Farga 4

04 Juny 2013 ...el ferro és fill del nostre braç

EL MANIFEST: Per un Procès Constituent Republicà d’Empoderamente Popular / TREBALL: Manifest de la campanya Stop Acomiadaments / POLÍTICA: Un retrat magistral de l’odi de classe / INTERNACIONAL: L’ocàs greg / L’ENTREVISTA: Ventureta Ballús: “La Tercera República podria ser el primer pas per trencar amb la Troika i el FMI”

Preu

11

02

SUMARI El manifest · Per un Procés Constituent Republicà d’Empoderament Popular

Treball · Manifiesto de la Campanya STOP Acomiadaments

Internacional · L’ocàs greg · Venezuela: ¿crónica de un golpe anunciado?

Política · Un retrat magistral de l’odi de classe

Economia · España en quiebra

Moviments · Assetjament racial per solucionar problemes socials · Retallades a l’educació pública: el negoci de la concertada

Habitatge · El abusivo sistema hipotecario y sus cómplices

Sostenibiilitat · Eurovegas y Barcelona World: dos ejemplos de la irracionalidad del capitalismo

La Xarxa en marxa L’Entrevista · Ventureta Ballús: “La Tercera República podria ser el primer pas per trencar amb la Troika i el FMI”

Edita:

XSUC Xarxa Socialista Unificada de Catalunya

Per contactar amb nosaltres: info@xsuc.cat

www.xsuc.cat

EL MANIFEST Per un Procés Constituent Republicà d’Empoderament Popular Cada dia un major nombre de persones està prenent consciència que ha acabat un cicle polític, i que cal implicar-se a fons per determinar el contingut del nou cicle que emergeix.

La factura cada vegada més dura amb la qual volen fer-nos pagar la seva crisi empeny a més sectors socials a la lluita per la seva supervivència. Al costat d’això la corrupció política i social afecta totes les institucions de l’estat, des de la Casa Reial als partits majoritaris, contribuint a aclarir les causes de la situació en què ens trobem. Una corrupció que té l’origen en els sectors econòmics que s’han beneficiat de la bombolla i de la crisi, entre els quals destaca el sector financer.

Contra ells hem de dirigir els nostres majors esforços de clarificació. Cal anar més enllà de la denúncia dels disbarats de la Casa Reial, per denunciar el col · lapse de la pròpia Constitució de 1978, destrossada per la contrareforma imposada per la Comissió Europea per donar garanties al sector financer, és a dir, als grans inversors i especuladors que constitueixen la columna vertebral del sistema capitalista. Durant 30 anys s’han anat vulnerant dia a dia els seus continguts socials, fins a esdevenir un paper mullat que no garanteix cap dret efectiu per als de baix. Tampoc resol cap problema de convivència entre els pobles d’Espanya, sinó que els aguditza. És temps que el poble prengui la paraula i es converteixi en el subjecte protagonista que articuli una nova convivència: sense amenaces de sabres, sense imposicions de la “Troika”, sense fanatismes en retòriques de pàtries i banderes: col·locant les persones i els seus drets en primer lloc. Cal superar en aquests temps de foscor i demagògia la retòrica, els símbols, les falses promeses, els discursos buits que insisteixen en portar-nos al sacrifici a canvi d’un fals matí.

Volem la llibertat i el poder per la gent, avui.

En aquests darrers anys s’han anat proclamant solucions màgiques a aquest malestar.

Propostes simplistes contra els emigrants, contra Madrid o contra Catalunya, contra els xinesos o els àrabs, que tracten de nou d’escamotejar la sobirania popular, dirigint les ires del poble contra falsos enemics. I alhora

fomentant l’emergència de profetes i salvadors patris sota unes o altres banderes. El govern de Madrid nega la sobirania dels catalans quan nega el dret d’autodeterminar-nos lliurement.

El govern de Catalunya també ho fa quan ha obstruït tant com ha pogut la ILP per una Renda Garantida o imposant el discurs de la independència formal respecte d’Espanya, una renúncia de la sobirania i de la democràcia davant els poders dominants de la Unió Europea, causa major del nostre saqueig. Tots dos governs i els poders que els sustenten comparteixen la por a l’empoderament popular dels de baix, tots volen que deixem en mans de cabdills i profetes la gestió de les seves solucions màgiques, que no són sinó mentides que encobreixen la crua realitat:

el nostre saqueig pels banquers.

La solució requereix un major esforç d’anàlisi, reflexió, compromís social i rebel·lió davant el “desordre” autoritari existent. No és fàcil construir un altre discurs, més enllà del que imposen nit i dia tertulians d’una o altra tribu. Però no hi ha una altra manera de construir de veritat valors i propostes polítiques capaces d’anar configurant un profund moviment que, des de baix, posi les bases constituents d’un procés que permeti recuperar la democràcia real, la justícia, la igualtat i la solidaritat.

Això suposa un esforç col·lectiu per buscar i elaborar un pacte concret de mínims que per sobre dels discursos buits, apunti al cor del sistema imperant. És en l’acció concreta en defensa dels drets més immediats avui amenaçats,

03 on poden confluir totes les voluntats polítiques i socials en un nou procés constituent. El nou model republicà no pot ser una mera continuïtat de les dues anteriors repúbliques. La República que necessitem no és una formulació màgica. No n’hi ha prou amb un nou símbol per conjurar tot el dolor que ens estan causant. No n’hi ha prou amb el canvi de banderes.

Necessitem despertar activament a tota la ciutadania. No ens bastaran nous representants, si no creem nous ciutadans. Cal fer emergir una nova societat, que reivindiqui i construeixi una democràcia radical. Que desplegui una voluntat de participació activa de la ciutadania en la gestió pública. Que sigui capaç de conjugar la voluntat d’autogovern de Catalunya afirmant el nostre dret a ser i a decidir-ho tot, amb la necessària solidaritat amb els altres pobles germans, imprescindible per fer front als poderosos de Bankia, La Caixa, Deutsche Bank, BCE o FMI. Davant l’esfondrament inevitable del vell, hem de desplegar un nou procés constituent, que desemboqui en la creació d’un Estat Federal, basat en un nou bloc històric, on conflueixin, no només les organitzacions d’esquerres, sindicats, moviments socials, etc. , sinó totes i tots els ciutadans sense afiliació que aspiren a recuperar una societat democràtica i justa. Molt particularment aquells sectors socials que estan patint més directament la crisi i que, per pròpia experiència, van prenent consciència de la necessitat d’un canvi. Un canvi que no pot ser només institucional, sinó que ha d’implicar una altra manera de fer política, per assegurar una sortida socialment justa a l’actual situació.

Des de la nostra cultura profundament republicana, la Xarxa Socialista Unificada de Catalunya i Socialisme 21 fem una crida a treballar de forma activa, no només en funció de les dates històriques com el 14 d’abril o el 11 de setembre, sinó de manera quotidiana i prolongada per anar configurant aquest nou futur social de empoderament popular republicà.

Convidem a participar i desenvolupar Comissions i Assemblees Constituents, a conformar nous i amplis espais republicans, però també a donar suport i desenvolupar els nous moviments socials emergents, que estan soscavant activament el vell sistema en cada lluita concreta.

En aquest procés tenim la ferma voluntat d’establir vincles unitaris, promovent iniciatives republicanes en les institucions públiques, en les organitzacions socials, en l’àmbit cultural i en els moviments socials. Aquest és l’espai natural d’un veritable i profund moviment republicà.

La República que necessitem no vindrà per la mera caiguda del Rei i la monarquia, ni per la voluntat d’alguns polítics a la recerca d’una nova imatge que els perpetuï en la seva forma de vida fraudulenta. Només serà resultat de l’esforç des de baix, del conjunt de la societat, com a alternativa al procés de descomposició del sistema actual. Per això amb motiu del recent 14 abril convoquem als veritables republicans a arremangar la camisa, implicar-se en els moviments socials, empènyer en la convergència d’espais transversals de resistència com el Front Cívic, a promoure l’apoderament ciutadà i a defensar el poble del saqueig dels de dalt, portin o no corona.

TREBALL Manifiesto de la Acomiadaments

Campanya

STOP

… DESIGUALDAD laboral por conciliación e Las personas trabajadoras, siendo las auténticas creadoras de la riqueza, hemos visto cómo IGUALDAD más allá del género o la procedencia, … COMPETITIVIDAD por APOYO MUTUO, las últimas reformas laborales nos han ido qui… RESIGNACIÓN por ORGANIZACIÓN, tando derechos conquistados durante décadas …INDIVIDUALISMO por CONCIENCIA de y recursos legales con los que defender nuestro trabajo. La soledad que sentimos muchas veces CLASE, … HACER LA MALETA por REBELDÍA, al hacer la cola del paro o al reclamar nuestros …despidos IMPROCEDENTES por NULOS y derechos más elementales es una gran MENTIRA. No estamos solas y las leyes que nos limitan READMISIÓN. Advertimos que nos proponemos a: nos unen más de lo que creemos, y en esa unidad - Romper el corporativismo y trabajar trasestá nuestra FUERZA. La campaña ‘Stop Despidos’ nace en el marco cendiendo las siglas, creando espacios donde de la Coordinadora Laboral i Suport Mutu 15M confluir y trabajar juntas más allá de las siglas para la defensa de los puestos de trabajo en las sindicales, impulsando marcos de autorganiempresas y en el territorio, a través de las orga- zación y reforzando los lazos entre las luchas, nizaciones, asambleas de base y sindicalismo porque todas y todos somos gente trabajadora.

- Acabar con la lógica del mal menor en los combativo como una firme RESISTENCIA basadespidos y luchar por revertir la situación en las da en la SOLIDARIDAD. Somos personas activas, comprometidas, empresas, no sólo judicialmente sino a través organizadas, y por eso no delegamos más nues- de la movilización social, pues las luchas cogen tra decisión de luchar por nuestros derechos y fuerza cuando se despliegan en el territorio delibertades en quienes hacen políticas laborales mostrando un apoyo colectivo constante.

- Detener, con acciones continuas, paralelas que no funcionan y firman pactos sociales que agravan una situación de miseria. Nos ocupa- y multifacéticas, cualquier despido que afecte a mos de nuestra responsabilidad y producimos cualquier trabajador/a sea producido por EREs, necesariamente relaciones laborales solidarias como por represión empresarial siendo o no sindical, como por consecuencia de la flexibilidad y horizontales. del trabajo y su precariedad o por la aplicación Por ello, decidimos CAMBIAR… …el MIEDO en silencio por la ALEGRÍA de de leyes abusivas y permisivas como es la actual Reforma Laboral. gritar y compartir, - Perseverar para implantar la Justicia Social … la cola del PARO y la PRECARIEDAD por la encauzando nuestra fuerza en la unidad de la LUCHA por nuestros DERECHOS, … los BENEFICIOS de una minoría por el RE- clase trabajadora, inmigrante o autóctona, con el Sants-Estació (L-3/L-5/Renfe) de nuestros propósitos. Nosotras PARTO de la riqueza y el trabajo <M> entre la mayo- fin del triunfo tenemos el poder. ría,

1r DE MAIG

ALTERNATIU

R E D O P 18h Pl. Països Catalans

R A L U P O P NI UNIÓ EUROPEA NI CAPITAL

04

POLÍTICA Un retrat magistral de l’odi de classe: CHAVS . La demonización de la clase obrera La recent mort de Margaret Thatcher i les retallades socials radicals del govern de Cameron han atiat el debat al Regne Unit sobre el llegat del thatcherisme i el retorn a les receptes neoliberals. Un cop més, es pretén donar sortida a la crisi amb solucions classistes, és a dir, afavorint únicament a una classe. Recentment, una portada del Daily Mail es referia a uns pares acusats d’homicidi dels seus fills com a ‘vil producte del Welfare State’. La premsa reaccionaria contribueix a qüestionar les polítiques de benestar i a acusar

d’abusos a les persones que reben prestacions socials, d’aquí la conseqüent defensa de les retallades.

El llibre d’Owen Jones editat per Capitán Swing entra en aquest debat i denuncia la construcció dels prejudicis i estereotips de classe que es concreten en l’etiqueta pejorativa de ‘chav’.

Però com diu encertadament l’autor, “el prejudici de classe és part integrant d’una societat profundament dividida per la classe. En última instància no és el prejudici el que hem d’afrontar, sinó la font de la que neix”.

Sense contemplacions, Chavs comença amb el cas de les dramàtiques desapa r icions de dues nenes: Madeleine McCann i Shannon Matthews i el tractament mediàtic c l a r a m e nt diferenciat.

La ‘solidaritat de classe’ va ser amplificada pels mitjans a favor de la nena de “bona família”, la primera, mentre el tractament de l’altra desaparició destil·lava rebuig i menyspreu cap a una família amb greus problemes d’un barri de classe treballadora.

Jones denuncia els discursos meritocràtics que gairebé alaben les desigualtats sinó ho fan de forma oberta. Si la societat no existeix, com sostenia Thatcher, cada individu guanyarà en funció del seu propi esforç.

Per això el seu principal enemic era el sentiment de classe i la consciència i acció col·lectiva. El llibre aborda la qüestió de com es construeix l’odi de classe i ho fa a partir de casos

concrets – des de campanyes publicitàries, telesèries, els relats dels mitjans de comunicació i, sobretot, a partir d’entrevistes i anàlisi de discursos polítics- demostrant com el blairisme i el discurs tory han anat guanyat en el terreny de les idees.

‘Class is a communist concept’, deia Thatcher.

I segurament en això no s’equivocava. L’anàlisi del seu llegat recorda a la situació de crisi actual: la destrucció de la indústria i de comunitats treballadores senceres que es queden sense mitjans de subsistència, l’enfrontament radical amb els sindicats, la creació de nova ocupació extremadament precària al sector serveis, la demolició dels serveis públics, l’augment de les desigualtats. I per sobre de tot, el relat polític populista que criminalitza a la classe treballadora, la divideix o intenta contínuament confrontar-la: entre estrangers i autòctons, entre treball fix i eventual, qualificat i no qualificat. Els successius governs laboristes s’apunten a aquesta filosofia classista, i parlen de classe treballadora amb aspiracions davant d’una altra sense. Com diu Owen Jones, amb aspiracions volia dir convertir-se a l’individualisme i el consumisme, guanyar diners i aspirar a ser classe mitjana.

De fet, Gordon Brown es presenta a les eleccions de 2010 amb la promesa de crear “la major classe mitjana que hagi existit mai”. Però per a que existeixi una classe mitjana ha d’existir una classe baixa o “sense aspiracions” a la qual explotar, demonitzar i culpabilitzar de tots els mals de la societat.

Lamentablement, els paral·lelismes amb la situació que vivim aquí són inevitables. Es calcula que a l’Estat espanyol des del 2008 s’ha destruït aproximadament més d’una quarta part de l’ocupació industrial. Cal afegir la destrucció de llocs de treball al sector públic, les dramàtiques xifres d’atur i l’ocupació cada vegada més precària vinculada al sector serveis, un panorama similar a la Gran Bretanya que retrata el llibre.

La culpabilització de la pobresa també està essent una altra coartada a les retallades. Els arguments miserables per retallar la renda mínima d’inserció a Catalunya segueixen clarament el guió thatcherista.

El mèrit del llibre és el fet de dibuixar un retrat implacable de les nostres societats de ‘capitalisme avançat’. I ho fa amb multitud de referències, articles i entrevistes, i amb un to trepidant no fàcil de trobar en un assaig. Owen Jones, nascut a Sheffield, actualment col·labora en diversos mitjans de comunicació i s’ha convertit en un referent de l’esquerra britànica.

Amb 27 anys ha estat capaç d’escriure un llibre memorable. Chavs respira honestedat i perspectiva de classe fins a la última línia i ens recorda aquella vella proclama marxista de que la història de la humanitat és la història de la lluita de classes.

Natalia Rossetti

05

INTERNACIONAL L’ocàs greg

La crisi provocada per la voracitat de sistema financer està accelerant processos polítics arreu d’Europa, especialment en els països del sud on els “ajustos” dels diversos governs han colpejat de forma devastadora a amplis sectors socials. La traducció política d’aquesta situació és una polarització cada cop més accentuada, amb uns moviments socials d’oposició a les agressions capitalistes que han revifat la lluita de la classe treballadora i els sectors populars a molts d’aquests països. Però aquesta mateixa polarització ha tingut també el seu inrevés amb l’aparició de forces d’extrema dreta que han experimentat un augment important.

Enlloc com a Grècia aquesta polarització política resulta més evident: per una banda l’esquerra anti-capitalista grega ha aconseguit aplegar un enorme suport social convertint a la coalició Syriza en la segona força parlamentària que, juntament amb el KKE, representen l’única oposició real d’esquerres a les polítiques de la Troika. Pero, per l’altra banda, des de que al maig de 2012 va aconseguir irrompre en el Parlament amb 440.000 vots, el grup Albada Daurada experimenta un continu creixement i, per primera vegada des dels anys quaranta, una organització d’inspiració feixista es mostra obertament com a tal pels carrers d’Atenas.

Durant els darrers 20 anys a diversos països europeus organitzacions d’extrema-dreta han aconseguit importants èxits electorals, però la situació grega significa un punt d’inflexió. I és que mentre partits com l’FN francés, el FPÖ aus-

tríac, la Lliga Nord a Itàlia, el Vlams Belang belga… intenten dissimular el seu ADN reaccionari i centren la seva estratègia en el terreny electoral, Albada Daurada no amaga la seva naturalesa i fa bandera de la radicalitat i violència amb un discurs arrelat en el feixisme dels anys trenta.

I és que les estratègies que fa servir Albada Daurada són ben be una còpia de les utilitzades en aquell període: es tracta d’ocupar paulatinament els carrers i els diversos espais de socialització, arrabassant-los a les organitzacions de la classe treballadora i als moviments d’esquerra, com a pas previ a l’ocupació de l’estructura institucional de l’Estat. Per aconseguir-ho és necessari aixecar un moviment social massiu sustentat per una petita burgesia econòmicament colpejada per la crisi i pels sectors políticament més endarrerits dels empleats. Per atreure a aquesta base fan servir la bandera del nacionalisme combinada amb una demagògia anti-capitalista purament verbal, doncs ataca només certes formes particulars del capitalisme (i no pas el sistema en si mateix) com ara les grans superfícies i magatzems, els prestamistes… però que mai no qüestiona la propietat privada ni la dominació del patró a les empreses. Un cop aquest moviment fa servir la violència física contra les organitzacions d’esquerra, les seves accions i els seus militants, ja ha nascut un moviment feixista.

L’escenari que projecta la crisi a Grècia suposa que les formes clàssiques de control social i polític ja no serveixen. D’aquí que el desenvolupament d’expressions feixistes com la que

representa Albada Daurada comptin amb la complicitat de sectors de la burgesia i d’un aparell de l’Estat obligats a re-situar-se. Els vincles d’aquests sectors amb el feixisme queden clars si tenim en compte que el propi líder d’aquesta organització, Nikolaos Michaloliakos, va ser durant anys agent del KYP, el servei d’espionatge grec. Pero a aquesta dada cal afegir altres complicitats molt més demostratives i que exemplifiquen fins a on arriba la feixistització del règim grec: al juliol de 2012 el cap de l’exèrcit, el general Constantinos Zizaias, va dimitir del seu càrrec amb un comunicat en el que denunciava la incapacitat de la classe política grega. El que va passar més desapercebut és que aquest alt comandament de l’exèrcit és simpatitzant d’Albada Daurada i un antic col·laborador de la dictadura dels Coronels, un indicador de quin és l’estat d’opinió dintre de la cúpula d’un exèrcit que no va ser depurat en caure la dictadura.

Aquesta contaminació és més evident encara entre les forces policials doncs, segons explica el diari britànic The Guardian, la policia grega passa sistemàticament informes a Albada Daurada per tal que els seus grups de xoc s’encarreguin de determinats delictes en el que es veuen implicats immigrants. De fet la meitat dels membres del cossos policials del país van votar pel partit de Michaloliakos a les eleccions de juny de 2012.

Els casos de tortures brutals contra joves anarquistes i anti-feixistes són l’exemple gràfic del grau de putrefacció que impera a les comissaries gregues.

Per la seva part el govern de coalició grec, cada cop més impotent davant les protestes al carrer i la crisi política i social que viu el país,

Per primera vegada des dels anys quaranta, una organització

d’inspiració

feixista es mostra obertament com a tal pels carrers. opta per una radicalització dretana de les seves politiques, especialmente envers els ciutadans immigrats. Així el govern de Samaras, després d’estendre les redades massives contra els sense papers i construir nous centres de detenció, va aprovar un decret segons el qual només podran incorporar-se a les forces i cossos de seguretat els ciutadans grecs, impedint l’entrada als ciuta-

06 dans immigrant encara que estiguin naturalitzats. Així mateix una de les seves darreres mesures ha estat la de acomodar la llei que regula el mitjans de comunicació a les exigències de “l’ordre constitucional”, es a dir, la legalització de la censura i la persecució dels mitjans dissidents.

A tot això, la resposta de les forces “d’esquerra” que integren el govern grec, PASOK i DIMAR, ha estat oposar-se formalment a aquestes mesures però mantenir el seu suport a l’executiu en una clara demostració de quin és el paper que té reservat la socialdemocràcia en l’actual cojuntura: servir d’auxiliars als plans del gran capital i intentar bloquejar la resposta popular.

Aquest panorama imposa a les forces polítiques d’esquerra gregues, organitzacions sindicals i moviment socials transformadors una tasca prioritària: combatre de forma unitària el perill que suposa l’incipient moviment feixista al país. I aquesta tasca no pot fiar-se als instruments que ofereix el règim. En primer lloc perquè no es pot pretendre combatre a la reacció oferint com alternativa els instruments d’una “democràcia” en descomposició culpable de les agressions socials i l’empobriment generalitzar de la població i, en darrer terme, responsable d’haver engendrat al monstre feixista. Però, per sobre de tot, perquè intentar enfrontar a les forces de la reacció mitjançant un aparell de l’estat en molts casos infectat pel virus feixista seria tant com presentar-se al combat amb les mans nues. I és que, arribat el moment, la contradicció fonamental no esdevé entre democràcia capitalista i feixisme, si no entre aquest i una sortida revolucionària a la crisi.

L’experiència ens diu que el feixisme només pot imposar-se sobre la base d’una derrota definitiva de la classe treballadora i els sectors populars. D’aquí que el poble grec encara té a les seves mans la iniciativa per capgirar la situació a condició d’establir un front únic anti-feixista entre els partits polítics d’esquerra, sindicats classistes, moviments socials progressistes, apel·lant també a la base de les organitzacions reformistes… I si bé cada integrant ha de tenir tot el dret de mantenir el seu posicionament polític independent, serà necessària la màxima unitat d’acció per fer fora a les bandes d’Albada Daurada dels carrers, acabar amb els seus locals i centres de reunió i expulsar-los de tota arreu doncs, quan colpegi, el feixisme no tindrà en compte distincions programàtiques… I és que, si bé el combat contra aquest perill té una vessant principalment política no és menys cert que en darrer terme la lluita contra les bèsties feixistes esdevé una qüestió numèrica i purament física.

L’exemple dels ciutadans de Potamiás, a l’illa de Thasos, impedint de forma organitzada el repartiment d’aliments que membres d’Alabada Daurada pretenien entregar exclusivament a grecs, mostren quin és el camí.

En situacions històriques com l’actual, on la crisi estructural del capitalisme s’accentua, aquelles perspectives que en altres moments semblen llunyanes es poden convertir en realitat de forma sobtada, i és també en aquests moments on les posicions dels sectors revolucionaris es posen a prova. I la millor forma que tenen els revolucionaris grecs de superar aquesta prova és destruir a Albada Daurada.

Ivan Escofet

ECONOMIA

Se dice de una persona física o jurídica se encuentra en quiebra cuando no puede hacer frente a sus obligaciones de pago, a los intereses y las amortizaciones de los préstamos contraídos, por lo que se procede a la liquidación de su patrimonio para el reparto entre los acreedores.

No se puede equiparar una empresa a la situación de las instituciones públicas por varios motivos. Desde el punto de vista financiero, un país está representado por su Administración pública, que en el caso del Estado español se compone del Estado y sus Organismos autónomos, la Seguridad social, las Comunidades autónomas y las Corporaciones , y pensar que bastaría con que un ayuntamiento suspendiese pagos para considerar al país quebrado sería exagerado.

Por otro lado, en la ambigüedad de sus tareas y objetivos, a veces son las instituciones públicas las que asumen situaciones de insolvencia de otros agentes económicos, como ha ocurrido recientemente en que el Estado ha aumentado su deuda pública en 40.000 millones de euros, por los fondos aportados por la Troika para hacer frente a la crisis bancaria.

También, y esto muy importante para nuestro caso, en un país con soberanía monetaria, la capacidad de emitir dinero hace imposible en último instancia una quiebra estricta de su administración, pues bastaría con darle a la máquina de imprimir para afrontar cualquier compromiso de pago, con independencia de las con-

secuencias. Los países integrados en la unión monetaria han perdido esta gran ventaja, ya que renunciaron a la posibilidad de emitir moneda y de ser financiados directamente por el BDE, asimilándose las entidades públicas a la hora de obtener liquidez a las empresas privadas.

En fin, puede resaltarse la cuestión del patrimonio, que en el caso de una persona física o jurídica está delimitado y en el caso de un país su patrimonio puede ser inconmensurable. Grecia, como se ha dicho irónicamente alguna vez, puede poner en venta el Partenón y en el caso de nuestro país siempre nos quedará la Alhambra de Granada, la mezquita de Córdoba y los cuadros del museo del Prado.

Trasladar a un país, por tanto, el concepto de quiebra empresarial es excesivo, pero sí que cabe hablar de insolvencia cuando no está en condiciones o tiene enormes dificultades de afrontar sus obligaciones de pago, tanto más si, como se ha indicado, nos referimos a las económicas integradas en el euro.

La foto y el movimiento En una fotografía estática de la situación de las finanzas públicas, nuestro país no está en una posición de las más desfavorables dentro de la zona euro. Aunque no se puede evaluar con precisión cuál el endeudamiento global de las Administraciones públicas, por el retraso, ocultamiento y manipulación frecuentes en la información, al final del primer trimestre de 2013 se

07 ECONOMIA

lograr que Bruselas flexibilice los planes de reducción del déficit público en los años por venir, algo que quitaría presión pero no eliminaría la base del problema determinado por el volumen de la deuda publica en circulación.

Esta evolución tan degradada de las cuentas públicas refleja, aparte de los efectos de la crisis en los ingresos públicos, con particular incidencia la explosión de la burbuja inmobiliaria, el sin duda creciente fraude fiscal, y las inoportunas y estúpidas contrarreformas fiscales que llevo a cabo tanto el PP como el PSOE en los tiempos de bonanza.

Como no puede ser de otro modo, estos continuos déficits han hecho aumentar rápidamente el endeudamiento del sector público. Así, la deuda pública en circulación sólo del Estado ha pasado de 307.000 millones de do de euros al final de 2007 a 688.000 millones al final de 2012, y ha seguido aumentando hasta representa ya el 70% del PIB. Por supuesto, la carga de intereses por la deuda en estos últimos años no ha dejado de crecer, y por ejemplo el presupuesto del Estado para 2013 contempla unos pagos de casi de 39,000 millones de euros, con un crecimiento del 33% sobre el año anterior, que contrasta con el rigor presupuestario de los demás gastos.

La situación financiera internacional no se haya descontrolada en estos momentos, pero tampoco se puede decir que se encuentre con-

Los países renundebe estar a punto de alcanzar el billón de euros para el conjunto de ellas, lo que representa poco menos del 100% del PIB. En otros países ese porcentaje es superado ampliamente, como Grecia, Italia, Irlanda o Portugal.

Si se examina, en cambio, la evolución de las cuentas públicas a partir de 2008, cuando se desató la crisis financiera internacional y su derivación en la crisis económica en Europa y en nuestro país, la valoración se ensombrece intensamente y adquiere un carácter calamitoso e insostenible, entendiendo por ello que a muy corto plazo nuestro país tendrá dificultades financieras insuperables.

En el trienio 2005- 2007, las Administraciones públicas registraron cada año un superávit que representó una media casi el 2% del PIB. Las convulsiones del 2008 ya impactaron en las cuentas públicas y se registró un déficit del 4,5% del PIB, para desencadenarse un enorme déficit en los tres años siguientes, en media el 9.7% del PIB. Se sabe ya, que el objetivo final del 5,3% para 2012 no se ha cumplido, a pesar de los radicales recortes de gastos que recogía el Presupuesto, el más austero de la historia, y si al 7% que se avanza se añade la deuda de del rescate bancario, 40.000 millones, el déficit será del 10,7 del PIB. Se pronostica ya con toda seguridad que tampoco será posible llegar al 3% en 2013 como pretendía el gobierno, cuando todos los esfuerzos políticos del momento están centrados en

ciaron a la posibilidad

de

emitir

moneda y

de ser

financiados

direc-

tamente

por

el

BDE, asimilándose las entidades públicas a la hora de obtener liquidez a las empresas privadas. trolada. La inestabilidad es palpable, por lo que siguen subsistiendo las tensiones, la precaución y la desconfianza en los mercados financieros

internacionales. La solvencia de nuestro país está en entredicho, tanto la del sector público como el sector privado, el principal deudor con respecto al exterior, lo cual repercute en los tipos de interés que se han de pagar para la colocación en los mercados de la deuda española, tal como refleja la llamada prima de riesgo.

La más conservadora extrapolación de esta situación lleva a la conclusión de que el sector público español está, como se ha dicho, en una situación insostenible. Un peligro que se agrava enormemente cuando se toma en cuenta también la enorme deuda que mantiene el sector privado frente al exterior.

El caballo de batalla del déficit público El eje político sobre la salida económica de la crisis está centrado en la situación de las cuentas públicas, en el déficit público, pues, sin perjuicio de que la deuda externa española está concentrada en el sector privado, la incidencia de la política económica repercute sobre todo en los ingresos y gastos del sector público.

De ahí las presiones y exigencias de la Troika para imponer ajustes, recortes y una política de austeridad estricta, que no encuentran resistencia por parte del PP, ideológicamente plenamente de acuerdo con el neoliberalismo que impone Bruselas. Ni realmente por parte del PSOE, quien ahora en la oposición y con la boca pequeña protesta y reclama otra política de más atención al crecimiento, que es incompatible con la proclamada defensa del euro y el carácter irreversible que se le otorga a su existencia.

Pero las contradicciones de tal política, y su inutilidad, son inocultables. Un círculo vicioso extremadamente peligroso por sus consecuencias sociales tiene atrapada a la sociedad española. Un círculo vicioso con dos circuitos.

El primero, es que la lucha contra el déficit público para atender a las exigencias europeas y evitar el crecimiento continuo de la deuda implica un agravamiento de la depresión económica, que acaba por repercutir negativamente en las propias cuentas públicas, como pone de manifiesto el incumplimiento sistemático de las previsiones presupuestarias. Por otro lado, la inestabilidad profunda de la situación financiera de la economía española hace que todos los intentos por aparentar normalidad, corrección de los desequilibrios, rigor de la política, están condenados al fracaso, porque los problemas de fondo, en particular el derivado de la enorme deuda pública y privada, no encuentra solución, y los tipos de interés recogen inexorablemente la insolvencia latente de la economía española, agravando el déficit y la posición de todos los deudores.

Por mucho que se quiera edulcorar u ocultar la situación de la economía española, y en particular la posición del sector público, la claridad y contundencia de los hechos desbaratan cualquier pretensión de obviarlos. España, por decirlo del modo más expresivo, está en quiebra, algo que debe tomar en consideración la izquierda a la hora de proponer sus alternativas.

Pedro Montes

08

INTERNACIONAL Este artículo iba a estar consagrado a reflexionar sobre la coyuntura planteada por las elecciones del pasado 14 de abril en la República Bolivariana de Venezuela. Sin embargo, las graves acciones de desestabilización en las que ha incurrido la oposición venezolana desde que se conocieran los ajustados resultados electorales, ha obligado a modificar el enfoque del análisis.

Así, en lugar de priorizar el análisis de unos resultados positivos pero preocupantes para las fuerzas bolivarianas consideramos perentorio poner en primer término la denuncia de los intentos golpistas contra el proceso bolivariano.

Parece que el golpismo ha experimentado un nuevo auge en América Latina en los últimos años, casualmente coincidente con la emergencia de gobiernos progresistas, de izquierda o revolucionarios –dejamos al lector la aplicación del calificativo que prefiera-. Fue precisamente la Revolución Bolivariana quien padeció el primer intento en abril de 2002 cuando la oligarquía venezolana, aliada con Estados Unidos y España, secuestró al Presidente Hugo Chávez dando un golpe de Estado que fue abortado por el pueblo y el Ejército bolivariano; en junio de 2009 fue Honduras, país gobernado por Manuel Zelaya, un empresario que vio que la única manera de hacer prosperar a su país era huir de las ataduras oligárquicas e integrar a Honduras en la Alianza Bolivariana para los Pueblos de Nuestra América-Tratado de Comercio de los Pueblos (ALBA-TC), Honduras fue la primera pieza del ALBA que causó baja en lo que parecía una partida de ajedrez macabra que prosiguió en octubre de 2010 con el intento de golpe de Estado –negado a día de hoy, como tantos otros golpes- contra el presidente ecuatoriano Rafael Correa; en junio de 2012, el Presidente paraguayo Fernando Lugo sufrió por parte del Congreso un golpe de Estado, también vendido eufemísticamente como un juicio al Presidente –un juicio exprés, en todo caso, y bastante cuestionable- por aquellos que anteponen lo procedimental a la voluntad popular. Y, en paralelo a todo lo anterior, habría que sumar los intentos de golpe contra el Presidente Evo Morales en Bolivia que, según declaraciones de éste, habrían sido tres en los años recientes.

Con estos antecedentes, llegamos a las elecciones del pasado 14 de abril en Venezuela. En un escenario político donde el liderazgo de Hugo Chávez ya no está presente físicamente, y con una victoria electoral más ajustada de lo que nos tenía acostumbrados el Comandante, el imperialismo ha visto su oportunidad de oro para abrir una brecha que le permita, al fin, ha-

¿CRÓNICA DE UN GOLPE ANUNCIADO?

09 INTERNACIONAL

cerse con el control político del país que atesora las mayores reservas de petróleo del mundo. He aquí la clave de todo: Venezuela es demasiado importante para el imperialismo, en términos geopolíticos, económicos, políticos y sociales.

A partir de esta premisa es que debe entenderse todo lo que viene aconteciendo en Venezuela no ya en estos últimos días sino en los últimos años.

La desestabilización, siempre presente, se agudizó desde el agravamiento de la enfermedad del Presidente, desatándose una guerra sucia sin cuartel con muchos frentes abiertos para crear las condiciones para un cambio de poder en Venezuela. Previo a las elecciones y no solamente en estos últimos días, el Gobierno venezolano tuvo que enfrentar planes de magnicidio con involucramiento de paramilitares salvadoreños; toda una campaña de desabastecimiento de productos básicos a través del acaparamiento de los grandes propietarios de las empresas distribuidoras de alimentos (recordemos el Chile de Allende); sabotajes en el sistema eléctrico y el hostigamiento de siempre por parte de la prensa internacional. A ello se unió una campaña electoral plagada de las mentiras habituales de la derecha venezolana, ahora travestida en pseudo chavista, consciente de que sólo apelando a los logros de la Revolución Bolivariana podía socavar la base electoral del chavismo. Es difícil saberlo ahora mismo pero, seguramente, la parte del desconocimiento electoral ya estaba prevista por Capriles y sus amigos, empezando por su asesor electoral J. J. Rendón, personaje connotado en el manejo de la manipulación, la mentira y todo tipo de estrategias arteras en contiendas electorales. Como lo expresó el presidente Nicolás Maduro: “han planificado una guerra, no una campaña electoral”.

En este segundo intento de golpe de Estado contra el Gobierno Bolivariano, por lo pronto derrotado en su primera embestida, como comentaba Maduro antes de partir para la reunión de la UNASUR, el fascismo de la derecha venezolana y sus aliados internacionales han mostrado parte de lo que son capaces: asesinato a balazos de militantes chavistas; quema, con personas adentro, de Centros de Diagnóstico Integral (CDI) donde laboran los médicos cubanos; quema de sedes del PSUV; quema de viviendas de la Gran Misión Vivienda Venezuela; boicot del sistema eléctrico; boicot a hospitales infantiles; mentiras para justificar el desconocimiento de unos resultados electorales auditados, supervisados y validados por todos los observadores electorales presentes, incluidos los de la Unión Europea; manipulación de la realidad con voluntad desestabilizadora; difusión de información falsa por las redes sociales con respaldo de la prensa nacional e internacional (con El País superando en intoxicación, si es posible, a la prensa de la ultraderecha española) y un largo etcétera que forma parte de una estrategia general de guerra asimétrica que se aplica a Venezuela desde que la Revolución Bolivariana comenzó a tomar un camino socialista y antiimperialista.

Pero la subversión y el derrocamiento de

gobiernos incómodos no es nueva, se viene aplicando en América Latina y en el mundo desde hace décadas contra todo gobierno que sea percibido por el imperialismo como un obstáculo a sus ansias expansionistas y a sus estrategias de control de recursos energéticos vitales o de zonas de importancia geoestratégica. ¿Cómo explicar si no el asesinato de Gadafi, lo que está pasando en Siria o las “revoluciones de colores” como la “revuelta verde” en Irán que se dio tras las elecciones presidenciales de junio de 2009, con un patrón muy parecido a lo que está sucediendo en Venezuela ahora? La diferencia es que el imperialismo ha aprendido a hacer las cosas

El Gobierno venezolano tuvo que enfrentar toda una campaña de desabastecimiento de productos básicos a través del acaparamiento de los grandes propietarios de las empresas distribuidoras de alimentos. de manera más sigilosa, cuando lo cree conveniente. Y ahora, en un mundo donde la manipulación se torna necesariamente más complicada por la aparente información globalizada, debe aplicar métodos de “golpe suave” y estrategias más sofisticadas de manipulación y persuasión colectiva que pasan desapercibidas para el grueso de la población mundial.

Desde la izquierda (sobre todo desde la izquierda académica, muchas veces no vinculada con las luchas reales, por desgracia) nos pasamos horas, días, meses y años tratando de categorizar a los gobiernos de izquierda del continente, entrando en debates encarnizados entre nosotros mismos sobre qué tan revolucionarios o transformadores son estos gobiernos, qué papel juegan sus líderes o qué relación se establece entre éstos y el pueblo organizado, etc. Estos debates -que son sanos y necesarios aunque estériles si no se dan donde se tienen que dar, es decir, en el terreno de las luchas- no deberían distraernos de lo fundamental: mientras nosotros nos enzarzamos, Estados Unidos tiene sus propios planes de control hegemónico de los recursos estratégicos mundiales, dentro de los cuales América Latina juega un papel destacado

por ser su “patio trasero”, tal y como declaró con meridiana claridad el Secretario de Estado estadounidense John Kerry.

Como siempre apunta Atilio Boron, nosotros podemos equivocarnos al categorizar a determinados líderes pero Estados Unidos no se equivoca nunca a la hora de ubicar a sus enemigos. Pese a que algunas fuerzas de la izquierda más sectaria no se den cuenta, bien sea por ceguera política, bien sea por falta de perspectiva histórica, los intentos de golpes de Estado siempre se enfocan contra presidentes incómodos que, pese a las limitaciones de sus políticas, encabezan procesos de cambio social, de gran raigambre popular o bien plantean un desafío, por mínimo que sea, a los intereses del imperialismo. La peligrosidad no radica tanto en estas personas como en su capacidad de movilizar a sus pueblos y, concretamente, en la voluntad emancipadora de estos mismos pueblos, ya que éstos podrían servir de ejemplo a otros pueblos oprimidos.

Por todo lo anterior, sería ingenuo pensar que la violencia desatada por los sectores más intransigentes y fascistas de la oposición venezolana se deba a unos resultados electorales concretos. Éstos son la excusa para desplegar un guión ya elaborado, excusa que, por otra parte, no se sostiene en los hechos. Tampoco tiene que ver la negativa que Nicolás Maduro le dio a Henrique Capriles cuando éste le propuso, en vista del estrecho margen de votos, “pactar” un acuerdo de supuesta “Unidad Nacional”, en el que la oposición exigía tener ministros propios, y que suponía más una coacción que una necesidad fruto de las circunstancias. La izquierda mundial ha de tener claro que lo que está pasando en Venezuela es una más de las intentonas golpistas del imperialismo para restar fuerza a los intentos de integración político-económica y social que suponen, cada cual a su medida, alianzas como el ALBA-TCP, la UNASUR o la CELAC. Si perdemos de vista este hecho fundamental, estaremos perdidos y los pueblos latinoamericanos volverán a revivir momentos históricos terroríficos.

Aprendamos de la historia, por tanto. Como se podía ver en un cartel de la Guerra Civil Española: “Primero, ganar la guerra, ¡menos palabras vanas!”. Esto frase sirve como metáfora para la coyuntura venezolana actual: primero paremos la desestabilización y el intento de golpe de Estado contra la Revolución Bolivariana porque su perpetuación es vital para todos los proyectos de emancipación de América Latina.

Mañana, una vez derrotado el fascismo y hecha la justicia necesaria para no permitir la impunidad de los que tienen las manos manchadas de sangre del pueblo, tocará reflexionar sobre los resultados electorales y hacer lo necesario para que el proceso se profundice en términos socialistas, antiimperialistas y revolucionarios. Venezuela nos necesita, no la dejemos sola. Saber y difundir lo que realmente está pasando, más allá del cerco mediático y las manipulaciones de la oposición, es una buena manera de empezar a ayudarla.

Arantxa Tirado

10

MOVIMENTS S’intensifiquen els controls policials contra joves migrants a l’atur a Cornellà de Llobregat

teniment i d’agents uniformats dels tres cossos policials. En Dris, un dels joves que acudeix regularment a aquesta plaça, ha declarat a la Directa que “dies abans, molts ja havien notat la presència d’agents de paisà voltant per la plaça. Fins i tot, alguns amics comentaven que pot ser buscaven un peix gros. El que mai vam pensar és que venien a per nosaltres”. Durant l’operatiu desenes de persones magribines van ser retingudes a l’entrada d’una cafeteria regentada per un marroquí i es van bloquejar els accessos a la plaça, arribant al punt de no deixar sortir a la gent dels bars per evitar que el veïnat observés que estava passant. “Van agafar uns marroquins d’edat avançada que estaven a l’altra punta de la plaça i els van portar fins a la cafeteria [marroquina] de la plaça, encara que no tenien res a veure amb les persones que estaven allà, ni tan sols es coneixien entre ells” prossegueix en Dris. Com a resultat d’aquest operatiu van ser detingudes quatre persones inicialment acusades de tràfic de drogues. Al dia següent, totes les persones detingudes vam ser posades en llibertat per falta de proves, però amb ordres d’expulsió per no tenir els permisos de residència vigents.

Des de fa uns anys, la comunitat magribina de Cornellà de Llobregat denuncia l’assetjament que pateix per part dels diferents cossos policials que actuen en aquesta localitat del Baix Llobregat i en particular de la Guàrdia Urbana, principalment mitjançant les Unitats de Convivència i Seguretat Ciutadana. En les últimes setmanes aquest assetjament ha augmentat en intensitat i quantitat, amb l’augment dels controls de documentació a persones nou-vingudes i una agressió física a un jove marroquí per part d’agents de la policia local.

Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat sempre ha sigut un barri d’acollida de la classe treballadora que ha arribat d’arreu per treballar a Barcelona. Construït durant el desenvolupisme franquista, sobre un turó on es plantaven cereals, encara conserva vestigis de la rauxa dels gestors polítics de l’època per ficar desenes de milers d’obrers i les seves famílies vingudes d’Andalusia i Extremadura, però també de Galícia i Castella, a un barri on els serveis més essencials no van arribar fins anys desprès gràcies a llargues lluites protagonitzades pel veïnat. A les acaballes del segle XX i principis del XXI, van arribar al barri migrants d’Amèrica del Sud, Europa de l’Est i sobre tot del Marroc per cobrir la demanda de ma d’obra al sector de la construcció.

La fallida de la bombolla financera i de la cons-

trucció s’ha notat molt a Sant Ildefons on hi ha un atur que ronda el 30% i ha deixat la imatge de les places plenes de gent sense feina, veient com passen els dies i sense cap perspectiva de futur.

Batudes racistes En paral·lel a aquest procés de degradació de les condicions de vida del veïnat de Sant Ildefons en general i de les comunitats nou-vingudes en particular, ha augmentat la hostilitat de l’Ajuntament i de la Guàrdia Urbana cap a la comunitat magribina. Veïnes de Cornellà han sigut testimonis de com la policia local intervé activament en els dispositius conjunts de la policia espanyola i els mossos d’esquadra a diferents punts de la ciutat i en especial a Sant Ildefons per detectar persones migrants sense papers i aplicar multes i ordres d’expulsió. Malgrat la circular 2/2012 del Ministeri d’Interior emesa fa un any on es prohibien “els controls d’identificació o detenció d’estrangers, evitant-se així actuacions massives o indiscriminades basades únicament en criteris ètnics”, aquests han continuat en moltes ciutats de l’Estat espanyol i Cornellà de Llobregat no ha sigut una excepció.

La Guàrdia Urbana juga un important paper com a col·laboradora activa d’aquests operatius policials. Aquestes batudes sempre acostumen a fer-se a les sortides del transport públic i l’únic criteri que es segueix sol ser el color de pell. Últimament, però, en aquest municipi de l’Àrea Metropolitana, els diferents cossos policials han incrementat el grau d’assetjament a la comunitat magribina i en especial a un grup d’homes joves que es mou per la Plaça del Pilar, majoritàriament en una situació al límit de la exclusió social, per la seva condició d’aturats, a més de no gaudir de cap mena de teixit familiar.

L’11 d’abril d’enguany, i desprès d’una setmana de seguiment policial, es va engegar un dispositiu on, segons els testimonis presents, van participar desenes d’agents de paisà disfressats de treballadors de la brigada de neteja, de man-

Agressió racista Poques setmanes més tard, la matinada del 2 de maig, les Unitats de Convivència i Seguretat Ciutadana de la Guàrdia Urbana aturaven sis joves d’origen magribí a l’Avinguda Alps, prop del tanatori de Cornellà de Llobregat, sense cap motiu aparent. La retenció d’aquests joves va acabar segons algunes de les persones retingudes i entrevistades per la Directa amb l’agressió per part de quatre agents a un dels nois retinguts a qui van propinar cops de peu i empentes. Un altre també va rebre un cop quan els agents van descobrir que estava gravant amb el seu telèfon mòbil l’operació policial. La persona agredida, que ha volgut preservar l’anonimat, va patir un trau al cap i una lesió a l’espatlla que li manté el braç immobilitzat, tal i com acredita el part de lesions.

Unitats d’elit a la Guàrdia Urbana de Cornellà Des del mes de setembre de l’any 2011, funcionen a Cornellà de Llobregat les Unitats de Convivència i Seguretat Ciutadana de la Guàrdia Urbana. Segons l’Ajuntament d’aquesta ciutat de l’extraradi barceloní controlat pel PSC des de fa dècades “les dos unitats fan una doble tasca, per una banda fan pedagogia, informen i difonen les principals normes de la ordenança de civisme local. Per una altra banda apliquen un patró de tolerància zero a l’incívic amb la imposició de

11 MOVIMENTS

les multes corresponents. La posada en marxa d’aquestes unitats han reduït en un 45% les denúncies i sancions per molèsties veïnals com a conseqüències de sorolls i festes nocturnes”.

Des de Cornellà Sense Fronteres (CSF), entitat local que treballa per evitar la exclusió social de les migrants i per establir ponts de convivència entre les comunitats nou-vingudes i l’autòctona, no es mosseguen la llengua a l’hora de parlar d’aquesta unitat de elit de la policia local.

“Són com els Homes de Harrelson” diu en Federico Ferran, portaveu de CSF. “Generalment es fiquen amb tothom que faci un ús del carrer i si a sobre semblen joves i/o migrants, pitjor”. Segons l’equip de govern local, aquestes unitats especials de la Guàrdia Urbana tenen entre altres tasques la missió de vetllar contra la sobreocupació de pisos i pel compliment de les normatives de sanitat en els comerços locals. Aquestes unitats actuen al barri de Sant Ildefons, l’àrea de Cornellà que té un índex d’immigració més alt de tota la ciutat. L’agressivitat i manca de proporcionalitat en les seves accions s’ha convertit en una senya d’identitat aquesta unitat. Fins i tot els seus agents porten uniformes semblants al de les ARRO i la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra, així com proteccions corporals més freqüents en agents antiavalots que no pas en agents d’un cos de policia local que ha de vetllar per la convivència veïnal.

Situació de marginalitat generalitzada La situació per a la gent migrant a Cornellà de Llobregat és preocupant; “molts ja han marxat per treballar en negre a França o als seus països d’origen davant de la manca d’expectatives que hi ha aquí” ens explica en Federico Ferran, de Cornellà Sense Fronteres. “Ara mateix hem de fer front a la comunicació d’expulsió que ha fet la Generalitat de Catalunya, a prop de 40.000 persones migrants a Catalunya, la majoria d’origen marroquí, com a conseqüència de la impossibilitat que tenen de renovar el seu permís de residència.” La crisi de la construcció, els diferents enduriments de la llei cap a les persones migrades i les campanyes de criminalització per part de les diferents administracions estan sumint a les comunitats migrades en un alt risc d’exclusió social. Els controls policials indiscriminats com els que es viuen a Cornellà només acaben d’agreujar la situació. Per a la Mª José Ruiz, activista local molt propera a la comunitat marroquí de Sant Ildefons, “part de la solució passa per acabar d’establir vincles entre totes les comunitats que conviuen al barri.

Les batudes i els controls de documentació, fan molt de mal perquè imposen l’estigma de delinqüent i traficant a qui les pateix. Estem fent feina per a que les persones que estan patint aquest assetjament no es calli, s’organitzin entre elles i desprès comencin a fer activitats per trencar aquest aïllament que juga en contra d’elles.

Potser això no aturarà les agressions i els escorcolls, però com a mínim es sabrà i s’acabarà la impunitat”.

Ricard Sáez Publicat al Setmanari Directa nº 317

Retallades a l’educació pública: el negoci de la concertada L’educació viu moments crítics. A les retallades, ara es suma el projecte de llei del PP, la LOMCE. L’objectiu és clar: desprestigiar i afeblir l’educació pública per a que acabi sent una educació només pels que menys tenen. I conseqüentment ampliar el negoci de la patronal de l’ensenyament privat-concertat.

Les retallades van contra la qualitat del sistema públic. S’han augmentat les hores de docència del professorat, s’han tallat projectes, acomiadat interins i no se substitueix de manera immediata el professorat malalt.

A Catalunya, patim de manera especial les retallades, amb mesures que van més enllà de les que proposa el PP. Recordem per exemple la doble escala salarial on hi ha substituts que cobren menys per fer la mateixa feina i el tancament d’escoles i línies.

La LOMCE, una llei classista La LOMCE és un pas més en la línia de destruir les conquestes socials. Tota la seva filosofia des del principi està marcada per convertir l’escola en font de mà d’obra, no en educar. L’educació s’ha d’adaptar al “mercat” i ha de ser rentable.

Entre altres mesures, proposa l’avaluació externa i fer ràking d’escoles, sense tenir en compte les dificultats que pateix l’escola, com ara en quin barri està, la situació econòmica de les famílies, etc.

Diu buscar l’excel·lència, es a dir, potenciarà les escoles que millors resultats obtinguin, i la competència entre escoles, obrint la porta inclús a la selecció del alumnat. Diu que encaminarà a les persones segons els seus diferents talents.

El sistema públic hauria de fer el contrari, és a dir buscar l’èxit de tots, l’educació de tota la societat, independentment del origen social. L’escola segons la LOMCE no ajudarà a corregir les dificultats, sinó al contrari, classificarà.

A més la LOMCE fa que les administracions no tinguin l’obligació de oferir places publiques suficients, deixant-ho a la iniciativa privada. En definitiva, obri les portes a que el sistema públic sigui subsidiari del concertat. L’augment dels centres concertat es un transvàs de diners públics a la patronal de la privada-concertada que fa “negoci” de l’educació.

Amb les proves externes, les “revàlides”, el que importa és adquirir els coneixements per treure nota, no “educar” en coneixements.

D’aquesta manera es controlarà que totes les escoles formin estudiants estàndard, no persones que puguin ser crítiques i pensar per elles mateixes.

Quan parlen d’autonomia es per donar més poder als directors, convertint-los en gerents més que en mestres que lideren un equip. A més, la llei suposa un atac ideològic en tota regla, amb la reintroducció de la religió com assignatura avaluable i l’eliminació del català com a llengua vehicular a l’escola.

CiU de manera cínica s’oposa a llei, i es fa res-

sò només de l’atac al català, però calla respecte als altres atacs. Per que en definitiva el que diu la LOMCE son les mesures que estan portant endavant a Catalunya. La prova la tenim en el tancament d’escoles, l’acomiadament de professor i mestres que son els que ensenyen català, la supressió de línies... i el desplegament de la LEC, en els aspectes més autoritaris.

Què fem?

La lluita per l’educació pública és part de la lluita per defensar totes les conquestes socials que es volen carregar. Per tant ha de anar de la mà de les altres lluites.

Els treballadors de l’educació de Catalunya, portem anys de lluita, des de la LEC. Hem participat en vagues convocades per sindicats, lluites generals, iniciatives de les marees, etc.

El dia 9 de maig hem participat a la vaga d’educació, que a mes dels sindicats està convocada pels estudiants, i les organitzacions de pares i mares. Nosaltres sols no podrem aturar els atacs, necessitem que hi participi tota la societat.

Degut al cansament acumulat, hi han companys que dubten de la eficàcia d’una vaga. Però hem deixar clar que davant la LOMCE no podem sinó participar a la vaga, de manera massiva. No tenim altra manera d’evidenciar davant la societat el rebuig del professorat que aconseguir mani-

El 9 de maig hem participat a la vaga de manera massiva. festacions massives .

Però sabem que amb la vaga no hi ha prou; a les darreres setmanes els moviments de mares, pares, estudiants, assemblees, sindicats estem confluint i un primer pas ha estat la setmana de lluita del 22 al 28 d’abril. Hem de continuar per aquest camí Als centres, a més hem d’aconseguir organització. Confluir amb els pares i estudiants, organitzar activitats conjuntes i crear assemblees de treballadors que siguin capaços d’organitzar el moviment i enfrontar-se allí on calgui a direccions retrogrades. Només l’organització i la conscienciació col•lectiva ens pot servir per fer front a les retallades.

La lluita per una educació pública de qualitat es una lluita ideològica, dels que creiem que tothom té dret a l’educació independentment del seu nivell socioeconòmic. Hem de ser conscients que es tracta d’una lluita llarga, però només si plantem cara podem demostrar la nostra força i parar els atacs. Per tot això hem de mantenir el moviment viu. Perquè el futur és dels que lluiten.

Empar Cogollos

12

HABITATGE El abusivo sistema hipotecario y sus cómplices La crisis del modelo capitalista que se inicia a principios del 2007 ha impactado fuertemente en el acceso a la vivienda y en las familias que se hipotecaron para conseguir “una vivienda digna y adecuada”. Según los datos del Consejo General del Poder Judicial, la comparativa entre los cinco años de la crisis (2008-2012) y los cinco anteriores (20032007) arroja un incremento de la ejecuciones hipotecarias iniciadas de un 368,7%, lo que supone un aumento medio anual de un 73,7%. Los lanzamientos realizados por los servicios comunes (con cumplimiento positivo) ascendieron a 46.408 durante todo el año 2012, lo que supone un incremento del 13,9% respecto al año 2011. Un reciente estudio realizado por la Plataforma de Afectados por la Hipoteca (PAH) estima que desde que estalló la crisis se han producido 362.776 desahucios. Unos 146.358 lanzamientos más que los datos oficiales.

Detrás de todos estos datos hay, por un lado, el drama de miles de familias que se ven expulsadas de su vivienda habitual y encadenadas a una deuda que arrastrarán durante años y, por otro, un modelo de acceso a la vivienda basado en el crédito y amparado por una legislación que permite que las entidades financieras estén actuando como autenticas aves de rapiña.

En el Estado español la compra de vivienda es predominante frente a otros modelos de acceso a la vivienda como resultado de lo que señalaba el Informe del Relator Especial de la ONU Miloon Kothari de finales de 2006: “En las últimas décadas se han aplicado políticas que lo han fomentado considerablemente [el modelo de vivienda en propiedad], tanto en el sector inmobiliario público como en el privado, mediante deducciones impositivas y otras medidas.

Esto ha dado lugar a una situación en la que no se han promovido lo suficiente otros regímenes sobre una vivienda adecuada como elemento integrante del derecho a un nivel de vida adecuado”. Así, los poderes públicos se dedicaron a promocionar la compra de vivienda sin poner en marcha políticas de promoción de viviendas de protección oficial que incidieran eficazmente en el mercado.

La política de liberalización del suelo ha posibilitado la subida de los precios del suelo que han enriquecido las arcas de los pequeños y grandes capitales que se dedican a este negocio y, correlativamente, ha dificultado el acceso a la vivienda por parte de la población menos favorecida y que ha tenido su

efecto negativo también en la accesibilidad a las VPO. Al pasar la gran mayoría del suelo español a ser apto para la urbanización se construyó un número desorbitado de viviendas cuyo fin no era satisfacer una necesidad real de acceso a la vivienda, ya que según el censo de 2001 había 3.091.596 viviendas deshabitadas, alrededor del 15% del total del parque de vivienda.

En un contexto de contención salarial y altas tasas de paro, la compra de vivienda es una inversión que las familias no pueden abordar únicamente con sus ahorros sin recurrir al crédito. Durante años, el sistema bancario español captó el dinero que emanaba de los mercados internacionales de capital y especialmente de los bancos alemanes y franceses que prestaban a bancos y cajas españolas, que a su vez financiaban a empresas y particulares. Con la crisis, mu-

chas familias no han podido afrontar los pagos de sus cuotas hipotecarias. Tal y como explica el texto de la ILP sobre la Proposición de ley de regulación de la dación en pago, de paralización de los desahucios y de alquiler social, la regulación actual implica que la entidad bancaria pueda adjudicarse la vivienda por tan sólo el 50% del valor de tasación y seguir exigiendo a la familia el monto restante, más los intereses generados y los gastos del procedimiento judicial.

Este procedimiento había generado ya críticas desde la UE, pero en este mes de marzo el Tribunal de Justicia de la UE ha dictado sentencia declarando que la normativa española, que

impide al juez que es competente para declarar abusiva una cláusula de un contrato de préstamo hipotecario suspender el procedimiento de ejecución hipotecaria iniciado por otra vía, es contraria al Derecho de la Unión. En consecuencia, la PAH ha exigido que “los procedimientos de ejecución hipotecaria en curso deben ser paralizados de oficio y de forma inmediata, puesto que la normativa que los regula es ilegal.”

El éxito de la PAH, con 598 desahucios paralizados en su haber y 133 núcleos en todo el Estado, ha supuesto un aliento de esperanza para miles de hogares atrapados en la estafa hipotecaria y un señalamiento directo de la connivencia de las instituciones con el sector financiero y del papel colaboracionista que ha jugado la estructura partidista. La intervención de Ada Colau, representante del movimiento, en el Congreso de los Diputados, donde llamó “criminal” al representante de la Asociación Española de la Banca, la ha catapultado al papel de portavoz del pueblo frente a los abusos del entramado político-financiero.

Es dudoso que el Congreso apruebe la dación en pago retroactiva tal cual se presentó por parte de las entidades promotoras. Ni tan siquiera la sentencia del Tribunal de Justicia de la UE garantiza que el PP paralice los desahucios y reforme la legislación. Ante esta perspectiva, ¿qué hará la PAH si la dación en pago no es aprobada? Ahora mismo nadie tiene más legitimidad que la Plataforma para encabezar esta lucha y Ada Colau escribía en un artículo del número 126 de la revista La Veu del Carrer, “Si el gobierno persiste en no escuchar a la ciudadanía se encontrará que la práctica de la desobediencia civil se extenderá cada vez a más ámbitos, y que el conjunto de la sociedad lo hará directamente responsable del sufrimiento de miles de familias.

En definitiva, si el gobierno insiste en formar parte del problema, y no de la solución, hacer caer el Gobierno se convertirá en una prioridad de la agenda política y social”. Si la PAH es consecuente con el recorrido que ella misma se ha trazado, la izquierda debería enarbolar la consigna de un nuevo proceso constituyente, porque si el gobierno cae, ¿existe ahora mismo una fuerza política que pueda quebrar la supeditación del marco institucional al sector financiero? Es decir, ¿existe el partido que, únicamente con la fuerza de los votos sin transformar el sistema, pueda llevar a cabo el giro copernicano que supondría aprobar en nuestro país la dación en pago retroactiva?

Iván Serrano

13

SOSTENIBILITAT Eurovegas y Barcelona World: dos ejemplos de la irracionalidad del capitalismo La racionalidad de los capitalistas conduce siempre a la injusticia social, a través de los mecanismos de explotación de los trabajadores sobradamente conocidos. Y, además, en algunas ocasiones, como es el caso de las dos iniciativas que se analizan aquí, conduce a la estupidez.

Los datos básicos de los proyectos BCN World ocupará 600 hectáreas, edificará 1 millón y medio de metros cuadrados, distribuidos en seis casinos y seis hoteles –entre 12.000 y 20.000 habitaciones, según las fuentes- y afirma que creará 40.000 empleos, 20.000 de forma directa y otros 20.000 de forma indirecta. Los campos de golf, que son tres, ya están construidos. Para ello se invertirán 4.700 millones de Euros.

EuroVegas Madrid ocupará 750 hectáreas, se estima que edificará unos 4 millones de metros cuadrados repartidos en doce hoteles -36.000 habitaciones- y seis casinos, y se dice que ocupará unas 90.000 personas, entre empleo directo e indirecto. En este caso los tres campos de golf están por construir. La inversión se estima en unos 15.000 millones de Euros.

Se diría que los dos proyectos se parecen como dos gotas de agua, solo que una de las gotas –EuroVegas- es el triple de la otra –BCN World-.

Las diferencias entre el capitalismo catalán y el madrileño en este caso ni siquiera son de idioma, los dos hablan inglés, solo de escala.

Hipótesis de racionalidad Convengamos que el suelo, los materiales de construcción, la energía y el agua son cuatro tipos de recursos limitados y que la producción de residuos y la emisión de contaminantes –compuestos químicos dañinos para la salud- al aire y al agua perjudican la salud de las personas y los

sistemas ecológicos que permitan la vida en un territorio concreto.

Convengamos también, por mas que en la historia del capitalismo parezca lo contrario, que el trabajo es un recurso limitado.

Convengamos que los recursos solo se pueden dedicar a la producción de bienes y servicios que tengan utilidad social. Al tiempo entendamos que la producción de residuos y la contaminación del aire y del agua deben limitarse a lo imprescindible y estrictamente necesario para el bienestar social.

Sepamos que la única intención del capital privado es la reproducción y la acumulación: invertir para obtener beneficios, para volver a invertir, con el solo objetivo de aumentar el dinero disponible y el poder que el dinero otorga.

Utilidad social y utilidad privada La utilidad de una actividad, si tomamos la perspectiva del cuerpo social, es un concepto de orden cultural que debe determinar la sociedad en su conjunto, pero en todo caso solo es útil aquello que aporta algo al desarrollo de las personas y que esté al alcance de todos, salud, cultura, conciencia de sí y de lo social, y en definitiva, un vivir material e intelectual confortable e igualitario.

En la perspectiva económica de la razón capitalista, es racional aquello que tiene demanda y permite obtener un beneficio, aporte algo o no aporte nada sustantivo a las personas, esté al alcance de todos o solo al alcance de unos pocos.

Es obvio que en este caso la racionalidad del capital lleva a la irracionalidad social: se desperdicia un enorme volumen de recursos para la satisfacción de unas pocas personas en las dimensiones humanas mas superfluas. Todo lo contrario a un criterio elemental de austeridad y prudencia en la administración de los recursos.

Añadamos que BCN World se destinará al disfrute de unos 10 millones de turistas por año y EuroVegas a un poco más del doble, y podremos ver una sin razón mas contra el equilibrio ecológico de Catalunya y Madrid, una deslocalización del consumo de recursos y de la emisión de contaminantes. Para una actividad poco útil de residentes externos se rompen los equilibrios ecológicos de dos territorios, uno en Catalunya y otro en Madrid. Y se quiere llamar la atención sobre el paralelismo de estos dos gobiernos porque da alguna luz sobre las posiciones políticas en orden a la independencia, o no, de las naciones del estado español.

El primer beneficiario es el especulador con la propiedad del suelo, el rentista. En el caso de Barcelona World, la Caixa es el principal afortunado. Y en el caso de EuroVegas, inmobiliarias como Metrovacesa, Tabuenca y Ros y Falcó. No hay mejor negocio por no hacer nada.

Y los segundos los inversores, Bañuelos y sus socios, en BCN World, y las sociedades de Adelson en EuroVegas. Estos consiguen todo el

beneficio de una actividad completamente prescindible para la sociedad y reparten entre todos las pérdidas ambientales, por las que no pagan ni un solo Euro. No olvidemos que los destrozos en el medio se traducen en un deterioro de los bienes al servicio de la comunidad y de su patrimonio económico.

El chantaje del empleo El edulcorante que utilizan los inversores y los políticos catalanes y madrileños para encaminar a la aceptación de la población es anestésico, los 50.000 empleos para la construcción y los ya indicados con anterioridad para el período de funcionamiento. El empleo es importante, pero no para cualquier fin, y esto no es fácil explicarlo a los obreros y las obreras en situación de necesidad, es una tarea titánica, que pide un esfuerzo y una sutileza política importantes. El empleo que destruye el medio de manera desproporcionada no es aceptable. Ahora bien hay que encontrarle alternativas para evitar el aislamiento político de las organizaciones que profesamos la defensa del medio.

Concluyendo El consumo de energía de cada usuario de estos complejos es una brutalidad. Asociemos el viaje, los desplazamientos cortos desde los aeropuertos, las infraestructuras de movilidad, la estancia, los consumos de electricidad de los equipamientos y de iluminación y algunos otros y nos vamos a situar en un multiplicador sobre el consumo europeo medio francamente desmedido.

La actuación la promueven empresas y gobiernos que tienen en sus capítulos de responsabilidad social corporativa y de planes de gobierno la lucha contra el cambio climático. Conviene andar con tiento con este concepto, porque para ellos existe en cuanto negocio y no en cuanto protección del medio. Así, el cambio climático también es un concepto con interpretación de clase, porque para el capital no es mas que un campo de inversión que compense la caída del negocio en las actividades convencionales.

La utilidad privada de la clase capitalista, singularmente la subclase de capitalistas financieros, y la utilidad social siempre entran en contradicción, y esta contradicción es mayor cuando lo que se produce son bienes o servicios superfluos.

Esto sitúa el debate en la administración del excedente económico, en la capacidad para corregir lo mas irracional si acaso, en un primer momento, y en el traslado de las mayorías sociales a mayorías de gobierno, inmediatamente después, porque sin ser consignista, se puede decir que no hay ecología en el sistema capitalista, visto que la acumulación de capital, en última instancia es una traducción bastante proporcional de la destrucción del medio.

Carlos González

14

LA XARXA EN MARXA Inauguració del local La inauguració de l’Ateneu al carrer Padilla de Barcelona, ja batejat com Ateneu Octubre, ens ha permès disposar d’un espai en el que realitzar les nostres activitats i actes sense les limitacions derivades de la cessió i lloguer d’altres locals. A més d’aquestes activitats, l’Ateneu Octubre és el punt de trobada per les reunions i assemblees de la XSUC i Socialisme 21, així com dels companys del Front Cívic de Catalunya que reuneixen allà la seva coordinadora i a les diverses àrees de treball, i també estem preparant projectes diversos, que inclouran actes de debat i de formació, presentacions de llibres, teatre, música, cursos.... En els propers mesos serà tasca de tots/es esprémer el nostre ateneu al màxim obrint-lo a totes aquelles plataformes i moviments socials d’esquerres que vulguin fer-hi les seves activitats Per a més informació sobre el local, consulteu La Xarxa en Marxa número 3, en el següent enllaç http://bit.ly/1alNuY5 Remozados local y web La web de la Xarxa (www.xsuc.cat), que había estado temporalmente inactiva, vuelve gracias al compañero Antonio del Río con nuevo empuje, contenidos y secciones; entre ellas el apartado Territorios, para la que esperamos vuestras noticias sobre los acontecimientos que tienen lugar en vuestros municipios. ¡Animaos a participar en esta vuestra web!

Por otra parte, el local de la XSUC y Socialisme 21 (Padilla, 360), se ha reformado para acoger con la mejor cara posible proyectos varios, que incluirán actos de debate y de formación, presentaciones de libros, teatro, música, cursos... Y no olvidéis que será un local está abierto al barrio de Barcelona donde está situado (GuinardóSagrada Família), a las propuestas de cualquier colectivo afín y, naturalmente, a las iniciativas que podáis presentar.

Debat sobre la qüestió nacional El debat sobre la qüestió nacional es va celebrar arran de l’actualitat de la discussió sobre el dret a l’autodeterminació que ha pres una important embranzida social després de la manifestació del passat 11 de setembre. El van animar els companys Joaquim Miras d’Espai Marx, el Salvador López Arnal col·laborador de Rebelión i el Viejo Topo, i l’Antoni Montserrat, ex diputat al Parlament pel PSUC. La discussió va esdevenir una primera aproximació teòrica als conceptes de nació i ciutadania des d’un anàlisi marxista, com a eina fonamental poder aprofundir en quines són les reivindicacions que han d’aixecar els treballadors i les classes populars davant el debat nacional. Com no podia ser d’una altra manera, el debat no va quedar resolt en aquest acte i caldrà organitzar noves discussions per perfilar una posició marxista sobre la qüestió nacional catalana que presenti un programa independent del reaccionari aparell de l’estat espanyol i del de la burgesia catalana.

Marcha contra el Paro El pasado 28 de febrero, organizada por la

Asamblea de Trabajadores-as en Paro con el apoyo de, entre otras, Socialisme 21 y XSUC, la Marcha contra el Paro salió de Sant Vicenç dels Horts (localidad que ostenta el récord de desempleo de la comarca del Baix Llobregat) para entregar su Carta Reivindicativa en al Parlament de Catalunya. La integraban trabajadores, -as sin empleo de Barcelona, Badalona, Cerdanyola, Cornellà, L’Hospitalet, Ripollet, Sant Feliu, Vilanova i la Geltrú, etc. En total, 25 km de marcha en duras condiciones climatológicas. La Marcha discurrió en un ambiente de combatividad, unidad y fraternidad, según Diosdado Toledano, miembro de la Asamblea de Trabajadores, -as en Paro y participante de la Marcha.

Desde en octubre de 2010, cuando la II Marcha contra el Paro caminó más de 130 km por el cinturón industrial de Barcelona a lo largo de seis días, el desempleo se incrementado en Cataluña en más de 216.000, hasta alcanzar la cifra de 885.000 personas en paro. En España, en el mismo periodo el desempleo aumentó, según la EPA, en más de 1.400.000 parados, -as hasta rozar la cifra de 6 millones, al ritmo de las políticas de ajuste económico y austeridad de los gobiernos, de los recortes sociales y de la última contrarreforma laboral que ha facilitado el despido de cientos de miles de trabajadores/as desde su aplicación.

Además, el Decreto de 30 de agosto de 2011 de la Generalitat de Catalunya sobre el PIRMI, por si fuera poco, endureció y restringió las condiciones de acceso a quienes no tenían trabajo e ingresos, y expulsó a miles de personas de la percepción de este subsidio. En respuesta al Decreto antisocial, la Asamblea de Trabajadores/as en Paro junto a trabajadores, -as sociales, sindicatos y diversas organizaciones sociales, cívicas y políticas impulsaron la iniciativa Legislativa Popular por una Renta Garantizada Ciudadana en cumplimiento del artículo 24.3 de l’Estatut de Autonomia.

A los cientos de personas que participaron en el inicio de la marcha, se fueron sumando los grupos de parados y ciudadanos que esperaban en los puntos principales del itinerario, en Sant Feliu, Cornellà, L’Hospitalet, Sant Joan Despí, Plaça de Sants, Plaça de España… Entre ellos destacan colectivos de profesores, estudiantes, trabajadores de la Sanidad y de TV3, trabajadores de Telefónica e incluso el propio Marcos, que dirigió unas palabras de aliento y solidaridad a los participantes. Ciudadanos/as del Frente Cívico tras una pancarta solidaria con los objetivos de la marcha también se incorporaron en la recta final.

A pesar de las duras inclemencias meteorológicas, la Marcha contra el Paro entró en el Parque de la Ciudadela y alcanzó el Parlament, donde los participantes se reunieron con representantes de los grupos parlamentarios de ERC, PSC, PP, ICV-EUiA, Ciutadans y CUP. Tras distribuirles la Carta reivindicativa, se les explicó los motivos de la Marcha, la grave situación del desempleo y la pobreza en Catalunya, y se les exigió abandonar las políticas fracasadas de ajuste, recortes y austeridad que habían provocado el

incremento del paro y la miseria. Pero no esperaremos con los brazos cruzados.

Acte sobre Hugo Chávez i els processos de transformació a l’Amèrica Llatina L’acte sobre la figura d’Hugo Chávez i la influència de la Revolució Bolivariana a l’Amèrica Llatina el van presentar els companys Víctor Ríos i Carlos Rosetti. En Carlos va presentar una panoràmica històrica d’algunes de les figures revolucionàries de l’Amèrica Llatina al segle XX, analitzant també com en determina-

facebook.com/xsucfarga twitter.com/farga3

15

LA XARXA EN MARXA Los organizadoras y organizadores ha depositado grandes esperanzas en este proyecto, por lo necesarias que son las iniciativas de formación y debate en un contexto de agresión tan dura a nuestros derechos y libertades como el actual, y que tanto pueden ayudarnos para disponer de herramientas de discusión y de acción. ¡Os esperamos en la próxima cita!

des circumstàncies i fruit de la lluita social han aparegut militars compromesos amb els seus pobles que van enfrontar l’ imperialisme i les oligarquies locals en la seva lluita per la reforma agrària, el desenvolupament social i la sobirania nacional. Des de Perón a l’Argentina, a Velasco Alvaro al Perú, passant per Jacobo Arbenz a Guatemala, aquests son alguns dels personatges que ens poden ajudar a entendre les arrels de la figura de Chávez.

El Víctor va centrar la seva explicació en la seva experiència com a assessor del president Chávez i en els debats que dins del govern boliviarià i al propi moviment revolucionari es produeixen de cara a la construcció concreta de la nova societat socialista i de com, més enllà de les conteses electorals, la revolució i la construcció del nou sistema econòmic i social a Veneçuela depèn fonamentalment de la capacitat d’organització del poble.

Tres dies després d’aquest acte ens va arribar la trista notícia de la mort del president Chávez després de mesos de lluita contra el càncer que patia. Els revolucionaris d’arreu del món vam perdre aquell 5 de març una figura de referència que, després d’anys de propaganda triomfal del capitalisme, va tornar a aixecar la bandera del socialisme com a la única alternativa a aquest sistema decrèpit. Com ens va dir el Víctor, Hugo Chávez ja forma part de la història per la llibertat dels pobles de l’Amèrica Llatina, al costat de Sandino, de Allende, del Che… Divendres o Barbàrie El pasado viernes 5 de abril se celebró la primera sesión del colectivo de formación y debate Divendres o Barbàrie (Debat, Cultura i Birres) en el local de la XSUC y Socialisme 21.

El tema fue Manifestaciones de la cultura obrera: conciencia y trabajo, y la sesión se desarrolló a partir de fragmentos de textos teóricos, literarios y de películas, los enlaces de los cuales están en el blog del colectivo, divendresobarbarie.wordpress.com

Cooperativa de consum a l’Ateneu Octubre Estem iniciant l’experiència d’organitzar una petita cooperativa del consum. A la reunió explicativa van participar dos companys, l’Edurne i el Ramon, que fa uns mesos han començat a conrear algunes terres al Delta del Llobregat, constituint la cooperativa el Cigró Negre. Aquests companys, a més d’informar-nos de quins tipus de productes ens podrien subministrar setmanalment, ens van explicar alguns dels entrellats del sistema de producció i distribució alimentària que regeix en el capitalisme i com molts dels productes de avui comprem a les grans cadenes de distribució són en realitat fruits manipulats per garantir els elevats marges de benefici. Com a dada que pot exemplificar aquesta situació, en Ramón va posar l’exemple dels tomàquets que podem comprar tot l’any a un supermercat i que estan conreats per tal que durin exactament 20 dies, després dels quals es fan malbé de forma fulminant. En unes setmanes posarem a funcionar aquesta cooperativa de consum i començarem a rebre productes de temporada per part dels companys del Cigró Negre.

Acte en defensa de la sanitat pública Presentat pels companys Eduard Lucar, membre del comitè d’empresa de l’Hospital de Sant Pau, i Jordi Benach, director del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut de l’ UPF, a l’acte en defensa de la sanitat pública l’Eduard va resumir les darreres lluites protagonitzades pels treballadors/es dels Hospitals catalans i va insistir en que el combat contra la privatització paulatina dels serveis sanitaris públics no es pot enfocar com una lluita corporativa que afecta només als seus treballadors sinó que cal implicar-ne al conjunt de la ciutadania per aturar els plans de Boi Ruiz i la resta de saquejadors dels serveis públics. Per la seva part, en Jordi va fer un anàlisi sobre la funció social de la sanitat i va explicar de manera molt didàctica com el concepte de salut pública va directament relacionant amb el nivell de benestar i igualtat social d’una societat.

Jornada Republicana El dia 20 d’abril vam celebrar un acte en commemoració de la proclamació de la II República amb la projecció d’alguns talls de la pel· lícula La vieja memoria, de Jaime Camino, un reportatge amb les veus d’alguns dels protagonistes més significatius de la Guerra Civil i la Revolució Espanyola. Tam-

bé vam projectar un vídeo preparat pel Ramón Franquesa en homenatge a Julián Grimau, líder del PCE assassinat en una cadira de rodes el dia 20 d’abril de 1963 per un pelotó d’afusellament, en compliment de la sentència ratificada pel govern franquista i defensada públicament de forma miserable pel règim criminal per part de qui aleshores fou Ministre de Propaganda, aquell sinistre personatge dit Manuel Fraga Iribarne.

En aquest mateix acte vam presentar el llibre de Juan Merino, ex alcalde de Castro del Río (Sevilla), El Pena, Rebeldía Permanente, del qual tenim a la venda exemplars a l’Ateneu. En Juan, militant històric del PCE, va explicar algunes parts de la seva biografia profundament lligada al partit comunista i a la fundació de les primeres CCOO a Terrassa. Però a més d’aquest repàs històric, en el debat es va aprofundir en la situació actual de l’esquerra arreu de l’Estat des d’una posició molt crítica amb el possibilisme que ha portat a la direcció d’IU-CA a entrar en un govern amb el PSOE i respecte d’aquells dirigents que s’han entregat a les lògiques de retall social que imposa el sistema capitalista.

La XSUC de Vidreres demana al seu Ajuntament que el dia 14 d’abril hi ondegi la bandera republicana “El que nosaltres estem demanant i reclamant és aquesta part de la Historia que molts volen donar per oblidada”, diu l’escrit que la Manoli Ruiz i en Liborio Guerrero, membres de la XSUC en Vidreres, han adreçat a l’Ajuntament presidit pel Jordi Camps (CiU).

“Nosaltres, com a hereus i hereves dels comunistes i republicans represaliats”, continua el document, “estem demanant respecte. Aquest respecte, que cap institució ens ha donat tot i que històricament van ser els que més van sofrir. I també el reconeixement a totes aquelles persones que van patir i van defensar lleialment a la República i no van demanar res a canvi”.

També demanen que l’Ajuntament de Vidreres faci oficial la condemna, promoguda per la Xarxa Socialista Unificada de Catalunya, a “els bombardeigs comesos per l’aviació feixista de Italiana al poble de Vidreres durant la Guerra Civil, els dies 3, 13 i 14 d’abril de 1938, on diverses persones van morir per defensar la República i tot allò que representava”.

Més info a: www.xsuc.cat/index.php/territoris/girona

L’ENTREVISTA Ventureta Ballús: “La Tercera República podria ser el primer pas per trencar amb la Troika i el FMI” Ningú que visqui a Catalunya i treballi a favor de l’adveniment de la Tercera República pot no conèixer a Ventureta Ballús, la nena de la guerra vallesana que aviat complirà 75 anys, 65 d’ells a l’exili francès i la resta, de tornada al seu Montornès natal, lluitant aferrissadament a favor de la memòria històrica. En un moment en què la monarquia està en crisi, o això sembla, Ventureta ens ofereix una visió global de l’actualitat que beu d’arrels històriques que no sempre es tenen en compte per oferir un panorama desolador. La Tercera República espanyola, una República igualitària i social, podria actuar com a revulsiu, com ho va ser en el seu moment la Segona.

Mai ha estat la Tercera República tan necessària com avui: aquesta és l’opinió de la Ventureta Ballús. No només pels ja per si greus, indefugibles, atemptats descarats contra les llibertats i els drets humans que els ciutadans i ciutadanes de l’Estat espanyol estem patint, sinó també per les fosques raons que s’amaguen darrere d’aquest estat de coses. Amb aquest ànim, el passat 14 de març va presentar en el seu municii l’associació 14 d’Abril, que té com a lema Recuperem Memòria per a Recuperar Drets.

FARGA: Per què precisament ara?

VENTURETA: Estem justament al bell mig d’una crisi que ha estar minuciosament orquestrada des de fa molts temps ençà. Hi ha una sèrie de fets actuals que demostren com el capitalisme més cru està recentralitzant el poder i el control de l’ordre mundial, mitjançant el foment de l’enorme desigualtat social que patim.

F.:Per exemple?

V.B.: No és un fet conegut a Espanya, però Merkel, al 2012, va demanar a tots els països on els nazis van dipositar el seu or durant la Segona Guerra Mundial (EE.UU., França, Itàlia, Gran Bretanya) que ho tornessin als bancs alemanys.

Això coincideix amb la renuncia de Ratzinger al papat i el nomenament de Ernest von Freyberg, cavaller de la totpoderosa Ordre de Malta i fabricant de vaixells de guerra, com a president de la Banca Vaticana, desprès de que el seu predecessor, Gotti Tedeschi, denunciés que l’organisme financer era dipositari dels diners més bruts del món, procedents de la màfia i la corrupció política. Aquesta convergència de nazis, diners i armes és inquietant. Opino que s’està espoliant els diners de la Sanitat, de l’Educació, de les infraestructures, del món del treball, per part d’una banca que controla amb absoluta impunitat els governs mundials, per a finançar l’armament de la Tercera Guerra Mundial, o al menys per mantenir una situació política internacional, a causa de la venda d’armes) que fomenti la inestabilitat i el subdesenvolupament per a que les multina-

cionals nord-americanes i europees continuïn tenint mercats als que vendre i on espoliar.

F.: Una teoria una mica aventurada. En què et fonamentes?

V.B.: Això ja ve de lluny. Estic convençuda de què va ser el president Bush qui va fer dinamitar les Torres Bessones des de dins. La meva filla vivia a Washington , i em va explicar que aquell dia, casualment, tots els treballadors dels despatxos de les Torres tenien festa i no hi va haver cotitzacions de Wall Street.

Menys la gent de la neteja, clar, negres, xicans i blancs pobres, però aquests a qui l’importen?

L’excusa era acabar amb Afganistan i Irak. Ara han destruït aquest països, s’han apoderat de Líbia, Síria va pel mateix camí i la primavera àrab no ha estat més que una enorme trampa per instaurar governs titelles, utilitzant el fonamentalisme islàmic com ja ho va fer Estats Units a Iran, per exemple…. La Tercera Guerra Mundial és per acabar amb aquest països, a més d’Àfrica, tota Àsia Menor, robar totes les seves matèries primeres i reduir-los de nou al colonialisme i al pitjor esclavatge; de la mateixa manera que la crisi del 29 va servir per finançar la guerra de Hitler i Mussolini. I ara estem en una situació semblant, encara que no igual, a la de 1929-30.

F.: I aquí va aparèixer la Segona República.

V.B.: Que va estar la primer línia d’Europa i del món pels seus espectaculars avenços en progrés, en totes direccions. Per exemple, es va nacionalitzar la banca i totes les riqueses del sòl i el subsòl, amb la qual cosa va haver-hi feina per a tothom pràcticament. A més, el Font Popular volia organitzar la Reforma Agrària, per aixó l’alçament de les tropes d’ocupació feixistes.

F.: Però no va funcionar…

V.B.: També la Segona República va cometre errades! Per exemple, no descolonitzar Àfrica, d’on van venir las principal forces de xoc de Franco. A més, les multinacionals, veient que no podien robar més a Espanya, van començar a dipositar grans quantitats de diners als bancs suïssos a nom de Franco i altres militars africanistes espanyols. I res ha canviat: un any abans de morir Franco, aquestes mateixes multinacionals ja teníem preparada la continuïtat del règim feixista espanyol, amb aquesta Constitució monàrquica-feixista amb la que van enganyar als nostres pobles, gràcies a la traïció dels líders

www.xsuc.cat

del partits polítics d’esquerres. Desprès va venir el 23F, com a forma de contrarestar les vagues i les protestes de la classe productiva i les reivindicacions nacionals d’Euskadi i Catalunya, cada vegada més importants, per part de Juan Carlos I i el general Armada, membre de la casa real. I així hem arribat a on estem ara, amb les condicions de les classes treballadors retornades al segle XIX, o al XVIII, amb cada vegada més atur, el teixit productiu destruït per imposició europea i

l’agricultura abandonada.

F.: I com la Tercera República podrà treure’ns d’això?

V.B.: Una Tercera República veritablement social podria ser el primer pas per ser independents internacionalment, trencar amb la Troika i el FMI. També s’aconseguiria el concert econòmic de cada una de les comunitats, perquè seria una confederació ibèrica de repúbliques de la qual formaria part la República Catalana, per exemple.

F.: Creus que aquesta vegada ens deixarien? I que altres països seguirien l’exemple?

V.B.: El feixisme i l’imperialisme no deixen mai carta blanca als pobles; els pobles hem de trencar les nostres cadenes (com deia J.J. Rousseau, “els homes neixen iguals en drets i en deures, però neixen dins les cadenes”). Hem de trobar els mitjans de trencar cadenes, però hem de ser, cada dia, més homes i dones en trencar aquestes cadenes, cap ésser humà pot fer aquest treball en solitari, és un treball d’educació i de lluita diària i d’anar unint forces. Hem de recordar Marx, Gandhi, Lenin, Patrick Lumumba, Maurice Bishop, Thomas Sankara, els nostres meravellosos Brigadistes Internacionals, vinguts de 54 països del món i, a cada moment difícil de les nostres vides, pensar: ara quina manera d’actuar és la més idònia: la de Gandhi? La de Lenin? Però per aixó necessitem preparació humana, psicològica, matemàtica... Així, si som molts i cada un/una té una preparació complementària, avançarem tots i totes junts.

Eva Mª Durán