Llibret Portal Valldigna 2019. Drets i decisions. by Yogur de Fresa

La comissió del LLibret Faller de la falla Portal de Valldigna donarà a conéixer el present llibret mitjançant un acte que anunciarem prèviament en els comerços col·laboradors, la nostra pàgina web, les diferents xarxes socials i a través dels grups de WhatsApp. fallaportal.com Feu-se amics nostres a Facebook Segueix-nos en Twitter a @fallaportal Ens pots trobar a l’app “Traca”

DEPÒSIT LEGAL A69-2011

MAQUETACIÓ Yogur de Fresa

JUSTIFICACIÓ DE TIRADA 500 exemplars

DIFUSIÓ IL·LIMITADA I EN VALENCIÀ

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià. El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis per a la promoció de l’ús del valencià de l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna. La AC Falla Portal de Valldigna és membre de la Federació Lletres Falleres.

004 INTRODUCCIÓ / SÍLVIA BORRÀS 010 DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS 016 ELS DRETS ASSERTIUS TAN UNIVERSALS COM ELS DRETS HUMANS / SÍLVIA BORRÀS 022 EXPOSICIÓ UNIVERSITAT DE VALÈNCIA 028 DRET A TORNAR A CASA / RAQUEL DONET 034 DRET A LA IDENTITAT DE GÈNERE / MÍRIAM DONET 040 DRET A L’EDUCACIÓ / FELI MAFÉ DURÀ 046 DRET A LA INTIMITAT / MAITE GRAU I PEPI BARBER 050 DRET A L’ASSISTÈNCIA SANITÀRIA / LUCIA DÍAZ 056 DRET A LA INCLUSIÓ / LAMBDA 060 DRET AL MATRIMONI / ÀNGELA MAGRANER 066 DRET A LA VIDA / ADRIANA SERLIK 070 DRET A LA VIVENDA / MERCEDES NAVARRO 076 DRET A LA PARTICIPACIÓ / JAUME TALENS 080 DRET A UNA MORT DIGNA / PEP ORTIZ

086 DRET A LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ / CRISTIAN LOSADA 092 DRET A LA IGUALTAT / OLGA DUCAT 104 DRET A LA LLIBERTAT DE REUNIÓ / Mª JOSÉ GRAU 110 DRET A LA SEXUALITAT DE PERSONES AMB DIVERSITAT FUNCIONAL / MARISA GRAU 116 DRET A UTILITZAR L’IDIOMA COMÚ A CADA GRUP O MINORIA / LUIS FERNÁNDEZ 120 DRET DE L’INFANT A NO SER DISCRIMINAT / AMPARO CISCAR 126 DRET A UN MEDI AMBIENT SALUDABLE / NEUS ORTIZ 134 DRET A L’ALIMENTACIÓ / GERTRU GRAU 142 DRET A VIURE LLIUREMENT I AMB SEGURETAT / MARIAM TALENS 150 DRET A LA LLIBERTAT DE PENSAMENT, DE CONSCIÈNCIA I DE RELIGIÓ / CARMEN CANET 158 DRET A LA BELLESA DE LA LLIBERTAT / HÉCTOR VERCHER 164 DRET A LA COMUNICACIÓ / QUIQUE COLLADO 170 DRET A ELEGIR LLIUREMENT LA NOSTRA SEXUALITAT / LORENA CEA 176 DRET A LA COEXISTÈNCIA PACÍFICA / AMPARO ALBACETE 186 LLETRA D’OR 2019 / AMPARO ALBACETE + Mª JOSÉ GRAU

[ P. / 4 ]

[ P. / 5 ]

SÍLVIA BORRÀS I CHOFRE

MOMENT DE REFLEXIÓ...

a creació de la legislació sobre drets humans està considerada com un dels més grans triomfs del segle XX. Però s’ha de saber que els drets humans no van començar amb la llei o les Nacions Unides. Al llarg de la història de la

humanitat les societats han establert sistemes de justícia i propietat que buscaven el benestar de la societat en el seu conjunt. A totes les religions del món s’hi troben referències a la justícia, l’equitat i la humanitat: al budisme, al cristianisme, al confucianisme, a l’islam... Tot i així, els principis formals sovint difereixen de la pràctica generalitzada. Fins al segle XVIII cap societat, civilització o cultura, ni al món occidental ni a l’oriental, tenia una pràctica o visió àmpliament acceptada dels drets humans inalienables. Hem de tenir present que: > >Totes les persones tenen drets humans per igual, universalment i per sempre. > >Els drets humans són universals: sempre són els mateixos per a tots els éssers humans a tot arreu del món. No tenim drets humans pel fet de ser ciutadans o ciutadanes de cap país, sinó pel fet de ser membres de la gran família de la humanitat. Això vol dir que els infants tenen drets humans, igual que les persones adultes. > >Els drets humans són inalienables: aquests drets no es poden perdre en cap cas, de la mateixa manera que mai no es deixa de ser un ésser humà. > >Els drets humans són indivisibles: ningú no ens pot llevar un dret perquè

[ P. / 6 ]

siga «menys important» o «no essencial». > >Els drets humans són interdependents: és a dir, es complementen en tot el seu conjunt. Per exemple, la capacitat per a participar en processos de

[ P. / 7 ]

presa de decisions locals es veu directament afectada pel dret a expressar-se, a associar-se, a rebre una educació i fins i tot a veure cobertes les necessitats vitals. > >Els drets humans reflecteixen necessitats humanes bàsiques. Estableixen estàndards bàsics sense els quals les persones no podrien viure dignament. Vulnerar els drets humans d’algú és tractar aquesta persona com si no fora un ésser humà. Defensar els drets humans és exigir que la dignitat humana de totes les persones siga respectada. > >En exigir aquests drets humans, tothom accepta també responsabilitats: respectar els drets dels altres i protegir i donar suport a persones que pateixen abusos o negació dels seus drets humans. Acceptar aquestes responsabilitats també vol dir exigir solidaritat amb tota la resta d’éssers humans. Però cal que ens aturem i pensem si realment estem fent-ho bé. Als humans ens calen mesures com ara unes normes universals de conducta que ens permeten la convivència pacífica entre pobles, religions, ètnies i maneres d’entendre el món. Als nostres governants els elegim democràticament per fer valdre eixos drets, per perseguir aquells que no ho fan, per vetlar per la bona convivència, que és l’única condició de vida plenament humana. Vivim en una societat on cada dia vegem com es vulneren els drets dels individus, sense que importen les conseqüències, on l’interès partidista i/o particular prima sobre el general, on sembla que les discussions i guerres gratuïtes són cada vegada més utilitzades. Viure o sobreviure vol dir habitar juntament amb altres persones, és a dir, conviure[ P. / 8 ]

hi. Per poder viure de manera harmònica i benestant, necessitem dotar-nos de regles o lleis que permeten unes bones relacions i simplifiquen o resolguen els conflictes derivats d’aquestes relacions.

canvi climàtic, els desnonaments, els atacs a les persones per raons d’ideologia, raça, llengua o religió fan que no avancem en millorar eixa convivència de la qual parlem. El no respectar ni a xiquets ni a grans, fa que ens deshumanitzem cada dia més, i perd sentit tot allò per la qual cosa s’ha lluitat tant i durant tant de temps. L’educació és la base del respecte i ens cal des de casa, des dels centres educatius, i des de tot àmbit cultural que es tercerege, fomentar la creació i formació de persones vers la convivència, doncs aquesta garantirà el benestar entre les persones. La falla Portal de Valldigna, dintre de l’àmbit cultural que com a associació se situa, no és cap excepció i des de les pàgines dels nostre llibret fem la nostra humil aportació a la causa. Tot just aquests dies durant els quals se celebren els 70 anys de la declaració universal dels Drets Humans; els fallers i les falleres de la falla Portal volem defensar-los i volem tindre’ls ben presents, no sols els dies centrals de la nostra festivitat sinó durant tot l’any. Per les persones i per a les persones!

[ P. / 9 ]

Conflictes que comporten unes conseqüències amb les quals convivim a diari com: el

[ P. / 10 ]

[ P. / 11 ]

l 10 de desembre de 1948, l’Assemblea General de les Nacions Unides, reunida al Palau de Chaillot de París, aprovà i proclamà la Declaració Universal dels Drets Humans (Resolució 217 (III) A). Es tracta d’un document de trenta

articles en què se subratllen els drets humans considerats bàsics i que s’apliquen, sense excepció, a tots els éssers humans. Es tracta del més bàsic d’una sèrie de tractats que es van redactar l’any 1966 i que completen la Carta Internacional de Drets Humans, que després de ser sotmesa a votació el 1976 es convertí en llei internacional. El document es va crear com un seguit d’objectius que els governants mundials havien de seguir. Com a llei internacional, és una eina utilitzada sovint per pressionar els governs dels països que no compleixen algun dels seus articles, ja que es tracta d’un document d’obligat compliment per a tots els estats membres de la comunitat internacional. Per tal de vigilar-ne el compliment l’any 2006 es va crear en el si de les Nacions Unides un organisme especial anomenat Consell de Drets Humans de les Nacions Unides. El text de la declaració va ser traduït a multitud d’idiomes, i l’Assemblea va demanar a tots els països membres que publicaren el text de la Declaració i disposaren que fora “distribuït, exposat, llegit i comentat a les escoles i altres establiments d’ensenyament, sense distinció fundada en la condició política dels països o dels territoris”. En conseqüència, la declaració ha esdevingut, segons descriu el Llibre Guinness de Rècords, el “document més traduït del món”

PRIMERA GENERACIÓ Es refereix als drets civils i polítics, també denominats “llibertats clàssiques”. Van ser el primer tipus a ser exigits i formulats pel poble durant la Revolució Francesa (en l’Assemblea Nacional) i uns anys abans en la Declaració d’Independència dels Estats [ P. / 12 ]

Units d’Amèrica. Aquest primer grup el constitueixen els reclams que van motivar els principals moviments revolucionaris en diverses parts del món a la fi del segle XVIII. Com a resultat d’aquestes lluites, aquestes exigències van ser consagrades

21 de la Declaració Universal dels Drets Humans. Alguns d’aquest són: >>Article 1.Tota persona té drets i llibertats fonamentals sense distinció de raça, color, sexe, idioma, posició social o econòmica. >>Article 2.Tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat jurídica. >>Article 3.Els homes i les dones posseeixen els mateixos drets. >>Article 4.Ningú no estarà sotmès a esclavitud o servitud. >>Article 5.Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants, ni se li podrà ocasionar dany físic, psíquic o moral. >>Article 6.Ningú no pot ser molestat arbitràriament en la seva vida privada, familiar, domicili o correspondència, ni sofrir atacs a la seva honra o reputació. >>Article 7.Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència. >>Article 8.Tota persona té dret a una nacionalitat. >>Article 9.En cas de persecució política, tota persona té dret a buscar asil i a gaudir d’ell, en qualsevol país. >>Article 10.Els homes i les dones tenen dret a casar-se i a decidir el nombre de fills que desitgen. >>Article 11.Tot individu té dret a la llibertat de pensament i de religió. >>Article 12.Tot individu té dret a la llibertat d’opinió i expressió d’idees. >>Article 13.Tota persona té dret a la llibertat de reunió i d’associació pacífica.

SEGONA GENERACIÓ La constitueixen els drets econòmics, socials i culturals, a causa dels quals, l’Estat de Dret passa a una etapa superior, és a dir, a un estat social de dret. D’ací el sorgir del constitucionalisme social que enfronta l’exigència que els drets socials i econòmics, descrits en les normes constitucionals, siguen realment accessibles i que es puguen

[ P. / 13 ]

com autèntics drets i difosos internacionalment, i van ser plasmats en els articles 3 a

gaudir. Es demanda un Estat de Benestar que implemente accions, programes i estratègies, a fi d’assolir que les persones els gaudeixin de manera efectiva, i són: > >Article 14.Tota persona té dret a la seguretat social i a obtenir la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals. > >Article 15.Tota persona té dret al treball en condicions equitatives i satisfactòries. > >Article 16. Tota persona té dret a formar sindicats per a la defensa dels seus interessos. > >Article 17. Tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li assegure a ella i a la seva família la salut, alimentació, vestit, habitatge, assistència mèdica i els serveis socials necessaris. > >Article 18. Tota persona té dret a la salut física i mental. > >Article 19. Durant la maternitat i la infància tota persona té dret a cures i assistència especials. > >Article 20. Tota persona té dret a l’educació en les seves diverses modalitats. > >Article 21. L’educació primària i secundària és obligatòria i gratuïta. > >Naixen a partir de la lluita obrera dels segles XIX i XX, i són reconeguts per primera vegada a la Declaració Universal dels Drets Humans realitzada per Nacions Unides l’any 1948.

TERCERA GENERACIÓ Aquest grup va ser promogut a partir de la dècada dels setanta per a incentivar el progrés social i elevar el nivell de vida de tots els pobles, en un marc de respecte i col·laboració entre les distintes nacions de la comunitat internacional. Entre altres, destaquen els relacionats amb: > >Article 22.L’autodeterminació. La independència econòmica i política. [ P. / 14 ]

> >Article 23. La identitat nacional i cultural. > >Article 24. La pau. > >Article 25. La coexistència pacífica.

> >Article 27.La cooperació internacional i regional. > >Article 28. La justícia internacional. > >Article 29. L’ús dels avanços de les ciències i la tecnologia. > >Article 30. La solució dels problemes alimentosos, demogràfics, educatius i ecològics. > >Article 31. El medi ambient. > >Article 32. El patrimoni comú de la humanitat. > >Article 33. El desenvolupament que permeta una vida digna.

[ P. / 15 ]

> >Article 26. L’enteniment i confiança.

[ P. / 16 ]

[ P. / 17 ]

SÍLVIA BORRÀS I CHOFRE

ELS DRETS ASSERTIUS TAN UNIVERSALS COM ELS DRETS HUMANS LA COMPLICADA DIFICULTAT DE CONVIURE...

uan parlem de drets, tothom pensa en la declaració de Drets humans, fets i redactats per a millorar la convivència entre les persones. Però no obstant això la meua condició professional m’obliga a no desmembrar la resta dels

drets, aquells que són universals també i que compartim tots i totes, els homes i dones, menuts i grans. Parle dels drets assertius, aquells que tots hauríem de saber, recordar i practicar a diari per assegurar-nos una salut emocional adequada. Viure amb els altres és un art que es pot aprendre no només per caure bé, sinó perquè la integració social és un factor clau del benestar emocional. Conviure amb els altres consisteix a no quedar-se curt i a no passar-se. És un equilibri entre ambdós extrems, el que es coneix com assertivitat. Les habilitats socials són una sèrie de conductes i gestos que expressen sentiments, actituds, desigs i drets de l’individu, sempre d’una manera adequada i de manera que resolguin satisfactòriament els problemes amb els altres. Si cultivem i dominem aquestes habilitats podrem aconseguir satisfaccions en l’àmbit de la família, de les amistats i en les relacions amoroses. Fins i tot ens ajudaran a l’hora d’aconseguir una feina, de relacionar-nos amb els nostres caps i companys de feina i de convèncer de les nostres actituds o dels

[ P. / 18 ]

nostres plantejaments. Les habilitats socials es poden enunciar i descriure. L’assertivitat és la capacitat d’autoafirmar els mateixos drets, sense deixar-se manipular i sense manipular els altres. Ser assertiu consisteix a ser capaç de

de confiança en un mateix; encara que contradigui el que diuen altres persones, el que fa tothom, o el que se suposa que és correcte. És una habilitat comunicativa, molt emprada a la psicologia i que s’ha aplicat a tota mena de camps, sobretot i principalment a la política. Com a estil comunicatiu, els comunicadors assertius es distingeixen dels passius i dels agressius. Els comunicadors passius no defensen els seus propis límits o drets, permetent que els comunicadors agressius els influenciïn i acaben acceptant o creient allò que l’agressiu els hi diu. Els comunicadors agressius no respecten els límits dels altres i intenten influenciar-los amb la fita que acaben defensant les seves postures. En canvi, els comunicadors assertius no tenen por de defensar les seves opinions i no pretenen influenciar els altres, ho fan sempre respectant els límits dels altres i intentant aprendre de les seves opinions, encara que en un principi siguin oposades a les seves. Els assertius també són capaços de defensar-se davant l’intent d’invasió comunicativa que fan els comunicadors agressius. Val a dir, que un esser humà pot comportar-se amb persones diferents usant qualsevol d’aquests estils. Per concloure i per a deixar-los com a reflexió faig un resum dels Drets assertius, aquells que ens acompanyen des que naixem i que només som capaços de reconèixer a mesura que adquirim la maduresa necessària per entendre’ls.

EL DRET A SER TRACTAT AMB RESPECTE I DIGNITAT. EL DRET A TENIR I EXPRESSAR ELS PROPIS SENTIMENTS I OPINIONS. EL DRET A SER ESCOLTAT I PRES SERIOSAMENT. EL DRET A JUTJAR LES MEVES NECESSITATS, ESTABLIR LES MEVES PRIORITATS I PRENDRE LES MEVES PRÒPIES DECISIONS. EL DRET A DIR “NO” SENSE SENTIR CULPA. EL DRET A DEMANAR EL QUE VULL, DONANT-ME COMPTE QUE TAMBÉ EL MEU INTERLOCUTOR TÉ DRET A DIR “NO”. EL DRET A CANVIAR. EL DRET A COMETRE ERRORS.

[ P. / 19 ]

plantejar i defensar un argument, una reclamació o una postura des d’una actitud

EL DRET A DEMANAR INFORMACIÓ I SER INFORMAT. EL DRET A OBTENIR ALLÒ PEL QUE VAIG PAGAR. EL DRET A DECIDIR NO SER ASSERTIU. EL DRET A SER INDEPENDENT. EL DRET A DECIDIR QUÈ FER AMB LES MEVES PROPIETATS, COS, TEMPS, ETC., MENTRE NO ES VIOLIN ELS DRETS D’ALTRES PERSONES. EL DRET A TENIR ÈXIT. EL DRET A GAUDIR I A PASSAR-M’HO BÉ. EL DRET AL MEU DESCANS, AÏLLAMENT, SENT ASSERTIU. EL DRET A SUPERAR-ME, TOT I SUPERANT ALS ALTRES. I EL QUE ÉS MÉS IMPORTANT ELS MEUS DRETS SÓN TAMBÉ ELS DE LA RESTA. Si sacrifiquem els nostres drets amb freqüència, estem ensenyant als altres a aprofitar-se de nosaltres”.

[ P. / 20 ]

Jakubowski

[ P. / 21 ]

[ P. / 22 ]

[ P. / 23 ]

o sols la Falla Portal de Valldigna dedica aquest any el seu llibret als Drets Humans, sinó que són molts els organismes i les institucions que se n’han fet ressò. Com ara, Amnistia Internacional i la Universitat de València que han

decidit impulsar una segona edició totalment renovada d’una exposició en el context del setantè aniversari de la Declaració Universal i del quarantè aniversari d’Amnistia Internacional Espanya, celebracions que coincideixen el 2018. Aquesta exposició anomenada Creadors valencians pels drets humans. Setanta anys de la Declaració Universal dels Drets Humans reuneix dissenyadors gràfics valencians de primera línia, catorze dones i setze homes, alguns dels quals, com ara Mariscal, Pepe Gimeno o Dani Nebot, ja van participar en la primera edició celebrada l’any 2005. En el seu conjunt, les obres gràfiques interpreten, cadascuna des del seu particular punt de vista, els principis de la dignitat humana recollits en la Declaració Universal dels Drets Humans, un dels textos més visionaris de la nostra història contemporània, alhora que llancen una mirada esperançadora i mobilitzadora de consciències. Els fallers i les falleres d’aquesta Associació Cultural també volem amb aquest llibret mobilitzar consciències i cridar ben fort que NO volem perdre l’ESPERANÇA de viure a un món on s’hi respecten SEMPRE els Drets Humans.

[ P. / 24 ]

CALPURNIO

TOTA PERSONA TÉ DRET A UN ORDRE SOCIAL I INTERNACIONAL EN QUÈ ELS DRETS I LLIBERTATS PROCLAMATS EN AQUESTA DECLARACIÓ PUGUEN SER PLENAMENT EFECTIUS.

[ P. / 25 ]

CENTO YUSTE

TOTA PERSONA TÉ DRET A L’EDUCACIÓ. L’EDUCACIÓ SERÀ GRATUÏTA, SI MÉS NO, EN LA INSTRUCCIÓ ELEMENTAL I FONAMENTAL. LA INSTRUCCIÓ ELEMENTAL SERÀ OBLIGATÒRIA. L’ENSENYAMENT TÈCNIC I PROFESSIONAL ES POSARÀ A L’ABAST DE TOTHOM, I L’ACCÉS A L’ENSENYAMENT SUPERIOR SERÀ IGUAL PER A TOTS EN FUNCIÓ DELS MÈRITS RESPECTIUS. L’EDUCACIÓ TENDIRÀ AL PLE DESENVOLUPAMENT DE LA PERSONALITAT HUMANA I A L’ENFORTIMENT DEL RESPECTE ALS DRETS HUMANS I A LES LLIBERTATS FONAMENTALS; PROMOURÀ LA COMPRENSIÓ, LA TOLERÀNCIA I L’AMISTAT ENTRE TOTES LES NACIONS I GRUPS ÈTNICS O RELIGIOSOS, I FOMENTARÀ LES ACTIVITATS DE LES NACIONS UNIDES PER AL MANTENIMENT DE LA PAU. EL PARE I LA MARE TENEN DRET PREFERENT D’ESCOLLIR LA MENA D’EDUCACIÓ QUE SERÀ DONADA ALS SEUS FILLS.

[ P. / 26 ]

MARÍA HERREROS

TOTA PERSONA TÉ DRET A PARTICIPAR LLIUREMENT EN LA VIDA CULTURAL DE LA COMUNITAT, A GAUDIR DE LES ARTS I A PARTICIPAR I BENEFICIAR-SE DEL PROGRÉS CIENTÍFIC. TOTA PERSONA TÉ DRET A LA PROTECCIÓ DELS INTERESSOS MORALS I MATERIALS DERIVATS DE LES PRODUCCIONS CIENTÍFIQUES, LITERÀRIES O ARTÍSTIQUES DE QUÈ SIGUI AUTOR.

[ P. / 27 ]

JUÁREZ CASANOVA

TOTA PERSONA TÉ DEURES ENVERS LA COMUNITAT, JA QUE NOMÉS EN AQUESTA LI ÉS POSSIBLE EL LLIURE I PLE DESENVOLUPAMENT DE LA SEUA PERSONALITAT. EN L’EXERCICI DELS DRETS I LES LLIBERTATS, TOTHOM ESTARÀ SOTMÈS NOMÉS A LES LIMITACIONS ESTABLERTES PER LA LLEI I ÚNICAMENT AMB LA FINALITAT D’ASSEGURAR EL RECONEIXEMENT I EL RESPECTE DEGUTS ALS DRETS I LLIBERTATS DELS ALTRES I DE COMPLIR LES JUSTES EXIGÈNCIES DE LA MORAL, DE L’ORDRE PÚBLIC I DEL BENESTAR GENERAL EN UNA SOCIETAT DEMOCRÀTICA. AQUESTS DRETS I LLIBERTATS MAI NO PODRAN SER EXERCITS EN OPOSICIÓ ALS OBJECTIUS I PRINCIPIS DE LES NACIONS UNIDES.

[ P. / 28 ]

[ P. / 29 ]

LES FALLES: HISTÃ&#x2019;RIES DE PERSONES QUE ENYOREN TORNAR A CASA.

RAQUEL DONET CLIMENT

lou. Tornem a casa. Hem passat uns dies de vacances en un hotel a prop de la platja, els xiquets ho

han passat molt bé. El camí a casa es fa llarg i les vacances han passat tan ràpid que els quilòmetres de tornada semblen més llargs que els d’anada. Els xiquets estan desficiosos i les converses de sempre es repeteixen: “Ho heu passat bé? Voldríeu quedar-vos uns dies més o teniu ganes de tornar a casa?” Mire pel retrovisor les cares dels meus fills al seient de darrere, esperant la resposta que ja intuïsc: s’hi hagueren volgut quedar. - Però només uns dies i després tornar a casa -diu la xiqueta. - Jo no, -respon decidit el menut- jo tinc ganes de tornar a casa i jugar amb els meus joguets i vore els meus amics. Em sorprén la resposta. A l’autopista plou a bots i barrals, sembla que la pluja ens acompanyarà tot el viatge. El meu home condueix en silenci, concentrat a la carretera. - S’imagineu que no poguérem tornar a casa? - Per què no?

[ P. / 30 ]

- Si hi haguera una guerra al nostre poble i fóra perillós estar a casa. - I on ens amagaríem?

[ P. / 31 ]

- Fugiríem a un lloc molt llunyà, potser creuaríem la mar, fins arribar a un lloc on estiguérem segurs. Però quan arribàrem no ens deixarien entrar, hi hauria tanques i murs, les fronteres. I després del llarg viatge no ens voldrien en cap lloc, ens tractarien com a delinqüents i no ens entendrien. Ens tancarien en un camp de refugiats. S’imagineu viure en un campament en tendes de campanya, plovent com plou ara, patint fred i sense res? - No tindríem tele? -la gran preocupació del meu fill. - No tindríem res. - I quan tornaríem a casa? -es pregunta ella. - No ho sabríem, quan podríem tornar, en acabar la guerra potser. I en cas de tornar, no sabríem què trobaríem, tal vegada la nostra casa ja no estaria allí, estaria destruïda. - Jo ploraria molt si no estigueren els meus joguets. - I la nostra família, també fugirien? - Potser sí, potser no, però no sabríem res d’ells ni si els tornaríem a vore. - Això passarà? -la meua filla està realment preocupada.

[ P. / 32 ]

- Això passa, està passant ara mateix a milions de famílies en tot el món. Per un instant ens hem quedat tots en silenci, mirem per la finestra l’aigua que cau. Són massa menuts, no els vull posar tristos.

Segons ACNUR, l’Agència de l’ONU per als Refugiats, 68,5 milions de persones al món van haver de fugir de les seues cases el 2017 a causa de la guerra, la violència, la persecució i els desastres naturals. El doble que fa deu anys. Síria continua sent el país amb més desplaçats, seguit d’Afganistan i Sudan del Sud. 44.000 persones a l’hora, 30 cada minut, 1 cada dos segons. Però tant fa com es donen les xifres, per als governants dels països desenvolupats només són això, xifres, i se’ls reparteixen com si foren cromos repetits que no vol ningú, i s’omplin la boca parlant de grans acords per solucionar el problema. Acords que no arriben mai i, quan arriben, incompleixen sistemàticament sense cap vergonya. I nosaltres som els bons... Ningú fuig de casa perquè vol, no debades els humans deixàrem de ser nòmades fa milers d’anys. Ens tornàrem sedentaris només poguérem i ens establírem en comunitats. Perquè “casa” no és només un espai físic fet de rajola, “casa” és eixe espai i tots els lligams que ens retenen allí: la família, els amics, el paisatge, la llengua, les tradicions... Per què renuncia la gent a totes eixes coses? Perquè està en joc alguna cosa més important: la vida. No pensem com som d’afortunats per poder tornar a casa cada dia, és una sort que no valorem, com moltes altres. Encara que la sort no és poder tornar, sinó no haver de fugir. Tot el món hauria de poder viure a sa casa, és un dret fonamental.

[ P. / 33 ]

- Vinga, canviem de tema. Què és el que més vos ha agradat del viatge?

[ P. / 34 ]

[ P. / 35 ]

LES FALLES: DISFRESSA, BALL I LLIBERTAT.

MÍRIAM DONET CLIMENT

’agrada jugar amb nines i disfressar-me de princesa. També m’encanta ballar. Els meus amics i amigues diuen que ho faig molt bé i que quan siga major em contractaran per fer algun musical, però jo de major voldria ser mestra i

perruquera. Per cert, no m’he presentat, sóc Maria i tinc 8 anys. Ma mare sempre em diu que he tingut molta sort amb mestres, companys i companyes, des d’un principi van acceptar anomenar-me Maria i diu que mai he tingut cap conflicte amb ningú. No entenc per què em diu eixes coses, per què hauria de tindre cap conflicte amb algú? Per vestir al meu estil i jugar a allò que em de ve de gust? Perquè els meus pares s’equivocaren posant-me el nom? Es van equivocar i em van posar Carles, vaig nàixer amb el cos d’un xiquet i per això els meus pares escolliren el nom del meu avi patern. Però, amb tan sols 4 anys vaig sentir la necessitat de canviar el meu nom, la forma de vestir i les meues aficions. Amb els anys els meus pares m’han explicat com era la vida abans. Sembla que em parlen de la prehistòria, com podien tractar així la gent? Era com quan, a l’edat mitjana, a les persones amb una discapacitat les apartaven i marginaven com si estigueren infectades per un mal lleig. Però així podíeu viure? I no féieu res per posar-li fre a eixes actituds i situacions? Devia ser molt trist que ningú t’acceptara i, a més, que es burlaren de tu! Quina sort, haver nascut en una altra època. No entenia el significat d’eixa paraula que s’utilitzava tant per assenyalar o fer-ne burla de gent que havia nascut amb un sexe equivocat, com era? Mari..no, mar… mar i alguna cosa més… bé, igual té. En fi, no entenc quina falta de respecte, utilitzar una paraula despectiva per assenyalar algú que no se sent a gust amb el sexe que se li ha atorgat en nàixer. Es veu que en aquella època l’home i la dona encara no havien evolucionat prou. És com si ara als esquerrans els diguérem... “rucs” i ens burlarem d’ells. Com si en nàixer poguérem escollir amb quina mà volem escriure i menjar! No sé, és absurd i, quin poc sentit té tot açò? En fi, després de totes les barbaritats que

[ P. / 36 ]

m’ha explicat ma mare done gràcies per haver nascut en aquesta època, per tindre el pare i mare que tinc i per tota la gent que m’ha envoltat al llarg de la meua vida fentme sentir una persona normal i mostrant-me el seu respecte.

nàixer amb unes característiques sexuals que no els corresponen. Desgraciadament encara són molts els casos que no són acceptats pel seu entorn, la LGTBIfòbia, provocant així que en un futur aquests xiquets i xiquetes sofrisquen assetjament, depressió o, fins i tot, acaben en un suïcidi. Molts busquen la llibertat a les grans ciutats, on ningú els coneix i poden ser tal com són i viure feliços. Increïble, però cert, quina societat tenim! Per tal de garantir el dret a la identitat de gènere la Conselleria d’Educació ha creat la figura d’un/a coordinador/a de convivència i igualtat que vetllarà per tal que tot l’alumnat puga satisfer la seua identitat i expressió sexual: des de respectar el nom escollit, com fer ús de les instal•lacions corresponents al seu sexe, formar l’alumnat en aquesta matèria, evitar estereotips... així com prestar l’ajuda necessària del servei d’orientació tant a l’alumnat com a les famílies que la requerisquen. És un gran pas, tenint en compte que l’educació ha de començar des de la infància. Però, aquesta educació no és únicament un deure de l’escola, sinó que ha de començar des de casa. Així doncs, aconseguirem que els nostres fills i les nostres filles es desenvolupen de forma correcta convertint-se en persones amb principis, empàtiques i coherents. Ara bé, la tasca més complicada serà la de reeducar a aquelles generacions que s’han criat a altres èpoques i tenen ben arrelades les seues conviccions. És necessari crear campanyes de conscienciació i sensibilització que permeten aquest canvi. Els mitjans de comunicació esdevenen els més poderosos recursos per dur a terme aquesta tasca. Malgrat haver-la iniciada encara queda molt camí per fer. No es tracta d’animar a algunes persones a proclamar la seua identitat, un cop eixim del ventre de la mare ja no s’ha d’eixir de cap altre lloc, i molt menys d’un moble. El que es pretén és que moltes persones siguen capaces d’obrir els ulls per tal d’apreciar, respectar i créixer amb la diversitat. Tal com deia la nostra veïna, Conxa Císcar, prestigiosa catedràtica de la Universitat de València: “L’educació i la cultura són la base per a la llibertat i igualen a les

[ P. / 37 ]

En l’actualitat, milers de xiquets i xiquetes han de viure amb les conseqüències de

persones”. Potser ara les ments més obertes troben sentit a aquest escrit, la resta ho farà d’ací uns anys. Mentre hi haja tant d’analfabetisme en matèria de gènere

[ P. / 38 ]

i identitat sexual, continuaran les burles, els dits que assenyalen, els xiuxiuejos

que mai més podran recuperar la seua infància i la recordaran amb odi i ràbia. Per cadascuna d’aquestes vides, què us sembla si evolucionem?

[ P. / 39 ]

xafarders.. i el pitjor de tot, continuaran havent personetes infelices i incompreses

[ P. / 40 ]

[ P. / 41 ]

LES FALLES: MANIFESTACIÓ DE LA CULTURA, DE LA FORMA D’ENTENDRE LA VIDA I EL CICLE DEL TEMPS.

FELI MAFÉ DURÀ

EDUCACIÓ = DRET + RESPONSABILITAT2 DECÀLEG DEL BON FALLER: FES ÚS DE LA TEUA BONA EDUCACIÓ I... 1. GAUDEIX DE LA FESTA SENSE BUSCAR GRESCA. 2. NO ÉS NO, A FALLES TAMBÉ! 3. UTILITZA PAPERERES I CONTENIDORS, AIXÍ EL CARRER NO SEMBLARÀ UN ABOCADOR. 4. RESPECTA EL MOBILIARI URBÀ I FES-NE UN ÚS CIVILITZAT. 5. VIU LA FESTA SENSE PASSAR-TE’N! 6. PARA ATENCIÓ ON TIRES ELS COETS PER A NO FERIR NINGÚ. 7. PERMET CONCILIAR FESTA I DESCANS, HA D’HAVER TEMPS PER AMBDÓS. 8. CONVIU EN GERMANOR AMB LA RESTA DE COMISSIONS FALLERES. 9. MOSTRA EL TEU CIVISME I QUE RES ENTERBOLISCA LA NOSTRA FESTA.

[ P. / 42 ]

10. AJUDA A MOSTRAR AL MÓN QUE ELS VALENCIANS SABEM DIVERTIR-NOS I VIURE LES NOSTRES TRADICIONS AMB RESPECTE I EDUCACIÓ.

ni desenvolupat. Molts són els aspectes a millorar com la gratuïtat de l’etapa 0-3 anys, on es garantisca la immersió de la primera infància en un món

que li permeta un primerenc desenvolupament cognitiu i social que li aportarà grans beneficis com a individu. Al temps que facilite a tothom, independentment de la seua condició social i econòmica, poder donar l’equilibri perfecte i adequat al tàndem família-treball, que és un dels aspectes més complicats i on es veuen obligades moltes famílies a fer autèntiques operacions aritmètiques i malabars per tal de poder quadrar tota i cadascuna de les variables que s’hi veuen afectades. Tanmateix, el dret a l’educació no sols implica permetre o assegurar-ne l’accés, sinó també una important inversió estatal en infraestructures per tal de respondre eficientment a totes i cadascuna de les necessitats que sorgisquen, com la creació de nous centres o aules per donar cabuda a totes les demandes existents i la inversió en el manteniment de les mateixes per tal que les edificacions destinades a acollir els nostres xiquets i xiquetes en edat d’escolarització siguen dignes i adients per a una societat moderna com la nostra. D’aquesta manera, deurien revisar el concepte de “temporal” quan instal·len aules prefabricades destinades a donar una resposta ràpida i TEMPORAL a unes demandes que acaben convertint-se en solucions PERPÈTUES i sense data de caducitat. Així mateix, convindria saber que si no s’inverteix en reformes periòdiques i s’acurten els terminis de resolució d’expedients, les despeses en la subsanació de les deficiències serà major, ja que a mesura que passa el temps s’agreugen els problemes i en sorgiran de nous. D’altra banda, també remarcar que, malgrat ser un dret adquirit per a tothom i que no ha sigut sempre així, actualment un nombre de joves de la nostra societat no valora adequadament aquest bé social, el dret a l’educació i, mentre hi ha societats on els seus joves es veuen obligats a recórrer milers de quilòmetres per anar a l’escola o superar un munt de dificultats per a fer-ho, ací ens trobem a les aules amb alumnes absentistes, amb retards i faltes d’assistència injustificades i que consideren aquest dret, aquest regal, com un càstig i no com el camí que els ajudarà a formar-se i créixer com a persones i com a part important i essencial de la nostra societat. Està plenament demostrat que un món i una societat plenament formada és fonamental per a un benestar col·lectiu. Malauradament, açò queda visible a la societat quan es tracta

[ P. / 43 ]

l dret a l’accés a l’educació és un preuat tresor que no està plenament valorat

de fer festa com les falles, els sanfermins o les festes locals, on trobem els carrers bruts, mobiliari urbà trencat, insults, assetjament i, fins i tot, agressions sexuals i el dret a poder gaudir en alegria i germanor tothom d’un tret tan característic i que ens identifica com a poble es veu enterbolit per la manca d’educació i civisme. De l’educació rebuda des de menuts se’n derivaran molts aspectes que dirigiran els nostre viatge cap a un camí tranquil i ple de flors o cap a un sinuós i ple d’entrebancs. És per açò que també és molt important escollir i escollir bé. Pel que fa al dret dels pares a escollir el centre on els seus menuts van a ser escolaritzats, malgrat que les escoles preparen jornades de portes obertes on presenten i donen a conéixer els seus projectes, moltes vegades aquest queda supeditat o a una qüestió de proximitat del centre educatiu al domicili familiar per una raó pràctica o al fet que es tracte d’un centre on puguen romandre fins els setze anys i no hagen d’anar “tan menuts” a l’institut, independentment de les creences religioses de la família. Aquests no deurien ser els principals motius per a prendre una decisió tan important, però vivim a una societat molt estressant on cada minut és molt valuós i no podem ni volem perdre’n cap. Tal vegada si existís com a altres païssos una flexibilitat horària que permet la conciliació de la vida familiar i laboral, res seria igual. Tots tenim dret a l’educació i tots tenim responsabilitats davant d’una qüestió tan important que no sols marcarà les nostres vides, sinó també la nostra societat.

[ P. / 44 ]

Fem servir el seny i gaudim d’aquest tresor amb les millors condicions.

[ P. / 45 ]

[ P. / 46 ]

[ P. / 47 ]

LES FALLES: PUBLIQUEM O NO?

PEPI BARBER PONS I MAITE GRAU PEDRAZA

’Assemblea General de les Nacions Unides l’any 1948 proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans. Aquests drets són el fonament per a procurar la justícia, la llibertat i la pau. L’Article 12, que es refereix al Dret a la Intimitat, ens

diu que “ningú no serà objecte d’intromissions arbitràries en la seva vida privada, la seva família, el seu domicili o la seva correspondència, ni d’atacs al seu honor i reputació. Tothom té dret a la protecció de la llei contra tals intromissions o atacs”. Així que pensant en la intimitat ens preguntem pel seu significat i al diccionari podem trobar diverses definicions, com ara “àmbit privat i reservat d’una persona”; o també, “allò que és propi de cada individu i de la seua vida, fora de l’àmbit públic”; o fins i tot, “confidencialitat entre persones lligades a vincles estrets”. Després de llegir el que el diccionari diu sobre la intimitat, ens adonem que aquesta paraula ha deixat de cenyir-se a la seua definició (“àmbit privat i reservat d’una persona”), doncs tothom sap el que fas amb la teua vida a temps real gràcies al directe en Facebook o les fotos de l’Instagram. I si no dónes a conéixer la teua vida d’aquesta manera, de sobte et preguten: “De veres que no tens Facebook?”; “No tens cap publicació a Instagram?”; “No saps què és el Twiter?”;... i aleshores et sents insociable i antiquada perquè no estar en cap xarxa social és senyal de tindre pocs amics. És aleshores quan el cap et comença a rodolar. Hauré de ser moderna i tindre Instagram? O fer cas del que deien les mares en allò de ser discreta? D’una banda, tota la vida ens han predicat que allò de la discreció és una virtut, un poder que cadascú té en la seua persona; i de l’altra, ens desmunten la paradeta, perquè hui en dia no cal ser discreta, cal ser social. Si eres discreta, no estàs a la moda. Si no tens 1350 seguidors o followers estàs desfasada. Si tens més seguits o followings que followers fas el ridícul. Si a les teues fotos no tens molts likes no eres moderna. Esperem que torne el seny i que algun dia pese més la discreció que la publicació.

[ P. / 48 ]

Recordeu la segona definició d’intimitat? “Allò que és propi de cada individu i de la seua vida, fora de l’àmbit públic”, doncs de nou ens trobem amb un enunciat que ens dóna mal de cap. Com no has de fer-ho públic si el que hui en dia fa tot el món

publicar què has dinat; publicar els festivals on vas anar l’estiu passat; publicar alguna foto de la revetla de falles o d’aquella que reflexa l’emoció que sents a l’ofrena... els membres de la Acadèmia Valenciana de la Llengua potser arribe un dia en què canvien la definició de publicar, a aquest pas ja no es difondran articles d’economia, ni assajos, ni notícies als periòdics,... sols es publicaran aquells esdeveniments dels que la gent vol ser follower. En conseqüència caldrà canviar també la definició de cultura general, allò que coneguem com saber el que ocorre al món, estar al dia en política, formar part d’un projecte d’investigació, o alguna cosa semblant; hui en dia tindre cultura general és estar-ne al dia en xarxes socials. Encara que ens hauríem de preguntar, ens beneficiarà a la llarga tindre aquest tipus de cultura? O potser ens passe factura ser experts en xarxes socials? Actualment, són moltes les empreses que per a decidir o no a qui van a contractar, consulten el teu currículum social abans que el professional. Sols han d’escriure el teu nom complet al navegador per poder vore quins tipus de publicacions fas; des de quines són les teues eixides a com són les teues amistats; passant per quines preferències tens o quines les teues opinions. De manera que aquesta consulta condicionarà si el treball és o no és teu. Per acabar, la tercera definició és la que veritablement ens ha trasbalsat: “confidencialitat entre persones lligades a vincles estrets”. Confidencialitat? Vincles estrets? D’una banda, és impossible ser confident d’una cosa pública, perquè en el moment la fas pública està a l’abast de tothom i per tant deixa de ser confidencial. D’altra banda, com es poden tindre vincles estrets amb tots els que t’han demanat so·licitud d’amistat a les xarxes? I per altre costat, per què et sol·licita amistat una amiga de tota la vida? Hi ha dues maneres de ser amics? Els vincles estrets es fan mirant els ulls de les persones, compartint un café o una cervesa, passejant tranquil·lament i, mentre crees aquests vincles sí pots revelar alguna cosa íntima i secreta, sí pots compartir una confidència a un amic o a una amiga no virtual. Acabem la nostra reflexió pensant si aquell Dret a la Intimitat que fa setanta anys ens van atorgar no era tan necessari com pensava l’Assemblea General de les Nacions Unides o simplement se’ns ha oblidat fer-ne ús d’ell.

[ P. / 49 ]

és publicar? Publicar els estats de WhatsApp; publicar on vas passar les vacances;

[ P. / 50 ]

[ P. / 51 ]

LES FALLES: PATRIMONI IMMATERIAL, TAN UNIVERSALS COM LA COBERTURA SANITÃ&#x20AC;RIA.

LUCIA DÍAZ ESCRIHUELA

m diuen Amina, tinc set anys i sóc la fada del món de les meravelles. M’encanta volar, creuar els colors de l’arc de Sant Martí i seguir el seu camí fins a mons fantàstics i per descobrir. Amb la meua ment m’invente cultures màgiques i

civilitzacions de fantasia i cree personatges d’amistat, amb els quals compartisc aventures de felicitat. Somie cada nit amb una història per a contar, princeses de color rosa i prínceps de color blau, gnoms atrevits i divertits, donyets entusiastes i amics i amb mags que m’ajuden a fer els meus desitjos realitat. La nostra casa ja no existeix, la meua mare em conta que el nostre país ha estat encantat i que les cases s’han esfumat, per això mateix hem hagut de vindre amb estora voladora, creuant els mars, per arribar a aquesta nova ciutat, es diu València, on a la meua família i a mi ens han acollit meravellosament. Ací no tinc fam, ni son, no hem de fugir, tot és més tranquil. El millor de tot és que he conegut una festa impressionant, digna de les meues millors fantasies, on el cel s’ompli de llampurnes de colors, que amb la seua màgia il·luminen un país encantat ple de formes acolorides i monuments extravagants. Hi ha princeses desfilant, prínceps elegants, jardins de flors, màgia per tot arreu, i música i trons que a l’uníson formen meravelloses melodies que omplin el meu cor d’alegria i felicitat. I, com si de L’Au Fènix es tractara, prenen de flames els seus bonics monuments per a després de les cendres renàixer amb més força i novetat, i per a l’era vinent un nou món inventar. Però avui és un dia diferent, no em trobe bé, intente fer volar la meua imaginació i està apagada, alguna cosa no funciona. No sé….no em centre en el que m’envolta. Pareix ser que estic a un lloc nou, tot és blanc i pulcre, i està ple d’adults que no paren de fer-me coses, de dir-me coses. No entenc res. Em posen tot tipus d’aparells al braç, al pit, a la cama que no sé per a què seran, piten i tenen un soroll molest.

[ P. / 52 ]

Em punxen i no m’agrada, però la meua mare diu que és necessari. Tinc por i gana de plorar, diuen coses que no comprenc, els meus pares estan tristos, no sé per què, no sé el que està passant.

“Hospitalandia”, veritat que sona millor?….i pel que m’han dit els meus pares, serà la nostra casa durant un llarg període de de temps….ens deixen quedar-nos, no hem d’agafar l’estora i volar cap a un altre país, fet que ens ompli de felicitat. Ací em cuiden sense demanar explicacions i em puc curar amb tranquil·litat, sense tornar a fugir cap a cap lloc inimaginat. Quan un xiquet o una xiqueta pateix una malaltia i ha de passar llargs períodes a l’hospital, no ens solem plantejar com ho estarà vivint, quina és la seua experiència o simplement els seus sentiments. La veritat és que posar-se al seu lloc no és fàcil i vore la vida des de la seua perspectiva menys encara, però l’experiència me n’ha fet adonar-me de petits detalls i drets que ha de tindre qualsevol xiquet o xiqueta que passe llargs períodes a l’hospital, com cridar-li pel seu nom, somriure-li, fer-li carícies i prestar-li cura i atenció. Hem de permetre deixar al xiquet o a la xiqueta plorar i expressarse enfront de qualsevol cosa que li faça mal, o a negarse-se, a través dels seus pares, a ser objecte de recerca, que el seu principal propòsit no siga recuperar la seua salut. Tenen dret a que se li explique el que li està succeint i contestar a les seues preguntes amb franquesa, amb paraules que les puguen entendre. Un detall important és que coneguen els noms dels doctors i doctores que els atenen, de les infermeres que els cuiden i de qualsevol persona que participe en la seua cura. Hem d’atendre les seues necessitats bàsiques, com estar endreçat, sec, còmode sense angoixes...sempre que siga possible. El xiquet hospitalitzat té dret a que li permeten caminar, jugar, aprendre...si açò no interferix amb la qualitat de la seua cura. Amb tots aquests drets que tenen els xiquets hospitalitzats, destacar que a un hospital es tracta a qualsevol malalt o malalta, en aquest cas infant, per igual, sense fer distinció de raça, sexe o estatus i afegir que ells també han de complir uns deures que són fonamentals per a la bona evolució de la seua malaltia, per al bon funcionament de l’hospital i també per a la seua educació. Han de respectar els ambients, els equips i el mobiliari, considerant-los de tots i per tant, també propi,

[ P. / 53 ]

Aquest món nou és diu “hospital”, això crec entendre, a mi m’agrada més

[ P. / 54 ]

malalts (sorolls, llums enceses, telèfons mòbils a alts volums…), han de respectar el personal hospitalari, no sortir del pavelló durant l’hospitalització sense la corresponent autorització, i sobretot, han de respectar l’organització, el reglament i els horaris previstos. Hola, sóc Amina, ja estic a casa, a València. He viscut una experiència inoblidable al país “d’Hospitalandia”, em sent bé i sóc feliç. Són de nou Falles, podré gaudir de la festa i somiar amb aquest món de meravelles on viuré noves aventures amb les meues inesgotables fantasies.

[ P. / 55 ]

han d’evitar tot comportament que puga crear molèsties o incomodar els altres

[ P. / 56 ]

[ P. / 57 ]

LES FALLES: ESPAI Dâ&#x20AC;&#x2122;IDENTITAT I DIVERSITAT.

LAMBDA

BORINOT I TRADICIÓ

es de Lambda, col·lectiu de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals, vàrem iniciar en 2015 la campanya “Borinot el que no bote”, demanant a la societat valenciana que canviara la paraula “maricón” per borinot en aquesta cançó

festiva tan coneguda. L’objectiu no era un altre que fer unes Falles més respectuoses i inclusives per a les persones LGTB. Enguany hem représ la campanya, i com a col·lectiu, estem molt contentes i contents pel gran acolliment que ha tingut per part dels casals fallers, bandes de música i entitats públiques, tant en la província de València com en altres províncies on se celebren les Falles. Aquesta satisfacció que sentim com a activistes LGTB, pel treball realitzat i per portar la nostra labor cada dia al carrer, ens deixa un xicotet sabor amarg hui en dia, ja que sabem que hi ha casals fallers que en nom de la tradició consideren que és millor seguir cantant “maricón el que no bote”. Ens preguntem per què aquesta resistència a un canvi que l’única cosa que pretén és generar una societat més respectuosa i igualitària per a les persones? Si posem atenció a una definició general de la paraula tradició, per descomptat aquesta argumentació seria més que vàlida, doncs entenem per tradició el conjunt de costums i manifestacions que cada societat considera valuoses i manté perquè siguen apreses per les noves generacions, com a part indispensable del llegat cultural. Però, qui diu que és aquest llegat el que volem deixar a les futures generacions? En ple segle XXI les persones som més que conscients que vivim en una societat patriarcal i heteronormativa, que genera comportaments masclistes, com l’assetjament a les dones i els feminicidis, i LGTBfòbics amb l’assetjament escolar a menors homosexuals, bisexuals o trans o la violència en els carrers, entre altres, ja

[ P. / 58 ]

que ho veiem cada dia quan agafem un periòdic, naveguem per la xarxa o engeguem la televisió. Aquests comportaments masclistes i LGTBfòbics es basen precisament en arguments com el que estem qüestionant, la tradició. Quantes vegades hem sentit

“no ho dic per ofendre, però així ens entenem tots”? I amb aquestes frases apreses des de xicotetes, les persones seguim generació rere generació perpetuant un sistema que ens oprimeix, menysprea, genera desigualtats i ens lleva llibertat per a “ser” diverses. Perpetuar en l’imaginari col·lectiu la paraula maricón com un insult només reforça la LGTBfòbia ensenyada pel sistema i interioritzada per les persones que en formem part i que amb actes que a simple vista semblen tan inofensius, com cantar una cançó de festa, fem que les futures generacions seguisquen patint l’assetjament, la vexació, la invisibilitat, la inseguretat, etc. En definitiva, la por a “ser” elles i ells mateixos. El pròxim any des de Lambda rellançarem una vegada més la campanya, i esperem que se sumen moltes més falles al “Borinot”, perquè el que pretenem no és acabar amb la tradició, sinó seguir amb ella. Per unes falles més respectuoses per a totes i tots.

[ P. / 59 ]

“açò és així de tota la vida”, “a aquestes altures de la pel·lícula açò no canviarà” o

[ P. / 60 ]

[ P. / 61 ]

LES FALLES: HISTÒRIES DE PARELLES QUE HAN NASCUT DEL MÓN FALLER.

ÀNGELA MAGRANER MIFSUD

VALENTIA

rticle 16 de la Declaració Universal de Drets Humans: “A partir de l’edat núbil, l’home i la dona, sense cap restricció per raó de raça,

nacionalitat o religió, tenen dret a casar-se i a fundar una família. Ambdós tenen drets iguals al matrimoni, durant el matrimoni i en el moment de la seva dissolució”. “El matrimoni només pot realitzar-se amb el consentiment lliure i ple dels futurs esposos”. “La família és l’element natural i fonamental de la societat, i té dret a la protecció de la societat i de l’estat”. Pareix una cosa lògica i normal, no? Però no ho és, almenys, en una gran part del món. Vaig a contar-los la dura història de dues xiquetes o, millor dit, de dues heroïnes: Rekha Kalindi i Khadija Al-Salami. Es preguntaran què tenen en comú les dues. El que les uneix és la valentia, el coratge i també el sofriment, ja que ambdues van aconseguir fugir d’un matrimoni forçós quan a penes havien complit els deu anys. Actualment, no hi ha una definició unànime per al matrimoni forçós, per la qual cosa es defineix de manera diversa en diferents països. Tot i això, el punt comú més rellevant en totes les definicions és que és el matrimoni celebrat sense el consentiment de les persones afectades, o almenys sense el consentiment lliure i ple d’un dels contraents, que normalment ha sigut obligat a casar-se. I açò viola de forma clara la Declaració Universal dels Drets Humans, més concretament, l’article 16 citat al principi. Com bé explica Ordóñez (2014, p.): “El matrimoni lliurement consentit és un

[ P. / 62 ]

dret fonamental que el respecte de les diferències culturals no pot obviar”. En primer lloc els parlaré de la jove Rekha Kalindi. La seua història és digna de ser contada i de segur que traspassa aquest paper i passa a formar part de la memòria

de l’Índia li va dir: “Estic segura que seràs una inspiració per a altres xiquetes, i espere que, poc a poc, el nostre país vaja superant la xacra de les unions forçoses entre xiquets que són privats de la seua educació, del seu futur i de la seva felicitat”. Ella va nàixer el 1997 en un remot poble on la vinguda al món d’una xiqueta era sempre una mala notícia. Des de molt jove va començar a ajudar la seua mare en les tasques domèstiques i va començar a treballar quan tenia quatre anys, després d’assistir tan sols uns mesos a l’escola. Però la seua sort va canviar quan el Projecte Nacional de Treball Infantil, que lluita contra el treball infantil en col·laboració amb UNICEF, li va proposar l’escolarització a canvi d’una compensació econòmica. A l’Índia, de fet, l’educació és obligatòria des dels sis als catorze anys, però dotze milions de xiquets abandonen l’escola per treballar. Allà Rekha es va adonar que tenia drets i que no era propietat dels seus pares. Prompte va conèixer la vida banal de moltes xiquetes índies, que consistia a casar-se quan tenien al voltant de deu anys. Una nit, quan tenia onze anys, els seus pares li van proposar trobar un marit. Testimoni de la difícil situació de la seva germana, que es va casar als 12 anys i va donar a llum a quatre nens nascuts morts, Rekha estava aterrada amb la idea del matrimoni. Durant un espectacle escolar al qual va assistir la ministra de Treball de Bengala, que visitava el centre, Rekha va explicar al públic les virtuts de l’escola i va parlar de la seva història, de la de la seva germana i del seu rebuig al matrimoni concertat. Els periodistes locals, preocupats per aquest fenomen, es van fer gran ressò del discurs. No obstant això, a casa, la seva mare la va rebre amb agressivitat i li va prohibir tornar a l’escola i fins i tot la va privar de menjar. Gràcies a les intervencions d’un professor i d’un ajudant de la ministra de Treball finalment va poder tornar a l’escola. Recolzada en tot el país, Rekha va accedir, tot i les amenaces, a donar altres discursos sobre els drets dels infants, la importància de l’escola i els matrimonis forçosos. I així va ser com Rekha va passar a la història com una de les poques xiquetes de l’Índia que no sols va aconseguir fugir del matrimoni forçós, sinó que, a més, va lluitar per visibilitzar el problema i reivindicar els drets de tots i totes.

[ P. / 63 ]

de tots vostès. Rekha era una xiqueta índia a qui, amb tan sols 11 anys, la presidenta

L’altra persona que protagonitza este escrit és Khadija Al-Salami i és originària de Iemen. Ella, de la mateixa forma que Rekha, va viure un traumàtic episodi als onze anys quan va ser forçada a casar-se. Però va tenir la sort de poder canviar el rumb del seu destí gràcies al suport de la seva mare, una dona que també va ser obligada a perdre la seva infantesa als huit anys. Decidida a enviar a pastar els arcaics valors familiars de la societat del seu país, finalment Al-Salami va abandonar el seu marit i se’n va anar als Estats Units a estudiar cinema amb una beca. Gràcies a la seua pròpia experiència, l’actual realitzadora s’ha dedicat en cos i ànima a difondre un discurs potent contra aquest tipus d’injustícies. I és que al Iemen no hi ha cap requisit d’edat per al matrimoni i més de la meitat de les xiquetes es casen abans de fer els 18 anys, moltes vegades amb homes molt més grans que elles i que tenen altres dones, segons un estudi de la Universitat de Sanaa. “Mai he oblidat el que em va passar. Sé el que senten les xiquetes, la solitud, el trauma, el dolor físic i psíquic. Moltes no sobreviuen a la seua nit de noces i, si ho fan, poden morir en donar a llum. No estan preparades per tenir sexe ni per ser mares”, explica Al-Shalami, actualment la primera directora de cinema de la història del Iemen. Ella va poder deixar enrere un capítol fosc de la seva vida perquè no es va resignar a seguir amb una horrible tradició. Actualment viu a França, ha rebut nombrosos guardons i és autora de vint-i-cinc documentals que retraten els rols de les dones i joves del seu país. Ella creu que l’educació és la ferramenta més potent per tal de canviar aquesta realitat: “Cal conscienciar sobre el que passa i l’educació és una eina de canvi. Si ataques la gent, és molt difícil canviar les coses. Jo no volia que fera la pel·lícula algú que no coneix aquesta cultura”, va assegurar la cineasta quan una de les seues pel·lícules va guanyar el Premi del Públic del Festival de Cinema i Drets Humans. Les històries de Rekha i Al-Shalami ens parlen de matrimonis forçosos a edats prematures que són conseqüència d’unes llargues tradicions culturals i socials. Estes [ P. / 64 ]

xiquetes, ara ja dones, han de donar llum i exemple als milions d’infants i joves que, a dia de hui, encara continuen sofrint estes situacions de les quals és quasi impossible escapar. Però elles van ser l’excepció i, reivindicant els seus drets, ja no

de crueltat, repressió i sofriment. Per tant, les històries de Rekha i d’Al-Shalami transmeten un missatge d’esperança per a molts joves en uns països on el matrimoni forçós entre xiquets segueix sent una pràctica tradicional i tolerada. Abans d’acabar voldria deixar clar que, encara que he posat com a exemple la història de dues xiquetes pertanyents a països subdesenvolupats, com són l’Índia i el Iemen, açò també ho podem vore a l’Europa occidental i moderna que considerem tan avançada i “justa”. El matrimoni no és una figura tancada ni està plenament determinada, sinó que va lligada a les formes legals dels Estats i als ritus i tradicions dels grups. Per tant, és difícil la distinció del consentiment donat en qualsevol tipus de matrimoni, ja que saber quins són els sentiments i les intencions que condueixen a cada persona a donar el “Sí, vull” és molt complicat, per no dir impossible. Per això en l’actualitat s’opta per acceptar que tothom es casa per amor, entenent que el problema dels matrimonis forçats, per conveniència o simulats és un problema llunyà, de països subdesenvolupats o amb una cultura diferent a la nostra. És cert que el matrimoni forçat és una pràctica que es realitza sobretot a països del Nord d’Àfrica i Àfrica subsahariana, al Pròxim Orient i Orient Mitjà i a l’Amèrica Llatina, però açò no implica que als països occidentals i desenvolupats no es vulnere aquest dret universal. De fet, des que es va dur a terme el Procediment de Prevenció i Atenció policial dels matrimonis forçosos a Catalunya en 2009, aquests han anat en augment, sent tretze el 2009 i vint-i-sis el 2013. El matrimoni infantil afecta cada any 15 milions de xiquets a tot el món i el fet que encara seguisca vigent contribueix a la pobresa, a l’analfabetisme, a la falta de lleis i a una mala interpretació de la religió i les tradicions. Per tant, posem-nos mans a l’obra i visibilitzem més aquesta situació que vulnera un dret universal tan important com és el dret al matrimoni lliure i amb consentiment mutu.

[ P. / 65 ]

com a dones, sinó com a éssers humans, van aconseguir escapar d’aquella voràgine

[ P. / 66 ]

[ P. / 67 ]

LES FALLES: Sâ&#x20AC;&#x2122;ALLARGA LA VIDA.

ADRIANA SERLIK

A QUI Vaig voler caminar per eixe carrer que semblava ombrívol: “lliure circulació i residència”.

Havia deixat una mar inhòspita i salvatge, tombada sobre el meu ventre tractava de protegir el meu fill vaig triar el camí que considerava més segur “protecció especial per al desenvolupament físic, mental i social de l’infant”.

Vaig cridar que anaren amb compte, el meu nen era tot el que posseïa no m’entengueren ni ho intentaren. “dret individual i col·lectiu a elegir

[ P. / 68 ]

l’idioma o idiomes en què comunicar-se “

[ P. / 69 ]

Em vaig agenollar i vaig resar. M’aixecaren en suspens i colpejant-me indicaren que no em mogués. “llibertat de creences religioses”.

Era una dona sola embarassada, violada, apartada de la meua família del meu poble. Però a qui li importava.

[ P. / 70 ]

[ P. / 71 ]

LES FALLES: GENEROSITAT, COMPARTIM ESPAI FALLER A PARTS IGUALS.

MERCEDES NAVARRO

VIVENDA DE DRET REFLEXIONS SOBRE LA VIVENDA MÍNIMA

la Declaració Universal dels Drets Humans en l’article 25 s’estableix: “Tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li assegure, així com

a la seua família, la salut i el benestar, i en especial l’alimentació, el vestit, la vivenda, l’assistència mèdica i els serveis socials necessaris; té així mateix dret a les assegurances en cas de desocupació, malaltia, invalidesa, viudetat, vellesa o altres casos de pèrdua dels seus mitjans de subsistència per circumstàncies independents de la seua voluntat.” Aquet article de la Declaració de Drets Universals del Ser Humà sembla clar, no obstant això, implica un component subjectiu que no s’aclarix en cap punt de la Declaració perquè, què significa un nivell de vida adequat que, segons el cas que ens ocupa, li assegure la vivenda? Sent conscients de la imprecisió del concepte, des de finals dels anys 70 l’Oficina de l’alt comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans va investigar sobre l’aspecte de la vivenda adequada que finalment va cristal·litzar en l’Article 11 del Pacte firmat en 1991. Allí es parla de vivenda adequada on “disposar d’un lloc on poder-se aïllar si es desitja, espai adequat, seguretat adequada, il·luminació i ventilació adequades, una infraestructura bàsica adequada i una situació adequada en relació amb el treball i els servicis bàsics tot això a un cost raonable”.

[ P. / 72 ]

Val, ja hem aclarit un poc més aquest aspecte però, com es tradueix açò al nostre dia a dia? Endinsant-nos en la normativa espanyola se succeeixen diferents marcs legals, la Constitució Espanyola de 1978 o l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat

més tangible establint els que vetlaran per esta adequació o garantint el dret a la vivenda digna i adequada per a tots els espanyols. A pesar d’establir marcs legals i qui seran els agents que duran a terme esta garantia, seguim amb conceptes amplis i interpretables com adequada, digna, assequible,...etc. Però, com es tradueixen aquests conceptes en espais?, on està la dignitat en una vivenda?, què la fa adequada? Aquet aspecte pretén ser contestat per a les vivendes de la Comunitat Valenciana a l’Orde DC09 del Decret 151/2009 de 2 d’octubre del Consell. En ella s’aclareixen

[ P. / 73 ]

Valenciana. En elles s’aprofundeix plantejant la qüestió des d’un punt de vista

aspectes dimensionals, superfícies mínimes de cada estada i de la vivenda o relacions entre les peces de la mateixa com, per exemple, que no es pot accedir a un dormitori a través d’un bany. Altures mínimes, figures mínimes per a vivendes adaptades, etc. Revestiments adequats als usos, peces sanitàries mínimes o els elements bàsics d’una cuina. Lloc on emmagatzemar efectes o un espai dedicat a l’assecat de la roba, etc. Una sèrie de premisses dimensionals mínimes que són necessàries, suposadament, per a aconseguir eixa vivenda adequada, digna i assequible per la que el Consell ha de vetlar pels seus ciutadans. L’imprescindible per a poder cridar a una llar, llar.

SI POSÀREM TOTES ESTES NORMES I REGLES EN UNA CASA, ES CONVERTIRIA REALMENT EN UNA LLAR? Què és el que realment converteix un espai qualsevol en quelcom al que un ésser humà puga sentir-se, tal com expressa la Declaració de Drets Universals, en un lloc adequat on poder exercir eixe treball, eixa vida a què tots tenim dret? Si preguntem als nostres amics, família, companys de treball, probablement responguen de forma molt diferent a per què la seua llar, la consideren la seua llar. La llum que entra a última hora de la vesprada en la cuina, veure el mar per la finestra, eixe arbre que amb la seua flor perfuma les nits de primavera, el gat amb què compartim les hores, l’equip de so estèreo on veure les pel·lícules els dissabtes a la vesprada, el lloc on estan veient créixer als seus fills... I això en esta latitud mediterrània. Si ampliem l’àmbit geogràfic encara ens trobem múltiples respostes per a múltiples llars. No obstant això, de tots ells, probablement pocs parlaran de la distància entre el vàter i la paret com l’element clau per a sentir que la seua llar és la seua llar. Llavors, com podem parlar d’unificar un criteri perquè cada ésser humà d’aquest [ P. / 74 ]

planeta puga sentir un espai propi com la seua llar? Senzillament no es pot.

experimenta l’espai i els seus condicionants d’una forma diferent, considerant el que és adequat per a cada u i els seus. No obstant això, la Declaració és de forma intrínseca Universal i ha de garantir el dret a que cadascú tinga la capacitat de descobrir-ho. Des dels inicis de la humanitat la qüestió de la llar ha format part de les seues principals preocupacions. Ja en el Segle I, Vitruvio en els seus llibres ens parla de La Cabanya, el primer recer del ser humà en la història. A partir d’ací són desenvolupats estils, normes, dissenys,... però el germen està ací. La qüestió de la llar del ser humà és l’origen de L’Arquitectura. Així, l’arquitectura és una disciplina que ha anat creixent, desenvolupant-se fins que cada aspecte de la vida, per insignificant que siga, té cabuda. L’arquitectura no jutja, no pressuposa, no part de prejuís. L’arquitectura, escolta, analitza i, finalment, proposa i resol. En una societat cada dia més global, l’arquitectura s’ha convertit en una ciència multidisciplinària englobant la sociologia, l’economia, la tecnologia, la psicologia, etc... Elements tan importants hui en dia per a materialitzar l’arquitectura com la rajola o l’algeps. És tasca dels arquitectes mostrar les múltiples opcions a l’hora de desenvoluparnos en el nostre espai més privat per a no decantar-se únicament a allò que s’ha conegut, a la forma en què hem viscut sempre si no a la més adequada per a cada u. Els arquitectes prestem un servei social més enllà de nosaltres mateixos, oferim el marc sobre el qual cada habitant de cada llar puga desenvolupar-se adequadament. Per això ens convertim en observadors de la vida, cotilles que aguaiten a la intimitat de les persones i així trobar la solució adequada. Un treball que va molt més enllà de resoldre una situació, triar els materials adequats, respondre de les distàncies mínimes d’elements, de complir la llei o dissenyar espais estèticament coherents. És resoldre a cada pas la qüestió motiu de tot, com és per a tu la vivenda adequada?

[ P. / 75 ]

D’ací la imprecisió de la Declaració Universal de Drets Humans. Cada persona

[ P. / 76 ]

[ P. / 77 ]

LES FALLES: PARTICIPEM O NO?

JAUME TALENS RODRÍGUEZ

a participació va lligada al nivell de llibertats individuals i l’estil de democràcia. Al final veurem en prospectiva que poden decidir millor sense nosaltres.

Participar és tractar les necessitats de la Polis per part dels homes lliures. Això a Grècia clàssica. Tornarà a aparèixer al 1620 a les assemblees ciutadanes a la Nova Anglaterra, a la badia de Massachussets. I un segle després, 1782, el tercer president dels EEUU d’Amèrica, Thomas Jefferson, ho va dir ben clar: “qualsevol govern degenera quan sols confia amb els seues governants. Per tant, el poble mateix és el dipositari segur”. Com continuen actualment elegint fiscals, caps de policia, representants parlamentaris, etc. Jefferson parla de ciutadans, no súbdits, persones amb llibertats individuals i un compromís amb el pluralisme, la diversitat. Volia tornar a la democràcia directa, recordant que la democràcia no és el govern de les majories, sinó el respecte a les minories. Muluk Kasavan li diu al govern pur de majories, “majorianisme”, uns manen com a prototip de l’estat i els altres són tolerats, poden ser atacades les minories quan les majories se senten injuriats, violència. Respecte a les minories. Per poder participar calen referèndums, consultes amb mitjans de comunicació i informació democràtics que ajuden a la descàrrega institucional. Actualment som la primera generació que amb tecnologia podem veure, escoltar i jutjar els nostres representants polítics al mateix moment en què prenen decisions. El nostre paisà, Salva Ripoll, amb la seua tesina demostra com podem tindre una democràcia directa. Creant eixa intel·ligència col·lectiva que amb sentit comunitari i cooperatiu acabe solucionant problemes que ens afecten. Això seria actualment “Participar.” El mateix Bill Gates al seu llibre “El canvi a futur” adoba aquesta tesi. Però és Toffer qui introdueix de ple la tecnologia per arribar a configurar una “democràcia anticipatòria”, és a dir, la societat que volem. Al Gore, ho resumeix dient que estem en una nova era atenenca amb fòrums que la infraestructura mundial crearà

[ P. / 78 ]

per tal que tothom participem. I comencen a plantejar-se fórmules de participació. Robert Dahl, com en el seu programa “minipopulus”, eixa democràcia deliberativa d’informar-se, intervindre i participar. La nostra valenciana, Adela Cortina,

és el desacord de preferències o de conviccions i no hi ha més que tres camins per arribar: a)la imposició, no és democràtic, b)l’agregació, sumar en públic la majoria, i c)la deliberació que pretén transformar públicament les diferències per arribar a una voluntat comú”. Un sistema pròxim seria el suís. En definitiva participar és canviar el jo vull això, m’interessa allò, per volem un món en què tal cosa siga possible. El pas hegelià del jo al nosaltres. Ja ho diu Sorën Kirkegard, “la persona que no decideix és un esclau (un súbdit sense drets). Serà el 16é president dels EEUU d’Amèrica Abraham Lincoln, qui abolirà l’esclavisme, pagant-ho amb la seua mort, i no va poder aconseguir que eixa llibertat els donarà dret a participar en democràcia. Serà fins a 1965, a partir de les mobilitzacions de Martin Luter King, qui va possibilitar al 36é president americà, Lindon B. Jhonson, prohibir la discriminació racial. I sabem d’aquest any que el 45é president, Donald Trump, acaba de demanar eixir del Consell dels Drets Humans. El filòsof Bauman són formes de relacionar-nos segons entenem la civilització. Una civilització, que avança a colp de barbàries, podria arribar a llevar-nos el dret a participar. Però en sentit oposat diu, Yuval Noah Harari, que en el nostre benefici deixarem de participar i donar dades nostres a una màquina que mitjançant algoritmes ens dirà a qui ens interessa votar, què decidir, o amb qui casar-nos molt millor que nosaltres mateixos. Vaja com quan anem al metge i ens diu què hem de fer, millor que nosaltres. Per això vore la sèrie molt interessant de Black Mirror, que explota l’era tecnològica en la qual podem viure. En definitiva en prospectiva ens diuen que no serem lliures, donarem la nostra llibertat a canvi de tindre més segura la nostra decisió. Adéu al lliure albir. Nota. Juan Verde Suárez de Canàries assessor del 44é president americà, Obama, prediu amb un 95% de fiabilitat quin partit votarà un elector segons on viu, el seu nom, i quin cotxe té. Visquen les Falles lliures i participatives sense algoritmes... per ara. Participem és un dret.

[ P. / 79 ]

catedràtica d’ètica i filosofia política, diu: “El punt de partida d’una societat lliure

[ P. / 80 ]

[ P. / 81 ]

LES FALLES: MOREN LA NIT DEL 19 I NAIXEN EL MATÍ DEL 20.

PEP ORTIZ HERNÁNDEZ

bans de parlar del tema veiem què és un dret. Segons els diccionaris, la paraula dret té molts significats, però en allò a què es

refereix en aquest treball, podem prendre’n dos: 1- m. DRET Conjunt de principis i normes que fixen i tutelen una determinada organització de les relacions socials i que tendixen a evitar-ne la violació. 2- m. DRET Facultat que té algú de fer legítimament allò que porta a la finalitat que busca, de tindre, exigir o usar allò que la llei o l’autoritat establix a favor seu o li està permés per qui pot. Tenim dret a defendre els nostres interessos. Això no vos dóna dret a fer el que vulgueu. Els treballadors reivindiquen els seus drets. La primera definició aniria relacionada amb allò que s’anomena dret objectiu, mentre que la segona seria un dret subjectiu. Aquestes dues concepcions del dret, sovint estan enfrontades. El dret a una mort digna és un dret objectiu o subjectiu? Al llarg de la història podem veure diferents posicions i situacions segons un o l’altre. Sembla per a molta gent que aquest concepte és actual i que s’ha plantejat des de fa poc i per idees polítiques. Res més lluny. Ja des de la més remota antiguitat, actuacions de tothom han intentat resoldre el final de la vida d’una manera més o menys digna. Hi ha documentació que explica com les tribus primitives, per llevar patiment a les persones majors, que no es podien valer per sí mateixes, buscaven una manera d’evitar-los el sofriment final. En algunes tribus les dones arribaven a suïcidar-se a la

[ P. / 82 ]

mort del marit, doncs consideraven que no sobreviurien soles.

bo i «thanathos» que significa mort). Per al poble grec, l’eutanàsia no representa cap problema ètic ni moral. De fet, en algunes ciutats, com Atenes, l’estat facilitava el verí -la cicuta-, d’una reserva que tenia per a aquests casos, a aquelles persones que el sol·licitaven per posar fi al seu sofriment. En Roma, igual que en Grècia, també existia aquest dipòsit de cicuta per a qui el demanara per evitar el sofriment final. Ja fou en l’època medieval, quan la concepció teocràtica del món feu que l’església prohibira totalment aquesta pràctica considerant-la pecat, amb totes les conseqüències que allò comportava, en uns temps on la religió era absoluta. Només en els casos de ferits greus en guerres, s’admetia donar-los mort (per caritat?) en el camp de batalla, i no sempre. De tota manera, al llarg de la història, han hagut seguidors i detractors d’aquesta pràctica. Enfrontament que ha arribat fins a l’actualitat i que continua des de posicions totalment contràries, tant des de la religió com de la moral i la política. El que en certs moments ha estat un dret subjectiu ha passat totalment a ser un dret objectiu. La societat, en general, considera la mort com un fet traumàtic que converteix la vida en no se sap què. Transforma el ser en un simple grapat de pols fent que amb ella s’acabe tot. No passa el mateix a les persones religioses. Aquestes solen considerar la mort com un pas a un altre estat, tant material com espiritual, depenent de quina religió es tracte. En el cas de les malalties terminals, les idees religioses influeixen de manera determinant en la manera d’afrontar el fet de la mort, tant en el malalt com en els qui l’envolten, si comparteixen les conviccions religioses.

[ P. / 83 ]

Posteriorment, ja a l’època grega, apareix el concepte eutanàsia («eu» que significa

Sabem que res pot evitar la mort, a tots ens ha d’arribar en un o altre moment; però la medicina pot, en certa manera, accelerar-la o retardar-la fent-la menys dolorosa físicament. Des de temps antics, com hem vist anteriorment, s’han utilitzat diferents drogues per portar a cap una o altra mort, segons la voluntat del malalt. També s’ha constatat des d’aleshores, que aquestes pràctiques han d’estar molt controlades per aquelles persones dedicades a la medicina. El metge, de no ser així, pot trobar-se casos molt complexos davant els quals es difícil prendre una o altra determinació. Moltes vegades, la mort es presenta sense esperar-la, de manera sobtada, bé de forma accidental com natural. D’altres, se l’espera a més curt o llarg termini conseqüència d’alguna malaltia. I és en aquests casos, que es disposa d’una sèrie de tractaments o altres medis que permeten evitar el sofriment, quan el malalt ha de tenir la possibilitat de decidir sobre el seu final. En general, perquè hi ha altres possibles decisions, es parla de dues maneres d’actuar: l’eutanàsia activa, en què al pacient se li administren substàncies que eviten el sofriment en els darrers moments tot rebaixant la seua sensibilitat; la segona, l’eutanàsia passiva, en la qual el malalt sol dependre d’elements externs al seu cos i que el mantenen en vida. En aquests moments, es deixa de subministrar al pacient aquesta ajuda externa per tal que el cos seguisca el seu cicle vital. És el cas, este segon, el de moltes persones malaltes que estan connectades a aparells que suplixen les mancances naturals dels òrgans que hagen fallat i que demanen que se’ls desconnecte. Avui en dia, són moltes les veus que demanen que l’eutanàsia s’ha d’aplicar en tots els casos, malgrat les prohibicions que puga haver-hi.

[ P. / 84 ]

Arribats a aquest punt, hauríem de valorar la dificultat que pot tenir el legislador a l’hora d’aprovar lleis sobre la qüestió que ens ocupa, ja que de no fer-se bé, podem trobar-nos en circumstàncies que trobaríem conflictives, contra natura i fins i tot

donat per aquesta dificultat de legislació. Principalment, quan hi ha plantejaments religiosos. Encara que havia hagut casos en diferents parts del món, el dret a una mort digna a Espanya va tindre una gran repercussió social amb el cas de Ramón Sanpedro. Va ser el primer espanyol que va posar sobre la taula el debat de l’eutanàsia. Un accident a la platja el va deixar tetraplègic i després d’estar vint-i-vuit anys en aquest estat i defensant l’eutanàsia, uns amics el van ajudar a morir. El seu cas va ser portat al cinema -amb un munt de premis importants- per Alejandro Amenábar i interpretat per Javier Bardem. De tota manera, els darrers casos d’eutanàsia publicitats tant en la premsa con en els mitjans audiovisuals, han fet que l’opinió pública manifeste cada vegada més opinions favorables a aquestes pràctiques. El passat 3 de maig, el PSOE va registrar una proposició de llei orgànica per despenalitzar l’eutanàsia i incloure-la en la cartera de serveis de la sanitat pública. Aquesta proposició va estar recolzada per tots els partits polítics llevat del PP que va votar en contra.

BIBLIOGRAFIA: Articles d’Internet: Eutanasia: introducció al tema (Moisès Broggi iVallès) El diario.es Viquipèdia

[ P. / 85 ]

delictives. El fet que es prohibisquen d’arrel aquestes pràctiques pot ser vinga

[ P. / 86 ]

[ P. / 87 ]

LES FALLES: EXPRESSIÓ VIVA I POPULAR D’UN POBLE.

CRISTIAN LOSADA

TOT EL MÓN TÉ, BO NO, DRET A LA LLIBERTAT D’OPINIÓ I D’EXPRESSIÓ

nfrontar-se a un full en blanc per dissertar vers els drets humans per a una persona que porta treballant en allò social des de fa més de deu anys, i més quan ha estat la seua premissa principal a l’hora d’abordar determinats tallers

i xarrades de sensibilització, es converteix en àrdua tasca. Sí, és complicat defendre els DD.HH. quan, en distanciar-se de les teues paraules, aprecies com, una vegada més, es converteixen en breus paraules escrites sobre paper banyat; quan, en servir de justificació, conclous que, una vegada més, són paraules buides d’eixe Occident salvador i defensor de les “atrocitats” ocorregudes en eixe anomenat interessadament Tercer Món. I així, enarborant la bandera de la igualtat, ixim al carrer i mirem cap a altre costat per no vore al nostre voltant com es vulnera, amb la quantitat ingent de persones que viuen al carrer, un dret tan bàsic com el de tindre un nivell de vida adequat. Per la meua professió, em seria fàcil escriure sobre com es vulneren drets com el de buscar asil o el de circular lliurement; però, se m’antulla més emocionant escriure sobre un dret, que davant la crítica i la mirada atònita de la resta d’Europa, està clarament restringit i coartat a Espanya: la llibertat d’opinió i d’expressió. Conscient de la dificultat de resumir en unes línies una tasca tan complicada i conflictiva, sí que em veig en l’obligació de no caure en la demagògia barata que inunda les xarxes socials i els mitjans d’opinió (els d’informació fa temps que van desaparéixer), d’aquest país. Considere no dir una barbaritat si manifeste que, en una societat on els mitjans de comunicació estan tan instrumentalitzats (expressió que comprén més que

[ P. / 88 ]

polititzats), la llibertat d‘expressió es converteix en una perillosa arma llancívola que camina funàmbula en una corda fluixa que discorre entre, per un costat, la provocació i, per altre, la prohibició. Prova d’allò és l’espectacle circense muntat

[ P. / 89 ]

al llarg d’aquests anys amb l’enaltiment del terrorisme, que ha portat a persones innocents a, encara que siga tan sols per unes hores (però també dies), a vore’s privades de la seua llibertat. No és trivial que, des del cessament definitiu de l’activitat armada anunciat per la banda terrorista ETA en octubre de 2011, les polítiques de comunicació hagen sigut les encarregades de crear una reprovable línia d’opinió que he passat a anomenar el panETAísme: Tot és ETA. El PSOE (supose que a Eduardo Madina li agradaria saber de la seua automutilació), Podemos, la PAH, el jutge Garzón, els miners, nombrosos sindicats d’estudiants… són ETA. Sota aquesta premissa, he observat estupefacte com uns titellaires eren empresonats per recolzar ETA i enaltir el terrorisme, al·ludint a una part d’una representació en la qual, precisament, criticaven la manipulació de proves per a acusar innocents. Sota aquesta premissa, he presenciat perplex com César Strawberry (cantant de Def con Dos), era assegut a la banqueta per uns twitts provocatius creats, precisament, per a mofar-se i criticar això que he anomenat panETAísme. I ara, li toca el torn a Valtonyc qui, amb 18 anys (és a dir al 2012), va escriure unes desafortunades lletres que, com ell mateixa ha assenyalat, no són més que part de la provocació. Qui em coneix, bé sap que la meua simpatia per ETA és la mateixa que sent per eixir al carrer i menjar-me, per a desdejunar, el primer excrement calentet del gos del veí de la cantonada. Però, a un país on l’odi, el menyspreu i la provocació política, han provocat que tot siga ETA, “rapear”, amb la ràbia d’un xaval de 18 anys, ximpleries sobre aquesta banda terrorista, no hauria d’estar penalitzat amb la presó. Potser una reprimenda, un toc d’atenció; però, tres anys de presó és un clar exemple de prohibició de la llibertat d’expressió. La no extradició per part de Bèlgica, ho ha deixat clar. I si no, qui hauria d’estar també en la presó, és aquell que governa en coalició amb la mateixa ETA, o allí sí que ens oblidem que PSOE i Podemos són ETA.

[ P. / 90 ]

Imaginem que una falla decideix que, entre els seus ninots, apareix una escena en la qual una bomba, on es pot llegir ETA, esclata brutalment destrossant tota la documentació de la caixa B del PP, o dels Ere d’Andalusia, tant se val. Al costat,

alliberats per la destrucció de tot allò que podria portar-los a la presó per corrupció. L’escena, plena d’ironia, portaria a celebrar, per part d’algunes persones dedicades a la política (o més ben dit a robar dins la política), l’acció d’una banda que tant de terror ha sembrat en el nostre territori. L’escena podria agradar més o menys i, fins i tot, hi ha qui se la prendria de mal gust. No obstant això, dubte que ningú, en el seu sa judici, veiés aquesta acció com un exemple d’enaltiment del terrorisme. Potser perquè està contextualitzada, potser perquè és sabut que l’art faller es mou, amb alegria, dins de la crítica i l’humor. Potser, perquè quedaria més que clar, que tan sols és una provocació. I d’això es tracta, de provocació. L’art, siga en forma de literatura, de cançons, de còmic o de pintura, és provocació. I, de la mateixa manera que l’art faller, que no entén d’ideologies, utilitza el sarcasme, la ironia, l’humor, per denunciar, en nombroses ocasions i a través dels seus variats ninots, fets polítics que no han de quedar sense una bona reprimenda, sense una bona resposta. No en va, dins d’un ambient de festa, les falles són un clar exemple de com, amb l’humor, es pot realitzar, sense provocar aquests ja coneguts atacs d’odi que poblen les xarxes socials, un tenaç ús de la llibertat d’expressió. I d’això es tracta, potser com aquest article, de simple i plana provocació.

[ P. / 91 ]

els dirigents d’aquells partits polítics celebren alegrement aquesta deflagració,

[ P. / 92 ]

[ P. / 93 ]

LES FALLES: LA DONA FA MÃ&#x2030;S GRAN LA FESTA

OLGA MARÍA DUCAT VIÑALS

LA CONSTRUCCIÓ DELS DDHH

“

Considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món [...]”

“[...] L’Assemblea General proclama aquesta Declaració Universal de Drets Humans com l’ideal comú a assolir per a tots els pobles i nacions amb el fi que cada persona i cada institució, inspirant-se constantment en aquesta Declaració, promoguen, mitjançant I‘ensenyament i l’educació, el respecte a aquests drets i llibertats i asseguren, amb mesures progressives nacionals i internacionals, el seu reconeixement i aplicació universals i efectius, tant entre els pobles dels Estats membres com entre els dels territoris sota llur jurisdicció”. Així comença el Preàmbul de la Declaració Universal de Drets Humans, que va ser adoptada i proclamada per l’Assemblea General de les Nacions Unides, en la seua resolució 217 A (III), el dia 10 de desembre de 1948. Aquesta declaració naixia com a resposta reactiva de la societat de la primera meitat del segle XX davant l’horror que va viure la humanitat d’aquells temps durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945). Les dimensions (60 milions de morts), la crueltat i l’aberració (genocidis) de l’holocaust nazi, que afectà principalment a persones de religió jueva, però que també tingué entre les seues víctimes a altres col·lectius com gitanos, lliurepensadors, LGTBI i comunistes, sacsejà a la comunitat internacional de l’època, és a dir, a l’anterior als processos de descolonització, que es va dotar de la Declaració dels Drets Humans i va posar les bases per al posterior desenvolupament de tot el cos jurídic del Dret Internacional dels Drets Humans.

[ P. / 94 ]

Un gran repte que no ha estat el fet d’un dia sinó que ha comportat una constant lluita dels éssers humans al llarg de la història i que segueix sent l’objectiu a aconseguir en l’actualitat.

inherents a tots els éssers humans, sense distinció de raça, sexe, nacionalitat, origen ètnic, llengua, religió o qualsevol altra condició. És a dir, una sèrie de drets que, pel fet de nàixer, tenim les persones, sense cap discriminació: El dret a la vida i a la llibertat; a no estar sotmès ni a l’esclavitud ni a les tortures; a la llibertat d’opinió i d’expressió; a l’educació i al treball, entre d’altres. Tanmateix, la conquesta d’aquests Drets Humans no ha estat gens fàcil. Un gran nombre de persones han lluitat pels seus drets des dels inicis de la història de la humanitat. És per això que la seua evolució va lligada a la mateixa evolució dels éssers humans, les cultures i les societats. Un fenomen social que es manifestarà més amplament en circumstàncies polítiques, socials i ideològiques. El procés històric ha estat llarg i ha comportat que en cada societat es creen uns codis, jurisprudència i normes diferents que afecten al comportament social i que esdevenen en responsabilitat política. D’aquesta manera, a l’Egipte del III mil·lenni abans de Crist, ja trobem al Llibre dels Morts a algú que davant del tribunal presidit pel déu Osiris intenta defensar-se per assegurar-se la vida eterna. A Mesopotàmia, al segle XVII abans de Crist, el Codi d’Hammurabi ens presenta la Llei del Talió, una forma de respondre a l’agressió de manera eficaç, sense distingir entre dret civil o penal però intentant contenir la venjança sense cap límit. Altres reflexions sorgiren a la Xina, amb Confuci, en el segle VII aC, amb la cèlebre frase: “No faces als altres el que no vols que et facen a tu”. A l’Índia, Buda qüestionà el sistema de castes associat a l’hinduisme, mentre que Zaratustra a Pèrsia deixarà constància d’aquell dit que diu: “Quan dubtes si un acte és bo o dolent, abstén-te de practicar-lo”. Temps després, els grecs, amb la seua empremta cultural, donaren un pas important a l’establir la democràcia i el concepte de la dignitat humana basat en el ciutadà,

[ P. / 95 ]

Segons les Nacions Unides els drets humans es defineixen com aquells drets

l’home lliure. Un nou concepte no exempt de desigualtats, ja que excloïa les dones i els esclaus. Aquests darrers tan imprescindibles per mantenir el seu sistema social però què filòsofs com Plató o Aristòtil menyspreaven en els seus escrits o els tractaven com a pur objecte socioeconòmic del moment. Serà l’ordenament jurídic romà el que es convertirà en un referent. A Roma l’activitat jurídica, els valors polítics i el sentiment religiós i moral es veuran com determinants en les relacions humanes. Per a ells, els conceptes d’autoritat i llibertat seran entesos com complementaris i no contraposats. El dret romà serà el referent que influirà decisivament en tot el procés d’evolució de la història europea. Estableix principis que giren al voltant dels drets fonamentals d’ordre públic i privat del ciutadà. Facilità als juristes els elements que els permeten comprendre els sistemes jurídics i, com a resultat, ha estat el far del dret civil i comercial d’alguns països. No obstant això, el naixement i l’expansió del cristianisme seran claus per a la història d’Occident, ja que per primera vegada es recull a tots els éssers humans en un mateix missatge: “Tos els homes i dones són iguals, sense cap distinció entre esclaus i lliures”. A l’Edat Mitjana un nou sistema polític, econòmic i social veurà la llum, el feudalisme. Això comportarà una nova divisió social que, tot i la religiositat cristiana imperant i el seu missatge igualitari, no desenvoluparà cap dels drets naturals de les persones. Per tant, la submissió i la falta de llibertats seran predominants. Però, serà a partir del segle XII quan l’aparició d’una nova classe social, la burgesia, amb el ressorgiment de les ciutats, es desvincularà de tota submissió i obrirà pas a una llarga lluita a favor dels drets civils. D’aquest moment és la Carta Magna (1215), [ P. / 96 ]

document que garanteix alguns drets de la noblesa anglesa davant la corona i que crearà unes condicions prèvies que permetran que s’imposen, cada vegada en major nombre, llibertats i drets civils.

[ P. / 97 ]

El Renaixement, que s’inicià a mitjans del segle XV, viurà l’aparició dels humanistes italians, intel·lectuals del moment, que tindran en els clàssics grecs i romans tot un referent de vida. L’home serà la mesura de totes les coses i la llibertat de pensament i d’acció seran bandera irrenunciable. La concepció teològica del dret natural desapareix i es substituïda per una concepció únicament racional. Eixe canvi de pensament comportarà un clar confrontament pels drets, contra l’Estat establert que, bé podia donar-se entre l’Estat i la persona o bé entre la persona i l’Església. Tot i això, el Descobriment d’Amèrica (1492) desbaratarà i qüestionarà tot aquest marc de drets. Són els indígenes persones? Són titulars de drets a respectar? La resposta és coneguda hui en dia: Una greu i sistemàtica vulneració de drets que va ser l’efecte de la colonització. A això hem d’afegir l’esclavitud a què van ser sotmesos molts indígenes i què, amb el tràfic d’esclaus, esdevindrà encara més complexa, sobretot per als esclaus negres que superaran els 4 milions al segle XIX. Durant els segles XVII i XVIII serà Anglaterra la precursora de la teoria filosòfica dels drets humans. L’anglès John Locke (1632-1704), considerat el pare del liberalisme modern, tindrà un paper destacat. Ell estigué el primer en afirmar l’existència de la societat per damunt de l’individu. Afirmà que la sobirania emanava del poble i, per tant, l’Estat havia de protegir els drets dels seus ciutadans. Així mateix, afirmava que el poder legislatiu i judicial havien d’estar separats. La seua influència estigué fonamental per al desenvolupament de la democràcia i el sistema parlamentari anglès però, a més a més, la seua filosofia política inspirà les posteriors declaracions de drets tan al seu país i com als Estat Units. Durant aquest període Il·lustrat Anglaterra donarà al món històriques declaracions en matèria de drets humans com, al 1628, la Petició de Drets, que protegia el dret patrimonial i impedia la privació de llibertat en cas d’impagament d’impostos. Un [ P. / 98 ]

temps més tard, l’Acta d’Habeas Corpus, de 1679, que prohibia l’empresonament sense una ordre judicial prèvia, i la Declaració de Drets de 1689, que incloïa els drets recollits en els textos anteriors.

angleses de Nord-Amèrica. Així, el juny de 1776, la revolta contra un pujada arbitrària d’impostos cobrats per Anglaterra esdevingué en la proclamació de la Declaració de Drets de Virgínia, la primera que establí un catàleg de drets i, el juliol del mateix any, Thomas Jefferson redactà la Declaració d’Independència dels EEUU, fonamentada en la Llei Natural i que afirmava la independència de les 13 colònies angleses a Amèrica del Nord. La seua coneguda justificació diu: “Sostenim com a veritables evidències que tots els homes naixen iguals i que estan dotats pel seu Creador de certs drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat”. Pocs anys després, serà a França, amb tot el procés viscut per la Revolució Francesa, on l’any 1789 testimoniarà a París la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. En ella trobem un primer article molt revelador: “Els homes neixen i romanen lliures i iguals en drets. Les distincions socials només poden estar fundades en la utilitat comuna”. En la declaració també es reconeix que la sobirania resideix essencialment en la nació i, que la llei és la declaració de la voluntat general, que tots els ciutadans tenen dret a participar en la seua elaboració i, que només les virtuts o talents de cadascú podien ser les úniques que marcaren qualsevol diferència entre ciutadans. Com podem veure, eren unes pretensions tan grandioses que es convertien en quelcom impossible de dur a terme. Així es demostra que la declaració és excloent de drets des dels seus orígens. La declaració reconeix drets civils i polítics però a la majoria dels francesos sols se’ls van reconèixer els primers, els civils, i se’ls va excloure dels segons, els polítics, que tan sols van ser reconeguts a una minoria d’homes blancs, lliures i propietaris. Tampoc es reconeixien els drets polítics de les dones per considerar que aquestes no contribuïen al sosteniment de les institucions públiques i per un clar rebuig públic a que obtingueren el dret de vot. Altres col·lectius als quals se’ls va negar o limitar els seus drets estigueren algunes minories religioses com els jueus, als quals se’ls podia concedir el dret civil (no així el polític)

[ P. / 99 ]

Però, on tingueren lloc les primeres declaracions de drets estigueren les colònies

sota condició de fer un jurament de lleialtat civil. Fins i tot, algunes professions que no eren ben considerades per alguns, com la d’actor, obtingueren el dret al vot i a la presumpció d’innocència. El govern de Robespierre (1758-1794) elaborà la Constitució de 1793 i proclamà el lema “Llibertat, igualtat i fraternitat”. Ell mateix criticà la mancança de drets polítics de la Declaració de 1789, encara que la del 1793 també tenia les seues mancances, ja que establia el sufragi universal, sols masculí i, a més a més, reconeixia per primera vegada drets socials com el dret al treball, a l’educació, als mitjans d’existència i a la protecció contra la indigència, entre d’altres. Malgrat aquestes limitacions de drets, s’avançà amb els pensaments d’intel·lectuals com Jean-Jacques Rousseau (1712-1778), qui denuncià la desigualtat social de l’època i es va postular per la sobirania popular per obtenir una societat justa. En la seua coneguda obra El contracte social (1762) ens explica com entén l’origen del propòsit de l’Estat i dels drets humans. A la França del segle XVII, a més de Rousseau i Montesquieu, Voltaire escriurà un Tractat sobre la tolerància, en 1763, i l’alemany Emmanuel Kant ens deixarà en la seua obra filosòfica una visió sobre la preeminència i la dignitat de la persona. Tots aquests intel·lectuals deixaran una empremta tan important al segle XVIII que perdurarà fins l’actualitat, perquè generaren l’ús d’un vocabulari i expressions que hui en dia considerem fonamentals, com ciutadà, nació, contracte social, voluntat general i drets de l’home, i evidentment va afavorir l’elaboració del concepte dels drets humans, plantejant, entre d’altres, principis com el de dignitat, igualtat entre els homes i sobirania popular. El segle XIX viurà una sèrie de moments històrics que, en diferent mesura, [ P. / 100 ]

contribuiran al desenvolupament i al retrocés del drets humans. Es consolidaran els principis reconeguts per la Revolució Francesa, que seran impulsats pel liberalisme progressista, el pensament romàntic i els nous nacionalismes.

Stuart Mill (1806- 1873) en el seu llibre, Sobre la llibertat, on reflexiona sobre la naturalesa i els límits del poder, legítimament exercit per la societat sobre l’individu. També desenvolupa el principi d’indemnitat, la llibertat d’expressió i proposa, com a membre del parlament anglès, diverses reformes del sistema electoral, sobretot aquelles que tenen a veure amb la proporcionalitat i l’extensió del sufragi. També la Revolució Industrial, que té lloc durant la segona meitat del segle XVIII i principis del segle XIX, provocarà que Europa visca un període de grans i fonamentals transformacions socioeconòmiques, tecnològiques i socials, que no s’havien viscut des de les primeres civilitzacions. És en aquest context en què naix el proletariat, la força treballadora, que es convertí en mercaderia de la societat burgesa capitalista, la nova classe dominant. La condició obrera, les classes inferiors, comencen a reinterpretar la seua condició de la mà dels nous valors del socialisme i social cristianisme, i reclamen a empresaris, governants i societat, el seu dret a la ciutadania plena. La lluita per aconseguir transformar radicalment la seua situació la duran a terme mitjançant la protesta. Naix així la “qüestió social”, caracteritzada pel naixement del moviment obrer, el reconeixement del dret d’associació i el sorgiment del sindicalisme. Com a conseqüència, es va fer necessària la intervenció de l’estat, a qui se li reconeixen funcions intervencionistes. D’aquesta manera, des de finals del segle XIX es va configurant un estat social de dret, que en alguns països tindrà un reconeixement constitucional. Naix el conegut estat de benestar, que a Alemanya desenvolupà el primer sistema generalitzat de protecció social al 1883; es votà una llei sobre accidents en el treball en 1884; la llei de garantia de la vellesa i invalidesa que imposà un sistema de jubilació obligatòria en 1889. Tot un camí de reconeixement de drets socials que es consolidarà amb la Constitució de 1919, on es reconeixen una sèrie de garanties socials. Serà al llarg del segle XX quan el sistema anirà evolucionant, al mateix temps que es produiran una sèrie de nous i transcendentals processos històrics.

[ P. / 101 ]

El concepte de llibertat tindrà un gran desenvolupament amb les reflexions de John

Els resultats de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) fan necessària la creació d’una societat supranacional per tal de garantir la pau mundial, la Societat de Nacions, encara que no va poder evitar la Segona Guerra Mundial, però sí que aconseguí fites importants com la protecció de les víctimes de guerra (Ginebra, 1925- 1929), el conveni internacional per a la supressió de l’esclavitud (signat el 1926 i completat i ratificat per les Nacions Unides el 1956) o la creació de l’Organització Internacional del Treball (1919). A aquesta Societat de Nacions es deu la creació del Tribunal Internacional de l’Haia. La crisi de 1929 posarà en perill el sistema amb el conseqüent cost social que causarà el capitalisme liberal sense control. En aquest marc, John M. Keynes (18831946), economista anglès, proposa la intervenció de l’Estat a través de l’increment de la despesa social. En 1942 apareix a Anglaterra l’informe Beveridge, que establirà el dret a la protecció per invalidesa o malaltia, desocupació, maternitat.... També en el 1946 el govern nord-americà promulgarà la Llei d’ocupació. Si la Primera Guerra Mundial causà 10 milions de morts, mutilats, desplaçats, orfes, desapareguts.., amb la Segona Guerra Mundial (1939-1945) les conseqüències estigueren encara mes devastadores; amb seixanta milions de morts, com ja hem dit al principi, va viure les pitjors atrocitats de l’ésser humà, entre elles els genocidis. És en aquestes circumstàncies que el 25 de juny de 1945, els representats dels 51 Estats van signar la carta de les Nacions Unides que donarà peu a la creació de l’Organització de les Nacions Unides (ONU). Es fa tota una declaració on es proclama la fe en els drets humans i s’adquireix el compromís de promoure el respecte universal als drets humans i a les llibertats fonamentals de tothom, sense fer distinció per motius de raça, sexe, idioma o religió.

[ P. / 102 ]

La culminació de tot aquest procés serà la Declaració dels Drets Humans que es signa a París el 10 de desembre de 1948. Els diferents països, sense caràcter vinculant, anaren desenvolupant una sèrie d’instruments per a aplicar-la. Això

altre sobre drets econòmics, socials i culturals. A la fi de la Segona Guerra Mundial, l’estat de benestar va mantenir la seua presència i es va expandir encara més. La importància històrica de tots aquest passos és vital, ja que suposa la consolidació de la convicció, per part de certs estats, de protegir governamentalment certs mínims vitals: renda, alimentació, salut, seguretat física, instrucció i habitatge. Fet que es reflectirà en les seues respectives cartes fonamentals i constituirà l’origen dels drets econòmics i socials. Cal remarcar l’excepcional importància de la Declaració Universal, ja que per primera vegada en la història de la humanitat una declaració de drets i llibertats fonamentals era aprovada per una gran majoria d’estats. I va significar una fita en el treball vers la universalització i la concreció dels drets de les persones. Finalment, no podem oblidar l’esforç, el sacrifici i la pèrdua de vides humanes en eixa constant lluita dels éssers humans per assolir els seus drets fonamentals i per les seues llibertats individuals, i de com eixos drets que es caracteritzen per ser inalienables, inherents, universals, limitats i inviolables són, contràriament, en molts països del planeta, alienables, accidentals, parcials, il·limitats i violables. És per això que tenim la obligació de mantindre la guàrdia alta per conservar totes aquelles fites que a nivell de drets humans han costat tant d’aconseguir i per seguir lluitant per revertir totes aquelles injustícies, desequilibris i desigualtats que segueixen existint en el món actual.

[ P. / 103 ]

acabarà amb l’aprovació de dos pactes el 1966, un sobre drets civils i polítics i un

[ P. / 104 ]

[ P. / 105 ]

LES FALLES: ESPAI PER A COMPARTIR EN LLIBERTAT.

M. JOSÉ GRAU PONS

REFLEXIONS

rt.20: Tota persona té dret a la llibertat de reunió i associació pacífiques. Ningú no pot ser obligat a pertànyer a una associació. Tavernes de la Valldigna, març de 2000

“- Mamà, per què som fallers?- Em va preguntar el meu fill Adrián quan tenia vora 5 anys. Per què ho preguntes? Què no t’agrada ser-ho? I tant que sí!- va respondre a l’instant i en un tres i no res ja estava tirant cebetes amb la seua colleta davant del monument infantil. Quines ocurrències tenen de vegades els infants!- vaig pensar tota esbalaïda.” La pregunta em va sorprendre, de fet em feu reflexionar i pensar perquè érem fallers en realitat. Tot just no m’havia plantejat cap altra vegada aquesta qüestió. Sóc fallera de la Falla Portal de Valldigna des del primer any, talment va ser la meua cosina germana Reme qui em va apuntar i no els meus pares que de fallers no en són gens. Ella i la seua parella eren membres de la colla de persones que fundà aquesta falla, la més antiga de Tavernes, allà pel 1976. Reme fou la segona fallera major de la nostra falla. Vagament recorde estar a casa de ma tia esguardant com es vestia de valenciana amb el seu vestit verd i com venien els fallers acompanyats de música i

[ P. / 106 ]

pólvora per arreplegar-la. Amb quasi 7 anys i atés que jo celebre el meu natalici el 19 de març, premonició del que passaria després, ja gaudia de la festa i el comboi de tenir una fallera major a la família.

bocabadada. No crec que em preguntaren de menuda si volia ser fallera, i si ho van fer no ho recorde, però a hores d’ara sé que tothom té dret a la llibertat d’elegir en quines persones vol reunir-se, sentir i compartir diferents aspectes i moments de la vida. Realment al meu fill no li ho he preguntat mai, el vaig fer faller i punt, però crec que quan siga més major decidirà si aquesta manera de relacionar-se amb les persones, no sols les del seu cercle més proper, sinó amb altres d’edats, creences i maneres de ser més dispars és positiva per a augmentar el seu bagatge personal, cultural i sobretot emocional. La nostra Constitució consagra la llibertat de reunió i a més hi ha una llei orgànica que en regula el dret; dret individual que les persones tenim per poder ajuntar-nos, expressar, promoure i defensar les nostres idees col·lectivament independentment del tema que es tracte a aquestes reunions. El cas que ens ocupa és el tema faller i a les nostres reunions intercanviem i exposem idees per a millorar els interessos del col·lectiu al qual pertanyem. Les portes de qualsevol falla estan obertes per a tothom que tinga les mateixes inquietuds i les vulga compartir, com jo he fet amb els meus. La falla per a nosaltres és com la nostra segona casa. A més jo sóc de les joves que formen part de la junta directiva que sol reunir-se cada dimarts per tractar d’organitzar cada vegada millor la falla, reunions que pel seu caràcter pacífic no han de ser autoritzades prèviament. Divendres sopem al casal i diumenge, com no! la paelleta o la fideuà a la falla. La gent externa al món faller pensa que les falles són una setmana, per a goig i gaudi dels fallers res de cert té aquesta afirmació. Tanmateix també entenc a les persones als que no els agrada el món de les falles, els que pensen que les falles més que divertir, molesten. Et tallen el carrer i no pots accedir al teu lloc d’aparcament, sents el brogit dels coets arreu del poble, música de bon matí, més brutícia,… Vist així sona mal, però tal i com ells mateixos diuen: falles són tres dies. A més l’espai urbà és un espai de participació social que les falles utilitzem sempre amb el consentiment de l’autoritat competent i del que

[ P. / 107 ]

Ara amb trenta anys a les costelles, la pregunta del meu fill m’havia deixat

ens responsabilitzem per tal que qualsevol dels actes organitzats es desenvolupe adequadament, molestant els menys possible a la resta de la població aliena a la nostra festa. És cert que si pertànyer a una associació fallera o d’altra natura no et ve de gust, ningú té dret a obligar-te, ni per descomptat té dret a limitar la nostra llibertat de reunió o prohibir les nostres associacions que tenen un fi pacífic. Els fallers no volem vulnerar els drets de ningú ni que es vulneren els nostres. Enguany tornem a tindre una fallera major infantil a la família, en aquest cas la meua neboda Athenea que malgrat no agradar-li molt pentinar-se de valenciana, està portant-se com una doneta als seus deu anys. Imagine que a la llista de falleres majors, falleres majors infantils i presidents anirem afegint membres d’ara endavant, doncs els meus germans i jo continuem a la falla, treballant i gaudint de tot el que comporta pertànyer a aquesta associació que tant ens agrada i de la que ens ompli d’orgull formar-ne part. No descarte dur la tan preada banda de fallera major més endavant, però ara tinc les il·lusions posades en Adrián, supose que algun dia serà un excel·lent president infantil… si decideix continuar sent faller; per la meua part tindrà dret a ser lliure

[ P. / 108 ]

per a poder fer aquesta elecció.

Avui en dia, la falla Portal té 42 anys d’antiguitat, ja en són un fum, i tot ha anat evolucionant al ritme que ho ha fet la vida. La nostra associació continua funcionant gràcies a tota la gent que deixa un poc de temps de la seua rutina diària per dedicar-lo a la festa fallera. Eixos jóvens que la van fundar encara hi participen com els que més, malgrat no ser tan jóvens, i no sol ells sinó els seus fills i néts. Ara som nosaltres qui portem les regnes de la falla i no els nostres pares. El sentiment faller que vaig inculcar als meus fills va calar ben a dins, són dos fallers d’arrel. Adrián compta amb 22 anys i Júlia, la meua menuda, en farà 14. Tots dos han estat president i fallera major infantil respectivament, decisió que varen prendre lliurement ja que per a ells la falla forma part de la seua vida, la senten i la viuen dia a dia. Com vaig dir ja fa un temps, a cadascuna de les nostres cases hem tingut falleres majors i presidents, i fins i tot jo també ho he sigut. Aquest any és el torn de Carla, la major del meu germà, que seguint el deixant de les seues cosines representarà totes les xiquetes i xiquets de la comissió infantil en 2019. Tots han tingut la seua oportunitat i han elegit dir sí a formar part de la nostra associació, la Falla portal de Valldigna. Han decidit reunir-se amb altres fallers i falleres i establir amb ells forts lligams d’amistat que no hagueren estat possible si un dia no els haguérem dut a la falla. Vull recuperar una frase dita per una fallera major infantil de València que em va fer molta gràcia: “Les falles són la millor activitat extraescolar”. Jo també ho pense.

[ P. / 109 ]

Tavernes de la Valldigna, octubre de 2018

[ P. / 110 ]

[ P. / 111 ]

LES FALLES: LA DIVERSITAT I LA FELICITAT.

MARISA GRAU ESTRUCH

a idea d’aquest article apareix per un comentari innocent en un moment qualsevol. Estàvem mirant la pel·lícula de “Las sesiones”, on el desig del protagonista amb diversitat funcional greu era expressar la seua sexualitat

abans de morir i quina va ser la meua sorpresa quan la meua parella em va dir: Què curiós!, no m’haguera imaginat mai que les persones amb discapacitat tingueren intacta la seua apetència sexual? Estàs parlant-me’n en serio? No m’ho podia creure. Eixe va ser el principi del final de la nostra relació. Perdó, no m’he presentat. Em diuen Maria, tinc una discapacitat motriu del 65% reconeguda. Vaig nàixer sense avantbraços, per tant, a l’altura dels colzes tinc les meues mans. Us enganyaria si us diguera que no he tingut cap problema de rebuig, però no ve al cas. El tema que ens ocupa és com la meua parella, amb la qual tenia relacions plenament satisfactòries se sorprenia perquè una persona amb discapacitat funcional poguera voler expressar la seua sexualitat. SI CONVIVIA AMB UNA! Qualsevol persona amb discapacitat física o intel·lectual, més lleugera o més greu, té dret a estimar i ser estimat, a que se’ls facilite informació o coneixement sobre la sexualitat que pot comprendre. Té dret a rebre entrenament en conductes socials i sexuals que li facilite l’intercanvi social amb persones de la comunitat. I si tenen dret, per què ens sorprén? Molt fàcil, pel desconeixement que té tota la societat del que és la SEXUALITAT. Us plantege un joc. Penseu cinc paraules que denoten sexe i cinc paraules que

[ P. / 112 ]

denoten sexualitat. Apunteu-les en un paper.

[ P. / 113 ]

Quan ho tingueu, continueu llegint. De segur que la majoria de vosaltres heu pensat en sexe com brut, salvatge, apassionat… i sexualitat com conceptes més abstractes, paraules més acceptades socialment. Res més lluny de la realitat. Sexe o sexuació és simplement l’aparell genital que té un o una quan naix (així com tots els aspectes evolutius que van canviant a mesura que ens fem grans) i la sexualitat englobaria el sexe, la identitat sexual, l’orientació sexual i l’eròtica (totes les formes que té una persona única i diferent per expressar la seua sexualitat); mirades, carícies, fantasies, somnis, tocaments,… SEXUALITAT NO ÉS PENETRACIÓ Una vegada emmarcada la definició de sexualitat cal destacar el més important. TOTS SOM ÉSSER SEXUATS, des que naixem fins que morim. És una necessitat més com la necessitat d’alimentar-nos o la de descansar. M’he trobat en molts sexòlegs que en entrar en un col·legi d’educació especial per fer una xarrada sobre sexualitat comencen a explicar els mètodes anticonceptius. Com podem començar a formar pel final? Algú els ha preguntat per la seua identitat sexual o per la seua orientació sexual? També m’he trobat en algun professor que m’ha contestat. No se m’haguera ocorregut. Com que té discapacitat intel·lectual pressuposaven que si era xica li agradarien els xics i al contrari. Ni ens havíem qüestionat si se sentia xic o se sentia xica? Hi ha pares i mares que pensen que el seu xiquet o la seua xiqueta no pensa en eixes [ P. / 114 ]

coses, HO SABRÉ JO QUE SÓC SA MARE!!

acceptar i expressar–se com més li agrade. Sabent com, on i amb qui. Sent educats sense pors ni tabús. Recorde altra mare que, en comentar-li que havia de dialogar amb la seua filla, sempre al seu nivell perquè ho entenguera, sobre el seu cos, els canvis que sofria, el que li agradava i el que no li agradava, com se sentia, etc. em va dir: DEIXA-HO, DEIXA-HO, A VORE SI LI CONTE MÉS DEL COMPTE I DESPERTE LA FERA. Perquè altre mite molt escampat sobre la sexualitat de les persones amb discapacitat intel·lectual és o que són com àngels, sense sexe, o que són molt promiscus, uns eixits. Quina pena que la falta d’educació sexual ens porte a la societat a incomplir drets que tenim tots i totes. Quant de treball de conscienciació ens queda per fer; començant pels afectats, les famílies, els metges, els professors i la resta de la societat. Convide a tothom que llija aquest escrit a que quan es creue amb una persona amb diversitat funcional, la veja com a PERSONA. No com a DISCAPACITADA. Amb les mateixes necessitats biològiques que tu i que jo. Amb els mateixos drets però amb més carències. Carències de comprensió, de recursos, d’informació i, per damunt de tot, carències de RESPECTE. Obrim la ment, són éssers SEXUATS i com a tal necessiten satisfer les seues necessitats d’una manera tan natural com qualsevol. Cadascú dins les seues capacitats. Conéixer el propi cos, la seua identitat sexual, la seua orientació. Acceptar-se i sentir-se acceptats. Expressar la seua sexualitat amb un mateix o amb la resta. Des de les carícies o des de les mirades fins als somriures, als tocaments, als besos o a les abraçades. Trenquem tabús, no tinguem por, AJUDEM-LOS A SER FELIÇOS.

[ P. / 115 ]

El seu xiquet o la seua xiqueta pot tenir perfectament 23 anys i té dret a conéixer,

[ P. / 116 ]

[ P. / 117 ]

LES FALLES: ELS DRETS LINGÜÍSTICS.

LUIS FERNÁNDEZ

n la Declaració Universal dels Drets Humans, en el seu article 27, dins dels drets civils i polítics, trobem la referència als drets lingüístics de les persones, del dret a tindre una vida cultural pròpia i a utilitzar l’idioma comú de cada grup

o minoria. Esta declaració ens assegura als valencians, el nostre dret a usar i conrear la nostra llengua valenciana en qualsevol àmbit de la vida. I nosaltres, els usuaris, tenim l’obligació de fer-ho, perquè no té el poble valencià un patrimoni cultural i etnogràfic més important que la seua llengua materna valenciana. No hi ha res que ens unisca, ens aglutine, ens singularitze i ens enorgullisca més, que poder reproduir la llengua vehicular dels nostres pares i iaios, del nostre poble durant més de set segles, la llengua de Sor Isabel de Villena i de Vicent Andrés Estellés, la llengua de les vesprades de pasqua, de les classes en la Universitat i dels llibrets de falla. Beneïts bastions els llibrets i els versets de la falla i les cançons populars enfront de la brutal desvalencianització que patix la nostra societat i per tant també la festa de les falles. Tal vegada no tant en municipis com Tavernes ni en les comarques on el valencià és la llengua vehicular de la majoria dels seus habitants. Estic parlant sobretot de València Cap i Casal, on el valencià s’està quedant per a açò, per a una

[ P. / 118 ]

concessió graciosa, una relíquia arcaitzant.

qualsevol comissió fallera de la ciutat de València és inexistent. No solament a nivell conversacional sinó sobretot des de l’absent intenció d’aquells que manen i que amb facilitat podrien emprar la llengua en múltiples activitats: escrits, convocatòries, megafonia, etc. Si ja ni tan sols som capaços de mantindre viva la llengua en els xicotets reductes per als quals es va quedar el valencià en el Cap i Casal, estem perduts. Anem doncs a exercir els nostres drets lingüístics, anem a parlar, a escriure i a comunicar-nos amb naturalitat en la llengua de Joanot Martorell i Teresa Broseta, i anem a exigir a qui corresponga, que estos drets siguen respectats. I anem a exercir-ho des de tots els àmbits, prenent com a exemple la gran tasca que s’està duent a terme des d’infinitat institucions festives, associacions culturals o comissions falleres com esta, com la Federació de Lletres Falleres i les associacions que la componen. Anem d’una vegada a despertar-nos d’esta gran letargia i tornem amb normalitat a l’ús quotidià del major patrimoni que podem llegar a les generacions esdevenidores. No esperem les mesures d’urgència, perquè llavors no hi haurà tornada enrere.

[ P. / 119 ]

Com deia Toni Sabater en el seu dietari “Dies” (Drassana, 2016), l’ús del valencià en

[ P. / 120 ]

[ P. / 121 ]

LES FALLES: FALLERETS I FALLERETES SÃ&#x201C;N PART FONAMENTAL.

AMPARO CISCAR PALOMARES

UNS DRETS AMB UN MATÍS ESPECIAL

na vegada aprovada i ratificada per Nacions Unides, la Declaració Universal de Drets Humans, es posà de manifest una deficiència important: donat que els diferents articles no tenen legalment caràcter obligatori, no protegeixen

suficientment la Infància, d’ací que UNICEF continuaria essent d’alguna manera, la garant de la protecció infantil. L’any 1978 Polònia elaborà, per al seu estudi, una Convenció sobre els Drets de l’Infant, que, desprès de deu anys de negociacions amb diferents estaments: governs d’arreu del món, organitzacions no governamentals i líders religiosos de diferents confessions, aconseguí aprovar el seu text definitiu, el 20 de novembre del 1989 i que, a partir del 1990, esdevingué llei, per la qual cosa tindria un compliment de caràcter obligatori per a tots els països que la ratifiquen. Ho feren 20 països, entre ells, Espanya. Tots aquests drets estan recollits en la Declaració de Drets Humans, en tant que els Infants són persones, però com que són vulnerables i indefensos, no tenen garantida la seua protecció i , és per això, que tots aquests articles tenen alguna matisació, com ara, el fet de nomenar els responsables adults que han de fer possible l’acompliment. Aquesta Convenció contempla tres tipus de drets: De protecció, com ara el dret a la vida, a la convivència familiar o contra tot tipus

[ P. / 122 ]

d’abús, violència o explotació laboral. De provisió, com el dret a l’atenció sanitària, a un medi ambient saludable o als recursos per a un desenvolupament adequat tant físic com mental, espiritual, moral i social.

opinar amb llibertat. Aquests drets es basen, alhora, en quatre principis fonamentals: La no discriminació, l’interès superior del menor; el dret a la vida, la supervivència i el desenvolupament i el dret a la participació. A diferència d’altres normes internacionals, la Convenció inclou de forma explícita i amb una gran claredat, els drets econòmics, socials i culturals:

[ P. / 123 ]

De participació, com el dret a una identitat i una nacionalitat, a rebre informació i a

A la salut, a l’educació i a la protecció mitjançant l’acolliment institucional o familiar quan la xiqueta o el xiquet no tinga família o aquesta no puga assumir la seua cura. A la justícia i a la presumpció d’ innocència. A no ser reclutat o reclutada per a participar en conflictes armats. A que las tradicions socials, culturals o religioses no interferisquen en la seua salut. A un nivell de vida adequat pel seu desenvolupament personal ple. De tots aquests drets, em quede en el que crec que en l’actualitat, és més necessari a tindre en compte: Dret a no ser discriminat, per raons d’origen. “Els Estats han de garantir els drets d’aquesta Convenció a tot infant, sense excepció; i hauran de prendre les mesures que calguen per protegir els infants de tota classe de discriminació. Per tant, no s’ha de tenir en compte el lloc d’origen de l’infant ni tampoc el seu aspecte físic, ja que uns poden ser rossos, altres morens, d’entre altres. A més, no hi ha d’haver cap nen o nena sense necessitats cobertes, així doncs, els adults assoleixen la responsabilitat perquè aquestes necessitats siguin rebudes pels infants correctament, com ara tenir una bona alimentació, bona salut i una educació com cal.” (De la Convenció sobre els drets de l’Infant) Mai hem de tindre dubtes sobre aquest fet: un/a xiquet/a és un/a xiquet/a, independentment del motiu pel que abandone el lloc d’on precedeix, la seua [ P. / 124 ]

llar; d’on es trobe o com ha aplegat fins on està. I cada xiquet/a necessita i mereix la protecció, l’atenció, el recolzament i els serveis necessaris per al seu desenvolupament i això, freqüentment, no és el que passa.

a nombrosos desafiaments tant en el seu recorregut com a l’arribada al seu destí perquè, en molts casos, les seues opcions per a caminar per llocs segurs en companyia dels seus familiars són limitades. Amb freqüència es troben en situacions de violència, abús, explotació i discriminació. No reben l’educació ni l’atenció mèdica adient. La seua condició de nouvinguts pot obstaculitzar la seua integració i, així, fer que resulte encara més complicat l’aprenentatge d’un idioma nou i l’adaptació a una nova cultura. Aquestes dificultats deixen seqüeles físiques i psicològiques permanents. Està clar, doncs, el què cal fer i és molt fàcil: tractar tots/es xiquets/es per igual. En el millor dels casos, aquests xiquets passaran la major part del seu temps a l’escola, amb altres xiquets, més afortunats que ells. Als adults ens correspon dur a terme una tasca molt important: Educar per la tolerància i la solidaritat, de manera que les xiquetes i els xiquets migrants no hagen de sentir por per la xenofòbia i sàpiguen que estiguen on estiguen continuen tenint el dret a estimar el seu lloc d’origen, la seua cultura i la religió que professen sense que, per això, estiguen discriminats i apartats de la resta. S’han de sentir protegits contra la violència i l’explotació; han de romandre amb les seues famílies per a que puguen acompanyar-los a escola de forma regular i portar al metge quan ho necessiten. I sobretot, per a que puguen sentir-se estimats. Segons UNICEF n’hi ha més de cinquanta milions de xiquetes i xiquets desarraigats per diferents causes: guerres, fam, persecucions, canvi climàtic… Està clar que això és obligació dels Estats, però és responsabilitat de tots.

[ P. / 125 ]

Hem de tenir en compte que els infants desplaçats i migrants, a sovint, fan front

[ P. / 126 ]

[ P. / 127 ]

LES FALLES: NO PODEM OBLIDAR REUTILITZAR, REDUIR I RECICLAR.

NEUS ORTIZ VERCHER

ada dia, hom es fa més conscient de la importància que tenen els drets humans relacionats amb la protecció del medi ambient. En els darrers quaranta anys, una gran quantitat de països -més de cent- han adoptat el dret a un medi

ambient sa en llurs constitucions. Encara que, a hores d’ara, aquest dret no ha estat reconegut a nivell global en un tractat de drets humans de les Nacions Unides, els organismes de drets humans han reconegut que una amplia gama d’altres drets, com el dret a la vida, la salut, l’alimentació i l’aigua, depenen d’un medi ambient sa. Molta gent segueix al·legant violacions a aquests drets com a conseqüència de la contaminació i altres danys al medi ambient, i els tribunals internacionals han respost creant una nova jurisprudència de drets humans del medi ambient. S’han de prendre mesures per protegir els drets humans front la degradació del medi ambient, encara que en molts llocs, intentar protegir el medi ambient és una iniciativa perillosa. Només en l’any 2017, més de 200 defensors dels drets humans foren assassinats, amb una mitjana de quasi quatre per setmana. Mai podrem gaudir dels nostres drets humans sense un medi ambient saludable. I per aconseguir-ho hem de ser capaços d’exigir el nostre dret a la llibertat d’expressió i associació, amb la finalitat d’obtenir un desenvolupament vertaderament sostenible i que respecte els drets de tots. Pot ser algunes persones tinguen la percepció que això del medi ambient és una moda passatgera, una qüestió a la qual només se li ha de donar importància quan apareixen senyals d’alarma. Però el que és ben cert, és que està present en la Constitució Espanyola de 1978, que ens garanteix el dret d’un medi ambient adient.

[ P. / 128 ]

Ho diu l’article 45: «Tothom té el dret a gaudir d’un medi ambient adient per al desenvolupament de la persona, així com el deure de conservar-lo.

amb la fi de protegir i millorar la qualitat de la vida i defensar i restaurar el medi ambient, recolzant-se en la indispensable solidaritat col·lectiva. Per a qui viole el que disposa l’apartat anterior, en els termes que la llei fixe, s’establiran sancions penals, o en el seu cas, administratives, així com l’obligació de reparar el dany causat.» A més, la Declaració d’Estocolm, adoptada per la Conferència de Nacions Unides sobre el medi ambient humà en 1972, fou la primera que reconegué explícitament la connexió entre la protecció del medi ambient i els drets humans. En el context internacional existeixen instruments de protecció dels drets humans que consagren el dret a un ambient d’una certa qualitat. El Tribunal Europeu de Drets de l’Home (TEDU), ha establert jurisprudència en diversos camps al llarg de la seua evolució:

1. DRET A LA VIDA I AL MEDI AMBIENT En «Öneryildiz v Turquia», el TEDH obliga l’Estat a salvaguardar les vides d’aquelles persones que viuen en el seu territori. 31 persona van morir com a conseqüència d’una explosió de gas metà en un abocador de residus. Les persones vivien en les rodalies de l’abocador.

2. EL MEDI AMBIENT I EL RESPECTE A LA LLAR I A LA VIDA PRIVADA I FAMILIAR És conegut el cas «López Ostra» o el cas «Moreno Gómez» referits als perjudicis sonors causats per discoteques i bars en la ciutat de València, davant la improcedent tolerància del seu Consistori.

[ P. / 129 ]

Els poders públics vetlaran per la utilització racional de tots els recursos naturals,

3. PROTECCIÓ DE LA PROPIETAT I EL MEDI AMBIENT En el cas «Hammer v. Bèlgica», relatiu a una tala d’arbres infringint la normativa en matèria de boscos, i una construcció il·legal en una zona boscosa, respecte de la qual les autoritats belgues exigiren al demandant la restauració del lloc.

4. DRET A UN JUDICI EQUITATIU I ACCÉS ALS TRIBUNALS Basat en l’article 6 del CEDH, el TEDH, en el cas «Apanasewicz v. Polònia» destacà que la falta d’assistència de les autoritats a l’hora d’aconseguir l’execució d’una resolució judicial imposant la demolició d’una fàbrica de ciment, suposa una falta de diligència, especialment considerant que el procediment civil s’havia allargat durant 20 anys.

5. INFORMACIÓ I COMUNICACIÓ EN TEMES AMBIENTALS El TEDH insisteix també en la importància de l’accés a la informació en medi ambient, ja que es tracta d’una matèria en què les anomalies o irregularitats ambientals poden tenir una enorme incidència en la salut i la vida de les persones, a qui poden posar en greu perill.

6. ACCÉS A LA JUSTÍCIA A més dels plantejaments anteriors s’han posat de manifest altres casos en què se suscitava el dret a la informació i comunicació en temes ambientals o el dret a la participació pública en la presa de decisions ambientals o l’accés a la justícia en la mateixa temàtica. Pot ser el tema més representatiu en aquest darrer tipus de supòsits és el cas «Mangouras v. España», en què el capità del petrolier «Prestige» qüestionava la fiança imposada per les autoritats espanyoles, decidint el TEDH [ P. / 130 ]

que la mateixa, encara que alta, era proporcionada donada la gravetat del delicte i les desastroses conseqüències, tant ambientals com econòmiques, produïdes pel vessament de combustible del petrolier.

[ P. / 131 ]

Fent una ullada al sistema de drets humans de Nacions Unides, no seria arriscat imaginar que la Cort Penal Internacional acabés iniciant procediments penals per delictes contra el medi ambient, malgrat no tenir competència sobre aquest tipus de delictes. I no podem acabar aquesta visió del medi ambient com a dret humà sense parlar d’un dels elements més importants del mateix: l’aigua. No és necessari que insistim massa en la importància que el valor de l’aigua té per a la vida; de fet, aquesta va començar en el medi líquid i és aquest medi qui la sustenta principalment. Ja en el Codi d’Hammurabi se li donava un lloc especial i ben determinat. Hom observa que l’aigua és cada dia més important per a la vida. La poca cura que molta gent en té d’ella (de l’aigua) fa que semble un element que mai es puga exhaurir. Res més lluny. L’aigua dolça, la que necessitem per a viure és mes escassa cada dia. La major part d’aquesta aigua es troba al subsòl, però fins allí arriba la contaminació. Els pesticides, adobs industrials, abocadors i residus industrials, entre altres, van penetrant cap a dins del terra i contaminant les aigües que corren per davall de la superfície. Cada dia necessitem més aigua. Les necessitats del món actual esdevenen més cares per a la natura. L’home no ho té en compte. Fins i tot massa governs es neguen a participar en polítiques mediambientals per parar el fenomen de la contaminació. Els interessos econòmics d’estats i empreses -grans i xicotetes- se situen per damunt del futur estat mediambiental del planeta. I si pensen que l’aigua és un element consubstancial al medi ambient i imprescindible per a la vida, poden parlar també d’un dret humà a l’aigua. [ P. / 132 ]

Només podem acabar dient que hem d’exigir un medi ambient on nosaltres, els nostres fills i els fills i descendents d’aquests puguen viure sense perill.

Derechos humanos y medio ambiente en el tribunal europeo de derechos humanos: breves notas para el futuro contexto internacional. ANTONIO VERCHER NOGUERA Medio ambiente y Constitución. ANTONIO VERCHER NOGUERA El agua como un derecho humano. ANTONIO VERCHER NOGUERA El mandato de naciones unidas sobre los derechos humanos y el medio ambiente. JOHN KNOX, ANTONIO Vercher Noguera és Fiscal de Sala Coordinador de Medio Ambiente y Urbanismo del Tribunal Supremo JOHN KNOX és Relator Especial de las Naciones Unidas sobre los derechos humanos y el medio ambiente desde 2012.

[ P. / 133 ]

BIBLIOGRAFIA

[ P. / 134 ]

[ P. / 135 ]

LES FALLES: CALDRÃ&#x20AC; ANAR ESPAI I NO TIRAR TANT DE MENJAR.

GERTRU GRAU SIMÓ

al com diu Joana Raspall a la seua poesia “Podries” el fet de nàixer en un lloc o altre condiciona la vida i la mort d’una persona per sempre.

“Si haguessis nascut en una altra terra, podries ser blanc, podries ser negre...” “Podries menjar coses llamineres o només crostons eixuts de pa negre...” I tal com es reflexa en el llibre “El xiquet del pijama de ratlles”, de John Boyne el fet de viure a un costat o l’altre d’un filat determina una vida complaent, amb tots els drets o sense cap dret humà, fins i tot, sense el dret a la vida. “No volia preguntar-li el que estava pensant, però el dolor que tenia a l’estomac l’obligà: - No deus haver portat res per a menjar? - No, ho sent -contestà Bruno-. Volia portar un poquet de xocolate, però se m’ha oblidat. - Xocolate- va dir Shmuel i s’humitejà els llavis-. Sols he menjat xocolate una vegada. - Només una vegada? ...” En les darreres dècades ens hem acostumat a veure imatges colpidores de xiquets esquelètics, famolencs, desnodrits... que poden ser de molts llocs diferents: Biafra, Somàlia Etiòpia... També ens arriben informacions i imatges de gent regirant contenidors, i sobretot, de milers de persones adultes, joves i xiquets, que cada dia perden la vida intentant creuar la mar fugint de la fam. Sí, totes aquestes imatges ens parlen del mateix: de la fam. La fam és un dels problemes més greus del món i el que més morts injustes

[ P. / 136 ]

produeix. La fam va contra el dret a la vida, i és, segons l’UNICEF, la primera causa de mortalitat infantil. Podem dir que La fam és l’arma de destrucció massiva més antiga, mortífera i silenciosa.

tant, és consubstancial a la vida. És un dret humà reconegut internacionalment, establert en l’article 25 de la “Declaració Universal de Drets Humans” i l’article 11 del Pacte de Drets Econòmics, Socials i Culturals. Aquest reconeixement suposa unes implicacions polítiques, jurídiques i econòmiques dels estats, que són els responsables de garantir aquest dret a l’alimentació amb les seues polítiques internes i internacionals. Per tant, la fam al món és una violació generalitzada d’un dret humà, és un problema de justícia, els responsables del qual són els estats, la comunitat internacional. Tot i que erradicar la fam és un dels principals objectius que té Nacions Unides, el nombre de persones que pateixen fam al món, malauradament, va augmentant cada any, per tant, s’ha d’incrementar la productivitat amb un desenvolupament sostenible, perquè amb la mateixa quantitat de terra (el planeta, no es pot ampliar), s’ha de produir més per abastir l’increment de població. És imprescindible la intervenció dels poders públics en aquest àmbit, per organitzar un nou ordre polític que exigisca l’aplicació del dret a l’alimentació ja que és l’únic instrument que té la comunitat internacional per erradicar la fam, per garantir aliments sans i segurs a tota la humanitat, perquè sabem que si la distribució d’aliments sobre la Terra fora justa, hi hauria menjar de sobra per a tothom. Es donen grans diferències entre els països desenvolupats i els no desenvolupats, malgrat que en tots, qui té diners menja i qui no en té, no menja. És una realitat la doble càrrega de la malnutrició: d’una banda l’obesitat que es viu als països desenvolupats, on ens trobem amb 1000 milions d’éssers humans amb sobrepès, i d’ells, 300 milions obesos, i d’altra, l’escassesa de nutrients i aliments dels famolencs als països no desenvolupats, on hi ha 820 milions de ciutadans que passen fam.

[ P. / 137 ]

L’alimentació és imprescindible per a la supervivència de l’ésser humà i, per

A més, avui dia, es tira molt de menjar, 1/4 del que es produeix; i es desaprofiten molts recursos. Potser només reduint la quantitat dels aliments que es tiren no faria falta produir més. Per què hi ha encara fam al món? Per una banda hi ha causes estructurals, que responen a l’organització que regula i vertebra la producció i distribució d’aliments i marca els preus dels aliments bàsics, és a dir, la vinculació entre els aliments i el sistema de mercat. Amb el lliure mercat, les matèries primeres alimentàries, l’arròs, el blat... passen a ser objecte d’intercanvi i això porta com a resultat que els aliments s’han transformat, d’allò que alimenta les persones i els assegura la vida, a una mercaderia per a l’especulació i el negoci. Les altres causes són conjunturals o factors mediambientals que afecten a la producció d’aliments: augment de la població, sequeres, males collites, inundacions, desastres naturals... El creixement de la població és una de les principals causes que justifica la crisi alimentària i l’augment de preus dels aliments. Segons l’ONU hem passat de 2500 milions de persones, a 6100 en només 50 anys. No obstant això, en els països més pobres, on la crisi ha provocat la fam, no ha estat a causa del desproveïment en els mercats, sinó a causa de la sobtada pujada de preus. El canvi climàtic és evident que influeix en la desertificació i la sequera i, està afectant la capacitat de producció alimentària dels països, sobretot de l’Àfrica. Però saben que actualment el món produeix suficient menjar per alimentar els 7.000

[ P. / 138 ]

milions d’habitants que hi ha ara a la Terra. Llavors, insisteisc, per què hi ha fam al món?

[ P. / 139 ]

Perquè no es tracta d’un problema de producció d’aliments, sinó de la seua distribució, i sobretot de fixació de preus en el mercat mundial. El menjar no arriba a tots els llocs on fa falta, i si ho fa, no tota la gent té accés i en pot comprar, perquè són pobres i els aliments són massa cars. La inflació aplicada als aliments bàsics, ha fet que la gent perda el poder adquisitiu per poder aconseguir-los. Però, per què els governs del món no fan res per a controlar-ho? Per què aquesta indiferència? El discurs oficial és que no tenen diners per acabar amb la fam, però això és una excusa falsa. Els governs dels països més rics tenen diners, almenys per a determinades coses: donen milers de milions d’euros per salvar bancs de la crisi financera, per finançar guerres... , molts més dels que destinen per a lluitar contra la fam al món. No hi ha una voluntat política d’acabar amb aquest problema per diverses raons: > La fam és una qüestió que no afecta de manera tan greu als països desenvolupats, i per tant, els polítics de torn, no en trauen cap benefici polític ni rèdit electoral. Queda molt bé que un govern destine diners al desenvolupament del Tercer Món i fer-se la foto, però això no dóna vots, i els que pateixen fam no són votants. > La lluita contra la fam no dóna beneficis econòmics a les economies occidentals que presumeixen d’humanitarisme per justificar intervencions sols on poden treure beneficis. > Els governs occidentals no canviaran el sistema que fixa els preus alimentaris en el mercat mundial, perquè això alteraria el “statu quo” que els legitima com a dominadors del mateix sistema. Ells manen i posen els preus, i no canviaran [ P. / 140 ]

l’equilibri de poders perquè això els perjudicaria.

per interessos i això fa que lluitar contra la fam no siga rendible ni política ni econòmicament per als governs occidentals. Els països no posen tots els recursos disponibles per arribar a la seua erradicació perquè volen mantenir un sistema que no altere l’ordre actual i que seguisca beneficiant uns pocs sobre la resta. La inversió en tecnologia és imprescindible per a lluitar contra la desertització i mitigar els efectes de la sequera i inundacions. La comunitat internacional té el repte i l’obligació d’organitzar-se per arribar a una política global i reaccionar davant la globalització econòmica regida únicament pel valor del mercat que obvia els drets humans. S’ha d’acabar l’era de la política nacional i internacional exercida d’esquena al dret internacional i en concret d’esquena als drets humans. Els estats són els responsables, els culpables d’aquestes morts per la fam i ho mantenen impunement.

[ P. / 141 ]

En conclusió: La política internacional no es mou per valors ni principis, sinó

[ P. / 142 ]

[ P. / 143 ]

LES FALLES: LA PRIVACITAT Ã&#x2030;S FONAMENTAL.

MARIAM TALENS ARTIGUES

TOTHOM TÉ DRET A VIURE. A VIURE LLIUREMENT I AMB SEGURETAT.

a seua és la història d’un refugiat. Mohammed va nàixer abans de la guerra de Síria del 2011 a Homs, on vivia còmodament amb la seua família fins que les coses van començar a anar malament.

Malauradament, gairebé cent anys més tard, el conflicte bèl·lic ha tornat a sotmetre la població siriana. Aquella vegada, com bé li explica el seu avi, la rebel·lió va esclatar contra el règim francés pel malestar i les tensions produïdes arran de la fi de la Primera Guerra Mundial, quan la Societat de les Nacions va atorgar-li a França el mandat sobre Síria. Ara, són la manca de llibertats, la pobresa i la vulneració dels drets humans els que han desencadenat una guerra civil, enfrontant els partidaris del govern de Baixar alÀssad i un grup d’opositors. Un conflicte que s’ha vist agreujat i potenciat pels rebels de l’Estat Islàmic. Han començat els bombardejos i l’ofensiva per ocupar la ciutat així que Mohammed i la seua família han hagut de marxar. Es dirigeixen cap a Idlib que, fins el moment, no ha sigut objecte de gaires atacs, però quan hi arriben es troben amb un paisatge desolador. Els bombardejos ara hi són constants. Les persones viuen en condicions infrahumanes, enmig dels enderrocs, amb l’amenaça constant de les bales i la fam. Intenten fugir desesperadament del seu país corrents, a les palpentes, sense saber ben bé com aconseguir-ho. Mohammed acaba de passar la frontera amb crosses. Està desorientat i demana [ P. / 144 ]

ajuda. Conta que ha aconseguit fugir d’aquell infern perquè ha tingut sort, però que la seua família continua allí, a Idlib i necessita ajudar-los a escapar-se. Utilitza la

ha permés aconseguir un visat temporal per entrar a Turquia i operar-se. Però ha estat una sort efímera. El seu semblant es desvaneix quan li comuniquen que el nord d’Idlib s’ha convertit, ara, en una presó en guerra. Una presó en què els combats aeris i terrestres són cada vegada més intensos així com els atacs amb armes químiques. Què serà ara de la seua família? Què li ofereix el futur? Aquesta és sols una de les històries que podrien contar-nos centenars de milers de refugiats que venen a Europa perquè, un cop més, han estat expulsats de sa casa. Són persones molt valentes que han invertit tots els seus estalvis, amb l’esperança d’aspirar a una vida segura per a ells i per a les seues famílies. Un dret que avui en dia sembla més aviat un privilegi, almenys per a molts territoris de l’Orient Mitjà. Som davant la major crisi de refugiats i de desplaçats del nostre temps. És també una crisi de solidaritat, millor dit, d’insolidaritat europea, ja que el milió de nouvinguts només significa el 0,25% de les persones que viuen a la UE. Mentrestant, qui està rebent el major nombre d’exiliats són països amb economies molt més empobrides, com Turquia, el país veí on hi arriben amb barques molt precàries que a milers d’ells els han conduït a la mort. I què fa la UE al respecte? No, no està enviant ajudes humanitàries, ni tractant de cobrir les necessitats bàsiques d’aquestes persones. No està dotant-los d’un sostre, molt lluny del dret a tenir una llar, un lloc on sentir-se segurs i arrelar. Tot el contrari. Ha negociat amb Turquia perquè els aculla i retinga a canvi d’una compensació econòmica i està reforçant Frontex, l’agència europea de gestió de les fronteres exteriors. Alguns països tenen previst, inclús, dotar-la de més recursos perquè siga més efectiva a l’hora de frenar l’arribada d’immigrants la qual cosa té com a conseqüència l’augment del nombre de morts a la Mediterrània així com de les vulneracions dels drets humans i de la violència, les agressions sexuals contra les dones i el tràfic d’infants que pateixen tant a les fronteres com als campaments.

[ P. / 145 ]

paraula sort perquè, en un bombardeig, ha quedat ferit greument a la cama i això li

Afortunadament, davant la preocupant manca d’agilitat política, institucional i social d’una emergència humanitària de dimensions majúscules com aquesta es troba l’enorme capacitat de la població, associacions i ONGs per intentar pal·liar els efectes del conflicte a través de recaptes econòmiques i mobilitzacions socials en pro de la solidaritat, la humanitat i la tolerància. S’hi troben per tot arreu. A Tavernes naix Valldigna Solidària, una modesta associació local conscienciada amb la dura situació que estan vivint els refugiats siris, especialment els xiquets que són el col·lectiu més vulnerable, possiblement perquè tots els seus membres són mares. Un dia decidiren que no podien romandre impassibles davant les dures imatges que mostraven els mitjans de comunicació. Qui no ha vist xiquets menuts caminar milers de quilòmetres? Què fan els pares quan ploren de set i fam si no tenen res que tirar-los a la boca? Com els protegeixen de les fredes temperatures de l’hivern si ni tan sols tenen un sostre? Com poden explicar als seus fills per què han de fugir amb embarcacions precàries de les quals molta gent no hi sobreviu o per què estan atrapats per un filat si ells mateix no entenen per què no estan actuant els governs ni respectant-se drets tan fonamentals com el de viure dignament i amb seguretat? Tot seguit, Valldigna Solidària es reuní i estudià les possibles maneres de recaptar diners i invertir-los en ONGs. Es van inclinar principalment per Acnur, l’agència per als refugiats, que porta més de seixanta anys treballant per a donar protecció i assistència als milions de refugiats que hi ha al món. En les seues operacions, atenen totes les necessitats d’aquestes persones que ho han perdut tot, des de la provisió de recursos bàsics com són l’aigua, el refugi i l’aliment, fins a les necessitats més específiques i a llarg termini com, per exemple, l’assistència sanitària, l’educació o

[ P. / 146 ]

l’atenció a víctimes de violència sexual i de gènere. Començaren participant al mercat de vell amb articles que havia cedit la gent. Després crearen una pàgina al Facebook per difondre informació i publicar articles

situació dels refugiats siris perquè les persones hi prengueren consciència. A través d’aquesta, promocionaren les activitats benèfiques com teatres, concerts, tertúlies literàries d’altres associacions o dels ajuntaments destinades a aquest fi on també hi participaven. I mostraren els projectes més ambiciosos que han portat a terme com la venda d’uns calendaris amb precioses fotografies de la Valldigna subvencionats pels tres Ajuntaments o la venda de bolígrafs amb què s’han aconseguit quantioses recaptacions. Algunes persones són conscients que és necessària l’ajuda, però no saben ben bé com col·laborar i pensen que una aportació individual és insignificant i no suposa res. Però, és tot el contrari, com molt bé diu una frase d’Eduardo Galeano: « Molta gent xicoteta, en llocs xicotets, fent coses xicotetes, pot canviar el món». Amb Valldigna Solidària han vist l’oportunitat de treballar junts cap al mateix objectiu i molta gent solidària s’ha oferit per col·laborar desinteressadament en totes iniciatives de l’associació.

[ P. / 147 ]

i notícies relacionades amb la

[ P. / 148 ]

sembla inclús una de les pel·lícules que posen a la televisió així que canvien de canal perquè la veuen tots els dies i és molt més interessant el que diuen als esports. Quins pesats! Ja ho resoldran els governs! N’hi ha un poema de Joana Raspall que empatitza amb aquells que han hagut d’abandonar-ho tot, que s’han quedat sense res i lluiten per sobreviure. Que són víctimes que s’han trobat en aquesta situació sense buscar-la, sols per haver nascut allí. I si ens haguera tocat a nosaltres? Què haguérem esperat de la gent que es troba a l’altra banda de frontera? Recapacitem... Si hagueres nascut en una altra terra, podries ser blanc, podries ser negre... Un altre país fóra casa teua, i diries “sí” en un altra llengua. T’hauries criat d’una altra manera més bona, potser; potser, més dolenta. Tindries més sort o potser més pega... Tindries amics i jocs d’una altra mena; duries vestits de sac o de seda, sabates de pell o tosca espardenya, o aniries nu perdut per la selva. Podries llegir contes i poemes, o no tenir llibres ni saber de lletra. Podries menjar coses llamineres o només crostons eixuts de pa negre. Podries ....podries... Per tot això pensa que importa tenir les mans ben obertes i ajudar qui ve fugint de la guerra, fugint del dolor i de la pobresa. Si tu fores nat a la seua terra, la tristesa d’ell podria ser teua.

[ P. / 149 ]

D’altres creuen que és una realitat molt llunyana que no els afecta. De vegades,

[ P. / 150 ]

[ P. / 151 ]

LES FALLES: LLIBERTAT D’ELECCIÓ.

Mª CARMEN CANET MOLLÀ

ARTICLE 18 Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret comporta la llibertat de canviar de religió o de convicció i la de manifestar-les individualment o en comú, en públic i en privat, mitjançant l’ensenyament, la predicació, el culte i l’acompliment de ritus.1 Comporta aquest dret que: La llibertat de culte o llibertat religiosa és un dret fonamental que es refereix a l’opció de cada ésser humà de triar lliurement la seua religió; de no triar-ne cap (irreligió); o de no creure o validar l’existència d’un Déu (ateisme i agnosticisme) i exercir aquesta creença públicament, sense ser víctima d’opressió, discriminació o intent de canviar-la a la força.2

uin gran pas aquell que es produí el 26 d’agost de 1798, la Declaració dels drets de l’Home, com una de les reivindicacions més importants; no obstant, va ser l’any 1793 quan prengué la tendència igualitària. Aquesta declaració

fou de vital importància perquè suposà el trencament d’un règim medieval el qual sotmetia l’home a l’home, el privilegiat per sobre la resta de població que vivia als seus dominis. Proclamà la llibertat de l’home malgrat que no es feu palesa la llibertat i la igualtat de la dona en eixa nova societat de la qual l’emblema, l’ensenya, era la dona representant la raó. S’inicia tota una revolució no sols científica, econòmica i política sinó fonamentalment social. Aspiració que va vindre reforçada amb la Declaració Universal dels drets Humans el 10 de desembre de 1948, a l’Assemblea General de les Nacions Unides. Proclama aquesta Declaració Universal dels Drets Humans com l’ideal comú que tots els pobles i totes les nacions han d’assolir a fi que totes les persones i òrgans

[ P. / 152 ]

de la societat, tenint aquesta Declaració sempre present a l’esperit, s’esforcen a

1. DUDDHH art. 18 2. Libertad de culto. Wikipèdia

i l’educació, i assegurar amb mesures progressives d’ordre nacional i internacional llur reconeixement i aplicació universals i efectius, tant per part dels estats membres com dels territoris que jurídicament en depenen. Qui perd els orígens perd la identitat. Aquesta frase que inclou Raimon a la seua cançó Jo vinc d’un silenci..., que s’atribueix Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu o, inclòs, Sant Tomàs d’Aquino, potser vinguera de molt de temps abans. Ens agrada fer-la present, sempre que fem una reivindicació, una exigència un requeriment, quan volem defensar la identitat com a poble d’allò que considerem propi, sobretot la llengua, la història, els costums, les festivitats, més sovint oblidem que una part bàsica de tota aquesta identitat també en forma part de la filosofia i de la religió. Europa, majoritàriament, té una base comuna dintre la seua diversitat de territoris, pobles, llengües nacionalitats... el cristianisme. Des de la llibertat personal que el cristianisme defensa per a acollir la fe, la qual cosa implica el fet de ser-ho o no. L’home des de la Revolució Francesa, ha anat deslligant-se del fet religiós com un alliberament i va encetar el procés de secularització que pretenia, amb molta raó, la separació de l’Església de l’Estat com anteriorment ho feu l’Estat de l’Església. És a dir que cada ens s’ocupara de la seua tasca o missió a la societat i a la vida. No obstant cap de les dues ho ha seguit sempre, han tingut períodes, diguem-ne negatius, que han emmascarat, les seues trajectòries al llarg de la història, encara que solem arrossegar el neguit sobre un més que en l’altre, pel que fa a la balança de tot el que és positiu i negatiu d’allò que ha fet cadascun, et deixe a tu lector decidir, quin pesa més sobre l’altre. Ja que moltes vegades ens pot més el fet de voler negar Déu i el fet religiós, que l’objectivitat històrica. Europa ha enarborat sempre, seguint l’estel americà, els drets humans; de la qual cosa ens sentim plenament orgullosos per ser capdavanters i d’entre els europeus destaquen els que la democràcia de l’Estat Espanyol ha reconegut, desenvolupat i els que estan en procés. Tant i tant respectem els drets de totes i tots el qui som o dels qui vénen a nosaltres, que de vegades hem oblidat i altres vegades volem fer

[ P. / 153 ]

promoure el respecte d’aquests drets i d’aquestes llibertats mitjançant l’ensenyament

[ P. / 154 ]

pensament, filosofia, religió o bé respectem totes les religions i la de casa, la nostra és rebutjada, criticada, qüestionada, vexada... cau en l’oblit i és trepitjada amb molta facilitat i amb total impunitat. Llibertat religiosa, per a tothom? Tot aquell que arriba al nostre estat, bé siga budista, hinduista, musulmà o d’altra religió trobarà llibertat i facilitat per pregar i dur un símbol religiós. Cap problema. Però si vaig a un país com ara Aràbia Saudita, trobaré exactament la mateixa llibertat o hauré de fer les coses d’amagat? Aquesta és la pregunta que ens hem de fer. Jo no he trobat enlloc del món cap persona que no vulga la llibertat religiosa, tots la volem. Si la vols per a tu, per què no la vols per als altres? No és fàcil fer preguntes que molesten, però en el camp de la llibertat religiosa no hi ha excuses: «Cal fer-les.» Els rohingyas escapen de Myanmar (antiga Birmània), on una onada de violència els ha portat a una situació al límit. Més de mil persones han mort i al voltant de 300.000 han fugit al país veí, tractant de salvar-se d’una campanya militar l’estat de Rakhine, abans conegut com Arakan, a l’oest del país. Aquesta notícia va portar revol i continua portant-ne per la intolerància del govern d’aquest país contra els rohingyas de religió musulmana, malgrat que hi ha altres connotacions que remarcarien el problema.

[ P. / 155 ]

desaparèixer el dret que tenim en tema, el dret de

¿El mitjans de comunicació, les xarxes socials i nosaltres mateixos hem fet eco, ressonància dels milers de cristians assassinats, cremats a la plaça pública, violats...?

QUINA LLIBERTAT RELIGIOSA DEFENC? O NI TANT SOLS EM PLANTEGE LA LLIBERTAT RELIGIOSA? El 21 de gener, al Col·legi d’Advocats de Barcelona, es presentava l’informe sobre Llibertat religiosa al món 2010, elaborat per Ajuda a l’Església Necessitada (AEN). En aquest informe s’analitzaven 194 països, dels quals 60 presenten greus atacs al dret a la llibertat religiosa. El document recull la situació de totes les confessions, no només del cristianisme. Això no obstant, els cristians són el grup més perseguit del món i el més silenciat pels mitjans de comunicació, reconeixia Ariadna Blanco. I donava una altra xifra: «En el darrer segle han mort 45 milions de cristians per motius religiosos.» El treball d’AEN estableix tres causes de persecució: islamisme fonamentalista, hinduisme radical i països totalitaris (entre ells, la Xina, Veneçuela o Corea del Nord). Com a novetat d’aquest any, destacava Ariadna Blanco, cal assenyalar «l’aparició de la cristianofòbia, que es produeix en els països desenvolupats». Justo Lacunza Balda, col·laborador habitual de Catalunya Cristiana, pare blanc, islamòleg i arabista, que va aportar la seua experiència i el seu testimoni, va fer una reflexió interessant i punxant sobre la llibertat religiosa: «La realitat és que milions de cristians al món tenen algun tipus de problema, per no parlar de persecució, de tortura, d’empresonament, de crema d’esglésies, d’escoles, de no tenir els seus drets garantits, de no poder tenir llocs de culte… ho podem anomenar persecució, cristianofòbia o com vulguem… però aquesta és la realitat. No ens podem perdre en

[ P. / 156 ]

l’ús de les paraules, encara que cal dir a les coses pel seu nom.»3

3. L’informe de 2018 es publicarà en novembre.

del món no hi ha llibertat religiosa, cada vegada som més intolerants, tant a nivell personal com a nivell de grups radicals, intolerants i violents, així com de manera governamental. Aquest informe està publicat a la web de l’AEN en: www. libertadreligiosaenelmundo.com. Potser aquest escrit qüestione a moltes i a molts la llibertat i el fet religiós. Potser esdevé una dicotomia difícil d’entendre, raonadament, sobretot des de situacions d’ignorància, que no pretén menysvalorar ningú, sinó perquè sovint ens deixem portar, arrossegar, pel que hem sentit, el que hem vist inclòs ens han orientat, però no ho hem intentat conéixer des de dins, de tindre una formació per poder-ne discernir. No en parlem de tindre fe, de creure... això n’és un altre estadi, sinó de llibertat i de les moltes i variades dimensions de la persona, d’entre les quals, una més és la dimensió religiosa. Potser es cau en la crítica fàcil per la posició de qui escriu. Tanmateix us dic que aquesta posició de conéixer un poc des de dins, des de la meua pràctica, em fa entendre la llibertat i la llibertat religiosa. El respecte que em mereixen totes les religions des del vessant de pretendre dur una conducta, una vida des d’una creença espiritual, reflexiva, una fe fóra de radicalismes, populismes, discriminacions... tot al contrari, per la qual cosa encoratge qui estiga disposat a llegir, informar-se, buscar en els llibres que calen a cada religió Alcorà, Tanakh o Torà, Veda, Tao Te King, Kojiki - Shoku Nihongi,... Llibertat implica ser diversos en tot allò envers l’ésser, la persona i, tanmateix viure, conviure manifestar-se i ser feliços per ser, on entren el respecte, la consideració, la tolerància, la permissivitat, la solidaritat, la paciència, tot el que implica la llibertat es pot aconseguir si posem en pràctica la paraula, desgastada i mal interpretada moltes vegades, estima, amor.

[ P. / 157 ]

Segons l’Informe de 2014-2016 del mateix organisme (AEN), al 60% dels països

[ P. / 158 ]

[ P. / 159 ]

LES FALLES: BELLESA.

HÉCTOR VERCHER MOMPÓ

uaranta i pocs anys fa que el poble valencià va eixir de la foscor de la dictadura a la qual estiguérem sotmesos. Un denominador comú de les dictadures és la retirada dels drets fonamentals, els Drets Humans. Estos drets ens donen les

ferramentes necessàries per pensar i, pensar dóna llibertat; per la qual cosa la millor manera de tindre controlada la gent pels totalitarismes és fer que no siguen crítics, que no tinguen oportunitat de ser lliures. Ja som molts els que hem crescut amb llibertat, però els més majors saben que les coses no són debades: es va haver de lluitar molt per aconseguir drets que hui tenim com una obvietat. I és que la base dels drets fonamentals és inqüestionable, però la interpretació amb la qual evolucionen és interpretable i drets que hui normalitzem, fa no massa anys ni tan sols existien. Les societats avancen i amb elles es modernitza i s’amplia la legislació per tal de protegir drets; però també es pot involucionar i reinterpretar. Un exemple el podem vore en què la societat està més sensibilitzada amb el feminisme, però en un passat no massa llunyà les nostres dones més majors van haver de patir el masclisme més ranci en primera persona. No és d’estranyar que a estes èpoques fosques i masclistes, les dones només foren considerades per a desenvolupar tasques de casa i tindre fills. El cos femení era vist com a Font de provocació i pecat –cite la famosa cançó de Manolo Escobar que diu “….no me gusta que a los toros vayas con minifalda”- i per tant la vestimenta femenina havia de ser pudorosa, sotmesa al veredicte dels suposats jutges de la moral.

PEPITA SAMPER Tampoc no ho és d’estranyar, que les dates de les primeres revolucions feministes vingueren acompanyades de revolucions en la manera de vestir. La irrupció de la roba de bany a principis del segle XX; acurtar les faldes als anys 20; l’aparició del biquini a finals del 40; per descomptat, la minifalda als anys 60. I amb aquesta [ P. / 160 ]

obertura de la moral masclista aparegueren els concursos de bellesa, on al seu origen les dones podien vendre una imatge més oberta despenalitzant el cos de la dona com a Font de pecat- com a curiositat citar que l’origen de les falleres majors ve

Señorita España) l’any 1929, i aprofitant la popularitat de Pepita per promocionar la festa, ella va assumir els papers de representar les falles: la llavor de la figura de fallera major de València-. Però…es va passar de tapar el cos femení per evitar alçar passions “immorals” a ensenyar-lo com un objecte per vendre, cosificar-lo. I esta és la raó per la qual el feminisme que celebrava el desprendre’s de capes de roba, ara mira de reüll la comercialització que es fa a la publicitat i este tipus de concursos del cos femení com un objecte. I és que, com he dit abans, el drets evolucionen amb la societat i la percepció d’esta fa als drets fonamentals, i si bé tothom coincideix que qualsevol té dret de vestir i mostrar el seu cos com vullga, altra cosa és la instrumentalització que se’n faça. Els certàmens de bellesa estan qüestionats en les societats més modernes, si més no estos també evolucionen i per primera vegada una dona transsexual representa enguany Espanya a Miss Univers. Malauradament continuen sent un tant casposos i tracten a les dones com un objecte bonic i res més. Ara bé, les dones tenen la llibertat de si volen participar-hi o no; cosa que a altres llocs no poden decidir. De fet, a molts països les dones van tapades de dalt a baix amb l’excusa de la religió, tapant el seu cos com a Font de pecat….sí, com també va passar a altre nivell ací.

TARANEH KEYSAR L’any 1978 és un any històric per a Espanya. Per fi, després de moltes dècades, gaudíem d’una constitució. Esta Carta Magna s’inspira en els drets humans per tal d’establir-ne les garanties bàsiques de llibertat. En estes dècades hem experimentat un progrés històric en drets, passant de ser els més endarrerits d’Europa Occidental, a ser capdavanters en alguns drets socials. Un progrés ràpid, que hem viscut amb normalitat i amb poques discrepàncies,…fins ara. L’any 1978 és una any històric per a l’Iran. El poder i aperturisme del Xa començaven a passar factura. Nombroses manifestacions i moviments polítics feien tremolar les bases de la monarquia persa i les seues excentricitats.

[ P. / 161 ]

donat per Miss València, Pepita Samper, que va ser la primera Miss Espanya (llavors

[ P. / 162 ]

entrant en la llista de democràcies modernes. Dos mesos més tard, aterrava a Iranirònicament procedent del bressol dels drets humans, París- l’Aiatol.là Khomeini per instal·lar un nou govern fonamentalista. Taranahe Keysar va guanyar el concurs de bellesa Miss Irà 1978. Esta jove havia de participar en els concursos internacionals representant el seu país l’any 79. Però no feia ni una any després de la seua desfilada en vestit de bany i vestit de nit- on fou coronada per la seua bellesa- i ja anava tapada de cap a peus. Ja no podia lluir la seua bellesa. Però tal volta la fortuna de Taranahe siga una anècdota; totes les dones perderen part dels seus drets, passaren a ser tutoritzades pels seus homes; el seu cos vist com a pecat i digne de ser tapat de les mirades per no provocar els “pobres “ homes, que se suposa que són dèbils davant la temptació. I com sempre passa quan algú no vol que la gent siga lliure hui continuen estant restringits els accessos a internet, cinema, literatura, etc. que puga fer pensar alguna cosa diferent a la moral imposada. No hi ha drets humans garantits.

LLIBERTAT DE SER CRÍTICS Sincerament no m’importen massa els concursos de bellesa, però crec que de vegades les coses menys importants exemplifiquen millor grans problemes. Mentre a la majoria de països occidentals vegem estos concursos com masclistes, resulta que altres llocs el masclisme té altra cara molt més agressiva. Ací podem ser crítics o no amb estos concursos, tenim llibertat per expressar-ho, tenim la base dels drets humans; no hi ha major llibertat que poder triar si pensar o no, que el meninfotisme també és lícit. Vaig descobrir la realitat de l’Iran abans del 78 a un documental i em va resultar curiós el paral·lelisme amb Espanya. Mentre uns obríem la ment, a altres els la tancaven. Açò em dóna a entendre que res es pot donar per guanyat, les coses poden canviar i hem de fer el possible perquè este canvi siga sempre a millor.

[ P. / 163 ]

El 6 de desembre del 78, Espanya posava punt i final al tancament i retrocés,

[ P. / 164 ]

[ P. / 165 ]

LES FALLES: ART, FOC, TRADICIÓ... I COMUNICACIÓ!

QUIQUE COLLADO

SALVEM LA COMUNICACIÓ FALLERA!

ecentment publicava en un article el caràcter comunicador d’aquesta festa. Les Falles naixen al si de la cultura popular, per necessitat d’expressió segurament de sectors socials que no disposaven d’altres mitjans per manifestar-se. I,

observant l’evolució de les falles, si que hi ha alguna cosa que sembla incontestable: la falla pretén ser crítica, satírica, depuradora i transformadora. I el que inicialment va començar exclusivament com un ritual més del foc, amb el temps s’ha convertit en tot un museu d’expressió festiva des de tots els punts de vista imaginables. Art, ritus, foc, tradició, indumentària, pirotècnia, literatura, teatre, playbacks, etc. Les Falles són una autèntica tuneladora comunicativa i donen fe d’això constantment. No hi ha Festa al món amb més capacitat expressiva i creativa imaginable. La reflexió ve al cas després d’observar la paupèrrima dada de la ràtio o relació que existeix entre l’elevada producció cultural comunicativa, i l’escàs reconeixement i utilitat social que té una Festa com la de les Falles. Una tradició en la qual es desenvolupa un enorme treball de sociabilitat festiva, de gestió cultural, generalment solidari, però tenallat constantment per la infravaloració del propi faller, i pel desconeixement de molts sectors socials i no fallers. Les Falles comuniquen, expressen, senten, s’emocionen, mostren, transformen milers de vides de ciutadans valencians. Vegem, sinó, alguns exemples. Per a això, em centraré en una de les moltes classificacions que existeixen sobre tipologies de la comunicació i, així, veurem, que aquesta Festa, compleix amb tots els requisits exigits com a gran esdeveniment d’expressió vital i humana. Segons la citada classificació tindríem els següents tipus de comunicació:

[ P. / 166 ]

>>Comunicació intrapersonal. La fa un amb si mateix. Mirant, observant, analitzant, pensant, treballant. És un estat de reflexió i autoavaluació. Són diversos els moments que podem capturar de les falles, en els quals es dóna aquest tipus de comunicació. Per exemple, quan un artista està dissenyant

una falla, un ninot o una escena, o quan una Fallera Major desfila per una passarel·la, o entra a la plaça i ofereix el seu ram elevant la seua mirada cap al cel; són exemples clars de comunicació reflexiva intrapersonal. >>Comunicació interpersonal: la practicada generalment entre dues o més persones, és normalment la que més es dóna en les Falles. Pertany a la cultura del casal i, entre elles, hi ha la comunicació boca a boca, la remor, etc. Hi ha una distància pròxima entre els interlocutors i s’estableix de forma espontània o mitjançant el joc, el comensalisme, o per exemple, en anar a contemplar una falla, etc. És una de les més potents eines de comunicació en un món endogàmic com és el faller. >>Comunicació grupal: es dóna a través de grups reduïts de persones. Hi pot haver proximitat física o no entre elles i pot estar mediada o no per les tecnologies (telèfon, internet, etc.). Un exemple d’aquest tipus de comunicació és la que es dóna en les comissions de falla, o en els sectors o agrupacions >>Comunicació pública: és aquella que arriba a un nombre elevat de persones, que tenen entre si una proximitat relativa. Se sol donar a través de mitjans tecnològics i per diferents canals sensorials en els quals intervenen mitjans de comunicació. Per tant, és una comunicació mediada. En l’àmbit faller podria identificar-se amb assemblees de presidents, actes oficials de Junta Central Fallera, com l’Exaltació de la FMV, etc. >>Comunicació de masses: encara que pel seu origen, la falla naix a nivell grupal, és evident que amb la seua evolució ha arribat a cotes de fenomen de masses, especialment en el període festiu de febrer i març. Actes que arriben a un nombre molt elevat de persones, amb notable repercussió mediàtica i que culminen un procés expressiu i expansiu que va començar amb una simple foguera. Com a exemples massius estan la Crida, l’Ofrena, les mascletaes o la Cremà.

[ P. / 167 ]

un esbós, o modelant una figura, o quan un faller o un ciutadà està mirant

[ P. / 168 ]

comunicació, en totes les seues vessants i maneres. Amb elles, va nàixer el dret a comunicar i comunicar-se de fallers i falleres. La pròpia Festa ens atorga aquest privilegi. Són moltes les normes, estratègies o mordasses que impedeixen fer-ho de forma adequada. Censures heretades i imposades, autocensures, premis que dulcifiquen crítiques i sàtires, hipersensibilitat social per damunt de tot, escàs llindar per a la crispació. Són circumstàncies que ens allunyen progressivament de l’essència “falla”. Per això, espere que aquestes lletres servisquen per a reivindicar aquest dret a la reflexió mitjançant la crítica, l’humor, l’art, el foc i la tradició. Davant d’un panorama expressiu cada vegada més homogeni i unidimensional, comuniquem-nos a través de la Falla i tot el seu voltant, utilitzem tots els recursos que ens ofereix aquesta Festa. La crítica millora, l’autocrítica perfecciona. La sàtira ridiculitza, però també ajuda i sensibilitza. L’expressió popular, ajuda i evita el monopoli, facilita el control democràtic. Cuidem-la, és l’essència d’aquesta Festa, és la que li dóna sentit ... el dret a comunicar de les falles. Al contrari del que sembla ocórrer, cada vegada, tenen més a dir. PARTICIPEM i COL·LABOREM, L’ESFERA PÚBLICA CONTINUA ESTANT OBERTA I L’ENTRADA ÉS GRATUÏTA!

[ P. / 169 ]

Com veiem, Falles és sinònim de

[ P. / 170 ]

[ P. / 171 ]

LES FALLES: DESIG I SOMNI.

LORENA CEA

ra l’hora del pati, sempre que sonava el timbre jo eixia corrent com la resta dels xiquets, però jo ho feia per poder jugar amb les xiquetes. Sense por a les etiquetes i sense complicacions. Jo sempre preferia passar l’estona amb elles,

perquè em semblaven molt més interessants les seues històries de fantasia i els seus jocs de princeses i heroïnes. Quan era menut gaudia d’aquests moments, aliè a totes les crítiques i comentaris dels meus companys i els seus respectius pares i mares. Però les coses no sempre anaven a ser tan senzilles per a mi. Quan vaig complir 7 anys, els xiquets van començar a burlar-se de mi perquè no jugava a futbol amb ells i preferia sempre estar jugant amb les xiquetes als seus jocs. Ells no entenien que no jugava perquè a més que se’m donava fatal, no m’interessava per a res anar darrere d’una pilota pegant crits. En definitiva, aquest no era el meu lloc. Jo em sentia millor quan em disfressava amb les meues amigues, quan aconseguia amb un tros de tela fer-me un modelet i fer vore que desfilava per una gran passarel·la de moda. El meu moment favorit era quan podia posar-me els vestits i sabates de les meues amigues. La veritat és que no tots els pares o mares de les meues amigues portaven bé aquesta situació que jo els plantejava. Per sort, hi havia alguns que m’acceptaven tal com era, amb els meus gustos i rareses. El meu desig de sentir-me com les meues amigues era tan gran que encara recorde quan demanava pels meus aniversari el poder convertir-me en nena com elles. Que gran pot arribar a ser el desig d’una persona que vol canviar el seu físic perquè que no se sent bé dins del cos en què ha nascut i que bé senta poder alliberar-se, sobretot quan es disfressa, es transvist i aconsegueix trencar amb les etiquetes i les imposicions socials. El meu nom és Ari de Gabriel, però jo sempre preferia que m’anomenaren Ariel pel

[ P. / 172 ]

que significava aquest nom en el moment de la meua infantesa on em sentia més a prop de les xiquetes que dels xiquets.

amb elles, muntant coreografies i triant sempre jo el vestuari del ball, com no! Els insults i les burles seguien creixent al mateix ritme que ho feia jo. Les coses ja no eren tan senzilles com quan era més menut. Ara ja en l’institut les situacions eren més complicades i difícils de suportar. Sense adonar-me i per evitar tots aquests moments que em feien tan infeliç, vaig anar canviant. Vaig començar a convertir-me en un nen aparentment més “normal”. Vaig canviar el meu estil personal per un més masculí. Els meus moments amb les amigues van anar canviant i ja no només els compartia amb elles, ara també passava el meu temps amb els nens, ja no dedicava tant de temps a gaudir amb les coses que elles feien. Hi havia aconseguit formar part d’un grup mixt de l’institut que eixíem per les vesprades i els caps de setmana. Em vaig dedicar a ser un xiquet correcte, era bo en els estudis i obedient a casa. Era tot el que s’espera d’un adolescent model. El canvi a adolescent havia estat molt dur per a mi, però no pel que implica el canvi, que pot ser per ell mateix molt dur, sinó, perquè havia soterrat tot el que em feia feliç. Vaig arribar a la universitat i allà vaig conèixer una xica, Laura. Ella era diferent a les altres xiques, amb ella passava les hores parlant de molts temes, de temes que ella haguera compartit amb les seues amigues, eixíem a passejar, de compres junts ... l’acompanyava a tot arreu, ens vam fer inseparables. I ella em feia sentir bé perquè mai posava en dubte els meus gustos. Ella deia que li encantava que fóra diferent a la resta dels xics. Amb el temps havia sorgit alguna cosa molt forta entre nosaltres. Una vesprada de cinema ens vam besar per primera vegada, ajudats per la foscor de la sala. Vam començar a eixir com a nuvis, vaig tenir les meues primeres experiències sexuals amb ella i van ser meravelloses. Hi havia passat uns mesos, gairebé un any des que havíem començat a eixir, aquest any començàvem l’últim curs de la facultat. I va ser quan vam conèixer Rubén. Era

[ P. / 173 ]

Jo vaig seguir creixent i seguia gaudint al costat de les meues amigues, gaudia ballant

un xic nou a València, venia d’una altra ciutat i just havia coincidit a la nostra classe. Una cosa dins meu de cop i volta va canviar en veure’l per primera vegada. Tenia uns bonics ulls verds, una pell morena pel sol i era alt, més alt que jo, de fet em treia gairebé un cap, semblava més gran que jo. Tot d’una es va dirigir a mi, em va mirar fixament als ulls i em va preguntar si podia seure a la cadira que hi havia lliure al meu costat. El meu cor va començar a bategar de forma més ràpida. Tenir-lo al meu costat em posava nerviós i aquesta sensació era nova per a mi. Ens vam presentar, els tres ens vam fer inseparables. Vam començar a eixir els caps de setmana junts, tot ho féiem sempre al mateix temps. Sense adonar-me jo m’havia enganxat completament a la seva companyia. Rubén era obertament gai i ell feia broma amb mi de forma diferent a com ho feia amb Laura, i això a mi m’agradava. El meu cap estava confós però jo em deixava portar pels sentiments i les emocions que sentia. Un cap de setmana, Laura se’n va anar de viatge amb la seva família a unes noces. Jo em vaig quedar sol amb Rubén. Ell va insistir que eixírem de festa aquell dissabte. Al final va acabar portant-me a conéixer un local gai de moda de València. De sobte tot encaixava. Jo em sentia observat. Sentia les mirades dels altres sobre mi i a Rubén coquetejant amb mi i allò m’excitava sobre manera. Vaig passar una nit inoblidable de rialles i jocs seductors, però al final de la nit quan tornàvem a casa, Rubén i jo ens vam enrotllar a l’ascensor. En obrir-se la porta, vam eixir corrent, rient-nos, i besant-nos. Vam pujar fins a l’últim pis de l’edifici, a la terrassa, on no vivia ningú. No sentia cap por ni vergonya, em vaig deixar portar pel desig. Ell va ficar la mà sota els meus pantalons i jo vaig repetir el moviment. Aquest dia vaig tenir la meua primera experiència homosexual.

[ P. / 174 ]

No em vaig atrevir a explicar-li a Laura que havia passat amb Rubén fins que passaren un parell de setmanes. Els meus sentiments estaven confosos i necessitava un temps per aclarir-me. Quan em vaig decidir a parlar amb ella, li vaig explicar tot

voltes havia arribat a la conclusió que els dos eren molt importants per a mi, que no volia prescindir de cap dels dos, que els dos em feien feliç junts, que no volia triar un o altre. Encara que entenia que això fora difícil d’acceptar en aquell moment. Laura em va sorprendre, em va dir que havíem de reunir-nos els tres i aclarir el tema. Quina va ser la meua sorpresa, quan Laura es va dirigir a nosaltres dos i ens va dir que ella sentia alguna cosa forta per tots dos, que a mi em volia per tot el que ens unia i perquè li encantava estar amb mi. Però que Rubén havia passat a ser part de la seua vida com jo, arribant a sentir-se atreta per ell. A Rubén li va semblar genial, perquè encara que es declarava obertament gai, ell reconeixia que se sentia molt bé en aquest fort triangle que formàvem tots tres. D’aquesta manera la nostra relació va passar a ampliar-se, ja no érem Laura i jo i el nostre amic Rubén, sinó que érem el trio format per Laura, Rubén i jo. Vam estar molt de temps eixint junts, vam gaudir de les nostres relacions sexuals fins a límits inimaginables. Vam créixer junts, maduràrem junts i després de diversos anys Rubén va conèixer a un xic, es va enamorar fortament d’ell i es va separar de nosaltres. Laura i jo també vam emprendre camins per separat, avui és mare de dos bessons i està casada amb un noi guapíssim tant que jo em fonc cada vegada que el veig. Jo vaig seguir estudiant la carrera, vaig opositar i, hui en dia, tinc un bon lloc de treball i una vida plena de comoditats i luxes. I encara que cada dia m’agrada més la tranquil·litat i delectar-me amb un sopar i una copa amb bona companyia, segueix coneixent persones noves en la meua vida ja siguen homes o dones amb els que gaudeix àmpliament al màxim dels moments de sexe, i ara ho faig sentint-me de la mateixa manera que em sentia quan era menut i eixia al pati a jugar amb les meues amigues. Sense etiquetes, sense complexos, però sobretot sense complicacions. Tot i que ens hem fet grans i hem canviat, els tres mantenim una bona amistat amb molt d’amor i afecte, quedem alguna vegada per explicar-nos com ens tracta la vida i les nostres aventures, sobretot les meues.

[ P. / 175 ]

el que havia passat aquella nit, li vaig confessar que després d’estar donant-li moltes

[ P. / 176 ]

[ P. / 177 ]

LES FALLES: CONVIURE EN PAU.

AMPARO ALBACETE CREMADES

ui és dilluns i no tinc res a fer...Ma mare sempre està dient-me que hauria de buscar un treball o estudiar alguna cosa de profit.

Insisteix en què he d’aprendre a guanyar-me la vida, que en 20 anys ja tinc edat suficient per traure’m les castanyes del foc, però si a mi no em falta de res! Tinc tot el que necessite! A més, si no hi ha feina per a qui ha estudiat, qui va a donar feina a un que no sap fer res? Ma mare diu que sóc capaç de fer el que em propose, però jo no ho tinc gens clar. De vegades és molt pesada i sempre nomena a mon pare, que si era un manetes, que si sabia fer de tot... Des d’arreglar una porta o una prestatgeria fins pintar el terrat o fer un pastís de maduixa. Però jo no sóc mon pare! Està clar que jo he heretat els seus ulls, però no la seua manya. El trobe molt en falta. Eixa malaltia li va arrematar la vida! En un mes va acabar amb ell! Com pot una persona desviure’s pels altres fent bones accions i tindre un destí tan amarg? Era una persona atenta i posava passió en tot allò que feia! Ell sí que era gran! Tothom l’estimava! Jo l’admirava! Ajudava en Cáritas i obria l’economat un dia per setmana per a col·laborar amb els més desventurats. Mercats solidaris, campanyes de recollida... sempre preparat per ajudar a qui ho necessitava. Una vegada a l’any viatjava a l’Àfrica per col·laborar amb una associació per ajudar a nens i nenes. Mon pare era molt bona persona! I jo... jo no vull ser tan bo! Mira què li passa als bons! Em sent ple de ràbia, impotència, desanimat, no tinc ganes de res, esta vida és un fàstic! Ja sent ma mare vindre cap ací, de segur que ve a fer-me el sermó...

[ P. / 178 ]

En estos moments estic en xoc. Un calfred m’ha recorregut tot el cos, note la suor gelada. Ma mare acaba de vindre a la meua habitació amb un sobre que mon pare em va deixar abans de morir. El meu cor batega a mil per hora. Em tremolen les

el tinc obert, però no sé si seré capaç de llegir el que posa a la carta. Uff! M’estic posant molt nerviós! “Estimat fill, sé que la meua absència et té desorientat. Vull que sàpigues que estic bé. Me n’he anat amb la consciència ben tranquil·la i satisfet per tot allò que la vida m’ha regalat. El meu viatge ha sigut immillorable, tu i la teua mare heu sigut el vent que bufava perquè jo continuara navegant. Sense vosaltres no haguera aconseguit eixe orgull amb el qual m’he acomiadat. He tingut obstacles en el meu viatge, la maror moltes vegades m’ha desequilibrat, però el meu cor sempre m’ha guiat, he confiat en els seus missatges i he canviat de rumb quan calia fer-ho i així he acabat en bon port. Xavier, sols em queda un desig per acomplir, i eixe té a vore amb tu. El que més vull és que visques la vida. Que sentes, que t’emociones, i que no et deixes cap sensació per viure. Esta serà l’única manera per la qual trobaràs la felicitat. Hauràs de centrar-te en el teu cor i posar rumb al teu destí. Així que salpa l’àncora i comença a navegar! La teua mare serà el vent que no deixarà mai de bufar perquè arribes al significat de la vida. El meu vaixell no s’aturarà mai, i sempre sentiràs la remor de la mar al teu voltant, en eixos moments, recorda que el meu vaixell navega al teu costat. No tingues por! Eres capaç de tot! Busca qualsevol rastre que de segur sabràs cap on tirar. T’estime i t’estimaré sempre. Ton pare.”. Porte dos dies sense poder conciliar la son. No em puc llevar de la ment les paraules que em va dir mon pare. Però on puc començar a buscar el meu destí? Per on he de tirar? Uf! Tinc el cap fet un embolic! Estic inclús més desorientat que abans!

[ P. / 179 ]

mans i no sé ni si seré capaç d’encertar amb l’obricartes sense esgarrar el paper. Ja

Tanque els ulls esperant una inspiració, però res. Estic al sofà de ma casa i em recorda al meu pare, quan seiem per vore el partit de futbol cada cap de setmana. No parava de dir-me que deixara el telèfon al calaix del moble de l’entrada. Ell sempre el deixava allí quan entrava a casa, perquè deia que era l’única manera de disfrutar dels seus. En este moment em ve al cap eixe calaix. Encara estarà allí el seu telèfon? Amb la curiositat donant-me forces, m’alce decidit a comprovar-ho, i per a sorpresa meua, allí estava, amb la llumeta rogeta indicant bateria baixa. El desbloquege i comprove els missatges i telefonades perdudes. Em crida l’atenció el contacte “Pere”, hi havia telefonades i missatges quan mon pare ja havia faltat. Escrits com “ja tinc els bitllets”, “l’aventura ens espera”... De segur que no sabia que mon pare ja havia mort. De sobte, sona el telèfon, és Pere. Què faig? Conteste? I què li dic? No sé ni com ni per què, però el meu dit arrossega la llumeta verdeta per respondre la telefonada. - Víctor, per fi et localitze! T’he enviat molts missatges i t’he telefonat. Ja tinc els bitllets de l’avió comprats, he trobat una ganga i com no contestaves els he comprat. Tenim molta feina a fer, la cosa està complicada i necessiten urgentment la nostra ajuda. Ens esperen com a aigua de maig, així que prepara les maletes que en una setmana volem! - Aquell xic parla tan alterat i ràpid [ P. / 180 ]

que no tinc ocasió d’interrompre’l, quan acaba el parlament, agafe aire i li conteste:

- Oh, disculpa, vaig tan accelerat que donava per fet que era ell. Aleshores, puc parlar amb ell? - Ee...la veritat és que no hi ha possibilitat, mon pare ha faltat ara fa una setmana. Es va fer un silenci absolut. La tensió es podia tallar amb un ganivet. - Com? No sabia res! M’has deixat espantat! Què ha passat? - Doncs una malaltia fulminant. I en un mes ho ha fet tot. - Ostres! Ho sent moltíssim, de veritat... Si necessiteu qualsevol cosa, aviseu-me, anota el meu telèfon. Jo estimava molt ton pare, era una gran persona. El trobaré molt en falta. Molts ànims i dóna-li una abraçada també a ta mare de la meua part. - Gràcies, així ho faré. La llagrimeta em roda l’ull, però enmig de la foscor dels meu pensaments, s’ha encés una llumeta de curiositat: Qui serà Pere? Quina tasca tan urgent havien de fer? Bitllets? On se n’aniria mon pare? Em pose a cavil·lar i a la fi comence a connectar... li comente a ma mare les meues hipòtesis i així és! Pere és el company amb el qual mon pare viatjava una vegada a l’any a l’Àfrica per ajudar a una ONG i, si deia que ja tenia els bitllets i que necessitaven urgentment ajuda, i mon pare ja no hi estava, qui podria anar en el seu lloc? Seria un senyal? El cor em batega a mil per hora, és la primera vegada que viatge en avió. Massa emocions acumulades fan que no puga parar de moure els peus. Tinc por de vore el que trobaré i de no ser capaç d’ajudar. Pere em diu que estiga tranquil, que tot anirà bé, que serà un viatge que em canviarà la vida, però estic molt nerviós.

[ P. / 181 ]

- Hola, mire, no sóc Víctor, sóc el seu fill.

Ja veig terra, ja estem a Gambia, un país menut i estret de l’Àfrica Occidental. Hem arribat com a voluntaris per ajudar a l’associació Caminos Solidarios en el poblat de Sare Bigi. Esta associació nasqué d’un viatge turístic, i en assabentar-se de què este poblat junt a altres tres, tenien més de 200 xiquets/es menors de 8 anys que no tenien escola infantil, i havien de caminar més de 5 kilòmetres per arribar a la més propera, se sentiren impulsats a començar el seu primer projecte: construir una escoleta. Amb esta informació com a base, decidisc aprofitar els primers dies de la meua estada a observar i analitzar aquell poblat. Mil preguntes em venen a la ment, estic segur de què no és l’única problemàtica a la qual s’han d’enfrontar... cada vegada estic més esglaiat, doncs no sé si estic preparat per a vore estes situacions tan precàries: mancança d’aigua, d’aliments, d’higiene, malalties... Pare, on m’he clavat? Ens despertem matí i anem a vore com va la construcció de la segona escola, la gent del poblat, molt motivada, posa les rajoles on cal i allò ja va prenent forma. Els xiquets i xiquetes corren entusiasmats/des al voltant de l’obra esperant poder anar-hi anar per aprendre. Seguidament, ens dirigim a l’escola que ja està construïda. Tots els xiquets i xiquetes porten el mateix uniforme elaborat per les seues famílies amb teles que els han donat. Una part de les donacions econòmiques van destinades a comprar sacs de llet en pols i així poder oferir un got de llet al dia a cada xiquet/a en l’escola. La meua primera tasca consisteix en servir un got de llet a cadascun dels menuts i menudes. És increïble com esperen com aigua de maig que els servisca eixa llet. Em miren amb els ulls enlluernats i un gran somriure. Les vegades que ma mare m’ha obligat a beure’m el got de llet de matí abans d’anar a l’escola i jo buscava qualsevol excusa

[ P. / 182 ]

per no acabar-me’l... La següent tasca que ens donen és construir una zona de jocs al pati de l’escola, però no se sembla gens a les que hi ha al meu poble plenes de colors i de textures, de

neumàtics i cordes que han pogut recollir. No estic jo segur del que puga eixir d’ací... No em puc creure el que es pot fer amb tan pocs recursos! Hem estat nugant cordes des dels arbres per fer engronsadores, diversos circuits de neumàtics i al final este parc no té tan mala pinta! Els xiquets i xiquetes no podien esperar a que l’acabàrem, ja estan tots jugant i provant les atraccions. És la primera vegada en la meua vida que em sent satisfet pel meu treball, quina sensació més agradable... Les hores i els dies passen sense adonar-me’n, ací hi ha molta feina a fer, i comence a sentir-me útil. Tinc un cúmul de contradiccions. Per un costat em sent desolat per tanta pobresa al meu davant, però les cares de la gent reflexen felicitat, no perden el somriure! Me’n recorde molt de mon pare, per ací diuen que em semble a ell, tinc molta nostàlgia, però també sé que si no haguera passat esta tragèdia, mai haguera arribat a este lloc... Hui ens toca col·laborar en el projecte sanitari. Farà un parell d’anys que Anna arribà per tirar una maneta a la part sanitària. Estava estudiant per ser infermera i decidí utilitzar els seus coneixements per ajudar els altres. A la zona habilitada per a estes revisions ajudem a Anna a curar les ferides més superficials, sobretot en els peus, doncs no tothom té sabates i estan envoltats de terra i pedres, per la qual cosa hi ha moltes llagues i ferides. Respecte al calçat, em resulta increïble vore als xiquets i xiquetes jugar a futbol amb balons fets amb teles i corrent descalços. M’explicaren que com no tots i totes tenen sabates, per a que hi haja igualtat de condicions, quan juguen a baló, juguen descalços/ces. Recorde quan jo solia jugar a futbol que sempre volia les millors esportives, i si algú duia unes sense marca ens burlàvem. Com podíem ser tan cruels? Altres d’estes malalties superficials són conseqüència de la mancança d’hàbits d’higiene. L’aigua és escassa i fa més complicat este canvi d’hàbits. Estem ensenyantlos a rentar-se les dents una vegada al dia amb raspalls que ens han donat empreses dentals i amb el pou que hem construït a l’escola. Però prop de les seues cases no

[ P. / 183 ]

diferents formes i per a jugar de diferents maneres, a Sare Bigi ens hem d’apanyar amb

tenen aigua i els xiquets i xiquetes han de carregar l’aigua per portar-la a les seues famílies quan acaben a l’escola. Per suposat que no tot són malalties superficials, també hi ha altres que sols es poden solucionar amb intervencions quirúrgiques. Yasmin sofria una cardiopatia i la traslladaren a un hospital de Barcelona per ser intervinguda, doncs allí no comptaven amb els recursos necessaris per ser operada i afortunadament des de l’hospital acceptaren el seu cas. Fatumata encara està esperant a ser intervinguda per osteomielitis, una inflamació dels ossos causada per una infecció mal curada per falta d’antibiòtics. Al nostre país en antibiòtics s’haguera curat, però en no dispondre d’ells, Fatumata ho patia des de feia diversos anys i havia arribat a l’extrem de no poder caminar. Com pot haver tanta desigualtat entre un país i un altre? Cada vegada em sent més impotent per no poder fer més per estes persones, nosaltres vivim en una realitat que no té res a vore amb esta! Com podem estar tan cecs? Altre problema greu és la desnutrició. Ajudem a fer revisions mèdiques i pesem i mesurem els xiquets i xiquetes, i encara que a primera vista semblen saludables, el pes i l’estatura no corresponen a la seua edat, per la qual cosa estem treballant en un projecte nutricional. L’aliment més barat i assequible és l’arròs, aleshores es converteix en l’únic proveïment diari. Estem ensenyant a fer-se entrepans de fesols, doncs tenen proteïna, però el costum de l’arròs és tan arrelat que costa molt fer que canvien d’hàbits. Aleshores, s’ha arribat a la conclusió d’ensenyar a menjar “arròs amb...”. D’esta manera, les menjades principals són arròs amb peix, arròs amb carn i arròs amb verdures. Els/les ensenyem a cultivar hortalisses per tal que les puguen utilitzar per nodrir-se, és per això que estem construint un hortet al voltant de l’escola, perquè de menuts/des aprenguen a produir hortalisses que puguen beneficiar la seua nutrició. També intentem fomentar la introducció dels ous en l’alimentació, doncs [ P. / 184 ]

tenen gallines i és un recurs que els podria afavorir. A l’escola estem construint una cuina-menjador amb fulles de plataner per tal que els/les infants puguen menjar allí i millorar la seua nutrició.

utensilis, posaven un plat gran amb l’arròs damunt de la taula i d’allí en menjaven 5 o 6 sempre amb la mà dreta. Este detall em va cridar l’atenció, i m’explicaren que l’esquerra la consideraven bruta perquè era l’usada quan feien les necessitats fisiològiques. M’esborrone en pensar per un instant si jo no tinguera aigua quan vaig al bany. Com seria capaç de viure sense dutxar-me tots els dies ni llavar-me les mans? I no poder beure cada vegada que tinc set perquè no tinc una aixeta on cau aigua? Tot açò em sembla tan surrealista i tan real a la vegada... Cada vegada em sent més implicat en esta causa. Porte un mes ací i la meua visió de la vida ha canviat per complet. Ara sent la necessitat de lluitar per erradicar les desigualtats i ajudar ací a Gambia. Ara fa un mes que he tornat de Gambia. Abans de tornar se’ns havia complicat la feina, coneguérem una escola a Manduar on el professorat portava un any treballant sense cobrar, doncs l’associació que va construir eixa escola havia desaparegut. Per tal que no tancaren, Caminos Solidarios es va comprometre a pagar els sous, però cal fer modificacions a l’escola: un pou, un menjador... Crec que este és el moment d’arriscar i fer rumb cap al meu destí... Necessite un equip de voluntaris/es per dur endavant un projecte similar al de Sare Bigi però a Manduar. Compte amb l’ajuda de Caminos Solidarios, però ens falta gent. He estat exposant la meua iniciativa, he fet xerrades per recollir un bon equip, i no puc estar més satisfet per haver aconseguit que una associació fallera s’implique. De moment, 4 fallers/es viatjaran amb mi a Gambia en 3 mesos per passar allí una temporada i treballar directament amb l’escola. Des d’ací, la meua localitat, l’associació fallera inclourà activitats per recollir recursos que a Manduar ens fan molta falta. Sé que ara comença un dur camí de feina, i que em farà dubtar en algun moment, però sé que posaré els peus a terra, tancaré els ulls i sentiré la remor de la mar on el vaixell de mon pare navega al meu costat.

[ P. / 185 ]

Recorde la primera vegada que vaig vore uns xiquets i xiquetes menjar. No utilitzaven

[ P. / 186 ]

[ P. / 187 ]

AMPARO ALBACETE CREMADES

LLIGAMS DE PAPER

l’aula es respirava un gran entusiasme. El mestre havia organitzat un intercanvi amb xiquets/es d’altres comunitats. La idea era escriure una carta on s’explicara un aspecte cultural o gastronòmic de la seua regió, perquè un

xiquet/a d’altra comunitat el coneguera. Eren els últims minuts per acabar les cartes i l’ultima sessió abans de les vacances de Nadal, per este motiu, l’alumnat, alterat, se centrava en conversar sobre els regals que rebrien en estes dates. Carme era una xiqueta molt sensible i entusiasta. La seua família era molt fallera i ella no havia dubtat ni un segon en contar la tradició fallera. Havia decidit escriure des del seu origen fins a la celebració actual. La seua creativitat l’havia duta a donarli una forma molt original a la seua carta, doncs s’havia dibuixat a ella vestida amb el vestit regional, i per darrere havia redactat la informació que volia transmetre. Li quedava sols pintar-li la cara i els braços a aquella fallereta, quan de sobte, va sonar el timbre, el Pare Nadal els feia una visita a l’escola i ràpidament es posaren en fila. Amb aquell rebombori i entre tanta alteració, pegaren un colp a la taula on es trobava l’escrit en forma de nineta Carme, i sense adonar-se’n ningú, va caure dins de la paperera. El mestre va revisar les taules per agafar les cartes i les col·locà dins d’un sobre que guardà en la seua motxilla. Decidit, es dirigí cap a l’entrada, apagà els llums i tancà la porta. I allí es va quedar la nineta Carme, sola, enmig de la foscor i el silenci, amagada dins de la bossa del fem. En caure va lluitar per eixir d’aquell paratge sense cap fortuna i, al cap d’uns minuts, exhausta, va tancar els ulls. El soroll del motor la va despertar, estava esclafada en un bloc gegant de papers i cartrons, i viatjava en un camió. El vent la colpejava fortament i va fer que se soltara

[ P. / 188 ]

d’aquell bloc i volara sense rumb a la deriva. Estava aterrada i desesperada i en parar el vent, de la mateixa manera com les fulles cauen dels arbres en la tardor, la nineta Carme va caure enmig d’una vorera a la porta d’un aeroport. Tothom passava pel seu costat, però ella semblava invisible, ningú es fixava en aquella nineta feta de

al seu costat, es quedaren mirant-la, i sense pensar-s’ho dues vegades, l’agafaren i la posaren dins d’una maleta. Aquella maleta era molt peculiar, no portava ni sabates ni roba, estava plena de material escolar: llapisseres, pintures, contes, puzles, pegatines... quin seria el seu destí? Van haver de passar vàries hores fins que va tornar a vore la llum. Estava ansiosa i esperançada d’eixir d’aquella maleta i vore cares familiars com la de Carme. Però en obrir-se la cremallera, es va quedar decebuda, aquell paisatge no li era gens familiar. Hi havia terra, pols, pedres..., no hi havia edificis, ni comerços. No se sentia quasi soroll ni de trànsit, ni de fàbriques. Allò què era? On havia arribat? Prompte va endevinar que es trobava a la República de Burundi, un país menut de l’Àfrica Oriental. De colp i volta, un grapat d’ulls brillants, oberts com a plats i plens de vida, aguaitaven curiosos i expectants per a descobrir la nina i els utensilis que l’havien acompanyada durant el trajecte. Mai en la seua vida havia vist tanta admiració en vore llapisseres, colors, llibretes... Tots els xiquets i xiquetes es posaren a botar i a ballar d’excitació, com si d’un tresor es tractara. Malgrat que les seues vestimentes eren clar testimoni de què vivien en la pobresa, els seus somriures plasmaven felicitat. Aquelles persones havien aprés a ser felices amb allò que tenien. La nineta Carme se sentia estimada i admirada, malgrat estar feta de paper, tots i totes volien tindre-la i jugar amb ella. L’abraçaven, ballaven amb ella, li cantaven... Aquelles manetes l’acaronaven i la feien sentir màgica, però entre totes elles, hi havia unes que li donaven una candor especial, eren les de Fatou. Fatou tenia 5 anyets i una mirada molt intensa. Es va abraçar a ella i ningú va ser capaç de llevar-lila, en aquell mateix instant es va convertir en la nineta dels seus ulls. Un dia, en eixir el sol, Fatou va eixir de sa casa, la nineta donava per suposat que es dirigia cap a l’escola, però quina sorpresa va rebre quan va vore tots els xiquets i xiquetes a terra a l’ombra d’un arbre. No tenien escola! Ni pintures, ni llibres, ni

[ P. / 189 ]

paper. De sobte, quan ja havia perdut totes les esperances, dues persones pararen

cadires, ni taules... Això explicava l’exaltació en descobrir els materials de dins de la maleta! Aleshores, se’n va assabentar de què Xavi i Ainara, la parella que l’havien rescatada, eren voluntaris d’una ONG i estaven allí per ajudar a construir un col·legi per als més menuts i dotar-los de tot el material escolar que havien recaptat. Passaven els dies i Fatou sentia una especial predilecció per la nineta Carme. No parava de jugar amb ella i l’abraçava a cada segon. Admirava tant la vestimenta que aquella nineta duia dibuixada que va decidir imitar-la; aleshores, Fatou, amb quatre retalls de tela que havia pogut recollir, s’havia vestit de fallera. En observar-la, Xavi i Ainara van riure l’escena tan simpàtica i decidiren fer alguna cosa per la dolça xiqueta que mostrava tan gran il·lusió per aquella nineta de paper. Aleshores, seguint les instruccions de la carta de Carme, determinaren celebrar eixa festivitat descrita amb els recursos que contaven. El material escolar que havien dut a la maleta, el feren servir per elaborar ninots de paper i cartró. Utilitzaren trossos de fusta i canyes i muntaren una espècie de monument faller. Demanaren a la mare de Fatou que amb aquells retalls de tela li cosira un vestit que imitara al de la nineta Carme, i amb teles enrotllades li feren uns caragols que li enganxaren al cabell i que simulava el pentinat. Aquella iniciativa havia tingut molt bona acollida entre totes les famílies del poblat que no cessaven de cantar i dansar al voltant del monument. Fatou se sentia amb ventura, estava emocionada i no parava de riure, botar i ballar. En fer-se fosc, desmuntaren el monument. Cada xiquet i xiqueta agafà el seu ninot amb el que jugarien la resta de dies fins que es fera mil miquetes. A més, tornaren totes les fustes i canyes al seu lloc, doncs no es podien permetre el luxe de cremar els pocs recursos amb què comptaven. Mentre arrimaven, sabien que mai oblidarien com havien gaudit de la festa fallera en aquell menut i pobre país Africà. Malgrat la mancança de recursos, els somriures i la candor de les seues mirades eren mostra de

[ P. / 190 ]

la riquesa d’esperit amb la qual comptaven. En passar dos mesos, Xavi i Ainara havien de tornar a sa casa. Havia estat una experiència molt enriquidora, però ja havia arribat el moment de dir adéu. Fatou

de llàgrimes els ulls en vore-la, però sabien que aquella nineta de paper que allí, en Burundi, havia fet nàixer rialles, cants, i havia proporcionat molta alegria a tots aquells/es que l’havien tinguda a les seues mans, tenia encara una missió que acomplir. Era de vital importància que la seua creadora fóra partícip de la seua, inconscient, però gran llavor, aleshores es posaren en marxa rumb a un nou destí: La Valldigna. Era un dilluns de matí i el sol il·luminava aquella vall. De sobte, va sonar el timbre de l’escola. A l’aula de tercer, Carme i els seus companys/es treballaven uns exercicis de Llengua quan de sobte, tocaren a la porta. El mestre va obrir i una parella aparegué. En les seues mans portaven la nineta Carme amb un grapat de fotografies on apareixien Fatou i altres infants, que els ajudarien a contar totes les aventures que havien viscut a l’Àfrica. Carme es va quedar bocabadada, no podia discernir com eixes persones tenien la seua carta. Ainara i Xavi explicaren a tots els xiquets i xiquetes el viatge de la nineta Carme i ensenyaren les fotos que li havien fet. Tothom va riure i també es va emocionar per les històries que els estaven contant. A Carme, la història de Fatou li va arribar al cor. Se n’adonà de les dificultats amb les quals feien front dia a dia i no s’ho treia dels dits. En finalitzar la jornada escolar, va arribar el moment de l’acomiadament, Carme, de sobte, va traure l’estoig de colors i es va aferrar a la llapissera marró, amb què va donar color als braços i la cara de la nineta que encara estaven en blanc i li la va donar a Ainara i a Xavi. - Podríeu donar-li-la a Fatou, per favor? Eixa fallereta no sóc jo, és ella. - Per descomptat!- somrigueren impressionats. - De segur que li farà molta il·lusió! A més, volem agrair-te la teua ajuda. No saps la felicitat que li has donat a esta xiqueta sense ser conscient! No ho oblidarà mai! - li contestaren emocionats.

[ P. / 191 ]

es va acomiadar de la nineta Carme amb molta tristesa. A la parella, se’ls omplien

- I jo tampoc!- Va respondre Carme amb la llagrimeta rodant. 15 anys després, Carme tenia a les seues mans, una foto de Fatou amb la seua nineta. Quants records li evocava! Rememorava amb nostàlgia aquells anys escolars i com aquella simple nineta de paper li va canviar la vida. Estava tan immersa en els seus pensaments, contemplant el cel per la finestra, quan de sobte, la veu de la hostessa la va sobresaltar i la va fer tornar a aquell avió. Els avisava de què havien arribat al seu destí. Carregada amb la maleta plena d’utensilis sanitaris, va descendir de l’avió buscant a aquell rostre familiar. Acabava d’arribar a l’Àfrica i allí estava Fatou esperant-la amb els braços ben oberts. El destí havia fet que Carme estudiara infermeria i que decidira viatjar una vegada a l’any a la República de Burundi per fer revisions a aquells xiquets i xiquetes. En la seua primera visita reconegué eixe màgic somriure de la xiqueta de la nineta: Fatou. Fatou s’havia convertit en una de les mestres que ensenyava els xiquets i xiquetes del seu poblat en una de les escoles construïdes per l’ONG de Xavi i Ainara. Les dues es van fondre en una enorme abraçada i juntes eixiren de l’aeroport amb les piles carregades per tornar a dibuixar somriures semblants als que dibuixà la nineta Carme 15 anys enrere.

[ P. / 192 ]

“Aquest Article ha participat al Concurs Lletra d’Or de la FdF Junta Local Fallera”

’odieee!! – li cridà en totes les seues forces- que ja no eren moltes i un fort colp al cap donà pas al seu últim alè...

La llum del sol anava esvaint-se a poc a poc intentant amagar els colors cridaners del paisatge mediterrani, la remor tènue de les ones arribava xiuxiuejant a cau d’orella i l’olor a tarongina impregnava l’ambient d’aquella càlida vesprada primaveral. Des que havia despertat de la seua llarga letargia tot havia canviat, havia pres un caliu diferent, una nova situació a què acoblar-se, un canvi que anava a ser brutal i del qual aniria prenent consciència en passar els dies. Tan sols feia una setmana que havia despertat del coma que l’havia deixada fora de joc durant sis mesos, un viatge a un món desconegut i del qual ningú en donà compte de res. La veu de Joana li feu dibuixar un minúscul somriure al rostre, tanmateix significava tornar a la caixa d’ombres on havia passat els últims dies de la seua nova existència. La xica s’acostà, li acaronà la galta amb delicadesa i després hi diposità un tendre bes. -Mare, tens millor semblant que ahir! Vaig a pentinar-te els cabells i després passejarem pel jardí. Un imperceptible davallar de parpelles confirmava l’acceptació a la proposta de la xicona. Cap so havia estat emés des del seu despertar. L’equip de metges els havia explicat que encara era prompte per poder confirmar fins on arribaven els danys cerebrals després de la fractura, exteriorment no hi havia lesions visibles. No caminaria, d’això ja n’estaven segurs després del darrer comunicat mèdic de feia només dos dies, però la resta de lesions estaven per corroborar-se. Si bé és cert hi havia una lleu milloria en el seu aspecte, per contra, qualsevol accident al cap pot

M. JOSÉ GRAU PONS

TENIA DRET A VIURE... NO A SOBREVIURE

tenir greus conseqüències, malauradament, no havia estat un traumatisme menor, ell s’havia acarnissat donant-li colps arreu del cos i un havia encertat al crani. Joana ho recordava cada dia en mirar-la i les llàgrimes li solcaven sense fre. Posava esment en la mirada absent de qui havia estat una dona activa, participativa, dedicada a l’ensenyança dels més menuts i per damunt de tot plena de vida, a hores d’ara asseguda a una cadira de rodes sense poder expressar res del que hi havia al seu interior. Fou la nit de la proclamació de la falla, sis mesos enrere, quan després d’una nit divertida celebrant l’alegria amb les noves falleres majors i les seues famílies, havien arribat a la llar; ell embriac com qualsevol altre dia i ella cridant i plorant intentant fer-li veure que la seua actitud davant tothom ens havia avergonyit i entristit, situació que es repetia des que son pare havia perdut la feina per una fallida de l’empresa de paper, on treballava des que tenia setze anys. La situació l’havia immers en una forta depressió que li havia canviat el caràcter i el feia beure des del matí fins a la nit. Les discussions eren diàries però no havien pres el caliu d’aquella fatídica nit, quan entre espentes i sacsades, cops de puny i bufetades, la mare va rebre un fort colp al cap i en caure enrere es colpejà en la banyera i caigué a terra inconscient. Jo havia intentat llevar-li’l del damunt però també havia rebut una punyada que m’havia fet perdre l’equilibri i caure sense remei. Després tot havia passat com en un somni; la telefonada al 112, a la policia, els veïns trucant a la porta, la sang fent un gran cercle al sòl del servei i ma mare estesa a terra sense moure’s i quasi sense respirar. El so de l’ambulància s’anava escoltant des de lluny fins que tres membres de l’equip mèdic del SAMU ens feren deixar-los espai i la començaren a atendre. Dos dones policia emmanillaren mon pare que jeia arraulit a terra sanglotant i repetint contínuament: ho sent, ho sent! i se l’endugueren no sé on. Tampoc m’importava en eixos moments, ella era qui realment em preocupava.

[ P. / 194 ]

Dues hores després, junt amb la resta de la família esperava a les portes del quiròfan intentant albirar com acabaria aquesta macabra situació. El cirurgià aparegué quatre hores després i en un moment canvià la nostra vida. Ma mare estava en coma,

vinents eren decisives. Si viuria, moriria o com evolucionaria quan eventualment despertara del coma, era impossible predir-ho, esperar era el que ens quedava a fer. Eixos dos dies d’espera foren els més llargs de la meua vida, estava cansada física i emocionalment, atés que no havia pogut ni dormir una hora seguida esperant quin seria el nostre pervindre després de l’incident. Restaria ma mare com un vegetal o tal vegada no superaria les hores establertes pel metge? No podia véncer la situació que em superava d’una manera desproporcionada. Quan a les set de la vesprada entràrem per a rebre l’informe mèdic, vaig començar a sentir un sentiment de desassossec indescriptible, estava augmentant el meu ritme cardíac, la boca se m’assecava, em faltava l’aire i una suor gelada envaïa el meu cos; els meus oncles i jo prenguérem seient i escoltàrem amb atenció tot el que ens anava explicant la metgessa. Per al nostre goig i gaudi no era un coma irreversible, tanmateix no es podia saber què passava pel cor i el cap de ma mare, una forta inflamació del cervell feia que s’haguera produït aquest estat comatós. El temps tenia totes les respostes a les meues preguntes, no hi podíem fer res més. Com a testimoni directe de l’agressió patida per ma mare vaig haver d’anar a la caserna de la Guàrdia Civil per declarar el succeït de la nit en qüestió, a més van ser interrogades les policies que acudiren al nostre domicili i alguns dels nostre veïns. Mon pare fou jutjat per violència de gènere i intent d’homicidi, no crec que puga visitar-lo mai a la presó, l’he esborrat del meu pensament i de la meua vida. A ma mare la vam traslladar dos mesos després a una residència on rebia totes les atencions necessàries per a la seva nova condició, un lloc tranquil i preciós a la vora de la Mediterrània, que comptava amb excel·lents serveis per atendre a persones en coma, amb espais confortables i jardins terapèutics que farien la seua estada més agradable si cap, on podríem visitar-la cada dia i esperar amb ànsia la seua recuperació. La vida hauria de continuar per altra senda, seguiria els meus estudis de treball social i ja havia decidit cap a on dirigiria el meu treball en finalitzar-los, ara tenia un gran aprenentatge per endavant, superar tot el sofrit en aquest temps.

[ P. / 195 ]

l’havien operada d’un traumatisme cranioencefàlic, el cas era crític i les 48 hores

I sí, ma mare va despertar, però encara no és ma mare i estem adaptant-nos a una vida diferent, una vida que malauradament afecta a moltíssimes famílies en l’actualitat, una violació dels drets humans que tant està de moda hui en dia. El cas de ma mare va fer palesa la situació de moltes més dones al poble, la qual cosa va fer que els membres de l’equip de redacció del llibret de la meua falla decidiren centrar el tema del mateix en la necessitat de fer valdre els drets de les persones, que són vulnerats cada dia. La falla era la nostra segona casa i desitge algun dia tornar amb ma mare a gaudir de la música, el so, la pólvora, la festa i el foc… De compartir amb els altres les mateixes inquietuds, de reunir-nos, de viure…, perquè la vida és nostra i ningú ens la pot arrabassar.

[ P. / 196 ]

“Aquest Article ha participat al Concurs Lletra d’Or de la FdF Junta Local Fallera”