns apunts sobre un Estat fallit La farsa electoral del 25 de maig En conflicte desfermat al Sud-est d’Ucraïna, amb la constitució de facto de diverses repúbliques autònomes del control de Kiev, ha desbaratat completament els plans de l’imperialisme europeu i nord-americà. Allò que es va iniciar com un moviment contra el govern de Yanukovich a la capital, i que va acabar sota la direcció d’oligarques entregats als interessos de l’UE i participat de forma substancial per elements feixistes, finalment ha desfermant una veritable revolta popular al Sud-est del país. I és que en el fons d’aquest conflicte estan els darrers 25 anys que han demostrat als treballadors i les classes populars de l’Europa oriental el que veritablement ha significat la restauració capitalista sota la direcció política d’una oligarquia corrupta entregada als interessos dels diversos imperialismes en disputa.

Aquesta percepció ha quedat confirmada després de la farsa electoral del dia 25 de maig que ha donat la victòria a Petro Poroshenko, un representant del nou capitalisme clientelar ucraïnès que acumula un fortuna personal estimada en més de 1.300 milions de dòlars, aconseguida durant el procés de privatitzacions immediatament posterior a la caiguda de la Unió Soviètica. Si analitzem alguns dels elements que han caracteritzat el procés electoral al país no es difícil comprovar que estem en realitat davant d’un cop d’estat d’un sector de l’oligarquia ajudada per les forces de xoc feixistes. Dels 21 candidats que es presentaven a les eleccions cap d’ells no representava a la població russòfona, que suposa prop del 50% de la població del país. El candidat del Partit de les Regions, Oleg Tsarev, va ser brutalment apallissat per criminals d’extrema dreta després d’una aparició televisiva en la que es mostrava tímidament favorable a la federalització del país.

Aquestes agressions i atacs han estat especialment violents contra els militants de les organitzacions d’esquerres i, especialment, contra

el membres del Partit Comunista d’Ucraïna. El propi Secretari General del Partit va patir un intent d’assassinat el dia 16 de maig després de sortir per la televisió denunciant l’atac criminal perpetrat contra la casa dels sindicats d’Odessa en la que ban ser assassinades més de 40 persones. Abans d’això, els grups feixistes auxiliars del govern d’Ucraïna, van impedit l’accés a la Rada als diputats comunistes i, en aquest moments, els tribunals estan tramitant la il.legalització del PCU sota l’acusació “d’organització separatista”.

Pel que fa als ciutadans del Sud-est del país, inclús en les localitats ocupades per l’exèrcit ucraïnès en les que es van obrir col•legis electorals, la participació ha estat insignificant: La pròpia Junta Electoral va estimar que havia votat al voltant del 3% del cens electoral. A la regió de Donesk, amb un electorat de 3,7 milions van votar poc més de 100.000 persones. De fet sumant totes les regions rebels, els vots no han superat el 10 % i, a la resta del país, la participació es va quedar en el 40% malgrat el govern anunciés que havia votat més d’un 60 % dels ciutadans.

Tot i que des de Washington, Londres i Berlin, s’han afanyat a reconèixer el nou govern ucrainià, contraposant la victòria de Poroshenko als referèndums cel.lebrats el dia 11 de març a Donesk i Lugansk, en els que la majoria de la població va votar per la constitució de Repúbliques Populars, a Ucraïna existeix en realitat una situació de doble poder. De fet l’ofensiva de l’exèrcit de Kiev, els atacs i pogroms de les bandes feixistes contra la població civil,… no han fet sinó radicalitzar el moviment al sud-est i enfortir el suport de la població a les milícies d’autodefensa organitzades ja com un exèrcit popular.

El paper de Rússia En tot moment la campanya pro-occidental ha volgut presentar una simplificació del conflicte a Ucraïna en base a la següent dualitat: el govern de Kiev és hereu de les mobilitzacions de Maidan, i representa l’opció democràtica que pretén un a c o s t a m e nt a Europa per desfer-se de la tutela de l’autoritària Rússia. Per la seva banda, les milícies del sud-est del país no són altre cosa que titelles fi-

nançades i armades pel règim de Vladimir Putin que, no oblidem, en l’escala de qualitat democràtica que fa servir la premsa a sou del capitalisme occidental és poc menys que un estat dictatorial . La realitat, com sempre, és diferent dels relats dels principals grups de comunicació.

El moviment de l’est d’Ucraïna no es pot entendre com el resultat d’un pla preestablert per part del govern rus doncs, si bé compta amb la simpatia de la majoria de la població russa, no ha estat pas impulsat pel Kremlin. Des de que al mes de novembre es va iniciar l’anomenat “Euro-maidan”, l’objectiu de l’oligarquia russa ha estat mantenir en tot moment el control de la península de Crimea, punt estratègic pel control del Mar Negre que Putin no podia desar en mans d’un futur govern a totes llums aliat de l’ nord-americà i europeu. A partit d’aquí, l’aixecament a la resta de províncies s’ha produït de forma aliena a la voluntat del govern de Moscou, més interessat en mantenir l’actual status quo i garantir les seves relacions comercials amb el conjunt de països de l’UE que no pas en impulsar aixecaments populars difícilment controlables que, de retruc, poguessin esdevenir un exemple a imitar dins de la pròpia Rússia. De fet les milícies d’autodefensa, com no podia ser d’una altra manera, no han reconegut els acords als que van arribar Kiev i Moscou que, entre d’altres coses, passaven per l’entrega de les armes: i és que, en un moment en que les bandes feixistes auxiliars de l’exèrcit ucraïnès han assassinat a centenars de civils i milicians, un desarmament unilateral significa tant com enfrontar els criminals feixistes de Pravi Sektor i Svoboda amb les mans nues.

La caracterització del moviment Per entendre el que hi ha darrera del moviment de les províncies rebels del sud-est d’Ucraïna cal veure quina és la composició social de la població d’aquestes regions. En la història recent aquestes zones, anomenades com el Camp Salvatge, han acollit una enorme diversitat de poblacions de moltes procedències que es van establir fugint de diverses persecucions: eslaus que fugien dels conflictes als Balcans, jueus que fugien de les tropes nazis, els descens dels pobladors tàrtars, polonesos refugiats de la invasió del seu país,… Només a Luganschina hi conviuen més de 100 pobles i nacionalitats i tot està completament barrejat: costums, llengües, tradicions, religions,… El llibre de l’escriptor soviètic Anatoli Ribakov, la arena pesada, presenta un magnífic quadre d’un poble que necessàriament ha hagut de conviure sempre amistosament. Aquesta zona, rica en minerals fòssils va esdevenir un focus d’aglomeració demogràfica durant l’era soviètica convertint-se en una potent zona industrial però, a aquest desenvolupament industrial va seguir el desmantellament de la indústria nacionalitzada un cop la URSS es va desintegrar. Des dels anys 90, de l’antiga regió a la que hi venien persones de tota la Unió

11

MOVIMENTS en busca de feina, avui, a moltes localitats, només hi resten les runes de les antigues fàbriques i mines. Es tracta doncs d’una població amb una extracció de classe ben definida que han patit les conseqüències brutals de les privatitzacions i la liberalització econòmica que va acompanyar les revolucions de colors arreu de l’est europeu.

Si a això afegim un sentiment antifeixista molt arrelat a la psicologia col•lectiva podem començar a entendre que és el que els impulsa a resistir l’agressió del govern de Kiev.

El que avui està succeint a Ucraïna no és altra cosa que una guerra civil que, com moltes altres vegades a la història, amaga un veritable conflicte de classe i, per analitzar un conflicte d’aquestes característiques, és fonamental separar allò que es definitori del procés dels elements accidentals. Entre aquests elements definitoris està el que els miners de Donbass hagin decretat una vaga general fins que les tropes d’ocupació no abandonin la regió. L’alcalde de Snoviansk, Ponomare, proposa la nacionalització dels principals sectors econòmics de la regió per “retornar al poble allò que els oligarques li van prendre”.

El Consell Popular de Donesk ha acordat la nacionalització dels ferrocarrils en el marc del programa de nacionalitzacions de la República Popular i el cap del Presidium Suprem ha anunciat que, degut a la nul•la voluntat de col•laboració per part de l’oligarquia local negant-se a pagar impostos a les noves autoritats regionals cal començar a nacionalitzar les seves propietats. No cal dir que aquestes mesures i declaracions esdevenen més serioses quan van acompanyades per una població armada en forma de milícies d’autodefensa. És cert que en aquest moviment existeix una forta presència d’elements nacionalistes russos i que la proposta de constitució presentada en el parlament provisional de la República Popular de Donesk hi han elements i disposicions reaccionàries però, qui esperi trobar un moviment popular que s’ajusti a un esquema revolucionari clàssic ja pot esperar cent anys. Moltes vegades, i en absència d’organitzacions obreres i populars fortes que puguin presentar un programa polític que connecti amb les aspiracions dels treballadors, els pobles s’expressen fent servir diversos instruments: en el cas dels treballadors de Donesk i Lugansk aquest instrument es l’exigència del dret a l’autodeterminació enfront un govern il•legítim que dona cobertura a elements feixistes. En aquesta situació, per la població resistents la bandera tricolor Russa o la cinta de Sant Jordi representen més un peculiar substitut de l’anterior govern internacional de la URSS que no pas un símbol nacionalista rus.

L’origen d’aquest moviment està són les terribles condicions de vida de milers de persones fartes de les conseqüències de la restauració capitalista i de la màfia governant. però la memòria de la classe treballadora es llarga i, potser per això al cap i a la fi no és tampoc un element accidental la defensa de les estàtues de Lenin.

Ivan Escofet

Xantatge de banda ampla Si crèiem que tot estava inventat en el camp de la precarització, la realitat no deixarà de sorprendre’ns. La lògica capitalista que porta les empreses a cercar el màxim de benefici a costa d’allò que calgui, sense més guia que la fal•làcia del creixement continu dels guanys, fa aparèixer el rostre més ferotge de l’explotació per evidenciar que el límit encara és lluny.

Fins aquí, res de nou. Però quan algú ho viu a la pròpia pell, aquesta escalada esdevé perversa.

Pervers és que per fer la mateixa feina, les teves condicions econòmiques vagin minvant any rere any. Que per un sou inferior hagis d’invertir més temps de la teva vida a desenvolupar un treball cada dia més insegur. Que de cop hagis d’enfrontar-te al xantatge que t’obliga a triar entre precarització o atur.

El salt qualitatiu arriba el dia en què la mateixa persona que ara és el teu cap esdevé el teu proveïdor de feina perquè no et toca més remei que passar a formar part de l’anomenada “emprenedoria”.

Efectivament, la mateixa mà que t’acomiada et proposa “fer-te autònom” per continuar fent exactament la mateixa feina.

Et garanteix tant el treball com els recursos materials per desenvolupar-lo. Una oferta on aparentment ningú no perd: rebràs la indemnització per acomiadament , capitalitzaràs la prestació d’atur i seràs l’amo del teu temps. I de feina, no te’n faltarà... un nou emprenedor cap al “lliure mercat”!

A canvi, tu organitzes el teu temps de treball, les teves vacances, baixes, formació, absències i jornades per competir en condicions d’inseguretat creixent en aquesta jungla dels autònoms lluitant per accedir a un proveïdor exclusiu.

El dia que et comencen a apujar les ràtios de punts i de qualitat per obtenir els mateixos ingressos, quan el pretext és que el marge de beneficis del teu proveïdor també s’ha reduït, comences a rumiar allò que alguna vegada havies sentit a dir: que si és mercat no és lliure, que si és lliure no és mercat.

Quan constates que no només t’has empobrit en ingressos i en temps disponible per fer quelcom que no sigui treballar com un ase, sinó que literalment t’hi jugues la vida perquè és impossible arribar a la productivitat exigida mantenint certa seguretat física en els treballs, és quan valores allò que tants cops havies sentit sobre la necessitat de garantir mesures de seguretat a la feina.

Quan t’arriba la notícia de la mort d’un ex-company (ara tan sols era un altre “empresari autònom” del gremi) en accident de treball, penses si realment paga la pena treballar en condicions tan indignes.

La perversitat empresarial a què ens referíem ha fet de tu la víctima d’un xantatge magistralment calculat: si segueixes en plantilla, el teu sou i les teves condicions laborals cauran al nivell més precari o en qualsevol moment t’acomiadaran tot basant-se en unes exigències que

ni sospitaves quan vas entrar a treballar a l’empresa; per tant, has de triar entre la precarietat o l’atur.

Aquest model no és nou, l’explotació es regenera, se supera i s’estén cada vegada a més sectors productius.

Avui ens referim al sector de les telecomunicacions, però podríem estar parlant de moltes altes activitats on aquestes pràctiques han facilitat el creixement d’oferta a preus competitius i sense les quals no ens podríem permetre accedir a molts serveis que ara considerem irrenunciables.

Parlem, concretament, de les persones que fan possible la instal•lació i el manteniment dels productes i els serveis de telecomunicacions.

Persones que en altra època haurien treballat per a la primera transnacional espanyola del sector, Telefónica, en unes condicions dignes.

Ara treballen per a empreses com Cotronic, Cobra, Abentel, Elecnor o per a aquelles altres que alhora presten servei a aquestes, conformant una cadena de successives subcontractacions on l’última baula és qui realment aporta la plusvàlua que engreixa els beneficis de la resta de pisos d’aquesta piràmide empresarial de base gegantina.

Si llegint aquestes línies ens conforta saber que no som explotats en aquesta cadena, hem de pensar que no només es nodreix del marge de benefici intern a base de reduir el cost de la força de treball; també s’alimenta d’una font que ens afecta a tothom: la gran estafa en forma d’hores extres, dietes o indemnitzacions, el frau a la tributació. Efectivament, sospita confirmada (res de nou): vostè també engreixa aquests marges empresarials.

Ha arribat el dia en què els anells de la cadena han començat a saltar, tard o d’hora havia de ser: treballadors de les contractes de telecomunicacions han començat a dir prou, mobilitzant no només el seu col.lectiu sinó implicant també en aquesta suma una bona part dels seus companys de Telefónica a Barcelona, convocant la primera vaga conjunta d’ambdues plantilles.

La lluita dels companys i companyes de Cotronic primer i del conjunt de les subcontractes ara mateix, ha estat capaç d’obrir tres fronts que fins el moment semblaven inassolibles: mobilitzar un col.lectiu tradicionalment poc combatiu, estendre la implicació a la plantilla de Telefónica i els seus sindicats, i implicar organitzacions polítiques i diputats que en el mateix Parlament de Catalunya han adquirit el compromís de fer front comú tot fent la seva feina contra aquesta gran estafa.

Sovint, la silenciosa acumulació de forces arriba a aquell punt exacte de saturació que ni sospitàvem, aquell que fa que la cadena que no deixa d’oscil•lar en un aparent sistema estable de moviment perpetu, acabi revoltant-se contra la mà que la branda. Serà aquest?

J. Dabren

12

MEDI AMBIENT La nova llei general de telecomunicacions: una nova agressió a la ciutadania LA NOVA LLEI GE NERAL DE TELECOMUNICACIONS: UNA NOVA AGRESSIÓ A LA CIUTADANIA A finals del mes d’abril d’enguany el Congrés de diputats ha donat llum verda a la nova Llei general de telecomunicacions que promourà l’arribada de noves xarxes i serveis, una aprovació que el Partit Popular considera un èxit important perquè “estableix les bases per tal que els ciutadans i ciutadanes gaudeixin dels avantatges i serveis de l’alta velocitat d’accés a Internet, tant des de la seva llar com en mobilitat”.

Segons el Ministeri d’Indústria, Energia i “la Llei fomenta les inversions en xarxes ultraràpides, estableix la unitat de mercat i millora la protecció al ciutadà”.

Hi ha diversos factors a tenir en compte pel que fa als efectes socials que té aquest suposat avenç tecnològic. En podem destacar tres: 1. La llei lamina l’autonomia municipal.

2. La llei suposa un nou atac a les persones en les seves llars 3. La llei obvia que els camps electromagnètics afecten negativament a la salut humana Atac a l’autonomia municipal Inicialment, el Projecte de Llei General de Telecomunicacions deixava el desplegament de xarxes públiques de comunicacions electròniques a les disposicions del Ministeri d’Indústria, Energia i Turisme, en nom de la competència exclusiva de l’estat, usurpant la competència municipal per atorgar llicències (perdent l’estudi de l’avaluació ambiental) i les competències municipals i autonòmiques en el camp de les telecomunicacions (medi ambient, ordenació urbana i territorial i salut pública).

El pas pel Senat va permetre introduir algunes esmenes per dotar de coordinació les diferents administracions públiques però el cert és que el paper dels ajuntaments en les telecomunicacions, amb la nova llei, serà purament testimonial atès que les úniques competències que els quedaran són la llicència d’obres i emetre algun informe no vinculant a petició d’organismes oficials. Així, doncs, davant la possibilitat de l’expropiació de béns privats i públics per a la instal·lació d’antenes de telefonia mòbil es preveu una gran conflictivitat davant la qual els governs municipals no tindran cap possibilitat d’intervenció real quedant relegats a un paper subsidiari.

La llei aprovada qüestiona l’autonomia municipal, que és una garantia institucional, reconeguda en la Constitució Espanyola de 1978 (articles 137 i 140) i en la Carta Europea d’Autonomia Local (article 3.1) ratificada per l’estat espanyol l’any 1988. Aquesta autonomia està reconeguda en la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les Bases del Règim Local, en la preservació dels interessos municipals en matèria de Planejament, gestió, execució i disciplina

urbanística. Protecció i gestió del Patrimoni històric però també en Medi ambient Urbà…i protecció contra la contaminació, protecció de la salubritat pública i Promoció en el seu terme municipal de la participació dels ciutadans en l’ús eficient i sostenible de les tecnologies de la informació i les comunicacions.

Ignora la participació ciutadana La nova llei general de telecomunicacions, aprovada al Congrés gràcies als vots de PP, PSOE i CiU, facilita a les operadores l’expropiació forçosa de terrats particulars i altres propietats privades i públiques per a la col·locació d’antenes de telefonia mòbil “quan resulti necessari per a la instal·lació de la xarxa i no hi hagi una altra alternativa tècnica o econòmicament viable”.

Així, doncs, a més de laminar competències als ajuntaments aquesta llei deixa als ciutadans desemparats. En l’anterior llei ja constava la figura de l’expropiació forçosa, però amb prou feines tenia rellevància i en la pràctica era impossible aplicar-la si els ajuntaments s’oposaven.

La nova llei l’ha posat en valor i, a més, ha despullat de competències als municipis ja que aquestes xarxes són considerades determinacions estructurants, pel que són obres d’interès general i estan al mateix nivell que un hospital o que una carretera, per posar un exemple. Les companyies només estan obligades a presentar una “declaració de responsabilitat” en la qual certifiquen que compleixen els requisits exigits per la nova llei deixant a la ciutadania sense mecanismes per defensar-se davant la col·locació d’antenes.

“Amb l’antiga llei, eren les Associacions de veïns i veïnes les que pressionaven als ajuntaments respectius per a regular aquest tipus d’instal·lació a través d’ordenances municipals o planificacions urbanístiques, tenint en compte els diferents impactes sobre el veïnat i el territori. L’expropiació forçosa de terrats, és la gota que fa vessar el got d’un model de la gestió

pública en què la veu de la ciutadania no hi pinta res” Son paraules de la CONFAVC, que va emetre recentment un comunicat exposant que considera vergonyosa la nova Llei General de Telecomunicacions atès que enterra la sobirania del veïnat i dels ajuntaments davant de la ins-

tal·lació d’infrastructures, passant per davant de la política i la democràcia i per davant dels interessos legítims dels veïns i les veïnes Menyprea la salut de les persones Cal destacar, per altra banda, que existeixen evidències científiques que indiquen que l’exposició a CEM (Camps ElectroMagnètics) afecta negativament a la salut humana provocant malalties. L’OMS/IARC ha catal·logat els CEM com a possible agent cancerigen, inclosos en la categoria 2B. L’informe de BioIniciativa (bioinitiative.org): “Un fundamento sobre los estándares de exposición pública de los campos electromagnéticos

13

MEDI AMBIENT basándose en la biología (ELF- frecuencias estremadamente bajas- y RF radiofrecuencias)” alerta de les possibles conseqüències nocives dels CEM en la salut humana. En la literatura científica es destaca els efectes biològics i efectes adversos a la salut en els gens i en l’ADN (genotoxicitat), en les proteïnes de l’estrès, en la melatonina i el sistema immunològic, en la fertilitat i la reproducció, els efectes fetals i neonatals, l’alteració de la barrera hematoencefàlica, les evidències d’autisme, les alteracions neurològiques i del

comportament (memòria, aprenentatge, comportament, atenció, trastorns del somni), la leucèmia infantil i altres càncers infantils, tumors cerebrals i neuromes, càncer de mama, Alzheimer, ...)”

No dóna, tampoc, cap opció a aplicar el principi ALARA (as low as reasonably achievable): el nivell d’exposició tan baix com sigui, raonablement, possible tenint en comte els afectes tèrmics i els atèrmics o biològics en totes les normatives.

Aquesta llei implica, doncs, una desprotecció jurídica en matèria de salut i consum.

Vulnera diversos preceptes de la Constitució

Espanyola; com l’article 43CE que reconeix el dret a la protecció de la salut; l’article 45CE que reconeix que tothom té dret a disposar d’un medi ambient adequat; i l’article 51CE que indica que els poders públics garantiran la defensa dels consumidors i usuaris i en defensaran la seva salut.

Pel que fa a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, vulnera els articles 15.2 EAC en tant en quant no permet que tots els ciutadans puguin viure amb seguretat i lliures de discriminació; l’article 27.1 donat que no permet que els ciutadans de Catalunya puguin viure en un medi ambient equilibrat, sostenible i respectuós amb la salut. Tampoc dóna protecció, tal com indica el punt 2 del citat article, davant les diferents formes de contaminació; contravé l’article 28EAC ja que impedeix el dret a la protecció de la salut que tenen els consumidors i usuària.

A més, no permet l’aplicació del principi de precaució reconegut en l’article 3 de la Llei 33/2011, de 4 d’octubre, General de Salut Pública ni són tingudes en compte les mesures preventives proposades per la Resolució 1815 de 27 de maig de 2011 del Parlament Europeu sobre els riscos potencials dels camps electromagnètics i els seus afectes en el medi ambient.

Tampoc atent ni les Convencions internacionals com la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (2006), ni al Conveni d’Aarhus (1998), sobre accés a la informació, participació pública en la presa de decisions i accés a la justícia en temes mediambientals.

Els Governs tenen l’obligació de promocionar les tecnologies que siguin bio-compatibles i sostenibles des del punt de vista ambiental i de la salut humana tenint en compte l’existència de persones afectades de Síndromes de Sensibilització Central (entre d’elles la Hiperelectrosensibilitat) alhora de generar i implemen-

tar polítiques públiques de salut pública. Amb l’aprovació d’aquesta Llei res de tot això ha estat tingut en consideració En el decurs de la tramitació de la Llei Ecologistes en Acció va reclamar al Govern del Partido Popular quelcom que era difícil esperar que es contemplés.

Que promogués un desplegament de les telecomunicacions segur i saludable escoltant a tots els actors afectats per la Llei: els governs autonòmics i locals i especialment a la societat civil (associacions i col·lectius implicats) i als científics experts independents (les seves recerques i els seus punts de vista), atenent a les recomanacions de la Resolució 1815 de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa (maig del 2011) sobre “Perills potencials dels camps electromagnètics i els seus efectes sobre el medi ambient”, així com als Convenis internacionals relacionats (Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de 2006, i el Conveni d’Aarhus de 1998, sobre l’accés a la informació, participació pública en la presa de decisions i accés a la justícia en temes mediambientals).

Que incorporés les recomanacions de l’Assemblea del Consell d’Europa entre les quals “adoptar totes les mesures raonables per reduir l’exposició als camps electromagnètics, especialment a les radiofreqüències emeses pels telèfons mòbils i especialment l’exposició dels/ as nen/as i joves que pel que sembla corren el major risc de tumors del cap”.

Que s’apliqués el principi de precaució tant pel que fa als efectes tèrmics com als efectes atèrmics o biològics de la radiació o emissions electromagnètiques.

I, finalment, que es posés en pràctica campanyes d’informació i sensibilització sobre els riscos dels efectes biològics potencialment nocius a llarg termini per al medi ambient i per a la salut humana, especialment dirigides als/as nens/as, adolescents i joves en edat reproductiva”. Entre les 23 mesures recollides en la resolució, s’inclou la de “prestar especial atenció a les persones “electrosensibles” afectades per una síndrome d’intolerància als camps electromagnètics, i establir mesures especials per protegir-les, inclosa la creació de “zones blanques” no cobertes per les xarxes sense fils.”

Res va ser tingut en consideració. El rodet parlamentari del PP, acompanyat en aquest cas pel PSOE i CIU, va acabar donant llum verda a una Llei que satisfà els interessos de les grans companyies enfront la ciutadania Es fa urgent, per tant, reaccionar contra la presa de decisions quan aquestes afecten la ciutadania, la seva salut i el seu entorn organitzant-se i creant xarxes ciutadanes el suficientment potents per poder canviar les lleis injustes. Només a través de la desobediència civil i la pressió aconseguirem eliminar aquella part de la legislació que s’ha aprovat sense el necessari consens i respecte ciutadà Elisenda Forés Ecologistes en Acció de Catalunya

14

MEMÒRIA HISTÒTICA Aniversario del golpe de estado del 18 de julio de 1936: porque 78 años no es nada El 18 de julio de 1936, la joven República española, bisoña y aún no formada intelectualmente, fue objeto de una agresión que primero le arrebató su inocencia y, después, su vida. Desde entonces, han transcurrido casi ochenta años (concretamente 78) y nada hace presagiar que las indeseables consecuencias de aquel momento histórico hayan llegado a su fin. Sorpresa, falta de medios, manipulación, nula ayuda internacional ‘oficial’, pobreza, cobardía y traición han sido los conceptos que han marcado esta casi

bombardeadas; más tarde, sin desterrar aún este eslogan (¡por favor!), se le pintó como el valiente Guardián de la Paz. Y la Guerra Civil, así, se convirtió en la tumba de las aspiraciones revolucionarias en los españoles Por su parte, los Pactos de la Transición, una vez muerto el perro pero con la rabia en plena ebullición, hicieron honor a cómo quedaría la palabra si le quitáramos la ‘ns’ del medio: nos los vendieron con más engaños que si hubieran sido los comerciales de una tienda de frigoríficos

centuria y que han configurado un pueblo, el español, que, salvo excepciones que todos conocemos, parece haber renunciado a sus derechos excepto al de poder aislarse de la realidad en un burbuja de cristal de aquello que no entiende y odia más aún entender. Las sutiles armas del Sistema.

Y es que fue fácil gobernar sobre una España devastada por la guerra y debilitada por el hambre. Fue fácil que el dictador y sus adláteres emplearan contra una España la estrategia del marido maltratador: primero golpeo y luego curo las heridas, pero sobre todo recuerda que eres tú la culpable. Ni siquiera cuando la industrialización y otros sectores económicos nos colocaron (aunque de manera precaria) en el mapa económico europeo (e incluso mundial), osamos levantar la voz y, mucho menos, el puño cerrado: el mal ya estaba hecho. Este mal, una curiosa mezcla de terror pánico, pereza y conformismo, se nos ha venido inoculando desde 1939 y ha encontrado en nosotros un terreno abonado. A los supervivientes de la Guerra Civil se les presentó el dictador como un Salvador de la Patria, que erradicaría el hambre y reconstruiría las casa

en pleno Círculo Polar Ártico, presentándolos como la única alternativa para la concordia, queriendo cerrar la herida en falso para que se pudriera y se llenara de gusanos. Después, la nueva consigna que dictaron los gerifaltes del anterior régimen reciclados en demócratas de toda la vida fue hacernos pensar que la lucha era tan innecesaria como inútil, entre otras cosas porque, según ellos, la clase obrera había adquirido un nivel de bienestar inimaginable hasta hacía pocos años. Y así, las barriadas combativas y activas de la transición fueron dando paso a un universo de calles sucias y solitarias y muertos de sobredosis detrás de los contenedores. Pero el rey era ahora el nuevo Salvador de la Patria, el nuevo Guardián de la Paz (con el permiso de la casta política bipartdista) y nadie podía cuestionarle.

La senda de los elefantes En esta vieja película de Hollywood, la naturaleza se abre camino destruyendo, si es necesario, todo los construido por la mano del hombre.

La verdad también es una fuerza de la naturaleza, aunque menos poderosa porque casi nunca

interesa conocerla y menos enfrentarse a ella.

En este caso, la verdad acabó por salir a la luz, a lomos también de elefantes, con la ayuda quizá de ciertos sectores de la derecha más casposa que creían que los consecuencias de la vida loca de Juan Carlos no podrían mantenerse ocultas eternamente, y por tanto era mejor ventilarlas y tratar de encontrar una solución antes de que fuera demasiado tarde. Y, a partir de aquel momento, los acontecimientos se precipitaron: Ley de Sucesión preparada a todo trapo por los mismos que no saben acabar con las listas de espera en la Sanidad y la Justicia.

Obreros cambiando los rótulos de la calles en honor a Felipe en localidades parecidas a aquella donde su consistorio se negó a aplicar la Ley de Memoria Histórica, argumentando molestias al vecindario y a los carteles. Reportajes en medios serios, o que al menos así se les reputaba hasta entonces, detallando el comportamiento angelical de la reales niñas o sus problemillas dentales con expresiones de la más almibarada prensa rosa. Y, sobre todo, la imagen repetida hasta la sociedad de la parejita, de la familia, feliz. Sin amantes y sin elefantes. Pero con la misma inexistente legitimidad.

El 19 de julio de 1936. Sólo 78 años, un número y una letra le separan del 18 de junio de 2014 (¿es acaso una broma?), cuando el monarca coronado por el dictador coronó a su vez a su hijo menor y único barón (reconocido), cuando la ilegitimidad se perpetuó por otra generación. Se gastó en banderolas conmemorativas del evento, con el objetivo de que la ceremonia no quedara tan deslucida como se temía, lo que el Ayuntamiento de Madrid no otorga para comedores sociales. Un nuevo Salvador de la Patria y Guardián de la Paz había llegado con la cara lavada, para alegría de todos los españolitos pusilánimes y resignados.

En medio de la represión, la cárcel y la pobreza, los niños desnutridos y las familias enteras en la calle. Como en la canción de Ismael Serrano, tras 88 años, ‘Madrid parece bombardeado”. Y es que, parafraseando al tango, 78 años no es nada.

Eowyn de Camelot

15

OPINIÓ ¿Salvados… por Mujica?

adeptos entre todos aquellos que siguen creyendo que un capitalismo más “humano” es posible, que aplauden a rabiar cuando un país como Islandia condena a banqueros y presidentes corruptos o que se emocionan con las payasadas del desarrollo sostenible. Palabrería e ilusionismo para desclasados. Y con Mujica, a lo hippy, que también vende mucho.

U TA S I

N IFI C A D A

XA SOC IA XAR

L

Antonio del Río

ALUNYA CAT

sí sabe, es de perpetuación del sistema de clases, y del uso de la caridad como manera (torpe) de sosegar las rebeliones. Por eso nos hace ver en Mujica, aquel que guarda guita para en el futuro construir una escuela para niños pobres y dona el 80% de lo que cobra, el modelo a seguir y todo un ejemplo de prohombre. De eliminar la pobreza y sus causas mejor nos olvidamos.

Así, no es de extrañar que cuando Mujica acerca la mirada a Europa, lo único que pueda ver es a librepensadores que merecen su elogio, y políticos que merecen su indiferencia. Nuevamente, discurso desclasado de los que ven en los políticos el enemigo a combatir y de los que te hablan de casta política como mal de la sociedad.

Más les valdría a todos ellos repasarse lo que cierto partido nacionalsocialista de la Alemania del 31 decía sobre la “casta política”. Se verían identificados.

Pero sin duda, una de las partes que me ha parecido más divertida, es cuando, en un alarde de ingenio, justificando los males que aquejan a la izquierda, nos cuenta que, así como la enfermedad de la derecha es la reacción, la de la izquierda es el infantilismo. Algunos, sin embargo, vemos como enfermedad en la izquierda el “parlamentarismo”, del que su Frente Amplio no está exento.

Quizá, lo más grave de todo, es que nos trata de mostrar el camino de la reconciliación de clases como vía de escape, cosa que tiene muchos

DE

Hace unas semanas la cadena de televisión La Sexta nos volvía a sorprender una vez más con una entrevista a un personaje cuanto menos controvertido: Pepe Mujica, que de guerrillero y preso político ha pasado a la presidencia del Uruguay, nos daba una aproximación a su cosmovisión del socialismo de la mano del siempre punzante Jordi Évole.

Por si aún quedara entre nosotros alguien que piense que gracias al follonero seremos “salvados”, y si aún queda alguien que riéndole las gracias a los bufones del reino que son el Wyoming o el Buenafuente no les produzca urticaria nada más oír el nombre de esta cadena televisiva, le recomiendo que se vea (con la visión de marxistas que somos) alguno de sus programas estrella como son Pesadilla en la cocina o El jefe infiltrado, en los que, denostados y hundidos, los trabajadores son poco menos que vejados y desposeídos de la más mínima dignidad. Por no hablar ya de otro programa recientemente estrenado en el que nos muestran las vicisitudes de un multimillonario que desciende a los bajos fondos de la sociedad para demostrar su sensibilidad y su magnificencia. Si aún no estas vomitando, te recomiendo que revises tu conciencia.

Pero volviendo al tema que me atañe, el del Presidente, el hecho de que La Sexta le dedique una entrevista con publirreportaje incluido es como mínimo sospechoso y merece ser desmenuzado y analizado. Sin entrar en detalles acerca de cómo Mujica se codea con George Soros para legalizar la marihuana en Uruguay, como sigue sin plantarle cara al FMI como sí han hecho Bolivia o Venezuela, o que no haya movido un dedo para que deje de ser un paraíso fiscal, o incluso que la población afrodescendiente siga viviendo en condiciones de pobreza, sí que me gustaría analizar alguno de sus comentarios y alguna de las claves que nos dio en el programa de televisión para entender por qué los burgueses están tan interesados en que lo veamos.

Nos dice el presidente que “tenemos que ocuparnos del consumo sano y necesario de los que hoy no pueden consumir y agrandamos todo el mercado mundial y tenemos mucho más trabajo para todos” para concluir con que “la generosidad es el negocio mejor”. Es el discurso de calado entre todos aquellos que creen que a base de boicots a multinacionales se hace temblar al sistema. Dicho de otro modo, práctica desprovista de teoría.

Aunque no es cierto del todo, porque Mujica nos plantea una teoría a base de recetas de sobriedad como manera de vivir, y tomar no sé qué conciencia de que el dinero que tienes es tiempo de vida que se te fue en conseguir ese dinero.

Muy elocuente todo. Me pregunto si se habrá leído siquiera alguna vez las primeras 50 páginas de Das Kapital.

Por su parte, la burguesía (esa que en La Sexta se siente tan cómoda) no entiende de solidaridad, tal como la entendemos los marxistas. Tampoco entiende de justicia. Sin embargo, de lo que

SO

CIA L

IS M O

21

FACEBOOK.COM/XSUCFARGA TWITTER.COM/FARGA3

LA XARXA EN MARXA En aquest segon trimestre de 2014, els activistes de la XSUC-Socialisme21 i el Front Cívic no han tingut un moment lliure. Moltes eres les lluites que reclamaven la seva presència, en un context en el qual, desprès del 22M i tal vegada a conseqüència d’aquesta acció i de moltes altres, els aconteixements s’han anat precipitant fins a desembocar en la abdicació-coronació a corre cuita.

Poc desprès de Setmana Santa rebíem una bona noticia: el 27 de Abril, el nostre company Francisco Crespín, activista del Front Cívic, Marea Pensionista i de la XSUC-Socialisme21, va rebre el premi Ciutat de Sant Adrià de Besòs en l’Àmbit de la Societat Activa que atorga l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs per votació popular.

L’alcalde, Joan Callau Bartolí, li feia entrega del premi en mig de les aclamacions de veïns i veïnes

al crit de “tú sí que vales!”

Poc abans, i també als territoris, el 25 abril, el Front Cívic Hospitalet-Sants-Zona Franca va organitzar la xerrada ‘La factura eléctrica duele. ¿Alternativas?’, a càrrec de Pablo Cotarelo, membre per la Xarxa per la Sobirania Energètica, i un voluntari de Som Energia.

Dos dies desprès, el 29 d’abril, els i les treballadores de Cotronic, una de tantes contractes de Telefònica, van començar una valent lluita per intentar aturar la creixent precarització a on les empeny la insaciable recerca del màxim benefici per part de Cotronic i Telefónica-Movistar.

Amb una vaga que va seguir el 90% de la plantilla, a una empresa on regnen les amenaces i la repressió laboral, Cotronic obre un camí que no podem deixar que es tanqui. El 29 i 30 de maig, la XSUC-Socialisme21 va participar activament a la vaga a Cotronic i vaga de consum, signant també el manifest de suport a la lluita contra la precarietat dels treballadors i treballadores de les subcon-

tractes de Telefónica-Movistar.

Al mes de maig, concretament el dia 10, la plataforma #stoppujadestransport, en la que participa el Front Cívic, va torna a reclamar un transport públic al servei de les classes populars enfront la ‘marca Barcelona’ de les autoritats de la ciutat.

La noticia trista de maig va ser la mort de Miquel Caminal. Nascut a 1952, professor de Teoria de l’Estat (Dret Constitucional) a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona, gran coneixedor de l’obra de Joan Comorera i un dels grans teòrics del nacionalisme i de la proposta de organització federal. Militant de la democràcia, la llibertat i el socialisme va estar tota la seva vida un científic rigorós i un activista social. Vicedegà i vicerector a la universitat, va formar part activa en moments molt difícils de organitzacions com

el PSUC, CCOO i les Associacions e Veïns. En els anys de govern de progrés va assumir la direcció del Memorial Democràtic, pràcticament tancat i anul•lat pel govern posterior de la dreta català, de qui va ser un gran (i perseguit) adversari. Descansi en pau amb tot el nostre record.

República o monarquia?

El mes de juny ha estat marcat per l’abdicació de Juan Carlos i la coronació amb pressa indecorosa de Felipe. El 15 de juny, diverses actes per demanar un referèndum República o Monarquia (#ReferèndumRealJa), organitzats per la XSUC-Socialisme21 i altres entitats i partits a Barcelona (plaça Catalunya), Sabadell (convocatòria espontània i descoordinada a càrrec de IC-V, EUiA, Entesa per Sabadell, Podemos, Sabadell Per la República, Corrent Roig, CUP i altres convocants a la plaça de Sant Roc), Tarragona (plaça de la Font…). I el 22 de juny, a la plaça Universitat de Barcelona, es va convocar una manifestació sota

WWW.XSUC.CAT

el lema Cap Pacte, Cap Rei, el Poble Català Decideix.

Però no obstant, va haver-hi Temps per a molt més. L’11 de juny, XSUC-Solicialisme21 participava amb PCPC, PSUC-viu, PST i altres organitzacions a la concentració sota el lema A Ucraïna, Ni Guerra ni Feixisme davant l’Oficina de la Unió Europea a Barcelona (passeig de Gràcia, 90). El 13 de juny, al bar Anònims de Granollers, es va celebrar una xerrada amb el títol Emancipem-nos de l’Euro, amb Joan Tafalla (mestre de primària, historiador i membre d’EspaiMarx), amb la col•laboració de les assemblees locals d’EUiA, CUP i Procés Constituent. “La UE es va dissenyar en el seu origen per a frenar la sobirania dels pobles i la seva independència econòmica. Poden, doncs, les esquerres, des del parlament i institucions europees combatre realment l’ofensiva neoliberal?

Potser que el futur per a superar el capitalisme passi per madurar, en el pensament de les esquerres, la necessitat de sortir-nos i treballar en l’horitzó d’un bloc històric alternatiu....” I com a remat final, el 21 de Juny, Encerclem la Generalitat: el Front Cívic va participar en aquesta iniciativa dels organitzadors de la Marxa de la Dignitat.

Pa, treball i sostre i no al pagament del deute.

Setmana de la Dignitat Del 23 al 28 de juny, XSUC-Socialisme21 va col•laborar a la Setmana de la Dignitat, junt a altres organitzacions socials. Dilluns, 23 de juny, va tenir lloc l’acte inicial “Llança a la foguera de Sant Joan els símbols de les causes que provoquen la desigualtat, l’atur i la pobresa”, a la foguera de la revetlla de Sant Joan de carrer Borrell cantonada Consell de Cent. Després, el 25 de juny, va ser el torn de la concentració davant de les oficines del Parlament europeu i de la Comissió Europea a Barcelona amb el lema ‘Ja n’hi ha prou de polítiques d’ajust i austeritat! Exigim al Parlament Europeu, a la Comissió Europea i al Banc Central Europeu la posada en marxa de mesures efectives per garantir la plena ocupació i la superació de la pobresa´. Es va lliurar una carta de peticions a les institucions de la Unió Europea. El dia següent, 26 de juny, es van convocar diverses concentracions davant dels ajuntaments de Catalunya i una manifestació de torxes pel centre de Barcelona amb inici a Plaça de Sant Jaume. “Surt a les places i els carrers per reivindicar i construir una Catalunya sense atur, pobresa i desigualtat”, Renda Garantida de Ciutadania Ja!, Rescatem les persones!“, va ser el lema. També, el 27 de juny una cadena humana va reivindicar amb batucada una Banca Pública al servei dels drets socials i de la Renda Garantida de Ciutadania, amb concentració davant de la seu de Catalunya Bank a l’avinguda de la Catedral i a la sucursal de Bankia a plaça Urquinaona. I per acabar, el 28 de juny, el poble va prendre la paraula en defensa de la Renda Garantida de Ciutadania en una sessió del Parlament Ciutadà a la Plaça del Rei de Barcelona, amb exposició del projecte de llei de la Renda Garantida de Ciutadania i participació dels moviments socials i cívics. Va haver-hi informació sobre les iniciatives legislatives populars en preparació a Catalunya i tancament lúdic de la Setmana de la Dignitat.