INDEX PRÒLEG [ P. 02 ] MEMÒRIA DE LA FALLA [ P. 04 ] EXPLICACIÓ I RELACIÓ [ P. 12 ] ARTICLES EL PODER (QUASI REVOLUCIONARI) DE LA TEMUDA SÀTIRA JOAN CASTELLÓ LLI / PERIODISTA [ P. 24 ] AL TOMB I MÉS! LA ‘PLANTÀ’ DE LES FALLES DE LA HUMANITAT IVÁN ESBRÍ ANDRÉS / LLICENCIAT EN HISTÒRIA [ P. 38 ] QUE PERDA EL DOGMA VICENT MOLINS / PERIODISTA [ P. 50 ] LA PERSEVERANÇA D’UNA CIUTAT BIMIL·LENÀRIA VICENT BAYDAL / HISTORIADOR [ P. 56 ]
PROLEG
2
L’any passat es va commemorar una efemèride especial: 75 falles plantades ininterrompudament a la plaça major de València, amb la intenció de ser la falla representativa de la ciutat. Enguany, com manen la tradició i el ritual, una nova proposta ocuparà el centre del Cap i Casal per a atracció de veïns i visitants, que la rodaran admirant el coronament, contemplant les escenes i llegint els cartells. Perquè la falla, tal com recull l’expedient presentat davant la UNESCO que ha servit de base per a la declaració de les Falles com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat, és “un vehicle d’expressió popular en l’espai públic urbà”. I, com continua dient l’expedient: “A través d’un llenguatge formal propi i en clau satírica, la falla reflectix la realitat social, política i cultural actual, afavorint la reflexió individual i col·lectiva”. Justament, amb eixe objectiu d’incidir en la reflexió individual i col·lectiva de l’espectador convertit —ara també— en lector, la Regidoria de Cultura Festiva recupera una pràctica abandonada en els últims anys: l’edició d’un llibret de la falla municipal. Renovant el compromís amb la tradició, el vers i la prosa dels col·laboradors permetrà ampliar la mirada sobre la falla municipal i prolongar en el temps el seu impacte. És així com els textos ens parlen de la plantà al tomb i del poder de la sàtira, senyes d’identitat de la falla d’enguany, però també de la capacitat de superació de la ciutat de València davant les adversitats o de la necessitat de repensar les Falles i la ciutat lluny de dogmatismes. Però el llibret d’enguany també ens permetrà aprofundir en el procés creatiu de la falla: resseguir eixe treball que, plasmat en esbossos i il·lustracions, acaba donant forma al cadafal que, una volta acabat de plantar, ocuparà la plaça de l’Ajuntament a partir del 16 de març. Al remat, es tracta de posar en valor l’expressió creativa en la festa de les Falles: creativitat literària i creativitat plàstica que, gràcies als llibrets, perduren en la memòria col·lectiva.
3
4
MEMORIA DE LA FALLA
5
VALÈNCIA, CA LA TRAVA Una torre de telecomunicacions, que es va projectar i mai es va construir... Una cavalcada folklòrica on desfilen les traves que la ciutat assumix i ha patit des de temps passats fins als nostres dies... Ironia sobre la València de Calatrava i sàtira sobre la València de les traves. Crítica de les actituds que han suposat i suposen traves per el desenvolupament de la ciutat. Des de les traves històriques, passant per les traves normatives a l’ús de material pirotècnic, mostrant la situació del corredor mediterrani i plantant la trava més gran, la torre de telecomunicacions que no va ser possible construir, però que es cremarà com una falla que és. ICÒNICA I IRÒNICA La València de Calatrava és coneguda i admirada en tot el món gràcies a les monumentals construccions dissenyades per l’arquitecte valencià. Allò que no es coneix és la València de Calatrava que es va projectar, però que mai va ser executada... per culpa de certes traves. Pretenem desempolsar, reinterpretar, plantar i cremar aquell projecte que fou i que mai es va fer realitat... fins enguany. La falla serà icònica per la peça que es planteja, pel seu disseny, pel seu impacte visual i per la seua alçària, de 35 a 40 metres. I serà irònica, perquè representa un skyline de la ciutat que mai s’ha donat.
6
VERTICAL I DE DESENROTLLAMENT HORITZONTAL La falla és la torre i, per la seua forma, serà una falla vertical. Per a compensar i completar la composició es desenrotlla una única escena en línia recta i en el pla horitzontal. AMB UN SOL NINOT I AMB UNA PROCESSÓ D’ESTOS Un xiquet ubicat a la base de la torre, just al centre, mira cap amunt. Representa la desproporció humana respecte a la construcció. Ens anima a pensar en un futur on poder fer realitat un projecte tan ambiciós. I ens fa reflexionar al voltant de l’herència (per pagar) que hem deixat a les pròximes generacions. D’altra banda, una passarel·la de vint metres de llargària acull una cavalcada folklòrica on desfilen les traves que la ciutat assumix i ha patit des de temps passats fins als nostres dies.
8
ACTUAL DE CONCEPTE I TRADICIONAL D’EXECUCIÓ Els conceptes de verticalitat, peça única, desenrotllament horitzontal i discurs narratiu, fan de la proposta una falla contemporània. Però al mateix temps es tracta d’una falla tradicional, realitzada amb fusta i emprant les tècniques habituals en l’execució i acabats de ninots. SENSE CENSURA, PERÒ AMB TRAVES La sàtira és el motor de la falla. Volem soterrar les falles propagandístiques i proposem una falla crítica on poder exposar les nostres queixes d’una manera pública. Ens agradaria portar l’espectador a la reflexió amb un somriure d’orella a orella. D’AUTOR, PERÒ COL·LECTIVA La falla, firmada per Manolo García, serà realitzada per tallers de solvència contrastada i experiència dilatada en el món de les falles, que compten amb l’aplaudiment i el respecte de fallers i aficionats. FITXA TÈCNICA Artista de la falla Equip de realització
Manolo García Julio Monterrubio, Manolo Algarra, Manolo Martín i Fet d’Encàrrec (Marisa Falcó i Paco Pellicer)
Disseny gràfic
José Aguilar
Idea original i guió
Paco Pellicer
Plantà
Grúas Rigar
9
12
Explicacio i relacio
13
EXPLICACIÓ I RELACIÓ DE LA FALLA MUNICIPAL 2017 VALÈNCIA, CA LA TRAVA AUTOR: PACO PELLICER
AGARREN LLOC QUE ACÍ VA
LA TORREFALLA ÉS DE FUSTA...
L’EXPLICACIÓ DE LA FALLA! La peça, molt ben travada, SENYORES, SENYORS, FALLERS,
és obra d’enginyeria
FALLERES I VISITANTS...
feta amb la mà temperada del fuster M. García.
Vull intentar explicar als més grans i a la xicalla
Era la de Calatrava
què té de particular
una torre projectada,
i d’especial esta falla.
que per culpa d’una “trava” no es va veure realitzada.
Com mana la tradició, si vos sembla convenient,
Per una gran indolència
ho faré amb l’explicació
i una monumental trava
i relació pertinent.
es va esfumar de València la torre de Ca la Trava.
La falla enguany representa una torre imaginada
Allò que no es va plantar,
i que a més a més intenta
parlant irònicament,
un rècord batre, el d’alçada.
enguany podrem contemplar davant de l’Ajuntament.
14
Però agafeu ja cadira,
PERÒ PARLEM DE LA FALLA
que per això estan posades,
QUE ÉS ALLÒ QUE ACÍ ENS CONVOCA...
i prepareu-vos, que arriba “la més” de les cavalcades.
Sobre la gran passarel·la una filera de traves
La que presenta les traves
ens presenta i ens revela
que hem patit i patiran,
quantitat d’entropessades.
amb tantes animalades que s’han fet i que es faran.
Patides per la València en què viure a tots ens toca
I perquè no puguen dir
i amb la natural llicència
que a l’ou li falta la sal,
que la sàtira provoca.
ens proposem criticar OBRI LA GRAN DESFILADA
del principi al final.
LA POLICIA ADORNADA... Per tal de no fer-li ombra a la torre programada
Comença la cavalcada,
hem convidat els ninots
amb tota normalitat,
a anar-se’n de desfilada.
la policia muntada pel centre de la ciutat.
I amb el permís del carril farem una cavalcada
Gentilesa de l’artista,
pels carres més principals
de fusta són els cavalls.
de tota la contornada.
Una trava animalista ens fa cuidar els detalls.
16
UN HIPSTER I UNA BLOGUERA CONFORMEN LA CAPÇALERA... A continuació els gegants de la ciutat de València: de l’actualitat, retrats; i del vestir, referència. Són l’última adquisició de la Casa de les Roques. Creats per a l’ocasió, tindran traves... i no poques.
DE LA TRACA I DE FER L’HACA... XIQUETS MÉS GRANS QUE UN CASTELL QUE PODEN TIRAR... BOMBETES. Seguint a continuació,
En nom de les tradicions
una trava normativa.
fem les coses amb trellat
Una gran contradicció
i apliquem legislacions
amb una pràctica viva.
conforme a la realitat.
La traca i els usuaris
Deixarem passar la bici,
de petardets i de trons,
que pel mig creua el carril.
de bombetes de diari,
Encara que açò és l’inici,
i de masclets grans i bons.
Sembla que n’han passat mil.
19
CORREDOR MEDITERRANI.
LA TARONJA...
NO ESTÀ CLAR L’ITINERARI...
PER A PODER TRAURE’N SUC CAL SER UN TIO FORÇUT.
Més ràpid va el caragol que la solució esperada.
I què passa amb la taronja?
Han tornat a fer-nos gol!
I amb la fruita en general?
Carrera desesperada...
Espremuda com a esponja sense marge comercial.
Este esforçat corredor no para de botar traves.
L’art que té l’intermediari
Resulta decebedor
ningú no el pot igualar,
veure’l caure mil vegades.
sense cap de formulari ell fa la fruita passar. De les mans del llaurador a l’aparador de tenda, i com que és el cobrador els diners se’l queda el menda.
CARREGAT AMB LA BOTIJA ES PRESENTA L’AIGUADER... Sembla que el transvasament més que una trava és un dic. Jo no sé com és la gent que sols es mira el melic. Veurem com es soluciona. Que ploga més, de moment. Però, si el prec ens funciona, que ho faça amb coneixement. D’això de l’aigua direm allò què és tan evident: amb tants entrebancs sabem que patim “trava-sament”.
21
I ARA JA, TRAVES A BANDA, TANCAREM AMB MÚSICA... Ara que hi ha subvencions
A la fi, la banda clàssica
el músic pot ajuntar-se
respecta la tradició
i crear agrupacions
i, seguint la norma bàsica,
per a poder defensar-se.
fa en quatre la formació.
Amb un esperit rebel
I així com es veuen queden,
i lluitant contra les traves,
prims com paper de fumar.
han inventat un model
Sort que les forces els resten
i ara toquen a dos cares.
per a tocar i animar.
22
DELS BOUS, NI PARLAR-NE.
NO TOT SÓN TRAVES NEGATIVES...
MÉS QUE TRAVES... Hi ha traves positives, Un carretó hem proposat
les que lliguen i fan cos.
per a fer bous als carrers,
Propostes i iniciatives
el duran arrossegat
fetes realitat per tots.
una colla de festers. Plantant una falla icònica Amb un poquet de color
i hem volgut que siga irònica...
quedarà com una vaca.
Per a cremar ja està llesta
Això sí, fa falta humor
la falla municipal,
per a traure’l a la plaça
un acte més que fa festa, per no dir-ne el principal.
Segur que algun despistat, que molta atenció no presta,
Només resta una coseta,
no cau en la novetat
una pista que faltava.
i gaudix més de la festa.
El resum de la historieta: que València és Ca La Trava.
El carril torna a passar... Disculpeu, no és una trava. Sols que hi ha per a contar més metres dels que em pensava.
23
24
ARTICLES
25
26
EL PODER (QUASI REVOLUCIONARI) DE LA TEMUDA Sร TIRA Joan Castellรณ Lli Periodista
27
La proposta de falla municipal per a 2017 va nàixer amb polèmica. Des d’un primer moment, les xarxes socials i alguns mitjans de comunicació van arremetre contra el projecte (triat per un jurat independent) amb tot tipus de crítiques, algunes raonades i unes altres no tant. Per a alguns, triar una falla sense cap figura humana en el cos central era poc menys que un disbarat. Argumentaven que una composició així mai s’havia vist a la plaça de l’Ajuntament, la plaça major de València. I per això si no fóra poc, era a més una falla política —com si eixa consideració fóra pejorativa— perquè feia una paròdia d’una època més o menys recent viscuda a la ciutat. Quin atreviment criticar la mateixa València i els valencians des de la mateixa falla municipal! Reapareixia així el temor inveterat —d’uns quants, no sé si molts o pocs— a uns canvis en la concepció estètica del monument que s’havia plantat en els últims anys en eixe emplaçament, que a més venien avalats per un equip de govern local progressista, valencianista i d’esquerres. Per a alguns, això tenia —i té— perill, molt de perill. Cal parar-los els peus, va pensar més d’un. No es podia llançar per la borda tota una tradició —de no més d’una o dues dècades, no vaja vosté a creure que és des de sempre— de falles que enaltien València, que parlaven meravelles de la ciutat, de les seues festes, del seu modern zoològic i que exaltaven els seus dirigents fins al punt d’encastellar-los (fins al muscle del mateix Gulliver si feia falta) com els grans dirigents del segle
xxi .
Eren falles botafumeiro: agraïdes amb el poder, al qual li
llançaven abundants dosis d’encens per a afalagar-lo i estar a les bones amb ell; que feien apologia de les Falles i de la valenciania, enaltint un costumisme moltes vegades passat de moda, i que eren políticament correctes perquè s’oblidaven de la sàtira i, en el seu lloc, retien acatament a aniversaris d’institucions o a esdeveniments històrics.
28
En compte de seguir per la senda triomfal de mirar-nos el melic —on està aquell Melic del món genuïnament faller?—, ara la proposta triada per a 2017 intentava —quin atreviment, senyors!— recuperar l’essència de les falles: la sàtira, la crítica corrosiva. I per a aconseguir-ho col·locava uns imaginaris espills còncau i convex (com els del Callejón del Gato de Valle Inclán) per a recuperar l’esperpent faller i poder riure’ns de nosaltres mateixos. Açò era massa per als fallers més tradicionalistes, benpensants i amb interessos influencers, que el que busquen és imposar el seu gust particular atribuint-se gratuïtament el sentiment general. Quin horror, pensarà esta gent, haver de riure’ns de situacions tan absurdes com reals de les quals hem sigut protagonistes actius o passius durant els últims anys! Criticar els qui ens han governat durant més de vint anys perquè nosaltres els hem votat? Inadmissible! Eixe era, a grans trets, l’argumentari que utilitzaven els que presumien de ser els garants de les essències falleres. Va ser el periodista Jesús Montesinos qui va assegurar fa més d’un any (La Vanguardia, 23 de novembre de 2015), comentant l’èxit de Siete apellidos vascos (Emilio Martínez Lázaro, 2014), que era impensable una versió autòctona d’eixa mateixa pel·lícula perquè els valencians “no sabem riure’ns de nosaltres mateixos”. I per als que volen controlar la festa des de posicions de trinxera que no tenen massa ressò en les eleccions municipals, eixe és un principi inamovible i inalterable de la festa: als fallers ens agrada criticar però no que ens critiquen. El nostre és el millor i que ningú ho pose en dubte perquè, en cas contrari, llavors sí que són capaços d’organitzar una revolució —o estaria millor dit una contrarevolució?. En qualsevol cas, la història ens dóna exemples que sempre hi ha gent disposada a muntar un guirigall. Si València, Ca la Trava pretén reflectir “tot allò que es va projectar i mai es va executar”... perill, perill; si vol ser una falla icònica i irònica amb la qual representar
29
amb sornegueria l’skyline que la ciutat mai ha tingut... alerta màxima, i si es pretén fer un repàs en clau d’humor de tot allò que es va planificar i després va costar cinc o deu vegades més, llavors la proposta sí que pot convertir-se en una bomba de rellotgeria que pot esclatar en qualsevol moment. Per a alguns, eixa revolució de la crítica cal frenar-la com siga, perquè en cas contrari deixaria al descobert les vergonyes de més d’un (polític i/o faller). Alguns consideren que el projecte de 2017 és massa avantguardista per a un emplaçament tan oficialista com la plaça de l’Ajuntament, sense recordar que en esta mateixa plaça ja s’han plantat falles que van escandalitzar en el seu moment per voler fer un pas més enllà, i que, al contrari del que es podria pensar, figuren entre les més recordades de la història. Va ocórrer en 1954 amb Correguda de bous surrealista, dissenyada per Salvador Dalí i construïda per Octavio Vicent. Criticada per la seua estètica i per haver-la fet un artista no agremiat —un escultor de Belles Arts, quin atreviment, senyors!—, la falla es va convertir en el seu moment en un símbol de modernitat i un exemple de voler atraure personalitats rellevants de diferents àmbits culturals que, per regla general, giraven l’esquena a la festa. Des del seu naixement, la falla de la plaça del Caudillo va refusar ser concebuda com una més de les que es plantaven a València. Si el primer monument de la demarcació es va convertir en una icona (Sa Majestat el So Quelo, el llaurador enriquit en una època de restriccions econòmiques), el segon va ser la contraposició del triomf de la modernitat a costa de la València rural: un edifici modernista estava adossat a L’Alqueria del So Quelo, una falla construïda per Regino Mas i Carles Cortina, amb disseny de l’arquitecte Javier Goerlich. No hi havia cap figura humana, i estem en 1943!
30
L’Alqueria del So Quelo (Regino Mas i Carles Cortina, disseny de Javier Goerlich, 1943). Arxiu: Gremi d’Artistes Fallers.
31
A pesar de tants (Ricardo Rubert, 1964). Arxiu: Gremi d’Artistes Fallers.
32
Són moltes les vegades que, al llarg dels 75 anys d’història d’este emplaçament, l’artista de torn ha recorregut a composicions arquitectòniques en les quals la figura humana és nul·la o queda relegada a un pla secundari. Podem citar com a exemple les reproduccions de monuments internacionals com La font del desig (la Fontana di Trevi), de Vicent Pallardó Latorre (1957); Ajuda a València (un monument racionalista a les ajudes rebudes després de la riuada d’octubre de 1957), de Juan Huerta (1958); Ací queda això (Torre Eiffel), de Josep Barea Sánchez (1966), i Intentant posar-la a plom (Torre de Pisa), dels germans Fontelles (1969). Amb anterioritat, Vicent Pallardó ja va assajar amb figures antropomorfes, com les dues locomotores humanitzades de Pensat, fet i fum (1953), com a símbols del projecte (mai realitzat) de la Gran Estació Central de Ferrocarrils de València; Octavio Vicent va combinar arquitectura, figura humana i elements del bestiari en L’hora del diable (1955), i quatre dècades després Josep Martínez Mollà va apilar objectes més o menys inanimats (Parotet, Micalet...) en 50 aniversari (1994), una composició per a celebrar el mig segle del Gremi Artesà d’Artistes Fallers. No són rellevants, pel fet de no tindre figures humanes, totes estes falles de la nostra particular plaça major? Ningú posa en dubte que Vicent Luna és un dels artistes que més petjada ha deixat en la demarcació de la plaça del Caudillo/País Valencià. Curiosament, una gran part de les seues falles no incloïen figures humanes o humanitzades, com és el cas de La nova torre de Babel (1977), Pirates de hui (1978), Concorde, concòrdia (1981) i Compte arrere (1982). En altres, l’element principal era l’arquitectònic —encara que sense renunciar a les figures humanes—, com en El juí final (1980); i en altres ocasions recorria a les figures antropomorfes, com en Este país (1983). Si, a més, afegim aquelles en les quals
reprodueix animals varis (Homo sapiens, 1965; La serp de mar, 1975; Vanitats, 1976, i La pol·lució, 1979) resulta que només ha utilitzat figures humanes o humanitzades en La llibertat (1973) i Els atributs d’Atenea (1974). És per açò Vicent Luna menys artista? Les seues falles no van ser emblemàtiques ni destacades? En altres ocasions, els artistes han traslladat a les falles els recursos utilitzats pel pop-art (objectes quotidians elevats a la categoria d’art), com va ocórrer amb Els que es posen les botes, de Josep Barea Sánchez (1967), i Embossament de trànsit, dels germans Fontelles (1968). També sense figures humanes, off course. Inclassificables, però tremendament trencadores amb la concepció tradicional de les falles van ser les dues realitzades per Ricardo Rubert: Nou Cavall de Troia (1963), una figura modelada a plans, i A pesar de tants (1964), amb un coet com a cos central suspés a deu metres d’alt amb cables d’acer per a donar sensació d’ingravitació. En l’etapa dels ajuntaments democràtics que s’inicia el 1980 tenim també nombrosos exemples de falles sense figures humanes en el cos central o el coronament. Alguns exemples son Visites de l’altre món, de Mario Lleonart (1984); Fantasia, de Manolo Martín (1985); Bandes, d’Alejandro Santaeulalia (2003), i inclús Força, de Manolo García (2015), amb el lleó del Congrés dels Diputats. En qualsevol cas, l’exemple més paradigmàtic és el de Manolo Martín, que, amb les seues falles multidisciplinàries, va recórrer a professionals de prestigi d’altres procedències artístiques (Sento Llobell, Francis Montesinos, Manuel Vicent, Ortifus...) per a incorporar-los als seus projectes de falles, que, quasi tres dècades després, encara queden en la retina dels aficionats, com L’estoreta velleta (1986), Perquè el foc només siga un espill (1987) i Ho tenim tot davall (1988).
34
Els que es posen les botes (Josep Barea, 1967). Arxiu: Gremi d’Artistes Fallers.
35
Amb perspectiva històrica, les falles més recordades i celebrades de la nostra particular plaça major són aquelles que han tingut un valor afegit per la seua estètica diferenciada o la seua temàtica agosarada. De les que eren més del mateix quasi ningú se’n recorda ja. En este article hem comentat una trentena d’estes falles que, a més, són les més exitoses dins de la bibliografia fallera. Algú pot citar ara mateix, de carrereta, altres cinc o sis que no siguen de l’última dècada? Tornant a la proposta de 2017, s’ha tractat de desqualificar València, ca la trava per la seua estètica diferent (en vareta s’han construït les últimes tres falles i pel mateix artista, o no es així?) i per ser massa crítica, però no s’ha ponderat uns elements clau com són reprendre la més pura sàtira fallera, utilitzar materials sostenibles i poc contaminants, i recuperar l’espectacle —i el repte, amb sopar multitudinari inclòs— de la plantà al tomb per a una falla de 40 metres. L’equip que du a terme el projecte (encapçalat per Manolo García i del qual formen part també Manolo Algarra, Julio Monterrubio, Manolo Martín Huguet, José Aguilar i el col·lectiu Fet d’Encarrec, compost per Marisa Falcó i Paco Pellicer) té el prestigi suficient perquè li puguem donar un vot de confiança perquè ens sorprenguen i ens facen riure a gust de la nostra història més recent (perquè les falles expliquen cada any, en clau d’humor, els fets més recents) i de tot allò que ha ocorregut en aquesta terra en l’última dècada, un període en el qual s’han fet barbaritats (en qüestions socials i econòmiques) de les quals no ens podem enorgullir. Els artistes triats per a dur a terme el projecte de 2017 han fet el seu treball i nosaltres, com a públic i una vegada vistos els resultats i analitzat el seu contingut, podrem expressar el nostre acord o desacord amb el que estem veient. Però era necessari deixar-los parlar, que s’expressaren i que desenvoluparen amb llibertat el projecte que ha sigut elegit per un jurat d’experts.
36
Concorde, concòrdia (Vicent Luna, 1981). Arxiu: Gremi d’Artistes Fallers.
37
En la falla infantil també hi ha una aposta per un concepte de cadafal diferent al que ha imperat en els nou últims anys. Sense desmeréixer el treball de Ceballos i Sanabria, que han realitzat treballs de gran nivell, en este exercici s’ha optat per fer un gir no solament estètic sinó també de contingut amb el projecte Descobrir i redescobrir presentat per Anna Ruiz Sospedra i Giovanni Nardín, que, des de plantejaments de renovació constant, intenta harmonitzar el foment de la lectura i de la fantasia a través de la lliure interpretació plàstica d’una sèrie de contes i novel·les d’ahir i hui, amb elements i personatges com l’hipogrif, la guerrera Bradamante, el Nautilus o Esclafamuntanyes. Està clar que en el cadafal infantil d’enguany no veurem imatges de la Mare de Déu, ni reproduccions d’icones mil voltes repetides de la literatura i la pintura valenciana, però sí que podrem contemplar propostes suggeridores i imaginatives que podran encendre la flama de la curiositat a xicotets i grans, molt allunyades de l’estètica convencional però possiblement més properes a la quotidianitat. O és que els pares d’estos xiquets han deixat de comprar mobles minimalistes en Ikea i han tornat al moble clàssic de tota la vida de Sedaví? Serà una experiència gratificant comprovar que les falles de la plaça de l’Ajuntament de 2017 recobren la seua raó de ser, amb estètiques diferents al que ha sigut habitual en els últims anys i amb una aposta per reivindicar el poder (que per a la mentalitat fallera pot resultar quasi revolucionari) de la crítica satírica.
38
AL TOMB I MÉS! LA ‘PLANTÀ’ DE LES FALLES DE LA HUMANITAT Iván Esbrí Andrés Llicenciat en Història
39
El 29 de novembre de 2016, el conjunt de les activitats, les creacions, els coneixements, les pràctiques, les tècniques i els usos representatius de la festa de les Falles va ser reconegut per la UNESCO com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat. Així, el patrimoni faller es definix per un seguit d’experiències i de manifestacions que són el mitjà d’expressió d’esta tradició identitària. Entre els molts sabers transmesos al llarg de les generacions està l’esforç per a fer falla, raó de ser i principal eix de la festa... i també per a alçar-la. AL TOMB O LA FORÇA DEL COL·LECTIU De les primeres representacions gràfiques de falles documentades (un gravat en el Calendario pintoresco del Reino de Valencia de 1860) i les formes de celebració de la festa aleshores, es pot extraure que aquells cadafals eren plantats en una jornada i no requerien més ferramentes per a este treball que martells, pinzells i pintura, tèxtils i escales, si bé ja es necessitava el voluntarisme del col·lectiu veïnal que, tots a una, ajudaven l’artesà autor de la falla del carrer a acabar el seu muntatge. Amb el pas de les dècades, la falla va adquirir alçària. En un moment on no hi havia grues de gran tonatge, va ser necessària una manera de plantar les falles que va prendre com a referent les praxis en l’alçament de puntals i mayos: el tomb. La plantà al tomb partix de la disposició del cos central i coronament de la falla tombats en terra per a ser col·locats en vertical d’una peça, amb la força humana del planter de taller de l’artista i de fallers voluntaris de la comissió. D’un extem, alguns tiren de l’armadura de la peanya cap a terra mentre altres alcen des de l’altra part la falla, tot enmig d’un silenci que es trenca per les ordres contundents de l’artista faller.
40
En eixe just moment que la falla està en vertical es comprova el correcte casament de les parts i, si és axí, la composició es falca per la base de l’armadura amb sacs d’arena per a dotar-la d’una estabilitat major. Després toca la faena de retirar el llit, una estructura de cabirons emprada per a manipular i traslladar els volums. De la mateixa manera, els ninots es trauen de les porriteres 1 i peanyes per posar-los en les escenes. Els elements que servixen per a donar els retocs últims a la falla (fulles d’escatar, pinzells, pintures) es transporten en caixons, burretes o carros (taules, banquetes, cambreres). Una bella demostració d’esta força col·lectiva d’alçar al tomb es va poder contemplar en la plantà de Patrimoni, de Juanjo García, el cadafal construït per a celebrar la fita patrimonial aconseguida el novembre passat, en què fallers i falleres i persones de tota condició deixaren de banda diferències per, entre tots i totes, pujar el capitell jònic de vareta (basat en el cartell de Falles d’Ibán Ramón), guiats per la direcció honorífica del mestre Josep Pasqual Ibáñez, Pepet. Per tant, tot i la irrupció de bastides i maquinària, la plantà de falles al tomb s’ha mantingut gràcies a la transmissió d’esta pràctica entre artistes des de generacions com la dels germans Fontelles, Pasqual Carrasquer, León Lleó, Vicent Monzó o Arturo Martínez, el Patas, fins a Fede Alonso, Josep Manuel Izquierdo, Víctor Valero/Marc Martell, Juane Cortell, el citat Juanjo García o Manolo García.
1. La porritera és un giny emprat en el teatre de guinyols i deu el seu nom als porritos (titelles amb una maça).
41
Culminació de la plantà al tomb d’Hèrcules o Tot és cinema, de León Lleó (Falla Creu i Mislata, 1961). Arxiu Iván Esbrí.
També hi ha comissions que han mantingut fidelitat a la plantà al tomb: Pere III el Gran - Pintor Salvador Abril, Cadis - Rector Femenia, Doctor Sanchis Bergón - Túria, el Rajolar (Benetússer) o Pont Vilavella (Alacant), entre altres. Una altra forma tradicional de plantà, menys coneguda, és l’anomenada a cadiretes. Consistix a anar pujant a braç el coronament de la falla per mitjà d’una successió de cavallets, o cadiretes en l’argot del taller. L’acció d’introduir un cavallet i alçar es repetix fins que la falla té l’alçària pretesa. CURIOSOS ARTEFACTES La falla creix en monumentalitat i cada volta la plantà al tomb (i a cadiretes) es fa més complexa, fins al punt que es necessita tirar amb cordes i maromes des de carrers adjacents o balcons i terrats de finques pròximes. Servisca d’exemple Còctel de modes, de Modesto González (Peu de la Creu, 1949), i dels germans Fontelles Coses perdudes i La rosa dels vents (Doctor Collado, 1952 i 1953), o la impressionat pujada de Guerra freda (Reina - Pau - Sant Vicent, 1959). Ja en els anys trenta i quaranta s’introduïren les bastides de fusta, com en So Nelo l’hortolà, de Vicent Canet i Josep Just (Reina - Pau - Sant Vicent, 1946). Les bastides o torres, amb creus metàl·liques intercalades, es muntaven amb rapidesa i la seua utilitat residia a penjar una corda d’una corriola situada al centre del pòrtic per a alçar els volums amb agilitat i menys esforç que al tomb. D’altra banda, la bastida també servia d’escala als operaris que sacabutxaven les peces. A mitjans de la dècada dels 1950, l’empresa Mundus va guanyar la patent de comercialitzar a Espanya el mecanotub, una bastida metàl·lica de tubs i acoblaments
43
Torres de Julián Puche, març de 2015. Foto Iván Esbrí.
44
caragolats dobles de la qual Vicent Luna fou el seu principal valedor en el muntatge de falles des de finals dels anys cinquanta (La campanya del silenci, Doctor Collado, 1957) fins a finals dels seixanta. Però les torres o bastides de fusta no van deixar d’emprar-se. De fet, cap a 1967 Julián Puche va construir dos imponents torres bessones mòbils d’uns huit metres d’alt amb les quals, en uns anys en què no hi havia les cistelles elevadores, va donar assistència a la plantà de falles seues tan reconegudes com Els invasors (Convent de Jerusalem, 1969) o Naufraguen les tradicions (Na Jordana, 1975). A imitació, Josep Martínez Mollà, Salvador Gimeno i Josep Martínez, el Liriano, també es feren unes torres pròpies. Les torres de Julián Puche i Salvador Gimeno es conserven i són un vertader paradigma del patrimoni artesà del taller de falles per la seua singularitat. APLEGUEN LES MÀQUINES La presència de camions de caixa baixa començà a ser regular pels carrers de València a partir dels anys trenta. Alguns models d’estos camions (de la marca Benz, Hispano-Suiza, Chevrolet o Ebro) van comptar amb una xicoteta ploma autoportant per a dedicar-se a treballs especials, com de segur fou el transport i la plantà de falles, tot i la falta d’imatges que ho confirme. Però la documentació gràfica sí que testimonia una de les primeres plantades amb grua el 1960: Imatges, de Modesto González (Barques - Pascual i Genís). El vehicle pertanyia a l’empresa de Ricardo Cánoves, el Pernales, i era un model de grua de tracció d’eruga amb ploma fixa de gelosia.
45
Cap a finals d’eixa dècada van entrar els primers camions grua de gran tonatge en les plantades de falles, com en Entre polps, carrancs i llisses són el món de divises, de Vicent Tortosa Biosca (Plaça de la Mercé, 1968), i El pensador valencià, d’Octavi Vicent (Plaça del Caudillo, 1972). Actualment la implicació d’empreses de grues telescòpiques autopropulsades i cistelles elevadores en la festa de les Falles és total. I no sols pel fet d’assistir la plantà de les falles, sinó també perquè patrocinen enllumenats, mascletades, llibrets i, fins i tot, guardons com el Premi a la Plantà més Espectacular, de Gruas Rigar. Per últim, cal recordar que el Consorci Provincial de Bombers de València s’encarregava de donar suport i auxili a les labors de plantà de falles amb les seues autoescales Mercedes, de 1927, i Delahaye, de 1937. Estes estan retratades en les plantades de l’esmentada La rosa del vents, dels germans Fontelles (Doctor Collado, 1953); La cortesia, de Ferran Roda (Barques - Pascual i Genís, 1959); Nou Cavall de Troia, de Ricardo Rubert (Plaça del Caudillo, 1963); Homo sapiens, de Vicent Luna (Plaça del Caudillo, 1965), i La caça, de Salvador Debón (Plaça del Pilar, 1968). Actualment estes autoescales estan considerades patrimoni històric del parc mòbil dels bombers de València. En els anys setanta, arribaria l’autoescala Magirus Deutz amb la qual, a començaments de la dècada de 1990, es posà fi a esta col·laboració dels camions dels bombers en la plantà. LA PLANTÀ I EL PATRIMONI La singularitat de plantar la falla al tomb està especialment ressenyada en l’expedient de l’assolida candidatura de les Falles a patrimoni immaterial de la
46
humanitat com la manera tradicional de portar el monument a la culminació del seu procés artístic erigit al carrer. L’esforç físic i mental del col·lectiu faller que suposa un moment de tants nervis com d’expectació ha tingut el seu reconeixement. Del repàs fet en este article, es pot conclure que eixe valor immaterial de plantar tots a una al tomb es fonamenta en un llegat tangible com són els elements propis del taller faller (llits, torres, porriteres) i vehicles (grues). Per això, catalogar, preservar i exhibir en museus o espais expositius la part més rellevant d’eixe patrimoni artesà i tècnic de caràcter etnològic i associat a la plantà de les falles, és un deure pendent. La UNESCO reconeix les Falles com patrimoni a canvi que estes, per mitjà dels seus actors (fallers i falleres, artistes, investigadors, institucions), promocionen tot allò que per tradició les ha definides. Si que Manolo García i els seus col·laboradors (José Aguilar, Manuel Algarra, Manolo Martín Huguet, Julio Monterrubio i els components de Fet d’Encàrrec, Marisa Falcó i Paco Pellicer) planten al tomb els 40 metres de la non nata Torre de Telecomunicacions en València, Ca la Trava és possible, 2 també ho és recuperar la plantà a cadiretes o ambientar l’alçament de falles amb la presència de les antigues torres mòbils o les autoescales preservades. És qüestió de pensar i fer.
2. En els últims tres anys, Manolo García ha aconseguit que el públic torne a interessar-se per la falla municipal a partir de la recreació d’icones escultòriques, generar expectació en la plantà i espectacles luminotècnics els dies posteriors. Per a plantar al tomb València, Ca la Trava es requerixen 250 voluntaris, dos grues i complexes bastides de fusta i ferro.
47
Prova de plantà al tomb de la falla municipal de 2017 (16 de desembre de 2016). Foto Iván Esbrí.
48
Agraïments: Manolo García García (artista faller), Juan José García López (artista faller), Joan Lluís Llop i Bayo (documentalista d’enginyeria), Josep Manuel Martínez Izquierdo (artista faller), Josep Puche Hernández (artista faller jubilat) i Víctor Valero Valero (artista faller).
50
QUE PERDA EL DOGMA Vicent Molins Periodista
51
El rei anglés Jordi IV va practicar un atroç exercici d’exotisme durant el seu regnat. Iconoclasta, enemic de les convencions, de l’estil homogeni. Dur contra la intranscendència, horroritzat davant la mediocritat estilística dels monarques coetanis. A la ciutat costanera de Brighton va fer construir un imponent palau com nascut de l’orient, ple de cúpules de fantasia. Semblen a punt de despuntar d’un moment a l’altre les catifes voladores. L’estil, inclassificable. Els seus interiors, un laberint de salons de colors esclatant, una reguera de figures de dracs, cacatues, plomes tropicals. Un viatge palatí imprevist per mons irreconeixibles fins llavors. Al saló principal, a Jordi IV li agradava celebrar banquets inoblidables amb preses gegants, peixos sorprenents. Prop de 25 entrants, 30 principals i 20 postres componien un sopar qualsevol amb una altesa. Quin mal de panxa, col·lega. La ciutat de Brighton, plaent com poques, a la calor del microclima i amb eixe puntet hedonista de les urbs daurades i de platja, va muntar un rebombori en canviar d’època. El palau exòtic, els Pavilion, era oficialment un monument del desenfré, la constatació d’una rei passant-se de frenada. Havia d’enderrocar-se, opinaren molts. Havia de conservar-se, van mantindre altres tants. No convenia mantindre amb vida la representació d’una caricatura aliena a la moral, deien aquells. No convenia desaprofitar el que ja estava construït, digueren altres. Solució? Es votaria en referèndum. Les dos parts es van mobilitzar brandant els seus arguments. La ciutat que temps després seria bressol de la modernitat anglesa i la llibertat sexual es va dividir en una fratricida polèmica patrimonial. Un funcionari municipal va canalitzar els partidaris de mantindre el Pavilion amb vida. Ho va fer amb una mena de premonició: l’estranyesa del palau, el seu exotisme sense parangó, podria arribar a ser la millor carta de presentació. Els visitants acabarien viatjant a Brighton per veure aquell fenomen arquitectònic alié a qualsevol dogma.
52
Tenia raó. Per 12 vots (3.147 contra 3.135) van guanyar els partidaris del yes al Pavilion de Jordi IV. La marca ciutat de Brighton porta incorporades les cúpules del monument com a logo i aquella construcció plena de rareses és el seu emblema principal. El temps a vegades depara enormes sorpreses. I per què dimonis vos explique esta historieta...? Perquè em sembla una bella lliçó de com una ciutat és capaç de discutir fins i tot les seues aparents tares. De com el debat es torna un instrument higiènic i no un sudoku impossible. I sí, també de com es fa servir ingeni per a restituir el que aparentment és una calamitat i ja no servia. Seria un error creure que les Falles són una destinació en si mateixes, un circuit de retroalimentació que comença i acaba en estes. Són —o això crec— un lluent exercici de fer ciutat. Això és, de transmetre-la, de canviar-la i replantejar-la. Un fet d’indiscutible impacte urbà. Un imparable mecanisme de (re)construcció d’urbs. Per això, la responsabilitat fallera és tanta i el seu poder és alt. Per això, ha de ser altaveu i transmissió de tots aquells que li servixen de context. Per això, la discussió entorn de les Falles és la discussió sobre la mateixa València. Per això, de la capacitat per a contagiar nous públics dependrà en part la virtut de València com a ciutat de benvinguda. Per això, que es dispare el debat al voltant de les Falles, la seua cohabitació i les seues formes, acabarà sent una conversa higiènica de València amb si mateixa. Per això, la integració de plantejaments i estils variats entre les falles plantades, en
53
54
lloc d’un cisma entre rarets versus el dogma, parlarà de la ciutat on caben moltes Valències i totes tenen bones química entre si. S’han d’obrir les comportes, allunyar els temors, que brote l’humor salvatgement i rebrote la capacitat de riure’ns de nosaltres mateixos, no sols com una manera de costumisme i dolça complaença, sinó com un ampli crit de llibertat. Profecia: seran això les Falles. La València que es debat més enllà dels seus propis dogmes serà la més saludable i fresca.
56
LA PERSEVERANÇA D’UNA CIUTAT BIMIL·LENÀRIA Vicent Baydal Historiador
57
Qui decidí la ubicació de la ciutat de València ara fa 2.155 anys potser no l’encertà del tot. Sí, era el que els romans buscaven en el seu afany de colonitzar i dominar la península Ibèrica: a pocs quilòmetres del litoral, al costat d’un riu navegable i de la Via Heraclea, ben abastida d’aigua dolça, amb terres fèrtils per al cultiu i estratègicament situada a mitjan camí entre dos grans nuclis ibers, Edeta i Saiti, i els dos principals assentaments romans de la costa mediterrània, Tarraco i Cartago Nova. Ara bé, la xicoteta illa fluvial sobre la qual s’assentava parava molt a prop d’un riu Tyris massa aficionat als desbordaments, amb el consegüent risc d’inundacions, que no tardaren a fer acte de presència. Primera trava fundacional i considerable: pràcticament totes les generacions de valentins han conegut el furor destructor d’alguna riuada fins a 1957. Valentia, sens dubte, fou un bon nom per als primers audaços que la poblaren. Però no quedà la cosa en simples amenaces fluvials, sinó que a penes unes dècades després de la seua fundació la ciutat fou completament arrasada pels partidaris de Pompeu i no renasqué fins a època d’August. També durant el segle III fou atacada pels pobles germànics i en època dels visigots arribà a tal decaïment que els andalusins no pogueren anomenar-la d’una altra manera que Madinat al-Turab, la «ciutat de la terra» o «de la pols». Els patiments i les dificultats, de fet, s’hi anaren succeint al llarg de la història: els setges de Ferran I de Lleó, Rodrigo Díaz de Vivar i Jaume I d’Aragó, els saqueigs de la jueria i la moreria, les guerres de la Unió, l’Interregne, les Germanies, de Successió, el Francés i la d’Espanya, les lapidacions, cremacions, escapçaments, penjaments, afusellaments, assassinats, deportacions, exilis, empresonaments i persecucions de tot tipus per tota classe de diferències religioses, polítiques i ideològiques. Unes traves i uns obstacles, a més a més, que els habitants de la ciutat tractaren d’oblidar ràpidament, cremant etapes i amagant el seu propi passat. No debades
58
València de Guesdon, 1855.
59
València és una de les ciutats que menys vestigis conserva de la seua herència romana, visigòtica i andalusina. No debades s’hi han destruït cases, palaus, esglésies, convents, muralles, monuments i carrers sense cap mirament. No debades s’hi ha tractat de complaure massa sovint el poder alié i s’ha acatxat el cap molt fàcilment davant les decisions que venien de fora, encara que això comportara actuar contra els interessos de bona part de la seua població i dels municipis fraterns que la tenien com a líder. No debades s’hi han llançat al fem desenes de projectes mai no realitzats que ningú no recorda. Però, malgrat tot, ací estem. Ací està València, dos mil·lennis, un segle i onze lustres després, una de les cent cinquanta ciutats més antigues del planeta. Ni moltes altres fundacions de la seua època, que han anat desapareixent, ni per exemple Berlín, Madrid, Moscou, Mèxic, Tòquio o Nova York poden presumir de tanta longevitat. Per alguna raó serà.
60
València de Wijngaerde, segle XVI.
I és que València, tot i els canvis radicals, ha mantingut la seua ubicació, la seua materialitat i la seua consciència pròpia, ben ferma i orgullosa. Com en les Falles, no han importat tant els monuments com la perseverança en una idea, la d’habitar, en este cas, un mateix tros de terra i anomenar-lo València. Diversos factors han afavorit eixa tenacitat, com ara la mediterraneïtat, la vocació d’obrirse al món i a la humanitat a través de la mar propera. Però també, des de fa més de mil anys, la construcció d’un complex sistema de captacions d’aigua fluvial —també l’encertaren, assentant-se al costat del Túria— que donà lloc a un dels espais agrícoles tradicionals, l’Horta, més productius i fèrtils del món. I, igualment, la capitalitat sobre un territori molt més ampli que el de la ciutat estricta, ja fóra l’ager valentinus, la diòcesi d’època visigòtica, la taifa andalusina o, encara amb més intensitat, el regne fundat per Jaume I en 1238. Tots eixos factors han
61
coadjuvat a la pertinaç voluntat de ser i d’existir de la ciutat de València, fins a convertir-la en una de les cinquanta urbs més poblades del continent europeu. Amb la combinació de tots eixos elements, a més a més, s’han conformat grans Valències que han aspirat a la felicitat plena i han suscitat personatges irrepetibles. Versions originals d’una mateixa ciutat en què les quadrigues cavalcaven per l’actual carrer de la Pau, les nits s’omplien de poesia aràbiga recitada al so dels llaüts, s’erigien meravellosos temples celestials dedicats al comerç, el so dels telers dels velluters marcava el ritme metropolità, s’impulsaven amb fervor els portents de la vida moderna, s’alçaven exquisits edificis de línies harmonioses i els carrers s’omplien de l’alegria quotidiana de viure. Eixes Valències, molt diferents però totes una, també han acollit o han vist nàixer prínceps omeies com Abd-Al·lah al Balansí, reis conqueridors com Pere el Gran, predicadors de fama europea com Vicent Ferrer, l’autor de la millor novel·la del segle XV, Joanot Martorell, papes de Roma com Alexandre VI, humanistes de primer ordre com Joan Lluís Vives, impressores d’alta cultura com Jerònima Galés, arquitectes d’estil propi com Rafael Guastavino, pintors d’èxit mundial com Joaquim Sorolla, escriptors immortals com Vicent Blasco Ibáñez o sopranos de renom internacional com Lucrècia Bori. Una ciutat de prodigis que també ha sabut conservar, com ninots indultats, alguns dels seus monuments més notables; que ha preservat, amb il·lusió, moltes de les seues tradicions; que ha venerat, amb passió, molts dels seus fills il·lustres, i que s’ha fet un lloc, amb laboriositat i constància, en la gran història de la humanitat. Una ciutat que fins al moment ha superat totes les seues traves i defectes, gràcies a la faena incansable de tants i tants dels seus habitants que durant desenes i desenes de generacions han treballat de valent per alçar-la i disfrutar-la una i una altra vegada. Com els fallers han fet i fan amb les Falles. Com tant de bo esperem que continue passant d’ací a uns altres 2.155 anys.
62
València de Guesdon, 1855.
63